Entrades amb l'etiqueta ‘Història del Món Contemporani’

Lloyd George i la pau amb Alemanya

dimecres, 21/04/2010

A la pau de París Gran Bretanya, a través del seu Primer Ministre Lloyd George, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic que seria en la postguerra. A més, respecte d’Alemanya i les sancions de guerra, presentava una opinió més moderada que els francesos. Aquesta era l’opinió del premier britànic respecte de la pau amb Alemanya:

Si tenim seny oferirem a Alemanya una pau que, alhora que justa, constituirà una alternativa al poder bolxevic. Jo voldria, doncs, encapçalar la Pau amb la següent idea: quan Alemanya hagi acceptat les nostres condicions, particularment les reparacions, li obrirem l’accés a les matèries primeres dels mercats mundials, en condicions d’igualtat, i farem tot el que estigui a les nostres mans per retornar al poble alemany la possibilitat de tornar a alçar-se. No podem, a la vegada, destrossar-la i esperar que ens pagui.

A la fi, hem de proposar unes condicions al govern alemany que es pugui considerar capaç de complir-les. Si presentem a Alemanya unes condicions injustes i excessivament oneroses, cap govern conscient de les seves responsabilitats ho signaria. Des de tots els punts de vista, em sembla que hem d’esforçar-nos per establir la reglamentació de la pau com si fóssim àrbitres imparcials.

Els Catorze Punts de Wilson

dimarts, 20/04/2010

El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va exposar al Congrés dels Estats Units els Catorze Punts pels quals, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra.

Els seus objectius eren:

a. La supressió de la diplomàcia secreta, a la qual s’atribuïa la culpa del desencadenament de la guerra.

b. La llibertat de navegació i de comerç internacional.

c. La reducció d’armaments.

d. El desmembrament dels vells Imperis i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, és a dir, a la independència a les minories ètniques i lingüístiques dels pobles que formaven aquests Imperis.

e. La consolidació del sistema democràtic.

f. La creació d’una Societat de Nacions, basada en la igualtat entre els Estats, al marge de la seva potència, i que esdevingués l’òrgan que arbitrés les relacions internacionals i garantís la seguretat de les nacions i la seva integritat territorial, i també la impossibilitat de començar noves guerres.

Aquest va ser el seu discurs:

El nostre programa és el de la pau mundial, l’únic possible tal i com el pensem, i consta dels punts següents:

1r. Tots els tractats de pau són públics i es concerten públicament, i després d’aquests no es poden concertar acords internacionals secrets de cap mena. La diplomàcia ha de ser oberta i fer-se amb publicitat davant del món sencer.

2n. Completa llibertat de navegació en els mars fora de les aigües territorials, tant en temps de pau com de guerra, a banda de mars que s’hagin tancat per acord internacional.

3r. Eliminació fins on sigui possible de totes les barreres econòmiques i establiment de la igualtat en les relacions comercials entre aquelles nacions que s’afegeixen a la pau i lluiten pel seu manteniment […].

4t. Garanties mútues per reduir els armaments de cada país al mínim compatible amb les necessitats de la seguretat interior.

5è. Lliure, magnànima i absolutament imparcial renúncia a totes les possibles pretensions colonials. Aquesta renúncia es fonamentarà en l’estricte respecte al principi que, en resoldre sobre tals qüestions de sobirania, els interessos dels pobles afectats tindran igual pes i importància que les justificades pretensions dels governs l’al·legació jurídica dels quals es tracta de fixar.

6è. Evacuació de tot el territori rus i regulació de totes les qüestions referents a Rússia, de manera que s’asseguri la millor i més lliure col·laboració de la resta de pobles de la Terra per donar a Rússia la possibilitat d’aconseguir, sense obstacles i sense errades, una resolució independent sobre la seva pròpia evolució política i nacional, i per tal d’assegurar a Rússia una recepció sincera en les institucions lliures, amb institucions polítiques elegides per ella mateixa, a més a més, tot el suport que necessiti i desitgi. El tracte que Rússia rebrà per part de les nacions germanes en els propers mesos serà la pedra de toc que confirmi la seva voluntat, la seva comprensió pel que fa a les necessitats russes, per diferents que aquestes siguin de les que senten les altres nacions, serà també testimoni de la seva simpatia comprensiva i altruista.

7è. Bèlgica, i en això coincideix tothom, ha de ser evacuada i restaurada, sense que ningú intenti mai limitar la seva sobirania, de la qual gaudeix en les mateixes condicions que qualsevol nació lliure […]. Si aquesta restauració no es dugués a terme, el Dret Internacional quedaria menyscabat per sempre.

8è. Tot el territori francès ha de ser evacuat i les parts que han patit la guerra restaurades. La injustícia que Prússia va cometre l’any 1871 amb França pel que fa a l’Alsàcia i la Lorena ha de ser restaurada necessàriament per tal que pugui restablir-se la pau.

9è. La rectificació de les fronteres italianes s’ha de fer seguint els criteris de les nacionalitats.

10è. Als pobles d’Àustria-Hongria […] cal afavorir-los en el seu desenvolupament autonòmic.

11è. Romania, Sèrbia i Montenegro han de ser evacuades i les regions ocupades s’han de restaurar […]. Han de crear-se garanties internacionals per a la independència política i econòmica i per a la intangibilitat territorial dels diferents Estats balcànics.

12è. Per a les parts turques de l’actual Imperi Otomà s’ha d’assegurar una independència absoluta; però a les altres nacionalitats, que actualment es troben sota dominació turca, se’ls ha de permetre el seu desenvolupament autonòmic […].

13è. S’ha de crear un Estat polonès independent que abraci totes les regions ocupades per població indiscutiblement polonesa. Se’ls ha de donar accés al mar […].

14è. Mitjançant convenis adients ha de crear-se la Societat General de Nacions, de manera que s’estableixi una seguretat mútua per a la independència política i la intangibilitat territorial tant de les nacions grans com de les petites.

Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats en defensar els seus propis interessos que en aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. A aquesta pretensió francesa s’hi van oposar les posicions més conciliadores de britànics i nord-americans, però ja eren suficients perquè els Catorze Punts de Wilson esdevinguessin només un proposta de bones intencions que passava a ser paper mullat.

La incorporació dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial

dilluns, 19/04/2010

A l’inici de la Primera Guerra Mundial, els Estats Units havien mantingut una posició de neutralitat, encara que les simpaties cap a la causa aliada eren majoritàries en el país. Aquesta neutralitat va permetre que els EUA iniciessin una cursa comercial per tal de subministrar als països bel·ligerants els armaments i proveïments que necessitaven.

El blocatge al qual estava sotmesa Alemanya va fer que aquests intercanvis comercials es realitzessin bàsicament amb els aliats. D’aquesta manera, el 1916 el comerç nord-americà amb França i Anglaterra s’elevava ja a 2.748 milions de dòlars, i els emprèstits monetaris assolien ja els 2.300 milions de dòlars. Així, les forces econòmiques nord-americanes tenien un clar interès en el triomf dels aliats.

La neutralitat dels Estats Units, però, es va veure compromesa quan els alemanys van iniciar la guerra submarina, una ofensiva indiscriminada que dificultava el transit per l’Atlàntic i impedia el comerç nord-americà amb Europa. Els EUA ja tenien un motiu per intervenir directament en el conflicte. Així, la seva intervenció es faria en nom de la llibertat dels mars i tindria lloc després que l’enfonsament de dos transatlàntics nord-americans facilitessin el pretext esperat per a declarar la guerra.

El dia 2 d’abril de 1917, el president nord-americà, Thomas Woodrow Wilson, va anunciar al Congrés la seva resolució d’intervenir en la guerra. Una intervenció que significaria un gran avantatge pels aliats, ja que es produïa just en el moment en el qual començava a ser evident la descomposició de l’exèrcit rus. Aquest és un fragment de la seva intervenció:

El dia 3 de febrer els vaig exposar l’anunci fet pel govern imperial alemany […] que diu que utilitzaria els seus submarins per enfonsar tots els vaixells que s’acostessin a qualsevol port de la Gran Bretanya i Irlanda o de les costes occidentals d’Europa o a qualsevol dels ports controlats pels enemics d’Alemanya a la Mediterrània […].

Vaixells de totes les classes i fos quina fos la seva bandera, el seu caràcter i la seva càrrega, la seva destinació o la seva missió han estat enviats al fons del mar sense cap advertència i sense ni un pensament d’ajut per als seus passatgers, fossin vaixells de països bel·ligerants o de països neutrals […].

La guerra submarina d’Alemanya contra el comerç és una guerra contra la humanitat, és una guerra contra totes les nacions. S’han enfonsat vaixells americans i s’han perdut vides americanes en condicions dramàtiques. El nostre mòbil per entrar en la guerra no serà la venjança ni la força física del nostre país, sinó solament la reivindicació d’un dret […].

Amb absoluta consciència del caràcter solemne de la decisió que acabo de prendre i de les greus responsabilitats que aquesta decisió comporta, però obeint allò que considero el meu deure constitucional, aconsello que el Congrés declari que la recent conducta del govern imperial alemany no és, de fet, sinó un canvi de direcció de la guerra contra el govern i el poble dels Estats Units d’Amèrica. Proposo que el Congrés accepti la posició de bel·ligerant i la presa de mesures immediates, tant per defensar el país com per exercir tot el seu poder i tots els seus recursos per acabar el conflicte armat […].

La neutralitat no és possible ni desitjable quan es tracta de la pau del món i de la llibertat dels pobles. I l’amenaça per a la pau i la llibertat s’amaga en l’existència de governs autocràtics, sostinguts per una força organitzada que està enterament a les seves mans i no en les del poble […].

Nosaltres hem d’estar orgullosos de combatre per a la pau definitiva del món, per l’alliberació de tots els pobles, fins, malgrat tot, de la mateixa Alemanya, pel dret de les nacions, tant les grans com les petites […]. És necessari assegurar la democràcia a tot arreu del món. La pau mundial s’ha d’establir sobre els ja experimentats fonaments de la llibertat política.

La Batalla de Verdun

dissabte, 17/04/2010

En els primers mesos de l’hivern de 1915-1916 l’Alt Comandament alemany va reforçar considerablement els seus efectius en el front occidental. La treva forçada que els va concedir l’hivern rus els ho va fer possible. D’aquesta manera s’iniciava la guerra de desgast que caracteritzaria la guerra durant aquell any.

Falkenhayn, cap de l’Estat Major alemany, projectava una ofensiva limitada a un sector vulnerable del front francès que obligués a Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès, a concentrar-hi bona part dels seus efectius. Amb aquest moviment s’esperava evitar un nou i perillós avanç aliat en l’arc que anava des de la costa fins a Verdun. A més, la nova tàctica tractava de debilitar l’enemic per obligar-lo a signar la pau.

L’objectiu escollit va ser aquesta darrera plaça forta, que suposava un punt estratègic entre la Champanya i Lorena. D’aquesta manera, el 21 de febrer, després una inusitada preparació dels artillers, el V exèrcit alemany, comandat pel kromprinz imperial, va iniciar l’atac a les defenses exteriors de la ciutat. Durant vint dies la infanteria alemanya va progressar pels boscos que rodejaven Verdun i va prendre les places de Duamont i Vaux, avançades de les fortificacions franceses.

L’atac va sorprendre els francesos, que en aquells moments estaven reorganitzant el seu front de guerra. Les comunicacions per ferrocarril amb la rereguarda va restar tallades. L’artilleria alemanya (que va arribar a sumar 2.200 peces) estava destrossant diàriament les posicions dels seus enemics, mentre es generalitzaven els enfrontaments cos a cos amb l’ús de granades i llançaflames.

L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, Joffre, tot i això, no va caure en la trampa elaborada pels alemanys. Els francesos van mantenir el gruix de les seves forces en d’altres sectors estratègics i van continuar preparant l’ofensiva projectada per a l’estiu en el riu Somme.

Pétain, nomenat comandant de la plaça, va rebre instruccions de resistir com fos possible amb els efectius de que disposava. Tot i això, va organitzar-se un torn extraordinari de combatents a través de la carretera de Bar-le-Duc (l’anomenada Via Sagrada) que va permetre l’arribada continuada de tropes de suport sense posar en compromís noves unitats.

La maniobra del cap de l’Estat Major alemany va tornar-se d’aquesta manera en la seva contra. Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front, però Verdun va esdevenir el mite de la resistència francesa. Durant quatre mesos, en mig d’un infern de foc i fang, els homes de Pétain van seguir al peu de la lletra la consigna del seu comandant (Courage! On les aura!) i van resistir en les seves posicions. Verdun va convertir-se en un dels fets més notables de la Gran Guerra.

El 24 de juny, en plena ofensiva de les tropes russes en el front de l’Est, i després del fracàs dels austríacs en el seu atac a les posicions italianes al Trentino, Falkenhayn va ordenar d’aturar l’ofensiva sobre Verdun. Després de la resistència ferotge dels francesos en l’infern de Verdun, la batalla podia ser considerada com una derrota consumada dels alemanys, tot i que la pressió del V exèrcit sobre Verdun encara es prolongaria durant sis mesos.

Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes, en un exercici de violència i crueltat sense precedents. Tot i que les baixes franceses van ser d’uns 315.000 homes, els alemanys havien perdut 282.000 soldats en un esforç que va demostrar-se inútil. I el que seria pitjor encara pels alemanys, els aliats estaven en condicions de passar a l’ofensiva en el Somme (que acabaria amb un nombre de baixes encara més elevat i sense que ningú aconseguís la victòria).

La visió infantil de la guerra

divendres, 16/04/2010

La guerra va trasbalsar la societat. Van sorgir nous rics beneficiats de les comandes de guerra; la major part de la societat, però, va empobrir-se ja fos com a conseqüència directa del conflicte o per les noves condicions econòmiques. A més, la guerra, i la manca de mà d’obra masculina consegüent, va donar a les dones un nou lloc dins de la societat permetent la seva incorporació al món laboral. Com vivia un infant els efectes de la Gran Guerra en la seva vida quotidiana? El seu món vital havia canviat sobtadament i havia d’adaptar-se a les noves circumstàncies.

Aquest és el testimoni de l’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich a la seva autobiografia Marlene (1984):

La guerra había hecho que numerosas reglas y costumbres fueran ya caducas. El país estaba bajo medidas de urgencia. El hecho de que nuestra educación siguiera como si estuviéramos todavía en paz nos hacía dudar de la razón de nuestros mayores. Perplejos, meneábamos la cabeza, nos sentíamos maduros y sabios, pero también impotentes e ignorantes […].

L’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich

Sin ninguna resistencia por mi parte acepté esa silueta vaga que era mi padre cada vez que evocaba su memoria. La mayor parte de mis compañeras no tenían padre, ya no los echábamos en falta y apenas comprendíamos que se habían ido para siempre […].

Vivíamos en un mundo de mujeres. Los pocos hombres que frecuentábamos eran enfermos o ancianos que no eran hombres propiamente dichos. Los hombres verdaderos estaban en el frente, luchando; luchaban hasta que caían, y, después de una guerra tan larga, transcurrirían muchos años hasta que hubiera hombres nuevamente. Nuestra vida junto a las mujeres se había convertido en un hábito tan cómodo que a veces nos inquietaba la posibilidad de que aparecieran hombres entre medio, hombres que representaban la superioridad y que se convertían en los amos de su territorio […].

La visita de un primo de una de mis tías, que iba a ser trasladado del frente Este al Oeste me demostró que tenía razón. Un ambiente febril se apoderó de la casa, los pies subían y bajaban la escalera con viveza, las voces vibraban, cambiaban, la impaciencia y el reproche se vislumbraban detrás de palabras y gestos. Mucho antes de la hora de comer se oía el sonido de la vajilla y la casa parecía agitada por un temblor de tierra.

Las guerras de los libros de Historia, todas aquellas guerras que yo había estudiado, de las que había aprendido de memoria la fecha y la razón de su declaración y su final, jamás me habían interesado demasiado […]. Tuve que vivir aquella temporada excepcional para comprender de verdad el sentido de la guerra que estábamos viviendo. El soldado en nuestra casa, el ambiente que trajo y nos dejó, sus resonantes pasos por los corredores, su cuerpo macizo, los peligros que había afrontado y los que le esperaban después de su marcha, el beso que me había dado, sus camisas gris campo, la certeza de que no volvería más… todos estos hechos hicieron que contemplara la guerra por primera vez. Me pareció que hasta aquel momento había vivido sumergida en una especie de neblina. Permanecí llorando en el baúl de mimbre.

La guerra de trinxeres

dijous, 15/04/2010

A partir del 1915 la guerra de moviments va donar pas al que es coneix com a guerra de posicions o de trinxeres. Els fronts s’havien estabilitzat i davant de la fixació de les posicions dels exèrcits contendents una llarga línia de trinxeres recorria els camps de batalla. Ja era innegable que la guerra seria llarga i de desgast.

La guerra de trinxeres va convertir-se, d’aquesta manera en el símbol de la Primera Guerra Mundial. Els dos exèrcits van aixecar una barrera de filats, per impedir l’avanç de l’enemic, i es protegien en les rases excavades. Així, els exèrcits van estar soterrats a les trinxeres, l’un davant de l’altre, durant més de tres anys.

En aquest moment, les condicions de vida dels soldats al front es van tornar insuportables: vivien amuntegats a les trinxeres i les rates, el fang, el fred, la humitat i la fam es van convertir en companys inseparables dels combatents.

Així descrivia el periodista i escriptor comunista francès Henri Barbusse la vida dels soldats a les trinxeres durant la Gran Guerra en la seva obra Le Feu. Journal d’une escouade (1916, Premi Goncourt d’aquell mateix any), basant-se en la seva pròpia experiència en el front:

A la trinxera, a l’hora de l’atac. S’està preparant. Els homes s’alineen, sempre en silenci, amb la manta encreuada i la barballera del casc al mentó, recolzats sobre els fusells. N’observo les cares crispades, pàl·lides, profundes…

No són soldats: són homes. No són aventurers, guerrers, fets per a la carnisseria humana. Són treballadors i obrers els que es poden reconèixer a l’interior […]. Estan preparats. Esperen el senyal de la mort i de la matança; però es veu, contemplant les seves figures entre les línies verticals de les baionetes, que simplement són homes. Cada un d’ells sap que tot seguit oferirà el cap, el pit, el ventre, el cos sencer, completament nu, als fusells apuntats anticipadament, als obusos, a les granades apilades i preparades i, sobretot, a la metòdica i gairebé infal·lible metralladora […].

Malgrat la propaganda que se’ls inculca, no estan estimulats. Són, per sobre de tot, un rampell instintiu […]. Es veu el que hi ha de somni i de por i d’adéu en el seu silenci, en la seva immobilitat, en la màscara de calma que els oprimeix de manera sobrehumana el rostre.

El potencial militar dels bàndols enfrontats a la Primera Guerra Mundial

dimecres, 14/04/2010

En el moment de l’esclat de la Gran Guerra, la situació dels dos blocs, pel que fa a les forces militars, mostrava una clara superioritat numèrica de l’Entesa (França, Rússia i Gran Bretanya) respecte dels Imperis (Alemanya i Àustria-Hongria), però aquesta diferència era més fictícia que real.

Països

Nombre de soldats

Nombre de cuirassats

Nombre de creuers

Nombre de submarins

Producció de ferro (en tones)

Ferrocarrils (en kilòmetres)

Gran Bretanya

710.000

64 121 64 6.900.000 37.000

França

3.500.000 28 34 73 4.300.000 41.000

Rússia

4.400.000 16 14 29 4.400.000 75.000

Alemanya

8.500.000 40 57 23 17.000.000 65.000

Àustria-Hongria

3.000.000 16 12 6 2.700.000 44.300

Turquia

350.000 6.200

Així, la posició estratègica d’Alemanya i Àustria-Hongria, situades al centre del continent europeu, va afavorir el moviment de les seves tropes, mentre que l’Entesa i els seus aliats van veure’s fragmentats en dos fronts que estaven sense possibilitat de comunicació terrestre. La més, l’exèrcit alemany era clarament superior al francès pel que fa a l’artilleria pesant de campanya i als vehicles automòbils. Sí que hi havia, però, un relatiu equilibri armamentístic entre els dos blocs.

Països Divisions d’infanteria i de reserva Divisions de cavalleria Nombre d’homes
Alemanya 87,5 11 2.389.000
Àustria-Hongria 51 11 1.421.000
CONJUNT IMPERIS 138,5 22 3.810.000
França 73 10 1.867.000
Rússia 114,5 36 3.420.000
Gran Bretanya 6 1 155.000
Bèlgica 6 1 117.000
Sèrbia 11,5 1 247.000
Montenegro
CONJUNT ENTESA 211 49 5.806.000

Pel que fa a les forces navals, els països de l’Entesa, i sobretot la Gran Bretanya, van ser els grans dominadors de les aigües durant la Gran Guerra. Això va portar els alemanys a desenvolupar la guerra submarina com a única manera de contrarestar la superioritat naval anglesa i francesa.

Països Vaixells de línia Creuers cuirassats Creuers artillats Torpediners Submarins Tonatge total
Alemanya 35 13 49 218 28 1.019.000
Àustria-Hongria 15 3 9 90 6 243.000
CONJUNT IMPERIS 50 16 58 308 34 1.262.000
Gran Bretanya 60 43 73 289 77 2.205.000
França 22 22 12 234 55 731.000
Rússia 12 6 8 125 28 328.000
CONJUNT ENTESA 94 71 93 648 160 3.264.000

La crisi de juliol de 1914: de l’atemptat de Sarajevo al desencadenament de la Gran Guerra

dimarts, 13/04/2010

L’incident que va provocar l’esclat de la Primera Guerra Mundial va ser l’assassinat, el 28 de juny de 1914, de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austríaca, i la seva esposa a Sarajevo (Bòsnia) quan havia anat a presenciar unes maniobres militars.

Poblada per eslaus propers a Sèrbia, aquesta província havia estat annexionada a l’Imperi Austrohongarès el 1908, fet que havia estat fortament contestat pel nacionalisme eslau. Francesc Ferran va cometre la imprudència d’anar a Sarajevo en un dia de commemoració nacionalista eslava, fet que va fer enfurismar les organitzacions nacionalistes més radicals. L’atemptat va ser dut a terme per Gavrilo Prinzip, un estudiant nacionalista bosnià que pertanyia a una societat secreta coneguda com la Mà Negra, i des d’Àustria va veure’s aquest fet com un element per a deduir la complicitat indirecta de Sèrbia en l’incident.

L’assassinat de conseqüències funestes, però, va ser certament rocambolesc. Així, quan l’automòbil que portava l’arxiduc es dirigia cap a l’Ajuntament, un estudiant va llançar una bomba. Tot seguit, l’estudiant va prendre cianur per a suïcidar-se i es va llençar al riu per tal de no ser atrapat. Però tot li va sortir malament.

El xofer del vehicle imperial, que havia sentit un soroll estrany, va moure el cotxe en el precís instant que queia la bomba i aquesta va anar a parar a terra, ferint uns quants vianants que presenciaven el pas de la comitiva, mentre que els ocupants del vehicle van sortir il·lesos. A més, el verí que l’estudiant havia pres no va ser suficient i només va servir per a provocar-li un gran mal de ventre. Finalment, per a completar la col·lecció de disbarats, el riu al qual va llençar-se gairebé estava sec. En resum, que el terrorista va ser atrapat i detingut en uns pocs minuts.

Més tard, el seguici reial, amb la por al cos després del fallit atemptat, va decidir canviar el trajecte de tornada des de l’Ajuntament per motius de seguretat. Ara bé, seguim sumant despropòsits, ningú va tenir en compte d’avisar el xofer. Aquest, per tant, va agafar el camí previst inicialment fins que va ser avisat de la decisió de canviar la ruta. Aleshores va aturar el cotxe tot just davant de Gavrilo Prinzip, un altre dels estudiants que havien planificat l’atemptat. Aquest, en adonar-se de la presència de l’arxiduc, no va dubtar en tornar a intentar d’assassinar Francesc Ferran: va treure la pistola i va disparar contra els dos ocupants reials que, ara sí, van quedar ferits de mort.

Aquest és un extracte de la crònica de l’atemptat que va realitzar el diari francès Le Matin el 29 de juny de 1914:

Un alumne del Liceu, de vuitè, de nom Princip, ha fet nombrosos trets de revòlver a l’automòbil de l’Arxiduc, que tornava d’una recepció oficial. Aquest ha estat encertat al rostre, mentre la seva esposa ho ha estat al ventre. Tots dos han estat transportats al palau del Governador on han mort poc després. L’autor de l’atemptat va ser arrestat ràpidament. La multitud volia linxar els assassins. Es té la creença que el complot és fruit del descontentament dels bosnians, que protesten contra l’annexió, que ja dura uns quants anys, de Bòsnia-Herzegovina per part de l’Imperi Austrohongarès.

L’atemptat de Sarajevo va ser el pretext que Àustria necessitava per a esclafar el nacionalisme serbi. Així, per als defensors de l’Imperi, aquesta era l’ocasió ideal per aconseguir frenar definitivament les aspiracions secessionistes de la població sèrbia integrada a l’Imperi i allunyar els perills de desintegració. A més, Alemanya va donar ràpidament el seu suport perquè Àustria portés a terme una acció armada contra Sèrbia.

Així, el 23 de juliol, Àustria-Hongria llançava un ultimàtum a Sèrbia, amb el consentiment alemany, que seria el pas previ a la posterior acció bèl·lica. En ell, entre d’altres qüestions, s’exigia a Sèrbia que realitzés una investigació a fons sobre els autors de l’atemptat:

El govern reial de Sèrbia ha de comprometre’s a:

1r. Adquirir tota publicació que fomenti l’odi i el menyspreu a la monarquia […].

2n. Dissoldre immediatament la societat anomenada Narodna Odvrana [la Mà Negra, la Societat Secreta patriòtica sèrbia que aspirava a unir tots els pobles eslaus del nord i que havia organitzat l’atemptat de Sarajevo] […].

5è. Acceptar la col·laboració a Sèrbia dels òrgans del govern imperial per tal de suprimir-hi el moviment subversiu […].

6è. Obrir una enquesta judicial sobre els participants en el complot del 28 de juny […].

7è. Arrestar els comandants Tankositx i Giganovitx, compromesos en l’atemptat.

8è. Impedir el tràfic il·legal d’armes a través de les seves fronteres […].

El govern imperial i reial espera la resposta del govern serbi abans del dissabte 25 d’aquest mes a les cinc de la tarda.

Malgrat que Àustria va realitzar a Sèrbia en el seu ultimàtum eren molt dures, el govern serbi va acceptar-les totes menys una. Era suficient per a donar pas al conflicte ja que Àustria va considerar insatisfactòria la resposta, tot i l’intent de mediació britànica per evitar l’esclat d’una guerra generalitzada a tot Europa a través de Sir Edward Grey, secretari d’Estat del Foreing Office que comunicava :

L’ambaixador d’Alemanya m’ha informat que el govern alemany accepta, en principi, la mediació entre Àustria i Rússia de les quatre potències […]. També he rebut instruccions perquè hem supliqui que faci ús de la influència que tenim a Sant Petersburg per localitzar la guerra [com a conflicte austro-serbi] i mantenir la pau a Europa.

Li he contestat que la resposta sèrbia que la resposta sèrbia anava més lluny per satisfer les demandes austríaques del que es podia esperar d’ells. El mateix secretari d’Estat alemany ha dit que en la nota austríaca hi havia coses que gairebé no es podia acceptar que Àustria acceptés. Li he dit que hem feia l’efecte que la resposta sèrbia no hauria pogut anar més lluny com ho havia fet si Rússia no hagués exercit una influència conservadora a Belgrad, i que en realitat era Viena on feia falta una influència negociadora. Que si Àustria rebutjava la resposta sèrbia era perquè estava disposada a esclafar Sèrbia a qualsevol preu, sense preocupar-se de les conseqüències que això podia tenir […]. La guerra seria la més gegantesca que s’hagi conegut mai.

Així, fracassada la mediació britànica, el 28 de juliol de 1914, tres dies després d’acomplir-se el termini de l’ultimàtum, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia.

Aleshores van iniciar-se una sèrie de reaccions encadenades. Rússia, sense consultar els aliats francesos però sense dubtar que la Tercera República li donaria suport, va recolzar Sèrbia i va declarar la guerra a Àustria el 30 de juliol perquè no podia acceptar la possibilitat d’una hegemonia austríaca als Balcans.

El joc d’aliances establert durant la “Pau Armada” va desencadenar-se amb rapidesa a partir d’aquest moment: Alemanya va declarar la guerra a Rússia i a França, i, finalment, el 4 d’agost Anglaterra ho va fer a Rússia i Alemanya davant de la penetració de les tropes alemanyes a Bèlgica. El conflicte s’havia generalitzat i ja era impossible d’aturar.

Les vigílies de la Gran Guerra

dimarts, 13/04/2010

Al començament del segle XX tots els Estats europeus que formaven part del complex sistema d’aliances que s’havia anat articulant durant la “Pau Armada” veien l’esclat d’una guerra com un fet imminent. Per això van anar reforçant els seus exèrcits i el seu armament. A poc a poc s’havia anat creant un clima que podríem qualificar com d’exaltació de la guerra.

D’aquesta manera, per exemple, a França anava creixent un esperit de revenja vers Alemanya per la qüestió dels territoris d’Alsàcia i Lorena i el record de la desfeta de 1870. A més, el nacionalisme serbi volia reforçar la retirada de l’Imperi Austrohongarès del seu territori. I Alemanya no volia desaprofitar l’ocasió per a augmentar la seva influència i el seu poder tant a Europa com en el món colonial.

Així es veia la possibilitat de l’esclat d’una guerra a Europa segons un discurs del Ministre d’Afers Exteriors alemany reproduït en aquest extracte d’un article aparegut al diari alemany Die Post (24 de febrer de 1914):

No crec que siguem a la vigília d’un nou repartiment del món. Però, en tot cas, de la mateixa manera que no volem perjudicar cap potència, tampoc no volem permetre que cap potència ens deixi de costat, tant des del punt de vista polític com comercial.

[Fent referència al ràpid augment de la població d’Alemanya i el desenvolupament de la indústria i el comerç] Tot això ens obliga a practicar una política mundial. Quan els anglesos parlen de la Greater Britain i els francesos de la Nouvelle France, quan els russos marxen cap a l’Àsia, hem de pretendre una Alemanya més gran.

Segons el redactor de la notícia on es reproduïen les declaracions del Ministre, aquesta era la situació d’Europa en aquells moments:

França encara no està preparada per al combat. Anglaterra està turmentada per dificultats interiors i colonials. Rússia té por de la guerra, perquè tem una revolució interior. Hem d’esperar que els nostres adversaris estiguin preparats o hem d’aprofitar aquest moment favorable per provocar la decisió? […].

Això no vol dir que haguem de provocar una guerra, però si es produeix un conflicte d’interessos no hem de retrocedir, sinó que hem de vincular-lo a la guerra i començar-la amb una ofensiva decidida.

L’esperit bèl·lic que transpira la publicació és innegable. Però no només es respirava a Alemanya, sinó a tota Europa. Les guerres es jugaven a terreny aliè en aquells moments. No s’imaginaven el que anava a suposar l’esclat de 1914 a curt termini, l’impacte que tindria sobre tota una generació, ni molt menys els monstres que en derivarien en els anys trenta.