Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya Contemporània’

La política econòmica autàrquica del franquisme

dilluns, 27/06/2011

Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser aconseguir l’autosuficiència econòmica, és a dir, l’autarquia. Per això, el règim va fomentar una política econòmica fonamentada en l’aïllament exterior i la substitució de la llibertat de mercat per la intervenció estatal en l’economia. Sempre sota la justificació d’un discurs de caràcter feixista i patriòtic. És a dir, la política autàrquica va ser una opció voluntària del franquisme i no va estar forçada pels danys provocats per la guerra o per factors externs. L’autarquia era el resultat d’un projecte polític totalitari conscient, el qual buscava la independència econòmica, sublimava l’aïllament i rebutjava el liberalisme.

Comerç exterior. El primer camp d’actuació de la política econòmica autàrquica va ser la reglamentació del comerç exterior. D’aquesta manera, les importacions i les exportacions van passar a ser completament controlades per l’Estat, i per a poder realitzar-ne calia una autorització administrativa. Amb aquesta mesura, el franquisme pretenia limitar al màxim els intercanvis amb l’exterior, de manera que van reduir-se les importacions a aquells productes que es consideraven imprescindibles.

El resultat d’aquestes restriccions, però, va ser l’encariment del preu dels productes que l’Estat havia d’importar i una gran escassetat de béns de consum. La manca d’abastaments va afectar també a les matèries primeres. Per exemple, les importacions de cotó per a la indústria tèxtil catalana al llarg de la dècada dels anys quaranta van oscil·lar entre els 50 i el 75% del volum previ a l’esclat de la Guerra Civil. També el subministrament elèctric va patir restriccions, fet que va comportar un notable descens de la producció industrial. El 1950, el 86% de la potència elèctrica instal·lada provenia de centrals elèctriques creades abans de la guerra, fet que contrastava amb l’increment de la demanda (més del 12% anual).

Així, la disminució dràstica del comerç exterior sota el total control del govern va afectar negativament a les economies dels sectors més dependents de les importacions. L’escassetat de productes va portar a la intervenció de l’administració que va passar a controlar la distribució de primeres matèries i dels productes més bàsics mitjançant l’establiment de cupos i la fixació dels seus preus oficials. Molts empresaris van haver de sortir-se de la legalitat i recórrer al mercat negre per aconseguir que les seves empreses funcionessin. Però, el mercat negre si bé solucionava en part els efectes del col·lapse de la producció, repercutia molt negativament en el poder adquisitiu de la població.

datos_postguerra.jpg

Indústria. Un segon àmbit d’actuació econòmica va ser el foment de la indústria, sobretot aquella que el règim considerava d’interès estratègic per assegurar la independència militar i política del Nuevo Estado. Una sèrie de lleis i de mesures polítiques van afavorir la creació d’empreses públiques i la nacionalització de sectors considerats indispensables. Però, en aquest context, el creixement de la indústria catalana durant la postguerra es va veure dificultat per les traves derivades de la política de discriminalització realitzada per l’administració franquista ja que la Llei d’Indústries d’Interès Nacional va donar avantatges a nous sectors productius i perjudicava a la “vella” industria catalana.

També es va fomentar el desenvolupament de les indústries de béns d’equip, que van rebre una ajuda pública continuada, fet que va derivar en l’increment de la despesa pública i en uns efectes deflacionistes considerables. Per exemple, el 1941, va crear-se la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) i, el 1945, va nacionalitzar-se la Compañía Telefónica Nacional de España.

El 1941 va fundar-se l’Instituto Nacional de Industria (INI), organisme destinat a ser el promotor d’aquesta nova política industrial. l’INI va impulsar la creació d’un gran nombre d’empreses públiques, l’objectiu de les quals era la producció de béns que el sector privat no fabricava, ja fos per la manca de rendibilitat o perquè requerien unes despeses d’inversió excessivament altes. L’Estat va prioritzar les inversions en aquells sectors vinculats als interessos de la defensa militar: hidrocarburs, vehicles de transport, construcció naval, siderúrgia, etc. A més, en aquesta primera etapa del franquisme, van crear-se les principals empreses del grup: IBERIA (1943), Banco Exterior de España (1943), ENDESA (1944), ENHERM (1946), ENSIDESA (1949) i SEAT (1950).

La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana va materialitzar-se en la reduïda instal·lació de l’INI i en les escasses i discriminades intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya i les inversions públiques que es van concretar en la infraestructura van ser molt reduïdes en sectors tant bàsics com l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge social. El 1951 es creava la FECSA després de la fallida de Barcelona Traction provocada a instància de Joan March i amb el suport del govern franquista.

Agricultura. El tercer àmbit d’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.

800px-Arando_-el_saucejo-.jpg

La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.

Conseqüències. El resultat de la política econòmica autàrquica va ser un profund estancament econòmic, caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, el descens dels nivells de producció i consum, un brutal retrocés en la capacitat adquisitiva i la disminució del nivell de vida de la població. A més, l’autarquia va suposar la distorsió del mercat capitalista i una frenada de les tendències modernitzadores que l’economia espanyola havia mostrat des dels inicis del segle XX, comportant a la vegada un distanciament amb els nivells de benestar dels països de l’Europa occidental. Si bé els països afectats per la Segona Guerra Mundial van trigar entre cinc i nou anys per recuperar els nivells econòmics de 1939, Espanya va trigar quinze anys a assolir els nivells de 1935.

El procés de construcció europea

dimecres, 15/06/2011

A la fi de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament dels dos blocs i per la internacionalització de l’economia, la influència d’Europa, el vell continent, resultava cada cop més dèbil. És en aquest context quan una sèrie de polítics i pensadors europeus van defensar la necessitat que Europa caminés cap a la integració, l’única manera de recuperar un lloc entre les grans potències. Tanmateix, després de la destrucció derivada de l’enfrontament en les dues guerres mundials, semblava una missió impossible que els països europeus aconseguissin unir-se i formar una organització política i econòmica comuna.

Europe 1946.gif

El projecte va posar-se en marxa entre els països europeus occidentals en la postguerra com a instrument per avançar en la reconstrucció econòmica i per enfrontar-se a l’amenaça del bloc comunista. I és que la reconstrucció del continent després de la Segona Guerra Mundial passava per dues premisses: no repetir els errors del passat i fer possible un acord entre els països de l’Europa occidental per a situar el continent en el nou marc polític i econòmic internacional.

A més, dos factors derivats del conflicte contra els feixismes pesaven enormement en la consciència dels europeus: la necessitat d’evitar qualsevol nou enfrontament bèl·lic entre els països europeus i la consciència que l’única possibilitat d’Europa per mantenir-se al nivell de les superpotències nord-americana i soviètica era la unió. Així, des del 1946, van anar apareixent diferents organitzacions que coincidien en el seu caràcter marcadament europeista: el Moviment per l’Europa Unida, la Lliga Europea de Cooperació i Econòmica, o la Unió Europea de Federalistes, grups que acabarien unint-se, el 1948, en el Comitè Internacional de Coordinació per l’Europa Unida.

La primera experiència integradora a l’Europa de postguerra va produir-se amb la creació del Benelux, una unió duanera entre Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg que va endegar-se el 1948. L’experiència va ser molt positiva ja que, amb l’eliminació dels problemes derivats de l’existència de fronteres entre aquests països, el comerç va reactivar-se novament. Tot un exemple que obria les portes a futurs esdeveniments.

Benelux.jpg

El Benelux

A nivell europeu els aconteixements van prosseguir a gran velocitat. El mateix 1948 es va crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), encarregada d’afavorir el comerç i la cooperació econòmica entre els Estats membres. I, el 1949, naixia el Consell d’Europa (1949), un organisme de caràcter consultiu per a fomentar la cooperació política, social i cultural i al defensa dels drets humans. Tanmateix, no tot van ser èxits en el procés de construcció europea. Per exemple, el 1950, fracassaria la proposta francesa del primer ministre René Pleven de crear una Comunitat Europea de Defensa.

El 1950, a proposta dels francesos Jean Monnet i Robert Shuman (Ministre d’Afers Exteriors de França) i amb el vistiplau del canceller alemany Konrad Adenauer, es va endegar un projecte d’unió econòmica entre França i la República Federal d’Alemanya per unificar els recursos siderúrgics i del carbó, el qual va prendre forma, el 1951, amb la constitució de la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual s’hi afegirien Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La CECA, organitzava de la producció siderúrgica i el mercat del carbó i de l’acer entre els seus membres. Aquest seria el veritable embrió de l’actual Unió Europea, un projecte pacificador que conduïa cap a la impossibilitat d’un nou conflicte entre francesos i alemanys.

fondateur_ue_monnet_1951.jpg

Jean Monnet

Robert_Schumann.jpg

Robert Shuman

Adenauer.jpg

Konrad Adenauer

Spaak.jpg

Paul-Henri Spaak

D’altra banda, la participació espanyola en aquest procés va ser igual a zero ja que en aquells moments  l’Espanya franquista estava caracteritzada per unes relacions exteriors pràcticament nul·les. En el context de l’autarquia, la dictadura de Franco havia convertit Espanya en una societat gairebé aïllada dels altres Estats europeus, sense relacions polítiques, econòmiques, ni culturals. Fins a la dècada dels cinquanta, l’Estat espanyol va mantenir relacions comercials amb alguns països àrabs i sud-americans per importar cereals i d’altres productes alimentaris, però la relació amb l’entorn europeu era pràcticament inexistent. Tot i que des del 1953, amb la signatura dels convenis amb els Estats Units i del Concordat amb el Vaticà, l’Espanya franquista començaria a treure el cap en les relacions internacionals, no va haver-hi cap acostament cap a la CECA. I l’acostament a Europa encara es faria esperar fins els anys seixanta.

L’èxit aconseguit per la CECA, la primera institució europea amb un caràcter supraestatal, va estimular els Estats que la integraven, l’Europa dels Sis, a crear una sèrie de mecanismes semblants per al conjunt de l’economia. Així, el 25 de març de 1957, van signar-se a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquests històrics tractats van ser França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.

image002.jpg

El Tractat de Roma establia en el seu preàmbul l’objectiu polític de la integració progressiva entre els països membres. En la pràctica, però, en aquell moment només es va crear una unió duanera, que afectava només la lliure circulació de béns. D’aquesta manera, el moviment de persones, capitals i serveis va continuar sofrint limitacions importants fins els anys vuitanta. Per això, la CEE va ser coneguda sota la denominació de Mercat Comú, un espai en el qual els productes dels països membres es poguessin vendre sense aranzels. Aquesta unificació del mercat va obligar els Estats membres a aproximar les seves polítiques econòmiques. A més, a Roma va establir-se la creació d’un banc europeu d’inversions.

Igualment, el Tractat de Roma creava les institucions comunitàries, les quals organitzarien i desenvoluparien els projectes previstos: la Comissió Europea, el Consell de Ministres, el Consell Europeu, l’Assemblea Europea i el Tribunal de Justícia, a més d’institucions de rang menor. Els Estats membres de la CEE van renunciar a una part de la seva capacitat de decisió per tal d’arribar a acords comuns que beneficiessin el conjunt.

0,,4686142_1,00.jpg

Respecte de l’EURATOM, la seva missió era l’establiment d’un mercat comú de productes nuclears i la vigilància de la utilització pacífica de l’energia nuclear, tot fomentant la formació d’investigadors i la divulgació dels coneixement atòmic.

El principal problema polític de la CEE en els seus inicis va ser que la Gran Bretanya va mantenir-se al marge. Els britànics tenien molt poc interès en les implicacions polítiques derivades d’un projecte europeista, defensaven el lliurecanvi i mantenien més relacions comercials amb les seves velles colònies que no pas amb Europa. A més, van impulsar la creació de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), un organisme econòmic sense cap pretensió d’unitat política, a la qual van adherir-s’hi Suècia, Suïssa, Noruega, Dinamarca, Àustria i Portugal.

Però, durant els anys seixanta va manifestar-se clarament que l’èxit econòmic assolit pels Estats integrants de la CEE era molt superior al dels membres de la EFTA. D’aquesta manera, el 1973, davant el lent creixement de la seva economia, la Gran Bretanya, va optar per integrar-se, juntament amb Irlanda i Dinamarca, dins de la CEE, donant lloc a l’Europa dels Nou. Posteriorment, la caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1978) va fer possible l’inici de les converses per a la seva integració europea i l’equilibri geogràfic de la CEE cap al sud del continent: Grècia va adherir-se el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. El 1995 s’incorporarien Àustria, Suècia i Finlàndia, configurant l’Europa dels Quinze.

felipe-gonzalez-entrada-cee.jpg

Felipe González signa l'adhesió d'Espanya a la CEE el 1986

D’altra banda, la crisi econòmica dels anys setanta va enfosquir el panorama de la construcció europea, però la Comunitat Econòmica Europea va respondre avançant en la integració donant pas a la incorporació de nous països i reestructurant les seves institucions. D’aquesta manera, el 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu (SME), com a instrument per a garantir l’estabilitat monetària, i va crear-se l’ECU, una unitat de compte imaginària i que va suposar l’antecedent directe de l’Euro com a moneda europea. També va establir-se un Impost indirecte sobre el Valor Afegit dels Productes, l’IVA. I aquell mateix any va votar-se per primera vegada el Parlament Europeu, seu de la sobirania europea.

creacion ue.png

La descolonització de l’Àfrica del nord

dissabte, 4/06/2011

A l’Àfrica del nord, i en especial a la regió del Magrib, van aparèixer moviments partidaris de la descolonització des dels inicis de la dècada de 1950. En conjunt, el camí cap a la independència d’aquests Estats, la majoria sota sobirania francesa, va ser força traumàtic, especialment en el cas d’Algèria. I la cronologia del procés en el territori nord-africà va ser força dilatada, ja que es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania; posteriorment, el 1956, continuaria amb la independència del Marroc i de Tunísia; la qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país el 1962; i no podem donar per acabat el procés fins a la retirada espanyola del Sàhara Occidental el 1975.

MAPA nortedeafrica.jpg

Marroc. El territori del Marroc estava configurat com un protectorat que des d’inicis del segle XX dividia la seva sobirania entre França i Espanya (que controlava la regió del Rif). En el territori que tenia sota el seu control, França exercia l’autoritat a través d’autoritats locals, els soldàs. Tanmateix, la presència francesa sobre el terreny era escassa, i les inversions econòmiques realitzades per la IV República eren poc importants. És a dir, l’interès francès per la zona no era alt. Arribats als anys cinquanta, el domini francès era poc més que l’herència de l’expansió colonial del segle XIX, sense un veritable interès estratègic per mantenir el territori.

marroc sahara.jpg

Així, quan des dels primers anys cinquanta van començar a sorgir grups independentistes que acabarien esdevenint grups armats, com el cas de l’Istiqlal, que promovien la revolta contra la dominació colonial des de les grans ciutats, França va iniciar negociacions amb els poders locals per arribar a una solució pacífica. Aquests acords es concretarien el 1956, quan va reconèixer-se la independència del Marroc sota la monarquia alauita del rei Mohamed V, dinastia que ha arribat regnant al país fins els nostres dies.

Per la seva banda, en aquest període, l’Espanya franquista posseïa al nord d’Àfrica la zona de l’Ifni i la regió del Rif. En el context de la independència marroquina, el govern de Franco va cedir a la monarquia alauita la regió del Rif, i l’Ifni, després d’una breu guerra, va passar a mans marroquines pel Tractat de Fez de 1969. El Sàhara, reclamat pel Marroc, encara es mantindria sota domini espanyol fins el 1975. Igualment, Espanya es reservava sota la seva sobirania les places de Ceuta i Melilla.

Algèria. Al contrari que el Marroc, Algèria sempre va ser una de les principals colònies de poblament de l’imperialisme francès. Tot i això, les primeres demandes nacionalistes algerianes van fer-se presents en una etapa primerenca com la Primera Guerra Mundial i el període d’entreguerres, arribant al màxim grau d’intensitat durant la Segona Guerra Mundial. La demanda del nacionalisme algerià en aquell moment era la constitució d’una república autònoma, però federada a França.

algeria.jpg

En aquest context, el 1947, el govern francès de postguerra va concedir a Algèria un estatut d’autonomia força limitat. Aquest gest francès no va convèncer els nacionalistes, els quals van veure com la derrota francesa a Indoxina reforçava les seves possibilitats per reclamar la independència, mentre que la població musulmana cada cop es mostrava més descontenta amb el govern colonial i veien en la figura del governant egipci Nasser i el seu panarabisme un model a seguir. És així com, el 1954, va formar-se el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, el qual defensava la guerra com a mitjà per aconseguir la independència.

D’aquesta manera, el 1954 esclatava una llarga guerra entre el FLN i les forces franceses. La República francesa va dedicar molts esforços a mantenir Algèria a les seves mans a causa dels interessos personals (un milió de francesos estaven assentats a la colònia) i econòmics (un elevat nombre de companyies franceses hi estaven instal·lades), i per evitar el desprestigi polític que suposava la pèrdua d’un territori tan significatiu (els militars consideraven la independència algeriana com una catàstrofe nacional). Així, la metròpoli francesa va optar per una política agressiva i repressora del moviment d’alliberament algerià, fet que va radicalitzar les postures algerianes.

Algerian_war_collage_wikipedia.jpg

La guerra d’independència algeriana va comportar una greu crisi política a França, on el coneixement dels mètodes repressors que empraven les forces franceses per lluitar contra els independentistes va derivar en una important crítica al govern. La crisi política va arribar a l’extrem de comportar el retorn al poder del general De Gaulle i la instauració de la V República el 1958. El nou govern, després de reconèixer que no podia guanyar la guerra, va iniciar les converses de pau amb el FLN el 1961. En paral·lel a les negociacions de pau, va sorgir un grup terrorista pro-colonial, l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), que amb el suport dels colons francesos volia frenar el procés descolonitzador. Finalment, però, el 1962, Algèria accedia a la independència.

Assolida la independència, el nou govern d’Algèria va instaurar un règim socialista de partit únic controlat pel Front d’Alliberament Nacional. Tot i això, les diferències que van sorgir a l’interior del partit van derivar en un nou conflicte armat que comportaria l’arribada al poder d’Ahmed Ben Bella, el 1963, i l’aprovació d’una constitució que atorgava forts poders al govern, fet que derivaria en la instauració d’una dictadura. La dictadura algeriana s’aproparia aleshores al bloc comunista participant del neutralisme defensat per la URSS.

Sàhara Occidental. La darrera colònia espanyola va ser el Sàhara. Ocupat des del 1884, protectorat des de 1912 i província espanyola des de 1958, la seva independència va ser el resultat de la pressió internacional exercida per l’ONU i de les pressions internes del poble saharaui. Des de finals dels anys seixanta va sorgir un moviment independentista que va concretar-se en la formació, el 1973, del Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro), organització que iniciaria una guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles.

Quan el cas del Sàhara Occidental va arribar a l’ONU i al Tribunal de l’Haia, l’organització internacional va aprovar la celebració d’un referèndum sobre la independència del territori, programat per a 1975. Però aquest referèndum mai va arribar a celebrar-se. Aprofitant-se de la feblesa que el govern espanyol mostrava en aquells moments, amb Franco a punt de morir i amb el futur rei Joan Carles I provisionalment al poder, el Marroc, que mai havia ocultat la seva ambició sobre el territori, el novembre de 1975 va organitzar la Marxa Verda cap a les fronteres del Sàhara.

img1660.jpg

mapa final sáhara.jpg

El règim franquista, afeblit per la malaltia del dictador i preocupat per salvar la dictadura, no estava en condicions d’iniciar una guerra colonial en un moment en el qual no hauria comptat ni amb el suport intern necessari ni amb el recolzament internacional i que hagués derivat en una amenaça marroquina sobre Ceuta i Melilla. L’opció espanyola va ser la retirada i la cessió del territori al Marroc i a Mauritània pels acords de Madrid de 1975. Espanya perdia, sense gaire dignitat, el seu darrer territori colonial i abandonava a la seva sort la població saharaui sota l’ocupació marroquina. La convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació encara és avui dia el gran problema de la descolonització del Sàhara.

L’estructura del Nuevo Estado franquista: la democràcia orgànica

dijous, 5/05/2011

El franquisme, com a règim totalitari, rebutjava obertament el sistema democràtic basat en la voluntat popular expressada mitjançant el sufragi universal i la separació de poders heretada dels principis liberals de la Revolució francesa. Per això, en la construcció del Nuevo Estado va inspirar-se en el model corporativista del feixisme italià, el qual organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques artificioses: la família, el municipi i el sindicat. Aquests tres elements eren considerats com l’articulació natural de la societat, superant els partits polítics com a instruments de participació ciutadana. El sistema va ser definit com a democràcia orgànica, però de democràtic en tenia ben poc.

Les Corts. En una primera fase, Franco va tenir suficient amb comptar com a organismes de poder amb la seva pròpia figura i l’acció de govern del Consell de Ministres. Les primeres lleis del franquisme van sorgir íntegrament del govern ja que les Corts, la representació popular en les institucions de l’Estat, no van ser reposades fins el 1942 a partir de la Llei Constitutiva de les Corts, una llei fonamental que definia les Corts com un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”.

cortes_franquistas.jpgTots els representants en les Corts franquistes, anomenats procuradors, eren designats per Franco i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec i entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de les grans ciutats, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i col·legis professionals i el del partit i l’administració local. A partir de 1966, amb l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Estat, van introduir-se els anomenats procuradors pel terç familiar, escollits mitjançant sufragi dels caps de família.

En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu ja que la seva funció era conèixer les lleis importants i opinar sobre aquells projectes que el govern considerés necessari rebre assessorament. És a dir, no tenien un poder legislatiu autèntic perquè el govern decidia quins projectes de llei podien passar a les Corts i quins eren aprovats directament a través d’un decret llei.

El poder provincial i els ajuntaments. En el pla territorial, el poder del govern es transmetia a través de la institució dels governadors civils de cada província, els quals també eren els caps provincials del Movimiento. Aquests, tenien el càrrec per nomenament directe del govern i també eren cessats per la mateixa via. Per exemple, a Barcelona i Girona van passar-hi 10 per cada província, a Lleida 11 i a Tarragona 12. L’origen geogràfic de la majoria dels governadors que van exercir el seu càrrec a Catalunya era aragonès o castellà.

A cada província va instituir-se també la figura del governador militar com a prova de la dualitat del poder entre civils i militars. També va restablir-se l’estructura militar de les capitanies generals que havia estat suprimida en temps de la República.

porcioles.jpg

Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973

Als ajuntaments, els alcaldes, que també eren caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil. Tot i això, amb el pas dels anys podem distingir una certa evolució, com ho demostra l’aparent obertura del règim amb la convocatòria d’eleccions municipals des de 1948. El nou procediment distribuïa els regidors en tres grups: els escollits pels caps de família, els escollits pels sindicats i els escollits d’entre els membres de les entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi, acció que realitzava l’alcalde. Tot i el seu caràcter electiu, els ajuntaments mai van suposar un focus d’indisciplina amb el règim ja que tant l’alcalde com els regidors eren addictes al règim. No seria fins a les eleccions de 1973, a les darreries del franquisme, quan en alguns municipis grans van presentar-se alguns candidats d’esperit democràtic, arribant a guanyar algunes regidories.

Un darrer eix de decisió local eren les diputacions, les quals van esdevenir durant el franquisme un simple òrgan administratiu. Gestionades per representants dels grups afavorits, s’encarregaven del funcionament d’alguns establiments d’ordre sanitari i assistencial, de la conservació i millora dels camins veïnals, de patrocinar una cultura desfasada i de promocionar les festes provincials.

El sindicat vertical. Un altre poder de l’Estat franquista van ser els sindicats verticals de la Central Nacional Sindicalista (CNS), anomenada posteriorment Organización Sindical Española (OSE), els quals depenien d’un secretari general amb rang de ministre. Mentre que el sindicalisme de classe que defensava els drets dels treballadors i que era representat per la CNT i la UGT era il·legalitzat i represaliat pel règim, el sindicat vertical va establir el veritable control sobre els treballadors.

D’aquesta manera, amb la promulgació de la Llei Sindical de 1940, inspirada novament en el model corporatiu de la Itàlia de Mussolini, va integrar-se en un mateix sindicat a empresaris i treballadors, tot organitzant-los per branques de producció. Per formar part dels quadres de comandament de la CNS calia tenir un bon informe político-social personal, redactat pel Servicio Provincial de Información e Investigación amb l’ajut del cap local de la Falange.

L’Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals (salaris, durada de la jornada laboral, vacances, permisos, etc.) sense que existís cap mena de negociació col·lectiva ni tampoc de vaga ja que havia estat il·legalitzada. El resultat d’aquest estricte protocol van ser unes condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos per als treballadors i van permetre uns beneficis empresarials molt elevats.

L’única possibilitat de defensa dels interessos dels treballadors va ser, des del 1954, l’establiment de la figura dels enllaços sindicals, uns càrrecs representatius d’elecció directa. El 1971 va aprovar-se una nova llei sindical, però aquesta encara seria força restrictiva. Així, a les acaballes del franquisme, tot i la presència cada cop més nombrosa dels sindicalistes de les Comissions Obreres (CCOO), encara en una situació d’il·legalitat, el sindicat vertical del règim encara mantindria el seu poder.

L’estructura del Nuevo Estado franquista: les lleis fonamentals

dilluns, 2/05/2011

El franquisme va ser un sistema polític dictatorial que anava molt més enllà de l’autoritarisme tradicional espanyol. El franquisme aspirava a eradicar els elements que explicaven el sorgiment del règim republicà de 1931 i l’arrelament de les idees democràtiques i revolucionàries. La repressió i la divisió radical entre els guanyadors i els vençuts eren consubstancials a aquest projecte franquista. No hi podia haver cap mena de reconciliació després de la guerra. La idea de nació espanyola del franquisme era exclusivista i no admetia l’existència de cap altra nacionalitat dins de l’Estat.

Spain_1945_1977.png

Durant els anys quaranta el règim franquista es mostrarà amb tota la seva crua realitat, sense disfresses ni influències. En aquests anys es crearà el muntatge institucional del nou règim, una organització que consolidava els poders absoluts de Franco com a cap de l’Estat, confirmava el caràcter no democràtic de totes les institucions i refermava la política de repressió massiva i de refús dels vençuts.

El règim antidemocràtic franquista organitzat després de la Guerra Civil volia restaurar l’ordre social conservador i el poder de les classes dominants tradicionals. Per aconseguir aquest objectiu calia crear unes institucions polítiques noves, uns nous valors ideològics, tota una nova cultura basada en la vella tradició reaccionària i antiliberal del pensament de l’extrema dreta espanyola i en els elements ideològics del feixisme. Tanmateix, l’establiment de l’entramat polític de la “democràcia orgànica” franquista a través de la promulgació d’unes lleis bàsiques que organitzessin jurídicament el Nuevo Estado va  ser un procés llarg que va iniciar-se en plena Guerra Civil i que no va concloure fins el 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat.

D’aquesta manera, l’estructura de l’Estat franquista va començar a gestar-se el gener de 1938, quan Franco va nomenar el seu primer govern. El primer tret característic del Nuevo Estado va ser la concentració de poders en la persona del general Franco, caudillo de España, fet que va mantenir-se fins a la mort del dictador. Franco era el cap de l’Estat, el cap del partit únic FET-JONS i el generalíssim dels exèrcits de terra, mar i aire. També va ocupar el càrrec de cap de govern, presidia el Consell Nacional del Movimiento, nomenava el secretari general del Movimiento i gaudia de poders excepcionals per promulgar lleis en casos d’urgència.

francisco-franco.jpg

També el 1938 va establir-se el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental de clara inspiració feixista basada en la Carta del Lavoro italiana. El Fuero del Trabajo declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l’Estat en el foment de l’economia, l’ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l’Estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d’una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres.

La representació popular en les institucions de l’Estat va regular-se a partir de la Llei Constitutiva de les Corts de 1942, la qual definia les Corts com un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”. Tots els seus representants, anomenats procuradors, eren designats per Franco i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec i entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de les grans ciutats, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i el de l’administració local. En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu ja que la seva funció era conèixer les lleis importants i opinar sobre aquells projectes que el govern considerés necessari rebre assessorament.

El 1945, després de la derrota dels totalitarismes en la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va veure’s obligat a promulgar una nova llei fonamental que permetés Espanya congraciar-se amb les potències vencedores. Aleshores, per aparentar unes certes llibertats polítiques, va promulgar-se el Fuero de los Españoles, el qual reconeixia com a drets, entre altres, la intimitat i la seguretat personals, la lliure expressió del pensament i la llibertat de reunió i d’associació per a fins lícits que no atemptessin contra els principis fonamentals de l’Estat; però els drets reconeguts podien ser suspesos total o parcialment mitjançant un decret llei.

Igualment, el 1945 va aprovar-se la Llei de Referèndum Nacional, mitjançant la qual Franco podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes. Tot i això, durant la dictadura només van realitzar-se dues consultes als ciutadans: la Llei de Successió de 1947 i la Llei Orgànica de l’Estat de 1966.

El 1947, la Llei de Successió va establir Espanya com a regne (encara que no existís cap rei) i va permetre Franco designar el seu successor a títol de rei, és a dir, preveia la monarquia com a successora del franquisme. A més, a través d’aquesta llei es creaven dos nous òrgans: el Consell de Regència (amb la missió d’assumir el poder en cas de mort o incapacitat declarada de Franco) i el Consell del Regne (encarregat de presentar la terna de candidats per a president de govern i la de proposar a les corts, d’acord amb el govern, el successor del cap d’Estat), tots dos designats per Franco. En definitiva, allò que es pretenia garantir amb la llei era la supervivència del franquisme després de la mort del dictador.

Proclamación_de_Juan_Carlos_I_1975.jpg

El 1958 van actualitzar-se els principis directius de l’Estat a través de la promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que va instituir el Movimiento Nacional com partit únic i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats com membres nats del Movimiento. Des d’aquest moment, tots els funcionaris públics estarien obligats a jurar els “Principios del Movimiento Nacional” abans de prendre possessió dels seus càrrecs.

Finalment, el 1966, va promulgar-se la Llei Orgànica de l’Estat, en la qual l’Estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La ideologia que va inspirar la llei es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional. Així, la llei definia les funcions del cap de l’Estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d’Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l’administració de l’Estat, de l’administració local, de l’economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-1939.

Confiscació de béns i depuració dels vençuts en la postguerra

divendres, 29/04/2011

Les mesures repressives aplicades pel franquisme en la postguerra vana anar acompanyades d’un ampli procés de confiscació i espoli del patrimoni dels vençuts. D’una banda es van confiscar les propietats de la majoria dels exiliats i dels polítics republicans. De l’altra, els béns de tots els partits, els sindicats, les associacions i les entitats vinculats als republicans van passar en engrandir el patrimoni de les institucions del règim. Van ser desmantellats fins a 24 partits polítics, així com també tots els sindicats obrers. A Catalunya, es calcula que van patir les sancions econòmiques i la confiscació de béns més de 10.000 persones de la província de Barcelona i prop de 4.000 a la província de Lleida.

El franquisme, a través de la Causa General, també va cercar informacions sobre les persones amb l’objectiu de posar en marxa les depuracions o purgues entre els funcionaris públics i alguns treballadors del sector privat. Amb aquest objectiu es buscaven dades diverses de cadascun, les quals formaven el seu expedient. Darrere de cada expedient hi havia un informe de les forces vives de la població, representades per l’Ajuntament, la Falange, la Guàrdia Civil i l’Església, marcat per un interès especial a buscar i penalitzar tot allò que tingués relació amb els rojos.

D’aquesta manera, el franquisme va expulsar del món laboral totes aquelles persones que s’havien destacat a favor de la causa republicana. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris i es va pressionar per tal que es procedís de la mateixa manera en el sector privat. La depuració es va fer amb criteris arbitraris i amb un tractament força diferenciat i discriminatori tant en el sector públic com en el privat.

Així, el 1939, va establir-se per llei que només es mantindrien en els seus llocs de treball aquells funcionaris que mostressin clarament la seva adhesió al Movimiento Nacional. Es tractava no solament de sancionar els desafectes amb el nou règim, sinó de crear un funcionariat fidel, disciplinat i atemorit que fos la base de la construcció del Nou Estat. Als organismes oficials la depuració va exercir-se amb fermesa. La depuració fou total i rigorosa en els diferents sectors de l’administració pública de Catalunya. Per exemple, a la província de Girona van ser penalitzats el 24% dels funcionaris de l’Ajuntament, a la Diputació va superar-se aquesta xifra i gairebé un terç del professorat va patir sancions.

Un dels sectors on va ser especialment severa va ser en l’ensenyament, i en particular entre els mestres de les escoles públiques. El cos de funcionaris de magisteri va ser objecte d’una dura depuració i una tercera part de tots els mestres de Catalunya van ser sancionats amb la pèrdua definitiva de la seva plaça, la suspensió temporal de sou i feina o el trasllat forçós de la seva destinació.

La depuració franquista del magisteri en les províncies catalanes:

Destituïts Altres sancions Sense sanció
Barcelona 15,46% 15,33% 69,31%
Girona 11,12% 17,10% 71,78%
Lleida 4,65% 18,62% 76,73%
Tarragona 8,44% 13,58% 77,98%

L’exercici de certes professions liberals també va ser objecte de control a partir de les depuracions obligatòries que va realitzar-se en els col·legis professionals, com el de metges, el d’advocats o el de periodistes, dels quals van ser automàticament donats de baixa aquells membres exiliats o processats.

De la mateixa manera, a les empreses particulars, les autoritats van ordenar l’acomiadament obligatori de tots els exiliats, dels detinguts sota l’acusació d’haver abandonat el lloc de treball i dels militants de partits i organitzacions d’esquerres. Tanmateix, la depuració a les empreses privades es va fer d’una manera molt irregular ja que depenia de la decisió de la direcció o l’empresari i la majoria dels acomiadats foren els exiliats i els detinguts. Les depuracions també van servir perquè alguns empresaris s’aprofitessin de la circumstància i acomiadessin treballadors sense indemnització.

La repressió franquista

dijous, 28/04/2011

La construcció de l’Estat franquista durant la Guerra Civil va estar acompanyada d’una violència extrema que formava part de les directrius fixades pels dirigents de la insurrecció i que va comportar l’eliminació física dels vençuts en els territoris ocupats militarment per les forces rebels. Donat el caràcter totalitari del franquisme, la repressió va esdevenir una necessitat política per a mantenir i consolidar el seu projecte dictatorial. No hi havia cap interès en integrar els vençuts.

Això va passar, per exemple, en l’ocupació de Badajoz, on es calcula que 12.000 persones van ser afusellades sense judici previ en els primers dies de l’ocupació del territori extremeny. També moltes personalitats rellevants de la societat espanyola van ser assassinades pels nacionals a causa de la seva significació com a defensors públics de la República més que per la seva rellevància política, com va ser el cas del poeta Federico García Lorca. Igualment, els polítics republicans que van caure presoners dels insurrectes van ser executats així com els militars contraris al cop d’Estat, com en el cas del general Domingo Batet. Bona part dels milers d’executats durant la guerra van ser enterrats en foses comunes sense que en quedés cap constància de la seva mort.

bombardeigs.jpg

La repressió va tenir sempre un caràcter sistemàtic, planificat, i va ser portada a terme per l’exèrcit, pels militants de Falange i per les autoritats polítiques franquistes contra qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb les esquerres. La intenció era imposar un clima de terror que impedís qualsevol intent de contestació un cop aconseguida la victòria militar.

La fi del conflicte bèl·lic no va comportar la fi de la violència. Així, per imposar el nou ordre franquista, en la postguerra va continuar l’eliminació sistemàtica de tots aquells elements que eren considerats contraris al règim: republicans, socialistes, comunistes, maçons, catalanistes, etc. Va donar-se una planificació i preparació freda i sistemàtica de les diferents mesures repressives que calia utilitzar contra els vençuts.

El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats franquistes es distingien pel seu caràcter d’exemplaritat i de càstig, de totalitat i massivitat, així com per la seva continuïtat en el temps. El franquisme va presentar els represaliats com a criminals i delinqüents, i no pas com a adversaris polítics. En definitiva, la persecució dels rojos-separatistas va ser presentada com una necessitat social de l’Espanya de postguerra. L’onada repressiva no serà un fet puntual, sinó que tindrà una dramàtica persistència. Fins el 1944 serà força generalitzada i intensa, després hi haurà moments menys durs acompanyats de períodes en que reapareixerà la intransigència.

D’altra banda, el franquisme generarà cohesió per reprimir en massa els vençuts. Participar a la repressió significarà que els vencedors es cohesionin a partir de la implicació en el joc repressor. La implicació en un judici testificant contra un vençut generarà una sèrie de col·laboracions amb el règim. Hi ha diferents implicacions, però totes elles generen cohesió.

map58.jpg

El franquisme buscarà un maniqueisme de bons i dolents i intentarà crear un sistema polític nou sense precedents en una societat que estava plena de diferents projectes polítics durant els anys trenta. El bàndol vencedor també representava diverses opcions polítiques. Implicar-se en la repressió suposava donar suport al règim en construcció. Ocasionalment, inclús, podien realitzar-se judicis a personatges que, teòricament, eren addictes al règim però amb un passat dubtós sense que els hi passés res. Així es marcaven clarament les noves regles de joc del franquisme.

La repressió no va ser exclusivament un càstig per les posicions defensades durant la guerra. Es van passar comptes per motius diversos, era una qüestió pràctica. Arribar a realitzar judicis a gent amb un perfil no dubtós generava un clima de terror permanent a la societat. El franquisme buscarà generalitzar el perfil dels terroritzats perquè així reforçava els vencedors que van haver de signar avals a gent que estarà en deute amb ells per a tota la seva vida.

Amb aquesta finalitat va procedir-se a la institucionalització de la repressió, per a la qual van elaborar-se lleis i organismes responsables d’executar-la. La primera llei repressiva de caràcter general aplicada a l’Estat va ser la Llei de responsabilitats polítiques de 1939, la qual s’encarregaria de la depuració d’aquelles persones que, d’una o altra manera, havien col·laborat amb la República. A continuació, el 1940, va formular-se la Llei de repressió del comunisme i la maçoneria, per la qual va obrir-se expedient als acusats de defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals.

Tothom haurà de passar pel filtre depurador del franquisme que, el 1940, va arribar a obrir la Causa General, una causa oberta contra tota la ciutadania que funcionaria com a complement de la repressió. Depenia del Ministeri de Justícia i feia referència al coneixement del que va passar durant la guerra a la zona republicana.

La Causa General constava d’informació diversa. D’una banda, hi havia tres informes signats per l’alcalde i el secretari de la població. Al primer informe hi constava la relació de persones assassinades i desaparegudes en el terme municipal. La segona llista era la dels cadàvers de persones trobades i no reconegudes com a residents. I el tercer informe feia referència a turments, tortures, saquejos, destrucció d’esglésies i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius. En tots tres documents es demanaven molts més detalls complementaris, com ara la filiació política dels morts o les persones sospitoses de participar en els crims.

El segon gruix d’informació inclosa a la Causa General el proporcionava l’oficial de la caserna de la Guàrdia Civil més propera i també es referia a cada població. En ell s’hi relacionava l’estat d’ordre públic a partir de les eleccions de 1936, l’organització que hi havia en temps de guerra i els noms de les persones que formaven l’ajuntament, la col·lectivitat, els partits i els sindicats, d’entre moltes altres qüestions. Gràcies a aquestes informacions, l’aparell franquista va disposar de moltíssimes dades sobre persones i fets, els quals van servir, en molts casos, per anar contra gent que estava acusada o empresonada i, fins i tot, per determinar si un exiliat podia tornar al país.

L’exèrcit va ser el principal braç executor de la política repressiva fins el 1963 quan va crear-se el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), una jurisdicció civil especial per als delinqüents polítics. D’aquesta manera, en els primers anys de la postguerra, la majoria de les causes van ser jutjades pels tribunals militars en consells de guerra en els quals la indefensió dels acusats era total. Als consells de guerra els seguia l’execució, en uns casos, o la presó i els treballs per redimir la pena, en d’altres. Es calcula que, entre 1939 i 1945, prop de 40.000 catalans van ser jutjats per consells de guerra.

camps-refugiats2.jpg

Els consells de guerra van funcionar d’una manera ràpida i arbitrària. Els tribunals militars jutjaven a les capitals de província i la indefensió dels processats era gairebé absoluta ja que molts d’ells desconeixien els càrrecs dels que eren acusats fins al començament d’un judici que partia de la base de no tenir en compte la presumpció d’innocència.

En un matí d’actuació dels tribunals es jutjava molts presos, fins a 25 o 30 persones. El públic que assistia a les sessions era divers i estava format per familiars, amics dels processats, curiosos que hi anaven a passar el matí per morbo o fanatisme, i alguns delators dels acusats. Quan la persona jutjada s’havia guanyat un prestigi en temps de la República o les acusacions eren fortes i el càstig derivat resultaria exemplar el nombre d’espectadors es multiplicava gràcies a la publicitat que en feia el règim. Era tota una escenificació per terroritzar i adoctrinar la població.

La pena de mort era la sentència més dura. Quan un pres n’era condemnat, tornava a la presó a l’espera del dia establert per a l’execució. Algunes van ser immediates, però d’altres van trigar fins a un any a realitzar-se. El dia marcat per a l’execució es comunicava al pres que, aleshores, entrava en capella, podent confessar-se amb un capellà i fer testament. A mitjanit el furgó policial se l’enduia cap al camp d’execució: a Barcelona al Camp de la Bota, a Tarragona a la muntanya de l’Oliva, i a Lleida i Girona a les tàpies del cementiri. Allí rebia els trets de l’escamot d’afusellament i el tret de gràcia que assegurava la seva mort.

Pel que fa a les xifres de la repressió, les persones executades en el conjunt d’Espanya per raons polítiques durant la dictadura franquista va ser d’unes 150.000, de les quals 50.000 van ser jutjades durant la immediata postguerra. A Catalunya van ser executades unes 4.000 persones. És una xifra petita en comparació amb el total de l’Estat, però cal tenir present que la gran majoria de les persones políticament compromeses amb la causa de la República i la Generalitat van emprendre el camí cap a l’exili en les darreries de la Guerra Civil.

Pel que fa a la població empresonada, els historiadors han establert que, cap a 1940, hi havia uns 280.000 presos a Espanya, 23.300 dels quals eren dones. Per exemple, a la presó Model de Barcelona, amb una capacitat oficial de 1.000 presos, n’hi havia uns 13.000 el setembre de 1939. Aquesta saturació va comportar la necessitat d’habilitar camps de concentració. L’amuntegament i les pèssimes condicions alimentàries i higièniques van provocar una altíssima mortalitat entre els empresonats. Foren habilitades com a presons edificis que no ho havien estat mai. Es calcula que a Espanya, entre camps de concentració i noves presons, van aparèixer uns 104 nous centres. A més, una part important dels reclusos va ser enviada als anomenats batallons de treball, grups de treballs forçats dedicats a la realització d’obres de reconstrucció.

campos concentracion españa.jpg

A més, van aplicar-se controls col·lectius sobre la població que servien per a controlar els seus moviments i activitats. Així, a determinades hores no podia circular-se pels carrers i calia tenir tancada la porta del domicili. Igualment, tant en la postguerra com en èpoques posteriors s’havia de demanar permís al Govern Civil per realitzar qualsevol tipus de reunió. Durant anys serà necessari un salconduit per apropar-se a les localitats frontereres i l’obtenció del passaport era un privilegi que pocs aconseguien. Però, el més dur per a la població era quan el govern dictava l’aplicació de l’Estat d’Excepció, declarat per frenar alteracions de l’ordre públic, ja fos en una part del territori o en tot l’Estat, i que suposava la suspensió de les garanties jurídiques individuals recollides en el Fuero de los Españoles.

El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats franquistes van caracteritzar-se per la voluntat d’exemplaritat i de càstig. No només es tractava de castigar, sinó també de difondre el terror entre la població i amb ell esclafar qualsevol intent de dissidència. La repressió buscava no solament el càstig dels “culpables”, sinó també inspirar por i immobilitzar a tots els possibles simpatitzants amb els vençuts. Els rojos eren uns homes marcats per sempre, sempre culpables, uns marginats socials que patirien tota mena de dificultats per residir en la pròpia localitat, recuperar el lloc de treball o fer una vida normal.

El resultat més notable de la sistemàtica i continuada repressió dels discrepants no només serà la feblesa i les limitacions d’una oposició organitzada, sinó també el fet d’aconseguir que una gran part de la població arribés a tenir por de parlar de política. Aquest és el gran èxit de la repressió franquista. S’iniciava un temps de por i de silenci. La població, atemorida per la repressió, va tendir a amagar el passat, a no parlar de política. I, entre d’altres factors, va ser gràcies a aquesta despolitització massiva i forçada dels espanyols que la dictadura franquista va poder sobreviure durant més de quaranta anys.

Característiques generals del franquisme

dimarts, 26/04/2011

El règim polític sortit de la Guerra Civil va esdevenir una dictadura que va governar l’Estat espanyol més de quaranta anys (entre l’1 d’octubre de 1936 i l’aprovació de la Constitució de 1978). Legitimat per la seva victòria militar, el franquisme va néixer com una dictadura que va consolidar els poders absoluts del general Franco, va confirmar el caràcter antidemocràtic de les institucions i va continuar la repressió dels vençuts practicada durant la guerra.

El Nuevo Estado del franquisme, sota la base teòrica de la “unitat” i la “jerarquia”, va articular una “societat orgànica” fonamentada en tres pilars artificials: la família, el municipi i el sindicat. Així, el franquisme va definir-se pels següents trets característics:

a. Règim totalitari. El règim va néixer i va constituir-se com una dictadura inspirada en el model del feixisme italià i el nazisme alemany. Es va suprimir la Constitució de 1931 i, amb ella, totes les garanties individuals i col·lectives de la ciutadania, es van clausurar les Corts i es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només va permetre’s l’existència d’un partit únic (FET-JONS) i d’un únic sindicat oficial (CNS). Alguns autors han presentat el règim franquista com un govern propi de l’Antic Règim, però la realitat és que el franquisme no s’adapta a aquesta definició ja que és plenament contemporani per la seva homogeneïtat i per la figura del líder amb una acumulació de poders només assimilable a la que havien gaudit els dictadors feixistes.

españa franquista.png

b. Cabdillisme. El general Franco, investit amb el títol de Caudillo de España, concentrava tots els poders en la seva persona. Franco controlava absolutament tots els poders: executiu, legislatiu i judicial. Era el cap de l’Estat i, durant molts anys, també va exercir les funcions de president del govern. A més, Franco era Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de FET-JONS, el partit únic del règim. La cúpula del poder va ser nomenada a dit per ell, va nomenar directament els membres de les Corts i va gaudir de poder d’indult per sobre del Tribunal Suprem com a darrera instància judicial.

franco 2.jpg

c. Sistema de partit únic. El franquisme va caracteritzar-se per l’existència d’un partit únic al servei de l’Estat, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional, format per falangistes, carlistes i catòlics que havien lluitat al costat de l’exèrcit nacional. El cap del partit era el propi Franco, fusionant Estat i partit únic fins al punt de confondre les seves estructures. FET-JONS va encarregar-se de proveir el règim de les seves bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de subministrar una bona part dels càrrecs de l’administració. Amb l’objectiu d’aconseguir el màxim suport social al règim, el partit va constituir organitzacions de masses: el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i adoctrinament de la joventut; la Sección Femenina, que formava la dona en el sentit cristià i nacionalsindicalista; el Sindicato Español Universitario, instrument de control polític dels estudiants universitaris; o la Central Nacional Sindicalista, el sindicat vertical únic del règim que aplegava patrons i obrers. El partit únic era una font de poder.

FET-JONS.png

d. Suport de l’Església. La legitimació i construcció del Nuevo Estado confessional i catòlic del franquisme no hauria estat possible sense el suport de la jerarquia eclesiàstica. Després de proclamar el caràcter de “croada” en la Guerra Civil, l’Església va convertir-se en l’apologista del franquisme, tot a canvi d’aconseguir un finançament públic generós, el control majoritari de l’ensenyament i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.

el-franquismo-y-el-apoyo-catolico.jpg

e. Suport de l’exèrcit. El règim va rebre el suport de l’exèrcit, format per comandaments lleials al general Franco i controlat ideològicament des de les acadèmies militars. Pilar destacat del règim, els militars van participar activament en el govern, i és que bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera.

f. Concepció unitarista i centralista de l’Estat. Enemic de la diversitat i del reconeixement de les diferents nacionalitats que integraven l’Estat espanyol, el franquisme, un règim marcat ideològicament pel seu nacionalisme espanyol, va abolir els estatuts d’autonomia aprovats en temps de la República i va fomentar l’espanyolització de la població dels territoris amb sentiments identitaris diferenciats com Catalunya, el País Basc i Galícia.

Spain_1945_1977.png

g. Naturalesa repressiva. El franquisme, vencedor de la cruel guerra fratricida entre espanyols, lluny de cercar la reconciliació i el progrés del país, va mantenir la separació entre les dues Espanyes i va governar afavorint els interessos dels que li eren, de forma activa o passiva, fidels servidors. La naturalesa repressiva del règim va estar dirigida des del potent aparell policial que perseguia, de forma constant i planificada, els opositors al sistema com els membres dels partits i sindicats clandestins. Es va crear tot un aparell legislatiu i institucional encarregat d’eliminar els opositors, atemorir els possibles dissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció.

h. Ús de la propaganda. El franquisme va articular un fort aparell propagandista basat en el control dels mitjans de comunicació, els quals estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com un instrument més al servei del règim.

La cultura, els intel·lectuals i la Guerra Civil

dissabte, 9/04/2011

L’esclat de la Guerra Civil va radicalitzar les posicions ideològiques de molts intel·lectuals i artistes espanyols, els quals van contribuir a mobilitzar esforços i a commoure consciències amb les seves obres. Així, el conflicte va trasbalsar profundament el món de la cultura, l’educació i la intel·lectualitat, i molts dels seus integrants van esdevenir representants de la propaganda ideològica d’un o altre dels bàndols. De la mateixa manera, en l’àmbit internacional, la Guerra d’Espanya va esdevenir una causa cèlebre per a una intel·lectualitat que veia reflectit en el conflicte l’enfrontament democràcia-feixisme que planava com un fantasma sobre Europa.

Tot i que alguns dels intel·lectuals espanyols de la Generació del 98 es van sentir incòmodes amb els dos bàndols, la majoria de la intel·lectualitat va mantenir-se al costat de la República i dels ideals de la democràcia i la llibertat que aquesta representava. D’aquesta manera, nombrosos intel·lectuals i escriptors espanyols, que ja s’havien compromès amb la tasca cultural iniciada en paral·lel a l’establiment de la República, van situar-se al costat de la legalitat i contra la insurrecció militar.

Escriptors de la categoria d’Antonio Machado (que va morir el 1939 quan es trobava camí de l’exili), Miguel Hernández (mort a la presó d’Alacant el 1942) i Rafael Alberti; pintors com Pablo Picasso; i cineastes com Luis Buñuel van dedicar el seu art al servei de la causa republicana. Un d’aquests escriptors, Federico García Lorca, moriria assassinat a mans dels falangistes en els primers dies de guerra.

federico-garcia-lorca.jpg

Federico García Lorca

A Catalunya, la intel·lectualitat que defensava la legalitat republicana hi sumava la de la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia així com el dret a continuar escrivint i parlant en la llengua pròpia del país. D’aquesta manera, els vells i els nous valors de la cultura catalana, que tant s’havia desenvolupat en els anys de vigència del règim autonòmic, van viure la guerra íntimament compromesos amb les tasques polítiques i socials plantejades arran de l’esclat de la confrontació bèl·lica i la situació revolucionària que es vivia en el territori català.

El món de la cultura, tant catalana com espanyola, va bolcar-se en la participació en iniciatives per promoure l’alfabetització i la lectura, divulgar el teatre i el cinema, etc. Els seus objectius principals eren donar el suport propagandístic necessari al bàndol republicà, tant a l’interior com a l’estranger, així com col·laborar en la reestructuració de la cultura perquè arribés a al major nombre possible de ciutadans. Possiblement, la guerra va possibilitar que la cultura avancés a Catalunya com en pocs altres moments de la història.

Per exemple, en el cas de Catalunya, i en el camp específic de l’ensenyament, els intel·lectuals van col·laborar en l’organització del Consell de l’Escola Nova Unificada, que tenia com a objectiu coordinar un projecte d’escola única, gratuïta, laica, amb implantació de la coeducació i en llengua catalana. El projecte, que des del mateix mes de juliol de 1936 va arribar a escolaritzar uns 100.000 alumnes, pretenia acabar amb els dèficits escolars que patia Catalunya així com acabar la renovació escolar i pedagògica iniciada en el període republicà i autonòmic.

Igualment, d’acord amb la Generalitat, va organitzar-se un Servei de Biblioteques al front i les anomenades milícies de la cultura, que feien arribar manifestacions culturals i llibres als combatents i a la rereguarda, i va crear-se la Institució de les Lletres Catalanes. També van col·laborar activament en el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes de l’any 1937, celebrat en sessions a Barcelona, València i Madrid. Per fer que aquesta tasca esdevingués més eficaç, els escriptors catalans van organitzar-se sindicalment en l’Agrupació d’Escriptors Catalans (vinculat a la UGT) i en el Grup Sindical d’Escriptors Catalans (vinculat a la CNT).

En les arts plàstiques cal destacar el muntatge del Pavelló de la República a l’Exposició de París de 1937, a càrrec dels governs de la República, la Generalitat i el govern Basc. L’edifici, dissenyat per Sert, va aplegar un conjunt artístic únic, amb la presència d’obres tan emblemàtiques com ara la Montserrat de l’escultor Juli González, les pintures de José Gutiérrez Solana, el cartell Aidez l’Espange de Joan Miró o el Gernica de Picasso.

montserrat.jpg

La Montserrat, obra de l’escultor Juli González

aidez espagne.jpg

El cartell Aidez l’Espange, obra de Joan Miró

guernica.jpg

El Gernica, obra de Picasso

Però també un petit nombre d’intel·lectuals va posar-se al costat dels insurrectes que, des del principi del conflicte, van mostrar una concepció cultural monolítica, fanàtica i reaccionària, basada en l’exaltació de la pàtria, de la tradició i del catolicisme més tronat. Igualment, una part de la intel·lectualitat relacionada amb la Generació del 27 es va identificar amb el bàndol de Franco, en especial amb la Falange Espanyola juvenil i revolucionària, que va ser l’única que va proporcionar a aquest bàndol una imatge aparent de modernitat vinculada al feixisme.

Els franquistes van procedir a la depuració ideològica de la població, tot començant pels mestres, i van imposar una fèrria censura a la producció cultural, a l’ensenyament i a tots els àmbits de la vida pública. A més, a Catalunya, els franquistes van prohibir la llengua catalana des de l’abril de 1938. Aquestes accions repressives s’acompanyaven de la defensa de l’espanyolisme i la uniformitat cultural. En aquest context, la revista Destino va esdevenir el projecte més ambiciós per incorporar Catalunya a la unitat cultural espanyola i en ella van participar tant intel·lectuals castellans (José M. Pemán, Gonzalo Torrente Ballester, Pedro Laín Entralgo) com catalans (Ignasi Agustí, Josep R. Masoliver, Pere Pruna, Eugeni d’Ors).

eugeni-d'ors.jpg

Eugeni d’Ors

Etapes militars de la Guerra Civil: ocupació de Catalunya i final del conflicte (desembre de 1938-abril de 1939)

divendres, 8/04/2011

Després de la victòria franquista a la Batalla de l’Ebre, Franco estava disposat a portar endavant l’assalt definitiu contra Catalunya i, a partir del 13 de desembre de 1938, esgotada la capacitat de resistència dels exèrcits republicans, va iniciar l’ocupació definitiva del Principat. La conquesta de Catalunya va fer-se efectiva en relativament poques setmanes tot i la resistència desesperada dels republicans que van mobilitzar tota la població major de 45 anys per a la defensa.

LVG_1939_01_25-001.jpg

Tarragona va caure el dia 15 i Barcelona va ser ocupada el 26 de gener de 1939 donant lloc a la fugida de població civil, polítics, funcionaris i tropes. Amb la caiguda de Girona, el 4 de febrer, va intensificar-se l’èxode cap a l’exili francès de milers de fugitius republicans, entre ells el president Lluís Companys i els membres del govern de la Generalitat, així com el president Azaña i el cap de govern Negrín amb la resta de membres del govern de la República i el govern basc. El 9 de febrer els exèrcits nacionals ja havien arribat a la frontera francesa posant fi a la guerra en territori català.

La_Vanguardia_27-01-1939.png

Amb la caiguda de Catalunya la guerra estava pràcticament perduda per la República, que només comptava amb una part de la zona centre (Madrid, la Manxa) i que només tenia accés al mar per la Mediterrània (València i Almeria). A més, la pèrdua del Principat va suposar un cop molt dur per a la moral dels exèrcits republicans.

Frente_en_feb_1939.png

A principis de març a Madrid, va crear-se una Junta de Defensa dirigida pel coronel Segismundo Casado que va fer-se amb el poder amb el suport del socialista Besteiro i de les milícies anarquistes comandades per Cipriano Mera. La seva intenció era lliurar la capital a canvi de negociar la pau amb Franco, amb qui feia mesos que mantenia contactes a través dels serveis d’espionatge. Aquesta intenció xocava frontalment amb la política de resistència armada fins a les últimes conseqüències que havien promogut el president Juan Negrín, retornat de França, i els comunistes.

casado.jpg

El coronel Segismundo Casado (al centre de la imatge)

Així, a principis de març de 1939, la constitució de la Junta de Defensa de Madrid va representar un trist epíleg per a les desavinences polítiques que havien marcat la història de l’Espanya republicana, tot iniciant-se un breu conflicte entre els republicans en el si de la Guerra Civil. Les milícies comunistes van aixecar-se contra la Junta de Casado donant lloc a enfrontaments armats a Madrid i Ciudad Real.

Arribats a aquestes alçades del conflicte, i amb la victòria a tocar, Franco no tenia cap motiu per acceptar l’oferta negociadora de la Junta de Casado. El caudillo només acceptaria una rendició sense condicions i va obligar els defensors de Madrid a lliurar les armes. Així, el 28 de març, les tropes franquistes van entrar a Madrid sense trobar cap resistència. Posteriorment, el 29 de març les tropes franquistes van entrar a València i, sense gaire oposició, van iniciar l’ocupació de la resta de territoris que resistien a la zona mediterrània.

mapa_final_guerra_civil.jpg

A continuació, l’1 d’abril de 1939, Franco proclamava el final de la Guerra Civil amb la victòria del bàndol nacional. S’inaugurava una dictadura implacable que governaria Espanya durant quasi quaranta anys.

La_Vanguardia_02-04-1939.png