Entrades amb l'etiqueta ‘Història de França’

La Segona Guerra Mundial: la derrota de l’Eix (1943-1945)

dissabte, 19/03/2011

Des de 1943, els aliats van prendre la iniciativa i la guerra va experimentar un gir decisiu que conduiria cap a la derrota definitiva de l’Eix.

La guerra al Pacífic. En el front del Pacífic, els aliats van començar a mostrar la seva superioritat en la llarga guerra de desgast que s’havia plantejat. Les llargues i desprotegides comunicacions impedien al Japó abastar satisfactòriament les seves unitats a Guadalcanal, que acabaria caient el febrer de 1943. Des d’aquest moment, l’exèrcit japonès hauria de lluitar a la defensiva.

En aquells moments, els nord-americans tenien dues possibilitats. La de l’exèrcit, comandat pel general MacArthur, era atacar des d’Austràlia, saltant d’illa en illa pels grans arxipèlags, camí de les Filipines. La de la marina, comandada per l’almirall Nimitz, era travessar el Pacífic pel centre, partint des de Hawaii, tot creuant les grans distàncies oceàniques. Finalment, Roosevelt va optar per una decisió que evidenciava la capacitat bèl·lica del país: totes dues ofensives es portarien a terme.

Douglas MacArthur.jpg

El general Douglas MacArthur

A l’estiu de 1944, MacArthur va desencadenar una gran ofensiva al Pacífic sud-oriental. Les forces d’infanteria de la marina, els marines, amb el suport dels canons dels cuirassats i l’aviació dels portaavions, van ser els encarregats dels desembarcaments d’illa en illa (Nova Geòrgia, Nova Guinea, Bougainville, etc.). Paral·lelament, en la part central del Pacífic, l’esquadra de portaavions de l’almirall Nimitz va obtenir una clara superioritat sobre les forces japoneses a les illes Gilbert i a les illes Marshall. A inicis de 1945 britànics, nord-americans i xinesos ja havien recuperat el territori perdut a l’inici de la guerra.

First_Iwo_Jima_Flag_Raising.jpg

De Stalingrad a Kursk. En el front oriental, la contraofensiva russa iniciada el novembre de 1942 va assetjar vint-i-dues divisions alemanyes fins deixar aïllades les forces nazis a Stalingrad. Aleshores, Hitler va cometre l’error de donar l’ordre de resistir i trencar el setge que els soviètics havien imposat a l’exèrcit alemany. Els russos van impedir l’arribada de reforços, i la fam i el fred van esdevenir el pitjor enemic de les tropes nazis. La rendició alemanya acabaria produint-se al gener.

Eastern_Front_1942-11_to_1943.png

La posterior ofensiva soviètica va ser aturada pels alemanys el març mitjançant eficaços contraatacs que semblaven restablir l’equilibri. Però, psicològicament, el canvi del signe bèl·lic en el front rus era evident ja que l’exèrcit roig havia manifestat una capacitat de recuperació i d’ofensiva que va permetre a Stalin començar a pensar en guanyar la guerra.

Al juliol, però, Hitler va tornar a l’ofensiva en el front rus. Per intentar compensar la ja més que evident diferència de mitjans, Alemanya va desenvolupar nous models de tancs, Panthers i Tigers, que a ulls dels comandaments nazis podien compensar la inferioritat numèrica gràcies als seus canons i blindatges. Amb una producció molt limitada, aquests nous tancs pesats tenien molt poca mobilitat en el combat.

Russland,_Kampf_um_Stalingrad,_Siegesflagge.jpg

Aquesta vegada, però, els soviètics esperaven, encertadament, l’atac alemany a Kursk i, després de neutralitzar l’ofensiva en una gran batalla en la qual van arribar a participar 3.000 tancs, van desencadenar una gran ofensiva que va fer retrocedir el front fins al Dnièper. La decisiva derrota de les divisions blindades alemanyes a Kursk va decidir la sort de la guerra al front oriental. Després d’aquesta derrota Alemanya va perdre tota la seva capacitat ofensiva, deixant a l’exèrcit soviètic la iniciativa bèl·lica.

La caiguda del feixisme a Itàlia. Al juliol de 1943, els aliats van desembarcar a Sicília i van iniciar la conquesta del sud d’Itàlia, tot provocant la caiguda de Mussolini, destituït per Víctor Manuel III, i l’inici de les converses de pau amb el nou govern del general Badoglio. Quan semblava que el feixisme estava derrotat i que l’armistici signat el mes de setembre suposaria la pacificació d’Itàlia, Alemanya va envair el país. Els alemanys van ocupar el nord i el centre del país, fins a Roma, i van restablir Mussolini al capdavant de la República Social Italiana, amb seu a Saló, un règim sota l’estricte control dels nazis.

Luccaitaly1944.png

Així, els aliats haurien de conquerir Itàlia pam a pam. El gener de 1944, els aliats van desembarcar a Anzio, al sud de Roma. La manca d’iniciativa de les unitats desembarcades i la resistència dels paracaigudistes alemanys a Montecassino, a l’interior, van aturar l’avenç aliat. D’aquesta manera, fins el juny de 1944 no es produiria l’ocupació de la ciutat de Roma. L’avenç aliat va obligar Mussolini a fugir cap a Suïssa el 1945, però, en intentar travessar la frontera disfressat d’oficial alemany, va ser descobert per membres de la resistència partisana. El dictador feixista va ser afusellat amb la seva companya Clara Petacci i els seus cadàvers van ser exposats públicament, penjats pels peus, a Milà.

Mussolini_e_Petacci_a_Piazzale_Loreto_1945.jpg

La derrota d’Alemanya. El novembre de 1943, els caps aliats van reunir-se a la Conferència de Teheran, on Stalin, Roosevelt i Churchill, amb moltes precaucions, van començar a tractar conjuntament tant aspectes relatius a la guerra com de la futura postguerra que encara es veia llunyana. Va ser a Teheran on els aliats occidentals, pressionats per Stalin, van decidir portar a terme un desembarcament a França.

Al març de 1944, una ofensiva generalitzada dels exèrcits soviètics va expulsar definitivament els alemanys del territori rus, i va permetre la seva penetració a Polònia i els Balcans. Mentre les avantguardes soviètiques arribaven a les portes de Varsòvia, a la capital polonesa esclatava una insurrecció dirigida per l’exiliat govern polonès de Londres. Aquest fet va fer que els soviètics, que ja tenien preparat un govern alternatiu per a Polònia, reculessin, donant lloc a que els alemanys recuperessin posicions i sufoquessin la revolta. Esclafada la insurrecció polonesa, els soviètics recuperarien la iniciativa provocant la progressiva retirada alemanya dels territoris orientals entre l’estiu de 1944 i principis de 1945.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

En territori francès, sota el comandament del general Eisenhower, els aliats van portar a terme una de les majors operacions militars de la guerra. El 6 de juny va produir-se el desembarcament de Normandia: l’Operació Overlord. L’absolut domini del cel va facilitar les operacions de desembarcament a les platges i, amb posterioritat, l’avenç per França. El gegantesc desplegament de mitjans navals, aeris i terrestres que van mostrar els aliats va desbaratar les defenses alemanyes, deixant l’exèrcit nazi sense possibilitat d’oposició.

desembarco de normandia.jpg

1944_NormandyLST.jpg

Amb l’obertura del segon front a Europa s’iniciava la darrera etapa de la guerra: l’alliberament del continent. A l’agost, els nord-americans van tornar a desembarcar a Provença i, al mateix temps entraven a París. A finals d’octubre, els aliats ja havien reconquerit totalment els territoris de França i Bèlgica. Com a resposta Hitler va recórrer al reclutament massiu i les noves bombes, però la darrera ofensiva alemanya a les Ardenes, el mes de desembre, ja no podria canviar el curs inexorable de la guerra.

batalla de las ardenas.jpg

Al gener de 1945, els aliats, reunits en la Conferència de Jalta, van intentar posar-se d’acord sobre el repartiment d’Europa en la postguerra. Però, la manca d’entesa amb Stalin només va permetre marcar una línia d’arribada dels exèrcits aliats procedents de l’est i de l’oest. Un acord provisional que tindria importants repercussions en els anys posteriors a la guerra.

L’assalt final al nazisme va produir-se a inicis de 1945, quan les tropes soviètiques van arribar a Berlín, la capital del Reich. Finalment, el mes d’abril, una Alemanya esgotada després de la llarga guerra va acabar per descompondre’s quan Berlín va ser assetjada i bombardejada. El 30 d’abril, poques hores abans que les tropes soviètiques arribessin al seu amagatall, Hitler va suïcidar-se al seu búnquer i la ciutat va capitular. El 7 de maig, els aliats van signar la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i la majoria dels seus responsables van ser detinguts.

Berlin,_Rotarmisten_Unter_den_Linden.jpg

la vanguardia - muerte de hitler.jpg

Hiroshima, Nagasaki i la fi de la guerra. Si la guerra havia acabat a Europa, al Pacífic i a l’Extrem Orient encara es mantenien les hostilitats. Al febrer de 1944 s’havia produït el sagnant desembarcament de Iwo-jima, el primer territori japonès, però la tàctica japonesa de lluitar fins a la mort i el recurs als atacs suïcides (kamikazes) per enfonsar els vaixells nord-americans va espantar el govern dels Estats Units i els seus comandaments militars, que veien com una guerra que estava guanyada seguia reportant uns alts costs humans.

Aquest fet va portar el president Truman, que havia substituït Roosevelt després de la seva mort, a utilitzar un nou armament que s’havia desenvolupat durant el conflicte: la bomba atòmica. Consultats sobre el seu ús els líders aliats a la Conferència de Potsdam, els nord-americans van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima (6 d’agost) i Nagasaki (8 d’agost) amb uns efectes terrorífics: a Hiroshima van produir-se 100.000 morts sobre una població de 250.000 habitants. Finalment, el 2 de setembre, a bord del cuirassat Missouri, el Japó va rendir-se. La Segona Guerra Mundial havia finalitzat.

Nagasaki.jpg

Shigemitsu-signs-surrender.jpg

La Segona Guerra Mundial: l’etapa europea (1939-1941)

dijous, 17/03/2011

Ja des dels primers moments de la guerra es va fer evident que la nova tècnica de combat es caracteritzava per la mobilitat. La mecanització de l’exèrcit alemany feia possible que les noves divisions de tancs, els panzers, trenquessin els fronts i penetressin profundament en el territori enemic. A més, el suport de l’aviació d’atac, que acompanyava les divisions panzers, facilitava la destrucció de tota l’oposició enemiga. Era la Guerra Llampec, la Blitzrieg.

WWII_in_Europe_1939-194.png

La campanya de Polònia. L’1 de setembre de 1939, la Wehrmacht va envair Polònia. L’exèrcit polonès estava força antiquat i no disposava d’artilleria antiaèria, de forma que va ser incapaç de fer front a la Guerra Llampec alemanya. Així, en només quatre setmanes, el 27 de setembre, Polònia va enfonsar-se davant l’ofensiva nazi i va capitular. D’acord amb el que havien pactat Von Ribbentrop i Molotov, Alemanya i la URSS van repartir-se el territori.

Davant d’aquests fets, França i Gran Bretanya van abandonar Polònia a la seva sort. Igualment, i malgrat la declaració de l’estat de guerra a occident, no va produir-se cap enfrontament entre França i Alemanya a la frontera comuna. I aquesta situació encara es mantindria uns quants mesos.

Poland1939.jpg

Germans_at_Polish_Border_(1939-09-01).jpg

A més de Polònia, la URSS també va ocupar Estònia, Letònia i Lituània. I el novembre de 1939, l’exèrcit soviètic va atacar Finlàndia, país que, malgrat sostenir una heroica resistència als soviètics, el març de 1940, va veure’s obligat a acceptar cessions territorials al seu veí comunista. Per la seva banda, a l’abril, Hitler va llançar-se a ocupar Dinamarca, i poc després realitzaria una ofensiva sobre Noruega, país a través del qual s’exportava l’acer i el ferro suec cap a Alemanya.

La caiguda de França. La indefinició de la situació a l’oest, marcada pel pacte de No Agressió germanosoviètic, va portar Hitler a preparar l’atac sobre França mitjançant un pla d’invasió força similar al realitzat el 1914: penetrar a França pel nord, a través de Bèlgica, i així evitar les defenses de la Línia Maginot. Un imprevist de darrera hora, però, va modificar aquest pla i va donar un caràcter sorprenent a l’ofensiva alemanya.

1940FranceBlitz.jpg

El 10 de maig va iniciar-se la campanya de França i en pocs dies les divisions alemanyes van ocupar Holanda i Bèlgica, amenaçant el nord del territori francès. Quan el gruix de l’exèrcit francès i el cos expedicionari britànic basculaven cap al nord per contenir l’atac, sorpresivament, més al sud, a les Ardenes, just entre la frontera belga i la Línia Maginot, una inesperada penetració de les divisions panzers que va dirigir-se cap al Canal de la Mànega va tallar tota la rereguarda aliada deixant aïllats 350.000 homes dels exèrcits anglofrancesos. Mentrestant, la Línia Maginot esperava, inútilment, un atac frontal. Aquesta modificació de darrera hora va resultar catastròfica pels aliats. Cercats i assetjats pels nazis, la majoria dels soldats britànics, i alguns francesos, van optar per embarcar-se cap a Anglaterra des del port de Dunkerque.

Les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç per França per les Ardenes, sorprenent i devastant l’exèrcit francès. El mes de juny, les tropes alemanyes van entrar a París, tot culminant la derrota francesa. La Blitzrieg nazi havia fet possible en unes poques setmanes el que havia estat impossible en tota la Primera Guerra Mundial.

1940FaguoLiuYue.jpg

L’armistici signat pels francesos a Compiègne va permetre al país mantenir una zona no ocupada, amb capital a Vichy. Així, França quedava dividida en dues zones: el nord i la costa atlàntica van ser ocupades pels alemanys, i el centre sud restava en mans d’un govern autoritari i col·laboracionista amb el nazisme dirigit pel mariscal Pétain: la França de Vichy. Des de Londres, el general De Gaulle seria l’encarregat de mantenir l’esperit de lluita de la França lliure fent una crida radiofònica a la resistència i creant els primers nuclis de les forces franceses lliures.

Vichy_France_Map.JPG

La batalla d’Anglaterra. L’ocupació de França va deixar sola la Gran Bretanya en la seva lluita contra l’Alemanya nazi. Tot i això, protegit per la seva geografia insular i per la seva flota i amb el suport econòmic nord-americà i els recursos colonials, el govern britànic dirigit pel nou primer ministre Winston Churchill (nomenat el maig de 1940) va mantenir-se en peu de guerra tot i les ofertes de pau alemanyes.

winston_churchill.jpg

Winston Churchill

Per la seva banda, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la guerra, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

Els plans d’invasió alemanys dissenyats per Göring per derrotar la Gran Bretanya només es podrien complir si la força aèria nazi, la Luftwaffe, dominava el cel britànic. D’aquesta manera, entre l’estiu de 1940 i els primers mesos de 1941, va produir-se la primera batalla aèria de la història: la batalla d’Anglaterra.

La primera fase de la batalla aèria va suposar l’intent nazi de desorganitzar els sistemes de defensa aèria britànics, però abans de completar-la ja es va passar al bombardeig d’objectius estratègics. Tot i això, la superioritat de l’aviació de caça britànica, amb els Spitfires al capdavant, va dificultar els atacs dels vulnerables avions de bombardeig alemanys –només els ràpids Messerschmitts podien neutralitzar els caces britànics–. Davant les pèrdues d’avions, provocades per l’efectivitat dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, els alemanys van respondre amb un canvi d’estratègia que va suposar la pràctica de bombardejos terrorífics, realitzats de dia i de nit, sobre ciutats angleses com Coventry i Londres. Aquest canvi d’estratègia va allargar la batalla, però Gran Bretanya va resistir amb èxit. Finalment, Hitler va veure’s obligat a renunciar als seus plans d’invasió.

BatallaInglaterra.JPG

LondonBombedWWII.jpg

Nous fronts de guerra. D’altra banda, el mes de juny de 1940, quan França ja estava pràcticament derrotada, la Itàlia feixista va incorporar-se al conflicte fent costat a Alemanya, obrint nous fronts de guerra al nord d’Àfrica i als Balcans.

Així, el mes de setembre, Itàlia va envair Egipte des de la seva colònia a Líbia, però el feble atac italià aviat seria desfet per un contraatac britànic que va expulsar les tropes italianes d’Egipte i de bona part de Líbia, a més d’amenaçar Trípoli. Aleshores, com a reforç per l’exèrcit italià, el mariscal alemany Rommel va ser enviat al nord d’Àfrica al capdavant de l’Afrikakorps per conquerir Egipte. Aquesta petita força protagonitzaria, al llarg de dos anys, una sèrie de batalles al desert contra el Vuitè Exercit britànic amb l’objectiu de controlar el canal de Suez per obstaculitzar les comunicacions dels britànics amb el seu imperi i accedir al petroli del Pròxim Orient.

Rommel.jpg

El mariscal Erwin Rommel

Advance_of_the_Panzerjager-Abteilung_39-AC1942.jpg

A més, a l’octubre, els italians van intentar envair Grècia des d’Albània, però van fracassar. Això va obligar a Hitler a intervenir als Balcans tot signant aliances amb Hongria, Bulgària i Romania. D’aquesta manera, entre abril i juny de 1941, les tropes de l’Eix van ocupar Iugoslàvia i Grècia. Així, arribats a mitjans de 1941, l’Eix controlava també l’Europa sud-oriental.

Característiques militars de la Segona Guerra Mundial

dimarts, 15/03/2011

La preparació dels països bel·ligerants de cara a l’esclat del conflicte va ser molt diferent. Així, arribats a l’inici de la Segona Guerra Mundial, les forces reals enfrontades mostraven una clara superioritat del Tercer Reich. En el cas de les forces terrestres, les divisions d’infateria alemanyes superaven àmpliament les britàniques i franceses. Igualment, en els primers moments, el predomini alemany era evident en les forces aèries.

segunda_guerramundial.gif

Alemanya. L’Alemanya nazi s’estava rearmant des de poc després de l’arribada de Hitler al poder. La introducció de noves estratègies i noves tecnologies van permetre la creació d’un exèrcit modern: la Wehrmacht, amb un alt grau de motorització. D’entre tots els nous vehicles que nodrien l’exèrcit nazi sobresortien els tancs, les famoses divisions panzers, configurats com a unitats autònomes que superaven el seu ús tradicionalment subordinat al servei de la infanteria. D’altra banda, el desenvolupament de l’aviació militar, la Luftwaffe, va decantar-se cap a una aviació tàctica, d’atac, que permetia donar suport aeri a l’atac dels panzers. Finalment, la marina tindria en el desenvolupament dels submarins la seva millor arma. En conjunt, es tractava d’un exèrcit de caràcter netament ofensiu, però Hitler va topar amb un problema: els recursos industrials i energètics d’Alemanya –a causa de la mancança de ferro, gasolina i cautxú, entre d’altres– només permetien realitzar operacions militars de curta durada i sempre limitades al teatre d’operacions europeu.

panzer division.jpg

luftwaffe_markings_book.jpg

França. Abans de l’esclat de la guerra, l’exèrcit francès era considerat el més potent d’Europa. Però, quan l’amenaça alemanya va manifestar-se, França va equivocar fatalment la seva tàctica de combat des del moment en què va optar per preparar una opció defensiva que derivava de la guerra de trinxeres de la Gran Guerra: la Línia Maginot. La construcció d’aquest complex sistema de fortificacions en la frontera amb Alemanya suposava la predisposició cap a una guerra estàtica, concepte que havia quedat desfasat des del 1918. Tampoc s’havien materialitzat les noves doctrines de la guerra mecanitzada, malgrat que l’exèrcit disposava de bons mitjans cuirassats.

Maginot-Line.jpg

Gran Bretanya. Durant el període d’entreguerres, els governs britànics, a més de mantenir la potència naval de l’armada, van desenvolupar la força aèria, Royal Air Force (RAF), amb una gran previsió de futur. La combinació d’una eficient aviació de caça i la potència dels grans bombarders estratègics permetrien defensar amb èxit les illes britàniques de les ofensives alemanyes. A més, la possibilitat de comptar amb una eina innovadora com el radar va permetre als britànics obtenir una cerca superioritat sobre els alemanys, ja que, per exemple, va resultar un instrument decisiu en la Batalla d’Anglaterra.

Royal Air Force.jpg

URSS. La industrialització forçosa de la Unió Soviètica va permetre que l’exèrcit soviètic arribés a la Segona Guerra Mundial amb una gran indústria d’armament. Tanmateix, el material bèl·lic soviètic era abundant i senzill, però al llarg del conflicte es modernitzaria considerablement. Un aspecte molt negatiu per a la URSS en els primers moments de la guerra va ser el fet que les purgues stalinistes havien comportat la pèrdua d’alguns dels millors comandaments militars.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

Estats Units. Els Estats Units, en teoria, no s’havien preparat per a participar en cap guerra europea, però el desenvolupament de l’armament i el desenvolupament de la seva indústria van col·locar en poc temps el país en una posició d’evident superioritat en molts aspectes. Els grans bombarders B-17, autèntiques fortaleses volants, i l’aposta pels portaavions van evidenciar ràpidament que els EUA havien incorporat al seu exèrcit uns conceptes estratègics molt més avançats que la resta dels països bel·ligerants. Així, quan finalment el govern nord-americà s’involucri en la guerra, l’aclaparadora capacitat industrial dels EUA permetria no només el ràpid desenvolupament de moderns models d’avions, vaixells o tancs, sinó també l’abastament de dos fronts (a Europa i al Pacífic) i, fins i tot, dels altres aliats. Finalment, el desenvolupament de la bomba atòmica seria la mostra definitiva de la superioritat militar nord-americana.

B-17_on_bomb_run.jpg

Japó. El Japó ja estava involucrat en un conflicte bèl·lic amb Xina des d’abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però, seria la seva intervenció la que donaria a la guerra una veritable dimensió planetària, establint un nou teatre d’operacions al Pacífic que seria el marc del conflicte entre japonesos i nord-americans. La capacitat industrial i el nivell tecnològic japonès permetrien que el seu exèrcit comptés amb uns moderns mitjans per a la guerra aèria i naval, malgrat l’antiquada confiança que tenien en l’ús dels cuirassats. Ara bé, des de 1943, quan el conflicte va assolir la seva màxima dimensió, la indústria japonesa no serà capaç de competir en la quantitat ni en la qualitat amb els mitjans de que disposaven els Estats Units.

Mitsubishi-A6M5-Type-0-Reisen.jpg

Constitució francesa de 22 d’agost de 1795

divendres, 11/03/2011

La nova Constitució de la República aprovada el 22 d’agost de 1795 i que donava pas al règim del Directori, suposava un exercici d’equilibrisme lingüístic per conciliar una desigualtat elitista amb l’exercici de la sobirania nacional i una igualtat formal de drets.

El poder polític quedava reservat a uns pocs, en el que era una clara reacció contra la política practicada pels executors del Terror en el bienni anterior i també contra el desenvolupament que havia anat prenent la Revolució des de 1789 en la seva fase ascendent.

18.jpg

Els avenços democràtics senyalats anteriorment eren rebutjats pel liberalisme conservador que preferia que el poder residís en unes “elits riques i cultivades” (es a dir, en ells). S’havia configurat un Estat allunyat de la societat i que rebutjava el principi que feia universal la Revolució: l’exercici de la sobirania popular.

  • Promulgada: Constitució de la República Francesa de 22 d’agost de 1795 (aprovada per la Convenció Nacional).
  • Tendència: Liberalisme conservador.
  • Principis d’Organització Política: República:Sobirania Nacional (restringida a una elit).
  • Poder Executiu: Directori:
    • 5 membres escollits per 5 anys i no renovables en més de 1/5 part cada any.
    • Nomena els ministres.
    • Assegura l’execució de les lleis.
    • Direcció de la política exterior.
    • Controla les administracions mitjançant els compromissaris.
  • Poder Legislatiu: Assemblea:
    • Diputats escollits per 3 anys.
    • Es renoven en un terç cada any.
    • A través de 6 comissaris independents i responsables administra el tresor.
    • Consell dels Cinc-cents (500 membres de més 30 anys): Iniciativa en les lleis i prenen resolucions.
    • Consell dels Ancians (250 membres de més de 40 anys): Rebutgen o aproven les lleis proposades pels Cinc-cents després de 3 lectures.
    • Designen el poder executiu: D’una llista de 50 candidats de la que escolleixen 5 directors.
  • Poder Judicial: Justícia:
    • Magistrats.
    • Tribunals dels departaments.
    • Tribunal Suprem.
  • Relació entre els Poders: A través del poder legislatiu.
  • Sufragi: Assemblees primàries i Assemblees electorals departamentals
    • Assemblees primàries:
      • Sufragi censatari: Ciutadans masculins i contribuents des de 21 anys.
      • 4.500.000 ciutadans.
    • Assemblees electorals departamentals:
      • 30.000 electors de més de 25 anys.
      • Un per cada 200 ciutadans amb una renda igual a 150 o 200 jornades de treball (segons el nombre d’habitants).
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (22 d’agost de 1795).
    • No es basa en el Dret Natural.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de culte.
    • Llibertat de comerç.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Inviolabilitat del domicili.
    • Limita l’associació política.
  • Relacions Església-Estat: Separa ció Església-Estat:
    • Aconfessionalitat de la República (teòrica).
    • No reconeix els vots religiosos.
    • Es regula a través de la Constitució.
  • Règim Local: Administració departamental i Administració municipal.
    • Administració municipal:
      • 1 municipi per cantó (a París 12 districtes).
    • Administració departamental:
      • Directori departamental (5 membres).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema de Justícia.
  • Reforma de la Constitució: A través de la petició del Consell d’Ancians. Requereix la ratificació del Consell dels Cinc-cents. Han de passar com a mínim 9 anys per a convocar l’Assemblea de Revisió.

20b_desc.JPG

En qualsevol cas, tot i aquesta deriva conservadora i restrictiva final, el sistema liberal constitucional que havia sorgit durant la Revolució Francesa esdevindria una referència per a tot el món i els seus principis s’estendrien al llarg del segle XIX per Europa i Amèrica donant lloc a una nova concepció de la política. Aquest és el veritable triomf de la Revolució Francesa.

Text complet en francès: constitution-1795

Text fragmentari en castellà: constitucion-1795-castellano

Acta Constitucional francesa de 24 de juny de 1793

divendres, 4/03/2011

La Constitució, o Acta Constitucional, de 1793 es convertia, després de l’experiència de 1791, en un “compromís entre la democràcia representativa i la democràcia directa”.

La deriva jacobina marcava un sistema no aplicat mai, que delimitava totalment el poder executiu de la (des del 1792) República francesa.

El poder hauria recaigut en un Consell Executiu de 24 membres delimitat per la Convenció (parlament) unicameral i escollida per sufragi universal (masculí). L’Assemblea era la que realment centralitzava la majoria del poder. És a dir, tot i la gran avançada democratitzadora, aquesta acta desdibuixava, en certa mesura, la separació de poders.

  • Promulgada: Constitució de 1793 (aprovada per la Convenció Nacional el 24 de juny de 1793). No va arribar a ser aplicada en la pràctica.
  • Tendència: Democràtica jacobina.
  • Principis d’Organització Política: República: Sobirania Nacional.
  • Poder Executiu: Consell Executiu:
    • 24 membres.
    • Direcció i control de l’administració general.
    • Execució de lleis i decrets del poder legislatiu.
    • Negocia els Tractats.
    • Responsable davant la llei i el poder legislatiu.
    • Resideix amb el poder legislatiu.
    • Es renova per meitats cada legislatura.
  • Poder Legislatiu: Convenció Nacional.
    • 1 diputat per cada 40.000 individus.
    • Parlament unicameral.
    • Proposa lleis i dicta decrets.
    • Legislació civil i criminal.
    • Administració d’ingressos i despeses de la República.
    • Reorganització del territori francès.
    • Instrucció pública.
    • Política de defensa.
    • Política monetària.
    • Ratificació dels Tractats.
    • Convoca el poder executiu.
  • Poder Judicial: Justícia Civil i Justícia Penal.
    • Justícia Civil:
      • Regulat pel poder legislatiu.
      • Escollit anualment.
  • Relació entre els Poders: A través del poder legislatiu (centralització al parlament).
  • Sufragi: Assemblees primàries i Assemblees electorals.
    • Assemblees primàries:
      • Sufragi universal masculí.
      • Elecció directa.
      • Plebiscits sobre les lleis.
    • Assemblees electorals:
      • És ciutadà tot home nascut i domiciliat a França de 21 anys d’edat.
      • 1 elector per cada 200.000 ciutadans.
      • Tot ciutadà que exerceix els seus drets és elegible.
  • Drets i Llibertats Fonamentals: Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà (24 de juny de 1793).
    • Basada en el Dret Natural.
    • Igualtat.
    • Seguretat.
    • Llibertat.
    • Lliure exercici dels cultes.
    • Instrucció comú.
    • Assistència pública.
    • Llibertat de premsa.
    • Dret de petició.
    • Dret de reunió en societats populars.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat:
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Administració departamental i Administració municipal.
  • Control de Constitucionalitat: Tribunal de Cassació.
  • Reforma de la Constitució: Si la meitat més un dels departaments o la desena part de les assemblees primàries en demana la revisió. Convocatòria de Assemblees primàries per donar lloc a una nova Convenció Nacional.

constitution-francaise-1793.png

La conjuntura bèl·lica va impedir que el text tingués vigència, però no va ser totalment oblidat ja que la Convenció (sempre electa) va establir un sistema de govern fortament centralitzat a través del poder legislatiu.

L’Acta Constitucional de 1793 restava en punt mort fins a la seva posterior aplicació un cop solucionada la guerra, però la situació va donar un tomb conservador que cristal·litzaria en una nova constitució que consagraria la victòria del liberalisme conservador.

Text complet en francès: acte-constitutionnel-1793

Text complet en castellà: acta-constitucional-de-24-de-junio-de-1793

Jean-Paul Marat, la Fura del Poble

diumenge, 27/02/2011

Nascut a Boudry, localitat suïssa del cantó de Neuchâtel, el 24 de maig de 1743, Jean-Paul Marat va estudiar medecina a Bordeus, Tolosa i Lió abans de passar una temporada a Holanda, i instal·lar-se definitivament a Anglaterra on va exercir com a metge i veterinari. Durant la seva estança a Newcastle, els seus serveis a la comunitat van ser tan considerats que va arribar a rebre un diploma com a “ciutadà d’honor” de la vila. Els onze anys viscuts en aquella Anglaterra del segle XVIII, mercantil i d’hàbits parlamentaris, esdevindrien el germen del lliurepensament del que seria un dels principals promotors en la França revolucionària.

late 18th century --- <Portrait of Marat> --- Image by © Gianni Dagli Orti/CORBIS

Gràcies a la llibertat de premsa existent a Anglaterra, va publicar la seva primera obra, Les cadenes de l’esclavitud (1774), un violent pamflet on denunciava els “sòrdids atemptats dels prínceps contra els pobles” i aconsellava “no votar als parents ni amics del rei”. El contingut de l’obra no veuria la llum a França fins 1792, quan la caiguda de la monarquia era imminent.

Amb trenta-quatre anys retornaria a França per ser metge de la guàrdia de cos del comte d’Artois (1777), però el caire escandalós dels seus escrits –especialment el Pla de Legislació Criminal (1780)– li féu perdre el càrrec (1783). Dedicat des d’aleshores a la propaganda política, el 1789 edità el Publiciste Parisien i L’Ami du Peuple. Quan esclata la Revolució, Marat ja havia publicat una quinzena d’obres i gaudia d’una certa reputació com a filòsof polemista.

jean_paul_marat_par_viollat.png

Poc abans de l’esclat revolucionari, Marat havia publicat l’opuscle Pla de Legislació Criminal on denunciava la dramàtica realitat del Tercer Estat, desposseït de drets i base de les càrregues fiscals de l’Estat. Advertia als compatriotes del fet que les lleis havien esdevingut un instrument d’opressió de la massa per part d’una minoria. El moll de l’ós de l’escrit el trobem en la qüestió de la propietat, que dóna lloc a una societat on uns pocs ho tenen tot i la majoria res. Tot i això, Marat no demana la supressió de la propietat, sinó que hi subordina el dret a l’existència. Demana una societat que garanteixi la subsistència a aquells que no tenen propietat i considera la insurrecció com l’únic camí per a corregir la injustícia.

marat1.jpg

El 1789, Marat ha entès que la millor contribució que pot fer a la causa revolucionària és escriure i des dels seus pamflets encendra la flama del poble. L’Ami du Peuple era un diari d’opinió, no d’informació, i va arribar a adquirir gran influència (alguns autors calculen una tirada de 2.000 exemplars per número). El radicalisme polític de les idees que hi defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren denúncies, empresonaments i exilis. Les masses el tenien per un ídol, però els grups amb més influència desconfiaven d’ell.

Identificat amb les necessitats i les aspiracions del baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formaria part dels cordeliers i, més tard, dels jacobins. El tema principal dels seus escrits seria la denúncia de la conjura aristocràtica en defensa de la Revolució, l’enfrontament entre el poble i el govern. Marat sospitava que els polítics que considerava contrarevolucionaris (Mirabeu, Necker, La Fayette) actuaven organitzadament, estaven en connivència amb el rei, amb els aristòcrates, amb els caps militars… tot era una conxorxa. Davant els traïdors, la solució era la denúncia i l’apel·lació al poble a una actuació violenta. Per sobre de la legalitat, per Marat és el poble qui ha de jutjar la justícia de les lleis i les institucions.

Durant l’Assemblea Constituent, Marat esdevindria el principal combatent davant de la diferenciació entre ciutadans actius i passius amb l’obra Súplica de 18 milions de desgraciats a l’Assemblea Nacional (1790) i amenaçant amb la vaga general des de L’Ami du Peuple. Sense arribar mai a fer un anàlisi econòmic profund, no va deixar mai de denunciar l’estat de misèria en que es trobava el poble. Així, va combatre la Llei Le Chapelier des d’un punt de vista exclusivament polític, com a maniobra de la burgesia per a impedir les reunions del poble.

Ja en el marc de l’Assemblea Legislativa, Marat seria un dels inspiradors i el principal propagandista de la intransigència enfront dels girondins. D’aquesta manera, combatria la política bel·licista de Brissot amb arguments similars als emprats per Robespierre. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de París, fou un dels responsables de les matances del 10 d’agost i del setembre (1792), si bé no directament per la seva acció sí pels seus escrits.

775px-Triomphe_de_Marat.jpg

Diputat per la ciutat de París a la Convenció, continuaria instigant les masses de la capital a l’acció revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els girondins; aquests l’acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze.

D’aquesta manera, Marat exercí un paper important en la caiguda girondina, pel juny, acusant-los de ser uns enemics a l’obra del republicanisme. Ja malat –patia una malaltia crònica a la pell que només podia alleugir prenent banys d’aigua– i refugiat a casa seva, i el mes moriria assassinat a la banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda (13 de juliol).

Jacques-Louis_David_-_La_Mort_de_Marat.jpg

Mite revolucionari en morir, però, passaria més tard a ésser considerat com un símbol dels excessos revolucionaris. El seu cadàver seria inicialment enterrat al jardí dels cordeliers fins que, un any més tard seria traslladat solemnement cap el Panteó (21 de setembre de 1794). El gir termidorià, però, l’expulsaria del Panteó per anar a descansar definitivament al cementiri de Saint-Etienne-du-Mont.

Constitució francesa de 3 de setembre de 1791

dissabte, 26/02/2011

En un període de només 4 anys (1791-1795), la França revolucionària va veure com els diferents parlaments signaven tres constitucions diferents. Cada constitució responia a la conjuntura política en que va realitzar-se. Així, mentre la de 1791 ideològica era una aproximació al liberalisme (la seva finalitat principal era el trencament amb el passat), la de 1793 respondria a un avenç democratitzador jacobí i la de 1795 suposaria el triomf del liberalisme conservador.

La Constitució és la llei fonamental en l’organització d’un Estat, la forma real en la que es governa un poble. Així, el model constitucional modern consagrat a la Revolució Francesa es basaria, a grans trets, en el reconeixement de les llibertats individuals, en la separació de poders i en el principi de la sobirania popular.

Lògicament, la revolució triomfant convertiria els Estats Liberals convocats per Lluís XVI en una Assemblea Constituent que tindria com a tasca fonamental la redacció d’una Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) i la primera Constitució de la història de França, aprovada el 1791.

acceptance-constitution-17911.jpg

El punt del que parteix l’Estat liberal de dret es caracteritzarà per la primacia de “l’imperi de la llei” amb una llei de lleis: la Constitució. A aquesta deurien estar sotmesos els actes del propi Estat i a ella es supediten les altres normes jurídiques emanades de la dinàmica legislativa parlamentària. El primer objectiu d’aquesta deriva constitucional no era altre que la limitació del poder absolut del monarca mitjançant una sèrie de regles fixes que reglamentessin l’acció reial i el desenvolupament del govern. El poder quedava, d’aquesta manera, distribuït entre uns cossos diferenciats (separació de poders legislatiu, executiu i judicial), limitats i controlats. S’estava alliberant a la població del control absolut i abusiu exercit per l’absolutisme.

Ara, els ciutadans tindrien una quota legítima de participació (més o menys gran segons el model constitucional) en el procés del poder polític. En definitiva, el que feia la Constitució era donar una nova base de legitimació al poder, de dalt a baix. Tota Constitució devia ésser aprovada pel poble –via referèndum o pels seus representants–, fet que conferia als parlamentaris una nova legitimitat “democràtica”. Així, amb el model francès de 1791 es consagrava el principi de la sobirania popular i un model d’Estat centralitzat administrativament que seria exportat a altres punts del món al llarg del segle XIX.

La Constitució de 3 de setembre de 1791, després d’un llarg període dominat pel reformisme de l’Assemblea Constituent, donava pas a un sistema polític que, a la pràctica, no era ni democràtic ni realment liberal. Aquesta aparent contradicció es deu al fet que els constituents tenien un objectiu principal que era el trencament amb l’Antic Règim.

Tot i això, segons la meva opinió si hem d’etiquetar aquesta carta constitucional l’hauríem de qualificar de liberal. Els principis bàsics d’un model constitucional van ser confirmats en un text que permetia un posterior desenvolupament democratitzador. S’havia aconseguit una “regeneració total” de les institucions, retornant la sobirania al poble, a una Nació composada per homes lliures i iguals en drets. La monarquia constitucional de 1791 garantia la separació de poders i convertia la llei en l’expressió general de la Nació.

constitution1791.jpg

  • Promulgada: Constitució de 3 de setembre de 1791 (aprovada per l’Assemblea Constituent, sancionada pel rei el 13 de setembre i jurada el 14).
  • Tendència: Liberal, busca el trencament amb el passat.
  • Principis d’Organització Política: Monarquia Constitucional: Sobirania Nacional (limitada).
  • Poder Executiu: Rei i Govern
    • Rei:
      • Representatiu de la sobirania de la Nació francesa.
      • Inviolable, però sotmès a la Llei.
      • Nomena i destitueix els Ministres.
      • Dirigeix la Guàrdia Nacional.
      • Vet suspensiu sobre les llei.
    • Govern:
      • Ministres.
      • Realitzen el Jurament Cívic.
      • Responsables davant la Llei.
      • Promulguen les lleis aprovades pel poder legislatiu.
      • Nomena els governs de l’Administració Local.
  • Poder Legislatiu: Assemblea Nacional
    • Característiques:
      • Assemblea unicameral.
      • 742 diputats.
      • President.
      • Política exterior.
      • Negocia els Tractats.
      • Exèrcit.
      • Controla el rei i els Ministres.
      • Vigila la Guàrdia Nacional.
      • Instal·la i dissol els Tribunals.
      • Controla el Tribunal d’Apel·lació.
      • Proposa el Tribunal Suprem.
      • Mandat temporal de 2 anys.
      • El rei no la pot dissoldre.
  • Poder Judicial: Tribunal Suprem, Tribunal d’Apel·lació i Tribunals
    • Tribunal Suprem:
      • Vigila els Ministres i l’Administració.
      • Proposat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunal d’Apel·lació:
      • Dret d’oposició als Tribunals ordinaris.
      • Controlat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunals:
      • Instal·lats per l’Assemblea Nacional que els pot dissoldre.
  • Relació entre els Poders: A través del rei i l’Assemblea Legislativa.
  • Sufragi: Ciutadans Actius i Passius.
    • Sufragi censatari segons la fortuna i la renda.
    • 60% de la població.
    • Escolleixen tots els funcionaris.
    • Escolleixen tots els jutges i jurats.
    • Escolleixen els electors (1 per cada cent ciutadans).
    • Els electors escolleixen l’Assemblea Nacional.
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 d’agost de 1789).
    • Basada en el Dret Natural i Civil.
    • Accés als càrrecs en funció de les “virtuts i talents”.
    • Igualtat davant la llei. Mateixa llei per a tot el regne.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de reunió i associació.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Llibertat per escollir els ministres del culte religiós.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat.
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Departaments (83) i Comunes (40.000).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema Nacional.
  • Reforma de la Constitució: Desprès de 3 legislatures consecutives demanant reformes constitucionals, a la quarta legislatura es forma l’Assemblea de Revisió (249 diputats).

constitution-francaise-1791.png

El monarca esdevenia així un simple delegat del poder i es subordinava a la llei. Tot i mantenir el poder executiu estava limitat en les seves funcions. Controlat per un poder legislatiu (Assemblea Nacional) i pel poder judicial; aquests poders es marcaven l’un a l’altre per evitar els excessos. El principal problema d’aquesta Constitució era la seva expressió a través del sufragi del que quedaven exclosos tant aquells homes que no arribessin a una taxa censatària, com les dones i els esclaus de les colònies.

Ara bé, el sistema que es pot veure dibuixat en el quadre suposava un trencament total amb el passat i posava la primera pedra per una evolució com la plasmada en el text jacobí aprovat per la Convenció el 1793.

Text en francès: constitution-1791

Text en castellà: constitucion-francesa-1791-castellano

Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795)

dissabte, 19/02/2011

Text que precedia la Constitució francesa de l’any III (1795). De to molt més moderat que les anteriors declaracions de 1789 i de 1793, responia a les noves circumstàncies que, amb la instauració del Directori, donaven la direcció de l’Estat a l’alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda a igualtat davant la llei. D’altra banda, es repetia la definició de propietat del 1793 i s’hi afegia un apartat de deures.

Text de la Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795):

Le peuple français proclame, en présence de l’Être suprême, la Déclaration suivante des droits et des devoirs de l’homme et du citoyen.

Droits.

ARTICLE PREMIER. Les droits de l’homme en société sont la liberté, l’égalité, la sûreté, la propriété.

ART. 2. La liberté consiste à pouvoir faire ce qui ne nuit pas aux droits d’autrui.

ART. 3. L’égalité consiste en ce que la loi est la même pour tous, soit qu’elle protège, soit qu’elle punisse. L’égalité n’admet aucune distinction de naissance, aucune hérédité de pouvoirs.

ART. 4. La sûreté résulte du concours de tous pour assurer les droits de chacun.

ART. 5. La propriété est le droit de jouir et de disposer de ses biens, de ses revenus, du fruit de son travail et de son industrie.

ART. 6. La loi est la volonté générale, exprimée par la majorité ou des citoyens ou de leurs représentants.

ART. 7. Ce qui n’est pas défendu par la loi ne peut être empêché. – Nul ne peut être contraint à faire ce qu’elle n’ordonne pas.

ART. 8. Nul ne peut être appelé en justice, accusé, arrêté ni détenu, que dans les cas déterminés par la loi, et selon les formes qu’elle a prescrites.

ART. 9. Ceux qui sollicitent, expédient, signent, exécutent ou font exécuter des actes arbitraires sont coupables et doivent être punis.

ART. 10. Toute rigueur qui ne serait pas nécessaire pour s’assurer de la personne d’un prévenu doit être sévèrement réprimée par la loi.

ART. 11. Nul ne peut être jugé qu’après avoir été entendu ou légalement appelé.

ART. 12. La loi ne doit décerner que des peines strictement nécessaires et proportionnées au délit.

ART. 13. Tout traitement qui aggrave la peine déterminée par la loi, est un crime.

ART. 14. Aucune loi, ni criminelle ni civile, ne peut avoir d’effet rétroactif.

ART. 15. Tout homme peut engager son temps et ses services ; mais il ne peut se vendre ni être vendu ; sa personne n’est pas une propriété aliénable.

ART. 16. Toute contribution est établie pour l’utilité générale ; elle doit être répartie entre les contribuables, en raison de leurs facultés.

ART. 17. La souveraineté réside essentiellement dans l’universalité des citoyens.

ART. 18. Nul individu, nulle réunion partielle de citoyens ne peut s’attribuer la souveraineté.

ART. 19. Nul ne peut, sans une délégation légale, exercer aucune autorité, ni remplir aucune fonction publique.

ART. 20. Chaque citoyen a un droit égal de concourir, immédiatement ou médiatement, à la formation de la loi, à la nomination des représentants du peuple et des fonctionnaires publics.

ART. 21. Les fonctions publiques ne peuvent devenir la propriété de ceux qui les exercent.

ART. 22. La garantie sociale ne peut exister si la division des pouvoirs n’est pas établie, si leurs limites ne sont pas fixées, et si la responsabilité des fonctionnaires publics n’est pas assurée.

Devoirs.

ARTICLE PREMIER. La Déclaration des droits contient les obligations des législateurs : le maintien de la société demande que ceux qui la composent connaissent et remplissent également leurs devoirs.

ART. 2. Tous les devoirs de l’homme et du citoyen dérivent de ces deux principes, gravés par la nature dans tous les cœurs : Ne faites pas à autrui ce que vous ne voudriez pas qu’on vous fît. Faites constamment aux autres le bien que vous voudriez en recevoir.

ART. 3. Les obligations de chacun envers la société consistent à la défendre, à la servir, à vivre soumis aux lois, et à respecter ceux qui en sont les organes.

ART. 4. Nul n’est bon citoyen, s’il n’est bon fils, bon père, bon frère, bon ami, bon époux.

ART. 5. Nul n’est homme de bien, s’il n’est franchement et religieusement observateur des lois.

ART. 6. Celui qui viole ouvertement les lois se déclare en état de guerre avec la société.

ART. 7. Celui qui, sans enfreindre ouvertement les lois, les élude par ruse ou par adresse, blesse les intérêts de tous : il se rend indigne de leur bienveillance et de leur estime.

ART. 8. C’est sur le maintien des propriétés que reposent la culture des terres, toutes les productions, tout moyen de travail, et tout l’ordre social.

ART. 9. Tout citoyen doit ses services à la patrie et au maintien de la liberté, de l’égalité et de la propriété, toutes les fois que la loi l’appelle à les défendre.

Emmanuel Joseph Sieyès, l’abat del Tercer Estat

dijous, 17/02/2011

Nascut a Frejús (Provença), el 1748, Emmanuel Joseph Sieyès, fill d’un funcionari de correus, va fer la seva formació sacerdotal a París. Vicari del bisbat de Chartres, va ser comissari d’aquesta diòcesi a la Cambra del Clergat de França, fet que va permetre-li de passar freqüents estades a París on va prendre contacte amb els ambients polítics pre-revolucionaris.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Emmanuel Joseph Sieyès

Quan Lluís XVI va convocar els Estats Generals i va autoritzar la publicació d’idees sobre les reformes que s’haurien d’aprovar, Sieyès va contribuir amb dues obres que influirien decisivament en els inicis de la Revolució francesa: Essai sur les privilèges (Assaig sobre els privilegis, 1788) i, sobretot, Qu’est-ce que le Tiers État? (Què és el Tercer Estat?, 1789). En aquestes obres Sieyès demostrava que era un bon exemple del que era el “polític il·lustrat”, un il·lustrat que creia en les Llums de la Raó. El seu objectiu polític sempre serà treure el poder a la noblesa i entregar-lo a la Nació de ciutadans, una Nació que possibilités un sistema productiu basat en la llibertat econòmica i lapidés definitivament el sistema feudal de l’Antic Règim.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpg

Qu’est-ce que le Tiers État?

La popularitat que va assolir gràcies a aquests escrits va facilitar-li la seva elecció com a membre del Tercer Estat per la circumscripció de París. Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment fou membre del Club dels Jacobins, però el 1791 evolucionà cap a posicions més moderades i formà part del Club dels Feuillants. La seva influència va ser molt important en la primera fase de la Revolució i quedaria reflectida en la Constitució de 1791. I gran va seguir sent la seva influència durant la resta del període revolucionari, tot i que l’exercia des de l’ombra. Robespierre va arribar a qualificar-lo com “l’esquirol de la Revolució”. Si bé a la Convenció va votar a favor de la mort de Lluís XVI, quan després del Terror era preguntat per la seva actuació en aquells anys es dedicava a dir que “he viscut”.

Escollit com a membre del Directori, ràpidament va dimitir fins que quatre anys després, el 1799, formaria part del Consell Executiu del Directori, i, per tal de consolidar les conquestes revolucionàries burgeses en un govern fort enfront de la pressió dels jacobins i dels monàrquics, va instigar el cop d’Estat del 18 de Brumari (9 de novembre de 1799) que suposaria la sortida militarista a la Revolució.

Va ser un dels tres cònsols provisionals, acompanyat de Napoleó i Roger Ducos, i va col·laborar en la redacció de la constitució del Consolat (Constitució de l’any VIII) que concentrava gairebé tot el poder en la figura del primer cònsol, Napoleó. Tot i això, aquest va introduir moltes reformes en el text projectat per Sieyès. Aviat, quan no va acceptar la instauració de l’Imperi Napoleònic, fou bandejat dels llocs de decisió, passant a presidir el Senat.

En produir-se la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII, fou desterrat (1816-30). Només va poder regressar al país després de la Revolució de Juliol de 1830 que portaria Lluís Felip al tron. Va morir a París el 1836.

El New Deal i les polítiques econòmiques intervencionistes com a resposta a la Gran Depressió

dimecres, 16/02/2011

El col·lapse del sistema capitalista arran de la Gran Depressió va generar un debat al voltant de la necessitat de la revisió del liberalisme econòmic, especialment arran de les propostes d’intervencionisme estatal formulades per l’economista britànic John Maynard Keynes. La majoria dels Estats, davant del fracàs de les polítiques deflacionistes del liberalisme clàssic, a més de continuar fomentant el proteccionisme, van veure’s obligats a respondre a la depressió econòmica amb la introducció de mesures improvisades que van suposar la intervenció dels Estats en l’economia per rellançar l’activitat i reduir l’atur. Aquestes polítiques intervencionistes, però, van ser diferents en cada país.

Estats Units. A les eleccions presidencials de novembre de 1932 el demòcrata Franklin Delano Roosevelt va derrotar el republicà Hoover en el moment més intens de la Gran Depressió (caiguda dràstica de la demanda, enfonsament de la producció, caiguda de la inversió i dels preus i elevadíssim índex d’atur) gràcies a la promesa electoral d’aplicar el keynesianisme i transformar el sistema capitalista.

roosevelt.jpg

Franklin Delano Roosevelt

D’aquesta manera, la política de la nova administració nord-americana seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia.

Roosevelt_signing_TVA_Act_(1933).jpg

Signatura de la Tennessee Valley Authority Act pel president Roosevelt i els seus consellers el 1933.

Dins l’àmbit financer, Roosevelt va remuntar la política bancària prestant diners als mateixos bancs a canvi de la participació estatal als capitals. Mesures tan impopulars com la devaluació del dòlar o la possibilitat d’encunyar monedes de plata sense límit provocarien la inflació, però van aconseguir l’objectiu de remuntar els preus. A més, en garantir l’Estat els dipòsits bancaris a la vegada que reglamentava la concessió dels crèdits tant a persones privades com a empreses, va restablir-se la confiança dels inversors. També es va regular el funcionament de la borsa per impedir l’especulació.

A l’agricultura es van marcar quotes de producció als pagesos, els quals, fins i tot, van deixar terres sense conrear. Per promoure aquesta acció, el govern nord-americà va mantenir una generosa política de subvencions a aquells agricultors que reduïssin les collites i l’àrea conreada. D’aquesta manera s’aconseguia fer disminuir l’oferta de productes i, en conseqüència, normalitzar els preus agraris perquè els agricultors recuperessin les seves rendes. Quan el Tribunal Suprem va declarar la inconstitucionalitat d’aquestes mesures, l’administració va reaccionar garantint als agricultors l’adquisició dels excedents que el mercat no pogués absorbir.

La producció industrial va ser estimulada per l’Estat mitjançant una política de construcció d’obres públiques. Això, a més de permetre l’absorció de l’atur creant nous llocs de treball, ajudava a augmentar la producció de les empreses subsidiàries. També es va afavorir les grans empreses eliminant la competència, augmentant els preus i estimulant la inversió. Per primera vegada, l’Estat intervenia fixant la pujada dels salaris o disminuint els horaris laborals, tot plegat amb l’objectiu de recuperar la capacitat adquisitiva de l’obrer i augmentar l’ocupació.

usa work depression.JPG

La legislació social als Estats Units era un fet inèdit fins aquell moment. Amb l’administració Roosevelt per primera vegada es regulava el salari mínim i la jornada laboral en quaranta hores setmanals, així com s’introduïa un sistema federal d’assegurances per a les situacions d’atur, invalidesa, vellesa i viduïtat. El 1935, la National Labor Relations Act va permetre la creació i el reconeixement dels sindicats i el dret a la negociació col·lectiva.

Malgrat la forta oposició d’alguns dels sectors més influents de la societat, els fets van encarregar-se de demostrar que l’intervencionisme estatal va resultar decisiu per a l’economia nord-americana. La reactivació econòmica va ser evident i va permetre als Estats Units sortir del pitjor de la Gran Depressió. Malauradament, però, el New Deal no seria capaç de posar fi a l’atur ni arribar als nivells de producció anteriors al 1929.

new_deal_unemployment_chart.jpg

Tot i això, les solucions del New Deal van ser adoptades, amb més o menys fidelitat, per d’altres governs dels països industrialitzats. Els governs van esdevenir així els principals motors del mecanisme econòmic alhora que els seus garants. És el final, momentani, d’una etapa del capitalisme, la del liberalisme econòmic més pur, la del laissez faire. S’introduïa el principi del neocapitalisme, en el qual seria vital el paper dels Estats, i que seria hegemònic en el món capitalista fins a la irrupció dels principis econòmics neoliberals dels anys vuitanta, que portarien cap a un nou crac econòmic amb la conseqüent depressió el 2007.

França. De tots els països europeus, aquell que va realitzar una política econòmica més semblant a la nord-americana va ser la Tercera República francesa. El govern del Front Popular, a través dels acords de Matignon de 1936 entre patronal i sindicats, va intentar millorar la capacitat adquisitiva de la població augmentant els salaris una mitjana del 12%, reduint la jornada laboral a quaranta hores setmanals i introduint tres setmanes de vacances pagades. A més, va impulsar-se un programa d’obres públiques i van apujar-se els impostos a les rendes més altes.

Gran Bretanya. El cas britànic, per contra, va ser totalment oposat al nord-americà. La crisi comportaria el retorn dels conservadors al poder, els quals, amb mesures tan excepcionals com el Decret de Proteccionisme Duaner, van posar fi a més de vuitanta anys de lliurecanvisme. El govern va intentar reanimar l’economia mitjançant la reducció de la taxa d’interès i devaluant la lliura esterlina. Tanmateix, aquestes mesures simplement van aconseguir ajornar la crisi sense solucionar-la totalment.

Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques. L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra.