Entrades amb l'etiqueta ‘Gustave Courbet’

Gustave Courbet: El taller del pintor

dijous, 18/10/2012

Sempre polèmic i políticament compromès, els quadres del pintor realista Gustave Courbet (1819-1877) van escandalitzar els seus contemporanis per la seva manera de representar la realitat tal com era, sense la necessitat de sotmetre-la a l’ordre intel·lectual del pintor. En aquest sentit, el monumental L’Atelier du peintre (El taller del pintor) de 1855 és una obra moderna i revolucionària a la vegada que polèmica. El llenç és considerat un gran model artístic, representatiu no solament de l’obra de Courbet sinó del moviment realista en el seu conjunt.

Courbet_LAtelier_du_peintre.jpg

“El món ve al meu estudi perquè jo el retrati” afirmava l’artista. Així, ens hem de traslladar cap a l’estudi de Courbet a París per trobar-nos amb el millor retrat possible de la societat parisenca de mitjans del segle XIX. Les seves amistats, els seus odis, els seus sentiments, els seus gustos personals… Tot s’amaga dins de la composició al voltant del mateix Courbet (centre de l’obra) i la seva model despullada (símbol de l’academicisme que el pintor rebutja frontalment).

Tots els personatges esdevenen representacions al·legòriques del món de l’artista. Protagonistes de tots els esglaons socials desfilen davant de l’artista, que s’envolta també de les seves amistats: el filòsof socialista Proudhom, el poeta Baudelaire, el seu marxant o l’escriptor George Sand. “És la història moral i física del meu taller […]. Són les persones que viuen de la vida, que viuen de la mort. És la societat en el seu cim, en la seva part baixa, en la seva part mitja. En una paraula, és la meva manera de veure a la societat, en els seus interessos i les seves passions.”, va sentenciar el pintor.

Courbet_LAtelier_du_peintre 1.jpg

Courbet_LAtelier_du_peintre 2.jpg

Courbet_LAtelier_du_peintre 3.jpg

Malgrat la virulència retòrica que envolta el discurs de Courbet i el seu rebuig a tot allò que no representés la realitat, és evident que, almenys en aquest cas, la composició amaga un cert aire poètic i misteriós, un cert caràcter al·legòric de les fílies i les fòbies de l’artista, subratllat per la presència d’aquesta llum tamisada que no se sap d’on ve. En definitiva, Corbet havia pintat el gran manifest del realisme pictòric envoltant-lo de la simbologia que rebutjava. És això el que converteix el llenç en un element imprescindible per entendre tant el moviment en el seu conjunt com la seva obra en particular.

Gustave Courbet: L’enterrament a Ornans

dimarts, 16/10/2012

Un dels quadres més coneguts del pintor realista Gustave Courbet (1819-1877) és Un enterrement à Ornans (L’enterrament a Ornans), un llenç de grans dimensions (3,24 metres d’alt per 6,63 metres d’amplada) representa el moment en què els assistents a un enterrament en el poble natal de l’artista es disposen a dir l’últim adéu al difunt, un personatge qualsevol, anònim, tot i que alguns autors especulen amb la possibilitat que es tractés de l’avi matern de l’autor. És a dir, l’obra pertany al gènere costumista.

Courbet,_Un_enterrement_à_Ornans.jpg

No existeixen personatges destacats ni acció narrativa: és un senzill enterrament d’un camperol qualsevol. Una temàtica revolucionària en aquell moment. L’artista narra allò que tothom sap, mesclant magistralment la temàtica de la religió i la mort en la França rural de mitjans del segle XIX. A la cerimònia hi assisteix tota la comunitat, representada sense cap tipus de jerarquia, formant un grup compacte de rostres intensos i expressius.

Courbet,_Un_enterrement_à_Ornans 1.jpg

Apropem-nos a l’escena: el sacerdot oficia per rutina, els clergues es desentenen de la cerimònia, els representants de l’ajuntament i les ploramorts oficials fan acte de presència, els familiars i amics que, exceptuant-ne algun cas aïllat, semblen complir amb l’obligació social d’assistir a la cerimònia més que no pas sentir la mort del difunt, el gos que gira el cap indiferent a l’acció, i finalment la fossa on reposarà el cos del mort. El color negre dels vestits esdevé una barrera visual en mig del desolat paisatge que es pot observar en el fons de la composició. És una escena real.

Courbet,_Un_enterrement_à_Ornans 2.jpg

El resultat és un conjunt de quaranta-sis persones representades a mida natural i amb enormes dosis de veracitat. El realisme de l’obra no té cap càrrega literària. Fonamentalment, perquè no la necessita. La veracitat del lloc, de la representació de l’acte, dels personatges reals (a la dreta del quadre destaca la presència de tres germanes del pintor) amb el seu aspecte lleig i vulgar… És l’observació directa del natural, la representació d’aquelles persones del món rural que entenen la mort com un fet quotidià amb el que es conviu al llarg de tota la vida.

Courbet,_Un_enterrement_à_Ornans 3.jpg

El 1855, el quadre va ser rebutjat pels responsables de l’Exposició Universal de París i la crítica no va tenir pietat: “És possible pintar gent tan horrible? Li fan perdre a un les ganes que l’enterrin a Ornans” sentenciava un article de la premsa parisenca. La crítica va descriure els personatges com “caricatures menyspreables inspirant la repugnància i provocant el riure” i alguns articles van arribar a parlar d’immoralitat. L’escàndol de la societat burgesa confirmava la realitat: Courbet havia rebutjat tot academicisme per esdevenir l’ànima del realisme pictòric des d’una concepció progressista i social.

Gustave Courbet

dijous, 11/10/2012

Gustave Courbet (1819-1877) va ser el darrer geni del realisme pictòric francès, possiblement el primer pintor proletari que cercava en l’art la resposta a les contradiccions socials dels seus temps. Socialista i demòcrata convençut, va participar activament en la Revolució francesa de 1848 i en l’esclat de la Comuna de París de 1871. Aquesta militància declarada dificultaria la seva entrada en el Salon de pintura parisenc i acabaria per portar-lo a viure els darrers anys de la seva vida exiliat a Suïssa.

Gustave_Courbet.jpg

Gustave Courbet

Courbet va ser l’ànima del realisme pictòric com a conseqüència del seu rebuig a tot academicisme. Només després de la Revolució de 1848 i l’eliminació del sistema de jurats seria inclòs en el Salon parisenc, i tanmateix la seva obra va seguir provocant grans polèmiques entre els crítics contemporanis com a conseqüència de la seva temàtica i la concepció programàtica que tenia sobre l’art com a resposta a les contradiccions socials existents en el seu temps.

És a dir, Courbet va ser un personatge intempestiu del París del segle XIX. En certa manera, la seva activitat artística es confon amb el compromís, la militància i l’activisme polític. Així, el reconeixement només va arribar durant l’experiència revolucionària de la Comuna de París, quan va arribar a ser director de Belles Arts.

Burial_at_Ornans.jpg

Enterrament a Ornans

Courbet_LAtelier_du_peintre.jpg

El taller del pintor

Un exemple d’aquest rebuig el trobem el 1855, quan la seva obra Enterrament a Ornans (1849) va ser rebutjada pels responsables de l’Exposició Universal de París. Era una composició massa vulgar, massa real pels academicistes que s’allunyaven del món que prenia forma en els quadres de Courbet. En resposta, el pintor va organitzar el seu propi pavelló a l’Exposició, el Pavelló del Realisme, on va exposar la seva obra. L’escàndol entre els contemporanis va ser majúscul.

Però que s’amagava darrere de les denúncies d’immoralitat de l’academicisme francès? El rebuig a la representació realista del món. Un realisme que en Courbet apareixia sense filtres, sense la necessitat de transformar-la intel·lectualment. Les seves escenes quotidianes eren fotografies a l’oli resultat de l’observació objectiva: la presència de protagonistes senzills, els elements que apareixien sense ordenar, la composició que no guardava cap tipus d’equilibri, la lletjor que no s’amagava i el desordre del món real que esdevenia protagonista acompanyat de la provocació a la hipocresia del món burgés.

Proudhon-children.jpg

Proudhon et ses enfants

Gustave_Courbet_014.jpg

Les Cribleuses de blé