Entrades amb l'etiqueta ‘Història de l’Art’

L’expressionisme

divendres, 12/04/2013

L’expressionisme és un ampli moviment cultural, un estat d’ànim col·lectiu que es perllonga, amb molts canvis i oscil·lacions, des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Ideològicament representa la voluntat de l’artista de dominar el món exterior, situant-lo en un quadre d’idees abstractes que, expressades, expliquin l’univers, tot prescindint conscientment de l’anàlisi dels fets reals. L’expressionisme implica una presa de posició enfront del món i, en conseqüència, deriva en un moviment revolucionari.

'Three_Bathers',_oil_on_canvas_painting_by_Ernst_Ludwig_Kirchner,_1913,_Art_Gallery_of_New_South_Wales.jpg

Kirchner, "Tres banyistes".

Per entendre l’esclat expressionista no s’ha de perdre de vista el context històric. El positivisme del segle XIX havia elaborat el mite del progrés indefinit de la societat capitalista. Ara bé, la crisi cultural del tombant dels segles XIX i XX va fer-se present i el paradigma utòpic del progrés sense límits va fer implosió. Així, l’expressionisme neix sobre una base de protesta i crítica de la societat burgesa. És a dir, l’expressionisme representa la consciència més evident d’un estat col·lectiu d’inseguretat i temor produïts pels canvis i esdeveniments que s’anaven succeint.

El nom donat a l’escola indica l’esperit que s’expressa en la deformació de figures i ambients per a manifestar la seva tensió i el seu dinamisme interiors, i comunicar a la vegada una crítica cruel i pessimista sobre la societat, tot plegat des d’una postura d’elogi de la follia, la misèria, la mort, l’angoixa i la desesperació. L’obra d’art havia d’expressar un sentiment o emoció. El més profund de l’ànima humana es feia present mitjançant la deformació de la realitat visual per remarcar l’expressivitat.

És a l’Alemanya del Segon Reich i la República de Weimar, amb les seves accentuades contradiccions socials, polítiques i culturals, on l’expressionisme es manifestarà amb particular intensitat. Així, nombroses associacions d’artistes, de ciutats de províncies Munic o Dresde, van agrupar-se per a exposar conjuntament i convidar els artistes estrangers que es consideraven més renovadors.

1978.23.jpg

Grosz, "Metropolis".

Els grups més importants que sintetitzen l’evolució de l’expressionisme són:

Die Brück: el 1905, a Dresde, neix El Pont, grup format a l’entorn d’artistes com Ernst Ludwig Kirchner (1883-1938), Otto Mueller(1874-1930) i Emil Nolde (1867-1956). El grup tenia un caràcter clarament contestatari: el rebuig de les velles normes, la manca de disciplina externa, l’exaltació de les pulsions emotives de l’artista i la recerca de l’espontaneïtat i la inspiració, així com la realització d’una pintura políticament compromesa caracteritzen la seva obra.

En certa manera, El Pont significa una recerca de l’art primitiu mitjançant pinzellades gruixudes i ràpides, de factura molt descuidada, com si no tinguessin tècnica; així com l’ús del color com un atribut que conferia significat a l’obra però sense criteris de versemblança. És a dir, l’expressionisme de Die Brücke suposa una complaença en les distorsions, la deformació i la degradació de la realitat que respon a la seva visió de la condició humana: una societat degradada, pervertida i alienada. En síntesi, l’art com a revolta social i crítica de la societat burgesa.

Kirchner_-_Fränzi_vor_geschnitztem_Stuhl.jpg

Kirchner, "Fränzi davant d'una cadira tallada".

MUJERES EN LA CALLE 1915.jpg

Kirchner, "Dones al carrer".

nolde-crucifixión-pintores-y-pinturas-juan-carlos-boveri.jpg

Nolde, "La crucifixió".

Der Blaue Reiter: el 1911, a Munic, al voltant de les figures de Wassili Kandinsky (1866-1944), Franz Marc (1880-1916) i Paul Klee (1871-1940) s’articula El Genet Blau. La seva concepció de l’expressionisme suposava una interpretació de l’art com un alliberament de la dependència respecte del món exterior. Més lírics, menys agressius, més espirituals, menys experimentalistes… els artistes de Der Blaue Reiter s’interessaven més pels aspectes formals que pels continguts de protesta.

La renovació de l’art s’havia de fonamentar en l’irracionalisme. Incontaminats i innocents, utilitzaven colors més suaus i el seu objectiu era captar l’essència espiritual de la realitat. Tenien una orientació més especulativa i prenien actituds més aviat refinades que els situaven més a prop d’una aristocràcia de l’art que no dels postulats radicals, agressius i revolucionaris del primer expressionisme. D’aquesta manera, l’especulació formal derivaria en el naixement de l’abstracció.

KleePaulSenecioSun.jpg

Klee, "Seneci".

Franz_Marc-Tyrol_(Tirol)_(1914).jpg

Marc, "Tirol".

Neue Sachlichkeit: la postguerra va suposar el naixement, a Berlín, del grup Nova Objectivitat,  una reacció contra l’espiritualisme i les tendències abstractes de l’etapa anterior. Els pintors Otto Dix (1891-1969), Georg Grosz (1893-1959) i Max Beckmann (1870-1938) n’eren els components més destacats. La dura experiència de la Gran Guerra i el seu impacte psicològic donava lloc al naixement d’un expressionisme realista que criticava amb duresa la realitat social i política del seu temps.

Els artistes de Neue Sachlichkeit buscaven presentar les contradiccions de la realitat i superar el divorci entre art i societat gràcies a una obra políticament compromesa, de contingut revolucionari, fortament marcat per la ideologia socialista. La proclamació de la República de Weimar oferia un temps d’esperança, però la hipocresia de la societat burgesa, la consolidació de la ciutat industrial com un espai angoixant de la vida moderna, la misèria de les condicions de vida del proletariat… tot això seguia present i quedava representat en un art que cal situar a mig camí entre la crònica, el reportatge social o el documental de denúncia.

4DGeorge GroszPict.jpg

Grosz, "Escena de carrer".

Otto-Dix-The-War.jpg

Dix, "La guerra".

otto dix, portrait de la journaliste sylvia von harden 1926.jpg

Dix, "Retrat de Sylvia von Harden".

El fauvisme

dijous, 11/04/2013

El fauvisme és el primer dels ismes del segle XX. En realitat, va ser un moviment molt curt, tan sols va durar com a tal uns tres anys, ni tan sols un moviment unitari, però va tenir un impacte tan fort que actualment és considerat com el primer moviment d’avantguarda del segle XX. Amb els fauves, els salvatges, la pintura es convertiria en un mitjà per expressar-se, en un intent dels artistes d’avantguarda per obrir la seva ànima als espectadors mitjançant la pintura. És a dir, el fauvisme era el moviment més genuïnament modern.

Nascut en el Saló de Tardor de París de 1905, en una de les sales, el Salon d’Automne, s’exhibien un conjunt d’obres realitzades per un grup de joves pintors que utilitzaven colors violents i arbitraris, salvatges, mentre que al mig es podia trobar una escultura de caire classicista. Va fer fortuna per donar nom a aquests artistes el comentari del crític d’art Louis de Vauxcelles, qui en observar el violent contrast entre aquell grup d’artistes que utilitzaven els colors amb una llibertat inusitada i una escultura de factura clàssica va exclamar: “Donatello parmi les fauves!” (Un Donatello entre els salvatges).

henri_matisse_la_raie_verte-_portrait_de_madame_matisse_1906.jpg

Matisse, "Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda".

Qui eren aquests fauves? Un grup d’artistes format per Henry Matisse, Maurice de Vlaminck, André Derain, Raoul Dufy i Georges Rouault, entre d’altres.

El fauvisme aconseguia superar i sintetitzar les tendències pictòriques sorgides amb posterioritat a l’impressionisme, sempre des de l’autonomia del color respecte de la forma, fruit d’una interpretació del seu treball individual i del seu món interior. En conseqüència, el fauvisme pot interpretar-se com una reacció a l’anàlisi impressionista del color i de la llum, si bé que participava d’una mateixa sensibilitat pel paisatge. Així, els fauves van construir la seva obra com un treball de síntesi. Tanmateix, no es caracteritzen per una doctrina pictòrica, sinó per un mode d’expressió que manifestaven en tota l’estructura del quadre.

000627761.jpg

Derain, "El port de Londres".

El color és el protagonista principal de l’obra fauvista. El color és l’element que marca l’expressivitat i el sentit vitalista de l’estil, un alliberament de la supeditació de l’artista als colors de la realitat representada. Els fauves no volien reproduir objectes que podem veure en la realitat, sinó construir en la tela objectes purament pictòrics. El color assumeix, doncs, la funció constructiva del quadre, fent desaparèixer el clarobscur, la perspectiva tridimensional i el modelat.

L’aplicació del color en una pinzellada gruixuda, ampla i empastada en abundància, la juxtaposició de colors purs sense matisar, les divisions arbitràries de color i el color pla, sense tonalitats… tot plegat ajuda a donar expressivitat a les creacions fauvistes. El quadre esdevé una superfície plana que prescindeix prescindien totalment dels efectes de profunditat i de les lleis de la perspectiva. Tot plegat concebut com una exteriorització de l’emotivitat de l’artista. Així, els fauves rebutjaven qualsevol imposició formal i qualsevol teoria de l’art.

Landscape_of_Provence_Alfred_Henry_Maurer.jpeg

Mauer, "Paissatge de la Provença".

El pintor més reconegut del grup és Henry Matisse (1869-1954), qui en una primera etapa va realitzar diverses obres on emprava la tècnica puntillista pròpia del neoimpressionisme (Luxe, calma i voluptuositat, 1904), però més tard va esdevenir l’iniciador i figura principal del fauvisme amb obres com el Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda (1906), el Racó de l’estudi (1910) o El taller vermell (1911). Pura artisticitat. En paraules de Matisse: Una tela fauve és un bloc lumínic format a partir de l’acord d’uns quants colors que creen un espai possible per a l’enteniment , com ho faria un acord musical. L’espai creat pot ser buit com una sala deshabitada, però és un espai”.

Tanmateix, els pintors que millor exemplifiquen la postura rupturista i inconformista del fauvisme són Maurice de Vlaminck (1876-1958) i André Derain (1880-1954). L’obra fauvista de Vlaminck és arravatada, flamejant, i semblen alliberar-s’hi amb tota la potència les forces naturals. Els quadres de Derain es caracteritzen per la presència de colors purs i vius, amb traços fragmentaris i amb una composició monumental. Ambdós desencadenen sobre el llenç la força de les pròpies emocions. És a dir, una interpretació de l’art com a íntima expressió d’una forma de vida.

voilier_seine_1906a.jpg

Vlaminck, "Un Voilier Sur La Seine".

Lluís Domènech i Montaner: el Palau de la Música Catalana

dissabte, 6/04/2013

El Palau de la Música Catalana és una de les joies arquitectòniques modernistes més interessants, de visita imprescindible a la ciutat de Barcelona. Obra mestra de Lluís Domènech i Montaner, va ser edificat com a seu de l’Orfeó Català i sala de concerts. Aquesta funció li atorga un caràcter de símbol del catalanisme cultural representat per una de les seves institucions més emblemàtiques de la burgesia: l’Orfeó fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives.

Domènech.i.Montaner.Palau.Musica.Catalana.8.Barcelona.JPG

Palau_de_la_Música_-_Interior_general_(2).JPG

Sobre un solar irregular, Domènech i Montaner va bastir una capsa de vidre. Així, l’arquitecte aconseguia aixecar una estructura que concentrava les càrregues en punts molts concrets, fet que permetia prescindir de la funció portant dels murs, tot emprant unes solucions que ens traslladen cap al Gòtic, però amb la utilització, com no podia ser d’una altra manera en el tombant dels segles XIX i XX, del ferro com a element constructiu. En conseqüència, les columnes decorades amb elements que evoquen la naturalesa (capitells florals, palmeres,) són els elements de suport del Palau.

En la intersecció de les dues façanes trobem un grup escultòric, obra de Miquel Blay, que simbolitza la música catalana, una al·legoria representada mitjançant una figura femenina protegida pel patró Sant Jordi.

es_barcelona_escultura_de_la_fachada_del_palau_de_la_mc3basica_catalana.jpg

Ja a l’interior, l’element central de l’edifici, lògicament, és la sala de concerts, en la qual la capsa de l’escenari, el pati de butaques i les llotges s’integren en un tot orgànic, sense les separacions típiques que caracteritzen aquests tipus de construccions. L’arc de la boca de l’escenari desapareix i queda només suggerit pels dos conjunts escultòrics, obra de Pau Gargallo, que representen la música popular (mitjançant un bust d’Anselm Clavé) i la música culta (mitjançant un bust de Beethoven i la cavalcada de les valquíries de Wagner).

Palau_de_la_Música_-_Interior_general.JPG

Al fons de l’escenari, unes figures femenines destaquen sobre el trencadís que cobreix el mur. Les figures, les muses de la música, que emergeixen de la paret i toquen diversos instruments, són bustos esculpits completats per cossos de mosaic i units per garlandes. Els autors són Eusebi Arnau i Lluís Bru.

PalauMusicaMuses_9105.JPG

Un altre element notable és el gran vitrall del sostre, una mena de gran làmpada invertida, que filtra la llum natural. Obra d’Antoni Rigalt, predominen els colors groc i blau, una clara evocació del sol i el mar Mediterrani.

TOP-10-P10.jpg

D’aquesta manera, el Palau de la Música Catalana esdevé un veritable manifest del Modernisme català, una manifestació arquitectònica pròpia i diferenciada que combinava arquitectura, escultura i arts decoratives en un tot integral; alhora que simbolitza l’orgull nacionalista agermanat amb la cultura universal. Els principals artistes del moment es van abocar en la construcció d’una obra que simbolitza com cap altre l’empenta de la societat civil catalana del primer terç del segle XX.

L’État, c’est moi

dimarts, 26/02/2013

Lluís XIV de França (1643-1715), el Rei Sol, l’absolutisme encarnat en la figura de l’home més poderós del segle XVII. Un pintor català: Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud, nascut a Perpinyà quan aquest territori encara es trobava sota domini dels comtes de Barcelona); un quadre històric:  Retrat de Lluís XIV (1701).

Louis_XIV_of_France.jpg

Louis XIV en grand costume royal (1701)

Prototip de la representació majestàtica, imperial, Rigaud capta l’essència de l’absolutisme: un monarca omnipotent, poderós i orgullós, l’home que era l’encarnació viva de l’Estat. “L’État c’est moi”, aquella frase atribuïda al Rei Sol per Jacques-Antoine Dulaure a la seva Histoire de Paris (1834) i que Lluís XIV mai va pronunciar, tot i que segurament sí l’hauria signat. En el seu llit de mort sí que va arribar a afirmar: “Je m’en vais, mais l’État demeurera toujours” (“Jo me’n vaig, però l’Estat [la meva obra] quedarà per sempre”).

Orfe des dels cinc anys, el petit Lluís va veure com durant la regència de la seva mare, Anna d’Àustria, mentre ell era menor d’edat, una revolta de la noblesa francesa i del Parlament de París posava en perill el seu tron. Sufocada la Fronda (1648-1653) pel primer ministre, el Cardenal Mazzarino, aquells fets marcarien el futur govern del Rei Sol. Havia arribat el moment de reforçar l’autoritat monàrquica i avançar cap a la versió més acabada de l’absolutisme, del rei com a encarnació mateixa de l’Estat, de portar a la pràctica, i fins a les últimes conseqüències, les formes de govern pròpies de la monarquia de dret diví.

Rigaud_Hyacinthe_-_Louis_XIV,_roi_de_France.jpg

Louis XIV, roi de France (1701)

El 1682 va abandonar París i va traslladar la cort a Versalles. El fastuós palau, els jardins i les fonts van permetre al rei mostrar el seu poder immens. Tota la brillant vida de Versalles girava al seu voltant, convertit en l’epicentre del poder, la persona més important i poderosa de França i d’Europa, el gran astre de la galàxia absolutista: el Rei Sol. Els poderosos nobles esdevenien ara servils cortesans entretinguts en una vida fastuosa de festes i recepcions, allunyats de les seves propietats en el món versallesc, sense consciencia de ser vigilats de prop. En aquest entorn, la noblesa mai es tornaria a revoltar.

Retornant al quadre de Rigaud, tot l’imaginari de l’absolutisme es condensa en un cop de pinzell: la corona, el ceptre, la mà de la justícia, el mantell reial, l’espasa de França i la flor de lis del Borbó. Una posició ferma, règia, imperial. Potser mai ho va pronunciar, però, evidentment, l’Estat era ell.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (2)

dijous, 14/02/2013

Segona i darrera entrega de l’entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, per al seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

Aquest regne absolut de la religió catòlica també afectava a la vida de les dones. Com era la vida d’una dona barcelonina? La integritat d’una noble es conservava més que la dona d’un artesà, per exemple? Quina diferència hi havia entre la vida d’una dona de ciutat amb la que residia als pobles petits, sota la dura mà dels senyors feudals?

És prou conegut que el paper que el cristianisme culturalment hegemònic reservava per a la dona medieval era el de submissió al marit, dedicació a la vida domèstica i ser mare. Tanmateix, aquesta lectura és restrictiva en apropar-nos a una gran ciutat com la Barcelona del segle XIV i podem trobar dones jugant papers molt diferents en la societat. Per exemple, trobem grans dones amb un important paper en la vida pública com ara Elisenda de Montcada, la quarta esposa de Jaume II el Just i fundadora del Monestir de Pedralbes. Per tant, la ciutat suposa una certa avantguarda cultural respecte de les dones, les quals troben un ambient menys angoixant i submís que en el món rural. Això sí, sempre sota el jou de l’estratificació social pròpia d’una societat d’Antic Règim. La gran diferència amb el món rural és que allà la dona no només era esposa i procreadora, sinó també una força de treball més a emprar en el camp quan era necessari i de cost zero. En canvi, a les ciutats podem documentar els primers treballs assalariats femenins.

MedievalFamily.jpg

Crec que no es pot parlar del S.XIV sense esmentar la Pesta Bubònica, com es va viure aquesta malaltia a Catalunya? I més concretament, al nucli urbà de Barcelona?

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat a Europa. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. També Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part. Per exemple, en el cas de la ciutat de Barcelona: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle. En conseqüència, la pesta va quedar gravada a foc en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. Per tant, estem davant d’un drama humà absolut.

untitled 2.tif

Estic realitzant també un paral·lelisme amb la novel·la L’Església del Mar d’Ildefonso Falcones i la realitat. La novel·la explica la història d’un camperol que escapa del seu senyor feudal cap a la ciutat de Barcelona, aquesta situació va ocórrer de manera sovint a la realitat? També es parla de la “carta de residència” que s’obtenia al residir un any a la ciutat comtal, també és una dada verídica?

El que explica Falcones en la seva novel·la és tot verídic, però mai ho podem confondre amb la realitat general. Fugir del senyor feudal ni era fàcil ni estava ben vist socialment. Segons la cultura cristiana hegemònica tothom jugava un paper en la societat de l’Antic Règim, la famosa piràmide feudal, i aquest ordre venia donat per la voluntat de Déu. És a dir, els oprimits no tenien dret a revoltar-se contra la injustícia perquè estaven oposant-se a la voluntat divina que els havia reservat aquest paper en el món terrenal. I el control social ja se’n cuidava de fer perdurar aquesta situació. Per tant, el cas de fugides cap a la llibertat són més aviat escassos.

Respecte de les cartes de residència, eren un instrument per censar la població i que aquesta pagués impostos al municipi.

 En quant a la construcció, Santa Maria del Mar és una Basílica que mostra al món molts trets característics del Gòtic català, que va ser totalment diferent al Gòtic de la resta de la Península Ibèrica o de la resta d’Europa. Per què el Gòtic català va ser tant diferent?

En realitat, si bé l’art gòtic és el primer art pròpiament europeu, aquest presenta grans diferències territorials o nacionals. En el cas català, el gòtic és el nostre art nacional per excel·lència i amb una personalitat pròpia indubtable. Per què? És difícil de trobar una única explicació satisfactòria, però segurament això és així perquè respon a un període irrepetible de la nostra història. El segle XIV a Barcelona conjuga la crisi amb l’esplendor i això es reflecteix en l’art ineludiblement. La preocupació per crear espais unitaris i diàfans, de cercar l’equilibri i l’harmonia respon a les necessitats de la societat del moment, com tot art.

Santa_Maria_del_Mar_(Barcelona)_-_23.jpg

Com a historiador, pot donar una breu descripció del que va significar la construcció de la església de Santa Maria del Mar per a Barcelona? Si coneix alguna dada curiosa relacionada amb la construcció o la vida de la ciutat durant aquella època estaria encantada de que la pogués compartir.

La construcció de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, el millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura. La seva majestuositat serena encara avui continua intacta, tot combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català. És el millor exemple d’un temps d’esplendor ciutadà: l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues… És un edifici irrepetible i simbòlic. Una icona nacional que sovint s’oblida amb massa facilitat.

Pensa que els pobres vivien en edificis minúsculs situats en carrers estrets i insalubres, que molts mariners residien en cases amb un únic espai que servia per a totes les funcions domèstiques, hi havia ciutadans que es veien obligats a viure en locals comercials perquè no podien permetre’s pagar una habitació, els rellogats en aquests espais minúsculs eren habituals, es podia arribar a donar el cas de compartir el llit amb els familiars i amb rellogats si era necessari… viure no era gens fàcil, i en aquest context, quin impacte havia de causar en els barcelonins passar a Santa Maria: immensa, diàfana, única. I és que la religió era l’eix del món medieval i Santa Maria del Mar el refugi d’un poble en temps de crisi.

Les coves de Lascaux i l’art prehistòric

dimecres, 13/02/2013

La cova de Lascaux va ser descoberta per una afortunada casualitat. Va ser el 12 de setembre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, quan quatre nois que voltaven pel bosc de Montignac, a la vall de Vézère, van descobrir un dels conjunts més importants de pintures rupestres del Paleolític superior, tant pel nombre com per la qualitat estètica de les seves obres. El gos que els acompanyava en el seu passeig va desaparèixer de cop i volta. S’havia precipitat per un forat que conduïa cap a la cova decorada per unes estranyes imatges en les parets de roca. L’art de la prehistòria emergia de cop.

lascauxmain.jpg

Les cavernes, els abrics rocosos naturals, van ser el primer allotjament permanent de les societats humanes prehistòriques. Aquests encara s’organitzaven com a simples caçadors i recol·lectors. És a dir, aquells grups humans vivien d’allò que el medi els oferia. Establien un campament base i habitaven en coves, on eren a cobert, tot protegint-se de la climatologia i els perills que els envoltaven. Cada dia sortien a recollir aliments i a caçar.

En aquest context, cap a 18.000 a.C., diversos grups humans s’havien assentat a la França prehistòrica, a la Dordonya (Aquitània). S’han arribat a documentar restes prehistòriques en unes 200 coves del territori. I gràcies a les peculiaritats climatològiques del territori, han arribat fins els nostres dies en excel·lents condicions una gran quantitat de pintures paleolítiques. Tot i que les pintures i els gravats que hi figuren no han pogut ser datats amb precisió, els experts estimen la seva realització entre 18.000 i 15.000 a.C.

lascauxnor.144.gif

01.jpg

Retornant a 1940, aquells quatre nois que per atzar s’havien endinsat a Lascaux no s’imaginaven que acabaven de trasbalsar la història de l’art com mai cap expert hauria imaginat. Al llarg dels més de cent metres de la cova emergien al món més de 1.500 dibuixos i unes 600 pintures. Així, la fauna prehistòrica emergia tal i com l’havien vist i temut aquelles velles societats humanes: bisons, toros, cérvols i d’altres animals s’estenien al llarg de la roca. En definitiva, una gran quantitat d’animals, representats en grup o aïllats, pintats o bé gravats a les parets de les coves. Mai abans s’havien reunit tantes pintures prehistòriques en un mateix lloc.

Els investigadors teoritzen que aquestes coves haurien estat habitades per aquestes societats prehistòriques durant uns 5.000 anys, període en el qual les parets van ser pintades en diverses ocasions. Aquells homes no n’eren conscients, evidentment, però havien creat el museu d’art prehistòric més important d’Europa.

_2000x1320.jpg

Lascaux-abside.jpg

I quin sentit tenien aquestes pintures? Només podem teoritzar, però sembla clar que aquelles societats depenien molt estretament de la natura i els seus membres dedicaven molt de temps a intentar de comprendre els seus secrets. Segurament aquestes pintures tindrien un caràcter simbòlic. A causa de la situació de les pintures, en llocs de difícil accés i visibilitat, no sembla pas probable que fossin realitzades tan sols per a ser contemplades.

Hi ha diverses interpretacions, però, sobre el seu significat. Una d’elles els hi atribueix una funció màgica. Això comportaria imaginar una estreta relació entre les imatges o els símbols i la realitat. En aquest cas concret, es tractaria de la creença en què la representació d’un bisó en una paret on abans no hi havia res podria significar l’aparició d’un altre al prat on podria ser caçat. A vegades, els animals són representats amb deformacions que afavoreixen els caçadors.

Lascaux2.jpg

Lascaux_painting.jpg

En qualsevol cas, a les coves de Lascaux trobem una col·lecció de pintures única per la seva vitalitat i l’extraordinària destresa amb que van ser executades. La visió històrica de la història de l’art havia estat definitivament dinamitada. Les velles teories sobre l’evolucionisme de l’art des d’uns inicis imprecisos i un punt naïfs fins a la perfecció i el refinament classicista van ser destruïts. En un temps tant llunyà com el 15.000 a.C. la pintura ja era un art dominat per la humanitat.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (1)

dimarts, 12/02/2013

Reprodueixo una entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, pel seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

L’Església de Santa Maria del Mar es va començar a construir l’any 1329, poc després que la Catedral de Barcelona. Creu que Santa Maria del Mar, finançada totalment pel poble, sense ajuda del clergat o la noblesa, està a la alçada de comparar-se amb la Catedral, anomenant-se com “la Catedral del Poble”?

En aquest sentit, podem considerar que Santa Maria del Mar és un temple que a nivell d’imaginari popular resulta ser la veritable catedral de Barcelona, tot i no tenir mai aquesta categoria dins de la jerarquia territorial de l’Església. Això va ser possible, fonamentalment, pel fet que la catedral, la de veritat, no va acabar-se fins a finals de l’edat mitjana i en un context de crisi econòmica i decadència política que va deslluir el procés. De la mateixa manera, el fet que la construcció de Santa Maria del Mar impliqués tot un barri, el de la Ribera, va possibilitar aquest caràcter popular del temple. Santa Maria és el resultat d’un projecte que implicava tots els gremis relacionats amb l’activitat portuària, però, tot i que sovint són oblidats, també els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada. És a dir, era el resultat d’un projecte conjunt i que va comportar una mobilització de recursos humans que va derivar en aquesta popularitat. En definitiva, es pot considerar que aquest monument és reflex de la darrera empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània.

Catedral del Mar  f. principal.jpg

A l’investigar sobre Santa Maria del Mar, apareix molt sovint el nom de bastaix. Qui eren exactament els bastaixos? Quina importància van tenir a la construcció de la Catedral? Per què treballaven a la construcció de manera totalment gratuïta?

Els bastaixos o macips, les figures dels quals trobem representades en els capitells i en els repussats de bronze de les portes de l’església, eren els encarregats de descarregar i transportar les mercaderies des de les platges o els molls de Barcelona fins a la duana, el pesatge reial, o els magatzems particulars, entre el segle XIII i el segle XV. Ells van ser els encarregats de transportar, sobre les seves espatlles, la pedra necessària per a la realització de l’obra de Santa Maria del Mar des de la pedrera reial de Montjuic fins als peus de l’església. Aquesta feina van prestar-la gratuïtament, però a canvi van obtenir una sèrie de privilegis socials importants per a l’època, com ara la possibilitat de constituir-se com a confraria.

M’ha interessat molt parlar del context històric de la ciutat de Barcelona durant aquella època, que va començar a ser una gran potència comercial però també va viure una crisi de fam bastant important. Creu que la Barcelona del S.XIV estava a l’alçada de les grans ciutats del continent d’aquell moment?

La Barcelona del segle XIV, malgrat la crisi, encara és una de les grans capitals econòmiques de l’Europa occidental, un dels ports més potents de la Mediterrània i el centre redistribuidor més important de la Península. Si bé la capitalitat cultural ja comença a desplaçar-se cap a París, les grans ciutats es troben encara en el Mediterrani. És més, els darrers estudis ens indiquen que la crisi econòmica i financera baixmedieval quan realment va afectar Barcelona va ser en el segle XV, i més com a conseqüències de disputes internes que de factors externs. És veritat que la fam va ser present en la Catalunya del segle XIV, però una ciutat oberta al comerç com Barcelona ho va patir menys que el món rural. Ara bé, el segle XIV català és el final d’una època i l’inici d’una transició gens clara cap a un nou món polític, econòmic, social i cultural, i la ciutat de Barcelona no pot deslligar-se d’aquest procés. Les contradiccions, però, no es farien presents de forma clara fins el segle XV.

barchinona.jpg

És també molt interessant comentar la marcada jerarquia que regnava a la Barcelona medieval. Qui era exactament el veguer de la ciutat? Quina funció tenia? Seria com l’alcalde de l’actualitat? I qui eren els prohoms? Qualsevol podia ser prohom, o havia de tenir un cert rang social o reputació?

El veguer era l’autoritat delegada de la corona a la vegueria de Barcelona, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa. És a dir, en absència del comte-rei, era la màxima autoritat sobre el territori que tenia encomanat. No se’l pot comparar amb la figura de l’alcalde actual perquè les vegueries anaven territorialment més enllà dels municipis i sovint entraven en conflicte jurisdiccional amb els governs de les ciutats. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona restava en mans del Consell de Cent, el que avui anomenaríem com l’ajuntament de la ciutat. El Consell de Cent estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms (normalment menys de cent) escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.

Respecte dels prohoms, aquests eren l’elit de la societat de l’Antic Règim. En el cas de Barcelona, podem considerar que aquests prohoms es trobaven entre els ciutadans honrats o patriciat urbà: antics mercaders enriquits, exfuncionaris reials, rendistes, membres de la petita noblesa establerts a la ciutat, etc. Així, el patriciat urbà pot definir-se com una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial (el de les ciutats) a les Corts.

Bastaixos.jpg

La Església catòlica va regnar absolutament sobre cap altra religió a Europa, va beneficiar això a l’expansió d’Europa o tot el contrari? La veritat és que no es podia considerar que aquest absolutisme catòlic comportés una certa tolerància cap a les altres religions. Van ser discriminats els practicants d’altres religions que vivien a la Barcelona del S.XIV-XV? Si així va ser, de quina manera?

La religió catòlica, o millor dit, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba indubtablement en la base del naixement d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. I com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu. És a dir, la religió cristiana és un element fonamental en el naixement de la cultura europea.

Ara bé, el cristianisme hegemònic també va suposar l’existència d’unes minories religioses en conflicte permanent. La religió en aquest període és un fet social, no privat com a l’actualitat, i la religiositat és una arma ideològica de primer ordre que es concreta en un sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. En el cas de la Barcelona del segle XIV hem de parlar fonamentalment d’una important i activa minoria jueva que va convertir-se en el boc expiatori de les contradiccions socials i les inseguretats desfermades a finals de segle per l’esclat de la crisi. Així, l’agost de 1391 va produir-se l’assalt al call jueu de la ciutat i una gran matança de jueus. Això ja anava bé a les autoritats i unes víctimes innocents van convertir-se en la coartada política sobre la qual mantenir l’ordre establert. És cert que els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.

Lluís Domènech i Montaner

dimecres, 6/02/2013

Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) es pot considerar un antecessor del racionalisme. A les seves obres trobem una concepció global de l’edifici, amb l’espai interior i els plans perfectament definits, i la utilització de materials i tècniques innovadores com a element expressiu. La seva personalitat innovadora, el seu pensament teòric i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hagi estat considerat com una de les màximes figures del modernisme a nivell mundial.

Lluis_Domenech_i_Montaner.jpg

Lluís Domènech i Montaner

Les obres de joventut mostren una clara preferència per l’ús del maó i els ornaments de ceràmica (Editorial Montaner i Simon, actual seu de la Fundació Tàpies). Professionalment, l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va donar-li la gran ocasió de construir les primeres obres madures que el convertirien en un referent modernista: l’Hotel Internacional, enllestit en només vuit setmanes, i el restaurant del parc de la Ciutadella (anomenat popularment com el Castell dels Tres Dragons, l’actual Museu de Zoologia de Barcelona), d’estil neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro que deixaven a la vista alguns dels seus elements, amb el qual s’anticipava als corrents arquitectònics del seu temps.

Domènech.i.Montaner.Editorial.Montaner.i.Simón.1.Barcelona.JPG

Editorial Montaner i Simon

Hotel Internacional.jpg

Hotel Internacional

800px-Barcellona_palazzo.jpg

El Castell dels Tres Dragons

Domènech i Montaner va construir d’altres edificis monumentals, de tècnica més moderna però sempre emmarcats en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma i amb abundor de temes florals: la Casa Thomas, el Palau de la Música Catalana, la Casa Albert Lleó i Morera i la Casa Fuster al Passeig de Gràcia, i, finalment, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots situats a Barcelona. Igualment, a Canet de Mar va construir el Casino (1887), a Reus va bastir l’Institut Pere Mata i la casa Navàs, i a Palma el Gran Hotel.

palau de la musica.jpg

Palau de la Música Catalana

Palau_de_la_Música_-_Interior.JPG

Palau de la Música Catalana

Hospital_de_la_Santa_Creu_i_Sant_Pau.JPG

Hospital de Sant Pau

Sant_pau_pavilion.jpg

Hospital de Sant Pau

Igualment, més enllà de la seva tasca com a arquitecte, Domènech i Montaner va ser un estudiós de l’art. Els seus estudis van dirigir-se a determinar les característiques d’un art nacional català mitjançant obres com En busca d’una arquitectura nacional (1878) o la monumental Història General de l’Art (1886), continuada per Puig i Cadafalch. De la mateixa manera, la seva llarga trajectòria com a docent en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va suposar un fort mestratge en les generacions posteriors d’arquitectes.

Santiago Rusiñol, el motor del modernisme català

divendres, 1/02/2013

Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931) procedia d’una de les famílies de l’alta burgesia industrial catalana. Tanmateix, aviat trencaria amb els preceptes burgesos per apropar-se al món de l’art. Pintor clau en la superació del realisme, però també escriptor, dramaturg, col·leccionista i activista cultural, Santiago Rusiñol es convertiria en el motor del modernisme a Catalunya. Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a l’adoració absoluta de la bellesa.

Santiago Rusiñol.jpg

Així, el jove Rusiñol va exposar les seves primeres obres a la Sala Parés des del 1874. Però tot canviaria després de 1887. Des d’aquell any es va establir per llargues temporades en el París de la Belle Époque, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. Van ser set anys d’anades i vingudes de la capital francesa, on va esdevenir assidu de l’Académie de la Palette. A París va establir-se a Montmartre i va convertir-se en inseparable de Ramon Casas, en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força.

Santiago_Rusinol_Cafe_Montmartre.jpg

De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va crear el Cau Ferrat de Sitges, on va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats i va celebrar concerts, conferències, tertúlies i alguns dels actes principals de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. En definitiva, Rusiñol va convertir-se en el capdavanter, el motor fonamental, d’una bohèmia catalana del tombant de segle.

cau ferrat.jpg

París influeix també en la pintura de Santiago Rusiñol. Allí va conèixer i retratar alguns dels personatges de la bohèmia parisenca de Montmartre. I de retorn a Catalunya els seus quadres enregistren figures, aspectes urbans, paisatges, temes quotidians, escenes de gènere i composicions simbòliques. És a dir, s’introduïa un art nou, trencador, un art que per la seva modernitat va ser designat per la crítica amb el nom de modernisme.

Santiago_Rusiñol-Son_Moragues.jpg

Santiago_Rusiñol-MAE-4104.jpg

Rusinyol_el_valle_de_los_naranjos.jpg

De la mateixa manera, Rusiñol també va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer Montesió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Així, Els Quatre Gats, inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l’escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però també una sala d’art alternativa. Per als modernistes era una mena de santuari laic on tenien lloc tot tipus d’activitats artístiques: lectures, concerts, exposicions, concursos literaris, ombres xineses, titelles, etc. Un espai fonamental que consolidaria l’obra dels artistes de la generació més jove.

L’escola de Chicago

dimecres, 30/01/2013

El 1871 gran part de la ciutat de Chicago, un dels principals nuclis de la Revolució Industrial als Estats Units, va ser destruïda per un incendi devastador. Les necessitats de realitzar una ràpida reconstrucció i l’esperit dels habitants va donar lloc a una autèntica marató constructiva, un boom arquitectònic sense precedents al món. Ara bé, calia resoldre les necessitats de la velocitat en la reconstrucció, evitar l’ús de la fusta i superar l’encariment constant del sòl urbà. Així va néixer l’escola de Chicago, la gran revolució de l’arquitectura contemporània.

Auditorium_Building_Chicago.jpg

Auditorium Building de Chicago

Els referents que els arquitectes i enginyers necessitaven per afrontar la reconstrucció estaven a l’arquitectura del ferro europea. D’aquesta manera, gràcies a la introducció del ferro i a les noves tècniques de construcció es van poder superposar molts pisos en un únic edifici i reduir els costos. En conseqüència, la construcció va reduir-se a un simple problema d’estructures i revestiments. De la mateixa manera, la invenció de l’ascensor elèctric va permetre aixecar els primers gratacels de la història, els quals aviat esdevindrien el símbol de la futura gran potència mundial, tot i que aquest tipus de construccions es desenvoluparien sobretot en el període d’entreguerres.

Home_Insurance_Building.JPG

Home Insurance Building de Chicago

La figura més transcendent de tot el grup d’arquitectes de Chicago és Louis Henry Sullivan (1856-1924). Com d’altres arquitectes del seu temps, primer va estudiar a Amèrica, després va anar a París i finalment va tornar al seu país, on va desenvolupar una activitat constructiva certament prodigiosa. Combinant el rigor racionalista i utilitari amb una estètica amb una rica ornamentació naturalista de reminiscències gòtiques que, fins i tot, es podria relacionar amb el modernisme europeu, Sullivan és la gran figura d’aquest nou estil constructiu.

Carsons_Pirie_Scott_&_Co.jpg

Magatzems Carson, Pirie & Scott de Chicago

D’entre la seva activitat arquitectònica cal destacar els magatzems Carson, Pirie & Scott de 1899, l’obra més clarament racionalista i orgànica i que més s’avança a l’arquitectura del segle XX. És a dir, l’anteposició de la funcionalitat a l’estètica. L’edifici es basa en la repetició d’un mòdul que crea una retícula de finestres apaïsades, el reforçament de les bandes horitzontals i l’ús de suports totalment rectilinis. La solució del xamfrà en una semirotonda trenca l’estricta linealitat del conjunt, mentre que la decoració es concentra en la part baixa, la corresponent als aparadors visibles des del carrer. Així, el conjunt resultant destaca per la senzillesa, l’efecte visual de gran verticalitat i pel fet de reflectir a l’exterior l’estructura i la funció de l’espai interior.