Entrades amb l'etiqueta ‘Història de Catalunya’

L’origen de les quatre barres

dimarts, 22/05/2012

L’adopció d’emblemes personals i permanents per part dels cavallers medievals va lligada a l’evolució de l’equipament militar i al desenvolupament del feudalisme com a sistema polític. D’aquesta manera, en cercar l’origen de la bandera catalana de les quatre barres, el símbol català per antonomàsia,  hem de donar un cop d’ull a l’evolució dels símbols lligats al casal de Barcelona.

La primera mostra de l’existència de l’escut català la trobem en el sepulcre romànic del comte de Barcelona Ramon Berenguer II, mort el 1082, i de la comtessa Ermessenda de Carcassona, morta el 1057, que es troben a la catedral de Girona. En ells podem observar la representació de franges grogues i vermelles pintades alternativament en el lateral dels dos sarcòfags. Això sí, els escuts quadribarrats del sepulcre de Ramon Berenguer II pertanyen al gòtic (1385), quan Pere el Cerimoniós va ordenar el trasllat de les tombes a l’interior de la seu.

ermessenda tomba.jpg

Sepulcre d'Ermesenda de Carcassona

Es pot argumentar que no són quatre barres, però això és degut al fet que inicialment el nombre de barres era indeterminat. Així,  en l’espai destinat a contenir-les, es posaven tantes faixes com hi cabien. No seria fins el segle XIII quan el nombre de barres va tendir a fixar-se en quatre.

D’aquesta manera, el primer cop que trobem documentades les quatre barres és en un segell de 1150 emprat per Ramon Berenguer IV. El segell mostra una imatge eqüestre del comte amb les quatre barres presents en l’escut, com a símbol heràldic de la casa comtal de Barcelona. El segell va acompanyat de la llegenda: Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Princeps Regni Aragonensis.

Segell_cera_Ramon_Berenguer_IV.jpg

Segell de Ramon Berenguer IV

No sabem amb exactitud quan les quatre barres van passar de ser el símbol de la dinastia a convertir-se en l’emblema de Catalunya. Sí que sabem que en origen aquest va ser l’emblema del casal de Barcelona i que va ser Pere el Cerimoniós qui, més endavant, va ordenar que fossin exclusives de la casa reial. Podem suposar que no deuria passar massa temps fins que l’escut i la bandera del sobirà van ser tinguts com a propis del país, sempre tenint en compte el caràcter feudal del regne. Però en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació.

Igualment, podem seguir el rastre de la llegenda de les quatre barres de sang vinculada amb la figura de Guifré el Pelós, la qual data del segle XVI i va ser formulada pel valencià Pere Antoni Beuter en la seva Història de València (1550). La narració òbviament és falsa, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa la figura històrica de Guifré el Pelós, a la vegada que ens identifica les quatre barres com a emblema de Catalunya.

Crònica_dels_reys_d'Aragó_e_comtes_de_Barcelona.jpg

Capítol XXII de les "Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona" (segle XIV): Guifré el Pelós, amb el seu escut d'armes, ret homenatge al rei de França per haver rebut el Comtat de Barcelona

Segons la llegenda, un moribund Guifré el Pelós va rebre el seu emblema de mans del rei carolingi Lluís el Pietós com a mostra d’agraïment per la participació de Guifré en la lluita contra els normands (o els musulmans) en defensa de l’Imperi Carolingi. Així, el rei va posar els quatre dits en la ferida ensangonada del comte i va passar-los per damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. En realitat, Lluís el Pietós no va ser contemporani de Guifré. Per això, amb el pas del temps i a la recerca de la versemblança, la llegenda va anar canviant fins a l’atribució del gest a Carles el Calb.

Amb anterioritat a la narració de Pere Antoni Beuter no solament no és conegut cap rastre d’aquesta llegenda, sinó que podem trobar d’altres interpretacions. Per exemple, cap a finals del segle XIV, el frare Joan de Montsó, en una carta dirigida a l’infant Martí d’Aragó, donava una altra versió força diferent de l’origen del senyal barrat, el qual derivaria dels quatre pals de la creu de Crist.

La_mort_de_Guifré_el_Pilós.jpg

Llegenda de les quatre barres de sang de Guifré el Pelós

El símbol, com és conegut, no és exclusiu de Catalunya. Un privilegi de Jaume I de 1269 va concedir a València l’ús d’un segell propi on apareixen les quatre barres i el castell de l’Almudena. Aquest privilegi es faria extensiu a les Illes Balears el 1312. Així, en el cas valencià, les quatre barres apareixen en la bandera de la ciutat des del segle XVI, acompanyades per una franja blava.

La quadribarrada acompanyaria tots els monarques que van regnar sobre Catalunya fins el 1714. Després de la Nova Planta, Felip V va deixar d’utilitzar les quatre barres, no solament en el seu escut reial, sinó fins i tot en organismes reials com les audiències o les capitanies generals. Així, les quatre barres restaren solament com a emblema propi del Principat de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca i de la mateixa ciutat de València.

No seria fins a la Guerra del Francès quan el govern de la Catalunya integrada a la Imperi francès instaurat per Napoleó Bonaparte el 1810 va tornar a utilitzar oficialment el senyal de les quatre barres, això sí, acompanyant-lo amb l’àguila imperial napoleònica. Després de la breu experiència napoleònica, en el darrer terç del segle XIX, el símbol de les barres va ser adoptat pels moviments regionalistes i nacionalistes, tant a Catalunya com en el País Valencià i les Illes Balears. Definitivament, les quatre barres havien esdevingut un símbol patriòtic.

senyera.jpg

Felip II i Catalunya

dijous, 17/05/2012

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II (1556-1598) va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses. És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar com la “desnacionalització pacífica” del Principat. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. Ara bé, cal tenir present que, en la primera etapa del regnat, la col·laboració entre els catalans i Felip II va ser evident.

King_PhilipII_of_Spain.jpg

Felip II

En concret, hi ha dos moments en els quals la col·laboració entre la monarquia i el Principat es reforcen de forma destacada: la rebel·lió dels morescos de Granada i la guerra contra els turcs al Mediterrani.

Respecte de l’alçament moresc de les Alpujarras de Granada de 1568, tenim constància documental de que les tropes vencedores van estar nodrides, en part considerable, per catalans. D’aquesta presència podríem deduir que la col·laboració entre la Monarquia Hispànica dels Àustries i Catalunya millorava en el terreny dels afers polítics estatals. Però, per què s’haurien implicat els catalans en un afer relativament llunyà com el dels morescos? Perquè l’alçament va fer témer que s’establissin connexions entre els rebels i els turcs que assolaven la Mediterrània i que havien posaven en perill les costes catalanes i el comerç en un temps de redreçament econòmic.

D’altra banda, els catalans també van tenir protagonisme en la Batalla de Lepant de 1571 contra l’Imperi Turc. Les tropes de la coalició entre la Monarquia Hispànica, Venècia i el Papat estaven comandades per Joan d’Àustria, però el dirigent efectiu dels estols cristians va ser el lloctinent Lluís de Requesens (que ja havia participat en la repressió dels morescos a les Alpujarras), ajudat per Joan de Cardona i molts d’altres catalans. És en aquest sentit que em d’interpretar la construcció d’unes noves drassanes a Barcelona cap a finals del segle XVI. Tanmateix, el projecte d’una gran marina mediterrània aviat s’esvairia en favor de l’impuls del comerç americà.

Igualment, el citat Lluís de Requesens va exercir un paper destacat en el conflicte dels Països Baixos. Va substituir el duc d’Alba com a governador del territori i va exercir una política moderada: amnistia general (1574), supressió del tribunal dels Tumults i abolició dels imposts sobre vendes. Tanmateix, no va aconseguir la pacificació del territori. En qualsevol cas, el fet remarcable és que els prohoms catalans van recuperar part del protagonisme perdut en el regnat de Carles V. Només una part, perquè la majoria dels virreis que van governar el Principat van procedir de la noblesa castellana: Francesc de Montcada i Folc de Cardona, marquès d’Aitona, va ser l’únic virrei català (1580-1581).

En qualsevol cas, el conflicte amb Felip II va arribar per la via institucional ja que les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar significativament en aquest període. Ja durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. El conflicte de fons era un problema de jurisdiccions: la monarquia autoritària contra les institucions d’origen medieval que es resistien a l’increment de les prerrogatives reials. Res de nou.

Lluis de Requesens.jpg

Lluís de Requesens

Ara bé, el conflicte, la mal anomenada “desnacionalització pacífica”, va esclatar el 1568. Aquell any va impermeabilitzar-se la frontera amb França per aturar l’expansionisme del protestantisme en el context de les Guerres de Religió franceses. En defensa de l’ortodòxia religiosa catòlica, Felip II va impedir l’entrada de llibres francesos, va prohibir els estudis a l’estranger i va donar amplis poders a la Inquisició per actuar a Catalunya amb l’objectiu d’impedir la difusió de les doctrines calvinistes. En aquest sentit, Felip II no va respectar les lleis catalanes en eximir els oficials del Sant Ofici de pagar alguns drets a la Diputació del General.

Més conflictes. El 1569, Felip II va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la Monarquia Hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial. El conflicte de jurisdiccions s’agreujava. I només es tancaria en fals en la cort general de Montsó de 1585.

I una nova crisi va produir-se el 1588 amb la detenció de Joan de Queralt, diputat de la Generalitat entre 1584 i 1587, acusat de venda d’oficis, insaculació de menors d’edat, acceptació de suborns en la concessió de llicències i de fer desaparèixer actes de les Corts de 1585. Peó de la monarquia a Catalunya, Queralt va ser sotmès a interrogatori, però l’Audiència va demanar el seu alliberament. La resposta dels diputats va ser fortificar-se en el Palau del General. La solució, un tancament en fals del conflicte, va ser la condemna de Queralt a pagar 13.000 lliures per frau.

Però el gran conflicte entre la monarquia de Felip II i les institucions catalanes va ser l’afer Granollacs. Tot va començar el 1589, quan la monarquia va procedir a unes detencions considerades irregulars per la Diputació del General. Aquesta vegada, però, la solució al conflicte de jurisdiccions no va ser una sortida pactada. Així, el 1591, per ordre del virrei, Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, es va intentar detenir Joan de Granollacs, diputat de la Generalitat pel braç militar i germà dels dos detinguts, el qual va escapar i va trobar refugi al Palau de la Generalitat.

La lloctinència i la Diputació del General entraven en un conflicte polític de gran envergadura. I el context no era gens favorable per a la Generalitat: a Saragossa l’afer Antonio Pérez es trobava en el seu punt més àlgid i la repressió reial començava a fer-se evident amb l’execució de Joan de Lanuza. D’aquesta manera, en part per por a l’extensió de les agitacions aragoneses i en part per les imbricacions de la xarxa clientelar i de poder de la monarquia, una part dels diputats, fonamentalment el braç eclesiàstic, van buscar una sortida negociada. Finalment, Granollacs i els seus van haver d’exiliar-se.

#12M15M, un any d’indignació

dissabte, 5/05/2012

Ara fa un any naixia un moviment ciutadà inesperat i esperançador, un moviment que es desenvolupava en el context de la crisi econòmica, política, social i cultural més important que ha viscut el món occidental des de la Segona Guerra Mundial i que es concreta en un desmantellament de l’Estat del benestar que posa en perill la cohesió social com mai anteriorment. S’autodenominava #15M #DemocraciaRealYa #SpanishRevolution. I faig servir la tipologia dels hastags del Twitter per motius evidents. Les xarxes socials van ser el seu motor, la seva ànima.

Madrid i la Puerta del Sol, Barcelona i la Plaça Catalunya… I bona part de les ciutats d’arreu de l’Estat. Un moviment territorialment divers, intergeneracional, heterogeni i transversal en la seva ideologia i la seva composició. Un moviment apolític i crític amb el capitalisme triomfant. Les raons no els hi faltaven, però encara falta la seva articulació definitiva. El cop al sistema va ser i és evident.

plcat.JPG

assembles-dindignats.jpg

Un dels principals referents del moviment va ser el llibret pamflet Indigneu-vos! (Indignez-vous!, 2011) de l’ancià Stephane Hessel, on podem llegir:

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.

El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.

Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.

En resum, el #15M es fonamentava en un al·legat contra la indiferència davant la demolició de l’Estat del benestar i a favor de la insurrecció cívica pacífica. Són idees velles, molt antigues, però en el context dels nostres dies esdevenen revolucionàries. El triomf de les societats líquides postmodernes en les quals el relativisme triomfa i converteix l’individualisme en l’eix principal de les vides, passant per sobre dels drets col·lectius, converteix el moviment en revolucionari. La societat pren la paraula. Una societat que fins aquell moment restava marginada i condemnada a limitar el seu compromís cívic a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys. I això no és democràcia de veritat. O com a mínim no és una democràcia real. La democràcia ha de ser un plebiscit ciutadà diari. Una implicació amb el món que ens envolta. Una cerca constant del benestar de la majoria.



Els motius per a la indignació no han desaparegut. Persisteixen i cada vegada semblen més forts. La recepta neoliberal per a sortir de la crisi és hegemònica. L’Estat del benestar segueix desmantellant-se dia a dia i això no comporta cap solució palpable. Al contrari. La depressió cada cop és més profunda. Les economies dels Estats no se’n surten. Però les familiars tampoc. El ciutadà ha perdut la xarxa que el protegia. La seva salut es veu amenaçada per les retallades donant lloc a un greu problema immediat. Però també el futur de les properes generacions s’hipoteca desmantellant l’educació.

valencia 15m1.jpg

La classe política i financera triomfants i hegemòniques no troben la sortida i rebutgen els que des de fora del sistema proposen alternatives. És més, les seves solucions indignen més la ciutadania. Ens insten a treballar en precari com si aquesta fos l’única solució. I això és fals. Però més greu encara és que siguin els mateixos que ens han conduit a la crisi els que hagin de cercar la sortida amb receptes ineficients i que només busquen la perpetuació de les injustícies del sistema. La llibertat, igualtat i fraternitat del sistema liberal han desaparegut, esborrades pel pensament únic del benefici econòmic.

Que la criminalització política i els intents de desprestigi del moviment no es facin triomfants. Aquest és el gran objectiu. La crítica és sana i necessària. És cert que la seva heterogeneïtat comporten dispersió. Però només des d’aquesta diversitat i de la síntesi del pensament crític que desprenen els indignats pot sorgir l’articulació definitiva del moviment. I es fa imprescindible comprendre que la crítica a les injustícies del sistema capitalista és necessària. Que un moviment com el dels indignats pugui conjugar un espectre social cada dia més ampli mereix respostes. La política ha caigut en el desprestigi més absolut. Però només des de la política sorgiran les respostes i les solucions. Més democràcia i respostes polítiques alternatives. És la síntesi cap a la qual hauria de caminar la indignació. I aquest és un camí de llarga durada. Ens trobem encara en el principi. Un altre món segueix sent possible.



Carles V i Catalunya

dilluns, 30/04/2012

Respecte de Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V (1516-1556) va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Es pot dir que en aquest període, no sense friccions puntuals, l’entramat constitucional català prevalia per sobre de les intencions de la monarquia. Fins i tot va donar-se una destacada participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tizian_066.jpg

Carles V

El seu discurs de coronació pronunciat a Barcelona, i en català, permet entendre l’espai que Carles V pretenia ocupar en el món del segle XVI i la naturalesa de les relacions amb l’oligarquia del país. En sentir-lo, l’audiència reunida a les corts, l’oligarquia eclesiàstica i civil catalana, va poder adonar-se que les seves paraules ignoraven completament la realitat i la tradició de Catalunya. La sensibilitat política i cultural catalana eren ignorades.

Carles V anunciava que el lideratge del país passava per una nova generació, orientada cap als afers internacionals. El nou rei demanava atenció a la política internacional, l’abandonament de l’aïllament en el qual es vivia des de temps de Joan II. Presentava l’amenaça turca com un conflicte mediterrani per la llibertat de comerç i que demanava la implicació dels catalans. A més, buscava la complicitat necessària amb Castella per articular la nova Monarquia. Ni el seu avi, Ferran el Catòlic mai havia anat tant lluny en el desafiament a la noblesa.

Però la realitat és que Carles V va trobar més resistències a Castella (Revolta de les Comunitats) i a València (Revolta de les Germanies) que a Catalunya. Així, el moviment dels agermanats valencians només va estendre’s minoritàriament a algunes ciutats com Barcelona, Girona i Lleida, encara en camí de la recuperació de la crisi econòmica i política. A Catalunya, la crisi de les ciutats i la seva revolta contra la monarquia autoritària no va trobar uns moviment gremial disposat a la lluita ja que el virrei Folc de Cardona va suavitzar les protestes i va atendre les demandes dels menestrals.

Tanmateix, la periodicitat de les convocatòries de corts generals ajudaven a llimar les diferències existents entre els representants de les institucions catalanes i la monarquia ja que el rei reparava periòdicament els greuges. La majoria de les convocatòries a corts generals obeïen a la necessitat de l’emperador d’obtenir donatius per a finançar les seves empreses imperials, sobretot la lluita contra el turc a la Mediterrània, amb un perill evident pel comerç amb l’increment de la pirateria, però també contra França, el principal obstacle de Carles V al seu ideal d’Imperi europeu cristià.

Alguns historiadors han arribat a parlar d’una predilecció de Carles V per Catalunya i la Corona d’Aragó ja que l’emperador va arribar a convocar corts en set ocasions (Felip II va convocar-ne dues i Felip III una). Ara bé, la realitat és una altra: les necessitats de Carles V per a les empreses imperials van trobar a Catalunya una important col·laboració perquè anaven acompanyades per la defensa d’un estatus social que va permetre que l’oligarquia esclafés la revolta de les Germanies a València i Mallorca. D’aquesta manera, l’emperador va ser un bon visitant de Catalunya fins que, el 1554 va deixar el regne en mans dels seus fills, la infanta Joana i el príncep Felip.

En aquest sentit, tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles V va signar una aliança amb Gènova, que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània.

D’altra banda, en el segle XVI, el rei esdevenia el cap d’un imperi immens i del govern dels territoris que l’integraven en tenien cura els diferents consells creats amb aquest objectiu. Així, en temps de Carles V, l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya va ser el Consell de la Corona d’Aragó. El representant del rei al Principat i als comtats era el lloctinent general o el virrei, càrrec que el monarca encarregava a una persona de la seva confiança. En aquest sentit, la designació dels principals càrrecs polítics (lloctinent de la Corona d’Aragó i virrei de Catalunya) recaurà en mans de persones foranes. Així, l’excepció la trobem en els virreis Pere Folc de Cardona, arquebisbe de Tarragona (1521-1523) i Francesc de Borja, duc de Gandia (1539-1543). En conseqüència, Catalunya va mantenir les seves institucions, furs i privilegis, però els homes de govern serien de fora.

La realitat és que la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat totalment de la crisi baixmedieval, no tant econòmicament com en el pla polític. D’aquesta manera, si bé és cert que Carles V no va introduir nous impostos, el monarca ja s’ho va cobrar en donatius gràcies a la periodicitat de les convocatòries de corts. És a dir, la immunitat de la Corona d’Aragó a l’autoritarisme va ser conseqüència de la debilitat econòmica, les necessitats de l’oligarquia i l’aplicació del sistema constitucional.

Les Espanyes del Quixot (2)

dilluns, 23/04/2012

La pluralitat territorial que està present en el Quixot segurament troba el seu millor exponent en les escenes que transcorren a Catalunya. I és que l’experiència viscuda a la ciutat de Barcelona serà decisiva, transcendental, per a l’evolució del personatge. Barcelona suposarà el xoc de Don Quijote amb la crua realitat, una topada brusca que comportarà la fi de la bogeria que afectava al personatge i l’inici de l’humil retorn als orígens d’Alonso Quijano, l’inici del retorn del fals heroi a la seva localitat manxega per a morir en pau. L’inici del final.

mediona 48 Don quijote.jpg

L’ansietat amb la qual Don Quijote fa referència a Saragossa al llarg de la segona part de l’obra i el viatge realitzat per a participar en la competició cavalleresca de Sant Jordi (las justas de San Jorge) és tot un exemple de la curiositat del propi Don Quijote per explorar la pluralitat territorial de l’Espanya moderna. El tercer viatge, però, no arribaria mai a Saragossa, sinó que culminaria a Barcelona, ciutat que Cervantes coneixia perfectament.

Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

És prou coneguda la llarga llista d’elogis que Cervantes dedica a Barcelona en el Quixot: “archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto”. Què havia vist Cervantes a Barcelona perquè admirés la ciutat d’aquesta manera? Mai ho sabrem, però podem concloure que la ciutat va marcar-lo profundament.

Barcelona segle XVI.jpg

Però, a més, a Las Doncellas (1613), una de les Novelas Ejemplares, trobem una altre elogi cervantí vers Barcelona: “Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo”. Mai abans Cervantes havia parlat així d’una ciutat. Només de Barcelona.

En arribar a Catalunya, Don Quijote descobreix el fenomen del bandolerisme de la mà de Rocaguinarda, una realitat social que els castellans desconeixien i de la qual només tenien notícia mitjançant la idealització dels bandolers a través de la literatura. Cervantes se’ns presenta com un bon coneixedor de la realitat i fa que Don Quijote descobreixi les relacions de complicitat del bandolerisme amb les institucions catalanes, convertint-se en testimoni de com la violència i la criminalitat es pot confondre amb la política. Els elogis dels bandolers estimulen la seva vanitat al llarg dels tres dies que comparteixen viatge. La cortesia el fa envejar el seu estil de vida.

De la mateixa manera, un cop instal·lat a la ciutat, Don Quijote se sentirà afalagat i meravellosament tractat per Antonio Moreno. Barcelona ofereix a l’heroi una vida lúdica i plena de plaers en la qual s’esdevenen “saraos de damas” que deriven en festes i balls que “le molieron, no sólo el cuerpo, pero el ánima”. Barcelona, en definitiva, ofereix a Don Quijote la diversitat, una diversitat real, efectiva i pràctica, no intel·lectual.

Dore-Quixot.jpg

Tanmateix, la relació de Cervantes i Don Quijote amb Barcelona també presenta elements de contradicció. Uns elements que habitualment són menys citats. Per exemple, en sortir de la ciutat va pronunciar unes paraules que són el contrapunt dels elogis anteriors: “¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mis desdichas y no mi cobardía, se llevó mis alcanzadas glorias, aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se oscurecieron mis hazañas, aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse!”.

D’aquesta manera, la fascinació de Don Quijote per Barcelona es conjugarà amb la decepció i la frustració. Cervantes farà que Barcelona es converteixi, més que cap altre dels camins del Quixot, en l’escenari on la bogeria de Don Quijote topi de forma més abrupta amb la realitat que l’envolta. Aquest serà el lloc on per primera vegada s’enfronti a la mort, a la violència cruel i salvatge del seu temps, a la realitat de la qual no era conscient.

Els episodis són diversos: Don Quijote és testimoni de com Rocaguinarda obre el cap d’un dels bandolers que l’acompanyen perquè aquest ha qüestionat la repartició del botí; també veurà com la jove Claudia Jerónima mata d’un tret el seu amant Vicente Torrellas. Però, el que és més important, recuperarà la cordura i descobrirà com aquell cap encantat que responia als seus desitjos no era més que una estafa.

montjuic-2.jpg

La decepció més gran que patirà Don Quijote a Barcelona és veure’s convertit en una joguina de la societat catalana, la qual es diverteix a costa de fer broma d’ell i Sancho Panza, el seu simpàtic acompanyant. I és que a Barcelona Don Quijote va ser afalagat, però a la vegada va veure’s ridiculitzat com el famós boig que era. Barcelona es converteix en el mirall en el qual l’hidalgo va poder veure’s finalment a si mateix. L’espai on Don Quijote es converteix en lector de si mateix en trobar-se enfrontat al Quixot de Fernández de Avellaneda.

I Barcelona és l’escenari de la seva darrera batalla. Sansón Carrasco, el cavaller de la Blanca Luna és el seu darrer enemic. Un altre manxec, un compatriota, que el desafia a realitzar la darrera lluita mentre que els barcelonins esdevenen espectadors d’un espectacle patètic. Una batalla esperpèntica que el posa de cara amb la realitat. Arribats a aquest punt, Don Quijote ha travessat la frontera mental que separa la bogeria de la cordura i per primera vegada és conscient del seu ridícul. L’heroi que creia ser és en realitat el bufó que diverteix la societat barcelonina.

2400005109_0ae8f19c45.jpg

Aquell cavaller capaç de protagonitzar les aventures i desventures més rocambolesques no suporta el ridícul i inicia el darrer tram de la seva existència afrontant un final amarg que el conduirà a la mort en regressar a la seva pàtria natal. El seny, la realitat, reapareix a Barcelona. Per què Barcelona? Només podem especular. Metàfora de la Monarquia Hispànica dels Àustries en el tombant de segle? Simple casualitat? Conseqüència d’una experiència vital de Cervantes que desconeixem? Tant se val. En qualsevol cas, va ser la necessitat de conèixer, la curiositat de Don Quijote per recórrer l’Espanya plural i diversa del segle XVII, el que va conduir-lo a topar amb la crua realitat. I lògicament l’escenari on la bena havia de caure dels seus ulls mai podia ser la Manxa.

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

Barcelona, 14 d’abril de 1931

dissabte, 14/04/2012

Les eleccions municipals del 12 abril de 1931 van convertir-se en un autèntic plebiscit per a la monarquia d’Alfons XIII. Després de la caiguda de la dictadura del general Primo de Rivera, el fracàs del govern del general Berenguer, el fallint intent de recuperar el sistema de la Restauració sota la presidència de l’almirall Aznar i el clima social marcat pel creixement de l’oposició republicana i obrerista, la convocatòria electoral suposava un punt d’inflexió. Havia arribat el moment de triar: monarquia o república.

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril van reflectir aquest sentit plebiscitari. Mentre que la Lliga Regionalista es presentava com una opció política continuista i reformadora del sistema, les forces republicanes i d’esquerres, encapçalades per la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, propugnaven el trencament definitiu amb el règim monàrquic. I el resultat de les eleccions va ser prou significatiu: ERC va ser la clara triomfadora, mentre que la Lliga, fins aleshores la força hegemònica del catalanisme, va ser clarament derrotada. A Barcelona, l’esquerra havia triplicat el nombre de regidors aconseguits per la dreta. I a la resta de l’Estat el resultat era similar. La victòria de les forces republicanes a les grans ciutats deixava Alfons XIII en un carreró sense sortida.

A Barcelona, en confirmar-se la victòria republicana, a dos quarts de dues del migdia del 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Companys, acompanyat d’alguns dirigents d’ERC, va precipitar el canvi de poders en proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament i desplegar la bandera tricolor. Era un gest d’audàcia que el posava al capdavant del canvi de règim.

macia proclama estat català.jpg

Macia-proclama-Republica-Catalana.jpg

Tres quarts d’hora després Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, arribava a la Plaça de Sant Jaume. Aleshores l’avi va sortir al balcó de la Diputació de Barcelona, el vell palau de la Diputació del General, per proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques:

Catalans:

Interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrat en la Federació Ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola, senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el que hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i que, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President,

Francesc Macià



A continuació, Macià va iniciar les negociacions per formar el nou govern de la República Catalana, un govern que estaria integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista. A la tarda Jaume Aiguader va ser nomenat alcalde de Barcelona, Lluís Companys va passar a ser designat governador civil i el general López Ochoa va ocupar el càrrec de capità general. I mentre les decisions polítiques es succeïen a una velocitat de vertigen, les masses ocupaven els carrers de la capital catalana de forma festiva sota el crit de “Visca Macià! Mori Cambó!”. A darrera hora de la tarda, a Madrid, el rei marxava camí de l’exili i es proclamava oficialment la República.

Joana la Boja

dissabte, 14/04/2012

Tercera descendent dels Reis Catòlics, Joana I de Castella (1479-1555), nascuda a Toledo, va convertir-se en hereva al tron castellà després de les morts de la infanta Isabel (1470-1498) i l’infant Joan (1478-1497). Reina nominal de Castella a la mort d’Isabel la Catòlica (1504-1555), passaria a la història com “la Boja”, la reina víctima de les aliances matrimonials dinàstiques dissenyades per Ferran el Catòlic per assegurar-se l’hegemonia europea. El seu desequilibri mental la portaria a viure tancada a Tordesillas fins a la seva mort.

Com a infanta de les corones de Castella i Aragó, la petita Joana va rebre una educació intensa i acurada, pròpia del seu càrrec i de les necessitats del regne. Sota la supervisió de la mateixa reina Isabel, va convertir-se en una alumna avantatjada en comportament religiós, bones maneres i els maneigs propis de la cort, això sense desestimar les arts i el coneixement de les llengües romàniques pròpies de la Monarquia (castellà i català), el francès i el llatí. D’entre els seus preceptors destacaven el sacerdot dominic Andrés de Miranda i la vella amiga i tutora de la seva mare, Beatriz de Galindo, “la Latina”.

D’aquesta manera, tot i que com a tercera descendent dels Reis Catòlics Joana no semblava destinada a regnar, la infanta va rebre una educació pròpia d’una futura reina i, encara adolescent, va començar a intervenir en l’administració de la seva casa i de les seves possessions territorials. Pel que sabem, en aquell temps Joana no estava boja. Això sí, era una dona extravagant que practicava una espiritualitat intensa, ascètica i lliure, propera al recolliment i a la invenció mendicant.

Juana la Loca.jpg

El 1495, els Reis Catòlics van concertar el seu matrimoni amb l’arxiduc Felip d’Àustria, l’hereu de l’emperador Maximilià I i de Maria de Borgonya. Joana només tenia setze anys. El matrimoni era un instrument més de l’Estat dinàstic dissenyat per Ferran el Catòlic, una aliança que convenia a ambdues cases reials en establir un vincle entre la Monarquia dels Reis Catòlics i el Sacre Imperi Romanogermànic que es convertís en el contrapunt geoestratègic de l’emergent França dels Valois.

El 21 d’agost de 1496 es produïa el casament, a Lille. Tot i que inicialment la infanta rebutjava la idea de casar-se, sembla ser que Joana va enamorar-se apassionadament de Felip. Alguns biògrafs han suggerit que, possiblement, aquest enamorament podia ser conseqüència d’algun tipus d’obsessió mental que acabaria derivant en malaltia. El comportament de Felip el Bell cap a ella, en especial les repetides infidelitats, hauria aguditzat aquest desequilibri fins al punt d’acabar agreujant els seus problemes psicològics.

Tot i això, el matrimoni va tenir sis fills. El segon fill i futur hereu de la monarquia hispànica, Carles d’Habsburg, va néixer a Gant el 1500. L’objectiu dinàstic de l’enllaç havia estat acomplert plenament.

Phillippe-Jeanne.jpg

Aquell mateix any, la mort dels seus germans els prínceps Joan i Isabel, i del fill d’aquesta, el príncep Miquel, Joana es convertiria en l’hereva del tron castellà i aragonès. El 1502, havent tornat dels Països Baixos, amb el seu marit van jurar, a Toledo, com a nous prínceps d’Astúries. A continuació, ella sola juraria, a Saragossa (1502) i a Barcelona (1503), com a princesa de Girona, sempre sota la condició que si el seu pare tenia un fill mascle ell seria l’hereu de la Corona d’Aragó.

En morir Isabel la Catòlica, el 1504, Joana va ser aclamada com a nova reina de Castella i jurada, amb el seu marit, per les corts de Toro, on el seu pare, que era governador del regne per disposició de la reina Isabel, va declarar la seva incapacitat per al govern com a conseqüència d’un equilibri mental cada cop més dubtós. Així, per la Concòrdia de Salamanca de 1505 va acordar-se que regnarien plegats Joana, Felip i Ferran.

Però l’entesa va ser breu. D’una banda, Felip ambicionava la corona. A més, la noblesa castellana va veure en la debilitat de Joana l’arma que necessitava per tornar a fer-se forta després dels anys de govern de Ferran i Isabel, i amb aquest objectiu va promoure la Concòrdia de Villafáfila de 1506. Joana va ser declarada incapacitada per a regnar, Felip el Bell va ser declarat nou rei únic de Castella (convertint-se en el primer rei Habsburg com a Felip I) i Ferran el Catòlic va haver de retirar-se als seus regnes aragonesos. Castella i Aragó es separaven, el projecte dinàstic dels Reis Catòlics trontollava.

Don_Felipe_y_Doña_Juana.jpg

El regnat del primer Habsburg, però, va ser breu. Felip moria sobtadament a Burgos el setembre de 1506 entre rumors d’enverinament mai esclarits. La mort del marit va agreujar l’equilibri psíquic de Joana, donant lloc a un episodi que explica la seva bogeria: una processó que va començar el desembre de 1506 i es va acabar l’agost de 1507, i que va protagonitzar induïda per una “bogeria d’amor”. Seguint les voluntats de Felip, la reina va enviar el cor del Bell a Brussel·les i el seu cos va traslladar-se a Granada per a procedir a l’enterrament. Aquest trasllat des de Burgos a Granada va perllongar-se durant vuit mesos perquè Joana, que va viatjar al costat del cos embalsamat del seu marit, feia que el desplaçament només es realitzés de nit. Els cronistes explicaven com Joana no va separar-se ni un moment del fèretre i li besava els peus al difunt marit sempre que la comitiva parava a descansar.

Una llegenda misògina? Segons la historiadora Bethany Aram, Joana va fer aquesta operació tan complicada per garantir els drets de successió a les corones d’Aragó i de Castella del seu fill Carles. Així, segons aquesta autora, la processó seria una invenció simbòlica extravagant però carregada de força política per evitar un nou casament que allunyés el futur Carles V del tron.

Juana_la_Loca_de_Pradilla.jpg

En realitat, però, el desequilibri mental de Joana era evident. Víctima de la follia de l’amor o simplement malalta crònica des de feia anys, la realitat era que no estava capacitada per regnar. Davant la crisi i l’anarquia que suposava la mort de Felip per a la governabilitat de Castella, Ferran el Catòlic va tornar novament com a administrador del regne castellà. Segurament en aquest moment va prendre la decisió més difícil de la seva dilatada vida política: el rei catòlic va tancar la seva filla a Tordesillas el 1509. Joana mai més sortiria de la seva presó.

Mort Ferran el Catòlic, el 1516, Joana va heretar les corones de Castella-Lleó, Catalunya-Aragó i Nàpols-Sicília, ja que mai no va ser declarada incapaç per les Corts castellanes ni se li va retirar el títol de reina. Però el govern efectiu de les quals va passar al seu fill Carles, el qual va haver de jurar el càrrec, tant a les corts de Castella com a les de Saragossa i de Barcelona (1519), també a nom d’ella. Així, fins a la seva mort, el nom de Joana sempre precedia el del Carles en la documentació oficial. Tot un emperador universal a l’ombra de la seva mare, perquè Joana va governar nominalment els seus regnes des del 1516 fins a la seva mort el 1555.

La_Demencia_de_Doña_Juana.JPG

En definitiva, Joana la Boja va ser un instrument més de la política dinàstica practicada pel seu pare Ferran el Catòlic. Però també va ser una víctima política dels interessos del seu marit, i fins i tot del seu fill. El 1555 moria sola a Tordesillas, assistida per Francesc de Borja, duc de Gandia. Va ser enterrada a la Capella Reial de Granada al costat d’Isabel la Catòlica i el seu estimat Felip el Bell.

La Guerra del Francès a Catalunya: “Quan érem francesos”

dilluns, 26/03/2012

Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau de 1807, segons els quals Espanya i França es repartien Portugal. Aquest fet va justificar l’entrada de les forces napoleòniques a la Península, però en realitat aquest moviment militar no era més que un pretext: l’Imperi Napoleònic el que realment volia era la incorporació de la monarquia espanyola, tal com estava fent arreu d’Europa, per tal de controlar el país i les colònies americanes.

Les primeres forces franceses van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808. I amb la seva entrada va iniciar-se la resistència. Inicialment, aquesta resistència va organitzar-se d’una manera més o menys eficaç, fins al punt que les tropes patriòtiques van aturar els francesos (1808-1809) i Napoleó va veure’s obligat a intervenir personalment. Com a resultat, va entrar a Catalunya un nou cos de l’exèrcit francès i va iniciar-se el setge de la ciutat de Girona (maig a desembre de 1809). Amb la caiguda de Girona va començar l’autèntica conquesta de Catalunya, esglaonada per les preses de Lleida (1810), Tortosa (1811) i Tarragona (1811). Paral·lelament al domini territorial napoleònic, la guerrilla i la resistència patriòtica van començar a prendre importància, actuant sovint de forma conjunta amb l’exèrcit regular espanyol i anglès.

A finals de 1811 es pot considerar acabada l’ocupació francesa. A partir d’aquest moment, malgrat que des de 1812 la conjuntura bèl·lica europea evolucionaria desfavorablement pels interessos de Napoleó, i fins els darrers mesos d’ocupació del Principat, cap a 1814, el domini francès sobre Catalunya va ser força intens. Tanmateix, l’activitat resistent de la guerrilla va continuar la seva acció, arribant a controlar alguns territoris. D’aquesta manera, Catalunya va ser la zona d’Espanya que més temps va restar sota el control dels ocupants francesos. Fins al punt que el general Hebert va mantenir-se a Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó i la capital catalana no seria alliberada fins el 28 de maig de 1814.

 

En els inicis de la guerra, el règim d’ocupació militar francès tenia com a única finalitat obtenir els recursos necessaris per al manteniment de l’exèrcit imperial i per a la continuïtat de la guerra. Però això aviat canviaria per donar pas a l’annexió del Principat. Així, a mesura que van succeir-se els esdeveniments, especialment des de 1810, els francesos van iniciar una política d’atracció vers els catalans –l’ús del català en les comunicacions oficials, per exemple–. En general, l’Imperi va seguir una política d’afrancesament progressiu amb l’objectiu de facilitar-se l’annexió de Catalunya.

El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.

Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.

Etimologia de Catalunya

dilluns, 26/03/2012

El nom de Catalunya, emprat per anomenar els dominis del comte de Barcelona, no apareix documentat fins el regnat de Ramon Berenguer III (1097-1131). Si bé cap a finals del segle XI ja trobem documentada la presència del gentilici “català”, la primera referència documental la trobem en el Liber Maiolichinus de 1114, quan els pisans emprarien el nom de catalanenses enfront de gots, en referència als occitans, i el comte Ramon Berenguer III seria anomenat com a catalanicus heros (heroi català), rector catalanicus (dirigent català) i dux catalanensis (duc català). De la mateixa manera, en aquest document trobem per primera vegada el nom de Catalania com a designació de la pàtria geogràfica dels catalans.

És curiós veure com la denominació sorgiria a través de la visió exterior que es tenia de Catalunya, en aquest cas dels pisans, mentre que en la pròpia documentació catalana encara no s’empraria el mot. D’aquesta manera, seria des de mitjans del segle XII quan l’ús de la paraula Catalunya, sempre amb una connotació eminentment geogràfica, es generalitzaria tant en el propi país com en els regnes cristians pròxims. En els primers temps el nom de Catalunya es vincularia al territori dominat pel comte de Barcelona, però des del segle XIII ja seria emprat per a designar el territori del Principat, oposant-lo al Regne d’Aragó. I aviat, el gentilici català seria aplicat a tots aquells que parlaven la llengua catalana.

Territorio_Ramon_Berenguer_IV.png

Catalunya en el segle XII

L’origen del mot encara avui és incert i està obert a diverses interpretacions. Donem un cop d’ull a les diverses teories que han arribat fins els nostres dies:

Terra de castlans. La teoria tradicionalment més acceptada és que el mot Catalunya es derivaria de “terra de castells” i que hauria evolucionat des del terme castlà, provinent del francès chastelain i châtelain i que serviria per denominar el governador d’un castell. Així, l’evolució del mot donaria lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia D’acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Tanmateix, aquesta explicació no resulta del tot convincent per alguns lingüistes.

besalu.jpg

Pont medieval fortificat de Besalú

Terra de gots. Una altra teoria suggereix que Catalunya provindria de Gotholandia, és a dir, la “terra dels gots”. De fet, els francs sovint anomenaven el territori català, o fins i tot el conjunt de la Península Ibèrica, com la Gotia en referència a la vella Hispània visigòtica. Aquesta teoria es fonamentaria en el fet que antigament Catalunya s’escrivia en llatí com Cathalonia o Cathalaunia, expressió força semblant a Gotholandia. Tanmateix, els lingüistes adverteixen que la derivació Gotholandia/Catalunya presenta dificultats serioses que permetrien descartar aquesta hipòtesi.

La llegenda d’Otger Cathaló. D’altres hipòtesis, força desvirtuades pels historiadors, suggereixen que el mot provindria d’un mític príncep alemany (o francès) anomenat Otger Cathaló. La llegenda, fonamentada en la crònica de Pere Tomic (1432) sobre la Catalunya precomtal, ens diu que Otger va establir-se als Pirineus i al capdavant d’un exèrcit nombrós va intentar reconquerir Hispània després de la invasió musulmana fins a la seva mort en el setge d’Empúries de 735. En memòria del príncep Cathaló l’emperador Carlemany anomenaria els territoris que integrarien la Marca Hispànica com Cathalonia i els seus pobladors serien anomenats cathalans. La llegenda seria recollida en el segle XIX per la Renaixença mitjançant Víctor Balaguer i Jacint Verdaguer.

20100217225925-otger-1.png

Otger Cathaló

La terra dels laketans. D’altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot laketani, nom de la tribu ibèrica que habitava les terres del rerepaís de Barcelona en l’antiguitat. Per influència italiana va evolucionar a katelans i d’aquí a catalans. El nom hauria estat introduït, per transmissió erudita, com a forma de designar els catalans, i hauria evolucionat de laketani a catelani i Catalònia.

El topònim Talunya. L’arabista Joan Vernet va identificar com a primer testimoni possible del nom de Catalunya l’obra de l’historiador i geògraf musulmà Al-‘Udrī (1002-1085), el qual en la seva crònica Tarsi al-akhbār esmentava la localitat de Talunya o Taluniya, població que es localitzaria a les rodalies de Montsó, i que, per extensió i amb la introducció del prefix topogràfic “ca”, podria haver donat lloc al mot Catalunya. Si realment aquesta Talunya va donar nom al Principat, estaríem davant de la forma escrita més antiga que es coneix de Catalunya, sempre com a denominació geogràfica.