Entrades amb l'etiqueta ‘Història de França’

Passejant pel Château de Versalles

dimecres, 18/04/2012

El 1668 Lluís XIV de França va decidir traslladar la seva cort a uns vint quilòmetres de París, en un paratge que tradicionalment havia servit els reis francesos per a caçar i on el seu pare, Lluís XIII, ja havia bastit un petit palau. El Rei Sol, el monarca més poderós de l’Europa del segle XVII buscava seguretat allunyant-se de París, però també aixecar un palau a l’alçada de la seva majestat. El Palau de Versalles es convertiria en el màxim exponent del classicisme francès del Barroc, l’obra magna de Le Grand Siècle, i el major monument a la monarquia absoluta existent a Europa.

D’aquesta manera, sota l’administració del ministre Colbert, s’hi van abocar enormes recursos econòmics i tècnics: Versalles va ser l’obra civil més gran i costosa des de l’època romana. El cost de la construcció va gravar les arques estatals durant decennis. Però això a Lluís XIV ni li importava gens ni mica perquè el palau era un element més del seu projecte polític absolutista. El cost era irrellevant perquè un monarca absolut només havia de retre comptes davant de Déu. Així, Versalles era el monument que donava testimoni del poder absolut del monarca.

Louis_XIV_of_France.jpg

Chateau_de_Versailles_1668_Pierre_Patel.jpg

El primer projecte pel palau va ser dirigit per l’arquitecte Louis Le Vau (1612-1670), el qual va revestir el petit edifici preexistent amb una façana classicista estructurada en tres pisos: l’inferior amb encoixinat, el principal amb finestres en arc de mig punt entre pilastres, i un àtic amb finestres arquitravades. La continuïtat del mur només queda interrompuda al pis principal, en el qual podem observar la presència de frontispicis lleugerament sortints sobre parelles de columnes jòniques. El resultat és un edifici de tres ales que envolten un pati obert per un costat, la Cour d’honneur.

Des de 1678, les obres van córrer a càrrec de l’arquitecte Jules Hardouin-Mansart (1646-1708) i el projecte va assolir la seva articulació definitiva. L’edifici es convertia en l’element central entre la nova ciutat cortesana i els grans jardins posteriors. D’aquesta manera, el traçat de la ciutat cortesana ve marcat per les tres avingudes que hi conflueixen, davant del gran pati d’armes flanquejat pels edificis de les cavallerisses i situat com un gran vestíbul davant de la Cour d’honneur i del palau pròpiament dit.

versailles-01-marble-court.jpg

L’entrada és força simbòlica, un exemple més de la concepció de l’absolutisme en la distribució de la ciutat cortesana que acompanya Versalles. Tres patis condueixen cap al palau i tenen la funció de regular l’accés dels visitants. En primer lloc, la Cour des Ministres, emmarcada per dues ales d’edificis on treballaven els funcionaris del govern i de la cort i oberta al tràfic general. En segon lloc, la Cour Royale, d’accés restringit per una luxosa reixa, que només podia ser creuada pels prínceps i determinades delegacions. I finalment, la Cour de Marbre, a través de la qual s’accedia als apartaments reials, un espai reservat només pels escollits.

VER_166.jpg

Al mig d’aquest vast espai va col·locar-se l’estàtua eqüestre del rei, centre de la gran plaça que simbolitzava l’univers cortesà de la monarquia absoluta.

versalles lluis xiv.jpg

A l’edifici, la modificació més important introduïda per Hardouin-Mansart va ser l’afegit de dues llargues ales laterals que, en conjunt, formen la façana del jardí, d’uns quatre-cents metres de llargària. És una façana molt rectilínia que segueix el tipus inicial de La Vau.

Palace-of-Versailles.jpg

Grands Appartements. El nucli central del palau es composava pels apartaments del dofí, l’hereu de la corona, en la planta baixa i els Grands Appartements del rei i la reina a la primera planta. Per accedir als Grands Appartements du roi s’havia de creuar per una successió de salons profusament decorats i consagrats a diferents temàtiques mitològiques: l’abundància, Venus, Diana, Mart, Mercuri, Apol·lo i Hèrcules. Unes estàncies impressionants que predisposaven el visitant per a la trobada amb el monarca.

Plafond-Salon_d'Apollon-Versailles.jpg

Cambra del rei. L’espai essencial de residència del monarca va ocupar, des de 1701, el centre del palau. Integrat per una rica decoració amb fusta i brodats en or, el dormitori estava flanquejat per una saleta i el gabinet del consell de ministres. Obres pictòriques dels més destacats artistes de l’època descansen incrustades en la fusta i  els sostres.

Galeria dels Miralls. Al cos central de l’edifici, Hardouin-Mansart va afegir la Galeria dels Miralls, un espai on els murs quasi desapareixen per donar pas a uns grans finestrals enfrontats a grans plafons amb miralls que afavoreixen la integració del paisatge exterior i l’espai interior en un magnífic efecte il·lusionista enriquit per la profusa decoració del pintor Charles Le Brun (1619-1690). Obra mestra del palau, té unes dimensions impressionants de 73 metres de llarg i 12,3 metres d’alçada, que es completa amb el Saló de la Guerra i el Saló de la Pau. Les disset finestres que donen al jardí es corresponen amb disset miralls de grans dimensions. Era el lloc on es realitzaven les recepcions reials i comunicava els apartaments del rei amb els de la reina.

GALLERIE DES GLASSES.JPG

Versailles,_Galerie_des_glaces.jpg

Hallofmirrors.jpg

Cambra de la reina. L’habitació que ocupava la Maria Antonieta conserva la decoració que tenia en el moment en que els monarques van abandonar el palau durant la Revolució francesa, l’octubre de 1789.

Versailles_Queen's_Chamber.jpg

Capella. També és obra de Hardouin-Mansart la capella, de capçalera semicircular amb tres naus i una gran galeria superior reservada al rei, a la manera de les esglésies reials en les quals el nivell inferior era reservat a la cort i el superior al rei i la seva família. En aquest sentit, la capella versallesca recorda l’estructura de la capellà palatina d’Aquisgrà de Carlemany. Dedicada a Sant Lluís, la seva arquitectura reuneix elements gòtics, medievals i barrocs. L’espectacularitat de la capella resideix en que està completament tallada en pedra: va ser la cantera més gran de l’escultura del segle XVIII.

VersaillesChapelleRoyale.JPG

Versailles,_Chapelle_royale.jpg

Jardins. El conjunt de Versalles es completa amb els grans jardins, obra del paisatgista André Le Nôtre (1613-1700), els quals es convertirien en el model dels nous jardins d’estil francès. Hi formen part el camí d’accés i la gran esplanada davant de la façana del palau, així com, en la part de darrera, els parterres geomètrics, les fonts, els canals, i el llac que s’estén fins a la línia del bosc. Un conjunt excepcional on destaquen el Grand Parc i el Grand Canal. La decoració escultòrica va basar-se en temes mitològics de l’antiguitat, destacant la presència d’Apol·lo com a al·legoria del mateix Lluís XIV.

versalles-5.jpg

jardines-de-versalles.jpg

Versailles_gardens.jpg

palacioversalles.jpg

Grand Trianon. Si bé els jardins van esdevenir un dels escenaris principals de la vida cortesana, també oferien al rei la possibilitat d’aillar-se temporalment dels seus cortesans amb els quals compartia palau. Amb aquest objectiu, Lluís XIV va fer construir el Grand Trianon, un petit palau que estava revestit amb porcellana, però que degut a la seva fragilitat va ser restaurat per marbre rosa. En aquest espai va poder compartir vetllades amb la seva amant Madame de Maintenon.

Versailles_Grand_Trianon.jpg

Petit Trianon. Un darrer espai destacat és el Petit Trianon, un palauet construït originalment per ordre de Lluís XV com a espai de residència per a la seva favorita Madame de Pompadour. Quan Lluís XVI va accedir al tron va donar-lo com obsequi a Maria Antonieta perquè aquesta pogués ampliar les seves dependències. Així va crear la Hameau de la Reine, una petita vila cortesana idíl·lica en la qual la reina va poder allunyar-se de l’angoixant món versallesc i gaudir de les seves festes i amistats aïllada de la presència inoportuna dels cortesans d’etiqueta.

Petit_Trianon.JPG

Marie_Antoinette_amusement_at_Versailles.JPG

La França merovíngia

dimarts, 13/03/2012

Dels pobles germànics, els francs van ser els que van aconseguir crear l’Estat més extens i durador dels sorgits arran de la descomposició de l’Imperi Romà en l’antiguitat tardana. Va ser en el segle IV quan, des de la frontera del Rin, els francs van avançar cap a la Gàl·lia actuant com a pobles federats de Roma. Així, inicialment van instal·lar-se en el territori de l’actual Bèlgica i en el nord de França. Va ser a la desaparició de l’Imperi, el 476, quan els francs van emergir com a autoritat hereva de Roma i van disputar el domini del territori a visigots (regne de Tolosa), burgundis (regne de Borgonya) i el magister militum (petit territori parisenc, residu de la dominació romana).

499px-Adhémar_de_Monteil_à_Antioche.jpeg

El creador del regne franc va ser Clodoveu (481-511), el qual va aconseguir unir sota el seu control les diverses tribus franques, va repartir terres entre els caps militars, es va convertir al cristianisme i va intentar esborrar definitivament les diferències existents entre gal·loromans i francs. Amb la seva conversió al catolicisme, Clodoveu va consolidar l’aliança dels francs amb l’aristocràcia gal·loromana que dirigia les funcions administratives, especialment les eclesiàstiques mitjançant el control dels bisbats.

D’aquesta manera, gràcies a l’aliança de Clodoveu amb l’aristocràcia gal·loromana, el regne franc va conquerir molts territoris al sud de la Gàl·lia fins a foragitar els visigots  de França després de la seva derrota a la batalla de Vouillé de 507. Expulsats els visigots, Clodoveu va fer de París la capital del seu regne (508) i va llançar una ofensiva sobre Borgonya fins que va convertir l’afeblit regne en un protectorat franc.

445px-Chlodwigs_taufe.jpg

Baptisme de Clodoveu

La seva conversió al cristianisme va afavorir la construcció del nou Estat, que va gaudir d’un important esplendor cultural. Clodoveu en la seva lluita per fer-se amb els territoris controlats per visigots i burgundis va forjar un regne que s’estenia des dels Pirineus fins més enllà del Rin, ocupant gairebé la totalitat de la França actual –amb l’excepció de la Provença i Bretanya–, Bèlgica, els Països Baixos i la part oest d’Alemanya. L’emperador oriental, Anastasi, va concedir-li el títol de cònsol amb dret a fer servir la insígnia imperial. La dinastia de Clodoveu, anomenada merovíngia, va regnar en el territori franc fins a mitjans del segle VIII, quan França ja era l’Estat més poderós de l’Europa occidental.

Clodoveu va morir el 511 i, segons la llei sàlica, el regne va dividir-se entre els seus quatre fills. La divisió de l’herència va realitzar-se sense tenir en compte la coherència territorial i política, sinó en funció del repartiment de les rendes d’una forma equitativa entre els quatre germans. D’aquesta manera, la història del regne franc va veure’s presidida per la fragmentació de la realitat socioespacial de la Gàl·lia. A aquesta fragmentació van contribuir la diversitat de grups francs establerts a França, el creixent poder dels bisbes, representants dels interessos de la vella aristocràcia gal·loromana, i la implantació dels primers monestirs (Saint-Germain-des-Pres a París). A més, la fragmentació va derivar en un reforçament de les identitats regionals.

577px-La_division_de_la_Gaule_en_511.svg.png

Així, en el si de la França merovíngia van sorgir tres regnes francs: Neustria, Austrasia i Borgonya, al quals hem de sumar els ducats de Champange i Toulouse. El projecte polític merovingi va ser un laboratori d’integració social i cultural que repartia la seva capitalitat per les quatre grans ciutats franceses de l’època: Reims, Orleans, Soissons i París. En conseqüència, si bé sumant els territoris de la dinastia merovíngia França esdevenia la nació més poderosa d’Europa a finals del segle VI, la realitat és que la divisió constant dels regnes seguint la llei sàlica i les pugnes internes per fer-se amb el poder van anar fragmentant cada cop més el regne creat per Clodoveu.

A la mort de Dagobert I, el 639, la força dels diferents espais regionals va imposar-se definitivament a través de l’exercici del poder de les diferents aristocràcies locals. Aquestes van fer de les tres monarquies merovíngies una joguina en les seves mans, fins al punt que la figura del monarca va començar a difuminar-se en favor dels majordoms de palau, els poderosos ministres principals dels reis i veritables posseïdors del poder. Aquests majordoms són els que van assentar les bases de les veritables dinasties aristocràtiques, mentre pugnaven per fer-se amb el control dels nomenaments dels bisbes de les diferents seus episcopals.

Dagobert_reçoit_le_royaume_Franc.jpg

Dagobert I

La fragmentació va comportar la debilitat de la monarquia, però va donar pas a un procés original i decisiu en la configuració de l’Europa medieval: la negociació de l’espai com a fet polític va derivar en la creació d’un espai econòmic en el qual els grans latifundis de la vella classes senatorial romana van convertir-se en senyorius nobiliaris mitjançant les aliances matrimonials entre gal·loromans i francs.

Els grans vencedors de la lluita aristocràtica pel poder merovingi van ser els majordoms d’Austrasia, regne que s’estenia des de Reims fins a les fronteres del Rhin. La condició de regne de frontera que havia de fer front a les ofensives de bàvars i turingis va atorgar als majordoms d’Austrasia un poder militar i una autoritat política superior a la que cap altre poder va ser capaç d’acumular en els diferents regnes merovingis.

Des de començaments del segle VII, el predomini dels majordoms de palau austrasians va fer-se evident: Arnulf de Metz i Pipí de Laden, caps de les principals famílies aristocràtiques de la regió van crear, mitjançant el casament dels seus fills Ansegisel i Begga, les bases d’una veritable dinastia de poderosos i influents majordoms. I el procés culminaria en la figura de Pipí de Herstal, el seu nét, el qual, el 687, va unificar sota el seu domini les majordomies dels tres regnes. És així com el càrrec de majordom va esdevenir hereditari en la família dels Pipins, l’origen de la dinastia carolíngia.

Charles_Martel.jpg

Carles Martell

A la mort de Pipí de Herstal, el 714, el succeiria en el càrrec Carles Martell, el seu fill bastard. Els èxits de la seva etapa de govern establirien les bases per a la construcció política de l’Imperi Carolingi sota el lideratge del seu nét, Carlemany. Però aquesta ja no és la història dels merovingis. Començava una nova etapa en la qual hem de buscar les arrels de la història de França, i també les d’Europa.

El marquès de Mirabeau, d’heroi a traïdor a la Revolució

dilluns, 12/03/2012

De nom Honoré Gabriel Riqueti, aquest polític francès, fill del fisiòcrata Víctor Riqueti, el marquès de Mirabeau, va néixer a Le Bignon el 1749. Ja des de jove, Mirabeau va guanyar-se el rebuig del seu pare, un reputat economista francès partidari de l’Antic Règim, per la seva vida desordenada. Així, va haver d’ingressar a l’exèrcit (1767) com a mesura de càstig del pare, el qual creia que aquesta seria la mesura idònia per a reconduir la vida del jove Mirabeau.

Mirabeau.jpgPerò sembla que la vida militar no va servir de gaire. Casat el 1772 amb Emilie de Marignane, només quatre anys més tard, el 1776, fugiria a l’estranger amb Sophie, la dona del marquès de Monnier; per aquest motiu va ser empresonat durant tres anys al castell de Vincennes després que una lettre de cachet (carta que imposava una pena a l’imputat sense necessitat de judici) el condemnés. Durant el seu empresonament va escriure la seva obra pòstuma: Cartes per a Sofia (1792).

Recuperada la llibertat, va iniciar-se en activitats de caràcter diplomàtic per a la monarquia de Lluís XVI i va realitzar una missió secreta a Berlín (1786) que va servir-li per a redactar les seves obres Sobre la monarquia prussiana sota Frederic el Gran (1788) i Història secreta de la cort de Berlín (1789). Finalment, semblava que l’aristòcrata de vida dispersa iniciava una etapa vital pròpia de la seva condició.

Liberal declarat, des de 1789, va unir-se a al duc d’Orleans, iniciant una carrera política sempre marcada pel doble joc. D’aquesta manera, tot i els seus orígens aristocràtics, va fer-se escollir com a diputat del Tercer Estat per Ais de Provença i va fundar el diari Courrier de Provence. La seva oratòria ardent i apassionada, al servei d’un ideari ben concret, el convertiria en un dels portaveus més destacats d’aquella assemblea. Les seves paraules, dirigides al marquès de Dreux-Bréze, en resposta al discurs del rei (23 de juny de 1789) simbolitzarien la resistència del Tercer Estat: “Aneu a dir al rei que ens trobem aquí per la voluntat del poble i que només en sortirem per la força de les baionetes”. Volia per a França diverses reformes, però gradualment aplicades, i dins una monarquia de poder limitat, que equilibrés l’Assemblea i fos equilibrada per ella.

Aquesta profunda coherència explica l’aparent contradicció de determinades posicions polítiques adoptades per Mirabeu. Per exemple, sembla que va ser un dels instigadors de la marxa a Versalles del 5 d’octubre, però, a partir de la tardor del 1789 va esdevenir conseller secret del propi monarca –que li donaria diners a canvi– sense trair mai les seves conviccions. Posteriorment, Mirabeau faria votar la contribució patriòtica d’un quart de la renda, contribuiria a la nacionalització dels béns del clergat i demanaria per al rei la possibilitat de vet absolut en oposició als patriotes. És a dir, va jugar, sempre interessadament, el paper de mitjancer entre la cort i la Revolució.

Si bé esperava esdevenir el salvador de la monarquia francesa, ni Lluís XVI ni Maria Antonieta van seguir mai els seus consells. A més, per a la seva frustració, l’Assemblea va prohibir els seus diputats ser ministres, frenant la seva carrera política. Des d’aquest moment, Mirabeau dedicaria els seus esforços en combatre a La Fayette, fins que va ser acusat d’alta traïció després d’una entrevista amb la reina, corria el mes de juliol de 1790.

Recuperada la seva popularitat, Mirabeu va ser nomenat president de l’Assemblea el març del 1791, però moriria a l’abril, víctima dels seus excessos en el treball i en la disbauxa. Orador excepcional, servit per una gran personalitat física, l’aristòcrata revolucionari va gaudir d’una popularitat immensa i en morir va ser enterrat al Panteó com un heroi de la Revolució. Aquesta condició, però, aviat li seria arrabassada en descobrir-se les memòries que adreçava al rei Lluís XVI oferint-li els seus consells. Profundament desacreditat davant de l’opinió pública, el govern de la Convenció no va dubtar en expulsar-lo del Panteó. L’heroi s’havia convertit en un traïdor.

El marquès de Sade, l’escàndol en la França del segle XVIII

dimecres, 30/11/2011

Donatien Alphonse François de Sade, conegut pel seu títol de marquès de Sade, va néixer a la ciutat de París el 2 de juny de 1740. Procedia d’una família emmarcada en la vella noblesa d’espasa, però ell va optar per allunyar-se de les possibilitats que oferia el Versalles del set-cents i dedicar-se a viure una vida d’excessos, esdevenint el primer escriptor que va descriure, amb un rigor propi d’un científic, totes les aberracions sexuals que dos segles més tard estudiaria la psiquiatria.

Sade_(van_Loo).pngEscandalós com cap altre, Sade va parlar de la naturalesa en termes propis de l’evolucionisme darwinista, aproximadament un quart de segle abans de l’aparició de l’obra de Darwin, i va descriure els seus desitjos sexuals més irracionals, tot això cent anys abans que Sigmund Freud descobrís al món l’existència de l’inconscient. D’aquesta manera, el personatge i la seva obra esdevenen un element necessari per comprendre la cara més fosca i desconeguda de la França del segle XVIII. La crítica moderna veuria en la seva obra l’expressió de la revolta de l’individu contra la societat i la religió.

Rebutjat per la societat francesa, la seva obra, en el fons, era un reflex del món en el qual havia viscut. Una França on convivien les dues cares més extremades de la moral. El rei era cristianíssim, però el model de Lluís XV no deixava espai per a l’engany, el plaer es situava per sobre de tot, les seves amants i la vida de llibertinatge eren el principal tema de debat a la cort. Així, no ens ha d’estranyar que en el seu regnat en els parcs reials parisencs apareguessin bordells privats per exercir discreta i elitistament la prostitució.

En aquest context, Sade va començar a guanyar-se la seva fama durant els anys d’aprenentatge a l’escola de cavalleria de la Guàrdia Reial. Com a conseqüència de la seva formació militar va participar en la guerra dels Set Anys (1756-1763) integrat en el cos de cavalleria. La seva carrera militar, però, no li interessava gens. Ell estava més interessat en la festa, la diversió i els excessos.

El casament amb Renée-Pélagie de Montreuil, la filla del president de Montreuil, el 1763, amb només 23 anys i per imposició paterna, tampoc va servir per tranquil·litzar la seva vida i allunyar-lo dels excessos. Com la majoria dels joves aristòcrates francesos de l’època, Sade freqüentava els bordells parisencs inclús després de contraure matrimoni, i pocs mesos després del casament va ser denunciat per una prostituta: la noia va aparèixer ensangonada a la comissaria d’Arcueil i va denunciar Sade per haver-la fustigat, tallat amb un ganivet i llançat cera sobre les seves ferides. Un joc sexual havia esdevingut tortura per a la jove.

Sade-Biberstein.jpgL’escàndol del bordell va córrer de boca en boca per l’alta societat parisenca, la qual no va dubtar a l’hora de condemnar-lo i com a “monstre”. Dues penes de presó caurien sobre marquès. Però això no va ser suficient com per allunyar-lo dels escàndols. Així, el 1766 abandonaria la seva dona per donar pas a una existència marcada per l’alternança de la disbauxa, l’escàndol i la presó.

D’aquesta manera, el 1772 va ser condemnat per enverinament, però va aconseguir fugir a Itàlia amb la seva cunyada. La seva sort, però, canviaria el 1777, quan retornat a París va ser detingut i condemnat a 13 anys d’empresonament pels càrrecs d’enverinament, immoralitat i sodomia. La seva estança a La Bastilla seria, contradictòriament, la que ens permetria descobrir el Sade literari, perquè va ser en la seva falta de llibertat on va llançar-se a escriure, a somiar amb viure les vides dels personatges que creava.

Tancat en una torre, allunyat del món, Sade va donar vida, en un petit pergamí que amagava sota els maons de la cel·la, al seu infern més conegut: la novel·la Les cent vingt journées de Sodome (Cent vint dies a Sodoma), relat que es mantindria inèdit fins els anys trenta del segle XX després que se’l donés per desaparegut el 1789 quan la presó va ser desmantellada pels revolucionaris. Obra mestra de Sade per les diferents perversions i patologies sexuals en ella exposades, la novel·la narra l’abús de poder que experimenten un banquer, un bisbe, un aristòcrata i un jutge sobre víctimes de la classe treballadora.

Més endavant, Sade escriuria el polèmic Dialogue entre un prêtre et un moribond (Diàleg entre un sacerdot i un moribund), obra en la qual va expressar el seu ateisme. També en aquest període va escriure Aline et Valcour, també conegut com el Roman philosophique, on exposa els seus pensaments polítics i socials, derivant en un al·legat favorable als principis de la Il·lustració. A més, va composat d’altres 35 obres, abraçant des del teatre fins als relats curts. També a La Bastilla va realitzar l’esbós de Justine ou les malheurs de la vertu (Justine o els infortunis de la virtut), apareguda el 1791, on relata tot tipus de tortures, vexacions sexuals i rituals d’una crueltat extrema patits per una jove virtuosa i sense recursos. Va ser un èxit de ventes a la França revolucionària.

Aline-et-Valcour_T3-P459.jpegAmb l’esclat de la Revolució francesa, el 1789, els empresonats a La Bastilla van ser alliberats. Sade tornava a la llibertat, però es trobava amb una França en metamorfosi on els principis aristocràtics ja no eren hegemònics. El fet de trobar-se enfrontat amb un món en transformació va comportar per a Sade una nova etapa d’activisme polític. Així, el 1790, va unir-se a la causa jacobina a través de la publicació de pamflets polítics revolucionaris. Tres anys després, coincidint amb la introducció del Govern Revolucionari, arribaria a ser secretari del Club dels Jacobins, però va abandonar el càrrec escandalitzat pel Terror. Ell, que havia practicat tot tipus de tortures i havia arribat a assassinar per satisfer les seves passions sexuals, no era capaç d’enfrontar-se a la mort en la guillotina de persones anònimes sospitoses d’integrar la contrarevolució. Tota una paradoxa vital.

El 1795, de forma clandestina, Sade va publicar La philosophie dans le boudoir (La filosofia dins del tocador), on narrava les perversions d’un grup de llibertins. La importància de l’obra, però, es troba en la introducció d’idees polítiques. Així, Sade en aquesta novel·la parteix dels sofismes il·lustrats i els ideals revolucionaris i arriba a una sèrie de conclusions polèmiques: l’Estat no té dret a penar ni els assassinats ni els crims dels homes, que en cas de robatori el que hauria de ser castigat és qui l’ha patit i que l’única infracció mereixedora de càstig legal hauria de ser el suïcidi.

El 1801, apareixia a la França napoleònica un pamflet anònim que satiritzava el partit en el poder. Tot i que no va poder demostrar-se, Sade va ser acusat de ser l’autor. Els temps havien tornat a canviar, i el poder de Napoleó va llançar-se contra el marquès: aprofitant l’aparicií il·lustrada de la novel·la eròtica La nouvelle Justine, suivie de l’histoire de Juliette, sa soeur (La nova Justine i la història de Juliette) va ser acusat d’autor pornogràfic i enviat al manicomi de Charenton, on passaria la resta dels seus dies.

El marquès de Sade va morir, malalt, arruïnat i marginat per la societat el 2 de desembre de 1814. La seva obra es mantindria censurada durant el segle XIX. És més, una bona part de la seva producció no va ser publicada mai en vida del marquès fins que el segle XX va reivindicar la seva figura: els artistes revolucionaris de l’avantguarda i el surrealisme van reivindicar-lo com a precursor del seu moviment. El sadisme sortia finalment del racó de la història.

L’enigma Lluís XVII

dimecres, 21/09/2011

Lluís Carles de Borbó, fill de Lluís XVI i Maria Antonieta, el petit príncep francès de naturalesa dèbil i malaltissa, només tenia set anys quan va arribar, acompanyat pels seus pares, a la impressionant fortalesa del Temple de París on la família reial seria confinada el 1792 després de l’assalt del Palau de les Tulleries del mes d’agost. I allà va seguir després de l’ajusticiament dels seus pares a la guillotina, confiat a les mans del sabater Simon i a la seva dona, els quals, per ordre del Comitè de Seguretat Nacional, van fer tot el que estava a les seves mans per cuidar de la seva delicada salut. Fins i tot, es diu que el nen, l’hereu de la corona, va ser vist jugant als jardins de la fortalesa.

Louis_Charles_of_France.jpg

Tot i això, el gener de 1794, el matrimoni Simon va veure’s obligat a abandonar la fortalesa, donant pas a un cruel empresonament pel petit príncep, el qual va ser reclòs en una habitació fosca i tapiada, donant-se-li el menjar a través dels barrots de la cel·la, restant aïllat del món exterior en el què aviat esdevindria una claveguera pudenta. Dos guàrdies s’encarregaven dos cops al dia que el nen seguís al seu confinament. Tanmateix, això és el que ens expliquen els historiadors de la Restauració borbònica de 1814, ja que mai podrem saber exactament quina va ser la veritat perquè la documentació va ser destruïda. És molt probable que tota aquesta part del confinament no sigui més que un intent més de crear una llegenda negra al voltant de Robespierre, i a la vegada crear un mite de la figura mai regnant del nen que passaria a la història amb el nom de Lluís XVII.

Segons la llegenda, ningú no va entrar a la cel·la de Lluís XVII durant la part final del Govern Revolucionari, fins que, després del cop de Termidor, el 18 de juliol de 1794, Paul de Barras, el que seria l’home fort del Directori, va visitar la presó. Segons el seu informe, el nen patia una greu situació d’abandó però en cap moment es diu que la seva cel·la estigués tapiada. Aleshores va ser-li assignat un nou cuidador, Jean Jacques Christophe Laurent, i les condicions del seu empresonament van millorar, però aviat el nen emmalaltiria novament, ara de tuberculosi. La seva mort es confirmava el 8 de juny de 1795.

Lluis XVII.jpg

Fins aquí la història oficial del que va ser el delfí de França en temps de la Revolució. Poc més caldria ressenyar de la seva figura, gens transcendental per a la història, de no ser pels rumors que pocs mesos després de la seva mort ja van començar a córrer pel París contrarevolucionari. Des d’aleshores la seva figura va esdevenir un enigma digne dels millors fulletons d’Alexandre Dumas.

El primer rumor que sorgeix indica que la dona del sabater Simon, convençuda de la desgràcia que esperava al nen després de la seva marxa del Temple, havia substituït el príncep per un impostor gràcies a l’ajuda d’un dels cuiners de la presó. Igualment, el fet que fos enterrat al cementiri de Santa Margarida en una tomba sense nom i que Maria Teresa, la seva germana, mai hagués d’identificar el cadàver van alimentar les teories conspiratives. Aviat sorgiria un nou rumor que indicava que el seu certificat de mort havia estat falsificat. D’aquesta manera, durant els anys posteriors a la seva mort les teories que justificaven la supervivència de Lluís XVII van anar introduint-se en l’opinió pública francesa, donant pas a l’aparició de diferents personatges, més o menys pintorescos, que asseguraven ser el veritable rei de França.

luis xvi y familia confinados temple.jpg

El primer d’aquests impostors que va tenir una relativa importància va ser Jean-Marie Hervagault, el qual va reclamar la corona el 1798. Fill d’un sastre del barri de Saint Antoine de París, de complexió forta i amb una gran semblança amb alguns membres de la família reial, fins i tot el bisbe de Savines va reconèixer-lo com a fill del guillotinat Lluís XVI. Aviat, però, es demostraria la seva mentida.

Un altre cas destacat d’intent d’usurpació de la personalitat del príncep va haver de patir-lo el restaurat Lluís XVIII el 1815. Aleshores, un tal Carles de Navarra va enviar una carta al monarca assegurant ser el veritable Lluís XVII. Un enviat de la monarquia va sotmetre l’impostor a un qüestionari del qual va ser incapaç de respondre a cap de les preguntes compromeses. En conseqüència va ser condemnat a set anys de presó. En realitat, aquest Carles de Navarra es deia Bruneau i era el fill d’un sabater.

K. Naundorff.jpg

Karl Wilhelm Naundorff

Tanmateix, el delfí amb més crèdit entre la societat versallesca va ser Karl Wilhelm Naundorff, un personatge extravagant que havia treballat com a rellotger a la localitat alemanya de Crossen abans d’arribar a París fugint d’una condemna per falsificació de moneda. Sorprenentment, Naundorff parlava amb una precisió inusitada sobre les estances de Versalles i va fer fortuna en les seves relacions amb una part de la noblesa cortesana. Finalment, el rei Lluís Felip va acabar expulsant-lo de França el 1836. Tanmateix, els seus successors van seguir proclamant-se hereus del tron francès i, fins i tot, algun d’ells va emprar el cognom dels Borbó.

I com els tres casos citats van donar-se prop d’uns quaranta més en els anys posteriors a la Revolució i l’Imperi. Fins i tot van arribar a presentar-se suposats hereus al tron que ni tan sols parlaven francès. És coneguda la anècdota que, a mitjans del segle XIX, va arribar a presentar-se un indi mestís per reclamar els seus drets a la corona davant l’estupefacció dels francesos. Uns van ser empresonats per farsants, d’altres van viure la farsa fins a la fi de les seves vides, com en el cas del baró de Richemont, enterrat sota l’epitafi “Aquí descansa Lluís Carles de Borbó”.

Finalment, per acabar amb les especulacions, el 1846 va decidir-se l’exhumació del cadàver. Les lesions que presentava el difunt es corresponien amb les indicades a l’informe de l’autòpsia que s’havia realitzat a la seva mort. El primer problema va arribar quan els experts van considerar que els óssos corresponien a un mascle d’uns 14 anys i aproximadament 1,55 metres d’alçada: el nen tenia 10 anys quan va morir i no era gaire alt. Així, l’exhumació del cadàver no va fer més que alimentar el mite del canvi i la salvació del delfí.

Coeur-de-louis-XVII.jpg

Cor de Lluís XVII a Saint Denis

La llegenda, però, no ha pogut arribar viva als nostres dies. Així, l’evolució de la ciència, gràcies als estudis de l’ADN, va permetre posar fi al mite del rei sobreviscut a la Revolució. Existeix un tipus d’ADN, el mitocondrial, que es transmet de forma inalterable de mares a fills. Per tant, només calia comparar una prova genètica de Maria Antonieta amb les del nen trobat al Temple per saber si aquell mort era realment el delfí.

El professor Jean-Jacques Cassiman, expert en estudis genètics de la Universitat belga de Lovaina, va ser l’encarregat de realitzar la prova, tot després de localitzar tres mostres fiables de cabell de Maria Antonieta. Ara bé, d’on es podia extreure material genètic del nen del Temple? Del seu cor. I és que el metge que va practicar l’autòpsia, Philipe-Jean Pelletan, va extirpar-li i va amagar-lo a casa seva. Posteriorment, el cor va ser robat i va estar desaparegut durant dècades, abans d’aparèixer a la cripta reial de Saint Denis de París el 1976.

Amb les mostres extretes del cor de Saint Denis, el professor Bernard Brinkmann, de la Universitat alemanya de Münster, va poder posar fi al misteri: l’ADN estret dels cabells de Maria Antonieta i el del cor del nen del Temple eren coincidents. Efectivament, Lluís Carles de Borbó, el Lluís XVII dels contrarevolucionaris monàrquics, era aquell nen mort de tuberculosi el 1795. El rei perdut dels francesos havia aparegut l’abril de 2000 posant fi al misteri i la llegenda alimentada al llarg de més de dos-cents anys. La resposta la tenia la ciència.

Charlotte Corday, l’assassina de Marat

dissabte, 30/07/2011

Fervent seguidora de la Gironda, Marie-Anne-Charlotte de Corday d’Armont va néixer a Saint-Saturnin-des-Ligneries el 1768.

charlotte-corday.jpg

Apassionada lectora de les obres de Rousseau, Plutarc i de Corneille (de qui era besnéta), durant la Revolució va esdevenir una gran defensora de les idees republicanes revolucionàries expressades pels girondins, però va acabar indignant-se davant els excessos revolucionaris. La proscripció dels diputats girondins, el 31 de maig i el 2 de juny de 1793, va portar-la a la resolució de liquidar Marat com a formar de resoldre les matances i la guerra civil soterrada, ja que el feia responsable d’aquests fets pels seus incendiaris escrits.

Així explicava ella mateixa el perquè dels seus actes en una carta de justificació:

Fins quan, maleïts francesos, gaudireu dels problemes i les divisions? Ja fa massa temps que els facciosos i els brivalls han imposat la seva ambició per sobre de l’interès general. Per què, víctimes del seu furor, s’han destruït a si mateixos, per establir el dessig de la tirania sobre les runes de França? Les faccions esclaten per qualsevol lloc, la Muntanya triomfa gràcies al crim i a l’opressió, alguns mostres banyats amb la nostra sang condueixen aquestes abominables conspiracions… Treballem en la nostra perdició amb més zel i energia del que mai abans havíem dedicat a la conquesta de la llibertat! Oh francès, una mica més de temps  i no restarà més que el record de la nostra existència!

Jacques-Louis_David.jpg

D’aquesta manera, Corday va arribar a París procedent de Caen, va aconseguir penetrar a la casa del membre de la Convenció i va apunyalar-lo mentre aquest es trobava al bany (13 de juny de 1793). Alphonse de Lamartine, a la seva Histoire des Girondins (1847) narrava així l’assassinat de Marat:

Va baixar del cotxe en el costat oposat del carrer, enfront de la residència de Marat. La llum començava a desaparèixer, especialment en aquell barri enfosquit per cases altes i estrets carrers. La portera, en un principi, va negar-se a deixar entrar la jove desconeguda al tribunal. Tot i això, aquesta va insistir i va arribar a pujar alguns esglaons de l’escala mentre la portera cridava. Arrel d’aquest soroll, la majordoma de Marat va entreobrir la porta i va negar l’entrada de l’estrangera a l’apartament. La cridòria de l’enfrontament entre les dues dones, una suplicant que la deixessin parlar amb l’amic del poble i l’altra obstinada en impedir la seva entrada, va arribar a oïdes de Marat. Aquest va comprendre que la visitant era l’estrangera que havia enviat dues cartes durant el dia. Així, mitjançant un fort crit va ordenar que la deixessin passar.

Ja fos per gelosia o desconfiança, Albertine, la majordoma, va obeir l’ordre amb repugnància i remugant. Va introduir la jove noia a la petita cambra on es trobava Marat i va deixar, en retirar-se, la porta del passadís entreoberta per poder escoltar qualsevol paraula o moviment del malalt.

445px-Charlotte_Corday.jpg

La cambra estava escassament il·luminada. Marat estava prenent un bany. En aquest descans forçat que reclamava el seu cos emmalaltit no deixava descansar la seva ànima. Un tauler matusserament col·locat a sobre de la banyera estava cobert amb papers, cartes obertes i escrits a mig realitzar. Sostenia en la seva mà dreta la ploma que l’arribada de l’estrangera havia deixat en suspens sobre la pàgina. Aquest paper era una carta a la Convenció on demanava el judici i la proscripció dels darrers Borbons tolerats a França. Al costat de la banyera, una pesada peça de roure similar a un tronc donava forma a un escriptori; la font impura des d’on havien emanat des de feia tres anys tants deliris, tantes denúncies, tanta sang. Marat, cobert en la seva banyera per un drap brut i tacat de tinta, no tenia fora de l’aigua més que el cap, les espatlles, el cim del bust i el braç dret. No hi havia res en les característiques d’aquest home que anés a estovar la mirada de la dona ni a fer vacil·lar el cop. El cabell gras, envoltat per un mocador brut, el front fugisser, els ulls descarats, el rasclet destacat, la boca immensa i burleta, el pit pilós, els membres picats per la verola, la pell lívida: tal era Marat.

Charlotte va evitar detenir la seva mirada sobre ell, per por de trair l’horror que li provocava a la seva ànima aquest assumpte. Dempeus, abaixant els ulls, les mans pendents davant la banyera, va esperar al fet que Marat la interrogués sobre la situació a Normandia. Ella va respondre breument, donant a les seves respostes el sentit i el color susceptibles d’afalagar les presumptes disposicions del demagog. Ell li demanaria a continuació els noms dels diputats refugiats a Caen. Ella els hi dictaria. Ell els escriuria, i després, quan va acabar d’escriure aquests noms: “Està bé! –dit amb el to d’un home segur de la seva venjança– En menys de vuit dies aniran tots a la guillotina!”.

corday-turba.gif

Amb aquestes paraules, com si l’ànima de Charlotte hagués estat esperant un últim delicte per convèncer-se de donar el cop, va prendre del seu pit si un ganivet i el va enfonsar fins al mànec en el cor de Marat amb una força sobrenatural. Charlotte va retirar amb el mateix moviment el ganivet ensangonat del cos de la víctima, i va deixar que caigués als seus peus— “A mi, la meva benvolguda amiga!”—, i va expirar sota el cop.

Com a conseqüència de l’assassinat de Marat, Charlotte Corday va ser condemnada a mort i guillotinada el 17 de juliol de 1793 a París.

734px-The_heroic_Charlotte_la_Cordé,_upon_her_trial,_at_the_bar_of_the_revolutionary_tribunal_of_Paris,_July_17,_1793.jpg

Els símbols de la República francesa: el 14 de juliol

dijous, 14/07/2011

Jornada revolucionària parisenca que marca l’esclat de la Revolució francesa, el 14 de juliol va convertir-se en la data de la festa nacional francesa des de fa més d’un segle. Així, la presa de la Bastilla s’associa actualment amb una jornada amb solemnes desfilades militars en connivència amb les festes i els focs artificials.

L’origen del fet el trobem en la gran agitació regnant al París pre-revolucionari. Des de la primavera de 1789, els Estats Generals s’havien convertit en Assemblea Nacional Constituent, i el mes de juliol el rei Lluís XVI va fer concentrar-se les tropes al voltant de la ciutat, a més de destituir a Necker, un ministre reformista en el qual residien part de les esperances de canvi del Tercer Estat. En aquest clima convuls, i després d’unes jornades d’agitació i els primers esclats revolucionaris populars, el matí del 14 de juliol el poble de París va armar-se als Invàlids i després va dirigir-se cap al polvorí de la Bastilla, la vella fortalesa símbol de l’absolutisme. Després d’un sagnant enfrontament, el poble va fer-se amb la presó i va posar en llibertat els pocs presoners que s’hi trobaven allí. Era la primera victòria del poble de París contra un símbol de l’Antic Règim.

Prise_de_la_Bastille.jpg

La Festa de la Federació del 14 de juliol de 1790 celebraria amb gran pompa el primer aniversari de la insurrecció, i durant tot el cicle revolucionari va recordar-se la data com a símbol de la victòria del poble sobre la tirania. Així, la celebració de 1790 es recordaria com un gran moviment de confraternització de la nació francesa. A París, el Camp-de-Mart va esdevenir un gran amfiteatre dominat pel dit altar de la pàtria, aixecat en l’esplanada que acolliria els 14.000 federats arribats d’arreu del país. Després de la missa, La Fayette, heroi de la guerra d’Independència dels Estats Units, va prendre la paraula per arengar els presents sota el discurs de comunió amb el rei per a defensar la llibertat, la constitució i la llei. Després, Lluís XVI juraria respecte a la constitució redactada per l’Assemblea. A les províncies també es reproduirien aquests pactes dels federats. Els ciutadans s’havien apropiat de la festa, donant lloc a un dels primers impulsos del patriotisme francés.

H_P_Perrault_Prise_de_la_Bastille_(painted_1928).jpg

En els anys posteriors a la Revolució (1800-1870) cap dels diferents règims que se succeïren en el país va commemorar novament la data, fins que amb la instauració de la Tercera República, els seus dirigents, i especialment Gambetta, van buscar l’exaltació dels fonaments republicans del règim en la història francesa. Així, per iniciativa del diputat del Sena Benjamin Raspall, va aprovar-se la llei de 6 de juliol de 1880 que instaurava oficialment el 14 de juliol com a festa nacional republicana. D’aquesta manera van començar a impulsar-se arreu del país una sèrie de celebracions laiques a les escoles, inauguracions d’estàtues republicanes, repartiment d’aliments als indigents, il·luminacions, repic de campanes i desfilada de tropes.

marianne.jpg

Marianne, el símbol femení i laic de la República francesa

Ja des d’un principi varen destacar-se el caràcter laic, patriòtic i militar de la celebració, com a mostra del ressorgiment de França després de la desfeta nacional davant Prússia el 1870 i la crisi derivada –esclat de la Comuna inclòs–. Totes les comunes n’hi participaven, en una festa que ja s’iniciava en la nit del 13 de juliol amb una desfilada nocturna il·luminada amb torxes. Al dia següent, els campanars de les esglésies i les salves dels artillers anunciaven la desfilada militar, el dinar, els espectacles i els jocs. La jornada es tancava amb balls i focs d’artifici. A més, s’entronitzava a Marianne, el símbol femení i laic de la República mitjançant la proliferació de reproduccions del seu bust en espais públics i la venda de litografies on era representada amb el barret frigi o amb la bandera tricolor.

Les localitats de majoria conservadora rebutjarien inicialment la idea de celebrar una ideologia laica i republicana. Monarquistes i catòlics consideraven encara en aquells moments la Revolució com un fet que traïa la història i la tradició francesa, i el 14 de juliol suposava més un drama que un triomf de la llibertat i l’emancipació de la ciutadania. Les desfilades triomfants que havien recorregut la capital la tarda de la caiguda de la fortalesa de l’Antic Règim eren per a ells una simple reunió d’indesitjables agitadors. Ara bé, aquesta perspectiva aviat quedaria reduïda gràcies a les referències del govern al 14 de juliol de 1790, fent força en la idea de festa patriòtica que incorporava a tots els francesos. El dia que, segons Gambetta, s’havia “fundat la nació francesa”.

Arribats al segle XX, després dels moments d’austeritat imposats per la conjuntura bèl·lica de 1914-1918, el 14 de juliol de 1919 esdevindria la gran festa de celebració de la victòria. Igualment, el 14 de juliol de 1945 esdevindria l’esclat patriòtic després de l’ocupació alemanya, amb tres dies d’activitats festives cíviques.

Actualment, el 14 de juliol encara suposa un gran aconteixement pel país. A París, la tradicional desfilada militar pels Champs Élysées és objecte d’una minuciosa preparació i és un èxit de públic any rere any. A més, a tots els indrets de França hi ha balls, il·luminacions especials i focs d’artifici. Això sí, el temps passa i cada president de la Cinquena República ha buscat posar el seu segell personal a la jornada.

defile14juillet2006.jpg

D’aquesta manera, el president Giscard d’Estaing va fer desfilar les tropes pel recorregut que enllaça les places de la Bastilla i la República, recuperant la tradició del París revolucionari. D’altra banda, a la presidència de François Mitterrand, el 14 de juliol de 1789 va suposar el punt culminant dels actes dedicats al bicentenari de la Revolució francesa.

Madame de Pompadour

dimarts, 5/07/2011

Si preguntéssim pel nom de la dona del rei francès Lluís XV (1710-1774) segurament la majoria hauria de pensar una bona estona abans d’encertar el nom d’una polonesa de cognom impronunciable: Maria Leszczynska (1703-1768), única esposa del monarca i amb la qual va tenir deu fills (entre ells el futur Lluís XVI). En canvi, possiblement, bona part dels lectors no dubtarien a l’hora d’assenyalar el nom de la seva amant més destacada: Madame de Pompadour (1721-1764). Una dona bellíssima i il·lustrada que va posar als seus peus la cort del Versalles del segle XVIII.

Pompadour.jpg

Jeanne-Antoinette Poisson, la marquesa de Pompadour, va ser només una de les moltes favorites que va tenir el Ben Amat Lluís XV, però ha passat a la història com la més destacada i influent del període. Es diu que va arribar a ser més estimada que la legítima esposa del rei i gràcies a la seva habilitat política va guanyar-se un lloc destacat en la història francesa, lloc més honorari i deutor de la rumorologia cortesana i popular que no pas real. Possiblement allò més destacat de la seva figura va ser el fet que per primera vegada una amant oficial d’un monarca francès no procedia de l’aristocràcia, sinó de la burgesia.

Famosa en el món il·lustrat del París del set-cents, va conèixer Lluís XV el 1745, precisament quan aquest estava de dol per la mort de la seva segona amant, la duquessa de Châteauroux. Va ser en un ball de màscares celebrat a Versalles en celebració del casament del fill del rei quan va produir-se l’acostament, i ràpidament va esdevenir una visitant habitual que es convertiria en amant del rei i s’instal·laria a Versalles amb només vint-i-quatre anys. Com que per poder ser presentada a la cort era necessari que s’ennoblís, Lluís XV va crear el el feu de Pompadour, un marquesat amb títol i escut d’armes per a la seva nova amant. Tanmateix, Jeanne-Antoinette estava casada amb un jove parisenc al qual abandonaria legalment per convertir-se en la favorita oficial del monarca.

Pompadour 1750.jpg

Tot i els seus orígens plebeus i la necessitat de refinar els seus modals i el llenguatge, la Pompadour aviat dominaria les manifestacions típiques de l’etiqueta cortesana versallesca i entraria en un món d’aliances, conspiracions, política i frivolitats. Fins i tot, la marquesa va aconseguir el respecte de la dona del monarca, i alguns autors arriben a qualificar la seva relació d’amistat. En canvi, els fills de la reial parella sembla que no van veure-la mai amb bons ulls i l’anomenaven “notre maman putain”. Fet que tampoc sembla que afectés en excés la favorita reial.

Al contrari del que deia la creença popular estesa a la França de la Il·lustració, Jeanne-Antoinette no va tenir mai gaire influència política directa, però sí que va jugar un important paper en l’ombra. Això va comportar que li sorgissin molts enemics entre els cortesans del rei, els quals pensaven que era una desgràcia que el rei es comprometés d’aquesta manera amb una plebea. Però això no va suposar cap impediment perquè aviat els diplomàtics no concebessin possible la celebració d’un sopar a la cort sense la seva presència. Igualment, els polítics versallescs ja no veurien possible una reunió amb el rei sense el seu arbitratge des de l’ombra; ni els intel·lectuals il·lustrats una vetllada sense la seva conversa refinada.

Pompadour Drouais.jpg

També va destacar el seu suport al moviment il·lustrat. Així, havia conegut Voltaire abans d’arribar a la cort, i sembla que l’enciclopedista va aconsellar-la respecte del seu paper a palau. També va recolzar discretament el projecte de l’Encyclopédie de Denis Diderot. A la seva mort, Voltaire va escrure que: “Estic molt trist per la mort de Madame de Pompadour. Li estava endeutat i estic en dol per gratitud. Sembla absurd que mentre un vell escriptor, a penes capaç de caminar, encara està viu, una dona formosa, al bell cor d’una carrera esplèndida, mori a l’edat de quaranta anys”. Ja havia passat a la història eclipsant injustament la figura del seu amant. Va morir a temps de no veure com el món cortesà amb el que havia somiat des de la seva infantesa s’enfonsava camí de l’esclat de la Revolució.

La “Pau Armada”: l’acord defensiu entre França i Rússia

diumenge, 26/06/2011

La caiguda del canceller Bismarck el 1890 suposaria la fi de l’aïllament de França en les aliances internacionals i donaria pas al període que coneixem com la “Pau Armada” (1890-1914). Les relacions entre Alemanya i Rússia havien anat deteriorant-se paulatinament i França no va desaprofitar l’ocasió per tornar al terreny de joc de les relacions internacionals. Ara la Tercera República francesa trobaria en la Rússia tsarista una nova aliada a canvi de l’ajuda financera necessària pel desenvolupament industrial rus a canvi d’un conveni militar.

Així, el 1892, França i Rússia signarien una aliança defensiva que posava els ciments del que seria la Triple Entesa, pels motius que es detallen en aquesta carta del Ministre d’Afers Estrangers rus a l’ambaixador rus a París (1891):

La situació creada a Europa per la manifesta renovació de la Triple Aliança i l’aliança més o menys probable de la Gran Bretanya a les finalitats polítiques que aquesta Aliança persegueix ha motivat […] un canvi d’idees entre l’antic ambaixador de França i jo [el Ministre d’Afers Estrangers de Rússia], orientades a definir l’actitud que, en les circumstàncies actuals i davant de certes eventualitats, podria convenir més encertadament als nostres respectius governs, els quals, restant fora de qualsevol Lliga, tenen també els sincers desitjos de recolzar el manteniment de la pau amb les garanties més eficaces.

Per això hem estat animats a formular els dos punts següents:

1. Amb la finalitat de contribuir i consagrar l’Entesa cordial que els uneix, i amb el desig de contribuir de comú acord al manteniment de la pau que forma l’objecte dels seus vots més sincers, els dos Governs declaren que es concertaran entre si sobre tota qüestió que alteri la pau general.

2. En el cas que aquesta pau sigui posada efectivament en perill i especialment si una de les dues parts és amenaçada d’una agressió, les dues parts convenen entendre’s sobre les mesures a adoptar davant aquella eventualitat, la realització de les quals s’imposaria de forma immediata i simultània als dos Governs […].

La crítica a l’excusa de la missió civilitzadora del colonialisme

dijous, 23/06/2011

A més dels motius polítics, econòmics i ideològics que van tenir un paper essencial en l’expansió colonial dels països europeus, podem trobar una sèrie de connotacions racistes que es sumaven a la ideologia nacionalista exaltada pròpia del final del segle XIX. D’aquesta manera, per tot Europa va proliferar postulats racistes que afirmaven la superioritat de la raça blanca i la seva missió civilitzadora enfront de les races inferiors dels països colonitzats.

Aquesta era una ideologia derivada de l’acceptació del que anomenem darwinisme social, una interpretació de la teoria de l’evolució de Darwin aplicada a la dinàmica de les societats. Segons aquesta teoria, les societats més desenvolupades tenien l’obligació d’imposar-se a les menys desenvolupades per afavorir d’aquesta manera la millora general de l’ésser humà. Polítics, escriptors i suposats científics van defensar aquesta idea i van influir en àmplies capes de la població.

Una de les poques veus crítiques amb aquest pensament majoritari va ser la de Georges Clemenceau, republicà radical, que exposava així la seva crítica sobre la idea de la missió civilitzadora de l’home blanc en un discurs davant la cambra de diputats francesa (juliol de 1885):

Races superiors! Races inferiors! És fàcil dir-ho. Per la meva banda, jo m’aparto d’aquesta opinió, especialment després d’haver vist savis alemanys demostrar científicament que la francesa és una raça inferior a l’alemanya. No, no existeix el dret de les anomenades nacions superiors sobre les anomenades nacions inferiors […].

Georges_Clemenceau.jpg

Georges Clemenceau

La conquesta que preconitza vostè [referint-se a Jules Ferry] és la de l’abús, ras i curt, la de la força que dóna la civilització científica sobre les civilitzacions primitives per apoderar-se de l’home, torturar-lo i esprémer-li la força que té en benefici d’un pretès civilitzador.