Entrades amb l'etiqueta ‘Història de França’

Jean-François Millet

dijous, 4/10/2012

Jean-François Millet (1814-1875) és un dels principals representants del realisme pictòric, de caràcter compromès i testimonial, a la França del segle XIX. Originari d’una família benestant de la Normandia, aviat va mostrar la seva preocupació per les figures austeres dels pagesos i per la natura que envoltava les seves figures. D’aquesta manera, Millet va convertir-se en un pintor lligat a la terra i el paisatgisme. Tanmateix, tot i que va arribar a ser qualificat de socialista per la seva clientela burgesa, cal tenir sempre present que el seu tarannà era molt conservador.

Jean-Francois Millet.jpg

Jean-Francois Millet

En qualsevol cas, els seus quadres reflecteixen la senzillesa, l’esforç del treball i la fraternitat humana que caracteritzaven el món pagès, tan allunyat del París industrial que estava creixent en aquell moment. Millet posseïa un profund sentit de la natura, la interpretava i cercava el seu sentit. Va introduir en la seva obra una senzillesa i una quietud que encara avui sedueix l’espectador i el transporta cap als camps i els boscos on el mateix pintor se sentia refugiat. És a dir, el món rural simbolitzava la bondat originària, en contraposició a la postura revolucionària del sector obrer.

L’obra més coneguda de Millet és L’Àngelus (1859), composició que presenta una imatge quotidiana: una parella de camperols que aturen la seva feina per resar l’Àngelus que s’endevina que sona des de la llunyania. La simplicitat de l’escena és aclaparadora, convidant al recolliment i la introspecció. Igualment, les figures humils assoleixen un alt grau de solemnitat. L’atmosfera de l’escena sembla boirosa, el que simplifica el volum de les figures, cosa que genera una fusió entre els personatges i el paisatge natural, realçant el patetisme de l’obra.

Jean-François_Millet_(II)_001.jpg

L’altre gran quadre de Millet és Les espigadores (1857). En aquest cas, ens retrobem amb la vida quotidiana del món camperol: unes dones recollint les espigues caigudes. Novament la simplicitat i les figures humils, senzilles, del món rural. Ara bé, la grandesa del realisme pictòric és que iguala els personatges humils a l’alçada dels vells herois de l’art acadèmic. Fugint de qualsevol idealització classicista, la dignitat del treball de les espigadores no enveja res als herois de la història de la pintura. La pagesia és retratada pel pintor sense cap mena d’embelliment ni d’idealització caracteritzada per la indumentària pobra i senzilla i els rostres cansats.

Jean-François_Millet_(II)_002.jpg

La catedral de Saint-Denis

dilluns, 3/09/2012

Segons la tradició, a Saint-Denis està enterrat Sant Dionís, a qui el Papa va enviar com a primer bisbe encarregat de l’evangelització de la Gàl·lia a París i que segons la llegenda hauria mort a Montmartre cap a finals del segle III. La llegenda ens diu que després de morir decapitat, el seu cos va aixecar-se per dirigir-se des del patíbul fins el punt en el qual havia de ser enterrat. I la documentació ens diu que en temps del Baix Imperi Romà existia un cementiri en el lloc on avui s’aixeca la basílica, consagrada en catedral el 1966.

dsc04548.jpg

Basilique Saint-Denis, France : portail du transept nord, tympan

Martiri de Sant Dionís

El 475, Santa Genoveva, la patrona de París, va aixecar una petita església en honor de Sant Dionís, la qual va ser ampliada durant l’època merovíngia, en els segles VII i VIII, i a la qual va sumar-s’hi una abadia benedictina. I és que l’edifici que es va anar renovant fins al segle XIV. El 639, el rei franc Dagobert I va escollir Saint-Denis com a lloc d’enterrament, inaugurant així una tradició de l’edifici com a panteó reial que arribaria fins el 1824, a la mort de Lluís XVIII. Aquesta condició de necròpolis reial va convertir Saint-Denis en un santuari nacional, un espai de la memòria francesa de gran importància política i estatal.

Des del punt de vista històric i artístic, el corifeu i el cos occidental de l’església es consideren els exemples fundacionals del gòtic francès. Elements bàsics de l’arquitectura catedralícia gòtica es documenten per primer cop en la catedral: l’arc apuntat, la desmaterialització dels murs perimetrals, el deambulatori com espai continuat amb la presència de capelles radials… Tot això com a conseqüència de la tasca de l’abat Suger (1080-1151), artífex intel·lectual de Saint-Denis, qui en el segle XII va fer enderrocar la vella església carolíngia i va fer construir-ne la gòtica.

Suger_Denis.jpg

L'abat Suger

L’abat Suger volia bastir un edifici que representés el poder la monarquia francesa i esdevingués la personificació de l’Església catòlica com la representant terrenal de la Jerusalem celestial. D’aquesta manera, el poder polític i el religiós convergien en una nova arquitectura de gran força retòrica i simbòlica, a la vegada que l’edifici s’omplia de relíquies. En aquest sentit, el tipus de façana amb tres carrers apareix per primera vegada en aquest edifici, de la mateixa manera que el Judici Final representat en el pòrtic central.

Basilique_Saint-Denis_Portail_central_reduct.JPG

Un cop acabada i consagrada la façana occidental, l’abat Suger va emprendre les tasques de remodelació del cor. El rei Lluís VII el Jove (1137-1180) va recolzar els plans de l’abat, fidel conseller i home de confiança del monarca, fins al punt que va ser nomenat regent quan el rei va abandonar el país per participar en la segona Croada. I és que el jove monarca tenia clar el simbolisme de Saint-Denis per a la França en construcció.

En el cor de Saint-Denis es farien realitat les primeres concepcions arquitectòniques pròpies del gòtic francès: el doble deambulatori separat únicament per elegants columnes, la volta de creueria, els grans vitralls que arriben fins al terra per aconseguir una il·luminació metafísica… L’impacte entre els fidels va ser enorme. Passar de l’obscuritat de les esglésies romàniques a la llum del gòtic, tot i que segurament no n’eren conscients, els situava en una nova etapa de la història.

Basilique_Saint-Denis_01.jpg

Basilica_di_saint_Denis_vetrata_05.JPG

Vitraux_Saint-Denis_190110_18.jpg

Després de la mort de l’abat Suger, les següents obres de l’abadia van produir-se en el segle XIII, quan el pas del temps va posar en perill la part superior de l’edifici. Tanmateix, arribats al trànsit cap a la baixa edat mitjana, era necessària una modernització de l’edifici que permetés reforçar el simbolisme de l’abadia com a necròpolis reial i panteó del poder francès. Així, la introducció d’un cos transversal de cinc naus va permetre que la catedral defensés la seva posició destacada com a símbol del gòtic francès. Una nova estètica arquitectònica lligada a la nova estètica del poder de la monarquia francesa.

Tanmateix, com a conseqüència de la seva condició de necròpolis reial, Saint-Denis ha esdevingut el millor exemple de l’arquitectura funerària. D’aquesta manera, podem observar l’evolució des dels sarcòfags medievals amb les figures representades fins als grans monuments del Renaixement i el Barroc. D’entre totes les tombes, cal destacar el monument funerari de Lluís XII i Anna de Bretanya, una imponent escultura de l’arquitecte florentí Giovanni Giusti de 1531.

Gisant_de_Pépin_le_Bref_et_Bertrade_de_Laon_à_la_Basilique_de_Saint-Denis,_France.jpg

Tomba de Pipí el Breu i Bertrada de Laon

Tombeau de Louis XII et Anne de Bretagne - Basilique Saint-Denis - France

Tomba de Lluís XII i Anna de Bretanya

Tombe_Louis_XIV_Basilique_St_Denis.JPG

Tomba de Lluís XIV

Louis_XVI_et_Marie-Antoinette.jpg

Tomba de Lluís XVI i Maria Antonieta

La Bastilla

dissabte, 14/07/2012

Durant el regnat del rei Carles V de França, entre 1370 i 1383, va construir-se a París una gran fortalesa destinada a protegir la Porta de Sant Antoni, a la zona est de la ciutat. Posteriorment ampliat, l’imponent edifici, de 66 metres de llargada per 34 metres d’amplada i 24 metres d’alçada, estava coronat per vuit torres i rodejat d’un profund fossar. En el segle XVI, durant el regnat de Francesc I, la fortalesa ja havia perdut la seva utilitat militar i defensiva com a conseqüència del creixement de la ciutat i va passar a ser emprada per a recepcions reials i com a seu de la tresoreria.

Bastille_Exterior_1790_or_1791.jpg

Seria en el segle XVII quan el cardenal Richelieu convertiria la fortalesa en la presó simbòlica de la monarquia absoluta francesa: a ella hi anaven a parar per ordre reial els opositors i potencials enemics del monarca així com reus il·lustres o aristòcrates, sempre tractats com a presoners en règim especial ja que havien estat tancats a la Bastilla mitjançant les letres de cachet, unes cartes signades del rei (o pels seus ministres) ordenant un empresonament sense judici.

D’entre els detinguts més famosos que per ella passarien destaquem a figures com Voltaire, Brissot o el marqués de Sade (intel·lectuals víctimes de la censura) i el llegendari i misteriós home de la màscara de ferro d’identitat desconeguda (un germà desconegut de Lluís XIV?, Molière?, D’Artagnan?).

450px-Bastille_-_Project_Gutenberg_eText_16962.jpg

800px-La_Bastille_20060809.jpg

Tanmateix, aquest confort que es donava pels presoners de règim especial contrastava amb la realitat que patien els presos comuns, confinats en els calabossos situats a sis metres de profunditat. Per això, als ulls del poble parisenc, la presó de la Bastilla aviat encarnaria el poder tirànic i absolutista de la monarquia i esdevindria una temible presó que marcava el paisatge de la capital francesa i mostrava el poder i l’arbitrarietat del rei. Per això, arribats al període prerevolucionari és habitual trobar demandes sobre la seva destrucció en els quaderns de queixes de la ciutat.

La presa de la Bastilla pel poble de París, el 14 de juliol de 1789, marcaria l’inici de la Revolució francesa. Els parisencs, que ja havien pres abans Les Invalides i s’havien fet amb armament, van marxar cap a la Bastilla conscients que era allà on podien fer-se amb la pólvora necessària per fer servir les armes. En realitat, aquest esdeveniment no va ser gens gloriós ni sagnant i només set presos comuns van ser alliberats. La seva veritable importància va ser només en el terreny simbòlic: el poble expressava el seu descontentament amb el despotisme reial. Dos dies després s’iniciava la demolició de la presó. Algunes de les seves pedres van servir per a la construcció del Pont de la Concorde i amb d’altres van fer-se maquetes a mode de souvenir de l’època. Part dels ciments de la Bastilla encara resten a la vista en la plaça del mateix nom.

Prise_de_la_Bastille.jpg

La idea de crear una plaça i erigir una columna en honor de la llibertat va sorgir el 1792, però el projecte va quedar relegat per les disputes polítiques de l’època. Seria el 1808 quan Napoleó proposaria la construcció d’una gran font amb un gegant elefant de bronze. Així, l’emperador va fer construir una peça de mida natural (de 24 metres d’alçada) que seria destruïda el 1837.

Eléphant_bastille.JPG

L’aspecte actual de la plaça, força allunyat de que segurament correspondria a un símbol nacional d’aquesta envergadura, no va arribar fins després de la Revolució liberal de 1830 que va suposar la caiguda de l’absolutisme de Carles X. Aleshores, el 1840, el rei-ciutadà Lluís Felip va decidir honrar les víctimes d’aquells dies amb l’aixecament de la “Columna de Juliol”, de 52 metres d’alçada i rematada per un geni daurat que simbolitza la llibertat, portant a les seves mans una cadena trencada i una simbòlica torxa eternament encesa. Als peus de la columna jeuen els 700 caiguts de les revolucions de 1830 i 1848.

398px-PlaceBastille20040914A_CopyrightKaihsuTai.JPG

800px-Bastille_Gay_pride.jpg

Traces_la_Bastille.jpg

L’impressionisme

divendres, 13/07/2012

L’impressionisme és l’abandonament de les convencions que seguia la pintura occidental des del Renaixement. És a dir, l’impressionisme és el pas de l’art conceptual i fonamentalment figuratiu cap a una nova pintura fonamentada en la percepció de l’instant concret d’una natura mutable i en trànsit constant. L’experiència visual triomfa per sobre de qualsevol altre concepte o temàtica per intentar captar l’instant concret de la natura o la persona, sempre pintant a l’aire lliure, o als cafès, fugint de l’estudi.

És un moviment fonamentalment pictòric que podem identificar amb les figures de Claude Monet (1840-1926), Edgar Degas (1834-1917), Eduard Manet (1832-1883) i Auguste Renoir (1841-1919). És a dir, els impressionistes són un grup relativament reduït de pintors francesos. Tanmateix, també trobem un cas excepcional dins del món de l’escultura amb la figura d’Auguste Rodin (1840-1917).

Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant,_1872.jpg

Claude Monet: Impressión, soleil levant

Claude_Monet-Waterlilies.jpg

Claude Monet: Les nimfees

Els impressionistes estaven molt influïts pels avenços tècnics que s’havien produït en el camp de la percepció visual, com ara la fotografia (per exemple, l’aspecte borrós que fàcilment tenien les fotografies si hi havia moviment va influir moltíssim en el tipus de pinzellades que aplicarien) i les investigacions sobre la descomposició de la llum que van permetre distingir entre els tres colors primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels colors primaris) també estan presents.

En aquest sentit, els impressionistes van experimentar constantment amb el fenomen de la llum i els colors. Per això aplicarien pinzellades de colors primaris, perquè fos l’ull de l’espectador el que fes la barreja, ja que aquest grup de pintors no pretenia la representació dels objectes, sinó del que l’ull hi percebia. I mai emprarien el color negre perquè significava l’absència de color. Al mateix temps van captar en els seus quadres els elements canviants que es fonien amb els volums sòlids dels objectes: el vapor dels trens, la llum, l’aigua, etc.

Manet,_Edouard_-_Le_Déjeuner_sur_l'Herbe_(The_Picnic)_(1).jpg

Eduard Manet: Le déjeuner sur l’herbe

Pierre-Auguste_Renoir,_Le_Moulin_de_la_Galette.jpg

Auguste Renoir: Le moulin de la Galette

Aquest moviment l’hem de situar fonamentalment en el París de la segona meitat del segle XIX, concretament en les dècades de 1860 a 1880. És a dir, ens hem de traslladar cap el París de la Belle Époque, la ciutat dels gran bulevards de Haussmann, de les exposicions universals i la transformació urbanística que transformen la fisonomia de la capital francesa (Torre Eiffel), els anys de l’acceleració de la tècnica, i sobretot dels cafès.

Uns cafès que funcionen com a punt de trobada d’uns intel·lectuals i artistes que per primer cop podem identificar amb la bohèmia, l’esquerra política i la crítica al poder (Émile Zola). Un món on l’art encara està controlat per l’academicisme i els salons, però en el qual un grup de pintors (Monet, Degas, Manet o Remoir) trencaran, des del seu punt de reunió al Cafè Guerbois de l’Avinguda de Clichy, amb l’oficialisme per articular el seu propi grup i fugir dels estaments oficials gràcies a l’emergència de la figura del marxant d’art.

Degas-Absinthe.jpg

Edgar Degas: L’absenta

ThinkingMan_Rodin.jpg

Auguste Rodin: El pensador

Posteriorment a aquesta cronologia, en el tombant de segle encara trobarem pintors molt influenciats per l’impressionisme (Cézanne, Gauguin, Tolouse-Lautrec, Van Gogh, Soroya), artistes que en seran hereus i continuadors del moviment, però només en part, perquè els matisos personals que introduiran en les seves composicions pictòriques ja començarien a obrir les portes a les diferents avantguardes del segle XX.

Però, per què se’n diu impressionisme d’aquest moviment? Perquè, el 1874, aquest grup d’artistes va ser batejat per la crítica com a “Impressionistes” amb ironia i escepticisme respecte del quadre de Monet Impressión, soleil levant (Impressió, sol naixent). Així, el crític Louis Leroy parlava de la “impressió” que li havia causat l’obra, i l’exposició en general, perquè considerava que era un estil inacabat que negava la vertadera bellesa de la pintura. Òbviament, aquest crític de referència en la premsa parisenca de l’època no havia entès res del que havia pogut observar en aquella exposició i es mantenia en criteris més propis de les convencions existents vint anys enrere. Tanmateix, amb el temps, aquesta crítica als impressionistes, aquesta expressió fortament pejorativa, va ser capgirada en positiu pels propis artistes i va fer fortuna per a definir aquest grup d’impressionistes, ara sí dit amb tot el valor del terme.

La Pau dels Pirineus

dijous, 12/07/2012

Després que la Pau de Westfàlia de 1648 posés fi al somni de la monarquia universal, en la dècada de 1650, la gran pugna per l’hegemonia europea entre la Monarquia Hispànica dels Àustries i la França dels Borbons va decantar-se finalment del bàndol de Lluís XIV i el cardenal Mazzarino gràcies a l’aliança francesa amb l’Anglaterra revolucionària d’Oliver Cromwell.

Westfalia y Pirineos.jpg

El desastre hispà va consumar-se el 14 de juny de 1658. Aquella jornada la potència hispana va rebre el cop de gràcia militar a la Batalla de les Dunes, on un exèrcit francoanglès va derrotar contundentment les tropes de Joan Josep d’Àustria. Els tercios van ser esclafats inapel·lablement per un exèrcit francès comandat pel duc de Turena amb el suport de 6.000 roundheads de l’exèrcit d’Oliver Cromwell. La Monarquia Hispànica perdia Gravelinas, Ypres i Oundenarde, però també el seu prestigi militar. La derrota en la pugna per l’hegemonia europea era un fet.

Les converses de pau s’iniciarien a finals de 1658, es reprendrien l’estiu de 1659 a París i es tancarien a l’illa dels Faisans, a la desembocadura del riu Bidasoa. Luis Méndez de Haro seria l’emissari de Felip IV per a reunir-se amb el cardenal Mazzarino, el representant de Lluís XVI. S’estava negociant una pau, la fi d’una llarga guerra, però també la fi del model polític de la Monarquia Hispànica.

don Luis de Haro y el cardenal Mazarino,.jpg

Finalment, el 7 de novembre es signava l’acord de pau, l’anomenat Tractat dels Pirineus. Els representants de Felip IV, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV, el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne certificaven la derrota hispana i la victòria francesa. Definitivament, el segle XVII seria el segle de Lluís XIV, el Rei Sol.

Y por lo que mira a los países y plazas que las armas de Francia han ocupado en esta guerra con España, por cuanto se convino en la negociación comenzada en Madrid en 1656, en que se funda el presente tratado, que los montes Pirineos, que habían dividido antiguamente las Galias de las Españas, harían también en adelante la división de estos dos mismos reinos.  Por tanto se ha convenido y acordado que dicho señor rey cristianísimo quedará en posesión y gozará, efectivamente, de todo el condado y veguería del Rosellón; del condado y veguería de Conflans; países, ciudades, plazas, castillo, villas, aldeas y lugares que componen dicho condado de Cerdeña y principado de Cataluña; en inteligencia de que si se hallare haber de dichos montes Pirineos de la parte de acá de España algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflans solamente y no del Rosellón, quedará también a Su Majestad Católica, como asimismo si se hallare haber de los dichos montes Pirineos, de la parte de allá de Francia, algunos lugares de dicho condado y veguería de Cerdeña solamente y no de Cataluña quedarán a S.M. cristianísima; y para convenir en esta división se nombrará al presente, comisarios de ambas partes, los cuales juntos, de buena fe, declararán cuales son los montes Pirineos, que según lo contenido en este artículo, deben dividir en adelante los dos reinos y señalarán los límites que han de tener; y se juntarán los dichos comisarios en los lugares a más tardar dentro de un mes, después de la firma del presente tratado, y en el término de otro mes siguiente deberán haber convenido entre sí, y declarado de común acuerdo, todo lo referido; Debiéndose entender que si, para entonces, no hubieran podido ponerse de acuerdo entre sí, comunicarán inmediatamente las razones de sus dictámenes a los plenipotenciarios de dichos dos señores reyes, los cuales con conocimiento de las dificultades y diferencias que se hubieran encontrado convendrían entre sí sobre este punto, sin que por eso puedan tomarse de nuevo las armas.

En les clàusules territorials del Tractat dels Pirineus la Monarquia Hispànica cedia a França el comtat d’Artois, i les places fortes de Metz, Toul i Verdun, això a canvi de la recuperació de Franc Comtat i algunes places italianes. Respecte de la frontera sud entre ambdós regnes s’estipulava que França tornaria a la Monarquia Hispànica les places que ocupava al sud dels Pirineus, mentre que els negociadors castellans van cedir a França el domini del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya, és a dir, els territoris catalans situats al nord dels Pirineus. D’aquesta manera, els Pirineus separaven definitivament la Monarquia Hispànica de França. Possiblement, amb el pas del temps també d’Europa.

Traite-Pyrenees.jpg

pirineus-tractatdels.JPG

Guerra i separació (2): Catalunya sota la monarquia francesa durant la Guerra dels Segadors

dilluns, 9/07/2012

El febrer de 1641 s’iniciava una etapa de domini francès sobre Catalunya, que a la vegada veia com desapareixia la principal figura de la revolta i separació del Principat: el 28 de febrer moria Pau Claris. En poc temps, l’idíl·lica aliança amb França donaria pas a una nova realitat en la qual el Principat passaria a convertir-se en una simple colònia francesa, política i econòmicament. Era igual la Monarquia Hispànica que França, les dinàmiques i la lògica de l’Estat modern s’imposaven als privilegis de l’oligarquia.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

LouisXIV-child.jpg

Lluís XIV

La nova Diputació del General va tancar les negociacions per a ratificar l’aliança de Catalunya amb França. Així, el 19 de setembre de 1641, el rei Lluïs XIII va signar a la Péronne un pacte que preservava formalment l’ordenament institucional i legislatiu català i que incloïa algunes reformes com l’abolició dels quints dels impostos municipals, la limitació de la jurisdicció de la Inquisició o la regulació dels allotjaments. Tanmateix, la dependència militar catalana respecte de França limitaria la vigència del pacte francocatalà.

Entre 1641 i 1652, Catalunya va estar sota les ordres de vuit lloctinents diferents, cap d’ells català. Tot i això, en la pràctica, foren tres les persones que realment van succeir-se en el poder francès sobre el Principat: Bernard Du Plessis de Besançon (1640-1641), artífex dels primers pactes amb França i ànima de la resistència catalana a la Batalla de Montjuïc; René de Voyer d’Argenson (1641-1643), intendent encarregat de la institucionalització del poder francès a Catalunya; i Pèire de Marca (1644-1652), visitador que dirigiria la repressió contra els dissidents del poder francès.

Marca,_Pierre_de.jpg

Pèire de Marca

Si bé en l’àmbit oficial i protocol·lari les relacions de les institucions catalanes amb la monarquia francesa oferien una aparença idíl·lica i alguns èxits militars van aixecar adhesions a la nova etapa política, la realitat és que aviat començaria a qüestionar-se la fermesa de l’aliança política amb els Borbons francesos, especialment des de l’entronització de Lluís XIV com a nou rei de França.

En aquest sentit, la caiguda del comte-duc d’Olivares com a privat de Felip IV, l’assignació a Catalunya d’un paper cada cop més marginal i secundari en la política francesa, els problemes interns derivats de l’allotjament de les tropes franceses, la introducció de la competència comercial francesa, les creixents tensions entre l’administració francesa i les institucions catalanes, les repetides vulneracions de lleis i constitucions, i l’arribada de les primeres derrotes militars, van fragmentar la classe dirigent catalana.

Milkau_Kardinal_Jules_Mazarin_in_seiner_Bibliothek_252-2.jpg

Cardenal Mazzarino

D’aquesta manera, el procés revolucionari i la ruptura amb la Monarquia Hispànica de Felip IV per integrar Catalunya en la monarquia francesa van derivar en una creixent divisió social interna. Així, una part de la classe dirigent va prendre partit contra França. Bona part dels desafectes a la causa francesa van acabar fugint o sent desterrats del país per part de les autoritats borbòniques. Per tant, la inestabilitat i la permanent conflictivitat naixia entre els mateixos dirigents catalans.

D’altra banda, en el plànol militar, després de la derrota de Montjuïc, la Monarquia Hispànica només controlava el Rosselló, Roses, Tortosa i Tarragona. S’iniciava un conflicte fronterer. El primer front de batalla va ser Lleida, fins que el 1644 les tropes castellanes van ocupar-la definitivament. El següent espai de conflicte bèl·lic va ser Tortosa, caiguda en mans dels exèrcits de Felip IV el 1650. I l’ofensiva final de l’exèrcit hispànic es centraria en el setge a Barcelona entre 1650 i 1652. És a dir, Catalunya esdevenia un nou front de guerra dins del conflicte general europeu de la Guerra dels Trenta Anys.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Els anys finals del domini francès sobre Catalunya van caracteritzar-se per la inestabilitat política propiciada per l’esclat de la crisi de la Fronda (1648-1653) que va patir la monarquia de Lluís XIV. Així, la crisi política i social que havia esclatat a França va acabar de desconnectar Catalunya de la cort de París. En aquest context, la manca de trameses de diners per pagar les tropes i la interinitat permanent en la qual es desenvolupava l’administració francesa van combinar-se amb les creixents manifestacions antifranceses i amb l’ofensiva militar hispànica.

A més, la llarga guerra, els persistents allotjaments, les cremes de collites i la manca de braços al camp van significar un retrocés significatiu de la producció agrària i un creixement de la mortalitat. D’aquesta manera, els aliments van començar a escassejar i el malson de la fam va convertir-se en una realitat. I a la guerra i la fam encara es sumaria l’epidèmia de pesta de 1650-1652.

Juan_Jose_de_Austria.jpg

Joan Josep d’Àustria

D’altra banda, després de la Pau de Westfàlia de 1648, la recuperació de Catalunya va convertir-se en l’objectiu primordial de la monarquia de Felip IV. I aprofitant-se de la feblesa francesa, els exèrcits hispànics van anar reconquerint implacablement el país. L’agost de 1651 s’iniciava el setge i bloqueig de Barcelona, una llarga batalla de supervivència que els catalans tenien perduda abans de començar. Així, l’11 d’octubre de 1652, Barcelona capitularia davant les tropes de Joan Josep d’Àustria, qui concediria un perdó general del qual s’exceptuaven els dirigents polítics més significatius de la revolta i separació. D’aquesta manera, la major part de Catalunya retornava a l’obediència de la Monarquia Hispànica dels Àustries.

Jean-Jacques Rousseau

dijous, 28/06/2012

Escriptor i filòsof, Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), va ser home marcat un caràcter difícil, un personatge solitari, contradictori, inestable, passional i afectat per la mania persecutòria. La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa van arribar a convertir-lo, fins a un cert punt, en un inadaptat social. Sense entendre aquest vessant heterogeni que el convertia en un personatge intempestiu del seu temps no podem comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l’estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la Raó moderna. Fortament desconfiat del progrés i de la Raó, la seva obra anuncia la sensibilitat romàntica.

Jean-Jacques_Rousseau.jpg

Nascut a Ginebra (Suïssa) el 1712, orfe i d’orígens humils, Rousseau va créixer amb els seus oncles, als quals va considerar els seus segons pares tanmateix, amb només setze anys ja va abandonar el seu nucli familiar perquè considerava que se’l tractava injustament. Des d’aquest moment, la seva vida va caracteritzar-se per la dependència respecte els seus protectors. Així, entre 1728 i 1740 va viure a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influiria en la seva conversió al catolicisme, tot i que el 1754 tornaria a processar el calvinisme. Professionalment, va exercir de preceptor a Lió, fins que el 1742 va arribar a París, on es relacionaria amb enciclopedistes com Voltaire, Diderot, Rameau i D’Alembert i tindria cinc fills de Thérèse Lavasseur, els quals acabarien en un orfenat.

Rousseau va donar-se a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon va atorgar, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts, en el qual refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no havien contribuït a la depuració dels costums, sinó que els havien corromput, tesi que tornaria a defensar, el 1755, al Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes. D’aquesta manera, mitjançant els Discursos, Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

DOI_Rousseau.jpg

Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes (1755)

El 1757 va haver de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg, tot traslladant-se a una casa propera a la que habitava aquest. Des d’aleshores va viure consagrat a les que havien de convertir-se en les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no va ser publicada fins el 1762; Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), novel·la sentimental de passió i de virtut; i Émile ou De l’éducation (1762), cèlebre novel·la pedagògica, la part religiosa de la qual (Profession de foi d’un vicaire savoyard) va comportar que l’obra fos condemnada immediatament pel Parlament de París i que l’autor hagués de fugir de França.

En aquestes obres Jean-Jacques Rousseau mostra el seu pensament en tot el seu esplendor. Aquest filòsof il·lustrat rebutjava tant el dogma del pecat original com la tesi hobbesiana de que l’home és un llop per a l’home. Rousseau creia que l’home és bo per naturalesa i que és la societat aquella que perverteix la seva natura, tot allunyant-lo de l’estat natural per instaurar-lo en un ordre artificial fonamentat en l’opressió dels dèbils per aquells més forts i en la potenciació de les rivalitats. És a dir, la societat corromp l’home i el converteix en un ésser insolidari.

Rousseau.jpg

Segons postulava, tot això només es pot corregir mitjançant l’educació i una organització política i social adequada. D’aquesta manera, en la seva obra El contracte social, Rousseau rebutja la monarquia i recolza la república, la qual defineix com “el govern legítim”. A més, considerava que “l’home neix lliure, però en tot moment es troba encadenat”. Possiblement, sigui a través d’aquesta reflexió com millor podem entendre Rousseau i la seva influència tant en el desenvolupament de la Il·lustració com en el republicanisme propi de la Revolució francesa.

La nova concepció política que s’introduïa des del pensament il·lustrat francès redibuixava el pensament de l’absolutisme de l’Antic Règim per posar l’accent en els conceptes de voluntat general i de poble sobirà. En aquest sentit, Rousseau considerava que les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Du contrat social.jpg

Du contrat social ou Principes du droit politique (1762)

Tanmateix, Rousseau creia que el poder residia en el poble i que aquest era capaç de governar-se sense la necessitat de la figura del monarca absolutista que imposés la seva autoritat. La seva proposta, doncs, es fonamentava en el dret natural, segons el qual el veritable poder que regeix les societats és la voluntat general que vigila el benestar de tots els ciutadans. D’aquesta manera, en El contracte social podem llegir: “Cadascú de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general; i cada membre és considerat com una part indivisible del tot”. És a dir, possiblement sense proposar-s’ho, Rousseau estava obrint les portes al pensament que conduiria cap a la Revolució i a la concepció democràtica de la societat.

En aquest nou escenari social dibuixat pel filòsof, tots els ciutadans reconeixerien l’autoritat de la Raó per esdevenir un cos polític governat per una llei comú, una llei fonamentada en el dret natural i que, en conseqüència, naixeria de la mateixa comunitat política. En definitiva, el poble seria l’únic cos polític legitimat per establir les lleis que regirien la nova societat. És a dir, Rousseau esbossa un sistema democràtic fonamentat en el govern dels ciutadans lliures, els quals arriben  a un acord comú, un contracte social.

EmileTitle.jpeg

Émile ou De l’éducation (1762)

Respecte de l’educació, a l’Émile, partint de la premissa de la bondat de la naturalesa i l’ésser humà, Rousseau proclama: “Assigneu als nens més llibertat i menys imperi, deixeu-los fer més de si mateixos i exigir menys dels altres”. És a dir, el filòsof considerava que el potencial intel·lectual dels infants havia de desenvolupar-se al ritme de la naturalesa i no al que marcava aquella societat que corrompia la bondat natural de l’individu. L’educació seria la clau de volta perquè l’individu assoleixi la seva llibertat: “Naixem capacitats per aprendre, però sense saber ni conèixer res”.

Refugiat a Neuchâtel per la censura i persecució del seu pensament i la seva polèmica obra, nous conflictes amb les autoritats locals van fer-li acceptar, el 1766, la invitació de David Hume per anar a Anglaterra. Però l’any següent ja tornaria al continent. Des d’aleshores erraria per tot França, primer sota nom fals i després, rehabilitat per les autoritats, de forma legal. Sempre imbuït per la característica mania persecutòria i dedicat en exclusiva als polèmics i autojustificatoris escrits autobiogràfics –les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782)–, la seva precària salut mental acabaria per portar-lo a la mort el 1778 amb seixanta-sis anys.

Gracchus Babeuf, l’Igual

diumenge, 27/05/2012

Gracchus Babeuf va ser el pseudònim que va adoptar François Noël Babeuf, teòric i revolucionari francès, nascut a Saint-Quentin, a la Picardia, el 23 de novembre de 1760. Abans de la Revolució va ocupar diversos càrrecs a l’administració francesa de províncies, fins que el 1787 va arribar a París amb l’objectiu de promoure una reforma fiscal que canviés el sistema feudal.

babeuf.jpg

Amb l’esclat revolucionari va fundar un efímer diari patriòtic. Le Correspondant picard, des del qual va oposar-se al sufragi censatari establert per a les eleccions de 1791. El diari seria clausurat alguns mesos més tard. El 1792, Babeuf va ser escollit pel Consell General del Departament del Somme, arribant a ser administrador de districte a Montdidier.

La seva fama arribaria, però, després del cop de Termidor, quan s’instal·laria a París. Aleshores, va fundar el diari Le Tribun du Peuple, que aviat asoliria una important audiència i des del qual difondria el seu ideari precomunista igualitari. Per exemple, des de les seves pàgines va arribar a combatre la política de Robespierre per conservadora. Igualment, va teoritzar sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra.

pre_018.jpg

D’altra banda, va fundar el Club dels Iguals (Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795 per defensar la necessitat d’una “insurrecció pacífica”.

Al començament del 1796, juntament amb Darthé i Buonarrotti, crearia una organització secreta per tal d’enderrocar el règim del Directori. A més dels seus adeptes, en aquesta hi participaren antics jacobins i terroristes, i va arribar a tenir ramificacions dins de la policia i l’exèrcit. L’objectiu de la conjura era continuar la Revolució i culminar amb la col·lectivització de les terres i dels mitjans de producció per tal d’aconseguir “la perfecta igualtat” i el “benestar comú”.

Gracchus_Babeuf.jpg

L’anomenada “Conspiració dels Iguals” va ser denunciada al maig del mateix any per l’infiltrat Georges Grisel i els seus líders Carnot i Babeuf junt amb d’altres conjurats van ser detinguts. Els partidaris del babovisme intentarien encara un nou aixecament de les tropes a Grenelle que també fracassaria. L’any següent, Babeuf va ser condemnat a mort i executat a Vendôme, Orleans. Corria el 27 de maig de 1797.

Jacques-Pierre Brissot, la veu de la Gironda

diumenge, 20/05/2012

Aquest periodista, escriptor a sou i polític revolucionari francès va néixer a Chartres (Orleans) el 1754. Pamfletista i literat de segona, va ser empresonat pels seus deutes i el 1784 va ser tancat a la Bastilla per la publicació d’un pamflet en contra de la reina Maria Antonieta a Londres, ciutat a la que anava a sovint. Alliberat, va comprometre’s en una conspiració organitzada al Palais Royal i va haver de marxar als Estats Units.

brissot.gif

Retornat a França, va intentar, inútilment, ser escollit com a representant del Tercer Estat als Estats Generals. Poc abans de l’esclat de la Revolució va fundar la Societat d’Amics dels Negres (1788), denunciant la tracta d’esclaus quan aquesta era una de les principals fonts d’ingressos d’una corona abocada cap a la bancarrota. En aquesta etapa prerevolucionària, els seus escrits polítics alternaren amb obres sobre economia, dret criminal, filosofia i moral, entre les quals destaquen Théorie des lois criminelles (1781) i De la France et des États-Unis (1787).

En esclatar la Revolució, gràcies a la seva destacada tasca com a periodista radical des del periòdic Le Patriote Français, Brissot seria membre de la primera Comuna de París. Posteriorment, va ser elegit per a l’Assemblea Legislativa i, després, a la Convenció, sempre entre les fileres de la Gironda. Entre els seus principals objectius sempre estaria la defensa dels drets dels negres a França. Va exercir una important influència en la política exterior de la França revolucionària i va dirigir el Comitè Diplomàtic. Va impulsar la guerra, que va qualificar de “croada per la llibertat universal”, convençut de que tots els pobles d’Europa s’alçarien contra l’opressió de les monarquies absolutistes.

Jacques_Pierre_Brissot.jpg

La seva actuació contra l’anarquia, a favor de la guerra contra les colònies espanyoles, o contra l’execució del rei, no es pot dissociar de la del seu partit, els girondins o brissotins. Després dels fets de Varennes va demanar la destitució del rei Lluís XVI, però no seria partidari de la seva execució. La seva posició bel·licista va comportar-li enfrontaments dialèctics amb Robespierre que va qualificar-lo de “destructor de la llibertat” i de “vendre a França”. Va ser denunciat pels jacobins, el 1792, per haver escrit al Patriote Français que la Convenció estava dividida en dos partits i que un d’ells –el jacobí– era “desorganitzador”. Acusat i calumniat pels jacobins (Chabot, Marat i Desmoulins, entre d’altres), va dir-se que la facció brissotista havia volgut assassinar Lluís XVI per por a que aquest els assenyalés com a còmplices de la monarquia.

Després de la traïció de Dumoriez, Robespierre els acusaria directament d’haver estat els responsables de la conspiració. Acorralat per la marxa de la guerra, va cometre l’error de demanar el tancament del club dels jacobins i la dissolució del Consell Municipal de París en un pamflet (A mes commettante). Aleshores va decretar-se un processament contra ell i els seus seguidors per representar un grup conspirador contra la República. Hebert va acusar-lo d’haver redactat, d’acord amb la cort, la petició del Camp-de-Mart amb l’objectiu de realitzar una matança de patriotes. A més, va ser acusat d’amagar milions i de ser monàrquic motiu pel qual, a la fi, caigué amb els seus i fou guillotinat el 31 d’octubre de 1793.

Gilbert du Motier de La Fayette, l’heroi d’ambdós móns

diumenge, 13/05/2012

De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier, el marquès de La Fayette va néixer el 6 de setembre de 1757 al castell de Chavaniac, a Alvèrnia. Aquest aristòcrata liberal i revolucionari va ser conegut, sobretot, pels seus fets d’armes durant la Guerra de la Independència dels Estats Units que el convertirien en un heroi militar a ambdós móns, França i Amèrica.

la-fayette.jpgAmic personal del ministre de finances Jacques Necker, La Fayette va ser un dels nobles de pensament liberal més actius, primer a l’Assemblea de Notables, i després en els Estats Generals i l’Assemblea Constituent. Després dels fets del 14 de juliol de 1789 va esdevenir comandant de la Guàrdia Nacional de París. En aquest context va convertir-se en el cap d’un grup de polítics moderats que intentaria una solució de compromís amb la monarquia, però les seves querelles amb la reina Maria Antonieta, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren finalment.

De la mateixa manera, el seu autoritarisme militar l’enfrontaria amb els sectors radicals dels revolucionaris parisencs, els quals asseguraven que La Fayette disposava d’una important xarxa d’espies a la capital francesa. El denominat “heroi d’ambdós mons”, finalment, s’enfrontaria amb el poble en l’afusellament del Camp de Mart (el 17 de juliol de 1791), cosa que li faria perdre definitivament la seva popularitat, posada ja en entredit per les denúncies realitzades per Marat des de L’Amic del Poble.

Així, la tardor de 1791 va ser derrotat en les eleccions a l’alcaldia de París i va veure’s obligat a retornar a l’exèrcit. Des de l’exèrcit, La Fayette afavoriria la guerra amb l’absolutisme europeu, i després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonaria el front bèl·lic per presentar-se davant l’Assemblea amb la intenció d’encapçalar un front antijacobí; però, sense el suficient ajut va haver de tornar-se’n. Finalment, el 10 d’agost de 1792, es passaria a l’enemic.

Empresonat fins 1797, tornaria a França el 1800, però es mantindria políticament aïllat durant l’etapa de l’Imperi Napoleònic. No seria fins a l’època de la Restauració quan esdevindria un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30; i membre dels grups carbonaris) i intervindria decisivament en les accions que portarien a la Revolució del 1830: nomenat cap de la Guàrdia Nacional, afavoria l’entronització de Lluís Felip d’Orleans, però hauria de renunciar el seu càrrec i es retiraria a una oposició discreta fins a la seva mort, el 1834.