Entrades amb l'etiqueta ‘Història de les Dones’

Elisenda de Montcada i el monestir de Pedralbes

dijous, 1/03/2012

Elisenda de Montcada (1292-1364), filla del senescal reial Pere II de Montcada (funcionari de la cort comtal encarregat de la direcció del palau i del comandament de l’exèrcit en absència del comte) i Elisenda Pinós, va ser la quarta esposa de Jaume II el Just (1267-1327). El seu va ser una amor més sentimental que físic, sense cap conseqüència política negativa per a l’estabilitat de la família reial catalana un cop que Alfons el Benigne (1299-1336) s’havia instal•lat amb solidesa en el seu paper de primogènit i hereu de la Corona d’Aragó.

elisenda de montcada.jpgEl vell rei, amb cinquanta-cinc anys, va enamorar-se de la jove, de trenta anys, i el 1322 demanava la dispensa apostòlica del Papa per tornar a casar-se. És cert que el casament amb Elisenda podia ser convenient per a reforçar les relacions del monarca amb la branca menor del poderós clan dels Montcada, però també és veritat que arribats a aquestes alçades Jaume no necessitava més aliances nobiliàries. Era un vell enamorat, castigat per l’edat, els infortunis personals i una vida consagrada a les obligacions de l’Estat.

Per la seva banda, Elisenda era una figura amb totes les virtuts exigides per la societat del segles XIV: jove, bella, piadosa, humil, caritativa, espontània, natural i provenia d’una classe social inferior. Era el model perfecte, el resultat de la introducció d’un nou model de dona com a conseqüència de la cultura franciscana. A més, les regles de joc de l’Estat dinàstic ja s’havien satisfet amb anterioritat. És a dir, les estratègies matrimonials destinades a perpetuar el llinatge ja no comptaven en l’elecció de l’esposa, clarament consolidades en la figura de l’infant Alfons.

El casament va realitzar-se a Tarragona, en la més estricta intimitat, el dia de Nadal de 1322. Mesos després Elisenda s’instal•lava en la cort. Però aquell era un espai on ella, una dona distant i silenciosa, mai no podria encaixar. Elisenda estimava la seva ciutat i les relacions amb les dones del clan Pinós. I el rei mai s’hi va oposar a la seva llibertat. Jaume finalment era feliç al costat de la seva nova esposa.

El desig d’Elisenda va ser la fundació d’un monestir de monges clarisses a Barcelona, un espai en el qual refugiar-se quan enviudés. Així, el rei va adquirir unes terres situades al sud-oest de la ciutat, una antiga masia de Bernat de Sarrià. Allà s’aixecaria el monestir de Pedralbes un cop arribés la conformitat eclesiàstica de Roma. D’aquesta manera, Elisenda podia emmirallar-se en una dona del seu temps, Maria, la germana de Sant Lluís de França, la qual havia fundat el monestir de Longchamps.

La construcció va ser ràpida. El 26 de març de 1326 es posava la primera pedra i el 3 de maig de 1327, diada de la Santa Creu, l’edifici ja estava construït en la seva primera fase. Va ser la primera i única vegada en què Jaume i Elisenda van poder contemplar plegats l’edifici. El rei moriria el 2 de novembre i Elisenda entraria en una nova etapa de la seva vida: vídua als trenta-cinc anys, des de 1327 fins el 1367 va consagrar-se a perpetuar la memòria del seu marit des del seu allotjament al monestir.

Ìîíàñòûðü Ïåäðàëüáåñ

Tal i com estava previst, un cop mort el rei, la reina Elisenda es va instal•lar al monestir on va fer-se construir un petit palau on hi va viure la resta de la seva vida, 37 anys. Les rendes de la seva família van permetre continuar amb la construcció de Pedralbes i les clarisses l’adoptarien com una germana més, una filla de la congregació que mai va arribar a professar, però que des de les sales annexes on s’havia instal•lat vetllava pel monestir mitjançant una fe humana i generosa, una fe pròpia del seu temps i les seves circumstàncies.

Durant aquest temps, la reina va participar de forma activa en la presa de decisions de la comunitat religiosa i va posar especial interès en dotar el monestir de diversos privilegis. Per exemple, aquest va quedar sota la protecció directa de la ciutat de Barcelona a través del Consell de Cent, l’òrgan gestor de la ciutat, el qual es comprometia a defensar-lo en cas de perill. D’aquesta manera, Pedralbes va convertir-se en un referent obligat pels següents monarques de la Corona d’Aragó.

El 19 de juliol de 1364 moria Elisenda de Montcada a l’edat de 74 anys. En el seu testament, Elisenda deixava totes les seves propietats i terres a la comunitat de monges del monestir de Pedralbes i ordenava l’enderrocament del palau on vivia. A més, va fer-se enterrar a Pedralbes en una tomba bifrontal: el sepulcre dóna tant a l’església del monestir, on ella apareix vestida de reina (engalanada i amb corona), com al claustre, on apareix vestida de vídua i protectora de la comunitat (austera i penitent). Així podem observar eternament les dues cares de la reina en el lloc on els seus somni d’un cristianisme humà va fer-se realitat.

Tomba_d'Elisenda_de_Montcada.jpg

Ermessenda de Carcassona

dijous, 19/01/2012

Si hem d’escollir una figura per explicar els primers anys d’independència dels comtats catalans, aquesta ha de ser per força la d’Ermessenda de Carcassona (972-1058), filla del comte Roger I de Carcassona (els vincles familiars del feudalisme que sempre ens retornen al mateix punt) i esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell. De gran bellesa i forta personalitat, segurament Ermessenda va ser la dona més influent dels comtats catalans al llarg de l’època medieval. A través de la seva figura podrem entendre els regnats del seu marit Ramon Borrell, el seu fill Berenguer Ramon, i situar-nos en el temps del seu nét Ramon Berenguer I. I és que Ermessenda va tenir un paper destacadíssim en la política catalana del segle XI.

ermessenda de carcassona.jpgEl 993, aquesta jove de disset anys va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona, un jove d’uns vint-i-cinc anys que feia poc havia heretat els comtats de Barcelona i Urgell després de la mort del seu pare Borrell II. Al seu germà petit, Ermengol, li va correspondre el comtat d’Urgell. Seguint les normes visigòtiques, Ramon Borrell va regalar la desena part dels seus béns a Ermessenda en el moment de les noces. Aquest fet tindria una transcendència històrica importantíssima.

Al costat del seu marit, Ermessenda va dirigir els afers comtals, va presidir assemblees i tribunals i va participar en algunes campanyes militars, com les d’Al-Àndalus. En aquest sentit, la comtessa va posar tota la seva obstinació en reconstruir Barcelona i bona part de tot el territori desprès del pas devastador d’al-Mansur i els seu exèrcits el 985.

Si el regnat de Borrell II s’havia caracteritzat per les bones relacions amb Al-Àndalus fins a l’escomesa d’al-Mansur, Ramon Borrell va canviar aquesta política per passar a l’ofensiva. Així, el 1010 va reunir un exèrcit de 9.000 homes per lluitar contra el califa Sulayman. Els catalans victoriosos entraren a Còrdova i saquejaren la ciutat abans d’emprendre el camí de tornada. El cop va ser molt dur pel món islàmic i el prestigi dels catalans va veure’s reforçat malgrat el cost d’aquestes guerres que s’emportaren un terç dels expedicionaris, entre ells el germà del comte de Barcelona, Ermengol d’Urgell, i els bisbes de Barcelona, Vic i Girona. En realitat, aquesta victòria suposava molta glòria i poc profit pel comte de Barcelona.

La guerra, però, no havia acabat i mentre Ermessenda es dedicava a la reconstrucció i repoblació del país, Ramon Borrell ja planejava una nova expedició contra Còrdova. Tanmateix, el comte ja no dirigiria cap acció contra els musulmans ja que el setembre de 1017 va morir. Ramon Borrell tenia quaranta-cinc anys.

Mort el marit, Ermessenda va continuar dirigint la política del comtat com a tutora del seu fill Berenguer Ramon el Corbat, únic fill de la parella que amb només onze anys rebia el títol de comte de Barcelona. La comtessa es va mostrar molt hàbil i capaç en aquestes noves tasques que va haver de desenvolupar. Per a exercir el govern, Ermessenda va envoltar-se de consellers com el seu germà Pere, bisbe de Girona, o el cèlebre abat Oliva, abat de Ripoll, Cuixà i bisbe de Vic. Aquestes figures anirien per sempre lligades a la figura de la comtessa i serien fonamentals per entendre el govern de la Catalunya comtal.

El 1021, quan només tenia quinze anys, Berenguer Ramon va casar-se amb Sança de Castella, filla del comte castellà Sanç Garcia. Eren nous temps i amb la dinastia consolidada els comtats miraven cap a Castella i el seu enemic comú: Al-Àndalus. Així, el mil•lenni començava amb l’aliança matrimonial dels regnes hispànics. La nova situació, però, havia de ser motiu de les primeres tensions amb Ermessenda, ja que el nou comte va associar la seva muller al govern. A partir de 1023, el nom de Berenguer Ramon I ja precedia el d’Ermessenda en la documentació oficial.

ermessenda.jpgLa comtessa Sança moriria aviat, el 1026, amb temps per donar un hereu al comtat: el futur Ramon Berenguer I. Ermessenda tornava a situar-se en el bell mig del poder, però aparentment deixant governar al seu fill. Tot i això, els cronistes no són gens amables amb el govern de Berenguer Ramon el Corbat (dit així probablement per un defecte físic). En realitat, aquest no era ni inepte ni inactiu: era un home de pau, un comte amb poc caràcter i un tarannà pacífic, una forma de ser que no casava amb la bel·licositat del seu pare i la pressió nobiliària per prosseguir el conflicte amb els musulmans a la recerca de botins de guerra. El seu regnat va ser un temps de pau i reconstrucció.

D’aquesta manera, les fronteres no van avançar gaire en temps de Berenguer Ramon. Això sí, l’aplicació de les constitucions de Pau i Treva van ajudar al desenvolupament econòmic de mercaders i marxants, sobretot amb l’ampliació d’aquestes, des del vespre del dijous fins el matí dels dilluns. Sembla que aquesta política va ser més obra d’Ermessenda i l’abat Oliba que no pas del comte, però aquest els va deixar fer.

Berenguer Ramon va morir jove, el 1035, abans d’arribar als trenta anys. El seu testament, coherent amb el període, va repartir els dominis: el fill primogènit, Ramon Berenguer, rebia l’extingit comtat de Girona i la part del de Barcelona situada a l’esquerra del Llobregat; el segon fill, Sanç de Berenguer, assumia el control de les terres esteses entre el Llobregat i les terres sarraïnes, amb capital a Olèrdola; el tercer fill, Guillem Berenguer, nascut del segon matrimoni amb Guisla de Balsareny, va heretar el vell comtat d’Osona, que havia de governar conjuntament amb la seva mare mentre aquesta no tornés a casar-se.

Tot i això, Ermessenda, amb més de seixanta anys, i com a conseqüència del testament del seu marit, conservava el condomini de tots els comtats a més de les seves possessions personals. A més, com que els hereus comtals encara eren uns infants, l’avia Ermessenda va haver d’exercir el govern efectiu del comtat de Barcelona com a tutora del seu nét Ramon Berenguer I, comptat amb la col·laboració de les mateixes personalitats que en l’època anterior, el seu germà Pere i l’abat Oliba. És a dir, Ermessenda era la sobirana real del territori català.

Ramon Berenguer I va casar-se molt jove, amb només setze anys, amb Elisabet de Gascunya, la néta del comte Ramon I de Narbona. Corria el 1039. Tot i la tutela d’Ermessenda, el jove comte aviat va intentar exercir el govern sobre els seus territoris, però l’avia no veia preparat el seu nét i així van iniciar-se les primeres friccions. La guerra amb Al-Àndalus, però, va permetre una certa treva en el conflicte que s’apropava.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpgEl 1041, l’àvia Ermessenda va refugiar-se a Girona, a casa del seu germà Pere. En l’antic comtat de Girona Ermessenda va exercir una senyoria quasi absoluta sobre el territori: va executar fortes mesures de defensa de la vall d’Aro i Calonge davant dels atacs dels pirates sarraïns i va protegir amb abundants cabals diverses fundacions religioses, fonamentals per a la repoblació del país. Però els conflictes entre àvia i nét van ser un fet recorrent, agreujats per la posició poc sòlida de Ramon Berenguer com a conseqüència del repartiment propiciat pel testament del seu pare. Una vegada més, la mà de l’abat Oliba va ser decisiva. Ell va fer possible el retrobament entre àvia i nét, els quals, el 1043, van fer les paus en pactar una avinença que deixava Ermessenda com a mestressa de les terres gironines.

El 1050 moria Elisabet de Gascunya, amb qui Ramon Berenguer havia tingut quatre fills. El comte aviat es casaria amb Blanca de Narbona, però un any després va repudiar la seva nova muller. Enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona, Ramon Berenguer, en un episodi propi de la millor narració trobadoresca, va raptar Almodis per convertir-la en la seva dona el 1052.

Almodis de la Marca era una dona amb tota una història al seu darrere: casada amb Hug de Lezignan, va ser repudiada pel seu marit; aleshores va tornar a casar-se amb Ponç de Tolosa, amb qui havia tingut quatre fills. Raptada per Ramon Berenguer, va abandonar el seu marit per casar-se amb el comte de Barcelona. S’entén així que l’àvia Ermessenda no estigués gens d’acord amb la nova situació. A més, àvia i nét ja no podien comptar amb la mediació de l’abat Oliba, mort el 1046, ni del bisbe Pere de Girona, desaparegut el 1050.

La resposta d’Ermessenda als actes de Ramon Berenguer va ser l’enfrontament directe: fent ús de les seves poderoses influències en el terreny eclesiàstic, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, l’àvia va aconseguir que Roma excomuniqués Ramon Berenguer i Almodis. El trencament entre àvia i nét semblava definitiu, i la posició del comte de Barcelona s’afeblia com mai hagués suposat.

Ara bé, gràcies a la crisi, Ramon Berenguer s’havia convertit en un home d’Estat i va saber jugar les seves cartes. Morts els antics consellers, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va renunciar als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions. Ramon Berenguer havia recomposat el nucli central dels comtats: Barcelona-Girona-Osona.

Ermessenda va retirar-se als seus dominis de Sant Quirze de Besora, però només va sobreviure un any: el març de 1058, als 83 anys, moria la gran figura femenina de la història de la Catalunya medieval. Les seves restes mortals van ser enterrades a la catedral de Girona. Era la fi d’una etapa de la nostra història.

ermessenda tomba.jpg

Charlotte Corday, l’assassina de Marat

dissabte, 30/07/2011

Fervent seguidora de la Gironda, Marie-Anne-Charlotte de Corday d’Armont va néixer a Saint-Saturnin-des-Ligneries el 1768.

charlotte-corday.jpg

Apassionada lectora de les obres de Rousseau, Plutarc i de Corneille (de qui era besnéta), durant la Revolució va esdevenir una gran defensora de les idees republicanes revolucionàries expressades pels girondins, però va acabar indignant-se davant els excessos revolucionaris. La proscripció dels diputats girondins, el 31 de maig i el 2 de juny de 1793, va portar-la a la resolució de liquidar Marat com a formar de resoldre les matances i la guerra civil soterrada, ja que el feia responsable d’aquests fets pels seus incendiaris escrits.

Així explicava ella mateixa el perquè dels seus actes en una carta de justificació:

Fins quan, maleïts francesos, gaudireu dels problemes i les divisions? Ja fa massa temps que els facciosos i els brivalls han imposat la seva ambició per sobre de l’interès general. Per què, víctimes del seu furor, s’han destruït a si mateixos, per establir el dessig de la tirania sobre les runes de França? Les faccions esclaten per qualsevol lloc, la Muntanya triomfa gràcies al crim i a l’opressió, alguns mostres banyats amb la nostra sang condueixen aquestes abominables conspiracions… Treballem en la nostra perdició amb més zel i energia del que mai abans havíem dedicat a la conquesta de la llibertat! Oh francès, una mica més de temps  i no restarà més que el record de la nostra existència!

Jacques-Louis_David.jpg

D’aquesta manera, Corday va arribar a París procedent de Caen, va aconseguir penetrar a la casa del membre de la Convenció i va apunyalar-lo mentre aquest es trobava al bany (13 de juny de 1793). Alphonse de Lamartine, a la seva Histoire des Girondins (1847) narrava així l’assassinat de Marat:

Va baixar del cotxe en el costat oposat del carrer, enfront de la residència de Marat. La llum començava a desaparèixer, especialment en aquell barri enfosquit per cases altes i estrets carrers. La portera, en un principi, va negar-se a deixar entrar la jove desconeguda al tribunal. Tot i això, aquesta va insistir i va arribar a pujar alguns esglaons de l’escala mentre la portera cridava. Arrel d’aquest soroll, la majordoma de Marat va entreobrir la porta i va negar l’entrada de l’estrangera a l’apartament. La cridòria de l’enfrontament entre les dues dones, una suplicant que la deixessin parlar amb l’amic del poble i l’altra obstinada en impedir la seva entrada, va arribar a oïdes de Marat. Aquest va comprendre que la visitant era l’estrangera que havia enviat dues cartes durant el dia. Així, mitjançant un fort crit va ordenar que la deixessin passar.

Ja fos per gelosia o desconfiança, Albertine, la majordoma, va obeir l’ordre amb repugnància i remugant. Va introduir la jove noia a la petita cambra on es trobava Marat i va deixar, en retirar-se, la porta del passadís entreoberta per poder escoltar qualsevol paraula o moviment del malalt.

445px-Charlotte_Corday.jpg

La cambra estava escassament il·luminada. Marat estava prenent un bany. En aquest descans forçat que reclamava el seu cos emmalaltit no deixava descansar la seva ànima. Un tauler matusserament col·locat a sobre de la banyera estava cobert amb papers, cartes obertes i escrits a mig realitzar. Sostenia en la seva mà dreta la ploma que l’arribada de l’estrangera havia deixat en suspens sobre la pàgina. Aquest paper era una carta a la Convenció on demanava el judici i la proscripció dels darrers Borbons tolerats a França. Al costat de la banyera, una pesada peça de roure similar a un tronc donava forma a un escriptori; la font impura des d’on havien emanat des de feia tres anys tants deliris, tantes denúncies, tanta sang. Marat, cobert en la seva banyera per un drap brut i tacat de tinta, no tenia fora de l’aigua més que el cap, les espatlles, el cim del bust i el braç dret. No hi havia res en les característiques d’aquest home que anés a estovar la mirada de la dona ni a fer vacil·lar el cop. El cabell gras, envoltat per un mocador brut, el front fugisser, els ulls descarats, el rasclet destacat, la boca immensa i burleta, el pit pilós, els membres picats per la verola, la pell lívida: tal era Marat.

Charlotte va evitar detenir la seva mirada sobre ell, per por de trair l’horror que li provocava a la seva ànima aquest assumpte. Dempeus, abaixant els ulls, les mans pendents davant la banyera, va esperar al fet que Marat la interrogués sobre la situació a Normandia. Ella va respondre breument, donant a les seves respostes el sentit i el color susceptibles d’afalagar les presumptes disposicions del demagog. Ell li demanaria a continuació els noms dels diputats refugiats a Caen. Ella els hi dictaria. Ell els escriuria, i després, quan va acabar d’escriure aquests noms: “Està bé! –dit amb el to d’un home segur de la seva venjança– En menys de vuit dies aniran tots a la guillotina!”.

corday-turba.gif

Amb aquestes paraules, com si l’ànima de Charlotte hagués estat esperant un últim delicte per convèncer-se de donar el cop, va prendre del seu pit si un ganivet i el va enfonsar fins al mànec en el cor de Marat amb una força sobrenatural. Charlotte va retirar amb el mateix moviment el ganivet ensangonat del cos de la víctima, i va deixar que caigués als seus peus— “A mi, la meva benvolguda amiga!”—, i va expirar sota el cop.

Com a conseqüència de l’assassinat de Marat, Charlotte Corday va ser condemnada a mort i guillotinada el 17 de juliol de 1793 a París.

734px-The_heroic_Charlotte_la_Cordé,_upon_her_trial,_at_the_bar_of_the_revolutionary_tribunal_of_Paris,_July_17,_1793.jpg

El llarg camí cap a la igualtat de la dona: el segle XX com a segle de les dones

diumenge, 5/12/2010

Si bé fa cent anys, en el tombant de segle, no es va produir cap debat públic sobre el segle XIX com a etapa d’avenç de les dones, tot i aquestes primeres manifestacions emancipadores; és innegable que el segle XX sí que va aportar un gran progrés per a aquestes, obrint les portes a un debat historiogràfic sobre el seu paper social, econòmic i polític. La lluita per tal d’aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica de les dones va ser una de les grans experiències del segle passat.

Tot i això, Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, considera que l’expressió “el segle de les dones” és poc més que un eslògan creat pels mitjans de comunicació tot aprofitant el canvi de mil·lenni per a reflectir l’abast de les transformacions succeïdes en la condició social i política femenina.

La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la consciència social de la dona. Durant aquest conflicte, la dona va assumir el manteniment de l’economia productiva mentre els homes lluitaven al front, donant a les dones un nou lloc dins de la societat. En finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Feminist_Suffrage_Parade_in_New_York_City,_1912.jpeg

D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Així, el 1918, Gran Bretanya va concedir el dret a vot de les dones de més de 30 anys i a tots els homes majors de 21 anys, i, des de 1928, s’igualaria l’edat de vot i per primera vegada algunes dones van poder entrar en el Parlament. En els Estats Units, les dones no van poder exercir el dret a vot en unes eleccions federals fins el 1920; a Espanya, el vot femení es va concedir durant la Segona República en contra de l’opinió, fins i tot, d’alguns membres de l’esquerra política; i a països com França i Itàlia no el van aconseguir fins a després de la Segona Guerra Mundial.

D’altra banda, a l’Amèrica Llatina el dret al vot per a les dones es va començar a concedir en el període d’entreguerres, començant per l’Equador que va ser el país pioner, i, des de la Segona Guerra Mundial, va anar implantant-se a la resta de països, amb l’excepció del Paraguai. A partir d’aquestes dates, les dones també van poder exercir el dret a sufragi a tots els països asiàtics de nova creació, la Xina i el Japó.

Woman_suffrage_headquarters_Cleveland.jpg

L’accés a la ciutadania i la desaparició gradual d’una part substancial de les lleis discriminatòries han afavorit el camí de la igualtat i una major presència de la veu de les dones, encara que deficitària, en el món polític. Els drets polítics van ser una conquesta molt important per a les dones, però n’hi ha d’altres que igualment van ser importants com ara la igualtat econòmica i la igualtat jurídica.

Fins després de la Primera Guerra Mundial, en la gran majoria de països, inclosos els Estats europeus, les dones casades no podien disposar dels seus béns, no tenien la custòdia dels fills, no podien signar contractes ni disposar lliurement de les seves persones. Això canviaria des del període d’entreguerres. A Gran Bretanya, la igualtat jurídica va establir-se el 1925, a França el 1938, i a Alemanya en els anys cinquanta. A Espanya, contràriament, fins a la fi de la dictadura franquista les dones casades no podien, per exemple, tenir passaport o obtenir el carnet de conduir sense el consentiment del marit.

A group of women, under a 'Women's Liberation' banner, march in support of the Black Panther Party, New Haven, Connecticut, November 1969. (Photo by David Fenton/Getty Images)

A partir dels anys seixanta, quan en la majoria dels països occidentals les dones ja havien aconseguit el dret de vot, les dones van descobrir la distància que superava les lleis dels costums i els moviments feministes van començar a lluitar per la igualtat social. És a dir, la lluita va passar a ser aconseguir l’equiparació entre homes i dones en la vida quotidiana tot reconeixent que les diferències entre homes i dones no poden implicar desigualtat. En conseqüència, van desenvolupar-se uns moviments feministes, d’àmplia base social, situats normalment en l’esquerra política i que tractaven de fer-se càrrec de les desigualtats socials, d’educació i de cultura existents entre les dones.

Tot i que l’accés de les dones als àmbits polítics ha constituït una veritable revolució de gènere, l’agenda de les reivindicacions feministes als països occidentals encara té avui temes pendents. I fora d’aquests escenaris, als països més pobres, la situació de les dones i els infants sovint no arriba ni tan sols als estrictes límits de la supervivència i constitueix un atemptat per a la dignitat col·lectiva.

Així, segons Mary Nash, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, la desaparició de l’analfabetisme i la feminització de l’ensenyament superior pot considerar-se un indici significatiu de la millora de la formació educativa i professional de les dones, encara que aquest encara sigui un aspecte pendent en alguns països en vies de desenvolupament. En el segle XX, les dones van ocupar espais professionals fins aleshores de monopoli masculí, i actualment ningú no s’estranya si es troba davant d’una metgessa, una jutgessa o una catedràtica, cosa impensable un segle abans.

WomensLib1970_WashingtonDC.jpg

Ara bé, si és innegable que, a Occident, l’educació de les dones va ser un preludi de la seva presència creixent a llocs de treball remunerats i que el segle XX també va marcar la seva presència en àmbits públics com el de la política, també és significatiu que el treball femení (especialment el manual) sempre hagi rebut una retribució inferior a la que han percebut els homes o que la incorporació paritària de les dones a l’exercici actiu de la política encara avui resti inacabada.

feminisme2.jpg

Per Nash, en els inicis del segle XX la dona es definia des de l’arquetip d’àngel de la llar i mare prolífica, però la generalització de nous mètodes eficaços de control de la natalitat a partir de la dècada dels seixanta va significar la llibertat de les dones respecte a la pràctica de la sexualitat i la planificació familiar. Les millores tecnològiques també van influir en la vida femenina: electrodomèstics com la nevera o la rentadora, entre d’altres, van alleugerir el treball a la llar, permetent l’emancipació. Però cal tenir en compte que amb ells va generalitzar-se una característica feixuga per a les mares de família: la doble carrera, pública i familiar.

En darrer terme, cal no oblidar que els maltractaments i la violència de gènere actual potser no són un fenomen nou sinó que simplement estaven ocults als nostres ulls. En qualsevol cas, constitueixen un problema de gravetat creixent davant del qual el conjunt de les institucions i la mateixa societat molts cops no ha manifestat la sensibilització que exigeix la seva immediata eradicació.

Encara avui, quan en molts països s’han assolit èxits inqüestionables en la lluita per la igualtat de la dona, continuen existint mecanismes socials i culturals que la discriminen. A més, no en tots els països es respecten de la mateixa manera aquests principis i, per exemple, els països islàmics són els més reticents a l’hora de concedir la igualtat jurídica a les dones. D’aquesta manera, un dels reptes del segle XXI hauria de ser la generalització d’aquests avenços ressenyats en el conjunt del món, l’assolir una major incidència de la veu de les dones en els escenaris públics, l’avenç en el camí de més espais de llibertat i igualtat i l’eradicació definitiva de l’anomenada violència de gènere.

El llarg camí cap a la igualtat de la dona: els antecedents del feminisme en el segle XIX

dissabte, 4/12/2010

El feminisme va néixer en les idees de la Il·lustració i en les idees d’igualtat promogudes per la Revolució francesa que va aportar inclús una primera Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana promoguda per Olympe de Gouges.

olympe-de-gouges.jpg

Olympe de Gouges

Les revolucions econòmiques i polítiques del segle XIX van tenir conseqüències importants per al paper de la dona en la nova societat contemporània. La Revolució Industrial, en separar els espais del treball i de la llar, va apartar durant més d’un segle bona part de les dones casades del món laboral i va fer de la llar el seu lloc propi i exclusiu. A més, la dona va patir la discriminació de no ser-li reconeguts plenament els seus drets polítics i jurídics. La dona casada vivia, per tant, en una subordinació legal respecte del marit i, en el terreny polític, no tenia dret a vot.

El feminisme va tenir un paper fonamental en la lluita que van començar les dones per aconseguir la igualació de drets amb l’home i lluitar contra la seva situació marginal i dependent. L’anomenada Declaració de Seneca Falls, proclamada a Nova York el 19 de juliol de 1848, suposaria el començament d’aquest moviment. Aquest és un extracte del document:

Considerem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes i les dones són creats iguals; que estan dotats per un Creador d’uns determinats drets inalienables, entre els quals hi ha la vida […], la llibertat i la recerca de la fidelitat; que per assegurar aquests drets s’institueixen governs […], els justos poders dels quals deriven del consentiment dels governats […].

Un dels principals objectius del moviment feminista va concretar-se en el sufragisme, que va sorgir des de mitjans del segle XIX quan es van començar a reclamar drets polítics per a la dona, en concret el dret a vot o sufragi. Amb el sufragi aquest moviment no tan sols volia aconseguir la participació de la dona en la vida política, sinó que també pretenia, mitjançant les institucions polítiques, posar fi als greuges que patien en el terreny laboral. Un altre objectiu important era la igualtat en l’educació, perquè veien que només així la dona aconseguiria ser independent tant intel·lectualment com des del punt de vista polític.

feministas.jpg

A Europa, el moviment sufragista britànic es considera un pioner en la lluita pel sufragi femení. Amb aquest objectiu es va fundar, el 1906, la Unió Social i Política de les Dones, dirigida per Emmeline Pankhurst, una organització que va actuar amb un radicalisme que va commoure l’opinió pública britànica i mundial. Vestides amb les robes i els guarniments típics de l’època, aquestes dones pujaven a les teulades amb els seus rudimentaris megàfons, s’encadenaven en públic, boicotejaven els mítings dels partits polítics i protagonitzaven manifestacions pacífiques.

emmeline_pankhurst.jpg

Emmeline Pankhurst

Malgrat la llarga lluita sufragista en el segle XIX, arribats al canvi de segle, Nova Zelanda (1893) i Austràlia (1902) eren els únics països que havien concedit el vot femení. Així, el camí a recórrer pel moviment feminista en el segle XX seria immens.

Olympe de Gouges i la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana

dilluns, 20/09/2010

Marie Gouze (Montauban, 7 de maig de 1748 – París, 3 de novembre de 1793), més coneguda com Olympe de Gouges, va ser una discreta escriptora francesa, que destacaria per ser l’autora, l’any 1791, de la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana.

olympe-de-gouges.jpg

Nascuda a Montauban, en una família humil, de pare carnisser i mare rentadora, es casaria molt jove i quedaria vídua en poc temps amb un fill al seu càrrec. El 1788 es traslladaria al París pre-revolucionari on es canviaria el nom i emprendria una discreta carrera literària redactant obres de teatre, tot i l’escassa educació que havia rebut. Amb els diners que guanyava, gairebé no podia ni tan sols mantenir-se.

El 1789 s’abocaria a la Revolució francesa defensant una monarquia moderada. Va ser en aquest període quan va escriure un gran nombre d’articles, manifestos i discursos (uns trenta en total). El seu pensament, propi de la Il·lustració, ja havia quedat reflexat abans en algunes de les seves obres de teatre com L’esclavitud dels negres on criticava amb duresa l’esclavitud. Dels revolucionaris, n’admirava personatges com Mirabeau i La Fayette.

El 1791 va escriure la seva famosa Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana com a reacció a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que només reconeixia la condició de ciutadania als homes i deixava les dones en una manifesta situació d’inferioritat.

Olympe_gouges.jpg

Seguint la línia de Montesquieu, defensaria la separació de poders sense contradir-se amb el fet que el 1793 iniciés la defensa de Lluís XVI i s’oposés a la política de Robespierre i Marat. Per les seves idees polítiques seria guillotinada el 3 de novembre de 1793, acusada de ser l’autora d’un cartell de propaganda girondina.

DECLARATION DES DROITS DE LA FEMME ET DE LA CITOYENNE

PREAMBULE

Les mères, les filles, les surs, représentantes de la nation, demandent d’être constituées en Assemblée nationale. Considérant que l’ignorance, l’oubli ou le mépris des droits de la femme, sont les seules causes des malheurs publics et de la corruption des gouvernements, ont résolu d’exposer dans une déclaration solennelle, les droits naturels inaliénables et sacrés de la femme, afin que cette déclaration, constamment présente à tous les membres du corps social, leur rappelle sans cesse leurs droits et leurs devoirs, afin que les actes du pouvoir des femmes, et ceux du pouvoir des hommes, pouvant être à chaque instant comparés avec le but de toute institution politique, en soient plus respectés, afin que les réclamations des citoyennes, fondées désormais sur des principes simples et incontestables, tournent toujours au maintien de la Constitution, des bonnes murs, et au bonheur de tous.

En conséquence, le sexe supérieur, en beauté comme en courage, dans les souffrances maternelles, reconnaît et déclare, en présence et sous les auspices de l’Etre suprême, les Droits suivants de la Femme et de la Citoyenne.

Article premier. La Femme naît libre et demeure égale à l’homme en droits. Les distinctions sociales ne peuvent être fondées que sur l’utilité commune.

Article 2. Le but de toute association politique est la conservation des droits naturels et imprescriptibles de la Femme et de l’Homme. Ces droits sont la liberté, la propriété, la sûreté, et surtout la résistance à l’oppression.

Article 3. Le principe de toute souveraineté réside essentiellement dans la Nation, qui n’est que la réunion de la Femme et de l’Homme: nul corps, nul individu, ne peut exercer d’autorité qui n’en émane expressément.

Article 4. La liberté et la justice consistent à rendre tout ce qui appartient à autrui; ainsi l’exercice des droits naturels de la femme n’a de bornes que la tyrannie perpétuelle que l’homme lui oppose; ces bornes doivent être réformées par les lois de la nature et de la raison.

Article 5. Les lois de la nature et de la raison défendent toutes actions nuisibles à la société; tout ce qui n’est pas défendu pas ces lois, sages et divines, ne peut être empêché, et nul ne peut être contraint à faire ce qu’elles n’ordonnent pas.

Article 6. La loi doit être l’expression de la volonté générale; toutes les Citoyennes et Citoyens doivent concourir personnellement ou par leurs représentants, à sa formation; elle doit être la même pour tous : toutes les Citoyennes et tous les Citoyens, étant égaux à ses yeux, doivent être également admissibles à toutes dignités, places et emplois publics, selon leurs capacités, et sans autres distinctions que celles de leurs vertus et de leurs talents.

Article 7. Nulle femme n’est exceptée; elle est accusée, arrêtée, et détenue dans les cas déterminés par la loi: les femmes obéissent comme les hommes à cette loi rigoureuse.

Article 8. La Loi ne doit établir que des peines strictement et évidemment nécessaires, et nul ne peut être puni qu’en vertu d’une Loi établie et promulguée antérieurement au délit et légalement appliquée aux femmes.

Article 9. Toute femme étant déclarée coupable; toute rigueur est exercée par la Loi.

Article 10. Nul ne doit être inquiété pour ses opinions mêmes fondamentales, la femme a le droit de monter sur l’échafaud; elle doit avoir également celui de monter à la Tribune; pourvu que ses manifestations ne troublent pas l’ordre public établi par la loi.

Article 11. La libre communication des pensées et des opinions est un des droits les plus précieux de la femme, puisque cette liberté assure la légitimité des pères envers les enfants. Toute Citoyenne peut donc dire librement, je suis mère d’un enfant qui vous appartient, sans qu’un préjugé barbare la force à dissimuler la vérité ; sauf à répondre de l’abus de cette liberté dans les cas déterminés par la Loi.

Article 12. La garantie des droits de la femme et de la Citoyenne nécessite une utilité majeure; cette garantie doit être instituée pour l’avantage de tous, et non pour l’utilité particulière de celles à qui elle est confiée.

Article 13. Pour l’entretien de la force publique, et pour les dépenses d’administration, les contributions de la femme et de l’homme sont égales ; elle a part à toutes les corvées, à toutes les tâches pénibles; elle doit donc avoir de même part à la distribution des places, des emplois, des charges, des dignités et de l’industrie.

Article 14. Les Citoyennes et Citoyens ont le droit de constater par eux-mêmes ou par leurs représentants, la nécessité de la contribution publique. Les Citoyennes ne peuvent y adhérer que par l’admission d’un partage égal, non seulement dans la fortune, mais encore dans l’administration publique, et de déterminer la quotité, l’assiette, le recouvrement et la durée de l’impôt.

Article 15. La masse des femmes, coalisée pour la contribution à celle des hommes, a le droit de demander compte, à tout agent public, de son administration.

Article 16. Toute société, dans laquelle la garantie des droits n’est pas assurée, ni la séparation des pouvoirs déterminée, n’a point de constitution; la constitution est nulle, si la majorité des individus qui composent la Nation, n’a pas coopéré à sa rédaction.

Article 17. Les propriétés sont à tous les sexes réunis ou séparés: elles ont pour chacun un droit lorsque la nécessité publique, légalement constatée, l’exige évidemment, et sous la condition d’une juste et préalable indemnité.

POSTAMBULE

Femme, réveille-toi; le tocsin de la raison se fait entendre dans tout l’univers; reconnais tes droits. Le puissant empire de la nature n’est plus environné de préjugés, de fanatisme, de superstition et de mensonges. Le flambeau de la vérité a dissipé tous les nuages de la sottise et de l’usurpation. L’homme esclave a multiplié ses forces, a eu besoin de recourir aux tiennes pour briser ses fers. Devenu libre, il est devenu injuste envers sa compagne. Ô femmes! Femmes, quand cesserez-vous d’être aveugles? Quels sont les avantages que vous recueillis dans la révolution? Un mépris plus marqué, un dédain plus signalé. Dans les siècles de corruption vous n’avez régné que sur la faiblesse des hommes. Votre empire est détruit; que vous reste t-il donc? La conviction des injustices de l’homme. La réclamation de votre patrimoine, fondée sur les sages décrets de la nature; qu’auriez-vous à redouter pour une si belle entreprise? Le bon mot du Législateur des noces de Cana? Craignez-vous que nos Législateurs français, correcteurs de cette morale, longtemps accrochée aux branches de la politique, mais qui n’est plus de saison, ne vous répètent : femmes, qu’y a-t-il de commun entre vous et nous? Tout, auriez vous à répondre. S’ils s’obstinent, dans leur faiblesse, à mettre cette inconséquence en contradiction avec leurs principes; opposez courageusement la force de la raison aux vaines prétentions de supériorité; réunissez-vous sous les étendards de la philosophie; déployez toute l’énergie de votre caractère, et vous verrez bientôt ces orgueilleux, non serviles adorateurs rampants à vos pieds, mais fiers de partager avec vous les trésors de l’Etre Suprême. Quelles que soient les barrières que l’on vous oppose, il est en votre pouvoir de les affranchir; vous n’avez qu’à le vouloir. Passons maintenant à l’effroyable tableau de ce que vous avez été dans la société; et puisqu’il est question, en ce moment, d’une éducation nationale, voyons si nos sages Législateurs penseront sainement sur l’éducation des femmes.

Les femmes ont fait plus de mal que de bien. La contrainte et la dissimulation ont été leur partage. Ce que la force leur avait ravi, la ruse leur a rendu; elles ont eu recours à toutes les ressources de leurs charmes, et le plus irréprochable ne leur résistait pas. Le poison, le fer, tout leur était soumis; elles commandaient au crime comme à la vertu. Le gouvernement français, surtout, a dépendu, pendant des siècles, de l’administration nocturne des femmes; le cabinet n’avait point de secret pour leur indiscrétion; ambassade, commandement, ministère, présidence, pontificat, cardinalat; enfin tout ce qui caractérise la sottise des hommes, profane et sacré, tout a été soumis à la cupidité et à l’ambition de ce sexe autrefois méprisable et respecté, et depuis la révolution, respectable et méprisé.

Traducció al català de la Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana

Preàmbul

Les mares, les filles, les germanes, representants de la nació, demanen ser constituïdes en assemblea nacional.

Considerant que la ignorància, l’oblit o el mensypreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs, hem decidit exposar en una solemne Declaració els drets naturals, inalienables i sagrats de la dona a fi que aquesta declaració constantment presentada a tots els membres del cos social els recordi sempre els seus drets i els seus deures per tal que els actes del poder de les dones i els del poder dels homes, podent se comparats en cada moment amb la finalitat de tota institució pública, siguin així més respectats perquè les reclamacions de les ciutadanes, fundades des d’ara en principis simples i incontestables, col•laborin sempre en el manteniment de la constitució, dels bons costums i en la felicitat de tots.

En conseqüència, el sexe superior tant en bellesa com en coratge, en els sofriments maternals, reconeix i declara, en presència i sota els auspicis de l’Ésser Suprem, els Drets següents de la Dona i de la Ciutadana.

Articles

I. La Dona neix lliure i roman igual a l’home en drets. Les distincions socials poden estar fundades en la utilitat comuna

II. La finalitat de qualsevol associació política és la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de la Dona i de l’Home: aquests drets són la llibertat, la propietat, la seguretat i, per sobre de tots, la resistència a l’opressió.

III. El principi de qualsevol sobirania resideix essencialment en la Nació, la qual no és res més que la reunió de la dona i l’home: cap cos, cap individu, no pot exercir l’autoritat que no emani expressament d’això per a tots: sent totes les ciutadanes i tots els ciutadans iguals davant els seus ulls, han de ser igualment admissibles en totes les dignitats, llocs i treballs públics, segons les seves capacitats i sense altres distincions que les seves virtuts i el seu talent.

IV. La llibertat i la justícia consisteixen a tornar tot el que pertany a un altre; així, l’exercici dels drets naturals de la dona no té més límits que la tirania que l’home li oposa, i aquests límits han de ser reformats per les lleis de la naturalesa i la raó.

V. Les lleis de la naturalesa i de la raó prohibeixen totes les accions perjudicials per a la societat: tot el que no està prohibit per aquestes lleis, sàvies i divines, no pot ser impedit i ningú no pot estar obligat a fer el que no ordenen.

VI. La llei ha de ser l’expressió de la voluntat general; totes les ciutadanes i tots els ciutadans han de contribuir personalment o mitjançant els seus representants a la seva formació.

VII. No s’exceptua cap dona; la dona és acusada, arrestada o detinguda en els casos determinats per la Llei. Les dones obeeixen com els homes aquesta Llei rigorosa.

VIII. La llei no ha d’establir més que penes estrictes i evidentment necessàries, i ningú no pot ser castigat més que en virtut d’una llei establerta anteriorment al seu delicte i legalment aplicada a les dones.

IX. Quan una dona ha estat declarada culpable, tot el rigor és exercit per la Llei.

X. Ningú no ha de ser fustigat per les seves opinions més fonamentals, la dona té el dret per a pujar al cadafal; ha de tenir igualment el de pujar a la tribuna, sempre que les seves manifestacions no pertorbin l’ordre públic establert per la llei.

XI. La lliure comunicació de les idees i de les opinions és un dels drets més preciosos de la dona ja que aquesta llibertat assegura la legitimitat dels pares respecte dels fills. Tota ciutadana pot, doncs, manifestar lliurement: sóc la mare d’un fill que us pertany, sense que un prejudici bàrbar l’obligui a dissimular la veritat, excepte per respondre de l’abús d’aquesta llibertat en els casos determinats per la llei.

XII. La garantia dels drets de la dona i de la ciutadana necessita una major utilitat; aquesta garantia ha de ser instituïda per a la millora de tot i no per a la utilitat particular d’aquelles a les quals se’ls ha confiat.

XIII. Per al manteniment de la força pública i per a les despeses de l’administració, les contribucions de la dona i de l’home són iguals; ella participa en totes les càrregues, en tots els treballs penosos; ha de participar, així mateix, en la distribució dels llocs de treball, càrrecs, dignitats i també en la indústria.

XIV. Les ciutadanes i els ciutadans tenen el dret de constatar per ells mateixos, o mitjançant els seus representants, la necessitat de la contribució pública. Les ciutadanes només poden adherir-s’hi admetent un repartiment igual, no solament en la fortuna, sinó a més en l’administració pública i la determinació de la quota, la base, la recaptació, la durada de l’impost.

XV. La massa de les dones, unida per la contribució amb la dels homes, té el dret a demanar comptes a tot agent públic de la seva administració.

XVI. Tota societat en què la garantia dels drets no està assegurada, ni la separació de poder determinada, no té constitució; la constitució és nul•la si la majoria dels individus que componen la nació no ha cooperat en la seva redacció.

XVII. Les propietats són per a tots dos sexes reunits o separats; tenen, per a cadascú, un dret inviolable i sagrat; ningú no en pot veure’s privat en tant que veritable patrimoni de la natura, llevat que la necessitat pública, legalment constatada, ho exigís de forma evident i amb la condició d’una justa i anterior indemnització.

Epíleg

Dona desperta’t; el repic de campanes de la raó es fa sentir en tot l’univers; reconeix els teus drets. El poderós imperi de la Natura ja no està envoltat de prejudicis, de fanatisme, de superstició i de mentides. La torxa de la veritat ha dissipat tots els núvols de la neciesa i de la usurpació.

L’home esclau ha multiplicat les seves forces, ha necessitat recórrer a les teves per trencar les seves cadenes. Una vegada lliure s’ha tornat injust amb la seva companya. Oh, dones! Dones, quan deixareu d’estar cegues? Quins són els avantatges que heu aconseguit amb la revolució? Un menyspreu més acusat, un desdeny més assenyalat. Al llarg dels segles de corrupció, solament heu regnat sobre la debilitat dels homes. El vostre imperi ha estat destruït, que us n’ha restat? La convicció de les injustícies de l’home. La reclamació del vostre patrimoni; basada en els savis decrets de la natura; qui podria sentir por per una causa tan formosa. La bona paraula del Legislador de les Noces de Canà. Tenim por que els nostres legisladors francesos, correctors d’aquesta moral, durant molt de temps penjada de les branques de la política, però que ja no està de moda, us repeteixin: dones, què tenim en comú vosaltres i nosaltres. Tot, podríem respondre. Si s’obstinessin en la seva debilitat, per col•locar aquesta inconseqüència en contradicció amb els seus principis, oposeu valerosament la força de la raó i les il•lusòries pretensions de superioritat; reuniu-vos sota els estendards de la filosofia; desplegueu tota l’energia del vostre caràcter i aviat veureu aquests orgullosos, ja no servils adoradors rampants als vostres peus, sinó orgullosos de compartir amb els vostres tresors l’Ésser Suprem. Quins siguin els entrebancs que us posin, està a les vostres mans poder enderrocar-los.

La vida familiar a l’edat mitjana

dilluns, 19/07/2010

El model familiar generalitzat durant l’edat mitjana, tot i que mantenia influències romanes i germàniques, va estar molt determinat pel cristianisme.

MedievalFamily.jpgEs basava en el contracte matrimonial entre un home i una dona, legitimat mitjançant la intervenció d’un representant de l’Església. Aquest contracte podia ser establert pels pares de la contraent (l’edat mínima dels esposos solia ser de 14 anys per als nois i de 12 per a les noies). Així, la dona havia de casar-se amb l’espòs que triés el seu pare i, després, dedicar-se a la vida domèstica i a ser mare.

El matrimoni implicava la total submissió de les dones als seus marits i el lliurament d’una dot, que completava el patrimoni familiar. La quantitat de béns que integrava la dot i també la seva forma de lliurament variaven d’un lloc a l’altre.

Mitjançant el matrimoni es regulava la transmissió de les herències. Aquest fet explica que moltes de les relacions amoroses entre homes i dones es desenvolupessin al marge del matrimoni.

Una de les funcions bàsiques del matrimoni, segons el cristianisme, era la procreació. Les dones solien tenir bastants fills, perquè molts nens morien en néixer o poc després.

6a00d834515c6d69e200e54f1f0c608833-640wi.jpgAl si de la família pagesa medieval, homes i dones es dedicaven a les activitats productives, feines agrícoles, feines artesanals, etc., a les quals es sumaven els nens així que l’edat els ho permetia.

De portes endins, la bona esposa humil va estar obligada a fer la neteja diària, fregar els plats i fer el llit. I, sobretot, filar perquè una dona no podia restar ociosa. Elles també eren les encarregades d’anar al mercat per proveir-se d’aliments, especialment de carn i peix, llegums i formatges.

Així, les esposes camperoles eren treballadores de jornada completa, de qui les feines eren essencials per a la subsistència i benestar de casa seva. No només compartien el treball agrícola general, sinó que també treballaven en el petit hort que hi havia al pati on podien cultivar verdures, tenir algunes gallines i potser algun porc per a augmentar la pobre dieta, i també recollien herbes i llenya en el camp comunal. Les dones tenien, a més, les tasques les tasques domèstiques de teixir el drap per a la casa, cuinar i fer la bugada.

L’accés a la cultura va ser restringit, i només les dones dels estaments privilegiats sabien lletres. Si acabaven treballant fora de la llar ho feren de teixidores o de barreteres, o bé desenvolupaven tasques en sastreries i merceries. En cap cas tenien els drets laborals dels homes.

Hunterian_Psalter_c._1170_Eve_spinning.jpgL’àmbit familiar i l’àmbit reproductiu estaven bàsicament a càrrec de les dones. Els historiadors anomenem així tot el que està relacionat amb la gestació i criança dels fills, la cura dels malalts i vells, i tot allò que era necessari per a mantenir la capacitat productiva de les persones i la formació de les noves generacions.

Tot això es desenvolupava en l’àmbit domèstic. En aquella època els nens i les nenes aprenien el que calia al si de la pròpia família. Es tractava d’un aprenentatge per imitació. La transmissió d’idees i coneixements es realitzava oralment, a través de mares i àvies. L’educació i els tractats pedagògics no existien, només els fills masculins dels nobles rebien una formació militar i les filles conventual.

No tots els homes ni totes les dones estaven casats. Els individus solters es vinculaven a una família, a una institució (vida monacal, exèrcit) o vivien de forma marginal. Els captaires van ser molt nombrosos al llarg de l’edat mitjana.

Pel que fa als menors, la mortalitat infantil era molt alta i, en aquestes circumstàncies, la pèrdua d’un nadó prenia un valor relatiu. De fet, totes les llars tenien fills petits difunts i els índexs de dones mortes de part i de nens orfes eren elevades. La mitjana de vida era de poc més de trenta anys. En un context d’escassetat, els nens aviat, en set o vuit anys, havien de convertir-se en un element productiu. El progenitor masculí era l’únic responsable, per la llei i la moral, mentre les tasques de la dona es reduïen als primers anys de la vida dels nens: engendrar i alletar.

Les repercussions de la Primera Guerra Mundial per a les dones

dilluns, 26/04/2010

Durant la Gran Guerra, les dones van ocupar els llocs de treball que fins aleshores havien estat reservats exclusivament pels homes. Per tant, la guerra va donar a les dones un nou lloc dins de la societat.

D’aquesta manera, en finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Aquesta presència massiva de la dona en el món del treball durant la guerra per la mancança de mà d’obra masculina va suposar un estímul molt important perquè, en la postguerra, es reprengués la lluita organitzada per aconseguir l’emancipació femenina.

La discriminació de la dona s’estenia a totes les esferes de la vida, però arran dels canvis produïts en la postguerra la condició femenina aniria millorant, encara que molt lentament. Alguns signes externs serien un bon exemple d’això: la introducció dels vestits còmodes i lleugers, la nova moda dels cabells curts (a le garçon), el nou costum de fumar i la incorporació a la vida social (freqüentaven els cafès, conduïen cotxes i donaven les seves opinions polítiques, entre d’altres).

En un article aparegut al diari ABC de Madrid el 3 de febrer de 1918 es parlava d’aquesta manera del gran pas endavant que s’estava donant en la conquesta dels drets de les dones:

El moviment feminista es propaga victoriosament i encara ho farà més un cop acabada la guerra. Com que les dones substitueixen els homes en molts serveis urbans han arribat a adquirir pretensions molt justificades, segons diuen elles. A Rússia, Finlàndia, Hongria i Anglaterra s’està a punt de concedir el sufragi a les dones. D’altra banda, una dona ha intervingut en les negociacions de Brest-Litovsk, fet sense precedents en la Història. Al Japó […] s’obliga les nenes a assistir a les l’escola fins els catorze anys i […] s’han creat escoles superiors de noies a diverses poblacions.

Tot i això, en l’època posterior a la guerra, l’assoliment més important per a les dones va ser el progressiu reconeixement del seu dret a vot. D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Aquesta va ser l’evolució de la concessió del dret a vot a les dones en els països europeus afectats per la guerra:

País

Dret a vot de les dones

Dinamarca

1915

Rússia

1917

Gran Bretanya

1918-1928

Àustria

1918

Alemanya

1918

Hongria

1918

Països Baixos

1919

Polònia

1919

Suècia

1919-1921

Txecoslovàquia

1919-1921

Bèlgica

1920-1948