Entrades amb l'etiqueta ‘Història del Món Contemporani’

Hugo Chávez ja és història

dimecres, 6/03/2013

Ahir moria Hugo Chávez (1954-2013). President de Veneçuela, cabdill, comandante, líder de la Revolució boliviarana, lluitador anti imperialista… Des de la immediatesa i la distància em reconec incapaç de fer una valoració en blanc i negre, és a dir, positiva o negativa, de la seva figura. Els seus tics autoritaris i populistes em desagradaven profundament. L’oposició que s’hi enfrontava a la seva figura em desagradava encara més. Malgrat tot, s’ha de valorar positivament, amb llums i ombres evidents, l’intent de lluitar contra el neocapitalisme hegemònic i avançar cap al socialisme des de la via democràtica. I per sobre de tot no s’ha de llegir la política sud-americana amb els ulls dels estàndards polítics europeus. Això seria profundament miop. Per entendre Chávez no es pot oblidar mai d’on venia Veneçuela i quina era l’alternativa política, econòmica i social al “socialisme boliviarà”. En qualsevol cas, Chávez ha entrat a la història, i aquesta serà qui, amb el temps, jutjarà i emetrà el veredicte definitiu sobre el controvertit personatge. Descansi en pau.

574898_535252626514814_1318533066_n.jpg

Mor Stéphane Hessel

dimecres, 27/02/2013

El pensador, escriptor, diplomàtic i resistent francoalemany Stéphane Hessel, autor del popular manifest Indigneu-vos!, ha mort aquest dimecres als 95 anys. La crida a la insurrecció pacífica que va fer en aquest llibre es va convertir en un fenomen editorial a finals del 2010 i el 2011. Se’n van vendre més de 3,5 milions d’exemplars arreu del món en la desena de llengües a que es va traduir. Nascut el 1917 a la localitat alemanya de Helen, en una família benestant i en un ambient intel·lectual, el 1939 va obtenir la nacionalitat francesa, país on va refugiar-se durant la Segona Guerra Mundial. D’origen jueu, Hessel va ser capturat per la Gestapo i va passar pels camps de concentració de Buchenwald i Dora-Mittelbau. Es va salvar de la condemna a mort a Buchenwald canviant la seva identitat per la de Michel Boitel, un presoner francès que havia mort de tifus. Després del final de la guerra, el 1948, va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans i va ser ambaixador de França a l’ONU.

HESSEL.jpg

Stéphane Hessel

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.

El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.

Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.

Stéphane Hessel. Indignez-vous! (2011).



Camille Desmoulins, de visionari de la Revolució a la indulgència

dijous, 21/02/2013

Aquest publicista, polític i revolucionari francès va néixer a Guise el 1760. Va traslladar-se a París on va compartir beca d’estudis amb Robespierre al col·legi Louis-Le-Grand. Advocat des del 1785, gràcies al seu estil incendiari va esdevenir un dels més importants escriptors polítics demòcrates de la Revolució francesa, abans de la qual havia escrit La Philosophie du peuple français (1788), fullet on ja anunciava l’arribada de la Revolució, i France libre (1789), una violenta acusació contra el sistema de l’Antic Règim.

En saber-se la destitució de Necker com a Ministre (el 12 de juliol de 1789), va ser un dels oradors populars més enardits –als jardins del Palais-Royal, residència del duc d’Orleans, de qui esdevindria un agent polític–, incitant a la rebel·lió anunciant que des de la Cort s’estava preparant una “nova nit de Sant Bartomeu contra els patriotes”.

Camille_Desmoulins.jpg

Camille Desmoulins

Va exercir una gran influència sobre l’opinió revolucionària amb els seus discursos al Club dels Cordeliers i les seves publicacions. Així, a l’estiu de 1789 publicà el Discours de “la Lanterne” aux Parisiens i, del novembre del 1789 al juliol del 1791, el periòdic “Les révolutions de la France et de Brabant”, de caràcter declaradament esquerrà. Va desenvolupar un important paper en la jornada del 10 d’agost i va arribar a ser secretari de Danton.

Molt influït per Robespierre (amb qui havia estudiat), va defensar les posicions radicals jacobines, però després va fundar el Club dels Cordeliers, on s’aproparia definitivament a Danton; malgrat això, a l’hivern de 1791-92 s’arrengleraria novament amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra (aleshores va publicar el text Brissot desemmascarat), tot i intentar que Danton aconseguís un lloc al ministeri.

Després de participar molt activament en la revolució del 10 d’agost de 1792, Danton el va nomenar secretari general del ministeri de justícia, però va oposar-se a la seva política de guerra expansionista. Posteriorment, va ser diputat a la Convenció (setembre) i va continuar lluitant contra els girondins (pel maig del 1793 publicà Histoire des brissotins).

Des de l’estiu de 1793 va encapçalar una política de compromís i antiterrorista (sobretot contra els enragés i contra els hébertistes), que, a la tardor, concretaria, arrenglerat novament amb Danton, en posicions indulgents en el seu periòdic “Le Vieux cordelier” des del qual va denunciar els excessos del Terror. Aleshores, Robespierre va atacar-lo, fins el punt que el va foragitar del club dels jacobins i el va fer processar pel Tribunal Revolucionari (31 de març). Finalment va ser guillotinat a París, el 5 d’abril de 1794.

La seva vídua, Lucille Desmoulins (1771-1794), filla d’un cap de l’administració de finances, també va ser guillotinada al cap de vuit dies, acusada de complicitat amb la contrarevolució després d’haver enviat una airada carta a Robespierre en protesta pel procés i mort del seu marit.

Lucile Desmoulins.jpg

Lucille Desmoulins

La vida privada d’Adolf Hitler

dijous, 7/02/2013

Eva Braun, la suposada amant de Hitler des del 1932 (tot i que segons alguns historiadors mai no van arribar a dormir junts) i l’esposa quasi pòstuma del dictador, va ser un personatge secret, sense cap paper oficial ni públic en el Tercer Reich, l’existència de la qual els alemanys no van saber fins després de la guerra. Eva tan sols estava present en el cercle privat, íntim, domèstic del Führer, sobretot durant les estades del líder nazi al Berghof, el seu refugi alpí al sud de Baviera. En aquest àmbit, Eva Braun va rodar entre 1937 i 1944 quatre hores de filmacions amateurs en 16 mil·límetres, la majoria en color, i va disparar unes 4.000 fotos. Amb la seva càmera Siemens a la mà, Braun es va convertir en la reportera privilegiada de la domesticitat d’Adolf Hitler. Ningú com ella tenia un accés tan directe al dictador.


Es tracta, doncs, d’unes imatges no oficials, familiars, disteses i bucòliques, fins i tot tendres si no sabéssim res més sobre els personatges que hi surten. En definitiva, un testimoni d’una importància extraordinària. Lluny dels grans fastos, de les impressionants cerimònies del règim nazi, Hitler i la seva cort privada hi apareixen d’estar per casa, passejant, fent broma, prenent el sol o jugant amb els gossos, mentre les decisions del Führer i dels seus alegres sequaços precipiten Europa en la Segona Guerra Mundial i empenyen pobles sencers cap a la mort. D’aquesta manera, el Hitler grandiloqüent i sempre sobreactuat dels seus discursos polítics deixa pas a la contemplació, d’una forma gairebé fetitxista, del Hitler fora dels focus. No és el Führer dels grans discursos, immortalitzat per a l’eternitat per l’objectiu de Leni Riefenstahl, sinó l’home, la cara amable, si això és possible, d’una de les figures més sinistres de la història de la humanitat.

El rastre de les pel·lícules no va ser fàcil de seguir: havien quedat al refugi de muntanya de Hitler i, un cop acabada la guerra, havien estat confiscades per l’exèrcit nord-americà, que mai no els va donar importància. Per a ells eren, senzillament, rotllos de film antics. Ara bé, pels historiadors són un testimoni únic d’una realitat soterrada per la imatge pública del Führer. En un hangar d’avions en desús a Maryland, entre centenars de rotllos de 16 mil·límetres, bona part d’ells rovellats i plens de pols, va emergir el tresor que la humanitat desconeixia: imatges en color de Hitler i alguns dels oficials nazis més importants, com Goebbels o von Ribbentrop. Una visió propera i sense editar de Hitler al seu refugi de muntanya, treballant i jugant, relaxat, prenent-se un cafè amb pastissos. Una visió que ens apropa a una cara polièdrica del dictador que sempre havia quedat enterrada pel drama de les morts que va provocar.

Lluís Domènech i Montaner

dimecres, 6/02/2013

Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) es pot considerar un antecessor del racionalisme. A les seves obres trobem una concepció global de l’edifici, amb l’espai interior i els plans perfectament definits, i la utilització de materials i tècniques innovadores com a element expressiu. La seva personalitat innovadora, el seu pensament teòric i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hagi estat considerat com una de les màximes figures del modernisme a nivell mundial.

Lluis_Domenech_i_Montaner.jpg

Lluís Domènech i Montaner

Les obres de joventut mostren una clara preferència per l’ús del maó i els ornaments de ceràmica (Editorial Montaner i Simon, actual seu de la Fundació Tàpies). Professionalment, l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va donar-li la gran ocasió de construir les primeres obres madures que el convertirien en un referent modernista: l’Hotel Internacional, enllestit en només vuit setmanes, i el restaurant del parc de la Ciutadella (anomenat popularment com el Castell dels Tres Dragons, l’actual Museu de Zoologia de Barcelona), d’estil neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro que deixaven a la vista alguns dels seus elements, amb el qual s’anticipava als corrents arquitectònics del seu temps.

Domènech.i.Montaner.Editorial.Montaner.i.Simón.1.Barcelona.JPG

Editorial Montaner i Simon

Hotel Internacional.jpg

Hotel Internacional

800px-Barcellona_palazzo.jpg

El Castell dels Tres Dragons

Domènech i Montaner va construir d’altres edificis monumentals, de tècnica més moderna però sempre emmarcats en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma i amb abundor de temes florals: la Casa Thomas, el Palau de la Música Catalana, la Casa Albert Lleó i Morera i la Casa Fuster al Passeig de Gràcia, i, finalment, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots situats a Barcelona. Igualment, a Canet de Mar va construir el Casino (1887), a Reus va bastir l’Institut Pere Mata i la casa Navàs, i a Palma el Gran Hotel.

palau de la musica.jpg

Palau de la Música Catalana

Palau_de_la_Música_-_Interior.JPG

Palau de la Música Catalana

Hospital_de_la_Santa_Creu_i_Sant_Pau.JPG

Hospital de Sant Pau

Sant_pau_pavilion.jpg

Hospital de Sant Pau

Igualment, més enllà de la seva tasca com a arquitecte, Domènech i Montaner va ser un estudiós de l’art. Els seus estudis van dirigir-se a determinar les característiques d’un art nacional català mitjançant obres com En busca d’una arquitectura nacional (1878) o la monumental Història General de l’Art (1886), continuada per Puig i Cadafalch. De la mateixa manera, la seva llarga trajectòria com a docent en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va suposar un fort mestratge en les generacions posteriors d’arquitectes.

La Transició: la Constitució de 1978

dilluns, 4/02/2013

Immediatament després de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i de la signatura dels Pactes de la Moncloa a l’octubre, tot i que la cambra mai va declarar-se constituent, i sota la garantia del control governamental del procés gràcies a la majoria absoluta, es van iniciar les tasques de redacció d’una constitució democràtica per al conjunt de l’Estat espanyol. Els ponents de la comissió redactora van ser parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts: Miguel Herrero de Miñón (UCD), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Gabriel Cisneros (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), Jordi Solé-Tura (PCE-PSUC), Manuel Fraga (AP) i Miquel Roca (CiU).

padres-constitucion-1978.jpg

Les negociacions sobre el redactat final de la Constitució van allargar-se fins l’octubre de 1978. Seguint la política de consens, la fase final de la construcció de la nova democràcia espanyola es fonamentaria en la negociació i l’acord entre les diferents forces polítiques tant a la dreta com a l’esquerra democràtiques. Finalment, el text va ser aprovat pel Congrés de Diputats per 325 vots favorables, 6 en contra (Euzkadiko Ezquerra i cinc membres d’AP) i 14 abstencions (PNB i alguns diputats d’AP).

Després d’una intensa campanya institucional, la Constitució va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978 amb una aclaparadora victòria del “sí” del 87% dels vots. Tanmateix, el text constitucional va ser aprovat amb un abstencionisme del 33%, és a dir, els vots favorables suposaven un 58% del cens electoral.

20070712klphishes_59_Ees_SCO.png

referendum-constitucional-provincias-1978.png

La reduïda manifestació en el referèndum posava de manifest el desencant i l’esgotament de la població espanyola amb la política després del llarg procés de transició. Tot i el relat mitificat d’aquells dies, la realitat és que a l’esquerra existia la sensació que la reforma democràtica i social profunda que necessitava Espanya havia fracassat. Igualment, entre alguns sectors conservadors i entre els nostàlgics del franquisme es creia que la Constitució havia fet massa concessions socials i nacionals.

Així, des d’una certa ambigüitat calculada per no incomodar determinades forces polítiques i l’exèrcit, Espanya es convertia en un Estat social i democràtic de dret organitzat com una democràcia parlamentària. Així, la Corona veia limitades les seves funcions a tasques representatives i l’exèrcit quedava finalment sotmès al poder civil. Igualment, la Constitució fixava el caràcter no confessional de l’Estat, abolia la pena de mort i desenvolupava una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques.

Constitucion_de_1978.jpg

cons.png

La Constitució de 1978 també recollia els principis de la política social i econòmica i reconeixia el capitalisme mitjançant la llibertat de mercat, amb la possibilitat, això sí, d’introduir la planificació econòmica a través de la intervenció de l’Estat en la propietat per motius d’interès públic. Territorialment, l’Estat s’organitzaria en municipis, províncies i Comunitats Autònomes, donant lloc a l’Estat de les Autonomies. El castellà era declarat llengua oficial de l’Estat, però les llengües pròpies de les nacionalitats històriques adquirien caràcter cooficialitat a les autonomies. també s’establia un Tribunal Constitucional que vetllaria pel seu compliment. Finalment, s’introduïen els mecanismes necessaris per a la reforma de la Constitució.

Constitució espanyola de 6 de desembre de 1978:

Preámbulo

La Nación Española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de:

Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las Leyes conforme a un orden económico y social justo.

Consolidar un Estado de Derecho que asegure el imperio de la Ley como expresión de la voluntad popular.

Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.

Promover el progreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.

Establecer una sociedad democrática avanzada, y colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra […].

Título preliminar

Artículo 1

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Artículo 2

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos […].

Artículo 6

Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 7

Los sindicatos de trabajadores y las asociaciones empresariales contribuyen a la defensa y promoción de los intereses económicos y sociales que les son propios. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 8

Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional […].

Santiago Rusiñol, el motor del modernisme català

divendres, 1/02/2013

Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931) procedia d’una de les famílies de l’alta burgesia industrial catalana. Tanmateix, aviat trencaria amb els preceptes burgesos per apropar-se al món de l’art. Pintor clau en la superació del realisme, però també escriptor, dramaturg, col·leccionista i activista cultural, Santiago Rusiñol es convertiria en el motor del modernisme a Catalunya. Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a l’adoració absoluta de la bellesa.

Santiago Rusiñol.jpg

Així, el jove Rusiñol va exposar les seves primeres obres a la Sala Parés des del 1874. Però tot canviaria després de 1887. Des d’aquell any es va establir per llargues temporades en el París de la Belle Époque, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. Van ser set anys d’anades i vingudes de la capital francesa, on va esdevenir assidu de l’Académie de la Palette. A París va establir-se a Montmartre i va convertir-se en inseparable de Ramon Casas, en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força.

Santiago_Rusinol_Cafe_Montmartre.jpg

De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va crear el Cau Ferrat de Sitges, on va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats i va celebrar concerts, conferències, tertúlies i alguns dels actes principals de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. En definitiva, Rusiñol va convertir-se en el capdavanter, el motor fonamental, d’una bohèmia catalana del tombant de segle.

cau ferrat.jpg

París influeix també en la pintura de Santiago Rusiñol. Allí va conèixer i retratar alguns dels personatges de la bohèmia parisenca de Montmartre. I de retorn a Catalunya els seus quadres enregistren figures, aspectes urbans, paisatges, temes quotidians, escenes de gènere i composicions simbòliques. És a dir, s’introduïa un art nou, trencador, un art que per la seva modernitat va ser designat per la crítica amb el nom de modernisme.

Santiago_Rusiñol-Son_Moragues.jpg

Santiago_Rusiñol-MAE-4104.jpg

Rusinyol_el_valle_de_los_naranjos.jpg

De la mateixa manera, Rusiñol també va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer Montesió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Així, Els Quatre Gats, inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l’escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però també una sala d’art alternativa. Per als modernistes era una mena de santuari laic on tenien lloc tot tipus d’activitats artístiques: lectures, concerts, exposicions, concursos literaris, ombres xineses, titelles, etc. Un espai fonamental que consolidaria l’obra dels artistes de la generació més jove.

La Xina comunista: de la Revolució Cultural a la Primavera de Pequín (1965-1989)

dijous, 31/01/2013

La Revolució Cultural, iniciada el 1965, va consistir en una gegantesca campanya de mobilització i de repressió dels opositors, en especial els intel·lectuals. És a dir, Mao Zedong va articular una campanya de “rectificació” que buscava provocar un “gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses” xineses per tal d’apropar-les més a l’ideal comunista després de les turbulències derivades del fracàs econòmic del Gran Salt Endavant. Així, la Revolució Cultural presentava com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual així com entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat comunista contra la burgesia capitalista.

mao-1966-great-proletarian-cultural-revolution1.jpg

Per aconseguir aquests objectius, Mao va tractar d’unir l’ensenyament amb el treball productiu, va desvetllar l’esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, i va crear un nou “art proletari” a través de la producció d’obres anònimes i col·lectives. Com a resultat, la ideologia va passar a ocupar el primer terme en la societat xinesa. En definitiva, havia nascut el maoisme, el model teòric i pràctic propi del comunisme xinès.

Destroy_the_old_world_Cultural_Revolution_poster.png

Igualment, la Revolució Cultural era el resultat d’una lluita de poder en el si del comunisme xinès. Més enllà de la rectificació comunista, Mao imposava aquesta gran mobilització social com a resposta a les veus crítiques amb el Gran Salt Endavant associades a la línia soviètica. Així, el resultat va ser una campanya d’expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista, campanya que culminaria amb la realització d’assassinats i empresonaments per eliminar les veus discordants dins del PCX.

Aleshores Mao es va envoltar d’una sèrie de col·laboradors fidels i compromesos amb la Revolució Cultural, els quals serien batejats com la Banda dels Quatre (Jiang Qing, Zhang Chunqiao, Wang Hongwen i Yao Wenyuan). Aquest grup va dirigir personalment les accions empreses per joves xinesos fanatitzats, la majoria dels quals eren estudiants. De la mateixa manera, van néixer els Guàrdies Rojos, una organització paramilitar que estava a les seves ordres.

Red_Guards.jpg

Després d’onze anys de duració, el moviment culmina amb la mort de Mao Zedong, el 1976. La mort del líder comunista va suposar un procés en el qual els quadres depurats van ser rehabilitats, la ideologia va passar a segon terme i els tecnòcrates van recuperar el domini del partit, l’Estat i l’exèrcit. Així, la lluita pel poder va suposar el qüestionament de l’obra de Mao i la condemna d’alguns dels seus col·laboradors, com la Banda dels Quatre.

A continuació, els dirigents del Partit Comunista, sota el lideratge de Deng Xiaoping, van reorientar l’economia de la Xina, fet que va comportar una progressiva obertura cap a Occident i l’inici de l’anomenat “socialisme de mercat”, un sistema mixt en el qual van coexistir l’economia col·lectivitzada i diversos elements capitalistes. Es cercava fonamentalment impulsar el desenvolupament econòmic a través de la introducció gradual del sistema de mercat, tot mantenint, al mateix temps, un règim polític fortament centralitzat i autoritari que dirigís les reformes.

Deng_Xiaoping.jpg

Deng Xiaoping

Els elements fonamentals d’aquesta política de modernització econòmica van ser: l’obertura comercial a l’exterior, la disminució de la planificació centralitzada, la introducció de certs elements propis del mercat capitalista (fonamentalment en l’agricultura) i la creació de zones econòmiques especials en les quals va permetre’s la inversió estrangera per crear empreses plenament capitalistes però amb participació estatal.

Tanmateix, aquesta obertura econòmica no va traduir-se en un aperturisme polític. Al contrari, l’immobilisme va caracteritzar tot el període. Així, el Partit Comunista de la Xina va continuar exercint el monopoli del poder i les llibertats fonamentals no van ser respectades. Això va derivar en conflictes, el més representatiu dels quals va ser la repressió de la manifestació estudiantil i popular de la Plaça de Tianenmen el 1989 amb la mort de milers de persones, l’arrest d’altres 10.000 “contrarevolucionaris” i l’execució dels manifestants capdavanters. Els fets de la Plaça de Tiananmen, l’anomenada Primavera de Pequín, van representar la victòria del sector més conservador del PCX, la qual cosa va comportar la paralització definitiva de qualsevol intent de reforma de signe polític liberalitzador.

tiananmen-1989.jpg

tiananmen-tank-man.jpg

L’escola de Chicago

dimecres, 30/01/2013

El 1871 gran part de la ciutat de Chicago, un dels principals nuclis de la Revolució Industrial als Estats Units, va ser destruïda per un incendi devastador. Les necessitats de realitzar una ràpida reconstrucció i l’esperit dels habitants va donar lloc a una autèntica marató constructiva, un boom arquitectònic sense precedents al món. Ara bé, calia resoldre les necessitats de la velocitat en la reconstrucció, evitar l’ús de la fusta i superar l’encariment constant del sòl urbà. Així va néixer l’escola de Chicago, la gran revolució de l’arquitectura contemporània.

Auditorium_Building_Chicago.jpg

Auditorium Building de Chicago

Els referents que els arquitectes i enginyers necessitaven per afrontar la reconstrucció estaven a l’arquitectura del ferro europea. D’aquesta manera, gràcies a la introducció del ferro i a les noves tècniques de construcció es van poder superposar molts pisos en un únic edifici i reduir els costos. En conseqüència, la construcció va reduir-se a un simple problema d’estructures i revestiments. De la mateixa manera, la invenció de l’ascensor elèctric va permetre aixecar els primers gratacels de la història, els quals aviat esdevindrien el símbol de la futura gran potència mundial, tot i que aquest tipus de construccions es desenvoluparien sobretot en el període d’entreguerres.

Home_Insurance_Building.JPG

Home Insurance Building de Chicago

La figura més transcendent de tot el grup d’arquitectes de Chicago és Louis Henry Sullivan (1856-1924). Com d’altres arquitectes del seu temps, primer va estudiar a Amèrica, després va anar a París i finalment va tornar al seu país, on va desenvolupar una activitat constructiva certament prodigiosa. Combinant el rigor racionalista i utilitari amb una estètica amb una rica ornamentació naturalista de reminiscències gòtiques que, fins i tot, es podria relacionar amb el modernisme europeu, Sullivan és la gran figura d’aquest nou estil constructiu.

Carsons_Pirie_Scott_&_Co.jpg

Magatzems Carson, Pirie & Scott de Chicago

D’entre la seva activitat arquitectònica cal destacar els magatzems Carson, Pirie & Scott de 1899, l’obra més clarament racionalista i orgànica i que més s’avança a l’arquitectura del segle XX. És a dir, l’anteposició de la funcionalitat a l’estètica. L’edifici es basa en la repetició d’un mòdul que crea una retícula de finestres apaïsades, el reforçament de les bandes horitzontals i l’ús de suports totalment rectilinis. La solució del xamfrà en una semirotonda trenca l’estricta linealitat del conjunt, mentre que la decoració es concentra en la part baixa, la corresponent als aparadors visibles des del carrer. Així, el conjunt resultant destaca per la senzillesa, l’efecte visual de gran verticalitat i pel fet de reflectir a l’exterior l’estructura i la funció de l’espai interior.

La Xina comunista: del triomf de la Revolució al Gran Salt Endavant (1949-1965)

dimarts, 29/01/2013

El Partit Comunista de la Xina va fundar-se el 1921 sota el lideratge de Mao Zedong. De gran influència entre la pagesia, entre 1934 i 1935, els comunistes van protagonitzar el que s’anomena com la “Llarga Marxa”, una expedició d’unes 100.000 persones que van travessar de mil quilòmetres a peu, enmig de la repressió les tropes nacionalistes del Kuomintang de Chiang Kai-Shek, per establir-se en la província de Yenan i establir-hi una república popular seguint el model socialista. Era la primera gran demostració de força del comunisme xinès que mobilitzava el camperolat contra un Kuomintang que dominava les classes urbanes.

En el context de la Segona Guerra Mundial, la persistència de la invasió japonesa del país, des de 1937, va suposar el desvetllament definitiu del comunisme com a força de resistència als ocupants. Igualment, el Partit Comunista Xinés va imposar-se convertint-se en un partit de masses entre el camperolat amb el suport exterior de l’URSS. Així, en la postguerra mundial, els comunistes dominaven bona part de la Xina, mentre que Kuomintang, que comptava amb el suport dels Estats Units, controlava la resta del país. Els intents de negociació per arribar a una entesa política van ser inútils, i el 1946 esclatava la guerra civil entre nacionalistes i comunistes.

chinamap.png

Després d’una guerra civil sagnant de tres anys, el 1949, els comunistes xinesos liderats per Mao Zedong van prendre el poder, obligant el Kuomintang a retirar-se a Taiwan des d’on ja no podrà retornar a la Xina continental. Tota la Xina continental, excepte el Tibet, era en mans dels comunistes. Així, l’1 d’octubre de 1951, Mao proclamava a Pequín la República Popular de la Xina. D’aquesta manera, un nou país comunista naixia a l’Àsia en plena configuració de la Guerra Freda. Una Xina comunista que era una amalgama de cultures mil·lenàries i un gegant territorial.

PRCFounding.jpg

En els primers anys del nou règim comunista va prevaler la idea de la reconstrucció com a eix prioritari. Així, els nous líders van optar per un sistema econòmic mixt que va permetre la millora dels índexs productius. De la mateixa manera, en aquesta primera etapa es va buscar l’aliança conjuntural dels comunistes amb d’altres grups polítics xinesos per iniciar la transformació radical de la societat xinesa, majoritàriament agrícola.

Ara bé, arribats als anys cinquanta, la nova Xina de Mao es va reorientar cap al model soviètic stalinista com a conseqüència del Tractat d’Amistat, Aliança i Ajuda Mútua signat amb la URSS. En conseqüència es va introduir la col·lectivització forçosa de les terres mitjançant la introducció de les cooperatives agrícoles, es va prioritzar el desenvolupament de la indústria pesant i es va iniciar un sistema de planificació econòmica extremadament rígid. El nou règim comunista xinès també va rebre suports econòmics i logístics per part de la Unió Soviètica. Tanmateix, els resultats no van ser els esperats i els nou model econòmic d’inspiració soviètica va derivar en greus problemes de desabastaments i en l’esclat d’una important crisi agrícola.

Mao,_Bulganin,_Stalin,_Ulbricht_Tsedenbal.jpeg

En paral·lel, durant els anys que va viure Stalin les relacions entre Moscou i Pequín van ser més aviat tèbies però correctes. Tot i això, sempre va existir una certa prepotència soviètica respecte de la Xina, tractada com si fos un més dels petits satèl·lits de la URSS a l’Est d’Europa quan no com una colònia. A ulls soviètics, Moscou donava les instruccions i Pequín simplement havia d’obeir-les. De la mateixa manera, no es pot obviar que les tensions i els prejudicis nacionals i racials entre russos i xinesos eren molt antics.

Malgrat el paternalisme soviètic, els dirigents comunistes xinesos tenien idees pròpies sobre com adaptar la Revolució a la seva realitat cultural i històrica. Així, el fracàs econòmic que va suposar l’aplicació de l’stalinisme va derivar en el distanciament amb la URSS i l’inici de la introducció d’un comunisme de base agrària. És el Gran Salt Endavant de 1958. En conseqüència, entre 1959 i 1963, les tensions entre els dos grans països comunistes van créixer fins el punt que van acabar en un trencament sonat.

People's_Republic_of_China.png

El Gran Salt Endavant va consistir en la posada en marxa d’un model propi xinès de desenvolupament del comunisme a través de la creació de les comunes populars, uns grans centres econòmics, administratius i culturals amb una pràctica totalment col·lectivista. En síntesi, les comunes eren unitats econòmiques que compaginaven tasques agrícoles i industrials i havien de ser autosuficients. És a dir, mitjançant les comunes es pretenia dirigir i controlar l’educació i el pensament dels xinesos per a sotmetre’ls a les directrius del poder revolucionari.

L’experiència de les comunes, però, va fracassar econòmicament i va tenir uns resultats socials desastrosos. La crisi agrícola va derivar en una crisi de subsistències que, entre 1959 i 1961, va suposar milions de morts. El fracàs del model comunista xinès era tan evident que la direcció del país va disgustar fins hi tot alguns sectors del partit, els quals van arribar a desplaçar temporalment Mao del poder en l’aparell de l’Estat. En resposta, el 1968, Mao Zedong va iniciar una campanya de denúncia contra els nous líders, en la qual se’ls acusava de portar la Xina cap al capitalisme. Així va iniciar-se la denominada Revolució Cultural.