Entrades amb l'etiqueta ‘Història de l’Art’

L’art del Renaixement

dilluns, 1/11/2010

En el terreny artístic, el Renaixement és, en primer lloc, un moviment italià que acompanyava l’humanisme racional del segle XV. Així, el canvi de mentalitat cultural també es va reflectir en l’art. Si a l’edat mitjana l’art tenia una funció essencialment religiosa, la influència de l’humanisme va promoure la recuperació de les regles de l’art clàssic.

D’aquesta manera va desenvolupar-se un nou corrent artístic, l’estil renaixentista, on l’individu i la natura van començar a ser tractats com un tot harmònic del qual es pretenia destacar la seva bellesa. Igual que va passar en els corrents de pensament humanistes, l’ésser humà va passar a convertir-se en el centre de l’univers i els artistes van passar a preocupar-se per plasmar a les seves obres un ideal de bellesa.

La_naissance_de_Vénus.jpg

En síntesi, tres són els trets característics de l’art del Renaixement:

1. L’acostament a l’individu i la natura, abandonant el característic esquematisme de l’època medieval per passar a reproduir la figura humana i la natura. Especialment en les arts plàstiques, la influència de l’humanisme és notòria.  En els temes, els pintors i escultors van exaltar la figura humana, sovint d’una forma idealitzada, i van tenir cura de manera especial de la seva representació. L’ésser humà es va convertir en el centre de l’art i els artistes es van preocupar per plasmar un ideal de bellesa.

2. El desenvolupament de la perspectiva, des d’un punt de vista tècnic, com a conseqüència d’aquest nou esperit figuratiu. Els artistes renaixentistes van cercar la proporció i l’harmonia, motiu pel qual van ordenar les escenes, van inventar i fer servir fórmules matemàtiques i van projectar meticulosament la composició dels seus quadres.

3. El retorn als clàssics, tot recuperant els cànons grecs i romans, com a model ideal d’equilibri i mesura. D’aquesta manera, els artistes renaixentistes van abandonar les formes grandioses i l’abundant decoració del gòtic i van cercar els elements formals a les formes simples i harmonioses de l’art clàssic, perquè consideraven que l’art era també una ciència que tenia les seves pròpies lleis i que aquestes ja havien estat descobertes a l’antiguitat pels artistes grecs i romans.

david.jpg

D’altra banda, l’estil renaixentista es va desenvolupar en dues grans etapes:

1. El Quattrocento. El Renaixement va sorgir a la ciutat italiana de Florència a començaments del segle XV (Quattrocento, 1400-1500), tot i que en la pintura ja hi havia clars precedents al segle XIV (Trecento). En un període de prosperitat econòmica un cop superada la crisi baixmedieval, Florència va esdevenir la capital artística de l’Europa humanista del quatre-cents gràcies al mecenatge d’algunes de les principals famílies nobles de la ciutat, com ara els Medici. Ben aviat, aquesta nova visió de l’art s’expandiria per les altres grans ciutats italianes del període: Venècia, Milà, Màntua, Urbino i, sobretot, Roma.

2. El Cinquecento. Des dels nuclis urbans italians, en el segle XVI (Cinquecento, 1500-1600), l’estil renaixentista es consolidaria a Itàlia i s’expansionaria per tota Europa arribant a la maduració de l’estil i al seu màxim esplendor com a expressió artística. En aquest període, però, la capital artística seria passaria a la ciutat de Roma, gràcies al patrocini dels artistes exercit per l’Església.

Michelangelo_-_Fresco_of_the_Last_Judgement.jpg

Al Renaixement va ser quan la societat va començar a considerar el treball d’arquitectes, escultors i pintors com a Art, possibilitant als creadors de sortir de l’anonimat al que havien estat condemnats en l’època medieval en la qual l’artista era un simple artesà que treballava al seu taller i no firmava les seves obres.  Aquesta concepció va canviar per esdevenir figures que firmaven les seves obres i gaudien de reconeixement social i prestigi. A més, els artistes renaixentistes eren molt cultes i eren capaços de desenvolupar diverses disciplines. És per això que molts artistes van ser escultors, pintors i arquitectes, i fins i tot n’hi va haver que van destacar com a inventors i científics.

Els artistes disposaven del suport dels mecenes, que eren persones riques que finançaven les obres i en protegien els autors. En el Renaixement, als tradicionals encàrrecs de l’Església, s’hi van afegir i consolidar els de les famílies riques procedents de la burgesia de les ciutats. D’aquesta manera, burgesos i papes es van convertir en els principals mecenes dels artistes.

El món cultural català de la baixa edat mitjana: l’art gòtic

divendres, 22/10/2010

A partir del segle XIII, l’estil gòtic va introduir-se a Catalunya, estenent-se fins gairebé al segle XVII en algunes de les seves fórmules arquitectòniques i decoratives. Seria, però, a partir del segle XIV quan va sorgir una nacionalització d’aquest estil, creant-se un estil gòtic català amb personalitat pròpia

En el camp de l’arquitectura, el gòtic català assoliria un gran nivell tant en els edificis religiosos com en l’arquitectura civil i es caracteritzaria per la simplificació de les formes i dels continguts. Les noves construccions tindrien una acusada tendència cap a l’austeritat i a la unitat de l’espai interior. Les principals característiques de l’arquitectura del gòtic català suposen la introducció d’uns trets originals que fan d’aquesta una arquitectura única. Aquests serien:

  • La presència de murs nus.
  • L’ús de suports interiors i exteriors (pilars i contraforts) amb formes molt senzilles.
  • Una decoració molt escassa i limitada a portals i finestrals.
  • El predomini de cobertes simples (trams de volta de dues ogives), amb tendència a l’horitzontalitat.
  • La introducció dels pilars i els campanars octogonals.
  • L’existència d’espais interiors amplis i unitaris amb el predomini de les construccions d’una sola nau o amb tres naus gairebé de la mateixa alçada.

Les primeres manifestacions de l’arquitectura gòtica catalano-aragonesa cal cercar-les en els monestirs de l’ordre del Cister establerts a la Catalunya Nova cap al final del segle XIII: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, i a les seus de Tarragona i Lleida. Al segle XIII es van construir en aquest estil la catedral de Barcelona, la de Manresa, la de Tortosa i la de Mallorca. La plenitud del gòtic català, però, s’assoliria en el segle XIV amb la construcció de l’església de Santa Maria del Mar i el monestir de Pedralbes a Barcelona, l’església de Santa Maria de Montblanc, la seu de Manresa i la reformada catedral de Girona, entre d’altres.

poblet.jpg

Monestir de Poblet

catedral-del-mar.jpg

Santa Maria del Mar

Tanmateix, i de forma paral·lela a les edificacions religioses, va sorgir un estil gòtic civil i urbà caracteritzat per la construcció de palaus  com la Paeria de Lleida. El creixement econòmic de les ciutats catalano-aragoneses als segles XIII i XIV va afavorir la construcció d’edificis relacionats amb el comerç, com les llotges (Mallorca, València, Barcelona) i les drassanes (Barcelona); i vinculats amb les institucions ( Palau Reial, Palau de la Generalitat, Sala de Cent, a Barcelona). També es van construir residències reials (Castell de Bellver, a Mallorca), nobiliàries (palaus del carrer Montcada, a Barcelona) i edificis assistencials (Hospital de la Santa Creu, a Barcelona).

panteo reial.JPG

Panteó reial del monestir de Poblet

El desenvolupament de l’escultura gòtica a Catalunya va veure’s limitat pel funcionalisme de l’arquitectura, fet que va subordinar-la a la sobrietat regnant en les noves construccions que a poc a poc van deixar de tenir decoració a les portalades i als timpans. Destaca l’abundància de retaules escultòrics religiosos sobre pedra o alabastre i sobretot l’escultura funerària, menys dramàtica que en d’altres països europeus. Les imatges mostren una clara evolució respecte al romànic, representant-se amb més naturalitat i suavitzant el gest i els rostres.

L’esplendor de l’escultura gòtica a Catalunya va començar al segle XIV amb la construcció dels panteons reials al monestir de Poblet (obra de Jaume Cascalls) i de Santes Creus i es mantindria al segle XV gràcies a les obres de Pere Joan (per exemple, el retaule major de la catedral de Tarragona i l’escultura de Sant Jordi que decora una de les façanes del palau de la Generalitat).

Finalment, la pintura va experimentar un extraordinari creixement, causat per una àmplia demanda d’origen eclesiàstic i, sobretot, civil. D’aquesta manera, la pintura és l’art que exemplifica més bé la riquesa, la sofisticació i el refinament de la societat catalana medieval. A través d’ella, la burgesia comercial i les institucions gremials van buscar plasmar la seva prosperitat immortalitzant-se mitjançant les obres dels artistes.

Els retaules de fusta van ser la principal manifestació de la pintura del gòtic català, tot i que encara subsistirien les pintures murals. La seva evolució, seguint la tendència marcada per les escoles europees i amb el focus principal d’irradiació a la ciutat de Barcelona (desplaçat cap a València en el segle XV), pot dividir-se en les següents etapes:

1. En una primera etapa, des de finals del segle XIII fins a la primera meitat del segle XV, va predominar la pintura lineal, d’origen francès, caracteritzada pel predomini del dibuix sobre la pintura, amb figures molt estilitzades i colors vius, com pot observar-se a les pintures del palau Aguilar.

2. Durant la segona meitat del segle XIV va implantar-se l’estil italo-gòtic amb Ferrer Bassa (monestir de Pedralbes), Ramon Destorrents i els germans Jaume i Pere Serra (retaule de Tots el Sants del monestir de Sant Cugat). En aquestes pintures s’aprecia un alt nivell de composició (fons arquitectònics o paisatgístics) i les figures presenten un gran realisme.

bassa_smiquel2.jpg

L'oració a l'hort i l'empressonament de Jesús, de Ferrer Bassa

3. Durant el segle XV va introduir-se a Catalunya l’estil internacional, anomenat d’aquesta manera perquè era un recull d’elements de diferents països. Els seus principals representants van ser els mestres Lluís Borrassà i Bernat Martorell, en les obres dels quals podem observar un acurat estudi dels ambients i una gran tècnica (perspectiva-espai).

4. Finalment, cap a mitjans del segle XV, va arribar a terres catalanes la influència flamenca mitjançant les obres del pintor valencià Lluís Dalmau. En elles, com per exemple el retaule de la Mare de Déu dels Consellers, s’aprecien les tècniques de la pintura desenvolupada a Flandes, com l’ús de l’oli, el retrat, el detallisme i la gran importància que es dóna al paisatge i l’ambient. Dins d’aquest corrent també hem d’adscriure el pintor Jaume Huguet.

consellers.jpg

Retaule de la Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau

L’art gòtic

dimarts, 7/09/2010

L’estil gòtic va desenvolupar-se a Europa des de mitjans del segle XII fins a les darreries del segle XV, lligat amb el gran desenvolupament urbà d’occident, fenomen que va provocar un veritable furor arquitectònic donant pas a que s’aixequessin edificis més alts i lluminosos. D’aquesta manera, les ciutats van veure sorgir nombrosos grups de picapedrers, paletes i fusters, dirigits per mestres d’obres i arquitectes.

En aquest període l’Església va construir grans catedrals per als habitants d’aquests nuclis, símbols del poder econòmic i de la fe dels seus habitants. Tanmateix, van crear-se noves ordres religioses que van fundar convents i esglésies a les ciutats. D’altra banda, van construir-se edificis públics com ara ajuntaments, llotges, drassanes i hospitals, entre d’altres, per tal d’atendre les noves necessitats derivades del desenvolupament urbà i comercial. Finalment, les famílies riques de les ciutats van encarregar la construcció de grans palaus.

L’arquitectura gòtica:

A finals del segle XIII, l’estil gòtic va succeir definitivament el romànic. Va néixer a França i des d’aquest país es va estendre ràpidament per tot Europa donant pas a una nova estètica.

catedral gotica.jpg

La catedral era l'edifici més representatiu del nou estil artístic gòtic.

El gòtic, igual que el romànic, va ser un art religiós, però també el símbol del poder i la riquesa de les ciutats. La catedral n’era l’edifici més representatiu del nou estil artístic, però, com apuntàvem anteriorment, també es van construir altres edificis no religiosos, com ara castells, palaus, ajuntaments, universitats, etc.

La catedral es va convertir en el centre de la ciutat. No només s’hi feien els ritus religiosos, sinó que també s’hi reunien els gremis i els governs municipals abans que es construïssin els ajuntaments. Fins i tot van sorgir rivalitats entre les ciutats per construir la catedral més gran i alta.

paris_notredame_portada_eljuiciofinal.jpg

Catedral de Notre Dame (segles XII-XIV), París.

En els edificis gòtics es van utilitzar noves tècniques arquitectòniques i constructives (arc ogival, volta de creueria) que van permetre construir esglésies i edificis d’aspecte totalment diferent dels romànics.

  • S’usava l’arc ogival o apuntat. Es tracta d’un arc més alt i lleuger amb forma de punta de fletxa que, a causa de l’estructura vertical que presenta, permet elevar considerablement l’altura dels edificis i dóna pas a la verticalitat dels edificis.
  • S’usava la volta de creueria o ogival, el pes de la qual no descansava sobre el mur, sinó sobre els pilars a l’interior de l’edifici i els arcbotants i contraforts a l’exterior. Els arcbotants rebien el pes de la volta i, com si fossin una mena de pont, el transmetien als contraforts.

gotico.jpg

Les catedrals gòtiques se sostenien sobre un esquelet petri de voltes de creuer, pilars, arcs boterells i contraforts.

Gràcies a aquestes tècniques, ja no calien els murs gruixuts del romànic i es van poder obrir unes finestres enormes. D’aquesta manera la llum va penetrar a l’interior dels edificis. Aquests nous finestrals es tancaven amb vitralls molt vistosos i rosasses amb colors intensos. Com a resultat, mentre que a l’art romànic dominava la foscor i el recolliment, l’art gòtic va edificar construccions cada vegada més altes i lluminoses.

planta_catedral_amiens.jpg

Les catedrals gòtiques són de grans dimensions i tenen diverses naus i doble girola.

Finalment, les plantes dels edificis també van ser diferents de les romàniques. Malgrat que es va conservar, essencialment, la forma de creu llatina, les capçaleres, en lloc de ser semicirculars, es van fer poligonals i la nau central es construïa molt més alta i ampla que les laterals.

L’escultura gòtica:

Les arts plàstiques (escultura i pintura) progressivament van anar independitzant-se de l’arquitectura. Els artistes del gòtic van abandonar el simbolisme i van començar a tendir cap al realisme i la humanització de les imatges, tot i que la temàtica religiosa va seguir sent predominant.

coronation-notre-dame2.GIF

Portalada de la catedral de Notre Dame (segles XII-XIV), París.

L’escultura gòtica s’utilitzava bàsicament per decorar les façanes de les esglésies. Així, els escultors gòtics, igual que els romànics, representaven sobretot temes religiosos, especialment els temes de Crist crucificat i la Mare de Déu amb el Nen. Igualment, les escultures van continuar tenint una funció educativa. No obstant això, l’escultura gòtica va experimentar canvis importants:

  • Les obres es van anar alliberant de l’adaptació a l’arquitectura i, d’aquesta manera, les escultures exemptes, les que poden ser vistes per tot el seu contorn, van anar adquirint més importància.
  • Les figures es representen de manera més realista i natural; els vestits, les actituds i els gestos dels personatges eren cada cop més detallats. Aquest realisme va originar l’aparició dels primers retrats de nobles i burgesos.
  • Va triomfar la línia corba i les figures van anar adquirint una sensació de moviment.
  • Hi va haver interès per expressar sentiments d’alegria, tristesa, dolor, etc. Per exemple, és habitual trobar la imatge d’un Crist crucificat que pateix, o de la Mare de Déu, contenta, jugant amb el seu fill.
  • Van començar a esculpir-se imatges exemptes que representaven reis o personatges importants de l’època.

D’altra banda, van destacar les portalades de les esglésies i catedrals i els ornaments com ara les gàrgoles (que a la vegada servien per evacuar l’aigua de la pluja que queia a la teulada), els cadirats de cor sobre fusta que decoraven les esglésies i també l’escultura funerària.

Finalment, mentre que la majoria de les escultures romàniques són d’autor desconegut, moltes de les escultures o dels retaules gòtics són d’autors coneguts. Per exemple, a la Península Ibèrica són importants les obres de Pere Joan, Pere Oller, Guillem Sagrera i Gil de Siloé.

La pintura gòtica:

La pintura mural va perdre la importància que havia tingut durant el romànic a gairebé tot Europa, excepte a Itàlia. Els murs van ser substituïts per finestrals molt amplis decorats per rosasses i vitralls i no va quedar lloc per fer-hi les pintures que havien caracteritzat l’anterior etapa.

NRose-Sept07-D4009sAR800.jpg

Rosassa de la catedral de Chartres (segle XII), França.

sainte chapelle.jpg

Vitralls de la Sainte Chapelle (segle XIII), París.

D’aquesta manera, al principi del gòtic, els exemples més importants de pintura van ser les miniatures que decoraven els llibres sagrats, les cròniques i els relats, així com els vitralls de les catedrals, que estaven fets per pintors.

Més tard, va començar a adquirir importància la pintura sobre fusta, fet que va originar l’aparició dels retaules pictòrics que ocupaven principalment l’absis central del temple, darrere l’altar. Aquests retaules van evolucionar des dels que estaven formats per una sola taula fins als que es componien de diverses peces.

retaule bernat martorell.jpg

Retaule de Bernat Martorell (segle XV). Els retaules es pintaven sobre fusta i el daurat era el color predominant.

Els temes més representats van continuar sent els religiosos (en retaules dedicats a la vida de Jesucrist, la Mare de Déu i els sants), malgrat que també cal destacar l’aparició dels retrats. Molts nobles i burgesos urbans, quan encarregaven un retrat, volien mostrar el poder que tenien i passar a la posteritat.

A més, la pintura gòtica mostra la preocupació per aspectes nous, com la representació de la profunditat, l’estudi anatòmic dels personatges, la descripció minuciosa i detallista de la vida quotidiana, la representació dels sentiments i una nova valoració de la llum i del color. Així, les característiques més importants de la pintura gòtica van ser la riquesa de colors, l’ús del daurat, la introducció de paisatges de fons, la recerca de realisme i el creixent moviment de les figures.

D’altra banda, al segle XV, en el trànsit cap al Renaixement, els pintors flamencs van iniciar una pintura temàtica profana i marcada per un accentuat realisme.

jan-van-eyck-e28098portrait-of-giovanni-arnolfini-and-his-wife_-1434.jpg

"El matrimoni Arnolfini" (segle XV), oli del flamenc Van Eyck. Els burgesos rics es feien retratar amb aquesta nova tècnica de pintura.

Cultura i art romànic a la Catalunya medieval

diumenge, 25/07/2010

La Catalunya carolíngia i l’art preromànic:

El domini franc va suposar una penetració de la cultura carolíngia a la Catalunya Vella. En efecte, l’escriptura visigòtica va ser desplaçada per la carolina, la litúrgia franco-romana va substituir la hispanovisigòtica i la regla benedictina va introduir-se progressivament.

La cultura va ser monopolitzada per l’Església. Els monestirs, amb les seves escoles monàstiques i les seves biblioteques, com la de Ripoll, eren els nuclis més dinàmics. Van destacar els de Cuixà i Ripoll, especialment aquest darrer, on va estudiar Gerbert d’Aurillac, el futur papa Silvestre II.

D’aquest període cal esmentar la figura de Miró Monfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, que va redactar les actes de consagració dels monestirs de Cuixà i de Ripoll i va introduir el grec en els seus escrits llatins.

ripabs.jpgQuant a l’art, durant els segles IX i X, va desenvolupar-se el preromànic. Així, l’arquitectura d’aquest període va caracteritzar-se per:

a. Esglésies amb planta basilical o rectangular.

b. Sostres amb encavallades de fusta a les naus, i de volta als absis.

c. Finestres d’una sola esqueixada i volums pesants.

d. Utilització d’arcs ultrapassats o de ferradura.

e. Presència d’absis trapezoïdals.

Cal destacar les esglésies de Cuixà i de Ripoll i la munió de petites esglésies rurals esteses arreu del Pirineu i Pre-Pirineu, com Sant Quirze de Pedret, Sant Julià de Boada i Sant Vicenç d’Obiols, així com la primitiva església d’Olèrdola, al sud del Llobregat (Penedès).

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

Aparició del català com a llengua i literatura trobadoresca:

belladama.jpgDurant els segles XI i XII la producció literària catalana va manifestar-se dues formes: l’escrita i l’oral.

La literatura escrita utilitzava el llatí com a vehicle de comunicació i s’adreçava als cercles eclesiàstics. La transmissió i la creació culturals estaven a les mans fonamentalment dels escriptoris i les biblioteques dels monestirs i de les catedrals. Per contra, les formes literàries orals, adreçades a una noblesa i una pagesia incultes, feien servir el romanç per a compondre les seves cançons i narracions de gesta.

No obstant l’hegemonia del llatí, la llengua catalana, que segons sembla va començar a tenir identitat pròpia durant el segle IX, apareix ja en els documents dels segles XI i XII, destacant el document de les Homilies d’Organyà, datat a finals del segle XII o principis del XIII.

D’altra banda, cap a mitjans del segle XII, coincidint amb l’expansió cap a Occitània, va introduir-se a Catalunya la poesia trobadoresca en llengua provençal, de caràcter cortesà i de la qual Guillem de Berguedà va ser el representant català més destacat.

L’art romànic català:

En el camp artístic, el romànic va arrelar per tot Catalunya reflectint les característiques d’una societat teocèntrica i feudal.

L’arquitectura va ser, com a la resta d’Europa, la forma artística predominant. A Catalunya, a partir de l’any 1000, va sorgir un tipus d’arquitectura autòctona, fruit de la confluència dels corrents anteriors (visigot, musulmà i carolingi), caracteritzada per la seva monumentalitat i la riquesa de la seva decoració escultòrica. L’església del monestir de Sant Pere de Rodes, consagrada l’any 1022, n’és el centre i l’obra més representativa.

Monasterio_Sant_Pere_de_Rodes.JPG

Aquest estil autòcton va desenvolupar-se en el segle XI –Sant Miquel de Fluvià n’és un dels exemples més destacat– i tindrà gran repercussió en el segle XII.

sant-climent-taull.jpgCap a començaments del segle XI, impulsat per l’abat Oliba, va penetrar des del sud-est de França i del nord d’Itàlia l’estil llombard, que va formar l’anomenat “primer romànic”. A les esglésies de Sant Jaume de Frontanyà, Santa Maria de Ripoll i Sant Vicenç de Cardona se’n poden observar les característiques, funcionalitat i, quant a la decoració, les arcuacions cegues i les faixes llombardes.

A partir del segle XII, amb el “segon romànic”, l’arquitectura va arribar a la seva plenitud. La catedral de la Seu d’Urgell, els monestirs de Sant Pere de Galligants, Sant Esteve d’en Bas, Sant Pere de Besalú i Sant Joan de les Abadesses constitueixen clars exponents d’aquesta etapa.

En aquest període l’arquitectura va esdevenir més monumental, amb esglésies de tres o més naus, transepte, diversos absis i absidioles, i en alguns casos un cimbori que cobreix la cúpula.

Durant el segle XII, malgrat el domini del “segon romànic”, encara van construir-se esglésies d’estil llombard, com Sant Climent i Santa Maria de Taüll.

a 004.jpgL’escultura no va destacar durant el segle XI i va estar subordinada a l’arquitectura. A finals de segle, però, va sorgir un important nucli entorn del monestir de Sant Pere de Roda, i també al Rosselló, que van escampar la seva influència per les comarques gironines i que es caracteritzaven per la seva funció didàctica, sobretot en els capitells i portades. El claustre de Sant Cugat del Vallès i la gran portalada de Santa Maria de Ripoll són dos dels exponents més significatius.

Durant el segle XI, l’escultura va trobar un nou camp en la imatge policromada, caracteritzada per la seva rigidesa i inexpressivitat.

La pintura mural va constituir una altre focus important d’expressió. Els temes religiosos van ser predominants, especialment la representació de la majestat de Crist envoltat per l’ametlla mística o màndorla i acompanyat pels quatre evangelistes (tetramorf). La Mare de Déu també va ser un altre motiu representat, i reuneix unes característiques similars a la del Pantocràtor. Apareix asseguda amb el nen, però sense que entre ells dos hi hagi cap mena de relació, com si fossin dues figures aïllades. Les pintures de Sant Quirze de Pedret i Taüll són potser les més representatives. Tècnicament són pintures planes i poc naturalistes.

taull.jpg

Les pintures sobre fusta també van tenir un paper important, tot i que no tant com les murals. Es troben en el frontal dels altars i el baldaquí. Iconogràficament representen la imatge de Crist o de la Verge tancada dins la màndorla i envoltada pel tetramorf o per àngels. Al costat hi ha representades les figures dels apòstols. Al segle XII, tres nuclis artístics van assolir una gran expansió: la Seu d’Urgell, Ripoll i Vic.

L’art romànic

dissabte, 24/07/2010

Entre el segle XI i la meitat del segle XII en els regnes feudals de l’occident europeu va anar formant-se un estil artístic comú a tots ells: l’estil romànic. Per primera vegada des de la caiguda de l’Imperi Romà, el territori europeu va quedar unificat per un mateix estil artístic.

La major estabilitat política d’aquest període, els inicis de l’expansió econòmica i l’increment dels contactes entre els regnes cristians (gràcies al peregrinatge i el desenvolupament del comerç) van afavorir aquesta unitat d’estil, tot i que en cada territori va tenir característiques particulars.

L’art del romànic va ser predominantment rural. L’Església era el principal client dels artesans, als quals encarregava la construcció i decoració de petites esglésies en les nombroses viles i pobles de l’època. D’aquesta manera, la religiositat és la característica més important del romànic.

Sant-climent-exterior.jpg

L’objectiu principal de les obres d’art era provocar un apropament dels fidels cap a Déu. Per això, una altra característica fonamental de l’art romànic és l’ús de símbols: tot transmetia un missatge passat pel tamís del cristianisme, des de les formes dels edificis, fins als materials utilitzats o els motius de decoració.

En arquitectura, la influència de la religió es va notar en els tipus d’edificis, perquè els més representatius van ser les esglésies, les catedrals i els monestirs. A les zones rurals també van edificar-se nombrosos monestirs i castells, generalment emmurallats, en els quals vivien i governaven els senyors feudals dels regnes d’occident.

L’escultura i la pintura van ser un complement decoratiu de les construccions arquitectòniques i van adaptar-se al marc en el qual estaven inserides (capitells, timpans, absis, etc.) i la religiositat va estar present en la recerca del sentit espiritual de les coses. El que interessava de debò a l’artista romànic era representar l’essència interior, no la bellesa.

Meister_aus_Tahull_001.jpg

Quant als artistes del romànic, aquests eren considerats com uns simples artesans. En la majoria dels casos ni tan sols se sap el nom dels que feien les obres. Acostumaven a fer una vida de tipus itinerant, és a dir, quan acabaven la feina en un lloc se n’anaven a un altre cercant un nou treball per a poder sobreviure.

L’arquitectura del romànic:

Els principals edificis romànics es construïen en pedra. Al principi, es cobrien amb sostres de fusta, però com que els incendis eren freqüents en aquest període, es va optar per usar la pedra. Per poder cobrir amb pedra els edificis grans, els arquitectes van tornar a utilitzar alguns elements romans, com ara les voltes de canó i les cúpules.

484px-Issoire-saint-austremoine.jpg

Les cobertes descansaven en arcs de mig punt i columnes i pilars molt gruixuts. Però com que les cobertes pesaven molt, va caldre reforçar l’edifici per evitar que caigués. Per això, els arquitectes romànics utilitzaven murs molt gruixuts, reforçaven l’edifici amb contraforts a l’exterior i reduïen tant el nombre com la mida de les finestres. Aquests trets feien que els edificis mostressin un aspecte molt sòlid i compacte i tinguessin poca llum a l’interior.

Els temples solien tenir planta de creu llatina, per recordar la creu en què va morir Jesús. El braç llarg de la creu podia estar compost d’una o diverses naus que acabaven en un absis. El braç més curt rep el nom de creuer o transsepte.

Cluny-Abtei-Ostfluegel-mtob.jpg

A les rutes de peregrinatge i a les naixents ciutats van construir-se les primeres catedrals: grans edificis religiosos per a un nucli urbà important. Eren edificis amplis i pesants. Aquesta sensació procedeix de l’amplitud dels murs i l’escassetat d’obertures (portes i finestres), fet que determina l’escassa il·luminació dels interiors.

L’escultura del romànic:

L’exterior i l’interior dels edificis romànics es decoraven amb escultures. A més de decorar, aquestes escultures tenien una funció educativa i religiosa. Com que la majoria de persones no sabien llegir ni escriure, les imatges els ensenyaven els personatges i temes de la religió cristiana. Per això es diu que les esglésies romàniques eren «bíblies en imatges».

Autun_St_Lazare_Tympanon.jpg

Les escultures romàniques s’adaptaven a l’arquitectura. Els artistes allargaven, retorçaven o estiraven les figures per adaptar-les a l’espai que disposaven. D’altra banda, les figures humanes no eren naturalistes i es representaven de manera esquemàtica. A més, els personatges apareixien vestits amb robes rígides que tapaven la major part del cos.

Silos-Duda.jpg

Les escultures estaven pintades amb colors vius. Avui dia, la majoria de les escultures romàniques que podem observar han perdut els colors a causa del pas del temps. Decoraven especialment els capitells i les portalades d’esglésies i claustres, destacant la representació de Crist en majestat (pantocràtor) i les representacions del judici final. També es feien talles de fusta que representaven la Mare de Déu amb el Nen i el Crist Crucificat.

La pintura del romànic:

La majoria dels edificis romànics estaven pintats tant a l’exterior com a l’interior. Però les pintures més importants es reservaven per a l’interior dels temples.

La pintura romànica no era naturalista. Les figures es representaven de manera esquemàtica i en postures rígides. Els colors eren intensos i el contorn de les figures es perfilava amb una línia negra força gruixuda. A més, alguns personatges es dibuixaven molt més grans que la resta, per destacar-ne la importància.

Es pintaven sobretot temes religiosos i no hi apareixien paisatges de fons, es buscava sobretot destacar el missatge que comunicaven els personatges.

Meister_der_Paraphrasen_des_Pentateuch_001.jpg

Els principals tipus de pintura romànica eren:

  1. La pintura mural és la que se situa a les parets, utilitzant la tècnica del fresc. Els temes preferits eren el pantocràtor i la Verge amb el Nen.
  2. La pintura sobre taula utilitzava la tècnica del tremp, barrejant pigments i rovell d’ou, per decorar la part frontal i els retaules de fusta que decoraven els altars.
  3. Les miniatures eren petites pintures amb què s’il·lustraven llibres, com ara bíblies, còdexs i santorals.

Les societats musulmanes medievals: societat, cultura i art

dijous, 15/07/2010

Organització social i política. La societat islàmica era una societat de tipus tribal, organitzada en clans amplis, cohesionats per la solidaritat. La família era patriarcal, amb una important submissió de les dones. El matrimoni era poligàmic i endogàmic (realitzat entre membres de la mateixa comunitat), la qual cosa li donava un cert avantatge a l’hora d’absorbir i assimilar les poblacions amb les quals entrava en contacte.

g-islam-jardin.jpgEntre les tribus es podien establir pactes o vincles de clientela. Aquesta xarxa de fidelitats, basada en la solidaritat tribal, va afavorir el progrés de les conquestes, però va ser un obstacle a l’hora d’establir les bases de l’Estat ja que aquests vincles eren sempre condicionals.

Aleshores, els musulmans van tendir a prescindir dels vincles tribals, i es va recórrer als funcionaris i soldats procedents de la societat indígena o de més enllà de les fronteres de l’Islam (estranys, en definitiva, al medi tribal). Aquests funcionaris van caracteritzar-se per la seva fidelitat a la dinastia regnant.

L’estabilitat de les dinasties depenia, en part, del control de les rutes comercials i especialment de les dedicades al comerç de metalls preciosos. Quan aquest control fallava, la dinastia depenia, bàsicament, de l’excedent intern i augmentava la pressió fiscal més enllà del que era permès per la legislació islàmica. En aquest cas, el poder perdia legitimitat, i amb això el suport de la població, fet que facilitava l’esclat de revoltes i conflictes.

Cultura i ciència. A nivell cultural, la civilització islàmica va constituir una síntesi i va esdevenir transmissora dels coneixements procedents de diverses cultures i avançaren en camps tan importants com el de la matemàtica, la medicina i la filosofia. Així, els musulmans van tenir un paper molt important en el desenvolupament de la humanitat.

Es ben conegut el paper dels àrabs com a transmissors del llegat heretat de la societat clàssica, particularment de Grècia. També van ser peoners en diversos camps de la investigació científica i van acomplir un paper fonamental en el desenvolupament de la major part de les disciplines científiques.

Com a exemple citem a Muhammad ibn Musà al-Hwarizni, del segle IX, pare de l’àlgebra (paraula d’origen àrab). De les seves investigacions provenen termes com algorisme (mètode i notació en les diferents formes de càlcul) i guarisme (cadascun dels signes o xifres aràbigues que expressen una quantitat). Al-Hwarizni també va fer progressar considerablement la trigonometria.

A més de desenvolupar l’àlgebra, els musulmans aportarien la notació decimal i el zero (d’origen hindú).

També van desenvolupar les tècniques de navegació d’origen xinès, com la carta marina, la brúixola i l’astrolabi.

000044930.png

El saber va ser assimilat i desenvolupat a les madrasses (escoles alcoràniques). Tot sovint allí ensenyaven savis acabats de convertir a l’Islam.

La formació de l’Islam va servir perquè cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l’àrab esdevingués llengua universal de l’Islam, a causa de l’expressa prohibició de traduir l’Alcorà, va servir de lligam de cultures distants.

També van crear grans biblioteques on van recollir obres seves i dels autors clàssics grecs i llatins, que d’aquesta manera es van poder conservar durant segles. Ben aviat, però, iniciarien el conreu d’una una brillant literatura aràbica (poesia, novel·la, llibres de viatges, contes, història…). De mica en mica, l’àrab desplaçaria el grec com a llengua culta; tot i que l’Islam la conservaria i estudiaria, especialment en el camp de la ciència. De les seves obres literàries van destacar especialment els Contes de les mil i una nits, on es barrejaven influències populars índies, perses i egípcies.

L’art de la imatge no va ser gaire representat fins a l’època turca. Així, l’obra d’art prototípica va ser la mesquita. Aquest edifici, de planta rectangular, continuaria la tradició bizantina que consistia a concentrat tots els efectes estètics a l’interior, mentre que descurava l’exterior, on s’adverteix directament el material de construcció. La decoració solia ser abstracta, geomètrica o vegetal.

imagen_partes_mezquita.jpg

Les mesquites més importants de les primeres etapes de l’Islam són la d’Omar, a Jerusalem, la de la Meca, la de Cairuan, a Tunis, i la de Còrdova, a Andalusia. Altres edificis de tipus religiós son les madrasses i les tombes fortificades (tomba de Tamerlà a Samarcanda), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans (Madinat al-Zahra a Al-Àndalus, el palau de Topkapi a Istanbul, l’Alhambra de Granada), les albergueries, els hospitals i els banys públics.

interior_mezquita.jpgL’ arquitectura islàmica té unes característiques particulars:

Es construïa amb materials pobres i poc duradors, com ara maons i guix. Aquests materials, però, es recobrien amb una decoració abundant i molt bella, que els donava una aparença de gran riquesa. L’islam prohibeix representar animals i persones. Per això, per decorar usaven motius geomètrics i vegetals. Un altre tipus de decoració era la cal·ligrafia, que és molt bonica i artística. Cobrien els murs amb textos de l’Alcorà, poemes i lloances.

La preocupació per crear ambients agradables i frescos va donar lloc a espais en els quals abundaven jocs de llum i ombra que s’aconseguien per mitjà de l’ús de vidrieres, gelosies i reflexos a les rajoles. A més, el gust per l’aigua es materialitzava en fonts, piscines, cascades, etc.

Els edificis musulmans se sostenien sobre columnes, pilars i diferents tipus d’arcs, com ara els arcs de ferradura i els polilobulats. A vegades aquests elements eren tan nombrosos que formaven autèntics boscos. Generalment, aquests edificis es cobrien amb sostres plans i de fusta, tot i que també usaven cúpules, que van arribar a ser decorades amb gran riquesa.

En arts aplicades, la ceràmica va assolir un gran desenvolupament, profusament decorada amb varietat de motius i formes. La miniatura que il·lustrava els llibres també va adquirir un gran nivell de qualitat. Els tapissos, les catifes i altres tipus d’objectes industrials com arquetes i pots per guardar joiells o perfums, generalment d’ivori, foren importants en l’art i en el comerç. En les arts aplicades es denota una forta influència de l’art persa, amb dibuixos estilitzats d’animals o vegetals enfrontats. En aquests dibuixos i en les miniatures sí que apareix la figura humana i són freqüents les representacions de Mahoma, encara que sense rostre.

La cultura àrab va assolir el seu punt culminant entre els segles IX i XI. Durant el segle XV, aquesta civilització entraria en decadència. Els musulmans serien expulsats de la Península Ibèrica a la fi de l’Edat Mitjana i la totalitat dels països que van constituir l’Imperi, llevat del Marroc, caurien sota l’òrbita dels turcs otomans, els quals arribarien a ocupar els Balcans i a amenaçar la ciutat de Viena.

L’art clàssic romà

dilluns, 12/07/2010

L’art romà va desenvolupar-se en els segles de la República i, fonamentalment, durant l’Imperi. Les seves obres denoten influències d’estils artístics dels pobles conquerits, especialment de Grècia i dels regnes hel·lenístics, així com de l’art etrusc. D’aquesta manera, per a molts autors, l’art romà pot ser considerat com una continuació de l’art grec del període hel·lenístic. És per aquest motiu que l’art de l’antiga Grècia i el de Roma s’agrupen sota la denominació d’art clàssic.

Les ciutats. L’art romà va ser fonamentalment urbà, perquè les ciutats eren el centre de la vida de l’Imperi. Les ciutats romanes acostumaven a tenir un traçat regular, amb una forma similar a la dels campaments militars. L’espai intern s’organitzava entorn de dos carrers principals, el cardum (eix nord-sud) i el decumanus (eix est-oest), que es creuaven al centre on hi havia el fòrum o plaça pública.

Van pavimentar els carrers i van construir clavegueres i conduccions d’aigua per a les fonts i els habitatges dels ciutadans més benestants. Els habitatges de les famílies més riques, les domus, tenien diverses dependències organitzades a l’entorn d’un atri o pati central. Decoraven les parets amb pintures i mosaics. També hi havia les insulae, unes cases de pisos on vivien diverses famílies.

ciudad_romana.jpg

L’arquitectura. Els romans van adoptar les formes externes de l’art grec, però, a més, van ser capaços de fer servir amb gran èxit altres recursos constructius, com ara l’arc, la volta i la cúpula, que els grecs desconeixien o a penes havien utilitzat. En definitiva, els romans eren uns constructors excel·lents i una prova d’això és que moltes de les seves obres han arribat fins als nostres dies.

Els arquitectes romans van ser, més enllà de la seva capacitat artística, uns tècnics i enginyers excel·lents que van treure el màxim profit dels materials de que disposaven. Com a arquitectes van crear tècniques que avui dia encara fem servir, tot i que hi haguem fet algunes modificacions.

Els edificis romans eren molt sòlids van construir-se amb pedres, formigó i maons. Atesa la pobresa dels materials emprats, les parets exteriors dels edificis eren recobertes amb marbre. Al principi els edificis es tancaven amb cobertes planes de fusta o de pedra. Després, es va estendre l’ús de l’arc, la volta i la cúpula, elements que van permetre cobrir espais molt més grans.

L’interior, a més d’aquest material, podia estar decorat amb pintures murals i mosaics que normalment guarnien el terra. Els mosaics s’elaboraven amb petites peces de colors que s’incrustaven en guix fresc. Amb aquestes peces, anomenades tessel·les, dibuixaven ocells, plantes, retrats o formes geomètriques, entre d’altres.

Les grans obres arquitectòniques romanes tenien sempre un sentit pràctic, és a dir, es destinaven a satisfer les necessitats de la població. També solien ser monumentals, molt grans, perquè els que veiessin els edificis sentissin que els romans eren molt poderosos com a poble. Els edificis importants es concentraven al fòrum, la plaça principal de les ciutats. Els edificis per a l’oci eren molt nombrosos i es van construir amb diners públics.

D’entre els edificis més característics de l’arquitectura romana destaquem els següents:

  • Els temples, dedicats a les divinitats, on els sacerdots realitzaven els cultes religiosos. Habitualment de plata rectangular, s’alçaven sobre una plataforma o podium. També n’hi havia alguns de planta circular, com el dedicat a la deessa Vesta i, sobretot, el Panteó de Roma (segle II d.C.), temple dedicat a tots els déus de l’Imperi, que va ser cobert amb una immensa cúpula (43 metres de diàmetre, amb un ull central de 9 metres de diàmetre) que s’ha mantingut intacta fins els nostres dies.
El Panteon de Agripa.jpg

El Panteó de Roma

  • La basílica, on tenien lloc els intercanvis i transaccions comercials i s’administrava la justícia. Era un edifici rectangular, dividit en tres naus separades per columnes. La paret del fons tenia una forma semicircular (absis). Aquest tipus d’edificacions van servir de model per a les primeres esglésies cristianes.
  • Les termes o banys públics, eren uns edificis de grans dimensions a l’interior dels quals els romans, a més de banyar-se amb aigua calenta (caldarium), freda (frigidarium) o temperada (tepidarium), podien descansar i fer exercicis esportius en les seves dependències.
fo15c14.jpg

Termes romanes

  • L’amfiteatre, edifici totalment original del món romà, era on es celebraven les lluites de gladiadors o els combats entre gladiadors i feres. L’afició, molt estesa, dels romans pels espectacles violents va fer que, pràcticament a cada ciutat hi hagués un d’aquests edificis. La seva planta era el·líptica i, sota l’arena on tenia lloc l’espectacle, hi havia les diferents dependències destinades als gladiadors i a les feres. El més important i conegut va ser el Colisseu de Roma (80 d.C.) amb una capacitat per a 45.000 espectadors.
Colosseum_in_Rome.jpg

El Colisseu de Roma

  • El circ, tenia una forma allargassada i on es celebraven les curses de quadrigues de cavalls, que tenien molt èxit.
  • El teatre, servia per a les representacions de comèdies i tragèdies. Formalment s’assemblava molt al d’estil grec, però en comptes d’excavar-lo a la muntanya era edificat.
teatro romano.jpg

Teatre romà

  • Les tombes monumentals, per a personatges destacats del món romà, podien tenir forma de torre o de piràmide, entre d’altres.
  • Els monuments commemoratius, que servien per recordar fets importants i grans victòries militars. D’entre aquests monuments destacaven fonamentalment els arcs de triomf i les columnes.
rome_trajansforum.jpg

La columna de Trajà al nord del Fòrum Romà

  • Les obres d’enginyeria, com ara ponts i aqüeductes (per abastir d’aigua les ciutats), eren construccions monumentals de grans dimensions. També cal mencionar que els romans van construir vies i camins pavimentats que unien les ciutats més importants de l’Imperi. D’aquesta manera, tot l’Imperi estava ple de vies de comunicació.

Els romans i l’art de la imatge. Tot i que l’arquitectura va ser la manifestació artística en la que els romans van aconseguir els èxits més grans, també van demostrar excel·lència en el camp de l’escultura, la pintura i el mosaic.

L’escultura, molt influenciada per la tradició grega i hel·lenística, aviat es va caracteritzar pel seu realisme. Les estàtues es feien en marbre i en bronze, i menys freqüentment en d’altres tipus de pedra. La part més important d’aquestes figures era el cap, del qual sempre intentaven mantenir la màxima versemblança amb l’original.

Marek_Aureliusz_Kapitol.jpg

Escultura eqüestre de l'emperador Marc Aureli

D’altra banda, els relleus que trobem en els arcs del Triomf i en les columnes commemoratives són d’una gran qualitat i, a més, tenen un gran interès històric ja que representen escenes bèl·liques d’una manera força verídica i realista.

Rome-ForumRomain-ArcheSeptime.jpg

Arc de Septimi Sever a Roma

L’art clàssic grec

dimarts, 6/07/2010

Malgrat que al llarg dels segles l’art grec va anar evolucionant, les característiques que va adquirir al segle V a.C., especialment a la polis d’Atenes, s’han convertit en el punt de referència per a tota la Història de l’Art posterior.

Els artistes grecs van reflectir l’optimisme que vivia la societat en les seves obres. Van esforçar-se per fer un art al servei dels homes del seu temps, un home que era la mesura de totes les coses, en contraposició a les civilitzacions orientals on més aviat s’intentava mostrar la grandesa dels déus davant la petitesa dels humans.

Els grecs reien en una bellesa ideal, basada en l’equilibri i l’harmonia entre totes les parts. Això va portar-los a estudiar molt profundament les proporcions de l’anatomia humana i les mesures més harmòniques dels edificis, entre d’altres. Aquesta forma de concebre l’art, com a creadora de bellesa, l’anomenem idealisme.

Les ciutats. Com que el relleu grec era molt accidentat, el transport i el comerç eren difícils per terra. Per això, les ciutats solien estar situades a prop del mar, on les comunicacions eren més fàcils.

Les ciutats tenien carrers estrets, tortuosos i foscos. Per exemple, la ciutat d’Atenes no tenia un pla urbanístic regular; la majoria de les cases eren molt modestes, i aquestes i els petits tallers annexos estaven distribuïts en carrers estrets i serpentejants. A Atenes hi havia barris amb cases més àmplies, on vivien els rics, però la major part dels ciutadans acomodats vivien als afores o a les zones rurals. Durant el dia, la gent feia molta vida al carrer, però a la nit la ciutat esdevenia fosca i insegura.

La vida s’organitzava, principalment, al voltant de dos centres: l’àgora i l’acròpoli.

  • L’àgora era el centre polític i comercial de les ciutats així com una zona residencial, una plaça pública on se celebrava el mercat i on els ciutadans es reunien per passejar i xerrar. Així es mantenien informats sobre tot el que passava a la ciutat.

agora.gif

  • L’acròpoli era un recinte emmurallat situat en un lloc elevat de la ciutat. Com que era una zona fàcil de defensar en cas de guerra, s’hi construïen els temples i alguns dels edificis més importants i s’hi refugiava la població si un conflicte bèl·lic arribava a la ciutat.

acropolis.jpg

Durant l’època hel·lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se’n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l’actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports més grans que fins llavors, perquè el comerç es va desenvolupar molt.

També es van edificar nous tipus d’edificis. A més dels temples, cada ciutat tenia diversos teatres, gimnasos, biblioteques, museus i grans jardins.

L’arquitectura. Els grecs van construir edificis molt variats, però els més importants de tots eren els temples, on vivien les divinitats. És a dir, els temples tenien com a funció principal contenir l’escultura que representava a la divinitat corresponent.

partenon.jpg

Els temples es construïen principalment en marbre blanc i es pintaven de colors, que s’han perdut amb el pas del temps. Tenien forma rectangular i eren més petits que els temples egipcis. L’espai interior, reduït, era delimitat per murs construïts amb blocs regulars de pedra o marbre (carreus).

000319630.png

Tot el perímetre s’alçava sobre una plataforma (l’estilobat), estava envoltat de columnes, i l’espai que hi havia entre aquestes es cobria amb enormes peces de pedra horitzontals (estructura arquitravada). La coberta del temple era una teulada de dos vessants, que donava una forma triangular a cadascuna de les dues façanes (frontó).

Els temples tenien diverses dependències:

  • El prònaos era el vestibul.
  • La naos o cel·la era la sala principal. Aquí s’hi guardava l’estàtua de la divinitat.
  • L’opistòdom era el lloc on es dipositaven les ofrenes que feien els fidels.

Els grecs, per tant, no van utilitzar ni l’arc ni la volta, sinó que cobrien els temples amb cobertes allindades o arquitravades, és a dir, planes, i amb teulades de dos aiguavessos.

La preocupació dels grecs per l’harmonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els arquitectes construïssin i decoressin els temples segons unes regles estilístiques molt estrictes que determinaven la mida dels elements arquitectònics i com s’havien de combinar. Aquestes regles s’anomenen ordres.

ordini.gif

Al principi, hi havia dos ordres: el dòric i el jònic. Després, en va aparèixer un de nou anomenat corinti, més monumental i generalitzat en l’època hel·lenística. Els tres ordres grecs es diferenciaven principalment per la forma de les columnes, dels capitells i dels entaulaments del temple.

Un dels temples grecs d’estil dòric més importants és el Partenó, situat a l’acròpoli d’Atenes i dedicat a la deessa Atena. Va ser construït en marbre i decorat amb relleus i escultures de l’escultor i arquitecte Fídies.

Un altre tipus d’edifici significatiu de l’arquitectura grega clàssica va ser el teatre, compost per la graderia, un espai semicircular destinat al públic; l’orquestra, on estava situat el cor; i l’escena, en la qual es representaven les tragèdies i les comèdies. D’aquests, destaca el teatre d’Epidaure per la seva gran capacitat (12.000 espectadors) i per la seva extraordinària acústica.

teatro.jpg

L’escultura. La majoria de les estàtues i els relleus grecs tenien una funció religiosa i representaven divinitats i herois. Per això moltes d’aquestes escultures se situaven en els temples. Un altre grup important d’escultures servia per adornar les tombes.

Hermes_di_Prassitele,_at_Olimpia,_front.jpg

Els escultors grecs van manifestar molt interès per representar la bellesa ideal del cos humà nu. D’aquesta manera, l’escultura reflecteix clarament el principi grec segons el qual l’home és la mesura de totes les coses. Aquesta bellesa es basava en les proporcions harmonioses, cosa que va dur els artistes a crear cossos perfectes.

Per això, els escultors van estudiar detalladament la naturalesa humana. Els artistes pretenien mostrar una bellesa idealitzada, serena i harmoniosa, que es concretaria en la formulació del cànon: la proporció equilibrada entre les diferents parts del cos humà per aconseguir la bellesa ideal. Així, segons l’escultor Policlet, el cap havia de ser, pel que fa a la seva proporció, una setena part del cos.

Greek_statue_discus_thrower_2_century_aC.jpg

Els materials més utilitzats en l’escultura grega eren el bronze i el marbre, malgrat que també utilitzaven la fusta, la terracota, l’or i el marfil. Gairebé totes les escultures es pintaven amb colors vius, que no s’han conservat. La majoria de les escultures de bronze s’han perdut, però sabem com eren gràcies a les còpies que en van fer els romans.

Les escultures gregues més antigues, de l’època arcaica, representaven atletes nus (koúroi) i sacerdotesses (kórai), que es caracteritzaven per la seva rigidesa, d’influència egípcia. Seria a l’època clàssica (segles V i IV) quan els escultors grecs van aconseguir una major perfecció en la representació del cos humà, gairebé sempre masculí. Finalment, a l’època hel·lenística, les escultures es van distingir per una gran expressivitat i per la sensació de moviment.

eefd65951cc454c991991381d337e841_96a.jpg

Les escultures gregues tenien una gran qualitat. Per aquest motiu es van convertir en models per als artistes d’èpoques posteriors.

La ceràmica. Destaca principalment per la seva decoració pintada. Les temàtiques més habituals eren dels relats mitològics i d’escenes pròpies de la vida quotidiana.

11.jpg

Cultura i art a l’antic Egipte

diumenge, 4/07/2010

L’escriptura. L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes.

Egypt_Hieroglyphe2.jpgAl principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia era analfabeta. Els egipcis utilitzaven l’escriptura en relleus murals i en fulls de papir, una planta molt abundant a la vora del Nil.

Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial.

El descobriment de l’anomenada Pedra de Rosetta, a les darreries del segle XVIII en l’expedició francesa encapçalada per Napoleó Bonaparte al país del Nil, va fer possible que l’egiptòleg Jean-François Champollion pogués desxifrar aquest tipus d’escriptura al començament del segle XIX (1822). Això va ser possible perquè aquesta pedra de basalt negre presentava un mateix text escrit en tres versions diferents: jeroglífica, demòtica (la forma simplificada de l’escriptura egípcia) i grega clàssica. Aquest fet ens ha permès obtenir un coneixement molt complet de la història egípcia.

Rosetta_Stone.jpeg

La Pedra de Rosetta

L’art. L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus.

Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder.

Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social.

L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.

  • La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
  • La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
  • La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
  • La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.

Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

Arquitectura. Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava.

800px-All_Gizah_Pyramids.jpg

Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària.

D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.

A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

CAMERON_EGYPT_2006_FEB_00289.JPG

A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel.

Escultura. Era de dos tipus: d’una banda, hi havia l’estatuària de faraons i déus, i de l’altra, la que representava personatges no reials.

L’estatuària dedicada als faraons i als déus es caracteritza per la rigidesa i la frontalitat amb que eren representats els personatges.

En canvi, l’estatuària que representava personatges no reials, és a dir, escribes i nobles, entre d’altre, presenta caracters d’una major naturalitat i realisme.

Finalment, a l’època del faraó Akhenaton, l’art egipci va experimentar una gran transformació. En aquest moment el faraó va ser representat, generalment, d’una forma més humanitzada i, sovint, acompanyat de la seva esposa Nefertiti i les seves filles.

Nefertiti.jpg

Bust de Nefertiti

Pintura. Va tenir un gran desenvolupament a l’antic Egipte, tant en papirs com en murals a les parets de les tombes. Molt freqüentment s’hi representaven escenes de la vida quotidiana (tasques agrícoles, escenes de caça i  activitats festives, entre d’altres), mentre que en d’altres ocasions els motius eren religiosos, com ara la representació del tribunal de les ànimes d’Osiris.

Ägyptischer_Maler_um_1400_v._Chr._001.jpg

La pintura era plana, és a dir, els colors no es barrejaven, i policroma, amb l’ús de diversos colors, de tonalitat més fosca per a representar els homes i més clara en el cas de les dones. La figura humana es mostrava sempre amb el tors en posició frontal, però amb el rostre i les cames de perfil.

Cultura, art i ciència en les primeres civilitzacions

dissabte, 3/07/2010

En el període de la revolució urbana van aparèixer les primeres religions eclesiàstiques (amb sacerdots), que atribuïen a les divinitats força més poder que les societats del Neolític. Algunes d’aquestes divinitats fins i tot eren considerades responsables de l’origen del món i controlaven alguns dels fenòmens importants de la natura com el moviment del Sol, la pluja, la reproducció humana, vegetal i animal.

En general, els pobles d’origen agrari van començar adorant divinitats femenines. A mesura que unes ciutats es van anar imposant sobre unes altres, els déus de les ciutats més poderoses també s’imposaven sobre els altres. A tots aquests déus s’atribuïen llegendes i mites, amb els quals s’intentava explicar, d’una manera metafòrica, els grans misteris sobre la vida, la mort, el destí dels éssers vius, el creixement o el futur, entre d’altres.

Del comportament que les societats urbanes atribuïen a les seves divinitats n’extreien també una moral, és a dir, un conjunt de normes de conducta aplicables als éssers humans. En general, aquesta moral d’origen diví guardava una estreta relació amb les lleis elaborades pels primers estats, en les quals s’establien les formes de conducta que convenien als governants, que eren qui redactaven les lleis.

Sota el concepte religió eclesiàstica al•ludim al fet què, en relació amb les idees religioses, es va crear un cos organitzat de sacerdots, el conjunt del qual denominem clergat, responsable de tot allò que feia referència a les creences i el comportament moral dels súbdits, perquè fos del gust dels déus, i també per a retre’ls culte. Els sacerdots van ser sempre una casta privilegiada, en ser els “transmissors de la voluntat divina”, que s’esforçava per mantenir en secret els seus ritus i coneixements i per presentar-se com els exclusius dipositaris de la veritat revelada.

sfinje egipte.jpg

D’altra banda, gràcies a les restes arqueològiques, podem conèixer l’art característic d’aquests pobles. Els edificis conservats fins a l’actualitat estaven profusament decorats i els edificis de les persones humils eren força més senzills i més fràgils i el seu estat és molt pitjor. Per això, coneixem molt més bé l’art de les edificacions de governants i classes riques que no pas l’art popular. Per una raó semblant, tenim més restes arquitectòniques, escultores i plàstiques que dades relatives a la literatura, la dansa i la música.

Cal destacar un tret general: el considerable nivell tècnic que es pot apreciar en aquestes construccions. En arquitectura, es van haver de resoldre els problemes dels fonaments dels edificis de diversos pisos, els del trasllat d’enormes quantitats de materials (blocs de pedra, etc.), de l’obtenció de productes escassos a través del comerç a llarga distància, de la representació sobre un pla d’un projecte pensat en tres dimensions, de l’organització del treball de milers de persones, etc.

Totes les realitzacions artístiques responien a una intenció de comunicació social. Es tractava de que tothom captés una determinada concepció de la vida, que els governants s’encarregaven de divulgar: la importància de les divinitats, la dependència dels éssers humans respecte dels designis divins, etc. En aquelles societats, els artistes no pretenien pas de plasmar la pròpia personalitat: únicament eren artesans o especialistes que treballaven per encàrrec.

cuneiforme.jpgRespecte de l’escriptura, la complexa administració d’una ciutat i dels béns que controlava van impulsar la confecció de sistemes de registre i de càlcul força elaborats. En aquestes primeres civilitzacions urbanes va néixer l’escriptura, que ja de bon començament va ser ideogràfica: cada idea era representada mitjançant un signe o dibuix.

A Sumer (Mesopotàmia) s’han trobat una sèrie de tauletes d’argila de petites dimensions amb inscripcions realitzades mitjançant un tascó (sistema anomenat escriptura cuneïforme), en les quals es consignaren llistes dels béns acumulats al temple. En els mil•lennis següents, aquest sistema d’escriptura va anar evolucionant i simplificant-se.

A Egipte va inventar-se en principi una modalitat d’escriptura anomenada jeroglífica, que a més de servir per a recopilar els registres econòmics i les cròniques militars i polítiques, era utilitzada per a decorar les parets dels grans edificis. Més endavant, es van inventar d’altres sistemes d’escriptura més senzills per a la confecció de documents. Els egipcis van ser els primers a escriure sobre papirs (fulles o làmines elaborades amb la medul•la del tronc de la planta del mateix nom).

escriptura egpcia 01.jpg

Cap al II mil•lenni a.C., els fenicis van idear un altre sistema que simplificava molt més l’escriptura i la lectura.

Per causa de la dificultat de les primeres escriptures, en un principi el seu domini era reservat als escribes, especialistes molt privilegiats que es transmetien els coneixements i el càrrec de pares a fills. A partir de la difusió de l’alfabet fenici i d’altres de similars, l’escriptura va tenir una gran difusió i va deixar de ser el patrimoni d’una minoria. Tot i això, durant molts mil•lennis encara, la majoria de la població va continuar sent analfabeta. Només els membres de les famílies més riques i poderoses podien accedir a aquest aprenentatge.

Finalment, al si de les societats urbanes van començar a assentar-se les bases del que avui coneixem genèricament com a ciència.

Amb el temps, aquests sistemes primitius de càlcul es van fer més complexos. Els problemes del mesurament de dimensions i de la comptabilitat en els registres va estimular el desenvolupament de les matemàtiques i, sobretot, de l’aritmètica, ciència que per a alguns experts seria més antiga encara que l’escriptura.

A Egipte va desenvolupar-se una aritmètica fonamentalment additiva, que va fer un gran ús de les fraccions naturals. A Mesopotàmia, l’aritmètica no va ser tan elemental: els sumeris van descobrir el valor posicional dels nombres i manejaven nombres negatius, però van desconèixer el zero fins que, molt més tard. el van prendre de la cultura hindú. Cap a començaments del II mil•lenni a.C. l’home disposava ja d’un sistema sexagesimal complet, que encara avui s’utilitza: la divisió de l’hora en seixanta minuts i la dels angles en graus, minuts i segons.

Els conceptes geomètrics van tenir una importància secundària enfront dels aritmètics. Els problemes de geometria que s’han conservat, tant a les tauletes mesopotàmiques com als papirs egipcis, consistien en la determinació d’àrees i volums “senzills” mitjançant mètodes numèrics. Els coneixements geomètrics aplicats a les obres arquitectòniques i d’enginyeria assoleixen un nivell considerable. Els egipcis, per exemple, donaven al nombre pi el valor 3,16 i van conèixer l’anomenat “teorema de Pitàgores” mil anys abans que el mateix Pitàgores el formulés.

Un altre avenç que va caracteritzar aquestes societats urbanes va ser el mesurament de longituds, superfícies, capacitats, pesos i temps. Les unitats de mesurament, com és lògic, van variar d’una civilització a l’altra, però al principi era freqüent que totes prenguessin el propi cos humà com a punt de referència. Així, van sorgir les mesures de colze, pam, peu i estatura. Les longituds més grans es calculaven en jornades de viatge a peu. Les superfícies es calculaven, en un principi, en funció de jornades de treball. Per al comerç a llarga distància, i també per a la planificació i distribució de l’espai urbà, va començar a desenvolupar-se el que avui coneixem com a cartografia. Cap al 2500 a.C. a Mesopotàmia s’havien elaborat ja mapes cadastrals i geogràfics.

L’astronomia va rebre un fort impuls per causa de les necessitats de la litúrgia i del coneixement dels cicles agrícoles. Així, doncs, des del seu origen com a ciència es va tractar d’una activitat lligada a les classes superiors que es van plantejar el problema del calendari, però que a Mesopotàmia i a Egipte va anar bastant més enllà.

A Mesopotàmia l’interès es va centrar en el curs dels planetes i, per tant, en l’eclíptica, sobre la qual van imaginar el zodíac. Van realitzar durant segles observacions sistemàtiques, per a les quals es van dotar d’instruments molt precisos i les van enregistrar en tauletes anàlogues a les que utilitzaven per als càlculs mercantils. L’observació i la predicció dels eclipsis van ser dos dels problemes que més interès van aixecar entre els astrònoms mesopotàmics.

A Egipte, en canvi, els astrònoms van centrar el seu interès en l’equador celest i en les sortides i postes d’alguns estels sobre l’horitzó. Als egipcis devem la divisió del dia en vint-i-quatre hores, que consideraren de durada desigual segons l’estació de l’any.

El sorgiment de les ciutats i de grups socials poderosos també va estimular el desenvolupament dels coneixements en el camp de la medecina i de la salut. La pràctica de la medicina també es va diversificar. Hi va haver especialistes (generalment homes) que es dedicaven a mantenir la salut de les famílies riques, mentre que les atencions sanitàries rebudes per la majoria de la població van continuar encomanades a les dones. Les dones, per causa de la seva convivència directa amb determinats processos físics (embaràs, part, criança dels nens, cura dels malalts i els vells, etc.) es transmetien de manera generacional formes de descobrir i guarir les malalties.

Els metges especialistes al servei del temple o de la cort van poder realitzar llargues i sistemàtiques observacions i, mitjançant l’escriptura, llegar-les als seus successors. Tot i això, al llarg d’aquests mil•lennis, els diagnòstics i els remeis mèdics sempre van estar força impregnats de rituals màgics i religiosos.

A Mesopotàmia, la malaltia es considerava una manifestació del pecat i com a tal n’era tractada. A més de medicaments, massatges i intervencions quirúrgiques, es practicaven interrogatoris morals de tipus ritual, i formes d’endevinament, mitjançant l’observació de visceres de certs animals.

A Egipte, país on es venerava una deessa protectora de la salut, Sekhmet, els metges estaven organitzats en una institució que tenia oftalmòlegs, traumatòlegs, etc. Així mateix, els metges egipcis donaven gran importància als fluxos dels líquids a l’interior del cos.