Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya Contemporània’

Etapes militars de la Guerra Civil: el front de Catalunya i la Batalla de l’Ebre (març de 1938-novembre de 1938)

divendres, 8/04/2011

El desgast sofert per les tropes republicanes en la Batalla de Terol va ser aprofitat per Franco per, el març de 1938, iniciar la campanya d’Aragó, el que comportava que el front bèl·lic arribés a Catalunya. Els resultats de l’ofensiva van ser contundents: l’atac, iniciat el 9 de març, l’atac va fer recular la línia del front en els límits fixats pels rius Segre i Ebre.

Alcanyís, Montalbán, Casp, Alcubierre, Fraga, Lleida, Gandesa, Balaguer, Tremp, Camarasa i les centrals hidroelèctriques dels Pirineus van caure sota el domini dels insurrectes. I al mateix temps que l’exèrcit franquista arribava fins la Mediterrània, ocupant 60 quilòmetres de costa, Catalunya restava separada del País Valencià i de la resta de territoris republicans.

Guerra Civil, julio 1938.jpg

A la vegada, les tropes franquistes havien avançat també cap al sud i, després d’haver ocupat Castelló de la Plana, van dirigir-se cap a València, però van haver d’aturar-se a les fortificacions de Viver perquè el govern Negrín va decidir portar a terme un ambiciós i desesperat pla d’atac a l’Ebre amb l’objectiu de tornar a enllaçar Catalunya amb la resta de l’Espanya republicana. Conscients de les dificultats bèl·liques, l’única esperança republicana passava per recuperar territori, reunificar la zona republicana i mostrar a l’opinió internacional que la República encara no estava derrotada.

Així, el progrés dels exèrcits insurrectes va quedar frenat quan l’exèrcit republicà, que havia rebut nou armament, va reorganitzar les seves unitats des de Catalunya i va llançar una poderosa ofensiva sobre el riu Ebre, a prop de la desembocadura. Iniciada la nit del 24 al 25 de juliol amb un atac republicà que va travessar l’Ebre entre Benifallet i Mequinensa, els exèrcits de la República van assolir la seva última gran victòria contra les tropes nacionals. En aquest atac  van ser ocupades Riba-roja, Ascó, Flix, Benissanet, Miravet, el Pinell, Mora d’Ebre, la serra de la Fatarella, Cavalls i Pàndols.

ebre.jpg

La República va destinar a la Batalla de l’Ebre més de 300.000 homes comandats pel general Juan Modesto. Aquests, des de la regió ocupada, van avançar cap a l’interior i van fer-se forts a la zona de Gandesa, on van fer-se forts durant tres mesos, però a partir d’aquí els republicans ja no passarien de realitzar accions defensives.

L’escomesa republicana va ser ràpidament contestada per un contraatac franquista que va donar lloc a uns mesos d’equilibri mentre que Franco acumulava artilleria, aviació i tropes per llançar l’atac sobre els republicans. Així, a l’agost els republicans van perdre Mequinensa, però van resistir a la Terra Alta.

Guerra-Civil-Batalla-del-Ebro.jpg

El mes de setembre, i amb la Batalla en marxa, el govern Negrín, conscient de la derrota que s’aproximava i a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No Intervenció, va anunciar la retirada de les Brigades Internacionals. Per la seva banda, la resposta de Franco al Comitè de No Intervenció va ser la retirada d’una part de les tropes italianes, però sense deixar de fer servir en cap moment ni l’aviació ni l’artilleria procedent dels totalitarismes.

Després d’una llarga guerra de desgast, l’ofensiva franquista a l’Ebre va generalitzar-se a partir del 30 d’octubre. Ja a primers de novembre, els republicans van haver de replegar-se a l’altra banda del riu, a la vegada que l’exèrcit de Franco ocupava tot el sud de Tarragona i travessava el riu Ebre. El 16 de novembre la Batalla es donaria per finalitzada i amb ella les darreres esperances de resistència republicana.

D’aquesta manera, la Batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de tota la guerra, va significar l’ensorrament definitiu dels exèrcits republicans. Després del fracàs militar de l’Ebre, tot i que la República encara retenia Catalunya, Madrid, bona part de La Manxa, València i el sud-est peninsular, l’avenç de les tropes franquistes ja no trobaria gran resistència a causa de l’esfondrament moral i operatiu de la rereguarda.

Etapes militars de la Guerra Civil: l’ocupació del nord i l’arribada a la Mediterrània (abril de 1937-març de 1938)

dijous, 7/04/2011

Després del fracàs nacional a l’hora de prendre Madrid, el conflicte va derivar en una guerra de posicions en la que es lluitarà pel control del nord del país. Des de l’estiu de 1937, tot i que la resistència republicana s’allargaria encara fins els primers mesos de 1939, la victòria s’aniria decantant progressivament a favor dels exèrcits de Franco.

Des del mes de març, els franquistes van portar a terme una ofensiva general al nord del país, campanya que feia perillar la ciutat de Bilbao. En aquells moments, una estreta franja integrada per Astúries, Cantàbria i Biscaia restava en mans de la República, però era un territori aïllat de la resta de dominis republicans. Els nacionals controlaven Navarra, Àlaba i Sant Sebastià, però el gruix del territori basc –fonamental pels seus recursos miners, siderúrgics i industrials–, romania en mans de la República.

Frente_del_Norte.png

D’aquesta manera, els insurrectes, sota el comandament del general Mola, van iniciar l’atac sobre Biscaia a les darreries del mes de març. En aquest context, el 26 d’abril de 1937, la ciutat basca de Gernika va ser bombardejada per la Legió Còndor alemanya per ordres del quarter general de Franco. Es produïa així el primer bombardeig aeri de la història que tenia com a únic objectiu terroritzar la població civil ja que Gernika era un objectiu sense cap rellevància ni militar ni estratègica. Tanmateix, la superioritat franquista en armament i aviació feia innecessari aquest atac. A més, l’escalada destructiva que va suposar el bombardeig de Gernika va suposar un fort descrèdit per a Franco de cara a l’opinió pública internacional, sense majors conseqüències que la condemna formal dels fets.

Die Ruinen von Guernica5603/37

Guernica_Poster.jpg

guernica.jpg

Amb l’objectiu de desviar l’atac nacional cap a d’altres fronts, el govern de la República va concentrar nombrosos efectius militars per organitzar una ofensiva contra Osca (juny de 1937) que acabaria en un nou fracàs militar ja que els franquistes van poder defensar-se amb relativa facilitat dels intents republicans per encerclar la ciutat. Posteriorment, el juliol, la República va emprendre l’atac de Brunete, a prop de Madrid. Una nova ofensiva republicana, aquest cop sobre la ciutat de Saragossa (agost de 1937), va acabar en un nou fracàs a la Batalla de Belchite causa de l’arribada d’unitats nacionals procedents del front de Madrid i a la superioritat aèria franquista.

Així, tot i les maniobres de distracció republicanes, Franco va poder acabar amb l’ocupació del nord peninsular: un cop superat el “Cinturón del Hierro”, Bilbao va caure el 19 de juny, a l’agost va prendre Santander i, finalment, Astúries va ser ocupada l’octubre. El nord ja estava controlat pels nacionals, i amb el territori els seus recursos econòmics. En paral·lel, milers de persones iniciaven un desplaçament massiu de població cap als territoris republicans fugint dels exèrcits franquistes que ocupaven el territori. Mola ja no va arribar a veure la conquesta del nord perquè el seu avió s’havia estavellat, perdent la vida, a Burgos el 3 de juny, deixant a Franco com a únic líder del bàndol nacional.

Frente_en_oct_1937.png

Arribats a finals de 1937, els resultats de la guerra eren clarament favorables als insurrectes. Però, tot i l’evident superioritat franquista, els comandaments militars de la República encara confiaven en la possibilitat, cada cop més llunyana, de capgirar la situació i guanyar la guerra. Amb aquest objectiu van iniciar-se una sèrie de reformes en l’exèrcit republicà: van dotar l’exèrcit de comandaments professionals, van integrar-s’hi els quadres procedents de les milícies i de les Brigades Internacionals i van posar-hi al capdavant al general Vicente Rojo, el prestigiós defensor de Madrid.

En aquesta situació, la República va emprendre una forta acció sobre Terol, campanya que responia a l’intent d’aturar l’ofensiva franquista al front de Guadalajara. La Batalla de Terol va desenvolupar-se entre desembre de 1937 i gener de 1938 i, en una primera fase, va culminar amb la conquesta republicana de la ciutat, fet que va deixar l’exèrcit de la República exhaust després de la batalla. Franco va aprofitar el desgast republicà per, en resposta, portar a terme un atac general al llarg de tot el front d’Aragó, de d’Osca fins a Terol. Així, el febrer de 1939, Franco va recuperar Terol.

Batalla_de_Teruel.png

En aquest període, la ciutat de Barcelona va ser durament castigada pels bombardejos. Per exemple, el 29 de maig de 1937 van morir 70 persones en un únic atac, i a l’octubre van produir-se quatre bombardejos més. El març de 1938 es reproduirien els bombardejos amb tretze atacs aeris que suposarien uns mil morts. En el conjunt de la guerra, Catalunya va patir prop de 5.000 morts a causa dels bombardejos (la meitat de les víctimes a Barcelona) i més de 2.000 edificis van ser destruïts.

Etapes militars de la Guerra Civil: les batalles de Madrid (juliol de 1936-març de 1937)

dimecres, 6/04/2011

A les darreries del mes de juliol, el fet que el fracàs del cop d’Estat dels militars abocava Espanya cap a la Guerra Civil era indiscutible. D’aquesta manera, tant per part dels rebels com per part de la República van iniciar-se els preparatius militars per anar a alliberar els territoris que havien quedat sota el poder de l’enemic.

L’armada i l’exèrcit de l’aire van declarar-se majoritàriament fidels a la República. Al principi, l’exèrcit colonial sota el comandament de Franco va quedar bloquejat al Marroc per la flota republicana. En canvi, mentre el govern republicà es trobava amb problemes per rebre ajuda del govern frontpopulista francès i l’hostilitat de la Gran Bretanya, Franco va rebre l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

jul_1936.png

Al centre de la Península, al nord de Madrid, ben aviat va quedar configurada una línia de front a tot el llarg de la Sierra del Guadarrama, on el general Mola havia enviat les seves tropes des de Navarra amb la intenció de conquerir Guadalajara i després Madrid. El pas de Somosierra i el pas del Alto de los Leones van ser els dos punts on va quedar concentrada l’ofensiva rebel dels primers moments. Mentrestant, a Toledo, el general Moscardó, reclòs a l’Alcázar amb un centenar de militars i les seves famílies, iniciava una resistència al setge republicà que es convertiria en un mite de l’Espanya franquista.

Pel que fa al nord, el general Mola va enviar, també des de Navarra, una expedició directa a Guipúscoa, on s’establiria una altra línia de front. En paral·lel, a Astúries, el coronel Aranda hauria de fer front al setge d’Oviedo, imposat pels miners que havien acabat de vèncer la resistència de la caserna de Simancas, a Gijón.

A Andalusia, la iniciativa també va córrer a mans dels militars insurrectes gràcies al trasllat a la Península de les tropes de l’exèrcit de l’Àfrica (la Legió Estrangera i els regulars marroquins) comandat pel general Franco. Amb avions de transport cedits per l’Alemanya nazi, en pocs dies les posicions nacionals a l’Andalusia occidental van veure’s reforçades, a la vegada que es reunia un important contingent de tropes que haurien d’iniciar una ofensiva cap al nord amb l’objectiu de tallar els contactes republicans amb la frontera portuguesa i prendre Madrid, símbol del poder republicà.

Plan Guerra Civil del General Mola.jpg

Per contra, en terres de l’Aragó, l’ofensiva va ser iniciada des de Catalunya i el País Valencià. Després d’haver esclatat la rebel·lió i davant la desmembració patida per l’exèrcit, l’hegemonia era dels treballadors. I així, en arribar notícies del triomf de la sublevació a les capitals aragoneses, les diverses organitzacions obreres i populars van formar milícies de voluntaris per anar al front.

Des de Catalunya, la central anarcosindicalista CNT va enviar els primers voluntaris a la conquesta de Saragossa i Osca en una data tant immediata com el 23 de juliol, i en els dies següents farien el mateix el POUM, la UGT, l’Esquerra Republicana de Catalunya i el PSUC. En total, les milícies van sumar uns 30.000 homes, amb clara majoria de militància cenetista. De la mateixa manera, des del País Valencià també van sortir columnes republicanes en direcció al front de Terol. La resistència dels nacionals en les tres capitals aragoneses, però, va aturar l’abast de l’ofensiva miliciana i el front d’Aragó va tendir a estabilitzar-se en els límits fixats durant les primeres setmanes de la guerra.

el frente de aragon.gif

De la mateixa manera, l’ofensiva republicana a Mallorca, organitzada per la Generalitat de Catalunya durant l’agost i comandada pel general Bayo, tampoc va assolir els seus objectius i va acabar esdevenint un fracàs contundent. El fet que Mallorca estigués en mans dels nacionals va permetre a Franco comptar amb una plataforma logística decisiva de cara a l’ús de l’aviació italiana establerta a l’illa.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, els exèrcits de Franco van protagonitzar una ofensiva en direcció a Extremadura i a la zona centre que va culminar amb la presa de Badajoz per part de les tropes del general Yagüe i va possibilitar l’enllaç de l’exèrcit de l’Àfrica amb el del Nord comandat per Mola. L’èxit de la campanya, acompanyada d’una ferotge repressió contra tota resistència popular, es tancaria amb la posterior conquesta de Toledo, posant fi al setge de l’Alcázar, cap a finals de setembre.

D’altra banda, al nord, durant aquests mesos, l’ofensiva nacional va fer-se amb Irún i Sant Sebastià, amb la qual cosa els insurrectes s’asseguraven el control de la frontera basca amb França.

nov_1936.png

Les victòries franquistes, relativament fàcils, assolides en els primers mesos del conflicte van fer pensar els insurrectes amb una senzilla conquesta de Madrid que aplanés el camí cap a la victòria. Amb aquest objectiu van iniciar-se els preparatius per a realitzar l’ofensiva sobre la capital, campanya que ocuparia el centre d’atenció militar des de finals d’octubre de 1936 fins a finals de març de 1937. Madrid esdevenia així el principal front de guerra.

Tanmateix, l’ofensiva franquista sobre Madrid va topar amb una resistència més forta de la que esperaven els militars. Davant la possibilitat de la caiguda de la capital, el 29 d’octubre, va decretar-se la mobilització general per aturar l’ofensiva i la República va veure’s obligada a desplaçar-hi tropes procedents d’altres fronts. Els combats van ser intensos als ravals de la ciutat, fortificats per a la defensa. És el moment del naixement de consignes que esdevindrien mítiques per a la resistència republicana com “¡No pasarán!” o “¡Madrid será la tumba del fascismo!”.

cartel NO PASARAN.jpg

CARTELAYUDAMADRID.jpg

defensar madrid.jpg

L’ofensiva franquista sobre Madrid va obligar el govern de la República a exiliar-se a València, el 6 de novembre, davant el temor de caure presoners en mans dels rebels. El govern de la capital recauria aleshores sobre una Junta presidida pel general Miaja, mentre que la direcció militar de la defensa va ser confiada al comandant Rojo.

Malgrat l’atac frontal dels insurrectes i les constants incursions aèries, Madrid va resistir en mans dels republicans, que mantindrien el seu domini a la capital fins al final del conflicte. L’arribada de les primeres Brigades Internacionals, de les primeres remeses d’armament soviètic i de les columnes de voluntaris catalans (d’entre elles una dirigida pel líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti que perdria la vida durant la defensa de Madrid en circumstàncies estranyes) van ser decisives en la resistència madrilenya davant els franquistes.

ataque madrid.gif

Un cop rebutjat l’intent d’ocupar Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres d’encerclament per aïllar la capital i tallar les comunicacions amb el govern republicà establert a València. La primera acció va derivar en la Batalla del Jarama (febrer de 1937), en la qual els insurrectes van ser detinguts pels republicans. Una segona ofensiva nacional va comportar la Batalla de Guadalajara (març de 1937), escenari en el que les tropes italianes aliades dels franquistes van ser derrotades de forma contundent per l’Exèrcit Popular de la República en la primera victòria republicana realment important. D’aquesta manera, les contraofensives republicanes, victorioses als fronts del Jarama i Guadalajara, va permetre una relativa estabilització del front de Madrid.

Tot i els èxits en la defensa de Madrid, el febrer de 1937, les tropes de Queipo de Llano van bombardejar i ocupar Màlaga, provocant un èxode de població republicana i reduint més encara el territori andalús en mans de la República.

El naixement del franquisme en la Guerra Civil

dimarts, 5/04/2011

Fracassat el cop d’Estat del 18 de juliol, entre els revoltats va plantejar-se el problema del fraccionament del poder, tant des del punt de vista polític com des del militar. A més, la mort accidental a Lisboa, el 20 de juliol, del general Sanjurjo, considerat com el militar cridat a encapçalar el moviment colpista, agreujava encara més el problema del lideratge militar i del govern en la zona controlada pels insurrectes.

Políticament, les organitzacions que col·laboraven amb els insurrectes representaven corrents polítics molt diferents: monàrquics, antics militants de la CEDA, carlins i falangistes, els quals buscaven augmentar la seva influència a costa dels militars. Però, de fet, només la Falange va veure incrementar de forma vertiginosa la seva militància durant els primers mesos de la guerra.

cabanellas.jpg

El general Miguel Cabanellas

Militarment, entre els insurrectes tampoc hi havia un comandament militar únic: Mola tenia tot el control del nord peninsular; Franco del Marroc i les Canàries; i Queipo de Llano d’Andalusia. Va ser després de la creació, el 24 de juliol, d’una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel veterà general Miguel Cabanellas, quan va donar-se el primer pas cap a la centralització del poder militar. La Junta estava integrada per militars, però no tenia atribucions en la direcció de la guerra, i s’encarregava únicament de governar el territori ocupat.

Les primeres mesures que va prendre la Junta van ser la prohibició de l’activitat de tots els partits polítics i els sindicats, la suspensió de la Constitució de 1931 i la paralització de la reforma agrària mentre que les terres que s’havien expropiat per part dels governs republicans van ser retornades als seus propietaris. Aquesta institucionalització del ordre dels insurrectes va anar acompanyat per la forta i sagnant repressió de qualsevol intent de resistència.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, la necessitat d’un comandament militar únic va esdevenir una urgència pels revoltats. Així, a les darreries de setembre, una reunió de la Junta de Burgos va decidir la creació d’un comandament militar únic, el qual, a proposta del general Kindelán, seria presidit per Franco com a comandant en cap. Prèviament, Franco havia consolidat el seu lideratge dins de l’exèrcit després de l’alliberament de l’Alcázar de Toledo i, especialment, pel fet que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor en les negociacions entre els totalitarismes i els insurrectes.

franco burgos 1936.jpg

Franco a Burgos

És així com, a partir de l’1 d’octubre, mitjançant un decret, Franco va ser nomenat generalíssim de tots els exèrcits espanyols, i a la vegada cap d’Estat mentre durés la guerra. El que havia estat el general més jove de l’Estat passava a exercir les més altes funcions militars i polítiques de l’Espanya rebel. A continuació, la Junta de Defensa Nacional seria dissolta per introduir la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, i el quarter general de Franco va traslladar-se a Salamanca.

Després d’aquesta primera fase del procés d’unificació política i militar, Franco va haver d’enfrontar-se amb la independència que encara gaudien els dos moviments polítics més importants de l’Espanya nacional: els falangistes i els carlins. Tots els intents que s’havien fet per unificar falangistes i carlins havien estat condemnats al fracàs fins aquell moment, el que suposava que, tot i l’existència d’un comandament militar i administratiu únic i indiscutit, no hi havia cap cohesió política.

La política del nou cap de l’Estat a la zona nacional va ser construir un Estat amb un sistema feixista amb un partit únic. Així, allargant al màxim el desenvolupament de la guerra, Franco va poder consolidar el seu lideratge militar i imposar-se a les diferents forces que feien costat a la insurrecció. Inspirat en el model feixista de Hitler i Mussolini, el generalíssim buscava la instauració del sistema de partit únic sota el seu comandament amb plens poders polítics i militars.

franco.jpg

En aquells moments, la Falange, després de la mort del seu fundador José Antonio Primo de Rivera (afusellat a la presó republicana d’Alacant el novembre de 1936) es debatia en una profunda crisi de direcció. Així, el nou lideratge que representava la continuïtat de la vella guàrdia falangista era contestat des de nous sectors que s’havien afiliat al partit després de l’inici de la guerra.

Per la seva banda, els carlins presentaven importants discrepàncies amb la Falange. Els tradicionalistes comptaven amb nombrosos efectius militars propis, l’autonomia dels quals va crear molts problemes a la direcció de l’exèrcit, fins a l’extrem que Franco va haver d’obligar el seu cap principal a abandonar el país el desembre de 1936.

Ben aviat, però, Franco va disposar-se a liquidar qualsevol tipus de resistència existent en el bàndol nacional, i, el 19 d’abril de 1937, amb la col·laboració del seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, va decretar la unificació forçada dels dos moviments en l’anomenada Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), partit al qual s’integrarien totes les altres forces polítiques que donaven suport al bàndol nacional. La nova FET-JONS va ser instrumentalitzada per Franco com a element per a controlar i influenciar qualsevol activitat política. S’estaven posant les bases del Nuevo Estado.

FET-JONS.png

En aquest partit únic quedaven incorporades totes les tendències polítiques que havien donat suport a la insurrecció militar i que, a partir d’aquest moment, tindrien Franco com a cap suprem. Tots els intents d’oposició al decret protagonitzats tant per falangistes com per carlins van ser reprimits amb facilitat. El nou partit únic, d’ideologia falangista (uniformat amb la camisa blava de Falange i la boina vermella carlina, així com amb la salutació feixista del braç enlaire), però, no dominaria l’aparell de l’Estat. D’aquesta manera, totes les activitats polítiques van quedar estretament supeditades al control directe de l’autoritat militar i, en concret, a la figura de Franco.

A continuació, el juliol de 1937, els bisbes espanyols van donar a conèixer una carta pastoral col·lectiva on es mostraven a favor dels sublevats. Posteriorment, al mes d’octubre, el franquisme va rebre el reconeixement diplomàtic per part del Vaticà. D’aquesta manera, el règim franquista va guanyar-se el suport de l’Església que es convertiria en un element omnipresent en el Nou Estat.

El procés d’institucionalització del Nuevo Estado franquista va culminar el gener de 1938 amb la desaparició de la Junta Técnica i la formació del primer govern de la zona nacional. Franco, que des d’aquest moment ostentaria la condició de Caudillo de España, concentrava en la seva figura la jefatura de l’Estat i la presidència del govern. Clarament inspirat en el feixisme, el Nuevo Estado defensava un model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme. Els pilars fonamentals del nou i autoritari aparell estatal serien el partit únic (FET-JONS), l’Església i l’exèrcit.

primer_gobierno_franco.jpg

El primer govern franquista va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral, a la vegada que reinstaurava la pena de mort. Igualment, van suprimir-se les llibertats religioses, polítiques i de premsa, i va reintroduir-se la confessionalitat de l’Estat (derogació del matrimoni civil i el divorci, introducció d’una retribució estatal al clergat i establiment del culte religiós en l’ensenyament). En aquest context, el març de 1938, s’aprovaria la primera de les lleis fonamentals del franquisme: el Fuero del Trabajo, novament d’inspiració feixista, el qual establia un sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors a la vegada que prohibia les vagues i les reivindicacions obreres.

Així, durant la Guerra Civil es posaven les bases del règim franquista, una dictadura totalitària de tipus militar, que es mantindria en el poder a Espanya durant quaranta anys, fins que, a la mort del dictador, s’iniciés el procés de Transició a la democràcia.

españa franquista.png

El govern Negrín (maig de 1937-març de 1939)

dilluns, 4/04/2011

Els Fets de Maig de 1937 van comportar modificacions polítiques substancials dins del bàndol republicà amb la pèrdua d’influència dels anarquistes i l’enfortiment de les posicions dels comunistes, que ja gaudien d’un gran ascendent gràcies a l’ajuda militar que la Unió Soviètica estava proporcionant a la República. A més, el curs desfavorable de la guerra havia posat en contra del govern de Largo Caballero els comunistes, els sectors socialistes favorables a Indalecio Prieto i els republicans d’esquerra, que ara tindrien l’oportunitat de redreçar la situació segons els seus interessos.

D’acord amb les directrius soviètiques de perseguir els trotskistes com a enemics de la Revolució, els comunistes espanyols i catalans van exigir la il·legalització del POUM i que els seus líders fossin detinguts acusats de ser els responsables màxims de la crisi de maig i de complicitat amb el feixisme. La negativa de Largo Caballero a il·legalitzar el POUM va comportar que els comunistes forcessin una crisi de govern que obligaria Largo a dimitir.

El 17 de maig, el president de la República, Manuel Azaña, va encarregar que es constituís un nou govern presidit per Juan Negrín, del qual van ser exclosos els anarquistes. El nou govern, recolzat pel PSOE, va ser l’encarregat de dur a terme la repressió contra el POUM i els seus militants, fet que abocaria el partit a la dissolució i, més tard, comportaria l’assassinat del seu secretari Polític, Andreu Nin a mans d’agents de la policia política soviètica.

Dr. Juan Negrín López.jpg

Juan Negrín

Respecte de Catalunya, a partir de maig de 1937 la Generalitat va veure molt minvades les seves competències. Aquell mateix mes va perdre el control de l’ordre públic i de l’organització militar, que des d’aquell moment van ser assumits pel govern Negrín, el qual posava l’èmfasi en la centralització política i militar per assolir l’objectiu prioritari de guanyar la guerra. I el procés de transferències no havia fet més que començar.

El govern Negrín va reforçar el poder central, va unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies en l’Exèrcit Popular i va establir el control sobre la producció industrial i agrària. En aquest context, va dissoldre’s el Consell de Defensa d’Aragó, dominat pels anarquistes. Semblava que Espanya i Catalunya assolien finalment una estabilitat política, i de fet el govern Negrín es mantindria fins a la fi de la guerra, però l’estabilització política sota el domini comunista només podia ser efectiva si arribaven victòries militars.

La formació, el mes de juny, d’un nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Companys i fonamentat en l’aliança entre l’ERC i el PSUC, sense la participació de la CNT, no va impedir que les relacions amb Negrín fossin molt tenses. La marginació dels anarquistes sumada a la progressiva pèrdua d’influència de la Generalitat a causa de les ingerències del govern central van comportar que el PSUC esdevingués la força predominant a Catalunya fins el final de la guerra.

afich-espag15.jpg

Cartel-049.jpg

Al novembre de 1937, Negrín va decidir traslladar el govern de la República de València fins a Barcelona, on també es trobava el govern basc, refugiat des de la caiguda del nord. La decisió va estar motivada per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d’una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà. Amb el govern Negrín arribaven també els aparells centrals dels partits i les institucions espanyoles.

El govern republicà, un cop instal·lat a Barcelona, va assumir l’ordre públic, la gestió dels proveïments, el comerç exterior, l’administració de justícia i la industria de guerra, tot deixant de banda l’administració d’un govern de la Generalitat molt afeblit per les circumstàncies i que veia amb impotència com les seves competències reals s’anaven reduint.

El 1938 la situació ja era desesperada en el territori republicà. Hi mancaven aliments, els desastres militars eren continus i entre la població començaven a fer-se evidents la desmoralització i el cansament derivats d’una guerra llarga. Davant aquesta situació, Negrín, amb l’esperança d’aconseguir suports internacionals, va proposar una sortida negociada que posés fi a la guerra i va publicar el Programa dels Tretze Punts on exposava les condicions necessàries pel cessament de la violència. Però aquests van ser rebutjats per Franco i tampoc van rebre l’aval internacional necessari per forçar el bàndol nacional, que comptava amb el suport del nazisme i el feixisme, a la negociació.

Aleshores, Negrín va mostrar-se partidari de la resistència a ultrança de la República tot i les constants desfetes militars. Aquesta posició es justificava en el fet que la tensa situació internacional provocada per l’agressiu expansionisme nazi podia precipitar Europa cap a la guerra en qualsevol moment. Això podia ser beneficiós per a Espanya ja que, a més de reduir la presència nazi-feixista a la Península, podia permetre a la República incorporar-se en un ampli conflicte europeu contra els totalitarismes que suposés la desitjada ajuda internacional negada fins aquell moment.

juan-negrin-indalecio-prieto.jpg

Juan Negrín i Indalecio Prieto

Però, tot i les esperances de Negrín, en el marc de la política d’apaivagament practicada pel govern britànic, el setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, mitjançant el qual la Gran Bretanya i França reconeixien l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya i claudicaven davant l’expansionisme nazi per mantenir la pau. Tanmateix, Negrín no va perdre l’esperança i, amb el suport dels comunistes, va insistir en la necessitat de resistir militarment. La guerra, però, estava perduda.

La derrota i ocupació de Catalunya pels franquistes, entre gener i febrer de 1939, va significar l’exili per als diferents governs que s’havien instal·lat a Barcelona. Així, el govern central, el govern de Catalunya i el govern del País Basc, així com tots els seus dirigents polítics i sindicals van haver de creuar la frontera. Mentre, a les darreries de febrer, Gran Bretanya i França reconeixien el règim de Franco com a govern d’Espanya, Manuel Azaña dimitia com a president de la República des de l’exili francès.

Malgrat els esforços de Negrín per continuar la guerra a la desesperada, la República tenia els dies comptats. El drama va completar-se l’1 d’abril quan, oficialment, es declarava la desfeta republicana. Quatre mesos després, l’1 de setembre, esclatava la Segona Guerra Mundial. Negrín tenia raó, però el temps no li va permetre arribar a temps a un conflicte internacional que s’iniciava quan la Segona República espanyola ja havia estat oficialment liquidada pel franquisme.

Dissidències polítiques i enfrontaments entre els republicans: els Fets de Maig de 1937

dissabte, 2/04/2011

L’inici de la Guerra Civil havia comportat l’inici d’un procés revolucionari que es concretava tant en aspectes polítics com econòmics i socials. Així, durant els primers mesos del conflicte ni el govern central ni el govern de la Generalitat posseïen de fet el poder real. Aquesta situació va originar nombrosos problemes i friccions entre les diverses forces polítiques que integraven el bàndol republicà.

D’una banda, els anarquistes de la CNT-FAI, recolzats pels comunistes del POUM i per l’ala més esquerrana del PSOE, eren partidaris d’aprofundir la revolució com a única garantia de guanyar la guerra i es resistien a integrar les milícies en l’exèrcit regular. Per contra, els partits republicans, el PCE, el PSUC i l’ala dretana del PSOE defensaven la restauració de les institucions anteriors a l’inici de la guerra, el control de les col·lectivitzacions, la reconstrucció de l’Estat, la paralització del procés revolucionari i la centralització dels esforços en la guerra.

Així, a Catalunya les tensions polítiques van augmentar fins el punt que, el desembre de 1936, Andreu Nin, secretari polític del POUM, va ser exclòs del govern de la Generalitat arran de la seva postura antiestalinista i per la pressió exercida pel PSUC a través d’una campanya de calumnies i difamacions. D’aquesta manera començava una nova etapa on l’equilibri de forces canviaria: el POUM cercaria el suport de la CNT mentre que el PSUC esdevenia el partit marxista més poderós de Catalunya.

andreu nin.jpg

Andreu Nin

Durant el 1937 van seguir les pugnes i les rivalitats entre la CNT i el PSUC. El mes de gener van produir-se uns enfrontaments armats a La Fatarella (Tarragona), la responsabilitat dels quals va ser atribuïda als anarquistes. Posteriorment, el mes d’abril la tensió política va augmentar quan a Puigcerdà van reproduir-se els enfrontaments armats entre els anarquistes i les forces d’ordre públic de la Generalitat. A més, a Barcelona va produir-se l’assassinat de Roldán Cortada, militant del PSUC i membre del Comitè de Catalunya de la UGT.

La tensió va arribar al seu màxim durant el mes de maig a causa dels assassinats de dirigents comunistes i anarquistes durant el mes d’abril; la inestabilitat social i el clima d’inseguretat regnant per culpa dels escamots dels diferents partits que actuaven de forma descontrolada; l’encariment dels productes bàsics i l’escassetat general de queviures; i el descens de la influència dels ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero. Es presagiava una generalització dels enfrontaments.

En aquest context, el fet que la policia ocupés per ordre de la Generalitat l’edifici de la Telefònica de Barcelona, en mans de la CNT, per controlar les comunicacions va desencadenar un enfrontament obert entre els anarquistes, amb el recolzament del POUM, i els comunistes del PSUC recolzats per la resta de partits, disposats a frenar definitivament l’avenç de la revolució.

fets de maig.jpg

Així, entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona va estar sotmesa a una lluita fratricida que va omplir els carrers de barricades i conflictes armats. A més, va servir com a pretext perquè el govern republicà intervingués a Catalunya, en detriment de la capacitat política del govern de la Generalitat, tot incorporant 5.000 guàrdies d’assalt per a posar fi a la crisi. La lluita va provocar dos-cents morts i uns mil ferits d’un i altre bàndol i va significar la derrota política dels anarquistes i el POUM, així com una profunda crisi de govern.

Els Fets de Maig de 1937 van posar en evidència els dos grans problemes del bàndol republicà. D’una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. De l’altra, les diferències entre el govern republicà i la Generalitat per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar i dirigir la guerra, a més de considerar que Catalunya no col·laborava prou en l’esforç bèl·lic de la República.

Quan finalment va retornar la calma, les conseqüències derivades d’aquests esdeveniments comportarien importants modificacions polítiques que marcarien la posterior evolució del bàndol republicà, i en especial de Catalunya: els nivells d’autonomia de la Generalitat van veure’s limitats, fet accentuat arran del trasllat del govern republicà a Barcelona l’octubre de 1937; el POUM va ser declarat il·legal i el seu cap, Andreu Nin, assassinat; la CNT va abandonar el govern de la Generalitat i va perdre bona part de la seva influència; i el PSUC va esdevenir la principal força política de Catalunya, sobretot després de la caiguda de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a president del govern.

Guerra i Revolució a l’Espanya republicana

dijous, 31/03/2011

La insurrecció militar de juliol de 1936 va representar un trasbals social, econòmic i polític profund a l’Espanya republicana. La inoperància mostrada pel govern ràpidament va veure’s superada per la ràpida i decisiva resposta de les organitzacions obreres i populars que, tant en el terreny militar com en els camps econòmic, polític i social, van tractar de donar respostes immediates a la situació que es donava arran de l’esclat de la Guerra Civil. Així, al territori que va mantenir-se fidel a la República, la insurrecció militar va provocar l’extensió d’un clima revolucionari.

giral.jpg

José Giral

La revolució social. Per aturar la insurrecció militar, el govern republicà de José Giral, constituït el 19 de juliol, després de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre l’exèrcit tradicional i els cossos policials a la vegada que decretava la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies obreres. En poques setmanes va produir-se una total transformació del sistema polític, social i econòmic, i la forma tradicional de poder era liquidada en molts territoris de la zona republicana.

En conseqüència, en el territori republicà va crear-se una estructura de poder popular que es vertebraria al voltant dels sindicats i els partits d’esquerres que, en aquell moment, constituïen l’única força capaç de defensar la legalitat republicana. Aleshores, recolzades moralment en el fet que havien estat decisives per fer fracassar el cop d’Estat, les forces obreres van sentir-se autoritzades a impulsar canvis socials revolucionaris. L’Estat burgés va col·lapsar-se en els primers dies de la guerra i això va portar a l’aparició d’òrgans revolucionaris de poder paral·lel.

D’aquesta manera, entre l’estiu i la tardor de 1936, el poder de l’Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven en el seu si a les forces que havien integrat el Front Popular. Així, políticament, durant els primers mesos de la guerra va donar-se una situació de dualitat en el poder, caracteritzada per la coexistència dels governs legals i democràtics de la Generalitat i de l’Estat amb les noves formes de poder polític que van sorgir arreu com a conseqüència de la iniciativa obrera i popular. Els nous consells, comitès i juntes van ser els encarregats d’organitzar les columnes de voluntaris per anar al front, l’ordre públic, l’economia i la vida social.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Per exemple, al País Valencià va crear-se un Comitè Executiu Popular que des de principis d’agost seria l’única autoritat revolucionària regional. Al País Basc, les Comissaries primer i després les Juntes de Defensa van representar l’únic poder eficaç fins que, el setembre de 1936, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, va constituir-se el primer govern basc sota el control majoritari del Partit Nacionalista Basc. I al front d’Aragó, els anarcosindicalistes van constituir un Consell de Defensa regional que exerciria el seu poder a tota la zona aragonesa que es va mantenir sota el control republicà. També van destacar el Consejo Soberano de Asturias i la Junta de Defensa de Madrid.

La repressió. En els primers mesos de la guerra, en paral·lel a la proliferació de poders locals i regionals revolucionaris a la zona republicana, va desencadenar-se un procés de repressió espontània contra tots aquells elements que poguessin tenir qualsevol tipus de relació amb els insurrectes. Així, l’Església, la burgesia, els propietaris de terres i les classes benestants van ser objecte d’una persecució que va escapar del control del govern. Molts dels perseguits van fugir a l’estranger, van amagar-se o van passar a la zona insurrecta.

D’aquesta manera, en mig del clima revolucionari, van produir-se assassinats, execucions, passejades, detencions il·legals a les txeques (presons clandestines per a presos polítics sota el control comunista) i saqueigs i crema d’esglésies i convents, a més de produir-se la requisa de béns i propietats d’institucions i particulars. Com a conseqüència de la repressió incontrolada van produir-se fets especialment greus com, per exemple, l’assassinat de presos polítics de dretes a la presó Model de Barcelona d’agost de 1936, o l’execució de presos polítics a Paracuellos del Jarama (Madrid) de novembre de 1936. També van ser assassinats polítics com Melquiades Álvarez o José Antonio Primo de Rivera, afusellat a la presó d’Alacant.

Les col·lectivitzacions i revolució llibertària. La proliferació de poders locals i regionals de caràcter revolucionari va anar acompanyada, a bona part del territori republicà, d’una profunda transformació econòmica. La revolució va portar endavant la formació de col·lectivitzacions que, tant al camp com a les ciutats industrials, van posar l’economia sota el control de comitès obrers i camperols. I és que la revolució llibertària no només es dirigia contra el cop militar dels nacionals, sinó contra les bases de l’ordre capitalista burgés; es a dir, contra els latifundis, i contra la propietat privada dels mitjans de producció.

cartel cnt.jpg

Van donar-se dos model de col·lectivització. En alguns casos primerencs, els treballadors, organitzats en comitès, van posar-se al capdavant de les empreses perquè a l’hora de tornar a la feina després dels fets de juliol van trobar-se que els empresaris i els industrials havien fugit després de l’esclat de la Guerra Civil, o bé havien estat detinguts o assassinats. En d’altres, els treballadors van fer-se amb el control i la direcció de les empreses i van comunicar els propietaris que des d’aquell moment les explotarien en un règim d’autogestió. Igualment, en el camp, els organismes populars van confiscar terres als grans propietaris.

Una sèrie de decrets, tant del govern central com de la Generalitat de Catalunya, van donar cobertura legal a les confiscacions de les indústries i les terres del camp que havien efectuat els organismes populars. A més, amb l’objectiu de mantenir l’activitat productiva, aixecar una indústria de guerra i atendre les necessitats de subsistència de la població, van decretar-se altres mesures com el control de la banca, la creació d’entitats de crèdit públic, la regulació dels salaris i la municipalització del sòl urbà.

cartel-libertad-fai.jpg

Serien els comunistes del PCE els que van convertir-se en els principals enemics de la revolució dins del propi territori republicà. Els altres partits del Front Popular van adherir-se al PCE per convertir-se en els defensors de la propietat privada i dels interessos de la classe mitjana i la petita burgesia. També alguns líders socialistes com Prieto i Negrín estaven convençuts de que s’havia de configurar un Estat convencional amb un control centralitzat de l’economia i els instruments institucionals per a la mobilització massiva per realitzar un esforç bèl·lic eficaç contra els insurrectes.

La teoria i la pràctica tradicionals de l’anarquisme espanyol resultaven perjudicials per als objectius de Negrín i els seus consellers soviètics. El pensament antiestatalista del moviment llibertari (CNT-FAI i Juventudes Libertarias) va fer que aquestes organitzacions plantegessin els seus objectius revolucionaris en oposició al règim estatal republicà. Això va resultar molt perjudicial per a la coordinació econòmica centralitzada de l’esforç bèl·lic i va portar a una sèrie de cruels lluites internes dins de la zona republicana.

D’aquesta manera, la revolució llibertària iniciada l’estiu de 1936 va fracassar pels obstacles i la resistència que va trobar-se en el propi territori republicà. Abans de que finalitzés la Guerra Civil i Franco acabés de forma sagnant amb els dissidents republicans, la revolució ja havia fracassat des de mitjans de 1937.

El govern de Largo Caballero. El 5 de setembre de 1936, el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern front-populista que integrava en el seu si a republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. L’objectiu era recuperar un poder estatal fort, unit per un pacte antifeixista, que concentrés els esforços bèl·lics militaritzant les milícies i organitzés l’Exèrcit Popular, controlés les experiències d’autogestió i posés fi al terror revolucionari.

francisco-largo-caballero p.jpg

Francisco Largo Caballero

Dos mesos després, en un fet sense precedents, quatre ministres anarquistes s’incorporarien al govern. Però, tot i aquesta gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, ben aviat esclatarien greus enfrontaments entre les diferents forces polítiques que integraven el govern de Largo Caballero, deixant palesa la disgregació política que va existir entre els republicans durant tota la guerra.

El món davant la Guerra d’Espanya

dimecres, 30/03/2011

L’esclat de la Guerra Civil va provocar un fort impacte en la política mundial dels anys trenta. Així, des del primer moment, la Guerra d’Espanya, nom amb el qual va ser conegut el conflicte a nivell internacional, va tenir un repercussió internacional. Tots els governs del món, tots els grups i els partits polítics, els intel·lectuals europeus i americans, van veure’s obligats a definir la seva posició en relació al conflicte bèl·lic que enfrontava la societat espanyola.

La guerra va ser interpretada com una confrontació entre les forces democràtiques, i en part revolucionàries, enfront dels règims feixistes totalitaris en expansió. Per això, més enllà de les dinàmiques internes espanyoles, es va considerar que Espanya era una mena de “microcosmos” en el qual ja s’estava produint l’enfrontament armat que molts sectors de l’opinió pública mundial temien acabaria esclatant. Els governants, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals d’arreu del món s’apassionarien i es dividirien davant l’anàlisi del conflicte. En definitiva, la guerra que dividia els espanyols aviat dividiria també els diferents governs i l’opinió pública mundial.

Igualment, a partir de l’inici de la guerra, ambdós bàndols van cercar suport i ajuda exterior en els diversos governs europeus del període. La República, per una banda, esperava comptar amb la col·laboració dels governs democràtics europeus, especialment de França, que des de maig de 1936 estava governada per un govern de coalició de Front Popular presidit pel socialista Léon Blum. En canvi, els militars insurrectes tenien situades les seves esperances en els països feixistes: la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.

Els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya van veure en la insurrecció un fre a l’expansió del comunisme i van ser els primers a manifestar públicament les seves simpaties pels rebels, tot enviant-los ajuda militar. També el règim filofeixista de l’Estado Novo portuguès del dictador Oliveira Salazar va manifestar-se com un aliat fidel dels insurrectes, així com el catolicisme tradicional i el papat, els quals acabarien manifestant-se a favor del bàndol franquista.

hitler mussolini.jpg

Benito Mussolini i Adolf Hitler

En canvi, des del punt de vista dels règims democràtics, la intervenció directa dels països europeus en la Guerra Civil espanyola, però, podia ser un greu perill pel feble equilibri existent entre les democràcies i els feixismes totalitaris de l’Europa d’entreguerres. Aquest perill seria decisiu perquè França, el país que es trobava més amenaçat per Alemanya i Itàlia, després de rebre la petició republicana de suport militar i polític, optés per la neutralitat.

A més, Gran Bretanya, defensora d’una política de contenció davant l’Alemanya nazi, va comunicar al govern francès que no donaria suport a la política internacional francesa davant la amenaça de Hitler si intervenia en la Guerra Civil espanyola. Els objectius de la política anglesa de No Intervenció en el conflicte espanyol eren el confinament de la guerra a l’àmbit peninsular com un conflicte intern.

Aquesta darrera pressió britànica va ser decisiva perquè França proposés a la resta de governs europeus una política de no intervenció, política que inicialment acabarien acceptant tots els països, incloent-hi el feixisme italià, el nazisme alemany i els comunistes soviètics. Així, l’agost de 1936, va crear-se el Comitè Europeu de No Intervenció en la Guerra d’Espanya, organisme amb seu a Londres, integrat per 27 països i que seria l’encarregat de vigilar que es complissin els acords.

Stanley_Baldwin.jpg

Stanley Baldwin, primer ministre britànic

En la pràctica, però, la República va ser l’única perjudicada per la neutralitat europea ja que es negava a un Estat sobirà i legítimament democràtic l’ajuda per defensar-se d’una insurrecció contrarevolucionària. A més, tot i l’existència del Comitè de No Intervenció, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya en cap moment van respectar la no intervenció i, immediatament després de la signatura del compromís de neutralitat, van enviar abundant material de guerra i nombrosos soldats per a combatre en el bàndol franquista. França i la URSS, per contra, van decretar l’embargament d’armes a la República. Així, aquest Comitè era una mostra més de la claudicació de les potències democràtiques occidentals davant el feixisme.

Així, durant la guerra, els totalitarismes feixista i nazi van trametre avions, tancs, artilleria, fusells i municions al bàndol franquista. Des d’Alemanya, Hitler va enviar a Espanya la Legió Còndor i va fer servir el conflicte com un banc de proves per a les noves armes que serien utilitzades en la Segona Guerra Mundial. En contrapartida, Alemanya va assegurar-se de que la seva inversió en la Guerra Civil seria retornada a base de matèries primeres estratègiques i una creixent penetració en la indústria de la mineria espanyola.

Zentralbild"Legion Condor" in SpanienFaschistische deutsche Interventionstruppen unterstützen den Francoputsch 1936 - 1939 gegen die demokratische Republik Spanien.UBz.: Auf dem Flugplatz Levida. Beim Einhängen der Bomben.C 0214/07/13 N

La Legió Còndor

INTERVENCIÓ MILITAR ALEMANYA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 17.000
Tancs 120
Peces d’artilleria 600
Avions 597

D’altra banda, el suport italià va consistir en l’enviament d’una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, i en el subministrament d’armament. Mussolini va ser qui més homes i més materials bèl·lics va enviar a Espanya. L’ajuda militar italiana va facilitar-li a Franco la tasca de forma directa i indirecta, perquè va fer que els nacionalsindicalistes incrementessin la seva ajuda a les tropes franquistes. Mussolini volia assegurar així els seus interessos expansionistes en el Mediterrani i agilitzar la cooperació amb Hitler per enfortir l’Eix Roma-Berlín.

INTERVENCIÓ MILITAR ITALIANA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 72.775
Avions 759

La República, ignorada per les potències democràtiques, va veure’s obligada a enviar els seus inexperts emissaris a comprar armes i productes energètics allà on va poder recorrent al mercat negre. És per això que, en un principi, els republicans van haver de conformar-se amb un material car i antiquat que provenia de traficants d’armes privats.

La URSS no va canviar la seva postura de neutralitat fins a l’octubre de 1936 quan va començar a enviar armament i nombrosos assessors polítics i militars al bàndol republicà, que el govern de Largo Caballero va pagar fent servir les reserves d’or del Banc d’Espanya. D’aquesta manera, la República va veure’s hipotecada políticament a la Unió Soviètica, i l’ambaixador Marcel Rosenberg a Madrid i el cònsol Alexander Orlov a Barcelona jugarien un paper fonamental en el desenvolupament del conflicte. Tanmateix, el volum exacte de l’ajuda soviètica a la República és una incògnita.

JStalin.jpg

Iósif Stalin

INTERVENCIÓ MILITAR SOVIÈTICA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 6.000
Tancs 760
Peces d’artilleria 1.555
Avions 1.087

D’altra banda, entre els sectors obrers i progressistes d’arreu del món va instaurar-se un clam popular de suport a la República. Clam que ben aviat es va materialitzar en la creació de les Brigades Internacionals, un autèntic moviment de solidaritat antifeixista, formades per combatents estrangers europeus (en especial provinents de França) i americans que van arribar-se fins Espanya per lluitar al costat del bàndol republicà. Els brigadistes van ser una de les primeres forces que van enfrontar-se militarment a l’amenaça feixista que patia Europa.

Refugiats italians, alemanys i austríacs van veure la Guerra Civil espanyola com la primera gran oportunitat per defensar-se dels feixismes. Els brigadistes sentien que participaven en un conflicte de caràcter nacional i internacional que es lliurava en territori espanyol i en la seva articulació van tenir-hi un paper important les organitzacions comunistes internacionals, com el Komintern. Tot i el seu valor simbòlic, el seu nombre mai va ser excessiu (60.000 voluntaris) i en cap manera pot comparar-se amb les desenes de milers de soldats italians i alemanys que van combatre a les files franquistes.

BRIGADAS_INTERNACIONALES.jpg

Les Brigades Internacionals

Així doncs, al llarg de tota la Guerra Civil, l’ajuda internacional va ser sensiblement favorable als insurrectes en detriment del govern republicà.

Del fracàs del cop d’Estat a l’esclat de la Guerra Civil

dimarts, 29/03/2011

En el context de crisi política i social dels primers mesos de 1936 van iniciar-se els preparatius d’un cop d’Estat contra la República per part de generals i caps de l’exèrcit organitzats en la Unión Militar Española, una organització clandestina que agrupava els militars reaccionaris. Així, els generals Franco, Goded i Mola van iniciar els preparatius definitius per posar fi al govern sorgit de les eleccions. El lideratge del cop havia de córrer a càrrec del General Sanjurjo, el qual ja havia protagonitzat, el 1932, un primer cop d’Estat contra la República i es trobava exiliat a Portugal.

sanjurjo.jpg

El general José Sanjurjo

Els colpistes comptaven amb l’ajuda econòmica del financer mallorquí Joan March i de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat a aixecar-se contra el govern. Políticament, totes les forces de la dreta i de l’extrema dreta (en especial els carlins i els falangistes) es mostraven partidàries de donar suport al cop militar.

La matinada del 13 de juliol, com a rèplica a l’assassinat a mans d’escamots falangistes del tinent republicà José Castillo, militar col·laborador amb les milícies d’esquerra, va produir-se l’assassinat del dirigent parlamentari de l’extrema dreta monàrquica José Calvo Sotelo. La mort del polític va accelerar els plans colpistes, que ja tenien un motiu que justifiqués l’aixecament, i el 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se.

A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

franco.jpg

El general Francisco Franco

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

goded.jpg

El general Manuel Goded

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional.

Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

La_Vanguardia_22_7_1936.png

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

Espanya quedava dividida en les fronteres marcades per la geografia electoral de febrer de 1936. El cop havia triomfat a les zones catòliques que majoritàriament havien votat a favor de la CEDA, mentre que, en canvi, als bastions de les esquerres de l’Espanya industrial i als grans latifundis del sud la sublevació va ser derrotada per la reacció espontània de les organitzacions obreres.

guerra_civil_en_julio_1936.png

El bàndol nacional estava dirigit per militars que comptaven amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors (monàrquics, catòlics, falangistes, carlins i antireformistes). Defensaven la unitat d’Espanya i la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís l’ordre i aturés el risc de l’esclat d’una revolució social. A l’inici de la guerra, les tropes nacionalistes sublevades comptaven amb uns 98.000 soldats, als quals s’han d’afegir els contingents rebels de l’exèrcit africà (uns 45.000 homes) i les milícies carlistes i falangistes. A més, aviat existiria un altre factor que diferenciaria clarament a ambdós exèrcits: l’ajuda de les potències nazi-feixistes al bàndol nacional i la neutralitat de les potències democràtiques que van abandonar a la República.

El bàndol republicà estava integrat per les classes populars obreres i camperoles, les classes mitjanes, la burgesia il·lustrada i la majoria dels intel·lectuals. Defensaven la legitimitat de la democràcia republicana i el conjunt de reformes introduïdes pels governs d’esquerres. És a dir, era una combinació de sectors reformistes i revolucionaris. Mentre el poder al carrer es trobava en mans dels obrers i les organitzacions milicianes, seguia existint un govern republicà burgés que, en teoria, estava legitimat en l’esfera internacional i que mantenia el control sobre les reserves d’or i la major part de la capacitat econòmica del país i del potencial industrial del país. A l’inici de la guerra els republicans comptaven amb uns 112.000 soldats.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.

El govern del Front Popular

dilluns, 28/03/2011

Després de la victòria electoral, el nou govern del Front Popular, presidit per Santiago Casares Quiroga, va posar ràpidament en marxa el programa pactat per la coalició electoral d’esquerres. Així, es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre els obrers que havien estat acomiadats per motius polítics arran de les vagues d’octubre de 1934. Igualment, els regidors dels ajuntaments suspesos després dels fets d’octubre van ser reintegrats en els seus càrrecs.

casares quiroga.jpg

Santiago Casares Quiroga

A Catalunya, després de l’amnistia, l’Estatut i el govern de la Generalitat van ser restablerts pel govern frontpopulista, reprenent-se l’autonomia del Principat. És en aquest moment quan Lluís Companys, en sortir de la presó per tornar a Barcelona i ser confirmat pel Parlament com a president català, va pronunciar la seva famosa frase: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.

A continuació, el govern espanyol d’esquerres va reprendre la tasca reformista interrompuda el 1933. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per aprovar l’Estatut basc i convocar un referèndum sobre l’Estatut gallec; va impulsar-se la reforma agrària amb l’assentament de més de 70.000 camperols sobre unes 230.000 hectàrees; l’anterior legislació en matèria religiosa va ser restablerta; va reposar-se la coeducació i van crear-se més de 5.000 places de mestres.

Tanmateix, l’arribada al govern de les esquerres no va portar la pau social al país, sinó que va significar el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i polítiques del període republicà. Amb la victòria del Front Popular va encetar-se una etapa de gran inestabilitat social que preludiava l’esclat de la Guerra Civil. I és que només entre els mesos de febrer i juliol de 1936 van convocar-se arreu de l’Estat 113 vagues generals i van produir-se 1.287 ferits i 269 morts.

La constitució d’un nou govern d’esquerres no va evitar l’increment dels moviments vaguístics, les manifestacions multitudinàries i els enfrontaments amb la política. Esperançats per les noves perspectives de canvi que suposava el govern del Front Popular, els elements més radicals de la CNT van defensar la necessitat de protagonitzar accions revolucionàries. També un sector del socialisme va orientar-se cap a posicions radicals i properes a les dels comunistes. En conseqüència, a algunes ciutats van convocar-se vagues per demanar la millora de les condicions laborals, i al camp jornalers d’Andalusia i Extremadura van iniciar l’ocupació de terres.

Partido comunista españa.jpg

Igualment, la nova situació va ser rebutjada per les dretes, temoroses de la revenja de l’esquerra política. Molts propietaris de terres van oposar-se a la reimplantació de la reforma agrària, alguns empresaris industrials van tancar les seves fàbriques i van expatriar capitals, i l’Església va llançar campanyes contra la República perquè s’havia recuperat l’anterior legislació en matèria religiosa.

companys.jpg

Lluís Companys

En aquest moment Falange Española va fomentar un clima d’enfrontament civil i de crispació política. Utilitzant la dialèctica dels “punys i les pistoles” defensada per José Antonio Primo de Rivera, grups de falangistes van formar patrulles armades i escamots que van protagonitzar accions violentes contra els líders d’esquerres, que eren contestades de la mateixa manera pels militants més radicals de l’esquerra.

La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els sectors decidits a organitzar un cop d’Estat contra la legalitat republicana. Per això, els militars més predisposats a un possible cop d’Estat van ser allunyats dels centres de poder: Franco va ser destinat a les Canàries, Goded a les Balears i Mola a Pamplona. Tanmateix, el govern no va atrevir-se a destituir-los dels seus càrrecs militars.

Aquest ambient, qualificat per alguns autors de “primavera tràgica”, contrastava amb l’aparent normalitat que existia a Catalunya, on després de la restauració de l’autogovern la Llei de Contractes de Conreu estava novament en vigor, el govern de Companys i l’ERC havien moderat el seu discurs, i la Lliga assumia un paper centrista abandonant l’opció radical adoptada per les dretes espanyoles a la vegada que es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern per consolidar l’autonomia. D’aquesta manera, tot i l’existència de conflictes laborals, i amb l’excepció de fets com l’assassinat dels germans Badia a mans d’elements radicals de la FAI, a Catalunya no va desenvolupar-se un clima de crispació i d’enfrontament entre dretes i esquerres com el que s’estava produint a d’altres punts de l’Estat espanyol.