Entrades amb l'etiqueta ‘Història Antiga’

Les primeres civilitzacions: la formació de l’Estat

dissabte, 3/07/2010

En aquestes civilitzacions existien grups de persones que exercien un gran poder sobre tots els altres. Certament, a les comunitats neolítiques hi havia també persones que gaudien de gran prestigi i que, fins a cert punt, dirigien la vida de la col•lectivitat, però era imprescindible que poguessin tenir l’acceptació del grup, ja que no haguessin tingut prou força per a imposar-se a la voluntat col•lectiva.

En canvi, a les societats urbanes, els qui manaven podien imposar-se per la força en cas de no ser obeïts. Els historiadors solen descriure aquest procés tot afirmant que ja existeix el poder polític o que sorgeix l’Estat.

L’origen d’aquest fenomen no és totalment conegut, perquè si bé les restes arqueològiques més antigues d’aquestes civilitzacions demostren l’existència de reis i sacerdots que tenen ja un gran poder, de les etapes anteriors no en tenim dades suficients que permetin de conèixer amb detall el pas d’una relativa igualtat a una jerarquització tan intensa.

Als indrets d’agricultura irrigada de rendiment molt elevat es deuria arribar al control d’enormes quantitats d’excedents. Això va fer possible que les persones que dirigien aquestes zones en contractessin d’altres (funcionaris, soldats), el treball dels quals ja no es desenvolupava al camp, sinó que es van especialitzar a ser al servei de qui els manava.

Segurament, la majoria de la gent va acceptar aquest procés al començament, perquè proporcionava una garantia més gran de continuïtat en els aliments que la que podien trobar-se als territoris propers no sotmesos a aquest règim.

Les primeres societats amb una jerarquització tan accentuada van aparèixer en indrets de grans contrastos naturals: zones fèrtils (quan són aprofitades adequadament) envoltades de territoris desèrtics o molt poc aptes per a la vida humana. En canvi, en aquells territoris on la gent s’hi podia instal•lar sense dependre d’aquesta fèrria disciplina no s’hi van desenvolupar estats tan poderosos.

El fet és que, a poc a poc, es va anar enfortint una institució que dirigia cada cop més aspectes de la vida de la col•lectivitat i, a la vegada, controlava més riquesa, produïda per tots. En alguns indrets, com Mesopotàmia, els qui governaven eren els sacerdots del temple. En uns altres, com a Egipte, van aparèixer reis a qui s’atribuïa més o menys parentiu amb les divinitats. En tots els casos es governava en nom dels déus.

En aquestes societats, el temple va complir moltes més funcions que avui en dia. A més de ser el lloc de culte, on es veneraven els déus i se’ls oferien sacrificis, va ser també el centre des d’on es controlava la vida econòmica de la societat. S’hi organitzaven els treballs col•lectius, i es comptava que els camperols tenien l’obligació d’oferir unes hores de treball gratuïtes, es dirigien les obres públiques i es controlava el repartiment de l’aigua, s’emmagatzemaven els cereals i molts altres productes per al consum de la ciutat, es concedien préstecs en èpoques d’escassetat i es cobraven interessos, els quals si el deutor no podia pagar, esdevenia esclau, de manera temporal o definitiva.

Per una altra banda, el temple també va ser el lloc en el qual confluïen les idees i els coneixements, per a la transmissió i l’el•laboració dels quals es comptava amb els escribes, especialistes en l’escriptura.

A les ciutats on hi havia un monarca diferent dels sacerdots també s’alçaren palaus, normalment de grans dimensions, on residien els governants, les seves famílies i els servidors. Les famílies que s’havien enriquit van construir també luxoses residències que imitaven els temples i palaus.

Ben aviat es van dictar lleis que regulaven la vida de la col•lectivitat. En general es tractava d’un conjunt de normes que especificaven allò que era prohibit a cada persona en funció del seu rang social. En aquestes normes s’intentava esclarir quines eren les obligacions dels súbdits envers el poder. Juntament amb això, s’ordenaven també qüestions relatives a les relacions dels súbdits entre si: els deures de la dona amb el marit, les relacions entre l’amo i l’esclau, etc. També s’establien els càstigs per als que no complissin dites normes.

El codi de lleis més antic que coneixem és el de Hammurabi, dictat a Babilònia, i datat a començaments del II mil•lenni a.C. Aquest codi, com tots els que el van seguir, es deia que era inspirat pels déus. En aquest codi es posa de manifest la divisió existent entre les persones lliures i els esclaus. Entre les primeres hi havia els sacerdots, les famílies dels nobles i els funcionaris, les famílies artesanes i moltes de les camperoles. Les persones esclaves eren utilitzades al camp, a les obres públiques, i també per a dur a terme determinades tasques domèstiques.

Milkau_Oberer_Teil_der_Stele_mit_dem_Text_von_Hammurapis_Gesetzescode_369-2.jpg

Els governants ben aviat van envoltar-se d’ajudants que els auxiliaven en les seves tasques. Tenien funcionaris i escribes que portaven l’administració dels tributs i vigilaven l’acompliment de les ordres. A més, disposaven d’homes armats que imposaven per la força, quan ho consideraven necessari, les decisions del poder. Aquest és l’origen de l’exèrcit.

Fins aquell moment, en els enfrontaments entre les comunitats neolítiques participaven tots els homes adults, els quals, un cop acabada la contesa, tornaven al seu grup habitual. A les societats urbanes, en canvi, ja va existir l’especialització bèl•lica, perquè hi havia homes que es dedicaven exclusivament a la preparació de la guerra i cobraven a canvi un sou o rebien un altre tipus de recompensa.

Per tal de mantenir aquesta institució armada i totes les persones que treballaven per a l’administració, la qual cosa podia resultar molt costosa, es va establir un sistema de pagament de tributs per a tots els membres de la societat. S’argumentava amb això que tothom n’obtindria avantatges, per això es va imposar a totes les famílies camperoles o artesanes una aportació forçosa de béns materials o d’hores de treball, la qual era recollida i controlada pels governants. La imposició i recaptació de tributs és denominada sistema fiscal.

El poder dels governants s’estenia a tots els habitants de la ciutat i dels llogarrets més propers, els quals subministraven els aliments. El conjunt de persones i terres sotmeses a un mateix poder constituïen el que denominem ciutat-estat, que era autosuficient des del punt de vista econòmic, tot i que tingués freqüents intercanvis amb d’altres pobles.

Tanmateix, el desenvolupament d’aquestes ciutats-estat va ser força desigual. Algunes van aconseguir créixer i enriquir-se més que les veïnes i van crear exèrcits més poderosos. Per la força de les armes, conquerien les més febles i els imposaven relacions de domini, a la vegada que els obligaven a lliurar periòdicament elevats tributs. Amb això s’obria pas a la formació dels primers imperis.

En ocasions, els governants d’algunes ciutats sotmeses aconseguien d’independitzar-se o suplantar a la ciutat principal en el control de l’Imperi.

L’interès per a conquerir territoris i formar amplis imperis solament va sorgir en aquelles societats on ja existia una producció amb grans excedents i una profunda divisió social. Podem constatar també que la via utilitzada per a portar-ho a terme sempre va ser la guerra o la seva amenaça. A partir d’aquest moment, les guerres ja no van respondre a una decisió col•lectiva de la societat que decidia d’emprendre-les, sinó que varen dependre de la voluntat dels governants. Les persones que anaven a la guerra es preparaven professionalment per a la lluita, a canvi d’un sou.

Els vencedors obtenien un benefici de les guerres. Els soldats i els dirigents de l’exèrcit tenien dret a participar del botí, és a dir, els era permès de saquejar els habitatges i les possessions de les poblacions vençudes. Els governants aconseguien, a més, força esclaus, presoners de guerra, i molts altres béns. També tenien la possibilitat de continuar acumulant beneficis en el futur, a través dels tributs que imposaven als vençuts.

No obstant això, tot aquest enriquiment personal es feia, en primer lloc, a costa dels esforços de la mateixa societat, la qual havia de mantenir, també a través dels impostos, un exèrcit tan poderós. En segon lloc, sempre redundava en un empobriment de la població i, en tot cas, una mortaldat tant entre els vençuts com entre els vencedors.

Amb el temps, també va evolucionar el tipus d’armes utilitzades. Es van continuar utilitzant l’arc i les fletxes, coneguts ja pels pobles caçadors, però s’hi van afegir les destrals de coure i les llances, com a armes d’atac, i els elms, els escuts i les cotes de malla, com a elements defensius.

Els assiris (poble que va crear un gran imperi que s’estenia des de Mesopotàmia fins a Egipte) van difondre l’ús del cavall i el carro de dues rodes. La possibilitat de disposar d’armes de metall va oferir molts avantatges als exèrcits de les ciutats agrícoles, més mal defensades. El bronze va resultar força més resistent que el coure, i la posterior introducció del ferro va significar un nou pas endavant en la creixent duresa de les armes.

No obstant això, allò que realment va enfortir els exèrcits d’alguns estats va ser l’establiment del servei militar obligatori de les armes durant una temporada, obligatorietat que afectava a la majoria dels homes lliures.

L’extensió d’aquesta obligatorietat va ser paral•lela a una diferenciació cada cop més definida al si de l’exèrcit. Els oficials i els caps provenien normalment de les famílies més benestants, sota el comandament dels quals hi havia els soldats, sense cap mena de poder i que eren mantinguts i de vegades remunerats amb una paga.

Per a justificar les seves accions bèl•liques i de conquesta, els governants estimulaven la difusió d’aquelles idees en què es representaven els altres pobles com a inferiors o enemics. Amb arguments de tipus religiós o de defensa davant les amenaces, més o menys reals, s’intentava justificar la destrucció o la submissió d’una societat veïna, formada, en definitiva, per persones amb problemes molt semblants als de la societat agressora.

Les primeres civilitzacions: els canvis socials

dissabte, 3/07/2010

En el procés de revolució urbana, al costat del sorgiment de tantes novetats tècniques i activitats, es van produir també importants transformacions en les relacions entre les persones. Si bé, segons els indicis, a les primeres comunitats neolítiques existia un accentuat caràcter igualitari on tothom treballava i els béns es repartien entre tots, a les societats amb un procés avançat de revolució urbana, en canvi, observem l’existència de notables diferències entre les persones.

Els testimoniatges més antics que disposem ens suggereixen l’existència de sacerdots o reis responsables de la direcció de totes aquestes activitats, i també de l’emmagatzematge i la distribució de l’excedent. Unes determinades persones van aconseguir d’ocupar uns llocs socialment privilegiats.

vidaegi.jpg

En general, la terra era considerada com una propietat dels déus i, en el seu nom, els reis o els sacerdots la llogaven a les famílies camperoles perquè la treballessin en el seu benefici. Les famílies vivien del que obtenien del treball, però havien de lliurar una part de la collita en concepte d’arrendament. També eren obligades a proporcionar hores o dies de treball gratuïts per a la realització de les grans obres col•lectives, dirigides des del temple o des del palau del rei.

Encara que no es conegui totalment, tot sembla indicar que durant el procés de revolució urbana, la relació entre els homes i les dones també va evolucionar força. Algunes dones van aconseguir alguns càrrecs (polítics, religiosos, científics, artístics) d’un gran poder i prestigi. Tot i això, el cert és que, en la majoria de famílies d’aquestes societats, l’autoritat la tenia el pare, al qual les dones i els fills havien de tenir obediència absoluta.

Les dones, a més d’haver de fer les feines domèstiques i de tenir cura dels fills, van continuar treballant al camp. Tanmateix, aquí podem advertir un canvi respecte a la situació de les dones en èpoques anteriors i, en especial, en el Neolític: les dones van anar perdent protagonisme en les activitats agrícoles i en la seva organització, i van passar a esdevenir força de treball subalterna, sense capacitat de decisió, que va restar en mans dels homes i, en darrera instància, dels dirigents de la ciutat.

Entre les famílies camperoles tampoc no existia igualtat. En moments d’especial abundància de treball al camp, els camperols empraven altres persones perquè els ajudessin, persones que, per exemple, no havien aconseguit una parcel•la de terra.

Per altra banda, els qui havien acumulat massa deutes en moments d’escassetat i no aconseguien de pagar-les, o havien estat fets presoners de guerra, passen a convertir-se en esclaus. Tot i que en cap d’aquestes primeres civilitzacions l’esclavitud no va constituir la base essencial de la força de treball utilitzada per a la producció d’aliments, es va generalitzar ja que el que s’obtenia del treball dels esclaus superava el que costava el seu manteniment (a diferència del que hauria passat en una comunitat neolítica).

En definitiva, es pot observar que, en aquest tipus de societat, la majoria de la població es dedicava a produir béns (bàsicament aliments), i un grup minoritari de persones vivia del treball dels altres, gràcies a la seva capacitat de controlar les activitats econòmiques. Els historiadors, en referir-se a aquest fet, solen dir que amb la revolució urbana apareixen les classes socials. Les classes socials són grups de persones que participen en el procés de producció d’una forma diferent i complementària amb la d’altres grups.

Les primeres civilitzacions: les ciutats

dissabte, 3/07/2010

A mesura que creixia la població i que s’intensificaven l’especialització del treball i la divisió social, es van anar formant els primers nuclis urbans, on vivien les famílies que no estaven directament vinculades a la producció d’aliments.

Els historiadors denominem ciutat en aquest període a qualsevol nucli urbà de població, independentment de les seves dimensions, en el qual la majoria de la gent que hi viu no es dedica al treball del camp (sector primari), sinó que està especialitzada en altres activitats: artesanals, comercials, etc. Per tant, poden existir pobles i viles molt grans, i ciutats molt petites.

Entre el VI i el III mil•lenni a.C., a la zona del sud de Mesopotàmia i a la del nord d’Egipte es van configurar un conjunt de nuclis urbans. Més endavant, cap al II mil•lenni a.C. altres nuclis urbans es van desenvolupar també a la vall de l’Indo i després a Xina. A Amèrica, aquest procés va esdevenir al I mil•lenni a.C.

Primerascivilizaciones2.JPG

La mesura i la forma d’aquestes primeres ciutats va experimentar una lenta evolució, amb grans contrastos d’un indret a l’altre. Una de les més antigues ciutats sumèries, Ur, situada al sud de Mesopotàmia, tenia unes cent hectàrees d’extensió i es calcula que hi vivien diverses desenes de milers de persones. Babilònia, al II mil•lenni a.C., era una ciutat més gran: constava d’un nucli emmurallat que tancava unes 400 hectàrees, envoltat d’una zona exterior, amb la seva pròpia muralla de doble extensió.

Les ciutats més antigues que coneixem eren aglomeracions de barraques de fang. En les més primitives, les cases no tenien portes ni finestres i s’hi entrava per un forat al sostre. En ciutats posteriors, s’hi troben ja habitatges d’una planta, amb habitacions disposades al voltant d’un pati interior.

La disposició dels edificis dins de la ciutat també va variar amb el temps: d’una mera juxtaposició es va passar a l’aplicació de plans urbanístics preestablerts. La construcció dels habitatges es realitzava segons els materials de que es disposava. A Mesopotàmia es va emprar sobretot el maó i a Egipte més la fusta. Allà on hi havia, la pedra era reservada per a la construcció de grans edificis: temples, palaus o monuments funeraris.

En general, les ciutats constaven d’un nucli central, on se situava el temple o el palau, i d’un espai públic en el qual s’instal•lava el mercat. Al seu voltant, proliferaven les cases del ciutadans i els seus tallers d’artesania. En les ciutats més desenvolupades, els carrers tenien paviment i canalització d’aigua. Les muralles exteriors, amb els seus fossars, envoltaven la ciutat i en garantien la defensa.

A Egipte, les ciutats tenien sectors força diferenciats. A un costat hi havia la zona on habitaven els ciutadans (de la qual habitualment no se’n conserva cap resta), i, a un altre, un conjunt arquitectònic en el qual hi havia els palaus, els temples i els monuments funeraris destinats a l’enterrament del faraó, la seva família i els seus servidors més directes. Entre aquests monuments sobresurten les mastabes, les piràmides i els hipogeus. En aquesta zona de la ciutat, el material utilitzat va ser la pedra, i per a la construcció dels dits monuments es va explotar el treball de milers i milers de persones, i es van aplicar coneixements i tècniques arquitectòniques i d’enginyeria molt complexos.

A la vall de l’Indo, les ciutats del II mil•lenni a.C. mostren una planificació urbanística força peculiar, en forma de tauler d’escacs. A Mèxic, en canvi, un dels nuclis urbans més antics, Teotihuacan, es va desenvolupar en una illa al mig d’un llac, la qual cosa va comportar la construcció d’un complicat sistema de canals, ponts i camins artificials.

Les primeres civilitzacions: agricultura irrigada i noves activitats econòmiques

divendres, 2/07/2010

Les comunitats camperoles i ramaderes van evolucionar lentament. Algunes d’elles van viure canvis força profunds: crearen les primeres ciutats i transformaren molts aspectes de les seves formes de vida. Aquest procés de formació de les primeres civilitzacions ha arribat a ser denominat com a “revolució urbana”.

mapafluv.jpg

Els indrets on van aparèixer d’una forma independent les primeres ciutats, i més tard els primers estats, van ser Mesopotàmia (cap al IV mil•lenni a.C.), Egipte (III mil•lenni a.C.), Xina (II mil•lenni a.C.), l’Índia, Mèxic i Perú (I mil•lenni a.C.). En tots aquests llocs, gràcies a l’abundància d’aigua, va ser possible desenvolupar un tipus d’agricultura molt productiva i obtenir així una gran quantitat de riquesa. Tanmateix, tots aquests enclavaments eren territoris circumdats per terres de condicions força diferents, on la vida humana resultava molt dura, pràcticament impossible: enormes muntanyes o extensos deserts.

El llarg procés d’aparició de les ciutats va iniciar-se a les valls d’alguns grans rius i, en primer lloc, al Pròxim Orient. Allà existien grans diferències entre les enormes extensions de terreny que s’havien desertitzat arran del canvi climàtic, i els oasis, els pantans i les terres properes als rius. El curs de l’aigua arrossegava grans quantitats de llim (sorra barrejada amb restes orgàniques), el qual en banyar les terres les convertia en extraordinàriament fèrtils, de manera que la vegetació s’hi podia desenvolupar i reproduir-se amb gran rapidesa i profusió.

mapa_sumerios.jpg

Les comunitats d’agricultors neolítics utilitzaven tècniques de conreu que ocasionaven l’esgotament del sòl, per la qual cosa es veien obligats a emigrar a la recerca de noves terres. Algunes d’aquestes comunitats van anar baixant de les zones més altes i es van instal•lar prop dels rius, per tal de conrear les plantes que hi creixien de forma espontània.

L’augment de la quantitat de gra obtingut per aquests agricultors va permetre un ràpid creixement de la població i, per tant, va estimular l’interès per ampliar les terres de conreu. Tot i això, aquest interès trobava certes dificultats: calia controlar l’aigua. Així, Mesopotàmia era originàriament un conjunt de terres pantanoses, per bé que fèrtils, en les quals es feien difícils l’assentament humà i les feines agrícoles. Quant al Nil, enriquia les terres que banyava, però les seves riuades anuals provocaven la total inundació de la franja de terra situada a ambdues voreres del riu.

Per tant, resultava imprescindible aconseguir que, un cop sembrada la terra, no s’inundés. A Mesopotàmia va començar a realitzar-se el drenatge dels camps i van construir-se canals per conduir i repartir l’aigua de manera adequada. A altres zones, com la vall del Nil, van crear-se dics i canals per a evitar les inundacions i emmagatzemar l’aigua. Amb l’objecte de preveure els reveniments dels rius, com el del Nil, i adaptar-hi els cicles agraris, també es va haver de desenvolupar i perfeccionar determinats coneixements de tipus tècnic i astronòmic.

A tots els indrets on van aplicar-se aquestes tècniques, un cop s’aconseguia controlar i dosificar el curs de les aigües, les terres resultaven molt més fèrtils: per cada mesura de gra sembrat se’n podia collir una quantitat força més gran, a diferència del que succeïa a les terres de secà.

Tots aquests complexos sistemes de control d’aigua, que van fer possible una agricultura d’alt rendiment, es denominen genèricament com agricultura irrigada.

La relació entre l’esforç que es realitzava en hores de treball i el fruit que se’n obtenia, també rep el nom de productivitat. La productivitat en el Neolític es mesurava com la relació entre la terra utilitzada i la quantitat obtinguda. En les comunitats neolítiques, per a obtenir una producció més gran, s’havia de conrear una major extensió de terra, però això no significava necessàriament l’augment de la productivitat. En canvi, a les valls dels grans rius, va ser possible realitzar una agricultura d’alta productivitat.

Respecte de l’utillatge, primer van emprar-se la falç i l’aixada, a les quals solament s’aplicava la força de les persones que les utilitzaven. Després va aparèixer un tipus d’aixada que era utilitzada per dues persones a la vegada. Més endavant, a molts llocs, va aconseguir d’utilitzar-se l’energia animal i aplicar l’arada, que era arrossegada per diversos animals alhora (generalment bous). Al continent americà, l’absència d’animals de tir va impedir que es desenvolupés aquest sistema. Les formes i els materials dels instruments varien considerablement d’un lloc a l’altre.

La construcció d’obres hidràuliques (dics, preses, canals, aqüeductes, etc.) requeria l’esforç de moltes persones. Mentre totes aquestes persones es dedicaven a les tasques de construcció, no podien col•laborar en l’obtenció dels aliments, la qual cosa va donar lloc a processos d’especialització. D’altra banda, resulta evident que aquestes construccions tan sols van ser possibles en la mesura que els camperols van ser capaços de produir un gran excedent de productes, és a dir, una quantitat superior a la que ells necessitaven consumir, ja que s’havia d’alimentar també els constructors.

Qualsevol activitat productiva comporta la consecució, en més o menys quantitat, d’un excedent que és intercanviat, mitjançant diners, per d’altres productes (això no implica que aquest intercanvi es faci en termes d’igualtat). Perquè un sistema basta en l’intercanvi d’excedents funcioni a gran escala és imprescindible l’especialització dels grups humans, regions climàtiques i, fins i tot, nacions senceres, en unes determinades activitats. És el fenomen de divisió del treball.

Aquestes grans construccions, a més, no podien ser realitzades aïlladament per cadascun dels diversos llogarrets, per la qual cosa es va imposar una estreta col•laboració entre les comunitats d’una zona. Tots els esforços havien de ser planificats i dirigits conjuntament. Un cop dutes a terme les obres, també es feia imprescindible portar el control centralitzat del repartiment de l’aigua, per tal de garantir la que fos necessària a cada zona o família camperola.

Tot això va proporcionar una seguretat més gran davant de les males collites ja que garantia l’existència de reserves d’aliments, i va fer possible un major creixement demogràfic. L’increment de població i el fet que molts dels seus components no es dediquessin a les tasques agrícoles van ser les bases per a la formació dels primers nuclis urbans.

Tanmateix, en tot aquell llarg procés van anar intensificant-se considerablement les diferències socials, ja que es va anar consolidant un tipus d’organització social en la qual una majoria de la població treballava i una altra part més reduïda vivia de les rendes produïdes per aquesta majoria.

Aquest augment generalitzat de la riquesa probablement va fer allargar l’esperança de vida de la població, inclosa la dels camperols. Tot i això, ni el nivell de vida ni el nombre de calories disponibles per persona, per terme mitjà, no devien variar substancialment respecte a èpoques anteriors. Els que sí que van veure augmentar enormement la quantitat de béns disponibles van ser els que havien aconseguit d’alliberar-se del treball de la terra i viure de la força de treball dels altres.

Dins del camp de la producció de béns artesanals també es van produir canvis importants. Evidentment, les famílies camperoles, que constituïen la major part de la població, van continuar fabricant gran part dels productes artesanals de consum general. Així, les dones pageses, a més de treballar en les tasques agrícoles, s’encarregaven de la manipulació d’aliments per tal de fer-los comestibles: moldre gra, pastar la farina, coure les coques… També filaven i teixien, fabricaven recipients de fang d’ús domèstic i d’altres productes artesanals. Els instruments per al treball al camp i també els mateixos habitatges eren construïts igualment pels qui havien d’utilitzar-los o de viure-hi.

vidaegi.jpg

Es tractava del tipus de situació que ja existia en èpoques anteriors, però, a mesura que es va desenvolupar la vida urbana, van aparèixer noves activitats artesanals i va augmentar el nombre de persones que s’hi especialitzaven.

La manipulació dels aliments es va diversificar, especialment els mètodes de conservació: la salaó del peix, la fermentació de begudes alcohòliques (vi, cervesa) o la torrefacció de cereals, entre d’altres. A Egipte, per exemple, s’emmagatzemaven grans torrats, collits en anys d’abundància, i els repartien entre la població en èpoques d’escassetat, per evitar així les protestes populars. Moltes d’aquestes activitats eren obra d’especialistes: en alguns temples mesopotàmics s’han trobat inscripcions en les quals es relaciona el nombre de flequers, cervesers i d’altres que treballaven a l’interior del temple. L’oli, tant el d’oliva com el de sèsam, es destinava al consum humà, però també va servir, després d’un llarg procés de manipulació, per il•luminar els habitatges.

Una altra activitat que va experimentar un fort impuls va ser la terrissa. Com que, cada cop més, es produïen més excedents dels diversos productes, es feia necessari l’emmagatzemament, bé en grans dipòsits generals, o bé en recipients domèstics. Cap al IV mil•lenni a.C., a Egipte, ja es coneixien diverses tècniques de cocció i decoració d’atuells, i cap al III mil•lenni a.C. ja s’utilitzava un instrument que resultaria de gran utilitat: el torn. Amb ell es podia fer, en minuts, el que abans costava hores.

El procés de vidrat de la ceràmica, que consisteix a sotmetre-la a altes temperatures per proporcionar-li més duresa i resistència, es va resoldre per vies diferents segon els llocs. Mentre a Mesopotàmia utilitzaven sosa i òxid de plom, a Egipte, en el procés de vitrificació, s’aplicava òxid de ferro.

Algunes plantes, com les palmes, l’espart o el cànem, van servir per confeccionar cistells, estores i cordes. Paral•lelament, es va diversificar i perfeccionar la confecció de teixits. Per a la fabricació de peces de vestir, es van utilitzar diverses fibres. A Egipte, el lli ja era utilitzat cap al III mil•lenni a.C., a la Mediterrània i al Pròxim Orient va aprofitar-se la llana de les ovelles. Totes aquestes fibres requerien, durant la fase de producció de les peces, dos tractaments consecutius, el filat i el teixit, i les eines per a realitzar-los. Ben aviat va aparèixer el teler, compost d’un bastidor amb ordit i trama perpendicular (cap al 5000 a.C.), i altres tècniques complementàries, com tenyit de les fibres, per al qual, a la conca mediterrània i en d’altres llocs, es van utilitzar àmpliament alguns pigments extrets del regne animal (porpra, cotxinilla).

L’existència de la ciutat pressuposava que un grup d’homes s’havia d’especialitzar en l’extracció de la pedra en la fabricació de maons per a la construcció. Als llocs on hi havia abundància de terra, es van aixecar grans edificacions, algunes de tan sòlides que encara perduren. De vegades, aquestes enormes quantitats de pedra havien de ser transportades des de les pedreres fins a llocs de construcció força llunyans. En altres indrets, com a Mesopotàmia, l’escassetat de pedra i de fusta va fer que es desenvolupessin les tècniques de fabricació de maons. En un principi es feien de tova (fang mesclat amb palla i assecat al sol); més tard, es van coure per a proporcionar-los més duresa, i s’introduïen en motlles, amb la qual cosa tots adquirien la mateixa forma i volum. Totes aquestes activitats relacionades amb la construcció van donar lloc a treballs especialitzats de picapedrers, paletes, arquitectes, etc.

Ja al Neolític s’extreien minerals i pedres de les pedreres, tant per a la construcció com per al comerç. Els exemples més destacats són els de la sal i l’obsidiana, utilitzada en la construcció de ganivets i puntes de llança.

L’ús dels metalls va comportar un procés més complicat. Requeria, en primer lloc, conèixer les propietats del metall que podia trobar-se arran de terra. Així, l’or era conegut a Egipte cap al 4.000 a.C. i les palletes eren mal•leables en batre’l. Per obtenir una quantitat més gran d’un material conegut, va caldre excavar galeries interiors, la qual cosa era dificultada per la manca d’oxigen i els possibles despreniments. Aviat van aparèixer sistemes d’apuntalaments de túnels, drenatge de l’aigua, etc. Després va caldre separar la mena de metall dels altres elements amb els quals es presenta en la natura (ganga) i, finalment, idear algun sistema de fosa i de vessament en un motlle per obtenir-ne la forma desitjada.

Al Pròxim Orient i a la Mediterrània, el primer metall utilitzat en grans quantitats va ser el coure (cap a 3000 a.C.). En el II mil•lenni va ser descobert el bronze, al•leació de coure i estany, el qual conferia més duresa als objectes. El ferro va ser introduït més tard i el seu ús no va generalitzar-se fins al I mil•lenni a.C.

En un principi, els metalls devien tenir un ús ornamental: fabricaven foies, objectes de culte, recipients de luxe, etc. De bon començament, la producció d’objectes de metall segurament va ser obra d’especialistes. Calien coneixements específics que tan sols podien posseir aquelles persones que s’hi dedicaven de manera exclusiva i a les quals havien transmès els secrets d’aquestes tècniques. Sembla provable que alguns grups de forjadors van viatjar per zones molt diverses, venent els seus productes, cercant nous materials i noves tècniques, però guardant gelosament els secrets dels seus coneixements i dels grups als què pertanyien. En algunes d’aquestes societats, els especialistes en metal•lúrgia van constituir castes diferenciades de la resta privilegis específics.

Entre les comunitats neolítiques era habitual la realització d’intercanvis de productes, tot i que es tractés d’articles relativament accessoris, ja que aquestes comunitats eren autosuficients. Practicaven el bescanvi, és a dir, oferien un producte a canvi d’un altre.

En el període de la revolució urbana i l’aparició de les primeres civilitzacions es va desenvolupar un nou tipus de comerç. Perquè a les valls dels grans rius es poguessin desenvolupar aquestes complexes civilitzacions va ser necessari tenir en compte la possibilitat d’anar a cercar a altres indrets els productes que els eren escassos. Per exemple, a Mesopotàmia calia importar pedra per als molins manuals, fusta per a les construccions, o bé or, plata, coure, estany i altres metalls. A Egipte s’importava fusta, oli, productes per a ús domèstic, medicines, tints per a teixits, etc. Al Pròxim Orient, a la Mediterrània, a l’Àsia i a Amèrica, existien rutes comercials que unien punts molts distants entre si.

Un altre producte característic del comerç de llarga distància el constituïen els esclaus i les esclaves. A vegades, s’organitzaven expedicions per anar a capturar-los, altres vegades es tractava de presoners de guerra.

Els sistemes de transport també van experimentar una intensa evolució. Pel que fa al transport terrestre, es coneix l’existència de caravanes d’ases que de manera permanent unien els diversos nuclis econòmics del creixent fèrtil. Ja des del VI mil•lenni a.C. es va introduir una novetat tècnica de gran importància: la roda. Després d’un període de perfeccionament, la roda va permetre l’ús de carretes, arrossegades per animals de tir, per al transport de productes en grans quantitats.

Quant al transport marítim, la millora més remarcable va ser la navegació de vela. En els grans rius al voltant dels quals es va desenvolupar l’agricultura irrigada, la navegació fluvial va anar creixent en importància (impulsada al principi mitjançant pals o rems), i aviat es va trobar un sistema capaç d’aprofitar la força del vent, la qual cosa va ampliar les possibilitats del comerç fluvial i marítim. Aquest sistema va esdevenir a l’Antiguitat un mètode de transport força més barat que el marítim.

Donada l’amplitud territorial i la varietat de productes intercanviats, el bescanvi es va fer inviable i va caldre idear un medi que fes més àgil el comerç. Així, es va consolidar un sistema d’equivalències entre els diferents productes que facilitava l’intercanvi. Es va prendre un producte patró (que en cada civilització va ser diferent) mitjançant el qual s’expressava el valor de tots els altres. Per exemple, a Mesopotàmia va utilitzar-se l’ordi: el preu de qualsevol altre producte equivalia a una determinada quantitat d’aquest cereal. L’or i la plata van ser també emprats com a patrons dels valors del productes. En el comerç exterior es pagava i es cobrava amb aquests metalls.

Als palaus i els temples del Pròxim Orient s’han trobat taules d’equivalències dels diversos productes, on hi ha fins i tot variacions del preu de determinades mercaderies. Per exemple, en les èpoques de males collites i escassetat de gra, els preus augmentaven bruscament.

L’existència d’un sistema d’equivalències de valors i la seva expressió en un determinat producte rep el mot de mercat. Tot i això, l’existència d’un mercat no implica necessàriament l’ús de moneda. La introducció del sistema monetari com a tal es va produir a la Mediterrània una mica més tard.

El comerç no es va organitzar de la mateixa forma en totes les primitives civilitzacions urbanes. En algunes zones, com a Egipte, el comerç de llarga distància era dirigit pel poder polític, i es van crear sucursals comercials semipermanents en regions llunyanes. En altres indrets, com a Mesopotàmia, durant llargs períodes el comerç va romandre en mans privades, fet que va permetre la consolidació d’un grup de mercaders especialitzats i força enriquits.

També es practicava el comerç amb les tribus nòmades i pastorils que vivien en territoris propers, les quals, coneixedores de les necessitats d’aquestes societats urbanes i dels béns que podien oferir, aprofitaven els seus desplaçaments per a transportar productes.

Alguns pobles, com Creta i Fenícia, propers als grans imperis urbans, es van enriquir perquè la seva situació geogràfica els va permetre d’actuar com a pont comercial marítim amb zones llunyanes, no tan desenvolupades, però riques en matèries primeres. Un exemple destacat d’això és el comerç de metalls que els fenicis tenien amb la Península Ibèrica.

El desenvolupament d’aquest comerç permanent a gran distància va tenir importants conseqüències. D’una banda, la necessitat de protegir els carregaments de mercaderies de possibles robatoris i assalts va fomentar l’organització de grups d’homes armats per a donar-los escorta. Aquesta organització militar va servir sovint per atacar altres carregaments o poblacions i així aconseguir mercaderies i esclaus. Al llarg de tot aquest període va existir una pirateria que era part inseparable de l’activitat de governs i comerciants.

D’altra banda, el comerç comportava en ocasions una veritable espoliació de les comunitats al territori de les quals es trobaven les matèries primeres, però també va acomplir un important paper de difusió cultural. A través del comerç van entrar en contacte entre si pobles amb tradicions molt diferents i l’intercanvi dels coneixements, les creences i les tècniques va resultar més fàcil.

La vida urbana a la Mediterrània en el I mil·lenni a.C.

divendres, 2/07/2010

Al llarg de la primera meitat del I mil·lenni a.C. va produir-se un fenomen comú a la majoria de les terres que voregen la Mar Mediterrània: la progressiva formació de nuclis urbans. A la zona oriental, l’Àsia Menor o la Península Balcànica, entre d’altres, aquest procés va començar abans que a la zona occidental, i va ser més intens.

En la seva gran majoria, els nuclis citats constituïen el lloc des d’on es controlava la vida de petits estats. D’aquí que parlem de ciutats-estat. La seva base econòmica era l’agricultura. Es tractava de terres menys fèrtils, però, que les de les zones on es desenvoluparia l’agricultura irrigada. Patien els efectes de les sequeres estivals i, en alguns indrets, de les pluges torrencials, que arrossegaven les restes orgàniques (fulles, etc.) que haurien pogut enriquir el sòl i la mateixa terra.

En aquestes zones, per cada gra sembrat se n’obtenien entre quatre i sis. És comprensible, doncs, que l’excedent produït per aquests pobles no fos gaire gran. En general, el conreu bàsic era el dels cereals (blat, ordi, etc.), principal aliment de la població. Els instruments agrícoles utilitzats eren molt primitius, però amb la introducció del ferro es va possibilitar que els camperols de moltes terres disposessin d’arades més resistents i duradores.

Les destrals de ferro havien tingut una gran utilitat per a la tala de grans boscos, fet que, tanmateix, va dificultar en molts casos el desenvolupament de la ramaderia, ja que disminuïen els espais de pastura per al bestiar.

A Grècia, com en d’altres parts, antigues zones de bosc van ser repoblades amb oliveres. D’aquest arbre, que pot desenvolupar-se en zones rocalloses i seques, se n’obtenien olives i un oli força nutritiu, i també oli per als llums de les cases. Un altre conreu de gran difusió va ser el de la vinya, a causa de les àmplies possibilitats de comercialització que n’oferia.

Prop de les terres de conreu es van constituir nuclis urbans en els quals residien les famílies més poderoses al costat dels petits artesans i els comerciants. Allí, es construïen els temples dedicats al culte a les divinitats i s’establien els mercats. Aquests centres solien estar voltats per muralles o sistemes defensius perquè els enfrontaments entre aquestes petites ciutats-estat eren freqüents.

L’organització social de totes aquestes societats mediterrànies també presentava trets similars. Enfront de la majoria de la població, dedicada a l’agricultura i la ramaderia o, en menor mesura, a la producció de béns manufacturats, hi havia un grup de persones privilegiades que pertanyien a uns clans de famílies àmplies, denominats gens (paraula procedent del llatí, es refereix a un llinatge o família).

Totes aquestes persones, suposadament vinculades per raons de parentiu, justificaven la seva situació de privilegi a partir de la pertinença a un d’aquests llinatges i procuraven de no barrejar-se amb individus que no hi pertanyessin. Els membres d’aquestes famílies, a més, posseïen les millors terres i les més extenses. També controlaven la vida política, perquè, en general, es reservaven els llocs de comandament i la presa de decisions. També el cobrament de tributs.

Al principi, pertànyer a un d’aquests clans implicava un grau de compromís molt alt amb d’altres membres de la gens: suport polític, militar, etc. Però a mesura que va anar imposant-se el sistema monetari, els llaços gentilicis van decaure davant de la importància de la possessió de diners com a element determinant de la situació de l’individu. Amb tot això va anar agafant embranzida un fet característic de la societat mediterrània a l’Antiguitat: la propietat privada individual.

A la majoria de les societats mediterrànies, la possibilitat d’enriquir-se residia en la propietat de terres de conreu, obtingudes, en molts casos, per la força. L’escassa productivitat de les terres és el que explica, en part, el caràcter guerrer d’aquestes gens, la constant preparació per a la guerra i els continus enfrontaments amb d’altres ciutats-estat.

Per una altra banda, hi havia nombroses famílies camperoles que posseïen parcel·les molt petites, gairebé insuficients per a la pròpia subsistència, i moltes altres que es veien obligades a conrear un tros de terra d’algun ric propietari, a canvi de lliurar-li una part de la collita.

Un altre sector de la població era el que constituïen els esclaus, el nombre dels quals va anar augmentant progressivament. Les famílies camperoles que s’havien endeutat de manera excessiva es veien obligades a lliurar a algun membre de la família en règim d’esclavatge, temporal o definitivament.

Finalment, cal assenyalar que, en les famílies de la classe dominant, les dones van viure la imposició d’un sistema social que les relegava a l’àmbit de l’economia domèstica. Elles eren les responsables del bon funcionament de la vida familiar (es tractava de famílies força àmplies, al si de les quals es realitzaven moltes activitats de preparació dels aliments, fabricació de teixits o recipients), i també de la criança i educació dels fills. Naturalment, l’educació dels nens era molt diferent de la de les nenes, ja que el futur que els esperava també era força diferent.

Els homes es van reservar per a les activitats que es relacionaven amb la comunitat: transaccions comercials, decisions polítiques, participació en la guerra, etc. Per a justificar aquesta situació de privilegi, va començar a consolidar-se tota una ideologia que presentava a les dones com a éssers inferiors, per naturalesa, i incapaces d’assumir tasques de control i direcció de les activitats col·lectives. En canvi, eren valorades en tant que éssers capaços de treballar, tant o més que un home, i també per la raó del que era propi d’elles: procrear nous membres de la comunitat. Per això en la societat mediterrània de l’Antiguitat es va difondre àmpliament el robatori de dones i el tràfic de dones.

Naturalment, hi va haver dones que van destacar per les seves obres, ja fossin polítiques, de gestió econòmica, creatives o artístiques, però sempre van constituir una excepció, perquè la majoria de les dones no tenien accés a aquestes possibilitats.

Els historiadors anomenem societat patriarcal a aquelles societats, com la citada, en les quals hi ha una divisió del treball desfavorable per a les dones, on el poder l’ostenten els homes i les idees dominants deformen la imatge de la dona en tant que la mostren com un ésser amb menys capacitat. Pot afirmar-se, a més, que la consolidació d’aquest patriarcat mediterrani va ser degut, en gran part, a la presència i influència dels pobles indoeuropeus.

Les invasions indoeuropees a la Mediterrània

divendres, 2/07/2010

La societat clàssica mediterrània va formar-se a partir de la mescla de grups humans força diferents. En els inicis de l’Antiguitat hi existien societats neolítiques i civilitzacions enriquides gràcies al comerç com els cretencs i els fenicis. Uns altres pobles, els indoeuropeus, van arribar a les penínsules mediterrànies a finals del III mil·lenni i al llarg del II mil·lenni a.C.

En els mil·lennis IV i III a.C., aquests pobles indoeuropeus vivien a les estepes del centre d’Àsia com a societats ramaderes nòmades que es traslladaven buscant pastures per al bestiar. Sabem que, juntament amb altres causes menys conegudes, aquests pobles van viure una fase de creixement demogràfic que els va impulsar a allunyar-se cada cop més de les terres d’on eren oriünds.

IE_expansion.png

Alguns d’ells van baixar cap al sud: a mitjans del segon mil·lenni van arribar a prendre contacte amb les civilitzacions urbanes de l’Índus i les van sotmetre, al mateix temps que adoptaven moltes de les seves característiques, i construïen així la civilització dels veda.

Altres grups de pastors asiàtics es van estendre cap a l’est. Alguns es van instal·lar a Anatòlia (Àsia Menor): d’aquí provenen els hitites, els medes i els perses. Uns altres van ocupar les terres del sud de Rússia i des d’allí es van dirigir a l’Europa Septentrional, altres a la part oriental (els eslaus) i uns altres es van introduir a les penínsules mediterrànies. Per exemple, els aqueus, els doris i els jonis a la Península Balcànica; els pobles germànics i els celtes als territoris d’Alemanya, Anglaterra, França i la Península Ibèrica; o els itàlics a la Península Itàlica.

Tots aquests pobles tenien característiques comunes. En primer lloc, cal referir-se a la llengua que parlaven. Tot i que amb el temps aquesta llengua evolucionaria de forma diversa, i donaria lloc a idiomes força diferents (l’alemany, el grec, el llatí), els lingüistes hi troben arrels comunes en tots ells, així com també en els sànscrit, la llengua primitiva de la Índia. D’aquí, doncs, el nom de pobles indoeuropeus amb que són coneguts.

indoeuropeus .gif

Tots aquests pobles, en l’origen, eren comunitats nòmades i ramaderes. Es caracteritzaven per haver domesticat el cavall i per saber-lo muntar. En d’altres indrets també s’utilitzava el cavall, però tan sols com a animal de tir o per aprofitar-ne la carn. Els indoeuropeus, a més de ser bons genets, van introduir l’ús de carros tirats per cavalls, la qual cosa els va donar una major puixança militar.

Un altre dels aspectes importants de la vida d’aquests pobles era el coneixement del treball del ferro, fins al punt que, en penetrar-ne l’ús a Europa, va obrir-se el període que coneixem com a Edat del Ferro.

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

centum-satem.pngEn la seva penetració a Europa, aquests pobles ramaders es van trobar comunitats d’agricultors. Alguns van aprendre les tècniques agràries i van convertir-se en pobles sedentaris, i es barrejaven, en ocasions, amb la població prèviament establida. Altres, en canvi, van parar atenció en quines èpoques de l’any els agricultors obtenien la collita i van començar a practicar el saqueig. Els atacaven per sorpresa i fugien després cap a un altre indret. Enfront de les comunitats camperoles, aquests grups eren militarment superiors, perquè muntaven a cavall i tenien armes de ferro.

Els atemorits poblats neolítics s’estimaren més, en alguns casos, acceptar de forma fixa el pagament d’una part de la collita a canvi de no ser atacats. Es comprèn que, d’aquesta manera, en molts llocs, es configurés una casta millor preparada per a la guerra, que vivia a compte del treball dels agricultors.

A mesura que es va generalitzar la pràctica del pillatge i el saqueig també es van originar transformacions al si dels grups indoeuropeus.

Entre les riqueses obtingudes per aquests pobles, cada cop era més gran la part que provenia del saqueig o de la submissió d’altres pobles, cosa que resultava possible gràcies a la superioritat militar. Ara bé, tot això comportava activitats que només els homes adults estaven en condicions de desenvolupar, ja que les dones, a més de participar en la producció de béns, eren les responsables de la criança dels nens, la qual cosa no els hauria permès de dedicar-se a la guerra o de sotmetre altres pobles. Progressivament, en les decisions que afectaven a la col·lectivitat, els homes anar adquirint un enorme protagonisme, i les dones van quedar relegades a una posició secundària.

La trobada entre els invasors i la població autòctona devia presentar formes molt diverses. Alguns grups invasors van instal·lar-se en zones despoblades; altres es van fusionar amb les comunitats d’agricultors. Finalment, hi va haver grups que es convertirien en facció dominant, guerrera, d’una societat d’organització agrària.

La història de les penínsules Balcànica, Itàlica i Ibèrica a finals del II mil·lenni i començaments del I mil·lenni a.C. no és tan coneguda com la dels segles posteriors. Tanmateix sabem que en aquesta època va començar l’arribada dels pobles indoeuropeus. Primer van aparèixer a la Mediterrània Oriental i després a la part Occidental.

La transició de la Prehistòria cap a l’Antiguitat a la Mediterrània: comunitats neolítiques i primeres societats urbanes

dijous, 1/07/2010

Els territoris que voregen la mar Mediterrània presenten característiques geogràfiques molt diverses, però amb certs trets comuns. En general, es tracta de zones muntanyenques, de clima sec i temperat, amb terres poc aptes per al conreu. La manca d’aigua abundant per al reg i la pobresa mineral dels sòls impedeixen la posada en pràctica de complexos sistemes col·lectius i centralitzats de conreu. Solament permetia de fer collites que, com a màxim, multiplicaven per quatre o sis cops el sembrat.

Per una altra banda, la dependència bàsica de l’aigua de la pluja feia possible una activitat agrícola més independent per part de petits grups humans, i no requerien una organització col·lectiva tan extensa i rígida com la de les valls fluvials.

Un altre element comú a tots aquests territoris és la proximitat a la mar. La Mediterrània és una mar molt adequada per a la navegació si es coneixen els vents i corrents. A més, la majoria de les costes són força favorables per a la navegació. Hi ha infinitat de ports naturals que permeten d’ancorar, com també innombrables illes per a fer-hi escala. Per tot això, si es comptava amb un cert bagatge tècnic sobre la navegació marítima, la comunicació entre aquestes terres podia esdevenir molt més fàcil a través de la mar que de les rutes terrestres.

Al llarg del II mil·lenni a.C., les terres mediterrànies van ser poblades per poblacions diverses, tant pel que fa a l’origen com a les seves formes de vida econòmiques, polítiques i culturals. Podem agrupar-les en tres grans conjunts: comunitats neolítiques primitives, societats urbanes desenvolupades (gràcies al comerç marítim amb els grans imperis orientals) i invasors indoeuropeus. De la trobada d’aquests pobles sorgirà l’anomenada civilització clàssica.

A totes les penínsules del nord de la Mediterrània (Península Ibèrica, Península Itàlica, Península Balcànica) hi vivien, des del VI i el V mil·lenni a.C., nombroses comunitats molt primitives d’agricultors i pastors. Els motius i el moment històric en que va desenvolupar-se la revolució neolítica en tots aquests llocs són encara motiu de debat i discussió entre els arqueòlegs.

Alguns creuen que l’aparició de l’agricultura i la ramaderia a la Mediterrània va ser deguda a la difusió d’aquelles tècniques des del que consideren que seria el seu veritable lloc d’origen, al Pròxim Orient. D’altres pensen que aquest procés es va desenvolupar de forma autòctona per les mateixes causes: canvi climàtic i escassetat de la flora i la fauna, la qual cosa hauria comportat la necessitat d’intervenir en els cicles reproductius de determinades espècies vegetals i animals.

Sigui com sigui, el que és cert és que ja al II mil·lenni a.C. moltes comunitats agràries i pastorals autosuficients habitaven totes aquestes terres. Aquests pobladors només van habituar-se a produir excedents de determinats productes en la mesura que van conèixer comerciants que arribaven a les seves terres i els estimulaven a fer-ho, i els proporcionaven a canvi productes desconeguts per a ells fins aleshores.

A les terres del nord d’Àfrica, a més dels grups d’agricultors situats a la franja costanera, ja hi havia grups de pastors nòmades que travessaven els deserts amb les seves caravanes.

A l’illa de Creta, situada en un lloc favorable per a la navegació, va desenvolupar-se la primera talassocràcia (domini del mar) mediterrània. A mitjans del II mil·lenni a.C. ja hi trobem una societat formada per agricultors i artesans humils juntament amb grans senyors. Per damunt de tots ells hi havia una monarquia, que dirigia també les activitats comercials.

800px-Crete_archaeological_sites-fr.svg.png

El nom d’un llegendari rei de Creta, Minos, ha fet que aquesta civilització sigui anomenada també com a civilització minoica. Sembla probable que, des de Cnossos, el nucli urbà més important de Creta, s’arribessin a controlar àmplies zones d’influència a les costes de la Mar Egea.

A Creta va desenvolupar-se una important artesania, especialment de ceràmica. Aquests productes es venien a la Mediterrània Oriental i se n’han trobat nombroses restes, com també d’objectes de bronze i or i pedres precioses.

Els cretencs comerciaven amb el coure que obtenien de Xipre i de l’Àsia Menor, i també amb or i d’altres productes. Per fabricar el bronze calia estany, que s’havia d’anar a buscar força més lluny: a l’extrem occidental de la Mediterrània, on arribava des de França i Anglaterra. Tots aquests productes es venien a Egipte i Mesopotàmia, països que utilitzaven gran quantitat de metalls.

De les restes trobades d’aquesta civilització es desprèn que va tenir una fi sobtada, cap al 1400 a.C., en ser conquerida per pobles que provenien del continent, força més preparats per a la guerra i que després van fundar la civilització micènica.

Les esmentades restes mostren també un art original. En destaquen les figuretes que representen divinitats femenines i masculines, i els frescs que decoren les parets dels palaus. En aquestes pintures apareixen molts motius marins i escenes de jocs, danses o curses de braus. Tot això ens suggereix una societat en què els grans senyors gaudien d’una vida cortesana molt alegre i entretinguda ja que disposaven de molt temps lliure.

180px-Levant1mil.JPGHi va haver un altre poble que també es va dedicar al comerç marítim, tot convertint-se en un pont entre els imperis orientals i les zones allunyades en què habitaven comunitats més primitives. Es tracta dels fenicis, qui, tanmateix, van aconseguir l’hegemonia comercial molts segles més tard de l’esplendor cretenc.

Els fenicis vivien a les costes de l’actual Líban, en una estreta franja situada entre el mar i una serralada muntanyosa. En aquell indret, al llarg del II mil·lenni a.C. van desenvolupar-se unes ciutats-estat independents en les quals vivien persones dedicades a l’artesania i el comerç, gràcies als aliments que els proporcionaven els camperols de les terres circumdants.

Des de ben aviat els fenicis van dedicar-se a la navegació i al comerç marítim per les costes mediterrànies, especialment les meridionals. A mesura que van intensificar els seus contactes comercials amb els pobles costaners, van anar establint factories comercials permanents al llarg de tota la costa. Es tractava d’espais on els fenicis emmagatzemaven els productes, tant els que obtenien dels grups indígenes, com els que volien vendre.

fenicis.jpgEn alguns casos, aquestes factories van anar creixent fins a esdevenir autèntiques ciutats, com, per exemple, a Palerm, Cartago, Utica o Cadis. Des d’aquests punts els fenicis impulsaven les comunitats indígenes a produir allò que a ells els interessava comprar: metalls, productes agraris, salums…

Els fenicis van difondre noves tècniques de treball, desconegudes fins aquell moment per molts dels grups neolítics. Igualment, els van habituar a acceptar monedes a canvi dels productes, i els van ensenyar a comprar-hi els seus productes manufacturats.

Un dels aconseguiments més característics dels fenicis, als quals devem la seva difusió per la Mediterrània, va ser l’elaboració d’un sistema d’escriptura de signes fonètics: l’alfabet. Els fenicis el van desenvolupar per millorar un sistema de registre i d’administració de les seves operacions mercantils i per fer-ho més ràpid i generalitzable, ja que no hauria estat rendible haver de confiar aquesta labor a una casta de sacerdots o escribes especialitzats.

Els fenicis, al costat d’un important comerç a llarga distància, a l’engròs, practicaven també el comerç a la menuda o al detall. Per tal de calcular i deixar constància escrita de totes aquestes operacions mercantils, va resultar de força utilitat l’alfabet, composat per uns pocs signes fonètics que qualsevol podia aprendre. Molts sistemes d’escriptura posteriors, com l’ibèric o el grec, van ser variacions elaborades a partir de l’alfabet fenici.

La utilització de la moneda com a instrument de bescanvi va ser una innovació apareguda després d’una perllongada existència dels grans imperis i del comerç de llarga distància. Probablement va ser a Lídia (Àsia Menor) on per primera vegada es van fer servir lingots de metall com a equivalent de les mercaderies amb què es traficava. En qualsevol cas, les peces de metall es van utilitzar en el comerç exterior entre els grans estats basats en la civilització urbana.

En el I mil·lenni a.C., cap al segle VII aproximadament, a la Mediterrània va començar a difondre’s la moneda pròpiament dita. Es tractava de peces metàl·liques encunyades pel govern d’algun estat, a vegades molt petit. Estaven gravades amb un segell, que significava una mena de garantia i compromís sobre la validesa de la peça. La veritable expansió de la moneda per les costes mediterrànies és atribuïda als fenicis i també als grecs.

Els economistes, en analitzar el valor de qualsevol producte, estableixen la diferència entre el que anomenem valor d’ús i valor de canvi. El valor d’ús d’una mercaderia depèn de la seva capacitat per a satisfer les necessitats humanes. El valor de canvi d’un producte depèn de la possibilitat de canviar-lo per uns altres. Les monedes tenen molt poc valor d’ús. Per si mateixes no serveixen pràcticament per a res. No obstant això, si se’n té prou quantitat poden aconseguir-se molts altres i variats béns.

L’important és que a mesura que moltes comunitats d’agricultors i de pastors van començar a disposar de moneda (obtinguda a canvi del lliurament de matèries primeres als comerciants marítims que arribessin a terres llunyanes), van adonar-se de la utilitat d’acumular diners per a poder comprar d’altres béns que ells no posseïen, a aquests mateixos comerciants. A poc a poc, va anar estenent-se un sistema econòmic monetari, pel fet que moltes de les activitats econòmiques van començar a estar supeditades a la voluntat d’obtenir més diners. Aquest sistema es va desenvolupar en la mesura que les persones confiaven que amb aquest diners podien després obtenir més béns.

D’aquesta manera, en moltes societats de les costes mediterrànies van començar a tenir una més gran importància els conreus, la producció artesanal i l’extracció de metalls i altres activitats econòmiques, perquè això els permetia de vendre productes i acumular diners.

Cal destacar la diferència que hi havia entre aquesta orientació de l’economia i la pròpia dels primers imperis d’agricultura irrigada. Allí els grups privilegiats de la societat acumulaven l’excedent produït per la majoria, en forma de béns de gran valor d’ús, i controlaven també la força de treball de molta gent, la qual els servia per solucionar molts problemes materials: conreu de camps, construcció d’obres públiques, etc. En canvi, a la Mediterrània, va començar a difondre’s un sistema en què la riquesa de les persones i els grups socials depenia de la quantitat de diners que havien aconseguit acumular.

En les societats al costat dels grans rius la navegació fluvial va assolir un gran desenvolupament. Originàriament, s’havien utilitzat canoes que avançaven gràcies al corrent o amb un pal que s’enfonsava contra el terra a manera de palanca. Amb el temps, es van introduir millores tècniques, com, per exemple, l’ús de rems. Tota l’experiència acumulada en aquest tipus de navegació va servir de base per a la navegació marítima.

Però allò veritablement important, el que va fer possible els viatges marítims de llarg recorregut, va ser l’aprofitament de l’energia del vent. Fins aleshores, els éssers humans aprofitaven la seva pròpia energia o la de les altres persones, la força animal i la de l’aigua; a més, tenien un sistema per a multiplicar la seva pròpia força: la palanca. Ara disposarien d’una nova adquisició: l’aprofitament de la força eòlica. Es va aplicar la vela a les embarcacions, en un principi subjecta a un únic pal o arbre, i, més tard, es va introduir el timó a la popa, mitjançant el qual es controlava la direcció de l’avançament de la nau.

La vela era utilitzada especialment en els vaixells mercants, perquè el manteniment d’una tripulació de remers havia encarit enormement els nolis, la qual cosa suposava una reducció substancial dels guanys. En canvi, els vaixells de guerra, força més lleugers que els mercants, eren propulsats principalment amb energia humana, ja que remaven els soldats, mentre que les veles tenien un caràcter auxiliar.

Creta va ser la primera societat que va desenvolupar àmpliament la navegació de vela per al comerç. Les embarcacions eren de fusta, però com que els cretencs dominaven la fabricació del bronze, moltes de les peces eren de metall perquè els proporcionava una major resistència. Els fenicis, que van seguir els cretencs en el domini del comerç marítim, desenvoluparien més encara les tècniques constructives. En el primer mil·lenni a.C., ja van introduir l’ús del ferro, i el van aplicar a la construcció dels vaixells.

El transport marítim va tenir sempre preeminència sobre el terrestre, el qual utilitzava xarxes de camins o sistemes de calçades amb finalitats de comunicació o de conquesta. Així, per exemple, es pot calcular que el transport terrestre d’una càrrega de fenc durant cinquanta quilòmetres doblava el seu cost, mentre que el transport d’un vaixell carregat de blat per tota la Mediterrània només augmentava un quart el preu del cereal.

Empúries, la gran polis grega a Catalunya

dilluns, 7/06/2010

Cap a l’any 600 a.C. els grecs colonitzadors procedents de la ciutat microasiàtica de Focea van fundar les colònies de Massàlia i Alàlia, les actuals Marsella i Alèria (Còrsega). Uns anys més tard, cap al 540, en ser conquerida la seva metròpoli pel rei persa Cirus, aquests establiments urbans del Mediterrani occidental van convertir-se en el refugi dels foceus fugitius d’aquesta desfeta.

empuries.jpg

L’excedent de població explica les noves empreses que van iniciar. Les seves rutes i camins d’expansió es situaven naturalment cap a Occident i cap al sud, on es trobaven les riques terres metal·líferes de Tartessos, explotades des de ja feia quatre segles pels fenicis. En aquests territoris, i sota la protecció del rei filohel·lènic Argantonios, ja existia la factoria comercial grega de Mainake (prop de l’actual Málaga), potser l’actual Almuñécar.

La conjunció dels interessos púnics i foceus en les costes mediterrànies i en les terres del sud de la Península Ibèrica havia de cristal·litzar en una confrontació bèl·lica.

Els púnics o cartaginesos, aliats amb els etruscs, rivals també dels foceus, es van presentar amb una potent esquadra davant la ciutat d’Alàlia, on va tenir lloc, l’any 535 a.C., la primera gran batalla naval de la història.

L’escriptor i historiador grec Herodot assegura que els grecs van ser els vencedors, però la realitat és que Alàlia, el gran centre estratègic i enllaç de la Magna Grècia amb el món occidental, va resultar molt mal parada del conflicte i que Mainake va ser destruïda fins a tal punt que les seves restes no han estat per ara identificades. Des de llavors, la metròpoli dels foceus va ser Massàlia.

És en aquest panorama històric en el qual hem de situar la fundació d’Emporion cap el 585/575 a.C.

Greek_vessel_-_Empúries.JPGPer a l’establiment de les seves colònies els grecs preferien des dels inicis de la seva expansió les penínsules o les illes properes a les costes, ben arrecerades dels temporals. Conforme amb aquest pressupòsit i seguint la ruta citada anteriorment, els navegants massaliotes van arribar a principis del segles VI a.C. al golf de Roses, on ja existia una vella colònia ròdia, Rhode, la qual va donar el seu nom actual a la gran badia. Unes petites restes d’aquesta ciutat grega han estat identificades no fa pas gaire temps, però corresponen a un període posterior.

Els foceus van escollir per a fixar el seu establiment una illeta d’uns 300 metres de perímetre situada al costat de l’antiga desembocadura de l’actual riu Fluvià.

El creixement del nucli inicial (paleàpolis) i les bones relacions amb les tribus ibèriques van fer decidir els grecs a crear un nou assentament en terra ferma (neàpolis). Allà van desenvolupar una polis amb la planta aproximadament rectangular, amb l’eix llarg paral·lel a la platja. La superfície de l’Empúries grega és d’uns 26.000 metres quadrats.

El pla és relativament regular, com correspon a una població del temps, quan ja s’havia divulgat per tot el món grec la planta anomenada hipodàmica, perquè se suposa que l’inventor va ser Hipodamos, un arquitecte de Millet. Aquest tipus de distribució de carrers i cases, en vies paral·leles en dues direccions, que s’encreuen en angle recte, és l’estil que s’imposaria a l’època hel·lenística, que posteriorment adoptarien els romans i que després de molts segles va tornar a ser característic de les ciutats en la societat moderna.

A Empúries, com passava sovint, la distribució de l’espai urbà va aplicar-se d’una manera no gaire sistemàtica, però el concepte responia sense reserves a la disposició hipodàmica.

SNG_BM_16.jpg

Les construccions monumentals tenien dues zones. Al centre de la ciutat, a l’encreuament de les vies principals, hi havia, segons les normes habituals, l’àgora, la plaça major, voltada d’edificis públics, entre els quals destacava la stoa, un mercat amb porxos que devia ser un dels centres de la vida econòmica de la ciutat. I a l’extrem de migdia, tocant la muralla, s’estenia el barri dels temples.

El nucli de vida civil i comercial quedava així englobat dins del mateix cor de la ciutat, la part sagrada més aviat aïllada, enfora de l’enrenou de la vida quotidiana.

Paleochristian_Basilica_-_Empúries_-_2005-03-27.JPG

Tot plegat demostra, com la mateixa planta general, unes idees ordenadores que coincideixen amb tots els altres elements arqueològics trobats per a demostrar-nos que l’Empúries que ara podem veure és una fase relativament tardana de l’assentament. L’antic establiment devia tenir un aire molt més espontani i probablement no tan lògic.

Rhode, la primera ciutat catalana i la gran desconeguda

dilluns, 7/06/2010

Els rodis, procedents de l’illa de Rodes, van ser el primer poble grec que va establir-se a Catalunya, fundant-hi Rodhe (l’actual Roses) al segle VIII a.C. Segons explica Estrabó, els rodis van establir-se a Catalunya abans de la primera Olimpíada, o sigui, amb anterioritat a l’any 776 a.C.

Excavacions realitzades per l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona i el Museu de Girona van descobrir que l’establiment grec-rodi de Rhode està localitzat en el subsòl de la Ciutadella de Roses, al mateix lloc on estava situat el poblament medieval. La ciutat era emplaçada prop de la mar, entre les desembocadures de les rieres de la Trencada i dels Ginjolers.

Joan Maluquer, que situa la fundació de Rhode entre els anys 796 i 773, considera que Rhode no només va ser la primera ciutat de Catalunya sinó també la primera ciutat grega de l’occident europeu.

Els rodis van estimular la modernització de l’utillatge i sembla que van dedicar-se al comerç dels metalls, especialment a la compra d’objectes de bronze, que després fonien per tal de reutilitzar-ne el metall. A aquest tipus de comerç correspon el descobriment de dipòsits d’objectes de bronze a Ripoll, Cabó, Muricecs, la illa de Formentera, etc.

Si fem cas de les fonts clàssiques, els grecs-rodis van tenir, a més de la pròpia Rhode, altres establiments en el litoral català –Cypsela, Lebedòntia, Cal·lípodis, Hypos i Cherronessos–, però, com en el cas d’Alonis i Hemeroscòpion, en desconeixem la localització i no s’han trobat restes que en confirmin la seva presència.

La vida quotidiana a la Bàrcino romana

divendres, 28/05/2010

La cuina:

En qualsevol civilització l’art culinari mostra una característica molt important de la seva cultura, la seva forma de viure i de pensar, per això, estudiant què menjaven i com menjaven els romans podrem aprendre més sobre els nostres avantpassats i el seu llegat en la nostra cultura occidental.

L’esmorzar (ientaculum, iantaculum) dels romans, que es prenia més d’hora o més tard segons l’hora en que s’aixequessin, consistia en pa banyat amb vi o condimentat amb sal, raïm, olives, formatge i ous. El dinar (prandium), que consistia en plats més sòlids, tant calents com freds, es prenia aproximadament cap al migdia, o a l’hora sisena, segons la nomenclatura romana. El menjar principal, o sopar (cena), es prenia sobre les nou, entre el migdia i la posta del sol.

cuina romana.jpg

Les classes més pobres de tots els períodes de la història romana s’alimentaven principalment de farinetes (puls) fetes d’una substància farinosa (far, ador), que servia de pa, a més de vegetals com la col, els raves, alls, cebes, llegums, cogombre, carbasses, melons, etc. La carn només es menjava en ocasions festives.

En els primers temps les disposicions de la cuina dels romans estaven en harmonia amb la senzillesa dels plats que allí es preparaven.

Podem imaginar, segons el receptari d’Apicio, una cuina de gust fort, semblant a la cuina oriental, amb el predomini de les salses capaces de canviar el gust a les carns, així com l’art dels cuiners, que consistia a canviar-les l’aspecte. Per exemple, donar-li a un tall de porc la semblança amb una au o la d’un guisat de peix.

La producció del garum:

Importada des de Grècia, els romans elaboraven una salsa estrella, que era component imprescindible de les seves taules, el garum, salsa que va perdurar fins al Renaixement.

garum.JPG

El garum va tenir la seva màxima expansió a l’Imperi Romà , procedent dels cuiners grecs, que Roma, com amb quasi tot, va fer seus. De fet el seu nom, també d’origen grec, el pren del peix del que s’extreien els seus intestins per a la seva elaboració. Aquesta salsa s’elaborava per maceració i fermentació amb sal , de restes viscerals i petits peixos com la tonyina, el congre o l’esturió, aquest darrer mol usat per fer el garum a l’època medieval.

La base d’aquesta salsa (el garum) consistia en la maceració en sal dels menuts del peix (ous, sang, budells, ganyes, etc.) barrejats sovint amb peixos petits sencers. El seu sabor podia variar si s’hi afegien gambes, garotes, ostres, escopinyes, cloïsses o altres varietats de mol·luscs.

garum 2.jpg

De fet, per a l’elaboració d’aquestes salses es feien servir tot tipus de peixos grans i petits, segons el que oferia la pesca de la zona. Coneixem, per exemple, el garum a la sang, a partir de les vísceres de la tonyina, i el garum negre o garum sociorum, fabricat amb verat, considerats en l’antiguitat dues de les millors varietats de garum. A més, hi havia altres tipus de salsa de peix, tot i que de menor qualitat, com el hallec, la muria i el liquamen.

El consum del vi:

El vi (vinum en llatí) és una beguda obtinguda del raïm mitjançant la fermentació alcohòlica del most o suc. Ja en Egipte, Grècia i Roma es adorava Dionís o Bacus (déu de les vinyes). Juli Cèsar va ser un gran apassionat del vi i el va introduir per tot el món romà.

anfora.jpg

La calç i l’aigua de mar o, en cas que en manqués, l’aigua salada es feien servir en l’antiguitat per a clarificar el vi provocant una reacció química que precipitava les sals. A la instal·lació vinícola de Bàrcino se n’ha pogut constatar l’ús, tal com es descriu, per exemple, en els tractats de Cató o de Columel·la, en els quals s’indica la proporció correcta d’aigua de mar o de sal que s’havia d’afegir al vi.

També se sap que era costum aromatitzar el vi amb tota mena de plantes o d’herbes, com ara la xufla, la canya de sucre o la canyella. Els residus que s’han localitzat a la cella vinària proven que al vi que es produïa a Bàrcino s’hi afegia canyella, mel i algun altre xarop procedent de fruits carnosos en almívar.

El rentat de la roba:

Es ben conegut l’ús de la cendra per a fer la bugada en temps dels romans, ja que aquesta actuava com a agent blanquejant, de la mateixa manera que la calç que, a més, amarada i barrejada amb orina, constituïa un detergent força eficaç. Calç i orina s’utilitzaven també a les tintoreries com a mordent per a fixar els colors als teixits. De fet, a les fullonicae de Pompeia i d’Herculà s’han trobat àmfores amb orina, i les fonts clàssiques fan referència al consum de disposar àmfores al carrer al costat de les bugaderies per a recollir l’orina dels vianants.

planolconjmonumental.jpg

Les termes:

Les termes o banys públics eren un lloc d’esbargiment molt important en la vida d’un romà. Podríem dir que tenien tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre ciutadans. Ben segur que les termes de Bàrcino no eren ni tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit.

La distribució d’uns banys públics era més o menys semblant arreu de l’Imperi Romà. Del vestíbul es passava a l’apodyterium o sala per a despullar-se amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per a deixar-hi la roba que no podien tancar-se. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l’endugués. A continuació hi havia el tepidarium o sala temperada amb bancs de marbre per tal que els banyistes s’adaptessin a les diferències de temperatura entre el frigidarium, o sala per a bany fred, i el caldarium, o sala amb una gran pica i banyeres, per a prendre banys calents.

termes.jpg

Per a suar hi havia el laconicum, amb una obertura i amb un disc que servien per a regular la temperatura a gust del banyista. La calefacció de l’aire i de l’aigua s’aconseguia amb un forn de carbó i llenya, anomenat hypocausis, amb un sistema de distribució de l’aire calent per entremig de les parets i sota el terra del caldarium, del laconicum i del tempidarium.

A més d’aquestes sales, hi podia haver d’altres locals com la palestra per a fer esport, l’unctorium o sala per a untar-se el cos abans d’anar a la palestra, el destrictorium o sala per a treure amb una strigilis la pols que s’havia adherit al cos untat tot fent esport, la piscina o natatoria i nombroses popinae o establiments per a menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia porxos i jardins per a passejar, biblioteca, sales per a conferències, en fi, tot allò que fomentés la vida de societat.

L’horari de funcionament durava des de mig matí fins que es feia fosc. De vegades, les termes tenien dues parts, una per als homes i una altra per a les dones. El més corrent, però, era que només disposessin de dependències úniques. Aleshores calia fixar un horari diferent per a les dones i per als homes.

Les grans termes de Roma eren, generalment, obres imperials. N’hi havia de propietat pública, d’associacions de banyistes i fins i tot de particulars. Les de Bàrcino devien ser administrades pel municipi. El que sabem segur és que van ser edificades cap a principis del segle II gràcies a la generositat de la família Natalis, de la qual una làpida conservada al Museu Arqueològic ens en dóna testimoni.

La família:

Moltes anècdotes relatades amb complaença pels historiadors insisteixen en el caràcter sagrat de la família romana. El pare tenia en les seves mans l’autoritat i durant tota la seva vida conservava els seus drets de vida i mort sobre els fills. Podia, segons la seva voluntat, repudiar la dona, i inclús, després del veredicte d’un tribunal familiar, fer-la matar. En el cas d’un fill jutjat per qualsevol delicte, si era absolt pels jutges públics, devia comptar també amb la sentència del seu propi pare, que molts cops era la més severa.

la-familia-romana.jpg

A la pràctica, la disciplina familiar no tenia cap altre efecte que vigilar la deferència dels joves cap als més grans. I les mostres de respecte mai van faltar. Per exemple, en el Senat podem observar una estricta prelació d’edats. El magistrat més antic en el rang més elevat donava la seva opinió abans que cap altre, i amb la qual, en general, la resta estaria d’acord.

mujer-romana.jpg

Dins de la casa familiar, la dona –a qui la llei considera durant tota la seva existència com una menor que passa del poder patern al poder marital– havia de viure una existència d’abnegació, obediència i treball. Però la dona lliure no estava obligada a qualsevol tipus de feina. Les tasques servils eren realitzades pel servei. L’ama de casa romana filava i teixia.