Entrades amb l'etiqueta ‘Història de França’

La Gran Por

dimecres, 14/07/2010

L’estiu del 1789 va tenir lloc una revolta camperola molt violenta, anomenada la “Gran Por”. Després del 14 de juliol, els camperols van deixar de pagar els impostos senyorials, però es van estendre rumors que els nobles havien organitzat partides de bandolers per castigar-los. Aleshores es va propagar el pànic entre els camperols, que van assaltar castells senyorials, van cremar-ne les escriptures de propietat i van exigir l’abolició dels drets senyorials.

Aquest és el testimoni del que va succeir el 12 d’agost de 1789 a la comuna de Prémillieu al departament d’Ain, a la frontera francesa amb Suïssa, emmarcat en el període de la “Gran Por”:

guerre_chateau.jpgEl 12 d’agost [de 1789], a les deu del matí, tots els habitants dels pobles de Prémillieu (i de la regió), en nombre d’unes cinc-centes a sis-centes persones, van acudir tumultuosament a la dita abadia […].

Van acudir en massa a la Cambra de l’anomenat Dom Prieur, a qui van forçar per tots els mitjans a entregar-los els rebuts de les sumes que podrien deure a l’abadia i van exigir promeses de deutes inexistents, fent-les datar amb data del 24 de juliol anterior, van fer prometre als susdits Reverends Religiosos el reconeixement que no els devien cap dret ni servitud, que haurien d’abonar-los part de les seves herències, tant en fons, prats, terres, com en altres conceptes.

Després van entrar en els arxius, d’on van agafar tots els títols i papers, inclús els llibres de comptes i altres actes que van trobar en les habitacions dels Reverends Dom Prieur i Subprior. Van transportar tot al pati de l’abadia i li van calar foc.

Al dia següent es van retirar, amenaçant que si les concessions que se’ls havien fet quedessin sense efecte, s’entregarien a excessos més terribles que els anteriors.

La presa de la Bastilla

dimecres, 14/07/2010

Els poderosos del regne, incloent-hi el propi monarca, romanien insensibles a les angúnies del poble francès. Fins i tot van haver d’apujar els impostos al Tercer Estat davant la negativa dels privilegiats a pagar-ne’n. Era l’única manera que la cort de Versalles mantingués la seva fastuosa forma de vida. Així, és ben comprensible que el juliol de 1789, quan els representants del Tercer Estat en els Estats Generals es van rebel·lar contra l’Antic Règim esdevenint Assemblea Nacional, la ciutat de París s’unís i el poble, exaltat, assaltés la Bastilla, la presó que simbolitzava el vell sistema.

bastille.jpg

El ciutadà Keversau descrivia així aquella jornada:

Cap exèrcit del món no ha protagonitzat mai un prodigi de valor com el d’aquella multitud de persones sense líder, treballadors de tots els oficis que, mal equipats i pitjor armats, van fer front al foc que els plovia des de les muralles. El taverner Cholat, que es va encarregar del canó emplaçat al jardí de l’Arsenal, mereix totes les lloances, igual que Georges, un artiller arribat de Brest aquell mateix matí, a qui van ferir en una cuixa.

La gent, enfurida per la traïció del governador de la Bastilla, el marquès de Launay, que havia ordenat disparar contra els representants del poble que li portaven una oferta de rendició, estava decidit a continuar l’assalt. Aleshores, un oficial suís va cridar que es rendiria si se li prometia que les seves tropes no serien objecte d’una matança.

Però alguns soldats que no es volien rendir van descarregar els seus mosquets contra el poble i els seus mateixos companys. En el tumult general del pati, uns quants van caure morts. Humbert va rebre una bala de mosquet mentre un camarada moria als seus braços. Llavors, Arné, un valent company soldat, va posar la seva gorra de granader a la punta de la baioneta, la va hissar i va enfilar-se al parapet, demanant l’alto el foc i arriscant-hi la vida.

Els pobres infeliços alliberats de les masmorres no podien creure el que els passava. Però quan van veure el cap sangonós del seu torturador clavat en una pica, amb una pancarta a sota que deia “De Launay, governador de la Bastilla, deslleial i enemic traïdor del poble”, van plorar amb llàgrimes de joia i van aixecar les mans al cel, tot gaudint dels seus primers moments de llibertat.

Sieyès: Què és el Tercer Estat?

dimecres, 14/07/2010

El febrer del 1789, l’enfrontament del Tercer Estat amb els privilegiats va assolir el punt culminant amb la publicació del pamflet Què és el Tercer Estat?, de l’abat Emmanuel Joseph Sieyès, en el qual els sectors més actius d’aquest estament manifestaven la intenció de dirigir el país al marge dels privilegiats.

Sieyès era clergue i, per tant, pertanyia a un estament privilegiat, però, davant de la greu crisi general, part de la noblesa i el clergat donaven suport a les demandes del Tercer Estat, perquè consideraven que només amb l’aplicació de reformes profundes de caràcter il·lustrat es podia resoldre la situació. No cal oblidar la influència que, en aquest sentit, va tenir a França la difusió de les idees dels intel·lectuals il·lustrats que havien qüestionat les estructures de l’Estat absolutista i la pervivència de la societat estamental.

Extracte del pamflet Què és el Tercer Estat? de l’abat Emmanuel Joseph Sieyès (1789):

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpgEl pla d’aquest escrit és força simple. Tres coses hem de preguntar-nos:

1a. Què és el Tercer Estat? Tot.

2a. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res.

3a. Què demana? Arribar a ser alguna cosa en dit ordre.

Ja es veurà si les respostes són correctes. Examinarem a continuació els mitjans que s’han intentat i els que s’han de portar a terme perquè el Tercer Estat arribi a ser, efectivament, alguna cosa. Així doncs, direm:

4a. El que els ministres han intentat i els mateixos privilegiats proposen al seu favor.

5a. El que s’hauria degut de fer.

6a. El que falta per fer al Tercer Estat per ocupar el lloc que deuria.

Qui gosaria dir que el poble no conté en ell mateix tot el que es necessita per formar una formar una nació completa? Si es fes desaparèixer l’ordre privilegiat, la nació no seria menys, sinó més. I què és el Tercer Estat? Tot, però un tot lliure i florent […].

Què és una nació? Un cos d’associats que viu sota una llei comuna i representat per la mateixa legislatura.

No és evident que la noblesa té privilegis, dispenses, fins i tot drets separats dels del gran cos de ciutadans? Per això mateix se surt de la llei comuna i per això els seus drets civils fan que constitueixi un poble a part dins de la gran nació […]. Té els seus propis representants, que en cap cas no tenen la missió de defensar els pobles. El cos dels seus diputats es reuneix a part. Però encara que es reunís a la mateixa sala amb els diputats dels simples ciutadans, no és menys veritat que la seva representació és diferent per essència i separada. És aliena a la nació per principi, perquè la missió que té encomanada no emana del poble, i també per l’objectiu que persegueix, perquè defensa l’interès particular i no el general.

El Tercer Estat comprèn tot el que pertany a la nació i tot el que no és el Tercer Estat no es pot considerar representant de la nació. Què és el Tercer Estat? Tot.

La convocatòria dels Estats Generals el 1789

dimecres, 14/07/2010

Durant l’edat mitjana i l’època moderna, els Estats Generals van ser l’assemblea que representava els tres estaments de la societat francesa de l’Antic Règim (noblesa, clergat i Tercer Estat) i de totes les províncies. Era convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven als seus representants, però l’assemblea no prenia decisions.

El 1788, el rei Lluís XVI, a proposta de Necker, va acceptar convocar els Estats Generals pel 5 de maig de 1789, fet que significava un triomf momentani de la noblesa en la crisi econòmica que afectava el regne. En aquesta ocasió, però, els Estats Generals comptarien amb un nombre més gran de membres del Tercer Estat que el dels altres dos estaments junts. Reunits a Versalles, el Tercer Estat refusaria el vot per estaments i exigiria el vot individual. La negativa reial motivaria que el Tercer Estat es proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.

estats-generals-versalles.jpg

Amb aquestes paraules convocava Lluís XVI els que serien els darrers Estats Generals de la monarquia francesa:

Nós tenim la necessitat del concurs dels nostres fidels súbdits per ajudar-nos a superar totes les dificultats en què Nós ens trobem, relatives a l’estat de les nostres finances i per establir, tal com volem, un ordre constant i invariable en tots els aspectes del govern que afecten la felicitat dels nostres súbdits i la prosperitat del nostre regne. Aquests motius tan importants han fet que Nós decidíssim convocar l’assemblea dels Estats de totes les províncies de la nostra sobirania, tant per aconsellar-nos i assistir-nos en els assumptes que se’ls exposaran com per fer-nos conèixer els desitjos i les peticions dels nostres pobles.

Cap a la Revolució: el poble té fam

dimecres, 14/07/2010

A la França del segle XVIII, les continuades guerres, les grans càrregues impositives i les males collites van fer encarir els aliments bàsics i van omplir de pobres els camps i les ciutats del país. El poble menut vivia al dia, i una mala collita podia abocar-lo a una situació desesperada, tal i com ens explica en les seves memòries l’abat Lefeuvre:

image028.jpgDesprés de tres setmanes d’un fred cada vegada més intens, el blat i el vi es van encarir i era molt difícil, fins i tot per a aquells que en sabien, aconseguir diners per a comprar res, ja que ningú en tenia. El nombre de pobres va créixer d’una manera increïble, perquè les pluges continuades de l’any anterior ja ens havien deixat sense reserves de gra. Els pobres no rebien cap ajuda, no tenien ni una trista col als seus horts i fugien en massa a les ciutats, on malvivien de la generositat dels seus habitants.

Aquests, però, aviat no els van poder donar res i els van forçar, sota l’amenaça de duríssimes penes, a tornar a casa. Aleshores es van proclamar uns edictes meravellosos per ajudar-los, els quals, de tota manera, van agreujar la situació, perquè obligaven cada parròquia a alimentar els seus pobres. I això volia dir que els que no teníem res havíem d’alimentar els que no tenien res! L’única manera d’ajudar els pobres, que era rebaixant els impostos tan onerosos, mai no es va posar en pràctica. Ben al contrari, els impostos es van apujar.

Tres dates en la història de la França contemporània: 1848, 1830, 1789

dimecres, 14/07/2010

Extracte de l’obra Fluctuaciones económicas e Historia Social de l’historiador francès Camille-Ernest Labrousse:

Las transformaciones políticas se realizan a pesar de los hombres políticos. Cuando el acontecimiento surge y se convierte en realidad los Gobiernos no creen que sea verdad y el revolucionario medio no lo desea.

Si recordamos las revoluciones de 1848, 1830 y 1789, no hay personaje más tranquilo, la víspera, que Luis Felipe, ni hombre más seguro del provenir que Carlos X en la víspera de las Tres Gloriosas… ¡Y no hablemos de la Corte de Luis XVI entre mayo y julio de 1789!

458833984_9164d33368.jpg

No cabe duda de que se dan muchos tipos de revoluciones. Existen revoluciones populares y pronunciamientos, revoluciones de masas y revoluciones palatinas. La Revolución de 1789 ha sido una revolución de masas. Pero estas pueden ser espontáneas o dirigidas. Las espontáneas las improvisa el ímpetu popular y escapan en mayor o menor medida de la influencia directa de las épocas. Las dirigidas obedecen, por ejemplo, a la influencia decisiva de un partido de masas.

Nada semejante ocurre en 1789. No existe un ejército organizado de la Revolución. Es el levantamiento en masa, voluntario e improvisado. Pero hay muchos tipos a estudiar en las revoluciones de esta naturaleza. Las hay de tipo endógeno y de tipo exógeno. La revolución endógena es la que nace de una situación interior, y sólo de ella, y que sigue libremente su curso hasta su fin. Es el caso de las tres revoluciones francesas.

El año 1789 no ha experimentado la influencia ni de la invasión ni de la ocupación ni de un choque exterior. Se puede establecer la consecuencia de que las revoluciones del primer grupo presentan un mayor carácter social que las del segundo. Estas son más bien de tipo nacional o de tipo mixto, nacional y social.

Prise_de_la_Bastille.jpg

Por último, para realizar una Revolución de las del tipo de 1789, para que las masas se pongan en movimiento, cuando no existe un programa de acción de un gran partido popular ni el choque traumático de la derrota o de la ocupación, la única fuerza suficientemente poderosa será un hecho, un hecho que afecte a las masas: el hecho económico constituye el tipo más perfecto. Existe tensión económica en 1789: dos malas cosechas de cereales. El alza violenta del coste de la vida popular en 1788-1789 la provoca la subida del precio de los granos, cuya fuerza explosiva puede comprenderse si se recuerda que, en el presupuesto popular medio, en el presupuesto del obrero y del peón, los gastos en pan representan entonces, un año con otro, alrededor del 50% de los gastos totales.

Sin embargo, existen crisis económicas decanales, pero no hay revoluciones decenales. Se necesita, para que se constituya esta especie de mezcla explosiva que va a ser la Revolución, que intervengan otros elementos, y, concretamente, es necesario que la crisis económica coincida con la crisis política.

Cronologia de la Revolució francesa (1789-1799)

dimecres, 14/07/2010

De la crisi de l’Antic Règim als Estats Generals (1774-1789):

1774:

L’Antic Règim comença a debilitar-se en aquest període pel procés de crisi de l’absolutisme gràcies a la difusió dels ideals de la Il·lustració.

Els fracassos militars en política exterior que es produeixen des de 1714 comporten el desprestigi de la Corona que ha de frenar constantment el Parlament de París en els seus intents de controlar les lleis reials.

L’excessiva despesa pública, iniciada des del regnat de Lluís XIV, comporta un dèficit crònic per a la monarquia francesa: Lluís XVI nomena Ministre d’Hisenda a Turgot que ordena la liberalització del comerç de cereals.

1775:

Pujada del preu del pa com a conseqüència de la liberalització del comerç dels cereals: Sublevació dels obrers de París (abril).

Turgot veu com hi ha oposicions als seus plans de reforma de l’Antic Règim (abolició d’impostos i obligacions feudals, supressió dels gremis, projecte d’autonomia administrativa i contribució general territorial obligatòria) per part del partit cortesà de Maria Antonieta i els parlaments.

1778:

Aliança amb els Estats Units contra Anglaterra: Comença la guerra.

Necker és nomenat Ministre d’Hisenda: Intentarà fer front als costos de la guerra mitjançant emprèstits.

1781:

Necker es destituït després d’exposar l’estat de la Hisenda a la seva obra Compte Rendu au Roi.

1783:

Pau de Versalles amb Anglaterra: França adquireix Senegal, la illa de Tobago i recupera la Lousiana.

S’agreuja la crisi financera: Calonne nou Ministre d’Hisenda, recupera el projecte reformista de Turgot però serà frenat pel consell de notables del partit cortesà de Maria Antonieta.

1786:

Tractat comercial amb Anglaterra: Crisi industrial produïda per la competència dels productes anglesos.

La crisi industrial, sumada a la carestia per les males collites provoca la fam i la proliferació dels aixecaments populars.

1787:

Reunió de l’Assemblea de Notables (22 de febrer).

Negativa del Parlament de París a registrar les reformes reials, exili dels parlamentaris (juny-agost).

Brienne nou Ministre d’Hisenda: s’imposa la convocatòria dels Estats Generals.

1788:

Bancarrota Nacional: Lluís XVI recorre novament a Necker com a Ministre d’Hisenda.

Necker aconsegueix duplicar el nombre de representants del Tercer Estat en els Estats Generals convocats pel 5 de maig de 1789.

Apareix el pamflet de l’Abat de Sieyès sobre: Què és el Tercer Estat? exigint la participació directa dels representants d’aquest estament en la direcció política del país.

1789:

Eleccions de diputats als Estats Generals (març).

Revoltes a les províncies (abril-maig).

Inici dels Estats Generals segons els paràmetres simbòlics de l’Antic Règim (5 de maig).

El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional –amb potestat fiscal– desprès d’exigir que la votació sigui nominal i que les deliberacions dels tres estaments es produeixin en comú (17 de juny).

L’Assemblea Nacional Constituent (juny de 1789-octubre 1791):

1789:

El Tercer Estat proclama l’Assemblea Nacional (17 de juny) amb les següents tendències:

  • Dreta: Aristòcrates i monàrquics oposats a la Revolució.
  • Centre: Constitucionalistes (Lafayette, Sieyès, Bailly, Talleyrand, Le Chapelier).
  • Esquerra: Triumvirat (Barnave, Dupori, Lameth).
  • Extrema esquerra: Demòcrates (Robespierre) i Club dels Cordeliers.

Jurament de la Pilota: Els diputats decideixen no dissoldre l’Assemblea fins que no es redacti una constitució (20 de juny).

Gran part de la noblesa i el clergat s’uneixen al Tercer Estat en l’Assemblea Constituent.

Destitució de Necker i concentració de tropes a Versalles i París (9 de juliol).

Presa de la Bastilla per part del poble de París per fer-se amb les armes de la fortalesa que exercia les funcions de presó de l’Estat (14 de juliol).

L’exèrcit és dissolt i Lafayette assumeix el comandament de la nova Guàrdia Nacional, una milícia ciutadana.

El comte d’Artois emigra a Torí (17 de juliol).

“Revolució Municipal” a les províncies (juliol).

Inici de la “Gran Por” al camp (20 de juliol).

Fi de l’Antic Règim: el clergat i la noblesa perden els privilegis (4 d’agost).

Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà: Basada en el dret natural; es reconeix la propietat com a inviolable i sagrada, el dret a la resistència a l’opressió, la seguretat i igualtat jurídica i la llibertat personal (26 d’agost).

La família reial es conduïda a París pel poble que ha marxat sobre Versalles per obligar Lluís XVI a signar els decrets d’agost (5 d’octubre).

Els béns del clergat es posen a disposició de la Nació, comencen a posar-se a disposició de la Nació els assignats produint inflació (2 de novembre).

1790:

Jacqueries antifeudals a Quercy i Périgord (gener).

Constitució Civil del clergat: Els membres del clergat passen a ser funcionaris de l’Estat, es suprimeixen convents i ordres religioses, els bisbes i sacerdots han de ser escollits, etc. (12 de juliol).

Gran part del clergat es nega a donar el jurament de fidelitat a la Constitució desencadenant un conflicte Esglèsia-Estat.

Concentració contrarevolucionària al camp de Jalès (18 d’agost).

1791:

Pius VI condemna la Constitució Civil del Clergat agreujant el problema religiós (10 de març).

Llei Le Chapelier: Llibertat de comerç de grans i proteccionisme duaner (14 de juny).

Fugida i detenció de la família reial a Varennes (20/21 de juny).

Escissió del Club dels Jacobins: Fuldens (16 de juliol).

Matança del Camp-de-Mart: Una concentració popular a París demanant el destronament de Lluís XVI acaba amb l’aplicació de la llei marcial per part de l’ajuntament controlat per Lafayette, el que suposa que les tropes disparin sobre els manifestants (17 de juliol).

Declaració de Pillnitz: Crida a la unitat dels monarques absolutistes europeus per a “restablir l’ordre a França” (27 d’agost).

Constitució de 1791 (13 de setembre):

  • Monarquia parlamentària amb poder executiu.
  • Assemblea Legislativa electiva per sufragi censatari.
  • El rei nomena els ministres, disposa de vet suspensiu per dues legislatures.
  • Reforma de la justícia i abolició de la tortura.
  • Constitució liberal rupturista amb el passat.

Inici de l’Assemblea Legislativa (1 d’octubre).

L’Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost de 1792):

1791:

Inici de l’Assemblea Legislativa (1 d’octubre) amb les següents tendències:

  • Dreta: Feumillants (Barnave) i Girondins (portaveus de la gran burgesia).
  • Centre: Independents.
  • Esquerra: Jacobins (suport de la petita burgesia) i Club dels Cordeliers (suport de la sans-culotterie).

Ministeri fuldens (7 de desembre).

1792:

Agitacions i revoltes a París i províncies per la manca de subsistències (gener-març).

Conspiracions contrarevolucionàries al sud-est i l’oest bretó (febrer-març).

Ministeri Brissotí –amb Roland– (15 de març).

Declaració de guerra: Reacció davant les amenaces austro-prussianes que serveix a la vegada per a distreure els problemes interns i sufocar els cops contrarevolucionaris. Patrocinada per feuillants i girondins i aprovada pel monarca –en un exercici de doble joc per aprofitar la guerra contra la Revolució–, els jacobins s’hi oposaran (20 d’abril).

Dissolució de la Guàrdia Reial (maig).

Detenció dels frares refractaris (juny).

Formació d’un campament de guàrdies nacionals per a defensar París (juny).

Lluís XVI destitueix el Ministeri Roland (12 de juny).

Declaració de “la Pàtria en perill” davant la invasió de França per les tropes austro-prussianes (11-21 de juliol).

Manifest de Brunswick: Amenaça de mort a aquells que defensin París o represalïin a la família reial (25 de juliol).

Les Tulleries són assaltades: Formació de la Comuna popular i insurreccional de París (10 d’agost).

Caiguda de la Monarquia que es destituïda per l’Assemblea (10 d’agost).

Convocatòria de la Convenció escollida mitjançant sufragi universal (10 d’agost).

La Convenció i el Govern Revolucionari (agost 1792-octubre 1795):

1792:

Convocatòria de la Convenció (10 d’agost).

Establiment del sufragi universal masculí (11 d’agost).

Matances de presoners a París i províncies: Execucions d’aristòcrates, clergues, refractaris i presos comuns (2-6 de setembre).

Nova onada emigratòria de nobles.

Fi de l’Assemblea Legislativa i inici de la Convenció girondina (20 de setembre) amb les següents tendències:

  • Gironda: Republicans liberals moderats davant la radicalització de la Muntanya; defensen la propietat privada i la descentralització administrativa (Brissot, Roland).
  • Plana: Majoria de la Convenció que fluctua entre la Gironda i la Muntanya segons les circumstàncies.
  • Muntanya: Propugnen la funció social de la propietat, la democràcia política i una administració centralitzada; comptaran amb el suport de la sans-culotterie (Robespierre, Danton, Marat).

Laïcització de l’Estat civil (20 de setembre).

Victòria fracesa a Valmy: Canvia el curs de la guerra amb la retirada de l’exèrcit prussià (20 de setembre).

Abolició de la Monarquia i proclamació de la Primera República Francesa (21 de setembre).

Ocupació francesa de Frankfurt i Magúncia (octubre).

Ocupació francesa de Bèlgica per les tropes de Dumoriez (6 de novembre).

1793:

Execució de Lluís XVI: Es fa impossible tot apropament entre la França revolucionària i l’Europa monàrquica (21 de gener).

Primera Coalició: França declara la guerra a Anglaterra i Holanda (1 de febrer).

Inici de la Vendée com a un aixecament camperol per la lleva en massa per configurar l’exèrcit per a la guerra a Europa (11 de març).

Derrotes militars franceses i traïció de Dumoriez que suposen la pèrdua de Bèlgica (març-abril).

Formació del Tribunal Revolucionari contra els sospitosos: Es formulen, a més, lleis contra els nobles emigrats i els nobles refractaris (març).

Formació del Comitè de Salut Pública dirigit per Danton (6 d’abril).

Inici de la Revolta Federalista a Marsella i Lió (maig).

L’Assemblea nomena un Comitè dels Dotze per a controlar la Comuna davant dels avenços revolucionaris populars (18 de maig).

Inici de la Convenció Muntanyesa: Jornades revolucionàries protagonitzades pels sans-culottes que culminen amb la detenció dels principals líders girondins i del Comitè dels Dotze (2 de juny).

Es vota l’Acta Constitucional de 1793: Caràcter democràtic i referèndum legislatiu, però no és aplicada (24 de juny).

Formació del Govern Revolucionari (10 de juliol).

Charlotte Corday assassina Marat: Context d’assassinats contrarevolucionaris a les províncies i progressos dels contrarevolucionaris tant a l’interior com a l’exterior (13 de juliol).

Robespierre entra al Comitè de Salut Pública (27 de juliol).

Formació de l’exèrcit revolucionari.

Agitació de la sans-culotterie: Reivindicació del maximum i del Terror (4-5 de setembre).

Llei de Sospitosos: S’institucionalitza el Terror: Suspensió dels drets constitucionals, de la divisió de poders i dels drets individuals; creació d’un Tribunal Revolucionari sumaríssim i persecució dels contrarevolucionaris (des del 17 de setembre).

Institucionalització del maximum: Preu màxim pels grans i els articles de primera necessitat i regulació dels salaris (29 de setembre).

El govern de la República Francesa es declara revolucionari fins a la pau (10 d’octubre).

Derrota de la Vendée militar (desembre).

Derrota dels reialistes a Toulon (19 de desembre).

1794:

Supressió de l’esclavitud a les colònies (4 de febrer).

Detenció, procés i execució dels radicals Hebertistes (març).

Dissolució de l’exèrcit revolucionari (24 de març).

Detenció, procés i execució dels moderats Dantonistes (abril).

Unificació de la justícia revolucionària: Els tribunals provincials es dissolen (8 de juny).

Llei del “Gran Terror” (10 de juny).

Victòria francesa de Fleurus davant l’exèrcit austríac (26 de juny).

Cop de Termidor: Complot contra els robespierristes que comporta la caiguda i execució de Robespierre i 21 dels seus seguidors (27 de juliol).

Inici de la Convenció Termidoriana: Controlada per la Plana (27 de juliol).

1795:

Ocupació d’Holanda (gener).

Pau de Basilea entre França i Prússia: Prússia cedeix la part esquerra del Rin, restant aïllada (5 d’abril).

Jornades insurreccionals a París: Motins de la Fam durament reprimits pel govern (maig-juny).

Supressió de la Comuna de París (juny).

Terror Blanc contrarevolucionari organitzat (maig-juny).

Desembarcament d’emigrats a Quiberon (23 de juny).

Execucions massives de montagnards (juny).

La Convenció adopta la Constitució de 1795: Davant el temor a la influència del poble, la Convenció s’orienta cap a un govern de notables (22 d’agost).

  • Abandona el Dret Natural.
  • Directori de 5 membres.
  • Legislatiu composat per dues cambres: El Consell d’Ancians i el Consell dels Cinc-cents.
  • Sufragi censitari indirecte.
  • Elimina la participació popular en les decisions polítiques a favor d’una oligarquia burgesa.

Annexió de Bèlgica (1 d’octubre).

Insurrecció reialista contra la Convenció: Napoleó Bonaparte sufoca l’aixecament (5 d’octubre).

Elecció del Directori (31 d’octubre).

El Directori (octubre 1795-novembre 1799):

1795:

Elecció del Directori (31 d’octubre).

1796:

Supressió dels assignats (19 de febrer).

Victòries de Napoleó a Itàlia (març-abril).

Tractat de Sant Ildefons: Espanya s’alia amb la França revolucionària i declara la guerra a Anglaterra.

Detenció de Baboeuf i els seus seguidors (10 de maig).

1797:

Execució dels Babuvistes: Baboeuf era el líder dels iguals –primitius comunistes– i teòric de l’assalt llampec al poder (27 de maig).

Capitulació de Màntua: Les contribucions dels Estats italians derrotats per Bonaparte salven de la crisi financera el Directori (juny).

Cop d’Estat del Directori contra els reialistes (4 de setembre).

Pau de Campoformio: Àustria cedeix a França la part esquerra del Rhin i el Milanesat (17 d’octubre).

Incorporació de les Repúbliques Germanes: Milà i Gènova: Sistema francès d’Estats vassalls.

1798:

Creació de la República Helvètica –Suissa– (abril).

Napoleó desembarca a Egipte: S’ocupa El Caire (juliol).

Servei Militar obligatori: Llei Jourdan (5 de setembre).

1799:

Eleccions legislatives (març-abril).

Els Consells recuperen el control del Directori en un gir polític cap a l’esquerra (16-18 de juny).

Sublevació reialista al sud-oest (5 d’agost).

Extensió de la chouannerie (octubre-novembre).

Cop d’Estat del 18 de Brumari de Napoleó amb ajuda dels militars contra el Directori i els Consells (9 de novembre).

Inici de l’Època Napoleònica amb la formació del govern provisional amb Fouche com a cap de la policia i Talleyrand al front del Ministeri d’Afers Exteriors.

Final de la Revolució francesa?

París en el camí cap a la Revolució (1774-1789)

diumenge, 27/06/2010

Lluís XVI va succeir el seu avi Lluís XV el 1774. Segurament els parisencs ja no es feien aleshores gaires il·lusions de millora davant d’un nou canvi de monarca, i menys encara quan els rumors apuntaven que el nou sobirà era curt de coneixements i estava dominat per la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta, tan bonica d’aspecte com frívola en el seu comportament, la filla de l’emperador Francesc I.

Lluís XVI.jpg

Lluís XVI de França

Tot i això, el poble de París va participar massivament, primer en les celebracions del casament, i posteriorment en els actes de coronació del monarca. La parella reial era jove i ben plantada, fet que no deixava de ser esperançador per a un poble deprimit. El nou Lluís que accedia al tron, amb només vint anys, desitjava sincerament de reparar els excessos dels seus antecessors, portar el benestar al poble i retornar a França la seva grandesa malmesa en els darrers anys. Segons expliquen alguns cronistes, a la mort del seu pare, quan va passar a ser el delfí i hereu al tron, va confiar al seu cercle més íntim que volia ser un nou Enric IV, el llegendari fundador de la dinastia borbònica.

Marie_Antoinette.jpg

Maria Antonieta d'Àustria

Amb aquest objectiu, el sobirà va començar el seu regnat amb bon peu, designant com a Ministre d’Estat a Cristian Malesherbes, jurista afí a la Il·lustració i que comptava amb el respecte de bona part de l’opinió pública. Els seus projectes, avançats i decidits a salvar la monarquia, incloïen la defensa lletrada dels processats, la llibertat de pensament i premsa, la restauració de l’Edicte de Nantes, i la supressió de la tortura. Totes aquestes mesures havien de ser aprovades, però, en una nova sessió dels Estats Generals. La reacció dels estaments privilegiats davant de l’amenaça del liberalisme d’aquestes mesures no va fer-se esperar. D’aquesta manera, l’aristocràcia va començar a conspirar contra Malesherbes mitjançant la figura del favorit de Lluís i Maria Antonieta, el Primer Ministre Maurepas.

Maurepas.jpg

Jean Frédéric Phélypeaux, comte de Maurepas, Primer Ministre de Lluís XVI

Tampoc no van tenir una bona acollida les mesures proposades per l’economista fisiòcrata Turgot, baró de l’Aulne, incorporat al Consell d’Estat amb la finalitat de sanejar les pràctiques comercials i moderar les càrregues tributàries. El seu pla consistia a suprimir els rígids sistemes gremials –que des de l’edat mitjana obligaven els artesans a estar sotmesos a la jerarquia dels mestres–, assegurar la llibertat de comerç, abolir les prestacions personals obligatòries i retallar la càrrega impositiva mitjançant una taxa territorial obligatòria i igual per a tots els habitants. Malesherbes i Turgot es veurien obligats a dimitir el 1776 i les escasses reformes que havien aconseguit posar en marxa van ser anul·lades.

Anne_Robert_Jacques_Turgot.jpg

Anne-Robert-Jacques Turgot, inspector general de finances de la monarquia de Lluís XVI

El poble de París, recelós, tampoc no va donar suport a aquelles mesures que, en teoria, els hi eren favorables ja que van desconfiar de les veritables intencions que podia haver-hi darrere. Possiblement, aprofitant els dubtes que aixecaven les reformes entre el poble, els agents de Maurepan i l’aristocràcia van fer córrer la veu de l’existència d’una trampa amagada darrere d’aquests beneficis. En qualsevol cas, la realitat és que ningú va sortir al carrer a defensar els ministres destituïts.

Lluís XVI va substituir va substituir Turgot per un altre ministre reformista, el banquer i diplomàtic suís Jacques Necker, que es faria amb les finances del regne el 1777. Tot i que va regular la possessió de la terra i va reduir els impostos agraris, la principal acció de Necker va ser de caràcter polític. Amb el suport del monarca va realitzar el que podem qualificar d’“assaig” administratiu en dues assemblees provincials. Allà va augmentar el nombre de representants del Tercer Estat fins al mateix nombre que comptaven junts la noblesa i el clergat. Maurepan, però, davant d’aquestes mesures no va trigar gaire a exigir al rei la dimissió del financer que, a més, no comptava amb les simpaties de Maria Antonieta.

Necker acabaria deixant el seu càrrec el 1781, esgotant d’aquesta manera els dèbils esforços de Lluís XVI per a fer valer el seu dèbil caràcter favorable al reformisme a les circumstàncies que el rodejaven. Des d’aquest moment el sobirà resignaria els seus frustrats intents reformistes als interessos de l’aristocràcia més despòtica i als capricis de la reina austríaca. Possiblement carregat de bones intencions, Lluís només va aconseguir aplanar el camí cap a un inevitable infern per a la monarquia.

Necker,_Jacques_-_Duplessis.jpg

Jacques Necker, responsable de les finances de la monarquia francesa de Lluís XVI en els anys 1776, 1788 i 1789

Paral·lelament, París, pel setembre de 1776, rebia un visitant il·lustre: Benjamin Franklin, enviat pel president nord-americà George Washington per a demanar l’ajuda francesa en la guerra d’alliberament que els Estats Units lliuraven contra Anglaterra. L’enviat nord-americà va ser rebut per Lluís XI a Versalles. També va protagonitzar diferents intervencions en tertúlies polítiques i reunions informals, despertant un cert entusiasme del poble de París per la causa dels Estats Units i pels principis republicans i progressistes de la Declaració d’Independència.

Curiosament, seria un noble, el marquès de Lafayette, qui organitzaria immediatament una expedició de voluntaris per a lluitar al costat de les tropes de Washington. Posteriorment, Lluís XVI i Franklin signarien un tractat d’aliança, el febrer de 1778. La guerra oberta contra Anglaterra proporcionaria a França una sèrie de victòries, especialment navals, i donaria una fama important a Lafayette. El Tractat de Versalles, de 1783, comportaria el reconeixement de la independència dels Estats Units i la recuperació francesa de nombroses colònies a l’Àfrica, la Índia i Amèrica (exceptuant el Canadà).

Gilbert_du_Motier_Marquis_de_Lafayette.jpg

Gilbert du Motier, marquès de Lafayette

Si bé el triomf en la guerra nord-americana va reforçar el prestigi i el poder polític i militar de França de cara a l’exterior, a l’interior del país el conflicte tindria conseqüències negatives. Les ja minvades arques de l’Estat va resultar exhaustes. Les despeses de la guerra havien estat massa elevats i els deutes s’acumulaven en els despatxos dels successius ministres de finances, que no aconseguien imposar a la cort ni una sola de les nombroses i imprescindibles reformes socials i econòmiques que resultaven imprescindibles per a redreçar la situació.

Mentre Lluís XVI seguia frustrant-se en els seus intents reformistes, Maurepas, Maria Antonieta i l’aristocràcia cortesana bloquejaven qualsevol intent de canvi, agafant-se al privilegiat i pompós estil de vida que va fer de Versalles el centre de la frivolitat i la dilapidació de les escasses fortunes del regne. Només la mort de Maurepan va permetre a Lluís XVI cridar novament a Necker per a buscar un intent desesperat de salvar les desastroses finances del regne. Ja era massa tard.

El castigat poble de París va començar a conèixer les idees dels filòsofs a finals del segle XVIII en un lloc paradoxal: el Palais Royal. El seu propietari, el progressista duc d’Orleans, cosí del rei, que passaria a la història amb el nom de Philippe Egalité (Felip Igualtat), va deixar instal·lar en els grans patis i jardins de la residència diversos cafès, cellers, restaurants, espais de joc, un petit teatre i un mal dissimulat bordell. Situat en el centre neuràlgic de la ciutat, aquest complex, un parc temàtic del set-cents,  on convivien diversions i plaers va esdevenir la gran atracció dels petits burgesos i les classes populars, i una improvisada tribuna de profetes i agitadors, els discursos incendiaris dels quals el duc no tan sols permetia, sinó que aplaudia. Des d’aquest espai, fervorosos oradors difonien a crits les doctrines liberals igualitàries o vaticinaven l’arribada d’una nova era universal dominada per la ciència, una era on es viatjaria en globus aerostàtics com el que acabaven de provar amb èxit els germans Montgolfier.

Louis_Philippe_Joseph_d'Orléans.jpg

Lluís Felip II duc d’Orleans, més conegut com Philippe Egalité

Mentre el poble començava a conèixer algunes de les idees de la Il·lustració en els discursos del Palais Royal, els intel·lectuals i futurs revolucionaris van començar a reunir-se en clubs polítics que, en la seva major part, tenien la seva seu en convents i monestirs de la ciutat. Així, els jacobins es trobaven a l’antic recinte dels dominics, situat a la Plaça Vendôme i a l’Església de Sant Roc; els cordeliers en l’espai franciscà de la Rive Gauche; i els feulliants en el monestir ubicat a la cantonada de la Rue Saint Honoré amb la Castiglione. Òbviament, els religiosos d’aquestes comunitats difícilment combregaven amb les idees materialistes i molts cops ateistes de part dels tertulians però els deixaven fer, potser pel que pogués passar en el futur.

Arribats a 1789, la situació a París resultava caòtica. Els ministres del govern, molts cops enfrontats entre ells, eren desautoritzats pel Parlament. Reformistes i immobilistes del govern havien de conviure amb les intrigues de l’aristocràcia, dividida al seu torn en diverses faccions. A més, els discursos revolucionaris havien traspassat els patis del Palais Royal per arribar al carrer i les places de la ciutat, recorregudes per grups de manifestants, molts cops enfrontats per les seves posicions. L’anarquia començava a dominar la ciutat i Lluís XVI era incapaç de fer-hi res. El monarca només va saber fer-se a un cantó i convocar finalment els Estats Generals. No ho sabia, però acabava d’encendre la flama de la Revolució.

Els fets del «Vel d´Hiv» al París ocupat

diumenge, 20/06/2010

El fet més vergonyós de l’ocupació nazi de la capital francesa el trobem en la qüestió jueva. París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo.

I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava.

dossier_rafle.jpgLa Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz.

El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de més de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini.

La batuda del Velòdrom d’Hivern (Rafle du Vélodrome d’Hiver) va començar a les quatre de la matinada del 16 de juliol de 1942. Aquell dia, 12.884 jueus van ser arrestats a la ciutat de París i les seves rodalies –hi ha d’altres dades que ens parlen de 13.512–. Entre ells es trobaven 4.051 nens, 5.802 dones i 3.031 homes. Amb ells només podien portar una manta, una armilla, un parell de sabates i dues camises.

Després de la batuda, les víctimes van ser conduïdes a diferents col•legis i estacions policials de París. Des d’aquí, els solters i les parelles sense fills van ser conduits en autobusos municipals cap al camp de concentració de Drancy; i les famílies (prop de set mil persones) cap al Vélodrome d’Hiver, ubicat al carrer Nelaton, al districte XV de la capital francesa.

vel-d-hiv2.jpgAquesta no va ser la primera batuda anti-jueva realitzada a la França ocupada –els jueus francesos estaven fitxats des de 1940 i el reduït nombre d’homes era degut a una primera batuda realitzada el 10 de maig, quan quatre mil homes havien estat arrestats i conduits a diferents camps de concentració–, però els fets del «Vel d´Hiv» van suposar l’operació més gran organitzada i brutal de totes. A més, aquesta s’emmarcava dins de l’operació “Vent Primaveral”, realitzada per part del nazisme triomfant en diversos països europeus ocupats, amb la finalitat de reduir la població jueva al vell continent.

Tot i que les autoritats franceses han negat durant anys la participació i responsabilitat dels seus homes en la batuda, la realitat és que la policia francesa va ser qui va planificar i portar a terme els plans alemanys. Van prendre-hi part uns nou mil homes de la policia i la gendarmeria amb el vist-i-plau del règim de Vichy.

La unitat alemanya responsable d’aquesta iniciativa va ser la secció IVB4 de la Gestapo dirigida per Adolf Eichmann, i el seu delegat Alois Brunner (capità de les SS) va ser l’encarregat d’ordenar a la policia francesa l’inici de la batuda per a concentrar els membres de la comunitat jueva per a enviar-los directament al camp de concentració d’Auschwitz.

rafleparis.jpgEls nazis van projectar, segons les seves estimacions, que la policia francesa havia d’arrestar a vint-i-dos mil jueus a París. Així, d’acord amb les ordres alemanyes, la batuda va apuntar a homes de qualsevol origen entre els setze i els cinquanta anys. Només es farien excepcions amb les dones en un avançat estat de gestació o en període de lactància i amb els menors de quinze o setze anys que serien enviats a la Union Générale des Israélites on serien enviats a alguna de les seves fundacions.

Tot i que el pla va mantenir-se en secret, molts homes van ser alertats pels rumors creixents i per la pròpia resistència francesa i van escapar-se o amagar-se, pensant que la policia francesa no faria presoners a dones i infants. En canvi, els oficials col·laboracionistes, desitjosos per complir les xifres dictades per les autoritats nazis, no van detenir-se davant les fugides i van fer presoners tots aquells que van caure a les seves mans.

Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.

Tot i que algunes informacions asseguren que tant la Creu Roja com els quàquers van portar menjar a les prop de set mil persones confinades al Velòdrom, la realitat sembla ser lleugerament diferent. Així, els presoners van haver de subsistir diversos dies gairebé sense menjar i sense aigua perquè les aparicions de les assistències humanitàries serien escasses.

Tampoc no hi havia banys pels presoners. Dels deu banys de que disposava el Vel d´Hiv, cinc es trobaven segellats per evitar fugues per les seves finestres. Així, els confinats van haver de recórrer a les cantonades per a fer les seves necessitats.

vel_1.jpg

El calor va anar fent-se sufocant ja que les finestres estaven tancades i el sostre de l’edifici era de vidre pintat d’un color fosc. Tot això sumat a la pestilència derivada dels dies de captiveri i les mancances humanitàries mínimes va comportar la deshumanització dels presoners.

I qui va intentar resistir-se va trobar la mort. Així, qui va intentar fugir del velòdrom va ser afusellat en el propi lloc davant de tots els altres presoners, nens inclosos, com a exemple. Transcorreguts cinc dies de captiveri, un centenar de persones van suïcidar-se incapaços de suportar la situació.

Després d’aquest tancament en condicions infrahumanes, els presoners van ser traslladats al camps francesos de Drancy, Beaune-la-Rolande i Pithiviers, per a viatjar definitivament a la mort al camp d’Auschwitz. Al veure que s’havien fet presoners més de quatre mil nens, aquests van ser separats dels seus pares, que van ser enviats al camp d’Auschwitz en primer lloc. Després de restar uns tres dies en els camps de concentració francesos, els alemanys van decidir transportar els infants a Auschwitz on, sense cap procés de selecció, van ser enviats directament a la mort en les càmeres de gas.

Rafle_du_Vel_d'Hiv_plaque.JPG

Rafle_du_Vel_d'Hiv_métro_Bir_Hakeim.JPG

Aquesta batuda, per si sola, va aportar una quarta part dels 42.000 jueus francesos que van ser enviats a Auschwitz. Es calcula que només unes vuit-centes persones van sobreviure a la Rafle du Vélodrome d’Hiver.


París, la ciutat ocupada (1939-1944)

divendres, 18/06/2010

I l’espectre de la guerra va esdevenir realitat. Si alguna cosa podem dir de la Segona Guerra Mundial, és que va ser un conflicte anunciat. Les nacions europees van intentar fer concessions a Hitler (Pacte de Munic de 1938) enfront de les exhibicions militaristes alemanyes, que el març de 1939 envaïa Txecoslovàquia i el setembre es llançava a envair Polònia. Ja no es podia mirar més cap a altra banda. La guerra estúpida (drole de guerre) havia esclatat.

El maig de 1940, la victoriosa guerra llampec alemanya (blitzkrieg) combinaria els atacs aeris amb els velocíssims avanços de l’artilleria motoritzada per a conquerir en un mes Bèlgica, Holanda i el nord-est de França. Havia arribat l’hora de jugar la batalla per París. Igual que el 1870, i ara sí amb una amenaça real, les tropes s’apropaven perillosament a la capital. Així, les dues primeres setmanes de juny es desencadenava la batalla. El dia 2 els avions de la Luftwaffe bombardejaven Billancourt i altres districtes perifèrics, encertant les fàbriques de Renault i Citröen i causant prop d’un centenar de ferits. Els carrers parisencs s’omplen de refugiats que intenten fugir cap el sud carregant les seves pertinences com bonament poden. El dia 9 els membres del govern imiten els refugiats i, novament, es retiren a Bordeus. Els aliments ràpidament comencen a escassejar, les ràdios perden la veu i part de la premsa deixa d’aparèixer.

2dgnspd.jpg

La França dividida. En color groc la zona ocupada (inclosa la ciutat de París) i en color blau el territori del règim col·laboracionista de Vichy

Les tropes alemanyes entraven a París el 14 de juny. Les unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilaven pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part de la població que, tot i això, va acudir a veure el seu pas fins a la Plaça de la Concòrdia. El governador militar Heindrich Dentz instal·la la seva residència als Invalides, i en els seus portals onegen les banderes nazis. Tres dies després, el nou cap de Govern, Pétain, signa un humiliant armistici que li permet crear un estat titella dels nazis amb seu a Vichy. El gris i plujós juny de 1940 era l’inici de quatre anys d’ocupació. París s’anava al llit amb el seu enemic.

Paris,_Parade_deutscher_Soldaten.jpg

Unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilant pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part d'una població parisenca derrotada i superada per les circumstàncies

Després de l’espantada dels britànics a Dunkerque i l’ocupació de París, un eufòric Adolf Hitler decideix visitar París, símbol del poder alemany sobre Europa. El führer passeja pels grans bulevards, es fa fotografiar a l’Òpera i a la Torre Eiffel (on crea un pavelló amb la creu gamada a la planta superior) i rendeix un sentit homenatge a la tomba de Napoleó; el nou i l’antic amo d’Europa es trobaven a París. Cadascú exportava la seva pròpia revolució i París simbolitzava més que qualsevol de les seves conquestes a la resta d’Europa.

ww2-82.jpg

Hitler a París. Un führer triomfant va passejar pels grans bulevards de la capital i es va fotografiar a la Torre Eiffel

A mida que avança l’ocupació, ocupants i ocupats comencen a practicar una nova, tensa i obligada convivència. El govern militar farà un esforç per donar a la ciutat una falsa aparença de normalitat, dissimulant les batudes d’esquerranistes, jueus i presumptes col·laboradors de la resistència que organitza la Gestapo des del seu quarter general a l’avinguda Foch. Els nazis prenen algunes mesures que ratllen l’absurd com la retolació en alemany amb advertències a la població o la prohibició de la circulació de cotxes particulars. Per contra, s’estimula el comerç i la vida nocturna. Durant el dia, els capitosts nazis recorrerien la ciutat a la recerca de joieries i tendes elegants on realitzar compres per a esposes i amants, seuen a les terrasses dels bulevards, visiten el Louvre o compren dubtoses obres d’art en els quais de la Rive Gauche. A les nits recorren Maxim’s, La Tour d’Argent o La Lorraine per sopar, els alts comandaments van a l’Òpera i els oficials passegen per Montmartre per escoltar a Maurice Chevalier, Ives Montand o Edith Piaf. El Moulin Rouge i el Chat Noir seria la darrera visita.

Aquest recorregut dels ocupants acostumava anar acompanyat per la figura dels sol·lícits personatges locals coneguts com “col·laboracionistes”. Aquesta tendència a l’alternança nocturna amb alemanys no tenia perquè respondre necessàriament a idees pronazis (que en moltes ocasions sí) sinó a un afany per beneficiar-se de la nova situació. De vegades només es buscava un mínim favor com excedent de vals per a aliments, un paquet de cafè, cigarrets, etc. Aquestes eren les mercaderies més valorades ja que els bitllets de l’ocupació perdien valor dia a dia, a mesura que les tendes cada cop estaven més buides.

Paris,_vor_dem_Truimphbogen.jpg

Gendarme saludant un oficial nazi

Si la deportació de jueus va ser la taca més negra d’aquest període, una taca grisa va ser la de la manca d’abastiments. París havia perdut en el segle XX el costum de passar gana, i els seus habitants es miraven incrèduls en les llargues cues matinals davant de les tendes d’alimentació i els forns. Aquestes tendes esgotaven ràpidament les seves mercaderies i bona part dels parisencs tornaven a casa amb les mans buides. Quedava el recurs al mercat negre, font de negocis lucratius a costa del cafè, la xocolata, el tabac, l’arròs, la farina, els ous, el pa… El contrast entre el París festiu de nazis i col·laboracionistes era cada cop més escandalós. El somni de Hitler i Goebbels de fer de la Ciutat de la Llum l’aparador de la nova Europa nacionalsocialista estava abocat al fracàs.

París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo. I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava. La Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz. El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini. Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.

El 1944, un moviment per la resistència encapçalat des de Londres pel general De Gaulle (Govern de la França Lliure) va intensificar la seva acció a París. Prova d’això és el fet que la Gestapo i les SS van intensificar la seva acció contra el maquis i la resistència. La sort de la guerra estava canviant i París seria alliberat el 25 d’agost en una acció combinada de la resistència francesa i les tropes aliades. El dia següent, el general de Gaulle desfilava triomfant pels Camps Elisis. La ciutat s’ha salvat i, afortunadament, el comandant alemanys Dietrich von Choltitz, encarregat de la defensa de París, ha desobeït l’ordre de Hitler de demolir tots els monuments de la capital. El propi von Choltitz seria l’encarregat de signar la rendició de les tropes nazis a Montparnasse. Ara, un nou contingent desfilaria pels Champs Élysées: De Gaulle i les tropes aliades. París tornava a ser lliure.

Paris1944-improved.jpg

Desfilada de la victòria de De Gaulle i les tropes aliades pels Champs Élysées. París tornava a ser lliure