Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra Freda’

Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Vietnam

divendres, 13/05/2011

Un dels conflictes de màxima tensió de la Guerra Freda, emmarcat en el context de la “coexistència pacífica” dels anys seixanta i setanta, va localitzar-se al sud-est asiàtic, on van derivar-se greus dificultats com a conseqüència de la pèssima descolonització francesa d’Indoxina. En aquest territori, les forces comunistes del Vietminh havien proclamat la independència el 1945, però França no va acceptar la insurrecció i l’exèrcit colonial, amb el suport dels Estats Units, va iniciar una dura guerra contra les forces nacionalistes independentistes, que van comptar amb el suport soviètic.

Els acords de Ginebra de 1954 que van posar fi a la guerra de descolonització van silenciar les tensions en un primer moment, però la divisió de Vietnam en dos Estats  i la fragilitat de països com ara Cambodja o Laos van convertir aquest territori en una zona especialment inestable. D’aquesta manera, s’establien els règims del Vietnam del Nord, dirigit per un govern comunista liderat per Ho Chi Minh, i del Vietnam del Sud, governat per un règim dictatorial prooccidental, separats pel paral·lel 17. Els acords de Ginebra, a més, preveien la reunificació del país després de la celebració d’eleccions.

guerre.gif

Després de la retirada francesa d’Indoxina, els Estats Units, d’acord amb el seu pla per establir un cordó sanitari que esdevingués un mur de contenció per a l’extensió del comunisme a Àsia, van considerar el Vietnam del Sud com un espai privilegiat per a la seva estratègia. Es volia evitar a qualsevol preu el fet que el triomf de la revolució comunista a Vietnam comportés el contagi entre els països veïns i l’establiment de governs prosoviètics en el tauler asiàtic.

Però, per aconseguir els seus objectius, els nord-americans van haver de mantenir en el poder un règim obertament corrupte i impopular encapçalat per Ngô Dinh Diem, al qual van equipar amb un modern exèrcit de 200.000 homes perquè pogués fer front a les guerrilles del Front Nacional d’Alliberament (Vietcong), partidàries de la reunificació amb el Nord. El Vietcong comptava amb el suport del govern nord-vietnamita i amenaçava d’enderrocar el govern prooccidental.

Així, els Estats Units, temorosos que el comunisme s’imposés a tot el país, van trobar-se cada cop més involucrats en el conflicte vietnamita. Si bé inicialment el govern nord-americà va limitar-se a enviar consellers militars, des del 1963, i davant l’increment d’accions per part del Vietcong, els EUA van haver d’enviar el seu propi exèrcit i deixar caure el règim de Ngô Dinh Diem. Però ni amb aquest gir estratègic van aconseguir guanyar terreny en un Vietnam que estava controlat en el 80% del seu territori pel Vietcong. Aleshores va començar l’escalada militar nord-americana i l’agressió directa al Vietnam del Nord des de 1965.

Guerra Vietnam.jpg

L’ofensiva comunista llançada pel Vietcong el 1968 va mostrar que el principal i més potent exèrcit del món mai podria imposar-se en el que s’havia convertit en una guerra de guerrilles. Ni l’increment continuat del número d’efectius militars, ni la manifesta superioritat tecnològica, ni els atacs amb armes químiques, ni els bombardeigs massius del nord del país van aconseguir doblegar un enemic que es recolzava en tàctiques guerrilleres però comptava amb un gran suport popular. A això es sumava la creixent oposició al conflicte que mostrava la població occidental, així com una part dels propis ciutadans nord-americans.

Amb l’arribada a la presidència de Richard Nixon aquell mateix any, i davant la impossibilitat de guanyar la guerra, els Estats Units van llançar una ofensiva política i militar que consistia a reforçar l’exèrcit a Saigon mentre que, durant quatre anys, es retiraven progressivament els 500.000 soldats nord-americans. La política de “vietnamització” de Nixon va resultar un nou fracàs pels nord-americans que va culminar amb la gran ofensiva del Vietnam del Nord i el Vietcong de 1972.

Burning_Viet_Cong_base_camp.jpg

vietnam girl.jpg

Vietcong.jpg

L’alto al foc arribaria el 1973 amb la signatura dels acords de París que establien la retirada de les tropes nord-americanes, la fi de la guerra i la reunificació dels dos Vietnam. Però la guerra entre el nord i el sud encara es prolongaria fins 1975 quan va produir-se l’entrada de les forces del Vietcong i del Vietnam del Nord a Saigon. Un any després, el 1976, el país restaria novament unificat amb la creació de la República Socialista de Vietnam, que immediatament s’integraria en el bloc comunista.

D’aquesta manera, pels Estats Units la guerra de Vietnam va suposar un enorme desprestigi internacional i un gran fracàs militar, amb un saldo de més de 50.000 soldats morts i 150.000 ferits, perquè suposava la derrota militar més gran d’aquest país en el context de la Guerra Freda. Des d’aquest moment, els successius governs nord-americans de la Guerra Freda limitarien les intervencions militars a l’exterior per evitar noves derrotes simbòliques davant dels soviètics.

Tanmateix, tot i la retirada nord-americana del territori, el sud-est asiàtic va continuar sent un territori explosiu. Gairebé al mateix temps que el Vietnam s’incorporava al bloc comunista els països veïns de Laos i Cambodja, involucrats en la guerra des de 1965, també van incorporar-se a l’òrbita soviètica. Posteriorment, el 1978, Vietnam, aliat incondicional de la Unió Soviètica, va envair Cambodja amb l’objectiu de fer fora del país els khemer rojos proxinesos i instaurar-hi una república popular, però aquesta maniobra va comportar la intervenció militar de la Xina en el nord de Vietnam (1979). En definitiva, el tauler asiàtic de la Guerra Freda encara havia de patir molts moviments abans d’arribar a una relativa estabilització.

Els conflictes de la Guerra Freda: la Revolució cubana i la crisi dels míssils

dijous, 12/05/2011

El gener de 1959 Fidel Castro va derrocar el dictador militar Fulgencio Batista (aliat nord-americà) i va ocupar el poder  a Cuba, on va instal·lar un règim revolucionari que mai va ser acceptat pels Estats Units. Les relacions del règim castrista amb el govern nord-americà aviat es deteriorarien irreversiblement a causa del procés de reforma agrària iniciat pels revolucionaris i que va comportar el repartiment de les terres que les grans companyies nord-americanes posseïen a l’illa.

Entrada de Fidel a La Habana.jpg

La resposta dels EUA va ser el boicot a les importacions de sucre, el principal producte d’exportació amb que comptava Cuba. D’aquesta manera, quan, per ofegar el règim castrista, el govern dels Estats Units va decretar el boicot econòmic a l’illa, aquesta va rebre el suport de la URSS i va arrenglerar-se en el bloc comunista.

Pels soviètics, l’aliança amb la Cuba de Fidel Castro era un gran avantatge estratègic en el context de la Guerra Freda. Així, per primer cop, la URSS podia comptar amb un aliat polític en el continent americà, i, a més, situat ben a prop de les costes dels EUA. Per això, el juliol de 1960, Kruixtxov va confirmar el suport soviètic a Cuba “en la seva lluita per la llibertat” i la disposició soviètica a comprar la collita de sucre cubà. Per contra, pels Estats Units, l’existència d’un país aliat de la Unió Soviètica situat a poc més de 150 kilòmetres de la seva costa suposava una amenaça mai coneguda i, a més, podia suposar un factor de desestabilització per a tota l’Amèrica Llatina tot potenciant el naixement de nous moviments revolucionaris a la rereguarda nord-americana.

John_Kennedy,_Nikita_Khrushchev_1961.jpg

Nikita Kruixtxov i John Fitzgerald Kennedy

Davant de l’aliança soviètico-cubana, l’administració del president nord-americà John Fitzgerald Kennedy, en arribar a la presidència el 1961, va plantejar-se diferents alternatives per acabar amb el problema cubà. D’aquesta manera, el govern dels Estats Units va afavorir la invasió de l’illa per part d’un grup de refugiats cubans, procedents dels EUA i sota la direcció de la CIA, amb l’objectiu de derrocar el règim castrista.  L’expedició, que va desembarcar el 17 d’abril de 1961 a la Bahía de los Cochinos, va resultar, però, un fracàs pels nord-americans.

CUBA_1961-Bay-of-Pigs-Invasion_Deployment-of-Forces.jpg

La resposta de Fidel Castro davant del fracassat atac nord-americà i temerós d’una possible invasió dels Estats Units va ser demanar ajuda militar i protecció a la Unió Soviètica. Aleshores, els soviètics van proposar la instal·lació a Cuba d’un sistema de míssils amb capacitat per atacar la costa sud dels EUA. L’operació va dur-se a terme amb un gran secretisme al llarg de 1962.

En aquest context, el moment de tensió màxima entre nord-americans i cubans va viure’s l’octubre de 1962, quan l’espionatge dels Estats Units va descobrir en un vol d’avions espia sobre Cuba que els soviètics es preparaven per instal·lar míssils nuclears a l’illa i que les rampes pel llançament dels míssils ja estaven instal·lades. En resposta, els Estats Units van ordenar un bloqueig marítim que suposava l’aïllament de les costes cubanes per evitar l’arribada de nous subministraments militars, a la vegada que Kennedy posava en alerta l’exèrcit per si era necessari aturar per la força els vaixells soviètics que es dirigien cap a Cuba transportant més material militar.

Cubacrisis_17_Oct_1962.jpg

crisis%20de%20los%20misiles%20cubanos.gif

El missatge nord-americà va ser amenaçant, ja que exigia a Kruixtxov que retirés de l’illa les rampes de llançament de míssils ja instal·lades sota l’amenaça d’una acció militar directa, però a la vegada cridava a la moderació per no posar en perill la pau mundial. Durant els quatre dies que va perllongar-se la crisi dels míssils tot va ser possible. Per primer cop era possible que les marines nord-americana i soviètica s’enfrontessin obertament, fent esclatar una guerra que hauria tingut caràcter atòmic. I aquest enfrontament va estar a punt de produir-se quan els vaixells de la marina nord-americana van tancar el pas a un comboi soviètic que es negava a aturar-se.

crisis_misiles.png

El món va veure penjar d’un fil la pau mundial i com es perfilava l’esclat de la guerra, però, després de dies d’alta tensió internacional, finalment, el 26 d’octubre, els dirigents soviètics van acceptar la proposta nord-americana i van ordenar la retirada dels vaixells i el desmantellament de la rampa dels míssils, esvaint-se així el perill d’una guerra imminent entre les dues grans potències.

La gravetat de la crisi cubana, el conflicte més seriós de la Guerra Freda, va servir perquè les dues potències s’adonessin de la importància de la comunicació directa entre els seus dirigents en el cas de plantejar-se una nova crisi político-militar. A més, era necessari que cadascuna de les potències tingués en compte els interessos de l’altra i limités la seva intervenció en les zones d’influència alienes per evitar repetir una situació semblant. Com a conseqüència d’això, va instal·lar-se l’anomenat “telèfon vermell” que donava pas a una línia directa entre el Kremlin i la Casa Blanca per poder fer front a crisis internacionals greus. I un any més tard es signava un tractat que prohibia els assaigs militars en l’atmosfera. Després de la crisi, s’iniciava una etapa d’entesa molt estable que només es veuria enterbolida en part per la Guerra del Vietnam.

La coexistència pacífica: els anys cinquanta

dimecres, 11/05/2011

La mort de Stalin el 1953, i el canvi presidencial als Estats Units en el gener d’aquell mateix any (Truman va ser substituït per Ike Eisenhower) van afavorir una suavització de les tensions desenvolupades anteriorment i que el risc de conflicte donés pas a una voluntat de desglaç en les relacions internacionals. La persistència de les postures oposades, així com la rigidesa en l’apreciació dels problemes van mantenir-se, però la voluntat de diàleg polític va permetre un coneixement més ampli de les postures d’ambdós blocs.

La voluntat de diàleg va ser facilitada pel gir que el nou equip dirigent soviètic, liderat per Nikita Kruixtxov va donar a les relacions internacionals. En el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, celebrat el febrer de 1956, Kruixtxov va proposar una revisió de la figura de Stalin i de la seva manera de conduir les relacions exteriors de la URSS. D’aquesta manera, la idea de la coexistència pacífica va substituir la idea d’enfrontament.

Dwight_D._Eisenhower.jpg

Ike Eisenhower

Nikita_Khrusjtsjov.jpg

Nikita Kruixtxov

Pel nou equip dirigent soviètic, calia cooperar amb els països capitalistes en benefici propi, per assegurar l’èxit econòmic i polític de la Unió Soviètica. Aquesta cooperació, a la qual la URSS es veia obligada de fet per l’existència de l’arma nuclear, no significava pas la renúncia al socialisme ni al model soviètic, sinó un replantejament dels seus principis. En aquells moments ja es feia evident que el triomf en la Guerra Freda no seria un fet militar, sinó el resultat de la superioritat organitzativa del socialisme enfront del capitalisme aplicat en tots els àmbits: econòmic, polític, cultural, etc.

D’aquesta manera, la coexistència pacífica va combinar períodes de desglaç i negociacions entre nord-americans i soviètics amb períodes de gran tensió internacional que podien abocar el món al conflicte nuclear. De la mateixa manera, després de cada crisi s’iniciaven noves converses i reunions per promoure l’acostament polític i establir nous acords.

El primer conflicte que va posar a prova els mecanismes de diàleg establerts per la política de la coexistència pacífica va ser la crisi del Canal de Suez de 1956. El conflicte, que va implicar tant nord-americans com soviètics, va esclatar quan el president d’Egipte, Gamal Abdel Nasser, va decretar la nacionalització del Canal de Suez, que fins aleshores havia estat controlat per una companyia anglofrancesa.

1956_Suez_war_-_conquest_of_Sinai.jpg

La crisi del Canal de Suez o Guerra del Sinaí de 1956

La resposta a la nacionalització egípcia del Canal va ser un atac combinat per part de França, Gran Bretanya i Israel amb intenció de forçar la tornada a la situació prèvia sota el pretext que la política de Nasser posava en perill el subministrament de petroli a Occident. Davant la crisi egípcia, els Estats Units i la URSS van optar per oposar-se a l’acció militar per por a unes conseqüències indesitjades en el tauler geopolític del Pròxim Orient ja que es tractava d’una agressió amb característiques neocolonialistes. Així, les superpotències van imposar la retirada dels atacants, fet que igualment els beneficiava ja que suposava la fi de la influència europea sobre la regió.

D’altra banda, els grans Estats van mantenir la rigidesa en el manteniment de les seves àrees d’influència com va fer-se evident el 1956. Aquell any a Hongria va esclatar una revolta contra el domini soviètic, i l’esclat va ser ofegat en sang sense que els països occidentals reaccionessin. La dissidència va ser reprimida durament i l’exèrcit va envair el país per sufocar la revolta en aplicació de la doctrina Brejnev: la URSS tenia dret a intervenir en qualsevol país del seu bloc que inicies canvis polítics que afectessin el sistema comunista. Els fets d’Hongria van mostrar que la pau mundial en temps de la Guerra Freda es basava en la submissió dels pobles, sense reserves, a la voluntat de les dues grans potències.

Hungria 1956.jpg

La Revolució d'Hongria de 1956

I és que, malgrat la coexistència pacífica, les relacions entre les dues superpotències va arribar a moments d’alta tensió que no permetien la relaxació interna dels blocs. Per exemple, el 1957, la URSS va desplegar els seus míssils intercontinentals i va llançar a l’espai la primera nau espacial, fet interpretat pels nord-americans com una nova escalada en la cursa d’armaments i que desencadenaria una gran tensió diplomàtica.

En resposta a les accions soviètiques, considerades amenaçants pels Estats Units, el president Eisenhower va enunciar la doctrina de la represàlia massiva. La nova política dels EUA proposava l’ús de la resposta nuclear davant de qualsevol atac soviètic de la URSS contra el país o algun dels seus aliats. Com és sabut, això mai arribaria a produir-se, però diverses crisis polítiques i diplomàtiques (Berlín, Cuba, Vietnam) posarien el món bipolar al límit de la tragèdia.

D’aquesta manera, quan a finals dels anys cinquanta, el problema de la divisió d’Alemanya va tornar a revifar amb la segona crisi de Berlín, el món va posar-se en alerta. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, atrets per l’existència d’un millor nivell de vida va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.

La posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs era extremadament fràgil. Així, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.

muro_de_berlin.jpg

muro-de-berlin.jpg

La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per esclafar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, el “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda i no seria fins a la seva caiguda el 1989 que s’iniciaria la fi del conflicte bipolar.

Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Corea

dissabte, 7/05/2011

Corea formava part de l’Imperi Japonès des dels inicis del segle XX. A la fi de la Segona Guerra Mundial, i després de la derrota japonesa, el nord de la península coreana va ser ocupat per les tropes soviètiques, i el sud per les nord-americanes. Però, malgrat l’acord inicial per constituir un únic Estat coreà, el fracàs de les negociacions per construir el nou Estat va significar que el 1949, després de la retirada de les forces ocupants, Corea es dividís en dos Estats. Així, el paral·lel 38 va marcar la formació de Corea del Nord, vinculada a la URSS, i Corea del Sud, dependent dels Estats Units.

El 1950, el líder nord-coreà, Kim Il-sung, va decidir-se a unificar la península. Així, l’exèrcit de Corea del Nord va envair el Sud amb el suport de la URSS, conquerint amb facilitat gairebé tot el seu territori. En resposta a l’agressió nord-coreana, les tropes nord-americanes, amb el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, van intervenir militarment. Així, el que inicialment era una guerra civil coreana va convertir-se en una guerra subsidiària de la Guerra Freda.

El Movimiento de los Frentes de la Guerra de Corea entre 1950 y 1953.jpg

La contraofensiva nord-americana, dirigida pel general Douglas MacArthur, va saldar-se amb la mort de més de 150.000 civils a la província de Pyongyang i va arribar a prop de la frontera xinesa, fet que va impulsar Mao Zedong a ajudar militarment el règim nord-coreà, mentre que la URSS s’abstenia d’intervenir. L’exèrcit xinès aviat va ocupar Seül, tot obligant a les tropes de l’ONU a recular. MacArthur, seria cessat del comandament de les operacions perquè va proposar el bombardeig nuclear de la Xina comunista en resposta a la seva intervenció. Quan les tropes nord-americanes van haver de retrocedir, el govern dels Estats Units va limitar la guerra a un front reduït.

La incapacitat de tots dos bàndols per aconseguir una victòria sense recórrer a l’ús de les armes nuclears va comportar que els contendents iniciessin les converses de pau. Així, el conflicte va finalitzar el 1953 amb la signatura de la Pau de Panmujon entre els representants de l’ONU, els de la Xina i els de Corea del Nord i es va consagrar la divisió de les dues Corees. Prop de milió i mig de víctimes havien mort per no res ja que es retornava a la situació prèvia a l’esclat de la guerra. Les víctimes de la primera guerra on es van enfrontar directament tropes occidentals i comunistes van ser: 900.000 xinesos, 520.000 coreans i 150.000 combatents de l’ONU.

guerra_de_corea_1953.jpg

El Teló d’Acer

divendres, 6/05/2011

El món de la postguerra s’havia dividit en blocs antagònics a causa d’una esquerda profunda que Winston Churchill va denominar com el “Teló d’Acer”. El 1948 era evident que Europa s’havia dividit en dos grans blocs i la bipolarització mundial només acabava d’iniciar-se. D’aquesta manera, en el període final de la dècada de 1940 i els primers anys cinquanta van viure’s alguns dels moments més difícils de la Guerra Freda. Els conflictes van multiplicar-se, i amb ells el risc de degenerar en una confrontació oberta entre les dues grans potències.

La crisi de Berlín. El primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a Alemanya. Acabada la guerra, aquest país havia quedat dividit en quatre zones ocupades per britànics, francesos, nord-americans i soviètics. El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se.

Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat. Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig.

BerlinerBlockadeLuftwege.png

C-54landingattemplehof.jpg

La crisi de Berlín de 1948-49 va accelerar la divisió d’Alemanya en dos Estats: la República Federal d’Alemanya (RFA) integrada en el bloc occidental i la República Democràtica d’Alemanya (RDA) sota influència soviètica. La ciutat de Berlín, per la seva banda, va quedar dividida en dues zones d’influència.

La divisió econòmica d’Europa. Amb l’objectiu de contenir l’avanç comunista, els Estats Units van augmentar el nombre de soldats i bases nord-americanes en territori europeu i van proposar el Pla Marshall de 1948, una ajuda econòmica per impulsar la reconstrucció i reactivació del continent arrasat per la guerra. Així, el secretari d’Estat nord-americà, George Marshall, va dissenyar un pla que arribaria al valor de 13.000 milions de dòlars en inversions.

D’aquesta manera, els Estats Units consideraven que allunyant Europa de la pobresa de la postguerra gràcies a la millora del nivell de vida de la població disminuiria el risc d’expansió del comunisme. Igualment, la reactivació del consum europeu després de la guerra també era una eina per garantir un mercat per a la pròpia indústria nord-americana. La majoria dels països occidentals van acceptar l’ajuda econòmica nord-americana, rebutjada lògicament per la URSS i els països de l’Est.

Marshal Plan Map.jpg

Com que Stalin va rebutjar les condicions del Pla Marshall i va pressionar els països de l’Europa de l’Est sota influència soviètica perquè tampoc s’hi acollissin, la URSS va crear el COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) com a mecanisme per a coordinar les polítiques econòmiques dels països de l’Est i establir uns mecanismes d’assistència mútua. Els països que van adherir-s’hi van ser la URSS, Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya oriental, Polònia, Bulgària, Romania i Albània.

Els blocs militars. D’altra banda, per afermar la cohesió dels blocs, cada potència va organitzar una gran coalició militar de països aliats per actuar de manera conjunta davant qualsevol atac de l’enemic. D’aquesta manera, els Estats Units van crear l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, 1949), una gran coalició militar antisoviètica a Europa. inicialment, l’OTAN estava integrada pels Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Itàlia, França, Països Baixos, Bèlgica, Noruega, Dinamarca, Islàndia, Portugal i Luxemburg. Més endavant s’hi afegirien Turquia, Grècia i la República Federal d’Alemanya.

otan.gif

La Unió Soviètica, per la seva banda, va respondre l’aliança atlàntica aconseguint desenvolupar el 1949 armament nuclear per no trobar-se en una situació de desigualtat respecte dels Estats Units. A més, un cop aconseguida la bomba atòmica, la URSS va contraatacar l’aliança militar dels països occidentals amb la firma del Pacte de Varsòvia (1955) amb els seus aliats comunistes. Van integra-s’hi la URSS, la República Democràtica d’Alemanya, Polònia, Txecoslovàquia, Romania, Hongria, Bulgària i Albània.

En aquest context, el triomf de Mao Zedong a la Xina el 1949, imposant un model de república popular que seguia el model soviètic, i la Guerra de Corea de 1950-1953 van resultar uns episodis especialment delicats. L’ampliació de la zona de domini comunista i l’augment de la tensió a Àsia van comportar la creació de la SEATO (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic) on van agrupar-se els Estats Units, França Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda, Pakistan, Filipines i Tailàndia. Igualment els EUA van signar el pacte de Bagdad (1955) i diferents tractats bilaterals amb Taiwan, Corea del Sud i el Japó per potenciar la seva hegemonia al món asiàtic.

mapa mundo guerra fría.png

A la vegada, tot i l’increment de la tensió, la realitat és que el risc de l’esclat d’una guerra a gran escala entre la els Estats Units i la Unió Soviètica, una Tercera Guerra Mundial, cada cop era menor ja que els analistes militars de les dues potències havien arribat a la conclusió que cap d’elles podria guanyar un conflicte nuclear perquè l’agressor hauria de patir tantes baixes com l’agredit o més, podent arribar a la destrucció mútua.

Els orígens del món bipolar

dimecres, 4/05/2011

Fins el 1939, les relacions internacionals havien tingut un caràcter multipolar, en el qual un grapat de potències es repartien el protagonisme en condicions de teòrica igualtat i on la vella Europa (França, Gran Bretanya i Alemanya) encara jugava un paper determinant. Així, abans de la Segona Guerra Mundial, ni la URSS, enfeinada en la construcció de la nova societat comunista, ni els EUA, massa allunyats dels conflictes europeus jugaven un paper essencial en el camp de les relacions internacionals. Però això va canviar radicalment el 1945.

Així, la Segona Guerra Mundial va accelerar el declivi d’Europa. Arribats a la postguerra, Alemanya es trobava arrasada per la guerra i els principals Estats europeus patien l’extenuació de sis anys de conflicte i no disposaven de mitjans militars i econòmics per mantenir el seu antic estatus de potències mundials. Només els Estats Units i la Unió Soviètica tenien la capacitat de dominar política i econòmicament d’altres Estats, convertint-se en els líders de la política internacional.

Tot i que el desenvolupament de la guerra i els primers moments de la postguerra semblaven conduir cap a un període de col·laboració entre els EUA i la URSS, la realitat és que finalitzada la Segona Guerra Mundial el gran antagonisme existent entre els països capitalistes occidentals i la Unió Soviètica va fer-se evident. A més, les conferències diplomàtiques que s’havien anat realitzant a Teheran (1943), Jalta i Potsdam (1945) havien dividit l’Europa de la postguerra en dues grans zones d’influència, i tant els nord-americans com els soviètics estaven decidits a mantenir-les i a impedir que el seu rival pogués guanyar posicions.

conferencia de yalta.jpg

Els britànics i els nord-americans desconfiaven del domini que els soviètics estaven exercint en les zones alliberades per l’Exèrcit Roig, i la Unió Soviètica se sentia amenaçada per la bomba atòmica que en aquell moment únicament posseïen els Estats Units. Però les discrepàncies existents no es fonamentaven només en qüestions territorials o militars, sinó que eren fonamentalment de tipus ideològic ja que tots dos Estats representaven dos models antagònics d’organització social, política i econòmica.

Per afermar el control de les respectives zones d’influència, els Estats Units van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició que s’havien format en alguns països europeus de la seva àrea d’influència en la immediata postguerra, com va passar a França, Itàlia, Bèlgica i Dinamarca.

Europe 1946.gif

Per la seva banda, la URSS va propiciar que els Partits Comunistes d’obediència soviètica es fessin amb el control exclusiu del poder als països que es trobaven sota la seva influència, incomplint l’acord previ de convocar unes eleccions lliures que permetessin a la població decidir lliurement el seu futur. Així, als Estats ocupats per l’exèrcit soviètic –Polònia, Romania, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Alemanya Occidental, Albània i Iugoslàvia– va impulsar-se la formació de les anomenades democràcies populars, en les quals va imposar-se un model comunista basat en el soviètic. Pels nord-americans, la conversió que la URSS va fer d’aquests Estats en satèl·lits seus suposava el primer pas de l’expansionisme soviètic per dominar el món.

El primer conflicte entre els EUA i la URSS va produir-se el 1946 i en un escenari prou allunyat de l’espai europeu: l’Iran. Després de l’ocupació del país com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, les tropes aliades havien de retirar-se del territori iranià, però la URSS va trencar els acords i va mantenir el control d’algunes de les províncies del nord del país. Finalment els soviètics haurien de recular davant la pressió nord-americana, però als ulls del món occidental la URSS havia comés l’error de mostrar les seves intencions expansionistes.

El trencament definitiu entre els blocs va tenir lloc el 1947, quan el president nord-americà Harry S. Truman va exposar el que es coneix com a Doctrina Truman i que podem definir amb una sola paraula: contenció. Els Estats Units denunciaven la creació del nous règims comunistes als països ocupats per l’Exèrcit Roig i proposaven la intervenció nord-americana per frenar l’amenaça comunista a Europa. Així, els governs europeus disposats a frenar la influència soviètica a Europa tindrien dret a rebre l’ajuda dels EUA.

truman.jpg

Harry S. Truman

Com a contrapartida, la Unió Soviètica de Stalin va proposar l’Informe Jdànov, un exercici de control ideològic que denunciava l’actuació dels Estats Units com una via de dominació d’Europa. D’aquesta manera, en resposta a la Doctrina Truman, la URSS va manifestar la seva decisió d’ajudar els països que no es volguessin sotmetre a la influència nord-americana i va potenciar la fundació del Kominform, una organització que reunia els països comunistes i els convertia en un instrument de la política stalinista.

jdanov.jpg

Andrei Jdànov

En aquest context, la Doctrina Truman va ser aplicada per primer cop en la Guerra Civil Grega (1946-1949), el primer conflicte bèl·lic de la Guerra Freda i la primera prova de les àrees d’influència que havien acordat els aliats. En acabar l’ocupació nazi, els comunistes no van voler participar en unes eleccions si abans no es votava sobre la continuïtat de la monarquia i la negativa al desarmament de les milícies van portar al conflicte armat. Així, enfrontats pel poder els partidaris de la monarquia i la guerrilla favorable al règim comunista, els Estats Units van decidir intervenir a favor dels bàndol monàrquic, mentre que la guerrilla controlada pel Partit Comunista rebia el suport dels països comunistes (Iugoslàvia, Albània i Bulgària) sota l’empara de la URSS. Finalment, la victòria cauria del bàndol monàrquic que integraria el país a la OTAN i il·legalitzaria el Partit Comunista de Grècia fins el 1989.

Nord-americans i soviètics van acusar-se mútuament d’haver intervingut a Grècia amb l’objectiu de doblegar la voluntat popular en favor dels seus interessos. En qualsevol cas, més enllà de la propaganda governamental, la realitat és que la intervenció de les grans potències en el conflicte grec va posar de manifest que l’aliança antifeixista havia passat a la història per donar pas a un conflicte marcat per la bipolarització.

Què va ser la Guerra Freda?

dimarts, 3/05/2011

La Guerra Freda va ser un model de relacions internacionals que va desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial, fonamentat en l’antagonisme entre els blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica, i que es mantindria des del 1945 fins el 1991. El conflicte entre aquestes dues grans potències no seria només polític, sinó que seria al mateix temps econòmic, ideològic i cultural. Dos conceptes antagònics s’enfrontaven per l’hegemonia al món.

guerra freda.jpgDesprés de la Gran Depressió dels anys trenta, la guerra va portar la prosperitat als Estats Units. Allunyat el territori nord-americà dels grans escenaris bèl·lics del conflicte, la seva capacitat industrial i tecnològica va esdevenir bàsica per guanyar la guerra a l’Eix. Després d’una dècada de crisi, la guerra va proporcionar als habitants dels EUA el treball, el benestar i la confiança en ells mateixos que necessitaven per sortir de la depressió. La derrota dels totalitarismes feixistes va suposar pels nord-americans un èxit del país i dels seus valors tradicionals: l’esperit emprenedor, l’individualisme, la llibertat d’empresa, la democràcia política… una victòria del liberalisme i el sistema capitalista.

Per la seva banda, la Unió Soviètica, tot i haver sofert la devastació de la guerra en el seu territori i comptar amb grans pèrdues humanes i materials, després de la victòria sobre el feixisme va veure com el seu poder militar resultava reforçat i, a la vegada, guanyava terreny ideològic a Europa. Als ulls del món, en poc més de vint-i-cinc anys, des les runes de la Rússia tsarista s’havia aixecat un gegant internacional que fonamentava la seva influència política i econòmica en l’aplicació dels principis del marxisme.

Aquesta situació va generar un sistema bipolar en el qual cada bloc representava una concepció política, econòmica i ideològica radicalment oposada. El bloc occidental, liderat pels Estats Units, defensava un sistema polític democràtic, una economia capitalista i una ideologia liberal. Per contra, el bloc comunista, liderat per la URSS, defensava un sistema polític totalitari, una economia planificada i una ideologia marxista. Tanmateix, tots dos blocs no van dubtar a l’hora de donar suports a règims contraris als seus principis ideològics si així aconseguien afeblir el contrari.

Bloques guerra fria.jpg

Va ser un enfrontament molt tens, sense arribar mai a l’esclat d’una confrontació bèl·lica entre les dues grans potències, però en el qual aquestes van desenvolupar una gran cursa d’armaments (en especial, el nuclear) i van adoptar una actitud molt bel·ligerant. Així, les dues grans potències van intentar mantenir la seva seguretat i ampliar les zones d’influència per tots els mitjans disponibles, però evitant el conflicte bèl·lic directe que podia comportar la destrucció mútua. Així, la guerra va quedar localitzada als territoris perifèrics pels quals ambdós blocs intentaven expandir el seu domini.

La tensió entre els blocs va comportar també l’ús del joc brut, de la propaganda hostil contra l’enemic i de l’espionatge, que es justificava per la necessitat de defensar-se de les amenaces del bloc rival. I és que els conflicte que enfrontava els dos Estats més poderosos del planeta anava molt més enllà dels aspectes propis de la política internacional. Tant el govern nord-americà com el soviètic van aconseguir que les societats consideressin el conflicte com a propi arribant a límits malaltissos. Una propaganda desmesurada i simplificadora va comportar la identificació dels “bons” amb els nostres i els “dolents” amb els altres, tot generant persecucions i atacs cap als elements sospitosos de traïdors.

La Conferència de San Francisco i el naixement de les Nacions Unides

divendres, 1/04/2011

En les diferents conferències de pau que van tenir lloc durant el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial, les tres grans potències aliades van considerar necessari la creació d’una nova organització internacional amb la finalitat de mantenir la pau i la seguretat internacional. Així, a la Conferència de San Francisco, celebrada entre el 15 d’abril i el 26 de juny de 1945, es va estructurar el naixement de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) com a superestructura internacional que havia de substituir la desprestigiada Societat de Nacions.

onu.jpg

La nova organització, nascuda de la iniciativa dels Estats Units, Gran Bretanya i la URSS, va comptar amb 46 Estats fundacionals i els seus objectius eren:

1. Mantenir la pau i la seguretat internacional, rebutjant la força i obligant als seus membres a cercar solucions pacífiques als conflictes (recomanacions, arbitratges, mediacions).

2. Assolir la cooperació entre les nacions en qüestions econòmiques, socials, culturals, educatives i sanitàries.

3. El dret de defensa dels Estats, els quals per preservar la pau podien aliar-se eventualment davant d’altres mitjançant pactes regionals i de seguretat.

4. La no-ingerència d’altres Estats en els afers interns de cada nació.

5. El dret dels pobles a l’autodeterminació, fet que estimulava la independència de les colònies que formaven part dels grans imperis.

conferencia de san francisco.jpg

L’ONU disposa de tres òrgans principals:

1. L’Assemblea General, formada per tots els Estats membres que es reuneixen anualment i amb igualtat de vot, per prendre una decisió es necessita una majoria de dos terços. Només pot emetre recomanacions per aquells països que no voten una sentència.

2. El Consell de Seguretat, integrat per quinze Estats membres. Hi ha cinc membres permanents (Estats Units, Gran Bretanya, França, Rússia i Xina), els quals disposen de dret de veto sobre qualsevol decisió. Els altres deu membres del Consell s’elegeixen per períodes de dos anys. És l’òrgan de decisió i execució de l’organització i els països membres de l’ONU, teòricament, han de complir les decisions dictades pel Consell.

3. La Secretaria General, formada pel secretari general, elegit per períodes de quatre o cinc anys i amb funcions administratives i diplomàtiques, i els funcionaris de l’organització.

onu-la-salle-de-l-assemblee-generale.jpg

Dins de l’ONU també existeixen d’altres organismes rellevants, com el Tribunal Internacional de Justícia amb seu a l’Haia, i el Consell Econòmic i Social, el qual és un instrument essencial en la cooperació pacífica entre les nacions a través dels diferents organismes especialitzats (FAO, UNESCO, OIT, etc.).

Les conferències de pau i els canvis territorials després de la Segona Guerra Mundial

dijous, 31/03/2011

Ja des del 1941, els aliats van començar a planificar com havia de ser l’ordre internacional posterior a la guerra. Així, en plena Segona Guerra Mundial, els tres grans aliats (Estats Units, Gran Bretanya i la URSS) van reunir-se per primera vegada a la Conferència de Teheran, el novembre de 1943, a la qual van assistir els mateixos Roosevelt, Churchill i Stalin. Allà s’hi van prendre les primeres mesures militars conjuntes per accelerar el final d’una guerra que ja es considerava guanyada.

La reunió buscava coordinar els esforços bèl·lics en una guerra que no tenia un final proper, però havia fet un gir favorable als aliats. Va escollir-se Teheran perquè era un territori que no es trobava immers en la conflagració bèl·lica. Britànics i soviètics havien ocupat Iran a finals de 1942 per evitar la presència de tropes de l’Eix. Entre les monarquies del Pròxim Orient hi havia un cert corrent de simpatia per l’Alemanya nazi en contra de França i Gran Bretanya per la seva presència colonial i els aliats volien impedir que les monarquies del Pròxim Orient s’aliessin amb l’Eix i Hitler disposés de petroli. Després de l’ocupació aliada s’havia promès la democratització d’Iran.

conferencia teheran.jpg

A Teheran, Stalin va demanar que s’obrís un segon front de guerra per alleugerir l’URSS que havia portat tot el pes del conflicte. Efectivament, aquest front s’obrirà el juny de 1944 amb el desembarcament de Normandia. La contraprestació de l’URSS havia estat la dissolució del Komintern el maig de 1943. D’aquesta manera, desapareixia la institució que coordinava els partits comunistes a escala mundial. Stalin, davant el dilema entre democràcia i feixisme, renunciava a la revolució mundial per acabar amb el nazisme.

Els aliats van decidir que només acceptarien la rendició incondicional d’Alemanya i que cap dels aliats signaria una pau bilateral amb Alemanya. Hitler havia insinuat que l’enemic natural de Gran Bretanya, Estats Units i Alemanya era el comunisme i d’aquesta manera Stalin s’assegurava que no es produiria un canvi en el joc d’aliances en la seva contra. A més, a Teheran ve decidir-se que en el món de postguerra hi hauria una institució que substituiria a l’obsoleta Societat de Nacions, l’ONU i que quatre Estats hi tindrien aplicacions especials; Estats Units, l’URSS, Gran Bretanya i Xina.

La segona reunió dels tres grans va ser la Conferència de Jalta, de febrer de 1945, on es va decidir eliminar el règim nazi a Alemanya i dividir el país en diverses zones d’influència. A Jalta, curiosament, no hi havia cap representant francès, el que indica que en aquell moment França encara no estava rehabilitada com a potència aliada dels vencedors. A Jalta va decidir-se el pre-estatut del que seria la futura ONU recuperant l’esperit de Teheran amb els Estats aliats com a dominadors de les Nacions Unides.

conferencia de yalta.jpg

Churchill, Roosevelt i Stalin van reunir-se en un marc que ja preveia la caiguda del Tercer Reich. Per això, es concretava que Alemanya seria ocupada en zones abans de signar cap tractat de pau i va crear-se una comissió de reparacions que seria l’encarregada d’avaluar les quantitats que Alemanya havia de pagar a les víctimes. Igualment, s’acceptava que Polònia fos administrada per un govern d’unitat nacional, el qual va sorgir del Comitè de Lublin i presentava una postura clarament prosoviètica.

Jalta va ser la cimera dels “repartiments d’influències”. L’estratègia de Churchill i Roosevelt va ser “salvar” a Europa del bolxevisme. Per això, amb l’objectiu de deixar a Grècia fora de l’òrbita d’influència soviètica, Churchill va iniciar la conferència amb l’objectiu de deixar a Romania, Bulgària i Iugoslàvia en l’òrbita soviètica. En definitiva, Churchill, Stalin i Roosevelt van acceptar la participació d’Europa en dues zones d’influència–occidental i soviètica–.

A Jalta també s’acceptava l’entrada al bàndol aliat de Bulgària i Romania i l’entrada en guerra de l’URSS contra el Japó. La URSS es comprometia a enviar efectius militars al front oriental un cop s’aconseguís capitulació alemanya (que encara trigaria tres mesos a arribar). Per últim, es va decidir la nova configuració del Pròxim Orient, un problema heretat de la Primera Guerra Mundial amb els mandats francesos i britànics a la zona. La qüestió dels estrets turcs del Bòsfor i de Dardanels va ser acordada sense grans controvèrsies. Així, els acords de 1936 van ser modificats perquè els interessos soviètics no depenguessin del control sobre Turquia.

La tercera trobada va celebrar-se a la Conferència de Potsdam, d’agost de 1945, on els nous protagonistes (Truman, Attlee i Stalin) van posar-se d’acord en diversos aspectes referents a Alemanya, com el desmantellament de la indústria militar o el processament i el càstig dels principals líders nazis, i a les fronteres de Polònia. Per part dels Estats Units, el president Roosevelt havia mort l’abril de 1945 i va ser substituït pel president Harry Truman. I per part britànica, Churchill va ser rellevat com a primer ministre pel laborista Clement Attlee durant la conferència. Tot i això, els acords van ser importants.

ZentralbildPotsdamer (Berliner) Konferenz der führenden Staatsmänner der drei alliierten Mächte der UdSSR, Grossbritannien und der USA vom 17. Juli bis 2. August 1945 in Schloß Cecilienhof und Babelsberg. Ihr Ergebnis ist das Potsdamer Abkommen, das die völkerrechtlichen Grundfragen für den Aufbau eines friedlichen, demokratischen deutschen Staates und die Politik der Siegermächte gegenüber Deutschland festlegt.UBz: v.l.n.r.: sitzend: C.R. Attlee, H.S. Truman, Josef Stalin; stehend: Admiral J.D. Loahy, E. Bevin, J.W.Byrnes, und W.M. Molotow.

Així, a Potsdam va decidir-se el futur d’Alemanya. Els aliats van acordar la creació efectiva de quatre zones d’ocupació (nord-americana, britànica, soviètica i francesa) que incloïen la ciutat de Berlín sotmesa a un estatut especial. La intenció dels aliats era eliminar qualsevol vestigi del nazisme a l’Alemanya de postguerra i amb aquest objectiu va iniciar-se la desnazificació del país i van establir-se les beses pel futur judici als criminals de guerra.

Material_Historia Contemporánea_Ale1945.jpg

D’altra banda es van marcar les fronteres provisionals entre Alemanya i Polònia en els rius Neisse i Oder i es van fixar les reparacions de guerra alemanyes, que serien rebudes fonamentalment per la URSS. A Potsdam també es van delimitar els canvis territorials com a conseqüència de la guerra. Les principals novetats van produir-se a Europa: Alemanya va perdre uns 100.000 km2 de frontera a l’est i a la Prússia Oriental; Polònia va haver de cedir a la URSS les regions de l’est. D’aquesta manera, la Unió Soviètica va ser la potencia que va treure més beneficis territorials del conflicte.

polonia 1945.gif

Finalment, a la Conferència de París, celebrada entre 1946 i 1947, van elaborar-se els tractats de pau dels aliats amb els altres països europeus que havien donat suport a l’Alemanya nazi: Itàlia, Romania, Bulgària i Finlàndia. Amb Àustria, però, no es signaria cap tractat de pau fins 1955, el que va suposar que el país restés sota l’ocupació efectiva dels Estats Units, la Gran Bretanya, França i la URSS fins aquella data.

europa-1945-1947.jpg

Conseqüències demogràfiques, econòmiques i polítiques de la Segona Guerra Mundial

dimarts, 29/03/2011

Conseqüències demogràfiques. Les conseqüències demogràfiques derivades de la Segona Guerra Mundial va ser incalculables. La potència destructora del nou armament, el caràcter de guerra total i la determinació dels dos bàndols de prosseguir el conflicte fins el final sense que importés la pèrdua de vides humanes van fer de la Segona Guerra Mundial el conflicte amb unes conseqüències demogràfiques més importants de la història de la humanitat.

En aquesta llarga guerra va arribar-se a una xifra aproximada d’uns 55 milions de morts, uns 35 milions de ferits i prop de 3 milions de desapareguts. A diferència de la Primera Guerra Mundial, més de la meitat de les víctimes van ser civils.

Morts durant la Segona Guerra Mundial:

Baixes militars Baixes civils Total baixes % població
URSS 13.600.000 7.500.000 21.100.000 10%
Polònia 120.000 6.300.000 6.420.000 15%
Alemanya 4.000.000 2.000.000 6.000.000 12%
Japó 2.700.000 300.000 3.000.000 4%
Xina 2.200.000
Iugoslàvia 300.000 1.200.000 1.500.000 10%
França 250.000 350.000 600.000 1,5%
Itàlia 300.000 100.000 400.000 1%
Gran Bretanya 326.000 62.000 388.000 0,8%
Estats Units 300.000 300.000 0,2%

La URSS va ser el país més afectat, perdent una xifra escandalosa de població: més de 20 milions de morts. La van seguir Polònia, país que va perdre més de 6 milions d’habitants, Alemanya i Iugoslàvia, mentre que a la resta d’Europa i als Estats Units el nombre de baixes va ser més baix. Al sud-est asiàtic, la guerra i la repressió també van provocar grans pèrdues, especialment a la Xina on les estimacions de morts civils i militars van de 2 a 13,5 milions segons les fonts consultades, mentre que el Japó va patir més de 1,5 milions de baixes militars.

Un altre problema demogràfic derivat de la guerra el trobem en les deportacions forçoses de població. Les grans rectificacions de fronteres provocades pel nazisme als països ocupats van obligar a expulsar les antigues poblacions perquè així les fronteres ètniques coincidissin amb les noves fronteres polítiques. També, just al final del conflicte, l’alliberament de presoners de guerra dels camps de concentració i els canvis fronterers derivats dels tractats de pau van provocar grans desplaçaments de població. Així, el maig de 1945, uns 40 milions d’europeus havien estat expulsats dels seus llocs de residència i cercaven un nou lloc on establir-se.

Conseqüències econòmiques. A la pèrdua de vides humanes hem d’afegir-hi les pèrdues materials i el trasbalsament social que això representaria, un cop acabada la guerra, especialment en els països que havien estat ocupats. Els nivells de destrucció provocats per la guerra van adquirir unes dimensions desconegudes, sobretot entre els vençuts: les ciutats, els camps i l’estructura productiva havien estat destruïts.

Les destruccions materials van ser molt importants i van afectar sobretot a les ciutats, els mitjans de comunicació i les instal·lacions industrials. A més, el pillatge, la pràctica de la terra cremada i la destrucció d’indústries i de camps van provocar una dràstica reducció de la producció en els països bel·ligerants. Un altre aspecte seria l’endeutament derivat de les despeses de la llarga guerra que, exceptuant als Estats Units, van afectar tots els bel·ligerants.

Conseqüències polítiques. La Segona Guerra Mundial no va solucionar tots els problemes que l’havien provocada i, a més, va donar lloc a unes tensions entre els vencedors que portarien el món a una tensió permanent coneguda com a Guerra Freda. Així, el món de postguerra, a diferència del viscut després de l’anterior guerra mundial marcat per l’intent d’imposar un esperit de concòrdia, estarà marcat per la bel·licositat diplomàtica i política de la Guerra Freda. Les principals conseqüències van ser:

a. Repartiment del món en zones d’influència. Com a derivació del acords de Jalta i Potsdam el món va ser repartit en zones d’influència, un repartiment que va ser imposat. Els exemples més clars d’aquest repartiment són els de Grècia i Iugoslàvia.

Cold_war_europe_military_alliances_map.png

b. Fi de la guerra convencional. Amb la finalització de la Segona Guerra Mundial es posa fi al model de guerra convencional per l’accés a l’armament nuclear (els Estats Units el 1945 i la URSS el 1949) que va trencar tots els esquemes bèl·lics que s’havien fet servir fins aleshores. Es desenvoluparà el anomenat sistema “d’equilibri del terror”.

c. Hegemonia del món capitalista. El món capitalista es consolidarà com a hegemònic en la postguerra, en especial els Estats Units. L’hegemonia nord-americana serà una conseqüència directa dels acords signats durant la guerra que implicaran la reconstrucció política, militar i econòmica d’Europa segons els paràmetres imposats pels EUA.

d. Neocolonialisme. El colonialisme clàssic –heretat del segle XIX– que exercien Gran Bretanya i França va ser substituït per una política neocolonial gestionada pels Estats Units. El neocolonialisme nord-americà va afavorir, en alguns casos, l’emancipació política d’antigues colònies que van passar a estar incloses en la seva zona d’influència econòmica, política i militar mitjançant pactes bilaterals o multilaterals de postguerra.

e. Canvi d’estratègia de l’URSS. L’URSS va canviar la seva estratègia per abandonar la possibilitat d’exportar la revolució socialista a Europa. Primer va dissoldre’s el Komintern (III Internacional) l’any 1943 en plena guerra i després va suprimir-se el Kominforn el 1956.

f. Diplomàcia, política i ideologia. La Segona Guerra Mundial té les seves arrels polítiques i diplomàtiques en la Primera però amb un caràcter de lluita de classes més marcat. La Segona Guerra Mundial contempla la dissolució de la coalició guanyadora, la rehabilitació dels vençuts i la inversió de les aliances de conveniència de 1941-45. Alemanya jugarà el rol d’oposar-se a l’avanç del socialisme a Europa –al igual que després de la Primera Guerra Mundial mitjançant la República de Weimar–. Així, la República Federal d’Alemanya constituïda en 1949 serà una de les claus per entendre el món de postguerra, la Guerra Freda i la política de blocs.

g. Inici de la Guerra Freda. L’herència directa de la Segona Guerra Mundial va ser la Guerra Freda que es complementava per la rivalitat ideològica capitalisme/comunisme i per l’equilibri armamentístic bipolar entre els Estats Units i la URSS quan aquests van desenvolupar la bomba atòmica. El sistema d’equilibri bipolar i la rivalitat nuclear van portar a la recerca d’un nou ordre de pau mundial basat en l’Organització de Nacions Unides (ONU).

mapa mundo guerra fría.png