Entrades amb l'etiqueta ‘Història del Món Contemporani’

Jean-François Millet

dijous, 4/10/2012

Jean-François Millet (1814-1875) és un dels principals representants del realisme pictòric, de caràcter compromès i testimonial, a la França del segle XIX. Originari d’una família benestant de la Normandia, aviat va mostrar la seva preocupació per les figures austeres dels pagesos i per la natura que envoltava les seves figures. D’aquesta manera, Millet va convertir-se en un pintor lligat a la terra i el paisatgisme. Tanmateix, tot i que va arribar a ser qualificat de socialista per la seva clientela burgesa, cal tenir sempre present que el seu tarannà era molt conservador.

Jean-Francois Millet.jpg

Jean-Francois Millet

En qualsevol cas, els seus quadres reflecteixen la senzillesa, l’esforç del treball i la fraternitat humana que caracteritzaven el món pagès, tan allunyat del París industrial que estava creixent en aquell moment. Millet posseïa un profund sentit de la natura, la interpretava i cercava el seu sentit. Va introduir en la seva obra una senzillesa i una quietud que encara avui sedueix l’espectador i el transporta cap als camps i els boscos on el mateix pintor se sentia refugiat. És a dir, el món rural simbolitzava la bondat originària, en contraposició a la postura revolucionària del sector obrer.

L’obra més coneguda de Millet és L’Àngelus (1859), composició que presenta una imatge quotidiana: una parella de camperols que aturen la seva feina per resar l’Àngelus que s’endevina que sona des de la llunyania. La simplicitat de l’escena és aclaparadora, convidant al recolliment i la introspecció. Igualment, les figures humils assoleixen un alt grau de solemnitat. L’atmosfera de l’escena sembla boirosa, el que simplifica el volum de les figures, cosa que genera una fusió entre els personatges i el paisatge natural, realçant el patetisme de l’obra.

Jean-François_Millet_(II)_001.jpg

L’altre gran quadre de Millet és Les espigadores (1857). En aquest cas, ens retrobem amb la vida quotidiana del món camperol: unes dones recollint les espigues caigudes. Novament la simplicitat i les figures humils, senzilles, del món rural. Ara bé, la grandesa del realisme pictòric és que iguala els personatges humils a l’alçada dels vells herois de l’art acadèmic. Fugint de qualsevol idealització classicista, la dignitat del treball de les espigadores no enveja res als herois de la història de la pintura. La pagesia és retratada pel pintor sense cap mena d’embelliment ni d’idealització caracteritzada per la indumentària pobra i senzilla i els rostres cansats.

Jean-François_Millet_(II)_002.jpg

El progrés del sector terciari durant el franquisme

dimecres, 3/10/2012

Entre 1959 i 1973 va produir-se un augment considerable del pes dels serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Aquest procés s’explica per l’intensa urbanització del país, l’augment de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de transport i de comunicació, l’increment del nombre de treballadors de l’administració pública, i, especialment, per l’eclosió del turisme com a motor econòmic. En canvi, en el cas de Catalunya, a diferència del que s’observa en el conjunt espanyol, en aquest període el sector terciari va mantenir-se per darrera de la indústria i va caracteritzar-se per una presència menor de funcionaris de l’Estat.

El sector terciari va beneficiar-se fonamentalment del boom turístic que va produir-se des de l’inici de la dècada dels anys seixanta, el qual va comportar una font d’ingressos elevats i un increment exponencial de l’activitat hotelera i els serveis complementaris. Gràcies a la prosperitat de l’occident europeu, la generalització de les vacances pagades als treballadors i per la baixa cotització de la pesseta van començar a arribar masses de turistes que escollien Espanya com a destinació preferent pel clima càlid i les platges. Tanmateix, cal tenir present que el turisme aleshores era un fenomen territorialment molt localitzat.

El litoral català es trobava en l’escàs 20% del territori espanyol que va rebre la marea turística. Així, més del 30% dels visitants estrangers a Espanya (fonamentalment alemanys, francesos, holandesos, belgues i suïssos), tenien com a destinació Catalunya. En conseqüència, la capacitat hotelera de la Costa Brava va duplicar-se en tres anys i van començar a proliferar blocs d’apartaments i a improvisar-se els serveis complementaris que el turisme requeria. A més, paral·lelament, es va desenvolupar amb força la nova zona turística de la Costa Daurada que era de caràcter més popular i oberta a un flux turístic que començava a arribar des de l’interior de l’Estat espanyol.

6395455663_b0c6894a6f_z.jpg

6a00d8341bfb1653ef01538f235009970b.png

6a00d8341bfb1653ef015432f72c00970c.png

D’altra banda, les necessitats de finançament derivades de la industrialització accelerada del país van propiciar també el creixement del sector bancari, el qual va invertir capitals abundants en empreses industrials i va obtenir grans beneficis.

Finalment, el comerç internacional també va experimentar canvis significatius en aquest període. El volum va augmentar en xifres absolutes i va modiificar-se la seva composició. Per primera vegada en la història contemporània d’Espanya les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles i els béns acabats van convertir-se en els productes principals que nodrien les exportacions a l’estranger. D’altra banda, les importacions també van experimentar un creixement, numèricament encara més gran com a conseqüència dels anys d’autarquia, destacant les importacions de béns d’equip per a la renovació industrial, els productes energètics i les matèries primeres. D’aquesta manera, la balança de pagaments va mantenir-se en xifres negatives al llarg del període.

Caspar David Friedrich

dimarts, 2/10/2012

L’alemany Caspar David Friedrich (1774-1840) és una figura bàsica del romanticisme pictòric, tot i que la seva obra s’ha mantingut sempre una mica postergada per una major valoració del romanticisme pictòric francès. Tanmateix, aquest paisatgista de quadres marcats per les tonalitats fredes i l’aspecte malenconiós i misteriós mereix ser reivindicat com el pintor que recupera el paisatge per a l’art, tot convertint la natura en un element distant, infinit i inabastable per a la menudesa de l’home.

caspar david friedrich.jpg

Caspar David Friedrich

El poder sublim de la naturalesa en l’obra de Friedrich emergeix paradigmàticament a Viatger davant del mar (1818), quadre cimer que reflecteix un aspecte quasi religiós. El personatge, d’esquena a l’espectador, sembla presentar-se als nostres ulls com si reflexionés sobre allò que es troba més enllà de la intel·ligència humana. El violent contrast entre la proximitat i la llunyania dóna una força extraordinària al quadre. És una contemplació melangiosa del món, romanticisme en estat pur.

Caspar_David_Friedrich_032.jpg

Viatger davant del mar (1818)

En aquest sentit, l’art de Friedrich es pot considerar com el paradigma del paisatge romàntic. Així, el pintor no aspira a reproduir fidelment la naturalesa en els seus paisatges, sinó que tradueix en la pintura les seves pròpies experiències metafísiques i religioses per produir un efecte dramàtic i memorable. És a dir, en els seus quadres emfatitza el desig humà de fondre’s amb l’univers diví. La immensitat de la natura, els fenòmens naturals que accentuen els jocs lumínics, els personatges de grans dimensions que es submergeixen en meditacions transcendents, les sensacions de profunda tristesa… Tot això és Friedrich.

No és estrany que la seva primera gran obra fos Creu a la muntanya (1808), tema al qual tornaria una i altra vegada. Aquesta obra, a l’igual que els seus altres paisatges, resta plena d’intenses representacions poètiques dels escenaris del nord d’Europa i està pintada en un estil deliberadament meticulós i formal. El sentiment religiós, metafísic, de la seva obra es fa evident a través de la contemplació de la imatge.

Caspar_David_Friedrich_024.jpg

Creu a la muntanya (1808)

Igualment, a El monjo vora el mar (1810) podem observar un caputxí, diminut i aïllat en mig de la immensitat d’un mar buit. La infinitat i majestat del mar, observat pel monjo, provoca en l’home, empetitit, un profund respecte per l’entorn natural. La petitesa de la figura del monjo, situat molt per sota de la línia de l’horitzó, realça aquest contrast entre una naturalesa il·limitada i l’existència humana. D’aquesta manera, el geni alemany contraposa la soledat de l’home davant de la creació d’un Déu absent concretada en una natura inabastable. Soledat, indefensió i intensitat ens ataquen en contemplar la composició.

Monk_by_the_Sea.jpg

El monjo vora el mar (1810)

D’altra banda, a Un home i una dona contemplant la lluna (1824) Friedrich insisteix en mostrar figures sempre situades d’esquena a l’espectador, enfrontades a una vall o davant un dilatat paisatge. Aquestes figures no tant sols li serveixen com elements d’adorn, sinó que també ajuden a incrementar l’efecte de llunyania i immensitat de l’horitzó. A més, la seva presencia provoca en l’espectador una mirada intima i fins a cert punt pietosa. En aquest cas, a través de la figura de la parella intenta plasmar l’experiència conjunta.

Caspar_David_Friedrich_028.jpg

Un home i una dona contemplant la lluna (1824)

Algun crític ha comparat els paisatges inabastables del geni alemany amb la música de l’austríac Franz Shubert (1797-1828), el músic més representatiu del romanticisme germànic. Certament, la sensació de tristesa, malenconia i misticisme ens envaeix en contemplar la solemnitat dels paisatges de l’obra de Friedrich i res millor que acompanyar-la, per exemple, amb la Quarta Simfonia de Shubert, anomenada La Tràgica. És la combinació perfecta per entendre el sentiment del romanticisme alemany i la figura de Caspar David Friedrich.


Hobsbawm pensa Europa: conversa amb Donald Sassoon i Josep Fontana

dilluns, 1/10/2012

Avui ens ha deixat el mestre d’historiadors Eric Hobsbawm (1917-2012), possiblement l’historiador marxista més important i influent del segle XX, amb el permís del també desaparegut E.P. Thompson. Seria injust reduir la seva obra a les grans síntesis que va realitzar al voltant de la història del món contemporani que va donar-li fama mundial gràcies als seus llibres L’era de la revolució, 1789-1848 (1962), L’era del capitalisme, 1848-1875 (1975), L’era de l’imperi, 1875-1914 (1987) i Història del segle XX (1994). Hobsbawm va ser molt més que això. Articulista a Past and Present, autor d’innumerables articles i llibres, estudiós, conferenciant, intel·lectual, editor, renovador de la historiografia, marxista convençut fins al final… L’historiador que va contribuir a l’elaboració de la història social i a observar amb ulls crítics la construcció de la tradició en els Estats nacionals. Una ment plena de lucidesa, capacitat analítica i crítica amb el món que l’envoltava fins els darrers moments. Ha mort l’home que ens va ensenyar que la tradició és una elaboració històrica que es realitza des del present. Descansi en pau.

Com a petit homenatge recuperem el debat que Eric Hobsbawm va mantenir amb Donald Sassoon i Josep Fontana al CCCB el novembre de 2007 en el marc del cicle “Pensar Europa”.


L’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau

diumenge, 30/09/2012

La Renaixença es pot definir com un moviment cultural i de conscienciació catalanista que reivindicava l’ús públic i cultural de la llengua catalana, sorgit en el si de la societat catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització i la revolució liberal. Cronològicament, aquesta s’inicia amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de l’escriptor romàntic Bonaventura Carles Aribau, l’agost de 1833 al diari El Vapor. El text, sis estrofes de vuit versos alexandrins, és un cant d’enyorança de Catalunya, cal tenir present que Aribau va escriure’l a Madrid, i d’exaltació de la llengua catalana. Ara bé, tot i el seu valor simbòlic com a punt de partida del romanticisme català i de la Renaixença com a moviment cultural ja des del mateix moment de la seva publicació, no hem d’oblidar que el poema és en realitat una peça de circumstàncies emprada per a felicitar el seu patró, el banquer català Gaspar de Remisa, en el dia del seu sant.

I

A Déu siau, turóns, per sempre á Déu siau;
o serras desiguals, que allí en la patria mia
dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
per lo repos etrern, per lo color mes blau.

 A Déu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
guaytas per un forat la tomba del Jueu,
e al mitg del mar inmens, la mallorquilla nau.

II

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo só de tos torrents
com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fats perseguidors
ja no conech ni sent com en millors vegadas:
axi d’arbre migrat á terras apartadas
son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

III

¿Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veurer de mes prop las torres de Castella,
si l’cant dels trovadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generos recort?

En va á mon dels pais en als jo m’trasport,
eveig del Llobregat la platja serpentina;
que fora de cantar en llengua llemosina
no m’queda mes plaher, no tinch altre conort.

IV

Pláume encara parlar la llengua d’aquells sabis
que ompliren l’univers de llurs costums é lleys,
la llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l’ingrat que al sonar en sos llabis
per estranya regió l’accent natiu, no plora;
que al pensar en sos llars no s’consum ni s’anyora,
ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.

V

En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosi li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sab mentir, ni ment,
puix surten mas rahons del centre de mon pit.

VI

 Ix doncs per expressar l’afecte mes sagrat
que puga d’home en cor grabar la ma del cel,
o llengua á mos sentit mes dolça que la mel,
que m’tornas las virtuts de ma innocenta edat.

Ix, é crida pel món qué may mon cor ingrat
cessará de cantar de mon patró la gloria
e passia per ta veu son nom é sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Eugène Delacroix

dijous, 27/09/2012

Eugène Delacroix (1793-1863) és la gran figura de la pintura romàntica. Fins i tot la seva vida és plena d’aspectes propis del romanticisme: probable fill il·legítim de Talleyrand, malalt i tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i d’altres artistes del moment, revolucionari el 1830, i burgés i conservador davant de l’esclat dels moviments socialistes el 1848. Capdavanter del romanticisme pictòric francès, Delacroix va ser un fervent defensor de la llibertat de l’artista enfront dels cànons classicistes per donar pas a una obra, vigorosa, dinàmica i abarrocada, sovint imperfecta, però sempre genial.

Eugene_delacroix.jpg

Eugène Delacroix

Alumne de Pierre Guérin a l’École des Beaux-Arts de París, la influència de Géricault i El rai de la Medusa en la seva obra primerenca és evident en La barca de Dant (1821), pintura d’un estil similar presentada al Salon de París del 1822 on es representa el descens als inferns de l’autor de la Divina Comèdia. És una composició ambiciosa que presenta uns colors molt treballats: la llum llisca sobre les musculatures inflades i les capes onegen al vent, mentre que en segon pla un incendi consumeix una ciutat. La fantasia, la representació macabre i l’erotisme s’entremesclen magistralment.

Eugène_Ferdinand_Victor_Delacroix_006.jpg

La barca de Dant (1821)

La guerra d’independència de Grècia contra l’Imperi Turc va ser el tema de les dues obres que el consolidarien com el geni pictòric del romanticisme: La matança de Quios (1824) i Grècia expirant a les ruïnes de Missolonhi (1826). Peces cabdals del nou estil romàntic, enèrgiques i amb un colorit molt més viu, aquestes pintures funcionaven també com a al·legat contra el domini turc a Grècia. L’impacte emocional va ser enorme per uns espectadors que s’havien educat en l’esperit del classicisme grec i que rebien amb passió les notícies que arribaven de la lluita dels grecs per la llibertat.

Eugène_Delacroix_-_Le_Massacre_de_Scio.jpg

La matança de Quios (1824)

La_Grèce_sur_les_ruines_des_Missolonghi.jpg

Grècia expirant a les ruïnes de Missolonhi (1826)

La influència de Rubens i la passió per l’exotisme són evidents a La mort de Sardanàpal (1827), quadre que narra el dramàtic moment en què el llegendari rei assiri ordena l’incendi del seu palau, comportant l’assassinat de les seves dones i els seus cavalls, abans de l’entrada dels seus enemics a la ciutat de Nínive, assetjada i sense cap esperança de llibertat. L’obra presenta una esplèndida combinació de color i un traçat ple de vigor per reproduir la violència barroca de l’escena.

Eugène_Delacroix_-_La_Mort_de_Sardanapale.jpg

La mort de Sardanàpal (1827)

Tanmateix, l’obra més reconeguda de Delacroix és La Llibertat guiant el poble (1830), el primer quadre polític de la pintura moderna, en el qual el pintor va exaltar la Revolució francesa de 1830 contra la monarquia borbònica restaurada.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

La Llibertat guiant el poble (1830)

Posteriorment, Delacroix va abandonar els temes relacionats amb la realitat contemporània i va centrar-se en la literatura i l’orientalisme. En aquest sentit el viatge que va realitzar per Espanya, el Marroc i Algèria el 1832 va transformar la seva obra en entrar en contacte amb la pintura de Goya i descobrir el cromatisme i la suggestió del món àrab. D’aquesta manera, l’enlluernadora llum i color dels paisatges del nord d’Àfrica, les seves gents, la sensualitat i el misteri, i les sensacions intenses es reflectiran en tota la seva obra de maduresa: Dones d’Alger (1834), La Noce juive au Maroc (1837) o Cacera de Lleons (1855).

dor15_delacroix_001f.jpg

Dones d’Alger (1834)

800px-Eugène_Ferdinand_Victor_Delacroix_020.jpg

La Noce juive au Maroc (1837)

Eugène_Ferdinand_Victor_Delacroix_022.jpg

Cacera de Lleons (1855)

La reconversió de l’agricultura tradicional durant el franquisme

dimecres, 26/09/2012

Les transformacions econòmiques que Espanya va experimentar en els anys seixanta, i que van traduir-se en una industrialització accelerada i en l’eclosió del sector terciari, van provocar la crisi de l’agricultura tradicional sector hegemònic fins aleshores en l’estructura econòmica espanyola. Aquest sector descansava sobre unes bases febles: abundància de mà d’obra, salaris baixos, mercat poc extens i gens diversificat, convivència del minifundisme amb els grans latifundis… En definitiva, la reconversió de l’agricultura tradicional era necessària i ineludible en el context de modernització econòmica.

En els anys quaranta i cinquanta, l’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.

La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.

800px-Arando_-el_saucejo-.jpg

En el context del desarrollismo dels anys seixanta, l’agricultura va patir una fuga massiva de mà d’obra cap al món urbà a la recerca de les noves oportunitats que propiciava la industrialització. D’aquesta manera, l’aspecte del camp espanyol va transformar-se radicalment: gairebé dos milions de persones van abandonar el camp, a la vegada que moltes de les petites explotacions van desaparèixer. Aquest acusat descens de mà d’obra ser positiu perquè va suposar un augment dels salaris dels treballadors del camp.

En el cas de Catalunya, l’adaptació a les transformacions de la resta del sistema econòmic va suposar una continuada pèrdua de població activa en l’agricultura entre 1950 i 1975, reduint-se el nombre de pagesos en una quarta part fins a situar-se en quotes “europees” del 8,4% el 1970.

D’altra banda, els empresaris agrícoles, amb l’objectiu de mantenir o millorar els seus guanys en un context de reconversió i de pèrdua continuada de mà d’obra agrícola, van iniciar un indispensable procés de mecanització i introducció de l’ús d’adobs químics que permetessin la intensificació dels conreus. Per exemple, la reconversió de l’agricultura catalana va presentar tres grans característiques durant la dictadura franquista: l’especialització, la tecnificació i la integració en el procés industrial. L’especialització agropecuària va manifestar-se fonamentalment en el sector fruiter (pomes, peres, avellanes) i en la ramaderia industrial (granges de porcs i aviram). La mecanització va permetre l’alliberament de mà d’obra que s’adreçaria cap al sector industrial o al món dels serveis. I la integració en els circuits industrials va fer possible que bona part de la producció agrícola s’adrecés cap a les indústries de l’alimentació.

agricultura-espana-santiago-palencia-1950.-ninos-trillando-el-trigo-en-los-campos-de-palencia-con-un-trillo-tirado-por-caballos.jpg

Així, l’agricultura catalana va presentar l’índex de mecanització més alt de l’Estat i un apreciable creixement de la grandària mitjana de les explotacions. Es va mantenir, en part, l’estructura familiar de les explotacions però amb una elevada productivitat i una gran capacitat d’innovació en funció de les exigències del mercat. El millor exemple serà l’agricultura intensiva i d’exportació del Segrià o la Noguera, especialitzades en la fruita dolça.

Finalment, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda de productes alimentaris, amb la disminució del consum de llegums i cereals i l’augment dels productes ramaders i hortofrutícoles. Per exemple, a Catalunya va retrocedir el conreu de cereals per donar pas a la vinya, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. Igualment, la ramaderia extensiva catalana va viure un període d’expansió en els sectors de l’aviram, el porcí i el vacum.

En resum, es pot considerar que, en general i tenint en compte el context de retrocés agrícola generalitzat, el sector primari català va experimentar durant el franquisme una relativa prosperitat. Tanmateix, cal destacar: la creixent dependència de la indústria, la diferència de rendes respecte dels sectors industrials, la pèrdua de terres com a conseqüència de l’especulació urbanística, i la manca d’infraestructures en les zones rurals respecte de les urbanes.

Théodore Géricault: El rai de la Medusa

dimarts, 25/09/2012

El pintor francès Théodore Géricault (1791-1824) és el pare del romanticisme pictòric gràcies a la seva obra cimera: El rai de la Medusa, presentada al Salon de París de 1819. En el quadre es representa l’episodi del motí i naufragi d’un vaixell de guerra de l’Estat francès, la Medusa, a les costes d’Àfrica quan es dirigia cap al Senegal, el 2 de juliol de l’any 1816. Cent cinquanta persones, majoritàriament colons, van ser abandonades a la seva sort i només quinze van sobreviure després de dies d’angoixa en els quals van haver de recórrer al canibalisme per alimentar-se.

THÉODORE_GÉRICAULT-La_Balsa_de_la_Medusa.jpg

El fet va sacsejar la societat francesa de la Restauració i la personalitat del capità, un aristòcrata monàrquic, va originar un greu escàndol polític en descobrir-se que ell i els seus oficials van ocupar els pocs bots salvavides de l’embarcació abandonant la tripulació a la seva sort. La premsa va acusar al capità d’incompetència i, de retruc, aquesta tragèdia va ser una ocasió per poder atacar l’armada, l’aristocràcia i un règim polític decadent que el mateix Géricault detestava.

Per a representar el drama de la Medusa, Géricault va escollir el moment en el qual el petit grup de supervivents divisaven en la llunyania el vaixell, l’Argos, que esdevindria la seva salvació. Un gran mural d’actituds i sensacions que ens traslladen a la recerca de la màxima veracitat per a la reconstrucció de l’escena. El pintor busca transmetre l’angoixa de la situació a l’espectador.

Les figures estan disposades en un composició en diagonal i mostren el seguit de reaccions humanes al drama, unes actituds que van des de la desesperació del pare que sosté en braços el cos del seu fill mort fins a l’agitació derivada de l’esperança de la salvació que mostren els homes que es posen dempeus i agiten les seves robes en divisar en l’horitzó l’embarcació que els salvaria la vida. És a dir, es passa de la mort a la vida a través d’una de les diagonals més dramàtiques de la història de la pintura. En aquest sentit, podríem distingir dos espais: una primera piràmide dibuixada per la vela inflada, les cordes tibants i l’onada amenaçadora de la mort; i una segona piràmide que suposa una progressió des de la desesperació  fins a l’esperança.

THÉODORE_GÉRICAULT-La_Balsa_de_la_Medusa 1.jpg

THÉODORE_GÉRICAULT-La_Balsa_de_la_Medusa 2.jpg

Les onades que aixequen la part davantera de la fràgil embarcació accentuen el dramatisme de l’escena i el moviment de la composició diagonal. Els personatges s’endinsen en l’espai del quadre, tot allunyant-se de l’espectador. Ara bé, el predomini dels colors càlids permet l’apropament sensorial i emocional a l’obra. A més, el tractament dels personatges es mou entre la monumentalitat de la pintura neoclàssica i el realisme més cruel.

En certa manera, El rai de la Medusa comporta un tomb no només de la història de l’art, sinó de la mateixa concepció de la història. Ja no hi ha heroisme. Les grans gestes que celebraven l’epopeia napoleònica, com d’altres glòries de la història, deixen pas a nous protagonistes marcats per la desesperació i la mort. El triomf deixa pas al desastre, als protagonistes anònims que s’obren camí com a protagonistes de la història. Ja no es representen herois capaços de sacrificar-se per la pàtria i la glòria, sinó que el sentiment popular, la desesperació i la mort es converteixen en actors destacats. El patiment del poble comença a ser el protagonista. L’aristocràcia ja no és l’única protagonista de la història. Al cap i a la fi, això és el que significa el naixement del romanticisme: passions desmesurades, tràgica fatalitat, sentiments sublims i tensió dramàtica .

La Transició a Catalunya

dissabte, 22/09/2012

La mort del general Franco i el nomenament del príncep Joan Carles com a nou rei d’Espanya assenyalen simbòlicament l’inici d’una nova etapa històrica per a Catalunya, un període de transició, condicionat per factors de caràcter divers, que culminaria amb la restauració de la democràcia i l’autonomia política. Un procés en el qual van ser especialment importants la corona i una part essencial del personal polític del franquisme, però també la pressió dels moviments socials i l’oposició democràtica.

Catalunya i el “problema català” van adquirir una especial importància a partir del novembre de 1975 dins del procés polític espanyol que obria la mort del dictador. I és que una de les vies d’aigua més grans que van precipitar cap al naufragi el model de reforma mínima i vergonyosa del govern d’Arias Navarro va ser la diferència abismal entre l’oferiment d’un “régimen administrativo especial para las cuatro provincias catalanas” inspirat per Joan Antoni Samaranch, que podria arribar com a màxim a ser una Mancomunitat de Diputacions, i la demanda popular d’un Estatut d’Autonomia.

suarez - juan carlos.jpg

Adolfo Suárez i Joan Carles I

En aquest context, després de l’experiència de l’Assemblea de Catalunya, la creació, el desembre de 1975, del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, un organisme que aplegava la major part dels partits polítics catalans, és una mostra de l’interès que existia en aquells moments per preparar la transició cap a un règim democràtic. De la mateixa manera, van avançar les negociacions entre l’oposició catalana i el conjunt de forces democràtiques espanyoles, les quals van assumir les demandes del restabliment de l’autonomia política en les anomenades nacionalitats històriques.

L’oposició s’organitzava i les forces antifranquistes van promoure mobilitzacions populars. Així, els dies 1 i 8 de febrer de 1976, van produir-se grans manifestacions a Barcelona, duríssimament reprimides pel règim, en les quals es demanava l’amnistia dels presos. La lluita no es va aturar aquí, i l’11 de setembre de 1976 un gran nombre de catalans van concentrar-se a Sant Boi, la ciutat on és enterrat Rafael de Casanova, per reivindicar el restabliment de la Generalitat al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

11-09-1976.jpg

cartellcedoc_282.jpg

A Madrid, mentrestant, el rei Joan Carles I cessava Carlos Arias Navarro i nomenava com a president del govern Adolfo Suárez, el qual dirigiria el procés de Transició convocant eleccions constituents pel 15 de juny de 1977. Amb una participació del 79,3%, el resultat de les eleccions a Catalunya va atorgar la majoria a la coalició dels Socialistes de Catalunya, integrada pel PSC-Congrés de Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE, amb el 28% dels vots. En segon lloc es situava el PSUC, liderat per Gregorio López Raimundo, amb el 18% dels sufragis. En canvi, els Centristes de Catalunya-UCD de Suárez es quedaven amb el 16% dels vots, percentatge similar al de la coalició del Pacte Democràtic liderada per Jordi Pujol. De la mateixa manera, al Senat s’imposava l’Entesa dels Catalans, candidatura que aplegava socialistes, comunistes i republicans.

Les eleccions del 15 de juny de 1977 a Catalunya:

Partit Vots Escons
Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE 28,4% 15
PSUC 18,2% 8
Pacte Democràtic per Catalunya 16,8% 11
Centristes de Catalunya-UCD 16,8% 9
Unió del Centre i la Democràcia Cristiana 5,6% 2
Esquerra Republicana 4,5% 1
Alianza Popular 3,5% 1

A conseqüència de les eleccions, el 25 de juny de 1977, van reunir-se els diputats i senadors catalans, els quals van constituir l’Assemblea de Parlamentaris per exigir la restauració de la Generalitat, la derogació de l’abolició de l’Estatut de 1932, la recuperació de l’autonomia política, el retorn del president Tarradellas i la constitució d’un govern català provisional.

JOAN RAVENTOS CARNER.jpg

Joan Raventós

lopez raimundo.jpg

Gregorio López Raimundo

jordi-pujol.jpg

Jordi Pujol

Les gestions van accelerar-se com a conseqüència de la pressió reivindicativa de la societat catalana i del marc polític diferencial que presentava Catalunya. Per això, Suárez va veure’s obligat a iniciar una reforma política que en aquells moments tenia un límits força confusos. En realitat, l’Operació Tarradellas era una maniobra intel·ligent que en el fons només buscava neutralitzar la majoria d’esquerres sorgida democràticament de les urnes. Així, Tarradellas es convertiria en l’interlocutor preferent sobre el “problema català”.

D’aquesta manera, el 17 de juny, Josep Tarradellas, el vell president català que es trobava a l’exili en el sud de França, va traslladar-se a Madrid, on va negociar personalment amb Suárez el restabliment de la màxima institució catalana. Aquest va ser l’únic acte polític de tota la Transició espanyola en el qual es reconeixia l’antiga legalitat republicana. El govern Suárez desactivava així bona part del potencia desestabilitzador que les reivindicacions catalanes podien tenir per la reforma política en curs. Els acords van arribar el 2 de juliol, però a continuació tot va semblar aturar-se.

pp07_tarradellas21.jpg

Josep Tarradellas i Adolfo Suárez

ja-soc-aqui.jpg

Tanmateix, l’11 de setembre de 1977 una nova manifestació multitudinària va prendre el passeig de Gràcia de Barcelona i el 29 de setembre un reial decret restaurava la Generalitat. El president Tarradellas va tornar a Catalunya el 23 d’octubre i el desembre va constituir un Consell Executiu amb representació de totes les forces polítiques parlamentàries, amb l’única excepció de l’AP que s’oposava a l’autonomia. Tarradellas era fidel a la seva teoria política: Catalunya només podria negociar un Estatut amb garanties si es presentava unida enfront el govern central.

Primer Govern de la Generalitat restaurada (desembre de 1977)

President Josep Tarradellas
Conseller Polític Jordi Pujol (CDC)
Conseller Polític Joan Raventós (PSC)
Conseller Polític Josep Maria Triginer (PSOE)
Conseller Polític Carles Sentís (UCD)
Conseller Polític Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC)
Governació Frederic Rahola (Independent)
Economia i Finances Joan Josep Folchi (UCD)
Política Territorial Narcís Serra (PSC)
Cultura i Ensenyament Pere Pi-Sunyer (EDC)
Sanitat Ramon Espasa (PSUC)
Treball Joan Codina (PSUC)
Agricultura Josep Roig (ERC)

La proclamació de la Constitució de 6 de desembre de 1978, en la qual es reconeixien els drets de les nacionalitats històriques, i també de l’anomenat Estat de les Autonomies i el desafortunat “café para todos”, van obrir el camí cap a l’elaboració de l’Estatut de Sau, aprovat per ampli consens polític de l’Assemblea de Parlamentaris el desembre de 1978. El març de l’any següent, l’Estatut era presentat al Congrés dels Diputats de Madrid per a la seva aprovació. Tanmateix, la tramitació parlamentària de l’Estatut i la negociació amb el govern de l’UCD, que no tenia presa per concretar les reclamacions autonomistes en unes autonomies reals, van allargar-se fins el desembre. Així, el projecte de Sau va rebre considerables retallades, però finalment va veure la llum verda.

Aprovat per referèndum del poble català l’octubre de 1979 (88,1%), i posteriorment ratificat pel Congrés i el Senat espanyols, el nou Estatut suposava un important increment respecte a l’autonomia de 1932 en matèries de llengua, ensenyament, cultura i mitjans de comunicació. En canvi, era inferior en el camp de justícia i ordre públic i deixava ambigus els aspectes financers de l’autonomia. El gener de 1980 entrava, finalment, en vigor l’Estatut d’Autonomia. La recuperació política de Catalunya després de la dictadura ja era un fet. Catalunya recuperava una estructura política de la qual havia estat privada durant quatre dècades. Faltava, però, el més difícil: la reconstrucció nacional, la introducció dels fonaments de la cohesió social i l’artulació d’una veritable Espanya plural.

La industrialització accelerada de l’Espanya franquista

dimecres, 19/09/2012

L’impacte de la Guerra Civil sobre el teixit industrial català no va ser gaire important, però la recuperació de la indústria catalana va sofrir un important retard com a conseqüència de la política autàrquica franquista. En conseqüència, els anys quaranta van caracteritzar-se per la manca de primeres matèries i recanvis, les restriccions d’energia elèctrica, la baixa capacitat de consum del mercat català i espanyol, i l’intervencionisme estatal a través de la concessió de permisos per a la instal·lació de noves empreses i la fixació de cupos i els permisos d’importacions.

En aquestes circumstàncies, la indústria catalana va mantenir uns nivells productius baixos i només l’existència del mercat negre va fer possible una lleugera recuperació d’alguns sectors, com ara el metal·lúrgic. En aquest sentit, l’importantíssim volum de l’estraperlo, que permetia comprar productes al marge dels mercats oficials, va crear en l’empresariat industrial català una obsessió per obtenir rendiments a curt termini com a conseqüència de la impunitat del frau fiscal i la doble comptabilitat empresarial.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana durant l’autarquia va materialitzar-se en la reduïda instal·lació de l’INI i en les escasses i discriminades intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT el 1950, factoria que representaria un important estímul per a la creació de tallers i indústries d’accessoris. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya i les inversions públiques que es van concretar en la infraestructura van ser molt reduïdes en sectors tant bàsics com l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge social. El 1951 es creava la FECSA després de la fallida de Barcelona Traction provocada a instància de Joan March i amb el suport del govern franquista.

És a partir de 1959 quan l’economia franquista comença el seu gir cap a les economies occidentals gràcies a la liberalització de l’aparell productiu. Aprofitant-se d’un context internacional favorable, l’economia catalana va créixer entre 1960 i 1974 a una mitjana anual del 8,4%, per sobre de la mitjana espanyola que es situava en el 7%. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta xifra tan elevada s’explica fonamentalment pel fet que l’economia espanyola partia d’uns nivells baixíssims.

793px-Steel_Factory_Avilés.jpg

El creixement industrial va ser degut al millorament de la productivitat, l’existència d’energia abundant i barata, la fàcil adquisició de primeres matèries a preus relativament baixos, les inversions de capital estranger, l’adquisició de tecnologia estrangera, l’abundant reserva de mà d’obra procedent fonamentalment del món agrícola, la conjuntura internacional favorable a les exportacions i l’augment dels ingressos de l’Estat mitjançant les divises dels emigrants i les proporcionades pel turisme. L’augment de la productivitat va permetre una baixada dels preus i l’augment del nombre de treballadors assalariats va derivar en un increment de la demanda de béns de consum.

D’aquesta manera, l’economia catalana va entrar, des de 1961, en un procés de creixement productiu extens, les inversions van augmentar de forma espectacular, la maquinària va renovar-se, van donar-se altes taxes de benefici i un increment constant de la mà d’obra. La combinació d’aquests factors va impulsar una etapa de prosperitat econòmica, una etapa tardana i generalitzada arreu d’Europa des dels anys cinquanta. A Catalunya, aquesta expansió va suposar un ràpid creixement del teixit industrial, el qual va transformar-se i diversificar-se. L’economia catalana estava novament en expansió.

4074685w.jpg

D’aquesta manera, el sector del tèxtil, antic protagonista de la industrialització catalana, va començar a perdre importància de forma accelerada, mentre que sectors més dinàmics com la metal·lúrgia (automòbils, electrodomèstics, maquinària, etc.) i les indústries químiques, el vidre i ciment, la construcció, el paper i les arts gràfiques i l’alimentació van guanyar pes fins a convertir-se en el motor del creixement econòmic. De la mateixa manera, els sectors industrials tradicionals (vestuari, calçat, mobles, etc.) també van experimentar un creixement força significatiu pels seus baixos costos laborals.

Aquest creixement industrial no es va limitar a Catalunya, sinó que va afectar amb intensitat d’altres zones amb tradició industrial (Biscaia, Astúries) així com noves àrees d’Espanya com, Madrid, València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid o Burgos. Per exemple, el capitalisme industrial de Madrid, sota la protecció del poder polític franquista i ben alimentat per les inversions estrangeres, va passar a representar pràcticament el 14% del volum de la indústria espanyola, encara lluny del 25% de la indústria catalana.

800px-Seat_600_red_vl_TCE.jpg

Respecte de l’estructura industrial a Catalunya, aquesta va continuar assentada sobre el predomini de la petita i mitjana empresa. A diferència del que estava succeint a la resta de l’Estat espanyol, a Catalunya no van instal·lar-se grans empreses que aprofitessin el capital públic de l’INI. Les excepcions les trobem en empreses automobilístiques com la SEAT, la Pegaso i la companyia elèctrica ENHER.

Territorialment, en el context del desenvolupament econòmic del tardofranquisme, el mapa de la indústria catalana va consolidar la concentració de l’activitat econòmica en les cinc comarques de l’àrea industrial de la rodalia de Barcelona, l’anomenat cinturó industrial. És a dir, entre el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme van concentrar el 70% de la producció industrial. Els motius del trasllat van ser l’àmplia oferta de sol industrial a baix preu, la recerca de menys impostos municipals i de mà d’obra més barata. Fora de Barcelona i el cinturó industrial, només el Tarragonès i el Baix Camp van viure un procés de creixement similar.