Entrades amb l'etiqueta ‘Història de França’

Cronologia de la història de París

dissabte, 9/10/2010

La ciutat antiga:

Segle III a.C. La tribu gala dels parisii s’instal·la a la Ile de la Cité.

52 a.C. Les legions de Juli César es fan amb el control de l’illa.

Segles I i II: La ciutat gal·lo-romana, batejada com a Lutècia, creix lentament. París creix per la vora esquerra del Sena. Es construeixen les termes de Cluny i l’aqüeducte.

280: Les invasions bàrbares arrasen Lutècia.

360: Julià l’Apòstata es proclamat emperador dels gals. Lutècia es rebatejada com París.

451: La inspiració de Santa Genoveva salva París de la invasió d’Atila, rei dels huns. La santa es converteix en la patrona de la ciutat.

El París medieval:

508: En l’època merovíngia Clodovic converteix París en la capital del seu regne.

Segles VIII i IX: Els carolingis abandonen París. S’inicien les invasions normandes.

987: Hug Capet, comte de París, es coronat rei de França.

1163: Comença la construcció de la catedral de Notre Dame.

1180-1210: Felip August fa construir las muralles de París i la fortalesa del Louvre.

1248: Sant Lluís construeix la Santa Capella per a rebre la corona d’espigues de Crist.

1257: Robert de Sorbon funda la Universitat de la Sorbona.

1268: La potent corporació dels mariners adopta el lema llatí «Fluctuat Nec Mergitur» («Flota sense enfonsar-se»), que més endavant es convertiria en la divisa de París.

1345: Finalitza la construcció de Notre Dame.

1364-1380: Edificació de la Bastilla, una nova muralla per a París, i transformació del Louvre en residencia reial sota el regnat de Carles V.

1420-1436: La ciutat, ocupada pels anglesos en el context de la Guerra dels Cent Anys.

Del renaixement al Rei Sol:

1515-1547: Sota el regnat de Francesc I, a la capital proliferen les construccions renaixentistes com el nou Louvre i l’Ajuntament.

1572: Assassinat massiu de protestants del dia de San Bartomeu.

1605: Enric IV inicia la construcció de la plaça reial, la futura place des Vosges.

1610: Enric IV, assassinat per Ravaillac, al carrer de la Ferronnerie.

1610-1643: Durant el regnat de Lluís XIII el bisbat de París deixa la tutela de Sens i es converteix en arquebisbat. Richelieu funda la Acadèmia Francesa. Neix el Museu d’Història Natural. Es construeix el Palau de Luxemburg i es realitzen les obres de condicionament de la illa de Saint Louis i Marais.

1648: Sota la regència d’Ana d’Àustria i el seu primer ministre Mazzarino esclata la Fronda, una revolta del poble, els parlaments i els prínceps, que trasbalsaria París fins 1653.

Finals del segle XVII: Lluís XIV fa construir obres mestres de l’art clàssic com la Cour Carrée i la columnata del Louvre, els Invàlids o el castell de Versalles… El 1680 abandona el Palau del Louvre i es trasllada amb la seva cort a Versalles.

1715: Mor Lluís XIV a Versalles després de regnar durant 72 anys.

De la Il·lustració a la Revolució:

1715 – 1789: És l’anomenat Segle de les Llums. En els salons parisencs, els grans filòsofs difonen idees que conduiran a la formulació del liberalisme polític, són Montesquieu, Voltaire, Rousseau i Diderot, entre d’altres. En la segona meitat de la centúria Lluís XV fa construir l’Escola Militar, el Panteó i la futura Plaça de la Concòrdia.

1789: Presa de la Bastilla, el 14 de juliol, que marca l’inici de la Revolució Francesa i el declivi de la monarquia de dret diví a França. El 17 de juliol la bandera nacional tricolor, formada pels colors de la ciutat de París (blau i vermell) i del rei (blanc), es adoptada a l’Ajuntament per Lluís XVI.

1792: Proclamació de la República.

1793: Execució de Lluís XVI i la reina Maria Antonieta a la plaça de la Concòrdia. Comença el Terror. S’obre el Museu del Louvre.

1799: El 9 de novembre (18 brumari, any VII del calendari republicà), el cop d’Estat de Napoleó Bonaparte posa fi al règim del Directori i a la Revolució pròpiament dita.

D’un imperi a l’altre:

1804: Napoleó es coronat emperador a Notre Dame.

1804-1815: Durant el Primer Imperi es construeixen els cementiris de Montparnasse, Montmartre i Père-Lachaise. L’edificació del Louvre continua, es posa la primera pedra de l’Arc del Triomf i s’aixeca la columna Vendôme.

1821 – 1825: Finalitza la construcció dels canals de l’Ourcq, Saint-Denis i Saint-Martin. S’introdueix la il·luminació a la via pública. Lluís XVIII mor el 1824.

1830: La Revolució de juliol acaba amb el regnat de Carles X.

1836: Sota el regnat de Lluís Felip finalitzen les obres de l’Arc del Triomf, i l’Obelisc (portat des de Luxor durant les campanyes napoleòniques a Egipte) es erigit en el bell mig de la Plaça de la Concòrdia.

1844: La plaça de la Concòrdia és la primera en ser il·luminada amb electricitat.

1848: La Revolució desemboca en la proclamació de la Segona República.

1852-1870: El Segon Imperi transforma la capital. El prefecte Haussmann la modernitza amb gegantesques obres urbanes: excava amplies arteries bordejades per grans immobles, desenvolupa el sistema de clavegueram, fa construir noves estacions, hospitals i crea grans parcs, como el Bois de Boulogne, el Bois de Vincennes, els Buttes-Chaumont i el parc Montsouris. Finalitza la remodelació del Louvre i Charles Garnier comença la construcció de l’Òpera. París es divideix en vint districtes.

D’ocupació a ocupació:

1870: Proclamació de la Tercera República a l’Ajuntament.

1871: Els exèrcits prussians posen setge a la ciutat. Després vindria l’esclat de la Comuna de París. L’Ajuntament seria destruït, i seria reconstruït en els anys següents.

1885: Funerals nacionals per Victor Hugo, el seu cos descansaria al Panteó després d’haver estat exposat sota l’Arc del Triomf.

1889: Inauguració de la Torre Eiffel durant l’Exposició Universal.

1900: Primera línea de metro: «Porte Maillot – Porte de Vincennes». L’Exposició Universal deixa tres monuments en la ciutat: el Grand Palais, el Petit Palais i el pont Alexandre III.

1910: Grans crescudes del riu inunden els barris a les vores del Sena. La basílica del Sacre Coeur, iniciada el 1876, finalment es terminada.

1914 – 1918: París es salva de l’ofensiva alemanya a la Primera Guerra Mundial gràcies a la batalla del Marne.

1920: El soldat desconegut, inhumat sota l’Arc del Triomf.

1937: Durant l’Exposició Universal s’inauguren el Palais de Chaillot i el Palais de Tokyo.

1940 – 1944: Els alemanys ocupen París. El 1942, 12.000 jueus son detinguts i retinguts al velòdrom d’Hiver abans de ser deportats.

1944: Liberació de París el 25 d’agost. El dia 26 el general De Gaulle desfila pels Camps Elisis. El comandant alemany Dietrich von Choltitz, encarregat de la defensa de París, desobeeix l’ordre de Hitler de destruir els monuments de la capital.

La Carta Atorgada de Lluís XVIII

dimarts, 5/10/2010

A França la Restauració absolutista va suposar la pujada al tron de Lluís XVIII, germà del decapitat Lluís XVI, i per tant el retorn de la dinastia anterior a la Revolució de 1789. Era l’intent de retornar a l’Antic Règim. Amb tot, el nou monarca, després de l’experiència revolucionària i els canvis que aquesta havia introduït, va concedir al país una Carta Atorgada que recollia algunes de les aspiracions revolucionàries com la igualtat de tothom davant la llei o els impostos.

Extracte del preàmbul de la Carta Atorgada de Lluís XVIII (1814):

Louis_XVIII.jpgL’estat actual del regne requeria una Carta Constitucional. L’havíem promès i la publiquem. Nós, hem considerat que encara que a França l’autoritat resideix completament en la persona del Rei, els nostres predecessors no havien dubtat mai a modificar el seu exercici a tenor de l’evolució dels temps […].

Nós, Lluís XVIII, hem pogut apreciar, seguint l’exemple dels reis predecessors nostres, els efectes dels progressos sempre creixents de les Llums, les noves relacions que aquests nous progressos han introduït a la societat, la direcció donada als esperits des de fa mig segle, i les greus alteracions que n’han resultat. Hem reconegut que el desig dels nostres súbdits per una Carta Constitucional era l’expressió d’una necessitat real, però en accedir a concedir aquest desig, Nós hem pres totes les precaucions necessàries perquè tal Carta sigui digna de Nós i del poble el qual estem orgullosos de comandar. Homes savis, procedents dels primers cossos de l’Estat, s’han reunit amb comissaris del nostre Consell per treballar en aquesta important obra.

Al mateix temps, hem hagut de recordar també que el nostre primer deure envers els nostres pobles era conservar, pel seu propi interès, els drets i les prerrogatives de la nostra Corona. Nós hem esperat que, instruïts per l’experiència, els pobles estaran convençuts que quan la saviesa dels reis coincideix amb el desig dels pobles, una carta constitucional pot ser d’una gran durada. Però que quan la violència arrenca concessions a la feblesa del govern, la llibertat pública està tan en perill com el mateix tron.

Crisi i caiguda de l’Imperi Napoleònic (1811-1815)

dilluns, 4/10/2010

El 1810, Napoleó va contraure matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria, canviant Josefina per un membre de la reialesa europea. Semblava que tota Europa pertanyia a Napoleó i que el seu domini seria invencible. No obstant això, era a punt d’iniciar-se un període de crisi que havia de culminar amb la derrota final de l’emperador.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

europa napoleònica.png

L’emperador era en aquells moments a la cúspide del seu poder: el seu projecte de “Gran Imperi” comptava amb 130 departaments francesos i s’extenia des del Mar del Nord fins a l’Adriàtic.

Tot i això, i malgrat les mesures que Napoleó havia pres contra Anglaterra, aquesta no havia resultat arruïnada, sinó que va ser capaç de mantenir la seva capacitat industrial i comercial. Molts comerciants europeus van rebutjar el bloqueig continental, ja que perjudicava els seus negocis, i van seguir comerciant amb els anglesos.

En l’aspecte econòmic, durant l’Imperi França va experimentar un important creixement interior (nous conreus, auge tèxtil, carbonífer i metal·lúrgic) i una paulatina aturada del comerç exterior tant a l’Atlàntic com al Mediterrani com a conseqüència de la guerra. D’altra banda, en l’àmbit social, l’Imperi va suposar l’auge de la burgesia i dels propietaris agrícoles, mentre que els treballadors urbans i agraris van veure deteriorat el seu nivell de vida.

A l’interior de França, però, van anar aguditzant-se els conflictes. La població es veia sotmesa a una pressió fiscal creixent per causa dels costos de la guerra, i a les mobilitzacions forçoses. Les idees democràtiques esteses durant el període revolucionari ja xocaven clarament amb l’evolució del règim. I, finalment, els sectors monàrquics que desitjaven el retorn al tron dels Borbons van anar reforçant-se.

L’any 1811 va ser força dolent per a l’agricultura francesa, fet que va provocar moltes dificultats per a les subsistències en una conjuntura bèl·lica. Moltes persones van començar a pensar a França que la política imperialista de Napoleó resultava més cara, en riquesa material i en vides humanes, del que la societat francesa podia suportar.

La caiguda definitiva, però, arribaria a partir de 1812 quan va intentar forçar el tsar Alexandre I a respectar el Blocatge continental contra la Gran Bretanya. La invasió de Rússia, la batalla de Moskova, la presa de Moscou i, després, la desastrosa retirada i derrota del Berezinà (dels més de 600.000 soldats que van intervenir en la campanya només en van tornar 100.000) van ser la senyal que Europa esperava per a treure’s de sobre el domini francès.

Napoleons_retreat_from_moscow.jpg

Prianishnikov_1812.jpg

Amb aquestes accions, a la creixent oposició interna va sumar-s’hi l’actuació de les potències europees que, després de formar la Sisena Coalició antifrancesa, va desencadenar una important ofensiva en la qual tindrien una capital importància els fronts d’Espanya i Rússia. En ambdós fronts l’exèrcit francès va patir terribles desastres per causes climàtiques i militars, però sobretot per la resistència popular. També als Estats alemanys ocupats va produir-se un important alçament popular contra els francesos el 1813.

Les dificultats que travessava el sistema imperial napoleònic van ser aprofitades per la Sisena Coalició, encapçalada novament per la Gran Bretanya, per a desencadenar una gran ofensiva militar conjunta el 1814 que va culminar amb la derrota de Napoleó. Les batalles de Lützen, Bautzen i Leipzig no van poder contenir l’ofensiva aliada que el 1814 situava els seus exèrcits en territori francès, prenent París i obligant Napoleó a abdicar (6 d’abril de 1814). L’emperador era desterrat a l’illa d’Elba.

Horace_Vernet_-_La_Barrière_de_Clichy.jpg

Lluís XVIII, germà del guillotinat Lluís XVI, va ser restaurat en el tron francès per la Coalició. Aquest va atorgar al país una carta constitucional (règim censatari, bicameral) que afavoria clarament els emigrats, el clergat i l’aristocràcia, però que va mantenir algunes de les principals transformacions que s’havien instaurat durant la Revolució i l’Imperi. El 30 de maig de 1814 es signava el primer Tractat de París que retornava França a les seves fronteres de 1792.

El nou règim que afavoria clarament als emigrats retornats i a l’Església va disgustar profundament l’opinió francesa. Aprofitant aquest estat d’ànim, Napoleó va abandonar l’illa d’Elba on havia estat desterrat i va posar rumb a Golfe-Juan des d’on va dirigir-se novament a París per fer-se amb el poder, mentre Lluís XVIII fugia novament del país.

Del març al juny de 1815 Napoleó va restaurar un efímer Imperi. A la campanya de Bèlgica, però, els aliats, units en la Setena Coalició, van derrotar definitivament l’emperador a la batalla de Waterloo (18 de juny), donant lloc a la segona abdicació de l’emperador (22 de juny). Es posava fi d’aquesta manera a l’aventura dels Cent Dies i Napoleó era desterrat a l’illa de Santa Helena on moriria set anys després (5 de maig de 1821).

Andrieux_-_La_bataille_de_Waterloo.jpg

Pel segon Tractat de París (20 de novembre de 1815), França perdria més territoris conquerits i Lluís XVIII seria novament entronitzat. S’iniciava una nova etapa: la Restauració.

L’hegemonia de l’Imperi Napoleònic (1805-1810)

dilluns, 4/10/2010

El 1804, per la Constitució de l’any XII, ratificada novament per un plebiscit en el qual va rebre una majoria aclaparadora (3,5 milions de vots a favor i només 2.579 en contra), Napoleó Bonaparte va convertir-se en emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I. Així, el nou emperador va ser consagrat, el 2 de desembre d’aquell any, pel propi Papa, Pius VII, a la Catedral de Notre Dame de París.

Jacques-Louis_David_006.jpg

El règim imperial va esdevenir ja des del seu inici un sistema personalista amb algunes aparences liberals que el maquillaven (com el manteniment d’unes assemblees electives que a la pràctica no tenien cap poder). Així, Napoleó es faria envoltar d’una noblesa imperial, escollida per ell mateix, que imitava les formes pròpies de l’Antic Règim.

Napoleon_on_his_Imperial_throne.jpgEl 1804, amb la supressió del tribunat, va evolucionar-se definitivament cap el despotisme encarnat en la figura de l’emperador, càrrec que, a més, seria hereditari. S’instaurava així la dinastia napoleònica.

Els mitjans del govern es basarien en la centralització ja empresa durant el Consolat, la magistratura –nombrada i vigilada–, el desenvolupament dels impostos indirectes mitjançant la creació de monopolis estatals (com el tabac), la importància de la policia (Fouché), el control de la premsa i els llibres, l’acció de l’Església –que va donar suport l’emperador fins 1808– i el monopoli de l’ensenyament per part de l’Estat (1808) que suposava la vigilància dels mestres.

A l’exterior, les ambicions de domini universal de Napoleó van provocar una gran inquietud entre la resta de les potències continentals. Per això, el 1805, Gran Bretanya i Rússia van formar una nova coalició antifrancesa, la Tercera Coalició, a la qual ràpidament s’uniria Àustria. Immediatament esclataria una nova guerra a Europa.

El propi Napoleó va dirigir l’exèrcit francès en la seva guerra contra les potències europees aliades, aconseguint victòries terrestres molt importants al centre i l’est d’Europa. Així, va estendre la frontera de França fins a al Rin (on es crearia la Confederació del Rin) i va conquerir el nord d’Itàlia.

Napoleó va decidir envair la Gran Bretanya, el seu gran enemic per l’hegemonia, i els britànics van respondre aliant-se amb Prússia i Àustria. Així, l’octubre de 1805, la flota franco-espanyola va ser derrotada de forma estrepitosa a Trafalgar davant l’esquadra de l’almirall Nelson, fracassant la temptativa de conquesta.

Aleshores, davant de la primacia marítima absoluta de la Gran Bretanya, Napoleó va intentar vèncer els britànics en el continent combatent els seus aliats i decretant el bloqueig continental al britànics (1806), és a dir, la prohibició de comerciar amb mercaderies angleses en qualsevol port del continent europeu.

La victòria francesa a la Batalla d’Austerlitz (o dels Tres Emperadors, 2 de desembre de 1805) contra els exèrcits russos i austríacs va suposar el desmantellament de la Tercera Coalició antifrancesa pel Tractat de Presburg. Després de ser derrotada per França, Àustria va passar a ser un Estat aliat de Napoleó, que va imposar la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic. Així, Àustria va cedir a França el regne de Nàpols i va permetre la formació de la Confederació del Rin i del Regne d’Holanda, que Napoleó va cedir al seu germà Lluís.

Austerlitz-baron-Pascal.jpg

Hereu de l’expansionisme revolucionari, Napoleó va substituir les antigues repúbliques germanes per regnes vassalls que, a mida que les conquistava, aniria distribuint en mans dels seus parents. Ell mateix seria rei d’Itàlia i protector de la Confederació del Rin, de la qual va ser exclosa Àustria i que es va construir sobre les runes de l’antic Sacre Imperi.

Prússia va ser ocupada després de la victòria francesa a Jena (1806). Tot i que, per la Pau de Tilsit (1807), va recuperar bona part dels territoris ocupats per les tropes napoleòniques, Prússia es veia obligada a reduir el seu exèrcit, a pagar una forta indemnització a l’Imperi i a aplicar el bloqueig continental als britànics. D’aquesta pau, a més, van sorgir dos nous Estats a Europa: el Gran Ducat de Varsòvia i el Regne de Westfàlia. Alexandre I, tsar de Rússia, derrotat a Friedland el 1807 (Quarta Coalició), també va veure’s obligat firmar la Pau de Tilsit amb Napoleó per passar a convertir-se en aliat de França.

europa napoleònica.png

D’aquesta manera, durant deu anys, les tropes imperials van anar sumant victòries contra una coalició sempre vençuda i reformada. Tot i això, ni les derrotes dels seus aliats, ni el bloqueig continental, ni la guerra de cors van aconseguir que Gran Bretanya es declarés derrotada i, lliure de competència marítima, aquesta va anar incrementant els seus dominis colonials en detriments de francesos i holandesos. D’altra banda, tot i que Rússia va signar la pau amb Napoleó (1807), el seu Imperi es mantenia intacte.

El 1808, l’emperador va iniciar va iniciar a Espanya la primera de les guerres que acabaria conduint-lo a la ruïna, l’anomenada Guerra del Francès o Guerra de la Independència. A més, ocupant Roma el 1809, Napoleó tractaria Pius VII com un esclau presoner, posant-se en contra els catòlics de l’Imperi.

Goya_-_Second_of_May_1808.jpg

goya 2 de mayo.jpg

Els canvis introduïts per Napoleó als territoris conquerits van consistir, bàsicament, a introduir sistemes polítics que imitaven el francès. Així, es va abolir l’esclavitud, va estendre’s el Codi Civil i va imposar-se el sufragi censatari a molts llocs d’Europa. En paral·lel, Napoleó va anar creant una sèrie de noves monarquies, dependents de França, al front de les quals va situar familiars o persones de la seva confiança.

Aquestes accions van debilitar les aristocràcies europees, que veien com perdien els seus privilegis. Ara bé, després d’una fase inicial d’expectació i certa esperança en el canvi real de la situació, les masses populars van anar comprovant que tampoc per a elles millorava substancialment la situació, ja que els era negada la participació política i eren obligades a pagar nous impostos destinats ara a mantenir el poder imperial de França. Per tant, a molts dels països sotmesos, la invasió napoleònica va afavorir l’afermament dels corrents nacionalistes que rebutjaven la imposició dels models francesos.

El Consolat (1799-1804)

dilluns, 4/10/2010

Després del cop d’Estat de 18 de Brumari de l’any VII (novembre de 1799), Napoleó Bonaparte va fer-se amb el poder a França. D’aquesta manera, després de deposar el govern del Directori, Napoleó va emprendre una sèrie de reformes institucionals que van instaurar el Consolat, un règim personalista basat en l’enorme capacitat política de la seva figura i que tenia per objectiu refermar les conquestes de la Revolució.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així, el desembre de 1799 es redactava una nova Constitució (any VIII) que seria aprovada en plebiscit i que atorgava el poder al primer cònsol, el propi Bonaparte que aniria acaparant poder i protagonisme. Posteriorment, el 1802, aquest rebria el títol de cònsol únic i vitalici.

3_consuls.jpgEl mandat de Bonaparte va caracteritzar-se pel recurs a la força militar i per adreçar-se fonamentalment a restablir l’ordre intern i extern. Per a anar eliminant l’oposició al règim que podia sorgir, tant des de la seva dreta com des de la seva esquerra, es realitzarien importants canvis en l’administració.

El febrer de 1800, va començar a reorganitzar-se l’administració mitjançant el debilitament de les institucions locals, en profit d’una forta centralització: apareixien les figures dels prefectes i els subprefectes com a homes forts del govern en cada departament. Els prefectes depenien directament del Ministeri de l’Interior.

La reorganització financera, d’altra banda, es portaria a terme entre 1799 i 1801 amb la centralització dels impostos, i la creació del Banc de França el febrer de 1800 (institució financera que col·laboraria amb el govern). D’aquesta manera, els ingressos de l’Estat van veure’s més sanejats i millor administrats que en els anys de corrupció del Directori.

First_Consul_Bonaparte.pngEn el camp econòmic, el Consolat va prendre mesures de caràcter proteccionista, com l’aplicació de tarifes duaneres. D’altra banda, va organitzar-se una important i poderosa policia secreta que va resultar molt eficaç per a detenir, executar o deportar els descontents amb el règim. Finalment, el maig de 1802, era promulgada una reforma escolar de caràcter nacional.

En paral·lel, Napoleó va seguir una política d’apaivagament combinada amb la fermesa. Així, 52.000 emigrants dels temps de la Revolució van ser autoritzats a retornar a França (desembre de 1800) i els chouans van ser amnistiats. Tot i això, després de l’atemptat del carrer de Saint-Nicaise (desembre de 1800) i, especialment, de l’atemptat de Cadoudal, la repressió va caure amb duresa sobre els anomenats irreductibles, amb l’execució del duc d’Enghien, el 21 de març de 1804.

Durant aquest període, va optar-se per la pacificació religiosa i la normalització de les relacions de França amb l’Església mitjançant el Concordat amb la Santa Seu de 1801. El Concordat suposava que el catolicisme esdevenia novament la religió oficial de l’Estat francès i de la majoria dels francesos, restituïa el clergat i permetia que el Papa destituís els bisbes constitucionals per a donar pas a una nova Església dominada pels refractaris. A més, França es comprometia a defensar els Estats Pontificis. A canvi, el papa Pius VII acceptava i reconeixia com a legítim el govern de Napoleó. No obstant això, Napoleó no va retornar res a l’Església, ni les terres desamortitzades ni els delmes.

Finalment, l’obra més important d’aquest període va ser el Codi Civil Napoleònic, un conjunt de lleis que detallaven, racionalitzaven i unificaven el marc legal de moltes activitats econòmiques, contractes, arrendaments, deutes, societats anònimes, etc. Amb aquesta introducció legal va afermar-se el sistema polític i econòmic liberal que beneficiava les capes burgeses, consolidant la Revolució moderada (reconeixement de la llibertat i la igualtat civil, supressió del règim feudal i propietat lliure de la terra). D’altra banda, el Codi Civil també tenia espai per a qüestions com la família, en la qual es reconeixia l’autoritat del pare sobre la dona i els fills.

Code_Civil_1804.png

A l’exterior, per plantar cara a la Segona Coalició, Napoleó va desplaçar-se novament a Itàlia, i com a resultat de les campanyes de 1800 (batalla de Marengo), va obligar Àustria a signar el tractat de Lunéville (1801) i va recuperar els territoris perduts a la Península Itàlica el 1799. S’iniciava així una breu etapa de pau a Europa ja que, davant aquesta situació, una Gran Bretanya aïllada va haver d’optar per pactar amb França, donant lloc a la Pau d’Amiens de 1802.

Ara bé, després d’aquestes paus, França dominava bona part d’Europa i, el 1803, els britànics, preocupats per l’expansió colonial francesa a La Española i per l’expansionisme econòmic francès, van trencar la pau d’Amiens per aliar-se amb Àustria i Rússia i formar la Tercera Coalició. S’iniciava una nova etapa bèl·lica.

Mentrestant, a França, tot aquest procés d’enfortiment del poder personal de Napoleó Bonaparte va culminar amb el seu nomenament primer com a cònsol vitalici i després, el 1804, com a emperador. La França de la Revolució que cremava etapes vertiginosament havia donat pas a l’Imperi Napoleònic.

Selecció bibliogràfica sobre la Revolució francesa

dijous, 30/09/2010

El nombre d’obres que tracten la Revolució francesa és immens, aquí us deixem una breu llista de títols que poden ser útils de cara a introduir-se en la qüestió i en els quals es basen els nostres articles:

CASTELLS OLIVÁN, Irene, La Revolución francesa (1789-1799). Ed. Síntesis. Madrid, 1997.

FERRO, Marc. Historia de Francia. Ed. Cátedra. Madrid, 2003.

FORBES, Jill i KELLY, Michael (Eds.). French cultural Studies: an Introduction. Ed. Clarendon. Oxford, 1995.

FURET, François. La Révolution: de Turgot à Jules Ferry, 1770-1880. Ed. Hachette. París, 1988.

FURET, François i OZOUF, Mona (Ed.). Diccionario crítico de la Revolución francesa, Ed. Alianza. Madrid, 1989.

GAUTHIER, Florence. “Crítica del concepte de “revolució burgesa” aplicat a les revolucions dels drets de l’home i del ciutadà del segle XVIII”. Publicat a: Actuel Marx nº 20 (1996).

HOBSBAWM, Eric. Los ecos de la Marsellesa, Ed. Crítica. Barcelona, 1992.

HOBSBAWM, Eric. La era de la Revolución (1789-1848). Ed. Crítica. Barcelona, 2003.

McPHEE, Peter. La Revolución francesa, 1789-1799. Una nueva historia. Ed. Crítica. Barcelona, 2003.

PRIETO, Fernando. La Revolución francesa. Ed. Istmo. Madrid, 1989.

REICHARDT, Rolf. La Revolución francesa y la cultura dedocrática. Ed. Siglo Veintiuno, 2002.

RUDÉ, George. La Revolución francesa. Ed. Vergara, Buenos Aires, 1989.

RUDÉ, George. Europa en el siglo XVIII. La aristocracia y el desafío burgués. Alianza Editorial. Madrid, 1995.

SOBOUL, Albert. Comprender la Revolución francesa. Ed. Crítica. Barcelona, 1983.

SOBOUL, Albert. Los sans-culottes: movimiento popular y gobierno revolucionario. Alianza Editorial. Madrid, 1987.

TODD, Allan. Las Revoluciones, 1789-1917. Alianza Editorial. Madrid, 2000.

VOVELLE, Michel. Introducción a la historia de la Revolución francesa. Ed. Crítica. Barcelona, 1989.

El Directori, el final de la Revolució francesa? (1795-1799)

dijous, 30/09/2010

El Directori suposa un període de temps que engloba la meitat de la Revolució francesa, però aquest període que hauria de suposar la consolidació dels guanys adquirits en cinc anys de Revolució només acostuma a ser tractat de passada i sota un regust mediocre i dolent. Així, el Directori s’associa amb una etapa de corrupció, misèria i violència, inestabilitat i cops d’Estat com a forma de govern.

Shot.jpg

La Convenció va separar-se després dels resultats que aprovaven la nova Constitució de l’Any III. D’aquesta manera, els diputats destinats a ocupar un lloc en les assemblees van dividir-se en el Consell dels Cinc-cents i en el Consell dels Ancians. Els membres del Directori eren cinc, escollits pels diputats del Consell dels Ancians sobre una llista de cinquanta membres establerta pels membres del Consell dels Cinc-cents.

Els termidorians, més els membres del Directori i els diputats de les assemblees directorials van esforçar-se per a establir una nova legitimitat conservant les principals conquestes de 1789: drets de l’home, sobirania de la Nació, supressió dels privilegis, respecte a la transferència dels béns nacionals, etc.

Per a protegir aquestes conquestes de cinc anys de Revolució, s’hauria de lluitar tant contra els neojacobins com contra els reialistes. Així, la història d’aquesta etapa s’ha d’entendre com el joc de balança entre les diferents tendències polítiques. Colpejat per l’esquerra, el govern permetria la creixent fortalesa de la dreta a la qual hauria de dominar recolzant-se en l’esquerra… Un cicle repetit constantment durant cinc anys.

Els sans-culottes van ser eliminats definitivament la primavera de 1795 després del fracàs de les jornades de 12 germinal i 1 i 2 de pradial de l’Any III. Des d’aquest moment ja no hi hauria més jornades populars i les masses parisenques desapareixerien de la vida política.

D’altra banda, els reialistes també provarien sort i realitzarien la seva pròpia jornada per assaltar el poder, però van ser derrotats pels canons de Napoleó Bonaparte el 13 de vendimiari de l’any IV.

Paul_Barras.jpg

Ara, sota el Directori, ja no hi haurà més jornades, però sí cops d’Estat. Els canvis de personal, les diferents depuracions, però, no afectarien més que al personal polític.

D’Albert Soboul prenem una frase afortunada: “El año Noventa y cinco, el año III de la República, año I de la Libertad, es equiparable al año Ochenta y nueve”. És a dir, després de la caiguda de Robespierre l’any anterior, la configuració del Directori suposaria un nou inici. Una altra fase ben diferenciada de la Revolució. Els postermidorians que s’erigien vencedors de les lluites polítiques que van lliurar-se a França entre el juliol de 1794 i l’agost de 1795 tenien l’objectiu prioritari d’aconseguir la “desjacobinització” del país.

El seu projecte polític era la liquidació del model revolucionari protagonitzat per la Convenció entre 1793-94. S’havien de salvar els avenços realitzats i per això era necessària la configuració d’una república conservadora que acabés amb la Revolució, com a mínim en la seva cara més social. Sota la consigna d’establir un sistema diferent dels de 1789 i 1793 el Directori acabava amb el procés revolucionari; com a mínim en la seva vessant social. La clau del procés la trobem en que es trencaria amb les teories que havien regit ideològicament les dues declaracions de Drets anteriors; el dret natural quedava desplaçat.

Lazare_carnot.jpg

Si 1789 representa el trencament amb el passat i donava pas a un nou contracte social per al poble francès, el 1795 el referent seria el dels Estats Units: el bicameralisme que garantia el poder d’una elit. Es buscaria evitar l’existència d’una única cambra que pogués derivar en un poder despòtic (es a dir, evitar una altra Convenció de la Muntanya). Així, de pas, es rebutjava la teoria del poder constituent de la Nació proclamada el 1789. Es limitava institucional i legalment la sobirania del poble. La nova concepció de la política exigiria la seva consideració com a funció especialitzada i reservada a una elit burgesa, uns “tècnics amb capacitats econòmiques i culturals”.

El liberalisme francès conservador seria el triomfador de la configuració del Directori. El moviments popular, clau en les lluites polítiques i socials lliurades des de 1789, quedava eliminat de l’escena. Les necessitats de la guerra contra l’aristocràcia, la contrarevolució interior i la coalició estrangera havien impulsat l’aliança dels sans-culottes amb la Muntanya a canvi de la concessió d’experimentar la democràcia popular. Ara, la burgesia estava disposada a impedir a qualsevol preu que la jugada es repetís. Per això va organitzar escrupolosament la seva base de poder a través de l’elit directorial. La Nació s’encabiria en els límits de la burgesia censatària.

Després de que el moviment parisenc fos derrotat i esclafat en les jornades de pradial de l’any III la reacció va accelerar-se. Però els excessos del Terror Blanc i l’intent de desembarcament a Quiberon (que remarcava la traïció dels emigrats) van resultar un cert avantatge per a la Revolució. Aleshores els termidorians recollien el fruit de l’esforç del Govern Revolucionari: els aliats van dissoldre’s. Els termidorians van haver de mantenir la seva política de compromís i de terme mig.

En l’exterior va retornar-se a una política tradicional, perpetuant la guerra, preparant-se per a una pau d’annexions i de conquestes. A l’interior van entendre’s amb la dreta per a portar a terme la seva obra: republicans moderats i monàrquics constitucionals van posar amb la Constitució de l’Any III els fonaments d’un règim de notables.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpgUna experiència que ja abans d’haver-se iniciat estava compromesa per l’oposició reialista i per la continuació de la guerra, protagonitzada ara per un triomfant Bonaparte. Tot i això, restringida als marges limitats d’una República censatària que deixava fora tant a les classes populars com a l’aristocràcia, la Nació burgesa va seguir marcada per la inestabilitat. I és que la pràctica liberal es mostrava ineficaç.

Amb el temor tant al reialisme com a la democràcia, els notables termidorians van multiplicar les precaucions contra els poders que s’atorgava a l’Estat nascut de l’any III. D’aquesta manera, l’equilibri configurat el 1795 no deixava altra alternativa que la impotència davant el govern o el pronunciament. La política d’estabilització directorial, compromesa per l’acció de govern, per l’oposició interior i per la guerra, exigia el retorn immediat a la pau. En canvi, la guerra es perpetuava com a signe lligat al període. Si el règim no era revolucionari per qué l’Àustria absolutista no deixava la guerra? Potser no era representatiu d’una revolució social popular i democràtica, però era suficientment diferent repesta a l’Antic Règim com per aixecar les animadversions dels monarques absoluts europeus.

El programa del Directori era clar: en l’esfera política “reñir una guerra activa contra el realismo, reavivar el patriotismo, reprimir con mano vigorosa todas las facciones, acallar todo espíritu de partido, acabar con todo deseo de venganza, hacer que reine la concordia y traer la paz”; en l’àmbit econòmic “abrir las fuentes de la producción de nuevo, reanimar a la industria y el comercio, acabar con el estraperlo, dar nueva vida a las artes y a las ciencias, restablecer la abundancia y el crédito público”.

És a dir, establir novament l’ordre social que substituís el caos dels anys del Govern Revolucionari (caos inseparable de tota revolució); o dit en altres paraules, buscar l’equilibri i l’estabilització finalitzant la Revolució i escorant el règim naixent cap a la “dreta” política. Això dependria de la solució que es donés als problemes fonamentals que heretava el Directori: l’econòmic i el financer.

Salle_des_cinq_cents.jpg

La Constitució de 1795 donava pas a un sistema polític censatari molt més “burgés” que el de 1791 i en el que no votaven ja no eren ciutadans. S’establia una República de Propietaris quer dirigiria el règim liberal de manera autoritària en una lluita paradoxal contra la democràcia i contra la dictadura. Tot i això, també van fracassar i no van ser capaços de resoldre els conflictes polítics existents en la darrera fase de la Revolució. Es a dir, estem davant del fracàs polític dels republicans que havien arribat al poder desprès de liquidar el Terror i que van haver de recórrer a mides de força en el dia a dia de la confrontació política.

Els problemes del règim s’expliquen per les divergències estratègiques i tàctiques en torn de la guerra i (especialment) sobre quin era el perill més gran en cada moment: la contrarevolució a la dreta o aquells que des de l’esquerra podien fer trontollar la Nació de propietaris que estava edificant la nova classe política nascuda de la Revolució. S’estava deixant fora del sistema tant a l’aristocràcia com a les masses populars, fet que estretia els marges de maniobra del govern. El règim del directori era el més estretament burgés en la seva composició des de 1789. Així, les llistes d’emigrats continuaven obertes, els seus béns segrestats i la venda de Béns Nacionals en benefici de la burgesia era un fet ben present.

En resum, el règim configurat era estrictament burgés en el sentit que defensava els interessos dels propietaris de terra. La gran paradoxa del període és veure com la República Directorial amb una minsa base social, amb proliferació d’oposicions polítiques i sumida en el caos econòmic era capaç de conquerir mitja Europa.

Babeuf.jpgDesprés dels fets de fructidor i Campoformio, el 1797 el Directori va generalitzar en l’àmbit intern el recurs als mitjans autoritaris. D’aquesta manera va aconseguir més eficàcia ja que va poder maniobrar per a realitzar una tasca que en el marc administratiu prepararia la introducció del Consolat. Però, l’estabilització política semblava impossible. El “terror fructidorià” contra els reialistes des de setembre de 1797 i la por a una restauració monàrquica acabarien mitigant les diferències entre els republicans i permetrien la reobertura dels “cercles constitucionals” on s’agruparien els neojacobins, però era més un miratge que una realitat.

Les eleccions de l’Any V (1797) que van donar una creixent importància als reialistes en les diferents assemblees van inclinar els membres del Directori a depurar-les mitjançant el cop d’Estat del 18 de fructidor de l’Any V.

Quan a la primavera de 1798 (Any VI) siguin els neojacobins qui comencin a veure’s reforçats, serien depurats mitjançant el cop d’Estat de floreal. Però, un any més tard, aquests es prendrien la seva revenja aprofitant una situació militar desesperada propiciada per l’avenç de les tropes de la Segona Coalició.

Un cop que es facin amb el control d’algunes assemblees, depurarien el Directori amb el cop d’Estat de pradial de l’Any VII (1799).

Aquesta constant inestabilitat va inquietar força a la opinió pública, més encara en el moment en que els reialistes van començar a realitzar una creixent agitació, controlant per les armes regions senceres i quan la tendència jacobina, reanimada per Babeuf i els Iguals, va trobar les condicions necessàries per a fer-se novament amb una opinió favorable gràcies a la crisi de subsistències. A més, els absolutistes europeus coaligats van aconseguir una sèrie de victòries que van fer trontollar les conquestes de la República que van exposar les Repúbliques Germanes a cops adversos.

Conseil_des_Anciens.jpgMentre va poder donar-se un període de pau continental el sistema va resistir (sota el preu de noves retallades en la pràctica liberal de la Constitució de l’Any III). Ara bé, la formació de la segona coalició antifrancesa i la continuació de la guerra van acabar per desencadenar la crisi de l’Estat. El 18 de Brumari suposaria la conciliació de la restauració de l’autoritat de l’Estat i el manteniment del predomini social de la burgesia dels notables. Una operació que exigia el recurs a l’exèrcit i la pèrdua del poder polític del Directori.

D’aquesta manera, una important corrent d’opinió va anar prenent cos en favor d’una revisió constitucional que propiciés un poder executiu fort i capaç de conservar els guanys de la Revolució burgesa per a defensar-los dels reialistes i dels excessos neojacobins.

La societat encara bullia; la nova jerarquia social estava mal apuntalada; les institucions tot i l’esforç realitzat pel Directori encara eren ineficaces (potser quan van ser més eficaces va ser, curiosament, durant el Govern Revolucionari) i la reorganització administrativa era incompleta. A més, la guerra continuava i ho posava tot en perill. Però, possiblement, s’havia aconseguit un dels objectius més importants: la supremacia total dels notables fonamentada en la propietat (tot i la crisi de l’estiu de 1799). L’etapa del Directori havia assentat les bases de la Revolució burgesa. En aquest sentit sí que va ser un període revolucionari perquè va culminar el camí iniciat el 1789.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així, va escollir-se un general victoriós com Napoleó Bonaparte per a executar el darrer cop d’Estat del període el 18 de Brumari de l’Any VIII (1799). S’acabava la Revolució? Amb Brumari arribava l’hora de l’estabilització. Era el moment de dibuixar una nova realitat tal i com l’havien somiat els burgesos del 1789, però aquesta encara estava lluny de respondre a les seves aspiracions.

La Convenció termidoriana (1794-1795)

dijous, 30/09/2010

La coalició que havia portat amb èxit cap al cop de Termidor era de naturalesa conflictiva. Potser alguns dels seus instigadors (com Collot d’Herbois, Billaud-Varenne o Barbère) sí que buscaven una sortida a la Revolució que pogués retornar la Convenció cap a una situació més col·legiada i menys personalista que seguís la línea anterior, però no van saber o poder sortir-se’n en mig del contracop que seguiria a la caiguda de Robespierre.

Aquests membres més esquerranosos que havien ajudat a fer caure els robespierristes i el Comitè de Salut Pública, serien allunyats del poder, jutjats i en alguns casos deportats, juntament amb Fouquier Tinville com a símbol de la repressió terrorista. La Revolució canviava definitivament de rumb.

Més endavant es qüestionaria el propi Govern Revolucionari en les seves estructures, es desmantellarien els diferents comitès, i els clubs jacobins serien perseguits i dispersats. El Terror seria frenat després de fer-lo servir per ajusticiar els seus protagonistes. Les presons van ser obertes.

Clôture_de_la_salle_des_Jacobins_1794.jpg

I el dinamisme popular va frenar-se definitivament tot i que els anys 1794 i 1795 serien els més difícils pel petit poble des de 1789. L’hivern de 1794-1795 passaria a la història com l’any del retorn a la fam i al pa car com a conseqüència de les males collites, el retorn a la llibertat de preus i la inflació dels assignats. El poble ja no va fer res tot i aquestes circumstàncies. Tot i conservar les armes, els quadres dirigents de la seva organització havien estat destruïts.

En aquest context fracassarien les darreres jornades revolucionàries parisenques, quan els sans-culottes van assaltar la Convenció al crit de “Pa i Constitució de 1793”, fet que expressava el nivell de reivindicació econòmica i política. Però fracassarien. La Convenció termidoriana guanyaria la batalla i eliminaria els darrers elements muntanyencs compromesos amb la insurrecció i es desmantellaria el faubourg Saint Antoine acabant amb l’ideal revolucionari del poble en armes.

La reacció política triomfaria a París i a les províncies, on els moviments populars inspirats en aquestes darreres jornades parisenques van ser escassos. Termidor és realment el triomf de la contrarevolució i en cap cas un retorn a l’ordre o la normalització en la revolució burgesa després del Terror tot i que aquest era el desig de la majoria dels implicats en el cop que va acabar amb Robespierre.

Louis-Marie_Stanislas_Fréron_(1754-1802).jpgA París, l’antic terrorista Fréron va passar-se als rengles de la contrarevolució i es convertiria en l’ídol de les proliferants bandes de muscadins que van constituir la Joventut Daurada i que es revenjaria sagnantment dels sans-culottes.

A les províncies, la regió del Migjorn va esdevenir el principal escenari del Terror Blanc i de les brutals accions dels “companys de Jesús” de Lió i les “Companyies del Sol” de Provença en un exercici de repressió molt més sagnant encara en unir massacres col·lectives i assassinats individuals de jacobins, compradors de béns nacionals i sacerdots constitucionals. Els nous representats en missió enviats per la Convenció s’unirien sovint a la reacció o com a mínim serien còmplices pel seu silenci. La contrarevolució s’escamparia donant lloc a una guerra oberta. Així, la Vendée, desmembrada durant el Govern Revolucionari, es reactivaria.

En aquest moment, Lluís XVIII, germà de Lluís XVI i virtual rei de França per la desaparició del delfí Lluís XVII, llançaria la seva pretensió al tron en la declaració de Verona.

La Convenció termidoriana, políticament, suposaria la victòria del centre: la plana o el pantà. Així, Boissy d’Anglas, Sièyes o Daunou serien el tipus de personatges representatius del període. La seva línea d’acció aniria a la recerca d’una política que consolidés la revolució burgesa eliminant els excessos socials i econòmics que consideraven havia comportat el període del Govern Revolucionari. D’aquesta manera, per exemple, es liberalitzarien els cultes proclamant una separació Església-Estat.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Daunou,_Pierre.jpg

François-Antoine_de_Boissy_d'Anglas_by_Delpech.jpg

Garde_Convention_nationale.JPGEn política exterior, la Convenció termidoriana aprofitaria les victòries dels exèrcits francesos en tots els fronts per a recuperar l’esperit annexionista inicial de la guerra. Una sèrie de tractats signats a Basilea i La Haia el 1795 comportarien la pau amb Prússia, Espanya i la naixent República Bàtava. Els Estats encara bel·ligerants, a més, reconeixien a França la possessió de Bèlgica i Renània. La coalició es reduïa, d’aquesta manera, a Anglaterra i l’emperador austríac.

Aquest annexionisme limitat a allò que es consideraven les fronteres naturals de França suposaria el principal llegat de la Convenció termidoriana, però no l’únic.

Així, els termidorians serien els pares de la Constitució de l’any III que deixaria el signe burgés, dels propietaris, compromès en el rebuig de l’esperit democràtic de l’Acta Constitucional de 1793. S’introduïa una declaració de deures com a contrapunt a la declaració de drets, es rebutjava el sufragi universal, es dividia el cos legislatiu en dues assemblees (Consell dels Cinc-cents i Consell d’Ancians), s’imposava un poder executiu col·legiat… Era la fi del somni de Robespierre.

Era una forma, el somni dels burgesos termidorians, de posar fi a la Revolució francesa. Però la lluita entre la Revolució i els seus enemics encara no havia acabat.

Els termidorians, conscients d’aquest fet, van buscar introduir per decret que dues terceres parts dels nous representants havien de pertànyer als seus rengles. Els reialistes no podien acceptar aquesta mesura en un moment en el qual el clima contrarevolucionari podia conduir-los al poder. D’aquesta manera, el 5 d’octubre de 1795, els cabdills reialistes van llançar-se a la insurrecció des dels barris rics de París. Sota la direcció de Barras, la Convenció recuperaria el control i assignaria el control de les tropes al jove general Napoleó Bonaparte que rebutjaria l’atac.

La contrarevolució havia estat derrotada, però la Revolució es salva a un alt preu: per primer cop, desarmats els sans-culottes, s’havia hagut de recórrer a l’exèrcit. Així s’arribava al nou règim del Directori.

Auge i caiguda del Govern Revolucionari (1793-1794)

dijous, 30/09/2010

Conscients de ser l’encarnació de la radicalització o auge de la Revolució, els sans-culottes continuarien exercint la seva pressió sobre la Convenció. Així, la jornada del 2 de juny de 1793, van obligar l’assemblea a desfer-se dels membres de la Gironda, i després del 5 de setembre van imposar a la Muntanya un programa social i polític original.

En paral·lel s’implantaria el Terror per a contraatacar els enemics de la Revolució, els contrarevolucionaris, tal i com s’expressa al Decret sobre els sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Article 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

Article 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789 fins a la publicació del decret el 30 de març de 1792, encara que hagin tornat a França en el termini fixat pel decret esmentat o anteriorment […].

L’assetjament a la República seria el justificant per a prendre aquestes mesures. L’estiu de 1793, la pàtria patia greus amenaces: la Vendée, la revolta federalista i la guerra exterior. Dirigit pels comitès de l’assemblea, sostingut per la Muntanya i representat sobre el terreny pels representants en missió, el Terror permetrà frenar els progressos contrarevolucionaris reialistes, vigilar els sospitosos, liquidar el federalisme, restablir el subministrament de subsistències gràcies a les taxes que fixaven els preus màxims i aconseguir grans victòries militars sobre les coalicions de les monarquies europees.

Saint_Just.jpg

La peça central del nou sistema serà el Comitè de Salut Pública, escollit i renovat per la Convenció (tot i que es mantindria essencialment intacte durant l’any II). Els caps polítics serien Robespierre, Saint-Just i Couthom, i d’altres membres destacats serien Carnot, Saint-André (marina), Prieur (subsistències), Barère (diplomàcia) o Collot d’Herbois.

Tot i les tensions que es van viure en el seu si, el Comitè de Salut Pública seria la peça mestra de la coordinació de l’activitat revolucionària, eclipsant totes les altres seccions del govern central, ja que els propis ministres es subordinarien a la iniciativa del Comitè. L’altre gran comitè del període, el Comitè de Seguretat General, es limitaria a aplicar i coordinar el Terror.

Com a agents locals del Govern Revolucionari van ser designats primer una sèrie d’agents nacionals en els districtes, després es formarien comitès revolucionaris en les localitats. Però, en el Comitè i les instàncies executives jugaven un espai essencial els representants en missió, convencionals enviats a les províncies durant un temps determinat. Juntament amb aquests agents individuals, va existir l’acció essencial dels exèrcits revolucionaris de l’interior, els “agents del Terror” en els departaments, però, sorgits dels rengles dels sans-culottes, aquestes formacions resultarien sospitoses pel govern que les dissoldria l’hivern de 1793-94.

Robespierre2.jpg

Per Terror en la Revolució francesa hem d’entendre una ampli conjunt de disposicions que van més enllà de la simple repressió política, ja que el Terror va estendre’s al domini econòmic i la legislació social, per acabar definit una atmosfera viscuda en el període. En paraules del propi Robespierre (1794):

En la República no hi ha més ciutadans que els republicans. Per això els reialistes, el conspiradors, no només són estrangers, són enemics. La primera màxima de la vostra política ha de ser conduir al poble mitjançant la Raó i els enemics del poble mitjançant el Terror […]. El Terror no és res més que la justícia, prompta, severa, inflexible; per tant, és una emanació de la virtut […]. S’ha dit que el Terror era el motor del govern despòtic […], el govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania.

Sens dubte, la repressió dels enemics de la Revolució va augmentar i el Tribunal Revolucionari de París, encapçalat per Fouquier Tinville, va començar a posar en pràctica el que es denominarà el Gran Terror. Així, el 1794 després de la reina Maria Antonieta van passar per la guillotina els caps dels líders aristocràtics i de la Gironda. El balanç total de morts (que varia segons els autors de 16.600 a 50.000 guillotinats) pot ser una xifra alta o baixa segons les opinions.

TerrorGuillotine.jpg

En el terreny econòmic, la fixació de preus màxims responia a una exigència popular espontània. A partir de setembre de 1793, la Llei del Màximum General acabaria estenent aquesta política no només a tots els productes, sinó també als salaris:

Article 1. Els productes […] de primera necessitat i dels quals s’ha cregut necessari fixar un preu són: la carn fresca, la mantega, el peix salat, el pa, la cervesa, les espelmes, el sucre, l’oli, el vi, la sal, el ferro […].

Article 4. Qualsevol persona que en compri o en vengui […] a un preu més alt del que està fixat haurà de pagar una multa del doble del valor fixat i serà inscrit a la llista de persones sospitoses i tractat com a tal […].

D’aquesta política en derivarien una sèrie de mesures que poden ser interpretades com a autoritàries com el curs forçós dels assignats i la requisa forçada de les collites dels camperols. Tot i què aviat la política del màximum esdevindria impopular entre els productors i una part dels assalariats, no va deixar de permetre que les classes populars poguessin gaudir d’una alimentació adequada durant la Revolució.

El resultat d’aquesta mobilització d’energies nacionals pot inscriure’s en la reorganització de la situació política i militar. I és que el 1794 els enemics interiors o han estat derrotats o com a mínim controlats.

Així, els federalistes perdrien terreny amb la presa de Marsella, Lió i Tolon; la revolta dels chouans hauria de retornar a la guerrilla davant les derrotes militars; i a l’exterior s’aconsegueixen victòries decisives a Bèlgica i Alemanya.

En paral·lel, l moviment de descristianització va aparèixer en aquest període. Originat a l’hivern de 1793 en el centre del país, va tenir gran repercussió a París i en els mesos següents s’estendria per tot el país. Aquest moviment semiespontani va ser inicialment mal vist per la Muntanya i desautoritzat pel Govern Revolucionari. El propi Robespierre temia que es tractés d’una iniciativa contrarevolucionària que busqués allunyar la Revolució de les masses.

Ara bé, la descristianització no va ser ni el resultat d’una conxorxa aristocràtica ni l’expressió directa de la política jacobina. Tampoc respondria a les actituds de la política de la sans-culotterie. Per tant, un moviment espontani va anar prenent caràcter oficial i va derivar en la renúncia de 20.000 sacerdots al seu estat, en la presa d’esglésies, en vandalisme, en expressions de subversió i en festes en honor de la Raó.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

La descristianització, si bé va aixecar grans oposicions locals, en algunes regions gairebé va passar inadvertida. Això sí, va trobar un terrenys propici en determinades categories socials urbanes i en algunes comarques rurals disposades a rebre aquest procés amb els braços oberts.

Entre l’hivern i la primavera de 1794, es denunciarà la proliferació de societats populars, es llicenciarien els exèrcits revolucionaris i la Comuna de París perdria paulatinament la seva influència. Tot aquest conjunt de mesures aniria creant oposició al Comitè de Salut Pública dins dels sectors més radicals de la Revolució, desembocant en la crisi de Ventós.

La culminació d’aquest procés de fractura i oposició el trobarem en el procés a Hebert i els hebertistes que aniria seguit de l’execució d’aquests en el mes de maig. Aquest procés inaugurava una lluita entre el Govern Revolucionari i les faccions que van anar formant-se a la seva dreta i a la seva esquerra.

Certament, el moviment popular dels sans-culottes estava controlat i ja no oferia resistència al Govern Revolucionari, però també mostrava un suport més moderat als muntanyencs en el poder. Per a processar els hebertistes, els robespierristes van haver de recolzar-se en el sector indulgent de la Convenció (Danton, Desmoulins). Quan va haver passat el procés, aquesta facció va denunciar la persecució dels polítics, exposant-se imprudentment. Així, els següents a patir el rigor de la justícia revolucionària serien el propi Danton i els seus seguidors.

Des d’aquest moment, l’estat major robespierrista va restar sense una oposició oberta, però també sol en el poder. És el moment que Robespierre aprofitaria per a buscar instaurar les bases sobre les quals edificar la nova República. Així, els decrets d’abril representarien el punt culminant del compromís social de la política jacobinista en confiscar els béns i propietats dels sospitosos per a realitzar una redistribució entre els indigents i els més necessitats. Sense qüestionar mai la propietat privada, era un gran exercici de política social que no arribaria a portar-se a la pràctica.

L’altra acció que Robespierre va projectar en aquest moment de breu hegemonia política indiscutible va ser la proclamació de l’Ésser Suprem i la immortalitat de l’ànima. El deisme roussonià dels muntanyencs, pels quals la nova societat havia de fonamentar-se en la virtut, va instaurar la figura d’un Ésser Suprem com a contrapartida de l’herència cristiana, la superstició i el culte a la Raó (camí cap a l’ateisme). La immortalitat de l’ànima seria la contrapartida a una vida marcada per la virtut. La principal expressió d’aquest culte el trobem en la celebració a tota França de la Festa de l’Ésser Suprem el 8 de juny de 1794.

Fête_de_l'Etre_suprême.jpg

Fête_de_l'Etre_suprême_2.jpg

Aquesta celebració seria l’apoteosi de la figura de Robespierre, una victòria, però, amargant, breu i fràgil. Seguidament, una coalició d’antics indulgents i antics terroristes (alguns fortament compromesos amb el Terror pels seus excessos a les províncies) va formar-se per a acabar amb el robespierrisme i la seva hegemonia política.

El Comitè de Salut Pública perdria la seva homogeneïtat i els sectors més esquerranosos atacarien la política de Saint-Just, Couthom i un Robespierre cada cop més aïllat. La crisi esclataria a Termidor, després del ràpid eclipsi de la figura de Robespierre. Una proclama anònima es llançava a la Convenció el 8 de Termidor contra els “brivalls” i precipitava l’atac convertit en cop parlamentari.

El 9 de Termidor, en una dramàtica sessió de la Convenció, s’ordenava l’empresonament de Robespierre, Saint-Just, Couthom i els seus principals aliats. La Comuna de París, encara fidel a Robespierre, fracassaria en el seu intent d’alliberar-los en una deficient acció que posava de manifest l’esgotament i la manca de suports en el poble parisencs. L’Hôtel de Ville cauria sense combatre en mans de les tropes de la Convenció.

Arrestation_de_Robespierre.jpg

Robespierre i els seus seguidors eren executats el 10 de Termidor de l’Any II (28 de juliol de 1794) posant fi a la Revolució jacobina.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

El sufragi censatari a la Constitució francesa de 1791

dimarts, 28/09/2010

El text constitucional revolucionari de 3 de setembre de 1791 establia per primer cop la sobirania nacional, però a la vegada distingia entre ciutadans actius i passius. Només els ciutadans actius, homes amb una determinada renda i que haguessin fet el jurament civil, podien votar en les eleccions per escollir els representants de l’Assemblea. D’aquesta manera, eren ciutadans actius només 4,3 dels 26 milions d’habitants que tenia França. La resta dels ciutadans quedaven exclosos.

Aquest era l’ideal burgés del sufragi censatari (masculí, òbviament), que perduraria a Europa fins al darrer terç del segle XIX.

Extracte de la Constitució francesa de 1791:

Per formar l’Assemblea Nacional Legislativa els ciutadans actius es reuniran cada dos anys en assemblees primàries a les ciutats i als cantons […].

Per ser ciutadà actiu cal: haver nascut o nacionalitzar-se francès, tenir 25 anys fets, residir a la ciutat o al cantó el temps fixat per la llei, pagar, en qualsevol lloc del regne, una contribució directa igual almenys al valor de tres jornades laborals i presentar rebut, no estar en situació de dependència, com ara ser servidor assalariat […].

Les assemblees primàries designaran electors en proporció al nombre de ciutadans actius domiciliats a la ciutat o al cantó. Es nomenarà un elector per cada cent ciutadans actius, presents en l’Assemblea […].

Ningú no podrà ser assignat elector si no reuneix, a més de les condicions necessàries per ser ciutadà actiu, la condició següent: en les ciutats de més de 6.000 habitants, ser propietari o usufructuari d’un patrimoni estimat en la relació de contribucions en una renda igual al valor de 200 jornades laborals, o ser inquilí d’un habitatge estimat en les mateixes relacions en una renda igual al valor de 150 jornades laborals.