Entrades amb l'etiqueta ‘Història de França’

L’extensió de la Gran Depressió

dissabte, 12/02/2011

La crisi derivada del crac nord-americà de 1929 aviat arribaria des dels Estats Units a d’altres països. L’extensió de la crisi va afectar, amb més o menys intensitat, totes les economies, però hi va haver dos grups de països que la van patir amb una especial intensitat: els que tenien una estructura econòmica fonamentada en la venda de primeres matèries als països industrialitzats, i aquells països europeus que depenien del crèdit i les inversions nord-americanes.

El factor que va accelerar aquesta l’exportació del problema va ser l’afany dels bancs nord-americans per a recuperar ràpidament els capitals prestats als Estats europeus en la postguerra. Tot plegat va derivar en la creació d’una nova situació: per primer cop una crisi de l’economia dels EUA afectava Europa i d’altres països del món ja que fins aleshores havien funcionat de forma independent. Els lligams sorgits de la Gran Guerra i les inversions de capitals de la postguerra van fer inevitable el contagi de la crisi. La globalització de l’economia convertia les crisis en globals.

International_depression.png

Els països productors de primeres matèries, com ara la Xina i bona part de Llatinoamèrica, ja havien patit des de feia temps els efectes de la caiguda de preus dels béns agrícoles i els recursos minerals. Així, arribats a 1933, la caiguda dels preus dels productes primaris estava al voltant del 55%. Però, quan la crisi va estendre’s, encara patirien molt més els seus efectes a causa de la reducció de la demanda per part de les economies industrialitzades i la reducció dels préstecs i les inversions exteriors.

Un any i mig, aproximadament, trigaria la crisi de 1929 a arribar a Europa amb uns efectes prou coneguts. Aviat arribarien el tancament de bancs i fàbriques, la restricció de la producció, la davallada de les exportacions i l’increment de l’atur. Els governs es veurien obligats a rebaixar les despeses públiques i les inversions, contribuint a accelerar la paralització de l’activitat econòmica. D’aquesta manera, el 1931 gairebé totes les economies europees restarien greument afectades, cadascuna amb les seves particularitats.

Quan per primera vegada, des de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, semblava que la situació econòmica es trobava en un procés d’expansió, la crisi va arribar a Alemanya. L’economia alemanya va situar-se en una situació molt compromesa ja que l’auge de les seves empreses en la darreria de la dècada de 1920 havia estat estimulat per les inversions britàniques i nord-americanes i depenia dels crèdits per a poder fer front al pagament de les reparacions de guerra.

Tot i que l’economia alemanya ja va començar a donar els primers símptomes de deteriorament el 1928, amb el descens del nombre de préstecs, no seria fins a la fallida del gegant bancari austríac Kredit Anstalt de Viena que va desencadenar-se el pànic i el ràpid contagi a la banca alemanya. Els principals bancs alemanys van tancar davant l’afluència de dipositants que volien retirar els seus diners, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i van suspendre el pagament del deute. El col·lapse del sistema bancari va comportar la fallida de moltes empreses que es van veure, de la nit al dia, mancades de finançament. A més, els clients potencials d’aquestes empreses es quedaven sense la seva capacitat de compra ja que els seus estalvis s’havien esfumat.

D’aquesta manera, la crisi va instal·lar-se plenament al país cap a juliol de 1931. La desaparició dels capitals nord-americans va paralitzar tot el sistema de producció industrial alemany. Les fàbriques van començar a tancar i l’atur va disparar-se: sis milions d’alemanys es trobarien sense feina. La crisi econòmica va crear tensions socials i aquestes beneficiarien els partits polítics extremistes. Comunistes a l’esquerra i nacionalsocialistes a la dreta atacarien l’estabilitat de la fràgil democràcia republicana. En una societat en crisi, per a molts la sortida passaria pel totalitarisme, donant-se un paral·lelisme entre l’increment de l’atur i l’augment d’afiliació al partit nazi.

Per la seva banda, Gran Bretanya ja es trobava en crisi el 1929 amb la retirada dels capitals nord-americans, tot i que semblava que els seus efectes eren menys violents que als Estats Units. Igual que en el cas alemany, la fallida del Kredit Anstalt austríac, on hi havia invertits molts capitals britànics, va afectar les seves institucions de crèdit. La feblesa de la lliura esterlina va obligar a intervenir el govern en un intent de mantenir la paritat amb el patró l’or. L’esforç, però, resultaria inútil i el 1931 va abandonar-se el patró or, fet que comportaria l’enfonsament de la moneda. Tres milions d’aturats serien les víctimes de la crisi, que s’estendria per tot l’Imperi Britànic.

Grosse Arbeitslosigkeit auch in England ! Im Monat Juli wurden in England über 2 Millionen  Arbeitslose gezählt. Es ist eine Ziffer, wie sie England noch nicht aufzuweisen hatte.  Arbeitslose vor dem Gewerkschaftshaus in London auf Arbeit wartend.

En un principi, França semblava al marge de la crisi ja que les seves reserves d’or eren importants i la seva dependència financera era molt més petita que la d’altres països europeus. Però, des de 1932, quan la Gran Bretanya va abandonar el patró or, la devaluació de la lliura va reduir la competitivitat dels productes francesos i la Tercera República no va poder evitar els efectes de la crisi mundial en la seva economia.

PIB france_1929-1939.gif

Un cas curiós en estudiar els efectes de la Gran Depressió és la Unió Soviètica. La manca de contactes econòmics amb Occident va deixar la URSS al marge dels efectes de la crisi, a la vegada que els resultats del primer Pla Quinquennal semblaven ser molt satisfactoris. Els teòrics comunistes van anunciar aleshores la fi del capitalisme. Sense un coneixement real del que succeïa al país, a Occident aquesta situació va suposar, per a molts, la prova de l’eficàcia del socialisme. Així, l’esquerra europea va incorporar la planificació econòmica com a arma per a prevenir possibles crisis.

El crac de 1929 va trencar l’estabilitat política que havia caracteritzat el període 1925-1929 a Europa, un cop resolts els problemes més greus derivats de la guerra i la postguerra. Psicològicament, la crisi de 1929 va tenir importants repercussions i l’opinió pública va perdre confiança en les mateixes democràcies parlamentàries. La crisi econòmica està al fons del naixement i extensió dels moviments feixistes a Europa. Amplis sectors de la població van resultar presa fàcil d’agitadors polítics i d’ideologies totalitàries de tota mena.

Una altra conseqüència directa de la crisi econòmica va ser l’obligació dels poders públics a intervenir en l’economia. La debilitat del sistema va fer-se evident quan la iniciativa privada ja no va ser capaç de garantir el funcionament de l’economia. Aquesta situació va reforçar el paper de l’Estat, com ja havia passat durant la guerra.

Tanmateix, en tractar-se d’una crisi global, les respostes a la crisi necessitaven d’una acció coordinada internacionalment. Però no existien mecanismes ni organismes econòmics supranacionals i els intents de coordinació van fracassar. Representants de les grans potències van reunir-se a Londres , el 1933, per tal de buscar solucions a la crisi. Per desgràcia, la reunió va resultar totalment estèril, va posar-se de manifest la divisió entre països i el tancament dels Estats en ells mateixos. Les solucions nacionals haurien de ser les que donessin una sortida a la crisi.

Els símbols de la República francesa: La Marsellesa, l’himne nacional

diumenge, 30/01/2011

La Marsellesa va ser originàriament un càntic de guerra revolucionari lligat a la idea de llibertat. Progressivament, va anar imposant-se com a himne nacional francès i avui acompanya totes les manifestacions i actes oficials.

marseillaise-RUDE.jpg

El seu origen el trobem en plena Revolució francesa, el 1792, quan després de la declaració de guerra a Àustria, Rouget de L’Isle (1760-1836), un oficial francès en missió a Estrasburg, va composar en la nit del 25 a 26 d’abril un càntic de guerra per a l’exèrcit del Rin. En poques setmanes, l’himne es difon per Alsàcia de forma manuscrita o impresa, fins que nombrosos editors parisencs s’encarreguen de publicar-ne diferents versions. El caràcter anònim d’aquestes primeres edicions impreses va donar lloc al dubte que L’Isle en fos l’autor real, però ha passat a la història per aquest fet.

Marseillaisenoframe.jpg

Posteriorment, aquest càntic seria adoptat pels federats de Marsella que van participar a la insurrecció de les Tulleries, el 10 d’agost d’aquell mateix any.

El 14 de juliol de 1795, el govern del Directori declararia la cançó himne nacional de la República francesa.

Prohibida durant l’Imperi Napoleònic i la Restauració borbònica, a partir de la Revolució de 1830, que va portar Lluís Felip d’Orleans al tron francès, seria rehabilitada. El compositor Berlioz realitzaria aleshores una orquestració del càntic. Ara bé, encara hauria de passar un fet decisiu per a consolidar la Marsellesa.

Rouget_de_Lisle_chantant_la_Marseillaise.jpg

Així, seria la Tercera República la que, el 1879, proclamés el vell càntic revolucionari com a himne nacional francès. El problema era que no existia una única versió de La Marsellesa. El 1887, el Ministeri de la Guerra, després de crear una comissió al voltant de l’himne nacional,  va adoptar una versió oficial d’aquesta per a les seves desfilades. Tanmateix, durant la Tercera República les despulles mortals del compositor Rouget de L’Isle van ser traslladades als Invàlids.

El setembre de 1944, després de l’alliberament aliat de França, una circular del Ministeri d’Educació Nacional recomanava que els alumnes cantessin La Marsellesa a les escoles per a celebrar l’alliberament i com a homenatge als màrtirs de l’ocupació. De la mateixa manera, la Constitució de 1946, així com la de 1958, ratifiquen el caràcter d’himne nacional en el seu article segon.

france4.gif

Lletra de l’himne nacional francès:

Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie,
L’étendard sanglant est levé, (bis)
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras Egorger vos fils et vos compagnes!

Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons,
Marchons, marchons!
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons!

Que veut cette horde d’esclaves,
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves,
Ces fers dès longtemps préparés? (bis)
Français, pour nous, ah ! quel outrage
Quels transports il doit exciter!
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!

Quoi ! des cohortes étrangères
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi ! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fiers guerriers! (bis)
Grand Dieu ! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres de nos destinées!

Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis,
Tremblez ! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix! (bis)
Tout est soldat pour vous combattre,
S’ils tombent, nos jeunes héros,
La terre en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre!

Français, en guerriers magnanimes,
Portez ou retenez vos coups!
Epargnez ces tristes victimes,
A regret s’armant contre nous. (bis)
Mais ces despotes sanguinaires,
Mais ces complices de Bouillé,
Tous ces tigres qui, sans pitié,
Déchirent le sein de leur mère!

Amour sacré de la Patrie,
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie,
Combats avec tes défenseurs! (bis)
Sous nos drapeaux que la victoire
Accoure à tes mâles accents,
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!

Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus,
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus (bis)
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre.


La crisi de la Tercera República francesa (1914-1940)

dissabte, 29/01/2011

El segle XX francès s’iniciava amb la commoció de la Gran Guerra (1914-1918) que posava fi de forma dràstica a la Belle Epoque.

Sonnet_Nouvelle_carte_complete_illustree.jpg

Així, després de l’escalada armamentística i de les tensions polítiques que van caracteritzar el final de segle, Alemanya va declarar la guerra a França el 3 d’agost de 1914. Detingut l’avenç alemany a la batalla del Marme (5-10 de setembre), els exèrcits van restar immobilitzats en la guerra de trinxeres. En els següents anys els francesos haurien de rebutjar les ofensives alemanyes de Verdun (1916) i Chemin des Dames (1917).

French_bayonet_charge.jpg

El 1917, l’entrada dels Estats Units a la guerra compensant la retirada de la Rússia revolucionària va decantar la contesa en favor del bàndol aliat contra els interessos dels imperis. Definitivament, l’onze de novembre de 1918, Alemanya signava l’armistici posant fi al conflicte.

El Tractat de Versalles (28 de juny) retornava a França els territoris d’Alsàcia i Lorena, però aviat sorgiria novament el conflicte polític amb Alemanya per la qüestió de l’impagament de les reparacions de guerra.

Treaty_of_Versailles_Signing,_Hall_of_Mirrors.jpg

El catastròfic balanç de la Primera Guerra Mundial, amb implicacions demogràfiques i infraestructurals, es veuria agreujat per la crisi econòmica subsegüent que va caracteritzar la immediata postguerra –inflació, endeutament creixent del tresor públic, etc.–. Des de 1919, i en conseqüència, esclatarien una sèrie de vagues obreres –a la siderúrgia, al tèxtil, als ferrocarrils– que acabarien, majoritàriament, en fracassos.

A la França d’entreguerres es pot veure una dualitat entre les polítiques d’unitat nacional i les polítiques de reforma social. Així, els referents dels governs entre 1914 i 1936 serà la unitat nacional. El canvi arribarà amb el govern del Front Popular d’esquerres presidit per Blum que serà una síntesi de les polítiques d’unió nacional i les polítiques de reforma social.

França havia perdut 1,5 milions de persones durant la guerra reduint-se la mà d’obra industrial. La producció va veure’s molt ressentida dels efectes de la Gran Guerra i faltava la voluntat política de fer front a la situació realitzant els ajustaments necessaris per realitzar els canvis econòmics i socials necessaris. Els polítics republicans estaven convençuts de que la crisi es superaria mitjançant les virtuts de la propietat privada, uns impostos baixos i obligant Alemanya a pagar les reparacions de guerra.

A França es poden distingir cinc etapes en l’evolució política d’aquest període: el govern del Bloc Nacional de Poincaré (1919-24), la coalició d’esquerres (1924-26), la coalició d’Unió Nacional (1926-32), els governs radicals (1932-36) i el govern del Front Popular de Léon Blum (1936-40).

L’esclat de la guerra havia donat lloc a un govern d’Unió Sagrada per defensar-se de l’agressió alemanya. Això va suposar la integració dels partits catòlics a la República sota el govern presidit per Clemenceau (1917-19). La confrontació de Clemenceau amb els partits d’esquerra farà que els socialistes abandonin el govern i que el 1919 quan Poincaré assumeixi la presidència i proposi un nou govern d’unió nacional per a la postguerra només participin en el govern els partits de centre-dreta, el Partit Radical i els partits catòlics.

France_Chambre_des_deputes_1919.png

El Bloc Nacional va suposar una agrupació de forces conservadores amb totes les característiques de la política des postguerra: revengisme, nacionalisme i tendències autoritàries. Els socialistes ja no estaven disposats a cooperar amb els partits burgesos i buscaven un sistema polític alternatiu per a la República.

Així, la política exterior francesa es caracteritzarà per la pressió sobre Alemanya, mostrant-se intransigent respecte al pagament de les reparacions de guerra com a clau per fer front al deute intern. La reconstrucció del país es farà a costa de les futures reparacions alemanyes.

L’Església catòlica va reconciliar-se amb la República Francesa per l’abandonament de la política anticlerical recuperant-se així les relacions amb el Vaticà i acceptant l’ensenyament religiós dins d’una estructura escolar laica.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

En la política interior, aquest període va caracteritzar-se per les tensions entre govern i sindicats. Així, va haver-hi una sèrie de manifestacions i vagues que van acabar amb violència. Els governants francesos estaven disposats a acabar amb el perill dels extremistes d’esquerra creant un imaginari “perill roig”.

Les lluites polítiques en aquest període es van veure marcades pel fort creixement de la inflació. Els socialistes van ser incapaços de fer front al Bloc Nacional i realitzar una oposició eficaç per la seva divisió interna. El Bloc Nacional va seguir una política tradicional mantenint els impostos al mínim, equilibrant el pressupost, demanant préstecs si eren necessaris i evitant polítiques innovadores.

Això va suposar una sèrie de vagues contra el govern el 1920. Els majors problemes de Poincaré eren econòmics però aquest s’oposava a prendre mesures de tipus fiscal i esperava que Alemanya pagués el deute. L’ocupació del Ruhr el 1923 no va servir de res i va empitjorar més encara les relacions amb Alemanya.

El 1924 els resultats electorals van canviar el govern conservador gràcies a una reforma electoral que premiava les coalicions. Així, el Partit Radical i els socialistes de l’SFIO van configurar el Cartell d’Esquerres que va portar a terme una política social i econòmica que no va funcionar. Es va reconèixer la URSS i es va orientar la República novament cap al laïcisme.

Les relacions amb els sindicats van canviar per millorar la relació d’aquests amb el govern d’esquerres. La pressió antialemanya va alleugerir-se per la intervenció nord-americana signant el Pla Dawes. L’endeutament del país havia generat una crisi financera permanent  que va enfrontar a radicals i socialistes.

L’SFIO apostava per consolidar el deute perquè no anés creixent més amb el pas del temps i buscar noves formes de finançament pujant els impostos. El fracàs de la coalició va arribar per la forta oposició dels medis financers a les nacionalitzacions, la inflació galopant i la gran pèrdua de poder adquisitiu del franc.

Millerand.gif

Alexandre Millerand

Així, el 1926, el trencament de la coalició d’esquerres va portar a una coalició d’Unió Nacional coincidint amb un període d’estabilització econòmica i política. A les eleccions de 1928 la victòria del centre-dreta va ser clamorosa. L’esquerra tenia poques possibilitats de derrotar a Poincaré que suposava l’estabilitat per a França.

Després del parèntesi del govern de centre-esquerra les discrepàncies financeres van propiciar el retorn a la Unió Nacional de centre-dreta. No va ser necessari que es realitzessin noves eleccions perquè la fragmentació de la cambra permetia la formació de noves majories parlamentàries.

El nou govern de Poincaré va viure fins 1929 el moment més dolç de la França d’entreguerres gràcies a la recuperació econòmica. El govern no va canviar massa de cares perquè els socialistes no havien format part directament, només donaven suport parlamentari als radicals d’Herriot. Així, el nou govern no va haver de viure grans conflictes socials i les relacions exteriors amb Alemanya van estabilitzar-se gràcies a la intervenció dels Estats Units propiciant el Tractat de Locarno.

El principal problema francès serà la fragilitat financera agreujada pel procés inflacionari que havia depreciat el valor del franc. Així, el 1926, el franc, en relació a la lliura esterlina, es cotitzava per la meitat del valor anterior a la Primera Guerra Mundial. Durant el nou govern d’Unió Nacional, aquests problemes seran superats gràcies a l’existència d’un gran consens (inclús dels socialistes que no van mobilitzar-se contra les mesures de Poincaré).

Mesures del govern d’Unió Nacional de Poincaré:

  • Rebaixa de la despesa pública de l’Estat francès. Van anular-se instàncies burocràtiques i van reduir-se els costos militars.
  • Augment impositiu. Aquesta mida no va ser tan radical com demanava l’SFIO.
  • Reconversió del deute. Es va propiciar la reconversió del deute a curt i mitjà termini per convertir-lo en deute a llarg termini amb una institució (Caixa d’Amortització) finançada amb els ingressos no impositius i extraordinaris com a garantia. Això va ser possible perquè els acreedors cobrarien més amb el pas dels anys en una operació creïble amb la signatura del Pla Dawes i el Pla Young per un pagament a llarg termini del deute alemany.
  • Depreciació del franc. Substitució de les proporcions de metall noble d’abans de la guerra per una nova moneda que quedava reduïda a quatre cinquenes parts del metall. Les exportacions es van veure perjudicades en benefici del mercat interior que va reajustar-se.

Les expectatives de creixement econòmic van afavorir Poincaré a l’hora de prendre aquestes mesures que van resultar exitoses per la recuperació de l’economia francesa. El juny de 1929 Poincaré va abandonar el govern, tot just abans de la crisi econòmica dels anys 30 derivada de la crisi d’inversions a la borsa i l’augment de l’atur.

La Gran Depressió va crear un nou escenari pel govern d’Unió Nacional amb el reactivament de les tensions socials que desestabilitzaran el règim de la III República en la mida que el govern no va ser capaç de fer front a la crisi, provocant un increment de les crítiques al sistema republicà.

Alexandre_Stavisky_1926.jpg

Alexandre Stavisky

L’oposició a la República va veure’s afavorida per una sèrie d’escàndols financers (Afer Stavinsky) que van ser agafats com a referent per la premsa bel·ligerant que exercia la denúncia des dels diaris. Des de 1932 els radicals van governar en solitari i van ser acusats de corruptes per l’esclat de l’Afer Stavinsky el 1933.

La inestabilitat va provocar l’ascens d’elements alternatius a la república com els comunistes i els feixistes. Així, el Partit Comunista va enfrontar-se al règim parlamentari, però el seu gran ascens va arribar el 1934 formant part del Front Popular i defensant la República de l’amenaça de l’extrema dreta.

Dins dels partits institucionals també van sorgir elements alternatius al parlamentarisme. Així, dins de l’SFIO, el Partit Radical i el centre-dreta van formular-se propostes de revisió constitucional interna. Els Joves Turcs radicals, Deat i Laval rebutjaran l’Estat liberal i el parlamentarisme defensant l’intervencionisme i el corporativisme estatal, model que podia derivar cap a l’autoritarisme (model de Mussolini a Itàlia). Aquests sectors acabaran abandonant els seus partits i formant part del règim de Vichy.

D’altra banda, el feixisme francès va englobar propostes molt disperses que des de 1925 tenien el model italià com a referent. El feixistes eren grups molt minoritaris i dispersos (Valois, La Roque –Croix de Feu– com a dreta nacionalista extrema però no feixista). El Francisme va ser el feixisme francès amb vinculació a Mussolini, però amb poca incidència social. Aquest sector va relacionar-se amb el magnat industrial Coty.

El 1934 la crisi del règim polític no estava amenaçada pel feixisme com a alternativa, però la mobilització de la dreta antirepublicana i dels autoritaristes va ser interpretada pels grups d’esquerra com una amenaça seriosa, propiciant el canvi d’aliances en el joc polític.

El Partit Comunista va integrar-se en el joc parlamentari, deixant de banda el seu objectiu inicial de la revolució, per participar en el Front Popular davant el feixisme. Aquesta nova aliança entre l’SFIO, el PCF i el Partit Radical va donar la victòria a les esquerres el 1936. El seu programa es basava en la unió nacional en defensa de la República i les reformes socials.

France_Chambre_des_deputes_1936.png

Léon_Blum_by_Vallotton.jpg

Léon Blum

La decadència de la III República es posarà de manifest el 1940 quan el país no suporti l’atac alemany i sigui derrotat en poques setmanes instaurant-se el règim feixista de Vichy.

El sistema de partits de la Tercera República francesa en el període d’entreguerres

dissabte, 29/01/2011

A la França d’entreguerres hi havia un ventall de partits que anava des del comunisme fins a l’extrema dreta. La laïcització de l’Estat per part del govern sumada a la influència de sectors radicals va suposar l’aparició de partits d’extrema dreta.

SFIO.pngEl 1905 va aparèixer l’SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) unificant els tres corrents principals del socialisme francès; el més moderat de Jaurès, els marxistes de Guesde i els corrents possibilistes de Brousse. Això va configurar un partit ideològicament plural.

L’SFIO tenia una bona implantació en el món obrer i als sectors profesionals de la classe mitjana. El seu punt feble va ser el món rural. El 1920 sorgirà el Partit Comunista Francès com a escissió de l’SFIO. Això va suposar que l’SFIO fos l’única formació que representés l’esquerra republicana. En el període d’entreguerres el seu principal dirigent serà Leon Blum.

El Partit Radical (PR) representava el centre-esquerra i els dreyfusards. Defensava els drets individuals, l’antisemitisme i el laïcisme de l’Estat i la societat. El Partit Radical defensarà un règim republicà democràtic on els drets de l’individu estiguessin davant de l’Estat i el col·lectivisme socialista.

Els radicals promouran la màxima difusió de la propietat privada contra els monopolis i el col·lectivisme. El Partit Radical funcionava més com a moviment que com a partit, deixant un gran marge d’actuació per al lideratge personal de dirigents com Clemenceau, Herriot o Dadalier.

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

L’elit política i les bases del partit, amb comitès locals, mantindran una dualitat de poder mentre la secció parlamentària es mourà entre el pacte amb el centre-dreta i l’esquerra. Les bases radicals tendiran a refermar l’opció de l’aliança amb l’esquerra de l’SFIO amb la política social com a element comú però rebutjant el col·lectivisme. En el pacte amb el centre-dreta es refermarà l’ideari nacionalista radical posant com a condició el laïcisme. Aquesta situació garantia la complexitat de la política francesa.

El centre-dreta es trobava molt fragmentat i caracteritzat per un fort caciquisme i unes bases rurals. Els dos principals referents del centre-dreta eren la Federació Republicana i l’Aliança Democràtica de Poincaré.

L’Aliança Democràtica era l’aparell electoral i parlamentari de la dreta republicana. Eren laics, liberals en el camp econòmic i burgesos. Aquest partit va sorgir del pacte d’una sèrie de dirigents liberals i republicans. Poincaré va ser president de la República entre 1913 i 1920 i posteriorment serà cap de govern.

La Federació Republicana estava composada per catòlics republicans i conservadors i nacionalistes. Eren antilaïcistes però acceptaven la República amb una posició moderada i matisada davant l’Afer Dreyfus. Poincaré liderarà el 1919 la fusió d’aquests dos partits en l’Entesa Democràtica com a coalició electoral de centre-dreta.

Poincare_larger.jpg

Raymond Poincaré

Els enemics del sistema eren a l’esquerra els anarquistes i els comunistes. Els anarquistes eren un grup molt minoritari amb la CGT al capdavant, proposaven un anarquisme de tipus revolucionari però van moderar-se en el període d’entreguerres.

El principal partit d’esquerra era el Partit Comunista Francés (PCF) constituït el 1920 per l’escissió de l’SFIO que va produir-se per l’entrada d’aquests a la III Internacional. Pels comunistes la República era un enemic a substituir per un Estat comunista. El PCF estarà marcat per les lluites internes que van minar la seva capacitat revolucionària. Els seus principals dirigents van ser Doriot (alcalde de Saint Denise i aspirant a cap del comunisme francès) i Thorez (secretari general del PCF). El Partit Comunista creixerà el 1936 quan va acceptar la República i va incorporar-se a la política del Front Democràtic d’esquerres.

Altres elements hostils a la República seran el nacionalistes radicals antialemanys revengistes que negaven la III República per la rendició davant Alemanya de 1870. Volien recuperar l’hegemonia francesa a Europa substituint la república democràtica per un règim de força que pogués recuperar Alsàcia i Lorena.

Els dos principals referents d’aquest sector seran la Lliga dels Patriotes i Acció Francesa.

La Lliga dels Patriotes fundada el 1892 rebutjava la República per la seva claudicació davant Alemanya i demanarà una República presidencialista autoritària.

D’altra banda, l’Acció Francesa de Maurras eclipsarà la Lliga dels Patriotes amb un líder carismàtic. Maurras voldrà recuperar la unitat nacional prenent com a referència la França de Lluís XIV. Tot i no ser monàrquic, defensarà la restauració de la monarquia borbònica per recuperar un règim fort.

maurras.jpg

Charles Maurras

Maurras rebutjarà el laïcisme perquè era un element de disgregació espiritual. El seu objectiu era la unitat nacional, espiritual i social i per això s’havia d’excloure els quatre estats confederats; els jueus, els masons, els protestants i els metecs (estrangers). Aquesta exclusió només seria de drets. El discurs articulat per Acció Francesa serà el veritable enemic de la III República.

El sistema institucional de la Tercera República francesa

dissabte, 29/01/2011

A França, un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, encara estava vigent la Constitució de 1878 que va donar lloc a la III República (1871-1940). Aquesta Constitució va ser creada com a conseqüència d’un pacte entre republicans i monàrquics orleanistes.

Francecoatofarms1898.png

La divisió dels grups monàrquics va portar a la instauració de la República a França al no trobar una nova dinastia pel tron francès. Tot i això, bonapartistes i borbonistes s’oposaran a la democratització i a la constitució de la III República. El pacte entre republicans i orleanistes va incloure matisos monàrquics en el sistema institucional.

El president de la República no era escollit per sufragi, sinó pel grup parlamentari per un mandat de 7 anys. El president nomenava el cap de govern i podia dissoldre la cambra de diputats per iniciativa pròpia.

Aquesta Constitució no serà modificada formalment, però el 1877 la crisi política provocada pel govern Mac Mahon que va voler exercir les atribucions presidencialistes que li atorgava la Constitució van suposar un pacte de no escrit.

Mac Mahon volia formar un govern afí, creant un conflicte amb la cambra de diputats. Així, les eleccions de 1878 van convertir-se en un plebiscit entre republicanisme i autoritarisme. El resultat electoral va ser favorable als parlamentaristes republicans gràcies a l’aplicació del sufragi universal masculí.

A partir d’aquest fet, es va fer una relectura de la Constitució per part de Grevy, el nou president, sense modificar-la. Grevy renunciava a actuar políticament per iniciativa pròpia, subordinant-se davant la cambra de diputats. El pacte no escrit entre els poders de la República va complir-se fins 1940 quan va instaurar-se el règim de Vichy.

El president es limitaria, a partir d’aquest moment, a ser el cap de l’Estat sense atribucions executives.

El senat estava integrat majoritàriament per notables que tenien el càrrec a perpetuïtat. L’única modificació formal de la Constitució va realitzar-se el 1884 en el punt que feia referència al Senat que des d’aquest moment estaria integrat per membres electes per col•legi indirecte dels consells municipals.

Aquest sistema primava el vot rural per sobre del vot urbà, garantint la funció moderadora de la cambra senatorial. El Senat es renovaria per tercis cada 3 anys amb mandats de 9 anys pels senadors. Això garantia l’estabilitat del Senat. D’altra banda, els diputats eren escollits per sufragi universal masculí cada 4 anys.

El poder executiu residia en el president del consell de ministres que era responsable enfront la cambra de diputats. La llei electoral va suposar la introducció del sufragi universal masculí amb una organització territorial del vot establerta definitivament el 1889, sistema que heretaran la IV República i la V República.

Organigramme_Troisième_République.png

L’organització territorial del vot suposava que els diputats eren escollits per sistema uninominal per districte a dues voltes. Cada districte escollia un diputat que ho havia de ser per majoria absoluta. Aquesta llei va afavorir la fragmentació de l’espectre polític, deixant marge a les actuacions personalistes i el caciquisme.

El 1914, amb motiu de les eleccions, van reorganitzar-se els districtes electorals per introduir les llistes dels partits amb un criteri de representació proporcional a dues voltes que premiava la majoria absoluta. El 1928 va retornar-se al sistema uninominal a dues voltes que ha arribat a l’actualitat.

El Palau de Versalles

diumenge, 23/01/2011

El palau de Versalles i els seus jardins constitueixen un dels atractius més importants de França. Prop de tres milions de persones passen pel majestuós palau, en la construcció de qual Lluís XIV va invertir la seva vida, i pels seus impressionants jardins. Per fer-nos una idea aproximada de la gran dimensió del palau donarem algunes xifres: l’organisme encarregat de la seva conservació dóna treball a prop de 1.000 empleats, quatre-cents només dedicats a la vigilància. El palau compta amb 700 habitacions, més de 2.500 finestres, 352 xemeneies, 67 escales i 483 miralls. Tot plegat configura un monument de 67.000 metres quadrats de superfície, dels quals 50.000 estan oberts al públic. El parc que conformen els seus jardins cobreix unes 800 hectàrees on trobem 372 estàtues.

Versailles.jpg

Palau de la monarquia francesa, Versalles esdevé el principal emblema de l’absolutisme, construït per ordre de Lluís XIV sobre un pavelló de caça que Lluís XIII havia aixecat el 1624 en un turó proper al centre residencial de Versalles –centre residencial de prestigi, situat a uns 15 quilòmetres de París–. Les primeres construccions del palau van ser obra de Le Vau, al que posteriorment van succeir F. d’Orbay, J. Hardouin-Mansart (constructor de la Gran Galeria) i Le Brun (que seria l’encarregat de realitzar tota la decoració). Tot i això, el seu gran creador va ser el Rei Sol que va controlar que cap detall es portés a terme sense la seva aprovació.

versailles-carte.jpg

Quan el rei va decidir traslladar la seu del seu govern a Versalles, el palau va anar ampliant-se amb la construcció de les ales nord i sud; en elles van instal·lar-se les dependències de la Cort, dels ministres i de l’administració. La capella, acabada el 1710 per Robert de Cotte, va ser la darrera obra realitzada al palau sota el regnat de Lluís XIV.

versalles.jpg

La decisió de traslladar la Cort fora del palau del Louvre de París obeïa a diversos factors, però el principal era que Lluís XIV desitjava controlar personalment tant l’aparell de l’Estat com a una noblesa que durant la seva minoria d’edat havia posat de manifest el seu descontentament amb el règim protagonitzant la rebel·lió de la Fronda (1648-53). Per aquest motiu el monarca va escollir Versalles; un lloc suficientment apartat de les intrigues de París i a la vegada força proper per a controlar-la.

Els famosos jardins de Versalles van ser traçats per Le Nôtre sobre un terreny que en la seva major part no era res més que un pantà, fet que el va obligar a recórrer als principis de perspectiva més innovadors de l’època. La vegetació, els passeigs, els estancs amb els seus jocs d’aigua i canals; tot dóna un aspecte monumental al conjunt. A més, els artistes més famosos de l’època (Marsy, Tuby, Girardon, Le Hongre i Coysevox) van fer d’ells un autèntic museu d’escultura a l’aire lliure. Tanmateix, els estancs estan decorats amb figures de bronze que simbolitzen els principals rius de França.

plan chateau versailles.jpg

Els enemics del règim absolutista de Lluís XIV van referir-se en els seus pamflets a la vida “dispersa” del monarca, presentant Versalles com un autèntic harem oriental. Però el rei va ser molt més tradicional en els seu comportament sexual del que suggereix la llegenda. Així, amb  vint anys va renunciar a casar-se amb el seu amor de joventut (Maria Mancini) per enllaçar-se amb la infanta espanyola Maria Teresa. Tot i que aquesta no li resultava desagradable en l’aspecte físic, el Rei Sol la trobava falta de caràcter i per això va cercar aventures en la Cort. Primer va ser Madamemoiselle de La Valière (amb la que va tenir quatre fills); i posteriorment la marquesa de Montespan (que va donar vuit fills al monarca).  A la mort de Maria Teresa, Lluís XIV reorganitzaria la seva vida amb Madame de Maintenon, una dona discreta que havia exercit d’institutriu dels fills que havia tingut amb Madame de Montespan. Per allotjar les seves amants i per allunyar-se de les intrigues de la Cort el rei va fer construir el Gran Trianon. Aquests són altres dels secrets de l’esplendor del Versalles del Rei Sol.

Versailles_Garden.jpg

Posteriorment, Lluís XV va realitzar algunes reformes en la decoració interior (fusta feta per Verberckt i J.A. Rosseau) i exterior (va modificar el cos sortint de la façana) del palau; i va ordenar a Jacques Ange Gabriel edificar l’Òpera i el Petit Trianon per suggeriment de  Madame de Pompadour, la favorita del rei (1762-68).

En el regnat de Lluís XVI (el Borbó que patiria la Revolució de 1789), les innovacions més destacades van ser la decoració de les estances de la reina Maria Antonieta, la planificació del Jardí Anglès del Trianon i la creació de la Granja de Maria Antonieta (Hameau). Aquestes obres va ser realitzades per Mique.

Map_of_Versailles_in_1789.jpg

Palace_of_versailles.JPG

Amb posterioritat a la Revolució, Lluís Felip d’Orleans (1830-48) convertiria el palau en un museu històric (1837) dedicat a “totes les glòries de França”. En aquesta època va construir-se la Galeria de les Batalles on es reprodueixen alguns dels episodis bèl·lics més importants de la història nacional francesa. Tres mil quadres van ser encarregats per Lluís Felip als pintors de l’època per acompanyar a altres obres antigues que havien de constituir sèries històriques complertes.

Des de 1875, desprès de la caiguda de Napoleó III i un cop assentada la Tercera República, van condicionar-se algunes de les dependències de Versalles per a donar cabuda a les seus de la Cambra de Diputats i del Senat.

Galeria dels Miralls - Versalles.jpg

Les formes de dominació colonial: els protectorats

dimecres, 5/01/2011

Els protectorats, eren territoris colonials en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena sobirà amb una estructura política i cultural pròpia, que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa i de representació exterior, a més de l’explotació econòmica. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals establertes prèviament, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

D’aquesta manera, per exemple, França va instaurar un protectorat sobre Tunísia. En el següent text, el ministre d’Afers Estrangers francès Jules Ferry defineix els motius de la instauració d’aquest model de dominació colonial en el país nord-africà des del 1881 (fins a la seva independència el 1956) en un discurs davant del Parlament el 1884:

Traité_du_Bardo.jpgMantindrem a Tunísia aquesta situació de protectorat, de potència protectora, perquè té grans avantatges. Ens evitarà instal·lar en aquest país una administració francesa, és a dir, imposar a l’erari francès unes despeses considerables. Ens permetrà supervisar i governar sense assumir la responsabilitat de tots els detalls de l’administració, de tots els petits errors, de totes les petites friccions que puguin sorgir del contacte de dues civilitzacions diferents. Als nostres ulls, és una situació adequada, útil, que salvaguarda la dignitat del vençut, qüestió gens indiferent en un país musulmà, qüestió que té una gran importància en terra àrab. Salvaguardar la dignitat del vençut és consolidar la seguretat de la possessió.

La justificació del colonialisme segons Jules Ferry

dimarts, 28/12/2010

Els factors econòmics que van impulsar el colonialisme van ser diversos. D’una banda, hi havia l’imperialisme comercial a la recerca d’uns mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria ja que amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors. A més existiria l’imperialisme de tipus financer.  Aquesta era la justificació econòmica del colonialisme que realitzava Jules Ferry (en aquell moment Ministre d’Afers Estrangers de Tercera República) en un discurs davant del Parlament francès el juliol de 1885:

Jules Ferry.jpgDes del punt de vista econòmic, per què unes colònies? La qüestió colonial és per als països dedicats per la naturalesa de la seva indústria a una gran exportació, com el nostre, la qüestió mateixa del mercat […]. Les colònies són, per als països més rics, una inversió de capitals de les més avantatjoses […]. Us dic que França, que sempre ha gaudit de grans capitals i n’ha exportat quantitats considerables a l’estranger […], té interès a considerar aquest aspecte de la qüestió colonial.

Però senyors, hi ha un altre aspecte més important d’aquesta qüestió que supera de molt el que acabo de tractar […]. En els temps que ens trobem i en la crisi que travessen totes les indústries europees, la fundació d’una colònia és la creació d’un mercat. S’ha assenyalat, en efecte, i els exemples abunden en la història econòmica dels pobles moderns, que n’hi ha prou que el llaç colonial subsisteixi entre la mare pàtria que produeix i les colònies que ha fundat, perquè el predomini econòmic acompanyi i suporti, d’alguna manera, el predomini polític.

Els factors ideològics que impulsaren l’imperialisme van ser de dos tipus: nacionalistes i culturals. D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials. Recuperant el discurs de Jules Ferry, aquesta era la justificació ideològica del colonialisme que realitzava:

Senyors, hi ha una segon punt que haig d’abordar, i és l’aspecte humanitari i civilitzador de la qüestió […]. Cal dir obertament que, en efecte, les races superiors tenen dret enfront de les races inferiors […]. Repeteixo que les races superiors tenen un dret perquè tenen també un deure: tenen el deure de civilitzar a les races inferiors […].

Empire_colonial_français_(1920).png

L'imperi colonial francès a finals del segle XIX

Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. D’una banda, desprès de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials; França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències… Finalment, d’aquesta manera justificava políticament Jules Ferry l’expansió colonial francesa davant la cambra de diputats:

Senyors, a Europa tal com està feta, en aquesta competència de tants rivals que veiem créixer al nostre voltant […] la política de tancament o absentisme és simplement el gran camí de la decadència. Les nacions, en el nostre temps, no són grans més que per l’activitat que desenvolupen […].

Brillar sense actuar, sense barrejar-se en els assumptes del món, mantenint-se al marge de totes les combinacions europees, considerant com una trampa, com una aventura tota expansió cap a l’Àfrica o cap a l’Orient, viure d’aquesta manera, per a una gran nació, ho podeu creure, és abdicar, i en un espai de temps més curt del que podeu pensar, és baixar del primer lloc al tercer o al quart […].

Afirmo que la política colonial de França, que la política d’expansió colonial, la que ens ha impulsat a anar cap a Saigon, a la Contxinxina, i que ens condueix cap a Tunísia […], es fonamenta en una realitat sobre la qual es necessari cridar la vostra atenció un moment. És a dir, que una marina com la nostra no pot navegar sobre la superfície dels mars sense refugis sòlids, sense defenses i sense cap centre de proveïment. Cal que el nostre país es posi a fer el mateix que els altres i, atès que la política d’expansió colonial és el mòbil general de les potències europees en el moment actual, cal prendre partit a favor seu.

L’Afer Dreyfus i l’acusació de Zola

divendres, 10/12/2010

La vida política de la Tercera República francesa va quedar enterbolida l’any 1894 quan l’estat major francès va descobrir una carta anònima que prometia el traspàs d’informació militar secreta als alemanys, és l’anomenat affaire Dreyfus. Alfred Dreyfus era un oficial jueu de l’exèrcit francès que va ser acusat de traïció amb proves falses i finalment va ser condemnat.

alfred-dreyfus.jpg

Alfred Dreyfus

Aquest espinós assumpte va ser conseqüència del fort antisemitisme d’alguns sectors de la societat francesa. Arrel de l’escàndol, les dretes nacionalistes de l’Estat van llançar-se a una gran campanya antisemita; però, gràcies als esforços del germà de Dreyfus, es va poder saber que el tinent coronel Picquart havia descobert posteriorment una nova carta, escrita amb la mateixa cal·ligrafia que la primera, escrita per Esterházy, un oficial d’origen hongarès (maig del 1896), el qual seria jutjat i absolt (gener del 1898), malgrat tot.

Agitation-Antisemite.jpg

L’affaire Dreyfus es va convertir en l’assumpte públic més important de França i, fins i tot, el debat derivat va adquirir un caràcter mundial. L’escriptor Emile Zola va publicar a L’Aurore una carta oberta al president de la república (el cèlebre J’Accuse…!), que donaria un ampli ressò a la idea de la revisió del procés Dreyfus, però Zola va ser processat.

Extracte de l’article J’Acuse…! de l’escriptor Emile Zola:

Senyor President, permeteu-me que, agraït per la bondadosa acollida que em vau dispensar, em preocupi de la vostra glòria i us digui que la vostra estrella, tan feliç fins avui, és amenaçada per la taca més vergonyosa i inesborrable. Heu sortit sa i estalvi de vils calumnies, heu conquerit els cors […]. Però quina taca de llot sobre el vostre nom –anava a dir el vostre regne– pot conferir aquest abominable procés Dreyfus! […]. I no hi ha remei; França conserva aquesta taca i la història consignarà que un crim social com aquest es va cometre a l’empara de la vostra presidència […].

J_accuse.jpg

Jo acuso el general Billot d’haver tingut a les mans les proves de la innocència de Dreyfus i de no haver-les utilitzat, fent-se, per tant, culpable del crim de lesa humanitat i de lesa justícia, amb una finalitat política i per salvar l’Estat Major compromès. Jo acuso el general Boisdeffre i el general Gonse per haver-se fet còmplices  del mateix crim, l’un per fanatisme clerical, l’altre per esperit de cos, que fa des les oficines de la Guerra una arca santa, inatacable […]. Jo acuso les oficines de Guerra per haver fet a la premsa, particularment a L’Éclair i a L’Echo de París, una campanya abominable per cobrir la seva falta, confonent l’opinió pública. I en darrer lloc: jo acuso el primer Consell de Guerra per haver condemnat un acusat basant-se en un document secret, i el segon Consell de Guerra, per haver cobert aquesta il·legalitat, cometent el crim jurídic d’absoldre conscientment el culpable.

[…] I l’acte que faig aquí, no és sinó un mitjà revolucionari d’activar l’explosió de la veritat i de la justícia […]. La meva ardent protesta no és altra cosa que un crit de la meva ànima. Que s’atreveixin a portar-me als Tribunals i que em jutgin públicament. Ho espero així.

Degradation_alfred_dreyfus.jpg

Des d’aquest moment, va produir-se l’afrontament entre dretes i esquerres; aquestes, encapçalades per Jaurès, van constituir la Lliga dels Drets de l’Home (1898), i els nacionalistes i antisemites, una Lliga dels Patriotes, de defensa a ultrança de l’exèrcit. La revisió del procés va resultar inevitable quan el tinent coronel Henry, confés d’haver falsificat unes proves contra Dreyfus, va suïcidar-se, i el govern va ser obligat a dimitir per la cambra de diputats. A Rennes s’obriria el nou procés, que rebaixaria la condemna, però es negaria encara a reconèixer la innocència de Dreyfus (setembre del 1899).

D’aquesta manera, el procés es va allargar fins el juliol del 1906, quan finalment, després del triomf electoral dels radical-socialistes, Dreyfus va ser totalment rehabilitat i Esterházy condemnat. Dreyfus va ser reintegrat a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant després de participar en la Primera Guerra Mundial al capdavant d’una unitat d’abastiments. El 1930, el coronel Schwartzkoppen, l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París en el període 1894-97, confirmaria públicament que el confident havia estat Esterházy.

La III República francesa fins a la Primera Guerra Mundial (1880-1914)

divendres, 26/11/2010

Els republicans francesos van dividir-se en oportunistes i radicals. A l’extrema esquerra trobaríem els radicals de Clemenceau que defensarien un programa revolucionari: supressió del Senat, separació entre Església i Estat, reducció de la jornada laboral, etc. Així, la inestabilitat sota la presidència de Grevy donaria pas a l’alternança de gabinets oportunistes en el govern (Waddington, Freycinet, Ferry).

Francecoatofarms1898.png

Organigramme_Troisième_République.png

Jules Ferry.jpg

Jules Ferry

Així, a poc a poc, es consolidaria un règim parlamentari, republicà, conservador en matèria social i liberal en el marc polític i que evolucionaria cap a formes democràtiques, especialment durant la presidència de Jules Ferry, que completaria la industrialització del país, ampliaria les colònies, i practicaria una política liberal, laïca i progressista, secularitzant l’Estat, aprovant la llei del divorci, fundant una escola laica on l’ensenyament primari seria obligatori i gratuït, i garantint les llibertats públiques (reunió, prems i associació sindical). Aïllada de les relacions internacionals, la caiguda de Bismarck a Alemanya permetria el retorn francès a les aliances europees. A més, França viurà un període d’intensa expansió colonial en competència amb Gran Bretanya.

La greu crisi econòmica de 1882 constituiria el principal problema a afrontar pels governs oportunistes. Aquest any va produir-se el crac de la Unió General de Bancs, fet que va arruinar a molts terratinents i aristòcrates francesos,  sumant-se a una depressió de la indústria tèxtil, l’increment de l’atur, l’inici d’una dècada de minses collites de blat, i l’inici de la plaga de la fil·loxera que va afectar greument la indústria del vi, perdent-se molts mercats i reduint-se fortament la producció.

Amb la caiguda de Ferry, el 1885, s’iniciaria un període de crisi econòmica i política. La crisi econòmica va ser deguda a la introducció dels productes americans i australians a baix preu, fet que va arruïnar molts agricultors, i a la decadència de les plantes tèxtils tradicionals que no podran fer front a la introducció del cotó.

A aquesta crisi econòmica es sumarien diversos escàndols polítics. Primer, “l’afer de les condecoracions”, quan va descobrir-se que el gendre del president Grevy va rebre diners per promoure condecoracions per part de l’Estat. En segon lloc, el principal perill per a la República: el boulangisme. La dreta boulangista i l’esquerra socialista amenaçarien l’estabilitat republicana. Així, el general Boulanger, ex ministre de la guerra i reformador de l’exèrcit francès, desitjós de fer carrera política, va iniciar una campanya nacionalista que feia servir de bandera principal la derrota de 1870. La dreta va sumar-se al moviment del general i va promoure una campanya electoral que recordava tendències antiparlamentàries i cesaristes del tipus de Napoleó III. Tot i la victòria a París, Boulanger no va decidir-se, com molts dels seus partidaris reclamaven, a realitzar un cop d’Estat. L’èxit de les candidatures de l’esquerra en altres departaments del país va empènyer el general al suïcidi, fet que va acabar per desarticular el moviment reaccionari.

Georges_Boulanger.jpg

Georges Boulanger

Superada l’amenaça boulangista esclataria l’escàndol del Canal de Panamà. La construcció del Canal fracassaria per diversos accidents, però mitjançant una sèrie de suborns el Parlament va aconseguir un emprèstit especial. La roina de la companyia fundada per Lesseps va fer arribar l’escàndol a l’opinió pública i la premsa d’extrema dreta antirepublicana no va perdre l’ocasió per denunciar un enteniment entre els republicans i els grans homes de negocis. Un ex ministre (Baihaut) seria acusat i també es veurien inculpats el propi Lesseps i Eiffel. Alguns polítics serien desplaçats per l’escàndol i sorgiria una nova generació que ocuparia els seus càrrecs. A les eleccions de 1893 l’electorat francès començaria el seu desplaçament cap a l’esquerra. Un any desprès el president francès (Carnot) era assassinat en un atemptat anarquista.

Tot i això, seria l’Afer Dreyfus el que esdevindria l’escàndol més conegut de la Tercera República francesa. El setembre de 1894 va trobar-se en el despatx de l’agregat militar alemany Schwarzoppen un document que demostrava que s’havien venut secrets militars a Alemanya i el cap de turc va ser l’oficial jueu Dreyfus, que va ser desterrat a l’Illa del Diable del Pacífic. Dos anys desprès, un cap del departament d’estadística, Picquart, trobaria un document que trobava la culpabilitat d’un altre oficial, Esterhazy. En aquell moment va demanar-se la revisió del procés contra Dreyfus, però l’Estat Major buscant salvar l’honor del tribunal militar va falsificar proves contra l’oficial jueu i va empresonar Picquart. És en aquest moment que esclata l’escàndol a la premsa gràcies a un article de l’escriptor Èmile Zola (Yo acuso). Un nou procés judicial rebaixaria la condemna i un següent absoldria definitivament Dreyfus.

Dreyfus-rennes2.jpg

Degradation_alfred_dreyfus.jpg

L’afer havia polaritzat políticament el país. La dreta, amb Drumont, va donar un gir cap l’antisemitisme i un nacionalisme exacerbat i va fer campanya contra Dreyfus; l’esquerra, encapçalada per Clemenceau, va defensar Dreyfus i va iniciar una campanya contra la corrupta república moderada. La conseqüència de l’escàndol seria l’arribada al poder de l’esquerra radical i una important acció anticlerical dels nous governs per l’ambigüitat de l’Església davant el procés.

Des de 1899 el Bloc d’Esquerres, nascut arran de l’afer Dreyfus, es faria amb el poder donant pas a la República Radical. El Partit Radical va recolzar-se en les capes socials de creixent influència com els intel·lectuals, els petits i mitjans empresaris, i el petits propietaris rurals. El seu programa polític combinaria principis liberals, democràtics, intervencionistes en l’economia i nacionalistes. El control de l’exèrcit mitjançant una necessària reforma militar i el fre a la influència social de l’Església completarien el seu programa electoral i la seva acció de govern.

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

Entre 1899 i 1914 podem distingir dues fases: els ministeris llargs (Waldeck Rousseau, Combes, Clemenceau) i els ministeris curts (Briand, Caillaux, Poincaré). Rousseau seria l’iniciador de la reforma militar i del programa contra les congregacions religioses. Clemenceau seria l’autor de la política social limitant legalment la jornada laboral a vuit hores i potenciant una legislació sobre accidents i pensions, mitjançant les quals pensava frenar el sindicalisme revolucionari.

La col·laboració dels socialistes en el govern provocaria divisions internes dins del partit entre els intransigents (Guesde, Vaillant) oposats a compartir responsabilitats en l’executiu, i els dits participacionistes (Briand, Jaurès). Briand acabaria trencant amb el partit arran del Congrès d’Amsterdam de la Segona Internacional.

En l’etapa dels ministeris curts, davant la inexistència d’un partit amb suficient respaldament electoral com per governar en solitari, es produirien canvis freqüents en l’executiu, fet que comportaria un període inestable. La crisi de les relacions exteriors (“pau armada”) propiciaria un apropament del govern de Poincaré a l’exèrcit en portes de la Primera Guerra Mundial.