Entrades amb l'etiqueta ‘Història del Món Contemporani’

Jacques-Pierre Brissot, la veu de la Gironda

diumenge, 20/05/2012

Aquest periodista, escriptor a sou i polític revolucionari francès va néixer a Chartres (Orleans) el 1754. Pamfletista i literat de segona, va ser empresonat pels seus deutes i el 1784 va ser tancat a la Bastilla per la publicació d’un pamflet en contra de la reina Maria Antonieta a Londres, ciutat a la que anava a sovint. Alliberat, va comprometre’s en una conspiració organitzada al Palais Royal i va haver de marxar als Estats Units.

brissot.gif

Retornat a França, va intentar, inútilment, ser escollit com a representant del Tercer Estat als Estats Generals. Poc abans de l’esclat de la Revolució va fundar la Societat d’Amics dels Negres (1788), denunciant la tracta d’esclaus quan aquesta era una de les principals fonts d’ingressos d’una corona abocada cap a la bancarrota. En aquesta etapa prerevolucionària, els seus escrits polítics alternaren amb obres sobre economia, dret criminal, filosofia i moral, entre les quals destaquen Théorie des lois criminelles (1781) i De la France et des États-Unis (1787).

En esclatar la Revolució, gràcies a la seva destacada tasca com a periodista radical des del periòdic Le Patriote Français, Brissot seria membre de la primera Comuna de París. Posteriorment, va ser elegit per a l’Assemblea Legislativa i, després, a la Convenció, sempre entre les fileres de la Gironda. Entre els seus principals objectius sempre estaria la defensa dels drets dels negres a França. Va exercir una important influència en la política exterior de la França revolucionària i va dirigir el Comitè Diplomàtic. Va impulsar la guerra, que va qualificar de “croada per la llibertat universal”, convençut de que tots els pobles d’Europa s’alçarien contra l’opressió de les monarquies absolutistes.

Jacques_Pierre_Brissot.jpg

La seva actuació contra l’anarquia, a favor de la guerra contra les colònies espanyoles, o contra l’execució del rei, no es pot dissociar de la del seu partit, els girondins o brissotins. Després dels fets de Varennes va demanar la destitució del rei Lluís XVI, però no seria partidari de la seva execució. La seva posició bel·licista va comportar-li enfrontaments dialèctics amb Robespierre que va qualificar-lo de “destructor de la llibertat” i de “vendre a França”. Va ser denunciat pels jacobins, el 1792, per haver escrit al Patriote Français que la Convenció estava dividida en dos partits i que un d’ells –el jacobí– era “desorganitzador”. Acusat i calumniat pels jacobins (Chabot, Marat i Desmoulins, entre d’altres), va dir-se que la facció brissotista havia volgut assassinar Lluís XVI per por a que aquest els assenyalés com a còmplices de la monarquia.

Després de la traïció de Dumoriez, Robespierre els acusaria directament d’haver estat els responsables de la conspiració. Acorralat per la marxa de la guerra, va cometre l’error de demanar el tancament del club dels jacobins i la dissolució del Consell Municipal de París en un pamflet (A mes commettante). Aleshores va decretar-se un processament contra ell i els seus seguidors per representar un grup conspirador contra la República. Hebert va acusar-lo d’haver redactat, d’acord amb la cort, la petició del Camp-de-Mart amb l’objectiu de realitzar una matança de patriotes. A més, va ser acusat d’amagar milions i de ser monàrquic motiu pel qual, a la fi, caigué amb els seus i fou guillotinat el 31 d’octubre de 1793.

Gilbert du Motier de La Fayette, l’heroi d’ambdós móns

diumenge, 13/05/2012

De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier, el marquès de La Fayette va néixer el 6 de setembre de 1757 al castell de Chavaniac, a Alvèrnia. Aquest aristòcrata liberal i revolucionari va ser conegut, sobretot, pels seus fets d’armes durant la Guerra de la Independència dels Estats Units que el convertirien en un heroi militar a ambdós móns, França i Amèrica.

la-fayette.jpgAmic personal del ministre de finances Jacques Necker, La Fayette va ser un dels nobles de pensament liberal més actius, primer a l’Assemblea de Notables, i després en els Estats Generals i l’Assemblea Constituent. Després dels fets del 14 de juliol de 1789 va esdevenir comandant de la Guàrdia Nacional de París. En aquest context va convertir-se en el cap d’un grup de polítics moderats que intentaria una solució de compromís amb la monarquia, però les seves querelles amb la reina Maria Antonieta, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren finalment.

De la mateixa manera, el seu autoritarisme militar l’enfrontaria amb els sectors radicals dels revolucionaris parisencs, els quals asseguraven que La Fayette disposava d’una important xarxa d’espies a la capital francesa. El denominat “heroi d’ambdós mons”, finalment, s’enfrontaria amb el poble en l’afusellament del Camp de Mart (el 17 de juliol de 1791), cosa que li faria perdre definitivament la seva popularitat, posada ja en entredit per les denúncies realitzades per Marat des de L’Amic del Poble.

Així, la tardor de 1791 va ser derrotat en les eleccions a l’alcaldia de París i va veure’s obligat a retornar a l’exèrcit. Des de l’exèrcit, La Fayette afavoriria la guerra amb l’absolutisme europeu, i després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonaria el front bèl·lic per presentar-se davant l’Assemblea amb la intenció d’encapçalar un front antijacobí; però, sense el suficient ajut va haver de tornar-se’n. Finalment, el 10 d’agost de 1792, es passaria a l’enemic.

Empresonat fins 1797, tornaria a França el 1800, però es mantindria políticament aïllat durant l’etapa de l’Imperi Napoleònic. No seria fins a l’època de la Restauració quan esdevindria un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30; i membre dels grups carbonaris) i intervindria decisivament en les accions que portarien a la Revolució del 1830: nomenat cap de la Guàrdia Nacional, afavoria l’entronització de Lluís Felip d’Orleans, però hauria de renunciar el seu càrrec i es retiraria a una oposició discreta fins a la seva mort, el 1834.

Ignacio Ramonet, reflexions per a una crisi

diumenge, 6/05/2012

Ignacio Ramonet és un intel·lectual respectat internacionalment, i una de les figures més destacades del moviment antiglobalització. Doctor en Semiologia i Història de la Cultura per l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París i catedràtic de Teoria de la Comunicació per la Universitat Denis-Diderot, és especialista en geopolítica i estratègia internacional i consultor de l’ONU. A més, Ramonet és el director de l’edició espanyola de Le Monde Diplomatique i un dels cofundadors de l’organització no governamental Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació (Media Watch Global), de la qual n’és el president. També va ser un dels impulsors del moviment internacional ATTAC.

Amb la seva formidable capacitat analítica, Ramonet va predir fa quinze anys les conseqüències de la mundialització financera i la progressiva pèrdua de poder dels Estats en favor dels anomenats “mercats”. Per a ell, la tirania dels poders financers ha desvirtuat la democràcia i ha derivat en el fet que ara vivim en unes “democràcies limitades” pel poder dels “mercats”. I aquest triomf de la dictadura dels mercats ha derivat en la destrucció d’aquell capitalisme de rostre humà, bastit sota la denominació d’Estat del benestar, que havia caracteritzat el món occidental després de la Segona Guerra Mundial. És així com sota l’eufemisme de les polítiques d’austeritat o rigor els “mercats” imposen la seva llei.

En aquesta entrevista al programa Singulars del Canal 33, entre d’altres reflexions, Ignacio Ramonet expressa la necessitat que la societat es mobilitzi i es conscienciï perquè la prioritat dels polítics i els Estats sigui l’ésser humà i no els beneficis del món de les finances o els bancs. També considera que Europa viu en una nova versió del despotisme il·lustrat que cal transformar per ressuscitar un sistema democràtic en retrocés. Val la pena dedicar una estona reposada per escoltar i reflexionar sobre les seves paraules. Ens hi va el futur.


#12M15M, un any d’indignació

dissabte, 5/05/2012

Ara fa un any naixia un moviment ciutadà inesperat i esperançador, un moviment que es desenvolupava en el context de la crisi econòmica, política, social i cultural més important que ha viscut el món occidental des de la Segona Guerra Mundial i que es concreta en un desmantellament de l’Estat del benestar que posa en perill la cohesió social com mai anteriorment. S’autodenominava #15M #DemocraciaRealYa #SpanishRevolution. I faig servir la tipologia dels hastags del Twitter per motius evidents. Les xarxes socials van ser el seu motor, la seva ànima.

Madrid i la Puerta del Sol, Barcelona i la Plaça Catalunya… I bona part de les ciutats d’arreu de l’Estat. Un moviment territorialment divers, intergeneracional, heterogeni i transversal en la seva ideologia i la seva composició. Un moviment apolític i crític amb el capitalisme triomfant. Les raons no els hi faltaven, però encara falta la seva articulació definitiva. El cop al sistema va ser i és evident.

plcat.JPG

assembles-dindignats.jpg

Un dels principals referents del moviment va ser el llibret pamflet Indigneu-vos! (Indignez-vous!, 2011) de l’ancià Stephane Hessel, on podem llegir:

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.

El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.

Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.

En resum, el #15M es fonamentava en un al·legat contra la indiferència davant la demolició de l’Estat del benestar i a favor de la insurrecció cívica pacífica. Són idees velles, molt antigues, però en el context dels nostres dies esdevenen revolucionàries. El triomf de les societats líquides postmodernes en les quals el relativisme triomfa i converteix l’individualisme en l’eix principal de les vides, passant per sobre dels drets col·lectius, converteix el moviment en revolucionari. La societat pren la paraula. Una societat que fins aquell moment restava marginada i condemnada a limitar el seu compromís cívic a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys. I això no és democràcia de veritat. O com a mínim no és una democràcia real. La democràcia ha de ser un plebiscit ciutadà diari. Una implicació amb el món que ens envolta. Una cerca constant del benestar de la majoria.



Els motius per a la indignació no han desaparegut. Persisteixen i cada vegada semblen més forts. La recepta neoliberal per a sortir de la crisi és hegemònica. L’Estat del benestar segueix desmantellant-se dia a dia i això no comporta cap solució palpable. Al contrari. La depressió cada cop és més profunda. Les economies dels Estats no se’n surten. Però les familiars tampoc. El ciutadà ha perdut la xarxa que el protegia. La seva salut es veu amenaçada per les retallades donant lloc a un greu problema immediat. Però també el futur de les properes generacions s’hipoteca desmantellant l’educació.

valencia 15m1.jpg

La classe política i financera triomfants i hegemòniques no troben la sortida i rebutgen els que des de fora del sistema proposen alternatives. És més, les seves solucions indignen més la ciutadania. Ens insten a treballar en precari com si aquesta fos l’única solució. I això és fals. Però més greu encara és que siguin els mateixos que ens han conduit a la crisi els que hagin de cercar la sortida amb receptes ineficients i que només busquen la perpetuació de les injustícies del sistema. La llibertat, igualtat i fraternitat del sistema liberal han desaparegut, esborrades pel pensament únic del benefici econòmic.

Que la criminalització política i els intents de desprestigi del moviment no es facin triomfants. Aquest és el gran objectiu. La crítica és sana i necessària. És cert que la seva heterogeneïtat comporten dispersió. Però només des d’aquesta diversitat i de la síntesi del pensament crític que desprenen els indignats pot sorgir l’articulació definitiva del moviment. I es fa imprescindible comprendre que la crítica a les injustícies del sistema capitalista és necessària. Que un moviment com el dels indignats pugui conjugar un espectre social cada dia més ampli mereix respostes. La política ha caigut en el desprestigi més absolut. Però només des de la política sorgiran les respostes i les solucions. Més democràcia i respostes polítiques alternatives. És la síntesi cap a la qual hauria de caminar la indignació. I aquest és un camí de llarga durada. Ens trobem encara en el principi. Un altre món segueix sent possible.



Barcelona, 14 d’abril de 1931

dissabte, 14/04/2012

Les eleccions municipals del 12 abril de 1931 van convertir-se en un autèntic plebiscit per a la monarquia d’Alfons XIII. Després de la caiguda de la dictadura del general Primo de Rivera, el fracàs del govern del general Berenguer, el fallint intent de recuperar el sistema de la Restauració sota la presidència de l’almirall Aznar i el clima social marcat pel creixement de l’oposició republicana i obrerista, la convocatòria electoral suposava un punt d’inflexió. Havia arribat el moment de triar: monarquia o república.

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril van reflectir aquest sentit plebiscitari. Mentre que la Lliga Regionalista es presentava com una opció política continuista i reformadora del sistema, les forces republicanes i d’esquerres, encapçalades per la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, propugnaven el trencament definitiu amb el règim monàrquic. I el resultat de les eleccions va ser prou significatiu: ERC va ser la clara triomfadora, mentre que la Lliga, fins aleshores la força hegemònica del catalanisme, va ser clarament derrotada. A Barcelona, l’esquerra havia triplicat el nombre de regidors aconseguits per la dreta. I a la resta de l’Estat el resultat era similar. La victòria de les forces republicanes a les grans ciutats deixava Alfons XIII en un carreró sense sortida.

A Barcelona, en confirmar-se la victòria republicana, a dos quarts de dues del migdia del 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Companys, acompanyat d’alguns dirigents d’ERC, va precipitar el canvi de poders en proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament i desplegar la bandera tricolor. Era un gest d’audàcia que el posava al capdavant del canvi de règim.

macia proclama estat català.jpg

Macia-proclama-Republica-Catalana.jpg

Tres quarts d’hora després Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, arribava a la Plaça de Sant Jaume. Aleshores l’avi va sortir al balcó de la Diputació de Barcelona, el vell palau de la Diputació del General, per proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques:

Catalans:

Interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrat en la Federació Ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola, senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el que hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i que, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President,

Francesc Macià



A continuació, Macià va iniciar les negociacions per formar el nou govern de la República Catalana, un govern que estaria integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista. A la tarda Jaume Aiguader va ser nomenat alcalde de Barcelona, Lluís Companys va passar a ser designat governador civil i el general López Ochoa va ocupar el càrrec de capità general. I mentre les decisions polítiques es succeïen a una velocitat de vertigen, les masses ocupaven els carrers de la capital catalana de forma festiva sota el crit de “Visca Macià! Mori Cambó!”. A darrera hora de la tarda, a Madrid, el rei marxava camí de l’exili i es proclamava oficialment la República.

La tragèdia del Titanic

dimarts, 10/04/2012

Avui fa cent anys que el Royal Mail Steamship Titanic, el segon dels tres transatlàntics de la companyia anglesa White Star Line, va fer-se a la mar. Era el vaixell de passatgers més gran i luxós de l’època, però la seva història va desembocar en una de les tragèdies més reconegudes del món contemporani. Luxe, tecnologia, progrés, desgràcia i drama articulen la seva història. I la seva proa, enfonsada i coberta d’òxid, ha acabat esdevenint una de les principals icones del segle XX. Una figura mítica perduda en la immensitat de l’oceà.

La història del Titanic va lligada a una època de fe cega en la tecnologia. Era el darrer episodi d’un període irrepetible, marcat per la introducció de grans progressos tecnològics sense els quals avui ens semblaria impossible viure. Electricitat, automòbils, telèfons… Tota una sèrie d’elements prodigiosos van emergir en la vida de les persones. L’home del tombant de segle es creia capaç de tot. La tecnologia i el progrés així semblaven indicar-ho. El darwinisme sociològic indicava que tot podia ser conquerit per l’home. Fins i tot les onades del mar. O això era i és una il·lusió i la natura sempre serà un element que tard o d’hora es revolta contra la domesticació a la que és sotmesa pels humans?

Del Titanic es deia que era un vaixell insubmergible. Fins i tot, el veterà capità Edward John Smith, el mariner més experimentat i prestigiós de la White Star Line, s’havia meravellat davant el prodigi tècnic i constructiu que havia de comandar. En declaracions a una publicació de l’època, el capità va arribar a afirmar que “no podia concebre una situació que pogués causar l’enfonsament d’un vaixell modern” perquè els avenços de “la construcció naval les havia superades”.

Un ambient festiu va rebre els passatgers que s’embarcaven en el Titanic, el vaixell de les meravelles. Era el 10 d’abril de 1912 i es disposaven a realitzar el viatge inaugural entre Southampton i Nova York. Tot semblava indicar que el somni de fades de la societat burgesa del tombant de segle s’havia fet realitat. Les onze plantes d’alçada, cobertes per una il·luminació espectacular que funcionava a totes hores, convertien el vaixell en un enorme i luxós edifici. El vaixell escollit pels milionaris, aquell que presentava una opulenta decoració en les estàncies destinades a la primera classe. Tot un palau que es feia a la mar, equipat amb luxosos menjadors, piscina interior, biblioteques, estufes elèctriques, gimnàs i banys turcs. La reputació del Titanic com a transatlàntic de luxe aviat s’havia estès per tot el món. Milionaris, burgesos enriquits i famosos de l’època van voler inserir el seu nom en la llista de passatgers. No hi ha millor exemple per il·lustrar com la societat elegant gastava els seus diners en un estil de vida superflu i obsolet.

Poca gent recorda que, en realitat, el Titanic havia estat registrat com a vaixell d’immigrants. Gairebé ningú s’ha interessat pel fet que entre els passatgers que integraven la tercera classe hi havia persones procedents de vint-i-quatre nacionalitats diferents que es veien obligades a cercar una nova vida fora d’Europa, fugint de la fam i la misèria. El luxe guanyava la partida de la memòria. Realment, poques coses van ser tant decisives en la configuració del concepte de classe social com el transport: del luxe de la primera classe a la misèria de la tercera classe. Tot un retrat de l’època.

EJ_Smith.jpg

El capità Edward John Smith

En qualsevol cas, ni als milionaris ni als emigrants semblava produir-los cap tipus d’inquietud la seva seguretat durant la travessia oceànica. Aquell se suposa que era el transatlàntic més segur i modern que existia. Un vaixell insubmergible. O gairebé. En cas d’accident, el capità podia activa un mecanisme que tancava els compartiments estancs, fent del Titanic una nau pràcticament insubmergible. La premsa, però, aviat va oblidar el “pràcticament”. Fins que la realitat va treure a la llum les misèries que acompanyen certs progressos tecnològics.

A més de les avançades novetats tecnològiques, el Titanic comptava amb un altre element que havia de garantir la seguretat: el telègraf sense fils de Marconi, tota una innovació. Així, el transatlàntic es dotava de l’equip de comunicacions més potent del moment. Es garantia que el Titanic podria comunicar-se en un radi de quatre-cents cinquanta quilòmetres. Però de poc va servir.

Un element poc conegut és el fet que la tragèdia ja va apropar-se al Titanic en el moment de salpar del port de Southampton. Un excés de velocitat va fer que el transatlàntic estigués a punt de xocar amb el New York i l’Oceanic, vaixells que es trobaven amarrats al port. La sort va evitar la col·lisió. I la història hauria estat molt diferent. Superat aquest primer incident, el Titanic va dirigir-se al port francès de Cherbourg, on van embarcar més passatgers, i posteriorment cap a Queenstown, a Irlanda, on embarcarien i desembarcarien passatgers de tercera classe i el correu. Amb 2.224 persones a bord, el passatge complet, el Titanic ja podia dirigir-se a Nova York.

Titanic12.jpg

El viatge va ser agradable i cap novetat destacable va produir-se fins el 14 d’abril. Aquell dia, el radiotelegrafista del Titanic va rebre nombrosos avisos procedents d’altres vaixells que es trobaven en la zona. S’havien albirat blocs de gel en l’oceà en la ruta preestablerta del transatlàntic. Un dels missatges procedia del Californian, un vaixell de vapor que es trobava a prop, però va ser desatès negligentment per Jack Phillips, el radiotelegrafista en cap: “Calleu! Estic ocupat”. Era veritat. Se li havia girat molta feina perquè els alegres milionaris estaven enviant nombrosos telegrames a familiars i amics.

En paral·lel, el capità Smith, conscient de l’excés de velocitat que portava el vaixell mentre transitava per una zona perillosa de l’oceà va consultar Bruce Ismay, vicepresident de la White Star Line, sobre la necessitat de rebaixar el ritme. Aquest s’hi va negar: per a completar el negoci calia establir el millor temps en el viatge inaugural. A més, semblava que el Titanic navegava en aigües molt tranquil·les.

A les 23:40, poc abans de la mitjanit, amb una nit estelada i un mar excepcionalment tranquil, els guaites van donar la veu d’alarma: un iceberg es trobava al davant del Titànic. Tot i que el vaixell va arribar a evitar el xoc frontal, el Titanic va fregar l’iceberg a una velocitat propera als quaranta quilòmetres per hora. El transatlàntic va patir una bretxa en el casc. Cinc compartiments estaven inundats. El Titanic estava sentenciat.

El seu dissenyador del vaixell, Thomas Andrews, després de repassar els desperfectes que presentava el Titanic va concloure el que semblava impossible: l’insubmergible Titanic s’enfonsaria passades entre dos i quatre hores. Així, passada la mitjanit, el capità Smith va donar l’ordre de llançar els bots salvavides mentre s’enviaven missatges de SOS per ràdio. La situació era dramàtica. La temperatura de l’aigua era de dos graus sota zero i només hi havia bots per a la meitat dels passatgers. Només van embarcar-se set-centes onze persones d’un total de 1.100 places disponibles als bots. La preferència, com era d’esperar, va ser per a la primera i la segona classes, dones i nens principalment.

titanic-new-york-american-coverage.jpg

Cap a les 00:30 la proa ja estava submergida i a les 2:20 de la matinada del 15 d’abril de 1912 el vaixell insubmergible s’havia enfonsat. El Titànic s’havia partit en dues parts per precipitar-se quatre quilòmetres sota l’Atlàntic. Van morir unes 1.500 persones, d’entre les quals hi havia alguns dels principals empresaris, multimilionaris i estrelles del moment. Però també centenars d’immigrants que havien pres part en aquest viatge arriscant els pocs estalvis que tenien a la recerca d’una nova vida, una vida millor en l’Amèrica de les oportunitats. Més del 50% dels passatgers de la tercera classe van morir.

Aquesta és la història del Titanic. Una de les catàstrofes més mediàtiques, el prototip de pel·lícula de desastres amb drama personal que tant agrada en el cinema modern. En realitat, però, la història del Titànic és una metàfora moral contra la vanitat de l’home, contra la supèrbia de la indústria europea que es creia que tot ho podia i ho sabia en el tombant de segle. El somni de Prometeu va morir ofegat després de col·lisionar amb un iceberg en el bell mig de l’oceà.

titanic_bow_2004.jpg

Jacques-Louis David: La mort de Marat

divendres, 30/03/2012

La Revolució francesa va comptar amb un geni artístic format en el neoclassicisme: Jacques-Louis David (1748-1825), el “Robespierre del pinzell” que va dibuixar algunes de les estampes més reconegudes del període. De la seva obra revolucionària destaquen El jurament del Joc de Pilota (1791), Le Peletier assassinat (1793), La mort de Joseph Bara (1794) i, per sobre de totes, La mort de Marat (1793), una pintura a l’oli que actualment s’exposa al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica a Brussel·les.

Death_of_Marat_by_David.jpg

La mort de Marat és un dels exemples d’art polític més excelsos de la història, però a la vegada també és la composició més personal i emotiva de David, amic de Jean-Paul Marat, al qual havia visitat el dia abans del seu assassinat. David l’havia trobat treballant amb diligència, com era habitual, mentre prenia un bany fred i tenia el cap embolcallat amb un turbant impregnat de vinagre. Eren els remeis de l’època per alleugerir, davant la calor asfixiant del mes de juliol a París, la psoriasis crònica que patia. Així el retrataria en el seu quadre/homenatge. I és que el cop de la mort de l’amic i company jacobí va commocionar profundament el pintor, qui va buscar retre homenatge al nou màrtir de la Revolució.

Qui va ser Jean-Paul Marat? Mite revolucionari en morir, Marat era l’amic del poble, aquell que amb els seus escrits havia descobert els enemics del poble, els enemics de la Revolució, fins al punt de pagar el preu de la defensa de la Revolució amb la seva vida. Ara bé, Marat també és la figura que millor representa els excessos de la Revolució: des de les pàgines del seu diari va instigar constantment les masses de la capital a l’acció revolucionària mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania i es comprometia amb el Terror.

I qui era la seva assassina? Per què Charlotte Corday va desplaçar-se des de Caen fins a París per acabar amb la vida de Marat? Corday era una dona obsessionada amb la idea d’assassinar l’home a qui percebia com una “bèstia” per les seves denúncies incendiàries sobre la traïció dels girondins. Assassinant Marat buscava salvar França i la Revolució, era la seva manera de resoldre les matances i la guerra civil soterrada que s’estava produint.

Un dia després de la darrera trobada entre David i Marat, el 13 de juliol de 1793, Corday va arribar-se fins a la casa de l’amic del poble. Anava armada amb un ganivet de carnisser. Però el seu objectiu no era una presa fàcil. Només després d’enviar una nota en la qual denunciava els membres de la Gironda de Caen va poder accedir a les seves habitacions. Igual que David un dia abans, Corday va trobar Marat treballant en els seus escrits a la banyera. Ella va donar-li els noms dels girondins que s’havien aixecat contra el Govern Revolucionari i ell va donar-li garanties que aviat serien empresonats i guillotinats. Aleshores, Corday va treure el ganivet que portava amagat entre la rova i va clavar-li al pit. Marat va morir instantàniament.

L’encarregat d’organitzar el funeral va ser el mateix Jacques-Louis David. Marat va ser enterrat en una cova sota la inscripció Ami du peuple, mentre que el seu cor era col·locat en el club dels Cordeliers. Posteriorment, el cadàver seria traslladat al Panteó com a màrtir de la Revolució.

Decidit a commemorar la figura del seu amic assassinat, David va pintar el seu retrat al cap de poc temps per encàrrec de la Convenció. David va haver de treballar ràpidament, i quatre mesos després presentava el resultat: una imatge senzilla i punyent. La mort de Marat és la millor obra de David, un pas definitiu del pintor cap a la modernitat i una afirmació política inspirada i inspiradora a la vegada.

David va eliminar tots els elements que caracteritzaven l’austeritat de les habitacions de Marat. No va deixar rastre de les pistoles que reposaven en els prestatges, l’estampat de les parets o la banyera en forma de sabata. La simplicitat extrema havia de caracteritzar l’obra. Òbviament, la representació de l’amic assassinat tenia una funció propagandística i David va complir el seu objectiu amb escreix. El màrtir de la Revolució prenia forma.

Death_of_Marat_by_David_(detail 2).jpg

El quadre està cobert per una gran foscor que només es trenca en topar amb la visió del cos mort de Marat. La foscor s’estén més enllà de la meitat de l’obra fins a topar amb el cos agonitzant del revolucionari, representat a la banyera, amb el turbant que alleugeria els símptomes de la seva malaltia crònica. La senzillesa s’imposa: només un cos, la banyera i la fusta on escrivia (acompanyada de la inscripció “A Marat. David. L’An II”).

El cos de Marat es converteix, gràcies al pinzell de David, en una impressionant combinació de bust clàssic i gest de Crist agonitzant. L’espectador pot sentir una sensació desagradable en apropar-se al rostre del difunt, pres de la mateixa màscara mortuòria de Marat. Tanmateix, un aire de noblesa recorre l’escena.

Death_of_Marat_by_David_(detail 3).jpg

Igualment, David va eliminar Charlotte Corday de l’escena. Ara bé, ella hi és present. L’espectador pot observar dues cartes: una és l’escrit/esquer de Corday per forçar la trobada amb Marat, l’altra una carta de Marat a una vídua patriòtica desconeguda a la qual ofereix caritat. La carta de Corday diu: “Sigui suficient que jo sigui desgraciada per tenir dret a la teva benevolència”. La carta de Marat diu: “Donaràs aquest assignat a aquella mare i els seus cinc fills, el marit de la qual va morir defensant la seva pàtria”. La idea que transmet David és simple: una astuta i interessada Corday que enganya el patriota revolucionari Marat, preocupat en la caritat cap a les víctimes de la Revolució.

Death_of_Marat_by_David_(detail).jpg

La Guerra del Francès a Catalunya: “Quan érem francesos”

dilluns, 26/03/2012

Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau de 1807, segons els quals Espanya i França es repartien Portugal. Aquest fet va justificar l’entrada de les forces napoleòniques a la Península, però en realitat aquest moviment militar no era més que un pretext: l’Imperi Napoleònic el que realment volia era la incorporació de la monarquia espanyola, tal com estava fent arreu d’Europa, per tal de controlar el país i les colònies americanes.

Les primeres forces franceses van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808. I amb la seva entrada va iniciar-se la resistència. Inicialment, aquesta resistència va organitzar-se d’una manera més o menys eficaç, fins al punt que les tropes patriòtiques van aturar els francesos (1808-1809) i Napoleó va veure’s obligat a intervenir personalment. Com a resultat, va entrar a Catalunya un nou cos de l’exèrcit francès i va iniciar-se el setge de la ciutat de Girona (maig a desembre de 1809). Amb la caiguda de Girona va començar l’autèntica conquesta de Catalunya, esglaonada per les preses de Lleida (1810), Tortosa (1811) i Tarragona (1811). Paral·lelament al domini territorial napoleònic, la guerrilla i la resistència patriòtica van començar a prendre importància, actuant sovint de forma conjunta amb l’exèrcit regular espanyol i anglès.

A finals de 1811 es pot considerar acabada l’ocupació francesa. A partir d’aquest moment, malgrat que des de 1812 la conjuntura bèl·lica europea evolucionaria desfavorablement pels interessos de Napoleó, i fins els darrers mesos d’ocupació del Principat, cap a 1814, el domini francès sobre Catalunya va ser força intens. Tanmateix, l’activitat resistent de la guerrilla va continuar la seva acció, arribant a controlar alguns territoris. D’aquesta manera, Catalunya va ser la zona d’Espanya que més temps va restar sota el control dels ocupants francesos. Fins al punt que el general Hebert va mantenir-se a Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó i la capital catalana no seria alliberada fins el 28 de maig de 1814.

 

En els inicis de la guerra, el règim d’ocupació militar francès tenia com a única finalitat obtenir els recursos necessaris per al manteniment de l’exèrcit imperial i per a la continuïtat de la guerra. Però això aviat canviaria per donar pas a l’annexió del Principat. Així, a mesura que van succeir-se els esdeveniments, especialment des de 1810, els francesos van iniciar una política d’atracció vers els catalans –l’ús del català en les comunicacions oficials, per exemple–. En general, l’Imperi va seguir una política d’afrancesament progressiu amb l’objectiu de facilitar-se l’annexió de Catalunya.

El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.

Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.

Una història d’Europa?

dilluns, 19/03/2012

Existeix una història d’Europa? Sí. Sense cap mena de dubte. Fa més de 1.500 anys que va començar a escriure’s, però arribats al segle XXI encara no té una síntesi comuna. Segurament aquest serà el repte més gran de la historiografia en els propers anys. I si els historiadors aconseguim formular aquesta història comuna, que integri els diferents Estats més enllà de les dinàmiques econòmiques, Europa com a projecte polític i cultural se’n sortirà. Si fracassem, el somni europeu haurà mort.

Europa és una construcció històrica i cultural complexa. Un repte per a l’historiador que vol apropar-s’hi i corre el risc de veure’s devorat per la seva envergadura. I és que Europa no és Occident, ni tan sols en l’edat mitjana. Existeixen una Europa mediterrània, una Europa atlàntica, una Europa central, una Europa de l’Est… És a dir, Europa és una construcció complexa i diversa que integra pobles amb tradicions, llengües, confessions religioses i històries nacionals ben diferents. Però, tot i això, hi ha una sèrie d’elements que ens uneixen i ens converteixen en europeus, uns elements que podem resseguir al llarg de la nostra història.

europa.jpg

La història va néixer en el segle XIX com una eina al servei del romanticisme i el nacionalisme: era l’instrument que servia per explicar i justificar els Estats nacionals. Molt ha plogut des d’aquell moment. La història avui ja no és només una eina al servei del poder, sinó que s’ha convertit en un element més per treure a la llum les vergonyes dels Estats. Però aquesta història, generalment, segueix sent nacional. Les grans històries europees (i universals) que van més enllà dels Estats no són més que la unió de les històries nacionals en diferents capítols compartimentats. No són una veritable síntesi comuna. I les que existeixen no han tingut la repercussió que necessitarien.

Dèiem que la història va néixer nacional, però la cultura europea, per contra, va néixer cosmopolita. I les seves arrels són profundes, fins al punt que ens condueixen a l’edat mitjana. El repte dels historiadors del segle XXI és encaixar aquest cosmopolitisme en la narració de la història. Les preguntes a respondre són evidents: Què és Europa? Com neix? Quins elements la configuren? Què uneix Europa i els europeus? Per què des del segle XV la guerra separa els europeus? Per què des del darrer terç del segle XX els europeus tanquen una etapa de desunió per passar a articular un procés constructiu encara incert? Les preguntes resten obertes a l’espera d’una resposta.

Rembrandt_Abduction_of_Europa.jpg

Seguint la tesi de José Enrique Ruiz-Domènec, com a mínim trobem vuit elements de llarga durada que ens permeten aproximar-nos a les arrels d’Europa i definir els europeus.

Les arrels cristianes. La religió, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba en la base del naixement d’Europa. El procés de cristianització que va produir-se entre els segles V i VIII és el bressol d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. Com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu.

És cert que gràcies a la Reforma del segle XVI i la Il·lustració del segle XVIII el món europeu es qüestionaria el paper de la religió en la societat. I que amb les revolucions liberals del segle XIX s’associaria la idea de l’Europa democràtica al laïcisme, la llibertat religiosa, els drets de l’home, la llibertat d’expressió i la igualtat. També és cert que en aquest món medieval articulat per l’Església també existien jueus i musulmans, així com diferents heretgies de la doctrina catòlica oficial, el cristianisme ortodox o el protestantisme, per descomptat part protagonista de la història d’Europa amb el mateix dret que els cristians catòlics. I és evident que la història d’Europa per a ser completa ha d’incloure les minories i les perifèries que hi són presents en la seva evolució. Però això no ens pot distreure de la seva matriu cristiana. Només cal donar un cop d’ull al calendari.

779px-Carte_de_la_premiere_croisade.jpg

La cultura. Literatura, art, música… Europa potser no té una llengua comuna, però sí una cultura que la defineix. Des del gòtic, passant per l’humanisme, la Il·lustració, el romanticisme o el modernisme. És la definició d’una cultura europea en la qual, tot i expressar-se en diferents llengües, existeix una matriu cultural comuna. Potser, en aquest sentit, l’expressió cultural més acabada i genuïnament europea sigui la música, però no pas l’única.

La geografia. L’espai en el qual es desenvolupa una cultura, en aquest cas l’europea, és fonamental per a la seva comprensió. Quatre són els marcs geogràfics en els quals es desenvolupa la història d’Europa: l’Europa occidental (el bloc franco-alemany, relacionat amb el Bàltic i les illes britàniques), l’Europa oriental (Bizanci i els seus hereus), l’Europa central (el nucli de l’Imperi dels Habsburg) i l’Europa mediterrània (nexe entre Est i Oest, entre Occident i Orient). Quatre grans escenaris per a una única història.

L’esperit científic. Des de les millores tècniques introduïdes pels camperols medievals en les seves eines de treball fins als científics més coneguts, els Galileu, Newton o Darwin, Europa desenvolupa un esperit científic al llarg de la seva història. És una civilització tecnològica que busca la transformació i l’estudi del medi que l’envolta.

La separació del fet secular i el fet religiós. Tot i la matriu cristiana, Europa no va articular-se com una societat teocràtica, sinó que va fer una distinció entre Déu (l’Església) i el Cèsar (l’Imperi). Era un fet original i pròpiament europeu que contrastava amb el seu entorn. I gràcies als debats sobre la superioritat eclesiàstica o imperial va crear-se un ampli teixit intel·lectual que, des del segle XII fins els nostres dies, va derivar en un debat europeu: el paper de la religió en l’Estat. Un llarg procés europeu que deriva en el present: una Europa laica i partidària de la llibertat religiosa.

800px-AtlEurLangues.jpg

Les formes de govern. Europa va desenvolupar tres models de govern per articular la societat i gestionar les relacions econòmiques: l’imperi territorial (des de Carlemany, passant pel Sacre Imperi Romanogermànic, l’Imperi Habsburg o l’Imperi Napoleònic), l’Estat-nació (evolucionant des dels Estats dinàstics medievals fins a l’esclat dels Estats nacionals del segle XIX) i la ciutat autònoma (amb Itàlia com a epicentre). Tots tres són genuïnament europeus, propis d’un territori i una cultura.

Els mites. Europa va desenvolupar una sèrie de mites propis que s’emmarquen en la seva cultura i es poden trobar al llarg de la seva geografia. D’aquests, dos són els que han triomfat al llarg del continent: el Sant Greal (el rei Artur, Lancelot, la Taula Rondona… la recerca del Greal com a generador d’històries d’amor i superstició) i Faust (el doctor que ven la seva ànima al diable per aconseguir l’eterna joventut i un poder sobrenatural). L’existència d’aquests mites ajuda a la construcció d’una mentalitat europea.

La cronologia. Possiblement aquest és, juntament amb la matriu cristiana, l’element més difícil al qual ens apropem a l’hora de formular una història d’Europa. L’existència de les històries nacionals ens condiciona a l’hora de definir una cronologia. Però es pot fer. Quatre grans dates marquen les fronteres de la història europea: primer, el segle V com a data de la fragmentació del món antic i inici de l’assentament de les bases polítiques, econòmiques i culturals que conduiran al seu naixement; segon, el segle XI, el naixement d’Europa a través de la societat de l’Antic Règim; tercer, el segle XVIII, quan a partir de la Il·lustració i les revolucions liberals posteriors comença a prendre forma una nova societat articulada en la democràcia, el laïcisme, la llibertat d’expressió, els drets de l’home, la llibertat de pensament… és el triomf de la Raó, però també l’esclat del nacionalisme que conduiria Europa al drama; i finalment, el segle XX, quan, a partir de la postguerra, s’inicien les dinàmiques de construcció política i econòmica d’Europa. I en aquest punt ens trobem. Estancats en una dinàmica econòmica que fa d’aquesta darrera etapa un element incert. Una excepció temporal en la dinàmica europea o el canvi cap a la veritable unió? El ritme inexorable de la història tindrà la resposta.

El problema

dissabte, 17/03/2012

El diari ABC considera que Espanya té un problema anomenat Catalunya. No és res de nou. El problema catalán és inherent a la història d’Espanya des del segle XIX. Un debat cíclic que esgota, que avorreix. Una qüestió que s’arrossega en paral·lel a la construcció de la nació liberal i que arriba fins el present. Sempre que una crisi sacseja Espanya la manca de respostes s’amaga darrera de les banderes. És un joc massa vist. I en plena crisi del sistema capitalista construït amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial ja no amaga les vergonyes de la destrucció de l’Estat del benestar que busca emmascarar. És temps de cercar respostes, no de crear més problemes.

PROBLEMA-abc.jpg

Per què un problema català? Perquè Catalunya és conscient que s’articula com una comunitat amb trets que la diferencien de la resta de l’Estat espanyol. També existeixen d’altres trets que ens podrien apropar, per descomptat. Però la manca de reconeixement ens allunya.

L’herència romana i visigòtica que forgen un naixement paral·lel de la cultura hispànica es bifurca a l’edat mitjana. Les herències carolíngia, gòtica, humanística, mediterrània, comercial i renaixentista marquen la personalitat de Catalunya. Forgen la seva cultura. Una cultura paral·lela a la castellana. Aquestes cultures es retrobarien donant lloc al que anomenem Espanya. Primer per la via de la monarquia composta (segles XVI i XVII) i després en la construcció fallida de l’Estat nació (des del segle XVIII). Si bé l’Estat és una realitat, la nació mai va consolidar-se. Nació política des de 1812, la nació cultural espanyola ha fracassat per no voler ser espanyola sinó castellana.

I és que una cultura o identitat nacional espanyola no pot ser mai cultura o identitat nacional castellana. La cultura i la identitat castellana és la pròpia de Castella, com la cultura i la identitat catalana és la pròpia de Catalunya. Una cultura o identitat espanyola només pot ser una síntesi de totes les cultures que l’integren. Una identitat plural. Una identitat a la que Espanya ha rebutjat.

L’Estat espanyol posa entrebancs a la nostra identitat. Una identitat que es basa en la continuïtat d’una cultura pròpia nascuda en l’edat mitjana, en paral·lel al naixement de la mateixa Europa, i que busca ser reflectida en la defensa de la llengua i les institucions pròpies. Un encaix que permetés la presència d’aquests trets diferencials arrelats en la població hauria permès que la catalanitat se sentís representada per l’Estat sense renunciar a la nació pròpia (fins i tot compartint-la amb l’espanyola). És el que des del segle XIX ha intentat el catalanisme, burgés i obrer, monàrquic i republicà, de dretes i d’esquerres. Cadascun a la seva manera ha buscat transformar Espanya. Però sembla impossible.

L’Espanya eterna nascuda en la Nova Planta borbònica, l’Espanya uniforme somiada per Olivares i articulada per Felip V, sempre es resisteix. Herència de les essències nacionalistes de la retòrica franquista, aquesta Espanya creu que s’ha d’assimilar Catalunya, fer-la espanyola diluint la seva identitat. Però arriben tard. Això és impossible. Catalunya és i serà. I la conllevancia d’Ortega ja no val. No es pot amagar el problema per més temps. El desafiament històric ha arribat al límit. És l’hora de la resposta definitiva. O encaix que respecti la voluntat de ser dels catalans des de les regles de joc que marca una democràcia madura o independència. No hi ha cap altra resposta. El mapa de l’Espanya assimilada de 1854 ja no serveix. No és acceptable. És hora que la política estigui a l’alçada de la història.

Mapa d'Espanya del 1854, que consta a la Biblioteca Nacional de Madrid