Entrades amb l'etiqueta ‘Història de Catalunya’

El Missatge a la Reina Regent de 1888

dissabte, 3/11/2012

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes procedents del grups de la Renaixença com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

María_Cristina_de_Habsburgo-Lorena.jpg

Maria Cristina d'Àustria

La Lliga de Catalunya va fer seves les reivindicacions d’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un Missatge a la reina regent (1888), redactat per Àngel Guimerà i signat per 2.601 persones, adreçat a Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat com ara una participació més igualitària en les despeses de l’Estat i les contribucions militars, la defensa del dret civil o la oficialitat de la llengua catalana, tant a l’ensenyament com a les manifestacions populars. Des de Madrid, el text va ser refusat completament, fet que va contribuir a enfortir el moviment catalanista conservador.

Missatge a la Reina Regent (1888):

Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes peI Cap de l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de sortir mai en temps de pau del nostre territori.

Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana. Que sien catalans els Tribunals de Justícia i totes ses causes i litigis es fallin definitivament dintre del Territori. Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els de l’ensenyança. Que vingui el Cap de l’Estat d’Espanya a jurar a Catalunya ses Constitucions fonamentals, com a condició indispensable, d’antic establerta per a exercir a dreta llei la sobirania en el Principat.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: transformacions socials i culturals

divendres, 2/11/2012

El desenvolupament de la indústria i l’expansió del sector serveis en els anys seixanta van donar lloc a la transformació de les estructures socioprofessionals de la població espanyola. La distribució sectorial de la població és el millor exemple per il·lustrar aquesta transformació: en el conjunt d’Espanya entre 1950 i 1975 els actius agrícoles van passar del 50% al 21%, mentre que els industrials van augmentar del 24% al 38%, i els ocupats en el sector serveis van créixer del 25% al 41%. Aquesta nova estructura va anar acompanyada, lògicament, de l’increment del nombre d’obrers industrials, assolint en el conjunt de l’Estat la xifra de quatre milions.

D’altra banda, a Catalunya, país amb una important tradició industrial, la xifra d’assalariats va ser sempre superior a la mitjana espanyola i va situar-se en xifres similars a les de les regions europees industrialitzades. En conseqüència, la població activa catalana va evolucionar en un doble sentit: va incrementar el seu nombre a causa dels processos migratoris i va experimentar una creixent terciarització. Igualment, les migracions internes i exteriors arribades per la bona marxa de l’economia van accentuar el procés d’urbanització.

219_09.jpg

Igualment, el creixement econòmic afavorirà la reconstrucció d’unes capes socials mitjanes que la guerra i la postguerra havien desmantellat. Així, com a conseqüència d’aquest procés també va augmentar el volum de les classes mitjanes i va consolidar-se una nova burgesia urbana que comprendria des dels estrats més qualificats i ben remunerats de la classe obrera, passant per tècnics, botiguers i professionals, fins a petits industrials i empresaris del sector comercial o agropecuari de comarques. Tanmateix, juntament amb els professionals autònoms, en els anys seixanta i setanta va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i dels professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a les activitats terciàries.

D’aquesta manera, en poc més d’una dècada, la societat espanyola i catalana va transformar-se profundament per avançar cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis de les societats industrialitzades occidentals. Ara bé, aquesta millora relativa del nivell de vida va coexistir amb grans desequilibris i mancances bàsiques d’equipament col·lectiu que presentaven un fort contrast amb el desenvolupament econòmic.

En primer lloc, l’augment del poder adquisitiu va fer possible l’entrada del país en la societat de consum. Aquest fet es va viure amb una gran intensitat perquè es partia des d’uns nivells molts baixos i en va consolidar en menys d’una generació. D’aquesta manera, les llars espanyoles i catalanes van conjurar definitivament el fantasma de la fam i van deixar-se temptar per l’àmplia oferta de béns de consum que inundaven el mercat. Així, les cases van començar a equipar-se amb els nous electrodomèstics: frigorífic, rentadora, televisor, etc., articles que gràcies a la venda a terminis semblaven estar a l’abast de les economies més modestes. Al mateix temps, es va popularitzar l’ús i adquisició de l’automòbil, sobretot a partir de la comercialització del SEAT 600, de producció nacional, una de les expressions més importants i simbòliques del nou clima socioeconòmic.

D’altra banda, el nivell educatiu de la població espanyola va millorar considerablement. En aquest sentit, el 1970, la Llei General d’Educació va remodelar tot el sistema educatiu i va suposar un augment de la població escolaritzada, des de l’ensenyament primari fins a la universitat, i el creixement de les inversions estatals en educació. En conseqüència, l’analfabetisme va disminuir dràsticament fins a assolir els nivells dels països de l’entorn europeu. Ara bé, això no pot amagar realitats com que en aquest període el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula.

los-sirex-san-carlos-club-front.jpg

També la família va començar a experimentar canvis significatius. Així, la família extensa de tradició rural va començar a veure’s substituïda per la família de tipus nuclear típica del món urbà industrial.

De la mateixa manera, els joves van començar a viatjar a l’estranger i van introduir a Espanya noves idees i pautes de comportament que aprofundien les transformacions socials. Així, consum dels joves començarà a diferenciar-se clarament per adquirir unes pautes pròpies. En resposta, el règim acabarà autoritzant algunes noves expressions culturals com els primers concerts. Apareixeran a Espanya grups musicals similars als que estan triomfant a la resta del món (Sirex, Formula V, etc.). Les noves pautes comercials i culturals arribades d’Europa acabaran derivant en un nou model de joventut.

Moda.Minifalda.jpg

Igualment, en aquesta conjuntura, la condició femenina també va canviar de forma substancial trencant amb els tabús més tradicionals i reaccionaris. D’aquesta manera, la dona va començar a abandonar el seu paper tradicional de mare i esposa per incorporar-se al món dels estudis i al treball remunerat, sobretot en activitats administratives i de serveis. Així, moltes de les dones que arribaven a l’edat adulta en la dècada de 1970 ja van assolir un nivell d’estudis equiparable al masculí i va començar a presentar-se com portadores d’una nova mentalitat que defensava la llibertat i la realització personal femenina, a la vegada que rebutjaven moltes de les normes socials imperants. Igualment, lligat a l’emancipació femenina, les dones de l’anomenada “generació ie-ié” van impulsar un nou estil caracteritzar per l’ús de la minifaldilla, els pantalons de pota d’elefant o el bikini que trencava amb els models anteriors.

Finalment, cal tenir present la renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II, el qual va tenir un impacte decisiu en determinats sectors eclesiàstics, fonamentalment de base, que van començar a allunyar-se del règim. Tot això coincidia amb una creixent secularització de la societat espanyola que va traduir-se en una acusada disminució de la influència social de l’Església.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: creixement demogràfic i migracions interiors i exteriors

dimarts, 30/10/2012

Evolució demogràfica. En la dècada de 1960, la població espanyola va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle XX, passant de 30,4 milions d’habitants el 1960 a 33,8 el 1970. Aquest creixement general s’explica pel descens de la mortalitat, especialment l’infantil (del 6,6 per mil el 1950 al 1,9 per mil el 1975), i per una natalitat elevada com a resultat de la millora de les condicions de vida i les polítiques natalistes promogudes pel règim franquista (la taxa de fecunditat va situar-se en 2,8 fills per dona). De la mateixa manera, en el conjunt d’Espanya va produir-se un augment de l’esperança de vida: entre 1960 i 1975 va passar de 67 a 70 anys en el cas dels homes i de 72 a 76 anys per a les dones.

568px-Variación_de_la_población_española_entre_1950_y_1981.png

En aquest context, l’evolució demogràfica de Catalunya va experimentar un important canvi durant el franquisme. Així, si el 1940 la població catalana era de 2.890.974 habitants, en els anys setanta aquesta ja superava els cinc milions i mig, un creixement molt més accelerat que el de la resta de l’Estat. Com a conseqüència dels moviments migratoris, la natalitat catalana va situar-se per sobre de la mitjana espanyola, cosa que no s’havia produït en tot el segle. D’aquesta manera, la piràmide d’edats catalana va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.

5b3598e6d66b675080a4761eadddd7fb.png

Evolució demogràfica de Catalunya en el segle XX

13pir2.jpg

Moviments migratoris. El creixement demogràfic espanyol va anar acompanyat d’importants moviments de població. En aquest sentit, el procés de reconversió, mecanització i modernització agrària va deixar sense treball molts pagesos, els quals van veure en l’emigració la possibilitat de trobar un treball que ja no existia en el seu punt d’origen. Això va produir, durant la dècada de 1960, un intens èxode rural que buscava fugir d’unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser les principals proveïdores d’aquests moviments migratoris.

En conseqüència, l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, etc.–. El nou fenomen demogràfic va prendre importància a partir de 1959, inserint-se dins d’un corrent que, fins el 1965, portaria cap els països industrialitzats de l’Europa occidental a més d’un milió de ciutadans espanyols, la desena part dels actius demogràfics, atrets per la seva eufòria econòmica expansiva. L’emigració sortida de Catalunya cap a l’estranger va suposar el 5,17% del conjunt d’Espanya.

otrasdos.jpg

Però les migracions interiors van ser encara més espectaculars: entre 1962 i 1973 quatre milions de persones van canviar de residència. Així, procedents de les regions agrícoles, els immigrants van instal·lar-se en les zones de més dinamisme econòmic de l’Estat: Madrid, el País Basc, València i Catalunya.

En el cas de Catalunya, aquest moviment migratori va ser especialment intens. El primer determinat del flux migratori va ser la demanda de treball catalana. En conseqüència, entre 1940 i 1975, 1,8 milions d’immigrants van establir-se a la Catalunya franquista, un dinamisme demogràfic desconegut en la història del país. Els immigrants procedien fonamentalment d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, tot i que també trobem immigració interior procedent de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.

161147_11282_0012_s1.jpg

Aquest procés migratori va realitzar-se sense cap tipus de planificació i va tenir importants conseqüències socials, a la vegada que va provocar forts desequilibris territorials. Així, la immigració va tendir a assentar-se de manera molt concentrada en algunes àrees del país: a la província de Barcelona van instalar-se prop del 90% dels immigrants, especialment a les comarques més industrialitzades. Els municipis preferents seran Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi o Sant Adrià del Besòs.

Aquestes poblacions van créixer fins a frec de la saturació i sense comptar amb les infraestructures necessàries. El balanç demogràfic de la primera meitat dels anys seixanta va suposar un creixement molt desequilibrat amb comarques que van augmentar la població fins a un 50% (Baix Llobregat) i altres que van perdre més del 10% (Pallars Sobirà). El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficit de serveis socials bàsics van caracteritzar l’urbanisme del tardofranquisme.

1960

D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, van acumular-se nous habitatges en barris perifèrics construïts de forma deficient i infradotats d’equipaments. Milers de persones van amuntegar-se en pèssimes condicions higièniques i sense cap possibilitat d’inserir-se en la vida social. D’entre els dèficits més clamorosos cal destacar que el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula. També hi havia una escassetat d’ambulatoris, dispensaris i centres assistencials per a la tercera edat: amb prou feines hi havia 5 llits per cada mil habitants quan l’OMS en recomana 12.

Finalment, en paral·lel al creixement de la població, els moviments migratoris van comportar una forta redistribució espacial dels seus efectius a Catalunya. Així, a més de l’impacte de la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat, també va produir-se una important emigració des del camp català cap a les zones més industrialitzades que va traduir-se en el creixement de la conurbació barcelonina i l’eix Tarragona-Reus. Tot això va provocar un important desequilibri territorial, amb el despoblament progressiu de comarques com la Terra Alta, el Priorat, els dos Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell o la Vall d’Aran que van accentuar la seva tradicional baixa densitat de població.

Art i cultura en la Catalunya del segle XVIII

dilluns, 29/10/2012

A la Catalunya del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, es va produir un procés de renovació artística que va anar imposant en l’àmbit artístic un barroquisme que es va decantar en les darreries del segle vers el refinament del rococó i cap a les severitats del neoclassicisme i l’academicisme francès.

Així, molts dels arquitectes de la transició del barroquisme al neoclassicisme van ser enginyers militars borbònics, els quals, seguint la influència francesa, van introduir un nou concepte urbà basat en la planificació de l’espai. És a dir, l’arquitectura va experimentar una renovació important gràcies a l’impuls de l’enginyeria militar i la protecció que aquesta renovació va rebre des de l’Acadèmia de Matemàtiques. En qualsevol cas, a Catalunya no hi va haver un predomini del neoclassicisme en sentit pur, sinó que sovint es mesclava amb les severitats del rococó.

Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg

Barcelona segons un gravat francès del segle XVIII

Cal tenir present que des de la segona meitat del segle XVIII, aquest “neoclassicisme temperat” va convertir-se, de la mateixa manera que havia succeït amb el barroc, en l’estil de la burgesia emergent, la qual, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va ser la responsable de la remodelació de la ciutat de Barcelona, encara dins del recinte emmurallat.

Durant el regnat de Felip V van crear-se dos edificis fonamentals com a mostra de l’evolució del barroc cap al rococó i de la recuperació clàssica: la Ciutadella de Barcelona, la Universitat de Cervera, l’Ajuntament de Manresa, el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, el Palau de la Virreina, el Palau Moja i el Palau March. Posteriorment, el punt d’inflexió cap el neoclassicisme el trobem cap a finals del segle amb la construcció de la Duana Vella (actual seu de la delegació del govern de l’Estat a Barcelona).

ciuradella bcn.jpg

La Ciutadella de Barcelona

CERVERA_INT._UNIVERSITAT.JPG

Universitat de Cervera

Palau-de-la-Virreina.jpg

Palau de la Virreina

Una altra novetat arquitectònica del segle va ser l’esgrafiat de les façanes, fonamentalment amb escenes camperoles, de jocs o mitològiques. En aquest sentit, els exemples més destacats són l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona i l’església de Sant Celoni.

Casa_dels_Velers_des_de_la_Via_Laietana.jpg

Edifici del Gremi de Velers de Barcelona

esglesia_st._celoni.jpg

Església de Sant Celoni

En el camp de l’escultura, les influències barroques dels agremiats del primer terç de segle aviat es veurien arraconades per les tendències neoclàssiques dels acadèmics que recorrien a temàtiques mitològiques i al·legòriques. Respecte dels artistes, l’escultura va restar dominada per les grans dinasties d’artistes, com ara els Sunyer d’Igualada, els Martí de Vic (Josep Martí és l’autor de la decoració del Santuari de la Gleva), i sobretot els Costa (Pau Costa és l’autor del retaule de l’església d’Arenys de Mar).

DSCF4400.JPG

Retaule de l’església d’Arenys de Mar

Finalment, en el camp de la pintura, va brillar la figura d’Antoni Viladomat, pintor d’un estil barroc temperat i autor de la sèrie de pintures de La vida de Sant Francesc d’Assís al convent de Sant Francesc de Barcelona i del magnífic conjunt de la capella dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Gràcies a la seva obra i a la tasca dels seus deixebles Francesc i Manuel Tremulles, Catalunya va integrar-se en els corrents europeus.

Jesús_concede_a_san_Francisco_la_indulgencia_de_la_Porciúncula.jpg

Antoni Viladomat: Jesús concedeix a Sant Francesc la indulgència de la Porciúncula

ViladomatFrancescSopar.jpg

Antoni Viladomat: Sopar de Sant Francesc

Antoni_Viladomat-_Un_boig_estén_la_capa_perquè_hi_passi_per_sobre_sant_Francesc_nen-_MNAC.jpg

Antoni Viladomat: Un boig estén la capa perquè hi passi per sobre sant Francesc nen

Cal destacar la tasca de l’Escola de la Llotja, antiga Escola de Nobles Arts, que sostenia la Junta de Comerç de Barcelona, la qual va esdevenir un important centre impulsor de les arts, que va concedir moltes pensions per a anar a estudiar a França i Itàlia.

Més enllà de l’art, cal tenir present l’interès que va desvetllar el teatre, sobretot les tragèdies, els drames i les comèdies en llengua castellana que s’adreçaven a les classes benestants, tot i que també existia una dramatúrgia popular representada en llengua catalana i que tractava temàtiques més properes a la realitat.

Monestir Montserrat.jpg

Monestir de Montserrat

Finalment, un altre element cultural destacat de la Catalunya il·lustrada és la música. Un dels centres de formació musical de la Catalunya del segle XVIII va ser l’abadia de Montserrat, institució molt oberta als corrents europeus, sobretot francesos i italians. Però les circumstàncies polítiques i socials que comportaven l’absència d’una vida pública oficial i la manca de patrocini de cara als afers musicals van obligar els músics catalans a emigrar. Així, l’activitat creadora de Catalunya va restar molt migrada i aïllada dels corrents europeus. Tanmateix, l’òpera va tenir un important ressò popular a Barcelona, reflex de la sintonia dels gustos dels catalans amb els de la resta d’Europa.

El Memorial de Greuges de 1885

dissabte, 27/10/2012

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra i els intents d’unificació del dret civil van mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges, el primer acte polític del catalanisme a Espanya.

memorial-b.jpg

El Memorial, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La inesperada mort del monarca, el mateix 1885, va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte als cercles polítics de Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar el primer acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut políticament en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols, que moment només havia defensat el proteccionisme econòmic i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885):

No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión, desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación española.

Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguno de los que se siguen en los gloriosísimos Imperios de Austria-Hungría y Alemania, y en el Reino Unido de la Gran Bretaña, sistema ya seguido en España en los días de nuestra grandeza.

Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa.

Señor: se nos arrebató nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa, para ser substituido, primero por el sistema castellano, y hoy por una copia imperfecta y viciosa del sistema francés.

No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en conversaciones familiares; desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales muchas veces, y por muy ilustrados que sean, ni los jueces entienden a los testigos y procesados, ni éstos entienden a los jueces.

Y como si todo esto no fuera bastante, hace tiempo que viene amenazándose, y hoy se intenta con empeño destruir, o cuando menos adulterar, nuestro derecho civil, base indeleble de la robusta y moral organización de la familia catalana y de nuestra propiedad, que va aumentando y creciendo a medida que unas generaciones suceden a otras generaciones.

A fuerza de trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años a esta parte, y últimamente lo ha sido y lo es por medio del tratado con Francia y del proyecto de modus vivendi con Inglaterra.

Preciso es reconocer que la industria de nuestro país ha debido hacer grades esfuerzos para sostenerse y aún aumentar en ciertos ramos, en medio de la inestabilidad legislativa y falta de fijeza de criterio gubernamental con que ha debido luchar. La situación normal de nuestro país ha sido durante muchos años la de guerras civiles, revolución, crisis y pronunciamientos continuados. A pesar de que la tendencia llamada librecambista no ha logrado hasta ahora sus soluciones radicales a la legislación económica, se ha manifestado, sin embargo, constantemente en todas las situaciones y desde hace muchos años, ser una espada de Damocles suspendida sobre la producción. Quedan todavía aranceles más o menos protectores, pero no representan ninguna garantía de estabilidad […].

Lo dejamos ya expuesto: el núcleo de nuestro centro industrial más importante es la manufactura algodonera, que ha creado la atmósfera que vivifica no solo a las industrias accesorias, sino también a las que como más desligadas aparecen y que no podrían prosperar si esta atmósfera llegara a faltarles. A la manufactura de algodón le sigue sin duda en mucha importancia la lanera, que tiene con ella muchos puntos de relación y contacto. La plétora industrial de la Gran Bretaña, casualmente, se muestra más que en otros ramos, en su producción algodonera y lanera.

¿Cómo ha de competir nuestra industria débil y contrariada, con la más robusta, pletórica, de la nación británica? Nosotros, a fuerza de trabajo y de constancia, hemos logrado en medio siglo establecer dos millones escasos de husos, con los que elaboramos, en números gruesos, doscientas mil balas de algodón anualmente; la Gran Bretaña, con sus cuarenta y cinco millones de husos transforma cada año, por lo general, en números finos, tres millones y medio de balas de algodón, o sea, más de la mitad de lo que en Norteamérica se produce […]. La lucha es desigual a todas luces: no es difícil predecir de cuál de las dos partes será la victoria […].

La llengua catalana en el segle XVIII

divendres, 26/10/2012

Com és sabut, la repressió borbònica sobre Catalunya després de la desfeta de 1714 no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles. En aquest sentit, és evident que en el segle XVIII la llengua catalana va veure’s cada cop més reduïda a l’esfera familiar, tot distanciant-se de la cultura i la literatura superiors.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. Per exemple, en una instrucció de 1716 dirigida als corregidors, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana:

La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones […]. Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y necesita tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación, como el de los catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país.

Tanmateix, si bé la legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència, la realitat és que la substitució del català pel castellà va ser lent i no va prendre veritable embranzida fins al regnat de Carles III quan, entre 1768 1772, van promulgar-se una sèrie de decrets que imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

Charles_III_of_Spain.jpg

Carles III

D’aquesta manera, el 1768 es promulgava la Reial Cèdula d’Aranjuez per la qual s’establia l’obligatorietat del castellà com a llengua en tots els nivells de l’ensenyament:

Finalmente, mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y las Justicias respectivas, recomendándose también por el mi consejo a los Diocesanos, Universidades, y Superiores Regulares para su exacta observancia, y diligencia en extender el idioma general de la Nación para su mayor armonía y enlace recíproco.

Igualment, a partir del 1768, es va prohibir l’edició de llibres en català, tot i que va publicar-se algun sota llicència eclesial. A més, des del 1772, els llibres de comptes també havien de realitzar-se obligatòriament en llengua castellana. En conseqüència, des de 1768 i fins a la segona meitat del segle XIX, l’ús de la llengua castellana va consolidar-se en l’administració pública i eclesiàstica, en l’ensenyament superior, en la literatura i la ciència, i en el procés de substitució del llatí com a vehicle de la cultura.

25717419_6836524.jpg

El pedagog Baldiri Reixach (1703-1781) en la seva obra "Instruccions per l’ensenyança de minyons" (1749), obra mestra en el camp de la pedagogia i l’educació del segle XVIII, defensava que l’educació havia de començar sempre en la llengua materna, és a dir, en català.

En aquest procés de consolidació de la llengua castellana a Catalunya va ser molt important l’assumpció per part de la burgesia de les estructures polítiques borbòniques i de la necessitat de dominar el castellà com a vehicle lligat al desenvolupament econòmic i social. Així, l’il·lustrat Antoni de Capmany considerava que:

La nación la forma, no el número de individuos, sino la unidad de voluntades, de las leyes, de las costumbres y del idioma que las encierra y mantiene de generación en generación […]. El catalán fue en una palabra, una lengua nacional, y no una xerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente […]. Un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras.

De la mateixa manera, el liberal mataroní Antoni Puigblanc afirmava el 1811 que:

Se hace indispensable abandone el idioma provincial, si ha de estrecharse más y más bajo las nuevas instituciones con el resto de la nación e igualarla en cultura. Desengañémonos ya, y entendamos que será siempre extranjero a su patria, y por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces, el que no posea como nativo la lengua nacional.

Ara bé, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament. És indubtable que el castellà va esdevenir la llengua de l’alta cultura de la Il·lustració i de la literatura, però el català va sobreviure com a llengua eminentment popular, tal i com testimonien les produccions editorials adreçades a les classes populars, els dietaris de correspondència privada i els llibres de comptes de fabricants, pagesos i comerciants.

El Memorial de Greuges de 1760

dimecres, 24/10/2012

El juliol de 1760, tot aprofitant les Corts generals convocades a Madrid pel jurament de Carles III com a rei d’Espanya, els vuit representants de l’antiga Corona d’Aragó (Barcelona, Saragossa, València i Palma de Mallorca) van entregar al nou monarca una Representación de fort contingut polític, l’anomenat Memorial de Greuges, la peça clau dels textos reivindicatius del segle XVIII.

Tot i que va ser elaborat per persones plenament compromeses amb el règim borbònic, el text plantejava una crítica frontal al sistema polític vigent, sempre sense qüestionar la legitimitat dels Borbons en el tron. Entre d’altres qüestions, el Memorial defensava la diversitat de lleis i institucions en els territoris de la monarquia, denunciava la discriminació que patien els membres d’aquests territoris en l’ocupació de càrrecs públics i eclesiàstics respecte dels castellans i exposava el problema de la repressió lingüística i cultural.

Carlos_III.jpg

Carles III

Igualment, tot i que el text s’embolcallava amb afalacs a la figura de Felip V, la reivindicació de les antigues estructures polítiques abolides el 1714 també hi era present:

Aquellos ministros, aboliendo de golpe todas las leyes civiles y económicas de los Reynos de la corona de Aragón, introduxeron todas las de Castilla, juzgando que esto combenía al Real servicio y al bien público, pero luego se conoció que […] son imponderables los males que en su execución han padecido aquellos Reynos contra la piadosa intención del glorioso padre de V.M. […].

La prudencia y la misma razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes sus leyes, para que esté bien ordenado el todo y sea dichoso el cuerpo de esta monarquía.

¿Acaso dexan de ser perfectas la monarquía francesa, la austríaca y otras porque las provincias que las componen tienen diferentes leyes? Sin salir de España, y sin salir de la Corona de Aragón, hallamos una prueba convincente de que es muy provechosa la prudente diversidad de las leyes [pues] todos los Reynos de la Corona de Aragón tuvieron sus propias distintas leyes, y obedientes a la ley suprema de la justa voluntad de sus reyes les dieron los más heroicos exemplos de fidelidad en su servicio y tanta gloria, dentro y fuera de España, que por proloquio se dixo tener la casa de Aragón de prerrogativa de producir reyes excelentes.

En definitiva, el Memorial de Greuges de 1760 plantejava la qüestió de l’articulació de formacions històriques diferenciades dins del conjunt de la Monarquia Borbònica, tot vindicant moderadament un model legislatiu i institucional plural que s’allunyés del centralisme unificador imposat després de la Guerra de Successió.

Antoni de Capmany

dilluns, 22/10/2012

Antoni de Capmany i Montpalau (1742-1813) s’erigeix com la gran figura de la Il·lustració catalana. Retirat de la carrera militar el 1770, va col·laborar amb Pablo de Olavide en el repoblament de Sierra Morena, on havia d’instal·lar-se una colònia de camperols i menestrals catalans. Després que Olavide fos processat per la Inquisició, el 1775, Capmany va traslladar-se a Madrid, on va passar la major part de la seva vida, va moure’s dins dels estaments oficials i va arribar a ocupar diversos càrrecs públics (secretari de l’Acadèmia de la Historia, censor de periòdics, col·laborador del ministeri de finances, etc.).

antoni capmany.jpg

Antoni de Capmany i Montpalau

Des d’aquesta posició privilegiada a la cort, Capmany va mantenir una relació constant amb la Junta de Comerç de Barcelona, la qual li va encarregar, el 1777, l’estudi de l’antic comerç i de l’antiga marina de Catalunya. Així va néixer la seva obra fonamental i l’aportació més reeixida de la cultura catalana en l’època de la Il·lustració: Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, publicada en quatre volums entre 1779 i 1792 i el màxim exponent de la historiografia catalana del segle XVIII.

Aquesta monumental història del comerç, la indústria, els gremis i la navegació de la ciutat de Barcelona, però també de la política i les institucions de la Catalunya medieval i moderna, era el resultat de la voluntat de la Junta de Comerç per conèixer els antecedents medievals de l’arrencada econòmica catalana del vuit-cents, però també el fruit de la inquietud intel·lectual de Capmany per bastir una teoria històrica del desenvolupament econòmic de Catalunya que nodrís el pensament econòmic present i futur del país.

D’aquesta manera, Capmany va dividir l’obra en tres parts ben diferenciades. La primera versa sobre l’antiga marina des del segle XI, les expedicions ultramarines, la tàctica naval, les antigues ordinacions i la història de les drassanes, del port i de la milícia naval. En la segona part, tracta del comerç i de la navegació en relació amb els diferents països europeus, les institucions, com el consolat i la llotja, les disposicions legislatives i els productes de comerç. I la tercera part és dedicada a la història econòmica de la indústria barcelonina, la reglamentació gremial i la legislació tècnica i econòmica. Igualment, les Memorias comprenen una extensa col·lecció diplomàtica de documents justificatius fins al segle XVI i diversos apèndixs.

Memorias_historicas.jpg

Antoni de Capmany i Montpalau: "Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona" (1779-1792)

És a dir, l’obra de Capmany és bàsica per la seva moderna metodologia i el seu aparell crític i documental. La seva tesi es resumeix en el fet que la causa fonamental de l’expansió de la Barcelona (i la Catalunya) medieval s’havia de cercar en el dinamisme del comerç exterior, element clau en el desenvolupament de la indústria i els oficis, tot lligant-lo al règim de llibertats ciutadanes:

La forma democrática de su gobierno municipal, mediante el cual el pueblo, abatido en todas partes por la tiranía feudal, representaba al común de la ciudad sin dependencia de la nobleza, contribuyó a poblarla de hombres activos y de ciudadanos laboriosos, cuya esencial ocupación debía ser el comercio, las artes y la navegación.

La seva contradicció interna és visible en molts aspectes. Per exemple, va escriure sempre en castellà i va considerar la llengua catalana com “un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras”, però a la vegada enyorava la seva esplendor com a llengua oficial de la cort. Igualment, va formular un concepte d’Espanya en el qual les regions formaven juntes la “gran nació espanyola”. Per exemple, un exemple d’aquest regionalisme imprecís el trobem en el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria con inclusión de la consistencia y estado en que se halla cada partido o veguería de los que componen el Principado de Cataluña de 1780 on afirmava:

Cada provincia tiene su extensión, su población, su carácter, sus costumbres, su constitución física y sus proporciones conducentes a sus particulares beneficios y de saber prescribir las reglas oportunas que a cada una sean conducentes y propias, es lo único que se puede esperar la prosperidad y fuerza del todo de la nación.

En produir-se la invasió napoleònica, Capmany va refugiar-se a Sevilla. Gran coneixedor de la llengua i de la cultura franceses, va combatre amb virulència l’afrancesament i l’uniformisme napoleònic. En aquest exili sevillà va col·laborar activament en la tasca de convocar les corts generals i extraordinàries que es reunirien a Cadis el 1810 a la vegada que exercia com a redactor de la Gaceta del Gobierno. Actuant com a diputat per Catalunya, Capmany va tenir una intervenció molt destacada: va proposar la supressió de la Inquisició, va defensar les institucions de l’Antic Règim i va oposar-se a la desaparició de les senyories. Tanmateix, no sabem quin paper hauria jugat en el context del liberalisme naixent de 1812 i la posterior restauració absolutista perquè va morir víctima de la pesta a Cadis el 1813.

Valentí Almirall, el naixement del catalanisme polític

dissabte, 20/10/2012

Advocat, periodista i polític, Valentí Almirall (1841-1904) va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán,  el fracàs i la decepció de l’experiència la Primera República reconduiria Almirall des del federalisme republicà cap a posicions plenament catalanistes. Massa catalanista per a la majoria dels republicans, massa republicà per a bona part dels catalanistes, massa radical a ulls dels conservadors, massa conservador segons els radicals… Valentí Almirall va ser un personatge intempestiu de la Catalunya del segle XIX.

valentí almirall.jpg

Valentí Almirall

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català, el Diari Català, des del qual va explicar la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural predominant per passar a preocupar-se dels “interessos materials” del país. Un any després, el 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per apropar-nos al seu pensament i a la formulació primerenca del catalanisme polític, cal recuperar alguns articles polítics publicats al Diari Català entre 1879 i 1881:

Perquè volem parlar la nostra llengua nos diuen aspres i maleducats. Perquè volem conèixer la nostra història, nos motegen d’exclusivistes i de mals espanyols, de rebecs i de pertorbadors. Si volem defensar lo nostre treball i pretenem que se’ns dongui no lo que ens pertoca sinó una petita part de lo que deurien, nos tracten com als pobres que capten, i si no ens diuen “Déu n’hi do”, se’ns treuen del davant amb un “Demana més que un català”.

Si ens presentem tals quals som sense fingir lo que no ens surt del cor, si diem al pa pa i al vi vi, a la catalana, nos presenten per rústics i pretenen burlar-se de nosaltres. Això fa molts anys que dura. Abans fèiem molt cas de lo que se’ns deia i arribàvem a avergonyir-nos. Quasi no gosàvem parlar la nostra llengua, no citàvem mai les grans figures de la nostra història […]. Era que allavores no havia nascut encara lo catalanisme. Avui ja parlem i escrivim en català; avui ja sabem que la nostra llengua és tan bona com qualsavol altra per a expressar fins grans idees […]. Però encara no sabem allí a on anem […].

Demà lo català serà la llengua oficial de la nostra terra catalana; demà no sols coneixerem la història, sinó que amb los nostres fets anirem fent-ne: demà no haurem de demanar protecció per al nostre treball, puix que el protegirem nosaltres mateixos d’una manera efectiva, amb la nostra activitat sens traves, amb la nostra energia movent-se amb llibertat, amb el nostre caràcter més reflexiu que imaginatiu; demà ni ens manaran ni manarem, sinó que dintre de casa nostra nos arreglarem de la manera que ens doni la real gana; demà ens presentarem tal qual som, amb les nostres qualitats bones i dolentes, amb els nostres costums, amb les nostres lleis, amb els nostres ideals, demà viurem a casa nostra i a la nostra moda, i Catalunya, germana, no madrasta, de les demés regions espanyoles, estarà unida amb totes elles pels llaços de sang i del carinyo, no pels de la imposició i la violència.

Tanmateix, la millor síntesi del pensament polític de Valentí Almirall la trobem en la seva obra Lo catalanisme (1886), en la qual va establir les bases ideològiques del catalanisme progressista:

La impotència de l’unitarisme; la maleïda sombra que l’afany d’unificació ha tingut per a nosaltres des del fatal moment en què va nàixer, foren argument de prou força en pro del nostre Regionalisme, expressió d’un sistema que no fóra nou en una gran part de la Península, puix que va fer-nos relativament grans i feliços, quan, confederats amb les demés regions aragoneses, no s’havia encara fet la unió amb Castella; mes tal argument, purament negatiu, serviria sols per a apoiar un sentiment negatiu també, no per a basar-hi una convicció positiva, que al nostre entendre és ja precís produir. Si ens reduíssim a ser catalanistes per odi a l’unitarisme absorbent de l’Estat tal com l’ha constituït lo grupo dominant fins ara en la nació, no aconseguiríem altre resultat que augmentar la perturbació en què vivim, afegint una negació més a les cent i una que són la prova més forta de la nostra prostració actual.

El catalanisme regionalista no se satisfà amb un senzill canvi de govern ni d’institucions, sinó que aspira a molt més. El sentiment catalanista ens diu que l’organització actual de l’Estat espanyol, siguin les que siguin la forma del seu govern i les institucions que el regeixin, no permetrà mai a les regions en general i a Catalunya en particular recobrar el lloc a que el deure les crida en el concert dels pobles avançats i aspira a destruir aquella organització suplint-la per una altra que es basi en fonaments no sols distints sinó oposats als que avui la sostenen […].

Els greuges que hem rebut constantment i que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins i tot a proclamar la separació. Però no volem anar més enllà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida. El nostre ideal és que Catalunya visqui agermanada amb totes les restants regions de la Península. El catalanisme regionalista no aspira a més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les pels llaços de la unió.

És a dir, el projecte d’Almirall passava per modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya, el particularisme. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista en el camí cap el federalisme.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme i començaven a desplaçar la seva mirada cap els incipients moviments obreristes socialista i anarquista. D’aquesta manera, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.

La Il·lustració a Catalunya

divendres, 19/10/2012

La Catalunya de finals del segle XVIII era un país en el qual les idees il·lustrades i els projectes modernitzadors havien triomfat. La societat va impulsar una infraestructura cultural pròpia d’acord amb les necessitats de l’economia capitalista en expansió. Per això, la característica més destacada de la Il·lustració catalana va ser el seu caràcter eminentment aplicat, una Il·lustració que pretenia compatibilitzar la modernització econòmica catalana i espanyola amb els límits que suposava la pervivència de l’Antic Règim. I és que no cal oblidar que la burgesia catalana mai s’havia sentit tant espanyola com en aquest període.

En aquest sentit, resulten claus el dinamisme i la pressió dels grups socials emergents, la burgesia dels negocis, els quals inspiraven l’activitat de la Junta de Comerç per tal de donar resposta a les exigències de modernització material del país en relació amb la navegació marítima i el disseny industrial del filat i del teixit. Unes exigències que no trobaven una resposta adequada en les Sociedades de Amigos del País impulsades per Campomanes i escassament arrelades a Catalunya.

junta comerç.jpg

Junta de Comerç de Barcelona

D’aquesta manera, des de la Junta de Comerç, creada el 1758 i integrada per alguns dels membres més rellevants de la burgesia dels negocis, va potenciar-se l’ensenyament superior mitjançant la creació de l’Escola de Nàutica (1770), l’Escola de Nobles Arts (1775) o l’Escola de Comerç (1786). Això és conseqüència de les diferents concepcions i solucions aplicades que tenien el despotisme il·lustrat espanyol i els laics catalans il·lustrats.

Aquesta generació il·lustrada catalana, amb el substrat de la burgesia de la Junta de Comerç al darrere, va elaborar un projecte de Catalunya que s’inseria plenament en el marc de la monarquia absoluta dels Borbons però no oblidava les seves especificitats històriques i econòmiques, tot propugnant un mercantilisme industrialista que s’allunyava de l’agrarisme de Campomanes.

Poliorama-RACAB-Barcelona.jpg

Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Tanmateix, tot i que les formulacions del despotisme il·lustrat espanyol tenien una escassa validesa respecte de Catalunya a causa del seu desenvolupament econòmic, tampoc no es pot menystenir el paper de les institucions de l’absolutisme reformista espanyol presents a la Catalunya il·lustrada, com ara la Reial Acadèmia de Matemàtiques (1720), el Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760), la Reial Acadèmia de Ciències (1770) o la Reial Acadèmia de Medicina (1770).

De les diferents figures de la Il·lustració catalana (Jaume Caresmar, Francesc Armanyà, Fèlix Amat, Llucià Francesc Comella, Antoni Soler, Francesc Salvà i Campillo, etc.) cal destacar Antoni de Capmany, qui va explorar el passat català amb l’objectiu de defensar un projecte econòmic basat en el desenvolupament comercial. És a dir, la Il·lustració catalana pot identificar-se amb un corrent de pensament emmarcat en el mercantilista industrialista en oposició a l’agrarisme castellà. Un projecte sempre integrat en el marc de la monarquia absoluta de l’Antic Règim i en les estructures socials del feudalisme tardà.

Reial_Acadèmia_de_Bones_Lletres.jpg

Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

D’altra banda, la persistència de la identitat catalana es revela la continuïtat de l’interès per la història de Catalunya que van presentar els il·lustrats del segle XVIII, sempre integrada en el si de la monarquia espanyola. En aquest sentit, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, creada el 1729, va néixer amb la intenció d’elaborar una història de Catalunya, tot i que no va assolir el seu objectiu.

Igualment, cal destacar el treball erudit i documental respecte de la història catalana que van protagonitzar alguns il·lustrats com, per exemple, el Marquès de Llió en les seves Observaciones sobre los principios elementales de la historia o Antoni de Capmany en les Memorias históricas sobre la marina, comercio y bellas artes de la antigua ciudad de Barcelona. Això sense oblidar la tasca documental de Jaume Caresmar, el qual va ordenar l’Arxiu capitular de Barcelona copiant i extractant més de 14.000 documents datats entre 800 i 1660.

Memorias_historicas.jpg

Antoni de Capmany: "Memorias históricas sobre la marina, comercio y bellas artes de la antigua ciudad de Barcelona"