Entrades amb l'etiqueta ‘Espanya Contemporània’

Picasso: Guernica

dijous, 9/05/2013

El 26 d’abril de 1937 la capital històrica del nacionalisme basc va ser destruïda per l’aviació alemanya en el que es considera com el primer bombardeig indiscriminat de la guerra contemporània sobre la població civil, una massacre sense cap justificació. És a dir, l’únic objectiu de Franco en ordenar el bombardeig de la població a mans de la Legió Còndor era terroritzar la població civil ja que Guernica era un objectiu sense cap rellevància ni militar ni estratègica.

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973), el geni malagueny a qui s’havia encarregat de pintar un gran mural per al Pavelló de la República a l’Exposició Universal de París del 1937, va immortalitzar els fets en l’enorme llenç, el Guernica, que, realitzat en un temps rècord, esdevé un al·legat simbòlic a favor de la pau i el progrés, una composició nascuda des del dolor i la ira que s’ha convertit en una icona universal. Una denúncia de la barbàrie i una afirmació rotunda de que l’art no pot existir al marge de la realitat.

guernica.jpg

Picasso, que havia mantingut unes relacions ambigües amb els pintors surrealistes, mostra a l’espectador un repertori d’imatges obsessives que situen l’obra dins del mon creatiu del surrealisme; tot això sense renunciar a les formes geometritzants del cubisme ni a la força dramàtica de les imatges expressionistes. En definitiva, el pintor malagueny condensà les seves etapes pictòriques anteriors per convertir el quadre en tot un manifest sobre l’art de la primera meitat del segle XX.

El Guernica prescindeix del color i juga amb la forma i la llum per posar en escena una gran varietat de recursos expressius: la il·luminació violenta i desigual, quasi tenebrista, els mites representatius del poble espanyol, la deformació dramàtica de les figures, el desordre de la composició, la fragmentació dels cossos, les mans que s’alcen en un gest desesperat, les boques desmesuradament obertes en un crit d’horror… Una composició que renovava profundament la idea de la pintura èpica i la de la mural.

guernica 1.jpg

El toro i el cavall, símbols representatius del poble espanyol, dominen la composició. Un toro representat com a element de brutalitat emergint sobre una dona que sosté en els seus braços un nadó mort, una pietat laica del segle XX. I el cavall que sacseja el morro en un renillo de terror, imatge simbòlica del poble perseguit i il·luminat per la llum, vell símbol d’una vida quotidiana esquarterada per la guerra. El conflicte unifica en el dolor homes, dones, animals i coses. Tot esclata, tot es destrueix per la guerra.

guernica 2.jpg

Les figures i els objectes representats impressionen per la seva força simbòlica: la boca oberta de l’home que es troba estirat a terra, la mirada de terror que es perd en l’infinit, el braç esquarterat i desproporcionat en proporció amb la cara, l’espasa trencada de la qual neix una flor com a símbol d’esperança i metàfora de la pau somiada… Són aquests petits detalls, símbol perfectament identificables arreu del món, els que converteixen el quadre en una icona universal.

guernica 3.jpg

De les diferents figures que Picasso va representar crida l’atenció una al·lusió a la tradició artística cristiana amb un llenguatge propi del segle XX: una crucifixió laica. Un home crida la seva desesperació al món davant l’horror del bombardeig des de la presó d’una casa derruïda i en flames.

guernica 4.jpg

I, finalment, les dones. En un escenari de runes i destrucció emergeixen dues cares femenines, de tall clàssic, que criden desesperadament en el seu intent de fugir de l’horror, d’un món destruït per la violència. Poden ser els rostres transfigurats de Dora Maar i Marie-Thérèse Walter, les companyes de Picasso en aquell període? No ho podem descartar.

guernica 5.jpg

En resum, el Guernica és una imatge colpidora que no només era una petició desesperada d’ajuda en favor de la República espanyola, sinó que també era un crit d’alerta colpidor, gairebé profètic, sobre la tragèdia que estava a punt de caure sobre Europa. Aquestes imatges fragmentades, aquestes imatges terribles, són avui un símbol de la lluita per la pau i la llibertat. El crit de dolor i desesperació de la humanitat davant dels horrors de la guerra i la bogeria de la violència i destrucció convertit en una icona universal que no deixa de ser una obra d’art magistral.

José Luis Sampedro, compromís i lucidesa

dimarts, 9/04/2013


7 de març de 1966: Fraga a Palomares

dijous, 7/03/2013

El 17 de gener de 1966 es va produir un accident nuclear a Palomares (Almeria): dos avions nord-americans es van desintegrar instantàniament durant unes maniobres i van caure en flames sobre la terra i el mar deixant caure quatre bombes termonuclears. El 7 de març, l’aleshores Ministre d’Informació i Turisme espanyol, Manuel Fraga, es banyava a Palomares acompanyat d’Angier Biddle Duke,l’ambaixador dels Estats Units, per demostrar que no hi havia risc de contaminació radioactiva, malgrat que haguessin caigut bombes termonuclears a la platja. Tota una astracanada que acompanyaria Fraga al llarg de la seva vida. Actualment, la realitat és que Palomares és la localitat més radioactiva d’Espanya tot i que no s’han descobert indicis de problemes de salut especifics entre la població local.

fraga-palomares.jpg

La Transició: la Constitució de 1978

dilluns, 4/02/2013

Immediatament després de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i de la signatura dels Pactes de la Moncloa a l’octubre, tot i que la cambra mai va declarar-se constituent, i sota la garantia del control governamental del procés gràcies a la majoria absoluta, es van iniciar les tasques de redacció d’una constitució democràtica per al conjunt de l’Estat espanyol. Els ponents de la comissió redactora van ser parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts: Miguel Herrero de Miñón (UCD), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Gabriel Cisneros (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), Jordi Solé-Tura (PCE-PSUC), Manuel Fraga (AP) i Miquel Roca (CiU).

padres-constitucion-1978.jpg

Les negociacions sobre el redactat final de la Constitució van allargar-se fins l’octubre de 1978. Seguint la política de consens, la fase final de la construcció de la nova democràcia espanyola es fonamentaria en la negociació i l’acord entre les diferents forces polítiques tant a la dreta com a l’esquerra democràtiques. Finalment, el text va ser aprovat pel Congrés de Diputats per 325 vots favorables, 6 en contra (Euzkadiko Ezquerra i cinc membres d’AP) i 14 abstencions (PNB i alguns diputats d’AP).

Després d’una intensa campanya institucional, la Constitució va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978 amb una aclaparadora victòria del “sí” del 87% dels vots. Tanmateix, el text constitucional va ser aprovat amb un abstencionisme del 33%, és a dir, els vots favorables suposaven un 58% del cens electoral.

20070712klphishes_59_Ees_SCO.png

referendum-constitucional-provincias-1978.png

La reduïda manifestació en el referèndum posava de manifest el desencant i l’esgotament de la població espanyola amb la política després del llarg procés de transició. Tot i el relat mitificat d’aquells dies, la realitat és que a l’esquerra existia la sensació que la reforma democràtica i social profunda que necessitava Espanya havia fracassat. Igualment, entre alguns sectors conservadors i entre els nostàlgics del franquisme es creia que la Constitució havia fet massa concessions socials i nacionals.

Així, des d’una certa ambigüitat calculada per no incomodar determinades forces polítiques i l’exèrcit, Espanya es convertia en un Estat social i democràtic de dret organitzat com una democràcia parlamentària. Així, la Corona veia limitades les seves funcions a tasques representatives i l’exèrcit quedava finalment sotmès al poder civil. Igualment, la Constitució fixava el caràcter no confessional de l’Estat, abolia la pena de mort i desenvolupava una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques.

Constitucion_de_1978.jpg

cons.png

La Constitució de 1978 també recollia els principis de la política social i econòmica i reconeixia el capitalisme mitjançant la llibertat de mercat, amb la possibilitat, això sí, d’introduir la planificació econòmica a través de la intervenció de l’Estat en la propietat per motius d’interès públic. Territorialment, l’Estat s’organitzaria en municipis, províncies i Comunitats Autònomes, donant lloc a l’Estat de les Autonomies. El castellà era declarat llengua oficial de l’Estat, però les llengües pròpies de les nacionalitats històriques adquirien caràcter cooficialitat a les autonomies. també s’establia un Tribunal Constitucional que vetllaria pel seu compliment. Finalment, s’introduïen els mecanismes necessaris per a la reforma de la Constitució.

Constitució espanyola de 6 de desembre de 1978:

Preámbulo

La Nación Española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de:

Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las Leyes conforme a un orden económico y social justo.

Consolidar un Estado de Derecho que asegure el imperio de la Ley como expresión de la voluntad popular.

Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.

Promover el progreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.

Establecer una sociedad democrática avanzada, y colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los pueblos de la Tierra […].

Título preliminar

Artículo 1

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Artículo 2

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos […].

Artículo 6

Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 7

Los sindicatos de trabajadores y las asociaciones empresariales contribuyen a la defensa y promoción de los intereses económicos y sociales que les son propios. Su creación y el ejercicio de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.

Artículo 8

Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional […].

La Transició: la construcció de la democràcia

dijous, 17/01/2013

Els mesos següents a l’aprovació de la Llei de Reforma Política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, així com discrets contactes amb el Partit Comunista, per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar els partits polítics i establir les condicions per a la celebració d’unes eleccions generals. L’oposició considerava que les qüestions decisives per a consolidar el procés de Transició iniciat amb el referèndum eren el desmantellament de les institucions més emblemàtiques del franquisme i l’establiment de les condicions de participació en unes futures eleccions. En paral·lel, al carrer, als llocs de treball, a les universitats i a les associacions de veïns es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.

El primer pas va ser la publicació d’una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una àmplia amnistia pels delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics, amb l’excepció del Partit Comunista, Esquerra Republicana de Catalunya, i les organitzacions de l’esquerra radical. De la mateixa manera, es va dissoldre el Tribunal de Orden Público (TOP) i es va iniciar el desmantellament del Movimiento Nacional i la seva premsa, així com el sindicalisme vertical de CNS.

adolfo-suarez.jpg

Adolfo Suárez

_197823_72229755.JPG

Felipe González

carrillo-1977-mitin.jpg

Santiago Carrillo

Per assolir l’èxit, la confrontació amb el govern de Suárez havia de ser política i pacífica, a la recerca de pactes que conduïssin cap a la democràcia. L’oposició democràtica, en conseqüència, no va dubtar a l’hora de manifestar la seva repulsa per la via violenta com a camí per arribar a l’establiment d’un règim de llibertats plenes. Ara bé, el canvi polític que s’estava gestant va provocar un desencantament en una part de l’esquerra que considerava que el trencament amb el franquisme no era suficientment radical. Així, una part de l’extrema esquerra (FRAP, GRAPO i ETA) va intensificar la seva acció terrorista per aconseguir una ruptura revolucionària que anés més enllà d’una possible reforma des de l’Estat o d’una ruptura de caràcter democràtic.

De la mateixa manera, la ultradreta i els immobilistes van trobar en el procés de reforma política la justificació necessària per a mobilitzar-se. Les organitzacions d’extrema dreta, com ara Cristo Rey, van apel·lar directament a la violència per aturar la reforma democràtica: crema de llibreries, apallissament de militants de partits i sindicats, boicots dels actes de l’oposició democràtica… L’objectiu era evident: crear un ambient de terror que evités la reclamació de les llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’acció més sagnant de la ultradreta la trobem en l’assassinat, el gener de 1977, de sis advocats laboralistes propers al PCE al carrer Atocha de Madrid. Tanmateix, l’enterrament dels morts va convertir-se en una multitudinària manifestació de repulsa contra les accions de l’extrema dreta franquista i la possible protecció de que semblaven gaudir aquestes organitzacions per part de les forces de seguretat de l’Estat.

2984897688_c6cf0374d7.jpg

14.jpg

En aquest context, el govern, debilitat davant de les acusacions de l’oposició de mostrar-se tou davant de l’exèrcit i les restes del franquisme, i conscient de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions democràtiques, va veure’s obligat a recuperar la iniciativa. Així, Suárez, l’abril de 1977, va legalitzar el Partit Comunista, a la qual s’oposaven radicalment els immobilistes i amplis sectors de l’exèrcit. I a continuació, garantint la legitimitat democràtica gràcies a la participació dels comunistes, va convocar eleccions generals pel 15 de juny de 1977.

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates. El nom de la mateixa coalició era tota una declaració d’intencions: Centro, per distanciar-se de tant de la dreta reformista identificada amb el franquisme com de l’esquerra; i Democrático, per legitimar la renúncia al franquisme que havien realitzat els seus dirigents.

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8.

votos 1977.png

Elecciones_generales_españolas_de_1977.png

Així, el mapa electoral espanyol va configurar-se com un sistema bipartidista imperfecte en el qual UCD i PSOE aplegaven el 63% dels sufragis. Els resultats de les eleccions demostraven que Espanya volia un canvi de règim, però que aquest seguiria conduit des de la moderació política de la UCD d’Adolfo Suárez que constituiria el primer govern democràticament legitimat des de 1936. Igualment, el PSOE emergia com el primer partit de l’esquerra gràcies a una generació de joves polítics que semblava oferir un projecte polític adequat per a la nova conjuntura del país.

En canvi, a la dreta la gran derrotada va ser l’Alianza Popular de Manuel Fraga, un líder que malgrat haver estat un dels impulsors del reformisme franquista havia destrossat la seva imatge davant de la ciutadania arran de la política repressiva practicada en el Ministeri de la Governació durant el govern d’Arias Navarro. I a l’esquerra els grans derrotats van ser els comunistes del PCE, un partit que havia liderat l’antifranquisme però que arribava a 1977 sense la necessària renovació generacional i amb problemes per transmetre la imatge de pactisme, modernitat i moderació que reclamava la ciutadania.

La Transició: la crisi econòmica i els Pactes de la Moncloa

dilluns, 14/01/2013

La fi del franquisme i la Transició d’Espanya cap a la democràcia van coincidir amb una crisi econòmica internacional desfermada arran d’una gran pujada dels preus del petroli el 1973. Les característiques de l’economia espanyola van fer que la crisi energètica derivés en una crisi industrial que va comportar uns índex d’atur elevadíssims i un procés inflacionista que va assolir taxes superiors al 20% anual. D’aquesta manera, la crisi econòmica dels anys setanta va traduir-se a Espanya en una caiguda de les exportacions, una forta davallada dels ingressos procedents del turisme i el retorn d’un nombre considerable d’emigrants procedents dels països europeus també afectats per la crisi.

Entre 1973 i 1977, els governs franquistes i predemocràtics de Carlos Arias Navarro i Adolfo Suárez no van afrontar les mesures urgents i pertinents per combatre la crisi. Unes polítiques d’ajustament econòmic en plena crisi política terminal del franquisme i en l’inici de les reformes democràtiques podien conduir a greus confrontacions socials que podien desestabilitzar el procés i, per tant, havien d’evitar-se. Tanmateix, arribats a 1977, la urgència d’afrontar el sanejament i la modernització d’una economia marcada per les grans taxes d’inflació, les fallides empresarials, una taxa d’atur desfermada i la creixent mobilització del moviment obrer convertien la lluita contra la crisi econòmica en un element central.

39-55.JPG

Només després de la victòria electoral de la UCD el 1977, amb la tranquil·litat i legitimitat que aquesta conferia al govern Suárez, es va donar pas a les dures mesures restrictives que buscaven atacar la crisi econòmica. Tanmateix, Suárez era conscient de la impopularitat de la política econòmica que volia emprendre i, per aquesta raó, va voler trobar un pacte d’Estat amb les altres forces parlamentàries i amb els sindicats. L’inici de les converses proposada pel govern de la UCD ràpidament va ser recolzada pel PCE i el PSOE, així com per la dreta, la patronal i els representants sindicals. D’aquesta manera, la redacció de la nova Constitució va veure’s condicionada des del govern per la “bona voluntat” a l’hora de fer possible el pacte econòmic i social.

Els dies 8 i 9 d’octubre de 1977 van reunir-se, en el Palau de la Moncloa, representants del govern de la UCD amb delegats del PSOE, del PCE, d’AP, de CiU, del PNB, dels sindicats i de la patronal amb l’objectiu de pactar un programa de sanejament econòmic mitjançant la lluita contra la inflació i l’establiment d’un pacte d’actuació política reformista en el camp econòmic que assegurés que els costos de la crisi es repartien de manera equitativa. Els acords als quals van arribar, els anomenats Pactes de la Moncloa, van ser signats el 25 d’octubre.

pactos-de-la-moncloa.jpg

Per controlar la inflació i els preus, a més de devaluar fortament la pesseta, es va dissenyar una estratègia de control i reducció de la despesa pública. Igualment, es va acordar un programa que buscava racionalitzar el consum d’energia, una política de rendes que tendís a la moderació salarial, la reducció de les quotes de la Seguretat Social percebudes de les nòmines dels treballadors, la moderació dels costos financers, i la liberalització dels mercats.

De la mateixa manera, van establir-se un conjunt de reformes estructurals, fiscals, laborals i d’elaboració d’un veritable Estat de Benestar. Així, la reforma tributària va introduir l’impost sobre el patrimoni i el naixement de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). A més, la reforma de la Seguretat Social i l’increment de la despesa pública destinada al seu finançament va permetre l’extensió de l’assegurança d’atur, l’assistència sanitària i les pensions de jubilació. És a dir, amb un retard considerable respecte del seu entorn europeu, Espanya introduïa una estructura tributària progressiva i assentava les bases de l’incipient Estat del Benestar.

Ara bé, el desenvolupament de la crisi econòmica i les seves conseqüències socials van continuar evolucionant de forma crítica en els anys següents. L’evolució econòmica posterior a 1978, malgrat les reformes, va implicar que fossin els assalariats els que suportessin el principals esforç d’una crisi aprofundida per la manca d’inversions empresarials i les mesures internacionals. D’aquesta manera, l’atur, especialment elevat entre els joves, i la urgència d’iniciar una reconversió industrial que canviés el sistema productiu serien els principals problemes amb els quals s’hauria d’enfrontar la naixent democràcia espanyola.

La Transició: immobilistes, reformistes i rupturistes

dimarts, 8/01/2013

La Transició va ser un procés polític condicionat per diferents factors. Un procés en el qual sempre es destaca el paper de la corona i d’una part essencial del personal polític franquista, però en el qual no sempre es reconeix el paper protagonista com a motor arrossegador cap al canvi dels moviments socials i la extraordinària importància que els canvis socioeconòmics experimentats a Espanya des dels anys seixanta com a element indispensable per entendre les transformacions polítiques del període.

El panorama polític a la mort de Franco presentava tres grans alternatives polítiques. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions franquistes i que conduís d’una manera lenta i limitada cap a la democratització; i l’oposició antifranquista majoritàriament optava per una ruptura amb el règim i la construcció d’un nou sistema polític liderada per les forces democràtiques.

02.jpg

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I era coronat com a nou rei d’Espanya segons les previsions de la Ley de Sucesión. Aquesta entronització va anar acompanyada per la incertesa. En primer lloc, els homes durs del franquisme van deixar clar que obeirien Joan Carles perquè així ho disposava el testament de Franco. I, en segon lloc, l’oposició, fins i tot els monàrquics liberals, veia reflectida en la figura del nou monarca l’essència del continuisme franquista.

La realitat demostrava la soledat del nou monarca i la necessitat de trobar els seus propis aliats per a mantenir la corona. En aquest sentit, Joan Carles va cercar la col·laboració del seu vell mentor polític, Torcuato Fernández-Miranda, al qual va nomenar president de les Corts i del Consell del Regne. Igualment, el rei va disposar que la continuïtat al capdavant del govern de Carlos Arias Navarro, el qual va formar un gabinet heterogeni al qual s’incorporaven reformistes com Manuel Fraga i José María de Areilza. Tanmateix, era un govern que no trencava amb el passat franquista.

arias-navarro.JPG

Carlos Arias Navarro

D’aquest primer govern de la monarquia de Joan Carles I s’esperava l’acceleració de les reformes que havien de conduir a la democratització progressiva del sistema polític espanyol. Ara bé, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que la seva aposta política es fonamentava en el continuisme franquista. La seva proposta no anava més enllà del vell “esperit del 12 de febrer” i es limitava a formular unes lleis restrictives sobre el dret de reunió i associació que no preveien l’existència de partits polítics. És a dir, Arias Navarro feia seu el discurs del búnquer i pensava deixar l’espai necessari perquè el possibilisme polític avancés cap a la introducció dels canvis necessaris.

Davant de l’immobilisme i el continuisme franquista, l’oposició va prendre la iniciativa per promoure una sèrie de mobilitzacions populars que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia. Igualment, la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática van unir-se en l’anomenada Coordinación Democrática, la “Platajunta”. La seva proposta es traduïa en una ruptura democràtica que endegués un procés constituent a través de l’establiment d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions generals.

16a1-platajunta.jpg

Coordinación Democrática, la “Platajunta”

En paral·lel, la conflictivitat social creixia exponencialment. I la protesta social ja no es limitava a reivindicacions laborals o salarials, sinó que incloïa la demanda de democràcia i llibertats. D’aquesta manera, les mobilitzacions de l’hivern de 1975-1976 van assolir unes dimensions desconegudes: a Catalunya, el País Basc, Madrid, València, Navarra i Sevilla les vagues van marcar el període. Per exemple, el 1976, només a Barcelona van produir-se més mobilitzacions, més treballadors en conflicte i hores no treballades que en el conjunt de l’Estat espanyol en qualsevol dels anys de la dictadura. I quan el govern i els empresaris van respondre a les mobilitzacions laborals amb la repressió (és en aquest context quan Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”) la situació encara es va agreujar més amb la radicalització dels conflictes i l’extensió de la solidaritat i el recolzament de les reivindicacions democràtiques.

0represion_policial999.jpg

Mentre la conflictivitat social creixia exponencialment, Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”

En el si del franquisme, els reformistes van veure amb por que la incapacitat del govern d’Arias Navarro, la creixent efervescència social que recorria el país i la imatge repressora del règim poguessin desprestigiar la monarquia i beneficiar les posicions rupturistes de l’oposició. El seu projecte de canvi volia promoure una reforma progressiva del sistema polític a partir de l’evolució de les lleis i de les institucions franquistes, així com l’establiment d’un pacte amb l’oposició.

D’altra banda, les relacions entre Joan Carles I i Arias Navarro van deteriorar-se ràpidament. En primer lloc, el 20 de novembre de 1975, Arias no havia avisat Joan Carles de la mort de Franco, fet que va comportar que l’hereu a la corona conegués la notícia per terceres persones. En segon lloc, Arias es considerava el garant del testament polític de Franco, i en conseqüència va intentar deixar el rei en una posició secundària. I, finalment, la creixent enemistat entre el president del govern i els sectors reformistes del franquisme van portar el rei a forçar la dimissió d’Arias Navarro.

arias-navarro-rey1.jpeg

Joan Carles I i Arias Navarro

Davant d’aquesta situació, el rei Joan Carles, aconsellat per Fernández-Miranda, va pensar en dipositar la seva confiança per a realitzar les reformes necessàries en un home jove, procedent del règim i amb vocació reformista: Adolfo Suárez, el Ministre del Movimiento. El mèrit de Suárez residia en l’acurada i positiva imatge que, quan era director de TVE, havia realitzat sobre l’aleshores príncep.

El 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez era nomenat nou president del govern, l’anomenat govern dels “penenes”. L’oposició va rebre el nomenament amb moltes reserves, ja que la seva figura s’identificava plenament amb el Movimiento i la Coordinación Democrática va convocar manifestacions de protesta que tornarien a treure milers de ciutadans al carrer. Tanmateix, Suárez, conscient que calia anul·lar les resistències dels immobilistes i atreure cap al seu projecte el gruix de l’oposició democràtica, va saber governar amb elements reformistes propers a la democràcia cristiana europea.

transi06.jpg

Així, Suárez va prendre la iniciativa política, va iniciar els contactes amb les forces democràtiques de l’oposició, va autoritzar el dret de reunió, manifestació, propaganda i associació i va promulgar un indult per a bona part dels presos polítics sempre que no estiguessin vinculats a delictes de sang. A més, el nou govern va proposar una Llei de Reforma Política que reconeixia, tot i que amb limitacions evidents, els drets fonamentals de les persones, conferia potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia la introducció d’un sistema democràtic.

El següent pas era portar la Llei de Reforma Política a les Corts. Tot i que la llei proposava el desmantellament de les Corts i l’inici d’un procés incert que conduiria a la democratització del règim, aquesta va ser aprovada per les Corts per 425 vots a favor i només 59 en contra. Aquesta unanimitat va ser possible gràcies a les negociacions subterrànies que el govern havia portat a terme amb molts dels procuradors franquistes i en les quals se’ls va garantir que si s’instaurava la democràcia no s’exigirien responsabilitats polítiques als còmplices de la dictadura. Igualment, era una prova de la incapacitat dels sectors immobilistes per oposar-se a la reforma.

Propaganda oficial del referéndum celebrado para realizar la Ley para la Reforma política.

Propaganda institucional decantada obertament pel sí a la Llei de Reforma Política

La Llei de Reforma Política va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre de 1976. Davant d’aquesta situació, l’oposició democràtica va adoptar una actitud ambivalent: si bé creia que no es podia acceptar formalment un projecte de reforma política que sorgia d’un govern legitimat pel mateix franquisme, també considerava irresponsable oposar-se frontalment a una opció d’obertura política. Per això, l’oposició va optar per defensar l’alternativa de l’abstenció.

Tanmateix, un abstencionisme poc combatiu per part d’una oposició cada cop més conscient de la necessitat d’acceptar la col·laboració i el pacte amb els sectors reformistes del règim i una propaganda institucional decantada obertament pel sí van conduir a la població a votar afirmativament per la Llei de Reforma Política. Així, la llei va ser aprovada pel 81% dels votants i amb una abstenció que es situava en el 30% del cens. S’obria el camí cap a la construcció de la democràcia espanyola. Ara bé, el projecte de Suárez comportava la reforma del règim franquista des del propi règim, una transformació des de dalt, una “democratització sense demòcrates”.

La crisi del règim franquista: la llarga agonia

dijous, 20/12/2012

L’almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del govern el juny de 1973, era la primera designació d’un president del govern diferent del cap d’Estat des de 1939. Definitivament, l’eminència gris del règim franquista era l’home escollit per a conduir el transit cap a la nova dictadura que havia d’encapçalar el rei Joan Carles, la figura cabdal per mantenir la unió de totes les famílies que integraven el franquisme i assegurar la continuïtat del règim després de la mort de Franco.

1247219731434.jpg

Luis Carrero Blanco

juan_carlos_con_franco.jpg

El príncep Joan Carles amb el dictador Franco

Ara bé, els plans continuistes del búnquer van saltar pels aires el 20 de desembre de 1973. Aquell dia un atemptat d’ETA va assassinar l’almirall Carrero Blanco després que el seu cotxe volés pels aires quan circulava pel carrer Claudio Coello camí de la seva missa diària. L’atemptat va resultar fàcil d’executar per l’escassa seguretat que acompanyava l’almirall en aquest recorregut que realitzava diàriament. Com a conseqüència de l’explosió, el vehicle va enlairar-se uns trenta-cinc metres i va aparèixer al pati interior de la residència dels jesuïtes, situada al segon pis de l’immoble. Franco havia perdut el més fidel dels seus col·laboradors.

La mort de Carrero Blanco va commocionar el règim, a més de posar al descobert la ineficàcia dels serveis d’informació i seguretat de l’Estat. La desaparició de l’home que havia de garantir la continuïtat franquista sense Franco i el rebuig de qualsevol temptativa reformista resultava catastròfica per un règim que es fracturava entre immobilistes i reformistes (que no demòcrates). Els sectors més ultres, oposats a qualsevol tipus de transformació i defensors del caràcter inalterable dels principis del 18 de Juliol van aferrissar-se en les seves posicions

Atentado_Carrero_Blanco.jpg

El gener de 1974 va formar-se un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, un personatge gris fins aleshores que seria el nou encarregat de dirigir la transició cap a la nova conjuntura del franquisme sense Franco en plena esclerosi del sistema. L’objectiu d’aquest nomenament era buscar la unitat entre immobilistes i reformistes mitjançant l’anomenat “esperit del 12 de febrer”, un projecte d’obertura que teòricament contemplava un cert pluralisme polític. Tot plegat una cortina de fum.

Així, Arias Navarro va prometre la introducció d’una nova Llei Municipal que fomentés l’elecció dels alcaldes i l’elecció dels membres de les diputacions provincials, augmentar el nombre de procuradors a Corts i el seu poder, una reforma sindical i una nova llei sobre associacions polítiques. El discurs del president del govern va suposar un èxit per als sectors reformistes del franquisme, però en cap cas implicava la democratització: les Lleis Fonamentals no serien reformades.

1975-carlos-arias-navarro.jpg

Carlos Arias Navarro

Tanmateix, els sectors més reaccionaris del búnquer van veure un perill imminent en aquest tímid aperturisme i van forçar Arias Navarro a mantenir postures immobilistes. Així, el govern va mantenir una política clarament continuista al llarg de 1974 i 1975, fet que va acabar per expulsar els ministres reformistes, decebuts davant les minses reformes endegades. En qualsevol cas, la descomposició interna del règim franquista era un fet. Com també semblava evident que el franquisme era incapaç d’avançar cap a la democràcia.

I en aquest context, l’octubre de 1975, la malaltia que conduiria Franco a la mort s’agreujava. S’iniciava una llarga, i fins i tot teatral, agonia en la qual els bisbes franquistes duien relíquies a la seva habitació i resaven per la seva recuperació a mans de l’equip mèdic habitual. Amb Franco malalt, el príncep Joan Carles va passar a actuar com a cap de l’Estat de manera provisional.

franco 1974.jpg

La malaltia que conduiria Franco a la mort s’agreujaria entre 1974 i 1975

Amb el caudillo sense poder exercir les seves funcions i la conflictivitat social en plena escalada, l’octubre de 1975, va esclatar un nou conflicte colonial al Marroc pel territori del Sàhara. El rei Hassan II, que comptava amb el suport dels Estats Units perquè actuava com a fre de l’Algèria socialista, va organitzar la Marxa Verda, una invasió pacífica del territori sahrauí que va mobilitzar milers de civils marroquins. Espanya no es trobava en condicions de fer front a cap tipus de conflicte internacional i, per l’Acord de Madrid, va lliurar el Sàhara al Marroc i a Mauritània, tot abandonant els sahrauís a la seva sort.

Franco moria el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia. Deixava al darrere un règim anacrònic en Europa i submergit en una crisi profunda. La pretensió del dictador que deixava el futur “atado y bien atado” aviat es demostraria com una il·lusió sense fonament. La dictadura creada quaranta anys enrere, en plena Guerra Civil, es trobava immersa en una crisi terminal de caràcter irreversible.

5241738--647x231.jpg

01.jpg

La crisi del règim franquista: l’auge de l’antifranquisme

dilluns, 17/12/2012

En paral·lel a la llarga agonia del règim franquista, en els anys setanta va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social i de la contestació política. Així, la protesta obrera i d’estudiants va augmentar considerablement amb un increment de les vagues i manifestacions que proliferaven pel país. Igualment, els grups de l’oposició antifranquista van crear nous organismes unitaris per reivindicar la democratització del país i impedir la perpetuació del règim.

franco 1974.jpg

En els anys setanta va fer-se evident la llarga agonia del règim franquista

A Catalunya, aquesta auge de l’antifranquisme ja va visualitzar-se durant l’anomenat Procés de Burgos contra els setze nacionalistes bascos membres d’ETA. La resposta catalana va ser la tancada dels intel·lectuals al monestir de Montserrat, promoguda per persones vinculades al PSUC, en la qual es va aprovar un manifest que denunciava la el caràcter repressiu i totalitari del règim i expressava una “completa adhesió fraternal” envers el poble basc i la seva lluita. També s’exigia l’amnistia, l’abolició de la pena de mort i l’establiment d’un Estat popular i democràtic que garantís les llibertats dels pobles de nacions de l’Estat espanyol i el dret d’autodeterminació. La tancada, sumada a la pressió internacional i el clima de revolta social estès per bona part de l’Estat, va servir perquè Franco commutés les penes de mort per d’altres presó.

A continuació, el 7 de novembre de 1971, va crear-se l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, una plataforma coordinadora que integrava tota l’oposició catalana sota quatre grans objectius: Amnistia general, Llibertats democràtiques, Restabliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Partits polítics, sindicats, associacions de veïns, entitats culturals i professionals… Tot l’antifranquisme va aplegar-se com a oposició de masses.

La tasca de l’Assemblea de Catalunya seria decisiva. Per primer cop des de la Guerra Civil s’articulaven les reivindicacions nacionals i socials des d’una plataforma estable i àmpliament consensuada. El moviment unitari desplegarà un gran esforç de popularització de la plataforma i de sensibilització de la ciutadania. L’autonomia i la lluita per la democràcia seran els seus principals objectius. Quan, el 28 d’octubre de 1971, la policia va detenir a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona a 113 dels membres, la diversitat territorial, social i política dels empresonats i l’ampli moviment de solidaritat amb ells van evidenciar l’adhesió popular a l’Assemblea.

Assemblea-Catalunya.jpg

Carnet de l'Assemblea de Catalunya

cartellcedoc_508.jpg

La diversitat territorial, social i política evidenciava l’adhesió popular a l’Assemblea de Catalunya

La lenta però imparable descomposició del règim franquista va accelerar l’organització política de l’oposició catalana. Així, al llarg de 1974 van formar-se tres projectes polítics, els quals, juntament amb el PSUC, dominarien el panorama polític català en la Transició. Eren la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach i la Convergència Socialista de Catalunya de Joan Raventós.

D’altra banda, en l’àmbit espanyol, el 1974, per iniciativa del PCE, es constituïa a París la Junta Democrática de España, una plataforma que integrava les Comissions Obreres, partits d’esquerres i personalitats de la dreta democràtica. El seu programa propugnava la creació d’un govern provisional que implantés un règim democràtic i que adoptés de manera immediata mesures com l’amnistia, les llibertats polítiques i sindicals i la legalització de tots els partits polítics.

junta_democratica.jpg

Reunió de la Junta Democrática de España

Per la seva banda, el 1975, el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergencia Democrática juntament amb la UGT, el PNB i d’altres sectors de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia.

Ara bé, cal tenir present que, tot i aquest protagonisme i organització de l’oposició de caràcter polític, tots els episodis repressius i els conflictes laborals d’alguna importància van trobar ressò immediat en el moviment obrer i especialment en un món estudiantil que organitzava accions informatives, vagues, manifestacions i s’enfrontava amb una policia que ja formava part del paisatge universitari.

w-franquismo.jpg

La policia formava part del paisatge universitari del tardofranquisme

Paral·lelament, en els darrers anys de la dictadura també va produir-se un esclat de la violència política. D’una banda, el nacionalisme basc d’ETA va incrementar els seus atemptats, però també va sorgir un nou terrorisme ultraesquerrà que va tenir com a principals referents el FRAP i el GRAPO, que van protagonitzar diferents atemptats i segrestaments. I de l’altra banda, el règim franquista, el qual va incrementar la repressió.

En aquest sentit, el 1974, era executat Salvador Puig Antich, un jove militant anarquista condemnat a mort en el garrot vil per assassinar a un policia en el moment de la seva detenció, després d’un procés que va evidenciar la manca de proves clares i concloents de la seva culpabilitat. L’any següent, un nou decret antiterrorista va significar la introducció de l’Estat d’excepció permanent a Espanya. Aquell mateix 1975, al setembre, van ser condemnats a mort i executats cinc activistes d’ETA i del FRAP. Malgrat les nombroses peticions d’indult procedents de l’exterior, en les acaballes del règim al caudillo no va tremolar-li la mà a l’hora de signar l’enterado previ a les seves execucions.

salvador-puig-antich.jpg

Salvador Puig Antich

solidaritatfrancesapuigantich.jpg

La pressió i la solidaritat internacional no van evitar l'execució de Salvador Puig Antich

La crisi del règim franquista: el triomf de l’immobilisme

divendres, 7/12/2012

El dictador Franco considerava que amb el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor s’assegurava la continuïtat del règim franquista després de la seva mort, però el 1969 es posaria de manifest que la situació no estava realment controlada. La contestació popular a la dictadura continuava creixent i els conflictes interns dins del mateix govern entre els sectors reformistes i els immobilistes estaven a punt d’esclatar.

Franco.PNG

Francisco Franco

Aquestes dissensions entre reformistes i immobilistes van esclatar públicament el 1969 arran de l’anomenat escàndol Matesa, un afer que implicava una empresa tèxtil connectada amb l’entorn de l’Opus Dei. Aquesta empresa va protagonitzar un frau financer relacionat amb l’exportació de maquinària tèxtil. Matesa havia rebut de la banca oficial milions de pessetes en subvencions i importants desgravacions fiscals en concepte ajudes a l’exportació i la investigació. La realitat, però, era que bona part d’aquestes exportacions eren fictícies i només existien en els llibres de comptabilitat.

Les denúncies per corrupció van esquitxar alguns alts càrrecs del règim, com els ministres d’Hisenda i Comerç, i l’escàndol va ser àmpliament difós per la premsa. Per tant, el govern va veure’s obligat a investigar l’empresa. És en aquest context quan els sectors més immobilistes, l’anomenat búnquer, van prendre la iniciativa per culpar la Llei de Premsa de Fraga d’haver contribuït a l’inici d’una campanya de desprestigi contra el règim. D’aquesta manera, l’afer Matesa va resoldre’s amb conseqüències polítiques de consideració: els sectors tecnòcrates reformistes, els quals eren culpabilitzats pel búnquer de l’augment de la contestació social, van ser expulsats del govern.

1169210293_0.jpg

Joan Vilà Reyes, conseller delegat de Matesa i president del RCD Espanyol entre 1967 i 1969

matesa.jpg

L’escàndol Matesa va ser àmpliament difós per la premsa

Així, el vicepresident del nou govern monocolor, l’almirall Carrero Blanco, va defensar la necessitat d’endurir la política interna del règim, modificant en sentit restrictiu la Llei de Premsa i augmentant la repressió. En la pràctica, Carrero Blanco s’havia fet amb el poder. En conseqüència, entre 1969 i 1970, alguns delictes van tornar a ser considerats com a rebel·lió militar, van augmentar les detencions i la violència policial i l’Estat d’excepció va esdevenir un recurs freqüent.

Per exemple, en el Consell de Guerra de Burgos contra setze militants d’ETA, el fiscal demanava la pena de mort per a sis dels etarres que eren jutjats. La principal acusació contra els encausats era l’assassinat, el 1968, de Melitón Manzanas, el cap de la Brigada de Investigación Social de San Sebastià, el primer assassinat d’ETA. Tanmateix, l’allau de protestes internacionals i el clima de revolta popular que va produir-se al país van desbordar el règim.

D’una banda, el bisbe de Sant Sebastià va demanar que el judici es realitzés en un tribunal ordinari perquè els acusats tinguessin oportunitat de defensar-se. A més, els advocats defensors (un d’ells, Gregorio Peces-Barba) van demostrar les tortures que havien patit els detinguts en un procés que presentava massa irregularitats. Paral·lelament al procés, les protestes d’intel·lectuals, obrers i estudiants es multiplicaven arreu de l’Estat. I ETA no s’aturava en la seva lluita i, en una acció sense precedents, segrestava el cònsol de la República Federal d’Alemanya. La magnitud de la protesta va portar el govern a decretar novament l’Estat d’excepció a tota Espanya

1121469430_740215_0000000000_noticia_normal.jpg

Teo Uriarte

gorostidi--200x250.jpg

Jokin Gorostidi

foto_02.jpg

Advocats en el procés de Burgos

El 28 de desembre de 1970 es coneixia el veredicte: la condemna a nou penes de mort per a sis dels acusats, més una llarga condemna de presó per a la resta dels encausats. Tanmateix, les protestes internacionals i el clima de revolta popular van suposar que Franco exercís el dret de gràcia vers els condemnats. El règim havia patit una profunda erosió, tant a l’interior com a l’exterior, i l’antifranquisme sortia reforçat d’aquesta tímida victòria. Ara bé, això no va suposar una disminució de la repressió sistemàtica dels opositors al règim en la qual va fonamentar-se el poder franquista en la seva etapa final.

En aquest context, les tensions internes, centrades en la continuïtat del règim després de la mort de Franco, van decantar-se a favor de les posicions immobilistes del búnquer, avalades pel full de ruta de la successió i el continuisme establert per Carrero Blanco i el mateix dictador. En aquest sentit, el nou projecte de Llei d’Associacions Polítiques que pretenia vernissar el règim fent visibles les diferents famílies franquistes va ser paralitzat, la nova Llei Sindical de 1971 va consolidar l’estructura del sindicalisme vertical i va endurir-se la pràctica sancionadora de la Llei de Premsa. El franquisme es dirigia cap a la seva crisi terminal tancat en el búnquer i la repressió.

1247219731434.jpg

Luis Carrero Blanco