Entrades amb l'etiqueta ‘Història d’Espanya’

Els Ibers

dimecres, 7/07/2010

Entre finals del segle VII i inicis del segle VI a.C., i com a resultat de l’evolució de la cultura del ferro i com a conseqüència dels contactes entre la població indígena i els pobles colonitzadors mediterranis fenicis i grecs a la zona oriental de la Península Ibèrica va desenvolupar-se la cultura ibèrica.

La cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Era una cultura força avançada, l’origen de la qual ha estat molt discutit pels historiadors. Avui dia, però, sembla clar que la seva aparició va ser possible per l’evolució dels pobles indígenes del bronze, influïts pels contactes amb els fenicis i els grecs.

000768580.jpg

Els ibers no eren, però, un poble homogeni i no van constituir mai una unitat política. Van ser un conjunt de pobles independents entre si, a l’estil de les polis gregues, que compartien els trets bàsics d’una mateixa cultura. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu.

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèrica.

800px-Bronce_ibero.jpg

D’altres característiques pròpies de la cultura ibèrica eren l’ús intensiu del ferro en la fabricació d’eines, l’aplicació de noves formes avançades d’explotació agrària amb un utillatge molt especialitzat, el desenvolupament de la ceràmica (torn ràpid de terrissaire), el desenvolupament d’un art amb trets particulars que no són simples còpies gregues o púniques i la circulació monetària amb encunyacions de moneda pròpia.

Els ibers van ser el primer poble de la Península Ibèrica que va utilitzar d’una manera generalitzada la metal·lúrgia del ferro. La coneixien gràcies al contacte amb els pobles ultrapirinencs i a les seves relacions amb els grecs. La introducció del ferro va possibilitar una veritable revolució en les pràctiques agràries ja que era un metall més fàcil d’aconseguir que el bronze i permetia una millora substancial de la qualitat de les eines del camp.

L’agricultura era la base de l’economia dels ibers. Al començament únicament cultivaven cereals de secà (blat i ordi), però, més endavant, gràcies al contacte amb els colonitzadors mediterranis, van conèixer el cultiu de la vinya i l’olivera.

També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

enterrament.jpg

D’altra banda, les activitats comercials eren força importants, tant amb els pobles colonitzadors fenicis i grecs com entre els mateixos grups ibers. La possibilitat de realitzar aquests intercanvis va veure’s afavorida per l’encunyació de monedes pròpies, inspirades en els models grecs i cartaginesos.

La societat ibèrica tenia una certa jerarquització. Tot i que les formes tribals eren sempre presents en la seva organització, lentament van anar evolucionant cap a societats de cabdillatge. Els seus cabdills eren escollits probablement entre l’aristocràcia guerrera que va anar desenvolupant-se en el si dels pobles ibèrics. Per sota d’aquests grups dominants hi havia els artesans, especialitzats en el seu treball, i més avall, la gran massa de camperols. L’esclavitud, tot i ser present, sembla que no era gaire important.

Pel que fa a les seves creences, els ibers, pel que coneixem, practicaven una religió basada en el culte a la naturalesa, que barrejava elements autòctons i forans. A més, adoraven uns déus protectors i benefactors, per als quals sacrificaven animals. També retien culte a divinitats femenines vinculades amb la fertilitat.

Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV a.C. va començar a presentar característiques d’una notable influència grega.

La situació dels poblats, a més dels testimonis que ens han arribat a través dels autors clàssics, ens indica que aquella era una època d’inseguretat i conflictes freqüents entre els diversos grups ibers. Sembla evident que la guerra i el pillatge, motivats per l’escassetat de recursos i l’augment progressiu de la població, van ser una constant en el món iber.

En definitiva, els pobles ibers van desenvolupar-se en tota la zona oriental de la Península, esdevenint una cultura homogènia en els seus trets fonamentals, amb la qual Catalunya va començar a entrar en la història. La seva cultura va perviure fins al primer període de la presència romana, al segle I a.C. Aleshores, la fundació de noves ciutats va fer que abandonessin els antics assentaments per a integrar-se en la vida romana.

El programa polític del PSOE en el segle XIX

divendres, 11/06/2010

A Espanya, el 1879, es fundava el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), dirigit per Pablo Iglesias i amb una presència més forta a Madrid i entre els obrers asturians i biscaïns que en la industrialitzada Catalunya o a Andalusia, on l’anarcosindicalisme mantindria la seva hegemonia entre els treballadors. Ahir va fer cent anys que aquest partit, mitjançant Pablo Iglesias, va aconseguir el seu primer escó al Congrés dels Diputats. Aquest era el seu programa polític en aquells temps:

Extracte del Programa elaborat al Congrés Obrer de Barcelona (1888):

[…] El Partit Socialista declara que té per aspiració:

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias, fundador del PSOE

1r. La possessió del poder polític per part de la classe treballadora.

2n. La transformació de la propietat individual o corporativa dels instruments de treball en propietat col·lectiva […].

3r. L’organització de la societat sobre la base de la federació econòmica i de l’usdefruit dels instruments de treball per part de les col·lectivitats obreres, tot garantint als seus membres el producte total del seu treball […].

En resum: l’ideal del Partido Socialista Obrero Español és la completa emancipació de totes la classe treballadora; és a dir, l’abolició de totes les classes socials i la seva conversió en una sola classe de treballadors, amos del fruit del seu treball, lliures, iguals, honrats i intel·ligents.

I, com a mitjans per acostar-nos a la realització de l’ideal aquests:

  • Llibertats polítiques.
  • Dret de coalició i legalitat de la vaga.
  • Reducció de les hores de treball.
  • Prohibició de treballar per als menors de 9 anys i de fer qualsevol treball poc higiènic o contrari als bons costums per a les dones.
  • Lleis protectores de la vida i la salut dels treballadors […].
  • Protecció a les caixes de Socors Mutus i pensions als invàlids […].
  • Creació d’escoles gratuïtes d’ensenyament primari i professionals.
  • Justícia gratuïta i jurada per a tots els delictes […].
  • Adquisició per part de l’Estat dels mitjans de circulació i transport, de les mines, boscos, etc., i concessió dels serveis a les associacions obreres.

La immigració andalusa a Catalunya a “Andalucía en la Historia”

dilluns, 19/04/2010

Aquest abril la revista Andalucía en la Historia publica un interessant dossier al voltant de la inmigració andalusa a Catalunya durant el franquisme sota el títol “La novena provincia. La emigración de andaluces a Catalunya”. Coordinat pel professor de la UAB Martí Marín, en ell hem col·laborat diferents historiadors del CEFID (jo he realitzat un anàlisi de les Cases Regionals andaluses a Barcelona durant el franquisme).

A comienzos de los años setenta, en Cataluña vivían 840.000 personas nacidas en Andalucía. Si a esta cifra añadimos los hijos nacidos ya en Cataluña, el total supera ampliamente el millón cien mil personas. Es decir: cerca de la mitad del total de andaluces que salieron de su tierra en pos de un futuro mejor – más de dos millones de personas- se instalaron en Cataluña. La magnitud de este fenómeno en los años sesenta y setenta fue tal que hubo quien dio en bautizar a Cataluña como “la novena provincia andaluza”. Tanto la importancia cuantitativa de esta migración, como sus características sociológicas y culturales específicas, han motivado que el último número de la revista Andalucía en la Historia, editada por el Centro de Estudios Andaluces, haya dedicado su dossier central a este movimiento de población.

Y es que todos, o casi todos los andaluces, tenemos un familiar o amigo que vive o ha vivido en Cataluña. Pero a pesar de ello es poco lo que conocemos de este episodio tan reciente de nuestra historia. ¿Cuándo y cuántos se marcharon? ¿Por qué se fueron? ¿Cómo fue su llegada? ¿Consiguieron rápidamente un trabajo y una vivienda dignos? ¿Cómo fueron recibidos por las autoridades franquistas y por sus vecinos? ¿Se integraron rápidamente en la ciudad o fue la convivencia muy compleja? ¿Por qué la mayoría no regresó? Éstas son algunas de las preguntas a las que trata de responder este dosier, coordinado el profesor de la Universidad Autónoma de Barcelona, Martí Marín Corbera.

Los almerienses fueron los primeros andaluces en emigrar. La crisis de la minería y el retroceso en el sector de la uva de mesa llevó a que, ya en la temprana fecha de 1920, más de 40.000 almerienses se hubiesen visto obligados a emigrar, preferentemente con destino a Cataluña. Fueron los pioneros, pero no los únicos. Corrían los años cuarenta y Andalucía estaba sumida en la pesadilla de la posguerra. La pobreza y el hambre, pero también la represión política, motivaron una lenta pero constante llegada de emigrantes procedentes de toda Andalucía a Cataluña. Ni siquiera la política sistemática de expulsión de emigrantes llevada a cabo por las autoridades franquistas en los años cincuenta – entre 1950-55 Barcelona deportó a más de 15.000 emigrantes, muchos de ellos andaluces- consiguió detener este flujo. La corriente migratoria se disparó hasta cotas nunca vividas a comienzos de los años sesenta.