Entrades amb l'etiqueta ‘Història de Catalunya’

Lluís Domènech i Montaner: el Palau de la Música Catalana

dissabte, 6/04/2013

El Palau de la Música Catalana és una de les joies arquitectòniques modernistes més interessants, de visita imprescindible a la ciutat de Barcelona. Obra mestra de Lluís Domènech i Montaner, va ser edificat com a seu de l’Orfeó Català i sala de concerts. Aquesta funció li atorga un caràcter de símbol del catalanisme cultural representat per una de les seves institucions més emblemàtiques de la burgesia: l’Orfeó fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives.

Domènech.i.Montaner.Palau.Musica.Catalana.8.Barcelona.JPG

Palau_de_la_Música_-_Interior_general_(2).JPG

Sobre un solar irregular, Domènech i Montaner va bastir una capsa de vidre. Així, l’arquitecte aconseguia aixecar una estructura que concentrava les càrregues en punts molts concrets, fet que permetia prescindir de la funció portant dels murs, tot emprant unes solucions que ens traslladen cap al Gòtic, però amb la utilització, com no podia ser d’una altra manera en el tombant dels segles XIX i XX, del ferro com a element constructiu. En conseqüència, les columnes decorades amb elements que evoquen la naturalesa (capitells florals, palmeres,) són els elements de suport del Palau.

En la intersecció de les dues façanes trobem un grup escultòric, obra de Miquel Blay, que simbolitza la música catalana, una al·legoria representada mitjançant una figura femenina protegida pel patró Sant Jordi.

es_barcelona_escultura_de_la_fachada_del_palau_de_la_mc3basica_catalana.jpg

Ja a l’interior, l’element central de l’edifici, lògicament, és la sala de concerts, en la qual la capsa de l’escenari, el pati de butaques i les llotges s’integren en un tot orgànic, sense les separacions típiques que caracteritzen aquests tipus de construccions. L’arc de la boca de l’escenari desapareix i queda només suggerit pels dos conjunts escultòrics, obra de Pau Gargallo, que representen la música popular (mitjançant un bust d’Anselm Clavé) i la música culta (mitjançant un bust de Beethoven i la cavalcada de les valquíries de Wagner).

Palau_de_la_Música_-_Interior_general.JPG

Al fons de l’escenari, unes figures femenines destaquen sobre el trencadís que cobreix el mur. Les figures, les muses de la música, que emergeixen de la paret i toquen diversos instruments, són bustos esculpits completats per cossos de mosaic i units per garlandes. Els autors són Eusebi Arnau i Lluís Bru.

PalauMusicaMuses_9105.JPG

Un altre element notable és el gran vitrall del sostre, una mena de gran làmpada invertida, que filtra la llum natural. Obra d’Antoni Rigalt, predominen els colors groc i blau, una clara evocació del sol i el mar Mediterrani.

TOP-10-P10.jpg

D’aquesta manera, el Palau de la Música Catalana esdevé un veritable manifest del Modernisme català, una manifestació arquitectònica pròpia i diferenciada que combinava arquitectura, escultura i arts decoratives en un tot integral; alhora que simbolitza l’orgull nacionalista agermanat amb la cultura universal. Els principals artistes del moment es van abocar en la construcció d’una obra que simbolitza com cap altre l’empenta de la societat civil catalana del primer terç del segle XX.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (2)

dijous, 14/02/2013

Segona i darrera entrega de l’entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, per al seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

Aquest regne absolut de la religió catòlica també afectava a la vida de les dones. Com era la vida d’una dona barcelonina? La integritat d’una noble es conservava més que la dona d’un artesà, per exemple? Quina diferència hi havia entre la vida d’una dona de ciutat amb la que residia als pobles petits, sota la dura mà dels senyors feudals?

És prou conegut que el paper que el cristianisme culturalment hegemònic reservava per a la dona medieval era el de submissió al marit, dedicació a la vida domèstica i ser mare. Tanmateix, aquesta lectura és restrictiva en apropar-nos a una gran ciutat com la Barcelona del segle XIV i podem trobar dones jugant papers molt diferents en la societat. Per exemple, trobem grans dones amb un important paper en la vida pública com ara Elisenda de Montcada, la quarta esposa de Jaume II el Just i fundadora del Monestir de Pedralbes. Per tant, la ciutat suposa una certa avantguarda cultural respecte de les dones, les quals troben un ambient menys angoixant i submís que en el món rural. Això sí, sempre sota el jou de l’estratificació social pròpia d’una societat d’Antic Règim. La gran diferència amb el món rural és que allà la dona no només era esposa i procreadora, sinó també una força de treball més a emprar en el camp quan era necessari i de cost zero. En canvi, a les ciutats podem documentar els primers treballs assalariats femenins.

MedievalFamily.jpg

Crec que no es pot parlar del S.XIV sense esmentar la Pesta Bubònica, com es va viure aquesta malaltia a Catalunya? I més concretament, al nucli urbà de Barcelona?

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat a Europa. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. També Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part. Per exemple, en el cas de la ciutat de Barcelona: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle. En conseqüència, la pesta va quedar gravada a foc en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. Per tant, estem davant d’un drama humà absolut.

untitled 2.tif

Estic realitzant també un paral·lelisme amb la novel·la L’Església del Mar d’Ildefonso Falcones i la realitat. La novel·la explica la història d’un camperol que escapa del seu senyor feudal cap a la ciutat de Barcelona, aquesta situació va ocórrer de manera sovint a la realitat? També es parla de la “carta de residència” que s’obtenia al residir un any a la ciutat comtal, també és una dada verídica?

El que explica Falcones en la seva novel·la és tot verídic, però mai ho podem confondre amb la realitat general. Fugir del senyor feudal ni era fàcil ni estava ben vist socialment. Segons la cultura cristiana hegemònica tothom jugava un paper en la societat de l’Antic Règim, la famosa piràmide feudal, i aquest ordre venia donat per la voluntat de Déu. És a dir, els oprimits no tenien dret a revoltar-se contra la injustícia perquè estaven oposant-se a la voluntat divina que els havia reservat aquest paper en el món terrenal. I el control social ja se’n cuidava de fer perdurar aquesta situació. Per tant, el cas de fugides cap a la llibertat són més aviat escassos.

Respecte de les cartes de residència, eren un instrument per censar la població i que aquesta pagués impostos al municipi.

 En quant a la construcció, Santa Maria del Mar és una Basílica que mostra al món molts trets característics del Gòtic català, que va ser totalment diferent al Gòtic de la resta de la Península Ibèrica o de la resta d’Europa. Per què el Gòtic català va ser tant diferent?

En realitat, si bé l’art gòtic és el primer art pròpiament europeu, aquest presenta grans diferències territorials o nacionals. En el cas català, el gòtic és el nostre art nacional per excel·lència i amb una personalitat pròpia indubtable. Per què? És difícil de trobar una única explicació satisfactòria, però segurament això és així perquè respon a un període irrepetible de la nostra història. El segle XIV a Barcelona conjuga la crisi amb l’esplendor i això es reflecteix en l’art ineludiblement. La preocupació per crear espais unitaris i diàfans, de cercar l’equilibri i l’harmonia respon a les necessitats de la societat del moment, com tot art.

Santa_Maria_del_Mar_(Barcelona)_-_23.jpg

Com a historiador, pot donar una breu descripció del que va significar la construcció de la església de Santa Maria del Mar per a Barcelona? Si coneix alguna dada curiosa relacionada amb la construcció o la vida de la ciutat durant aquella època estaria encantada de que la pogués compartir.

La construcció de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, el millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura. La seva majestuositat serena encara avui continua intacta, tot combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català. És el millor exemple d’un temps d’esplendor ciutadà: l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues… És un edifici irrepetible i simbòlic. Una icona nacional que sovint s’oblida amb massa facilitat.

Pensa que els pobres vivien en edificis minúsculs situats en carrers estrets i insalubres, que molts mariners residien en cases amb un únic espai que servia per a totes les funcions domèstiques, hi havia ciutadans que es veien obligats a viure en locals comercials perquè no podien permetre’s pagar una habitació, els rellogats en aquests espais minúsculs eren habituals, es podia arribar a donar el cas de compartir el llit amb els familiars i amb rellogats si era necessari… viure no era gens fàcil, i en aquest context, quin impacte havia de causar en els barcelonins passar a Santa Maria: immensa, diàfana, única. I és que la religió era l’eix del món medieval i Santa Maria del Mar el refugi d’un poble en temps de crisi.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (1)

dimarts, 12/02/2013

Reprodueixo una entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, pel seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

L’Església de Santa Maria del Mar es va començar a construir l’any 1329, poc després que la Catedral de Barcelona. Creu que Santa Maria del Mar, finançada totalment pel poble, sense ajuda del clergat o la noblesa, està a la alçada de comparar-se amb la Catedral, anomenant-se com “la Catedral del Poble”?

En aquest sentit, podem considerar que Santa Maria del Mar és un temple que a nivell d’imaginari popular resulta ser la veritable catedral de Barcelona, tot i no tenir mai aquesta categoria dins de la jerarquia territorial de l’Església. Això va ser possible, fonamentalment, pel fet que la catedral, la de veritat, no va acabar-se fins a finals de l’edat mitjana i en un context de crisi econòmica i decadència política que va deslluir el procés. De la mateixa manera, el fet que la construcció de Santa Maria del Mar impliqués tot un barri, el de la Ribera, va possibilitar aquest caràcter popular del temple. Santa Maria és el resultat d’un projecte que implicava tots els gremis relacionats amb l’activitat portuària, però, tot i que sovint són oblidats, també els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada. És a dir, era el resultat d’un projecte conjunt i que va comportar una mobilització de recursos humans que va derivar en aquesta popularitat. En definitiva, es pot considerar que aquest monument és reflex de la darrera empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània.

Catedral del Mar  f. principal.jpg

A l’investigar sobre Santa Maria del Mar, apareix molt sovint el nom de bastaix. Qui eren exactament els bastaixos? Quina importància van tenir a la construcció de la Catedral? Per què treballaven a la construcció de manera totalment gratuïta?

Els bastaixos o macips, les figures dels quals trobem representades en els capitells i en els repussats de bronze de les portes de l’església, eren els encarregats de descarregar i transportar les mercaderies des de les platges o els molls de Barcelona fins a la duana, el pesatge reial, o els magatzems particulars, entre el segle XIII i el segle XV. Ells van ser els encarregats de transportar, sobre les seves espatlles, la pedra necessària per a la realització de l’obra de Santa Maria del Mar des de la pedrera reial de Montjuic fins als peus de l’església. Aquesta feina van prestar-la gratuïtament, però a canvi van obtenir una sèrie de privilegis socials importants per a l’època, com ara la possibilitat de constituir-se com a confraria.

M’ha interessat molt parlar del context històric de la ciutat de Barcelona durant aquella època, que va començar a ser una gran potència comercial però també va viure una crisi de fam bastant important. Creu que la Barcelona del S.XIV estava a l’alçada de les grans ciutats del continent d’aquell moment?

La Barcelona del segle XIV, malgrat la crisi, encara és una de les grans capitals econòmiques de l’Europa occidental, un dels ports més potents de la Mediterrània i el centre redistribuidor més important de la Península. Si bé la capitalitat cultural ja comença a desplaçar-se cap a París, les grans ciutats es troben encara en el Mediterrani. És més, els darrers estudis ens indiquen que la crisi econòmica i financera baixmedieval quan realment va afectar Barcelona va ser en el segle XV, i més com a conseqüències de disputes internes que de factors externs. És veritat que la fam va ser present en la Catalunya del segle XIV, però una ciutat oberta al comerç com Barcelona ho va patir menys que el món rural. Ara bé, el segle XIV català és el final d’una època i l’inici d’una transició gens clara cap a un nou món polític, econòmic, social i cultural, i la ciutat de Barcelona no pot deslligar-se d’aquest procés. Les contradiccions, però, no es farien presents de forma clara fins el segle XV.

barchinona.jpg

És també molt interessant comentar la marcada jerarquia que regnava a la Barcelona medieval. Qui era exactament el veguer de la ciutat? Quina funció tenia? Seria com l’alcalde de l’actualitat? I qui eren els prohoms? Qualsevol podia ser prohom, o havia de tenir un cert rang social o reputació?

El veguer era l’autoritat delegada de la corona a la vegueria de Barcelona, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa. És a dir, en absència del comte-rei, era la màxima autoritat sobre el territori que tenia encomanat. No se’l pot comparar amb la figura de l’alcalde actual perquè les vegueries anaven territorialment més enllà dels municipis i sovint entraven en conflicte jurisdiccional amb els governs de les ciutats. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona restava en mans del Consell de Cent, el que avui anomenaríem com l’ajuntament de la ciutat. El Consell de Cent estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms (normalment menys de cent) escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.

Respecte dels prohoms, aquests eren l’elit de la societat de l’Antic Règim. En el cas de Barcelona, podem considerar que aquests prohoms es trobaven entre els ciutadans honrats o patriciat urbà: antics mercaders enriquits, exfuncionaris reials, rendistes, membres de la petita noblesa establerts a la ciutat, etc. Així, el patriciat urbà pot definir-se com una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial (el de les ciutats) a les Corts.

Bastaixos.jpg

La Església catòlica va regnar absolutament sobre cap altra religió a Europa, va beneficiar això a l’expansió d’Europa o tot el contrari? La veritat és que no es podia considerar que aquest absolutisme catòlic comportés una certa tolerància cap a les altres religions. Van ser discriminats els practicants d’altres religions que vivien a la Barcelona del S.XIV-XV? Si així va ser, de quina manera?

La religió catòlica, o millor dit, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba indubtablement en la base del naixement d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. I com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu. És a dir, la religió cristiana és un element fonamental en el naixement de la cultura europea.

Ara bé, el cristianisme hegemònic també va suposar l’existència d’unes minories religioses en conflicte permanent. La religió en aquest període és un fet social, no privat com a l’actualitat, i la religiositat és una arma ideològica de primer ordre que es concreta en un sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. En el cas de la Barcelona del segle XIV hem de parlar fonamentalment d’una important i activa minoria jueva que va convertir-se en el boc expiatori de les contradiccions socials i les inseguretats desfermades a finals de segle per l’esclat de la crisi. Així, l’agost de 1391 va produir-se l’assalt al call jueu de la ciutat i una gran matança de jueus. Això ja anava bé a les autoritats i unes víctimes innocents van convertir-se en la coartada política sobre la qual mantenir l’ordre establert. És cert que els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.

Lluís Domènech i Montaner

dimecres, 6/02/2013

Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) es pot considerar un antecessor del racionalisme. A les seves obres trobem una concepció global de l’edifici, amb l’espai interior i els plans perfectament definits, i la utilització de materials i tècniques innovadores com a element expressiu. La seva personalitat innovadora, el seu pensament teòric i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hagi estat considerat com una de les màximes figures del modernisme a nivell mundial.

Lluis_Domenech_i_Montaner.jpg

Lluís Domènech i Montaner

Les obres de joventut mostren una clara preferència per l’ús del maó i els ornaments de ceràmica (Editorial Montaner i Simon, actual seu de la Fundació Tàpies). Professionalment, l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va donar-li la gran ocasió de construir les primeres obres madures que el convertirien en un referent modernista: l’Hotel Internacional, enllestit en només vuit setmanes, i el restaurant del parc de la Ciutadella (anomenat popularment com el Castell dels Tres Dragons, l’actual Museu de Zoologia de Barcelona), d’estil neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro que deixaven a la vista alguns dels seus elements, amb el qual s’anticipava als corrents arquitectònics del seu temps.

Domènech.i.Montaner.Editorial.Montaner.i.Simón.1.Barcelona.JPG

Editorial Montaner i Simon

Hotel Internacional.jpg

Hotel Internacional

800px-Barcellona_palazzo.jpg

El Castell dels Tres Dragons

Domènech i Montaner va construir d’altres edificis monumentals, de tècnica més moderna però sempre emmarcats en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma i amb abundor de temes florals: la Casa Thomas, el Palau de la Música Catalana, la Casa Albert Lleó i Morera i la Casa Fuster al Passeig de Gràcia, i, finalment, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots situats a Barcelona. Igualment, a Canet de Mar va construir el Casino (1887), a Reus va bastir l’Institut Pere Mata i la casa Navàs, i a Palma el Gran Hotel.

palau de la musica.jpg

Palau de la Música Catalana

Palau_de_la_Música_-_Interior.JPG

Palau de la Música Catalana

Hospital_de_la_Santa_Creu_i_Sant_Pau.JPG

Hospital de Sant Pau

Sant_pau_pavilion.jpg

Hospital de Sant Pau

Igualment, més enllà de la seva tasca com a arquitecte, Domènech i Montaner va ser un estudiós de l’art. Els seus estudis van dirigir-se a determinar les característiques d’un art nacional català mitjançant obres com En busca d’una arquitectura nacional (1878) o la monumental Història General de l’Art (1886), continuada per Puig i Cadafalch. De la mateixa manera, la seva llarga trajectòria com a docent en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va suposar un fort mestratge en les generacions posteriors d’arquitectes.

Santiago Rusiñol, el motor del modernisme català

divendres, 1/02/2013

Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931) procedia d’una de les famílies de l’alta burgesia industrial catalana. Tanmateix, aviat trencaria amb els preceptes burgesos per apropar-se al món de l’art. Pintor clau en la superació del realisme, però també escriptor, dramaturg, col·leccionista i activista cultural, Santiago Rusiñol es convertiria en el motor del modernisme a Catalunya. Tot i això, l’obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l’art com a l’adoració absoluta de la bellesa.

Santiago Rusiñol.jpg

Així, el jove Rusiñol va exposar les seves primeres obres a la Sala Parés des del 1874. Però tot canviaria després de 1887. Des d’aquell any es va establir per llargues temporades en el París de la Belle Époque, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. Van ser set anys d’anades i vingudes de la capital francesa, on va esdevenir assidu de l’Académie de la Palette. A París va establir-se a Montmartre i va convertir-se en inseparable de Ramon Casas, en una etapa en què l’art de tots dos s’assembla força.

Santiago_Rusinol_Cafe_Montmartre.jpg

De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va crear el Cau Ferrat de Sitges, on va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats i va celebrar concerts, conferències, tertúlies i alguns dels actes principals de les Festes modernistes. El Cau Ferrat, doncs, va suposar un dels eixos del naixement i difusió d’un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. En definitiva, Rusiñol va convertir-se en el capdavanter, el motor fonamental, d’una bohèmia catalana del tombant de segle.

cau ferrat.jpg

París influeix també en la pintura de Santiago Rusiñol. Allí va conèixer i retratar alguns dels personatges de la bohèmia parisenca de Montmartre. I de retorn a Catalunya els seus quadres enregistren figures, aspectes urbans, paisatges, temes quotidians, escenes de gènere i composicions simbòliques. És a dir, s’introduïa un art nou, trencador, un art que per la seva modernitat va ser designat per la crítica amb el nom de modernisme.

Santiago_Rusiñol-Son_Moragues.jpg

Santiago_Rusiñol-MAE-4104.jpg

Rusinyol_el_valle_de_los_naranjos.jpg

De la mateixa manera, Rusiñol també va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria Els Quatre Gats del carrer Montesió de Barcelona regentada per Pere Romeu. Així, Els Quatre Gats, inspirat en Le Chat Noir que havien conegut a París, es va convertir en l’escenari privilegiat de les manifestacions ideològiques de final de segle, un lloc de tertúlia però també una sala d’art alternativa. Per als modernistes era una mena de santuari laic on tenien lloc tot tipus d’activitats artístiques: lectures, concerts, exposicions, concursos literaris, ombres xineses, titelles, etc. Un espai fonamental que consolidaria l’obra dels artistes de la generació més jove.

Odissees: L’Esculapi d’Empúries

dimecres, 23/01/2013

El 1909, l’any següent d’iniciar-se oficialment les primeres excavacions a Empúries, es va produir la que possiblement és la troballa més impactant de la història del jaciment: una gran estàtua de marbre blanc de 2,15 metres d’alçada partida en dos trossos i que representa un déu grec. Datada del darrer quart del segle II a.C., l’escultura presenta un home madur, o més aviat vell, amb barba i un mantell que deixa nus una part del pit i un dels braços, porta a la mà el bastó dels caminants al qual s’enrosca una serp. Però, qui era aquest déu? S’han proposat dues interpretacions: Esculapi o Asclepi, el déu grec de la medicina, o Serapis, una divinitat sincrètica alexandrina. Una història fascinant que envolta el mite de l’obra d’art grega més important trobada fins ara a Catalunya.


La Transició: la construcció de la democràcia

dijous, 17/01/2013

Els mesos següents a l’aprovació de la Llei de Reforma Política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, així com discrets contactes amb el Partit Comunista, per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar els partits polítics i establir les condicions per a la celebració d’unes eleccions generals. L’oposició considerava que les qüestions decisives per a consolidar el procés de Transició iniciat amb el referèndum eren el desmantellament de les institucions més emblemàtiques del franquisme i l’establiment de les condicions de participació en unes futures eleccions. En paral·lel, al carrer, als llocs de treball, a les universitats i a les associacions de veïns es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.

El primer pas va ser la publicació d’una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una àmplia amnistia pels delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics, amb l’excepció del Partit Comunista, Esquerra Republicana de Catalunya, i les organitzacions de l’esquerra radical. De la mateixa manera, es va dissoldre el Tribunal de Orden Público (TOP) i es va iniciar el desmantellament del Movimiento Nacional i la seva premsa, així com el sindicalisme vertical de CNS.

adolfo-suarez.jpg

Adolfo Suárez

_197823_72229755.JPG

Felipe González

carrillo-1977-mitin.jpg

Santiago Carrillo

Per assolir l’èxit, la confrontació amb el govern de Suárez havia de ser política i pacífica, a la recerca de pactes que conduïssin cap a la democràcia. L’oposició democràtica, en conseqüència, no va dubtar a l’hora de manifestar la seva repulsa per la via violenta com a camí per arribar a l’establiment d’un règim de llibertats plenes. Ara bé, el canvi polític que s’estava gestant va provocar un desencantament en una part de l’esquerra que considerava que el trencament amb el franquisme no era suficientment radical. Així, una part de l’extrema esquerra (FRAP, GRAPO i ETA) va intensificar la seva acció terrorista per aconseguir una ruptura revolucionària que anés més enllà d’una possible reforma des de l’Estat o d’una ruptura de caràcter democràtic.

De la mateixa manera, la ultradreta i els immobilistes van trobar en el procés de reforma política la justificació necessària per a mobilitzar-se. Les organitzacions d’extrema dreta, com ara Cristo Rey, van apel·lar directament a la violència per aturar la reforma democràtica: crema de llibreries, apallissament de militants de partits i sindicats, boicots dels actes de l’oposició democràtica… L’objectiu era evident: crear un ambient de terror que evités la reclamació de les llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’acció més sagnant de la ultradreta la trobem en l’assassinat, el gener de 1977, de sis advocats laboralistes propers al PCE al carrer Atocha de Madrid. Tanmateix, l’enterrament dels morts va convertir-se en una multitudinària manifestació de repulsa contra les accions de l’extrema dreta franquista i la possible protecció de que semblaven gaudir aquestes organitzacions per part de les forces de seguretat de l’Estat.

2984897688_c6cf0374d7.jpg

14.jpg

En aquest context, el govern, debilitat davant de les acusacions de l’oposició de mostrar-se tou davant de l’exèrcit i les restes del franquisme, i conscient de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions democràtiques, va veure’s obligat a recuperar la iniciativa. Així, Suárez, l’abril de 1977, va legalitzar el Partit Comunista, a la qual s’oposaven radicalment els immobilistes i amplis sectors de l’exèrcit. I a continuació, garantint la legitimitat democràtica gràcies a la participació dels comunistes, va convocar eleccions generals pel 15 de juny de 1977.

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates. El nom de la mateixa coalició era tota una declaració d’intencions: Centro, per distanciar-se de tant de la dreta reformista identificada amb el franquisme com de l’esquerra; i Democrático, per legitimar la renúncia al franquisme que havien realitzat els seus dirigents.

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8.

votos 1977.png

Elecciones_generales_españolas_de_1977.png

Així, el mapa electoral espanyol va configurar-se com un sistema bipartidista imperfecte en el qual UCD i PSOE aplegaven el 63% dels sufragis. Els resultats de les eleccions demostraven que Espanya volia un canvi de règim, però que aquest seguiria conduit des de la moderació política de la UCD d’Adolfo Suárez que constituiria el primer govern democràticament legitimat des de 1936. Igualment, el PSOE emergia com el primer partit de l’esquerra gràcies a una generació de joves polítics que semblava oferir un projecte polític adequat per a la nova conjuntura del país.

En canvi, a la dreta la gran derrotada va ser l’Alianza Popular de Manuel Fraga, un líder que malgrat haver estat un dels impulsors del reformisme franquista havia destrossat la seva imatge davant de la ciutadania arran de la política repressiva practicada en el Ministeri de la Governació durant el govern d’Arias Navarro. I a l’esquerra els grans derrotats van ser els comunistes del PCE, un partit que havia liderat l’antifranquisme però que arribava a 1977 sense la necessària renovació generacional i amb problemes per transmetre la imatge de pactisme, modernitat i moderació que reclamava la ciutadania.

La Transició: immobilistes, reformistes i rupturistes

dimarts, 8/01/2013

La Transició va ser un procés polític condicionat per diferents factors. Un procés en el qual sempre es destaca el paper de la corona i d’una part essencial del personal polític franquista, però en el qual no sempre es reconeix el paper protagonista com a motor arrossegador cap al canvi dels moviments socials i la extraordinària importància que els canvis socioeconòmics experimentats a Espanya des dels anys seixanta com a element indispensable per entendre les transformacions polítiques del període.

El panorama polític a la mort de Franco presentava tres grans alternatives polítiques. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions franquistes i que conduís d’una manera lenta i limitada cap a la democratització; i l’oposició antifranquista majoritàriament optava per una ruptura amb el règim i la construcció d’un nou sistema polític liderada per les forces democràtiques.

02.jpg

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I era coronat com a nou rei d’Espanya segons les previsions de la Ley de Sucesión. Aquesta entronització va anar acompanyada per la incertesa. En primer lloc, els homes durs del franquisme van deixar clar que obeirien Joan Carles perquè així ho disposava el testament de Franco. I, en segon lloc, l’oposició, fins i tot els monàrquics liberals, veia reflectida en la figura del nou monarca l’essència del continuisme franquista.

La realitat demostrava la soledat del nou monarca i la necessitat de trobar els seus propis aliats per a mantenir la corona. En aquest sentit, Joan Carles va cercar la col·laboració del seu vell mentor polític, Torcuato Fernández-Miranda, al qual va nomenar president de les Corts i del Consell del Regne. Igualment, el rei va disposar que la continuïtat al capdavant del govern de Carlos Arias Navarro, el qual va formar un gabinet heterogeni al qual s’incorporaven reformistes com Manuel Fraga i José María de Areilza. Tanmateix, era un govern que no trencava amb el passat franquista.

arias-navarro.JPG

Carlos Arias Navarro

D’aquest primer govern de la monarquia de Joan Carles I s’esperava l’acceleració de les reformes que havien de conduir a la democratització progressiva del sistema polític espanyol. Ara bé, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que la seva aposta política es fonamentava en el continuisme franquista. La seva proposta no anava més enllà del vell “esperit del 12 de febrer” i es limitava a formular unes lleis restrictives sobre el dret de reunió i associació que no preveien l’existència de partits polítics. És a dir, Arias Navarro feia seu el discurs del búnquer i pensava deixar l’espai necessari perquè el possibilisme polític avancés cap a la introducció dels canvis necessaris.

Davant de l’immobilisme i el continuisme franquista, l’oposició va prendre la iniciativa per promoure una sèrie de mobilitzacions populars que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia. Igualment, la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática van unir-se en l’anomenada Coordinación Democrática, la “Platajunta”. La seva proposta es traduïa en una ruptura democràtica que endegués un procés constituent a través de l’establiment d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions generals.

16a1-platajunta.jpg

Coordinación Democrática, la “Platajunta”

En paral·lel, la conflictivitat social creixia exponencialment. I la protesta social ja no es limitava a reivindicacions laborals o salarials, sinó que incloïa la demanda de democràcia i llibertats. D’aquesta manera, les mobilitzacions de l’hivern de 1975-1976 van assolir unes dimensions desconegudes: a Catalunya, el País Basc, Madrid, València, Navarra i Sevilla les vagues van marcar el període. Per exemple, el 1976, només a Barcelona van produir-se més mobilitzacions, més treballadors en conflicte i hores no treballades que en el conjunt de l’Estat espanyol en qualsevol dels anys de la dictadura. I quan el govern i els empresaris van respondre a les mobilitzacions laborals amb la repressió (és en aquest context quan Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”) la situació encara es va agreujar més amb la radicalització dels conflictes i l’extensió de la solidaritat i el recolzament de les reivindicacions democràtiques.

0represion_policial999.jpg

Mentre la conflictivitat social creixia exponencialment, Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”

En el si del franquisme, els reformistes van veure amb por que la incapacitat del govern d’Arias Navarro, la creixent efervescència social que recorria el país i la imatge repressora del règim poguessin desprestigiar la monarquia i beneficiar les posicions rupturistes de l’oposició. El seu projecte de canvi volia promoure una reforma progressiva del sistema polític a partir de l’evolució de les lleis i de les institucions franquistes, així com l’establiment d’un pacte amb l’oposició.

D’altra banda, les relacions entre Joan Carles I i Arias Navarro van deteriorar-se ràpidament. En primer lloc, el 20 de novembre de 1975, Arias no havia avisat Joan Carles de la mort de Franco, fet que va comportar que l’hereu a la corona conegués la notícia per terceres persones. En segon lloc, Arias es considerava el garant del testament polític de Franco, i en conseqüència va intentar deixar el rei en una posició secundària. I, finalment, la creixent enemistat entre el president del govern i els sectors reformistes del franquisme van portar el rei a forçar la dimissió d’Arias Navarro.

arias-navarro-rey1.jpeg

Joan Carles I i Arias Navarro

Davant d’aquesta situació, el rei Joan Carles, aconsellat per Fernández-Miranda, va pensar en dipositar la seva confiança per a realitzar les reformes necessàries en un home jove, procedent del règim i amb vocació reformista: Adolfo Suárez, el Ministre del Movimiento. El mèrit de Suárez residia en l’acurada i positiva imatge que, quan era director de TVE, havia realitzat sobre l’aleshores príncep.

El 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez era nomenat nou president del govern, l’anomenat govern dels “penenes”. L’oposició va rebre el nomenament amb moltes reserves, ja que la seva figura s’identificava plenament amb el Movimiento i la Coordinación Democrática va convocar manifestacions de protesta que tornarien a treure milers de ciutadans al carrer. Tanmateix, Suárez, conscient que calia anul·lar les resistències dels immobilistes i atreure cap al seu projecte el gruix de l’oposició democràtica, va saber governar amb elements reformistes propers a la democràcia cristiana europea.

transi06.jpg

Així, Suárez va prendre la iniciativa política, va iniciar els contactes amb les forces democràtiques de l’oposició, va autoritzar el dret de reunió, manifestació, propaganda i associació i va promulgar un indult per a bona part dels presos polítics sempre que no estiguessin vinculats a delictes de sang. A més, el nou govern va proposar una Llei de Reforma Política que reconeixia, tot i que amb limitacions evidents, els drets fonamentals de les persones, conferia potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia la introducció d’un sistema democràtic.

El següent pas era portar la Llei de Reforma Política a les Corts. Tot i que la llei proposava el desmantellament de les Corts i l’inici d’un procés incert que conduiria a la democratització del règim, aquesta va ser aprovada per les Corts per 425 vots a favor i només 59 en contra. Aquesta unanimitat va ser possible gràcies a les negociacions subterrànies que el govern havia portat a terme amb molts dels procuradors franquistes i en les quals se’ls va garantir que si s’instaurava la democràcia no s’exigirien responsabilitats polítiques als còmplices de la dictadura. Igualment, era una prova de la incapacitat dels sectors immobilistes per oposar-se a la reforma.

Propaganda oficial del referéndum celebrado para realizar la Ley para la Reforma política.

Propaganda institucional decantada obertament pel sí a la Llei de Reforma Política

La Llei de Reforma Política va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre de 1976. Davant d’aquesta situació, l’oposició democràtica va adoptar una actitud ambivalent: si bé creia que no es podia acceptar formalment un projecte de reforma política que sorgia d’un govern legitimat pel mateix franquisme, també considerava irresponsable oposar-se frontalment a una opció d’obertura política. Per això, l’oposició va optar per defensar l’alternativa de l’abstenció.

Tanmateix, un abstencionisme poc combatiu per part d’una oposició cada cop més conscient de la necessitat d’acceptar la col·laboració i el pacte amb els sectors reformistes del règim i una propaganda institucional decantada obertament pel sí van conduir a la població a votar afirmativament per la Llei de Reforma Política. Així, la llei va ser aprovada pel 81% dels votants i amb una abstenció que es situava en el 30% del cens. S’obria el camí cap a la construcció de la democràcia espanyola. Ara bé, el projecte de Suárez comportava la reforma del règim franquista des del propi règim, una transformació des de dalt, una “democratització sense demòcrates”.

El 129è president de la Generalitat?

dilluns, 7/01/2013

El propassat 24 de desembre de 2012 Artur Mas era investit novament com a president de la Generalitat de Catalunya en el que serà el seu segon (i darrer?) mandat al capdavant del govern català. La premsa del dia de Nadal destacava la investidura del 129è president de la Generalitat…. Evidentment, això només seria possible en el cas d’existir una continuïtat entre aquella Diputació del General d’origen medieval que va abolir Felip V i la Generalitat nascuda de la instauració de l’autonomia el 1931. Realment existeix aquesta continuïtat?

Portada-ARA-desembre_ARAIMA20121224_0138_1.jpg

La Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere el Gran (1289) com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, era la representació dels braços i tenia l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu reial.

Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal. Així, amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) la Generalitat va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català.

St_George's_Cross_Crowned_Badge.png

La Diputació del General estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes encarregats de controlar l’administració dels diputats. El diputat eclesiàstic esdevenia el predient. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir del 1359 sota el regnat de Pere el Cerimoniós, una institució realment estable encarregada de l’administració financera. Si bé les seves funcions eren originàriament econòmiques, paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.

pau claris.JPG

Pau Claris

Abolida per Felip V mitjançant un decret del duc de Berwick immediatament després de la derrota de l’Onze de setembre de 1714, la Generalitat va desaparèixer de la història de Catalunya fins 1931, tot i que els carlins havien intentat de ressuscitar les velles institucions medievals en el context de les diferents guerres civils que van protagonitzar en el segle XIX. Per tant, no seria fins a la instauració de la Segona República i la victòria de les forces republicanes i autonomistes d’esquerra que Catalunya assoliria l’autonomia política mitjançant la creació del govern de la Generalitat, una denominació, en aquell context, suficientment ambigua com per no crear més malestar dels existents en els sectors nacionalistes i unitaristes espanyols.

La història és suficientment coneguda: el 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà van presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República. Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

Frances Macià.jpg

Francesc Macià (1931-1933)

companys.jpg

Lluís Companys (1933-1940)

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president Macià. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el naixent govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. És a dir, no es restaurava cap institució medieval, quelcom impensable en el context republicà, sinó que es creava una de nova sota la denominació de Generalitat.

És a dir, la Generalitat de Catalunya nascuda el 1931 era la institució plenament democràtica i encarregada d’exercir el govern autònom català mitjançant les competències atribuïdes en l’Estatut d’Autonomia de 1932. Una institució nova i creada expressament per a donar resposta a un nou context polític. Res a veure, doncs, amb la Generalitat medieval. Abolida el 1939 després de la victòria franquista en la Guerra Civil, la institució va sobreviure des de l’exili fins a la seva reinstauració el 1977 en el context de la Transició democràtica. Els Estatuts d’Autonomia de 1979 i 2006 serien els encarregats de regular les seves competències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Josep Irla.jpg

Josep Irla (1940-1954)

tarradellas.jpg

Josep Tarradellas (1954-1980)

Per tant, podem establir una línea que uneixi la vella Diputació del General medieval i moderna de base estamental amb la Generalitat contemporània de caràcter democràtic? Malgrat el simbolisme que vulguem atribuir al nom de la cosa, la resposta és rotundament no. És cert que la Generalitat medieval no només va exercir funcions de caràcter econòmic i fiscal, sinó que va gaudir d’atribucions polítiques. Ara bé, en un context feudalitzant propi de l’Antic Règim i mai com a òrgan de govern, atribució restringida al monarca (i al virrei de torn). Res a veure amb una institució democràtica i que sí és un veritable òrgan de govern com és el cas de l’actual Generalitat. Si estiguéssim parlant de caps d’Estat sí que es podria dibuixar una línea entre monarques i caps de República, però entre institucions no, perquè aquestes només suposen una continuïtat nominal que res té a veure amb funcions, atribucions i legitimitat.

Així, de la mateixa manera que no es pot establir una continuïtat entre les corts medievals i els parlaments democràtics contemporanis, la continuïtat entre els presidents de la vella Generalitat medieval i la Generalitat democràtica no té sentit. En canvi, sí és coherent entendre la existència d’una continuïtat entre la Generalitat republicana i l’actual govern de la Generalitat, reconeguda a través de la figura de Josep Tarradellas com a dipositari de la legitimitat institucional i democràtica catalana en el context de la Transició. En conclusió, la del 24 de desembre de 2012 va ser la investidura del vuitè president de la Generalitat de Catalunya, en una llista integrada per Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys (1933-1940), Josep Irla (1940-1954), Josep Tarradellas (1954-1980), Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla (2006-2010) i el mateix Artur Mas (2010-????).

Jordi Pujol.jpg

Jordi Pujol (1980-2003)

Pascual Maragall.jpg

Pasqual Maragall (2003-2006)

jose_montilla.jpg

José Montilla (2006-2010)

artur_mas.jpg

Artur Mas (2010-????)

Adéu al doctor Moisès Broggi

dilluns, 31/12/2012

El doctor i humanista Moisès Broggi Vallès ha mort aquest dilluns al matí a l’edat de 104 anys. Broggi va ser un cirurgià de llarga trajectòria, amb molts reconeixements, i un dels impulsors de la bioètica a Catalunya. Broggi va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1931 amb l’especialitat de cirurgia. A l’inici de la Guerra Civil, va exercir com a metge de guàrdia del servei d’Urgències de l’Hospital Clínic. En aquest període també va formar part del bàndol republicà i va organitzar l’equip mèdic de les Brigades Internacionals, implantant els quiròfans mòbils i els hospitals de campanya, uns dels avanços mèdics que es van produir durant el conflicte.

Just abans d’acabar la guerra, Broggi va ocupar una plaça a l’Hospital de Vallcarca de Barcelona, però amb la victòria franquista Broggi va ser destituït de tots els seus càrrecs oficials, dins el procés de depuració per part del règim franquista. Igualment, va ser sotmès a un Tribunal Sumaríssim que el va inhabilitar per al servei públic. Però això no el va aturar en la seva carrera professional i va passar a exercir la medicina en el sector privat, on va donar molta preeminència a la seva tasca assistencial i al vessant humanista de la medicina. Descansi en pau un dels protagonistes privilegiats del segle XX català.