Entrades amb l'etiqueta ‘Història Antiga’

Els darrers intents de salvar l’Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

Tots els problemes i les transformacions que van donar-se al voltant del segle III van fer força difícil el control centralitzat de tot l’Imperi. Per tal de defensar les fronteres dels atacs d’alguns pobles bàrbars, s’havia arribat a acords amb altres d’aquests pobles, els quals, a canvi de poder instal·lar-se en territori romà, es comprometien a defensar-lo militarment.

A mitjans del segle III, al si de l’exèrcit romà es van produir molts enfrontaments entre diversos bàndols, els generals dels quals aspiraven a controlar l’Imperi, intervenint cada cop amb més freqüència en la vida política.

Dioclesià.jpg

Un d’aquests generals, Dioclesià, després de ser reconegut emperador, va intentar acabar amb aquest període d’anarquia militar i reorganitzar l’Imperi. Així, el va dividir en dues parts o prefectures, la d’Orient i la d’Occident. En cadascuna, hi governaria un emperador August, al qual es donaria un tractament diví, amb l’ajuda d’un Cèsar, que el succeiria en morir l’emperador. Aquest sistema va ser denominat tetrarquia, ja que el poder es repartia entre quatre persones. D’altra banda, Dioclesià va iniciar les persecucions més dures contra els cristians.

Tot i que a la mort de Dioclesià les guerres entre els diferents bàndols no havien acabat, Constantí va aconseguir finalment imposar-se com a únic emperador.

Byzantinischer_Mosaizist_um_1000_002.jpg

Constantí, conscient de la gran influència que havia assolit el cristianisme i per tal de guanyar-se el seu suport, en els primers anys del segle IV va decretar la llibertat de culte mitjançant l’Edicte de Milà (313) per a totes les religions de l’Imperi, inclòs el cristianisme que veia així finalitzar les persecucions dels segles passats. D’altra banda, va traslladar la capital de l’Imperi a Bizanci, que des d’aleshores es va dir Constantinopla.

Nicaea_icon.jpg

En aquesta època, els patriarques (els bisbes més importants) de l’església cristiana de Jerusalem, Constantinopla, Alexandria i Antioquia es van reunir en el Concili de Nicea (325) per tal d’afirmar la igualtat entre ells. Tot i això, els successius patriarques de Roma es van afanyar a afirmar la seva supremacia doctrinal sobre els altres patriarques. Això provocaria forts conflictes en els segles posteriors.

Finalment, el triomf definitiu de l’Església cristiana arribaria quan l’emperador Teodosi va prohibir els cultes no cristians mitjançant l’Edicte de Tessalònica (380). Des d’aquest moment, el cristianisme va esdevenir la religió oficial de l’Imperi i es convertia en obligatòria i les jerarquies eclesiàstiques van unir els seus interessos al de l’Estat que les defensava engrandint el seu patrimoni econòmic. Teodosi va donar suport a la supremacia de Summe Pontífex (Papa) de Roma.

Theodosius.jpg

En el segle V, l’Església de Roma va desenvolupar la doctrina dels “dos poders”, segons la qual el poder espiritual del Papa era superior al poder temporal de l’autoritat política i militar. Per això, aquesta autoritat havia de sotmetre’s a l’Església.

Tot i això, davant el creixent poder polític de l’Església, entre els cristians va sorgir una altra forma de practicar la religió. Eren els anacoretes o ermitans, unes persones que, per tal de viure més intensament el sentiment religiós abandonaven la vida mundana i es retiraven a resar en plena natura, en absoluta pobresa i solitud.

Amb el temps, van crear-se comunitats de persones que elegien aquest tipus de vida dedicat a la religió. Eren els monjos. En aquestes comunitats religioses ha va haver l’origen del monacat, que tanta importància assoliria a l’Edat Mitjana.

Teodosi va fer obligatori per a tothom el pagament d’un impost especial destinat a sufragar les despeses de l’Església. La consolidació de la institució eclesiàstica va ser tal que, en desaparèixer l’Imperi Romà, era l’única organització que realment era present a tot l’Imperi sota una estructura jerarquitzada.

A la mort de Teodosi, l’Imperi va ser novament dividit entre els seus fills: l’Imperi d’Orient heretat pel primogènit Arcadi i l’Imperi d’Occident per a Honori.

mapEWRomanEmpire.jpg

Així, en la seva darrera etapa, l’Imperi Romà d’Occident, amb capital a Roma, comprenia la Península Itàlica, Hispània, la Gàl·lia, Britània i el nord d’Àfrica. Per la seva banda, l’Imperi Romà d’Orient, amb capital a Constantinopla, s’estenia per Grècia, Àsia Menor i el Pròxim Orient. Mentre la zona occidental entrava en un període de decadència, l’oriental coneixia una etapa d’esplendor, deguda, en part, a les seves relacions comercials amb les civilitzacions orientals.

La crisi del sistema romà: crisi estatal, ruralització i cristianisme

diumenge, 11/07/2010

Mentre es conquerien territoris poblats i es capturaven milers d’esclaus, el sistema romà es va mantenir. Tot i això, des del segle III, es va arribar a un moment en què aquest sistema va esdevenir cada cop més difícil de mantenir i la producció de riquesa va començar a disminuir. Tot plegat ens permet parlar d’una triple crisi: estatal, econòmica i ideològica que portaria a finals del segle V a la caiguda definitiva de l’Imperi.

Roman_expansion.jpg

Crisi de l’Estat:

L’Imperi, que trobava cada vegada més dificultats per a defensar unes fronteres tan àmplies, pretenia recaptar més tributs per tal de dotar-se d’exèrcits forts i nombrosos. Aquesta situació va fer que moltes persones comencessin a veure el sistema romà i la centralització política com un fet menys beneficiós que en els orígens del sistema i, per tant, ja no estiguessin disposades a sostenir-lo amb els seus tributs.

A les dificultats de seguir augmentant la producció i l’obtenció de riqueses, s’hi van afegir les d’haver d’afrontar moviments de grups socials (tant de l’interior com de l’exterior) que no acceptaven el sistema romà.

Caracalla.jpgAixí, va ser necessari reforçar l’exèrcit. Al començament del segle III, Caracalla, va estendre la ciutadania romana a tots els habitants lliures (homes) de l’Imperi. Amb això s’ampliaven enormement els compromisos fiscals i militars envers l’Estat. En aquesta època, la participació en l’exèrcit havia deixat de ser rendible, perquè ara es lluitava contra pobles pobres i força bel·licosos, a diferència del que havia passat en etapes anteriors.

Paral·lelament, per tal d’afrontar les enormes despeses de l’Estat, es va començar a encunyar moneda d’un valor real inferior al nominal. És a dir, una moneda que en teoria tenia determinat nombre de grams de plata, era en realitat un aliatge de plata, amb menor nombre de grams que el nominal, i un altre metall més barat.

D’aquesta manera, amb la mateixa quantitat de plata s’aconseguien efectuar, a curt termini, molts més pagaments. Tot i això, a llarg termini, les conseqüències serien pitjors. Com la moneda progressivament perdia valor i la quantitat de monedes en circulació augmentava, les persones que havien de cobrar alguna cosa (per exemple, en vendre mercaderies) m’exigien una quantitat més gran.

A poc a poc, els preus de tots els productes, així com els sous, van anar pujant, donant lloc a un procés d’inflació.

Un altre tipus de mesures adoptades va consistir a augmentar la pressió fiscal. Els impostos recaptats eren fonamentalment de dos tipus: directes i indirectes.

Els impostos directes es pagaven en funció de la riquesa personal i la situació jurídica de cadascú. Com més rica era una persona, més impostos pagava. Per tal d’evitar el frau, es van confeccionar cadastres detallats. Així, l’Estat, en tenir coneixement de l’extensió de les possessions dels habitants, sabia les quantitats que havia de cobrar. A partir de l’extensió de la ciutadania romana, es va incrementar molt el nombre de persones que havien de tributar.

Aureus-Trajan_Decius-RIC_0029a.jpg

D’altra banda, els impostos indirectes gravaven determinades activitats, com, per exemple, comprar o vendre determinades mercaderies. Per poder comerciar amb l’exterior de l’Imperi es pagaven impostos (aranzels) i també se’n pagaven per efectuar intercanvis entre les províncies.

Com que les resistències a pagar per part de la població eren cada cop més freqüents, el càrrec de recaptador d’impostos va deixar de ser una ocupació beneficiosa, al contrari que abans. Cal tenir en compte que per accedir al càrrec s’havia d’oferir com a garantia la pròpia fortuna.

Crisi del sistema econòmic:

L’alça de preus i la pressió fiscal van provocar la disminució del consum, fet que, al seu torn, va fer reduir el comerç i la producció de moltes mercaderies.

Per exemple, per a nombrosos latifundistes, que vivien a les ciutats, i en les terres dels quals, mitjançant el treball dels esclaus, es conreava algun producte per a l’exportació, la situació es va modificar substancialment. Els esclaus eren força més cars que abans, perquè ja no se’n capturaven tants i calia criar-los fins que eren capaços de treballar.

Com que no només es pagaven més impostos, sinó que també era més difícil vendre les mercaderies, a partir del segle III, amb l’extensió de la crisi a les ciutats, en la societat romana es va produir un fenomen de ruralització progressiva. Els que posseïen finques (villae) al camp van començar a abandonar les ciutats i es van dedicar a l’explotació agrària, però ara sota un sistema diferent.

Es conreaven menys productes per a la venda o l’exportació. Va augmentar força la part de la producció destinada a l’autoabastament, és a dir, al consum local. Va fer-se necessari conrear o fabricar aquells productes que ja no arribaven de terres llunyanes. D’aquesta manera, dequeia l’economia imperial.

També la situació de la força de treball va anar variant. Els latifundistes van estimar-se més substituir la força de treball dels esclaus per colons. Arrendaven a aquests colons una petita parcel·la de terra perquè la conreessin juntament amb la seva família. Del que se’n obtenia, una part era per a la seva subsistència i la resta es lliurava al propietari de la terra.

Aquests béns que obtenia un propietari d’una explotació agrícola, pel sol fet de ser-ho, els denominem rendes agràries (aquestes rendes es podien pagar amb productes del camp o amb diners).

Molts d’aquests colons eren antics esclaus als quals s’havia permès de formar una família i dedicar-se a conrear una parcel·la. Aquest sistema rep el nom de colonat. A la llarga, la nova situació va tenir com a conseqüència l’interès per a millorar la productivitat creixés en aquelles persones que estaven en contacte directe amb les feines agrícoles.

Els petits propietaris de terra també van perdre independència: van esdevenir servi terrae, arran d’unes lleis de finals del segle III, que els impedien d’abandonar el seu lloc de treball i lloc de residència, i passaven a dependre jurídicament d’un senyor.

Unes altres lleis establien el mateix per als oficis de les ciutats. A partir d’aquest moment, els artesans havien de pertànyer, obligatòriament, a unes associacions, els collegia, mitjançant les quals l’Estat els imposava la producció d’una quantitat determinada de productes, així com la transmissió del seu ofici de pares a fills, i controlava el pagament dels impostos.

Crisi ideològica:

La progressiva difusió d’una nova religió, el cristianisme, va acomplir un paper molt important en la transformació de la societat imperial romana.

SermonOnTheMount.jpgPalestina havia patit el domini successiu de perses, grecs i romans des del primer mil·lenni a.C. En el segle I, durant el regnat de l’emperador Tiberi (14-37 d.C.), Jesús, fill d’un fuster de Nazaret, va predicar a Galilea i Judea, i es va presentar com l’esperat messies dels jueus. Tot i això, Jesús no feia referència solament a un pacte entre Jahvè i el poble jueu, sinó que parlava d’un Déu que considerava iguals tots els éssers humans. Els ensenyava a estimar-se i perdonar-se. Mitjançant exemples de la vida quotidiana, les paràboles, pretenia que les persones fessin de l’amor als seus iguals la principal norma de conducta.

Tot això era clarament contrari a l’organització social romana, basada en l’esclavatge i les diferències socials. Per la seva banda, els sacerdots jueus van rebutjar un home que pretenia ser superior a ells dient que era el fill de Déu. A instàncies dels sacerdots, Ponç Pilat, governador romà de Palestina, el va fer crucificar (any 33 d.C.).

A partir d’aleshores, els seus deixebles es van dedicar a difondre el missatge de Jesús. Les cartes de Pau a les primeres comunitats cristianes de la Mediterrània Oriental, juntament amb els evangelis, en què quatre apòstols (Mateu, Marc, Lluc i Joan) explicaven la vida de Jesús, van constituir el Nou Testament o pacte entre Déu i tots els ésser humans.

Durant els segles I i II, de primer entre els esclaus i els pobres, i després també entre els rics, lentament van crear-se les primeres comunitats cristianes a totes les ciutats de l’Imperi, encara que a les zones rurals el cristianisme encara penetraria amb lentitud. Els cristians s’organitzaven en grups que denominaven “esglésies” i elegien les persones que consideraven més idònies per a dirigir-los espiritualment: els sacerdots. Aquests sacerdots, al seu torn, elegien els bisbes, per tal que els coordinessin. Així, els simples fidels, laics, es distingien d’un primerenc clergat.

No obstant això, a les darreries del segle II, es va abandonar l’organització democràtica i l’església cristiana va ordenar-se jeràrquicament. És a dir, van començar a ser les autoritats màximes de l’església catòlica (catòlica vol dir universal) les qui anomenaven els càrrecs inferiors.

La societat romana era força tolerant amb les altres religions, però no ho va ser amb el cristianisme, perquè a més del seu caràcter revolucionari i de la gran difusió que anava assolint, el seu monoteisme resultava incòmode. Per exemple, els cristians es negaven a retre culte a l’emperador. Això debilitava la unitat política de l’Imperi.

Siemiradski_Fackeln.jpg

Dirce.jpg

Durant els segles I, II i III la persecució dels romans als primers cristians va anar augmentant. Els màrtirs que es van estimar més morir que no pas haver de renunciar a les seves creences van ser molt nombrosos, però això no va fer més que incrementar el prestigi d’aquesta nova religió. La repressió va obligar els fidels a practicar la seva religió en secret, en cases particulars i en catacumbes.

L’exèrcit romà durant l’Imperi

diumenge, 11/07/2010

La creació i consolidació d’un gran Imperi va exigir que Roma formés un exèrcit fort i cohesionat. En l’etapa republicana, l’exèrcit romà ja havia començat a experimentar transformacions importants. Si bé al principi es tractava d’un exèrcit de ciutadans dividits en funció de la seva riquesa (solament hi quedaven exclosos els que no posseïen res, els proletaris), aviat es produirien canvis.

Roman_aquila.jpgCom que calia combinar les campanyes militars amb l’activitat laboral o els negocis, aquestes es limitaven als períodes de menys activitat al camp. No obstant això, a mesura que l’Estat romà s’havia anat comprometent en enfrontaments d’envergadura creixent, l’exèrcit havia crescut molt i el període de servei militar s’havia allargat extraordinàriament: podia arribar a durar més de vint anys.

En el segle I a.C., es van introduir noves reformes. Van ser acceptats soldats voluntaris (proletaris sense recursos) a canvi d’una paga permanent, i se’ls va proporcionar un equip similar a tots ells: casc, plastró i escut, una espasa curta i una llança. Amb tot això, l’exèrcit romà deixava de ser un exèrcit de ciutadans i es transformava en un exèrcit professional.

L’exèrcit es reclutava sense cap limitació de cens. Amb l’entrada dels proletaris l’exèrcit va tendir a una professionalització, si be aquests soldats tenien més facilitat per al saqueig. Els ascensos es guanyaven per mèrits, per favors o per diners. El temps d’enganx va ser augmentant progressivament i no eren excepcionals serveis de trenta o més anys (amb August es fix en 16 anys i amb Tiberi en 20, i uns anys menys per els Pretorians).

L’exèrcit imperial roma va mantenir una bona estructura organitzativa derivada de la República. Entre l’establiment de l’imperi i la meitat del segle II, l’exèrcit estava organitzat en legions; cada legió constava de deu cohorts; cada cohort es componia de sis centúries. La centúria era un grup de cent homes manat per un centurió. Per damunt d’ell hi havia els tribuns militars i els cònsols. La disciplina era molt rigorosa i s’entrenava els soldats amb tècniques copiades dels gladiadors.

Octavi August va introduir les reformes necessàries per tal de garantir-se el control directe de l’exèrcit. Als 150.000 homes que en la seva època integraven l’exèrcit regular hi va afegir unes altres tropes, en nombre igual, els auxilia, habitants de les zones conquerides, per tal de defensar millor les fronteres de l’Imperi. També va crear una altra força per al control de Roma, anomenada guàrdia pretoriana, els homes de la qual eren seleccionats per dos prefectes que depenien directament de l’emperador.

Els cavallers i les classes altes havien desaparegut pràcticament de l’exèrcit i la infanteria era difícil de reclutar sense recórrer a les capes més baixes de ciutadans i als provincials sense ciutadania. Per exercir alguns càrrecs municipals calia un cert temps de servei en l’exèrcit. Si calia es recorria a mercenaris estrangers (sobretot germans).

71255626.pngLes legions es reclutaven entre els ciutadans, primer a Itàlia, però amb l’extensió de la ciutadania es van reclutar progressivament a les províncies en les quals estaven acantonades. El nombre de legions oscil·là en tota l’època imperial, sent sempre un número pròxim a la trentena (vint-i-tres amb August, després vint-i-cinc, i cap al final eren trenta-dos).

La legió (l’emblema de la qual era un àguila platejada) consistia en deu cohorts (amb el seu respectiu estendard) cadascuna de les quals amb cinc o sis centúries de cent homes (subdividides en decúries), comptant doncs cada legió 5. 000 o 6. 000 homes d’infanteria, dividits en cinquanta o seixanta centúries. Comptava també amb cent vint homes de cavalleria. Les cohorts s’estructuraven en deu files de 40 o 60 fileres que en temps de Trajà es van reduir a cinc files. Amb Adrià va sorgir la cohort miliar (composta d’ 1200 soldats escollits) mentre les restants cohorts van ser anomenades quingentàries i comptaven 500 soldats. Des del regnat d’Adrià el reclutament es va fer exclusivament a les províncies on servia la Legió.

Les centúries estaven al comandament de centurions (el centurió més elevat era el primus pilus, és a dir, el més antic), per damunt del qual havia sis tribuns de la legió de rang eqüestre, i el legatus de la legió, de rang senatorial, que havia estat anteriorment pretor (a les províncies on solament hi havia una legió, el legatus de la província i el de la Legió era la mateixa persona).

Els legionaris eren ciutadans reclutats per allistaments voluntaris o en lleves forçoses. A partir de l’any 70 es van reclutar majoritàriament a províncies, sent a vegades fills de soldats veterans establerts a les províncies.

El servei militar durava vint anys, més altres cinc sota les banderes (sub vexillis), és a dir, exempts de tasques rutinàries. Els legionaris podien comprar cases a la província en la que prestaven servei, però no terres, per no descuidar els seus deures militars (en canvi podien comprar terres en altres províncies). El legionari no podia casar-se legalment encara que habitualment vivia amb una dona i actuava com casat amb caràcter general. Al llicenciar-se se li lliurava una parcel·la de terreny individual, o ben conjuntament amb altres legionaris en una colònia (o alternativament rebia tres mil denaris). El veterà no sempre sabia portar la parcel·la, i a més aquesta a vegades la terra estava en llocs poc rendibles per les seves condicions orogràfiques. A partir de l’any 90 es va dispensar als veterans de l’impost de portoria i probablement també de l’impost anomenat annona. La prohibició als legionaris de contreure matrimoni va persistir (encara que mai es va complir), però al considerar-se inútil, va ser suprimida a finals del Segle II amb Septimi Sever.

La paga del legionari era de deu asos diaris (és a dir 225 denaris anuals; 1 denari = 4 sestercis = 16 asos) amb els quals devien pagar-se els vestits, armes i la tenda i subornar als centurions si volien ser eximits d’algun servei. Se’ls pagava tres vegades a l’any (75 denaris cada vegada). Amb Domicià (81-96) la paga es va elevar a 300 denaris anuals (1 denari = 4 sestercis = 16 asos) i s’havia doblat en temps de Caracal·la.

pretoriana_03.jpgEs van estructurar diverses cohorts especialitzades: les d’infanteria (Pediata), la de cavalleria o mixta (Equitata), la policial (Togata), la de vigilància (excubitoria), la de guarnició en una ciutat (urbana), l’encarregada d’apagar incendis (Vigilum), i les encarregades de la guàrdia i custòdia imperial o d’un cabdill (Pretoriana).

Aquesta guàrdia personal del general en cap va ser habitual en l’Imperi. Existia el quarter general (Guàrdia Pretoriana o guàrdia del general en cap) els membres de la qual tenien més sou i estaven dispensats dels treballs del campament, i que van arribar a ser els àrbitres de l’Imperi.

El comandament suprem de l’exèrcit corresponia a l’Emperador. A províncies el comandament corresponia al governador provincial (però aquest al seu torn estava supeditat a l’Emperador que podia apartar-lo quan volgués), podent també assumir-lo temporalment l’Emperador.

Els Legati legions propretores, lloctinents de la legió amb funcions de pretor (oficials, en nombre de deu) s’alternaven en el comandament de la legió i ocasionalment sortia d’entre ells el general o cap únic. El seu nomenament corresponia a l’Emperador o al governador de la província. Als llegats els assistien els tribuns militars, que eren designats pel governador provincial o per l’Emperador. Els governadors provincials (i evidentment també l’Emperador) podien nomenar als centurions.

Al costat dels llegats de la Legió estaven els benefiaciarii (encarregats de missions de confiança), els straten (escuders), els comentarienses (arxivers), els cornicularii (comptadors) i els actuarii (escrivents). Els Tribuns militars es dividien en laticlaves (afectes a l’administració) i agusticlaves (missions pròpiament militars). Als centurions els auxiliava un oficial secundari anomenat optione, alguns dels quals també exercien funcions administratives. En cavalleria el suboficial que manava una turma (nou genets) era anomenat decurió. Altres suboficials eren el tesserarius (equivalent a un sergent), el signifer, aquilifer o vexillarius (portaestandart), el campiductor (instructor) i el pecuarius (furrier).

La legió disposava d’arsenals i de tallers de fabricació i reparació. Els soldats rebien un sou, donatius imperials en ocasió de l’accés al tron, les festes o els motins, regals (stillaturae) i el botí de guerra. La ració d’aliments diària va ser creixent i se li proporcionava blat, sal, va venir, vinagre, carn fresca i carn salada.

arti_odalric_roma3.jpgEls campaments es van convertir en places fortes. Disposaven de muralles i torrasses i es dividien interiorment en quatre parts marcades per dues vies perpendiculars. Contenien sala de banys, sala de reunions, capelles, oficines, presó, hospital, magatzems, etc. Els mercaders, artistes, prostitutes i altres acudien a les seves rodalia i s’establien constituint-se aglomeracions urbanes, i creixien les poblacions civils (Canabae) i les cases de banys i amfiteatres. Els terrenys pròxims s’utilitzaven com pastures per al bestiar, i en general s’arrendaven per a aquest fi als pagesos de la zona. Els legionaris posseïen sovint esclaus.

Des d’August es va organitzar la sanitat militar i es van crear serveis mèdics de campanya i hospitals, i una secció de veterinaris per als animals.

En els períodes de pau els legionaris realitzaven exercicis i marxes i construïen atrinxeraments, fortificacions, camins, naus, ponts, túnels, cisternes, monuments, aqüeductes, fonts, etc. Amb Adrià es van crear les colònies militars que convertien els legionaris en ciutadans dins el seu campament.

L’equip del legionari es va completar, i a la cuirassa es va afegir la humeriola per cobrir l’espatlla. El casc es va perfeccionar amb carrileres. El cinturó (cingulum) va ser dotat d’un davantal protector format per corretges. El calçat va ser modificat i es va introduir la càliga. També es va introduir una corbata (focale).

La flota romana imperial estava servida per soldats i tripulants (classiarii) i pels remers (esclaus). El seu comandament corresponia als trierarchi (que manaven un vaixell) i praefecti (que manava seccions).

La nova situació política forçava a mantenir un exèrcit nombrós en peu de guerra. El sou dels legionaris havia augmentat amb Septimi Sever i Caracal·la a uns sis-cents denaris anyals, i sembla que d’aquesta suma ja no se’n restaren més les despeses d’alimentació i d’equip (vestidor, calçat, tenda, armament), si bé això no està acreditat. L’única referència indicativa respecte d’això és que se sap que a finals del segle III les cohorts auxiliars rebien un salari en efectiu de dos-cents denaris anuals en concepte de despeses d’alimentació.

La paga del legionari era petita, encara que el costum dels Emperadors d’efectuar donatius a les legions amb motiu de la seva proclamació augmentava els ingressos (especialment els pretorians que rebien major part). Un dels darrers grans donatius fou el de Septimi Sever que amb motiu del seu desè any de govern, va regalar a cada legionari una paga extraordinària (donativa) que ascendia probablement al sou de dos anys (als pretorians els va fer donació de 2.500 denaris). Però aquest donatiu no va ser l’únic, i els donativa podien considerar-se com a part del sou dels legionaris, car si bé eren percebuts irregularment, els Emperadors no dubtaven a buidar el tresor de l’Estat, si era precís, per assegurar el favor de l’exèrcit.

Però en els confusos anys posteriors al 235, els sous dels legionaris van perdre poder adquisitiu conseqüència de l’acceleració de la inflació. Els donativa, d’existir, serien petits i irregulars. L’estructura de les legions i de les forces auxiliars, gairebé no van variar. No obstant això les unitats auxiliars, ja formades per ciutadans romans únicament, van ser desplaçades als punts conflictius, i van perdre el seu origen local o regional (i en ocasions “nacional”) al integrar-se a les seves files reclutes de les províncies pròximes a les zones on operaven (probablement els que cobrien les baixes). L’única diferència entre una legió i una unitat auxiliar, era la mida de la unitat.

d02

Durant aquesta època turbulenta apareixen algunes institucions que més tard es consolidaren: El Comitatus, grup d’unitats que acompanyaven a l’Emperador en les seves campanyes, que va prendre el seu nom de Comes és a dir companys (de l’Emperador); i el dux, sorgit inicialment com un càrrec militar de zona (el primer dux conegut va ser el Dux Ripae, és a dir el cap de la Riba, encarregat de la defensa de la frontera del Eufrates, la seu del qual sembla haver estat Dura Europos). El Comitatus està documentat en la segona meitat del Segle III, probablement a partir del Galiè (després del 260), mentre que el Dux Ripae existia ja el 240.

El comandament de les legions corresponia a un Legatus de rang senatorial, normalment un antic pretor. Per sota d’ell estaven els Tribuns de la Legió, de rang eqüestre i algun senatorial. Per sota estaven els centurions (oficials), amb un complex sistema de promocions entre ells, sent el principal el primus pilus. Finalment estaven els suboficials (decurions i altres) després dels quals arribaven els soldats, des dels més veterans fins als Tirones (reclutes). A partir de l’una data indeterminada entre el 260 i el 280, les persones de rang senatorial van tenir vedat el seu accés als càrrecs militars en la legió (Legatus, Tribuni Militia, Primus pilus), càrrecs que d’altra banda no sempre van recaure en la classe eqüestre. La majoria dels càrrecs eqüestres procedien de les províncies, calculant-ne que els procedents d’Itàlia eren sol una cinquena part.

Després de l’eliminació de les persones de rang senatorial dels comandaments de l’exèrcit, aquests van passar al que es podrien anomenar oficials de carrera, i el pas des de la tropa a l’oficialitat va ser facilitat considerablement, podent accedir amb rapidesa als comandaments elements poc romanitzats. En aquesta època es van crear els exèrcits mòbils de reserva per a les zones en perill a la frontera; es va crear també la cavalleria pesada com tropa de xoc.

El dret romà durant l’Imperi

dissabte, 10/07/2010

Una de les aportacions culturals més destacades de Roma va ser el dret. És a dir, per tot l’Imperi es va estendre un conjunt de normes molt detallades que regulaven tots els aspectes de la vida, des de la propietat a l’herència, les relacions familiars o el comerç, entre d’altres qüestions.

Així, durant el període imperial es va desenvolupar tot un conjunt de lleis que provenia de l’etapa republicana. Des de la Llei de les Dotze Taules, que establia que tots els ciutadans són iguals davant de la llei (restant exclosos els esclaus i els pobles vençuts), el dret romà s’havia fet cada cop més complex i s’hi distingien dues parts ben diferenciades: el ius publicum (dret públic), que definia els drets i les obligacions davant de l’Estat i les relacions amb d’altres estats; i el ius privatum (dret privat), que era una regulació de les relacions entre les persones.

El primer s’estructurava al voltant d’una idea bàsica. La població es dividia en nivells diferents: com més coses aportés una persona a l’Estat (presentat en el dret romà com un organisme que gestionava els interessos col·lectius), tant en tributs com en disponibilitat militar, més drets polítics li eren reconeguts.

Durant les primeres etapes de la seva expansió territorial, Roma va haver de regular les seves relacions amb els pobles sotmesos. D’aquí en sortirien una gran varietat de situacions.

Els homes lliures de Roma i de les ciutats de nova creació (colònies) gaudien del dret romà o ciutadania (ius romanus), que comportava la plena pertinença a l’Estat romà: dret de participació política (elecció de magistrats) i dret i deure de participar en l’exèrcit (i en la part corresponent del botí).

A continuació es trobaven els habitants dels municipis (ciutats conquerides), enquadrats en el dret llatí (ius latii), amb un nivell de drets inferior.

Per últim, a la majoria de la població sotmesa a Roma se li aplicava el dret de gents (ius gentium), sense cap dret polític.

Tampoc les dones no tenien drets polítics, sinó que eren considerades com a éssers dependents dels homes amb els quals estaven emparentades (pares, marits o germans).

Finalment, un sector de la població cada vegada més nombrós era el dels esclaus i les esclaves, considerats, simplement, com una propietat dels amos.

En el dret privatum romà es regulaven amb molt de detall les relacions interpersonals (contractes, transaccions comercials, etc.) i, sobretot, es defensava la propietat privada. Els romans van conquerir molts pobles que practicaven l’explotació comunal de les terres i el bestiar, i als quals els hi va costar força d’acceptar la seva privatització.

Finalment, a l’àrea Mediterrània cal atribuir als romans la plasmació jurídica i la consolidació del patriarcat. Van detallar-ne les relacions familiars, que atorgaven un poder, gairebé absolut, al pater familias sobre la seva dona, fills i parents. No obstant això, les dones de les famílies romanes tenien certs drets que perdrien en els segles posteriors, com el del divorci (els matrimonis havien estat concertat pels pares). Tot això es referia, fonamentalment, a les famílies riques romanes.

Els magistrats definien el punt del dret (ius) però la seva aplicació (judicium) corresponia a un altre ciutadà. Però els judicis lents i complicats es limitaven als casos destacats, i per a esclaus i gent de classe social baixa s’aplicava un procediment més curt.

Segons el dret romà la propietat, moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius o a causa de mort. La dona tenia la plena disposició dels seus béns, i amb Claudi es va deslliurar de la tutela dels homes de la família. En les transmissions per causa de mort l’herència requeia per parts iguals sobre tots els fills i una part igual a la de cada fill per a la vídua. El consentiment popular per als testaments havia desaparegut i s’havia establert una legitima fixa consistent en una quarta part dels béns. Quan moria una dona també heretaven els seus fills i no els seus germans homes o parents cercles pròxims del sexe masculí.

Amb Tit Flavi es va establir que l’herència de qualsevol persona no podia ser impugnada després de passats cinc anys. La propietat no estava subjecta com més limitacions que les servituds imposades (drets de passada, de pastura, etc…). En cas de deute la propietat era lliurada en penyora al creditor que devia administrar-la com a pròpia però sota paraula de no poder alienar (fidúcia) fins a complert el termini fixat per a la devolució de l’import del deute; si l’import era retornat, el creditor havia de retornar la propietat, però en cas contrari l’adquiria en plenitud.

Els contractes amb l’Estat es concertaven per obligacions dels ciutadans i podien tenir fiadors (praevides). El contracte d’esposalles (un pare promet a la seva filla en matrimoni) en cas de ser incomplet, suposava una indemnització a pagar pel pare. La venda (mancipatio) es realitzava amb lliurament del bé i el preu simultàniament i davant testimonis, i llavors era perfecta. Si no es complien els termes acordats el infractor havia de satisfer l’altra part el mateix que si hagués furtat la cosa.

El préstec era també el lliurament d’una suma davant testimonis i la obligació (nexum) de qui ho rebia de tornar el capital més els interessos. Si el deute era amb l’Estat i el deutor incomplia, els seus béns eren venuts. Si el deute era a un particular, la reclamació d’aquest (vindiciae) havia de ser examinada prèviament. Cada litigi examinat exigia un dipòsit previ (sacramentum) que perdia la part condemnada i era equivalent al 20% del valor del litigi, que passava a l’Erari Públic. La part perdedora tenia trenta dies per al pagament de la prestació o del deute reclamada; si no ho feia, es passava a la via d’execució i se li obligava a pagar llevat que aportés nous testimonis que justifiquessin el seu dret (vindex).

Si s’obstinava en no pagar o no podia fer-ho, ja no perdia la llibertat, sinó els béns que posseís (Cèsar va establir el principi de la llibertat personal; l’execució havia de dirigir-se contra els béns, fossin aquests suficients o no, i la llibertat del deutor quedava salvaguardada, encara que de les seus futurs guanys havia de lliurar una part que li permetés cobrir el seu deute però que li permetés viure, amb un màxim probablement de dos terços dels seus ingressos; més tard Claudi fins i tot va anar més lluny i va excloure de les execucions per deute la de la legitima – una quarta part- corresponent als fills, que també va quedar exclosa en les confiscacions).

Els préstecs amb interès estaven limitats a una quantitat màxima calculada sobre els béns del deutor (pel que sembla el màxim era el 50% del valor dels béns). La seva infracció era un delicte d’usura perseguit per les lleis. El tipus d’interès estava limitat i l’interès total no podia excedir del capital primitiu. Una llei regulava la tutela. Els esclaus podien ser manumesos, això és alliberats. L’alliberament podia ser privat (en aquest cas l’amo tenia dret a retractar-se i recobrar a l’esclau), o públic (en aquest cas era perpètua i irrevocable).

Per a manumetre a un esclau s’havia de pagar un impost equivalent al 5% del seu valor. Els fills podien ser emancipats pel pare. El matrimoni civil era consagrat. En diversos moments va existir un impost per als solters. Les donacions i llegats tenien certes restriccions. Subsistien les figures del depositum (el que confiava un dipòsit a un altre), el comodat o préstec d’alguna cosa per al seu ús i posterior devolució (comodatum) i l’apoderament (procuratio). També subsistia l’arranjament de les qüestions d’honor per un pari (un duel, però amb decisió judicial).

El jurament litigi-decisori podia decidir el litigi si el que feia el jurament era considerat un home honrat. En cas de falta de prova en un judici, guanyava el que era considerat més honrat, i si ambdós tenien una consideració semblant, guanyava el plet l’acusat. No es permetia no obstant això l’actuació de Laudatores (gent de bon nom que declarava a favor de l’acusat). El nombre d’advocats per causa estava limitat així com el temps dels discursos en els judicis. Els honoraris dels advocats, limitats per Claudi a cent peces d’or, van ser novament lliures a partir del Neró (lliures però raonables) qui d’altra banda va declarar la justícia gratuïta.

Els judicis lents i complicats es limitaven a alguns casos destacats i per a esclaus i gent de classe social baixa s’aplicava un procediment més curt.

La tortura només podia aplicar-se als esclaus. La detenció preventiva era la norma general. Les penes aplicades més freqüentment eren les multes i apallissaments.

El dret de recurs al poble (ius provocatio) i d’indult, es va traslladar a l’Emperador però va ser eliminat per Cal·lígula. Durant el govern d’alguns emperadors (des de Tiberi) es va recórrer a la Lex Majestatis (que prohibia les ofenses a l’Emperador) per als judicis polítics.

En els casos de lesions i alguns altres podia reclamar-se el talió (és a dir provocar el mateix dany), però l’acusat podia rescatar la pena per una compensació econòmica. El talió va subsistir nominalment durant l’Imperi (fins i tot es cita en el Codi Teodosià) però la falta de referències al mateix fa pensar que pràcticament no s’usava.

El lladre sorprès podia deslliurar-se de la presó pagant el doble d’allò robat. En canvi un criminal no podia quedar lliure a canvi de diners (o com antigament d’acceptar el desterrament). L’adulteri i el divorci van ser tractats en alguns casos amb rigor i en un altres de manera tolerant.

En definitiva, en els seus trets bàsics, tot el desenvolupament legislatiu posterior de la societat occidental des de l’edat mitjana fins als nostres dies prové del dret romà.

Roma i Catalunya

divendres, 9/07/2010

L’arribada de fenicis i grecs a la Península Ibèrica no va ser el fet decisiu per introduir el territori de la futura Catalunya en la història mediterrània: va ser la guerra entre cartaginesos i romans. La conquesta i romanització va posar la matriu sobre la que es desenvoluparien la societat i la cultura catalana. I és que la romanització no va ser un fenomen ètnic, sinó cultural i de civilització.

Seguint el pensament romà, els habitants nadius de la Península Ibèrica eren uns bàrbars, igual que els del seu entorn europeu, i que en conseqüència era necessària la seva adaptació progressiva als ideals i les normes de la civilització grecoromana. Els romans eren uns colonialistes, i com a tals buscaven que els pobles conquerits avancessin d’un passat primitiu i rudimentari a un present en el qual la introducció de les formes polítiques, socials i econòmiques romanes permetrien el seu desenvolupament.

La cultura romana buscava extirpar l’entitat dels pobles indígenes, els ibers, condemnats a la categoria de bàrbars, és a dir, illetrats sense formació llatina. D’aquesta manera, Catalunya s’articularia sobre la matriu de Roma, de la seva cultura i del seu Imperi. Com bona part de la Península Ibèrica.

Som hereus del món romà. Només hem de fer un cop d’ull al nostre entorn. Un nombre important de les ciutats catalanes van ser en els seus inicis campaments romans o colònies en les quals els veterans de l’exèrcit venien a retirar-se després del llarg servei militar. De la mateixa manera, les petjades de l’art romà són tan evidents al llarg de la Península que és impossible obviar-les.

El final de la conquesta i l’inici de l’etapa imperial van coincidir amb el període anomenat Pax Romana, en la qual va produir-se un fort desenvolupament econòmic a la Península amb la romanització de la població que va assimilar la cultura i les institucions romanes, deixant de ser ibers per a convertir-se en hispano-romans.

Roma va donar unitat política i administrativa a tot el territori peninsular, que a partir d’August va quedar organitzat en tres províncies: Bètica, amb capital a Còrdova (Corduba); Lusitània, amb capital a Mérida (Emerita Augusta); i Tarraconensis, amb capitalitat a Tàrraco i que va comprendre el territori de l’actual Catalunya.

Hispania_2a_division_provincial.PNG

L’organització provincial es basava en les següents autoritats:

a. Un pro-pretor, encarregat del govern, de l’exèrcit i de l’administració de justícia.

b. Un legat, auxiliar del pro-pretor i responsable de l’administració pública.

c. Un procurador, encarregat de la recaptació dels tributs.

La romanització va significar el desenvolupament de la societat urbana. La ciutat era el centre neuràlgic del món romà. D’ella depenien totes les activitats i la seva àrea d’influència s’estenia més enllà dels seus límits. Les ciutats romanes eren de diferents categories en funció de la resistència que havien oposat en el moment de la conquesta.

a. Ciutats lliures, que conservaven els seus òrgans de govern i no estaven sotmeses a tributació.

b. Ciutats federades, amb la seva pròpia organització, però amb una certa dependència tributària de Roma.

c. Ciutats estipendiàries o conquerides, dependents del govern romà i sotmeses al pagament d’un important impost, anomenat “stipendium”.

maparomanos.gifAquestes diferències inicials, però, van anar desapareixent, i, l’any 74 d.C., l’emperador Vespasià va atorgar la categoria de ciutats de dret llatí a tots els municipis urbans de les províncies hispàniques.

A més d’aquestes ciutats existien les colònies, ciutats de nova planta organitzades seguint el model de Roma, fundades generalment per soldats llicenciats i habitades per colons. Els seus habitants, a diferència dels de les altres ciutats, gaudien del privilegi de posseir la ciutadania romana.

El territori català va quedar cobert per una xarxa urbana molt completa, de tal manera que no restava cap lloc que no tingués una ciutat a menys de quaranta quilòmetres (una jornada de camí). Aquestes ciutats es comunicaven entre elles per un entramat de vies, la més important de les quals era la Via Augusta, que constituïa una eix pel qual s’unien els Pirineus i Tortosa, passant per la façana litoral, és a dir, enllaçava la ciutat de Roma amb Cadis.

MAPACATROMANA.jpg

Les ciutats més importants d’aquesta època a Catalunya van ser: Tàrraco (Tarragona), de molt la ciutat romana més important, Bàrcino (Barcelona), Emporiae (Empúries), Gerunda (Girona), Aquae Voconiae (Caldes de Malavella), Blanda (Blanes), Baetulo (Badalona), Iluro (Mataró) i Dertosa (Tortosa) al litoral català, i Ilerda (Lleida), Iesso (Guissona) i Aesso (Isona) a l’interior.

La presència romana va suposar, tanmateix, la introducció de la Península en els circuits comercials del món romà. Hispània va esdevenir una font de primeres matèries, especialment minerals, i de productes agrícoles.

Lògicament, les transformacions provocades per la romanització van incidir en la societat peninsular, la qual va evolucionar cap a un model basat en l’esclavatge.

03-01.jpgRespecte als grups socials, a les ciutats destacava una classe benestant que s’havia enriquit per diferents vies: les terres de conreu, el comerç, la manufactura o les propietats urbanes. La resta de ciutadans lliures eren majoritàriament artesans que es dedicaven a oficis diversos. Una part important de la producció depenia del treball dels esclaus. Les zones rurals, en canvi, estaven dominades per mitjans propietaris de terres, en les quals treballaven camperols, molts dels quals també eren esclaus.

El món rural també es va beneficiar per la presència romana a Catalunya i, per primera vegada, va donar-se una explotació agrícola en tot el seu territori, especialment al Maresme, el Baix Llobregat, el Vallès, el Gironès, el Penedès i el Camp de Tarragona.

Els camperols constituïen la major part de la població de la Catalunya romana. El tipus de propietat predominant va ser la petita i mitjana explotació, amb pocs latifundis fins al segle III. La propietat principal era de tipus mitjà: les villae (centres d’explotació agrària), modestes i sense grans elements decoratius en comparació amb les d’altres zones de l’Imperi.

Els principals conreus van ser els tres productes mediterranis per excel·lència: el blat (conreat tradicionalment), la vinya i l’olivera, que van experimentar una gran expansió com ho prova, per exemple, l’augment de l’ús de les llànties, llums d’oli, en època romana.

A més, per primer cop es van posar en regatge algunes zones. Tècnicament no hi va haver canvis revolucionaris sinó més aviat una continuïtat i perfeccionament respecte etapes anteriors, amb una total extensió i generalització de l’ús dels estris de ferro.

El procés de romanització va fer-se palès en les manifestacions culturals, amb l’adopció del llatí i el progressiu abandonament de l’iber i la generalització de la religió i el dret dels romans. Durant aquest període van crear-se les estructures culturals bàsiques que perdurarien durant molt de temps a Catalunya, arribant, fins i tot, a ben entrada l’època medieval.

El llatí era la llengua dels dirigents imperials i lentament va anar convertint-se en la llengua dels negocis, de la cultura i de la vida quotidiana entre els pobles de la Península Ibèrica. D’aquesta manera, les llengües preromanes van començar a desaparèixer, en especial l’ibèric, una pèrdua que va consumar-se en poc temps davant de la indiferència dels romans. I aquesta llengua hegemònica a l’antiguitat, el llatí, serà el bressol de la llengua catalana.

El paradigma d’aquesta nova situació va ser Tàrraco. La colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, que tenia una extensió de més de 70 hectàrees i uns 30.000 habitants, reflecteix totes les etapes de la història de Roma. Declarada capital de la Hispània Citerior o Tarraconensis per part de l’emperador August, l’any 27 a.C., va abandonar el seu caràcter militar originari per donar pas, especialment en l’època dels emperadors flavis, a una gran ciutat, bastida seguint els models hel·lenístics i dotada d’edificis monumentals com un gran circ, un teatre i un amfiteatre.

APIC394.jpg

Per la seva banda, Bàrcino (la Barcelona romana) va ser fundada l’any 15 a.C. La ciutat, que mai no va ultrapassar els 5.000 habitants, disposava d’un fòrum, un temple dedicat a August i unes termes. Es va construir d’acord a un plànol rectangular de 400 per 300 metres.

Les ciutats i la vida urbana a l’Imperi Romà

divendres, 9/07/2010

Roma va ser una civilització urbana i sota el seu poder es va potència força la vida urbana en les terres mediterrànies. No tan sols es van engrandir les ciutats ja existents, sinó que se’n van crear moltes de noves, les anomenades colònies, on van instal·lar-se antics soldats romans amb les seves famílies.

800px-Forum_Romanum_panorama_2.jpg

La pròpia ciutat de Roma, capital de l’Imperi, era una ciutat molt populosa que, en els temps de l’emperador August, va arribar a tenir gairebé un milió d’habitants. Era també una urbs cosmopolita, a la qual hi arribaven moltes persones i productes provinents de tots els racons de l’Imperi.

Totes aquestes ciutats romanes es van crear seguint un model similar en el traçat i els edificis. Primer s’estudiava bé la millor ubicació (per això hi havia topògrafs especialitzats) i després s’iniciava la construcció amb solemnes festes.

ciudad_romana.jpg

Eren emmurallades i disposaven generalment de quatre portes d’accés, a partir de les quals es traçaven els dos carrers principals perpendiculars, el cardum i el decumanus. l seu voltant s’hi trobaven les cases dipositades formant illes.

planoromano.jpgEn el lloc on s’encreuaven el cardum i el decumanus hi havia la plaça central o fòrum, on s’instal·laven els edificis públics més importants, com el temple, la cúria o seu del Senat, el mercat i la basílica (on s’impartia justícia i es duien a terme transaccions comercials). El fòrum era el veritable cor de les ciutats romanes, on els habitants anaven a comprar i passejar, i on es reunien per discutir de política i de negocis.

Les ciutats tenien altres edificis públics, com el teatre o les termes (o banys públics) que eren molt populars i un altre important punt de reunió. Fora de les muralles es trobaven el cementiri, situat al costat de les vies que duien cap a la ciutat, i l’amfiteatre, on tenien lloc els espectacles violents com les lluites de gladiadors i de feres salvatges.

Les ciutats més importants de l’Imperi disposaven de construccions d’aigua i d’un sistema de clavegueram per a les aigües brutes. Però, en general, les ciutats romanes eren poc higièniques i, de nit, força insegures.

Els ciutadans rics i benestants vivien en luxoses cases unifamiliars, les domus, molt confortables i de grans dimensions. Les diferents dependències de l’edifici es distribuïen al voltant d’un gran patí central amb jardí, l’atrium.

domus.jpg

domus_romana.png

Els habitatges de les famílies amb pocs recursos econòmics, les insulae, tenien diversos pisos que es llogaven. La planta baixa solia estar ocupada per tallers o petits comerços (tabernae), i als pisos superiors hi vivien els pobres (o plebs urbana), en habitacions sense aigua, il·luminació ni cap calefacció. El risc d’incendi o d’esfondrament d’aquest tipus d’edificis era molt elevat.

villa_romana.jpg

El govern de la ciutat (l’administració, el cobrament de tributs, etc.) restava en mans d’una assemblea i uns magistrats elegits pels ciutadans. Era un reflex del sistema republicà iniciat a l’antiga ciutat de Roma.

Els qui aspiraven a aquests càrrecs polítics feien donatius a la ciutat i s’esforçaven per embellir-la amb monuments, per tal d’adquirir prestigi davant dels ciutadans. Aquestes persones tenien dret a recaptar els tributs dels ciutadans, però n’havien de respondre, davant el poder central de l’Imperi, amb la seva pròpia fortuna. Durant un temps, això els va permetre d’obtenir importants ingressos.

A més de la ciutat de Roma, les ciutats que més van destacar en aquest període van ser les de l’Orient.

La romanització

divendres, 9/07/2010

La centralització política i la interrelació econòmica existent entre les diverses províncies van afavorir el desenvolupament d’una cultura molt similar en tot l’Imperi. El procés d’adopció de la cultura romana pels diferents pobles de l’Imperi l’anomenem romanització.

Roman_Empire_Map.png

En tota la part occidental, la cultura romana es va imposar sobre les indígenes, fins al punt que es va generalitzar el llatí, la llengua que parlaven els soldats conqueridors i punt de partida de moltes de les llengües actuals (italià, castellà, català, francès, etc.). Així, el llatí era la llengua emprada tant pel poble (amb molts dialectalismes segons la regió) com per la gent culta.

També es van adoptar les formes de vida dels romans i es va difondre el culte a les seves divinitats.

Aquest procés, però, no va resultar tan intens a la part oriental de l’Imperi. A les ciutats dels antics Regnes Hel·lenístics la llengua quotidiana va continuar sent el grec. Els romans, a més, enfront de la seva cultura, art, religió i ciència, van adoptar una actitud d’assimilació i aprenentatge.

Els primitius i senzills costums dels primers romans, poc a poc, van ser substituïts per hàbits i gustos més refinats, que copiaven el que havien observat en les ciutats d’Orient. L’art romà, per exemple, al costat d’elements d’origen etrusc (com la tècnica del retrat o l’ús de l’arc), va tenir enormes influències d’inspiració hel·lenística.

D’altra banda, les idees religioses de l’Imperi Romà van ser el resultat de la mescla d’elements força diversos. Es va estendre l’antic costum romà de retre culte als avantpassats familiars, i al costat d’això, es va generalitzar la religió estatal, que es basava en una mitologia antropomòrfica similar a la dels déus grecs.

Des de l’època d’August es van alçar temples i es va retre culte a la figura de l’emperador com una manera de reforçar la fidelitat de tots els ciutadans de l’Imperi a Roma.

En el món romà es va difondre també el culte de divinitats orientals com Isis (d’Egipte) o Mitra (de Pèrsia).

Naturalment, en moltes zones, i especialment en les més ruralitzades i menys romanitzades, es van mantenir les creences anteriors i les religions locals.

Per últim, durant els segles I i II va començar a estendre’s amb força una nova religió, el cristianisme, que esdevindria clau per entendre la posterior evolució d’Europa a l’Edat Mitjana.

Evolució de l’Imperi Romà: la societat

divendres, 9/07/2010

Durant l’Alt Imperi (finals segle I a.C. i segles I i II d.C.) es van accentuar les diferències socials pròpies de la República. Hi havia un sector minoritari de la població format per les famílies dels terratinents, propietaris dels latifundis, i dels grans comerciants. En aquest grup s’han d’incloure també els alts càrrecs polítics i militars.

20070717klphisuni_35_Ges_SCO.png

Les famílies riques dels territoris sotmesos que havien acceptat la seva integració a l’Estat romà van aconseguir que l’Imperi els reconegués i respectés les seves propietats i els seu poder polític a nivell local. Des d’aleshores, aquestes famílies van adoptar unes formes de vida que pretenien imitar les de les famílies importants de Roma.

Aquest grup minoritari és el que resultava realment beneficiat del sistema econòmic i polític romà.

Toga_Illustration.pngHi havia també una gran massa de gent que, tot i que gaudien de llibertat, i fins i tot de la ciutadania romana (drets polítics plens), patia una situació econòmic molt precària.

En aquest grup hi incloem els petits camperols, els quals tenien moltes dificultats per a suportar la competència de les grans explotacions agràries. Amb el temps, el seu nombre va anar reduint-se perquè els grans propietaris els hi compraven les terres, a molt baix preu. Es va donar així un procés de concentració de la propietat.

S’ha d’afegir a aquest grup els artesans i comerciants, amos de petits establiments, que vivien a les ciutats, i també els jornalers, que treballaven en condicions molt dures: cobraven per jornada de treball, no tenien vacances i la seva jornada anava de sol a sol.

A les ciutats, i especialment a Roma, era molt elevat el nombre de persones que no tenien treball i que només comptaven amb el repartiment gratuït d’aliments que realitzava l’Estat, al costat de l’oferiment d’espectacles públics (panem et circenses).

Els esclaus i les esclaves constituïen la força de treball més important de l’antiga Roma. En les primeres èpoques de l’expansió romana es comptaven per centenars de milers les persones que eren capturades en les campanyes bèl·liques i venudes. Però també havia esclaus que ho eren per delinqüents, per deutes, i, fins i tot, persones que havien estat venudes pels seus propis pares. Els fills dels esclaus també ho eren, i des del seu naixement passaven a ser propietat de l’amo.

Mentre hi va haver aquesta gran abundància d’esclaus, les seves condicions de vida i treball van ser terribles, especialment pels qui treballaven a les mines, als latifundis o a la construcció. A més, la llei romana atorgava a l’amo de l’esclau tots els drets sobre ell, fins i tot la potestat de maltractar-los. Així, els esclaus no tenien cap dret.

Boulanger_Gustave_Clarence_Rudolphe_The_Slave_Market.jpg

Tot i això, les condicions de vida dels esclaus depenien en darrera instància de la persona que n’era propietària i del tipus de treball que havien d’efectuar. Alguns van arribar a aconseguir la llibertat per gràcia de l’amo, aleshores esdevenien lliberts. Els fills dels lliberts ja podien gaudir de tots els drets d’un ciutadà romà.

També hi va haver esclaus que, sense perdre la seva condició, van tenir sort: els que posseïen una preparació cultural més elevada van poder, en algunes ocasions, fer de mestres dels fills de les famílies riques o encarregar-se de determinades missions especials. Aquests esclaus rebien un tracte força millor.

escalvitud_roma.jpgEn les primeres etapes de l’expansió romana, durant la República, quan els esclaus eren capturats per centenars de milers, ja hi havia hagut importants moviments de rebel·lió que van atemorir l’Estat.

Per exemple, el 73 a.C., va esclatar una important revolta en una escola de gladiadors propera a Nàpols sota el lideratge d’Espartac. Els antics gladiadors van alliberar els esclaus de les viles del sud d’Itàlia, arribant a formar un veritable exèrcit de milers d’homes que es van enfrontar victoriosament a les legions romanes. Finalment, el 71 a.C., un poderós exèrcit romà va posar fi a la insurrecció. Com a repressió, 6.000 esclaus presoners van ser executats a la via Àpia, als voltants de Roma.

Per tal d’evitar que es reproduïssin revoltes com aquesta, es van practicar diverses mesures repressives: execucions en massa, càstigs, intensificació de la vigilància, prohibició que els esclaus es concentressin en grups nombrosos en llocs on no existís una guarnició de l’exèrcit… No obstant això, durant l’etapa imperial van produir-se aixecaments aïllats que, encara que no triomfaven, encarien la possessió d’esclaus per la necessitat d’augmentar-ne la vigilància.

lucha_de_gladiadores.jpg

El fet que la major part del treball aplicat a la producció procedís dels esclaus ha portat a qualificar el sistema econòmic romà de sistema esclavista. En comptar amb tanta energia de treball (humana, en aquest cas) i tan barata, la societat romana va aconseguir conrear grans quantitats de terres que fins aleshores eren ermes. S’obrien noves mines, es produïen mercaderies per a ser venudes a tota la Mediterrània i es construïen impressionants obres de fàbrica i enginyeria. En definitiva, el sistema esclavista va comportar que, durant un temps, s’incrementés força la riquesa produïda en els territoris sotmesos pels romans.

Tot i això, precisament aquest sistema esclavista va ser també la causa de l’estancament científic i tècnic en el que va caure la societat romana. És cert que es van difondre tècniques i coneixements (en especial, els que provenien de la zona oriental), però el fet de comptar amb tanta força de treball va reduir molt l’estímul per a cercar millores tècniques que incrementessin la productivitat.

És cert que el sistema polític i econòmic imposat pels romans en tota la Mediterrània va possibilitar que durant un temps augmentés força la capacitat productiva d’aquestes terres i d’això se’n va beneficiar un sector de la població. Tanmateix, el seu manteniment implicava la submissió i explotació de grups molt nombrosos de la societat.

la-familia-romana.jpgEl sexe també era motiu de discriminació. Les dones de tots els nivells socials estaven en una posició subalterna respecte dels homes. La família romana es basava en l’autoritat del marit, tot i que el divorci era acceptat. La dona es podia casar a partir dels 13 anys, tenia cura de la casa i dels fills, i podia assistir als espectacles públics.

També hi havia una opressió cultural, ja que es menyspreaven les tradicions locals i s’imposaven els costums, la religió i, fins i tot, en certes zones, la llengua dels romans. Va arribar a obligar-se a pobles sencers a abandonar els seus territoris (com, per exemple, l’any 70, es va fer amb el poble jueu, després de la destrucció de Jerusalem).

No obstant això, eren els esclaus i les esclaves els que, amb el seu treball, sostenien la societat romana.

Evolució de l’Imperi Romà: l’economia

divendres, 9/07/2010

En les terres conquerides pels romans en un principi, és a dir, a la Mediterrània occidental, no hi havia civilitzacions urbanes importants. A excepció de les zones costaneres, en general es tractava de pobles primitius amb economies de tipus neolític i organització comunal. En canvi, a mesura que els romans van expandir-se per la Mediterrània oriental, es van trobar societats extraordinàriament riques i complexes, com les dels regnes hel·lenístics.

El tipus d’explotació econòmica que van imposar els romans a les poblacions conquerides (així com el seu domini polític) va dependre en força mesura de la resistència que haguessin oposat a la conquesta.

Com més s’hi resistien a la conquesta, més dures eren les condicions imposades. En aquest cas, després de la presa militar d’una ciutat, es procedia al repartiment del botí (els objectes de gran valor, or, plata, etc., que eren per als generals, i la resta per als soldats). Els presoners de guerra (militars i civils) eren venuts com esclaus, fet que comportava enormes beneficis per a l’Estat.

imperio-romano.jpg

Les mines i les terres de les zones conquerides passaven a formar part de l’ager publicus (terres de l’Estat) i eren arrendades a persones privades, per a la seva explotació. En ocasions, es tractava d’enormes extensions de terra i tan sols la gent molt rica podia arrendar-les; el mateix succeïa amb les mines. Així, la majoria de les terres, normalment les més fèrtils, estaven en mans d’un nombre reduït de famílies de grans famílies patrícies. Els latifundis eren treballats per esclaus i es dedicaven al conreu d’uns pocs productes destinats a l’exportació.

Una altra part de la terra estava en mans de petits propietaris, molts dels quals eren antics soldats retirats als quals, en compensació pels serveis prestats, havien rebut terres de l’Estat a les noves províncies de l’Imperi.

Per tot l’Imperi, els romans van fundar vil·les agrícoles, en les quals hi havia, a més de la casa de l’amo (que normalment vivia a la ciutat), els magatzems, els cellers, les premses de gra, d’oli i de vi, els estables i els habitatges dels treballadors, sovint esclaus. Les vil·les més luxoses posseïen, a més, termes, l’ús de les quals corresponia exclusivament a la família del propietari. L’extensió d’aquestes viles era molt variable: normalment no superaven les 50 hectàrees, però les propietats més grans podien sobrepassar les 500 hectàrees.

Els romans eren uns agricultors experts i van cultivar el blat, la vinya i l’olivera com a principals conreus, però també van promoure el conreu de llegums, hortalisses i arbres fruiters, i l’apicultura. A l’Occident, es va incrementar força la superfície de terres conreables i es va estendre la triada de conreus mediterranis. Des d’aquí s’abastava de matèries primeres i productes alimentaris (metalls i productes alimentaris: blat, oli, vi, etc.) la majoria de les ciutats de l’Imperi.

Harvester.jpg

Els romans van difondre tècniques de conreu que en molts indrets resultaven innovadores (regadiu, adob, rotació de conreus, selecció de llavors i instruments com l’arada tirada per bous, premses per a l’obtenció del vi o el molí de sang, entre d’altres). Gràcies a aquestes innovacions, durant un temps la producció va augmentar força.

A l’Orient, els grans tallers d’esclaus produïen objectes manufacturats que també es distribuïen per tot l’Imperi: ceràmiques, teixits, etc. A poc a poc, es va configurar una divisió regional del treball, segons la qual cada zona de l’Imperi s’especialitzava en la producció de grans excedents dels articles que resultaven més rendibles.

Hadrian_Sestertius.jpg

Això tan sols era possible en la mesura en què es tenia la seguretat que en altres zones es produïen excedents dels productes complementaris. Aquest sistema econòmic va poder consolidar-se gràcies a l’existència d’una vasta xarxa viària que unia tots els punts comercials de l’Imperi. També va resultar molt beneficiosa la unificació monetària imposada en tot l’Imperi (el denarius de plata i l’aureus d’or van ser les monedes més utilitzades) que va donar lloc a un sistema monetari estable.

Maximinus_denarius.jpgEl comerç romà va ser l’activitat d’intercanvi de productes per diners o altres productes que es produïa a Roma, i que ja es va desenvolupar durant la República per arribar al seu màxim en els segles I i II afavorit per la seguretat i les bones comunicacions (una completa xarxa de vies i calçades enllaçava totes les províncies de l’Imperi), i en general per la pax romana. També va desenvolupar-se un important comerç fluvial i marítim.

Per al comerç s’organitzaven mercats diaris, un cada nona, és a dir, cada vuit dies, anomenats Nundinae. Existien altres mercats periòdics com fires, anomenats Mercatus. Al principi, el pagament de grans quantitats es feia en bous i moltons (1 bou = 100 asos = 10 moltons; 1 moltó = 10 asos), el bronze també va ser adoptat com tipus de canvi.

Com productes importats, al costat d’alguns d’escassa incidència en la població i limitats als alts cercles de l’Estat (les joies d’or, el vidre fos, els objectes d’alabastre, els ous d’estruç pintats, les perles de vidre o d’ambre, els perfums, els ornaments, teles, púrpura, marfil i encens) estaven els d’ús comú entre els quals esmentem: els vasos de coure, els càntirs, les copes, l’oli, la gola, l’artesa, la massa i altres comestibles, els plats, el greix, el cuir, i altres.

Així, per a la vida romana, en general, va ser molt greu la interrupció del comerç, iniciada amb les invasions devastadores dels pobles germànics que penetraven profundament en l’Imperi i el sorgiment del bandidatge en diversos punts de l’Imperi des de la segona meitat del segle III.

De la crisi de la República a la formació de l’Imperi Romà

dijous, 8/07/2010

La vida política de la República romana va canviar força respecte dels primers temps, arran de la seva expansió territorial. La possessió de càrrecs permetia d’enriquir-se molt, però calia ser elegit, per la qual cosa s’havia generalitzat el costum de comprar els vots dels ciutadans.

ForumRomanum.jpgAlguns dels qui desitjaven fer carrera política arribaven a contreure grans deutes per a poder adquirir els vots necessaris. Això feia que se sentissin més impulsats a lluitar, fos com fos, per tal d’aconseguir el poder. Els diferents bàndols rivals s’enfrontaven en el si del Senat i en el de les altres institucions de govern i, sobretot, en l’exèrcit, ja que era l’organisme que, a la pràctica, tenia una força més gran.

Enfront de les dificultats de governar de forma cohesionada tants territoris i del descontentament de nombrosos ciutadans que s’havien arruïnat i vivien precàriament, van sorgir diferents propostes de reforma.

Un sector de polítics i militars (els anomenats “populars”) creien convenient repartir moltes de les terres conquerides entre els ciutadans romans que s’haguessin empobrit. És a dir, proposaven una reforma agrària. Entre els proposants cal destacar les figures dels germans Grac i a Mari.

A això s’oposaven els coneguts com optimate, els aristòcrates i els més rics, ja que amb aquesta situació veien perdre una ocasió de beneficiar-se directament de les conquestes. Entre aquests darrers cal destacar la figura de Sil·la.

Aquest conflicte entre populars i optimates es va mantenir durant el segle I a.C., i en diferents moments es va arribar a enfrontaments militars entre diversos sectors de l’exèrcit.

senado romano.jpg

Alguns destacats militars van creure que aquesta situació tan deteriorada solament es podria superar mitjançant una reforma del sistema polític que donés més poder a qui governés i, d’aquesta manera, no hagués de dependre de les institucions representatives, i van començar a lluitar amb aquest objectiu. Entre ells cal destacar Pompeu, Juli Cèsar, Marc Antoni i Octavi (nebot de Cèsar).

julius_Caesar_Coustou_Louvre.jpg

Juli Cèsar

Després de tot un seguit de guerres civils i traïcions múltiples, Octavi va aconseguir imposar-se a tots ells el 27 a.C.

En els darrers anys del segle I a.C., Octavi va concentrar els càrrecs de màxim poder. Es va proclamar emperador, la qual cosa comportava tenir el control de l’exèrcit, i va ser elevat a la categoria de príncep (primun inter pares), fet que implicava que el poble i el Senat delegaven en la seva persona els seus poders i obligacions.

Caesar_augustus.jpg

Octavi August

Així mateix, Octavi va esdevenir el tribú màxim –quan en els orígens de la República aquest càrrec havia estat creat per a representar els plebeus–. En l’any 27 a.C. va fer-se nomenar August (que significa “digne de veneració”), per tant l’emperador també assumia el màxim poder religiós. Finalment, l’any 12 a.C., se li va atorgar la categoria de màxim pontífex, amb la qual cosa va assumir el poder religiós. A la seva mort (14 d.C.), encara seria més divinitzat.

En tot aquest procés podem advertir una clara inspiració en les monarquies hel·lenístiques, de tradició tan diferent a les de la República romana. D’aquesta manera, s’eliminava qualsevol signe de sistema democràtic a la República i s’establia l’Imperi.

El nou sistema imperial comportava una gran centralització política: les decisions, que afectaven enormes territoris i moltíssimes persones, les prenia, des d’una ciutat, essencialment, una sola persona. Per a tot això, tenia una gran organització administrativa i militar que actuava sota les seves ordres.

Emperadores_julioclaudios_(simplificado).gif

Aquest sistema imperial, que en un principi va actuar amb molta força i després amb diverses dificultats, va reeixir durant cinc segles.

Malgrat tot, al costat de la figura de l’emperador va continuar existint el Senat, al qual, a partir d’aleshores, solament van poder accedir-hi personalitats escollides per l’emperador. Des d’aquest moment, el Senat va tenir una funció purament consultiva d’assessorament a l’emperador perdent influència i autoritat. També se li va concedir el control i el cobrament dels impostos de certes províncies, mentre que en unes altres aquestes funcions depenien directament de l’emperador, a través d’una sèrie de funcionaris anomenats delegati.

Amb August va iniciar-se el sistema mitjançant el qual el títol d’emperador es transmetia als membres d’una mateixa família o dinastia. No obstant això, no calien els llaços de consanguinitat. En ocasions, els emperadors, per tal de preparar la seva successió, nomenaven fill adoptiu a la persona seleccionada. La dinastia d’August s’anomenava Júlia-Clàudia, i va ser succeïda per la dinastia Flàvia.

Durant l’Imperi va prosseguir l’expansió territorial de Roma, que, a més de sotmetre tot el món mediterrani, va controlar bona part de l’Europa continental (les fronteres es van situar als rius Rin i Danubi) i de la Gran Bretanya (Britània). L’expansió territorial més gran de l’Imperi va donar-se durant el regnat de l’emperador Trajà (98-117 d.C.).

Per administrar l’Imperi, el territori romà es va dividir en unes cinquanta províncies, l’administració de les quals estava a càrrec d’uns governadors designats per l’emperador. La cohesió i la unitat d’un Imperi tan gran s’aconseguia gràcies a l’existència d’una completa xarxa de camins, o vies, i d’un poderós exèrcit, les legions.

Roman_Empire_Map.png

Al llarg de dos segles, l’Imperi va conèixer una època de relativa pau exterior i d’estabilitat interior, que coneixem amb el nom de pax romana. Seria a partir del segle III quan els enfrontaments amb els pobles veïns i les rivalitats internes van afeblir el sistema imperial. S’iniciava així una etapa en la qual molts emperadors van ser imposats per les Legions de l’exèrcit, com, per exemple, la dinastia dels Severs, i després diversos emperadors que procedien d’Il·líria, on havien exercit càrrecs militars.

A les darreries del segle III i començaments del segle IV, mentre creixien les dificultats, alguns emperadors van realitzar diversos intents per dividir l’Imperi en zones més petites, amb la finalitat de que el seu control resultés més fàcil. I així, van nomenar diverses persones perquè administressin el poder com, per exemple, durant el període de la tetrarquia o la divisió final de l’Imperi, efectuada per Teodosi.