Entrades amb l'etiqueta ‘Història Antiga’

Documental: “Grans civilitzacions: Egipte”

diumenge, 17/10/2010


Documental: “Grans civilitzacions: Grècia”

diumenge, 17/10/2010


La Lutècia antiga, gals i romans (segle III a.C.-481)

dissabte, 9/10/2010

Tot i que el territori actual de la ciutat de París, punt d’encreuament entre l’Oise i el Marme en el Sena, està ocupat per l’home des de fa milers d’anys –s’han localitzat restes neolítiques datades el 4.500 a.C i era un espai clau en el desplaçament entre Britània i la costa mediterrània gal·la–, tradicionalment es considera que la història de la ciutat de París comença a escriure’s realment en el segle III a.C (entre 250 i 200 a.C).

Gaule_-59.png

Així, els primers habitants de París que coneixem van ser els membres de la tribu gal·la dels parisii, una petit poblet celta de navegants, caçadors i pescadors, que en aquell moment van establir-se a una illa del Sena (la Cité o Île de France) que les cròniques romanes van anomenar Lutècia (drassana en el riu), punt estratègic en el pas cap al nord del país i en la ruta del comerç de l’estany. Els parisii fins i tot encunyaven les seves pròpies monedes d’or –algunes de les quals han estat localitzades en un altar pagà en el subsòl de l’església de Notre Dame–.

Conscient de la importància d’aquest enclavament, en el context de la Guerra de les Gàl·lies (58-51 a.C.), Juli César enviaria les seves legions per conquistar el territori gal dels parisii. Vercingetòrix va ser un llegendari cap gal que s’aixecaria contra l’ocupació romana el 52 a.C. Un any abans els senons i els carnuts, pobles veïns dels parisii, ja s’havien negat a enviar els seus representants a l’assemblea de tribus gal·les convocada per César a Amiens. El líder romà va considerar aquest fet com un atac i va traslladar l’assemblea als voltants de Lutècia, però per aquells moments la revolta ja s’extenia per la major part de la regió.

galos2.jpg

Així, els romans ocuparien l’illa de la Cité el 52 a.C. després de la batalla de Lutècia (en l’esplanada que ocupa l’actual Camp de Mart). Els parisii, comandats per Camulogen, van resistir inicialment a les legions romanes des del marge esquerra del riu, aixecant un campament on avui trobem el Panteó. Juli César, que havia derrotat i empresonat Vercingetòrix a Alèsia, va enviar el seu general Labienus amb quatre legions que van avançar pel marge dret del Sena, instal·lant el seu campament a l’alçada de l’actual museu del Louvre. Desprès de la destrucció de la ciutat –els gals van preferir cremar la ciutat abans que entregar-la als romans–, la població dels parisii esdevindria una ciutat gal·loromana que s’estendria per la vorera esquerra del riu.

La poderosa expansió de l’Imperi Romà va deure’s a l’eficàcia militar de les seves legions i a una discreta tolerància de les creences i costums dels vençuts. Els temples a Júpiter eren un espai on retre culte a l’emperador i, sovint, mantenir els cultes pagans anteriors. D’aquesta manera, en el temple de Júpiter de Lutècia (situat gairebé on s’aixeca l’actual catedral de Notre Dame), es mantenia el culte a les antigues divinitats gal·les com Taran (déu del tro), Teutates (déu protector), o Esus (déu de la guerra), administrat pels druides. Tot i la relativa tolerància vers les creences gal·les, els romans si perseguirien la figura dels druides, prohibint les seves pràctiques cerimonials més sagnants (practicaven sacrificis humans).

vercingetorix1.jpg

Lutècia aniria prenent forma, reconstruïda pels ocupants de la Cité, transformant-la en un centre administratiu romà, la típica capital de província. D’aquesta manera, la ciutat aniria creixent a la banda esquerra del Sena i a la pendent nord de la muntanya de Santa Genoveva (l’actual barri llatí). En els segles I i II van construir-se l’antic amfiteatre i les termes de Cluny, les úniques restes de l’època romana conservades a l’actualitat. Les termes eren alimentades d’aigua per un aqüeducte que recorria el Bièvre, un petit riu que  travessa París de forma subterrània. El monument és un reflex de l’exportació de les formes de vida romanes a través de l’Imperi i del seu impacte a la ciutat.

Experts mariners i comerciants, sota el domini romà els parisii van ampliar el seu radi d’acció i ampliant la seva oferta de mercaderies. Al segle I es fundava el Nautae Parisiaci, el gremi de navegants de Lutècia, associació que esdevindria la llavor de la gran Lliga comerciant parisenca de l’Edat Mitjana.

El cristianisme començaria a introduir-se a la ciutat a finals del segle III per Saint Denis (Sant Dionisi), aquest esdevindria el primer bisbe de la ciutat fins la seva decapitació a mans de les autoritats romanes el 280 –la llegenda diu que hauria caminat amb el cap sota el braç fins a la basílica que porta el seu nom–.

saint-denis.jpg

La ciutat hauria de fer front a fortes onades d’invasors bàrbars germànics, motiu pel qual va ser fortificada, però inútilment perquè va ser conquerida pels bàrbars i destruïda en la seva major part l’any 280. Els habitants de Lutècia van refugiar-se a la Cité i van erigir una nova civitas fortificada. A finals de segle, la pujada al poder de l’emperador Dioclecià va restablir la pau i va portar un nou període de prosperitat per a la ciutat. Lutècia va convertir-se aleshores en el centre neuràlgic del comerç del nord-est europeu. A més, Lutècia va esdevenir un important punt estratègic i militar: tot i la retòrica nacionalista i l’exaltació de la figura de Vergincetòrix, els gals van mantenir-se sempre lleials a Roma i van nodrir abastament les legions. L’emperador Constantí (306-337) va dignificar la ciutat establint-hi la presència d’un prefecte pretorià d’alt rang a la ciutat. El propi Constantí seria l’emperador romà que es convertiria al cristianisme i consagraria aquest com a religió oficial de l’Estat.

Des del segle IV Lutècia canviaria el seu nom, en paral·lel a la proclamació de Flavi Claudi Julià l’Apostata, prefecte de Roma, com a emperador dels gals (355). Governador de la Gàl·lia amb dignitat de César, Julià va establir la seva residència a Lutècia, embellint la ciutat que seria rebatejada amb el nom de  París el 360, recuperant el nom dels seus antics habitants. Apostata del cristianisme, Julià seria proclamat emperador de Roma pels seus generals i soldats el 361, mantenint el seu palau a París, convertida en capital imperial. L’emperador donaria llibertat religiosa en els seus territoris.

santa-genoveva.jpg

La decadència de l’Imperi era un fet i la Gàl·lia hauria de fer front a diferents onades invasores de pobles bàrbars des de finals del segle IV. Mentre els visigots s’instal·laven al sud de la Gàl·lia, l’any 451, un aconteixement marcaria la memòria de la ciutat de forma duradora: la religiosa Geneniève (Santa Genoveva) va aconseguir desviar la cobdícia de Atila, rei dels huns, inspirant la resistència parisenca contra l’intent d’invasió de les seves tropes mitjançant les seves pregàries a Déu. A través d’aquest mite, fortament reproduït pels nacionalistes francesos, la religiosa es convertiria en la patrona de la ciutat de París.

Anys després, però, el 486, els francs merovingis liderats per Clodoveu van envair la ciutat, van convertir-se al cristianisme i van fer de París la capital del seu nou regne: França.

Documental: “Grans civilitzacions: Roma”

diumenge, 3/10/2010


Documental: “Grans civilitzacions: Mesopotàmia”

diumenge, 26/09/2010


Bibliografia Prehistòria i Història Antiga

dilluns, 12/07/2010

Bibliografia Prehistòria i Història Antiga:

ARSUAGA, Juan Luis i MARTÍNEZ, Ignacio. La especie elegida. La larga marcha de la evolución humana. Ed. Temas de Hoy. Barcelona, 1998.

BERTOLINI, Francisco. Historia de Roma. Ed. Edimat. Madrid, 1995.

BINFORD, Lewis R. En busca del pasado. Ed. Crítica. Barcelona, 1998.

BRAUDEL, Fernand. Memorias del Mediterráneo. Ed. Cátedra. Madrid, 1998.

COTTERELL, Arthur (Ed.). Historia de las Civilizaciones Antiguas. Ed. Crítica. Barcelona, 1984.

CUNLIFFE, Barry. Prehistoria de Europa. Ed. Crítica. Barcelona, 1998.

DD.AA. Història de les Civilitzacions i de l’Art. Ed. Teide. Barcelona, 1994.

DD.AA. Egipto. Hombres, Dioses, Faraones. Ed. Taschen. Madrid, 2005.

GABUCCI, Ada (Ed.). Grandes Civilizaciones: Roma. Ed. Mondadori. Barcelona, 2008.

GÓMEZ ESPELOSÍN, Francisco Javier. Introducción a la Grecia Antigua. Alianza Editorial. Madrid, 1998.

MONTANELLI, Indro. Historia de Roma. Ed. Plaza & Janés. Barcelona, 2001.

REDMAN, Charles L. Los orígenes de la civilización. Desde los primeros agricultores hasta la sociedad urbana en el Próximo Oriente. Ed. Crítica. Barcelona, 1990.

RENFREW, Collin. Arqueología. Teorías, métodos y práctica. Ed. Akal. Madrid, 1998.

ROBERTS, John M. Historia Universal. De los orígenes a las invasiones bárbaras. Ed. RBA. Madrid, 2009.

SANMARTÍN, Joaquín i SERRANO, José Miguel. Historia Antigua del Próximo Oriente: Mesopotamia y Egipto. Ed. Akal. Madrid, 1998.

STRINGER, Christopher i GAMBLE, Clive. En busca de los neandertales. Ed. Crítica. Barcelona, 1996.

WEISS, Walter M. Tutankhamón. La tumba y sus tesoros. Ed. Dieter Semmelmann. Barcelona, 2009.

L’art clàssic romà

dilluns, 12/07/2010

L’art romà va desenvolupar-se en els segles de la República i, fonamentalment, durant l’Imperi. Les seves obres denoten influències d’estils artístics dels pobles conquerits, especialment de Grècia i dels regnes hel·lenístics, així com de l’art etrusc. D’aquesta manera, per a molts autors, l’art romà pot ser considerat com una continuació de l’art grec del període hel·lenístic. És per aquest motiu que l’art de l’antiga Grècia i el de Roma s’agrupen sota la denominació d’art clàssic.

Les ciutats. L’art romà va ser fonamentalment urbà, perquè les ciutats eren el centre de la vida de l’Imperi. Les ciutats romanes acostumaven a tenir un traçat regular, amb una forma similar a la dels campaments militars. L’espai intern s’organitzava entorn de dos carrers principals, el cardum (eix nord-sud) i el decumanus (eix est-oest), que es creuaven al centre on hi havia el fòrum o plaça pública.

Van pavimentar els carrers i van construir clavegueres i conduccions d’aigua per a les fonts i els habitatges dels ciutadans més benestants. Els habitatges de les famílies més riques, les domus, tenien diverses dependències organitzades a l’entorn d’un atri o pati central. Decoraven les parets amb pintures i mosaics. També hi havia les insulae, unes cases de pisos on vivien diverses famílies.

ciudad_romana.jpg

L’arquitectura. Els romans van adoptar les formes externes de l’art grec, però, a més, van ser capaços de fer servir amb gran èxit altres recursos constructius, com ara l’arc, la volta i la cúpula, que els grecs desconeixien o a penes havien utilitzat. En definitiva, els romans eren uns constructors excel·lents i una prova d’això és que moltes de les seves obres han arribat fins als nostres dies.

Els arquitectes romans van ser, més enllà de la seva capacitat artística, uns tècnics i enginyers excel·lents que van treure el màxim profit dels materials de que disposaven. Com a arquitectes van crear tècniques que avui dia encara fem servir, tot i que hi haguem fet algunes modificacions.

Els edificis romans eren molt sòlids van construir-se amb pedres, formigó i maons. Atesa la pobresa dels materials emprats, les parets exteriors dels edificis eren recobertes amb marbre. Al principi els edificis es tancaven amb cobertes planes de fusta o de pedra. Després, es va estendre l’ús de l’arc, la volta i la cúpula, elements que van permetre cobrir espais molt més grans.

L’interior, a més d’aquest material, podia estar decorat amb pintures murals i mosaics que normalment guarnien el terra. Els mosaics s’elaboraven amb petites peces de colors que s’incrustaven en guix fresc. Amb aquestes peces, anomenades tessel·les, dibuixaven ocells, plantes, retrats o formes geomètriques, entre d’altres.

Les grans obres arquitectòniques romanes tenien sempre un sentit pràctic, és a dir, es destinaven a satisfer les necessitats de la població. També solien ser monumentals, molt grans, perquè els que veiessin els edificis sentissin que els romans eren molt poderosos com a poble. Els edificis importants es concentraven al fòrum, la plaça principal de les ciutats. Els edificis per a l’oci eren molt nombrosos i es van construir amb diners públics.

D’entre els edificis més característics de l’arquitectura romana destaquem els següents:

  • Els temples, dedicats a les divinitats, on els sacerdots realitzaven els cultes religiosos. Habitualment de plata rectangular, s’alçaven sobre una plataforma o podium. També n’hi havia alguns de planta circular, com el dedicat a la deessa Vesta i, sobretot, el Panteó de Roma (segle II d.C.), temple dedicat a tots els déus de l’Imperi, que va ser cobert amb una immensa cúpula (43 metres de diàmetre, amb un ull central de 9 metres de diàmetre) que s’ha mantingut intacta fins els nostres dies.
El Panteon de Agripa.jpg

El Panteó de Roma

  • La basílica, on tenien lloc els intercanvis i transaccions comercials i s’administrava la justícia. Era un edifici rectangular, dividit en tres naus separades per columnes. La paret del fons tenia una forma semicircular (absis). Aquest tipus d’edificacions van servir de model per a les primeres esglésies cristianes.
  • Les termes o banys públics, eren uns edificis de grans dimensions a l’interior dels quals els romans, a més de banyar-se amb aigua calenta (caldarium), freda (frigidarium) o temperada (tepidarium), podien descansar i fer exercicis esportius en les seves dependències.
fo15c14.jpg

Termes romanes

  • L’amfiteatre, edifici totalment original del món romà, era on es celebraven les lluites de gladiadors o els combats entre gladiadors i feres. L’afició, molt estesa, dels romans pels espectacles violents va fer que, pràcticament a cada ciutat hi hagués un d’aquests edificis. La seva planta era el·líptica i, sota l’arena on tenia lloc l’espectacle, hi havia les diferents dependències destinades als gladiadors i a les feres. El més important i conegut va ser el Colisseu de Roma (80 d.C.) amb una capacitat per a 45.000 espectadors.
Colosseum_in_Rome.jpg

El Colisseu de Roma

  • El circ, tenia una forma allargassada i on es celebraven les curses de quadrigues de cavalls, que tenien molt èxit.
  • El teatre, servia per a les representacions de comèdies i tragèdies. Formalment s’assemblava molt al d’estil grec, però en comptes d’excavar-lo a la muntanya era edificat.
teatro romano.jpg

Teatre romà

  • Les tombes monumentals, per a personatges destacats del món romà, podien tenir forma de torre o de piràmide, entre d’altres.
  • Els monuments commemoratius, que servien per recordar fets importants i grans victòries militars. D’entre aquests monuments destacaven fonamentalment els arcs de triomf i les columnes.
rome_trajansforum.jpg

La columna de Trajà al nord del Fòrum Romà

  • Les obres d’enginyeria, com ara ponts i aqüeductes (per abastir d’aigua les ciutats), eren construccions monumentals de grans dimensions. També cal mencionar que els romans van construir vies i camins pavimentats que unien les ciutats més importants de l’Imperi. D’aquesta manera, tot l’Imperi estava ple de vies de comunicació.

Els romans i l’art de la imatge. Tot i que l’arquitectura va ser la manifestació artística en la que els romans van aconseguir els èxits més grans, també van demostrar excel·lència en el camp de l’escultura, la pintura i el mosaic.

L’escultura, molt influenciada per la tradició grega i hel·lenística, aviat es va caracteritzar pel seu realisme. Les estàtues es feien en marbre i en bronze, i menys freqüentment en d’altres tipus de pedra. La part més important d’aquestes figures era el cap, del qual sempre intentaven mantenir la màxima versemblança amb l’original.

Marek_Aureliusz_Kapitol.jpg

Escultura eqüestre de l'emperador Marc Aureli

D’altra banda, els relleus que trobem en els arcs del Triomf i en les columnes commemoratives són d’una gran qualitat i, a més, tenen un gran interès històric ja que representen escenes bèl·liques d’una manera força verídica i realista.

Rome-ForumRomain-ArcheSeptime.jpg

Arc de Septimi Sever a Roma

La Catalunya del Baix Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

El cristianisme. L’arribada del cristianisme a Catalunya no és ben coneguda. Sembla comprovat, però, que va arribar ben aviat, i a través del mar. Segons la tradició, per no dir la llegenda, el cristianisme hauria arribat a terres catalanes, pels volts de l’any 60 d.C., gràcies a la predicació de Sant Pau a Tàrraco, és a dir, ja des dels seus inicis el cristianisme hauria estat present a Catalunya.

Cucuphas.JPG

Martiri de Sant Cugat

Inicialment, els cristians van ser tolerats pels romans i la naixent Església catalana va mantenir relacions fluides amb els regnes cristians del nord d’Àfrica, d’on provindrien molts dels predicadors i bisbes que van escampar la paraula de Jesús per Hispània. Així, des de mitjans del segle III a Catalunya va haver una Església cristiana organitzada, amb bisbes, sacerdots i un culte més o menys públic.

Però quan van esclatar els primers símptomes de descomposició del món romà van començar les persecucions, com a la resta de l’Imperi, especialment entre els segles II i III. Així, al gener de l’any 259, el bisbe de Tarragona, Sant Fructuós, va ser empresonat, jutjat i cremat viu a l’amfiteatre de Tarragona. Posteriorment, en els anys 303 i 304, per ordre de Dioclecià, la persecució s’enduriria: Sant Feliu va patir martiri a Girona, Santa Eulàlia a Barcelona i Sant Cugat a l’Octaviani Augusti Castrum (Sant Cugat del Vallès).

La situació de persecució dels cristians va canviar, però, arran de la publicació de l’edicte de Milà (313) per part de l’emperador Constantí: van acabar les persecucions i va produir-se una etapa d’expansió del cristianisme, com ho reflecteixen els documents sobre els bisbats de Tarragona, Girona i Barcelona del segle IV, amb personatges importants com Sant Pacià, un destacat escriptor i bisbe de Barcelona entre els anys 360 i 390.

La ruralització. La crisi que va travessar el món romà a partir del segle III, lògicament, també va afectar Hispània. Les terres catalanes van sentir les incursions dels pobles bàrbars i les ciutats van començar a deshabitar-se, iniciant-se un irrefrenable procés de ruralització de l’economia i la societat similar al que s’estava donant en la resta dels territoris imperials.

D’aquesta manera, al camp es va iniciar un procés de concentració de la terra en poques mans, de manera que el latifundisme va començar a tenir una certa importància. A causa de l’augment dels impostos, molts dels camperols que treballaven les terres catalanes van arruïnar-se i, en conseqüència, van haver de buscar la protecció dels grans propietaris, convertint-se en colons. Els rics, propietaris de terres, van abandonar les ciutats per a fixar la seva residència en les vil·les que tenien al camp, que de mica en mica van anar convertint-se en grans unitats econòmiques autosuficients.

Visigoth_Kingdom.jpg

Regne Visigòtic de Tolosa

A la ciutat, la crisi va afectar especialment les activitats comercials i artesanes, provocant l’empobriment de bona part de la població. Això comportaria, a la vegada, una agudització de les tensions socials, que, amb l’afegit de les invasions germàniques, són la causa de la construcció o remodelació de les muralles de moltes de les ciutats hispanoromanes. La crisi va comportar, per tant, que les ciutats perdessin molta població.

Així, des del segle III, la ciutat de Tàrraco va iniciar un procés de decadència a causa de les incursions dels pobles germànics i, a la seva vegada, Bàrcino va ser parcialment destruïda en un altre atac. Per la seva banda, Empúries va ser pràcticament abandonada.

A poc a poc, la situació va anar deteriorant-se, agreujada per l’anarquia militar romana, fins que, finalment, l’any 470 els visigots, un poble germànic que s’havia establit a la Gàl·lia des de començaments del segle V, van començar la conquesta de la Tarraconense. A Catalunya s’acabava així una llarga etapa de  cinc segles de domini romà i se n’iniciava una altra de nova en el camí cap a l’edat mitjana.

Tarraco, ciutat imperial

diumenge, 11/07/2010

Tàrraco va ser, juntament amb Empúries, una de les primeres bases romanes de la Península Ibèrica durant la Segona Guerra Púnica, i un dels punts a partir dels quals va irradiar la romanització.

tarraco Planol.jpg

Gneu Escipió va establir-se en un petit turó, vora el mar, que controlava un bon port natural. El turó tenia bones possibilitats defensives: abrupte de cara a terra, s’inclinava suaument cap al mar. Els romans van establir un campament al cim de la muntanya i el van guarnir amb poderoses muralles alhora que condicionaven el port.

Durant els segles II i I a.C., Tàrraco va mantenir el seu caire militar fins que Juli Cèsar, l’any 45 a.C., la va convertir en colònia amb el nom de Colònia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Durant tot aquest període Tàrraco va esdevenir capital de la província Citerior que ocupava bona part de la Península.

Aqüeducte_de_les_Ferreres_Tarragona.jpg

L’any 27 a.C., l’emperador August va dividir Hispània en tres províncies: Hispània Citerior o Tarraconensis, Bètica i Lusitània. August va donar la capitalitat de la primera a Tàrraco, que va quedar sota l’autoritat directa de l’emperador.

El propi August va residir alguns anys a Tàrraco i d’ençà d’aquell moment van multiplicar-se les transformacions urbanístiques de la ciutat. El seu caràcter militar va donar pas a una gran ciutat.

Els romans van urbanitzar Tàrraco seguint models hel·lenístics i com que la ciutat, envoltada sempre per les muralles, estava allargassada damunt del turó, van organitzar mitjançant terrasses els seus desnivells. Així doncs, Tàrraco prenia l’aspecte d’una enorme escala. Els diversos graons o terrasses van salvar-se mitjançant carrers amb escales o rampes.

ciudad_tarraco_plano.jpg

La terrassa superior, el punt més alt de la ciutat, estava presidida pel temple de Júpiter.

A la segona terrassa va aixecar-se un enorme fòrum des del qual s’administrava la província. A més de la plaça porticada hi havia oficines i edificis de la burocràcia. La zona sud del fòrum estava flanquejada per dues grans torres militars connectades alhora amb la muralla.

La tercera terrassa estava totalment ocupada pel circ, que de fet separava la ciutat en dues meitats: l’oficial i administrativa al cim del turó i la comercial i residencial que descendia suaument cap al mar.

Sota el circ passava el tram urbà de la Via Augusta, que també travessava la ciutat. Més enllà i en ordre descendent es trobava la ciutat residencial i portuària, s’estenien els barris de cases, els magatzems, el fòrum comercial (Macellum), el teatre i, probablement, els establiments de termes.

Tarragona-Anfiteatro Romano de Tarraco01.jpgL’amfiteatre quedava fora de les muralles de la ciutat, entre aquestes i el mar. Va construir-se aprofitant el pendent del terreny. La meitat va excavar-se en la roca i l’altre meitat va construir-se d’obra.

Així, l’amfiteatre romà de Tarragona està situat a l’est de la ciutat, fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l’actual plaça del miracle. L’estudi dels materials que han fornit les successives campanyes d’excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I d.C.).

Com és norma en aquest tipus d’edificis, presenta planta el·líptica amb dos elements funcionals fonamentals: l’arena, en el centre, on es desenvolupaven els espectacles, i la cavea o graderia, on se situava el públic. Aquestes grades eren construïdes damunt d’un pòdium per protegir els espectadors quan s’hi celebraven espectacles amb la participació de feres, protecció que, de vegades, com és el cas de l’amfiteatre de Tarragona, s’augmentava mitjançant la construcció d’una barrera addicional (balteus) entre l’arena i el pòdium.

La situació d’aquest edifici a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre d’aprofitar la pròpia roca natural per a la construcció de les grades del sector nord-oest. Per a la resta es va fer imprescindible bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes.

Dos murets (baltei) dividien les graderies en tres sectors (maneiana) on se situaven els espectadors segons la seva categoria social: les que es situaven més a prop de l’arena eren places preferents.

Pobles bàrbars, invasions i fi de l’Imperi Romà

diumenge, 11/07/2010

Els romans anomenaven bàrbars tots els pobles que no pertanyien a l’Imperi. Al llarg dels segles I i II, el limes (línia de frontera del territori sota poder romà) s’havia ampliat molt. Darrera d’aquesta línia s’hi trobaven terres desèrtiques, com a l’Àfrica (d’on es podien obtenir escasses riqueses), o estats organitzats que no podien ser sotmesos, com a l’Orient el regne dels sassànides (successors de l’Imperi Persa), o finalment, les boscoses terres centreeuropees, on vivien els pobles germànics.

Majoritàriament, es tractava de pobles ramaders, que practicaven també l’agricultura, tot i que utilitzant tècniques primitives. Com que no coneixien la rotació dels conreus, quan portaven un temps en un territori, la terra s’esgotava i havien de marxar cap a un altre lloc.

Thor.jpgEls pobles germànics s’agrupaven en famílies, relacionades al seu torn en gens. Diverses gens formaven una tribu. Tot això s’assentava en llaços de parentiu. En el si de les tribus hi havia una diferenciació entre els guerrers i els camperols, els quals no tenien drets polítics. També posseïen esclaus.

En aquestes tribus el poder el tenien un consell d’ancians i una assemblea de guerrers, els quals elegien per aclamació el cabdill militar que havia de dirigir-los. Es regien per una llei consuetudinària, és a dir, no tenien codis escrits, sinó normes basades en la tradició, que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.

Els pobles germànics creien en déus guerrers com Tiw, Thor o Woden.

La relació d’aquests pobles amb l’Imperi Romà va ser diversa. Hi va haver llargs períodes en els quals mantenien relacions pacífiques i comercials, fins al punt que, a mesura que prenien contacte amb el món romà, van imitar molts dels seus costums, com, per exemple, el cristianisme.

En d’altres moments, la relació va ser més violenta. Els pobles germànics es van enfrontar entre ells, però, sobretot, van mantenir llargues guerres amb Roma. Practicaven el saqueig i utilitzaven la tècnica de les guerrilles: atacaven per sorpresa i fugien ràpidament, sabotejaven els abastaments dels exèrcits contraris, etc.

Els atacs d’aquests pobles bàrbars a l’Imperi Romà van ser molt intensos a partir del segle III. Alguns van arribar a penetrar a l’interior de l’Imperi, on saquejaven i destruïen ciutats.

invasions-barbares.jpg

La pressió dels pobles bàrbars, mitjançant enfrontaments o aliances, va condicionar força l’evolució política de l’Imperi des del segle III. A mitjans del segle IV, aquesta pressió va intensificar-se molt. Alguns pobles van envair territoris de l’Imperi fins que, a les darreries del segle V, van liquidar l’Imperi d’Occident i van donar lloc a la formació dels anomenats regnes germànics.

Les_hordes_«_barbares_»_de_Crocus_pillent_le_Languedoc_(Gravure_de_Ferdinand_Pertus,_XIXe_siècle).jpgEntre les causes de les invasions cal citar la pròpia feblesa de l’Imperi Romà, però també l’arribada a terres europees dels huns, procedents de les estepes asiàtiques.

La pressió dels huns va fer que els visigots, en primer lloc, demanessin d’entrar a l’Imperi mitjançant un pacte de federació que els permetés de mantenir les seves pròpies lleis i costums, a canvi de comprometre’s a servir com a exèrcit aliat per a la defensa de l’Imperi davant d’altres possibles invasors.

No obstant això, ja a l’interior, a les darreres dècades del segle IV i les primeres del segle V, els visigots van instal·lar-se successivament en diversos territoris de l’Imperi (van arribar, fins i tot, a saquejar Roma) fins a establir-se en la Gàl·lia i, posteriorment a la Península Ibèrica.

Mentrestant, uns altres pobles, els vàndals, alans, sueus i burgundis, van aprofitar-se també de la feblesa militar i política de l’Imperi per a penetrar-hi. Les incursions dels pobles germànics van esdevenir un fet generalitzat durant el segle V.

Finalment, uns altres pobles bàrbars, la tribu dels hèruls, comandats per Odoacre, van penetrar a la Península Itàlica i, l’any 476, van deposar el darrer emperador d’Occident, Romul August. Amb això es pot considerar acabat definitivament el poder polític de Roma sobre la Mediterrània Occidental, donant pas a la consolidació dels regnes germànics.

476eur.jpg

En canvi, l’Imperi Romà d’Orient, conegut amb el nom d’Imperi Bizantí, va continuar existint durant tota l’Edat Mitjana.