Entrades amb l'etiqueta ‘Història de Catalunya’

Felip V i els catalans (1700-1704)

dijous, 30/08/2012

Segurament no existeix en la memòria històrica dels catalans un monarca més rebutjat que Felip V, el primer Borbó regnant a l’Estat espanyol. La seva figura reuneix bona part dels greuges històrics que s’atribueixen a Espanya i que es personifiquen en el Decret de Nova Planta de 1716 com a liquidador de les estructures d’Estat catalanes supervivents des de l’edat mitjana i en la forta repressió posterior a la Guerra de Successió. Ara bé, la realitat és que en el moment de la seva entronització, el 1700, els catalans no es van manifestar contra el Borbó, sinó que el van rebre amb una actitud expectant i van arribar a una entesa.

Felip V.jpg

Felip V

Bona part de les reticències que provocava el nou monarca derivaven de la seva condició de francès com a conseqüència del record de les experiències passades. Per exemple, el jesuïta Francesc Bru, per vèncer aquesta malfiança, destacava l’espanyolitat de Felip V:

Y si le quiere el vulgo a nuestro rey francés, español, sepa que lo es y lo será mucho más que los que tenemos la fortuna de haber nacido en España […]. Si estos son franceses el rey es francés, aunque haya nacido en España, y si estos son españoles el rey es español, por más que haya nacido en Francia, porque los reyes toman la naturaleza de la corona, no de la cuna.

Un altre motiu d’expectació respecte de Felip V derivava de la seva actitud respecte de les constitucions catalanes. Ara bé, els temors de les institucions catalanes respecte de l’observança constitucional no va ser diferent de la mostrada respecte dels darrers Àustries hispans. Aquesta expectació es reflexa en els escrits de Jorge de Darmstadt, antic virrei de Catalunya, en els quals és difícil diferenciar si fa referència als Àustries o al Borbó:

La experiencia enseña que los Señores Reyes por sus continuas ocupaciones no frecuentan a Cataluña en la conformidad que antes, con que facilitaría la admisión de los lugartenientes, ni personalmente honran al Principado, ni celebran cortes, de que nacen los daños que consideró el regente Viñes, más ha de sesenta años y antes de las guerras y así fácil será persuadido el estado más estragado en que pueda hallarse hoy.

La complicada situació internacional que va acompanyar l’entronització de Felip V va obligar Lluís XIV a recomanar al seu nét un tracte prudent amb els seus súbdits catalans, als quals considerava molt gelosos de les seves llibertats. I amb aquestes prevencions, el 4 de setembre de 1701, Felip V va jurar les constitucions catalanes davant d’una notable presència pública. A continuació, conscient que els Àustries no havien clos cap des de 1599, Felip V va obrir les corts. En conseqüència, el monarca residiria a Catalunya entre novembre de 1701 i abril de 1702 i aquí es casaria amb Maria Lluïsa de Savoia.

Les concessions reials en les corts, tant en el terreny polític com econòmic, van ser força importants: un port franc per a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat del comerç del vi i l’aiguardent català en els ports peninsulars, la creació d’un tribunal de contrafaccions per a fer més efectiva la Constitució de l’Observança i l’aplicació de la legalitat per part dels ministres, i la recuperació de l’impost de la Nova Ampra per a la Generalitat, entre d’altres. També van aprovar-se mesures de control de les finances de la Diputació del General per a evitar la corrupció. És a dir, els privilegis van sortir reforçats.

D’aquesta manera, els grans triomfadors i beneficiaris de les corts de 1701-1702 van ser els sectors socials d’una burgesia urbana ascendent però necessitada de la introducció dels elements legislatius adequats per endegar una dinàmica econòmica ascendent i potenciar el dinamisme social.

Igualment, en les corts van tractar-se d’altres qüestions fonamentals per a Catalunya: l’allunyament dels exèrcits de la monarquia del territori català, la recuperació del terreny polític perdut el 1652, l’enfortiment del pactisme o la introducció de les bases del creixement i el desenvolupament econòmic. Tanmateix, les corts no van estar exemptes de tibantors entre absolutistes i pactistes, fonamentalment com a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i d’alguns jutges filipistes. Finalment, van restar pendents de resolució vells conflictes polítics bàsics com els allotjaments militars dels exèrcits de la monarquia o la regalia de la desinsaculació.

felip-v.jpg

Felip V

Els testimonis sobre les corts i la figura de Felip V són clarament positius. Per exemple, Narcís Feliu de la Penya va qualificar les corts com “las más favorables que havía conseguido la Provincia”. I l’intel·lectual Josep Aparici encara era més contundent en la seva valoració en considerar que “Es lo bastante para hacer esta provincia rica, con solo los frutos y los demás géneros de manufactura que acá se pueden enviar”. De la mateixa manera, Joan Bac, canonge de Barcelona, celebrava que “Cataluña es la primera de todo el dominio español en quien su Majestad ha celebrado y concluido cortes, concediéndole con ellas más que todos sus Serenísimos anteriores juntos”.

En el bàndol de l’absolutisme borbònic, però, les valoracions al voltant de les corts consideraven que Felip V havia realitzat massa concessions a Catalunya. En aquest sentit, destaca el testimoni del marquès de San Felipe, el qual pronunciava un judici contundent sobre els resultats de les corts de 1701-1702:

No se estableció en estas cortes ley alguna provechosa al bien público y al modo de gobierno; todo fue confirmar privilegios y añadir otros que alentaban a la insolencia porque los catalanes creen que todo va bien gobernando gozando ellos de muchos fueros.

La realitat era que els assessors francesos de Felip V van atorgar a Catalunya un tracte generós com a conseqüència de la necessitat tàctica derivada de la política internacional europea. Per això, segons Francesc Castellví:

El tiempo pedía que el rey no escasease las gracias en común ni en particular a los catalanes, antes bien les debía conceder particulares gracias por dos razones. La primera porque podría ser que de este modo olvidasen la aversión que tenían al nombre de francés, que esta ventaja sería favorable al rey en la guerra que se avecinaba. Segunda porque en el caso que después de fenecida la guerra continuase la delicadez de la observancia de sus leyes y privilegios, no debía dar ningún cuidado reducir la Cataluña a la ley que quisiese imponerle.

En qualsevol cas, cap veu qüestiona la legitimitat de Felip V com a nou rei. Fins i tot, emergeix un discurs que cerca la catalanització del monarca i demostrar el paper protagonista de Catalunya en la naixent Espanya dels Borbons. I per explicar la vinculació amb França es recupera el discurs dels orígens històrics de Catalunya fonamentant-se en les arrels carolíngies que havia justificat la separació de 1640. Així, Ramon Costa, teòleg de la Universitat de Barcelona, considerava que:

Felipe V para el Principado de Cataluña no es extraño sino patricio, natural y buen catalán cuando la real sangre que alimenta sus venas ha salido de los cristales transparentes de este perenne y claro frente de nobleza del Principado de Cataluña […]. El rey de Francia, Pepino, hijo de Carlos Martel y padre de Carlomagno envió a Cataluña para gobernar a su sobrino Wifredo.

És a dir, en aquests anys a Catalunya és abundant la literatura propagandística i legitimadora entorn de la figura de Felip V, el qual és presentat com un personatge excepcional: “El jurado de todos sus vasallos, el vencedor de sus enemigos, el que ha sabido mantener todo lo que ha llegado a heredar. Este vino de la mano de Dios por tan singulares caminos, príncipe que con sus amables prendas hechiza los corazones. Gallardo, valiente, discreto, silencioso i amigo de la verdad”. L’auge de l’austriacisme polític que trencaria la relació idíl·lica entre els catalans i Felip V encara estava per arribar.

Recordant Josep Maria Ainaud de Lasarte

divendres, 10/08/2012

Ahir obríem excepcionalment el blog per introduir un breu apunt d’urgència en la mort de Josep Maria Ainaud de Lasarte. Per què la meva admiració cap al vell savi que ens ha deixat? Perquè era un erudit que vivia per divulgar els seus coneixements. Salvant totes les distàncies d’estil, polítiques i ideològiques, és un dels meus miralls, un exemple a seguir. Quin sentit té l’estudi de la història sinó la divulgació? I Ainaud de Lasarte ho va entendre com ningú. Sense la necessitat d’una tribuna universitària va convertir-se en un dels grans divulgadors de la història de Catalunya, ja fos des dels seus llibres, els articles a Historia y Vida o a la ràdio i televisió.

josep-maria-ainaud-de-lasarte.jpg

Josep Maria Ainaud de Lasarte

No tinc cap dubte que si hagués estat fill del segle XXI hauria obert un blog des d’on compartir els seus coneixements. Serveixi aquest humil espai com a tribuna continuadora de la seva tasca. Segurament mai arribaré ni a la sola de les sabates del vell mestre, però sempre lluitaré per la dignificació de la divulgació rigorosa com a millor instrument, com a eina indispensable, per apropar la història a la ciutadania i aconseguir l’articulació d’un país més il·lustrat, més culte, més coneixedor de si mateix i, en conseqüència, més lliure. És la meva manera de retre un merescut i indispensable homenatge a l’homenot que ens ha ajudat a créixer intel·lectualment.

Avui, com a darrer homenatge, volia compartir algunes de les consideracions que publica la premsa al voltant de la seva figura:

Ignasi Aragay: “L’erudició és atractiva per ella mateixa. Si a sobre va acompanyada de bonhomia, resulta imbatible. I quan a més es presenta de bracet de la passió i la generositat, ja no hi ha qui s’hi resisteixi. Això és el que et passava amb Josep M. Ainaud de Lasarte, tant quan el llegies com sobretot quan l’escoltaves. Es feia escoltar i es feia estimar. Senzillament perquè ell en sabia, d’escoltar i estimar. Estimava Catalunya, la seva història, la seva gent, els de tota la vida i els acabats d’arribar. La seva saviesa era acollidora i oberta, fruit de la pedagogia més avançada que ha tingut el país […] Va ser un polític pujolista amic dels socialistes i un historiador nacionalista respectat pels marxistes. Antidogmàtic i conciliador, bastia ponts i treia somriures de sota les pedres […]. Tenia una curiositat il·limitada i una memòria d’elefant que va posar al servei de la reconstrucció cultural, en especial de la història política, amb l’admirat Prat de la Riba al davant. En tres paraules: saviesa, bondat i compromís”.

Josep Maria Solé i Sabaté: “Hi ha qui diu que ningú és insubstituïble; doncs en el cas de Josep Maria Ainaud de Lasarte, s’equivoca […]. Ell és insubstituïble perquè és difícil trobar algú que mai digués no a aconseguir que el gruix de la gent més popular s’iniciés en el coneixement de la nostra historia nacional. Al llarg de tota la seva vida l’Ainaud ha estat una molt bona persona. Un home bo, culte i generós que ha viscut per als llibres, a partir dels llibres i que ens ha ensenyat a partir dels seus llibres. Des d’un àmbit en què no s’ha estat just amb ell. No va ser un professor universitari, malgrat que en tenia molt l’esperit, perquè els anys que va viure la lluita per la vida no el va portar per aquí. Des de la química al dret i d’aquí a la història, el seu món ha estat divulgar amb tota l’honestedat del món el coneixement del nostre passat nacional […]. Ell ha fet més per la consciència nacional que molts dels qui mai no han reconegut la seva tasca, instal·lats en el seu estèril elitisme cultural […]. El millor homenatge per a ell segur que és un record afectuós i un somriure de complicitat que vagi de punta a punta, al llarg i ample del nostre país, que ell tant ha estimat. Insubstituïble, però amb un solc molt profund i encara més fecund”.

Oriol Junqueras: “Com a personatge polifacètic i destacat en àmbits tan diversos com ara el periodisme, la història i la política, de Josep Maria Ainaud, se’n pot ressaltar i recordar un ampli llegat […]. Al llarg de la seva vida va destacar per dues característiques que personalment em semblen remarcables. D’una banda, la seva clarividència a l’hora de defensar Catalunya com una nació d’acollida, oberta i disposada a incorporar tothom que vulgui formar-ne part […]. Per ell, la identitat de Catalunya havia de ser plural, culta i universalista, uns valors que es refermen, cada cop més, com els valors sobre els quals s’ha de fonamentar el nostre futur col·lectiu. D’altra banda, m’admira i reivindico l’enorme capacitat de divulgació de la nostra història i de la nostra cultura que va tenir en Josep Maria. Va recórrer el país de banda a banda fent conferències, debats i col·loquis, i durant dècades va col·laborar amb mitjans de comunicació en un esforç perquè les futures generacions de catalans coneixessin les seves arrels. Qualsevol societat que vulgui ser culta i lliure necessita conèixer, analitzar i compartir la seva història, els seus referents, i a això, en Josep Maria s’hi va dedicar amb un esforç i una constància admirables”.

Francesc-Marc Álvaro: “Con el fallecimiento de Josep Mª Ainaud, desaparece el último gran referente del catalanismo de la resistencia de posguerra, el núcleo de activismo y pensamiento que ejerció el magisterio más claro sobre las nuevas generaciones nacionalistas que protagonizaron la transición […]. Lo cierto es que eran muy pocos los que plantaban cara cuando el franquismo era flamante: el PSUC, el Front Nacional y, desde el ambiente universitario, figuras como Ainaud, que iban por libre y que utilizaban la cultura y las rendijas de la Iglesia para crear complicidades […]. Este ascendente hizo de Ainaud alguien inclasificable, un espíritu libre que, desde un talante dialogante y firme a la vez, sabía mirar críticamente la escena política, empezando por aquellos con quienes compartía ideas y valores. Humanista, siempre dispuesto a colaborar en mil y una iniciativas, sirvió al país generosamente sin servirse de la política”.

Ha mort Josep Maria Ainaud de Lasarte

dijous, 9/08/2012

Aquest matí ha mort l’historiador català Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012). Advocat, periodista i polític, va ser un estudiós de la biografia d’alguns dels personatges més emblemàtics del catalanisme, com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol o Enric Prat de la Riba, i la seva obra sempre va girar al voltant de la difusió de la cultura i la història de Catalunya. De la seva extensa bibliografia podem destacar: Prat de la Riba, home de govern (1973), Símbols de Catalunya (1978), Immigració i reconstrucció nacional de Catalunya (1980), Francesc Cambó (1992), El llibre negre de Catalunya (1996) o Ministres catalans a Madrid. De Ferran VII a José Maria Aznar (1996). Entre d’altres condecoracions, Ainaud de Lasarte va rebre el Premi d’Honor Lluís Carulla (1994), la Medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2012). Ens ha deixat un savi, un humanista, un d’aquells homes del Renaixement en perill d’extinció que excel·lia en multitud de disciplines i que vivia per a divulgar-les. Descansi en pau.



La identitat nacional catalana en els segles XVI i XVII

divendres, 20/07/2012

Les identitats ètniques, culturals polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.

Apoteosi-heràldica-barcelona-1668-1681.jpg

Partint d’aquest marc teòric, podem observar com el període que va des de mitjans del segle XVI fins a la Revolta Catalana de 1640 es caracteritza per un indubtable reforçament de la identitat nacional catalana, el naixement del que podríem denominar com la protonació catalana. Observem-ne els motius.

La principal causa per entendre aquest sentiment protonacional el trobem en el distanciament polític entre els ideals i interessos de la dinastia dels Àustries que regia la Monarquia Hispànica i els propis de les institucions i les oligarquies catalanes. D’aquesta manera, la centralitat castellana deixava els territoris que integraven la perifèria de la Monarquia Hispànica sota una doble subjecció: la de la corona i la d’un govern central que era controlat per un personal polític majoritàriament de procedència castellana.

En aquest sentit, aviat apareixerien les crítiques a la castellanització de la monarquia. Per exemple, en els inicis del regnat de Felip II, el valencià Fadrique Furió Ceriol ja considerava que:

Los pueblos se resienten en ver que son desechados de la administración y gobierno principal; pues si no ven en el consejo ningún hombre de su tierra, piensan y no sin causa, que el príncipe les tiene en poco o que los tiene como esclavos, o no se fía de ellos. Lo primero engendra odio, lo segundo busca libertad y por tanto hacen conjuraciones y llaman príncipes extraños, lo tercero les da osadía y aun obstinación.

I aquesta monopolització de l’espanyolitat per part de Castella també va rebre fortes crítiques des de Catalunya, com es pot observar en els Col·loquis de Cristòfor Despuig (1557):

La major part dels catalans goçen dir públicamente que aquesta nostra provincia no es Espanya, y per ço que nosaltres no som verdaderos espanyols i no mirant els pecadors benaventurats quant ignorants son y quant segos de enveja y malicia van, que aquesta provincia no sols es Espanya mas es la millor Espanya […]. Els castellans tots son casi de esta manera manera que per no publicar la gloria dels espanyols que no son castellans, volen la veritat y per fer gloriosa la sua propia nació no dubten d’escriurer materia […]. Questos castellans s’en beven tot. Tras aixó [els castellans] tenen altre cosa pitjor, y es que volen ser absoluts y tenen les coses pròpies en tant y les estranyes en tan poc que par que són ells vinguts del cel y que lo resto dels homens es lo que es eixit de la terra.

Tanmateix, la naturalització castellana dels reis de la casa d’Habsburg només seria un més dels símptomes d’aquest profund allunyament polític que es produiria en els segles XVI i XVII.

Sumat a l’allunyament a la monarquia, i a l’Espanya castellana, en aquest període també es pot observar un creixent distanciament entre Catalunya i la resta dels territoris que integraven política i territorialment la Corona d’Aragó. Aquest procés és evident en observar l’evolució dels esdeveniments polítics, però també pot resseguir-se mitjançant la construcció de les tradicions culturals i ideològiques diferenciades a cadascun dels regnes.

En contrast amb l’allunyament amb els territoris de la Corona d’Aragó, aquest període es caracteritza per l’envigoriment de les institucions catalanes, fonamentalment la Diputació del General i el Consell de Cent barceloní, refugi de l’oligarquia catalana. S’iniciava un procés en el qual les velles institucions d’origen medieval cada cop esdevindran més representatives de la comunitat política catalana, el que no vol dir que necessàriament ho fossin de la societat, a la vegada que les tensions politiques  i les topades el poder reial augmentarien progressivament.

ConstitucionsCatalanes.jpg

L’oligarquia del Principat es trobava molt vinculada i identificada amb les institucions catalanes, les quals eren identificades com el resultat d’una tradició històrica singular. A més, els privilegis i constitucions propis del país, que permetien que aquesta oligarquia controlés càrrecs polítics i rendes econòmiques, van esdevenir el referent fonamental de la seva cultura política. I la defensa d’aquests privilegis podia passar per davant de la fidelitat al mateix rei.

Per exemple, en el sermó de Sant Jordi predicat al Palau de la Generalitat l’abril de 1639, el caputxí fra Pau de Sarrià no dubta en afirmar:

Entiendan aquí los que goviernan una Ciudad o Principado que la falta y descuydo en sustentar sus privilegios, en guardar sus constituciones y estatutos es la mayor maldición y desdicha que pueden incurrir […] para que se entienda que el defender los privilegios de una República o Principado no sólo es mirar por él, o por ella, sino por toda la monarquía y que la destruyción de un Principado cae sobre todo el Reyno, y de aquí queda claro que no se menoscaba la fidelidad de los vassallos en oponerse tal vez a las resoluciones de su rey.

Aquest allunyament entre la monarquia i la comunitat política catalana de l’Antic Règim no només va manifestar-se en l’àmbit de la política, sinó que també va reflectir-se en el camp econòmic i fiscal i en la política monetària, comercial i industrial. D’aquesta manera, és en aquest període quan comença a desenvolupar-se un pensament mercantilista primitiu que, per primera vegada, donarà lloc a la idea de Catalunya com a pàtria econòmica.

Finalment, el desenvolupament d’unes elaboracions culturals de tipus històric, jurídic i lingüístic consolidarà les bases per a una idea conscient de la nació catalana entre les elit cultes del país. Neix així un incipient sentiment protonacional que aviat es traslladaria a sectors intermedis de la societat estamental catalana.

Corpusdesang.jpg

En aquest sentit, cal tenir present que l’activitat historiogràfica de l’època del Renaixement i del Barroc està fortament impregnada d’un sentiment polític. La justificació del present nacional mitjançant la recerca en un passat idealitzat i mitificat és una pràctica recorrent en els cronistes del període, tasca que es desenvolupa sempre en paral·lel als conflictes polítics, militars i ideològics del període. Així, les cròniques històriques del Renaixement i del Barroc desprenen dosis elevades de patriotisme (local o nacional) i un afany legitimador de les institucions com a element que justifiqués els conflictes amb la monarquia. La història esdevindria així una eina més del combat polític i contribuiria al desvetllament nacional.

En contrast, i com a mostra del distanciament produït i de la intencionalitat política dels usos de la història, des de la cort es començava a forjar una identitat hispànica en clau exclusivament castellana, un procés que fixaria el singular Espanya en comptes del tradicional plural Espanyes. D’aquesta manera, mentre que a Catalunya es reforçava la construcció identitària de la nació com a eina política que justifiqués l’existència de les institucions pròpies i el seu poder, la creixent identificació de Castella amb aquesta Espanya buscava la legitimació de l’hegemonia d’aquest regne sobre el conjunt peninsular. Per això, la identitat nacional catalana es construeix fonamentalment en oposició a Castella.

La revolta dels Barretines

dijous, 19/07/2012

La guerra amb França va ser una constat en la segona meitat del segle XVII, especialment  des de 1675, quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu dels Pirineus. La guerra i la subsegüent penetració francesa al Principat acompanyada dels allotjaments de tropes i l’increment de les càrregues fiscals va exasperar el camperolat, que va reaccionar davant de la conjuntura bèl·lica protagonitzant la revolta popular dels Barretines o Gorretes (1687-1689) contra el govern de Carles II, una de les mobilitzacions populars de més abast a l’Europa de la segona meitat del segle XVII i l’alçament popular més important conegut en els dominis dels Habsburg castellans en aquest segle.

revoltes catalunya xvii.jpg

Revoltes populars a la Catalunya nord i el Principat (1663-1694)

A una situació econòmica adversa i agreujada per la plaga de llagostes que havia malmès la collita de 1687, s’hi sumaven el retorn de la qüestió dels allotjaments de les tropes de la monarquia presents a Catalunya per lluitar contra la invasió francesa i la persistència i increment de les contribucions per al finançament de l’exèrcit reial (mentre que els estaments privilegiats n’estaven exempts). Aquestes van ser les principals causes de l’aixecament.

La revolta es va iniciar a Centelles (Osona) amb un marcat to antisenyorial, i aviat va estendre’s per nombroses comarques del prelitoral i l’interior de Catalunya (el Vallès, el Penedès, l’Anoia, el Bages, la Segarra, l’Urgell i el camp de Tarragona). Es calcula que cap a 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 camperols. Geogràficament, l’àrea de la revolta afectava aquelles zones que encara no havien experimentat les transformacions econòmiques necessàries per a orientar la producció cap a l’exportació i, a més, suportaven el pes més feixuc dels allotjaments. En canvi, les localitats on predominava l’artesanat i l’activitat comercial, així com les zones agràries del litoral on la represa econòmica era un fet, van restar al marge de la revolta.

Carles II.jpg

Carles II

El cap visible del moviment va ser Antoni Soler de la Torre, pagès benestant de Sant Boi de Llobregat, erigit –junt amb d’altres propietaris benestants amb càrrecs municipals com Enric Torres, Josep Llavina, Rocafort o Rocabruna– en defensor del que s’ha anomenat com l’ordre social de la multitud. El seu propi fill adoptiu, Pau Petit de Sarrià, va assassinar Soler de la Torre el desembre de 1689 i, en represàlia i com exemple del destí que esperava als revoltats, el cap del dirigent camperol va ser exposat a la façana de la Generalitat de Catalunya.

El conflicte popular també va adquirir una certa dimensió política amb la reivindicació de les constitucions catalanes, concretada en el rebuig dels allotjaments i les contribucions com a pràctiques inconstitucionals i en el refús del control reial de les insaculacions. Així, el diputat eclesiàstic Antoni Saiol va denunciar els abusos en un memorial adreçat a Carles II. En resposta, el virrei va destituir i arrestar Saiol, el seu germà i assessor Daniel, i l’oïdor militar Joan Sitges, els únics càrrecs institucionals que van donar suport a les reivindicacions pageses.

FutlletGorretes-1688.jpg

Cartell institucional advertint sobre la Revolta

Al marge de la revolta hem de situar els grups privilegiats del Principat: ciutadans honrats, cavallers i familiars del Sant Ofici, ja que no se sentien afectats pels problemes derivats dels allotjaments i de les contribucions que finançaven l’exèrcit reial.

El 1688, arribats a les portes de Barcelona, els revoltats van aconseguir un indult general, l’ajustament de les contribucions militars i la restitució dels càrrecs institucionals desinsaculats pel virrei. Tanmateix, aquest compromís només va ser una breu pausa ja que l’esclat de la Guerra dels Nou Anys (1689-1697) va comportar que el novembre de 1689 i al crit de “Visca la terra i morin els traïdors!” els revoltats tornessin a encerclar Barcelona.

Ara bé, en aquesta ocasió les institucions catalanes, alliçonades pel fracàs de l’experiència revolucionària de 1640, van restar fidels a la monarquia de Carles II mentre que Barcelona i les principals ciutats catalanes van restar al marge de l’aixecament. En resposta, el virrei duc de Villahermosa va emprendre una fèrria repressió per esclafar la revolta tot arrasant Sant Feliu i Sant Boi de Llobregat.

Perseguits per l’exèrcit reial, alguns dels principals dirigents de la revolta, encapçalats per Enric Torres, van exiliar-se a França, on bona part dels barretines van entrar al servei de la monarquia francesa de Lluís XIV en les companyies de fusellers de muntanya. La seva missió principal va consistir en atiar l’esperit de revolta a Catalunya enfront de la Monarquia Hispànica. Tot i això, la revolta va apaivagar-se malgrat l’existència d’alguns rebrots locals fins el 1694.

Tot i el fracàs de la revolta dels Barretines, van existir conseqüències per a la població. Així, les autoritats de la monarquia van haver de substituir l’allotjament per un donatiu de 200.000 ducats i també van construir unes casernes a Barcelona (1690) i a Vic (1692) que teòricament solucionaven els problemes endèmics que derivats de l’allotjament militar.

Narcís Feliu de la Penya

dimarts, 17/07/2012

Advocat, publicista, impulsor de diversos projectes mercantils i historiador, Narcís Feliu de la Penya (segle XVII-1712) pot ser considerat el personatge més emblemàtic del redreçament econòmic que Catalunya va experimentar en les darreres dècades del segle XVII. Feliu va dedicar bona part de la seva vida a defensar els interessos industrials catalans i en el projecte de crear una gran companyia de comerç segons l’estil holandès, tot encoratjant els menestrals tèxtils de Barcelona a viatjar per Holanda, França, Alemanya i Anglaterra per conèixer les noves tècniques de producció industrial i relacions mercantils.

A les seves obres de propaganda industrial El político discurso (1681) i el Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683) va propugnar un ambiciós programa de regeneració econòmica per a Catalunya tot partint de la memòria de l’esplendor comercial medieval i de l’exaltació de l’activitat mercantil basada en el model que havia triomfat a Holanda.

LlibreFenix0.gif

Fénix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas (1683)

El pla econòmic de Feliu de la Penya incorporava projectes i demandes diverses: el foment de les manufactures, l’increment de la participació catalana en el comerç americà, la concessió d’un port franc per a la ciutat de Barcelona, la regulació dels canvis monetaris mitjançant la celebració de quatre fires anuals a Barcelona i la creació d’una gran companyia comercial que seguís el model comercial i mercantil holandès incorporant al projecte les forces econòmiques i socials del Principat. És a dir, Feliu propugnava crear un instrument que possibilités el renaixement del comerç català “qual otro Fénix de sus cenizas” i permetés la competència amb les grans potències mercantils atlàntiques.

D’aquesta manera, en El político discurso, obra escrita a petició dels principals gremis tèxtils de la ciutat de Barcelona, Feliu defensava una política de mercantilisme proteccionista, es feia ressò de les teories econòmiques del arbitristes, lloava el comerç i proposava la unificació dels imposts.

Tanmateix, l’obra més representativa del moment històric i del seu ideari econòmic és el Fénix de Cataluña. El text, a més de presentar una descripció de l’evolució mercantil i industrial de Catalunya des de la baixa edat mitjana, feia una anàlisi optimista de la situació contemporània i proposava uns quants mitjans de redreçament, el principal dels quals havia de ser la formació d’una gran companyia de comerç, que seguís el model holandès, amb la funció de proporcionar capital a la indústria, el comerç i a la navegació. Aquesta institució hauria de tenir caràcter oficial i es trobaria sota la protecció de la Santa Creu, la ciutat de Barcelona i la Diputació del General, sent dirigida per representants dels estaments socials de ciutadans, mercaders, artistes i menestrals.

Cal tenir present que el Fénix de Cataluña no només reflectia el pensament de Feliu de la Penya, sinó que era una obra destinada a exercir de portaveu de determinats grups mercantils i homes de negocis de la burgesia de Barcelona. És a dir, les seves idees no eren gaire originals, sinó que responien a una mentalitat molt generalitzada. Per això el text, dedicat a Carles II, va ser repartit entre la cort i els cercles governamentals per raons de propaganda.

Però Narcís Feliu de la Penya no només va ser un teòric del mercantilisme, sinó que també va passar a l’acció. Així, va dedicar-se a finançar i a protegir, en termes que ell mateix exagerava, els tallers i les fàbriques establerts pels seus col·laboradors. Igualment, moltes de les seves propostes econòmiques va ser aprovades en corts tant per Felip V (1701-1702) com per l’arxiduc Carles (1705-1706), tot i que la conjuntura bèl·lica i les febleses de les institucions catalanes van limitar el desenvolupament.

LlibreAnales1.gif

Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709 (1709)

Dinàstic austriacista fervent i profundament antifrancès, després d’haver participat, el 1697, en la defensa de la Barcelona assetjada pels francesos comandats duc de Vêndome, va prendre partit per l’arxiduc Carles d’Àustria contra Felip V. En conseqüència, Feliu va ser perseguit per les autoritats borbòniques i empresonat des del juny del 1704 fins al triomf austriacista de l’octubre del 1705. Proposat com a secretari de Carles III, càrrec que va declinar, va ser nomenat advocat del rei a la cort del 1706, la qual va aprovar algunes de les seves idees: la creació d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, que no va arribar a formar-se. El mateix Carles III va concedir-li l’hàbit de cavaller de l’Orde de Sant Jaume.

En plena Guerra de Successió va publicar els tres gruixuts volums dels Anales de Cataluña (1709), en els quals utilitzava la història com a arma política. El títol complet de l’obra és: Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709.

Així, amb un concepte pragmàtic de la història, Feliu va escriure per contribuir a eliminar la teòrica ignorància dels historiadors estrangers sobre la història del Principat. Ara bé, tot i que el discurs no és superficial, la realitat és que no existeix cap esforç per esporgar els elements mítics i llegendaris de la història de Catalunya. Al contrari, no dubtava a emprar qualsevol element mític sempre que això sigui d’interès per bastir el seu discurs ideològic fonamentat en l’existència d’un patriotisme català, la continuïtat dinàstica fins a l’arxiduc Carles i els lligams entre Catalunya i la resta de les nacions hispàniques. En aquest sentit, admetia llegendes com la d’Otger Cathaló.

La part més interessant de l’obra és constituïda pels darrers capítols del volum tercer, en els quals Feliu abandona l’estil propi dels anals per passar a relatar una memòria del seu temps, tot accentuant el caràcter propagandista del text. D’aquesta manera, l’obra esdevé una font informativa, plena de detalls i llistes de noms dels protagonistes del conflicte successori, a la vegada que s’accentua el contingut polític propagandista. Per exemple, lloava la figura de Carles II com un rei excel·lent: “No sin causa fue amado y venerado Carlos II de la Nación Catalana, pues lo mereció en todas sus operaciones […]. Fue en fin el mejor rey que ha tenido España”. En definitiva, la història era fonamentalment una arma política per afavorir la causa de l’arxiduc Carles en la Guerra de Successió.

La Pau dels Pirineus

dijous, 12/07/2012

Després que la Pau de Westfàlia de 1648 posés fi al somni de la monarquia universal, en la dècada de 1650, la gran pugna per l’hegemonia europea entre la Monarquia Hispànica dels Àustries i la França dels Borbons va decantar-se finalment del bàndol de Lluís XIV i el cardenal Mazzarino gràcies a l’aliança francesa amb l’Anglaterra revolucionària d’Oliver Cromwell.

Westfalia y Pirineos.jpg

El desastre hispà va consumar-se el 14 de juny de 1658. Aquella jornada la potència hispana va rebre el cop de gràcia militar a la Batalla de les Dunes, on un exèrcit francoanglès va derrotar contundentment les tropes de Joan Josep d’Àustria. Els tercios van ser esclafats inapel·lablement per un exèrcit francès comandat pel duc de Turena amb el suport de 6.000 roundheads de l’exèrcit d’Oliver Cromwell. La Monarquia Hispànica perdia Gravelinas, Ypres i Oundenarde, però també el seu prestigi militar. La derrota en la pugna per l’hegemonia europea era un fet.

Les converses de pau s’iniciarien a finals de 1658, es reprendrien l’estiu de 1659 a París i es tancarien a l’illa dels Faisans, a la desembocadura del riu Bidasoa. Luis Méndez de Haro seria l’emissari de Felip IV per a reunir-se amb el cardenal Mazzarino, el representant de Lluís XVI. S’estava negociant una pau, la fi d’una llarga guerra, però també la fi del model polític de la Monarquia Hispànica.

don Luis de Haro y el cardenal Mazarino,.jpg

Finalment, el 7 de novembre es signava l’acord de pau, l’anomenat Tractat dels Pirineus. Els representants de Felip IV, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV, el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne certificaven la derrota hispana i la victòria francesa. Definitivament, el segle XVII seria el segle de Lluís XIV, el Rei Sol.

Y por lo que mira a los países y plazas que las armas de Francia han ocupado en esta guerra con España, por cuanto se convino en la negociación comenzada en Madrid en 1656, en que se funda el presente tratado, que los montes Pirineos, que habían dividido antiguamente las Galias de las Españas, harían también en adelante la división de estos dos mismos reinos.  Por tanto se ha convenido y acordado que dicho señor rey cristianísimo quedará en posesión y gozará, efectivamente, de todo el condado y veguería del Rosellón; del condado y veguería de Conflans; países, ciudades, plazas, castillo, villas, aldeas y lugares que componen dicho condado de Cerdeña y principado de Cataluña; en inteligencia de que si se hallare haber de dichos montes Pirineos de la parte de acá de España algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflans solamente y no del Rosellón, quedará también a Su Majestad Católica, como asimismo si se hallare haber de los dichos montes Pirineos, de la parte de allá de Francia, algunos lugares de dicho condado y veguería de Cerdeña solamente y no de Cataluña quedarán a S.M. cristianísima; y para convenir en esta división se nombrará al presente, comisarios de ambas partes, los cuales juntos, de buena fe, declararán cuales son los montes Pirineos, que según lo contenido en este artículo, deben dividir en adelante los dos reinos y señalarán los límites que han de tener; y se juntarán los dichos comisarios en los lugares a más tardar dentro de un mes, después de la firma del presente tratado, y en el término de otro mes siguiente deberán haber convenido entre sí, y declarado de común acuerdo, todo lo referido; Debiéndose entender que si, para entonces, no hubieran podido ponerse de acuerdo entre sí, comunicarán inmediatamente las razones de sus dictámenes a los plenipotenciarios de dichos dos señores reyes, los cuales con conocimiento de las dificultades y diferencias que se hubieran encontrado convendrían entre sí sobre este punto, sin que por eso puedan tomarse de nuevo las armas.

En les clàusules territorials del Tractat dels Pirineus la Monarquia Hispànica cedia a França el comtat d’Artois, i les places fortes de Metz, Toul i Verdun, això a canvi de la recuperació de Franc Comtat i algunes places italianes. Respecte de la frontera sud entre ambdós regnes s’estipulava que França tornaria a la Monarquia Hispànica les places que ocupava al sud dels Pirineus, mentre que els negociadors castellans van cedir a França el domini del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya, és a dir, els territoris catalans situats al nord dels Pirineus. D’aquesta manera, els Pirineus separaven definitivament la Monarquia Hispànica de França. Possiblement, amb el pas del temps també d’Europa.

Traite-Pyrenees.jpg

pirineus-tractatdels.JPG

Guerra i separació (3): El retorn de Catalunya a la Monarquia Hispànica

dimarts, 10/07/2012

A l’octubre de 1652, Barcelona es rendia davant dels exèrcits de Joan Josep d’Àustria i Catalunya es reintegrava en la Monarquia Hispànica. Ràpidament van iniciar-se les negociacions entre la ciutat de Barcelona i la monarquia amb l’objectiu de redefinir el marc polític dels vençuts. De les condicions polítiques que Barcelona posava sobre la taula de negociacions podem deduir que no existia penediment en l’aventura francesa, fet que va causar un gran debat en el si del Consell d’Aragó, l’òrgan que havia d’elaborar la proposta d’actuació sobre la Catalunya recobrada.

El 14 de novembre, els membres del Consell d’Aragó van proposar tres possibles línies d’actuació reial sobre Catalunya:

  1. La primera opció era atorgar el perdó total a Catalunya i les seves institucions, sense cap tipus de “mudanza alguna de gobierno o reformación”.
  2. La segona via proposava una política de repressió sobre Catalunya, un escarment “de manera que se conozca que la indignación Real está sobre aquellos que la han ofendido”.
  3. La solució intermèdia recomanada pel Consell d’Aragó suposava una repressió selectiva fonamentada en el control del Consell de Cent mitjançant les insaculacions i el domini militar de la ciutat de manera que “quede muy superior la clemencia, mirando a la prevención, más que el castigo y escarmiento de lo pasado”.
Retrato_de_Felipe_IV_a_caballo.jpg

Felip IV

El 3 de gener de 1653, Felip IV va atorgar el perdó general als catalans, el 12 de febrer va confirmar les constitucions i lleis generals de Catalunya i el 13 de març va retirar el segrest dels impostos de la Generalitat. El resultat va ser que Barcelona i Catalunya mantenien tota l’estructura política existent amb anterioritat a 1640, i també algunes novetats institucionals que s’havien introduït durant el període de guerra.

Tanmateix, tot i l’aparent continuïtat, la Monarquia Hispànica va introduir algunes eines per assegurar-se el control sobre el territori reincorporat. Així, si bé el règim pactista va mantenir-se, les institucions més emblemàtiques van veure reduïda la seva autonomia quan Felip IV va reservar-se les insaculacions i desinsaculacions de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona. Igualment, la presència continuada de les tropes hispàniques al Principat va dotar els virreis d’una posició de força que mai abans havien gaudit. Finalment, la pressió fiscal va incrementar-se a través dels donatius voluntaris i les lleves d’homes.

És a dir, després de la reincorporació del Principat a la Monarquia Hispànica, la ciutat de Barcelona i Catalunya mantenien tota l’estructura política existent amb anterioritat a 1640, però s’iniciava una nova etapa caracteritzada per un procés de reequilibri entre el rei i el regne, de manera que les tendències absolutistes podien començar a obrir-se pas després d’un segle de conflicte.

Guerra i separació (2): Catalunya sota la monarquia francesa durant la Guerra dels Segadors

dilluns, 9/07/2012

El febrer de 1641 s’iniciava una etapa de domini francès sobre Catalunya, que a la vegada veia com desapareixia la principal figura de la revolta i separació del Principat: el 28 de febrer moria Pau Claris. En poc temps, l’idíl·lica aliança amb França donaria pas a una nova realitat en la qual el Principat passaria a convertir-se en una simple colònia francesa, política i econòmicament. Era igual la Monarquia Hispànica que França, les dinàmiques i la lògica de l’Estat modern s’imposaven als privilegis de l’oligarquia.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

LouisXIV-child.jpg

Lluís XIV

La nova Diputació del General va tancar les negociacions per a ratificar l’aliança de Catalunya amb França. Així, el 19 de setembre de 1641, el rei Lluïs XIII va signar a la Péronne un pacte que preservava formalment l’ordenament institucional i legislatiu català i que incloïa algunes reformes com l’abolició dels quints dels impostos municipals, la limitació de la jurisdicció de la Inquisició o la regulació dels allotjaments. Tanmateix, la dependència militar catalana respecte de França limitaria la vigència del pacte francocatalà.

Entre 1641 i 1652, Catalunya va estar sota les ordres de vuit lloctinents diferents, cap d’ells català. Tot i això, en la pràctica, foren tres les persones que realment van succeir-se en el poder francès sobre el Principat: Bernard Du Plessis de Besançon (1640-1641), artífex dels primers pactes amb França i ànima de la resistència catalana a la Batalla de Montjuïc; René de Voyer d’Argenson (1641-1643), intendent encarregat de la institucionalització del poder francès a Catalunya; i Pèire de Marca (1644-1652), visitador que dirigiria la repressió contra els dissidents del poder francès.

Marca,_Pierre_de.jpg

Pèire de Marca

Si bé en l’àmbit oficial i protocol·lari les relacions de les institucions catalanes amb la monarquia francesa oferien una aparença idíl·lica i alguns èxits militars van aixecar adhesions a la nova etapa política, la realitat és que aviat començaria a qüestionar-se la fermesa de l’aliança política amb els Borbons francesos, especialment des de l’entronització de Lluís XIV com a nou rei de França.

En aquest sentit, la caiguda del comte-duc d’Olivares com a privat de Felip IV, l’assignació a Catalunya d’un paper cada cop més marginal i secundari en la política francesa, els problemes interns derivats de l’allotjament de les tropes franceses, la introducció de la competència comercial francesa, les creixents tensions entre l’administració francesa i les institucions catalanes, les repetides vulneracions de lleis i constitucions, i l’arribada de les primeres derrotes militars, van fragmentar la classe dirigent catalana.

Milkau_Kardinal_Jules_Mazarin_in_seiner_Bibliothek_252-2.jpg

Cardenal Mazzarino

D’aquesta manera, el procés revolucionari i la ruptura amb la Monarquia Hispànica de Felip IV per integrar Catalunya en la monarquia francesa van derivar en una creixent divisió social interna. Així, una part de la classe dirigent va prendre partit contra França. Bona part dels desafectes a la causa francesa van acabar fugint o sent desterrats del país per part de les autoritats borbòniques. Per tant, la inestabilitat i la permanent conflictivitat naixia entre els mateixos dirigents catalans.

D’altra banda, en el plànol militar, després de la derrota de Montjuïc, la Monarquia Hispànica només controlava el Rosselló, Roses, Tortosa i Tarragona. S’iniciava un conflicte fronterer. El primer front de batalla va ser Lleida, fins que el 1644 les tropes castellanes van ocupar-la definitivament. El següent espai de conflicte bèl·lic va ser Tortosa, caiguda en mans dels exèrcits de Felip IV el 1650. I l’ofensiva final de l’exèrcit hispànic es centraria en el setge a Barcelona entre 1650 i 1652. És a dir, Catalunya esdevenia un nou front de guerra dins del conflicte general europeu de la Guerra dels Trenta Anys.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Els anys finals del domini francès sobre Catalunya van caracteritzar-se per la inestabilitat política propiciada per l’esclat de la crisi de la Fronda (1648-1653) que va patir la monarquia de Lluís XIV. Així, la crisi política i social que havia esclatat a França va acabar de desconnectar Catalunya de la cort de París. En aquest context, la manca de trameses de diners per pagar les tropes i la interinitat permanent en la qual es desenvolupava l’administració francesa van combinar-se amb les creixents manifestacions antifranceses i amb l’ofensiva militar hispànica.

A més, la llarga guerra, els persistents allotjaments, les cremes de collites i la manca de braços al camp van significar un retrocés significatiu de la producció agrària i un creixement de la mortalitat. D’aquesta manera, els aliments van començar a escassejar i el malson de la fam va convertir-se en una realitat. I a la guerra i la fam encara es sumaria l’epidèmia de pesta de 1650-1652.

Juan_Jose_de_Austria.jpg

Joan Josep d’Àustria

D’altra banda, després de la Pau de Westfàlia de 1648, la recuperació de Catalunya va convertir-se en l’objectiu primordial de la monarquia de Felip IV. I aprofitant-se de la feblesa francesa, els exèrcits hispànics van anar reconquerint implacablement el país. L’agost de 1651 s’iniciava el setge i bloqueig de Barcelona, una llarga batalla de supervivència que els catalans tenien perduda abans de començar. Així, l’11 d’octubre de 1652, Barcelona capitularia davant les tropes de Joan Josep d’Àustria, qui concediria un perdó general del qual s’exceptuaven els dirigents polítics més significatius de la revolta i separació. D’aquesta manera, la major part de Catalunya retornava a l’obediència de la Monarquia Hispànica dels Àustries.

Guerra i separació (1): la República Catalana de 1641

divendres, 6/07/2012

A mitjans de 1640 les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica havien arribat a un punt extremadament crític. Finalment, les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrossegaven des de finals del segle XVI van derivar en una fase de confrontació oberta. Així, amb l’elecció de Pau Claris i Francesc de Tamarit com a diputats, dos homes arrelats amb fermesa a les tradicions catalanes, el conflicte semblava inevitable.

Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del privat de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, havia suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concretaven en: la guerra amb França, el problema de l’allotjament de les tropes, la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris i Casademunt

Per la seva banda, la Monarquia Hispànica també acumulava greuges contra les institucions catalanes: l’alliberament de Francesc de Tamarit, la mort del virrei i comte de Santa Coloma, la persecució dels funcionaris reials durant el Corpus de Sang, els atacs populars a les tropes reials… Però la Monarquia es mostrava especialment alarmada per la creixent rumorologia que indicava l’inici de negociacions entre França i Catalunya.

Durant els mesos de juny i juliol de 1640, les institucions catalanes, mitjançant memorials, cartes i ambaixades, van demanar reiteradament a Felip IV i Olivares la sortida de les tropes reials de les terres del Principat com a solució per a pacificar el territori. La resposta dels ministres, però, va ser sempre negativa sota la justificació del perill d’una invasió militar francesa i la incapacitat de la Generalitat i el Consell de Cent per a mantenir l’ordre públic a Barcelona i Catalunya.

Felipe IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, Olivares havia comès un greu error polític i estratègic. La doble i simultània pressió sobre les classes dirigents catalanes mitjançant la detenció dels seus representants és sumava a la pressió sobre les classes populars pageses a través de les lleves, els impostos i els allotjaments va desembocar en un rebuig comú a la política reial. D’aquesta manera, amplis sectors de la societat catalana, urbana i rural, convergien en el rebuig a la monarquia de Felip IV i la política del seu privat.

En aquest context, el 12 d’agost de 1640, Felip IV va donar l’ordre que l’exèrcit reial envaís Catalunya amb l’objectiu d’aturar les “alteraciones” i concloure les corts de 1626-1632.

Retrato_ecuestre_del_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpg

Comte-duc d'Olivares

Davant de les notícies arribades des de la cort, el 15 d’agost, Pau Claris va reactivar les negociacions que des del maig les institucions catalanes mantenien amb la França de Lluís XIII i el cardenal Richelieu. Resultava imprescindible trobar un aliat davant de la imminent invasió del Principat. Pels pactes de Ceret del 24 de setembre l’oligarquia catalana i la monarquia francesa arribarien a un primer compromís: l’ajut militar de França concretat en 6.000 infants i 2.000 cavalls pagats per la Generalitat.

El 27 d’agost, Pau Claris va reunir la junta particular dels braços residents a Barcelona, la qual va realitzar una convocatòria de braços generals per “tornar a establir la justícia y donar remey de l’estat de la província”. D’aquesta manera, la Junta General de Braços, inaugurada el 10 de setembre, es convertiria en el poder revolucionari dissident que legitimaria i organitzaria la resistència contra els exèrcits enviats per la Monarquia Hispànica. En ella participaven els representants de la ciutat de Barcelona, la Diputació i les autoritats de localitats amb pes específic a les corts. Com a principal mesura, la Junta creava una junta de guerra i una altra d’hisenda, les quals haurien de ser les encarregades de mobilitzar els homes i els recursos econòmics per a la guerra imminent.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

És a dir, la Junta de Braços va legitimar políticament el trencament amb la Monarquia Hispànica de Felip IV, va organitzar la resistència en els seus aspectes militars fiscals i judicials, i va legitimar la política exterior d’aliances militars.

Tanmateix, els plans militars d’Olivares van seguir endavant. El temps de la política donava pas al temps de la guerra. Així, el novembre, un exèrcit de més de 30.000 homes encapçalat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez, cap militar i nou virrei de Catalunya, penetrava a Catalunya per les terres de l’Ebre. Des de la seva base de Tortosa, el nou virrei demanava la total subjecció dels vassalls catalans i acusava la Diputació del General i la Junta de Braços de “diferentes crímenes de Lessa Magestad y de expresa rebelión maquinando […] contra la prosperidad de la Corona”, a la vegada que amenaçava les localitats que col·laboressin amb els rebels a perdre “todos sus fueros, usages, privilegios y sus rentas”.

Philippe de Campaigne Richelieu.jpg

Cardenal Richelieu

L’entrada a sang i foc de l’exèrcit castellà en el Principat empenyia definitivament l’oligarquia catalana a l’aliança amb França. I és que davant de l’exèrcit reial, els catalans oferien 8.000 infants i 500 genets a l’espera d’un ajut francès que no s’acabava de complir. En conseqüència, en els primers moments, la invasió castellana va resultar gairebé una passejada triomfal que va portar l’exèrcit reial a les portes de Barcelona.

Sense cap altra alternativa, el 16 de gener de 1641 Catalunya es convertiria en república sota la protecció francesa. Ara bé, l’astúcia política del cardenal Richelieu i els seus agents diplomàtics deixava les autoritats catalanes en una posició total de dependència respecte de França. És a dir, el relat d’una Diputació del General convertida en república independent és més una ficció literària que una realitat política. França era l’única sortida possible per evitar que els exèrcits castellans arrasessin el Principat.

Batalla_de_Montjuïc_de_1641.jpg

La Batalla de Montjuïc de 26 de gener de 1641

D’aquesta manera, el 23 de gener, sota l’amenaça militar de l’exèrcit filipista que es trobava a punt d’assaltar Barcelona i davant la pressió política francesa, el braços van haver de jurar fidelitat a Lluís XIII, esdevingut nou comte de Barcelona “com en temps de Carlemany”. Certificada l’aliança francocatalana, el 26 de gener es produïa la Batalla de Montjuïc. L’atac desordenat de les tropes castellanes dirigides pel marquès de los Vélez va propiciar la victòria dels defensors francocatalans de Barcelona, els quals van obligar les tropes hispàniques a retirar-se fins a Tarragona. Ara sí, s’iniciava una breu etapa de separació entre Catalunya i la Monarquia Hispànica.