Entrades amb l'etiqueta ‘Història de França’

L’establiment de la III República francesa (1871-1879)

divendres, 26/11/2010

Per França, la derrota de l’exèrcit contra Prússia a Sedan va provocar el 4 de septembre de 1870 un cop d’Estat a París que enderrocaria el règim imperial de Napoleó III i proclamaria la Tercera República.

Battle-Mars-Le-Tour-large.jpg

Gambetta_proclaiming_the_Republic_of_France_-_Project_Gutenberg_eText_16910.jpg

El nou govern de defensa nacional no va poder fer res per evitar la capitulació davant de l’exèrcit prussià i va haver de fer front a un aixecament intern d’obrers, artistes i artesans de París quan la capital encara estava assetjada per l’exèrcit alemany. Consideraven que la capitulació davant Prússia era una traïció a la burgesia.

Communecannon.jpgAquesta circumstància conduiria cap a la formació de la Comuna de París, moviment d’insurrecció contra l’ordre establert, que es mantindria a la ciutat entre el 18 de març i el 28 de maig. En resposta a la insurrecció, el primer ministre Thiers, amb les tropes regulars acantonades a Versalles, prendria la ciutat i aplicaria una dura repressió. L’esclat de la Comuna de París pot ser considerat com la darrera manifestació de l’esperit revolucionari del segle XIX, ara contra la burgesia liberal conservadora.

Sufocada la situació, a l’Assemblea Nacional s’enfrontarien els partidaris de tornar a un sistema de govern monàrquic contra els republicans i els radicals. Thiers (1871-1873) acumularia tots els poders enfrontant-se a un exèrcit prussià d’ocupació, les amputacions territorials d’Alsàcia i Lorena, les indemnitzacions de guerra i les commocions socials. La seva principal preocupació seria accelerar l’evacuació alemanya i afrontar la reorganització del país a través d’una reforma financera (increment dels impostos) i una reforma militar.

Thiers, símbol de la dreta, seria derrotat per la pròpia dreta monàrquica quan veien la consolidació del nou règim com a república. La manca d’unió dels monàrquics va permetre un acord entre el centre-dreta i els republicans que aprovarien una Constitució (1875) que donava, finalment, pas a la Tercera República, una república de monàrquics dirigida per la dreta.

Adolphe_Thiers.jpg

Adolphe Thiers

Encara hi hauria un intent fracassat de retorn al règim monàrquic, fins el 1879, durant la presidència de Mac Mahon (1873-1879), un militar legitimista partidari del retorn a la monarquia. Amb De Broglie com a cap de govern, els monàrquics iniciarien el procés cap al retorn de la dinastia d’Orleans.

Patrice_de_Mac_Mahon.jpg

Patrice Mac Mahon

L’acumulació de poders en la figura del president faria pensar en el retorn monàrquic: un president escollit per set anys, la capacitat de prorrogar les sessions de les cambres, la potestat de dissoldre la cambra de diputats amb el consentiment del Senat, la capacitat de nomenar ministres… El senat va acumular un poder excessiu que perfilaven un règim aristocràtic. La divisió dels monàrquics entre legitimistes i orleanistes permetria, però, la consolidació de la república.

Finalment, el 1879, Mac Mahon dimitiria donant pas al govern dels veritables republicans.

Organigramme_Troisième_République.png

L’ensenyament republicà segons Jules Ferry

dimarts, 23/11/2010

El triomf dels republicans a les eleccions de 1880 va obrir les portes de la Tercera República francesa a noves reformes de veritable caràcter republicà i democràtic. Van destacar especialment les mesures que es van aplicar en l’ensenyament, quan es va declarar l’ensenyament estatal laic el 1882 i es va considerar que era un instrument de formació de l’esperit republicà.

Francecoatofarms1898.png

En aquestes mesures i va tenir un paper destacat el ministre d’instrucció pública i president del govern, Jules Ferry, que defensava amb aquestes paraules el nou ensenyament republicà al Congrés Pedagògic de França de 1881:

Jules Ferry.jpgTots vosaltres sou fills del 1789!

Vostès són ciutadans gràcies a la Revolució francesa. Vostès seran nomenats mestres d’escola per la República del 1880. Com no han d’estimar i de fer estimar la Revolució i la República en les seves ensenyances?

Aquesta política és una política nacional i vostès poden, vostès han de –la qüestió és ben fàcil– interioritzar-la, sota les formes i per les vies desitjades, en l’esperit dels nois. Però la política contra la qual els vull fer posar en guàrdia és aquella que jo anomenava la política militant i quotidiana, la política de partit, de persones, de grup. Amb aquesta política no tenim res en comú! […]. Una escola per a un partit, una escola per a un grup, un mestre de partit o de grup, vostès serien això, quan vostès són els mestres d’escola de França i de la pàtria!

D’aquí a uns quants mesos, senyors, farem les eleccions generals. És la mateixa República la que pot quedar en dubte si es digués: “Heus aquí un govern que fa les eleccions amb els mestres d’escola com els qui va substituir van tractar de fer-les amb els capellans!”. Romanguin senyors mestres d’escola, allà on les nostres lleis i les nostres tradicions els han situat, romanguin amb els seus alumnes a les regions serenes de l’Escola.

Maria Antonieta d’Àustria, la frivolitat en el poder

dilluns, 22/11/2010

Nascuda a Viena, el 1755, era filla de l’emperador austríac Francesc I i de Maria Teresa (la quinzena germana).

maria-antonieta.jpg

De nena, mai va interessar-se pels estudis i gairebé va aprendre a parlar malament el francès i a tocar amb mediocritat el clavecí. Amb dotze anys va ser escollida per casar-se amb el delfí de França i futur rei Lluís XVI, i la seva mare va intentar convertir-la en una perfecta cortesana. Des del seu casament amb Lluís XVI (1770), quan només tenia catorze anys, va manifestar una personalitat frívola, feta per a la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. Considerada una de les dames més belles d’Europa, segons el diari del propi Lluís, a la nit de noses no va passar res. En els set anys posteriors la parella no tindria descendència a causa de la impossibilitat del monarca per mantenir relacions íntimes a causa d’una fimosi. Tampoc ajudaria el fet que la reina no sentís cap atracció física pel monarca. En aquells moments, Maria Antonieta comença a protagonitzar escapades nocturnes, convertint-se en un símbol de la llicenciosa cort parisenca.

Marie_Antoinette.jpg

En pujar al tron Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència política. En un país on les esposes reials, habitualment, tenien un paper polític secundari o gairebé decoratiu aquest fet va desacreditar-la fortament. Acusada d’afavorir els interessos d’Àustria, malvista per les seves despeses excessives, pel mateix poder que s’atorgava i per la seva oposició a tot reformisme, l’opinió pública es polaritzà en contra d’ella, principal responsable de la davallada de la popularitat de la monarquia.

L’escàndol del collar de 1785 –el famós procés judicial francès de finals de l’Antic Règim que ens mostra les intrigues cortesanes decadents que vivia el país– va fer que la seva popularitat caigués encara més. Quan el cardenal Lluís Rohan, arquebisbe d’Estrasburg, va intentar reconciliar-se amb Maria Antonieta, després d’anys de rebuig mutu, va ser enganyat per la comtessa de Le Motte que va persuadir-lo per comprar a la reina un collaret, que ella desitjava, valorat en 1.600.000 lliures. El collaret realment va anar a parar a mans de Le Motte que el va vendre a terminis. Quan Rohan no va poder fer front al pagament d’un termini, els venedors van reclamar el pagament a la reina. D’aquesta manera l’assumpte arribaria a oïdes de Lluís XVI que faria processar Rohan. L’opinió pública, ja contrària a Maria Antonieta, prendria partit pel cardenal que seria absolt pel parlament de París el 31 de maig de 1786 i condemnaria la comtessa de Le Motte. És una simple mostra de la decadència de la cort francesa però, com Goethe sentenciaria: “el procés del collaret formaria el prefaci de la Revolució”.

maria-antonieta-familia.jpg

Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Així, des de 1789, va impulsar a Lluís XVI a oposar-se a la Revolució, guanyant simpaties per la causa reialista com les de Mirabeau i Barnave, recolzaments que no va saber aprofitar en refusar qualsevol aliança duradora amb els revolucionaris moderats. El seu objectiu era que el rei afavorís els extremistes per conduir al país a una anarquia que fes possible el retorn a l’Antic Règim. Relacionada amb la seva família a la cort de Viena, desitjava la guerra i la derrota dels exèrcits francesos.

Marie-Antoinette_au_Tribunal_révolutionnaire_by_Alphonse_François.jpg

marie-antoinette-revolutionary-tribunal.jpg

Feta presonera amb el rei, el 13 d’agost de 1792, en el Temple de París, després de l’intent fallit de fuga del país i la seva detenció a Varennes. Després de l’execució del rei (21 de gener de 1793) va ser traslladada a la Conciergerie, seu del Tribunal Revolucionari, i separada dels seus fills. Fou executada a París l’any següent, el 16 d’octubre de 1793. El seu cap va ser mostrat al poble com un triomf de la Revolució.

Marie_Antoinette_Execution.jpg

El Segon Imperi francès (1852-1870)

dimecres, 17/11/2010

La Revolució francesa de 1848 va iniciar amb Lluís Napoleó la seva fase descendent, deixant de banda els ideals amb els que havia nascut, per culminar amb una dictadura d’apoteosi d’un sol home. Així, Lluís Napoleó donava un cop d’Estat el 2 de desembre de 1851 per a ser reescollit president de la República i convertir-se en emperador el 2 de desembre de 1852.

Napoleon III.jpg

Els símbols del naixement de l’Imperi ens conviden a veure-hi una restauració: el 2 de desembre és l’aniversari d’Austerlitz, el fet de proclamar-se Napoleó III indica la correlació amb la dinastia iniciada per Napoleó Bonaparte, el propi emperador pren com a model les velles institucions que no desapareixen.

D’antic revolucionari, desterrat durant anys, i combatent a Itàlia amb els carbonaris en els anys trenta, Napoleó III passa d’aquesta manera a convertir-se en un símbol d’autoritat.

Del seu pensament i obra política ens sorgeixen la contradicció entre una política exterior al servei dels ideals revolucionaris –lluita contra l’obra de la Santa Aliança i la idea del consorci de grans potències dirigint la vida internacional i recolzament als moviments nacionalistes– i una política interior clarament reaccionària –restricció de les llibertats en benefici de la seva autoritat i potenciació del lliurecanvisme en un país tradicionalment proteccionista–.

La política interior:

Tot i que Napoleó III formulava el propòsit de conjugar l’autoritat i la democràcia, els òrgans de poder predominarien de forma evident.

508px-Coat_of_Arms_Second_French_Empire_(1852–1870).svg.png

En la figura de l’emperador s’acumularien atribucions militars, diplomàtiques, de nomenaments, iniciativa única en la legislació, potestat per a declarar l’estat de setge o emergència, capacitat per a proposar esmenes a la Constitució, etc.

El seu control dels ministeris seria absolut, no podien fer res sense el seu consentiment, ni podien dimitir lliurement. D’aquesta manera, en els Consells de ministres no es prendrien decisions, només es deliberaria i el ministre de cada ram posteriorment tractaria la resolució amb l’emperador.

El Consell d’Estat, amb mig centenar de membres nomenats i revocables per l’emperador, posseïa una influència notable com a intermediari entre l’emperador i el Parlament.

El Senat o cambra alta estava format per alguns membres de d’ordre, cardenals, mariscals, prínceps francesos; la resta eren nombrats amb caràcter vitalici per l’emperador qui pot incrementar el nombre dels seus components lliurement (de manera que sempre pot controlar i evitar qualsevol decisió contrària als seus interessos).

El cos legislatiu o cambra baixa va escollir-se per sufragi universal, però a la pràctica suposava tot un exemple de com s’anul·lava el vot efectiu de la ciutadania. El seu paper seria secundari, amb un petit nombre de components, els diaris no podien informar de les seves decisions i la seva principal competència era el control del pressupost, que havia d’aprovar o rebutjar en bloc sense discutir les partides.

Napoleó considerava dues mostres de democràcia: el sufragi universal i el plebiscit; la possibilitat de consulta al poble sobre les grans decisions sempre va estar present, però ni els escollits per sufragi tenien un veritable poder ni a les eleccions tenien massa possibilitats de prosperar aquells que no apareixien a la candidatura oficial.

Election_france_1848.jpg

L’Imperi era, en el seu ordre intern, la contrarevolució que havia de fer-se forta mitjançant la força. A la presó o a l’exili anirien a parar prop de sis mil revolucionaris de 1848. Podien tancar-se discrecionalment cabarets o diaris i es va suprimir la llibertat de mobilitat dels professors universitaris.

Un sector del catolicisme francès recolzaria el règim, donant lloc a una aliança entre tron i altar.

Les mides de repressió anirien incrementant-se amb el pas dels anys com a conseqüència de l’atemptat d’Orsini (14 de gener de 1858) contra la carrossa reial. Així, va aprovar-se la llei de seguretat i el general Espinasse va suprimir la major part dels diaris francesos.

L’any següent, però, el règim inesperadament decretaria (agost) una amnistia que donava pas cap a una evolució més liberal. És la contradicció entre autoritarisme i liberalisme que acompanyaria tot aquest període.

Ara bé, la liberalització que es donaria fins 1863 en realitat suposava el deteriorament del sistema imperial. Una malaltia de l’emperador, l’emergència d’una nova generació que faria poc cas de les referències al passat, la dolenta conjuntura econòmica provocada per la “fam del cotó”, el fracàs de l’expedició a Mèxic i el creixent descontentament dels catòlics francesos davant de la intervenció a Itàlia ens expliquen aquesta política interior més “suau”.

Elecció rere elecció es posa de manifest aquest desprestigi creixent de l’Imperi. Si a les de 1857 els republicans van aconseguir només 5 escons, el 1863 arribaven als 17 escons amb el 63% dels sufragis a les grans ciutats. El 1869, s’arribaria a un cos legislatiu de 25 diputats republicans i 49 liberals per 80 bonapartistes.

Si bé en la seva política interior l’obra de Napoleó III va ser fonamentalment un exercici d’autoritat, i en la política exterior el seu intervencionisme va conduir l’Imperi a la solitud i a la derrota final, és indubtable que en aquests anys és quan comença a gestar-se l’engrandiment econòmic de la França contemporània.

Allégorie_du_Second_Empire.JPG

La conjuntura econòmica seria favorable en temps de l’emperador, fet que va permetre l’expansió. L’or arribat de Califòrnia provocaria un augment de la massa monetària i un alça dels preus dels productes agrícoles, fet que resultaria enormement positiu en aquest període per a França.

Durant el Segon Imperi es viurien moments d’eufòria dels beneficis, d’increment de la producció i de formació de capitals que permetrien als grans banquers francesos (Pereire, Rotschild) exportar els seus recursos via préstec o inversió a d’altres països.

L’impuls dels ferrocarrils va convertir-se en la clau de la definitiva industrialització del país. Així, el 1858 es finalitzava la primera xarxa nacional de trens.

A més, al mateix temps van expansionar-se els sectors tradicionals de teixits de cotó i seda.

L’esclat de la Comuna, en el París assetjat per les tropes prussianes el 1870, posaria de manifest les contradiccions d’un Imperi que, obsessionat per la glòria a l’exterior, va oblidar-se de la petita política.

La política exterior:

Si bé a l’interior Napoleó va lluitar entre la contradicció entre el liberalisme i la reacció, a l’exterior va actuar com un revolucionari, com un fill de la Revolució i hereu del 48. Així, la política exterior de l’imperi seria intervencionista, de compareixença a tots els conflictes de l’època. Fet que, a la llarga acabaria desgastant el seu prestigi a l’interior.

Portrait_équestre_de_Napoléon_III.jpg

Les ànsies de grandesa, de continuar l’obra del seu oncle, van portar Napoleó a realitzar expedicions colonials. A Àfrica és el moment en que Faidherbe conquereix el Senegal i posa les bases per a l’expansió francesa a la costa occidental. Segueix endavant la conquesta d’Algèria. S’inicia la penetració a Xina i el Sud-est asiàtic, es participa de la construcció del Canal de Suez…

La intervenció frustrada a Mèxic, per a col·locar en el tron, amb el títol d’emperador, al príncep francès Maximilià (tot i que inicialment només responia a la reclamació del deute amb França per part de Benito Juárez) va respondre al desig de compareixença en els nous afers mundials, però també a motivacions econòmiques davant la eventual construcció d’un nou canal interoceànic.

A Europa, l’Imperi va recolzar els moviments nacionals i va lluitar contra l’obra de la Santa Aliança. Així, la Guerra de Crimea (1854-1856) en la que França i Anglaterra van recolzar Turquia contra la Rússia tsarista, seria la lluita contra les restes de la Santa Aliança.

Fall_of_Sevastopol.jpg

La guerra contra Àustria (1859) suposava l’ajuda als patriotes italians que lluitaven per la consecució d’un Estat nacional davant de l’Europa territorial construïda pel Tractat de Viena.

Les_états_italiens_en_1859.jpeg

La societat internacional de Napoleó III després d’aquests conflictes va ser ben interpretada pel conseller prussià Bismarck: Napoleó s’havia guanyat l’enemistat de Gran Bretanya i Espanya per la seva expedició a Mèxic, amb Rússia per la Guerra de Crimea, amb Àustria per la seva ingerència en els assumptes italians, inclús amb els propis italians perquè es sentien abandonats…

BismarckandNapoleonIII.jpg

Ernest_Meissonier.jpg

En el moment de l’esclat de la guerra franco-prussiana de 1870, França ja no comptava amb cap recolzament internacional. La derrota militar portaria a la caiguda del Segon Imperi francès.

El camp de batalla de la Història: el projecte de Gran Museu de la Història de França

dimarts, 16/11/2010

Desapercebut en els mitjans de comunicació catalans i espanyols, aquests dies es juga un altre partit important en el camp de la historiografia francesa. El 12 de setembre, el president Nicolas Sarkozy va anunciar la seva decisió d’instal·lar en els Arxius Nacionals el seu projecte presidencial del “gran museu destinat específicament a la Història de França”, part tangible del fracassat debat sobre la identitat nacional. L’informe sobre la creació d’aquesta Maison, va ser signat el 2008 per Hervé Lemoine, conservador del patrimoni, i l’historiador Jean-Pierre Rioux, va elaborar un informe sobre la millor ubicació.

Les-archives-nationales.jpgAra bé, poc s’esperava el president que els historiadors reaccionarien davant d’aquest projecte manifestant-se des dels espais d’opinió en contra de la manipulació de la història amb finalitats polítiques i denunciant l’obsolescència del projecte.

Així, en un article d’opinió publicat al diari Le Monde del 22 d’octubre, onze destacats historiadors (Isabelle Backouche, Christophe Charle, Roger Chartier, Arlette Farge, Jacques Le Goff, Gérard Noiriel, Nicolas Offenstadt, Michèle Riot-Sarcey, Daniel Roche, Pierre Toubert i Denis Woronoff) van exigir la supressió del projecte presidencial de la Maison de l’Histoire de France. Aquests importants intel·lectuals qualificaven la seva creació de perillosa perquè reflectia una “visió estreta” de la història i articulava un discurs retrògrad i identitari per part del govern francès.

Els signants de l’article La Maison de l’histoire de France est un projet dangereux criticaven també el fet que aquest museu es creés a l’emplaçament històric dels Arxius Nacionals francesos, al cor del Marais, ja que aquest és un espai vinculat al poder. Una frase resumeix perfectament l’esperit de la crítica contra la projectada Maison de l’Histoire de France: “tants àmbits de treball [historiogràfic] ens recorden que, més aviat, la història està feta de vides minúscules, d’homes i dones corrents, la vida quotidiana dels quals i la seva herència arribada als nostres dies són alguna cosa més que la simple construcció de l’Estat-nació i els patiments imposats per la història-batalla”.

Pierre Nora, director de la revista Le Débat, estudiós de la identitat francesa i principal representant de l’anomenada nova història, també va pronunciar-se en contra del projecte en un altre article aparegut a Le Monde l’11 de novembre en forma de carta oberta al Ministre de Cultura Frédéric Mitterrand. Tot i ser un partidari del projecte en els seus inicis, ja que hi veia una gran “oportunitat per a la investigació”, ara Nora s’uneix al grup de veus oposades, tot assenyalant l’excessiu cost de la Maison de l’Histoire de France i la seva inutilitat dins patrimoni històric i cultural francès que, per si mateix, ja és suficientment plural i exhaustiu.

En les seves paraules: “en un país on els llegats i les tradicions són tan diversos i contradictoris, i en el qual l’opinió pública va quedar dividida després de la Revolució en, com a mínim dues versions de la història de França, el que és convenient és mantenir la pluralitat de museus que donen testimoni dels fets, cadascun a la seva manera i segons la seva visió i la seva època”. Nora també és especialment crític amb el fet que aquest projecte de Gran Museu de la Història de França és una de les peces fonamentals del govern de Sarkozy en els seus esforços per a establir una identitat nacional francesa, un “origen impur i polític”. En definitiva, per a l’historiador, aquest projecte neix sense una veritable ambició historiogràfica: “no se sap ni que s’inclourà en ell ni perquè ho faran”.

archives_nat.jpg

En resposta a les crítiques, l’economista i assessor del president Sarkozy Henry Guaino va pronunciar-se a la cadena de ràdio France Inter, en un debat al voltant de la qüestió amb l’historiador Nicolas Offenstadt, tot considerant que “aquest era un debat escandalós, iniciat especialment per persones que realment han vist com els seus estudis eren pagats per la Nació, els salaris dels quals són pagats per l’Estat, que són funcionaris de França, que creuen que el país no està bé i que no és necessari que es parli”.

En qualsevol cas, més enllà de la controvèrsia acadèmica i el soroll de la política, el Ministeri de Cultura ja ha anunciat que la Maison de l’histoire de France obrirà les seves portes el juny de 2011 en els jardins dels Arxius Nacionals. Un altre motiu per viatjar a París i conèixer de primera mà aquest nou espai.

Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793)

diumenge, 7/11/2010

Una nova Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà precedia la Constitució francesa de 1793 votada per la Convenció el 24 de juny d’aquell any. Aquesta, però, era molt més radical que la de 1789, fet que s’explica pel context polític d’instauració de la nova democràcia política per la pròpia Acta Constitucional. D’aquesta manera, la nova Declaració, basada en el Dret Natural, proclamava la llibertat econòmica i completava el dret de resistència a l’opressió amb el dret de rebel·lió. Reconeixia també els drets a l’educació, al treball i a l’assistència pública. No arribava, però, a plantejar la modificació de la definició del dret de propietat que Robespierre proposava.

Declaration_des_Droits_de_l'Homme_et_du_Citoyen_de_1793.jpg

Text de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793):

El pueblo francés, convencido de que el olvido y el menosprecio de los derechos naturales del hombre son la sola causa de los problemas del mundo, ha resuelto exponer, en una declaración solemne, estos derechos sagrados e inalienables, para que todos los ciudadanos puedan comparar los actos del gobierno y el funcionamiento de toda institución social y no se deje jamás oprimir y abatir por la tiranía; con la finalidad de que el pueblo tenga siempre delante de sus ojos las bases de su libertad y de su bienestar; el magistrado, las reglas de sus deberes; el legislador, el objeto de su misión.

En consecuencia, proclama, en presencia del ser supremo, la declaración siguiente de los derechos del hombre y del ciudadano.

Artículo primero. La finalidad de la sociedad es el bienestar común. El gobierno es instituido para garantizar al hombre la vigencia de sus derechos naturales e imprescriptibles.

Artículo 2. Estos derechos son la igualdad, la libertad, la seguridad, la propiedad.

Artículo 3. Todos los hombres son iguales por naturaleza y ante la ley.

Artículo 4. La ley es la expresión libre y solemne de la voluntad general; es la misma para todos, sea para proteger o para castigar; no puede ordenar más que lo que es justo y útil para la sociedad; no puede prohibir más que lo que es nocivo.

Artículo 5. Todos los ciudadanos tienen igualdad de acceso a la Función Pública. Los pueblos libres no conocen otro motivo de preferencia, en sus elecciones, que las virtudes y los conocimientos.

Artículo 6. La libertad es el poder que tiene el hombre de hacer todo aquello que no cause perjuicio a los derechos de los demás; tiene por principio la naturaleza; por regla, la justicia; por salvaguarda, la ley; su límite moral viene dado por la máxima “no hagas a los demás lo que no quieras que te hagan a ti”.

Artículo 7. El derecho a manifestar sus ideas y opiniones, sea a través de la prensa, sea a través de cualquier otro medio, el derecho a reunirse pacíficamente, el libre ejercicio de los cultos, no pueden ser prohibidos. La necesidad de enunciar estos derechos supone, o bien la presencia, o bien el recuerdo reciente del despotismo.

Artículo 8. La seguridad consiste en la protección acordada por la sociedad a cada uno de sus miembros para la conservación de su persona, de sus derechos y de sus propiedades.

Artículo 9. La ley debe proteger la libertad pública e individual contra la opresión de los que la administran.

Artículo 10. Nadie puede ser acusado, arrestado y mantenido en confinamiento, excepto en los casos determinados por la ley, y de acuerdo con las formas por ésta prescritas. Todo ciudadano requerido o aprehendido por virtud de la ley debe obedecer inmediatamente, y se hace culpable si ofrece resistencia.

Artículo 11. Todo acto ejercido contra un hombre fuera de los casos y de las formas previstos por la ley, es arbitrario y tiránico; todo aquél al que se le quisiere imponer violentamente, tiene el derecho de rechazarlo por la fuerza.

Artículo 12. Todo aquel que promueva, solicite, ejecute o haga que sean ejecutadas órdenes arbitrarias, es culpable y debe ser castigado.

Artículo 13. Todo hombre es considerado inocente hasta que sea declarado culpable. Por lo tanto, siempre que su detención se haga indispensable, la ley ha de reprimir firmemente todo rigor mayor del necesario para asegurar su persona.

Artículo 14. Nadie puede ser juzgado ni condenado sin haber sido previamente escuchado y enjuiciado, y en virtud de una ley promulgada con anterioridad al delito. Toda ley que castigue los delitos cometidos antes de su existencia no es sino una tiranía; el efecto retroactivo otorgado a la ley constituiría un crimen.

Artículo 15. La ley no debe imponer otras penas que aquéllas que son estricta y evidentemente necesarias; las penas deben ser proporcionales a los delitos y útiles a la sociedad.

Artículo 16. El derecho de propiedad es el que pertenece a todo ciudadano para disfrutar y disponer a su gusto de sus bienes, de sus ingresos, del fruto de su trabajo y de sus industrias.

Artículo 17. Ningún género de trabajo, de cultura, de comercio, puede prohibirse a la iniciativa de los ciudadanos.

Artículo 18. Todo hombre puede comprometer sus servicios, su tiempo; pero no puede venderse, ni ser vendido; su persona no es una propiedad alienable. La ley no reconoce la domesticación; no puede existir más que un compromiso de respeto y reconocimiento entre quien trabaja y su empleador.

Artículo 19. Nadie puede ser privado de ninguna parte de su propiedad, sin su consentimiento, excepto en los casos de necesidad pública evidente, legalmente comprobada, y bajo la condición de una justa y objetiva indemnización.

Artículo 20. Ninguna contribución puede ser establecida por utilidad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a participar en el establecimiento de las contribuciones, de velar por el uso de las mismas y de que les sean rendidas las cuentas.

Artículo 21. La asistencia social es una deuda sagrada. La sociedad debe asegurar la subsistencia de los ciudadanos desprotegidos, ya sea procurándoles un trabajo, ya sea asegurando los medios de existencia a los que no estén en condiciones de trabajar.

Artículo 22. La educación es necesidad de todos. La sociedad debe esforzarse al máximo para favorecer el progreso de la razón pública, y poner la educación pública al alcance de todos los ciudadanos.

Artículo 23. La garantía social consiste en la acción de todos para asegurar a cada uno el disfrute y la conservación de sus derechos; esta garantía reposa sobre la soberanía nacional.

Artículo 24. No puede existir si los límites de la función pública no son claramente determinados por la ley, y, si la responsabilidad de todos los funcionarios no está asegurada.

Artículo 25. La soberanía reside en el pueblo; es una e indivisible, imprescriptible e inalienable.

Artículo 26. Ninguna parte del pueblo puede ejercer la representación del pueblo entero, pero cada sección del pueblo reunido en forma soberana, tiene derecho a expresar su voluntad con entera libertad.

Artículo 27. Todo individuo que usurpe la soberanía habría de recibir muerte inmediata a manos de los hombres libres.

Artículo 28. El pueblo tiene siempre el derecho a revisar, reformar y cambiar la Constitución. Una generación no puede comprometer con sus leyes a generaciones futuras.

Artículo 29. Cada ciudadano tiene derecho, en condiciones de igualdad, a participar en la elaboración de la ley y en el nombramiento de sus mandatarios o agentes.

Artículo 30. Las funciones públicas son de carácter temporal; no pueden ser consideradas como un privilegio ni como una recompensa, sí en cambio como un deber.

Artículo 31. Los delitos de los mandatarios del pueblo y de sus agentes no deben quedar jamás impunes. Nadie tiene derecho a considerarse más inviolable que el resto de los ciudadanos.

Artículo 32. El derecho de presentar peticiones a los depositarios de la autoridad pública no puede, en ningún caso, ser prohibido, suspendido o limitado.

Artículo 33. La resistencia a la opresión es la consecuencia de los otros derechos del hombre.

Artículo 34. Existe opresión contra el cuerpo social cuando uno solo de sus miembros es oprimido. Hay opresión contra cada miembro cuando el cuerpo social es oprimido.

Artículo 35. Cuando el gobierno viola los derechos del pueblo la insurreción es para el pueblo, y para cada porción del pueblo, el más sagrado de sus derechos y el más indispensable de sus deberes.

El Terror durant la Revolució francesa

divendres, 5/11/2010

El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els “traïdors” a la Revolució. Això, precedit, des de bon matí, per la pressió i invasió de l’Assemblea per part dels sans-culottes sota la reclamació de “pa i guillotina”. Abans que considerar-lo exclusivament com un conjunt d’institucions repressives emprades per la Convenció per a liquidar adversaris polítics i poder consolidar el seu poder sobre la base de la por, el Terror ha de ser vist com la resposta republicana a un conjunt de circumstàncies: la guerra exterior, la revolta de la Vendée i la revolta girondina federalista. Però, a més, el Terror pot ser considerat com una ideologia pròpia de la Revolució, una reivindicació popular que responia a l’activisme revolucionari.

TerrorGuillotine.jpg

D’aquesta manera, ja des del mateix 1789, lligat a la idea de que la Revolució està amenaçada per un complot aristocràtic, existeix la mentalitat segons la qual només mesures expeditives poden fer-la triomfar. La pròpia violència popular que culminaria en la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, ja responia a aquesta lògica semi-econòmica i semi-política, conspiracionista, que caracteritzarà la societat parisenca. I en la figura de Marat i el seu Ami du Peuple, la idea terrorista trobarà el seu home i la seva plataforma. Així s’explica l’existència, des de 1789, de comitès permanents d’investigació i després de Seguretat General. Amb el pas dels mesos, la guerra multiplicarà els efectes i els temors de la població, convertint els nobles i el clergat refractari en els principals enemics de la pàtria. La caiguda de la monarquia després de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost de 1792, no faria més que liquidar una figura simbòlica, però no feia més que deixar al descobert els perills exteriors i interiors que corria la Revolució.

L’Assemblea Legislativa no era en aquells moments més que una sobirania suspesa, ja que el veritable poder ha passat a mans dels vencedors del 10 d’agost: la Comuna de París. Sota la pressió de la Comuna, l’Assemblea votaria la instauració d’un tribunal d’excepció (17 d’agost de 1792) sense possibilitat de recurs de cassació i mesures contra el clergat refractari. Quan a finals d’agost arriben notícies des de les fronteres en guerra, la resposta és la matança de presoners a París entre el 2 i el 6 de setembre –més de 1.000 morts, dels quals gairebé tres quartes parts són simples presos comuns–. Per tant, la tendència a les matances indiscriminades no seria només part d’un període concret de la Revolució i tenia uns antecedents sagnants protagonitzats pel propi poble.

Per tant, la “voluntat punitiva” va constituir des de 1789 una de les principals característiques de la mentalitat revolucionària. Davant la “conjura aristocràtica” va assentar-se una “reacció defensiva” i la “voluntat punitiva” de les masses populars com a dirigents no oficials d’aquesta etapa de la Revolució.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

El Terror, com a tal, va anar instal·lant-se paulatinament des de les altures polítiques i institucionalitzat al llarg de 1793 a mida que la Muntanya va anar recolzant-se en els activistes de les seccions parisenques per assegurar-se el control de la Revolució. Per tant, en el pla polític, el Terror esdevindrà el triomf de la Muntanya. Així, l’11 de març la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari, el 21 es creen els Tribunals de Vigilància als “sospitosos” i el 28 es codifiquen i amplien les lleis contra els emigrats.

L’expulsió dels girondins de la Convenció, el 2 de juny, acceleraria l’evolució del Terror donant una garantia suplementària a les exigències dels sans-culottes. La situació interior i exterior de França a inicis de l’estiu justificaria l’establiment d’un govern d’excepció en mans dels comitès, l’enviament a les províncies rebels de representants proveïts de poders especials extraordinaris, i d’altres mesures situades a les afores del dret comú. El Terror seria, des d’aquest moment, un sistema de govern; o dit d’una altra manera, el braç armat i l’essència del Govern Revolucionari.

El Tribunal Revolucionari restava instituït per evitar una radicalització popular de la Revolució i quedava format per a vigilar qualsevol acció contrarevolucionària. Després de les accions populars de setembre, el dia 5, es reorganitzava el tribunal que, nomenat per la Convenció, jutjava segons un procediment simplificat: el jurat d’acusació va ser suprimit i no existien ni recurs d’apel·lació ni recurs de cassació. Els comitès de vigilància, creats el 21 de març de 1793, va restar sotmesos a la llei de sospitosos de 17 de setembre i al control del Comitè de Seguretat General. La Convenció, a més, va incloure comissions militars dotades d’un procediment especial.

Les noves institucions actuarien al llarg de 1793 contra els rebels de la Vendée i contra els emigrats. Pels rebels, els emigrats i els refractaris deportats que havien retornat a França, tots considerats al marge de la llei, el procés quedava simplificat a una comprovació de la identitat i la sentencia de mort.

Però el Terror no pot reduir-se a una sola institució, per poderosa i significativa que en fos. El Terror seria un mitjà de govern pel qual el govern revolucionari de París faria sentir la mà de ferro de la Revolució arran del país i a l’exèrcit. Així, el Terror actua també mitjançant l’exèrcit revolucionari, creat el setembre, i convertit en la pedrera dels activistes sota l’autoritat del sans-culotte Ronsin. Un exèrcit que esdevenia la gendarmeria política del París de les seccions.

The_Radical's_Arms.png

Durant aquest període, la intensitat del Terror va variar en la seva intensitat segons els departaments, segons els representats en missió i segons la influència dels terroristes locals. El camp de repressió s’ampliava o es disminuïa segons les circumstàncies i la importància dels perills i també en funció del temperament dels responsables i de la interpretació que es donava als texts legislatius. Alguns van cebar la seva ira revolucionària contra els antics reialistes moderats, amb els crítics del 10 d’agost o del govern jacobí. L’empitjorament de la situació econòmica i l’aplicació efectiva de l’economia dirigida van  multiplicar el nombre de sospitosos: els rics que acumulaven, els productors i els comerciants que contravenien el màximum… fins arribar, en els casos més radicals, fins els sacerdots constitucionals i els fidels que van mantenir el culte. La centralització del Terror va reforçar-se amb la caiguda de les faccions i amb els processos de germinal. Fins aquell moment, el Terror estava centrat en els enemics de la Revolució, i des d’aquell instant, enfront dels adversaris del Govern Revolucionari.

El procediment era simple: els comitès revolucionaris eren els encarregats de les detencions i de rebre o fer ells mateixos les delacions sobre els sospitosos. Després, havien de fer arribar les proves fins al Comitè de Seguretat General. Els tribunals criminals ordinaris van rebre la funció de jutjar els sospitosos o enviar-los al Tribunal Revolucionari de París en casos de col·lapse.

La primavera de 1794, un any després de la creació del Tribunal, serà el moment de la institucionalització administrativa del Terror. La llei del 22 de pradial (10 de juny) renovaria el Tribunal en funcions donant-li una nova omnipotència exterminadora. Així, la llei del Gran Terror afirma que el Tribunal s’institueix per “a castigar els enemics del poble”. Es suprimia la instrucció, es fundava l’acta d’acusació en base a simples denúncies, es treia el dret de l’acusat a la presència d’un advocat i es suprimia la presència de testimonis en les audiències. L’obra de Couthom seria recolzada per Robespierre com a eina per a perseguir els “conspiradors i enemics de la llibertat”.

El Tribunal Revolucionari va ser reorganitzat ampliant la seva plantilla a 16 jutges, 60 jurats i 5 substituts; dividint-se el treball en quatre seccions i donant competències a l’acusador públic Fouquier Tinville, per a detenir, perseguir i jutjar sobre la base de la denúncia de les autoritats constituïdes.

Les dades del Tribunal Revolucionari de París que coneixem ens donen el següent balanç des de la seva creació fins el cop de Termidor. D’aquesta manera, entre març i setembre de 1793 la seva activitat seria molt reduïda i ja caracteritzada per l’elecció entre la mort i l’absolució –es signarien entre cinc i quinze condemnes a mort per mes, amb moltes més absolucions que condemnes–.

Seria des de l’octubre, després de les jornades de 5 de setembre, quan realment el Tribunal implanta el Terror amb l’aplicació de la llei de sospitosos: entre la tardor i el gener de 1794 comptem amb cent noranta-tres guillotinats –dels quals destaquen Maria Antonieta, Felip d’Orleans, Brissot, Vergniaud, Bailly o Barnave–. És a dir, el Terror passa de perseguir els monàrquics a abraçar a totes les tendències derrotades en el procés revolucionari.

Arribats a la tardor de 1794, el Tribunal ja jutjaria un centenar de casos al mes, però en resultarien absolts més de la meitat. Seria des de març de 1794, coincidint amb l’increment del nombre de sospitosos en presó i el d’acusats a comparèixer, quan és pot observar un increment del nombre de penes de mort. Tot això degut, d’una banda, a l’agudització de la lluita entre les faccions revolucionàries i la lluita pel poder –que portaran els hebertistes i els dantonistes a la guillotina–, i de l’altra, pel resultat dels decrets de germinal que, a proposta de Saint-Just, centralitzaven la justícia revolucionària al Tribunal Revolucionari de París. Les presons parisenques passen des d’aquest moment a trobar-se superpoblades arribant als vuit mil sospitosos a les portes de Termidor.

La reacció termidoriana i la mort de Robespierre (27 de juliol), però, detindrien el pas de les carretes de la mort en defensa de la Revolució per donar pas al Terror Blanc.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Si comparem les dades del Tribunal Revolucionari de París amb les que va aportar Donald Green (1935) podem extreure conclusions sobre el veritable abast del Terror. Segons les xifres de Green, el període del Terror va cobrar-se 16.600 vides com a conseqüència d’una sentència a mort emesa per qualsevol dels diferents tribunals de justícia revolucionària que van actuar arran del país. El Tribunal Revolucionari de París només va emetre 2.625 d’aquestes sentències. El nombre de detencions efectuades entre març de 1793 i juliol de 1794 és molt més elevat que el nombre de guillotinats, aproximant-se al mig milió de detinguts.

D’altra banda, les víctimes del Terror pertanyien a totes les capes socials, amb diferències que podem associar amb la diferència dels conflictes jutjats: a banda d’aristòcrates i membres del clergat que serien proporcionalment els més afectats per la justícia revolucionària, hi hauria més camperols a la Vendée i més burgesos a París, Lió o Nimes.

Cronològicament, el període menys sagnant del Terror seria el del la primavera i l’estiu de 1793, tot i ser el més crític per a la República amb la presa del Condé, Valenciennes i Magúncia per part dels exèrcits prussià i austríac i les crisis interiors provocades per la revolta federalista, l’auge dels contrarevolucionaris de la Vendée, les insurreccions reialistes de Lió o Marsella, i les amenaces de les seccions parisenques sobre la Convenció.

Contràriament, quan s’incrementa el nombre d’execucions sembla que la República s’ha estabilitzat en la guerra exterior i les revoltes interiors han començat a ser controlades sinó esclafades. El Terror podria ser entès, d’aquesta manera, també com una resposta tardana a una situació en vies de restabliment. Una mesura que buscava prevenir l’Estat revolucionari de noves situacions crítiques com les patides en els mesos anteriors. Una “salvació pública” no tan sols de reacció contra l’amenaça sinó de prevenció.

Manifest de la Comuna de París de 1871

dimarts, 2/11/2010

El 1871 va esclatar, a París, un moviment revolucionari que coneixem com la Comuna de París. Inicialment, es va tractar d’un moviment patriòtic contrari a les clàusules del Tractat de Pau que va acabar amb la guerra entre França i Prússia. No obstant això, aviat es va convertir en una veritable revolució proletària. La Comuna de París va ser aixafada per l’exèrcit després d’una setmana de lluites molt cruels que van provocar milers de morts.

comuna paris.jpg

Manet_Barricade.jpg

Extracte del Manifest del Comitè Central dels vint districtes de París, publicat al Cri du Peuple (27 de març de 1871):

La Comuna és la base de tot Estat polític, com la família és l’embrió de les societats […].

L’autonomia de la Comuna garanteix la llibertat al ciutadà […] i la federació de totes les Comunes augmenta, gràcies a la reciprocitat, la força, la riquesa i els recursos de cadascuna […].

La Comuna implica:

Com a força política, la República, única forma de govern compatible amb la llibertat i la sobirania popular.

La llibertat més completa de parlar, escriure, reunir-se i associar-se.

La sobirania del sufragi universal […].

El principi electiu aplicat a tots els funcionaris i magistrats.

La responsabilitat dels mandataris i, com a conseqüència, la seva revocabilitat permanent […].

Respecte a la ciutat de París, aquests principis poden ser aplicats així:

[…] Autonomia de la Guàrdia Nacional, formada per tots els electors.

Supressió de l’exèrcit permanent, perillós per a la llibertat cívica i onerós per a l’economia social […].

Propagació de l’ensenyament laic integral […].

Organització financera que permeti a la ciutat de París disposar totalment i lliurement dels seus recursos […].

Recerca dels mitjans més apropiats per proporcionar al treballador el capital i els instruments de treball necessaris […].

El París del segle XVIII: La crisi de la monarquia i la Llum de la Il·lustració (1715-1789)

dissabte, 30/10/2010

En el pla polític, el regnat de Lluís XV va trobar una França en crisi. El regent Felip d’Orleans, després de fer-se amb el poder forçant el parlament de París a obviar la voluntat de Lluís XIV de constituir un Consell de Regència, va mirar de redreçar les finances per mitjà d’expedients i confià al financer escocès John Law la creació d’una banca d’emissió; però l’emissió constant de paper del tresor acabaria produint la bancarrota de l’Estat.

Mort el regent, amb l’ascensió de Lluís XV al tron, el cardenal Fleury, prudentment, millorà la situació econòmica de França. En morir aquest, el 1743, el rei es deixà dominar per Madame de Pompadour, una de les seves favorites i “amant titular”. El 1740 i el 1756 França entrà en guerra, i el 1763 la pau consagrà la pèrdua de l’imperi colonial (l’Índia, Amèrica).  La guerra agreujà la situació, i el descontentament cresqué. Choiseul intentà de redreçar la situació, però topà amb els parlaments i la situació empitjorà. El regnat de Lluís XV no va fer res més que incrementar les desigualtat socials.

Louis_XV_France.jpg

En el segle XVIII, París es converteix a les idees filosòfiques de les Llums. La Il·lustració penetrava amb força i en els principals cafès (com el Procope) es començaven a discutir conceptes com igualtat, llibertat i sobirania nacional. Comencen a conviure dues ciutats en una: d’una banda, trobem el París popular, brut, pudent i tenebrós amb carrers poblats de misèria; de l’altra, el París de les Llums, la ciutat elegant dels aristòcrates que van sobreviure a la bancarrota, la luxosa capital d’Europa.

Fills d’aquesta distribució social eren els components de la Il·lustració francesa que van passar per París exposant el seu pensament: Rousseau, el fill d’un ric joier; Voltaire, un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes; Condillac, un sacerdot; Condorcet, un marquès; Diderot, fill d’una rica família d’artesans; D’Alembert, fill natural d’un aristòcrata. El seu objectiu no seria cap altre més que salvar la monarquia i l’status quo mitjançant reformes, però el seu discurs aniria calant en la jove burgesia pujant i en la baixa aristocràcia. Les classes populars ja tenien suficient a sobreviure com per preocupar-se dels nous pensaments que corrien pels luxosos salons aristocràtics.

Salon_de_Madame_Geoffrin.jpg

Lluís XV, profundament impopular, va morir el 1774, i el seu successor, Lluís XVI, va haver de cridar de nou els parlaments exiliats. Turgot procurà de reformar el règim (lliure circulació dels grans, intent d’igualtat fiscal), però aquesta política liberal desplagué als privilegiats, i Turgot fou bandejat. Els seus successors (Necker, Calonne) es mantingueren gràcies als emprèstits, i els privilegiats (nobles i eclesiàstics) refusaren la igualtat fiscal. El rei convocà, doncs, els estats generals (1789). França esdevingué llavors un “agregat inconstituït de pobles desunits”. A més, les institucions restaren inadaptades a un país en plena ufana demogràfica. L’expansió econòmica fou frenada pels entrebancs del comerç i la feblesa del crèdit. Els filòsofs de la Il·lustració criticarien aquest règim, basat en la desigualtat.

Lluís XVI.jpg

En aquest període segueixen realitzant-se construccions importants com l’École Militaire, l’Odeon, el Pantheon i Saint Suplice. El pont de Lluís XVI a la Concorde es connectaria amb la plaça Lluís XV donant lloc a la primera plaça reial oberta: La Concorde. El 1785, els encarregats de recaptar els peatges de mercaderies farien construir les primeres rotondes a la plaça de Stalingrad i a la plaça de la Nació. D’altra banda, els jardins del Palais Royal van ser condicionats per a la seva obertura al públic.

pontlouisxvi.jpg

Le Grand Siècle a París (1610-1715)

dissabte, 30/10/2010

Ja en el segle XVII, París aniria convertint-se en la primera capital d’Europa, a més de seu de la més potent monarquia absoluta. Sota Lluís XIII (1610-1643) començava la gran època de França –le Grand Siècle–. El 1610 s’obrí mig segle ple d’aldarulls. La regent, Maria de Medicis, va deixar governar uns incapaços. Mancada de diners, la regent va convocar els estats generals el 1614, que no adoptaren cap decisió. Paral·lelament, la política pro-catòlica exasperà els protestants, que es revoltaren.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII cridà al govern el cardenal Richelieu, el qual intentà d’esclafar els protestants i els nobles i de reforçar el poder reial. Els protestants perderen els últims bastions. La repressió caigué sobre les grans figures del protestantisme francès (Montmorency). Els parlaments foren emmordassats i les revoltes populars foren esclafades (Croquants). Per consolidar la seva dictadura, Richelieu desenvolupà l’exèrcit i la marina, creà colònies, nomenà intendents i encarregà l’Académie de vigilar els intel·lectuals. Abocada a la guerra contra la monarquia hispànica, la corona mirà d’utilitzar la revolta catalana; però, desapareguts Richelieu i Lluís XIII (1643), la monarquia va passar per una situació crítica.

palais-royal.jpg

A París, Lluís XIII crearia durant el seu regnat noves fortificacions a la vora dreta del Sena per permetre l’expansió de la ciutat. Així, anirien apareixent nous barris que van anar substituint els antics camps agrícoles del faubourg Saint-Honoré, de l’Ile Saint-Louis, del  Marais i del faubourg Saint-Germain. A més, Richelieu va fer-se construir el majestuós Palais-Cardinal (avui Palais-Royal) i Maria de Medicis va traslladar-se del Louvre al palau de Luxemburg com a domini personal. A més, el regnat de Lluís XIII i Richelieu va fer honor al nom d’absolutisme “il·lustrat” amb un important impuls a les lletres i les arts, permetent l’aparició de les primeres obres filosòfiques de Descartes (El discurs del mètode) o els drames en vers de Corneille.

El regnat de Lluís XIV, el Rei Sol (1643-1715), marcaria l’imaginari de la Grandeur francesa i de l’absolutisme francès. Un aixecament popular (la Fronda, 1648-53) contra el seu ministre, Mazzarino,durant la seva minoria d’edat motivaria el canvi del palau reial cap a Versalles, definitiu des de 1682. A Versalles moriria el Rei Sol després de 72 anys de regnat.

Louis_XIV_of_France.jpg

El cardenal Mazarino va continuar amb la política de Richelieu i el fisc s’afeixugà; aleshores es produí l’explosió de la Fronda, que fracassà a causa de la divisió dels parlamentaris i de la por dels nobles davant els moviments populars. Mazarino restablí un poder fort, però França restà arruïnada per la guerra. La victòria permeté l’annexió d’Alsàcia, l’Artois i, al sud, les terres rosselloneses, el 1659, pel tractat dels Pirineus. En morir Mazarino (1661), començà el regnat personal de Lluís XIV, que significà el triomf de la monarquia absoluta.

Exercint una autoritat indivisa, el rei va envoltar-se d’un personal bàsicament burgès. Els estats provincials foren reduïts al silenci; els intendents venien a ésser “el rei a la província”. L’exèrcit esdevingué un dels fonaments del règim, gràcies a Louvois. Quant a les finances, Colbert, el favorit del rei, va establir una comptabilitat rigorosa i va imposar un dirigisme industrial i el proteccionisme. A més, foren creades arreu companyies de comerç i foren fundades colònies (Louisiana). Desitjós d’un règim de prestigi, de cara a la glòria, el rei féu construir el palau de Versalles, que arruïnà l’estat i aïllà el sobirà. Aquest regnat fou sotraguejat per una sèrie de revoltes populars, ofegades cruentament. La revocació de l’edicte de Nantes (1685) intentà d’eliminar els protestants, cosa que provocà la revolta occitana dels camisards (1702-10).

El Rei Sol va intentar convertir-se en l’amo d’Europa (ho prova la seva política de mecenatge), però no comprengué que el poder havia d’ésser també militar i terrestre, tant com comercial, colonial i marítim. Així, a partir del 1667 es produïren un seguit de guerres ruïnoses. Això permeté l’annexió del Franc Comtat i de Flandes, de completar la d’Alsàcia (1681) i l’ascensió d’un Borbó al tron d’Espanya, però el regnat acabà amb una colla de fracassos. França restà aïllada, amb una situació econòmica desastrosa. Les revoltes es multiplicaren, igualment com les crítiques contra el règim, de manera que, en morir el rei (1715), el país, segurament, se sentí més alleujat que no pas entristit.

salpetriere.jpg

Tot i la marxa de la monarquia de la capital, París no deixaria de créixer (arribant als 500.000 habitants) i es mantindria com a centre intel·lectual del país. Les construccions majestuoses van prosseguir sota l’autoritat de Jean Baptiste Colbert, únic administrador i governador de la capital, que va recórrer, entre d’altres, a l’arquitecte François Mansart.

Daten del finals del segle XVII, l’inici de la construcció dels amplis bulevards, la columnata del Louvre (que marca l’inici de l’estil clàssic en oposició al barroc italià), els Invalides, l’Observatori, l’Hospital de la Salpêtrière, les portes de Saint Denis i Sant Martí, els jardins de les Tuilleries y la manufactura dels Gobelins. A més, Colbert introduiria, el 1663, el primer sistema d’enllumenament de la ciutat, il·luminant amb 6.000 llànties d’oli les nits parisenques. Colbert també reforçaria el cos de policia i introduiria el cos de carters. Aquesta opulència arquitectònica contrastava fortament amb el París popular on es vivia en condicions d’amuntegament i misèria.