Entrades amb l'etiqueta ‘Història de França’

La propietat com a robatori segons Proudhon

dijous, 28/10/2010

La principal font d’inspiració de les idees llibertàries seria, a la primera meitat del segle XIX, l’obra del francès Pierre-Joseph Proudhon. El seu estil vibrant, els seus escrits, la seva defensa del cooperativisme i el mutualisme i la seva relació amb grups de treballadors van fer que una part del moviment obrer estigués fortament influït pel seu pensament. Proudhon va ser el primer a afirmar que “la propietat és un robatori” i va criticar la democràcia liberal burgesa, el paper de l’Estat i les organitzacions polítiques.

Extracte de l’obra de Pierre-Joseph Proudhon Què és la propietat? (1840):

Pierre-Joseph Proudhon.jpgSi hagués de contestar aquesta pregunta: què és l’esclavitud?, i respongués amb poques paraules: és l’assassinat, el meu pensament, per descomptat, seria entès. No necessitaria pas grans raonaments per demostrar que el dret de prendre a l’home el pensament, la voluntat, la personalitat, és un dret de vida i de mort, i que fer esclau un home és assassinar-lo. Per què, doncs, no puc contestar la pregunta: què és la propietat? dient  concretament: la propietat és un robatori, sense tenir la certesa de no ser comprès, malgrat que aquesta afirmació no és altra cosa que una simple transformació de la primera?

Em decideixo a discutir el principi mateix del nostre govern i de les nostres institucions, la propietat; hi tinc dret. Em puc equivocar en la conclusió que resulti de les meves investigacions; hi tinc dret. Em complau col·locar el darrer pensament del meu llibre a la primera pàgina: hi tinc dret.

Un autor ensenya que la propietat és un dret civil, nascut de l’ocupació i sancionat per la llei; un altre sosté que és un dret natural, que té com a font el treball; i aquestes doctrines tan antiestètiques són acceptades i aplaudides. Jo crec que ni el treball, ni l’ocupació, ni la llei, no poden engendrar la propietat, ja que és un efecte sense causa. Es pot censurar per això? Quants comentaris provocaran aquestes afirmacions?

La Revolució de 1848 a França

dijous, 14/10/2010

El moviment revolucionari de 1848 va començar, novament, a França. La monarquia liberal del rei-ciutadà, Lluís Felip d’Orleans, va anar perdent legitimitat social poc a poc des de la seva instauració el 1830 esdevenint un règim cada cop més moderat i corrupte, tot allunyant-se dels principis que l’havien portat al poder.

A causa de la concatenació dels factors anomenats anteriorment, l’oposició organitzaria com a propaganda una sèrie de banquets des de 1847. Era la seva forma de protesta davant de la prohibició del dret de reunió. En aquests banquets opositors, uns sectors preconitzarien l’adhesió a la monarquia, però sempre que aquesta garantís un mínim de reformes liberals; però, d’altres sectors republicanistes buscaven un reformisme liberal progressista i la caiguda de la monarquia.

François_Pierre_Guillaume_Guizot.jpg

Guizot

El primer ministre de la monarquia, Guizot, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23. Incidents que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació. La conseqüència seria l’aixecament de barricades als barris parisencs. La revolució s’estendria ràpidament per la ciutat comportant l’abdicació del monarca el dia 24 quan el poble en armes assaltava la cambra de representants proclamant la Segona República.

Horace_Vernet-Barricade_rue_Soufflot.jpg

Desprès del triomf de la Revolució, un govern provisional va fer-se càrrec de la situació i va proclamar la República com a forma de govern. Va restaurar-se la llibertat de premsa i reunió, va abolir-se l’esclavitud, va proclamar-se el dret al treball i a la vaga, i va crear-se una Comissió del Govern per a relacionar-se amb els treballadors.

L’abril de 1848 van celebrar-se unes eleccions generals que suposarien la victòria de la burgesia liberal, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, grans protagonistes de la Revolució, es veien altre cop marginats a la cambra de representants i, descontents amb les polítiques del nou govern, es manifestarien novament.

Així, el mes de juny, l’exèrcit hauria de sufocar una insurrecció obrera a París i els principals dirigents del moviment obrer serien detinguts o deportats. La repressió governamental significarà el fracàs de la revolució social.

Encara que la Constitució de novembre de 1848 recolliria tot un seguit de principis liberals (una sola Assemblea de representants, un president d’elecció popular, garanties personals i socials, etc.), progressivament la burgesia liberal moderada, gran triomfant de la revolució, s’orientaria cap a posicions conservadores, deixant de banda la classe obrera que en el seu moment havia estat la força de xoc revolucionària.

Napoleon III.jpg

Napoleó III

Com a president de la República seria escollit el príncep Lluís Napoleó Bonaparte (Napoleó III), nebot de l’emperador Napoleó, en contra del candidat republicà Cavaignac, i a les eleccions de 1849 a l’Assemblea Legislativa s’imposaria el Partit de l’Ordre, de caràcter conservador. Amb la instauració d’un govern cada cop més autoritari s’estava caminant cap al Segon Imperi que es proclamaria el 1851.

La Revolució de 1848 a França explicada a Europa segons Lamartine

dijous, 14/10/2010

Extracte del Manifest a les nacions d’Europa (1848) de l’escriptor i polític francès Alphonse de Lamartine, primer exponent del romanticisme francès, defensant la Revolució i la instauració de la Segona República als ulls d’Europa i en el context de la primavera dels pobles:

Alphonse_de_Lamartine.jpgLa Revolució francesa acaba d’entrar, d’aquesta manera, en un període definitiu. França és una República: la República francesa no té cap necessitat de ser reconeguda per a existir, és de dret natural, és de dret nacional […]. La República francesa vol, però, entrar en la família dels governs com una potència normal, i no com un fenomen pertorbador de l’ordre europeu […].

La proclamació de la República francesa no és un acte d’agressió contra cap forma de govern del món […]. La guerra no és, doncs, el principi de la República francesa, tal com va ser fatal i gloriosa necessitat el 1792. El 1792 la llibertat era una novetat, la igualtat era un escàndol, la República era un problema […]. La democràcia feia tremolar els trons i els fonaments de la societat. Avui, els trons i els pobles estan habituats a la paraula, a les formes, a les agitacions regulars de la llibertat exercida en proporcions diverses a gairebé tots els Estats, fins i tot els monàrquics. Estan habituats a la República, que té la seva forma més complerta entre les nacions més madures. Han reconegut que existeix una llibertat conservadora […].

El sentit d’aquestes tres paraules (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) aplicades a les nostres relacions exteriors és: alliberament de França de les cadenes que pesen sobre la seva constitució i sobre la seva dignitat; recuperació del rang que ha d’ocupar al nivell de les grans potències europees; en fi, declaració d’aliança i amistat amb tots els pobles. Si França té consciència de la missió liberal i civilitzadora que té encomanada, no hi ha cap d’aquelles paraules que signifiqui guerra. Si Europa és prudent i justa, no hi ha cap d’aquelles paraules que no signifiqui pau […].

Els Tractats de 1815 no existeixen legalment als ulls de la República francesa. Tanmateix, les circumstàncies territorials d’aquests tractats són un fet que avui s’admet com a base i com a punt de sortida en les seves relacions amb altres nacions […]. Si els Estats independents d’Itàlia són envaïts; si se’ls imposen límits o obstacles a les seves transformacions internes; si se’ls nega per la força armada el dret d’aliar-se entre ells per a consolidar una pàtria italiana, la República francesa es creurà en el dret d’armar-se per protegir aquests moviments legítims de creixement i nacionalisme dels pobles.

Les Revolucions de 1830

dimecres, 13/10/2010

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, com hem vist, a tota Europa van anar definint-se dos grans grups políticament oposats: els absolutistes, ultres o conservadors i els liberals o progressistes. Entremig podem trobar els elements més moderats d’ambdós grups. Els primers eren els seguidors dels principis restauracionistes establerts al Congrés de Viena i de la Santa Aliança. Els segons agrupaven col·lectius tant diversos com els nacionalistes, els liberals i els romàntics defensors a ultrança de les llibertats dels individus.

Els liberals tenien a la major part dels seus adeptes en la burgesia, promotora de la Revolució francesa de 1789, que va veure com les seves aspiracions no van ser respectades en els governs posteriors. Quan a partir de la independència de Grècia es disgregui la Santa Aliança, aquesta burgesia creurà que havia arribat el moment de fer valer la seva ideologia a través d’una segona onada revolucionària.

rev30.png

burgues02.jpg

Així, en la dècada de 1830 novament sorgiran moviments revolucionaris que ja afectarien tant a l’Europa central com a l’occidental, amb una extensió i unes repercussions més grans que les viscudes a la dècada anterior. En aquesta ocasió, les insurreccions tindrien més suport popular i, en aquells països on van triomfar, van comportar la substitució dels règims absolutistes per sistemes polítics constitucionals en els quals la burgesia va passar a detenir el poder. Amb tot, encara es mantindria la marginació de les classes populars de la vida política perquè el sufragi era censatari o restringit i les llibertats públiques eren limitades.

Va ser a França on va iniciar-se el nou procés revolucionari dels anys trenta. El príncep de Polignac, ministre del monarca Carles X, va dissoldre el parlament el 25 de juliol de 1830, va suprimir la llibertat de premsa i va excloure del cens electoral a comerciants i industrials. Davant les mesures reaccionàries del govern de Carles X, que intentava derogar la Carta Atorgada de Lluís XVIII, la burgesia va prendre les armes i va ocupar París per expulsar el darrer Borbó i nomenar un nou rei: Lluís Felip d’Orleans.

Révolution_de_1830_-_Combat_de_la_rue_de_Rohan_-_29.07.1830.jpg

El rei-ciutadà, que acceptaria tres principis bàsics del liberalisme: la sobirania nacional, una constitució que reconeixia els drets de la Carta Atorgada de 1814, i llibertat política i parlamentària. Aquest fet representava per França, desprès de l’experiència fallida de Lluís XVI amb l’Assemblea Legislativa el 1791, la nova formació d’una monarquia liberal o constitucional, que ràpidament va ser reconeguda per Anglaterra. Seria, però, la gran burgesia la que recolliria els fruits d’una revolució protagonitzada per la petita burgesia i els obrers, ja que la monarquia orleanista aviat oblidaria les seves promeses de liberalització i democratització del règim polític francès i condemnaria a les classes mitjanes, el seu principal suport inicial, a una situació de marginació política.

Encoratjada pel triomf de la revolució a França, la veïna Bèlgica, sotmesa a Holanda des del Tractat de Viena (1815), va revoltar-se combinant reclamacions nacionals i liberals. Així, el 4 d’octubre de 1830, els belgues prenien Brussel·les i declaraven la seva independència. Prússia, Àustria i Rússia van intentar intervenir per imposar el principi de legitimitat, però Anglaterra i França van oposar-se i van reconèixer el nou Estat. A la Conferència de Londres de 1831 es confirmaria la independència belga i la seva neutralitat sota la monarquia constitucional del rei Leopold I.

Wappers_belgian_revolution.jpg

Tanmateix, països com Espanya, entre 1833 i 1839, i la Gran Bretanya, a través de l’ampliació dels drets polítics el 1832, també van fer el trànsit cap al liberalisme en aquest període. En canvi, en altres llocs com ara a Itàlia, Polònia o Alemanya, els moviments revolucionaris dels anys trenta van fracassar.

A Polònia, sotmesa majoritàriament a Rússia, l’exèrcit va insurreccionar-se el 29 de novembre de 1830. L’any següent els polonesos declararien la seva independència. Tot i l’èxit inicial, les desavinences entre la noblesa polonesa conservadora i la burgesia liberal van propiciar que l’exèrcit rus esclafés la revolució i iniciés una terrible repressió davant la neutralitat i indiferències britànica i francesa.

Al centre d’Itàlia (Mòdena, Romanya i les Marques) va esclatar un alçament propiciat per l’acció soterrada dels carbonaris, que ràpidament va ser apaivagat per l’Imperi Austríac amb l’única reclamació de França. Tot i aquest fracàs, la revolució de 1830 va significar l’inici d’una nova consciència de pàtria que encoratjaria en la segona meitat del segle la lluita per la unificació i la independència italiana.

Finalment, a Alemanya, dividida en petits Estats sota el proteccionisme del Regne de Prússia (i de l’Imperi Austríac), la revolució va iniciar-se el 1830 en alguns Estats de la regió central que van adoptar constitucions liberals –Brunswick, Hesse, Hannover i Saxònia–. El moviment revolucionari va extendre’s lentament als Estats meridionals que van intentar dominar la Dieta (parlament) de la Confederació Germànica, unió política de l’Europa central creada pel Congrés de Viena el 1815 agrupant a 38 Estats sobirans. Creada per omplir el buit que havia deixat la desaparició del Sacre Imperi durant l’Imperi Napoleònic, disposava d’un parlament a Frankfurt i buscava equilibrar la influència d’Àustria i Prússia al nord d’Europa sota la presidència de l’emperador austríac i com a fre a les tendències liberals. Els intents revolucionaris de 1830 per canviar les constitucions dels Estats alemanys van fracassar. Amb tot, Prússia va introduir el Zollverein (1834), la unió duanera dels Estats del nord, futura llavor de la unificació del país.

zollverein 2.gif

Sobre jacobins i antijacobins

dissabte, 9/10/2010

És molt habitual en el llenguatge polític practicat per polítics i periodistes, i inclús per alguns historiadors, fer servir el terme jacobí per a definir un tipus de política de caràcter centralista, anti-nacionalista i autoritària. A més, el mot comporta sempre una dosi important de desqualificació per aquell a qui va referit. I ara que ens aboquem a un nou cicle electoral segurament en afartarem de sentir-la. Aquesta definició, però, és inacceptable per a una persona que porta ja un llarg període de temps estudiant i divulgant allò que va significar la Revolució francesa. El jacobinisme no té res a veure amb el tòpic que ens venen els nostres polítics i els mitjans de comunicació, molts cops simples caixes de ressonància dels primers.

Per tant, quin és el veritable sentit polític del terme jacobinisme? Sota la denominació de jacobins, els reialistes i absolutistes i els partidaris de liquidar la Revolució francesa de soca-rel ja des dels seus inicis van pretendre assenyalar de forma despectiva a aquells que, des del mateix 1789, s’autodenominaven com Amics de la Constitució, és a dir, partidaris de liquidar l’absolutisme monàrquic, el despotisme i l’Antic Règim en favor dels principis de la Il·lustració i l’incipient liberalisme polític. Per tant, el terme jacobins neix d’un fet despectiu. El nom va aplicar-se’ls perquè celebraven les seves reunions en el convent parisenc dels dominics, els quals a la seva vegada eren coneguts vulgarment d’aquesta manera ja que tenien el seu vell convent al costat de l’església de Saint Jacques.

opening_devise.jpg

Ara bé, els diversos sectors que integraven aquesta tendència política (mai partit polític) aviat assumirien la denominació com a pròpia, tot dotant-la d’un caràcter plural que no permet aplicar-la a un únic grup, i molt menys fer-la servir en un únic sentit per la diversitat dels seus integrants. D’aquesta manera, la complexitat del grup polític i social que denominem com a jacobí en la Revolució francesa fa que puguem identificar aquest fenomen amb el sentit més profund i transcendent del moviment revolucionari francès que va commocionar Europa en el tombant cap al segle XIX i l’edat contemporània.

El jacobinisme, en contra d’allò que ens volen vendre els polítics dels nostres dies, encarna la invenció de la participació democràtica en la política. Una participació que anava més enllà de les elits, sinó que incloïa als sectors populars del Tercer Estat, en definitiva al conjunt de la societat inclosa en el terme nació. L’aparició de les societats polítiques (o clubs polítics) en la França revolucionària pot ser interpretada com un notable antecedent dels partits polítics moderns. Amb una diferència, però, força notable respecte dels nostres partits: aquestes societats eren plurals i mai van imposar la disciplina de vot.

Aquestes societats, juntament amb la llibertat d’expressió, d’opinió i d’impremta, van ser un dels factors més decisius del desenvolupament d’una cultura política d’inspiració laica, racionalista i democràtica, fet sense precedents en l’Europa de l’Antic Règim. Davant de la societat del privilegi, el dogmatisme, l’absolutisme monàrquic i el despotisme, el jacobinisme va proposar allò que avui considerem, sense cap mena de dubte, els pilars de la nostra democràcia: la igualtat civil, la llibertat d’expressió, el laïcisme, i la democràcia representativa i participativa recolzada en el sufragi universal. Una democràcia, imperfecta com a nounat que era, proclamada en els grans textos fundacionals de la França contemporània: les declaracions de drets de l’home i el ciutadà i les constitucions polítiques.

Robespierre2.jpgAmb aquestes bases, com és possible que existeixin els tòpics despectius contra el jacobinisme i que arriben fins als nostres dies? La resposta no té cap misteri. Això va ser degut a la reducció del moviment polític jacobí a allò que alguns historiadors han denominat com la dictadura jacobina (maig de 1793 – juliol de 1794) tot oblidant que aquest era un moviment que va estar present des dels primers passos de la Revolució. I aquesta reducció, a més, com va posar de manifest Lluís Roura, també comporta una gran manca de rigor en l’anàlisi del període del Govern Revolucionari sempre identificat amb la figura de Robespierre. Així, aquest anti-jacobinisme que identifica el període com a totalitari i fa fortuna en els nostres dies procedeix de la contrarevolució i els moviments burgesos conservadors.

No hem d’oblidar mai tres aspectes fonamentals a l’hora d’analitzar en el seu context històric el període del Govern Revolucionari. En primer lloc, i fet fonamental per a comprendre el context, aquest govern d’excepció tenia un caràcter transitori que deixava en suspens l’Acta Constitucional de 1793 motivat per les circumstàncies derivades de la guerra exterior i la contrarevolució interior. Un segon aspecte a destacar és que el Parlament (escollit per sufragi universal) i la Convenció Nacional (escollida pel propi Parlament) van exercir un control institucional permanent sobre el Comitè de Salut Pública i sobre el govern d’excepció. I un tercer element a considerar, tot i la seva dimonització historiogràfica, situant-se davant dels seus escrits i analitzant les seves accions, és profundament qüestionable dubtar de la convicció i la profunditat democràtica del pensament polític de Robespierre. Per tant, govern d’excepció sí, però autoritarisme o totalitarisme no, s’han de contextualitzar les circumstàncies. O és que la Generalitat republicana va ser una institució totalitària? Rotundament no, però en el context de la Guerra Civil va donar lloc a accions qüestionables que només poden entendre’s dins del marc del conflicte.

Respecte del centralisme jacobí. La concepció de l’Estat francès és una herència política i administrativa de l’Antic Règim i la culminació del model centralista contemporani no va ser obra de la Revolució pròpiament dita, sinó de l’Estat napoleònic. És cert, que la Gironda va desenvolupar, en el context de la guerra interior, uns suposats plantejaments federalistes en oposició al centralisme jacobí. Ara bé, aquests plantejaments no responien a un veritable desig d’articular una República federal, sinó de contraposar a la centralització parisenca (París estava dominat pels jacobins) la centralització en una altra capital controlada pels girondins.

REVOLU~1.PNGPerò és que encara hi ha més dades que permeten qüestionar aquest centralisme jacobí: la dinàmica de la complexa xarxa de societats jacobines existents a la França revolucionària ha donat peu a que un important sector de la historiografia francesa sobre la Revolució comenci a parlar del federalisme jacobí. El problema és que l’estudi de la Revolució ha estat centrat en els fets succeïts a la ciutat de París, escenari capital però no únic, i això ha deixat de banda el que va passar a les províncies i la seva relació amb la capital, fet que en els darrers anys afortunadament comença a solucionar-se i donarà lloc, amb tota seguretat, a la necessitat de reescriure bona part de les interpretacions clàssiques del període.

Des de la Revolució, el pensament contrarevolucionari primer i els moviments polítics burgesos conservadors després, van procurar fer-se seva la memòria històrica d’aquells aconteixements. Si la burgesia moderada va ser la triomfadora de la Revolució, és lògic que en controlés la seva memòria tot dimonitzant els protagonistes de la Revolució democràtica, dibuixant l’estereotip i el mite d’uns jacobins que encarnaven el mal, l’anticlericalisme violent i arrogant, el monstre del racionalisme encarnat en la filosofia, i que van conduir el país cap al caos i l’anarquia. Segons aquesta interpretació, la guerra interior hauria estat lliurada per un sol bàndol, però si és guerra és perquè dos combaten.

Aquesta interpretació del jacobinisme no només va perllongar-se en els corrents polítics conservadors i, lògicament, en els obertaments reaccionaris dels segles XIX i XX, sinó que va abraçar també els beneficiaris de la Revolució. D’aquesta manera, la pròpia burgesia, un cop consolidada la dimensió burgesa de la Revolució, no va dubtar a ignorar, oblidar i, fins i tot, combatre la memòria revolucionària tot rebutjant el caràcter revolucionari dels seus propis orígens polítics. La burgesia va passar així a representar la gent d’ordre, i condemnava els revolucionaris, deixant de banda que sense haver participat de les revolucions que van caracteritzar la primera meitat del segle XIX no hagués assolit mai els seus objectius polítics.

I així ha arribat als nostres dies el mite del jacobinisme com a monstre totalitari i centralista oposat a la llibertat política. La definició no es sosté per enlloc, però ha fet fortuna i ens persegueix. Fins i tot, si consultem el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobarem la següent definició: “Radicalisme violent. Concepció política que propugna una centralització del poder polític estatal amb l’objectiu d’anul·lar les diferències entre els territoris que el componen i d’aconseguir una democratització radical”. Potser ja seria hora de revisar el concepte i acceptar allò que la historiografia porta anys explicant. O potser hem d’acceptar que els nostres polítics no coneixen les seves arrels i necessiten tornar a escola a aprendre on neix i es desenvolupa el concepte de la democràcia.

Guerres de Religió en el camí cap a l’absolutisme (1495-1610)

dissabte, 9/10/2010

A l’Època Moderna, especialment des de mitjans del segle XVI, sota el regnat de Francesc I, que tornaria a residir a la ciutat després d’un breu trasllat de la Cort als castells del Loira, la capital va embellir-se amb la proliferació de construccions renaixentistes, com el renovat Louvre y l’Ajuntament (Hôtel de Ville). És en aquesta època quan es construeixen monuments como el Museu d’història natural y el Palau de Luxemburg. La ciutat, oberta a les idees del renaixement, coneixerà novament un període d’esplendor intel·lectual i cultural gràcies a la introducció de la impremta, una relativa llibertat de pensament i al treball de nombrosos poetes, artistes i savis humanistes com Leonardo Da Vinci, o Andrea del Sarto. Aquesta llibertat, però s’esvairia el darrer any del seu regnat amb l’inici de la persecució dels hugonots, fet que li donaria un gran suport popular tot i la sagnia econòmica en forma d’impostos i taxes que va suposar el seu regnat pel poble parisenc, principal pagador de les seves campanyes militars contra la Monarquia Hispànica.

©Photo. R.M.N. / R.-G. OjŽda

Paral·lelament, amb la introducció de la Reforma, París va convertir-se en un focus de constant agitació política amb l’esclat de les Guerres de Religió. Fervorosament catòlica, Paris es mostrarà profundament hostil a la Reforma, fins al punt que les passions religioses dividiran la ciutat des de 1534 en dos faccions: catòlics y hugonots (nom que rebien els protestants francesos). Enric II crearia, el 1547, un tribunal contra l’heretgia protestant: la chambre ardente, amb seu a París. Els catòlics, cada cop més radicalitzats, anirien agrupant-se al voltant de la Santa Lliga liderada pel duc de Guisa. Els catòlics es farien forts a París, mentre que els protestants tindrien la seva principal plaça a Orleans, liderats per Antoni de Borbó, rei consort de Navarra. Després de tres esclats de violència, la mort del líder protestant semblava posar fi al conflicte.

plan-de-paris-en-1575.jpg

Els Borbons accedien al tron francès i s’obria una nova etapa de prosperitat per a la ciutat. La nova monarquia propiciaria l’embelliment de la ciutat com a símbol de la fortalesa de la monarquia absolutista i centralitzadora. Sota Enric IV París veuria sanejades les finances després de les llargues guerres i un renaixement del comerç i l’activitat econòmica. A més, seria el propi Enric IV qui reordenaria el pla de la ciutat entorn de la Plaça dels Vosges, continuaria la remodelació del Louvre i el castells de les Tulleries, terminaria l’Hôtel de Ville i el Pont-Neuf. A partir de la coronació del nou monarca, la ciutat ha d’honrar el seu sobirà i exaltar el seu poder. D’aquesta manera es comencen a construir les places reials: la plaça Douphine en honor del propi Enric IV o la Plaça dels Vosges pel seu fill Lluís XIII.

pont-neuf.jpg

Així, quan, el 1570, per la Pau de Saint Germain els hugonots van poder practicar amb llibertat el seu culte, aquesta mesura no va aplicar-se a París. Semblava que el conflicte religiós havia acabat en taules i s’iniciaria una època de relativa tranquil·litat. Així, Carles IX va oferir a Enric III de Navarra (fill del difunt líder protestant Antoni de Navarra) la mà de la princesa Margarita de Valois. El casament entre Enric i Margot tindria lloc a Notre Dame davant de les protestes de la Santa Lliga i de bona part de poble de París. Quan el conflicte semblava en vies de resolució, la nit de Sant Bartomeu de 1572, el poble massacraria els protestants que es trobaven a la ciutat (moririen prop de 20.000 hugonots a tota França, 3.000 d’ells a París). La guerra es reiniciava.

Massacre_saint_barthelemy.jpg

Enric de Navarra va ser retingut al Louvre pel duc de Guisa, abans de ser desterrat al seu regne per protestant. Carles IX moria el 1574 i així s’iniciava el conflicte successori: quan Enric III de França, germà de Carles, anava a jurar el seu ascens al tron, Enric de Navarra es proclamava aspirant al tron. Casat amb Margot, primera en la línia de successió francesa, Enric de Navarra a més era descendent de la línia dels Capets. Així s’iniciava la “Guerra dels tres Enrics” (Enric III de França, Enric de Guisa i Enric III de Navarra) pel control de París i del tron francès.

El rei Enric III va recolzar-se en el duc de Guisa, però desconfiava de les seves aspiracions al tron (era el favorit de Felip II d’Espanya) i va prohibir que residís a París. El 1588, el duc, conscient de les simpaties que aixecava entre els parisencs, va plantar-se davant de les muralles mentre les tropes reials es desplegaven pel barri llatí, la Cité i el Louvre. Grups armats de parisencs s’aixecaren aleshores exigint el pas a la ciutat del duc i aconseguirien que Enric entrés a la ciutat aclamat pels seus seguidors. Poc duraria l’alegria del duc catòlic que seria assassinat el desembre de 1588 per un sicari de la Corona. L’any següent, un catòlic exaltat feriria de mort Enric III que abans d’expirar va reconèixer els drets successoris d’Enric de Navarra.

enric-iv.jpg

Proclamat rei de França el 1589, Enric IV va haver de fer front a la darrera espurna de les guerres de religió per accedir a una capital que li era hostil per la seva fe protestant i es trobava en mans de la Santa Lliga i rebia el suport de la monarquia hispànica. Quan Enric de Borbó va abjurar del protestantisme el 1593 va poder prendre possessió de París (que “bé valia una missa”). Amb l’Edicte de Nantes (1598) el nou monarca garantia la llibertat religiosa als protestants.

El París medieval, la capital dels Capets (987-1495)

dissabte, 9/10/2010

El 891 la ciutat va ser recuperada per la dinastia comtal dels Capets. No seria fins a la introducció de la dinastia Capeta quan París va tornar a ser la capital indiscutible del país. Hug Capet, el comte de París, era escollit rei de França el 987, instaurant la dinastia Capeta i donant lloc durant el segle XI a una època d’expansió ininterrompuda de la ciutat que passaria de ser la capital d’un petit regne a esdevenir la principal ciutat francesa gràcies a l’annexió dels senyorius d’altres senyors per part de la nova dinastia. La presència novament de la Cort reial, instal·lada a la Conciergerie, i el caire religiós de la monarquia va fer que en ella hi confluïssin nobles i clergues que aportarien un nou esplendor a la urbs parisenca.

La ciutat esdevindria aleshores un important centre artesà i comercial i tornaria a créixer per les dues bandes del Sena. Tot i que podem considerar Hug Capet com el primer rei de França, la realitat és que els seus dominis efectius es reduïen a la ciutat de París, els voltants de la capital i la regió d’Orleans. La resta de França es trobava feudalitzada com a conseqüència de segles de divisions territorials per les herències merovíngies i carolíngies i el poder residia en poderosos senyors feudals i en l’Església.

Felip II l’August, rei de França entre 1179 i 1223, seria el gran monarca medieval per a la ciutat de París, amb la seva Cort instal·lada al palau del Louvre, el monarca va ampliar el territori francès al derrotar els Pantegenet anglesos capitanejats per Ricard Cor de Lleó i va reforçar la figura de la monarquia tot aprofitant-se de les disputes entre els senyors feudals per reforçar el paper reial. A més, va iniciar algunes de les grans construccions de la urbs parisenca. Les construccions civils (muralles, Louvre, ponts sobre el Sena, pavimentació de carrers, mercat de Les Halles) i religioses (Saint-Denis, Notre Dame) van proliferar des d’aquest moment.

louvre-medieval.jpg

forteres-louvre.jpg

L’existència de les muralles explica la seva distribució circular ja que els bulevards concèntrics van anar substituint les successives muralles i l’escasa presència de jardins per la massificació de l’espai. No només això, sinó que va preocupar-se pel benestar dels ciutadans parisencs construint tres hospitals i va contenir les epidèmies donant ordre de crear aqüeductes per donar sortida a l’aigua putrefacte del clavegueram. Bona part d’aquesta obra pública seria finançada pels gremis d’artesans i comerciants de la ciutat, aliats fidels del monarca.

arton161-71841.jpg

En el segle XIII, París ja era la ciutat més poblada (amb uns 200.000 habitants aproximadament) i la més rica d’Occident. En els seus carrers convivien artesans, comerciants, estudiants, frares, clergues, joglars, prestamistes, soldats, prostitutes, captaires, cortesans i el propi rei, configurant la miscel·lània característica d’un gran capital medieval. En aquest període, la ciutat estava administrada per un solo home, el prebost del rei. Aviat, però, cap al 1210, la rica burgesia local, sota la direcció dels gremis més poderosos, s’organitzaria per tal de reglamentar la vida econòmica de la capital. El 1268, la poderosa corporació dels barquers va adoptar el seu lema, “Fluctuat nec mergitur” (flota però no s’enfonsa), que més endavant es convertiria en el lema de la ciutat.

A la mort de Felip August aquest ritme de creixement no va aturar-se, i amb l’ascens al tron de Sant Lluís IX. Tot i la seva dedicació a la guerra contra els infidels en les Croades i a la lluita territorial amb Anglaterra, el monarca no va deixar de banda la seva capital i va promoure la construcció d’esglésies i de la residència universitària que esdevindria l’embrió de la Sorbona.

enceinte-philippe-auguste-1223-paris.jpg

Urbanísticament, va ser en aquesta època quan París va configurar una divisió territorial especialitzada –amb la Cité com a centre  polític i religiós, la vora dreta com a zona comercial amb l’epicentre a Les Halles, i l’esquerra cultural, universitària i  intel·lectual–. Va se a la “Île de la Cité” on van construir-se la catedral de Notre Dame (començada en 1163 i finalitzada el 1345), la Sainte-Chapelle (sota Sant Lluís, el 1246) i el palau reial de la Cité (la Conciergerie) seria ampliat per Felip el Bell entre 1285 i 1314. D’altra banda, la tradició intel·lectual de la “rive gauche” data de la instal·lació en el segle XII de mestres dissidents de la Cité com a conseqüència de les imposicions del canceller de Notre Dame que vigilava las ensenyances, fet que va portar a alguns mestres a instal·lar-se fora de l’abast de la seva autoritat i a ensenyar a les granges de les muntanyes de Santa Genoveva. A partir de 1250, unes seixanta institucions començarien a rebre prop de 700 “escholiers” donant-los llit i refugi intel·lectual. La institució més famosa i reconeguda seria la fundada en 1257 per Robert de Sorbon: La Sorbonne. La Universitat de París serà des d’aquest moment un dels grans centres intel·lectuals en filosofia i teologia de la cristiandat medieval.

plan_de_paris_1223_bnf07710747.png

El segle XIII finalitzaria amb el regnat de Felip IV, un període d’ordre amb la implantació del Parlament de París amb funcions legislatives, judicials i fiscals; a més de la regulació del comerç i de la Fira de Saint Denis, fet que va donar un nou auge econòmic a la urbs. Nogensmenys, el regnat de Felip el Bell també portaria desordres derivats de les seves creixents despeses en les campanyes militars i en engrandir els luxes de la Cort, sumades a una sèrie de males collites que van  comportar un període d’empobriment del poble i fam, derivant en motins populars. Impossibilitat per a incrementar els impostos sobre la població i perseguit pels deutes acumulats pels Capets després de tres segles de campanyes militars i embelliment de la Cort, Felip va optar, en connivència amb el papa Climent V, per iniciar un procés d’heretgia contra l’Ordre del Temple per fer-se amb els seu tresor, acabant amb les seves activitats i fent-se amb els seus béns. El mestre del Temple, Jacques de Molay acabaria sent executat a la foguera a una illa de la Cité. Amb el seu estil, Felip el Bell consolidaria l’autoritat reial, però a la vegada esdevenia un precursor de l’absolutisme.

Templars_on_Stake.jpg

En el segle XIV, però, van iniciar-se temps més difícils per a la ciutat: la població va esgotar-se per les citades fams de 1315-17 i per l’epidèmia de pesta de 1348-49. A més, la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) entre França i Anglaterra va convertir París en un focus constant d’agitació. Iniciada per Eduard III d’Anglaterra, net de Felip IV, el conflicte arrencava com un plet pel tron francès en instaurar-se a França la dinastia Valois en la figura de Felip VI (també Capet per part de mare). Quan el Parlament de París va rebutjar la candidatura d’Eduard, aquest va enviar les seves tropes a França iniciant les hostilitats bèl·liques. La Pau de Brétigny (1360) suposava una treva en el conflicte que suposava la consolidació de la dinastia Valois a canvi de les places de Crécy, Poitiers i Calais per a Anglaterra.

El 1356, el nou prelat dels comerciants parisencs, Étienne Marcel, va llançar un pols al Delfí francès Carles V pel control de la ciutat aprofitant l’absència del rei Felip VI. Així, Marcel va fer al Delfí signar una acta que li atorgava plens poders sobre la ciutat amb l’excusa que era necessari un poder fort per defensar de l’ofensiva anglesa. La pressió dels poderosos gremis i de bona part del poble que veia una possibilitat de fugir de la guerra. Carles va haver de fugir de la ciutat i assetjar-la amb l’exèrcit reial. Traït pel seu propi lloctinent, Marcel seria empresonat i executat. Carles V un cop es coronés rei convertiria el prebost dels gremis en el prebost de París, sota el seu control directe per evitar noves agitacions procedents de la pujant burgesia comercial.

Des de 1369, Carles V aconseguiria recuperar part de les places perdudes, però quan el seu successor, Carles VI el Boig, va haver de fer front a les rebel·lions dels borgonyons aliats amb els anglesos, la guerra va posar-se clarament en contra dels interessos francesos, arribant les tropes angleses a controlar bona part de França, París inclosa. El 1420, la ciutat va arribar a ser ocupada pels anglesos i fins 1436 Carles VII no va reconquerir la ciutat. Els anglesos van instal·lar-hi una Cort encapçalada pel Duc de Bedford, regent del rei Enric VI menor d’edat. Els efectes de la guerra van minvar la resistència parisenca i la ciutat va ressentir-se fortament. L’únic consol va arribar quan les notícies de la recuperació de l’exèrcit de Carles VII van creuar les muralles. Tot i la recuperació reial i el mite de Joana d’Arc com a heroïna i inspiradora de la victòria sobre els anglesos, París va restar setze anys en mans angleses.

juana_de_arco.jpg

Les continues guerres de la Baixa Edat Mitjana van frenar temporalment l’expansió parisenca, però van tenir un efecte decisiu: van consolidar la posició política de la burgesia enfront dels reis. Durant el segle XV, un cop superada la guerra, aquesta va esdevenir la segona urbs d’Europa després de Constantinopla. Focus receptor d’un ininterromput corrent immigratori, motor econòmic del regne, París es convertiria paral·lelament en un centre difusor de la cultura renaixentista a França.

París dels merovingis a la caiguda de l’Imperi Carolingi (481-987)

dissabte, 9/10/2010

Capital del regne franc de Clodoveu, que va conquerir la ciutat sense resistència el 486, des de 508 la ciutat de París esdevindria la capital de la França merovíngia. Clodoveu en la seva lluita per fer-se amb els territoris controlats per visigots i burgundis va forjar un regne que s’extenia des dels Pirineus fins més enllà del Rin, ocupant gairebé la totalitat de la França actual –amb l’excepció de la Provença i Bretanya–, Bèlgica, els Països Baixos i la part oest d’Alemanya. L’emperador oriental, Anastasi, va concedir-li el títol de cònsol amb dret a fer servir la insígnia imperial.

clovis-bautismo

ClovisDomain.jpg

Clodoveu va morir el 511 i, segons la llei sàlica, el regne va dividir-se entre els seus quatre fills. Així, la divisió de l’herència va realitzar-se sense tenir en compte la coherència territorial i política, sinó en funció del repartiment de les rendes d’una forma equitativa entre els quatre germans. El regne de París (Neustria), juntament amb una part de la llunyana Aquitània  restava en mans de Chidelbert I. Si bé sumant els territoris de la dinastia merovíngia França esdevenia la nació més poderosa d’Europa a finals del segle VI, la realitat és que la divisió constant dels regnes seguint la llei sàlica i les pugnes internes per fer-se amb el poder van anar fragmentant cada cop més el regne creat per Clodoveu.

Una merovíngia que passaria a la història de la ciutat va ser la reina Brunilda de Reims (Austrasia). Aquesta monarca faria assassinar el rei Childeric de París com a venjança per la mort del seu marit i la seva germana, suposadament instigada pel rei parisenc. Protagonista d’un regnat tirànic, els nobles de Reims es revoltarien per portar-la presonera a París i entregar-la al rei Chilperic II que va sotmetre-la a diferents tortures fins que com a conseqüència de patir un suplici al ser arrossegada per un cavall salvatge va morir. D’aquesta manera s’unificaven els regnes de París i Reims.

El fill de Chilperic II, Dagobert, seria el darrer monarca merovingi de certa importància en la història de la ciutat, més per la seva coneguda apetència sexual i per les orgies que organitzava que pels seus èxits polítics i militars. Després del seu regnat s’iniciaria l’època dels majordoms, els poderosos ministres principals dels reis, càrrec que esdevindria hereditari en la família dels Pipins, origen de la dinastia carolíngia. D’aquest període els fets més significatius per la ciutat serien la creació de la fira comercial de Saint Denis i la configuració de París com important centre religiós de l’Alta Edat Mitjana amb fundació de Saint-Germain-des-Pres.

Si la ciutat de París fou abandonada paulatinament pels darrers reis merovingis, el desplaçament definitiu arribaria amb la instauració de la dinastia carolíngia que desplaçaria la capital del regne cap al nord-est a Aquisgran (Aix-la-Chapelle). Així, Carlemany esdevindria el gran absent de la història de París, ciutat que només visitaria en dues ocasions i sempre amb presa. La ciutat va ser menyspreada fins a tal punt que en el seu testament va deixar donacions i llegats a vint-i-una ciutats franceses: París no es trobava entre aquestes.

carlemany

Frankenreich_768-811.jpg

A més, París, davant de l’abandonament per part del monarca carolingi que va deixar la ciutat a la seva sort, hauria de fer front a les invasions normandes durant la segona meitat del segle IX –arribant a ser presa durant un breu lapse de temps per les tropes vikingues–. Els parisencs van deposar el comte titella del monarca el 870 i van recórrer a la protecció del senyor d’Anjou, Robert el Fort, que es convertia en nou comte de París i faria front les tropes normandes.

La Lutècia antiga, gals i romans (segle III a.C.-481)

dissabte, 9/10/2010

Tot i que el territori actual de la ciutat de París, punt d’encreuament entre l’Oise i el Marme en el Sena, està ocupat per l’home des de fa milers d’anys –s’han localitzat restes neolítiques datades el 4.500 a.C i era un espai clau en el desplaçament entre Britània i la costa mediterrània gal·la–, tradicionalment es considera que la història de la ciutat de París comença a escriure’s realment en el segle III a.C (entre 250 i 200 a.C).

Gaule_-59.png

Així, els primers habitants de París que coneixem van ser els membres de la tribu gal·la dels parisii, una petit poblet celta de navegants, caçadors i pescadors, que en aquell moment van establir-se a una illa del Sena (la Cité o Île de France) que les cròniques romanes van anomenar Lutècia (drassana en el riu), punt estratègic en el pas cap al nord del país i en la ruta del comerç de l’estany. Els parisii fins i tot encunyaven les seves pròpies monedes d’or –algunes de les quals han estat localitzades en un altar pagà en el subsòl de l’església de Notre Dame–.

Conscient de la importància d’aquest enclavament, en el context de la Guerra de les Gàl·lies (58-51 a.C.), Juli César enviaria les seves legions per conquistar el territori gal dels parisii. Vercingetòrix va ser un llegendari cap gal que s’aixecaria contra l’ocupació romana el 52 a.C. Un any abans els senons i els carnuts, pobles veïns dels parisii, ja s’havien negat a enviar els seus representants a l’assemblea de tribus gal·les convocada per César a Amiens. El líder romà va considerar aquest fet com un atac i va traslladar l’assemblea als voltants de Lutècia, però per aquells moments la revolta ja s’extenia per la major part de la regió.

galos2.jpg

Així, els romans ocuparien l’illa de la Cité el 52 a.C. després de la batalla de Lutècia (en l’esplanada que ocupa l’actual Camp de Mart). Els parisii, comandats per Camulogen, van resistir inicialment a les legions romanes des del marge esquerra del riu, aixecant un campament on avui trobem el Panteó. Juli César, que havia derrotat i empresonat Vercingetòrix a Alèsia, va enviar el seu general Labienus amb quatre legions que van avançar pel marge dret del Sena, instal·lant el seu campament a l’alçada de l’actual museu del Louvre. Desprès de la destrucció de la ciutat –els gals van preferir cremar la ciutat abans que entregar-la als romans–, la població dels parisii esdevindria una ciutat gal·loromana que s’estendria per la vorera esquerra del riu.

La poderosa expansió de l’Imperi Romà va deure’s a l’eficàcia militar de les seves legions i a una discreta tolerància de les creences i costums dels vençuts. Els temples a Júpiter eren un espai on retre culte a l’emperador i, sovint, mantenir els cultes pagans anteriors. D’aquesta manera, en el temple de Júpiter de Lutècia (situat gairebé on s’aixeca l’actual catedral de Notre Dame), es mantenia el culte a les antigues divinitats gal·les com Taran (déu del tro), Teutates (déu protector), o Esus (déu de la guerra), administrat pels druides. Tot i la relativa tolerància vers les creences gal·les, els romans si perseguirien la figura dels druides, prohibint les seves pràctiques cerimonials més sagnants (practicaven sacrificis humans).

vercingetorix1.jpg

Lutècia aniria prenent forma, reconstruïda pels ocupants de la Cité, transformant-la en un centre administratiu romà, la típica capital de província. D’aquesta manera, la ciutat aniria creixent a la banda esquerra del Sena i a la pendent nord de la muntanya de Santa Genoveva (l’actual barri llatí). En els segles I i II van construir-se l’antic amfiteatre i les termes de Cluny, les úniques restes de l’època romana conservades a l’actualitat. Les termes eren alimentades d’aigua per un aqüeducte que recorria el Bièvre, un petit riu que  travessa París de forma subterrània. El monument és un reflex de l’exportació de les formes de vida romanes a través de l’Imperi i del seu impacte a la ciutat.

Experts mariners i comerciants, sota el domini romà els parisii van ampliar el seu radi d’acció i ampliant la seva oferta de mercaderies. Al segle I es fundava el Nautae Parisiaci, el gremi de navegants de Lutècia, associació que esdevindria la llavor de la gran Lliga comerciant parisenca de l’Edat Mitjana.

El cristianisme començaria a introduir-se a la ciutat a finals del segle III per Saint Denis (Sant Dionisi), aquest esdevindria el primer bisbe de la ciutat fins la seva decapitació a mans de les autoritats romanes el 280 –la llegenda diu que hauria caminat amb el cap sota el braç fins a la basílica que porta el seu nom–.

saint-denis.jpg

La ciutat hauria de fer front a fortes onades d’invasors bàrbars germànics, motiu pel qual va ser fortificada, però inútilment perquè va ser conquerida pels bàrbars i destruïda en la seva major part l’any 280. Els habitants de Lutècia van refugiar-se a la Cité i van erigir una nova civitas fortificada. A finals de segle, la pujada al poder de l’emperador Dioclecià va restablir la pau i va portar un nou període de prosperitat per a la ciutat. Lutècia va convertir-se aleshores en el centre neuràlgic del comerç del nord-est europeu. A més, Lutècia va esdevenir un important punt estratègic i militar: tot i la retòrica nacionalista i l’exaltació de la figura de Vergincetòrix, els gals van mantenir-se sempre lleials a Roma i van nodrir abastament les legions. L’emperador Constantí (306-337) va dignificar la ciutat establint-hi la presència d’un prefecte pretorià d’alt rang a la ciutat. El propi Constantí seria l’emperador romà que es convertiria al cristianisme i consagraria aquest com a religió oficial de l’Estat.

Des del segle IV Lutècia canviaria el seu nom, en paral·lel a la proclamació de Flavi Claudi Julià l’Apostata, prefecte de Roma, com a emperador dels gals (355). Governador de la Gàl·lia amb dignitat de César, Julià va establir la seva residència a Lutècia, embellint la ciutat que seria rebatejada amb el nom de  París el 360, recuperant el nom dels seus antics habitants. Apostata del cristianisme, Julià seria proclamat emperador de Roma pels seus generals i soldats el 361, mantenint el seu palau a París, convertida en capital imperial. L’emperador donaria llibertat religiosa en els seus territoris.

santa-genoveva.jpg

La decadència de l’Imperi era un fet i la Gàl·lia hauria de fer front a diferents onades invasores de pobles bàrbars des de finals del segle IV. Mentre els visigots s’instal·laven al sud de la Gàl·lia, l’any 451, un aconteixement marcaria la memòria de la ciutat de forma duradora: la religiosa Geneniève (Santa Genoveva) va aconseguir desviar la cobdícia de Atila, rei dels huns, inspirant la resistència parisenca contra l’intent d’invasió de les seves tropes mitjançant les seves pregàries a Déu. A través d’aquest mite, fortament reproduït pels nacionalistes francesos, la religiosa es convertiria en la patrona de la ciutat de París.

Anys després, però, el 486, els francs merovingis liderats per Clodoveu van envair la ciutat, van convertir-se al cristianisme i van fer de París la capital del seu nou regne: França.

París, ciutat universal

dissabte, 9/10/2010

Capital de l’Estat francès i de la regió administrativa de l’Illa de França, París forma un departament independent amb un radi de 105 km2 i 2.153.600 milions d’habitants que constitueix el centre d’una àrea metropolitana (regió parisenca o Illa de França) de 9,9 milions d’habitants. Seu del Govern estatal i principal centre intel·lectual, artístic, econòmic i financer de França, el seu prestigi sobrepassa la funció de capital estatal per assumir la d’una autèntica metròpoli mundial.

paris.png

Situada a la confluència de les valls de l’Oise, Marme i Sena, al centre de l’Illa de França i propera a regions diverses del país (Beauce, Brie, Valois), moltes són les causes que han afavorit l’expansió de París: la disponibilitat d’una via fluvial (riu Sena) que facilita les relacions amb la mar; l’encreuament d’aquesta via fluvial amb vies terrestres que han assolit importància arran del creixement urbà (artèria nord-sud i artèria est-oest); la mateixa existència d’una illa (la Cité) que, en facilitar el pas del riu, presentava òptimes condicions per a la defensa; i també les circumstàncies històriques que promogueren ja des dels segles IX i X l’ascensió de París al primer rang d’Europa com a centre polític.

paris-commune.jpgLa ciutat de París assoleix la configuració actual el 1860 (moment de les eixamples de les grans capitals europees); així, en aquesta modificació van crear-se  els vint districtes municipals (arrondisements) actuals, distribuïts en forma d’espiral i seguint la direcció de les agulles del rellotge. Dels 78 km2 que abrasava la ciutat el 1860, París va ampliar-se a 86,9 durant la dècada dels anys vint, arribant als 105 km2 actuals el 1929 amb l’annexió oficial dels parcs forestals del Bois de Boulogne i del Bois de Vincennes.

París acull a una població amb múltiples cares. Una gran porció d’estudiants, joves actius i persones grans, nombrosos turistes i una part important d’estrangers residents donen mostra de la seva riquesa cultural. Actualment, els parisencs representen el 19,3% de la població de l’Ile de France i el 3,6% de la població total del país. Val a dir que els turistes engrandeixen les seves xifres amb uns 27 milions de visitants a l’any. Per tant, els parisencs de naixement són escassos a París ja que la majoria de la població de la ciutat no hi ha nascut. El 14% de la població parisenca és d’origen estranger (310.000 persones), sense comptar els nacionalitzats. Magribins, turcs i europeus de la Unió Europea constitueixen el 78% d’aquest gruix migratori.

Malgrat una notable interacció entre els espais que la configuren, podem diferenciar diversos sectors:

  1. El París històric. El vell París, centre de l’aglomeració urbana, des de la Bastilla a l’Étoile, i de l’Opera a l’Observatoire, és on podem trobar les funcions culturals i administratives de la ciutat.
  2. L’àrea residencial oest. Des de l’Étoile fins al Bois de Boulogne podem observar un espai sotmès a un creixent procés de densificació per l’aparició d’alts immobles de luxe a l’entorn de l’àrea de la Défense.
  3. El París perifèric. El París popular de la perifèria presenta un paisatge urbà tant incoherent com anàrquic per la seva construcció en al·luvió.
  4. L’àrea suburbana. La banlieue, amb una extensió 14 vegades superior a la de la pròpia ciutat i amb més del doble de densitat de població, presenta una gran densitat de paisatges urbans marcats per la manca de planificació. Cal distingir entre la banlieue de l’est que s’apropa a les característiques de degradació urbana, i la de l’oest que gaudeix d’un millor nivell de vida.

paris_night.jpg

Però la ciutat és, a més, una gran aglomeració nascuda més enllà del nucli que la forma. Així, l’àrea demogràfica parisenca abraça una territori que se’n va molt més enllà dels límits de la ciutat formant un oval  irregular amb extensions de creixement urbà al llarg dels rius Sena i Oise al nord-oest i el nord. Més enllà dels principals suburbis, la densitat de població decreix bruscament donant pas a una combinació de boscs i zones agrícoles amb una sèrie de ciutats satèl·lits distribuïdes de forma dispersa però relativament uniforme en el territori. Aquesta corona periurbana combinada amb l’aglomeració de París completa l’àrea urbana parisenca abraçant un oval de 14.518 km², és a dir, una àrea aproximadament 138 cops més gran que la del propi París, i 12.067.000 habitants.

paris_et_petite_couronne.jpg

L’aglomeració parisenca és la primera regió industrial francesa. Certament difosa, la localització industrial s’accentua als sectors de Levallois-Perret, Clichy, Saint-Ouen, Asnières, Saint-Denis, La Courneuve i Aubervilliers. Les noves àrees industrials predominen al nord i a l’est (Aulnay-Sous-Bois, Haut-Montruil, entre d’altres). Moltes d’aquestes zones citades són les que darrerament van patir aldarulls per la mala integració del jovent immigrant de segona i tercera generació.

plano-paris.jpg

En el centre urbà persisteixen les típiques indústries parisenques: joieria, orfebreria, mobles artístics, alta costura, perfumeria i cosmètica, material de precisió, activitats editorials i tipogràfiques, entre d’altres. A més, alguns punts de la perifèria concentren diversos sectors industrials: automòbils (Renault, Citröen), productes químics i construccions mecàniques. La funció política i administrativa de París potència, d’altra banda, el sector terciari, amb una gran concentració d’oficines de banca, grans empreses, asseguradores, majoristes, etc. A més, la capital francesa mostra una gran concentració del patrimoni i de l’activitat cultural del país amb la creació de centres culturals, facultats i biblioteques a molts sectors de l’àrea suburbana.