Entrades amb l'etiqueta ‘Història d’Espanya’

El progrés del sector terciari durant el franquisme

dimecres, 3/10/2012

Entre 1959 i 1973 va produir-se un augment considerable del pes dels serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Aquest procés s’explica per l’intensa urbanització del país, l’augment de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de transport i de comunicació, l’increment del nombre de treballadors de l’administració pública, i, especialment, per l’eclosió del turisme com a motor econòmic. En canvi, en el cas de Catalunya, a diferència del que s’observa en el conjunt espanyol, en aquest període el sector terciari va mantenir-se per darrera de la indústria i va caracteritzar-se per una presència menor de funcionaris de l’Estat.

El sector terciari va beneficiar-se fonamentalment del boom turístic que va produir-se des de l’inici de la dècada dels anys seixanta, el qual va comportar una font d’ingressos elevats i un increment exponencial de l’activitat hotelera i els serveis complementaris. Gràcies a la prosperitat de l’occident europeu, la generalització de les vacances pagades als treballadors i per la baixa cotització de la pesseta van començar a arribar masses de turistes que escollien Espanya com a destinació preferent pel clima càlid i les platges. Tanmateix, cal tenir present que el turisme aleshores era un fenomen territorialment molt localitzat.

El litoral català es trobava en l’escàs 20% del territori espanyol que va rebre la marea turística. Així, més del 30% dels visitants estrangers a Espanya (fonamentalment alemanys, francesos, holandesos, belgues i suïssos), tenien com a destinació Catalunya. En conseqüència, la capacitat hotelera de la Costa Brava va duplicar-se en tres anys i van començar a proliferar blocs d’apartaments i a improvisar-se els serveis complementaris que el turisme requeria. A més, paral·lelament, es va desenvolupar amb força la nova zona turística de la Costa Daurada que era de caràcter més popular i oberta a un flux turístic que començava a arribar des de l’interior de l’Estat espanyol.

6395455663_b0c6894a6f_z.jpg

6a00d8341bfb1653ef01538f235009970b.png

6a00d8341bfb1653ef015432f72c00970c.png

D’altra banda, les necessitats de finançament derivades de la industrialització accelerada del país van propiciar també el creixement del sector bancari, el qual va invertir capitals abundants en empreses industrials i va obtenir grans beneficis.

Finalment, el comerç internacional també va experimentar canvis significatius en aquest període. El volum va augmentar en xifres absolutes i va modiificar-se la seva composició. Per primera vegada en la història contemporània d’Espanya les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles i els béns acabats van convertir-se en els productes principals que nodrien les exportacions a l’estranger. D’altra banda, les importacions també van experimentar un creixement, numèricament encara més gran com a conseqüència dels anys d’autarquia, destacant les importacions de béns d’equip per a la renovació industrial, els productes energètics i les matèries primeres. D’aquesta manera, la balança de pagaments va mantenir-se en xifres negatives al llarg del període.

Felip V segons la memòria de la Il·lustració

dilluns, 1/10/2012

L’esforç de legitimació de la figura de Felip V i la nova dinastia dels Borbons a l’Espanya del segle XVIII s’havia centrat fonamentalment en la demostració de la catolicitat del monarca, però el handicap de rei estranger mai va poder ser totalment superat, ni abans ni després de la Guerra de Successió. En aquest sentit, la historiografia de la Il·lustració va trobar-se davant del desafiament de promoure la memòria del primer Borbó per convertir la seva figura en el monarca “restablecedor o restaurador”. Per això, és significatiu donar un cop d’ull a la memòria desacomplexada i reivindicativa impulsada per Pedro Rodríguez de Campomanes des de la Reial Acadèmia de la Història.

L’il·lustrat i acadèmic de la Història canari José de Viera y Clavijo (1731-1813) va guanyar el premi de la RAH pels seus Elogios a Felip V de 1779, on podem llegir:

En el apacible silencio de la corte, era inclinado a la cadena de los sentidos y a la melancolía, que su índole era de un príncipe modesto, blando, naturalmente timorato, escrupuloso, taciturno y menos inclinado a gobernar con imperio, que con consejo y dirección. De aquí era que necesitaba su alma tranquila de fuertes sacudimientos y grandes ocasiones para enardecerse y desplegar toda su impetuosidad y energía; y nada había en el mundo que ocasionase en su pecho esta conmoción sino el estruendo de la guerra […].

Felipe V fue un príncipe firme y animoso, sin embargo de su natural blando y tranquilo. Intrépido y guerrero, sin embargo de su corazón tierno y amoroso. Grande en las desgracias, sin embrago del desprecio con que miraba las grandezas. Amante de las letras y de las artes, sin embargo de su índole belicosa. Fue un rey lleno de candor, moderación, benignidad, bondad y justicia. Un rey casto, verdaderamente católico, pío, timorato, zeloso de la pureza de la religión, de sus ministros y de su culto. En suma, un heredero de la sangre y de la piedad de sus abuelos S. Fernando y S. Luis. Fue un esposo feliz, y mil veces feliz en haber tenido por mujeres dos verdaderas heroínas, que tiernamente amadas comunicaron fuerza y energía a su carácter, y ardieron en continuo zelo de su reputación. En fin, fue un padre el más dichoso, cuyos méritos quiso coronar el cielo desde la tierra, concediéndole unos hijos tan humanos, tan respetables, tan benéficos, tan amantes de la nación, unos hijos y nietos, que han sido y serán siempre las delicias de los españoles, la honra de los Borbones y la vanidad del género humano.

Una altra reivindicació de la figura de Felip V la trobem en l’il·lustrat i acadèmic cubà Francisco Javier Conde y Oquendo (1733-1799) i el seu Elogio de 1779:

Este valor y confianza, la primera de las virtudes militares, acompañada de la gallardía del cuerpo y de la dulzura de un trato medio entre popular y magestuoso, le hicieron señor de quantos les miraban. Por donde quiera que pasó dexó impresos los vestigios de su bondad y se llevó tras de sí el amor de los pueblos […].

Felipe no vacila, ni por las sugestiones del abuelo, ni por los encantos del país, ni por el apego natural a la herencia de sus mayores. Resueltamente dice delante de su corte y ministros de los extranjeros que no cambiaría por la Monarquía Universal la más pequeña parte de España […]. Un rey de otra gente y de otra tribu, nacido en otro cielo y educado por otras manos, entre costumbres y modales muy diferentes de las vuestras, ha mudado de carácter y de patria y se ha dexado atar a una nación extraña y de muchos tiempos enemiga, con nudos más estrechos que los de la carne y la sangre […].

Nuevas leyes y establecimientos, nuevas fábricas y telares, nuevas máquinas y maestros, nuevos caminos y canales, correo marítimo, comercio libre, revolución general del estado: todo se ha puesto en acción y movimiento: aquello va saliendo de la nada, y esto caminando a su perfección. Escuelas y academias restauran la milicia, las letras y la lengua: seminarios y monasterios educan la nobleza de ambos sexos: hospicios y sociedades destierran el ocio, ensalzan los oficios y honran los oficiales. Esto es ser reyes de la patria, y padres de familias: esto es gastar con sus vasayos la ternura de una madre con sus hijuelos.

També l’il·lustrat i acadèmic basc Manuel María de Aguirre (1748-1800) va escriure el seu Elogio de Felipe V el 1789, text que va presentar-se a les Juntas Generales de la Sociedad Vascongada i que apareixeria publicat a El Correo de Madrid:

Pueblos ilustrados, gentes, acudid a ver uno de los principales ensayos de sus adquiridos conocimientos, que va a presentaros la España, esa parte de la Europa, que tanto habéis culpado de preocupada y sumergida en inveterados errores. Sí. La Nación toda solicita hoy dar pruebas al mundo de cómo agradece, cómo ansía erigir eternos testimonios de su amor y reconocimiento al magnánimo rey, al que fue causa de que cayera la opresión, y de que sólidamente se estableciesen la dicha y el contento de las melancólicas gentes que la componían […].

Solamente Barcelona, la ciega y alucinada Barcelona, quiso endurecerse más y persistir en su engaño, mortificando las paternales entrañas de su digno monarca. A la cabeza de un exército lúcido y triunfante marcha Felipe a reducirla; la embiste, y nunca mostró más descubiertamente el amor que conservaba a estos vasallos, aunque tercos y obstinados […]. Obedecieron las tropas las humanas órdenes de su Soberano, rinden la ciudad, y desarman al Pueblo Feroz, que vio admirado la moderación y triunfante entrada de su Augusto conquistador […]. Ya no piensa Felipe sino en remediar el desorden de la contienda civil y los males acarreados por la encenada guerra sobstenida contra tantas Naciones.

Finalment, l’acadèmic de la Història valencià Juan Sempere i Guarinos (1754-1830) es manifestava amb rotunditat sobre la figura de Felip V en la seva obra Ensayo de una biblioteca española de los mejores escritores del reinado de Carlos III (1785-1789):

Apenas subió Felipe V al trono cuando el espíritu humano empezó a hacer sus esfuerzos para salir de la esclavitud y el abatimiento a que los tenía reducido el imperio de la opinión. Aquel gran rey dio muy presto a conocer el alto concepto que le merecía la ciencia y las artes y que convencido de su importancia estaba muy dispuesto para favorecerlas.

La Reial Acadèmia de la Història del segle XVIII

divendres, 28/09/2012

Un cop consolidada la figura de Felip V en el tron espanyol després de la victòria en la Guerra de Successió, el règim dels Borbons va topar-se amb serioses dificultats per a legitimar històricament les innovacions introduïdes en la Nova Planta. Així, en el segle XVIII, la història d’Espanya va veure’s condicionada per la tradició nacionalcatòlica del discurs hegemònic construït per Juan de Mariana en el segle XVI i que arribaria ben viu fins el vuit-cents. Per tant, als Borbons va resultar-los força difícil construir un discurs històric de modernitat que esdevingués creïble i assumible per tots els súbdits de la monarquia.

Arms_of_the_Spanish_Royal_Academy_of_History.png

El principal intent de construir una memòria històrica oficial dels Borbons, una mena de Nova Planta historiogràfica, que permetés la conjunció dels vells interessos amb la pretesa modernitat il·lustrada, va ser el naixement de la Reial Acadèmia de la Història. Aquesta institució tenia les seves arrels en les tertúlies celebrades en els anys trenta en el domicili de Julián Hermosilla. Aquestes reunions d’erudits aviat es traslladarien als salons de la Biblioteca Reial de Madrid, fins que Felip V va aprovar el projecte de creació d’una acadèmia d’història el 1738 amb l’objectiu il·lustrat d’esclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido”.

Inicialment, l’Acadèmia va viure una etapa caracteritzada per la multiplicitat de projectes regeneradors de la història d’Espanya sota la direcció d’Agustín de Montiano (1738-1764) i de l’il·lustrat per excel·lència Pedro Rodríguez de Campomanes (1764-1791). El més important d’aquests projectes era el Diccionario Histórico-Crítico Español, però aquesta obra destinada a la depuració dels falsos mites que caracteritzaven la història espanyola aviat passaria a millor vida després que Campomanes fos substituït pel duc d’Almodóvar.

Real_Cédula_(17_de_junio_de_1738).png

En paraules de Ricardo García Cárcel en la seva obra La herencia del pasado. Las memorias históricas de España (2011):

Lo que hundió el Diccionario fue la propia ansiedad redentorista de la historia de España mostrada por aquellas primeras promociones de académicos (con nombres tan ilustres como los de Miguel Casiri, Vicente García de la Huerta, José Agustín Ibáñez de la Rentería, Ignació de Luzán, Pedro José Pérez Valiente, Manuel de Roda y naturalmente Campomanes), así como la pobreza de medios con que contaron.

A la Reial Acadèmia de la Història del segle XVIII va obsessionar-la la imatge d’Espanya i la necessitat d’exhibir un passat històric brillant que es contraposés a les crítiques europees i americanes que configuren la Llegenda Negra. Per això, des de la RAH va buscar-se la creació d’un nou discurs historiogràfic que seguís el mètode dels enciclopedistes de compilació dels esdeveniments històrics passant-los pel filtre de la realitat contrastada. Per això el projecte del Diccionario va iniciar-se amb un vigorós entusiasme. I és el fracàs d’aquest projecte davant del tradicionalisme nacionalcatòlic abanderat per la Inquisició on trobem el gran problema de l’articulació de la Nova Planta historiogràfica dels Borbons.

La reconversió de l’agricultura tradicional durant el franquisme

dimecres, 26/09/2012

Les transformacions econòmiques que Espanya va experimentar en els anys seixanta, i que van traduir-se en una industrialització accelerada i en l’eclosió del sector terciari, van provocar la crisi de l’agricultura tradicional sector hegemònic fins aleshores en l’estructura econòmica espanyola. Aquest sector descansava sobre unes bases febles: abundància de mà d’obra, salaris baixos, mercat poc extens i gens diversificat, convivència del minifundisme amb els grans latifundis… En definitiva, la reconversió de l’agricultura tradicional era necessària i ineludible en el context de modernització econòmica.

En els anys quaranta i cinquanta, l’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.

La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.

800px-Arando_-el_saucejo-.jpg

En el context del desarrollismo dels anys seixanta, l’agricultura va patir una fuga massiva de mà d’obra cap al món urbà a la recerca de les noves oportunitats que propiciava la industrialització. D’aquesta manera, l’aspecte del camp espanyol va transformar-se radicalment: gairebé dos milions de persones van abandonar el camp, a la vegada que moltes de les petites explotacions van desaparèixer. Aquest acusat descens de mà d’obra ser positiu perquè va suposar un augment dels salaris dels treballadors del camp.

En el cas de Catalunya, l’adaptació a les transformacions de la resta del sistema econòmic va suposar una continuada pèrdua de població activa en l’agricultura entre 1950 i 1975, reduint-se el nombre de pagesos en una quarta part fins a situar-se en quotes “europees” del 8,4% el 1970.

D’altra banda, els empresaris agrícoles, amb l’objectiu de mantenir o millorar els seus guanys en un context de reconversió i de pèrdua continuada de mà d’obra agrícola, van iniciar un indispensable procés de mecanització i introducció de l’ús d’adobs químics que permetessin la intensificació dels conreus. Per exemple, la reconversió de l’agricultura catalana va presentar tres grans característiques durant la dictadura franquista: l’especialització, la tecnificació i la integració en el procés industrial. L’especialització agropecuària va manifestar-se fonamentalment en el sector fruiter (pomes, peres, avellanes) i en la ramaderia industrial (granges de porcs i aviram). La mecanització va permetre l’alliberament de mà d’obra que s’adreçaria cap al sector industrial o al món dels serveis. I la integració en els circuits industrials va fer possible que bona part de la producció agrícola s’adrecés cap a les indústries de l’alimentació.

agricultura-espana-santiago-palencia-1950.-ninos-trillando-el-trigo-en-los-campos-de-palencia-con-un-trillo-tirado-por-caballos.jpg

Així, l’agricultura catalana va presentar l’índex de mecanització més alt de l’Estat i un apreciable creixement de la grandària mitjana de les explotacions. Es va mantenir, en part, l’estructura familiar de les explotacions però amb una elevada productivitat i una gran capacitat d’innovació en funció de les exigències del mercat. El millor exemple serà l’agricultura intensiva i d’exportació del Segrià o la Noguera, especialitzades en la fruita dolça.

Finalment, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda de productes alimentaris, amb la disminució del consum de llegums i cereals i l’augment dels productes ramaders i hortofrutícoles. Per exemple, a Catalunya va retrocedir el conreu de cereals per donar pas a la vinya, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. Igualment, la ramaderia extensiva catalana va viure un període d’expansió en els sectors de l’aviram, el porcí i el vacum.

En resum, es pot considerar que, en general i tenint en compte el context de retrocés agrícola generalitzat, el sector primari català va experimentar durant el franquisme una relativa prosperitat. Tanmateix, cal destacar: la creixent dependència de la indústria, la diferència de rendes respecte dels sectors industrials, la pèrdua de terres com a conseqüència de l’especulació urbanística, i la manca d’infraestructures en les zones rurals respecte de les urbanes.

L’Espanya centralista del segle XVIII

dilluns, 24/09/2012

El triomf de Felip V en la Guerra de Successió va significar la implantació del model de l’absolutisme monàrquic vigent a França des del segle XVII. En aquesta fórmula política, el rei constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat: li pertanyia el territori i les institucions emanaven de la seva persona. Sobre el paper, el seu poder era pràcticament il·limitat, era font de llei, autoritat màxima del poder i cap de la justícia. És a dir, els Borbons van posar fi a les limitacions que havien actuat sobre la corona durant la Monarquia Hispànica dels Àustries i es van esforçar per enfortir el poder reial.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

En el cas de Catalunya, així com en els altres territoris de la Corona d’Aragó, el pactisme polític i l’organització composta de la monarquia van donar pas a l’absolutisme i el centralisme. D’aquesta manera, la Nova Planta respon a dues realitats: el dret de conquesta i la crisi de l’Espanya horitzontal de l’austriacisme. Des de l’òptica del monarca absolut, els austriacistes havien practicat un delicte de lesa majestat: s’havien rebel·lat contra el rei al qual havien jurat fidelitat i això mereixia un càstig fonamentat i legitimat en el dret de conquesta del territori. Tanmateix, la reorganització centralista no només responia a la implantació del model francès, sinó que tenia unes arrels pròpies a Espanya com a conseqüència dels problemes de governabilitat als quals ja s’havia enfrontat la Monarquia Hispànica dels Àustries al llarg del segle XVII, i que s’exemplifiquen en el projecte castellanitzador del Comte-duc d’Olivares.

Ara bé, la Nova Planta de Felip V no és estrictament un projecte castellanitzador de la Monarquia Hispànica en el qual es trasllada el model propi de Castella als altres territoris de la monarquia. En aquest sentit, la vella planta castellana també va patir transformacions: cadastre, secretaris de despatx, intendents, institucions d’arrel francesa. I tampoc podem considerar que la naixent Espanya dels Borbons respongués estrictament al model centralista francès perquè van sobreviure alguns elements del sistema foral com ara el dret civil català. En certa manera, la Nova Planta va traduir-se en una expressió de l’absolutisme pròpia de l’Estat espanyol.

nueva-planta.jpg

La Nova Planta troba la seva expressió definitiva en les anotacions de Felip V en els decrets de 1707 que abolien els furs dels regnes d’Aragó i València:

Felip V.jpg

Felip V

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia.

Siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada; pudiendo obtener por esta razón mis fidelísimos vasallos los Castellanos oficios y empleos en Aragón y Valencia, de la misma manera que los Aragoneses y Valencianos han de poder en adelante gozarlos en Castilla sin ninguna distinción; facilitando yo por este medio a los Castellanos motivos para que acrediten de nuevo los efectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios, y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los Aragoneses y Valencianos recíproca e igualmente mayores pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no lo estaban, en medio de la gran libertad de los fueros que gozaban antes; y ahora quedan abolidos: en cuya consecuencia he resuelto, que la Audiencia de Ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragón, se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos Chancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas regalías, leyes, práctica, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción y diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla, que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiere habido hasta aquí, en consecuencia de las concordias ajustadas con la Sede Apostólica, en que no se debe variar: de cuya resolución he querido participar al Consejo para que lo tenga entendido.

D’aquesta manera naixia una nova Espanya. En realitat, naixia Espanya com a Estat i no com a monarquia composta. Amb el desmantellament dels furs i la desaparició de les institucions històriques pròpies dels regnes que havien integrat la Monarquia Hispànica dels Àustries es convertia Espanya en una monarquia en la qual tots els súbdits restaven sotmesos a un mateix règim comú, a unes mateixes lleis i a una sola administració. Només existia l’excepció de Navarra i el País Basc. El terme Espanya no s’arriba a mencionar, però la voluntat uniformitzadora i de construcció d’un Estat centralitzat és evident. En definitiva, la Nova planta és el gran exercici del nacionalisme d’Estat a l’Espanya del segle XVIII, tot i que va ser una realització més pràctica que conceptual.

La Transició a Catalunya

dissabte, 22/09/2012

La mort del general Franco i el nomenament del príncep Joan Carles com a nou rei d’Espanya assenyalen simbòlicament l’inici d’una nova etapa històrica per a Catalunya, un període de transició, condicionat per factors de caràcter divers, que culminaria amb la restauració de la democràcia i l’autonomia política. Un procés en el qual van ser especialment importants la corona i una part essencial del personal polític del franquisme, però també la pressió dels moviments socials i l’oposició democràtica.

Catalunya i el “problema català” van adquirir una especial importància a partir del novembre de 1975 dins del procés polític espanyol que obria la mort del dictador. I és que una de les vies d’aigua més grans que van precipitar cap al naufragi el model de reforma mínima i vergonyosa del govern d’Arias Navarro va ser la diferència abismal entre l’oferiment d’un “régimen administrativo especial para las cuatro provincias catalanas” inspirat per Joan Antoni Samaranch, que podria arribar com a màxim a ser una Mancomunitat de Diputacions, i la demanda popular d’un Estatut d’Autonomia.

suarez - juan carlos.jpg

Adolfo Suárez i Joan Carles I

En aquest context, després de l’experiència de l’Assemblea de Catalunya, la creació, el desembre de 1975, del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, un organisme que aplegava la major part dels partits polítics catalans, és una mostra de l’interès que existia en aquells moments per preparar la transició cap a un règim democràtic. De la mateixa manera, van avançar les negociacions entre l’oposició catalana i el conjunt de forces democràtiques espanyoles, les quals van assumir les demandes del restabliment de l’autonomia política en les anomenades nacionalitats històriques.

L’oposició s’organitzava i les forces antifranquistes van promoure mobilitzacions populars. Així, els dies 1 i 8 de febrer de 1976, van produir-se grans manifestacions a Barcelona, duríssimament reprimides pel règim, en les quals es demanava l’amnistia dels presos. La lluita no es va aturar aquí, i l’11 de setembre de 1976 un gran nombre de catalans van concentrar-se a Sant Boi, la ciutat on és enterrat Rafael de Casanova, per reivindicar el restabliment de la Generalitat al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

11-09-1976.jpg

cartellcedoc_282.jpg

A Madrid, mentrestant, el rei Joan Carles I cessava Carlos Arias Navarro i nomenava com a president del govern Adolfo Suárez, el qual dirigiria el procés de Transició convocant eleccions constituents pel 15 de juny de 1977. Amb una participació del 79,3%, el resultat de les eleccions a Catalunya va atorgar la majoria a la coalició dels Socialistes de Catalunya, integrada pel PSC-Congrés de Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE, amb el 28% dels vots. En segon lloc es situava el PSUC, liderat per Gregorio López Raimundo, amb el 18% dels sufragis. En canvi, els Centristes de Catalunya-UCD de Suárez es quedaven amb el 16% dels vots, percentatge similar al de la coalició del Pacte Democràtic liderada per Jordi Pujol. De la mateixa manera, al Senat s’imposava l’Entesa dels Catalans, candidatura que aplegava socialistes, comunistes i republicans.

Les eleccions del 15 de juny de 1977 a Catalunya:

Partit Vots Escons
Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE 28,4% 15
PSUC 18,2% 8
Pacte Democràtic per Catalunya 16,8% 11
Centristes de Catalunya-UCD 16,8% 9
Unió del Centre i la Democràcia Cristiana 5,6% 2
Esquerra Republicana 4,5% 1
Alianza Popular 3,5% 1

A conseqüència de les eleccions, el 25 de juny de 1977, van reunir-se els diputats i senadors catalans, els quals van constituir l’Assemblea de Parlamentaris per exigir la restauració de la Generalitat, la derogació de l’abolició de l’Estatut de 1932, la recuperació de l’autonomia política, el retorn del president Tarradellas i la constitució d’un govern català provisional.

JOAN RAVENTOS CARNER.jpg

Joan Raventós

lopez raimundo.jpg

Gregorio López Raimundo

jordi-pujol.jpg

Jordi Pujol

Les gestions van accelerar-se com a conseqüència de la pressió reivindicativa de la societat catalana i del marc polític diferencial que presentava Catalunya. Per això, Suárez va veure’s obligat a iniciar una reforma política que en aquells moments tenia un límits força confusos. En realitat, l’Operació Tarradellas era una maniobra intel·ligent que en el fons només buscava neutralitzar la majoria d’esquerres sorgida democràticament de les urnes. Així, Tarradellas es convertiria en l’interlocutor preferent sobre el “problema català”.

D’aquesta manera, el 17 de juny, Josep Tarradellas, el vell president català que es trobava a l’exili en el sud de França, va traslladar-se a Madrid, on va negociar personalment amb Suárez el restabliment de la màxima institució catalana. Aquest va ser l’únic acte polític de tota la Transició espanyola en el qual es reconeixia l’antiga legalitat republicana. El govern Suárez desactivava així bona part del potencia desestabilitzador que les reivindicacions catalanes podien tenir per la reforma política en curs. Els acords van arribar el 2 de juliol, però a continuació tot va semblar aturar-se.

pp07_tarradellas21.jpg

Josep Tarradellas i Adolfo Suárez

ja-soc-aqui.jpg

Tanmateix, l’11 de setembre de 1977 una nova manifestació multitudinària va prendre el passeig de Gràcia de Barcelona i el 29 de setembre un reial decret restaurava la Generalitat. El president Tarradellas va tornar a Catalunya el 23 d’octubre i el desembre va constituir un Consell Executiu amb representació de totes les forces polítiques parlamentàries, amb l’única excepció de l’AP que s’oposava a l’autonomia. Tarradellas era fidel a la seva teoria política: Catalunya només podria negociar un Estatut amb garanties si es presentava unida enfront el govern central.

Primer Govern de la Generalitat restaurada (desembre de 1977)

President Josep Tarradellas
Conseller Polític Jordi Pujol (CDC)
Conseller Polític Joan Raventós (PSC)
Conseller Polític Josep Maria Triginer (PSOE)
Conseller Polític Carles Sentís (UCD)
Conseller Polític Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC)
Governació Frederic Rahola (Independent)
Economia i Finances Joan Josep Folchi (UCD)
Política Territorial Narcís Serra (PSC)
Cultura i Ensenyament Pere Pi-Sunyer (EDC)
Sanitat Ramon Espasa (PSUC)
Treball Joan Codina (PSUC)
Agricultura Josep Roig (ERC)

La proclamació de la Constitució de 6 de desembre de 1978, en la qual es reconeixien els drets de les nacionalitats històriques, i també de l’anomenat Estat de les Autonomies i el desafortunat “café para todos”, van obrir el camí cap a l’elaboració de l’Estatut de Sau, aprovat per ampli consens polític de l’Assemblea de Parlamentaris el desembre de 1978. El març de l’any següent, l’Estatut era presentat al Congrés dels Diputats de Madrid per a la seva aprovació. Tanmateix, la tramitació parlamentària de l’Estatut i la negociació amb el govern de l’UCD, que no tenia presa per concretar les reclamacions autonomistes en unes autonomies reals, van allargar-se fins el desembre. Així, el projecte de Sau va rebre considerables retallades, però finalment va veure la llum verda.

Aprovat per referèndum del poble català l’octubre de 1979 (88,1%), i posteriorment ratificat pel Congrés i el Senat espanyols, el nou Estatut suposava un important increment respecte a l’autonomia de 1932 en matèries de llengua, ensenyament, cultura i mitjans de comunicació. En canvi, era inferior en el camp de justícia i ordre públic i deixava ambigus els aspectes financers de l’autonomia. El gener de 1980 entrava, finalment, en vigor l’Estatut d’Autonomia. La recuperació política de Catalunya després de la dictadura ja era un fet. Catalunya recuperava una estructura política de la qual havia estat privada durant quatre dècades. Faltava, però, el més difícil: la reconstrucció nacional, la introducció dels fonaments de la cohesió social i l’artulació d’una veritable Espanya plural.

Isabel de Farnese, la parmesana

divendres, 21/09/2012

Filla dels prínceps Eduard de Parma i Dorotea Sofia del Palatinat, Isabel de Farnese (1692-1766) va casar-se el 1714 amb Felip V, el qual havia quedat vidu després de la mort de Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Com a conseqüència del seu fort caràcter, amb la nova reina arribaria l’escàndol a la cort de Madrid. Però també el canvi. Cap altre personatge ens permet apropar-nos al Felip V posterior a la Guerra de Successió, un rei doliente, malaltís i depressiu, que després de fer-se amb el tron semblava haver perdut tot interès per la política.

Isabel_de_Farnesio.jpg

Isabel de Farnese

En paraules del cardenal Giulio Alberoni, bisbe de Màlaga, artífex de l’enllaç matrimonial i posterior primer ministre gràcies a influència d’Isabel, la nova reina d’Espanya “se trataba de una buena muchacha de veintidós años, feúcha, insignificante, que se atiborra de mantequilla y de queso parmesano y que jamás había oído hablar de nada que no fuera coser o bordar”. És a dir, la parmesana arribava a la cort sota la sospita. Només seria acceptada sempre que no exigís res per a ella mateixa i els seus fills. La cort esperava una reina consort que mantingués un discret segon pla a l’ombra del monarca. Res més allunyat de la realitat.

No va mostrar mai afecte pels seus fillastres. I és que els fills de la primera esposa del rei, Maria Lluïsa de Savoia, constituïen un problema per aconseguir el seu principal objectiu polític: dotar els seus fills d’un regne on governar. Però el seu caràcter intrigant, d’una manca de destresa sensual, que la cort va anar descobrint a mida que s’implicava en les tasques de govern, va provocar el rebuig dels espanyols. La parmesana no volia esdevenir una figura decorativa, ni tan sols per aconseguir els objectius que cercava pels seus fills.

La_familia_de_Felipe_V_.jpg

La família de Felip V

La parmesana. Sempre pronunciat amb aquell característic menyspreu tan propi d’Espanya. Era una molèstia per a la rància noblesa (una nova estrangera en la cort de la puresa de sang), però també pels ministres arribats de Versalles (acostumats a l’omnipresència del Rei Sol) i pels fills de Felip V i Maria Lluïsa (amenaçats en el seu futur). I mentre la cort rebutjava les seves intrigues polítiques, Felip V anava submergint-se en un estat melancòlic, donant pas a la depressió clínica. El rei venjador que s’havia imposat amb fermesa en la Guerra de Successió havia deixat pas a un monarca excèntric, que vorejava el patetisme. El comportament del rei aixecaria tot tipus de comentaris cortesans. Isabel no podia haver arribat a un escenari més hostil.

Felipe_V_e_Isabel_de_Farnesio_.jpg

Felip V i Isabel de Farnese

El gener de 1724, la depressió de Felip V va portar-lo a abdicar. Era un gest inèdit, sorprenent. Lluís I, el primogènit, arribava al tron espanyol mentre que el primer Borbó es refugiava en el seu palau de La Granja de San Ildefonso de Segòvia, un petit Versalles encara a mig construir però amb una considerable zona de caça, la darrera i única passió d’un rei embogit. S’ha especulat amb la possibilitat que aquesta abdicació fos una maniobra que tenia com a objectiu l’accés al tron de França davant d’una possible mort prematura de Lluís XV. És difícil de creure.

Luis_I_rey_de_España.jpg

Lluís I d'Espanya

Però aquesta retirada va ser breu. Lluís I moria el 31 d’agost sense descendència i Felip V recuperava la corona passant per sobre dels drets de Ferran, el jove príncep d’Astúries.

Aquest va ser el gran moment d’Isabel, la parmesana esdevenia “reina mare” sense que aquest paper li correspongui. És el moment d’oposar-se al predomini austríac a Itàlia amb la finalitat d’obtenir Estats per als seus fills, de neutralitzar els enemics i de preparar el país per a la guerra mitjançant la construcció de la marina. D’aquesta manera, la parmesana va passar la major part del temps immersa en les intrigues polítiques que havien de dotar els seus fills d’un futur brillant. I el seu èxit és innegable: Carles de Borbó obtenia el ducat de Parma (1731) i el Regne de les Dues Sicílies (1735), mentre que Felip de Borbó assolia el ducat de Parma (1748).

La_Granja_Palacio.jpg

La Granja de San Ildefonso

I a què es dedicava Felip V en mig del joc d’intrigues polítiques i diplomàtiques d’Isabel de Farnese? A construir els jardins versallescos de La Granja, solitari i cada cop més melancòlic, hipocondríac i embogit. Les intrigues de palau es desenvolupaven al marge d’un monarca que regnava absent del seu món.

El 1746, en morir Felip V i coronar-se Ferran VI, Isabel va buscar mantenir la seva influència, però el nou rei tenia clar que la seva madrastra havia de ser allunyada del poder i el 1747 va desterrar-la a La Granja. Justícia poètica devia pensar el nou rei. Però el seu darrer triomf encara havia d’arribar: Ferran VI moria el 1759 sense descendència i el seu fill Carles III ascendia al tron. Convertida en reina regent fins a l’arribada de Carles, Isabel retornava a la cort. Però el seu caràcter intrigant no havia desaparegut i aviat esclatarien les desavinences amb la jove reina Maria Amàlia de Saxònia, fet que provocaria un nou desterrament a Aranjuez, on moriria l’11 de juliol de 1766.

Fernando_VI.jpg

Ferran VI d'Espanya

Carlos_III.jpg

Carles III d'Espanya

La industrialització accelerada de l’Espanya franquista

dimecres, 19/09/2012

L’impacte de la Guerra Civil sobre el teixit industrial català no va ser gaire important, però la recuperació de la indústria catalana va sofrir un important retard com a conseqüència de la política autàrquica franquista. En conseqüència, els anys quaranta van caracteritzar-se per la manca de primeres matèries i recanvis, les restriccions d’energia elèctrica, la baixa capacitat de consum del mercat català i espanyol, i l’intervencionisme estatal a través de la concessió de permisos per a la instal·lació de noves empreses i la fixació de cupos i els permisos d’importacions.

En aquestes circumstàncies, la indústria catalana va mantenir uns nivells productius baixos i només l’existència del mercat negre va fer possible una lleugera recuperació d’alguns sectors, com ara el metal·lúrgic. En aquest sentit, l’importantíssim volum de l’estraperlo, que permetia comprar productes al marge dels mercats oficials, va crear en l’empresariat industrial català una obsessió per obtenir rendiments a curt termini com a conseqüència de la impunitat del frau fiscal i la doble comptabilitat empresarial.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana durant l’autarquia va materialitzar-se en la reduïda instal·lació de l’INI i en les escasses i discriminades intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT el 1950, factoria que representaria un important estímul per a la creació de tallers i indústries d’accessoris. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya i les inversions públiques que es van concretar en la infraestructura van ser molt reduïdes en sectors tant bàsics com l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge social. El 1951 es creava la FECSA després de la fallida de Barcelona Traction provocada a instància de Joan March i amb el suport del govern franquista.

És a partir de 1959 quan l’economia franquista comença el seu gir cap a les economies occidentals gràcies a la liberalització de l’aparell productiu. Aprofitant-se d’un context internacional favorable, l’economia catalana va créixer entre 1960 i 1974 a una mitjana anual del 8,4%, per sobre de la mitjana espanyola que es situava en el 7%. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta xifra tan elevada s’explica fonamentalment pel fet que l’economia espanyola partia d’uns nivells baixíssims.

793px-Steel_Factory_Avilés.jpg

El creixement industrial va ser degut al millorament de la productivitat, l’existència d’energia abundant i barata, la fàcil adquisició de primeres matèries a preus relativament baixos, les inversions de capital estranger, l’adquisició de tecnologia estrangera, l’abundant reserva de mà d’obra procedent fonamentalment del món agrícola, la conjuntura internacional favorable a les exportacions i l’augment dels ingressos de l’Estat mitjançant les divises dels emigrants i les proporcionades pel turisme. L’augment de la productivitat va permetre una baixada dels preus i l’augment del nombre de treballadors assalariats va derivar en un increment de la demanda de béns de consum.

D’aquesta manera, l’economia catalana va entrar, des de 1961, en un procés de creixement productiu extens, les inversions van augmentar de forma espectacular, la maquinària va renovar-se, van donar-se altes taxes de benefici i un increment constant de la mà d’obra. La combinació d’aquests factors va impulsar una etapa de prosperitat econòmica, una etapa tardana i generalitzada arreu d’Europa des dels anys cinquanta. A Catalunya, aquesta expansió va suposar un ràpid creixement del teixit industrial, el qual va transformar-se i diversificar-se. L’economia catalana estava novament en expansió.

4074685w.jpg

D’aquesta manera, el sector del tèxtil, antic protagonista de la industrialització catalana, va començar a perdre importància de forma accelerada, mentre que sectors més dinàmics com la metal·lúrgia (automòbils, electrodomèstics, maquinària, etc.) i les indústries químiques, el vidre i ciment, la construcció, el paper i les arts gràfiques i l’alimentació van guanyar pes fins a convertir-se en el motor del creixement econòmic. De la mateixa manera, els sectors industrials tradicionals (vestuari, calçat, mobles, etc.) també van experimentar un creixement força significatiu pels seus baixos costos laborals.

Aquest creixement industrial no es va limitar a Catalunya, sinó que va afectar amb intensitat d’altres zones amb tradició industrial (Biscaia, Astúries) així com noves àrees d’Espanya com, Madrid, València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid o Burgos. Per exemple, el capitalisme industrial de Madrid, sota la protecció del poder polític franquista i ben alimentat per les inversions estrangeres, va passar a representar pràcticament el 14% del volum de la indústria espanyola, encara lluny del 25% de la indústria catalana.

800px-Seat_600_red_vl_TCE.jpg

Respecte de l’estructura industrial a Catalunya, aquesta va continuar assentada sobre el predomini de la petita i mitjana empresa. A diferència del que estava succeint a la resta de l’Estat espanyol, a Catalunya no van instal·lar-se grans empreses que aprofitessin el capital públic de l’INI. Les excepcions les trobem en empreses automobilístiques com la SEAT, la Pegaso i la companyia elèctrica ENHER.

Territorialment, en el context del desenvolupament econòmic del tardofranquisme, el mapa de la indústria catalana va consolidar la concentració de l’activitat econòmica en les cinc comarques de l’àrea industrial de la rodalia de Barcelona, l’anomenat cinturó industrial. És a dir, entre el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme van concentrar el 70% de la producció industrial. Els motius del trasllat van ser l’àmplia oferta de sol industrial a baix preu, la recerca de menys impostos municipals i de mà d’obra més barata. Fora de Barcelona i el cinturó industrial, només el Tarragonès i el Baix Camp van viure un procés de creixement similar.

Goya: les pintures negres

dijous, 13/09/2012

El passat liberal i l’amistat amb els francesos convertirien Goya en un individu sospitós en el context de la Restauració absolutista de Ferran VII. Malalt, vell i perseguit, el geni aragonès va refugiar-se en una modesta casa situada a la vora del Manzanares, l’anomenada Quinta del Sordo, on lliure de qualsevol condicionant va pintar, entre 1819 i 1823, les parets de dues habitacions per a si mateix. Són les anomenades pintures negres, catorze quadres que possiblement integren l’obra cimera de Goya, tant per la seva modernitat com per la força de la seva expressió.

Quinta del Sordo.png

Les pintures negres composen un conjunt iconogràficament desbaratat executat amb una gran llibertat pictòrica, en una tècnica d’oli al Secco sobre la superfície d’arrebossat de la paret de la Quinta del Sordo que combinava negres de fum, blanc i terra. Els olis van ser traslladats a llenç a 1873 i actualment s’exposen al Museu del Prado de Madrid.

Els temes són propis d’un malson. Però, són només al·lucinacions? És difícil pronunciar-se perquè Goya no va deixar cap escrit que ens ajudi a interpretar-les. I si és complicat interpretar-les individualment, més difícil encara resulta trobar una interpretació orgànica per tota la sèrie decorativa en la seva ubicació original. És a dir, el significat global d’aquestes obres encara avui és un enigma per als historiadors de l’art.

Què va impulsar el pintor a endinsar-se en aquest món de malsons i al·lucinacions? Els consens entre els especialistes ens condueix cap a les causes psicològiques personals. La consciència de decadència física i proximitat de la mort influeix en la temàtica i l’estat d’ànim que transmet la seva visualització. Goya ens endinsa en un món al·lucinant de bruixes, bocs (el “macho cabrío” de la llengua castellana), lluites fratricides, amenaces planetàries, processons nocturnes… Un món poblat per la por i la superstició. En qualsevol cas, una de les pàgines més originals de l’art goyesc.

Una de les possibles claus de la interpretació de les pintures negres la trobem en que sense cap mena de dubte és la visió més terrorífica de tot el conjunt: Saturn devorant els seus fills. En aquesta imatge Saturn representa a la vegada a Cronos, el déu del temps, i la guerra, dues realitats que tot ho devoren i ho destrueixen. El temps, un jutge inexorable del qual no es pot fugir. La guerra, el monstre que havia castigat cruelment Espanya en la Guerra de la Independència i la seguiria castigant en els anys que vindrien. Les dues grans forces de la destrucció en el món de l’artista.

Saturno_devorando_a_su_hijo.jpg

Saturn devorant els seus fills

La resta de les pintures de la sala inferior tenen una relació temàtica, com ara la visió espectral de l’Akelarre. L’acompanyen La romería de San Isidro, Judith y Holofernes, La Leocadia i Un viejo y un fraile.

El_Aquelarre.jpg

L'Akelarre

La_romería_de_San_Isidro.jpg

La romería de San Isidro

Judith_y_Holofernes.jpg

Judith y Holofernes

La_Leocadia.jpg

La Leocadia

Un viejo y un fraile.jpg

Un viejo y un fraile

De les pintures de la sala superior destaca la Baralla a garrotades pel seu color i per la força de les dues figures centrals. Completen aquesta sala les obres Asmodea, Peregrinación a la fuente de San Isidro, Átropos, Dos mujeres riéndose de un hombre, Hombres leyendo, El perro i Cabezas en un paisaje.

Riña_a_garrotazos.jpg

Baralla a garrotades

Asmodea.jpg

Asmodea

Atropos_o_Las_Parcas.jpg

Atropos

Mujeres_riendo.jpg

Dos mujeres riéndose de un hombre

Hombres_leyendo.jpg

Hombres leyendo

el perro.jpg

El perro

Cabezas_en_un_paisaje.jpg

Cabezas en un paisaje

És a dir, Goya s’endinsa en el món del somni, del malson. Un món irracional que sembla governat per la bogeria. Fins i tot la manera de pintar ens permet veure l’agitació interior que sacsejava l’artista i la seva impotència davant del món que l’envoltava. Les pinzellades són llargues, i semblen distribuïdes amb ràbia, la pasta pictòrica és gruixuda, els colors s’enfosqueixen i estan marcats pel predomini del negre, del no-color. Tot un estat d’ànim que ens envaeix en situar-nos davant de la darrera joia pictòrica del geni aragonès.

El canvi d’orientació de l’economia franquista: de l’autarquia al Pla d’Estabilització i el desarrollismo

dimecres, 12/09/2012

El fracàs de la política econòmica autàrquica del franquisme era evident des de l’inici de la dècada de 1950, però l’imprescindible canvi de rumb que obrís l’economia espanyola al món occidental i afavorís el creixement encara trigaria en arribar. El final de la dècada dels cinquanta està marcat a Catalunya pel deteriorament del clima econòmic i el conseqüent malestar de les diverses capes socials. El considerable ritme de la inflació, l’increment del cost de vida, el dèficit creixent de la balança comercial i la baixada el 1959 de la producció d’energia elèctrica eren alguns dels símptomes del fracàs de la política econòmica autàrquica. Era urgent que es produís un canvi de rumb econòmic.

Carrero Blanco.jpg

Luis Carrero Blanco

No va ser fins el febrer de 1957 quan Franco va formar un govern que suposava la transició des dels principis del falangisme i l’autarquia a la introducció dels tecnòcrates del desenvolupament econòmic. És a dir, les substitucions responien a un canvi qualitatiu de l’orientació política i econòmica del règim. Els impulsors del canvi de rumb van ser el general Luis Carrero Blanco (Ministre de la Presidència) i el català Laureano López Rodó (comissari dels plans de desenvolupament).

D’aquesta manera, accedia al poder una nova generació de polítics, els anomenats tecnòcrates, molts dels quals es trobaven vinculats amb l’Opus Dei i tots ells molt ben relacionats amb les elits econòmiques del país, els quals consideraven que només el creixement econòmic podia ser garantia de l’estabilitat social necessària per a la supervivència del règim. Eren tècnics competents que arribaven amb la missió de treure l’economia espanyola del carreró sense sortida al qual s’havia abocat després de dues dècades perdudes.

Ara bé, cal tenir present que el poder polític ascendent de l’Opus Dei es limitava al terreny econòmic, no a les altres àrees de govern. Carrero Blanco i López Rodó van dissenyar una redefinició de les estructures del règim a través de les quals es reduïa el paper de FET-JONS i les seves organitzacions. L’estratègia es basava en crear noves estructures que anessin buidant de contingut les antigues, però sense que aquestes desapareixessin. Tanmateix, les bases del règim mai van canviar i els Principios del Movimiento Nacional van perdurar.

El perfil d’aquests nous polítics vinculats a l’Opus Dei era més tècnic que ideològic i el seu objectiu fonamental era incorporar a la gestió de l’Estat uns criteris de racionalitat i eficiència econòmica que asseguressin el creixement i amb ell la continuïtat del franquisme. Els tecnòcrates apostaven per un reformisme tècnic, que no qüestionava la dictadura, com a sortida per a la greu situació econòmica i social en la qual es trobava Espanya després de gairebé dues dècades d’autarquia.

laureano lopez rodo.jpg

Laureano López Rodó

Aquest canvi d’orientació va estar propiciat per la mala conjuntura econòmica de finals dels anys cinquanta: esgotament de les reserves del Banc d’Espanya, augment de la inflació, desequilibris pressupostari, etc. A aquest panorama es sumaven les pressions dels organismes internacionals, en un moment en el qual Espanya acabava de sortir de l’aïllament patit en la postguerra mundial, i per l’increment exponencial de les protestes socials.

La primera acció correctora de la política econòmica va arribar de la mà de l’anomenat Pla d’Estabilització de 1959. El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal dels anys precedents i afavorir la liberalització comercial i financera. I per assolir els seus objectius, el projecte comprenia tres grans eixos: l’estabilització de l’economia (reducció de la inflació, increment dels tipus d’interès bancari, congelació dels salaris, reducció del dèficit públic, reformes fiscals, etc.), la liberalització interior (eliminació d’organismes estatals interventors, fi a la regulació de preus, etc.) i la liberalització exterior (facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies, etc.).

D’aquesta manera, a partir de l’estiu de 1959, l’economia espanyola reformava profundament la seva estructura amb el Pla d’Estabilització, el qual havia de permetre l’adscripció del país al sistema capitalista, l’abandó dels plantejaments corporativistes i intervencionistes de les darreres dècades i l’harmonia amb les economies occidentals. A canvi d’aquests compromisos econòmics, diferents organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya perquè el país pogués fer front a la greu crisi econòmica i evitar una fallida de pagaments inevitable sense les reformes. A més, a llarg termini, l’objectiu de les reformes era incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals.

10576823.jpg

La construcció de pantans va ser l'obra pública més emblemàtica del desarrollismo franquista

Al Pla d’Estabilització de 1959 van afegir-s’hi, al llarg dels anys seixanta, uns plans de desenvolupament econòmic i social de vigència triennal (1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975) que serien supervisats per la Comisaría del Plan de Desarrollo dirigida per López Rodó. El projecte desarrollista consistia en la introducció de la planificació econòmica perquè l’Estat esdevingués el motor del desenvolupament econòmic espanyol a través de l’activitat del sector públic, a la vegada que es centralitzava la relació amb els inversors privats estrangers perquè aquests poguessin gaudir d’incentius fiscals i subvencions per establir les seves empreses a Espanya.

Els plans van encetar dues vies d’actuació: les accions estructurals i els pols de desenvolupament. Per accions estructurals hem d’entendre el repte de solucionar les deficiències estructurals que caracteritzaven la industria espanyola en aquell moment: dimensió escassa de les empreses, baixa productivitat, etc. D’altra banda, els pols de desenvolupament intentarien reduir els desequilibris regionals existents mitjançant la introducció de noves indústries en zones econòmicament poc desenvolupades.

En aquest sentit, la planificació econòmica va tenir un repercussió escassa a Catalunya ja que aquest territori ja havia realitzat amb força anterioritat la seva revolució industrial. El fet més destacat va ser l’impuls del sector petroquímic en el camp de Tarragona i els ajuts per a la construcció d’una refineria de petroli d’iniciativa i capitals privats.

En general, però, la planificació del desarrollismo franquista no va assolir els objectius irreals que s’havia fixat, fonamentalment perquè els recursos públics destinats al projecte eren insuficients per arribar als objectius perseguits, quan no eren malbaratats o invertits de forma ineficaç. D’aquesta manera, els plans de desenvolupament franquista van ser un fracàs i van tenir una escassa rellevància en el desenvolupament econòmic del país. Tanmateix, el creixement econòmic va arribar de la mà de la inversió privada en infraestructures (electrificació, construcció de carreteres, refineries de petroli) i productes bàsics (acer, carbó, alumini, etc.), fet que va permetre el desenvolupament industrial i l’emmascarament del fracàs del desarrolismo per convertir-lo en el fals “miracle econòmic espanyol”.