Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya Contemporània’

El Motí d’Aranjuez

dimecres, 5/12/2012

18 de març de 1808, Aranjuez. Després de l’ocupació napoleònica de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, va dirigir-se cap a Madrid. La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Davant d’això, la cort de Carles IV va traslladar-se a Aranjuez i Godoy va aconseguir de convèncer el monarca de la necessitat que la família reial anés a Andalusia per embarcar-se camí d’Amèrica. En aquest context, l’oposició cortesana va fer córrer el rumor que Godoy planejava segrestar la família reial. L’oposició ja tenia planejat el seu cop.

motin-de-aranjuez.jpg

La matinada del 17 de març escatava el motí, un aixecament protagonitzat per les capes populars (soldats, camperols i treballadors del palau), però dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i amb un objectiu clar: la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la greu crisi que patia el país.

La casa de Godoy, sempre fortament vigilada per la guàrdia reial, va veure’s desprotegida de cop i volta. El totpoderós ministre que va enfrontar-se amb la crisi de l’Antic Règim va haver de refugiar-se a les golfes, amagat sota una catifa, humiliat, fins que va reaparèixer el 19 de març. En aquell moment era una ombra de l’estadista que havia pretès ser, una figura famèlica i assedegada que demanava la seva absolució. El preferit del rei havia caigut definitivament en desgràcia i no es retrobaria amb els vells monarques fins al seu exili francès.

arajuez.jpg

Carles IV també va ser abandonat. Els seus ministres i cortesans van abandonar el vaixell d’un monarca que s’enfonsava presoner dels seus suports a Godoy i Napoleó. Només la coronació de Ferran podia frenar els rebels. Així, el motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV –el qual va abdicar la corona en el príncep Ferran el 19 de març– i Godoy –empresonat i destituït–, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola.

Un motí popular havia acabat amb la monarquia de Carles IV, però un motí teledirigit per Ferran VII i la noblesa. Fins i tot la reina Maria Lluïsa ho tenia clar: “Mi hijo Fernando era el jefe de la Conjuración. Las tropas estaban ganadas por él; él hizo poner una de las luces de su cuarto en una ventana para señal de que comenzase la explosión”. Però la situació era més complexa. No era simplement canviar un monarca per un altre. Els fets d’Aranjuez eren una reacció contra l’absolutisme borbònic i a la recerca de la introducció d’un govern aristocràtic.

EC001698වᓵ

Ferran VII era proclamat rei d’Espanya i entrava triomfant a Madrid el 24 de març davant de l’aplaudiment popular, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

D’altra banda, els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

Els grups polítics antifranquistes a Catalunya

dimecres, 21/11/2012

L’extensió de les mobilitzacions antifranquistes cap a sectors més amplis de la societat en els anys seixanta i setanta va permetre que l’oposició política pogués recomposar-se i créixer fins a tenir la capacitat d’erosionar la dictadura. En aquest sentit, va ser fonamental la renovació dels sectors dirigents i de les polítiques d’oposició mentre que les organitzacions polítiques i sindicals de la vella oposició van esdevenir partits fantasmagòrics o d’uns pocs notables sense gairebé cap tipus d’incidència en les accions de protesta popular que es començaven a desenvolupar.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

D’aquesta manera, s’articulava una nova generació en la lluita antifranquista. La procedència social, cultural i ideològica dels nous militants serà força heterogènia, amb la presència des de joves emigrants andalusos que participaven en les lluites obreres fins a universitaris de les classes benestants o als militants de les organitzacions cristianes de base sensibilitzades pels problemes socials. D’aquesta combinació en sortirà una nova esquerra renovada i força activa. Per tant, des dels anys cinquanta, s’iniciava la decadència del republicanisme i l’anarcosindicalisme per a donar lloc a una difusió més àmplia del marxisme i la redefinició dels valors democràtics.

A Catalunya, l’organització més sòlida de l’esquerra clandestina era el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit que va aconseguir una implantació social considerable com a resultat d’una estratègia política que propugnava la penetració en les organitzacions dels nous moviments socials de masses emergents: les Comissions Obreres, les associacions de veïns, el moviment estudiantil, etc.

Manos.jpg

D’aquesta manera, el partit dels comunistes catalans, aïllat per la resta de l’oposició antifranquista, va ser l’única organització històrica que en aquesta etapa va aconseguir eixamplar les seves influències i organització fins a convertir-se en l’organització obrera més nombrosa de l’oposició. El PSUC cercarà la superació de la divisió entre els vencedors i vençuts a la guerra,  la mateixa tàctica de reconciliació nacional del PCE, per proposar una alternativa democràtica basada en el restabliment de les llibertats nacionals i polítiques, l’amnistia, la millora de les condicions de vida populars, la integració social i política dels obrers immigrants, però a la vegada també s’obrirà cap als sectors burgesos i cap als professionals i intel·lectuals de classe mitjana.

lopez raimundo.jpg

Gregorio López Raimundo

D’altra banda, el Front obrer de Catalunya (FOC), vinculat al Frente de Liberación Popular (FLP) madrileny, cercava la compatibilitat política entre marxisme i cristianisme, rebutjava tant la socialdemocràcia com l’stalinisme i estava influït pels corrents antiimperialistes tercermundistes. D’aquesta manera, enfront de la tesi comunista de la “reconciliació nacional” entre burgesia i classe obrera, el FOC representarà una alternativa socialista revolucionària. Format per una barreja d’intel·lectuals, professionals, estudiants d’origen burgés i alguns treballadors d’origen catòlic, el denominador comú de la seva militància era la manca de lligams amb el passat.

Igualment, el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), sota el lideratge de Josep Pallach, també va aconseguir consolidar-se en aquests anys a l’interior de Catalunya, malgrat les periòdiques caigudes de la seva direcció i les divergències entre els seus nuclis de direcció a França i Barcelona. Amb una clara subordinació a les orientacions de la Internacional Socialista i del PSOE, el seu intent de reconstruir la UGT catalana no va assolir l’èxit. En realitat, el MSC va tenir molta més incidència en el món universitari que en el món laboral.

pallach.jpg

Josep Pallach

Progressivament va començar a emergir un nou nacionalisme de formulacions moderades i una forta impregnació catòlica, desvinculat del catalanisme d’esquerra hegemònic fins el 1936 i que es nodria de la petita i mitjana burgesia. El gran referent d’aquest moviment nacionalista serà el CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya), sorgit el 1954 en relació amb Montserrat i integrat per joves procedents de les organitzacions de l’Església més catalanitzades.

Una de les primeres grans manifestacions de CC va ser la “Campanya de la P”, P de protesta contra el mal govern, la corrupció i l’encariment de la vida. Després van protagonitzar la campanya contra Luis de Galinsoga, el director de La Vanguardia Española, que quan assitia a missa indignat perquè l’homilia es realitzés en català va dir que “todos los catalanes son una mierda”. La difusió de l’incident va començar oralment i després mitjançant pamflets elaborats pels elements catòlics i nacionalistes que demanaven el boicot a La Vanguardia. El descens de les vendes (més de 10.000 exemplars) va suposar que Galinsoga fos cessat i substituït per Manuel Aznar.

FG003671.JPG

Jordi Pujol

Franco va visitar Catalunya el 1960 i va organitzar-se un concert de l’Orfeó Català al que havien d’assistir quatre ministres. El programa incloïa el Cant de la Senyera que a darrera hora va ser prohibida per imposició del governador Acedo Colunga. Els catòlics de CC van aprofitar l’ocasió per a una protesta sonada. Així, la nit del concert van acudir al Palau de la Música unes 200 persones que van reclamar a crits la peça musical prohibida pel règim i intentaren el cant acompanyats de bona part del públic. Els aldarulls van acabar amb la detenció d’unes 20 persones. Entre elles el cervell de l’acció: Jordi Pujol.

Fets del Palau.gif

Fets del Palau de la Música

En canvi, en el panorama de l’oposició catalana durant la primera meitat dels anys seixanta, es produïa la virtual extinció de les forces polítiques més ancorades a l’exili, cada cop més allunyades de la realitat del país. Així, de la històrica CNT no quedaven més que petits grups aïllats i dispersos per l’àrea barcelonina; l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) veia reduïda la seva presència a Catalunya a la figura d’Heribert Barrera mentre que la situació a l’exterior era de crisi continuada, divisió i enfrontament entre els exiliats a Mèxic i la presidència de Josep Tarradellas; i el POUM va deixar d’existir després de la caiguda de la seva direcció el 1952. Només la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va conservar una organització relativament àmplia, tot i que va jugar un paper testimonial en la lluita antifranquista.

Els moviments socials d’oposició al franquisme en els anys seixanta i setanta

dimecres, 14/11/2012

Tot i que el creixement econòmic va ser la principal característica de l’Espanya franquista dels anys seixanta i setanta, el canvi social que va comportar va traduir-se en una conflictivitat social ascendent. Això va suposar el naixement d’una consciència reivindicativa nova, alliberada del passat, dels seus fantasmes i els temors alimentats durant vint anys pel règim. És a dir, una nova lluita desproveïda dels instruments i l’experiència dels antics moviments sindicals.

Moviment obrer. La intensitat de les vagues i les reivindicacions obreres va anar augmentant entre 1960 i 1975. Aquesta conflictivitat va iniciar-se en les zones amb una tradició sindical i reivindicativa més arrelada, com ara Astúries, Guipúscoa, Biscaia o Barcelona, però aviat va estendre’s a zones com Madrid, Vigo, Sevilla, València o Valladolid. Per exemple, el 1962, va tenir lloc a Astúries una vaga de miners que va aviat estendre’s als nuclis industrialitzats de l’Estat, arribant a mobilitzar uns 500.000 obrers durant l’anomenat “maig calent” contra les condicions laborals existents. Com a resposta, el govern franquista va decretar l’Estat d’excepció, va efectuar nombroses detencions i va tancar els detinguts a la presó sense judici.

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg

Font: http://www.publico.es

En el cas de Catalunya, tres factors van determinar la dinàmica del moviment obrer català a partir de 1960: el creixement numèric i la renovació generacional de la classe treballadora, el buit ideològic i la discontinuïtat respecte a les organitzacions anteriors a 1939, i el creixement econòmic i l’augment de la productivitat que van suposar un increment de la possibilitat d’una redistribució més justa dels beneficis i de les expectatives de lluita sindical.

En aquest context, la conflictivitat obrera va estimular el sorgiment d’un sindicalisme al marge de l’oficial. Així, el 1964, van néixer les Comissions Obreres (CC.OO.) a Barcelona, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita laboral (augment de salaris, millora de les condicions de treball) i política (llibertat sindical, drets civils). La nova organització combinava l’acció il·legal (vagues) amb les escletxes legals existents (eleccions sindicals). Per això, les CC.OO. poden definir-se com un moviment sociopolític, unitari, democràtic i independent que va ser capaç d’agrupar el conjunt dels treballadors, més enllà de les seves simpaties polítiques i ideològiques. L’hegemonia comunista en el sindicat seria posterior.

franquista.jpg

Font: http://www.enlucha.org

A més, a partir de 1967, un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes van separar-se de les CC.OO. i van crear la Unió Sindical Obrera (USO). I és que una de les grans novetats d’aquest període va ser la decidida incorporació al moviment obrer antifranquista de nombrosos militants procedents de les organitzacions d’apostolat social de l’Església.

Així, el sindicalisme real i plural de les CC.OO. serà el protagonista, des de l’inici dels anys setanta, de les importants lluites reivindicatives obreres que van marcar els darrers anys de la dictadura. En aquest sentit, els components de reivindicació econòmics seran indissociables del contingut social i antirepressiu d’aquests moviments, que tant recorreran a la Magistratura del Treball, com a la manifestació al carrer i a l’ús dels locals del sindicat vertical, així com a les assemblees en esglésies.

Moviment estudiantil. Un segon element fonamental de contestació al règim es troba en el moviment estudiantil, que des dels anys seixanta va manifestar clarament el seu contingut antifranquista. En aquest sentit, el 1966, en un acte celebrat al convent dels Caputxins de Sarrià, l’anomenada caputxinada, va néixer el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), el qual va acabar amb l’hegemonia del sindicat franquista (SEU) i va esdevenir el dinamitzador de la protesta estudiantil.

Tanmateix, el front universitari aniria creixent fins a abraçar la major part del camp educatiu. A més, aviat es generaria una complicitat entre professors, alumnes i pares que eixamplaria el moviment. D’altra banda, una universitat cada cop més massificada, amb presència abundant de joves d’extracció social mitjana i popular, amb un funcionament acadèmic molt precari i un alt nivell de politització aguditzarà la lluita antifranquista. Per tant, el moviment antifranquista o contestatari articulat des de l’ensenyament va esdevenir un element d’oposició interclassista, molt més divers que el que representava el moviment obrer.

26-SDEUB-grises-foto-El-Temps-1967.jpg

Grisos a la UB. Font: http://www.eltemps.cat

cache_800x600_0044435.gif_800x600.gif

Moviment estudiantil antifranquista. Font: http://www.ub.edu/

Organitzacions veïnals. D’altra banda, a la dècada del 1970, en els barris populars de les grans ciutats va sorgir les primeres associacions de veïns, possiblement l’expressió més evident de directament la relació entre els canvis socioeconòmics i la conflictivitat social de la Catalunya dels anys seixanta i setanta. Impulsades inicialment per una minoria polititzada que reclamava millors condicions de vida i la resolució de les mancances estructurals d’uns barris oblidats per l’administració, aviat derivarien en un moviment veïnal multiforme i força extens. El seu èxit es trobava en la reivindicació de coses que realment eren compartides per la majoria de la població i que legitimaven la seva feina davant el conjunt del veïnat i enfront l’opinió pública.

Tanmateix, l’expressió de les protestes veïnals xocava amb la legalitat i amb les institucions franquistes. És a dir, dins del sistema franquista poca cosa podien fer aquestes associacions. És més, tot i que van intentar adaptar-se a la legalitat del règim, van haver de moure’s en un estatus d’al·legalitat fins després de 1975, quan van ser legalitzades. En qualsevol cas, la conflictivitat veïnal, i el moviment associatiu que amb ella va desenvolupar-se, va contribuir de forma decisiva a millorar les condicions de vida en les barriades populars de les grans concentracions urbanes i, d’altra banda, va tenir uns importants efectes polítics ja que les administracions locals franquistes van patir un important desgast, Va estendre’s una cultura democràtica que seria decisiva pel canvi polític.

129.jpg

Font: http://es.wikipedia.org/

Moviment feminista. Les transformacions de la condició femenina en aquest període van donar pas a la incipient reivindicació dels drets de les dones a l’hora d’assolir la llibertat personal i el mateix estatus professional i social del qual gaudien es homes. Ara bé, el feminisme encara tindria molt camí per recórrer i no seria fins a les dècades següents que es consolidaria plenament.

Una altra Església. La difusió dels postulats del Concili Vaticà II i la preocupació per la injustícia social van propiciar l’aparició, dintre de l’Església, d’actituds crítiques amb la dictadura. Sorgia així un cert canvi d’actituds, un nou dinamisme i un afany de revitalització que contrastava amb la quietud autocomplaent de la llarga postguerra. En aquest sentit, són especialment significatives les declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde demanant la democratització del país, que van suposar la seva expulsió el 1964, i la participació de les organitzacions catòliques JOC i HOAC en les mobilitzacions obreres.

Una part de la jerarquia catòlica, liderada pel cardenal Tarancón, va començar a distanciar-se del règim i van anar estenent-se les actituds antifranquistes entre els nous capellans, uns vicaris joves d’origen urbà, amb inquietuds tant intel·lectuals com pastorals, que no havien viscut la Guerra Civil, però contemplaven la perpetuació del franquisme a la vegada que descobrien la misèria i el descontentament de les classes populars que integraven les seves parròquies. Un exemple el trobem en la insòlita manifestació de 130 sacerdots a Barcelona, l’11 de maig de 1966, en protesta per la repressió dels maltractaments patits pels estudiants detinguts arran de la caputxinada.

El reformisme franquista

dimecres, 7/11/2012

El context d’obertura a l’exterior, desenvolupament econòmic i transformació social dels anys seixanta va suposar que el règim franquista intentés modernitzar la seva estructura política mitjançant un reformisme fonamentat en l’obertura sense democratització i en la reforma de les institucions de govern. L’objectiu final de les reformes era emmascarar alguns dels aspectes més dictatorials del règim per augmentar el consens social i assegurar la continuïtat del franquisme. És a dir, el foment de la prosperitat havia de ser el substitut de la manca de llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’ascens polític de l’almirall Carrero Blanco va significar el reforçament de tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei en el si del govern i una certa marginació de les famílies tradicionals que havien estat la base del règim: falangistes, carlins, militars, catòlics, etc. Ara bé, aquesta marginació no s’ha de confondre amb expulsió del poder ja que Franco sempre va mantenir un cert equilibri entre les forces que havien fonamentat la dictadura. Així, els successius governs franquistes des de 1962 van incorporar ministres de l’àrea tecnocràtica (Alberto Ullastres, Laureano López Rodó), però també joves falangistes de la línia reformista (Manuel Fraga).

decimo_gobierno.JPG

fraga-carrero-blanco.jpg

La nova orientació del franquisme va fer necessari un impuls legislatiu reformista que modernitzés les institucions, apaivagués les tensions socials i canalitzés les discrepàncies existents entre les diferents famílies que integraven el règim.

El 1963 es creava el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), un organisme repressiu que remetia els delictes polítics de la justícia militar a la jurisdicció civil. La creació d’aquest tribunal pretenia suavitzar el perfil dictatorial del règim de cara a l’exterior després de l’escàndol internacional que havia suposat l’execució del comunista Julián Grimau (1963). Ara bé, el 75% de les sentències del TOP van ser condemnes pels encausats. I és que la repressió política va continuar com un dels pilars pel manteniment de l’ordre en l’Espanya franquista.

El 1966 s’aprovava la Llei de Premsa promoguda per Manuel Fraga Iribarne. Amb la nova legislació s’eliminava la censura prèvia i es permetia la publicació de noves revistes periòdiques i de llibres fins aleshores prohibits. Tanmateix, la llibertat d’expressió era un miratge perquè es fixava un sistema de multes i suspensions per aquelles publicacions que superessin els marges de tolerància que marcava la pròpia llei. Igualment, s’establia la possibilitat del segrest preventiu de les publicacions, pràctica que va mantenir-se fins a la Transició.

fraga.jpg

Manuel Fraga

exposicion la codorniz.jpg

Caricatura de Manuel Fraga i la Llei de premsa publicada a la revista satírica "La Codorniz" el 1966

El 1967 es reconeixia, mitjançant la Llei de llibertat religiosa, la igualtat de totes les religions i la llibertat per a la seva pràctica.

La reforma de la Llei de representació familiar de 1967 va permetre l’elecció dels 108 procuradors del terç familiar a les Corts. Tanmateix, aquesta llei era molt restrictiva i només permetia la presentació de candidatures a aquelles persones considerades afins al Movimiento i limitava el dret de vot als caps de família. Igualment, des del 1948 es realitzaven eleccions municipals per escollir els regidors del terç familiar.

La Llei de convenis col·lectius de 1958 va permetre, sempre en el marc del sindicalisme vertical de l’Organización Sindical Española (OSE), la negociació dels salaris i les condicions laborals entre empresaris i obrers. Igualment, van establir-se els jurats d’empresa i va aparèixer la figura de l’enllaç sindical. En aquest marc, les eleccions sindicals de 1966 van suposar un trencament gràcies a l’èxit de les candidatures impulsades pels sindicats clandestins CC.OO. i USO. Tanmateix, la victòria del sindicalisme clandestí va acabar amb l’experiència democràtica en el si dels sindicats franquistes i va comportar la il·legalització de les Comissions Obreres.

1966_archivo_fund_largocaballero.jpg

El 1967 va aprovar-se la Llei de la Seguretat Social que ampliava els mecanismes de cobertura social amb càrrec a l’Estat: assegurança de malaltia, vellesa, viduïtat, etc. Ara bé, no s’ha de confondre aquesta rudimentària protecció social amb la construcció d’un autèntic Estat del Benestar. Al contrari, l’Espanya franquista era un Estat caracteritzat per la manca d’un sistema fiscal rigorós, la inexistència de cap tipus d’equitat social en el repartiment de les càrregues tributàries i greus dèficits en el camp de l’ensenyament i la sanitat pública.

L’edifici institucional del franquisme es va coronar amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat de 1966, una nova llei fonamental que configurava l’Estat espanyol com un regne i definia el sistema institucional segons els principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La llei, aprovada en referèndum, introduïa retocs en algunes lleis fonamentals i depurava el llenguatge de la retòrica feixista, tot i que la ideologia que va inspirar-la es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional.

referendum03.jpg

6145210756_498066d6f8.jpg

Així, la nova llei definia les funcions del cap de l’Estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d’Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l’administració de l’Estat, de l’administració local, de l’economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-1939, però s’introduïa la separació entre les figures del cap de l’Estat i el president del govern. Malgrat això, Franco va continuar exercint ambdós càrrecs fins el 1972, quan va designar Carrero Blanco com a president del govern.

Finalment, el juliol de 1969, Joan Carles de Borbó va ser designat per Franco com a successor al tron espanyol amb el títol de “Príncep d’Espanya”. Aquest nomenament significava la culminació del programa d’institucionalització política del règim franquista impulsat per Carrero Blanco i l’equip de govern tecnocràtic. Així, el 23 de juliol, Joan Carles va jurar lleialtat a Franco, als Principios del Movimiento Nacional i a les lleis fonamentals franquistes. Naixia l’anomenada Monarquia del “18 de Juliol” tot sancionant el trencament amb la legalitat dinàstica i afirmant la legalitat franquista, la qual s’assegurava la continuïtat un cop mort Franco en la figura del Borbó. Tot indicava que el futur del règim estava “atado y bien atado”.

juan_carlos_con_franco.jpg

El Missatge a la Reina Regent de 1888

dissabte, 3/11/2012

El 1887 va produir-se una escissió en el si del Centre Català que trencava amb la unitat del catalanisme i va suposar la marxa de la major part dels seus afiliats, que formarien una nova organització: la Lliga de Catalunya, integrada per homes procedents del grups de la Renaixença com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Joan Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Ferran Alsina. La nova organització tenia un caràcter força més conservador del que havia presentat el projecte de Valentí Almirall, fet que va suposar una major connexió entre la Lliga i els membres de la burgesia catalana, però tampoc era un partit polític preparat per a presentar-se a les eleccions amb una base social definida.

María_Cristina_de_Habsburgo-Lorena.jpg

Maria Cristina d'Àustria

La Lliga de Catalunya va fer seves les reivindicacions d’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil, el proteccionisme i la pràctica d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser l’elaboració d’un Missatge a la reina regent (1888), redactat per Àngel Guimerà i signat per 2.601 persones, adreçat a Maria Cristina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat com ara una participació més igualitària en les despeses de l’Estat i les contribucions militars, la defensa del dret civil o la oficialitat de la llengua catalana, tant a l’ensenyament com a les manifestacions populars. Des de Madrid, el text va ser refusat completament, fet que va contribuir a enfortir el moviment catalanista conservador.

Missatge a la Reina Regent (1888):

Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes peI Cap de l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de sortir mai en temps de pau del nostre territori.

Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana. Que sien catalans els Tribunals de Justícia i totes ses causes i litigis es fallin definitivament dintre del Territori. Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els de l’ensenyança. Que vingui el Cap de l’Estat d’Espanya a jurar a Catalunya ses Constitucions fonamentals, com a condició indispensable, d’antic establerta per a exercir a dreta llei la sobirania en el Principat.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: transformacions socials i culturals

divendres, 2/11/2012

El desenvolupament de la indústria i l’expansió del sector serveis en els anys seixanta van donar lloc a la transformació de les estructures socioprofessionals de la població espanyola. La distribució sectorial de la població és el millor exemple per il·lustrar aquesta transformació: en el conjunt d’Espanya entre 1950 i 1975 els actius agrícoles van passar del 50% al 21%, mentre que els industrials van augmentar del 24% al 38%, i els ocupats en el sector serveis van créixer del 25% al 41%. Aquesta nova estructura va anar acompanyada, lògicament, de l’increment del nombre d’obrers industrials, assolint en el conjunt de l’Estat la xifra de quatre milions.

D’altra banda, a Catalunya, país amb una important tradició industrial, la xifra d’assalariats va ser sempre superior a la mitjana espanyola i va situar-se en xifres similars a les de les regions europees industrialitzades. En conseqüència, la població activa catalana va evolucionar en un doble sentit: va incrementar el seu nombre a causa dels processos migratoris i va experimentar una creixent terciarització. Igualment, les migracions internes i exteriors arribades per la bona marxa de l’economia van accentuar el procés d’urbanització.

219_09.jpg

Igualment, el creixement econòmic afavorirà la reconstrucció d’unes capes socials mitjanes que la guerra i la postguerra havien desmantellat. Així, com a conseqüència d’aquest procés també va augmentar el volum de les classes mitjanes i va consolidar-se una nova burgesia urbana que comprendria des dels estrats més qualificats i ben remunerats de la classe obrera, passant per tècnics, botiguers i professionals, fins a petits industrials i empresaris del sector comercial o agropecuari de comarques. Tanmateix, juntament amb els professionals autònoms, en els anys seixanta i setanta va créixer el nombre de funcionaris de l’Estat i dels professionals qualificats dedicats a la gestió industrial o financera i a les activitats terciàries.

D’aquesta manera, en poc més d’una dècada, la societat espanyola i catalana va transformar-se profundament per avançar cap a unes pautes socials i uns hàbits culturals propis de les societats industrialitzades occidentals. Ara bé, aquesta millora relativa del nivell de vida va coexistir amb grans desequilibris i mancances bàsiques d’equipament col·lectiu que presentaven un fort contrast amb el desenvolupament econòmic.

En primer lloc, l’augment del poder adquisitiu va fer possible l’entrada del país en la societat de consum. Aquest fet es va viure amb una gran intensitat perquè es partia des d’uns nivells molts baixos i en va consolidar en menys d’una generació. D’aquesta manera, les llars espanyoles i catalanes van conjurar definitivament el fantasma de la fam i van deixar-se temptar per l’àmplia oferta de béns de consum que inundaven el mercat. Així, les cases van començar a equipar-se amb els nous electrodomèstics: frigorífic, rentadora, televisor, etc., articles que gràcies a la venda a terminis semblaven estar a l’abast de les economies més modestes. Al mateix temps, es va popularitzar l’ús i adquisició de l’automòbil, sobretot a partir de la comercialització del SEAT 600, de producció nacional, una de les expressions més importants i simbòliques del nou clima socioeconòmic.

D’altra banda, el nivell educatiu de la població espanyola va millorar considerablement. En aquest sentit, el 1970, la Llei General d’Educació va remodelar tot el sistema educatiu i va suposar un augment de la població escolaritzada, des de l’ensenyament primari fins a la universitat, i el creixement de les inversions estatals en educació. En conseqüència, l’analfabetisme va disminuir dràsticament fins a assolir els nivells dels països de l’entorn europeu. Ara bé, això no pot amagar realitats com que en aquest període el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula.

los-sirex-san-carlos-club-front.jpg

També la família va començar a experimentar canvis significatius. Així, la família extensa de tradició rural va començar a veure’s substituïda per la família de tipus nuclear típica del món urbà industrial.

De la mateixa manera, els joves van començar a viatjar a l’estranger i van introduir a Espanya noves idees i pautes de comportament que aprofundien les transformacions socials. Així, consum dels joves començarà a diferenciar-se clarament per adquirir unes pautes pròpies. En resposta, el règim acabarà autoritzant algunes noves expressions culturals com els primers concerts. Apareixeran a Espanya grups musicals similars als que estan triomfant a la resta del món (Sirex, Formula V, etc.). Les noves pautes comercials i culturals arribades d’Europa acabaran derivant en un nou model de joventut.

Moda.Minifalda.jpg

Igualment, en aquesta conjuntura, la condició femenina també va canviar de forma substancial trencant amb els tabús més tradicionals i reaccionaris. D’aquesta manera, la dona va començar a abandonar el seu paper tradicional de mare i esposa per incorporar-se al món dels estudis i al treball remunerat, sobretot en activitats administratives i de serveis. Així, moltes de les dones que arribaven a l’edat adulta en la dècada de 1970 ja van assolir un nivell d’estudis equiparable al masculí i va començar a presentar-se com portadores d’una nova mentalitat que defensava la llibertat i la realització personal femenina, a la vegada que rebutjaven moltes de les normes socials imperants. Igualment, lligat a l’emancipació femenina, les dones de l’anomenada “generació ie-ié” van impulsar un nou estil caracteritzar per l’ús de la minifaldilla, els pantalons de pota d’elefant o el bikini que trencava amb els models anteriors.

Finalment, cal tenir present la renovació de l’Església derivada del Concili Vaticà II, el qual va tenir un impacte decisiu en determinats sectors eclesiàstics, fonamentalment de base, que van començar a allunyar-se del règim. Tot això coincidia amb una creixent secularització de la societat espanyola que va traduir-se en una acusada disminució de la influència social de l’Església.

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: creixement demogràfic i migracions interiors i exteriors

dimarts, 30/10/2012

Evolució demogràfica. En la dècada de 1960, la població espanyola va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle XX, passant de 30,4 milions d’habitants el 1960 a 33,8 el 1970. Aquest creixement general s’explica pel descens de la mortalitat, especialment l’infantil (del 6,6 per mil el 1950 al 1,9 per mil el 1975), i per una natalitat elevada com a resultat de la millora de les condicions de vida i les polítiques natalistes promogudes pel règim franquista (la taxa de fecunditat va situar-se en 2,8 fills per dona). De la mateixa manera, en el conjunt d’Espanya va produir-se un augment de l’esperança de vida: entre 1960 i 1975 va passar de 67 a 70 anys en el cas dels homes i de 72 a 76 anys per a les dones.

568px-Variación_de_la_población_española_entre_1950_y_1981.png

En aquest context, l’evolució demogràfica de Catalunya va experimentar un important canvi durant el franquisme. Així, si el 1940 la població catalana era de 2.890.974 habitants, en els anys setanta aquesta ja superava els cinc milions i mig, un creixement molt més accelerat que el de la resta de l’Estat. Com a conseqüència dels moviments migratoris, la natalitat catalana va situar-se per sobre de la mitjana espanyola, cosa que no s’havia produït en tot el segle. D’aquesta manera, la piràmide d’edats catalana va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.

5b3598e6d66b675080a4761eadddd7fb.png

Evolució demogràfica de Catalunya en el segle XX

13pir2.jpg

Moviments migratoris. El creixement demogràfic espanyol va anar acompanyat d’importants moviments de població. En aquest sentit, el procés de reconversió, mecanització i modernització agrària va deixar sense treball molts pagesos, els quals van veure en l’emigració la possibilitat de trobar un treball que ja no existia en el seu punt d’origen. Això va produir, durant la dècada de 1960, un intens èxode rural que buscava fugir d’unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser les principals proveïdores d’aquests moviments migratoris.

En conseqüència, l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, etc.–. El nou fenomen demogràfic va prendre importància a partir de 1959, inserint-se dins d’un corrent que, fins el 1965, portaria cap els països industrialitzats de l’Europa occidental a més d’un milió de ciutadans espanyols, la desena part dels actius demogràfics, atrets per la seva eufòria econòmica expansiva. L’emigració sortida de Catalunya cap a l’estranger va suposar el 5,17% del conjunt d’Espanya.

otrasdos.jpg

Però les migracions interiors van ser encara més espectaculars: entre 1962 i 1973 quatre milions de persones van canviar de residència. Així, procedents de les regions agrícoles, els immigrants van instal·lar-se en les zones de més dinamisme econòmic de l’Estat: Madrid, el País Basc, València i Catalunya.

En el cas de Catalunya, aquest moviment migratori va ser especialment intens. El primer determinat del flux migratori va ser la demanda de treball catalana. En conseqüència, entre 1940 i 1975, 1,8 milions d’immigrants van establir-se a la Catalunya franquista, un dinamisme demogràfic desconegut en la història del país. Els immigrants procedien fonamentalment d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, tot i que també trobem immigració interior procedent de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.

161147_11282_0012_s1.jpg

Aquest procés migratori va realitzar-se sense cap tipus de planificació i va tenir importants conseqüències socials, a la vegada que va provocar forts desequilibris territorials. Així, la immigració va tendir a assentar-se de manera molt concentrada en algunes àrees del país: a la província de Barcelona van instalar-se prop del 90% dels immigrants, especialment a les comarques més industrialitzades. Els municipis preferents seran Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi o Sant Adrià del Besòs.

Aquestes poblacions van créixer fins a frec de la saturació i sense comptar amb les infraestructures necessàries. El balanç demogràfic de la primera meitat dels anys seixanta va suposar un creixement molt desequilibrat amb comarques que van augmentar la població fins a un 50% (Baix Llobregat) i altres que van perdre més del 10% (Pallars Sobirà). El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficit de serveis socials bàsics van caracteritzar l’urbanisme del tardofranquisme.

1960

D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, van acumular-se nous habitatges en barris perifèrics construïts de forma deficient i infradotats d’equipaments. Milers de persones van amuntegar-se en pèssimes condicions higièniques i sense cap possibilitat d’inserir-se en la vida social. D’entre els dèficits més clamorosos cal destacar que el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula. També hi havia una escassetat d’ambulatoris, dispensaris i centres assistencials per a la tercera edat: amb prou feines hi havia 5 llits per cada mil habitants quan l’OMS en recomana 12.

Finalment, en paral·lel al creixement de la població, els moviments migratoris van comportar una forta redistribució espacial dels seus efectius a Catalunya. Així, a més de l’impacte de la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat, també va produir-se una important emigració des del camp català cap a les zones més industrialitzades que va traduir-se en el creixement de la conurbació barcelonina i l’eix Tarragona-Reus. Tot això va provocar un important desequilibri territorial, amb el despoblament progressiu de comarques com la Terra Alta, el Priorat, els dos Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell o la Vall d’Aran que van accentuar la seva tradicional baixa densitat de població.

El Memorial de Greuges de 1885

dissabte, 27/10/2012

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra i els intents d’unificació del dret civil van mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges, el primer acte polític del catalanisme a Espanya.

memorial-b.jpg

El Memorial, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La inesperada mort del monarca, el mateix 1885, va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte als cercles polítics de Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar el primer acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut políticament en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols, que moment només havia defensat el proteccionisme econòmic i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885):

No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión, desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación española.

Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguno de los que se siguen en los gloriosísimos Imperios de Austria-Hungría y Alemania, y en el Reino Unido de la Gran Bretaña, sistema ya seguido en España en los días de nuestra grandeza.

Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa.

Señor: se nos arrebató nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa, para ser substituido, primero por el sistema castellano, y hoy por una copia imperfecta y viciosa del sistema francés.

No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en conversaciones familiares; desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales muchas veces, y por muy ilustrados que sean, ni los jueces entienden a los testigos y procesados, ni éstos entienden a los jueces.

Y como si todo esto no fuera bastante, hace tiempo que viene amenazándose, y hoy se intenta con empeño destruir, o cuando menos adulterar, nuestro derecho civil, base indeleble de la robusta y moral organización de la familia catalana y de nuestra propiedad, que va aumentando y creciendo a medida que unas generaciones suceden a otras generaciones.

A fuerza de trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años a esta parte, y últimamente lo ha sido y lo es por medio del tratado con Francia y del proyecto de modus vivendi con Inglaterra.

Preciso es reconocer que la industria de nuestro país ha debido hacer grades esfuerzos para sostenerse y aún aumentar en ciertos ramos, en medio de la inestabilidad legislativa y falta de fijeza de criterio gubernamental con que ha debido luchar. La situación normal de nuestro país ha sido durante muchos años la de guerras civiles, revolución, crisis y pronunciamientos continuados. A pesar de que la tendencia llamada librecambista no ha logrado hasta ahora sus soluciones radicales a la legislación económica, se ha manifestado, sin embargo, constantemente en todas las situaciones y desde hace muchos años, ser una espada de Damocles suspendida sobre la producción. Quedan todavía aranceles más o menos protectores, pero no representan ninguna garantía de estabilidad […].

Lo dejamos ya expuesto: el núcleo de nuestro centro industrial más importante es la manufactura algodonera, que ha creado la atmósfera que vivifica no solo a las industrias accesorias, sino también a las que como más desligadas aparecen y que no podrían prosperar si esta atmósfera llegara a faltarles. A la manufactura de algodón le sigue sin duda en mucha importancia la lanera, que tiene con ella muchos puntos de relación y contacto. La plétora industrial de la Gran Bretaña, casualmente, se muestra más que en otros ramos, en su producción algodonera y lanera.

¿Cómo ha de competir nuestra industria débil y contrariada, con la más robusta, pletórica, de la nación británica? Nosotros, a fuerza de trabajo y de constancia, hemos logrado en medio siglo establecer dos millones escasos de husos, con los que elaboramos, en números gruesos, doscientas mil balas de algodón anualmente; la Gran Bretaña, con sus cuarenta y cinco millones de husos transforma cada año, por lo general, en números finos, tres millones y medio de balas de algodón, o sea, más de la mitad de lo que en Norteamérica se produce […]. La lucha es desigual a todas luces: no es difícil predecir de cuál de las dos partes será la victoria […].

Les limitacions del desenvolupament econòmic durant el franquisme

dimecres, 10/10/2012

El creixement econòmic d’Espanya en la dècada dels anys seixanta del segle XX va ser qualificat reiteradament per les autoritats franquistes com el “miracle econòmic espanyol”, fins al punt que aquesta expressió va convertir-se en un tòpic que en determinats entorns arriba fins el present. Així, el règim franquista va presentar el desenvolupament econòmic com el resultat dels encerts del govern en la política econòmica i dels plans del desarrollismo que havien dirigit i liderat el creixement.

En realitat, aquest “miracle econòmic espanyol” no va ser el resultat directe de les directrius econòmiques franquistes, sinó la conseqüència de la integració d’Espanya en el mercat internacional i l’aprofitament de l’economia expansiva, els trenta gloriosos, que vivia l’Europa de la postguerra mundial. D’aquesta manera, la transformació d’Espanya en un país industrial i relativament modern en el marc del franquisme. Ara bé, aquest procés va produir-se malgrat la dictadura i no gràcies a la seva política econòmica.

800px-1949_5_pesetas.jpg

Més enllà de la propaganda que impregna alguns discursos econòmics, les dades ens indiquen que el règim franquista va ser un obstacle més que no pas un impulsor del creixement econòmic dels anys seixanta. L’anàlisi del model econòmic de la dictadura i l’èxit teòric del desarrollismo no ens pot fer oblidar que fins el 1959 Espanya va estar sotmesa a un model econòmic autàrquic de tarannà feixista que va portar el país a la ruïna. Va ser el fracàs estrepitós de l’autarquia el que va determinar el pas cap a l’aperturisme i el desarrollismo i no una seqüència planejada des del govern.

Encara més, la causa del creixement i el desenvolupament econòmic no va ser la política aplicada des del govern, sinó l’impuls inversor exterior i les paupèrrimes condicions de treball que patien els espanyols.

Cal tenir en compte que el marc polític de la dictadura va garantir una conflictivitat laboral molt reduïda (però no inexistent), una pressió fiscal escassa i uns salaris més baixos que en els països de l’entorn europeu. Això sumat a una pretesa estabilitat política fonamentada en la supervivència del règim dictatorial. En conseqüència, els beneficis empresarials eren força elevats, fet que va estimular les inversions procedents de l’estranger, especialment per part d’empreses multinacionals.

El sistema de control de la força de treball mitjançant els sindicats verticals va permetre el manteniment d’uns costos salarials significativament més baixos que en els països veïns i permetia una salvaguarda de la competitivitat de l’economia. És a dir, el “miracle econòmic” es fonamentava en un creixement que defugia de la necessitat urgent de reestructurar la producció per aconseguir una millor eficiència i una posició internacional més sòlida.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

D’altra banda, el creixement dels anys seixanta va polaritzar-se en els sectors industrial i terciari, mentre que el sector agrari va restar relativament abandonat. En conseqüència, el camp espanyol va veure’s condemnat a una situació de retard i subdesenvolupament que va comportar un immens èxode rural cap a les ciutats i l’estranger.

Tanmateix, l’escassa despesa en investigació i la feblesa endèmica del sector financer espanyol van consolidar la dependència exterior, tant en tecnologia com en inversió de capitals. És a dir, l’economia espanyola va haver de recórrer a la compra de patents i a la importació de maquinària, fet que sotmetia el país als ritmes de creixement de l’exterior i a les decisions d’inversió de les empreses estrangeres.

Igualment, tot i l’increment del 40% en la renda per habitant que va produir-se entre 1960 i 1975, la realitat és que aquesta xifra no pot ocultar que el nivell de vida va mantenir-se per sota de la mitjana dels països industrialitzats de l’Europa occidental. El franquisme no va preocupar-se per la redistribució de la riquesa generada pel creixement a través de la introducció d’un sistema fiscal modern i progressiu, com tampoc va impulsar les infraestructures necessàries per donar solidesa i continuïtat al creixement.

El progrés del sector terciari durant el franquisme

dimecres, 3/10/2012

Entre 1959 i 1973 va produir-se un augment considerable del pes dels serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Aquest procés s’explica per l’intensa urbanització del país, l’augment de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de transport i de comunicació, l’increment del nombre de treballadors de l’administració pública, i, especialment, per l’eclosió del turisme com a motor econòmic. En canvi, en el cas de Catalunya, a diferència del que s’observa en el conjunt espanyol, en aquest període el sector terciari va mantenir-se per darrera de la indústria i va caracteritzar-se per una presència menor de funcionaris de l’Estat.

El sector terciari va beneficiar-se fonamentalment del boom turístic que va produir-se des de l’inici de la dècada dels anys seixanta, el qual va comportar una font d’ingressos elevats i un increment exponencial de l’activitat hotelera i els serveis complementaris. Gràcies a la prosperitat de l’occident europeu, la generalització de les vacances pagades als treballadors i per la baixa cotització de la pesseta van començar a arribar masses de turistes que escollien Espanya com a destinació preferent pel clima càlid i les platges. Tanmateix, cal tenir present que el turisme aleshores era un fenomen territorialment molt localitzat.

El litoral català es trobava en l’escàs 20% del territori espanyol que va rebre la marea turística. Així, més del 30% dels visitants estrangers a Espanya (fonamentalment alemanys, francesos, holandesos, belgues i suïssos), tenien com a destinació Catalunya. En conseqüència, la capacitat hotelera de la Costa Brava va duplicar-se en tres anys i van començar a proliferar blocs d’apartaments i a improvisar-se els serveis complementaris que el turisme requeria. A més, paral·lelament, es va desenvolupar amb força la nova zona turística de la Costa Daurada que era de caràcter més popular i oberta a un flux turístic que començava a arribar des de l’interior de l’Estat espanyol.

6395455663_b0c6894a6f_z.jpg

6a00d8341bfb1653ef01538f235009970b.png

6a00d8341bfb1653ef015432f72c00970c.png

D’altra banda, les necessitats de finançament derivades de la industrialització accelerada del país van propiciar també el creixement del sector bancari, el qual va invertir capitals abundants en empreses industrials i va obtenir grans beneficis.

Finalment, el comerç internacional també va experimentar canvis significatius en aquest període. El volum va augmentar en xifres absolutes i va modiificar-se la seva composició. Per primera vegada en la història contemporània d’Espanya les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles i els béns acabats van convertir-se en els productes principals que nodrien les exportacions a l’estranger. D’altra banda, les importacions també van experimentar un creixement, numèricament encara més gran com a conseqüència dels anys d’autarquia, destacant les importacions de béns d’equip per a la renovació industrial, els productes energètics i les matèries primeres. D’aquesta manera, la balança de pagaments va mantenir-se en xifres negatives al llarg del període.