Entrades amb l'etiqueta ‘Història d’Espanya’

El Missatge a la Reina Regent de 1888

dissabte, 3/11/2012

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes procedents del grups de la Renaixença com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

María_Cristina_de_Habsburgo-Lorena.jpg

Maria Cristina d'Àustria

La Lliga de Catalunya va fer seves les reivindicacions d’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un Missatge a la reina regent (1888), redactat per Àngel Guimerà i signat per 2.601 persones, adreçat a Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat com ara una participació més igualitària en les despeses de l’Estat i les contribucions militars, la defensa del dret civil o la oficialitat de la llengua catalana, tant a l’ensenyament com a les manifestacions populars. Des de Madrid, el text va ser refusat completament, fet que va contribuir a enfortir el moviment catalanista conservador.

Missatge a la Reina Regent (1888):

Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes peI Cap de l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de sortir mai en temps de pau del nostre territori.

Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana. Que sien catalans els Tribunals de Justícia i totes ses causes i litigis es fallin definitivament dintre del Territori. Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els de l’ensenyança. Que vingui el Cap de l’Estat d’Espanya a jurar a Catalunya ses Constitucions fonamentals, com a condició indispensable, d’antic establerta per a exercir a dreta llei la sobirania en el Principat.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: transformacions socials i culturals

divendres, 2/11/2012

El desenvolupament de la indústria i l’expansió del sector serveis en els anys seixanta van donar lloc a la transformació de les estructures socioprofessionals de la població espanyola. La distribució sectorial de la població és el millor exemple per il·lustrar aquesta transformació: en el conjunt d’Espanya entre 1950 i 1975 els actius agrícoles van passar del 50% al 21%, mentre que els industrials van augmentar del 24% al 38%, i els ocupats en el sector serveis van créixer del 25% al 41%. Aquesta nova estructura va anar acompanyada, lògicament, de l’increment del nombre d’obrers industrials, assolint en el conjunt de l’Estat la xifra de quatre milions.

D’altra banda, a Catalunya, país amb una important tradició industrial, la xifra d’assalariats va ser sempre superior a la mitjana espanyola i va situar-se en xifres similars a les de les regions europees industrialitzades. En conseqüència, la població activa catalana va evolucionar en un doble sentit: va incrementar el seu nombre a causa dels processos migratoris i va experimentar una creixent terciarització. Igualment, les migracions internes i exteriors arribades per la bona marxa de l’economia van accentuar el procés d’urbanització.

219_09.jpg

Igualment, el creixement econòmic afavorirà la reconstrucció d’unes capes socials mitjanes que la guerra i la postguerra havien desmantellat. Així, com a conseqüència d’aquest procés també va augmentar el volum de les classes mitjanes i va consolidar-se una nova burgesia urbana que comprendria des dels estrats més qualificats i ben remunerats de la classe obrera, passant per tècnics, botiguers i professionals, fins a petits industrials i empresaris del sector comercial o agropecuari de comarques. Tanmateix, juntament amb els professionals autònoms, en els anys seixanta i setanta va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i dels professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a les activitats terciàries.

D’aquesta manera, en poc més d’una dècada, la societat espanyola i catalana va transformar-se profundament per avançar cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis de les societats industrialitzades occidentals. Ara bé, aquesta millora relativa del nivell de vida va coexistir amb grans desequilibris i mancances bàsiques d’equipament col·lectiu que presentaven un fort contrast amb el desenvolupament econòmic.

En primer lloc, l’augment del poder adquisitiu va fer possible l’entrada del país en la societat de consum. Aquest fet es va viure amb una gran intensitat perquè es partia des d’uns nivells molts baixos i en va consolidar en menys d’una generació. D’aquesta manera, les llars espanyoles i catalanes van conjurar definitivament el fantasma de la fam i van deixar-se temptar per l’àmplia oferta de béns de consum que inundaven el mercat. Així, les cases van començar a equipar-se amb els nous electrodomèstics: frigorífic, rentadora, televisor, etc., articles que gràcies a la venda a terminis semblaven estar a l’abast de les economies més modestes. Al mateix temps, es va popularitzar l’ús i adquisició de l’automòbil, sobretot a partir de la comercialització del SEAT 600, de producció nacional, una de les expressions més importants i simbòliques del nou clima socioeconòmic.

D’altra banda, el nivell educatiu de la població espanyola va millorar considerablement. En aquest sentit, el 1970, la Llei General d’Educació va remodelar tot el sistema educatiu i va suposar un augment de la població escolaritzada, des de l’ensenyament primari fins a la universitat, i el creixement de les inversions estatals en educació. En conseqüència, l’analfabetisme va disminuir dràsticament fins a assolir els nivells dels països de l’entorn europeu. Ara bé, això no pot amagar realitats com que en aquest període el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula.

los-sirex-san-carlos-club-front.jpg

També la família va començar a experimentar canvis significatius. Així, la família extensa de tradició rural va començar a veure’s substituïda per la família de tipus nuclear típica del món urbà industrial.

De la mateixa manera, els joves van començar a viatjar a l’estranger i van introduir a Espanya noves idees i pautes de comportament que aprofundien les transformacions socials. Així, consum dels joves començarà a diferenciar-se clarament per adquirir unes pautes pròpies. En resposta, el règim acabarà autoritzant algunes noves expressions culturals com els primers concerts. Apareixeran a Espanya grups musicals similars als que estan triomfant a la resta del món (Sirex, Formula V, etc.). Les noves pautes comercials i culturals arribades d’Europa acabaran derivant en un nou model de joventut.

Moda.Minifalda.jpg

Igualment, en aquesta conjuntura, la condició femenina també va canviar de forma substancial trencant amb els tabús més tradicionals i reaccionaris. D’aquesta manera, la dona va començar a abandonar el seu paper tradicional de mare i esposa per incorporar-se al món dels estudis i al treball remunerat, sobretot en activitats administratives i de serveis. Així, moltes de les dones que arribaven a l’edat adulta en la dècada de 1970 ja van assolir un nivell d’estudis equiparable al masculí i va començar a presentar-se com portadores d’una nova mentalitat que defensava la llibertat i la realització personal femenina, a la vegada que rebutjaven moltes de les normes socials imperants. Igualment, lligat a l’emancipació femenina, les dones de l’anomenada “generació ie-ié” van impulsar un nou estil caracteritzar per l’ús de la minifaldilla, els pantalons de pota d’elefant o el bikini que trencava amb els models anteriors.

Finalment, cal tenir present la renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II, el qual va tenir un impacte decisiu en determinats sectors eclesiàstics, fonamentalment de base, que van començar a allunyar-se del règim. Tot això coincidia amb una creixent secularització de la societat espanyola que va traduir-se en una acusada disminució de la influència social de l’Església.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: creixement demogràfic i migracions interiors i exteriors

dimarts, 30/10/2012

Evolució demogràfica. En la dècada de 1960, la població espanyola va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle XX, passant de 30,4 milions d’habitants el 1960 a 33,8 el 1970. Aquest creixement general s’explica pel descens de la mortalitat, especialment l’infantil (del 6,6 per mil el 1950 al 1,9 per mil el 1975), i per una natalitat elevada com a resultat de la millora de les condicions de vida i les polítiques natalistes promogudes pel règim franquista (la taxa de fecunditat va situar-se en 2,8 fills per dona). De la mateixa manera, en el conjunt d’Espanya va produir-se un augment de l’esperança de vida: entre 1960 i 1975 va passar de 67 a 70 anys en el cas dels homes i de 72 a 76 anys per a les dones.

568px-Variación_de_la_población_española_entre_1950_y_1981.png

En aquest context, l’evolució demogràfica de Catalunya va experimentar un important canvi durant el franquisme. Així, si el 1940 la població catalana era de 2.890.974 habitants, en els anys setanta aquesta ja superava els cinc milions i mig, un creixement molt més accelerat que el de la resta de l’Estat. Com a conseqüència dels moviments migratoris, la natalitat catalana va situar-se per sobre de la mitjana espanyola, cosa que no s’havia produït en tot el segle. D’aquesta manera, la piràmide d’edats catalana va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.

5b3598e6d66b675080a4761eadddd7fb.png

Evolució demogràfica de Catalunya en el segle XX

13pir2.jpg

Moviments migratoris. El creixement demogràfic espanyol va anar acompanyat d’importants moviments de població. En aquest sentit, el procés de reconversió, mecanització i modernització agrària va deixar sense treball molts pagesos, els quals van veure en l’emigració la possibilitat de trobar un treball que ja no existia en el seu punt d’origen. Això va produir, durant la dècada de 1960, un intens èxode rural que buscava fugir d’unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser les principals proveïdores d’aquests moviments migratoris.

En conseqüència, l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, etc.–. El nou fenomen demogràfic va prendre importància a partir de 1959, inserint-se dins d’un corrent que, fins el 1965, portaria cap els països industrialitzats de l’Europa occidental a més d’un milió de ciutadans espanyols, la desena part dels actius demogràfics, atrets per la seva eufòria econòmica expansiva. L’emigració sortida de Catalunya cap a l’estranger va suposar el 5,17% del conjunt d’Espanya.

otrasdos.jpg

Però les migracions interiors van ser encara més espectaculars: entre 1962 i 1973 quatre milions de persones van canviar de residència. Així, procedents de les regions agrícoles, els immigrants van instal·lar-se en les zones de més dinamisme econòmic de l’Estat: Madrid, el País Basc, València i Catalunya.

En el cas de Catalunya, aquest moviment migratori va ser especialment intens. El primer determinat del flux migratori va ser la demanda de treball catalana. En conseqüència, entre 1940 i 1975, 1,8 milions d’immigrants van establir-se a la Catalunya franquista, un dinamisme demogràfic desconegut en la història del país. Els immigrants procedien fonamentalment d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, tot i que també trobem immigració interior procedent de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.

161147_11282_0012_s1.jpg

Aquest procés migratori va realitzar-se sense cap tipus de planificació i va tenir importants conseqüències socials, a la vegada que va provocar forts desequilibris territorials. Així, la immigració va tendir a assentar-se de manera molt concentrada en algunes àrees del país: a la província de Barcelona van instalar-se prop del 90% dels immigrants, especialment a les comarques més industrialitzades. Els municipis preferents seran Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi o Sant Adrià del Besòs.

Aquestes poblacions van créixer fins a frec de la saturació i sense comptar amb les infraestructures necessàries. El balanç demogràfic de la primera meitat dels anys seixanta va suposar un creixement molt desequilibrat amb comarques que van augmentar la població fins a un 50% (Baix Llobregat) i altres que van perdre més del 10% (Pallars Sobirà). El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficit de serveis socials bàsics van caracteritzar l’urbanisme del tardofranquisme.

1960

D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, van acumular-se nous habitatges en barris perifèrics construïts de forma deficient i infradotats d’equipaments. Milers de persones van amuntegar-se en pèssimes condicions higièniques i sense cap possibilitat d’inserir-se en la vida social. D’entre els dèficits més clamorosos cal destacar que el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula. També hi havia una escassetat d’ambulatoris, dispensaris i centres assistencials per a la tercera edat: amb prou feines hi havia 5 llits per cada mil habitants quan l’OMS en recomana 12.

Finalment, en paral·lel al creixement de la població, els moviments migratoris van comportar una forta redistribució espacial dels seus efectius a Catalunya. Així, a més de l’impacte de la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat, també va produir-se una important emigració des del camp català cap a les zones més industrialitzades que va traduir-se en el creixement de la conurbació barcelonina i l’eix Tarragona-Reus. Tot això va provocar un important desequilibri territorial, amb el despoblament progressiu de comarques com la Terra Alta, el Priorat, els dos Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell o la Vall d’Aran que van accentuar la seva tradicional baixa densitat de població.

El Memorial de Greuges de 1885

dissabte, 27/10/2012

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra i els intents d’unificació del dret civil van mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges, el primer acte polític del catalanisme a Espanya.

memorial-b.jpg

El Memorial, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La inesperada mort del monarca, el mateix 1885, va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte als cercles polítics de Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar el primer acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut políticament en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols, que moment només havia defensat el proteccionisme econòmic i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885):

No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión, desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación española.

Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguno de los que se siguen en los gloriosísimos Imperios de Austria-Hungría y Alemania, y en el Reino Unido de la Gran Bretaña, sistema ya seguido en España en los días de nuestra grandeza.

Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa.

Señor: se nos arrebató nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa, para ser substituido, primero por el sistema castellano, y hoy por una copia imperfecta y viciosa del sistema francés.

No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en conversaciones familiares; desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales muchas veces, y por muy ilustrados que sean, ni los jueces entienden a los testigos y procesados, ni éstos entienden a los jueces.

Y como si todo esto no fuera bastante, hace tiempo que viene amenazándose, y hoy se intenta con empeño destruir, o cuando menos adulterar, nuestro derecho civil, base indeleble de la robusta y moral organización de la familia catalana y de nuestra propiedad, que va aumentando y creciendo a medida que unas generaciones suceden a otras generaciones.

A fuerza de trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años a esta parte, y últimamente lo ha sido y lo es por medio del tratado con Francia y del proyecto de modus vivendi con Inglaterra.

Preciso es reconocer que la industria de nuestro país ha debido hacer grades esfuerzos para sostenerse y aún aumentar en ciertos ramos, en medio de la inestabilidad legislativa y falta de fijeza de criterio gubernamental con que ha debido luchar. La situación normal de nuestro país ha sido durante muchos años la de guerras civiles, revolución, crisis y pronunciamientos continuados. A pesar de que la tendencia llamada librecambista no ha logrado hasta ahora sus soluciones radicales a la legislación económica, se ha manifestado, sin embargo, constantemente en todas las situaciones y desde hace muchos años, ser una espada de Damocles suspendida sobre la producción. Quedan todavía aranceles más o menos protectores, pero no representan ninguna garantía de estabilidad […].

Lo dejamos ya expuesto: el núcleo de nuestro centro industrial más importante es la manufactura algodonera, que ha creado la atmósfera que vivifica no solo a las industrias accesorias, sino también a las que como más desligadas aparecen y que no podrían prosperar si esta atmósfera llegara a faltarles. A la manufactura de algodón le sigue sin duda en mucha importancia la lanera, que tiene con ella muchos puntos de relación y contacto. La plétora industrial de la Gran Bretaña, casualmente, se muestra más que en otros ramos, en su producción algodonera y lanera.

¿Cómo ha de competir nuestra industria débil y contrariada, con la más robusta, pletórica, de la nación británica? Nosotros, a fuerza de trabajo y de constancia, hemos logrado en medio siglo establecer dos millones escasos de husos, con los que elaboramos, en números gruesos, doscientas mil balas de algodón anualmente; la Gran Bretaña, con sus cuarenta y cinco millones de husos transforma cada año, por lo general, en números finos, tres millones y medio de balas de algodón, o sea, más de la mitad de lo que en Norteamérica se produce […]. La lucha es desigual a todas luces: no es difícil predecir de cuál de las dos partes será la victoria […].

Antoni de Capmany

dilluns, 22/10/2012

Antoni de Capmany i Montpalau (1742-1813) s’erigeix com la gran figura de la Il·lustració catalana. Retirat de la carrera militar el 1770, va col·laborar amb Pablo de Olavide en el repoblament de Sierra Morena, on havia d’instal·lar-se una colònia de camperols i menestrals catalans. Després que Olavide fos processat per la Inquisició, el 1775, Capmany va traslladar-se a Madrid, on va passar la major part de la seva vida, va moure’s dins dels estaments oficials i va arribar a ocupar diversos càrrecs públics (secretari de l’Acadèmia de la Historia, censor de periòdics, col·laborador del ministeri de finances, etc.).

antoni capmany.jpg

Antoni de Capmany i Montpalau

Des d’aquesta posició privilegiada a la cort, Capmany va mantenir una relació constant amb la Junta de Comerç de Barcelona, la qual li va encarregar, el 1777, l’estudi de l’antic comerç i de l’antiga marina de Catalunya. Així va néixer la seva obra fonamental i l’aportació més reeixida de la cultura catalana en l’època de la Il·lustració: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, publicada en quatre volums entre 1779 i 1792 i el màxim exponent de la historiografia catalana del segle XVIII.

Aquesta monumental història del comerç, la indústria, els gremis i la navegació de la ciutat de Barcelona, però també de la política i les institucions de la Catalunya medieval i moderna, era el resultat de la voluntat de la Junta de Comerç per conèixer els antecedents medievals de l’arrencada econòmica catalana del vuit-cents, però també el fruit de la inquietud intel·lectual de Capmany per bastir una teoria històrica del desenvolupament econòmic de Catalunya que nodrís el pensament econòmic present i futur del país.

D’aquesta manera, Capmany va dividir l’obra en tres parts ben diferenciades. La primera versa sobre l’antiga marina des del segle XI, les expedicions ultramarines, la tàctica naval, les antigues ordinacions i la història de les drassanes, del port i de la milícia naval. En la segona part, tracta del comerç i de la navegació en relació amb els diferents països europeus, les institucions, com el consolat i la llotja, les disposicions legislatives i els productes de comerç. I la tercera part és dedicada a la història econòmica de la indústria barcelonina, la reglamentació gremial i la legislació tècnica i econòmica. Igualment, les Memorias comprenen una extensa col·lecció diplomàtica de documents justificatius fins al segle XVI i diversos apèndixs.

Memorias_historicas.jpg

Antoni de Capmany i Montpalau: "Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona" (1779-1792)

És a dir, l’obra de Capmany és bàsica per la seva moderna metodologia i el seu aparell crític i documental. La seva tesi es resumeix en el fet que la causa fonamental de l’expansió de la Barcelona (i la Catalunya) medieval s’havia de cercar en el dinamisme del comerç exterior, element clau en el desenvolupament de la indústria i els oficis, tot lligant-lo al règim de llibertats ciutadanes:

La forma democrática de su gobierno municipal, mediante el cual el pueblo, abatido en todas partes por la tiranía feudal, representaba al común de la ciudad sin dependencia de la nobleza, contribuyó a poblarla de hombres activos y de ciudadanos laboriosos, cuya esencial ocupación debía ser el comercio, las artes y la navegación.

La seva contradicció interna és visible en molts aspectes. Per exemple, va escriure sempre en castellà i va considerar la llengua catalana com “un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras”, però a la vegada enyorava la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. Igualment, va formular un concepte d’Espanya en el qual les regions formaven juntes la “gran nació espanyola”. Per exemple, un exemple d’aquest regionalisme imprecís el trobem en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria con inclusión de la consistencia y estado en que se halla cada partido o veguería de los que componen el Principado de Cataluña de 1780 on afirmava:

Cada provincia tiene su extensión, su población, su carácter, sus costumbres, su constitución física y sus proporciones conducentes a sus particulares beneficios y de saber prescribir las reglas oportunas que a cada una sean conducentes y propias, es lo único que se puede esperar la prosperidad y fuerza del todo de la nación.

En produir-se la invasió napoleònica, Capmany va refugiar-se a Sevilla. Gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, va combatre amb virulència l’afrancesament i l’uniformisme napoleònic. En aquest exili sevillà va col·laborar activament en la tasca de convocar les corts generals i extraordinàries que es reunirien a Cadis el 1810 a la vegada que exercia com a redactor de la Gaceta del Gobierno. Actuant com a diputat per Catalunya, Capmany va tenir una intervenció molt destacada: va proposar la supressió de la Inquisició, va defensar les institucions de l’Antic Règim i va oposar-se a la desaparició de les senyories. Tanmateix, no sabem quin paper hauria jugat en el context del liberalisme naixent de 1812 i la posterior restauració absolutista perquè va morir víctima de la pesta a Cadis el 1813.

Pablo de Olavide

dimecres, 17/10/2012

Pablo Antonio José de Olavide y Jaúregui (1725-1803) va ser un intel·lectual il·lustrat espanyol, un dels més actius reformistes del despotisme il·lustrat del segle XVIII. Escriptor, jurista i polític, Olavide va néixer a Lima (Perú) on va estudiar lleis i teologia a la Universitat de San Marcos. Així, va començar la seva carrera com a funcionari judicial. La seva carrera, però, es veuria estroncada per una acusació d’enriquiment personal i un procés per malversació. El 1750, els successius escàndols que van envoltar la seva figura van portar-lo a Espanya on va ser empresonat i van confiscar-li els béns.

Pablo_Olavide.jpg

Pablo de Olavide

Un cop que la causa va ser arxivada, Olavide va casar-se amb la rica vídua Isabel de los Ríos i va ingressar en l’Ordre de Santiago, fets que li obrien el camí cap a la cort de Carles III. Abans d’iniciar la seva aventura cortesana, Olavide va viatjat per Europa i va establir-se al París de la Il·lustració, on va relacionar-se amb Voltaire, Diderot i d’altres enciclopedistes. De retorn a Madrid, el 1765, va organitzar una tertúlia selecta, a l’estil de les que havia conegut a la capital francesa, freqüentada pels il·lustrats més significats de la ciutat.

El 1766, després del Motí d’Esquilache, gràcies a les influències del seu amic personal el comte d’Aranda i als aires il·lustrats que envoltaven la cort de Carles III, va iniciar una nova carrera de funcionari com a director de l’Hospicio de San Fernando. Posteriorment va ser nomenat intendent d’Andalusia i superintendent de les repoblacions i colonitzacions de Sierra Morena (1767), on va posar en pràctica les seves concepcions sobre les òptimes condicions per a l’explotació agrària: foment del progrés tècnic amb una política d’incentius basada en la petita propietat o en el conreu en règim d’emfiteusi.

En aquest període, Olavide va presentar-se com un eficient impulsor de les reformes il·lustrades en el comerç, els assentaments, l’ensenyament i la cultura, sempre sota la protecció del despotisme il·lustrat de Carles III. Igualment, Olavide va promoure l’activitat teatral i va crear la primera escola d’art dramàtic de l’Estat espanyol.

Ara bé, la prohibició d’establir convents en els centres de repoblació i les seves campanyes en contra de la religiositat supersticiosa i obscurantista del poble li comportarien l’odi dels caputxins. Així, el 1776, Olavide va ser acusat davant de la Inquisició com a heretge, ateu i materialista i, a més, de mantenir correspondència amb Voltaire i Rousseau. En realitat, Olavide era un reformista catòlic, però mai un ateu. Abandonat per Carles III i els seus ministres il·lustrats, Olavide va ser condemnat a la confiscació dels seus béns, exclusió a perpetuïtat de càrrecs públics i a viure tancat en un convent de La Mancha, el 1780 va aconseguir fugir a França, on va ser acollit per Voltaire i Diderot.

El 1789, l’esclat de la Revolució francesa va ser acollit per Olavide com el triomf de la Raó. Fins i tot va arribar a desenvolupar alguns càrrecs polítics en la França revolucionària després que la Convenció li concedís la ciutadania francesa. Tanmateix, els excessos del Terror van fer que fugís de París. Empresonat a Orleans des de 1794, va escriure la novel·la Evangelio en Triunfo o Historia de un filósofo desengañado (1797), obra que va permetre el seu retorn a Espanya així com la restitució dels seus béns i dignitats. En els darrers temps estaria dedicat a l’escriptura fins a la seva mort a Baeza, el febrer de 1803.

L’expulsió dels jesuïtes

dilluns, 15/10/2012

Els governs il·lustrats de l’Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Era una conseqüència de la política regalista que tenia per objectiu el control de l’Església per part de les monarquies absolutes sota la justificació del component diví que s’atorgava a la figura del rei. És a dir, les regalies eren els drets absolutistes sobre les qüestions religioses.

Ihs-logo.png

I l’Espanya de Carles III no va ser una excepció en aquesta política regalista il·lustrada. Amb uns 3.000 membres, els jesuïtes eren l’ordre religiosa més influent de l’Espanya del segle XVIII i l’objectiu directe del regalisme de la monarquia espanyola. Una ordre amb una organització d’abast internacional, amb la seva seu central fora de l’Estat espanyol i contestatària amb la política de la monarquia era considerada incompatible amb l’absolutisme borbònic. Així, segons Carles III i els seus ministres (per exemple Campomanes), els jesuïtes esdevenien un element pertorbador que desafiava el poder reial.

D’aquesta manera, els jesuïtes van esdevenir el boc expiatori del Motí d’Esquilache de 1766. El comte d’Aranda i Campomanes van trobar en els aldarulls populars instigats contra els ministres estrangers per part de la noblesa l’excusa necessària per investigar la Companyia de Jesús en una “pesquisa secreta” que recolliria les seves relacions amb el marquès de l’Ensenada, la seva lleialtat vers Roma, les grans riqueses que havia acumulat, les seves activitats a Amèrica, l’expulsió dels regnes de França i Portugal, les seves teories sobre el regicidi i la seva intervenció en els fets de 1766. Per Aranda i Campomanes la conclusió era evident: la doctrina, organització i activitats dels jesuïtes eren incompatibles amb la seguretat de la monarquia.

Campomanes.jpg

Campomanes

CondeAranda.jpeg

Comte d'Aranda

La culpabilització de la Companyia de Jesús alliberava el govern de qualsevol responsabilitat en els motins i a la vegada exculpava la noblesa conspiradora. Però també era una manera d’assegurar el control sobre l’Església. Així, el 27 de febrer de 1767 es publicava el reial decret que expulsava els jesuïtes d’Espanya i els seus dominis:

Programática_Sanción_1767.jpg

Pragmàtica Sanció de 27 de febrer de 1767

Habiéndome conformado con el parecer de los de mi Consejo Real en el Extraordinario que se celebra con motivo de las ocurrencias pasadas, en consulta de 29 de enero próximo, y de lo que sobre ella me han expuesto personas del más elevado carácter; estimulado de gravísimas causas, relativas a la obligación en que me hallo constituido de mantener en subordinación, tranquilidad y justicia mis pueblos, y otras urgentes, justas y necesarias que reservo en mi Real ánimo; usando de la suprema autoridad económica que el Todopoderoso ha depositado en mis manos para la protección de mis vasallos y respeto de mi Corona: he venido en mandar que se extrañen de todos mis dominios de España e Indias, Islas Filipinas y demás adyacentes, a los Religiosos de la Compañía, así Sacerdotes, como Coadjutores o Legos que hayan hecho la primera profesión, y a los Novicios que quisieran seguirles; y que se ocupen todas las Temporalidades de la Compañía en mis Dominios.

Y para su ejecución uniforme en todos ellos, os doy plena y privativa autoridad; y para que forméis las instrucciones y órdenes necesarias, según lo tenéis entendido y estimaréis para el más efectivo, pronto y tranquilo cumplimiento. Y quiero que no sólo las Justicias y Tribunales Superiores de esos Reinos ejecuten puntualmente vuestros mandatos, sino que los mismos se entiendan con los que dirigiereis a los Virreyes, Presidentes, Audiencias, Gobernadores, Corregidores, Alcaldes Mayores y otras cualesquiera Justicias de aquellos Reinos y Provincias; y que en virtud de sus requerimientos cualesquiera tropa, milicia o paisanaje den el auxilio necesario sin retardo ni tergiversación alguna, so pena de caer el que fuere omiso en mi Real indignación.

Y en cargo a los Padres Provinciales, Propósitos, Rectores y demás Superiores de la “Compañía de Jesús” se conformen de su parte a lo que se les prevenga, puntualmente, y se les tratará en la ejecución con la mayor decencia, atención, humanidad y asistencia de modo que en todo se proceda a mis soberanas intenciones. Tendréis lo entendido para su exacto cumplimento, como lo fío de vuestro celo, actividad y amor a mi Real servicio, y daréis para ello las órdenes e instrucciones necesarias, acompañando ejemplares de este mi Real Decreto, a los cuales estando firma de vos, se les dará la misma fe y crédito que al original.

En conseqüència, la matinada del 21 de març, les tropes van prendre posicions sobre Madrid i van dirigir-se cap a les sis cases dels jesuïtes per detenir els religiosos i enviar-los cap a Cartagena on serien embarcats fora del país. Aquestes dramàtiques escenes es reproduirien per tota la geografia espanyola. Les doctrines dels jesuïtes van ser prohibides i les seves propietats confiscades.

EXpulsos1.jpg

ExpulsionJesuitas2.jpg

Però la seva expulsió de l’Estat no era suficient per a la monarquia espanyola: Carles III estava disposat a destruir totalment l’ordre. Així, a la mort de Climent XIII, qui havia acollit alguns dels jesuïtes expulsats en els Estats Pontificis, els diplomàtics d’Espanya va conspirar per aconseguir el nomenament com a Papa del cardenal Ganganelli, coronat com a nou pontífex sota el nom de Climent XIV, qui va liquidar la Companyia de Jesús el 21 de juliol de 1773. Aquest va ser el gran èxit diplomàtic de la monarquia de Carles III.

Les limitacions del desenvolupament econòmic durant el franquisme

dimecres, 10/10/2012

El creixement econòmic d’Espanya en la dècada dels anys seixanta del segle XX va ser qualificat reiteradament per les autoritats franquistes com el “miracle econòmic espanyol”, fins al punt que aquesta expressió va convertir-se en un tòpic que en determinats entorns arriba fins el present. Així, el règim franquista va presentar el desenvolupament econòmic com el resultat dels encerts del govern en la política econòmica i dels plans del desarrollismo que havien dirigit i liderat el creixement.

En realitat, aquest “miracle econòmic espanyol” no va ser el resultat directe de les directrius econòmiques franquistes, sinó la conseqüència de la integració d’Espanya en el mercat internacional i l’aprofitament de l’economia expansiva, els trenta gloriosos, que vivia l’Europa de la postguerra mundial. D’aquesta manera, la transformació d’Espanya en un país industrial i relativament modern en el marc del franquisme. Ara bé, aquest procés va produir-se malgrat la dictadura i no gràcies a la seva política econòmica.

800px-1949_5_pesetas.jpg

Més enllà de la propaganda que impregna alguns discursos econòmics, les dades ens indiquen que el règim franquista va ser un obstacle més que no pas un impulsor del creixement econòmic dels anys seixanta. L’anàlisi del model econòmic de la dictadura i l’èxit teòric del desarrollismo no ens pot fer oblidar que fins el 1959 Espanya va estar sotmesa a un model econòmic autàrquic de tarannà feixista que va portar el país a la ruïna. Va ser el fracàs estrepitós de l’autarquia el que va determinar el pas cap a l’aperturisme i el desarrollismo i no una seqüència planejada des del govern.

Encara més, la causa del creixement i el desenvolupament econòmic no va ser la política aplicada des del govern, sinó l’impuls inversor exterior i les paupèrrimes condicions de treball que patien els espanyols.

Cal tenir en compte que el marc polític de la dictadura va garantir una conflictivitat laboral molt reduïda (però no inexistent), una pressió fiscal escassa i uns salaris més baixos que en els països de l’entorn europeu. Això sumat a una pretesa estabilitat política fonamentada en la supervivència del règim dictatorial. En conseqüència, els beneficis empresarials eren força elevats, fet que va estimular les inversions procedents de l’estranger, especialment per part d’empreses multinacionals.

El sistema de control de la força de treball mitjançant els sindicats verticals va permetre el manteniment d’uns costos salarials significativament més baixos que en els països veïns i permetia una salvaguarda de la competitivitat de l’economia. És a dir, el “miracle econòmic” es fonamentava en un creixement que defugia de la necessitat urgent de reestructurar la producció per aconseguir una millor eficiència i una posició internacional més sòlida.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

D’altra banda, el creixement dels anys seixanta va polaritzar-se en els sectors industrial i terciari, mentre que el sector agrari va restar relativament abandonat. En conseqüència, el camp espanyol va veure’s condemnat a una situació de retard i subdesenvolupament que va comportar un immens èxode rural cap a les ciutats i l’estranger.

Tanmateix, l’escassa despesa en investigació i la feblesa endèmica del sector financer espanyol van consolidar la dependència exterior, tant en tecnologia com en inversió de capitals. És a dir, l’economia espanyola va haver de recórrer a la compra de patents i a la importació de maquinària, fet que sotmetia el país als ritmes de creixement de l’exterior i a les decisions d’inversió de les empreses estrangeres.

Igualment, tot i l’increment del 40% en la renda per habitant que va produir-se entre 1960 i 1975, la realitat és que aquesta xifra no pot ocultar que el nivell de vida va mantenir-se per sota de la mitjana dels països industrialitzats de l’Europa occidental. El franquisme no va preocupar-se per la redistribució de la riquesa generada pel creixement a través de la introducció d’un sistema fiscal modern i progressiu, com tampoc va impulsar les infraestructures necessàries per donar solidesa i continuïtat al creixement.

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

dilluns, 8/10/2012

Pedro Pablo Abarca de Bolea-Ximénez de Urrea y Ponts de Mendoza (1719-1798), el IX comte d’Aranda, és una de les personalitats més polèmiques de l’Espanya del segle XVIII. Procedent d’una família de la vella noblesa aragonesa, Aranda va ser el producte de la conjunció de diferents sensibilitats: militar al servei de la corona, ambaixador, estadista, conspirador, il·lustrat i possible francmaçó, entre d’altres caràcters.

Pedro_Pablo_Abarca_de_Bolea,_Count_of_Aranda.jpg

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

Nascut a Siétamo (Osca), va cursar els seus estudis a Bolonya. El 1736 va enrolar-se en l’exèrcit per iniciar la seva carrera militar: va participar en les campanyes de les guerres de Successió de Polònia (1733-1738) i d’Àustria (1741-1748). A més, la seva carrera ascendent va portar-lo a ser ambaixador a Portugal (1755) i a Polònia (1760). Durant aquests viatges per l’Europa del segle XVIII entraria en contacte amb els il·lustrats (i potser amb la francmaçoneria) adoptant idees pròpies de l’enciclopedisme i profundament anticlericals.

La brillant carrera militar d’Aranda va culminar amb el nomenament, el 1763, com a capità general de València, càrrec que abandonaria el 1766, coincidint amb el Motí d’Esquilache. En aquest context, el comte d’Aranda va situar-se al capdavant del partit nobiliari i va iniciar una escalada de radicalisme per llançar-se a la conquesta del poder. Aleshores, Carles III va nomenar-lo com a president del Consell de Castella. La maçoneria arribava al govern d’Espanya.

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III

Des del seu despatx de Madrid, Aranda va dirigir la política de la monarquia de Carles III entre 1767 i 1773. Des d’aquest càrrec, va impulsar el reformisme il·lustrat, el regalisme, l’expulsió dels jesuïtes i va afavorir, en un principi, l’actuació dels anomenats golillas (bàndol polític de Campomanes i Floridablanca). En el marc d’aquest reformisme va ser el responsable de la repressió posterior al Motí d’Esquilache, amb mesures com l’expulsió dels rodamóns i les prostitutes de Madrid així com dels eclesiàstics que no tinguessin un destí en la ciutat.

CondeAranda.jpeg

Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda

La seva acció més destacada va ser l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya sota l’acusació d’actuar contra l’autoritat del monarca. Paral·lelament, va aprofitar la conjuntura per abolir el fur privat dels eclesiàstics. Aquesta política, però, va generar el creixement dels opositors a la seva figura, especialment a l’Amèrica del Sud on la Companyia de Jesús gaudia de gran influència.

Les lluites aristocràtiques desenvolupades a la cort dels Borbons convertirien Aranda en el cap de l’anomenat “partit aragonès”, contraposat al partit dels golillas, dirigit pel comte de Floridablanca, antic col·laborador i nou enemic polític. L’antagonisme creixent entre Aranda i Floridablanca, sumat a l’ocupació militar de les illes Malvines per part de la Gran Bretanya van comportar la seva substitució al capdavant del Consell de Castella el 1773.

Traslladat a París com ambaixador, va ser obstinadament partidari de la guerra entre Espanya i la Gran Bretanya, tot i que els seus desigs van ser menystinguts fins a l’esclat de la Guerra d’Independència dels Estats Units quan la monarquia va intervenir al costat dels rebels independentistes nord-americans. La consegüent Pau de Versalles de 1783 va permetre que Espanya recuperés la Florida i d’altres possessions americanes així com l’illa de Menorca. Gibraltar, però, encara restaria en mans angleses.

Aquests èxits diplomàtics van consolidar la seva posició política i el 1787 va retornar a Madrid amb l’objectiu de desbancar el comte de Floridablanca amb el recolzament de l’aristocràcia militar i nobiliària. Amb el suport del “partit aragonès”, Aranda va aconseguir la destitució de Floridablanca per part del nou rei Carles IV. Així, el febrer de 1792, es convertia en el primer secretari d’Estat de la monarquia. A més, un cop aconseguit el poder, no va dubtar a l’hora d’empresonar el seu rival polític sota l’acusació d’abús de poder.

Tanmateix, amb setanta-tres anys, la seva política il·lustrada combinada amb una actitud neutralista i titubejant davant de la Revolució francesa aviat van enfrontar-lo amb Godoy i els sectors més reaccionaris de la cort. En conseqüència, el novembre de 1792, va ser destituït. Posteriorment, seria empresonat a Jaen i a l’Alhambra de Granada. Alliberat el 1795, s’instal·laria a les seves possessions d’Épila, on moriria tres anys després.

El motí d’Esquilache

divendres, 5/10/2012

Abans de ser entronitzat a Espanya, Carles III ja havia governat a Nàpols (1734-1759) on havia entrat en contacte directe amb les idees il·lustrades. Per això, quan va iniciar el seu regnat a Espanya va mostrar-se partidari de seguir algunes de les idees il·lustrades de progrés i racionalització, donant pas a una etapa de despotisme il·lustrat tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Ara bé, el monarca va haver de fer front a una forta oposició per part dels grups privilegiats al seu programa reformista.

Esquilache.png

El marquès d'Esquilache

El 1766 es produiria el Motí d’Esquilache, una revolta complexa en la qual van convergir el malestar de la població per l’escassetat i l’elevat preu dels aliments, l’oposició al poder excessiu que havien acumulat els càrrecs estrangers i el descontentament dels privilegiats davant d’unes reformes que podien reduir considerablement el seu poder i la seva influència i que s’havien agrupat al voltant de la figura de Pedro Pablo Abarca de Bolea, el comte d’Aranda.

Aquesta triple causalitat va portar a un esclat popular a Madrid amb motiu de protesta contra les mesures de sanejament i ordre públic, força raonables, que havien estat dictades per Esquilache per decret de 20 de març: neteja urbana, enllumenat de la via pública, prohibició dels jocs d’atzar, prohibició de l’ús d’armes i prohibició de l’ús de barrets xambergs i capes llargues que feien impossible la identificació de les persones.

Paseo_por_Andalucia.jpg

Goya: La maja y los embozados

El_motín_de_Esquilache.png

Anònim: Imposición de la capa corta y el tricornio

José Enrique Ruiz-Domènec explica la importància d’aquesta vestimenta prohibida com a símbol identitari espanyol en el context del segle XVIII:

La vieja costumbre de llevar capa larga y sombrero de ala ancha era ante todo una cuestión de principios. Desde la perspectiva que los españoles tenían de su propia identidad como pueblo, significaba la incapacidad de imaginarse a sí mismos fuera de esas matrices culturales. Pero también se concebía como un símbolo de distinción frente a las modas extranjeras; en ese caso se refería a la forma de imaginar colectivamente su existencia social, como por ejemplo la necesidad de que las más relevantes acciones individuales fueran simplemente reflejos de una mentalidad colectiva, y por eso mismo debía tener una forma de expresión única para poder realizarse. Crecer en un mundo donde reina esa clase de imaginario social marca los límites de actuación de un pueblo ante los desafíos de la modernidad […].

La orden del ministro Esquilache de sustituir la capa larga y el sombrero de ala ancha por la capa corta y el sombrero de tres picos se consideró una vejación a la identidad de los españoles […]. Detrás del amotinado que no quiere dejar su capa y su sombrero se percibe una figura oscura y terrible, cuyo rostro en la primavera de 1766 solo comenzaba a desvelarse, la revuelta de la etnia, el rechazo a la razón en tanto que modelo de conducta extraño a la tierra.

La conjura nobiliària, recolzada per alguns sectors de l’Església, es posaria en marxa aprofitant aquest fet. Així, el diumenge 23 de març, unes 6.000 persones van reunir-se en la Plaza Mayor de Madrid i van avançar en direcció cap a la casa d’Esquilache, la qual va ser saquejada. El ministre va haver de refugiar-se en el Palau Reial mentre creixia l’agitació. Al capvespre ja eren 15.000 les persones que havien ocupat els carrers de la capital i descarregaven la seva ràbia contra el mobiliari urbà. I al matí següent, 24 de març, unes 30.000 persones es concentraven a la Puerta del Sol. El nou objectiu dels manifestants seria el Palau Reial.

Esquilache_riots.jpg

Goya: Motín de Esquilache

Monsó_Esquilache.jpg

José Martí y Monsó: Un episodio del motín de Esquilache

Atemorit davant de l’extensió i la gravetat que van adquirir les protestes, Carles III per acabar amb la revolta popular no va tenir més opció que aprovar mesures populars com l’abaixada del preu d’alguns dels productes bàsics com l’oli i el pa així com el restabliment de la llibertat en la vestimenta. Però això no era suficient. La multitud exigia la destitució d’Esquilache i els altres ministres estrangers i l’agitació va mantenir-se mentre el rei es refugiava a Aranjuez acompanyat per Esquilache i Grimaldi.

El 26 de març, Carles III va veure’s obligat a destituir Esquilache i a atorgar el perdó general als revoltats. Els incidents s’havien cobrat 21 morts i 49 ferits entre els revoltats, mentre que per part de l’exèrcit del rei havien mort 19 soldats. Madrid havia restat sense govern efectiu durant quatre dies, però tot semblava retornar a la calma. Una calma relativa, perquè els motins es reproduirien arreu de l’Estat: La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Saragossa, Conca, Alacant, Cartagena, Cadis… Els agitadors eren treballadors, petits camperols i artesans que es trobaven atrapats per la pobresa, l’atur i l’elevat preu dels aliments. Una massa fàcilment manejable pels conjurats contra el reformisme i que tan aviat com es revoltava tornava a la tranquil·litat. Com no podia ser d’una altra manera, Europa mirava amb incredulitat els fets succeïts a l’Espanya dels Borbons.