Entrades amb l'etiqueta ‘Història Antiga’

Guerres Púniques i ocupació romana de la Península Ibèrica

dijous, 8/07/2010

L’esclat de les Guerres Púniques entre romans i cartaginesos pel domini de la Mediterrània occidental va provocar l’ocupació de la Península Ibèrica per part de Roma en el segle III a.C.

Cartago, ciutat fundada pels fenicis l’any 814 a.C. al nord d’Àfrica va heretar el domini mercantil al Mediterrani occidental quan les metròpolis fenícies van ser sotmeses per Assíria en el segle VIII a.C.

D’altra banda, a l’any 750 a.C., a la Península Itàlica, va néixer, sota la influència etrusca, una ciutat-estat que tindria una gran i perllongada incidència: Roma.

La relació entre aquestes dues civilitzacions va iniciar-se l’any 510 a.C., quan va signar-se un primer tractat que delimitava la zona d’influència de cada ciutat al Mediterrani Occidental. Aquest primer tractat aniria seguit d’altres, mentre, de mica en mica, Roma s’expandia per la Península Itàlica, convertint-se en protectora de les colònies gregues occidentals, competidores del món púnic.

image006.jpg

Ben aviat, però, els interessos de les dues potències van xocar, donant lloc a la Primera Guerra Púnica (260-241 a.C.), que va finalitzar amb la victòria dels romans, fet que va suposar per a Cartago unes dures condicions de pau: l’abandonament de Sicília i una elevadíssima indemnització de guerra. Posteriorment, el 238 a.C., els cartaginesos es veien obligats a deixar Sardenya i a pagar una indemnització complementària.

Les dures condicions de la pau i la revolta dels mercenaris que va patir Cartago van crear una situació molt greu que va propiciar el predomini de la família dels Bàrquides. Un dels seus membres, Amílcar Barca, després de vèncer els mercenaris va donar un nou enfocament a la política exterior cartaginesa, dirigint-la cap a la Península Ibèrica, per tal d’emparar-se de les seves riqueses naturals i així pagar la indemnització i proveir-se de nous mercenaris.

Barrejant les campanyes militars i els estratagemes diplomàtics, Amílcar i el seu gendre Asdrúbal van aconseguir el domini de la part meridional de la Península Ibèrica. Com a conseqüència, van sorgir conflictes amb les colònies gregues, fet pel qual Roma va signar amb Asdrúbal el Tractat de l’Ebre (226 a.C.), pel qual aquest riu separava les respectives àrees d’influència a la Península. Tot i així, l’enfrontament era inevitable.

Punic_Wars.png

Hannibal.jpgMort Asdrúbal, el 221 a.C., el va succeir Hanníbal, el qual aviat va començar a fer preparatius per a anar contra Roma. El conflicte va esclatar l’any 218 a.C., quan els cartaginesos van assetjar i ocupar Sagunt, ciutat aliada de Roma. Hanníbal, amb un gran exèrcit, va creuar Catalunya per l’interior, evitant les ciutats amigues de Roma i derrotant al seu pas les tribus que se li oposaven, mentre es dirigia cap a Itàlia.

La resposta romana va ser tallar a Hanníbal la comunicació amb les seves bases, i per aquest motiu va enviar dos exèrcits: l’un a l’Àfrica i l’altre, manat per Gneu Corneli Escipió, cap a la Península. Aquest va desembarcar a Empúries, el mateix any 218 a.C., i aviat va obtenir una primera victòria sobre les terres cartagineses prop de Cosse, on posteriorment es fundaria Tàrraco.

En les lluites per terres catalanes, ambdues potències van comptar amb l’ajuda de les tribus ibèriques, les quals, enemistades entre elles, van anar arrenglerant-se en l’un o l’altre bàndol. Així, les tribus costaneres (laietans, indigetes, etc.) van donar suport als romans, mentre que les tribus de l’interior (ilergetes, lacetans i ausetans) van fer costat als cartaginesos.

El desenllaç de la guerra a la Península va resultar incert durant força temps, amb alternatives per als dos bàndols. L’any 212 a.C., van morir en combat els germans Publi i Gneu Corneli Escipió, i l’any següent va ser enviat per a substituir-los el fill del primer, Publi Corneli Escipió el Jove (o l’Africà) que va iniciar una campanya victoriosa, l’any 209 a.C., prenent Cartago Nova (Cartagena), la base de les tropes cartagineses.

Zama.jpgL’any 206 a.C., després d’expulsar els seus enemics de la Península, Publi Corneli Escipió va passar a l’Àfrica, on, després de la victòria de Zama, va donar fi a la Segona Guerra Púnica amb la derrota total de Cartago.

Amb el final de la guerra va començar la conquesta romana de la Península Ibèrica, on la situació encara no estava controlada. A la Península hi havia dues guarnicions: una a la vall del Guadalquivir i l’altra a Catalunya, prefigurant les dues províncies en les quals es dividiria el territori d’Hispània: la Ulterior i la Citerior.

Indíbil i Mandoni.jpg

Indíbil i Mandoni

L’any 206 a.C., va produir-se una revolta que, encapçalada per Indíbil i Mandoni, cabdills dels ilergetes, va aplegar aquests amb els lacetans i ausetans contra Roma, va oposar una forta resistència al domini romà, sent derrotats i rebent unes dures condicions de pau per part dels romans.

L’any 197 a.C. va produir-se un aixecament general de les tribus ibèriques de les dues províncies (el darrer pel que fa a les terres catalanes) per motius econòmics (les càrregues imposades pels governadors romans) i polítics (l’incompliment dels acords que s’havien signat durant l’enfrontament entre romans i cartaginesos).

Aquest aixecament va ser sufocat de forma molt violenta pel cònsol Marc Ponci Catò, el qual va desembarcar a Rhode (195 a.C.) amb un poderós exèrcit i va dirigir-se cap a Empúries, pacificant bona part de l’actual territori català i desmantellant els poblats indígenes.

La llarga i difícil conquesta d’Hispània va continuar a les terres de l’interior de la Península, amb les guerres celtíberes i lusitanes, i no va acabar fins l’any 19 a.C. amb les campanyes d’August contra els càntabres i l’ocupació, mai consolidada, del nord peninsular.

Paral·lelament a aquestes campanyes, la Península va convertir-se en escenari de les guerres civils romanes pel control del govern, primer entre Sertori i Pompeu, i després entre aquest i Juli César. Finalment, les legions de César, que provenien de les Gàl·lies, van derrotar les tropes de Pompeu a la batalla d’Ilerda (Lleida) l’any 49 a.C.

Hispania Ulterior y Citerior.jpg

La presència romana, que va perllongar-se fins al segle V, va suposar una profunda transformació de la realitat peninsular. La romanització –és a dir, l’assimilació dels models polítics, econòmics, socials i culturals del món romà– va facilitar la uniformització de les cultures establertes a Catalunya i aquestes, unificades pels models romans i pel llatí, van desenvolupar un important procés d’urbanització i d’integració dins dels circuits comercials romans.

L’expansió territorial de la República romana

dijous, 8/07/2010

La societat romana, mentre s’equilibraven les enormes diferències entre patricis i plebeus, es va enfrontar i va vèncer molts pobles de la Península Itàlica. Així, els primers temps de la República no va ser gens fàcils. Entre el segle V i el segle IV a.C., els romans es van fer els amos de pràcticament tota la Península, no sense haver de fer front a diferents intents etruscs de reconquerir la ciutat.

550px-Roman_conquest_of_Italy.PNG

A més, abans de dominar la Península, els romans van haver de fer front a les tribus gal·les, que efectuaven incursions ràpides i devastadores en el seu territori, i que, fins i tot, van arribar a saquejar la ciutat de Roma. Tanmateix, de mica en mica, els llatins van anar reorganitzant-se i van acabar conquerint tot el territori italià. Primer de tot, gràcies a la derrota definitiva dels etruscs i dels altres pobles itàlics.

Pyrrhus_route.jpg

Al segle III a.C., després d’expulsar els grecs del sud d’Itàlia, on s’havien format algunes de les més importants colònies gregues, conegudes com la Magna Grècia, i de dominar tots els territoris situats al sud del riu Po (275 a.C.) els romans es van disputar el control de Sicília amb uns nous rivals: els cartaginesos.

En els primers segles del primer mil·lenni a.C., a les costes del nord d’Àfrica s’havien fundat nombroses factories i colònies fenícies –els fenicis també són anomenats púnics–. A partir del segle VIII, les metròpolis fenícies (Sidó, Biblos) van començar a caure sota el domini de l’Imperi Assiri.

CarthageMap.png

Territoris de Cartago

Les famílies riques de comerciants fenicis que van poder escapar del control assiri es van instal·lar a les colònies. Entre elles, la que va adquirir una importància més gran va ser Cartago, des de la qual els fenicis van procurar de mantenir la seva hegemonia sobre el comerç de la Mediterrània occidental. Per això, des d’aquest moment parlem de cartaginesos per a referir-nos als fenicis.

Tanmateix, Roma que s’anava convertint paulatinament en una gran potència política i militar a la Mediterrània, també aspirava a aquest control comercial, per la qual cosa els latifundistes i comerciants cartaginesos van considerar necessari organitzar un gran exèrcit de mercenaris que els permetés defensar els beneficis de les seves activitats comercials.

En el segle III a.C., la rivalitat pel control de Sicília, important per la seva posició estratègica en les rutes comercials i com a zona de producció cerealística, va originar l’inici de les Guerres Púniques, que repartides en tres grans conflictes bèl·lics, van durar més de cent anys.

En la primera Guerra Púnica (264-241 a.C.) l’enfrontament entre Roma i Cartago va decantar-se en favor de Roma, que va apoderar-se de l’illa de Sicília. No obstant això, poc temps després, el conflicte es va reprendre, aquesta vegada a la Península Ibèrica, on els cartaginesos tenien molta influència.

Cartago_primera_guerra_púnica.jpg

La primera Guerra Púnica

Així, en la segona Guerra Púnica (218-201 a.C.), els cartaginesos, comandats per Anníbal, van travessar els Alps i van arribar a ocupar una part d’Itàlia. El contraatac romà a la Península Ibèrica, però, suposaria una nova victòria romana. Els romans, per impedir que els cartaginesos es poguessin proveir del que necessitaven a la Península Ibèrica i gosessin atacar Roma, van desembarcar, l’any 218 a.C., a Empúries.

ii_guerra_punica.jpgAixí va començar la conquesta de la Península per part de l’exèrcit romà. Les petites ciutats-estat ibèriques no s’hi podien enfrontar, i així van avançar per tota la costa llevantina, sense trobar-se amb gaire resistència.

Des d’aquest moment, Roma va ampliar les seves conquestes fins a controlar tota la Mediterrània occidental. Però, la penetració a l’interior de la Península Ibèrica i a la Gàl·lia hauria d’esperar fins el segle I a.C.

Mentrestant, als segles III i II a.C., els diversos regnes hel·lenístics van mantenir una sèrie d’enfrontaments pel control de diferents territoris. La república romana va aprofitar-se d’aquests conflictes per a impedir que algun d’aquests estats esdevingués massa poderós i va intervenir-hi amb el seu exèrcit.

Aquesta circumstància va permetre que, al llarg del segle II, Roma conquerís també la major part de la Mediterrània oriental.

Per una altra banda, els dirigents de Cartago s’havien aliat amb el rei de Síria per tal d’enfrontar-se novament a Roma, fet que va donar lloc a una nova i definitiva guerra púnica (149-146 a.C.), que va culminar amb la destrucció de Cartago (l’any 146 a.C.). Els seus habitants van ser venuts com a esclaus i el territori cartaginès va restar en poder dels romans.

Finalment, en el segle I a.C., un sector de l’exèrcit romà va aprofitar-se d’unes disputes dinàstiques internes a Egipte per a intervenir també en aquest territori. Com a conseqüència d’això, l’any 30 a.C., Egipte va passar a formar part de l’Imperi Romà.

D’aquesta manera, Roma es convertia en la gran potència hegemònica a la Mediterrània occidental. Però la intensa expansió territorial portada a terme per Roma havia de tenir forçosament conseqüències importants en el si de la societat romana.

City_of_Rome_during_time_of_republic.jpg

Alguns sectors socials es van enriquir molt, especialment aquells que estaven més vinculats amb el control de l’exèrcit, perquè el botí de guerra permetia d’acumular grans fortunes. Hi va haver comerciants que van ampliar força la seva activitat a les terres conquerides; uns altres es van especialitzar a nodrir l’exèrcit de productes.

A més, el control que des de Roma s’havia d’exercir sobre els diferents pobles conquerits va comportar el nomenament de nombrosos funcionaris que, des dels seus diferents càrrecs públics, també es van enriquir.

En canvi, per a molts altres sectors de la població romana, l’expansió de Roma va significar la seva ruïna.

Les famílies propietàries de petites extensions agràries no van poder afrontar la competència dels productes agraris procedents de les terres conquerides. En aquests indrets, les condicions geogràfiques eren més propícies i la força de treball estava constituïda pels esclaus, el que comportava que es poguessin oferir preus molt baixos.

Per una altra banda, molts dels homes d’aquestes famílies camperoles es veien obligats a formar part de l’exèrcit romà durant llarguíssimes temporades, cosa que restava braços a les feines agrícoles. Nombroses persones de les zones rurals de la Península van haver de vendre les seves terres als grans latifundistes i anar-se’n a Roma per tal de cercar algun altre sistema de vida.

La República romana

dijous, 8/07/2010

Durant gairebé cinc-cents anys (del 509 al 27 a.C.), Roma va ser una República. En aquest període, la república romana va aconseguir, en primer lloc, unificar políticament la Península Itàlica i, poc després, iniciar la conquesta del món mediterrani.

Per a dur a terme això, els romans van haver de fer servir les armes, per la qual cosa, ja des de bon començament, la nova organització política de Roma va estar força vinculada a l’organització militar.

617px-Platner_-_Ancient_Rome_city_growth.jpg

Ja des del període monàrquic, les famílies patrícies estaven dividides en tres tribus, composades al seu torn per deu cúries. Les cúries eren importants políticament, ja que de forma periòdica celebraven assemblees o comicis (reservats als homes) per a elegir magistrats. A més, cada cúria havia d’aportar a l’exèrcit cent homes amb els seus corresponents cavalls. La participació en els conflictes armats havia permès als patricis d’acumular gran riqueses, mitjançant el repartiment del botí obtingut i la captura de presoners, que després convertirien en esclaus.

Aquesta organització de caràcter militar va mantenir-se durant una primera etapa de la República.

D’una altra banda, el màxim poder polític va romandre en mans del Senat, assemblea a la qual només hi podien participar els caps de les famílies patrícies. La pertinença al Senat es convertia en un càrrec vitalici. Estava format per 300 membres i els seus membres discutien els assumptes més greus de la política romana, especialment la guerra, la política exterior i les finances.

Maccari-Cicero.jpg

A més, des de les assemblees s’escollien magistrats per a governar i dirigir l’exèrcit i per recaptar els tributs i exercir d’altres funcions (cònsols, pretors, censors i qüestors). Els dos cònsols comandaven l’exèrcit i convocaven les assemblees; els pretors s’encarregaven d’administrar justícia; els censors controlaven el cens d’habitants; i els qüestors cobraven els impostos i gestionaven les finances. Aquests càrrecs només duraven un any.

Per tant, com pot observar-se, a Roma s’havia abolit la monarquia per a establir una República aristocràtica.

Durant el període que va seguir a la creació de la República, la ciutat de Roma va incrementar el seu poder. Va augmentar la seva participació en el comerç mediterrani i van establir en ella la seva residència gents vingudes de terres llunyanes, com comerciants grecs. A més, la potent organització militar dels romans els va permetre, després d’una sèrie d’enfrontaments amb els pobles veïns, d’obtenir nombroses victòries i posar sota el seu control gran part de la Península Itàlica.

Tot aquest procés va fer possible que alguns plebeus, gràcies al comerç i a altres negocis, acumulessin grans riqueses i, per tant, que pretenguessin tenir una major participació en les decisions polítiques, reservades fins aquell moment a la minoria aristocràtica patrícia.

Gaius_Gracchus_Tribune_of_the_People.jpgDesprés d’un període de tensions entre patricis i plebeus i tenint en compte, a més, que l’exèrcit romà necessitava cada cop més soldats, es va procedir a una sèrie de reformes socials. D’aquesta manera, va ser promulgada la Llei de les Dotze Taules (primer conjunt romà de lleis escrites) que ampliava la participació dels plebeus (fins a la seva completa equiparació en el segle IV a.C.).

També hi va haver una transformació en l’exèrcit. La població masculina va restar dividida en cinc classes en funció de la riquesa que posseïen, i, en conseqüència, segons el tipus d’armes que hi podien aportar. Aquesta escala anava des dels rics, que tenien cavalls i armadura completa, fins als més pobres, que no posseïen res més que la seva pròpia força de treball.

Els ciutadans es reunien en assemblees, els comicis centuriats, que tenien a més funcions polítiques, com l’elecció dels magistrats.

D’aquesta manera, la inicial República aristocràtica va anar derivant cap a una República dels rics. És a dir, la raó de les diferències socials i polítiques ja no va residir en la pertinença o no a determinades gens o llinatges, sinó que va passar a descansar en la possessió de riquesa. Si bé els plebeus van veure reconeguts els seus drets com a ciutadans i aquells que s’havien enriquit van poder participar de les decisions polítiques, a Roma sempre va existir un tercer grup social marginat i exclòs de tot tipus de drets: els esclaus.

Els orígens de Roma, de la monarquia a la República

dijous, 8/07/2010

Durant el període en què es va desenvolupar la civilització grega, també a la Península Itàlica van produir-se una sèrie de processos semblants, i una petita ciutat del centre de la Península, Roma, va adquirir una importància creixent. En un llarg procés, acabaria convertint-se en la potència hegemònica a l’Europa de l’Antiguitat.

La Península Itàlica presenta unes característiques similars a Grècia amb lleugeres diferències.

En primer lloc, la Península Itàlica forma un territori característic. La seva situació al centre de la Mediterrània permetia als seus pobladors una fàcil comunicació amb el continent europeu (la poderosa serralada dels Alps mai va ser realment una barrera infranquejable), amb tots dos costats de la Mediterrània i, fins i tot, amb el continent africà (ja que l’extrem sud de la Península és a molt poques milles de la costa de Tunísia), malgrat que les seves costes no resultaven tan adequades per a la navegació com les de Grècia.

A més, a les valls dels Apenins, l’accidentada serralada que travessa la Península de nord a sud, i en algunes grans planes del centre d’Itàlia es podien conrear cereals, vinya i olivera. També hi pasturaven els ramats de vaques i ovelles. El subsòl de la Península també era relativament ric: hi havia marbre, plom i ferro.

Finalment, extensos boscos proporcionaven una gran quantitat de fusta.

En qualsevol cas, podem observar una diversitat més gran de productes respecte de l’antiga Grècia i, per tant, una menor necessitat de dedicar-se al comerç marítim.

mapa_influencia-roma-siglovi-ac.png

Ja des de començaments del II mil·lenni a.C., la Península Itàlica era habitada per pobles neolítics que coneixien les tècniques del treball del metall. Per exemple, en el nord hi vivien els lígurs, que fabricaven objectes de bronze i destacaven per la originalitat dels seus habitatges, els palafits, que evidencien un possible origen indoeuropeu, d’alguna zona lacustre.

Cap a la fi del II mil·lenni es van desenvolupar també d’altres pobles, que també coneixien el ferro. Tanmateix, aquests pobles no tenien cap mena de lligam entre ells.

Durant la primera meitat del I mil·lenni a.C., podem distingir ja tres zones d’influència ben diferenciades. En el sud (a Sicília), hi havien fundat les seves colònies els fenicis i, sobretot, els grecs que convivien amb alguns pobles indígenes (aquestes terres del sud es coneixien amb el nom de Magna Grècia). En el centre vivien diversos pobles d’origen indoeuropeu, com els llatins (del Laci, a la regió on avui està situada la ciutat de Roma). En el nord assolien cada cop més importància, entre d’altres pobles com els sabins, els etruscs, que van desenvolupar una important civilització.

Civilizacion_etrusca.pngL’origen dels etruscs és encara una incògnita. Uns historiadors creuen que es tractava d’un poble que sempre havia viscut a la Península Itàlica, mentre que d’altres els atribueixen un origen indoeuropeu. Finalment, segons la hipòtesi més difosa, podria tractar-se d’un poble que va emigrar per mar des d’Àsia Menor (Lídia) fins al nord d’Itàlia.

Durant els primers segles del I mil·lenni a.C., aquest poble va aconseguir desenvolupar un conjunt de ciutats-estat governades per monarques que dirigien també la vida religiosa. Combinaven l’agricultura, la pastura i l’artesania (treballaven el ferro) amb el comerç. A causa de la seva situació geogràfica, els etruscs feien d’intermediaris amb els grecs del sud i els pobles del centre d’Europa, productors de ferro i altres matèries primeres. A més, practicaven la pirateria contra els comerciants grecs.

Els etruscs van desenvolupar una cultura pròpia, que ens és coneguda, sobretot, per les restes trobades en les seves necròpolis. Construïen habitatges subterranis com habitacles per als seus difunts i els decoraven luxosament. Usaven un sistema d’escriptura propi, van fundar ciutats i van ocupar d’altres, com probablement va ser el cas de Roma.

A principis del I mil·lenni a.C., en uns turons propers al Tíber, un riu que travessa el Laci, hi havia un conjunt de poblats en els quals hi vivien tribus de pastors. Com que el Laci era una zona de pas obligat entre el nord i el sud d’Itàlia els llatins van anar experimentant un gran desenvolupament econòmic.

Segurament, entre els segles VIII i VII a.C., aquest territori va ser conquerit pels etruscs, els quals van convertir aquests conjunt de set poblats, situats a molt poca distància uns dels altres en set turons a prop de la desembocadura del riu Tíber, en una gran ciutat: Roma. Hi van construir muralles, canalitzacions d’aigua i grans edificis públics, i van establir un sistema de govern monàrquic.

She-wolf_suckles_Romulus_and_Remus.jpgTot i això, va fer fortuna la llegenda segons la qual la fundació de Roma va tenir lloc l’any 753 a.C., i va ser obra de dos germans bessons, Ròmul i Rem, que, de petits, havien estat abandonats a la vora del riu Tíber i van sobreviure gràcies a ser alletats per una lloba.

Durant els segles següents, l’emergent ciutat de Roma va esdevenir un centre comercial connectat tant amb l’interior de continent (d’on obtenia ferro) com amb fenicis, cartaginesos i grecs (que els proporcionaven objectes manufacturats).

El rei de la ciutat de Roma tenia un gran poder i governava amb l’ajut del Senat, constituït pels representants de més edat de les famílies més poderoses.

Roma_Romolo_753aC_png.png

En aquesta etapa la població de Roma va restar clarament diferenciada en dos grups.

Per una banda hi havia les riques famílies patrícies, pretesament descendents dels primers pobladors, les quals acaparaven la propietat de les millors terres i es reservaven el dret a la participació en la vida política i militar. Aquestes famílies posseïen esclaus i clients (denominem així a les persones que no tenien béns i que es posaven al servei de les famílies patrícies, obtenint-ne a canvi protecció).

Per una altra banda hi havia els plebeus, que constituïen la majoria de la població. Tenien petites propietats o tallers artesanals, o bé eren comerciants. Com que no pertanyien a la gens, o llinatges antics, no tenien dret a la participació política o militar.

800px-Forum_Romanum_panorama_2.jpg

Cap a finals del segle VI a.C., els etruscs van entrar en un període de decadència per causes diverses. Sabem que van patir derrotes militars enfront dels grecs, que s’havien aliat amb alguns pobles itàlics. Hi va haver, a més, una epidèmia de malària que va arrasar moltes zones pantanoses del Laci.

L’any 509 a.C., els patricis romans van aprofitar aquesta debilitat dels etruscs i per posar fi al seu domini i expulsar-los de la ciutat. Aleshores van abolir la monarquia i van establir un nou sistema polític: la República (coneguda també com a bé comú).

Els Ibers i Catalunya

dimecres, 7/07/2010

A Catalunya hi ha força testimonis arqueològics del passat ibèric. En el territori català estaven assentades diferents tribus, entre les quals les més importants van ser:

img_0002.gif1.gif2.gif

a. A la zona del litoral: els ilergetes a l’Empordà, els laietans a la costa barcelonina i els cossetans al Camp de Tarragona.

b. A la zona interior: els ilergetes, que tenien la seva capital a Lleida.

mapacat.gif2.png

El poblat d’Ullastret, situat molt a prop de la Bisbal (Baix Empordà), és un dels nuclis ibèrics més importants, tant per la seva estructura com per la relació comercial que va tenir amb Empúries.

El poblat es troba en el Puig de Sant Andreu, a prop d’un antic estany del mateix nom actualment dessecat i del qual obtenien l’aigua necessària per a les tasques agrícoles i la ramaderia. Així mateix, la proximitat del riu Daró, navegable en aquells temps, el comunicava amb la costa, facilitant els intercanvis amb els pobles colonitzadors.

Inicialment, l’assentament ibèric es va produir en un illot, l’Illa d’en Reixac, situat a l’interior de l’estany, ja que constituïa una magnífica defensa natural per als primers pobladors. Posteriorment, a partir del segle VI a.C., es van traslladar al Puig de Sant Andreu.

MurallesUllastret.JPG

L’evolució històrica del poblat d’Ullastret va ser:

1. Des de l’any 550 a.C., quan la cultura ibera ja estava totalment desenvolupada, fins a finals del segle V a.C., la importància d’Ullastret va anar en augment. El poblat va gaudir d’una gran autonomia respecte a Empúries i els contactes amb els emporitans van ser cada cop més estrets.

La puixança d’aquest període va manifestar-se a través de la cultura que van desenvolupar, caracteritzada per un fort indigenisme.

2. Des dels darrers anys del segle V a.C. i fins al primer quart del segle IV a.C. va desenvolupar-se l’etapa de màxima esplendor d’Ullastret, en la qual els intercanvis amb els grecs van assolir el seu nivell més alt.

3. A partir del segon quart del segle IV a.C. i fins al final del segle III a.C., va esdevenir un doble procés. Per un cantó, Ullastret va crear una zona d’influència en el seu entorn més immediat. Per l’altre, la dependència respecte d’Empúries cada cop va ser més forta. De tal manera que, a partir del segle II a.C., el Puig de Sant Andreu va restar inhabilitat a causa de la competència emporitana.

Excavació_a_Ullastret.jpg

L’estructura interna d’Ullastret mostra les característiques típiques dels poblats ibers. La seva xarxa urbana és irregular, amb carrers estrets i cases de planta baixa i amb poques estances. Tot ell era cenyit per un cinturó de grans muralles amb torres circulars que el defensaven dels atacs exteriors.

Ara bé, també presenta senyals d’una remodelació posterior seguint criteris urbanístics grecs. Les cases, distribuïdes formant diversos carrers, es construïen amb pedra, eren de planta rectangular i tenien més d’una estança. La ciutat també tenia una plaça pública (àgora) i una acròpoli. L’extensió (unes quinze hectàrees) i el refinament cultural demostren la forta influència grega sobre els habitants d’aquesta ciutat ibèrica.

La conquesta de la Península per part de Roma, des del segle I a.C., va suposar la desaparició dels ibers com a pobles independents i la seva progressiva integració dins del món romà hegemònic a Europa.

Els Ibers

dimecres, 7/07/2010

Entre finals del segle VII i inicis del segle VI a.C., i com a resultat de l’evolució de la cultura del ferro i com a conseqüència dels contactes entre la població indígena i els pobles colonitzadors mediterranis fenicis i grecs a la zona oriental de la Península Ibèrica va desenvolupar-se la cultura ibèrica.

La cultura ibèrica s’estenia des del sud de França fins a Andalusia. Era una cultura força avançada, l’origen de la qual ha estat molt discutit pels historiadors. Avui dia, però, sembla clar que la seva aparició va ser possible per l’evolució dels pobles indígenes del bronze, influïts pels contactes amb els fenicis i els grecs.

000768580.jpg

Els ibers no eren, però, un poble homogeni i no van constituir mai una unitat política. Van ser un conjunt de pobles independents entre si, a l’estil de les polis gregues, que compartien els trets bàsics d’una mateixa cultura. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu.

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèrica.

800px-Bronce_ibero.jpg

D’altres característiques pròpies de la cultura ibèrica eren l’ús intensiu del ferro en la fabricació d’eines, l’aplicació de noves formes avançades d’explotació agrària amb un utillatge molt especialitzat, el desenvolupament de la ceràmica (torn ràpid de terrissaire), el desenvolupament d’un art amb trets particulars que no són simples còpies gregues o púniques i la circulació monetària amb encunyacions de moneda pròpia.

Els ibers van ser el primer poble de la Península Ibèrica que va utilitzar d’una manera generalitzada la metal·lúrgia del ferro. La coneixien gràcies al contacte amb els pobles ultrapirinencs i a les seves relacions amb els grecs. La introducció del ferro va possibilitar una veritable revolució en les pràctiques agràries ja que era un metall més fàcil d’aconseguir que el bronze i permetia una millora substancial de la qualitat de les eines del camp.

L’agricultura era la base de l’economia dels ibers. Al començament únicament cultivaven cereals de secà (blat i ordi), però, més endavant, gràcies al contacte amb els colonitzadors mediterranis, van conèixer el cultiu de la vinya i l’olivera.

També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

enterrament.jpg

D’altra banda, les activitats comercials eren força importants, tant amb els pobles colonitzadors fenicis i grecs com entre els mateixos grups ibers. La possibilitat de realitzar aquests intercanvis va veure’s afavorida per l’encunyació de monedes pròpies, inspirades en els models grecs i cartaginesos.

La societat ibèrica tenia una certa jerarquització. Tot i que les formes tribals eren sempre presents en la seva organització, lentament van anar evolucionant cap a societats de cabdillatge. Els seus cabdills eren escollits probablement entre l’aristocràcia guerrera que va anar desenvolupant-se en el si dels pobles ibèrics. Per sota d’aquests grups dominants hi havia els artesans, especialitzats en el seu treball, i més avall, la gran massa de camperols. L’esclavitud, tot i ser present, sembla que no era gaire important.

Pel que fa a les seves creences, els ibers, pel que coneixem, practicaven una religió basada en el culte a la naturalesa, que barrejava elements autòctons i forans. A més, adoraven uns déus protectors i benefactors, per als quals sacrificaven animals. També retien culte a divinitats femenines vinculades amb la fertilitat.

Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV a.C. va començar a presentar característiques d’una notable influència grega.

La situació dels poblats, a més dels testimonis que ens han arribat a través dels autors clàssics, ens indica que aquella era una època d’inseguretat i conflictes freqüents entre els diversos grups ibers. Sembla evident que la guerra i el pillatge, motivats per l’escassetat de recursos i l’augment progressiu de la població, van ser una constant en el món iber.

En definitiva, els pobles ibers van desenvolupar-se en tota la zona oriental de la Península, esdevenint una cultura homogènia en els seus trets fonamentals, amb la qual Catalunya va començar a entrar en la història. La seva cultura va perviure fins al primer període de la presència romana, al segle I a.C. Aleshores, la fundació de noves ciutats va fer que abandonessin els antics assentaments per a integrar-se en la vida romana.

La Península Ibèrica i les colonitzacions mediterrànies

dimecres, 7/07/2010

Des de temps molt antics, la riquesa en metalls de l’Europa occidental va cridar l’atenció dels pobles de la Mediterrània oriental, impulsant-los a viatjar-hi a la recerca de noves fonts per abastir-se. Així, fenicis, etruscs i grecs recorrien el mar en els primers segles del darrer mil·lenni abans de Crist buscant nous mercats.

colonizaciondelmediterraneo.jpgD’aquesta manera, a la Península Ibèrica l’arribada de pobles procedents d’altres indrets va continuar al llarg del primer mil·lenni a.C. Fenicis, etruscs i grecs van passar per terres catalanes amb uns objectius fonamentalment econòmics: volien aconseguir metalls (or, argent, coure i, especialment, estany), cercar nous mercats pels seus articles i trobar noves terres on establir colons.

Aquests pobles tenien un nivell cultural força elevat. Per això van aportar als habitants de la Península un gran nombre de coneixements com l’escriptura, l’ús de la moneda, la producció de la ceràmica al forn i les tècniques per elaborar vi i oli, entre d’altres. Per tant, la seva influència va possibilitar l’evolució cultural i material dels pobles indígenes.

Al segle VIII a.C., els fenicis es van establir al sud de la Península Ibèrica i hi van fundar unes quantes factories. Les factories eren establiments comercials de petites dimensions, normalment ubicades al litoral o al prelitoral. La més important d’aquestes factories fenícies va ser Gadir (l’actual ciutat de Cadis), des de la qual van exercir una gran influència per tota la conca del riu Guadalquivir i, en general, per tota la costa andalusa.

Els fenicis també es van establir a l’illa d’Eivissa, des d’on van comerciar amb Catalunya, principalment amb alguns indrets del Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta.

20070712klphishes_4.Ees.SCO.png

De tots aquests pobles colonitzadors, el que més incidència va tenir a la Catalunya d’aquest període va ser el grec. Els rodis, procedents de l’illa de Rodes, van ser els primers a establir-se a Catalunya, fundant-hi Rodhe (l’actual Roses) al segle VIII a.C.

No va ser, però, fins a l’any 575 a.C. que els foceus (grecs originaris de la polis de Focea, situada a l’Àsia Menor, a l’actual Turquia) van fundar, en una petita illa que hi havia davant de la desembocadura del riu Fluvià, la nova factoria d’Emporion (Empúries), inicialment depenent de la colònia de Massàlia (Marsella). La presència d’Empúries, que va allargar-se fins al segle III a.C. quan va ser conquerida per Roma, va tenir una importància extraordinària i la seva influència va estendre’s per bona part del territori.

empuries.jpg

El creixement del nucli inicial (anomenat Paleàpolis) i les bones relacions amb les tribus ibèriques van fer decidir els grecs a crear un nou assentament més gran en terra ferma (la Neàpolis). Aquest es va desenvolupar com una polis completa amb les seves institucions de govern i religioses.

Empúries va experimentar aleshores un gran desenvolupament econòmic, basat en la venda a la població indígena ibera de ceràmica, armes i teixits. La prosperitat econòmica va donar lloc a un engrandiment considerable del perímetre urbà de la ciutat.

800px-Ampuries-ciudad-griega.JPG

D’aquesta manera, Emporion es va construir com una autèntica polis, independentment de la vella metròpolis focea i de les seves colònies occidentals com Massalia i va exercir una gran influència sobre les tribus ibèriques que hi havia a l’actual Empordà, amb les quals va desenvolupar una intensa activitat comercial, intercanviant ceràmiques, armes, objectes d’ornament, teixits i perfums per primeres matèries.

Empúries va presentar moltes característiques pròpies de les ciutats gregues de l’època. Envoltada de grans muralles, que, a causa de la inseguretat amb la qual vivien els seus habitants, eren vigilades nit i dia per una guàrdia, la polis tenia una plaça central (àgora) que era el lloc de reunió i discussió dels seus habitants. Tanmateix, tenia un barri en el qual es situava la zona de temples, el més important dels quals era el dedicat a Asclepi, déu de la medecina; una zona d’habitatges, que ocupava la major part de l’extensió de la ciutat, i, finalment, un port i diverses necròpolis.

800px-Paleochristian_Basilica_-_Empúries_-_2005-03-27.JPG

A més, la presència grega va proporcionar importants avenços en la metal·lúrgia del ferro, va generalitzar l’ús de la moneda i l’escriptura i va introduir nous conreus com l’olivera i la vinya en terres catalanes.

Des de mitjans del segle IV a.C., quan es va produir la destrucció de molts poblats ibèrics a causa d’atacs de grups gals procedents del sud de França, Empúries, que va col·laborar activament en la seva reconstrucció, va passar a exercir una veritable dominació econòmica sobre els poblats ibèrics.

Així, malgrat que els habitants d’Empúries, tots ells d’origen grec, no es van barrejar amb la població autòctona de la zona, la cultura i la civilització gregues van influir de manera determinant en la configuració de la cultura ibèrica al nord de l’actual Catalunya.

L’art clàssic grec

dimarts, 6/07/2010

Malgrat que al llarg dels segles l’art grec va anar evolucionant, les característiques que va adquirir al segle V a.C., especialment a la polis d’Atenes, s’han convertit en el punt de referència per a tota la Història de l’Art posterior.

Els artistes grecs van reflectir l’optimisme que vivia la societat en les seves obres. Van esforçar-se per fer un art al servei dels homes del seu temps, un home que era la mesura de totes les coses, en contraposició a les civilitzacions orientals on més aviat s’intentava mostrar la grandesa dels déus davant la petitesa dels humans.

Els grecs reien en una bellesa ideal, basada en l’equilibri i l’harmonia entre totes les parts. Això va portar-los a estudiar molt profundament les proporcions de l’anatomia humana i les mesures més harmòniques dels edificis, entre d’altres. Aquesta forma de concebre l’art, com a creadora de bellesa, l’anomenem idealisme.

Les ciutats. Com que el relleu grec era molt accidentat, el transport i el comerç eren difícils per terra. Per això, les ciutats solien estar situades a prop del mar, on les comunicacions eren més fàcils.

Les ciutats tenien carrers estrets, tortuosos i foscos. Per exemple, la ciutat d’Atenes no tenia un pla urbanístic regular; la majoria de les cases eren molt modestes, i aquestes i els petits tallers annexos estaven distribuïts en carrers estrets i serpentejants. A Atenes hi havia barris amb cases més àmplies, on vivien els rics, però la major part dels ciutadans acomodats vivien als afores o a les zones rurals. Durant el dia, la gent feia molta vida al carrer, però a la nit la ciutat esdevenia fosca i insegura.

La vida s’organitzava, principalment, al voltant de dos centres: l’àgora i l’acròpoli.

  • L’àgora era el centre polític i comercial de les ciutats així com una zona residencial, una plaça pública on se celebrava el mercat i on els ciutadans es reunien per passejar i xerrar. Així es mantenien informats sobre tot el que passava a la ciutat.

agora.gif

  • L’acròpoli era un recinte emmurallat situat en un lloc elevat de la ciutat. Com que era una zona fàcil de defensar en cas de guerra, s’hi construïen els temples i alguns dels edificis més importants i s’hi refugiava la població si un conflicte bèl·lic arribava a la ciutat.

acropolis.jpg

Durant l’època hel·lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se’n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l’actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports més grans que fins llavors, perquè el comerç es va desenvolupar molt.

També es van edificar nous tipus d’edificis. A més dels temples, cada ciutat tenia diversos teatres, gimnasos, biblioteques, museus i grans jardins.

L’arquitectura. Els grecs van construir edificis molt variats, però els més importants de tots eren els temples, on vivien les divinitats. És a dir, els temples tenien com a funció principal contenir l’escultura que representava a la divinitat corresponent.

partenon.jpg

Els temples es construïen principalment en marbre blanc i es pintaven de colors, que s’han perdut amb el pas del temps. Tenien forma rectangular i eren més petits que els temples egipcis. L’espai interior, reduït, era delimitat per murs construïts amb blocs regulars de pedra o marbre (carreus).

000319630.png

Tot el perímetre s’alçava sobre una plataforma (l’estilobat), estava envoltat de columnes, i l’espai que hi havia entre aquestes es cobria amb enormes peces de pedra horitzontals (estructura arquitravada). La coberta del temple era una teulada de dos vessants, que donava una forma triangular a cadascuna de les dues façanes (frontó).

Els temples tenien diverses dependències:

  • El prònaos era el vestibul.
  • La naos o cel·la era la sala principal. Aquí s’hi guardava l’estàtua de la divinitat.
  • L’opistòdom era el lloc on es dipositaven les ofrenes que feien els fidels.

Els grecs, per tant, no van utilitzar ni l’arc ni la volta, sinó que cobrien els temples amb cobertes allindades o arquitravades, és a dir, planes, i amb teulades de dos aiguavessos.

La preocupació dels grecs per l’harmonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els arquitectes construïssin i decoressin els temples segons unes regles estilístiques molt estrictes que determinaven la mida dels elements arquitectònics i com s’havien de combinar. Aquestes regles s’anomenen ordres.

ordini.gif

Al principi, hi havia dos ordres: el dòric i el jònic. Després, en va aparèixer un de nou anomenat corinti, més monumental i generalitzat en l’època hel·lenística. Els tres ordres grecs es diferenciaven principalment per la forma de les columnes, dels capitells i dels entaulaments del temple.

Un dels temples grecs d’estil dòric més importants és el Partenó, situat a l’acròpoli d’Atenes i dedicat a la deessa Atena. Va ser construït en marbre i decorat amb relleus i escultures de l’escultor i arquitecte Fídies.

Un altre tipus d’edifici significatiu de l’arquitectura grega clàssica va ser el teatre, compost per la graderia, un espai semicircular destinat al públic; l’orquestra, on estava situat el cor; i l’escena, en la qual es representaven les tragèdies i les comèdies. D’aquests, destaca el teatre d’Epidaure per la seva gran capacitat (12.000 espectadors) i per la seva extraordinària acústica.

teatro.jpg

L’escultura. La majoria de les estàtues i els relleus grecs tenien una funció religiosa i representaven divinitats i herois. Per això moltes d’aquestes escultures se situaven en els temples. Un altre grup important d’escultures servia per adornar les tombes.

Hermes_di_Prassitele,_at_Olimpia,_front.jpg

Els escultors grecs van manifestar molt interès per representar la bellesa ideal del cos humà nu. D’aquesta manera, l’escultura reflecteix clarament el principi grec segons el qual l’home és la mesura de totes les coses. Aquesta bellesa es basava en les proporcions harmonioses, cosa que va dur els artistes a crear cossos perfectes.

Per això, els escultors van estudiar detalladament la naturalesa humana. Els artistes pretenien mostrar una bellesa idealitzada, serena i harmoniosa, que es concretaria en la formulació del cànon: la proporció equilibrada entre les diferents parts del cos humà per aconseguir la bellesa ideal. Així, segons l’escultor Policlet, el cap havia de ser, pel que fa a la seva proporció, una setena part del cos.

Greek_statue_discus_thrower_2_century_aC.jpg

Els materials més utilitzats en l’escultura grega eren el bronze i el marbre, malgrat que també utilitzaven la fusta, la terracota, l’or i el marfil. Gairebé totes les escultures es pintaven amb colors vius, que no s’han conservat. La majoria de les escultures de bronze s’han perdut, però sabem com eren gràcies a les còpies que en van fer els romans.

Les escultures gregues més antigues, de l’època arcaica, representaven atletes nus (koúroi) i sacerdotesses (kórai), que es caracteritzaven per la seva rigidesa, d’influència egípcia. Seria a l’època clàssica (segles V i IV) quan els escultors grecs van aconseguir una major perfecció en la representació del cos humà, gairebé sempre masculí. Finalment, a l’època hel·lenística, les escultures es van distingir per una gran expressivitat i per la sensació de moviment.

eefd65951cc454c991991381d337e841_96a.jpg

Les escultures gregues tenien una gran qualitat. Per aquest motiu es van convertir en models per als artistes d’èpoques posteriors.

La ceràmica. Destaca principalment per la seva decoració pintada. Les temàtiques més habituals eren dels relats mitològics i d’escenes pròpies de la vida quotidiana.

11.jpg

La religió grega

dimarts, 6/07/2010

Els grecs eren politeistes, és a dir, creien en l’existència de molts déus i cadascuna de les polis tenia la seva pròpia divinitat protectora, a la qual retia culte. Aquests déus tenien aspecte humà i, encara que eren immortals, menjaven, s’estimaven, lluitaven entre ells, tenien virtuts, passions i vicis com els mateixos humans. A més, simbolitzaven aspectes de la vida.

Les deesses i els déus grecs més importants vivien al mont Olimp. Zeus era el déu principal, pare de la resta dels déus i posseïdor del llamp.

zeus-greek-mythology.jpg

Zeus

Sota la seva autoritat i la de la seva esposa Hera, la protectora del matrimoni, es trobaven la resta dels membres de l’Olimp: Hermes (missatger de Zeus), Apol·lo (déu de les arts i de les ciències), Hefest (déu del foc), Posidó (déu del mar), Ares (déu de la guerra), Hades (déu del món subterrani), Afrodita (deessa de la bellesa i de l’amor), Hestia (deessa de la llar), Artemis (deessa de la caça) i Atena (deessa de la saviesa).

Apollo.jpg

Apol·lo

Els grecs també creien en els herois, que eren fills d’un déu i un mortal. Els herois, com ara Aquil·les, Ulisses o Hèracles (Hèrcules), eren molt poderosos, però mortals, i els grecs els consideraven els fundadors de les ciutats i l’origen de les famílies més importants.

aquiles.jpg

Aquil·les assassinant un presoner troià

També creien en l’existència de criatures fantàstiques, com els ciclops, que eren monstres d’un sol ull, o els centaures, que eren cavalls amb cap, bust i braços humans.

Els grecs inventaven mites, que eren històries sobre els déus i els herois. Aquest conjunt de narracions s’anomena mitologia.

Com que els déus grecs tenien un caràcter marcadament humà, calia oferir-los tot allò que una persona necessitava en la seva vida quotidiana. El temple era la casa dels déus, i els sacerdots i les sacerdotesses n’eren els servents. Les ofrenes dels fidels constituïen l’aliment i les riqueses que els déus usaven.

procesionGriega.jpg

Processó grega d'ofrena als déus

Els grecs feien diversos ritus per expressar l’agraïment als déus i demanar-los ajuda o consell. Es duien a terme a casa, als temples i als santuaris. Fins i tot, a casa, cada família tenia un petit altar dedicat a la deessa de la llar i als morts de la família.

A les ciutats, i especialment a la zona dels temples, els sacerdots i els magistrats eren els encarregats de dirigir el culte i tothom participava en les oracions, les ofrenes, les processons i els sacrificis d’animals.

Als santuaris es feien ritus comunitaris. Oferien als déus representacions teatrals i competicions esportives, com és el cas dels jocs olímpics, que se celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia en els mesos d’estiu des del 776 a.C.

Els grecs pensaven que els déus podien ajudar o perjudicar els éssers humans. Per això era important conèixer l’opinió dels déus. Els oracles eren missatges dels déus que podien ser interpretats pels endevins. L’oracle més famós era el de Delfos, on acudien fins i tot els governants per a saber l’opinió dels déus sobre la seva acció de govern i les futures accions a portar a terme.

L’Imperi Alexandrí i l’Hel·lenisme

dimarts, 6/07/2010

Al llarg del segle V a.C., la pretensió del govern atenès de controlar la vida política de moltes altres polis del sud de Grècia (i, per tant, de recaptar els seus tributs) i l’oposició decidida dels espartans van obrir un període de guerres devastadores per a la majoria de les polis conegut com la Guerra del Peloponès.

En aquests moments de crisi, semblava que una altra polis, Tebes, anava a convertir-se en la veritable triomfadora del conflicte i successora d’Atenes i Esparta com a potència hegemònica en el món grec. Les divisions entre les polis gregues, però, van provocar un generalitzat empobriment a causa dels anys de conflictes militars.

Tanmateix, durant aquest període, un regne del nord de la Península Balcànica, Macedònia, estava preparant-se per a imposar el seu poder sobre tots els altres territoris tot aprofitant la crisi interna grega.

Macedònia era un gran Estat de caràcter rural, que, a diferència de les polis gregues del sud, no havia participat tan intensament en les activitats mercantils, i en el seu interior no s’havien produït les transformacions socials i polítiques pròpies de les anteriors. Macedònia era regida una monarquia recolzada per una casta aristocràtica i guerrera.

Un rei de mitjans del segle IV a.C., Filip, va realitzar una important reorganització de l’exèrcit: juntament amb la cavalleria aristocràtica tradicional, va organitzar els soldats d’infanteria en falangets (grups de gran mobilitat i rapidesa) i va alleugerir-ne l’armadura. Amb aquest exèrcit va sotmetre la majoria de les polis del sud (338 a.C.). Això el va portar a pensar en la possibilitat d’atacar l’Imperi Persa d’Àsia Menor, però Filip va ser assassinat abans de portar a terme els seus plans.

alejandro_magno.jpg

Alexandre el Gran

El succeiria el seu fill, Alexandre el Gran, de vint anys d’edat. Alexandre havia estat educat com a dirigent polític i militar. El seu preceptor havia estat Aristòtil, un dels filòsofs grecs més importants. Sota el seu regnat, Macedònia va crear un gran Imperi que s’expandiria pel Pròxim Orient, Pèrsia i Egipte.

Per a mantenir el seu domini sobre la resta d’estats grecs, Alexandre va haver de sufocar nombroses revoltes. Va formar un enorme exèrcit amb soldats macedonis, atenesos i tebans, entre d’altres, i va emprendre la invasió de l’Imperi Persa, fins que va vèncer al seu emperador en la Batalla d’Issos, l’any 333 a.C.

Al davant dels territoris conquerits, Alexandre hi col·locava governadors grecs, als quals animava a casar-se amb dones perses, com ho va fer ell mateix al casar-se amb Roxana, la filla d’un dels governadors perses. Tot i això, Alexandre respectava les institucions internes de les ciutats.

A continuació, va prosseguir la seva expedició de conquesta per Síria, Fenícia i Palestina, fins arribar a Egipte. Les ciutats, en veure un exèrcit poderós li anaven obrint les seves portes, i quan no ho feien, com a Tir, eren destruïdes.

Els sacerdots egipcis van coronar Alexandre com a faraó, com a suposat fill d’Ammó i Zeus. A Egipte va fundar una ciutat, Alexandria, de gran importància posterior.

Després, va tornar cap a Pèrsia, va travessar el Tigris i, en la Batalla de Gaugamela (331 a.C.) va derrotar definitivament l’emperador persa.

Alexander_and_Porus.jpg

Va seguir avançant cap a l’Est, fins arribar a la vall de l’Indo, on els seus generals es van seguir a seguir-lo, per la qual cosa es va veure obligat a tornar cap a Grècia. El 323 a.C., Alexandre moriria a Babilònia a causa d’unes febres.

En molt pocs anys, Alexandre el Gran havia format un gran Imperi, en el qual els costums grecs introduïts pels ocupants van anar superposant-se als orientals. Alexandre va acceptar d’aprofitar la tradició de considerar l’autoritat política com a quelcom semidiví, un costum propi de les antigues civilitzacions dels territoris conquerits. Per una altra banda, el grec va imposar-se com a llengua oficial i de la cultura, i també es posarien de moda l’art i la cultura gregues.

imperio alejandro magno.jpg

A la mort d’Alexandre va seguir una etapa de lluites entre els seus generals per a fer-se amb el poder, però cap d’ells ho va aconseguir. Per això, finalment, l’Imperi Alexandrí va quedar fragmentat en diversos estat de característiques força similars entre ells. Són els anomenats regnes hel·lenístics.

Tot i que van anar variant amb el temps, podem assenyalar tres zones principals:

1. Egipte i el sud de Síria van romandre en mans de Ptolomeu I i els seus descendents.

2. A Àsia, des de la Mar Egea fins a l’Indo, es va formar el regne de Síria, sota els selèucides (descendents de Seleuc, general d’Alexandre).

3. Macedònia (amb el sud de la Península Balcànica, és a dir, Grècia inclosa) va restar sota el control d’Antígon i els seus familiars.

alejandro_12.jpg

Tots aquests regnes són denominats com a Regnes Hel·lenístics, i també denominem hel·lenisme a l’etapa que va des de la seva formació (a la mort d’Alexandre) fins a la desaparició d’una part d’ells a causa de ser conquerits per Roma.

Durant l’etapa hel·lenística es va desenvolupar una civilització urbana de gran vitalitat. El propi Alexandre ja havia fundat moltes ciutats noves en les quals es realitzaven intercanvis comercials amb Orient i Occident, i activitats artesanals.

La vida cultural, artística i científica d’aquestes ciutats va ser força intensa. Es van crear biblioteques, com la d’Alexandria, que va arribar a tenir 700.000 rotlles, que contenien la major part dels coneixements de l’època. En aquesta ciutat també s’hi va fundar un museu, temple en el qual es conreaven totes les ciències i la filosofia, i on acudien tots els savis de l’època.

Allí va viatjar Aristarc de Samos (segle III a.C.), que va ser el primer en mesurar els diàmetres del Sol i de la Lluna, més conegut encara, però, per haver formulat, segles abans que Copèrnic, una teoria heliocèntrica.

També va passar per Alexandria Euclides, el qual va assentar les bases teòriques de la geometria en la seva obra Elements (segle III a.C.).

L’enginyer i matemàtic Arquimedes, conegut pels seus treballs d’hidrostàtica, devia coincidir a Alexandria amb Aristarc i també amb el gran geògraf Eratòstenes, que va ser director del Museu i que va assolir un gran prestigi en realitzar la medició de la circumferència terrestre (amb un error de tan sols noranta quilòmetres en relació a les estimacions actuals).

Gran part de les idees científiques en ús a l’Occident cristià medieval es basarien fonamentalment en l’elaboració científica hel·lenística, transmesa en èpoques posteriors a través del món romà i sobretot del món islàmic.

Finalment, el 146 a.C., els romans van conquerir Grècia i la van convertir en una província del seu Imperi.