Entrades amb l'etiqueta ‘Història de Catalunya’

Ramon Casas

dimarts, 18/12/2012

El pintor i dibuixant Ramon Casas (1866-1932) és, juntament amb Santiago Rusiñol, la figura més interessant del modernisme català del tombant dels segles XIX i XX. Format a París, la seva pintura és una síntesi de l’impressionisme i d’altres corrents pictòrics postimpressionistes. La novetat de la seva obra rau en la pintura a l’aire lliure, la introducció de temes quotidians i banals, el desenvolupament dels enquadres casuals insòlits i l’ús de la tècnica impressionista en la pinzellada i els tractaments lumínics.

Casas_Autorretrat.jpg

Ramon Casas

Va iniciar els seus estudis sobre pintura a Barcelona, però va ser en les seves estades en el París de la Belle Époque on es va sentir fascinat per l’obra de Manet i el seu concepte peculiar de la realitat plasmada en les superfícies de colors plans així com per les innovacions dels impressionistes i postimpressionistes. En conseqüència, el primer estil de Casas és un impressionisme tardà que s’endinsa en la temàtica de la vida urbana parisenca. Els seus quadres Plein air (1891, Museu d’Art Modern de Barcelona) i Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges) són obres mestres d’aquesta etapa.

Plein_Air.jpg

Plein air (1891, Museu d’Art Modern de Barcelona)

Bal_du_Moulin_de_la_Galette.jpg

Ball al Moulin de la Galette (1893, El Cau Ferrat de Sitges)

Retornat a Barcelona, el Casas del tombant de segle s’orienta cap al realisme social tot recollint els ressons de les commocions socials que sacsejaven el país així com la vida popular. És en aquest període quan Casas descobreix Sitges i les festes dels joves artistes modernistes en el Cau Ferrat. D’aquesta manera, en la plenitud del modernisme, la seva pintura va representar la conjunció del realisme amb les suavitats impressionistes, el sintetisme de la pinzellada, la subtilitat dels tons vius dins una atmosfera grisa i una extraordinària capacitat per composar escenes.

D’aquesta època del realisme social hem de destacar les obres Garrot Vil (1894, Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid), que reprodueix l’execució d’Isidre Monpart a la presó de Barcelona, i La càrrega (1899, Museu de la Garrotxa d’Olot), que representa la repressió policial dels aldarulls socials en una ciutat industrial que acabaria identificant amb la Barcelona de finals de segle. També cal destacar Sortida de la processó del Corpus de l’església de Santa Maria (1907, Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona).

Garrot_vil.jpg

Garrot Vil (1894, Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid)

Ramon_Casas_Charge.jpg

La càrrega (1899, Museu de la Garrotxa d’Olot)

Sortida_de_la_processó_del_Corpus_de_l'església_de_Santa_Maria.jpg

Sortida de la processó del Corpus de l'església de Santa Maria (1907, Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona)

Nostàlgic de la seva vida bohèmia parisenca, Casas va fundar a Barcelona una tertúlia a la cerveseria Els Quatre Gats on fins al seu tancament, el 1903, es reunirien la plèiade de joves artistes modernistes, i la revista Pèl i Ploma on van recollir-se gran part dels seus dibuixos. Influït per l’obra de Toulouse-Lautrec, també va realitzar cartells publicitaris extraordinaris com els d’Anís del Mono o Codorniu. Finalment, el seu vessant burgés queda representat en els retrats de personatges il·lustres del món de la cultura i la política que va realitzar.

codorniu.jpg

Cartell publicitari del cava Codorniu

anís del mono.jpg

Cartell publicitari d'Anís del Mono

pel-i-ploma casas ramon.jpg

Dibuix a la revista Pèl i Ploma

La crisi del règim franquista: l’auge de l’antifranquisme

dilluns, 17/12/2012

En paral·lel a la llarga agonia del règim franquista, en els anys setanta va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació política. Així, la protesta obrera i d’estudiants va augmentar considerablement amb un increment de les vagues i manifestacions que proliferaven pel país. Igualment, els grups de l’oposició antifranquista van crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització del país i impedir la perpetuació del règim.

franco 1974.jpg

En els anys setanta va fer-se evident la llarga agonia del règim franquista

A Catalunya, aquesta auge de l’antifranquisme ja va visualitzar-se durant l’anomenat Procés de Burgos contra els setze nacionalistes bascos membres d’ETA. La resposta catalana va ser la tancada dels intel·lectuals al monestir de Montserrat, promoguda per persones vinculades al PSUC, en la qual es va aprovar un manifest que denunciava la el caràcter repressiu i totalitari del règim i expressava una “completa adhesió fraternal” envers el poble basc i la seva lluita. També s’exigia l’amnistia, l’abolició de la pena de mort i l’establiment d’un Estat popular i democràtic que garantís les llibertats dels pobles de nacions de l’Estat espanyol i el dret d’autodeterminació. La tancada, sumada a la pressió internacional i el clima de revolta social estès per bona part de l’Estat, va servir perquè Franco commutés les penes de mort per d’altres presó.

A continuació, el 7 de novembre de 1971, va crear-se l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, una plataforma coordinadora que integrava tota l’oposició catalana sota quatre grans objectius: Amnistia general, Llibertats democràtiques, Restabliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Partits polítics, sindicats, associacions de veïns, entitats culturals i professionals… Tot l’antifranquisme va aplegar-se com a oposició de masses.

La tasca de l’Assemblea de Catalunya seria decisiva. Per primer cop des de la Guerra Civil s’articulaven les reivindicacions nacionals i socials des d’una plataforma estable i àmpliament consensuada. El moviment unitari desplegarà un gran esforç de popularització de la plataforma i de sensibilització de la ciutadania. L’autonomia i la lluita per la democràcia seran els seus principals objectius. Quan, el 28 d’octubre de 1971, la policia va detenir a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona a 113 dels membres, la diversitat territorial, social i política dels empresonats i l’ampli moviment de solidaritat amb ells van evidenciar l’adhesió popular a l’Assemblea.

Assemblea-Catalunya.jpg

Carnet de l'Assemblea de Catalunya

cartellcedoc_508.jpg

La diversitat territorial, social i política evidenciava l’adhesió popular a l’Assemblea de Catalunya

La lenta però imparable descomposició del règim franquista va accelerar l’organització política de l’oposició catalana. Així, al llarg de 1974 van formar-se tres projectes polítics, els quals, juntament amb el PSUC, dominarien el panorama polític català en la Transició. Eren la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach i la Convergència Socialista de Catalunya de Joan Raventós.

D’altra banda, en l’àmbit espanyol, el 1974, per iniciativa del PCE, es constituïa a París la Junta Democrática de España, una plataforma que integrava les Comissions Obreres, partits d’esquerres i personalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava la creació d’un govern provisional que implantés un règim democràtic i que adoptés de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertats polítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics.

junta_democratica.jpg

Reunió de la Junta Democrática de España

Per la seva banda, el 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergencia Democrática juntament amb la UGT, el PNB i d’altres sectors de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia.

Ara bé, cal tenir present que, tot i aquest protagonisme i organització de l’oposició de caràcter polític, tots els episodis repressius i els conflictes laborals d’alguna importància van trobar ressò immediat en el moviment obrer i especialment en un món estudiantil que organitzava accions informatives, vagues, manifestacions i s’enfrontava amb una policia que ja formava part del paisatge universitari.

w-franquismo.jpg

La policia formava part del paisatge universitari del tardofranquisme

Paral·lelament, en els darrers anys de la dictadura també va produir-se un esclat de la violència política. D’una banda, el nacionalisme basc d’ETA va incrementar els seus atemptats, però també va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà que va tenir com a principals referents el FRAP i el GRAPO, que van protagonitzar diferents atemptats i segrestaments. I de l’altra banda, el règim franquista, el qual va incrementar la repressió.

En aquest sentit, el 1974, era executat Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista condemnat a mort en el garrot vil per assassinar a un policia en el moment de la seva detenció, després d’un procés que va evidenciar la manca de proves clares i concloents de la seva culpabilitat. L’any següent, un nou decret antiterrorista va significar la introducció de l’Estat d’excepció permanent a Espanya. Aquell mateix 1975, al setembre, van ser condemnats a mort i executats cinc activistes d’ETA i del FRAP. Malgrat les nombroses peticions d’indult procedents de l’exterior, en les acaballes del règim al caudillo no va tremolar-li la mà a l’hora de signar l’enterado previ a les seves execucions.

salvador-puig-antich.jpg

Salvador Puig Antich

solidaritatfrancesapuigantich.jpg

La pressió i la solidaritat internacional no van evitar l'execució de Salvador Puig Antich

La represa cultural de Catalunya en el tardofranquisme

divendres, 30/11/2012

L’objectiu del franquisme va ser molt clar: la liquidació de la cultura i la llengua catalana fins a diluir-la com un element folklòric més de l’Espanya “una, grande y libre”, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar de l’intent d’un autèntic genocidi cultural. Així, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim: absorció i integració del fet nacional català en el si de la cultura espanyola.

En aquest sentit, els anys quaranta i cinquanta poden ser considerats com una etapa de supervivència i resistència de la realitat cultural catalana. Per exemple, des de l’exili, entre 1943 i 1946, van celebrar-se els Jocs Florals com a intent de mantenir viva la flama de la catalanitat. A l’interior, algunes editorials van afavorir la creació de premis literaris amb l’objectiu d’estimular la represa cultural. De la mateixa manera, l’escoltisme va esdevenir una mena de refugi en el qual molts joves van prendre contacte amb la realitat cultural del país.

Ara bé, és en els anys seixanta i setanta quan la cultura catalana i la reivindicació de la llengua van prendre un gran impuls gràcies a un bon nombre d’iniciatives de caire sociocultural que pretenien aprofitar les escletxes que permetia la relativa tolerància de la dictadura vers la catalanitat entesa com un element folklòric.

Gran_Enciclopèdia_Catalana.jpg

El 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana

204698_0001_l.jpg

El 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Actos-Omnium-Cultural.jpg

Acte d'Òmnium Cultural

Així, en aquest període va emergir un moviment cívic catalanista que va derivar en l’aparició de les primeres revistes en català i la creació i consolidació d’entitats, projectes culturals i editorials. Per exemple, el 1959 naixia la revista Serra d’Or, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat; el 1968, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra, s’endegava una campanya de sensibilització sota el lema “La llengua d’un poble”; el 1969 s’iniciava la publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana; i el maig de 1973 començava una campanya per a propiciar el llançament d’un diari català, la qual culminaria en l’aparició de l’Avui el 1976.

Així, el 1961, es va constituir la societat civil Òmnium Cultural que tenia la finalitat de protegir, estimular i subvencionar la cultura catalana, superant les formes de mecenatge disperses que s’havien imposat fins aleshores. Les autoritats franquistes veien en l’Òmnium un perillós embrió de poder cultural català i, el 1963, van decretar la seva clausura i suspensió d’activitats aprofitant la campanya que realitzaven per fer peticions al govern per a la normalització del català. El 1967, Òmnium seria finalment legalitzada, ara com a associació.

Igualment, la creixent producció literària va contribuir a una gran difusió de la cultura catalana. La poesia de Salvador Espriu, les novel·les d’autors com Mercè Rodoreda, Josep Maria Espinàs, Terenci Moix, Montserrat Roig, Manuel de Pedrolo o Quim Monzó, i el teatre de Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu i Joan Oliver, són un exemple de la producció literària en català durant el franquisme. També cal destacar l’aparició, el 1961, d’Edicions 62, una editorial generalista, universal i moderna que publicava llibres en llengua catalana.

sagarra_escrivint.jpeg

Josep Maria de Sagarra

Montserrat-Roig.jpg

Montserrat Roig

Tanmateix, el fenomen amb una incidència més gran en aquesta represa cultural de Catalunya és la Nova Cançó, a través de la qual el catalanisme cultural va apropar-se a les generacions més joves. Així, en els primers anys seixanta van aparèixer els Setze Jutges que, amb figures com Josep Maria Espinàs, demanarien cançons en català. La Nova Cançó naixent en els anys seixanta trencava doncs amb la cançó tradicional i folklòrica i emprava lletres de qualitat escrites pels mateixos cantautors o de poetes com Salvat-Papasseit o Pere Quart. El 1962 s’incorporava als Setze Jutges Quico Pi de la Serra i es van multiplicar les actuacions gratuïtes en locals universitaris, centres parroquials, campaments escoltes i entitats artístiques de la capital i comarques.

El 1964 la Nova Cançó ja s’havia convertit per a milers de joves en un poderós mitjà d’identificació comunitària que pretenia reflectir la realitat social del moment, incitar a la reflexió sobre la vida quotidiana i ampliar els cercles d’utilització de l’idioma català. En conseqüència, la Nova Cançó va suposar un instrument de socialització d’uns valors nacionalistes revestits d’uns atributs de modernitat. Posteriorment, amb l’aparició de la figura de Lluís Llach es consolidaria un sentiment antifranquista i nacionalista expressat entre els joves a través de la Nova Cançó. Més endavant, Raimon connectaria amb el nucli barcelonès de la Nova Cançó i aviat esdevindria com una de les figures més carismàtiques. I figures com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Marina Rossell van consolidar la cançó en català.

setze_jutges.jpg

Els Setze Jutges

lluis llach.jpg

Lluís Llach

raimon.jpg

Raimon

Joan-Manuel-Serrat.jpg

Joan Manuel Serrat

La Guerra Gran (1793-1795)

dimarts, 27/11/2012

Tot i que, inicialment, la monarquia de Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra la França revolucionària, fonamentalment per la manca de preparació militar i també amb l’esperança d’afavorir Lluís XVI, quan el rei francès va ser executat Espanya va carregar-se de raons per declarar la guerra a la República francesa naixent de la Revolució. Així, el 7 de març de 1793, la Convenció declarava la guerra a Espanya. Va ser la Guerra Gran, en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim.

L’exèrcit espanyol va obrir tres fronts al Pirineu, dos clarament defensius, al País Basc i a l’Aragó, i un tercer amb decidida vocació ofensiva, a Catalunya. Però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes, amb una divisió d’auxiliars portuguesos, armats amb fusells. Tot i això, en un primer moment, els exèrcits espanyols destacats a Catalunya, comandats pel general Antonio Ricardos, van aconseguir victòries a les comarques del sud de França (Rosselló, Conflent, etc.).

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

Ara bé, aquesta victòria inicial era un miratge. La realitat era que tot un seguit de pobles francesos van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès. I això va canviar quan l’exèrcit espanyol, mal proveït, va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència. Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà sense èxit, i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives, tot advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre.

El 1794, en el moment àlgid de la Revolució francesa, en reprendre’s els combats la guerra va canviar de signe: les tropes espanyoles van ser expulsades del Rosselló i l’exèrcit francès en la seva contraofensiva va travessar la frontera per ocupar la Vall d’Aran, la Cerdanya i part de l’Empordà. Per tot Catalunya va començar a sentir-se el perill d’una invasió de l’exèrcit republicà. Així, el govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya que ressuscitava el sometent per tal de no haver de sortejar quintes.

guerra gran.jpg

Malgrat les mostres d’hostilitat vers la Revolució que s’havien evidenciat des de Catalunya, el Comitè de Salut Pública, després d’escoltar les opinions expressades en els informes del general Dugommier i els observadors Milhaud i Sobrany, va considerar que “els catalans, sempre amants de les seves llibertats, es troben madurs per a la Revolució i, si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que no els Pirineus”. Ara bé, mentre que Dugommier proposava la incorporació de Catalunya a la República francesa, Georges Couthon va optar per convertir el territori català en una República germana independent i revolucionària. Els revolucionaris havien oblidat l’advertència de Robespierre: “ningú estima els missioners armats”.

Dugommier.png

El general Dugommier

Amb aquest sentiment de fraternitat, els soldats revolucionaris francesos van envair Catalunya. El castell de Figueres, la primera gran plaça forta que es trobava un cop travessats els Pirineus, va rendir-se a les tropes franceses sense que cap dels seus 10.000 soldats entrés en combat ni disparés cap dels 200 canons amb els que estaven armats. La porta de Catalunya restava així oberta a l’invasor. El conflicte s’havia convertit en una “guerra a mort” i es multiplicaven els episodis de crims, saqueigs i pillatges. Molts pobles de la frontera van veure’s destruïts i arruïnats.

Aleshores, l’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van constituir la Junta General del Principat, una mena de govern català imposat per les circumstàncies i tolerat per les autoritats espanyoles ja que contribuïa decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. La Junta va acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

godoy-carlos4.jpg

El 1795, amb els reforços proveïts per la Junta, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent. La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors van iniciar-se les gestions per signar la pau. En realitat, ambdós països volien acabar amb les hostilitats

El 22 de juliol de 1795 es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica. Les fronteres entre França i Espanya restaven com abans de la guerra, França adquiria la colònia de Santo Domingo i Godoy emergia com el Príncep de la Pau gràcies a l’èxit de la negociació. Ironies del destí, el principal instigador del conflicte va veure’s recompensat per acabar la guerra sense pèrdues territorials significatives, però a canvi d’haver arruïnat encara més l’economia del país.

Els grups polítics antifranquistes a Catalunya

dimecres, 21/11/2012

L’extensió de les mobilitzacions antifranquistes cap a sectors més amplis de la societat en els anys seixanta i setanta va permetre que l’oposició política pogués recomposar-se i créixer fins a tenir la capacitat d’erosionar la dictadura. En aquest sentit, va ser fonamental la renovació dels sectors dirigents i de les polítiques d’oposició mentre que les organitzacions polítiques i sindicals de la vella oposició van esdevenir partits fantasmagòrics o d’uns pocs notables sense gairebé cap tipus d’incidència en les accions de protesta popular que es començaven a desenvolupar.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

D’aquesta manera, s’articulava una nova generació en la lluita antifranquista. La procedència social, cultural i ideològica dels nous militants serà força heterogènia, amb la presència des de joves emigrants andalusos que participaven en les lluites obreres fins a universitaris de les classes benestants o als militants de les organitzacions cristianes de base sensibilitzades pels problemes socials. D’aquesta combinació en sortirà una nova esquerra renovada i força activa. Per tant, des dels anys cinquanta, s’iniciava la decadència del republicanisme i l’anarcosindicalisme per a donar lloc a una difusió més àmplia del marxisme i la redefinició dels valors democràtics.

A Catalunya, l’organització més sòlida de l’esquerra clandestina era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit que va aconseguir una implantació social considerable com a resultat d’una estratègia política que propugnava la penetració en les organitzacions dels nous moviments socials de masses emergents: les Comissions Obreres, les associacions de veïns, el moviment estudiantil, etc.

Manos.jpg

D’aquesta manera, el partit dels comunistes catalans, aïllat per la resta de l’oposició antifranquista, va ser l’única organització històrica que en aquesta etapa va aconseguir eixamplar les seves influències i organització fins a convertir-se en l’organització obrera més nombrosa de l’oposició. El PSUC cercarà la superació de la divisió entre els vencedors i vençuts a la guerra,  la mateixa tàctica de reconciliació nacional del PCE, per proposar una alternativa democràtica basada en el restabliment de les llibertats nacionals i polítiques, l’amnistia, la millora de les condicions de vida populars, la integració social i política dels obrers immigrants, però a la vegada també s’obrirà cap als sectors burgesos i cap als professionals i intel·lectuals de classe mitjana.

lopez raimundo.jpg

Gregorio López Raimundo

D’altra banda, el Front obrer de Catalunya (FOC), vinculat al Frente de Liberación Popular (FLP) madrileny, cercava la compatibilitat política entre marxisme i cristianisme, rebutjava tant la socialdemocràcia com l’stalinisme i estava influït pels corrents antiimperialistes tercermundistes. D’aquesta manera, enfront de la tesi comunista de la “reconciliació nacional” entre burgesia i classe obrera, el FOC representarà una alternativa socialista revolucionària. Format per una barreja d’intel·lectuals, professionals, estudiants d’origen burgés i alguns treballadors d’origen catòlic, el denominador comú de la seva militància era la manca de lligams amb el passat.

Igualment, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), sota el lideratge de Josep Pallach, també va aconseguir consolidar-se en aquests anys a l’interior de Catalunya, malgrat les periòdiques caigudes de la seva direcció i les divergències entre els seus nuclis de direcció a França i Barcelona. Amb una clara subordinació a les orientacions de la Internacional Socialista i del PSOE, el seu intent de reconstruir la UGT catalana no va assolir l’èxit. En realitat, el MSC va tenir molta més incidència en el món universitari que en el món laboral.

pallach.jpg

Josep Pallach

Progressivament va començar a emergir un nou nacionalisme de formulacions moderades i una forta impregnació catòlica, desvinculat del catalanisme d’esquerra hegemònic fins el 1936 i que es nodria de la petita i mitjana burgesia. El gran referent d’aquest moviment nacionalista serà el CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya), sorgit el 1954 en relació amb Montserrat i integrat per joves procedents de les organitzacions de l’Església més catalanitzades.

Una de les primeres grans manifestacions de CC va ser la “Campanya de la P”, P de protesta contra el mal govern, la corrupció i l’encariment de la vida. Després van protagonitzar la campanya contra Luis de Galinsoga, el director de La Vanguardia Española, que quan assitia a missa indignat perquè l’homilia es realitzés en català va dir que “todos los catalanes son una mierda”. La difusió de l’incident va començar oralment i després mitjançant pamflets elaborats pels elements catòlics i nacionalistes que demanaven el boicot a La Vanguardia. El descens de les vendes (més de 10.000 exemplars) va suposar que Galinsoga fos cessat i substituït per Manuel Aznar.

FG003671.JPG

Jordi Pujol

Franco va visitar Catalunya el 1960 i va organitzar-se un concert de l’Orfeó Català al que havien d’assistir quatre ministres. El programa incloïa el Cant de la Senyera que a darrera hora va ser prohibida per imposició del governador Acedo Colunga. Els catòlics de CC van aprofitar l’ocasió per a una protesta sonada. Així, la nit del concert van acudir al Palau de la Música unes 200 persones que van reclamar a crits la peça musical prohibida pel règim i intentaren el cant acompanyats de bona part del públic. Els aldarulls van acabar amb la detenció d’unes 20 persones. Entre elles el cervell de l’acció: Jordi Pujol.

Fets del Palau.gif

Fets del Palau de la Música

En canvi, en el panorama de l’oposició catalana durant la primera meitat dels anys seixanta, es produïa la virtual extinció de les forces polítiques més ancorades a l’exili, cada cop més allunyades de la realitat del país. Així, de la històrica CNT no quedaven més que petits grups aïllats i dispersos per l’àrea barcelonina; l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) veia reduïda la seva presència a Catalunya a la figura d’Heribert Barrera mentre que la situació a l’exterior era de crisi continuada, divisió i enfrontament entre els exiliats a Mèxic i la presidència de Josep Tarradellas; i el POUM va deixar d’existir després de la caiguda de la seva direcció el 1952. Només la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va conservar una organització relativament àmplia, tot i que va jugar un paper testimonial en la lluita antifranquista.

Vigatanisme i catalanisme cristià: Josep Torras i Bages

dissabte, 17/11/2012

El vigatanisme és un moviment catòlic cultural i intel·lectual impulsat fonamentalment pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. Liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, el vigatanisme va suposar l’apropament del clergat vers el catalanisme conservador, en un intent de cristianitzar el moviment. Amb aquest objectiu, aquest grup tradicionalista va dotar-se d’un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i va realitzar campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat, de la restauració del monestir de Ripoll i de l’exigència que els bisbes que exercien a Catalunya fossin catalans.

torras.jpg

Josep Torras i Bages

Aquest nou catalanisme d’arrels cristianes defensat pel vigatanisme va entroncar amb la figura del futur bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (1846-1916), el seu màxim exponent en el tombant de segle. D’aquesta manera, el 1892, Torras i Bages va publicar La tradició catalana, text que afirmava el valor ètic del naixent regionalisme català i que es convertiria durant decennis en una mena de breviari de capçalera pels catòlics catalans, els quals van adoptar amb fervor un lema atribuït a Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”, citació que en realitat no es troba enlloc dels seus escrits, però que certament reflecteix amb gran força i precisió el seu pensament catalanista, moderat i d’arrel cristiana. Per això, calia preservar l’Església com a quelcom essencial a la pàtria catalana.

La primera part de La tradició catalana és una justificació del sentiment lligat a la cultura pròpia, catalana, una cultura materna, mentre que la segona és un valuós recull del pensament català desenvolupat al llarg de la història. Així, la principal aportació de Torras i Bages amb aquesta obra es desprén del fet de compatibilitzar la defensa de la cultura catalana estretament lligada amb la fe cristiana, doncs, segons s’argumenta en ella, el regionalisme afavoriria la renovació de la vida religiosa del país. És a dir, en paraules de l’autor: “Catalunya i l’Església són dues coses en el passat de la nostra terra que és imposible destriar. En conseqüencia:

El regionalisme no és un sistema: qui ho pensi s’enganya. El regionalisme no ha eixit del cap dels homes, naix de les mateixes entranyes de la societat, no ha tingut un autor legal. El mateix Washington, fundador de la Unió Nord-americana, no féu més que harmonitzar i segellar el que la naturalesa de les coses li presentava; no fou Washington, sinó Déu, qui formà aquells pobles, quan amb sa inefable i inescrutable providència enviava en aquelles regions corrues de gent ja diversa entre si i que fins ara, per raó dels llocs en què s’establia, augmentava en diversitat per les necessitats desiguals que contreia.

El regionalisme liberal, és a dir, aquell que vingués de dalt, que imposés el poder central, no fora tal regionalisme: la Revolució no pot crear directament la regió. La Revolució violenta o la dissolució social, Déu sap que vindrà, desfaran la unitat violenta i excessiva; mes les regions reapareixen, no en virtut de la Revolució, sinó de la Llei Natural de la societat.

En definitiva, La tradició catalana és una obra en la qual Torras i Bages, rescatant arguments propis de la tradició cristiana, defensava que l’esperit de Catalunya reposava en la família, en la propietat i en la religió, a la vegada que refusava qualsevol plantejament de canvi social, presentava una edat mitjana idealitzada com a font del model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia catalanista allunyada de l’acció política. És a dir, segons la doctrina de Torras i Bages, el clergat havia de ser el protagonista principal en la tasca de cristianització d’una societat degrada pel procés d’industrialització per tal de regenerar la societat catalana, articulant un catalanisme cristià, tot allunyant-se del tradicionalisme integrista, reaccionari, immobilista i del racionalisme liberal, revolucionari i laic d’arrel republicana de Valentí Almirall.

Els moviments socials d’oposició al franquisme en els anys seixanta i setanta

dimecres, 14/11/2012

Tot i que el creixement econòmic va ser la principal característica de l’Espanya franquista dels anys seixanta i setanta, el canvi social que va comportar va traduir-se en una conflictivitat social ascendent. Això va suposar el naixement d’una consciència reivindicativa nova, alliberada del passat, dels seus fantasmes i els temors alimentats durant vint anys pel règim. És a dir, una nova lluita desproveïda dels instruments i l’experiència dels antics moviments sindicals.

Moviment obrer. La intensitat de les vagues i les reivindicacions obreres va anar augmentant entre 1960 i 1975. Aquesta conflictivitat va iniciar-se en les zones amb una tradició sindical i reivindicativa més arrelada, com ara Astúries, Guipúscoa, Biscaia o Barcelona, però aviat va estendre’s a zones com Madrid, Vigo, Sevilla, València o Valladolid. Per exemple, el 1962, va tenir lloc a Astúries una vaga de miners que va aviat estendre’s als nuclis industrialitzats de l’Estat, arribant a mobilitzar uns 500.000 obrers durant l’anomenat “maig calent” contra les condicions laborals existents. Com a resposta, el govern franquista va decretar l’Estat d’excepció, va efectuar nombroses detencions i va tancar els detinguts a la presó sense judici.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

Font: http://www.publico.es

En el cas de Catalunya, tres factors van determinar la dinàmica del moviment obrer català a partir de 1960: el creixement numèric i la renovació generacional de la classe treballadora, el buit ideològic i la discontinuïtat respecte a les organitzacions anteriors a 1939, i el creixement econòmic i l’augment de la productivitat que van suposar un increment de la possibilitat d’una redistribució més justa dels beneficis i de les expectatives de lluita sindical.

En aquest context, la conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial. Així, el 1964, van néixer les Comissions Obreres (CC.OO.) a Barcelona, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral (augment de salaris, millora de les condicions de treball) i política (llibertat sindical, drets civils). La nova organització combinava l’acció il·legal (vagues) amb les escletxes legals existents (eleccions sindicals). Per això, les CC.OO. poden definir-se com un moviment sociopolític, unitari, democràtic i independent que va ser capaç d’agrupar el conjunt dels treballadors, més enllà de les seves simpaties polítiques i ideològiques. L’hegemonia comunista en el sindicat seria posterior.

franquista.jpg

Font: http://www.enlucha.org

A més, a partir de 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes van separar-se de les CC.OO. i van crear la Unió Sindical Obrera (USO). I és que una de les grans novetats d’aquest període va ser la decidida incorporació al moviment obrer antifranquista de nombrosos militants procedents de les organitzacions d’apostolat social de l’Església.

Així, el sindicalisme real i plural de les CC.OO. serà el protagonista, des de l’inici dels anys setanta, de les importants lluites reivindicatives obreres que van marcar els darrers anys de la dictadura. En aquest sentit, els components de reivindicació econòmics seran indissociables del contingut social i antirepressiu d’aquests moviments, que tant recorreran a la Magistratura del Treball, com a la manifestació al carrer i a l’ús dels locals del sindicat vertical, així com a les assemblees en esglésies.

Moviment estudiantil. Un segon element fonamental de contestació al règim es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut antifranquista. En aquest sentit, el 1966, en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, l’anomenada caputxinada, va néixer el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el qual va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.

Tanmateix, el front universitari aniria creixent fins a abraçar la major part del camp educatiu. A més, aviat es generaria una complicitat entre professors, alumnes i pares que eixamplaria el moviment. D’altra banda, una universitat cada cop més massificada, amb presència abundant de joves d’extracció social mitjana i popular, amb un funcionament acadèmic molt precari i un alt nivell de politització aguditzarà la lluita antifranquista. Per tant, el moviment antifranquista o contestatari articulat des de l’ensenyament va esdevenir un element d’oposició interclassista, molt més divers que el que representava el moviment obrer.

26-SDEUB-grises-foto-El-Temps-1967.jpg

Grisos a la UB. Font: http://www.eltemps.cat

cache_800x600_0044435.gif_800x600.gif

Moviment estudiantil antifranquista. Font: http://www.ub.edu/

Organitzacions veïnals. D’altra banda, a la dècada del 1970, en els barris populars de les grans ciutats va sorgir les primeres associacions de veïns, possiblement l’expressió més evident de directament la relació entre els canvis socioeconòmics i la conflictivitat social de la Catalunya dels anys seixanta i setanta. Impulsades inicialment per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida i la resolució de les mancances estructurals d’uns barris oblidats per l’administració, aviat derivarien en un moviment veïnal multiforme i força extens. El seu èxit es trobava en la reivindicació de coses que realment eren compartides per la majoria de la població i que legitimaven la seva feina davant el conjunt del veïnat i enfront l’opinió pública.

Tanmateix, l’expressió de les protestes veïnals xocava amb la legalitat i amb les institucions franquistes. És a dir, dins del sistema franquista poca cosa podien fer aquestes associacions. És més, tot i que van intentar adaptar-se a la legalitat del règim, van haver de moure’s en un estatus d’al·legalitat fins després de 1975, quan van ser legalitzades. En qualsevol cas, la conflictivitat veïnal, i el moviment associatiu que amb ella va desenvolupar-se, va contribuir de forma decisiva a millorar les condicions de vida en les barriades populars de les grans concentracions urbanes i, d’altra banda, va tenir uns importants efectes polítics ja que les administracions locals franquistes van patir un important desgast, Va estendre’s una cultura democràtica que seria decisiva pel canvi polític.

129.jpg

Font: http://es.wikipedia.org/

Moviment feminista. Les transformacions de la condició femenina en aquest període van donar pas a la incipient reivindicació dels drets de les dones a l’hora d’assolir la llibertat personal i el mateix estatus professional i social del qual gaudien es homes. Ara bé, el feminisme encara tindria molt camí per recórrer i no seria fins a les dècades següents que es consolidaria plenament.

Una altra Església. La difusió dels postulats del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social van propiciar l’aparició, dintre de l’Església, d’actituds crítiques amb la dictadura. Sorgia així un cert canvi d’actituds, un nou dinamisme i un afany de revitalització que contrastava amb la quietud autocomplaent de la llarga postguerra. En aquest sentit, són especialment significatives les declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde demanant la democratització del país, que van suposar la seva expulsió el 1964, i la participació de les organitzacions catòliques JOC i HOAC en les mobilitzacions obreres.

Una part de la jerarquia catòlica, liderada pel cardenal Tarancón, va començar a distanciar-se del règim i van anar estenent-se les actituds antifranquistes entre els nous capellans, uns vicaris joves d’origen urbà, amb inquietuds tant intel·lectuals com pastorals, que no havien viscut la Guerra Civil, però contemplaven la perpetuació del franquisme a la vegada que descobrien la misèria i el descontentament de les classes populars que integraven les seves parròquies. Un exemple el trobem en la insòlita manifestació de 130 sacerdots a Barcelona, l’11 de maig de 1966, en protesta per la repressió dels maltractaments patits pels estudiants detinguts arran de la caputxinada.

Carles IV

dilluns, 12/11/2012

L’absolutisme del segle XVIII necessitava la figura d’un monarca, el rei que era l’eix de la piràmide i donava sentit al sistema. Aquest no havia de ser necessàriament un gran rei, ni tan sols un bon rei. Als monarques absolutistes només se’ls hi demanava que fossin actius i capaços d’avaluar els consells que rebien abans de prendre les grans decisions. Avantatges de la transmissió sanguínia del poder i de la voluntat divina que els legitimava. Per això aquests monarques s’acompanyaven de la figura d’un primer ministre que fos els transmissor de la credibilitat del regne, tant a l’interior com a l’exterior.

Ara bé, arribats a la crisi de l’Antic Règim, l’Espanya dels Borbons va veure’s en mans de Carles IV (1748-1819) un monarca que podríem situar en aquella categoria que els francesos anomenen com un roi fainéant, un personatge immadur i incapaç d’aportar res de nou a la monarquia en un temps de transformacions i sacsejades revolucionàries. Així, Carles IV només podia aportar a la corona el seu sentit del deure, una aportació que sovint es veia anul·lada per la gran indolència que caracteritzava.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

Escassament preparat, sense experiència prèvia com a governant i dèbil de caràcter, Carles IV era un monarca que només s’apassionava per la caça, la fusteria, les seves col·leccions de rellotges, el violí i la pintura. Era un rei que vivia absent del món que l’envoltava. Infantil en els seus coneixements i en la capacitat d’analitzar els esdeveniment que estaven transformant el món. No és que fos incapaç de prendre decisions polítiques, és que la política no l’interessava. Els seus interessos es dirigien cap al mecenatge de les arts, no cap als assumptes d’Estat. En conseqüència, les circumstàncies personals del monarca contribuirien al desprestigi de l’absolutisme i de la institució monàrquica.

Arribat al tron el 1788, aviat s’hauria d’enfrontar amb l’esclat de la Revolució francesa. El problema és que mai va arribar a entendre que estava passant realment al país dels seus avantpassats. Això explica la política erràtica de la monarquia espanyola. Primer, el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, va intentar evitar la introducció de les idees revolucionàries establint un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat va fer-se necessari un intent de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França. Per això el poder va ser confiat al comte d’Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, el qual va mantenir una actitud expectant davant la França revolucionària. En qualsevol cas, aquests equilibris polítics van representar la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país.

Anton_Raphael_Mengs,_Prince_of_Asturias,_Future_Charles_IV_of_Spain_(са_1765)_-_02.jpg

Carles IV

Un nou cop d’efecte arribaria amb la destitució d’Aranda, el 1792, per la pressió de la reina Maria Lluïsa. Arribava al poder el favorit (i amant?) de la reina, Manuel de Godoy, un jove militar que gaudiria del favor de Carles IV durant tot el seu regnat com a ministre universal amb un poder absolut. Però el paper de Carles IV i Godoy es complicava: Lluís XVI era executat i França es convertia en una República. El temps de les indecisions s’havia acabat i Espanya declarava la guerra a França.

La campanya, coneguda com la Guerra Gran o Guerra de la Convenció (1793-1795), d’entrada va resultar molt popular i va iniciar-se amb bons auguris. Tanmateix, el desastrós proveïment, la pèssima preparació de l’exèrcit i l’escassa moral de la tropa davant els exèrcits francesos que van envair l’Empordà i el País Basc van portar Espanya a la capitulació. La Pau de Basilea de 1795 suposava el canvi d’aliances i la consagració del paper de Godoy.

Capgirat el marc d’aliances internacionals, l’Espanya de Carles IV restava sota l’òrbita del Directori francès per tal de mantenir l’aliança tradicional francoespanyola contra els anglesos, el rival més temut i que atacava repetidament els interessos comercials amb Amèrica. I aquesta situació acabaria per convertir-se en submissió a l’arribada de Napoleó al poder. Tot i els esforços de Godoy per mantenir la neutralitat espanyola, els continuats atacs anglesos a la flota americana van forçar Carles IV a declarar la guerra a la Gran Bretanya i a col·laborar amb Napoleó, que aleshores projectava l’assalt a Anglaterra. Ara bé, la desastrosa batalla de Trafalgar (1805) enfonsaria definitivament la potència marítima creada pels primers Borbó i deixava Espanya sense flota necessària per defensar les Índies poc després. De la mateixa manera, les guerres continuades contra Anglaterra arruïnarien el comerç i malmetrien greument el crèdit de la monarquia.

familia de carlos iv.jpg

Com a conseqüència de la desfeta, l’oposició contra Godoy, especialment viva entre la noblesa, va cristal·litzar entorn del príncep d’Astúries, el futur Ferran VII. En paral·lel, un Godoy enlluernat pel poder creixent de Napoleó va signar el Tractat de Fontainebleau de 1807, pel qual es repartia el regne de Portugal amb l’emperador francès. Això ja era massa per a la noblesa i el Motí d’Aranjuez del 18 març de 1808 va provocar la caiguda de Godoy i l’abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. El rei indolent s’havia deixat perdre el tron per confiar en un favorit que actuava seguint un impuls polític propi de temps passats, totalment inadequat a la realitat del tombant de segle.

En conèixer els esdeveniments, Napoleó va reunir pare i fill a Baiona, presentant-se com a intermediari entre els dos monarques. L’emperador va obligar Ferran a retornar el tron a Carles, però aquest immediatament va abdicar en favor de Napoleó. Així, la corona d’Espanya va passar a Josep Bonaparte, l’anomenat Pepe Botella, el germà de l’emperador. Mentre a la península bullia la Guerra del Francès, la família reial s’estava en un dolç retir a França. Només un cop derrotat Napoleó, Ferran VII va tornar a ser rei d’Espanya com si res no hagués passat. Tanmateix, no va deixar tornar mai el seu pare, que va morir a l’exili, a Itàlia on s’havia retirt amb Maria Lluïsa i Godoy, des del 1819.

Les Bases de Manresa

dissabte, 10/11/2012

Un dels primers actes de la Unió Catalanista, una entitat que agrupava a diferents sectors catalanistes en una mena de federació que implicava a grups, centres, associacions, ateneus i publicacions catalanistes, va ser convocar una reunió dels seus delegats a la ciutat de Manresa, on van redactar-se les bases per a una futura constitució política de la regió de Catalunya. Les Bases de Manresa de 1892 van ser la plasmació del pensament catalanista conservador, tradicionalista i corporatiu, tot recollint els principis del catalanisme polític i expressant el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política espanyola.

bases de manresa.JPG

Assamblea catalanista a la Casa de la ciutat de Manresa on van ser presentades les Bases de Manresa el 15 d'abril de 1892

Les Bases, en la redacció de les quals va tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba, estaven estructurades en disset articles que definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. En elles s’establia una organització de Catalunya amb un caràcter medievalitzant, basat en les comarques i els municipis. Així, les Bases de Manresa constituïen un desafiament inadmissible per a l’Estat centralista i uniformista ja que entre les demandes que incloïa hi havia la presència del català com a única llengua oficial, la dependència directa de l’ordre públic del poder regional i competències exclusives en el control de les finances i del sistema tributari, l’educació i la iniciativa legislativa. Les competències de l’Estat haurien restat força limitades d’haver-se portat a terme aquest model.

Només els catalans tindrien dret a exercir càrrecs públics a Catalunya, el Tribunal Superior de Catalunya havia de ser inapel·lable i el servei militar obligatori substituït per un contingent de voluntaris. El caràcter arcaïtzant del document era evident en la defensa del restabliment de les d’antigues institucions com l’Audiència i les Corts i la idea de la vinculació entre Catalunya i Espanya mitjançant un pacte d’aquestes institucions amb la corona. D’altra banda, la composició de les Corts catalanes, escollides mitjançant el sufragi corporatiu, era un exemple de corporativisme reaccionari. El catalanisme s’inclinava així per un tradicionalisme antiliberal, però també allunyat del carlisme i de d’intransigència del clergat. En qualsevol cas, aquesta posició tradicionalista no podia tenir cap futur en una Catalunya industrial, cada cop més urbanitzada i camí de la secularització cultural.

Bases de Manresa (1892):

PODER CENTRAL

Base 1. Vindran a càrrec del Poder Central: a) les relacions internacionals; b) l’exèrcit de mar i terra, les obres de defensa i l’ensenyança militar; c) les relacions econòmiques d’Espanya ab los demés països, i, en conseqüència, la fixació dels aranzels i lo ram d’Aduanes; d) la construcció i conservació de carreteres, ferrocarrils, canals i ports que siguin d’interès general […]; e) la resolució de totes les qüestions i conflictes interregionals; f) la formació del pressupost anyal de gastos que, en lo que no arribin les rendes d’Aduanes, deurà distribuir-se entre les regions a proporció de sa riquesa.

Lo Poder central s’organitzarà baix lo concepte de la separació de les funcions legislativa, executiva i judicial. Lo poder legislatiu central radicarà en lo Rei o Cap de l’Estat i en una Assemblea composta de representants de les regions, elegits en forma que cada un estimi convenient […].

PODER REGIONAL

Base 2. En la part dogmàtica de la Constitució Regional Catalana es mantindrà lo temperament expansiu de la nostra legislació antiga […].

Base 3. La llengua catalana serà l’única que, amb caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió amb lo Poder central.

Base 4. Sols los catalans, ja ho sien de naixença, ja per virtut de naturalització, podran desempenyar a Catalunya càrrecs públics, fins tractant-se dels governatius i administratius que depenguin del Poder central. També deuran esser exercits per catalans los càrrecs militars que comportin jurisdicció.

Base 5. La divisió territorial sobre la que es desenrotlla la gradació jeràrquica dels Poders governatius, administratius i judicials, tindrà per fonament la comarca natural i el municipi.

Base 6. Catalunya serà l’única soberana de son govern interior […].

Base 7. Lo Poder legislatiu Regional radicarà en les Corts Catalanes, que deuran reunir-se tots los anys en època determinada, i en lloc diferent. Les Corts es formaran per sufragi de tots los caps de casa agrupats en classes fundades en lo treball manual, en la capacitat o en les carreres professionals i en la propietat, indústria i comerç, mitjançant la corresponent organització gremial […].

Base 8. Lo Poder judicial s’organitzarà restablint l’antiga Audiència de Catalunya.

Base 9. Exerciran lo Poder executiu cinc o set alts funcionaris nombrats per les Corts, los qui estaran al davant dels diversos rams de l’administració regional […].

Base 12. Catalunya contribuirà a la formació de l’exèrcit permanent de mar i terra per medi de voluntaris o bé d’una compensació en diners, prèviament convinguda, com abans de 1845 […].

Base 13. La conservació de l’ordre públic i seguretat interiors de Catalunya estaran confiades al Sometent, i per al servei actiu permanent es crearà un cos semblant al de Mossos de l’Esquadra o de la Guàrdia Civil. Dependran en absolut, totes aquestes forces, del Poder regional […].

Base 15. L’Ensenyança pública […] deurà organitzar-se d’una manera adequada a les necessitats i caràcter de la civilització de Catalunya. L’ensenyança primària la sostindrà el municipi […]; en cada comarca segons sia son caràcter agrícola, industrial, comercial, etc., s’establiran escoles pràctiques d’agricultura, d’arts i oficis, de comerç, etc. […] evitant les ensenyances enciclopèdiques […].

Els rebomboris del pa: ecos catalans de la Revolució francesa?

divendres, 9/11/2012

El febrer de 1789, el mateix any en què es va iniciar la Revolució francesa, una revolta popular molt important, els anomenats rebomboris del pa, amb incidència a diverses poblacions catalanes (Barcelona, Vic, Mataró), van canalitzar el descontentament produït per l’escassetat, la crisi de subsistències i l’increment reiterat dels preus dels cereals. Però, què van significar els rebomboris del pa? Era un episodi propi de la crisi de l’Antic Règim? Es tractava d’un simple avalot popular de subsistències o era un eco de la Revolució francesa que s’apropava?

Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat. En aquest context, i després d’alguns indicis del descontentament popular manifestats anteriorment, l’anunci d’un nou augment significatiu del preu a partir del dia 1 de març va desembocar en l’esclat d’un avalot popular a Barcelona la nit abans de l’increment dels preus.

Així, el 28 de febrer, una multitud descontenta va assaltar, saquejar i cremar el pastim de la ciutat (la fleca municipal, l’únic lloc autoritzat on la població podia coure el pa i que havia estat privatitzat el 1767), a la vegada que  s’apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners. Aquest episodi va donar pas a l’assalt de les cases dels arrendadors de fabricació i venda de pa. Tot això, malgrat l’oposició de les tropes enviades a reduir els amotinats pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, el comte d’El Asalto.

Ilustracion-sobre-el-Rebombori_54241554381_53389389549_600_396.jpg

Rafael d’Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, va deixar en el seu dietari, el Calaix de Sastre (1769-1819), la següent narració dels fets:

En la nit del 28 de febrer –havent donat nova ordre lo govern sobre augmentar los preus del pa, de resultes de l’escandall del blanc, mitjà i moreno, per no haver trobat pa a les taules la pobra gent, volent-se pujar, al mateix temps de ser car, no podent-ne menjar per lo tant dolent, especialment lo moreno, se alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo pastim, havent començat lo alborot a dos quarts de vuit y posant foc en la primera barraca de la Boqueria a tres quarts de vuit y en seguida a totes les demés […]. Lo senyor Conde de Asalto tingué que fugir de Palàcio, i escapat, no sé si a la Ciutadela, per la quimera que li portaven, per voler-lo matar; havent fet arrenglar a la cavalleria per seguritat de sa persona. Mil tropelies se cometeren en aquella nit, anat los amotinats cap a casa en Torres per matar-lo, o fer-ne de ell un mal joc, ab la intenció de cremar-li la casa i tots sos trastos; havent tingut ell que fugir, no sé si per taulades a algun paratge amagat.

Durant els tres dies següents, es reproduïren els incidents. Així, les protestes van estendre’s contra l’alça dels preus d’altres aliments bàsics, com la carn, el vi i l’oli. Tanmateix, un grup de revoltats va entrar violentament a la catedral i va tocar les campanes a sometent. Igualment, la revolta va estendre’s a Vic i Mataró.

Finalment, la revolta va ser sufocada per les tropes del comte d’El Asalto amb l’ajut de les patrulles organitzades per la noblesa, els regidors, les classes dirigents i la gent dels gremis. Les patrulles van evitar nous incidents i van obligar els botiguers a obrir els seus establiments. Així, els fets van evidenciar la feblesa de l’exèrcit i les autoritats borbòniques, però alhora van evidenciar la fermesa de les classes dirigents barcelonines, que no estaven disposades a acceptar la generalització de la revolta. Tanmateix, un cop apaivagat l’esclat popular,els sectors dirigents de la ciutat es van comprometre a mantenir el preu del blat i a garantir-ne la qualitat. En conseqüència, el 2 de març, la revolta havia acabat.

Les conseqüències dels avalots, però,  van ser força importants. La repressió, continuada pel comte de Lacy, el qual va ser nomenat nou capità general de Catalunya, va ser contundent: el 28 de maig van ser executats públicament cinc homes i una dona, i més d’un centenar de persones van ser deportades als presidis del nord d’Àfrica. A més, l’exèrcit es va tornar a fer càrrec de l’ordre públic al cap i casal de Catalunya durant diversos mesos. Molts barcelonins van expressar la seva protesta davant la repressió marxant de la ciutat el dia de les execucions.

La revolta contra la pujada del pa, així com la denúncia de la mala qualitat d’aquest com a conseqüència de la corrupció i el frau protagonitzat per assentistes i autoritats, ens condueixen cap a una típica crisi de subsistències. És a dir, els rebomboris del pa són una expressió de la ira popular davant de l’augment del preu del que aleshores era el primer producte bàsic de la dieta alimentària. En cap cas ens trobem davant d’una revolució social, política i cultural com la que esclataria mesos després a París. Sense ideari, organització ni dirigents propis reconeguts, la revolta no reunia les condicions bàsiques per esdevenir una autèntica Revolució. Ara bé, darrera de la forta repressió sí que podem trobar la por al contagi revolucionari procedent del país veí.