Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra Freda’

La crisi econòmica de 1973 i el naixement del neoliberalisme

divendres, 21/12/2012

Ja des de principis dels anys setanta es van començar a manifestar els primers símptomes que el creixement econòmic sostingut que havia caracteritzat l’economia dels països capitalistes des de la reconstrucció de postguerra estava a tocar de la seva fi. Els orígens d’aquesta crisi són complexos i diversos, però podem sintetitzar els antecedents que anunciaven l’arribada de la crisi en cinc grans punts:

1. La balança per compte corrent nord-americana va començar a experimentar un dèficit considerable com a conseqüència d’una balança comercial negativa i uns pressupostos profundament desequilibrats com a resultat de la despesa militar.

2. L’ascens d’Europa i el Japó com a potències industrials, en detriment dels EUA, però com a potències deficitàries en petroli.

3. La disminució de les reserves d’or nord-americanes, que dificultava la conversió dòlar-or en un moment en què la moneda dels EUA inundava els mercats financers mundials, va conduir a una pèrdua de valor del dòlar i a un augment de la inflació que va afectar tots els països occidentals.

4. La tecnologia industrial havia quedat antiquada i les millores salarials havien elevat els costos de producció, fet que, des del punt de vista de la rendibilitat capitalista, suposava una reducció de beneficis que qüestionava el funcionament del sistema.

5. La dificultat per a assegurar mercats per als productes, tant per la creixent competència entre els països industrialitzats com per les dificultats de vendre a les zones empobrides del Tercer Món.

Ara bé, el desencadenant de la crisi va ser l’anomenada crisi del petroli de 1973, és a dir, l’augment dels preus del petroli, el qual va portar a l’extrem les contradiccions del creixement econòmic capitalista. L’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir augmentar el preu del cru des dels inicis de la dècada, però la crisi va esclatar després de la guerra àrabo-israeliana del Yom Kippur. En aquest context, els països àrabs van emprar el preu del petroli com a arma de pressió enfront dels governs occidentals.

Oil_Prices_1861_2007.png

Immediatament, el cru va incrementar el seu preu, passant de 3 dòlars el barril a un cost de 10 dòlars en poc menys de dos mesos. Una pujada sobtada que va implicar un fort cop per a la balança de pagaments de molts països, un increment de la inflació per l’augment dels costos i un creixement de l’atur com a conseqüència de la disminució de la demanda i la producció.

Tanmateix, cal tenir present que tots els països capitalistes no van veure’s afectats en el mateix grau. Així, si les economies dels països industrialitzats van quedar molt afectades, encara van patir més els efectes de la depressió els països subdesenvolupats, els quals, a més d’haver de pagar l’energia molt més cara, van patir la disminució de la venda de matèries primeres, la seva principal font d’ingressos, per la caiguda de la producció industrial dels països del món desenvolupat. En conseqüència, els països del Tercer Món van haver d’augmentar el seu nivell d’endeutament en el mercat financer fins a límits asfixiants per sobreviure a la crisi.

En aquest context, una segona crisi del petroli, el 1979, conseqüència de la Revolució Islàmica a l’Iran, i el posterior esclat de la guerra Iran-Iraq, van endurir la situació econòmica, tot allunyat les perspectives de recuperació. La crisi econòmica, en conjunt, acabaria convertida en una depressió econòmica que es perllongaria entre 1973 i 1990.

U.S._gas_rationing_stamps_1974.jpg

Així, l’alça dels preus disparava el mecanisme ja estudiat en crisis capitalistes anteriors: inflació amb una alça substancial dels preus dels productes, estancament de la producció, descens de les vendes, crisi i tancament d’empreses i augment generalitzat de l’atur. Ara bé, la crisi de 1973 tenia unes característiques força diferents de la Gran Depressió dels anys trenta. Fins i tot es podria veure la pujada dels preus de la font d’energia més consumida al món com una forma d’acumulació de capital, el qual serviria per a finançar la reconversió del sistema industrial.

Les principals conseqüències d’aquest període crític de l’economia capitalista van ser:

1. La desestabilització del sistema monetari, afectat per diverses fluctuacions.

2. La destrucció massiva de llocs de treball, fins al punt que els països capitalistes van renunciar definitivament a la plena ocupació per passar a conviure amb elevades taxes d’atur i acceptant l’existència d’un atur estructural.

3. La reconversió dels sectors industrials tradicionals (siderúrgia, tèxtil, etc.), els quals van ser substituïts per d’altres sectors tecnològicament més innovadors.

4. L’inici de la deslocalització industrial cap a països del Tercer Món en els quals els costos fiscals i salarials eren més reduïts.

5. La progressiva terciarització de les economies dels països capitalistes desenvolupats.

6. La concentració empresarial del gran poder econòmic.

7. El qüestionament de les polítiques socials i econòmiques que fonamentaven l’Estat del Benestar.

A l’Europa occidental, en els primers anys de la crisi, els governs socialdemòcrates de França, Gran Bretanya i Alemanya van recolzar la seva política econòmica en una forta intervenció de l’Estat amb l’objectiu de generar ocupació i reactivar l’economia mitjançant l’augment de la despesa pública i dels impostos. Tanmateix, el resultat immediat va ser fracàs que va significar un increment de la inflació i l’augment del nombre d’aturats. Aquesta política intervencionista només podia funcionar a llarg termini mentre que la ciutadania esperava una solució ràpida. El fracàs de la resposta socialdemòcrata a la crisi va portar al poder governs conservadors arreu d’Europa.

Ronald Reagan and Margaret Thatcher at the White House, Washington.jpg

Ronald Reagan i Margaret Thatcher

L’hegemonia política conservadora i la crisi van desestabilitzar profundament les polítiques socials i econòmiques dels anys anteriors. Així, una de les respostes a la crisi va ser el neoliberalisme, és a dir, la desregulació de l’economia i la llibertat de mercat, de manera que el paper de l’Estat en la vida econòmica i el control social sobre les empreses es reduís a la mínima expressió.

Seguint el model nord-americà, i sota el lideratge dels governs conservadors de Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, van limitar-se els salaris, va reduir-se la despesa pública, van privatitzar-se empreses públiques per millorar-ne la competitivitat i van reduir-se els impostos com a eina per a reactivar l’economia. En conseqüència, el sector públic va afeblir-se, van desaparèixer o reduir-se moltes polítiques de protecció social  i molts serveis socials van ser privatitzats amb l’objectiu de reduir la despesa pública i el dèficit.

La URSS durant la Guerra Freda: l’interregne d’Andropov i Txernenko (1982-1985)

divendres, 14/12/2012

Després de la mort de Leonid Brejnev, el 1982, la URSS va viure un període de transició determinat pels mandats, molt breus, dels seus successors: Iuri Andropov (1982-1984) i Konstantin Txernenko (1984-1985). Així, aquest període esdevé un interregne en el qual, ni l’un ni l’altre van tenir l’oportunitat de demostrar realment quines eren les seves capacitats ni els seus projectes polítics.

El govern de Iuri Andropov va representar l’ascens al poder de la tendència reformista que advocava per la necessitat ineludible d’una renovació de la URSS. Tanmateix, Adropov procedia del KGB, des d’on s’havia encarregat de combatre la dissidència, és a dir, era tot un home del sistema.

Andropov.jpg

Iuri Andropov

En el camp de la política exterior, i malgrat la crisi econòmica soviètica, Andropov va haver de desenvolupar una política exterior de contestació a l’agressivitat de l’administració Reagan, tot impulsant la Iniciativa de Defensa Estratègica (l’anomenada Guerra de les Galàxies), el trencament de les converses amb els EUA sobre les forces nuclears de caràcter mitjà i sobre armes nuclears estratègiques, així com la finalització de les negociacions START sobre limitació dels sistemes intercontinentals.

Respecte del Tercer Món, Adropov va prosseguir amb la política de pragmatisme de la darrera època de Brejnev. És a dir, Moscou, conscient de la nova dimensió de la Guerra Freda, no va exercir cap altra influència que no fos més enllà de la lluita econòmica contra els EUA. Així, la URSS va mantenir una estricta neutralitat en la guerra Iran-Iraq i en els conflictes interns que es desenvolupaven en l’OAP.

ChernenkoKU.jpg

Konstantin Txernenko

D’altra banda, la breu etapa de govern de Konstantin Txernenko va representar el retorn de la tendència més conservadora i immobilista com a ideòleg de l’ortodòxia soviètica, a la vegada que definitivament esclataven les tensions internes entre immobilistes i reformistes. En el camp de la política exterior, la URSS va entrar en les negociacions sobre les armes nuclears i espacials, va prosseguir les converses per la no-proliferació de ginys nuclears i va reiniciar les negociacions sobre armes estratègiques. En conseqüència, el principal objectiu de Txernenko era la prevenció de la guerra nuclear.

La reconstrucció d’Europa: l’Estat del Benestar

dimecres, 12/12/2012

Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats com a conseqüència del conflicte bèl·lic. De la mateixa manera, Europa havia perdut de forma definitiva la seva hegemonia en el món. Amb l’objectiu d’iniciar la reconstrucció del continent, a l’Europa occidental es van prendre tot un seguit de mesures financeres per respondre als problemes de la reconstrucció després de la guerra i les regles del futur desenvolupament econòmic. És en aquest context on hem de situar, per exemple, els Acords de Bretton Woods o la creació d’organismes econòmics, com l’FMI i el Banc Mundial, que serien els encarregats de garantir i controlar l’estabilitat econòmica europea i mundial.

En aquest sentit, els Acords de Bretton Woods de 1944 buscaven garantir l’estabilitat de les diferents monedes europees i per això es va fixar el dòlar com a moneda d’intercanvi comercial internacional i la seva paritat amb l’or. Igualment, el naixent Fons Monetari Internacional tindria la missió d’estabilitzar el sistema monetari, mentre que el Banc Mundial promouria inversions i préstecs cap als països que els necessitessin. Finalment, s’obria el camí cap a l’eliminació de les barreres aranzelàries, fet que culminaria en l’Acord General sobre Aranzels i Comerç de 1947.

plan_marshall_1947.jpg

Aquests acords serien importants per a la recuperació d’Europa, però la iniciativa més important va ser la proposta nord-americana d’ajuda econòmica als països de l’Europa occidental: el Pla Marshall. I és que arribats a 1948, l’economia europea de postguerra es trobava en una situació crítica i calia adoptar mesures ràpides per donar la volta a una situació econòmica i social explosiva.

Així, el Pla Marshall va ser el motor de la reconstrucció europea des de 1948. Gestionat a través de la creació de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), a través del Pla Marshall, i fins el 1952, van afluir a Europa uns 13.000 milions de dòlars procedents de préstecs i donacions que van permetre als Estats europeus invertir en maquinària, productes energètics, productes siderúrgics, etc., és a dir, una injecció de capital per a reactivar l’economia i evitar un esclat social.

En contrapartida, l’acceptació del Pla implicava un cert control nord-americà sobre l’economia dels Estats beneficiats i la seva contribució a la lluita contra el comunisme. Igualment, aquesta mesura també va facilitar la ingerència nord-americana en la política interior dels països europeus i va traduir-se en pressions perquè els comunistes, protagonistes principals de la resistència antifeixista, fossin expulsats dels governs de coalició de postguerra.

Marshall_plan_page_1.jpg

A més, els Estats Units també van veure’s beneficiats perquè van poder donar sortida als seus excedents industrials i agraris en el mercat europeu. Així, dels préstecs per a la compra de matèries primeres i maquinària, un 60% s’havien de dedicar a la compra de productes nord-americans. En conseqüència, els préstecs del Pla Marshall van suposar un mètode per assegurar la demanda industrial nord-americana a través d’unes exportacions a Europa que rendibilitzaven les inversions que s’havien de fer en temps de guerra.

Iniciada la reconstrucció, en els anys cinquanta, l’Europa occidental va començar un llarg període de creixement econòmic. Les taxes anuals de creixement del PNB van sobrepassar el 5%, fins assolir, el 1969, la taxa rècord del 7,5 per al conjunt de la CEE. En general, es va experimentar una millora de la renda per habitant, un increment dels salaris i uns índex d’atur relativament baixos. A més, molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors industrials tradicionals, fonamentalment l’acer i el carbó, van donar pas a les noves indústries: química, automòbil, petroli, informàtica, etc. De la mateixa manera, va produir-se una progressiva terciarització de la població activa, ocasionada per l’augment de les activitats de serveis: oci, turisme, ensenyament, sanitat, transport, etc.

Aquest desenvolupament no va ser fruit del desenvolupament natural del capitalisme, sinó que va anar acompanyat de la intervenció de l’Estat en matèria econòmica. D’aquesta manera, el model econòmic keynesià de capitalisme combinat amb una expansió de la despesa pública per a garantir a tots els ciutadans l’accés a serveis fonamentals com la sanitat, l’educació, les prestacions d’atur o les pensions com a mitjà de redistribució econòmica i igualació social va caracteritzar el període. És el naixement de l’Estat del Benestar o Estat assistencial.

Marshall_Plan_poster.JPG

Si bé l’Europa occidental va mantenir la propietat privada i l’economia de mercat, es va estendre la política de nacionalització d’indústries i serveis i la creació d’empreses públiques de titularitat estatal. En conseqüència, l’Estat ve prendre un paper econòmic fonamental en aquells sectors considerats d’importància estratègica per al desenvolupament nacional i que l’empresa privada havia deixat de banda pels seus alts costos i baixos rendiments, com l’electricitat, els hidrocarburs o els transports.

Seguint aquesta política, països com França, la Gran Bretanya o Alemanya van nacionalitzar molts sectors perquè quedessin en mans d’empreses públiques. Per exemple, a França l’Estat va esdevenir el primer constructor d’avions, el primer fabricant d’automòbils, el primer banc del país, el primer assegurador i el primer fabricant de cigarrets, entre d’altres, amb més d’un milió d’assalariats treballant a sou estatal.

D’altra banda, es van elaborar plans de desenvolupament econòmic nacionals i es va fixar un nou marc laboral d’evident caràcter progressista i socialdemòcrata amb jornades laborals de quaranta hores, vacances pagades, etc. Igualment, l’Estat va passar a desenvolupar un nou paper com a garant de les relacions laborals, tot possibilitant els acords entre patronals i sindicats, fet que va donar una gran estabilitat a la vida laboral i social.

Europe_Plan_Marshall._Poster_1947.JPG

El nou Estat del Benestar va afavorir, mitjançant la introducció de polítiques redistributives de la renda i d’uns sistemes d’impostos que gravaven els ciutadans en funció de la renda i la riquesa, un augment dels ingressos estatals que van ajudar a finançar els nous serveis prestats a la ciutadania, com ara l’ensenyament públic i gratuït, la universalització dels serveis d’assistència sanitària, la introducció dels subsidis d’atur i invalidesa o els sistemes de jubilacions i pensions.

D’arrel socialdemòcrata, però introduït fonamentalment per governs conservadors (De Gaulle, Adenauer, De Gasperi), l’aplicació d’aquest capitalisme d’arrel keynesiana va permetre, al llarg dels anys cinquanta i seixanta, crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’Estat del Benestar l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres i en la pràctica liquidació del perill d’un esclat revolucionari comunista.

La URSS durant la Guerra Freda: l’època de Brejnev (1964-1982)

dimarts, 11/12/2012

Nikita Khruixtxov va ser deposat el 1964 sota l’acusació d’haver acumulat massa poder i haver fracassat en la política exterior després de la crisi dels míssils a Cuba. Així, Khruixtxov va ser substituït per Leonid Brejnev, qui es perllongaria en el poder fins a la seva mort, el 1982. La llarga era Brejnev es caracteritzaria per l’immobilisme tant en l’àmbit polític com econòmic i la finalització del tímid reformisme introduït per Khruixtxov. Secretari general del PCUS, el 1977 Brejnev també va assolir el càrrec de cap de l’Estat.

Leonid_Brežněv_(Bundesarchiv).jpg

Leonid Brejnev

Per entendre aquest gir de la política soviètica s’ha de tenir en compte que els dirigents del PCUS havien conformat, ja des dels primers temps de la Unió Soviètica, un nou grup social que havia esdevingut la nova classe dominant de la societat sense classes socials: la Nomenklatura. El poder conferia riquesa i privilegis, i aquest grup dominant va tendir a conservar i reproduir per als seus aquesta situació preeminent mitjançant el nomenament de càrrecs i l’accés a determinats productes de consum.

La majoria dels dirigents soviètics havia fet carrera professional des del partit, pujant lentament en un escalafó extremadament rígid i llarg, de manera que en arribar al poder eren uns vells. Per això, en parlar del govern soviètic, molts analistes parlen de la gerontocràcia. En conseqüència, el desig de mantenir l’estatus privilegiat els feia sostenir habitualment posicions immobilistes i conservadores.

Així, l’època Brejnev va caracteritzar-se per una significativa disminució de les crítiques a la figura de Stalin, la reaparició del control polític i ideològic ferri, el reforç del culte a la personalitat dels màxims dirigents del partit i la reaparició de la persecució i repressió dels dissidents, els quals eren internats en psiquiàtrics.

Генеральный секретарь ЦК КПСС Леонид Брежнев после выступления на Торжественном пленуме ЦК ВЛКСМ, посвященном 50-летию Ленинского комсомола.

En el camp econòmic, el creixement heretat de l’anterior govern va perllongar-se fins a la dècada dels setanta, quan l’estancament i les mancances de tot tipus van resultar evidents. La productivitat de les indústries i del camp va iniciar una caiguda que no semblava tenir aturador, la qualitat dels productes cada vegada era més deficient i la gran despesa militar derivada de la cursa d’armaments amb els EUA dificultava la distribució de recursos financers a d’altres sectors econòmics. Així, la qualitat de vida dels ciutadans soviètics va empitjorar considerablement. Per intentar pal·liar la crisi econòmica, el govern soviètic va recórrer a les importacions procedents dels països capitalistes, però aquesta era una solució que aviat va provocar un fort endeutament.

D’altra banda, la política exterior soviètica sota Brejnev va caracteritzar-se per la consolidació del bloc socialista i el control ferri sobre els seus satèl·lits; la recuperació de la imatge mundial de la URSS com a líder indiscutible del moviment comunista; la influència soviètica, mitjançant ajuda econòmica, tecnològica i militar, en el Tercer Món; i el manteniment de l’entesa amb els Estats Units i la coexistència pacífica des de la base del control mutu dels arsenals militars i del reconeixement de les respectives zones d’influència.

D’aquesta manera, l’època de Brejnev va combinar elements de tensió amb els EUA amb els debats sobre la conveniència de reduir els pressupostos de defensa davant de la crisi econòmica. Tanmateix, les exigències de l’exèrcit van acabar imposant-se, i arribats a finals dels anys setanta, i en un context de recessió, la URSS dedicava el 15% del seu PIB a les despeses militars, mentre que els EUA només invertien el 6%.

Leonid_Brezhnev_and_Richard_Nixon_talks_in_1973.png

Leonid Brejnev i Richard Nixon

La intervenció soviètica a Txecoslovàquia, l’agost de 1968, per liquidar el “socialisme de rostre humà” d’Alexander Dubcek, donaria lloc a la doctrina Brejnev de la “sobirania limitada”, segons la qual “la sobirania dels Estats no podia contraposar-se als interessos del socialisme mundial i del moviment revolucionari mundial”. Aquesta política donaria pas a una fractura comunista: només Cuba va celebrar la intervenció txecoslovaca i el restabliment dels camins del socialisme, mentre que els partits comunistes de França, Itàlia i Espanya van mostrar el seu rebuig i la Xina condemnava la URSS.

Finalment, el triomf de la coexistència pacífica va conduir al manteniment de les bones relacions entre la URSS i els EUA. Així, el 1968, la Unió Soviètica va signar el Tractat de No Proliferació Nuclear. La distensió amb els Estats Units potser no era totalment sincera, sinó fruit de la necessitat conjuntural del moment, però va ser la política que va imposar-se. Un dels resultats d’aquesta nova etapa diplomàtica va ser l’apropament entre la URSS i la RFA de Willy Brandt, fet que va permetre el reconeixement de la RDA per part de la RFA i l’acceptació de la frontera Oder-Neisse.

La URSS durant la Guerra Freda: Khruixtxov i la desestalinització (1953-1964)

dimarts, 4/12/2012

La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a la Unió Soviètica. Immediatament va desfermar-se una lluita pel poder entre els dos grans corrents que s’havien desenvolupat en el si del PCUS: els partidaris de mantenir l’essència de l’stalinisme i els partidaris de la revisió de l’etapa anterior per poder corregir els excessos. Finalment, el XX Congrés del PCUS, l’any 1956, va significar la victòria del corrent revisionista i l’inici de la desestalinització, és a dir, el reconeixement dels greus errors del període anterior. L’encarregat de comandar aquesta nova etapa de la URSS seria Nikita Khruixtxov, nou primer secretari del Comitè Central.

Bundesarchiv_Bild_183-B0628-0015-035,_Nikita_S._Chruchstschow.jpg

Nikita Khruixtxov

La mateixa situació va reproduir-se als països de l’Europa de l’Est que es trobaven sota el domini soviètic i que es mostraven crítics amb el control ferri imposat des de Moscou. Així, el 1956, va esclatar la insurrecció de Poznan a Polònia i va produir-se la revolta hongaresa. Totes dues van ser esclafades per l’exèrcit soviètic, però representaven un important avís sobre els problemes existents en el bloc comunista. L’stalinisme sense Stalin s’endevinava un camí impossible de seguir.

Així, l’arribada de Khruixtxov al poder va donar pas a un període de revisionisme i replantejament del model soviètic, el qual va significar la condemna de la pràctica política que havia caracteritzat el règim comunista sota Stalin. En essència, Khruixtxov va imposar un nou programa de reformes que van suposar una certa liberalització política (més llibertat d’expressió i tolerància, crítica als abusos de poder de Stalin, etc.), així com una variació de la política econòmica cap a una planificació menys rígida (desenvolupament industrial, producció de béns de consum, reformes agrícoles per millorar el nivell de vida de la pagesia, etc.).

Ara bé, la desestalinització no va suposar una democratització del règim. Les transformacions introduïdes per Khruixtxov van transformar una dictadura de caràcter unipersonal en un sistema totalitari menys brutal però encara dictatorial i repressiu. És a dir, Khruixtxov no va qüestionar en cap moment el poder que el PCUS exercia sobre la societat soviètica. Tot i això, existeix un important consens a l’hora de valorar els canvis provocats per Khruixtxov de forma positiva en traduir-se en un nou impuls econòmic per a la URSS i en una millora de les condicions sociopolítiques en els països d’influència soviètica.

Mao_Tsé-toung,_portrait_en_buste,_assis,_faisant_face_à_Nikita_Khrouchtchev,_pendant_la_visite_du_chef_russe_1958_à_Pékin.jpg

Mao i Khruixtxov

En política exterior, es va obrir el camí cap a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diferents vies per a la transició i construcció del socialisme, fins i tot les democràtiques. Així, la política exterior soviètica sota el govern de Khruixtxov va caracteritzar-se per la normalització diplomàtica. Tanmateix, la diplomàcia soviètica sempre va regir-se pels interessos d’Estat, deixant les exigències ideològiques de l’internacionalisme proletari per als discursos retòrics.

La “coexistència pacífica” va convertir-se, amb daltabaixos, en el paràmetre que definiria la política exterior de la URSS fins a la seva desaparició el 1991. Així, la Unió Soviètica rebutjava el caràcter inevitable de la guerra entre ambdós blocs, afirmava que la diplomàcia i el dret internacional podien satisfer els objectius de la seva política exterior i certificava que la Guerra Freda només arribaria a la seva fi en el moment en què el comunisme hagués triomfat a tot el planeta.

Respecte de les “democràcies populars”, la liberalització interna va anar acompanyada d’una duresa extraordinària per evitar qualsevol tipus de dissidència respecte de la política oficial soviètica. Tanmateix, la URSS va reconèixer a Iugoslàvia el dret a desenvolupar una via pròpia en el trànsit cap al socialisme. En canvi, les relacions amb Xina van trencar-se el 1960, quan Pequín va acusar Moscou de renunciar a la causa de la Revolució mundial.

PX 96-33:12  03 June 1961  President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.

Khruixtxov i Kennedy

Ara bé, l’afer més destacat de la política exterior soviètica en temps de Khruixtxov va ser la crisi dels míssils a Cuba. Inicialment, la URSS no va dedicar massa atenció a l’arribada al poder de Fidel Castro, però quan els Estats Units van iniciar el boicot a Cuba aquest va iniciar la seva aproximació cap a la URSS que va derivar en presència econòmica, militar i política soviètica en l’illa. Una de les apostes defensives de Khruixtxov va ser la instal·lació d’uns míssils nuclears defensius que apuntaven cap a la Florida. En conèixer l’existència d’aquesta amenaça, el president Kennedy va anunciar el bloqueig naval de l’illa i va exigir a Khruixtxov la retirada dels míssils soviètics de Cuba. Com a contrapartida, els EUA desinstal·larien els seus míssils a Turquia. En realitat, l’incident, els dies en els quals la guerra va estar més a prop que mai, pot ser interpretat com un paradigma simultani de l’esperit de la Guerra Freda i la política de la coexistència pacífica.

Les reformes iniciades per Khruixtxov van ser paralitzades bruscament el 1964, i el dirigent comunista va ser destituït. La consolidació de la URSS com a potència mundial, el desenvolupament econòmic i els èxits en la carrera espacial no havien estat suficients per evitar la caiguda de Khruixtxov. L’aparell del PCUS, contrari a les reformes i l’obertura polítiques, per molt limitada que aquestes fossin, i una política exterior “de claudicació”, va imposar una nova direcció encapçalada per Leonid Brejnev, secretari general del partit des de 1966 fins a la seva mort el 1982. Aleshores es va tornar a imposar un control ideològic o polític ferri, caracteritzat per l’immobilisme, mentre que van continuar sense solucionar-se uns desequilibris econòmics que s’accentuarien.

La URSS en la postguerra: Stalin i la Guerra Freda (1945-1953)

dilluns, 26/11/2012

La Unió Soviètica va sortir de la Segona Guerra Mundial destrossada en l’aspecte material, però enormement reforçada en el seu paper de líder dels comunistes del món. De la mateixa manera, Stalin, mariscal de la URSS, cap del Partit Comunista i del govern, es va convertir en el dirigent indiscutible que havia conduit els soviètics cap a la victòria, donant pas a un autèntic culte a la seva persona. Així, com ja s’havia produït en el període d’entreguerres, l’stalinisme va perseguir de manera sistemàtica els dissidents, tot produint un autèntic terror d’Estat. Aquest Estat policial va ser responsable de prop de 70.000 execucions entre 1929 i 1953, mentre que, en el mateix període, uns divuit milions de soviètics van ser deportats als Gulag i sis milions més van ser forçats a marxar cap a l’exili.

StalinPortrait.jpg

Iósif Stalin

Al llarg dels quatre anys següents a la fi del conflicte, la URSS va reconstruir la seva economia i ràpidament va arribar a assolir el nivell de producció anterior a la guerra. Aquest esforç econòmic va ser possible gràcies a una mobilització social extraordinària, amb una immensa quantitat de recursos dedicats progrés tècnic i científic, amb el desenvolupament d’extenses regions de la zona asiàtica i amb la incorporació massiva de les dones al món laboral.

En la reconstrucció de postguerra, amb l’objectiu de convertir la URSS en la gran potència industrial alternativa als EUA, va donar-se prioritat a la indústria pesant, la indústria d’armament i les comunicacions. En canvi, l’agricultura va veure’s subordinada als interessos de la industrialització accelerada. Tanmateix, en el camp van continuar les col·lectivitzacions, a la vegada que es desenvolupava la mecanització, s’introduïen les grans infraestructures de regadiu i es fomentaven les indústries alimentàries.

El creixement de l’economia soviètica de postguerra va ser innegable, però va originar un model econòmic profundament desequilibrat i fràgil. La importància excessiva de la indústria pesant va derivar en una feblesa estructural en la indústria de consum i en la manca de productes bàsics. És a dir, si bé les xifres macroeconòmiques mostraven una URSS esdevinguda potència econòmica mundial, la realitat de les persones era molt diferent. Així, l’altra cara del creixement de l’Estat comunista la trobem en la continuïtat del sistema de racionament d’aliments, un limitat accés als béns de consum i les greus mancances existents en el sector de l’habitatge.

Magnitogorsk_steel_production_facility_1930s.jpg

Respecte de la societat soviètica, l’stalinisme va fonamentar la divisió en dos grans grups: d’una banda, el grup social majoritari (61,6%) estava constituït per assalariats i pagesos cooperativistes; i de l’altra, intel·lectuals i professionals. Ara bé, la classe dominant, tot i la teòrica inexistència de classes socials, la formaven els dirigents del PCUS, l’anomenada Nomenklatura, els quals transformaven el poder polític en riquesa i privilegis.

En el camp de la política exterior soviètica, un cop consumada la victòria dels aliats sobre l’Eix, el món de la postguerra va veure com s’esvaïa l’aliança conjuntural entre la URSS i les potències occidentals i s’iniciava una nova etapa política: la Guerra Freda. En aquest context, la victòria sobre el nazisme va comportar un prestigi internacional unànime sobre l’Estat soviètic, tot i que acompanyat de la desconfiança davant de les suposades tesis expansionistes de Stalin.

Així, els Estats Units i la Gran Bretanya es mostraven temorosos que la presència dels exèrcits soviètics a l’Europa Oriental i Central derivés en una sovietització d’aquest espai. De la mateixa manera, creixia el temor al fet que el prestigi guanyat pels comunistes en el camp de batalla i en la resistència derivés en un increment de l’agitació social i que les masses populars, fortament empobrides com a conseqüència del conflicte, rebutgessin la reinstauració de la democràcia liberal i el sistema capitalista a l’occident europeu.

ZentralbildPotsdamer (Berliner) Konferenz der führenden Staatsmänner der drei alliierten Mächte der UdSSR, Grossbritannien und der USA vom 17. Juli bis 2. August 1945 in Schloß Cecilienhof und Babelsberg. Ihr Ergebnis ist das Potsdamer Abkommen, das die völkerrechtlichen Grundfragen für den Aufbau eines friedlichen, demokratischen deutschen Staates und die Politik der Siegermächte gegenüber Deutschland festlegt.UBz: v.l.n.r.: sitzend: C.R. Attlee, H.S. Truman, Josef Stalin; stehend: Admiral J.D. Loahy, E. Bevin, J.W.Byrnes, und W.M. Molotow.

Conferència de Potsdam

En realitat, arribats a 1945, ningú sabia quina seria la reacció de la URSS en la postguerra i quins eren els límits reals de la seva política expansionista i proselitista. És a dir, la diplomàcia europea i nord-americana no tenia elements suficients per a posicionar-se davant l’Estat comunista, però el temor creixent a la influència de la URSS va portar els Estats Units i la Gran Bretanya a accelerar la divisió del món en blocs i precipitar la Guerra Freda. La nova inquietud de les potències occidentals va ser exposada en la “Doctrina Truman” d’abril de 1947, que preconitzava la necessitat d’aturar “l’expansió soviètica”.

La resposta inicial de la URSS va ser la mimetització de la seva política exterior anterior a la guerra. És a dir, la política del “socialisme en un sol país”, fonamentalment perquè era conscient de la incapacitat revolucionària a occident. Així, Stalin va forçar que els partits comunistes occidentals renunciessin a qualsevol hipotètic pla de conquesta del poder. En conseqüència, la Guerra Freda era una realitat que es derivava dels temors occidentals i no d’una política agressiva per part soviètica en la postguerra.

stalin.jpg

Iósif Stalin

Ara bé, quan Stalin va ser conscient dels perills d’aquesta política internacional d’aïllament soviètic la URSS exposada en la “Doctrina Truman” va passar de la contenció a l’intervencionisme declarat: els països de la seva zona d’influència serien sotmesos per la força per integrar-se a l’òrbita comunista. Ara bé, cal tenir present que la política soviètica de la postguerra va caracteritzar-se pel pactisme amb el bloc occidental i l’ús de la repressió i l’imperialisme amb les noves democràcies populars que naixerien sota la seva òrbita.

En aquest context, un dels factors fonamentals en l’articulació de la política exterior comunista va ser el fet d’esdevenir un membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. El dret a vet va permetre els soviètics bloquejar qualsevol decisió diplomàtica afavorida pels occidentals que pogués ser considerada contrària als seus interessos. Per exemple, davant del naixement de la República Federal Alemanya, els soviètics van respondre amb la transformació de la seva zona d’ocupació en la República Democràtica Alemanya davant de la impotència dels organismes internacionals que no van poder evitar l’esquarterament del país.

Arribats a 1949, les anomenades eufemísticament com “democràcies populars” ja s’havien edificat com a models d’Estat que calcaven el referent de la URSS. En paral·lel, el triomf dels comunistes de Mao-Tse-Tung en la Guerra Civil xinesa donava pas al naixement de la República Popular de la Xina, un nou Estat que s’alineava en el bloc comunista.

1949_Mao_and_Stalin.jpg

Mao i Stalin

Els nous objectius de Stalin des d’aquest moment serien l’homogeneïtzació i domini del bloc polític comunista i la bona relació amb els països no alineats mitjançant el Kominform i el Comecon, les respostes soviètiques a la Doctrina Truman i el Pla Marshall. Així, només la Iugoslàvia de Tito va acceptar ajudes econòmiques nord-americanes. Igualment, en els anys cinquanta van produir-se processos contra aquells dirigents comunistes de les repúbliques populars que reclamaven una major autonomia per desenvolupar el seu model marxista (Hongria, Bulgària, Romania, Polònia i Txecoslovàquia).

Arribats a 1953, any de la mort de Stalin, el món ja havia fixat les bases de la bipolarització: el terror nuclear, l’escala de tensió, la limitació de facto de la sobirania nacional, la internacionalització de l’economia, etc. Però la URSS no havia estat capaç d’incrementar la seva presència en el món occidental. Ja fos resultat de la incapacitat dels partits comunistes locals o d’un respectuós dels acords de zones d’influència pactats a Jalta i Potsdam, la realitat és que la URSS, en especial després de la introducció a Occident de la Doctrina Truman, s’havia centrat en el domini absolut de la seva banda del món, esdevenint l’altra gran potència mundial junt amb els Estats Units.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: American Way of Life, maccarthisme i problemes socials

dijous, 12/01/2012

L’hegemonia nord-americana en el món de la Guerra Freda es sostenia no tan sols sobre la seva força política, econòmica i militar, sinó també en la creença en la superioritat de la seva manera de viure, l’American Way of Life. Així, el creixement econòmic dels Estats Units en la dècada dels cinquanta va mostrar al món un nou model de vida basat en la societat de l’abundància i el consum massiu. És la imatge de les llars unifamiliars confortables, els automòbils, els electrodomèstics, els còmics, el cinema, la Coca-Cola, etc. Els Estats Units s’havien convertit en la societat de l’opulència.

Però aquesta societat de l’abundància que era envejada i imitada arreu del món capitalista també tenia el seu costat fosc i s’enfrontava a conflictes interns. Amplis sectors socials estaven exclosos de l’opulència. Eren els aturats, els jubilats, els joves sense formació o els assalariats agrícoles. Així, un elevat nombre de persones no disposava d’assistència mèdica o de prestacions socials de desocupació o de jubilació. Les diferències socials eren molt més pronunciades que a Europa o al Japó, les altres referències del món capitalista: a principis dels anys seixanta, una cinquena part de la població nord-americana, uns trenta-cinc milions, vivien en la pobresa. A més, aquesta pobresa no responia a situacions transitòries de manca de feina, sinó que era estructural.

Is_this_tomorrow.jpg

D’altra banda, l’anticomunisme va convertir-se en una de les senyes d’identitat de la societat nord-americana. La por irracional, la intolerància ideològica i la paranoia anticomunista van arribar fins al punt que, en algunes etapes, van inspirar polítiques que vulneraven els drets de la ciutadania. Per exemple, el 1947, van investigar-se els antecedents ideològics de més de tres milions de treballadors del govern; i tot i que només en 212 casos va poder establir-se una base per dubtar de la seva “lleialtat” al país, van ser milers els que van perdre la seva feina. S’estava imposant una mentalitat acrítica força perillosa en els esquemes polítics de la Guerra Freda.

Un altre d’aquests moments, potser el més conegut i simbòlic, va ser la caça de bruixes protagonitzada pel senador Joseph McCarthy entre 1950 i 1953. La caça de bruixes va desfermar una campanya adreçada a perseguir qualsevol sospitós de ser comunista o simpatitzant d’aquesta ideologia. McCarthy sostenia, sense cap tipus de fonament, que s’estava produint una infiltració marxista en el país. Aleshores, les acusacions i els interrogatoris a membres de l’administració i del món de la cultura van posar fi a la carrera de molts, i fins i tot alguns directors de cinema i estrelles de Hollywood van veure’s obligats a abandonar el país o a delatar els seus companys. Des de 1953, el maccarthisme, desprestigiat pels seus atacs a l’exèrcit i censurat pel Senat va anar desapareixent, però la mentalitat acrítica i anticomunista persistiria.

Joseph_McCarthy.jpg

Joseph McCarthy

Un altres dels grans problemes socials del país va ser el fet que la població negra encara sofria una gran discriminació racial, sobretot en els vells Estats esclavistes del sud. Històricament, la minoria negra dels EUA havia estat marginada i en els Estats del sud la segregació dels negres continuava vigent i les diferències en els nivells de vida entre blancs i negres eren abismals. Els afroamericans realitzaven les pitjors feines, eren el grups social més vulnerable enfront l’atur i es trobaven socialment marinats. Fins i tot, en alguns Estats del sud tenien dificultats per exercir el seu dret al vot.

En aquest context, la gradual presa de consciència de la població negra sobre la seva situació va potenciar l’aparició del moviment a favor dels drets dels negres i contra la discriminació racial. La lluita per la igualtat civil va trobar el seu principal líder en la figura de Martin Luther King, un pastor de l’església baptista, activista convençut de les accions no violentes i que va animar miler de negres nord-americans a lluitar pels seus drets. Luther King va impulsar grans manifestacions i marxes multitudinàries com a mètode de reivindicació i denúncia, a més de fomentar la desobediència civil. Guardonat amb el premi Nobel de la pau, va morir assassinat a Memphis el 1968, l’any del gran canvi cultural.

Martin_Luther_King.jpg

Martin Luther King

Cap a finals de la dècada dels cinquanta, els governs nord-americans van començar a garantir la igualtat dels drets civils, però el procés no va culminar fins ben entrada la dècada dels seixanta amb la Civil Rights Act, llei que prohibia la segregació racial en espais públics, vetava la concessió de subvencions a projectes discriminatoris i permetia a la fiscalia la investigació dels registres electorals. A més, el 1965 es va permetre definitivament la incorporació al cens de milers de negres que fins aleshores havien vist com se’ls impedia exercir el seu dret a vot. Però la lluita per la igualtat només havia començat.

Des de mitjans dels anys seixanta, el model social nord-americà, la versió ensucrada de l’American Way of Life, va començar a ser qüestionat. Les organitzacions de població negra es van radicalitzar en la lluita pels seus drets (Black Panthers, Malcom X), la joventut es va revoltar contra els valors imperants (moviment hippie) i va néixer el moviment d’alliberament de la dona (National Organization for Women). La gran crisi de valors que va sacsejar occident va expressar-se en la crítica del principi d’autoritat, és a dir, la crítica a l’ordre tradicional. Les actituds anticonformistes i els esclats intermitents de violència van marcar el canvi cultural del període. Moltes vegades, les desigualtats socials i econòmiques, barrejades amb la discriminació racial, van donar lloc a revoltes urbanes i a seriosos problemes d’ordre públic.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució econòmica

dimarts, 10/01/2012

La Segona Guerra Mundial va constituir per als Estats Units una bona conjuntura econòmica. Un cop finalitzat el conflicte, els EUA no només emergien com a Estat hegemònic del bloc capitalista, sinó que també eren el país més ric. El creixement va quedar reflectit tant en l’augment del PIB (de 95.000 a 215.000 milions de dòlars) com en la vertiginosa disminució de l’atur. A més l’Estat nord-americà va beneficiar-se del fet de no ser un escenari directe de la guerra, no haver patit destruccions al seu territori ni haver de fer front a un nombre de víctimes comparable a l’europeu o al soviètic.

Així, l’economia nord-americana va sortir reforçada de la guerra. La despesa pública requerida per l’esforç bèl·lic havia comportat el finançament de la producció industrial i la consecució de la plena ocupació. Per evitar que la desmobilització de les tropes provoqués un atur sobtat després de la guerra, el president Truman va aplicar un programa de construcció d’obres públiques i d’augment del dèficit pressupostari. Va ser una política econòmica força similar a la del New Deal del període de la Gran Depressió. Tot i l’èxit en la contenció de l’atur, aquestes mesures van derivar a llarg termini en un considerable augment de la inflació.

Des de la postguerra i fins a la crisi econòmica mundial de 1973, l’economia nord-americana va continuar creixent i modernitzant-se. Així, la pau va esquivar la temuda recessió, donant pas a un període de creixement continuat. Tanmateix, la seva privilegiada posició de sortida feia que aquest creixement resultés inferior al que presentaven economies en reconstrucció com França, Alemanya o el Japó.

Us_unemployment_rates_1950_2005.png

Les causes de l’expansió econòmica dels Estats Units hem de cercar-les en l’augment continuat de la productivitat i en el creixement de la renda, fet que a la seva vegada va  permetre l’increment del consum intern. Igualment, tant el Pla Marshall com la participació en la Guerra de Corea van permetre l’estimulació de determinats sectors productius i financers de l’economia nord-americana. En l’àmbit intern, les facilitats creditícies van afavorir el mercat immobiliari i la venta de béns de consum (automòbils, electrodomèstics, etc.) que van proliferar gràcies a la reconversió de les indústries de guerra.

Una part important de l’èxit econòmic dels Estats Units en els trenta gloriosos va ser deguda a l’esforç en innovació científica i tècnica. Les innovacions, a més, van tendir a difondre’s cada vegada amb més rapidesa. De la mateixa manera, la millora de les tècniques publicitàries va ajudar a l’increment del consum. A més, gràcies a les continuades inversions dels governs, la població va poder mantenir la seva capacitat adquisitiva.

En els anys seixanta, la política econòmica dels governs demòcrates de Kennedy i Johnson va orientar-se cap a l’augment del creixement i la millora de la protecció social en el marc d’una política keynesiana. Aquest període va comportar una gran expansió fins arribar a taxes de creixement anual properes al 7%. El nivell de vida dels ciutadans nord-americans va millorar fins a límits insospitables pocs anys abans. Van ser els anys en els quals l’American Way of Live va viure el seu màxim esplendor.

historiaeconomiaestadosunidos.jpg

Ara bé, en la dècada dels setanta, i en el context de la crisi econòmica mundial derivada de la crisi del petroli de 1973, l’economia nord-americana va començar a presentar símptomes d’esgotament. L’augment de les importacions va deteriorar la balança comercial, i el dèficit públic va disparar-se com a conseqüència de la despesa militar provocada per la cursa armamentística i els conflictes de la Guerra Freda. Això, sumat als problemes financers (excés de crèdit, descens de les borses, etc.) va obligar al president Nixon a devaluar el dòlar.

Amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en els anys vuitanta la situació econòmica va millorar, almenys en teoria. La política neoliberal instaurada per Reagan va permetre un creixement important, però sobre una base inestable: la negació del keynesianisme. La disminució de la despesa pública i dels impostos aplicada pels neoliberals es basava en la hipòtesi que si la ciutadania pagava menys impostos això comportaria un increment del seu poder adquisitiu que reactivaria l’economia.

D’aquesta manera, la reducció d’impostos i l’aprimament de l’Estat, units a l’increment del pressupost militar, van derivar en un nou cicle expansiu de l’economia nord-americana, però també van agreujar el dèficit públic. A més, per a compensar la manca d’ingressos estatals, les prestacions socials van veure’s reduïdes, fet que va perjudicar les capes més pobres de la societat. A més, les diferències en els ingressos entre les diferents classes socials van anar accentuant-se en perjudici dels sectors més fràgils. S’havia iniciat una etapa econòmica expansiva, però a la vegada s’havien introduït les bases per a la següent crisi financera del capitalisme, que esclataria el 2008.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució política i lideratge del món capitalista

dissabte, 7/01/2012

La Segona Guerra Mundial va comportar la consolidació de l’hegemonia nord-americana sobre el món capitalista occidental. En aquest sentit, el predomini i lideratge dels Estats Units descansava sobre tres grans pilars: econòmic, polític i militar.

a. La superioritat tecnològica i econòmica: en la postguerra els EUA disposaven de dos terços de les reserves d’or mundials i concentraven gairebé el 50% de la riquesa del planeta. L’abandonament del proteccionisme va possibilitar que els productes nord-americans inundessin els mercats internacionals; es va produir una elevada inversió en investigació i desenvolupament que va permetre un alt nivell d’innovació i desenvolupament industrial; i van aparèixer grans empreses multinacionals que van estendre’s pel món capitalista.

b. El prestigi polític: la intervenció decisiva en la Segona Guerra Mundial possibilitant la derrota del nazisme i el feixisme havia convertit els EUA en el líder de les potències democràtiques.

c. La potència militar: l’arsenal nord-americà era superior a tots els existents, a més de disposar en exclusiva, fins el 1949, d’armament nuclear.

L’actuació dels Estats Units en el context de la Guerra Freda va centrar-se en dos objectius primordials: mantenir la seva supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista. D’aquesta manera, la creixent bipolaritat política articulada al voltant dels EUA i la URSS va afavorir el lideratge nord-americà ja que la tensió existent impedia l’aparició de qualsevol poder alternatiu.

Conscients que el millorament de l’economia a Europa seria l’arma més eficaç per aturar el progrés del comunisme, els Estats Units van desenvolupar una intensa ajuda a Europa mitjançant el Pla Marshall (1947) i també van fomentar la creació d’una xarxa d’aliances, de pactes i de bases militars (OTAN) amb l’objectiu d’aïllar la URSS i refermar el seu lideratge. Així, ni tan sols el fet que països com França i Gran Bretanya desenvolupessin armament nuclear va posar en qüestió el lideratge dels Estats Units.

En el pla polític, els dos grans partits del país, els demòcrates i els republicans, van anar rellevant-se en el poder. Els demòcrates, més partidaris de l’intervencionisme estatal i de promoure lleis socials, van ostentar la presidència en els primers anys de postguerra a través del mandat de Harry S. Truman (1945-1953). Durant el mandat demòcrata, els EUA van abandonar definitivament la seva política aïllacionista per passar a exercir el lideratge capitalista a nivell mundial en el context de la lluita contra el comunisme. Els eixos de la seva política van ser la contenció del comunisme i evitar que països com Grècia o Turquia s’introduïssin en l’òrbita soviètica.

Harry Truman.jpg

Harry S. Truman

El 1953, però, els republicans van accedir al poder i van protagonitzar un gir polític conservador i profundament anticomunista. Així, la presidència de Dwight D. Eisenhower (1953-1961) va representar un gir en la política exterior: s’iniciava una política exterior agressiva ja que va frenar el creixement dels pressupostos militars, però va ampliar l’àrea d’interès estratègic dels EUA a l’Àsia i l’Orient Mitjà a través de les aliances militars. Igualment, és en aquest període quan es generalitzen les intervencions dels serveis secrets (CIA) i de l’espionatge per controlar governs sospitosos. Aquestes polítiques van anar acompanyades d’un augment dels interessos econòmics en els territoris d’influència i de l’expansió de les multinacionals nord-americanes.

Dwight_D._Eisenhower.jpg

Dwight D. Eisenhower

A partir dels anys seixanta, la superioritat dels Estats Units al món occidental va començar a erosionar-se. En aquest sentit, cal tenir en compte la recuperació d’Europa i del Japó després de la llarga reconstrucció de postguerra esdevenint competència econòmica; l’existència d’un ampli sector de pobres i marginats i els conflictes derivats de la discriminació racial en l’interior del país; i l’augment del temor a un atac soviètic en territori nord-americà. I serien els demòcrates els encarregats de fer front a aquesta situació.

És en aquest context quan el demòcrata John F. Kennedy (1961-1963) arriba a la presidència dels Estats Units. El seu programa de govern pretenia retornar els EUA al dinamisme de postguerra i recuperar la confiança de la població tot rellançant l’economia i la tecnologia (són els anys de la cursa espacial) a la vegada que s’enfrontaven els reptes d’acabar amb les desigualtats socials i racials. En el pla exterior, Kennedy va optar pel que s’anomena com a “resposta flexible” en funció de les “agressions” soviètiques.

John_F._Kennedy.jpg

John F. Kennedy

L’assassinat de Kennedy, el 1963, va ser un cop dur pel país i per les expectatives dels demòcrates, però el seu successor Lyndon B. Johnson (1963-1969) va mantenir el poder. Durant la dècada demòcrata, l’intervencionisme nord-americà va mantenir-se amb tota la seva força. Els eixos de la política exterior van combinar l’intervencionisme militar (conflictes a Àsia com la Guerra de Vietnam) amb l’ajuda econòmica (especialment a Iberoamèrica) a més de potenciar la cursa d’armaments amb la URSS a la conquesta de la consolidació de la superioritat estratègica.

Lyndon_Johnson.jpg

Lyndon B. Johnson

Va ser amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en la figura del president Richard Nixon (1969-1974) quan va produir-se un cert replegament nord-americà en el context de la coexistència pacífica i com a conseqüència de la derrota humiliant al Vietnam. Començava el temps de la distensió. Tanmateix, el suport a les dictadures iberoamericanes va ser un element que va definir el mandat de Nixon, política exemplificada en el suport al cop d’Estat de Pinochet a Xile, el recolzament a les dictadures militars argentines o el suport a Somoza a Nicaragua.

Richard_Nixon.jpg

Richard Nixon

Ara bé, la tomba política de Nixon va ser la política interna i l’esclat de l’escàndol Watergate que va obligar el president a dimitir l’agost de 1974, un fet sense precedents en la història nord-americana. El va substituir el seu vicepresident Gerald Ford (1974-1977), practicant una política marcadament continuista.

Gerald_Ford.jpg

Gerald Ford

Amb l’interludi demòcrata de Jimmy Carter (1977-1981) els Estats Units van aprofundir en la política de la distensió. Carter, en nom d’una nova moral pública, va retirar el suport als dictadors iberoamericans, però la realitat és que els EUA van practicar una política exterior erràtica en aquest període. Carter va inaugurar l’anomenada “responsabilitat compartida” segons la qual Europa havia d’implicar-se en la factura de la Guerra Freda a la vegada que s’iniciaven projectes de desarmament. Tanmateix, el govern de Carter va veure’s sacsejat per la reacció integrista a l’Iran, la revolució sandinista i l’expansió soviètica a l’Àfrica i l’Afganistan.

Jimmy Carter.jpg

Jimmy Carter

L’arribada a la presidència del republicà Ronald Reagan (1981-1989) va significar un gir en la política exterior que va comportar la fi de la distensió. Així, Reagan va iniciar un rearmament que perseguia la recuperació de l’hegemonia mundial dels Estats Units i el reforçament del seu lideratge en bloc capitalista occidental. Tot i això, després d’un primer mandat agressiu, les relacions amb la URSS van desglaçar-se gràcies a la política de Gorbatxov i la marcada decadència del gegant soviètic. Ara bé, amb la caiguda de la URSS no trigarien a aparèixer nous enemics, ja fossin reals o ficticis, que qüestionaven el poder nord-americà i justificaven la política exterior i militar del “guardià” del món civilitzat: l’Iran dels aiatol·làs, la Cuba de Fidel Castro, els sandinistes de Nicaragua o la Líbia de Gaddafi.

President_Reagan_1981.jpg

Ronald Reagan

Evolució política del règim franquista: nacionalcatolicisme i primers intents d’obertura (1947-1959)

dimecres, 14/12/2011

L’aïllament internacional del franquisme va trencar-se amb l’esclat de la Guerra Freda ja que els Estats Units van considerar que una Espanya profundament anticomunista podia ser un aliat vàlid. Així, l’Estat nacionalcatòlic va passar a ser reconegut internacionalment i va iniciar els primers intents d’obertura econòmica.

Reconeixement internacional i predomini nacionalcatòlic (1947-1953). La configuració de dos blocs polítics antagònics articulats al voltant dels Estats Units i la URSS i l’esclat de la Guerra Freda van alterar el context internacional de la postguerra mundial de forma significativa. Ara els EUA i els països occidentals estarien més interessats en la recerca d’aliats en la seva lluita contra el comunisme que en perseguir els règims supervivents del feixisme. D’aquesta manera, la conjuntura internacional va permetre al franquisme trobar un punt per aproximar-se al bloc occidental sense necessitat de democratitzar el seu sistema polític.

francisco-franco.jpg

Francisco Franco

Així, si bé les condemnes verbals cap al règim franquista van ser un element constant en els discursos dels dirigents democràtics, l’acceptació internacional del règim va anar produint-se lentament. Un primer exemple va produir-se el 1947, quan els Estats Units van negar-se a la imposició de noves sancions a Espanya i van pressionar l’ONU per no ratificar la seva condemna. Posteriorment, el 1950, una nova resolució va revocar l’acord per a la retirada dels ambaixadors a Espanya.

Condicionat pel context internacional, el 1951, Franco va procedir a una nova remodelació del govern per facilitar l’apropament del franquisme a les potències internacionals i aconseguir algun èxit en política exterior. Amb la configuració del nou gabinet, el franquisme refermava els passos iniciats en la postguerra mundial per donar pas al predomini del nacionalcatolicisme, és a dir, els falangistes passaven a un segon terme per impulsar figures allunyades de la ideologia totalitària. D’aquesta manera, Joaquín Ruiz Jiménez va passar a ocupar el Ministeri d’Educació i Luis Carrero Blanco, conegut com “l’eminència gris del règim”, va ser nomenat subsecretari de la presidència.

Amb el vernís del catolicisme i l’anticomunisme per bandera, el 1953, Franco va aconseguir el reconeixement internacional del règim. El Vaticà va reconèixer l’Espanya franquista gràcies a la signatura del nou Concordat amb la Santa Seu, fet que suposava el restabliment explícit de la confessionalitat de l’Estat i la consolidació de l’estatus de privilegi per a l’església catòlica.

pio xii 2.jpg

Pius XII

Aquell mateix any es signarien els acords de cooperació amb els Estats Units. Aquesta aliança dels EUA amb l’Espanya de Franco incloïa aspectes de caràcter defensiu i econòmic. Així, els dos països van comprometre’s a l’ajuda mútua en cas de conflicte i els nord-americans van poder establir un seguit d’instal·lacions militars en territori espanyol: les bases de Torrejón, Morón, Rota i Saragossa. A canvi, Espanya rebria material bèl·lic per modernitzar les seves forces armades i ajuda econòmica i tècnica, el que va suposar una inversió de 465 milions de dòlars en quatre anys. A més, el reconeixement del franquisme per part dels EUA va suposar un primer pas per a normalitzar les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països que integraven el bloc occidental que culminarien amb la incorporació de l’Estat a l’ONU el 1955.

1959-eisenhower-franco.jpg

Franco i Eisenhower, el 1959

Els primers intents d’obertura (1953-1959). Arribats a mitjans dels anys cinquanta, si bé l’admissió d’Espanya en el context internacional va suposar un alleujament per a la supervivència del franquisme, la majoria dels problemes interiors que patia el país seguien sense resoldre’s. La situació econòmica d’Espanya en els anys cinquanta encara era força delicada: els nivells de producció augmentaven molt lentament i el nivell de vida era substancialment inferior al dels altres països europeus. El racionament, la fam, les restriccions elèctriques i l’atur en la indústria seguien marcant la vida quotidiana de la població.

Carrero Blanco.jpg

Luis Carrero Blanco

Així, tot i les ajudes rebudes per part del govern dels Estats Units, la crisi interna no va alleugerir-se. Al contrari, és en aquest moment quan s’evidencien els primers símptomes de descontentament com a conseqüència de la carestia de productes bàsics i la fam. Per exemple, entre 1956 i 1958, va produir-se una onada de protestes obreres en algunes ciutats espanyoles, i a la universitat van començar a articular-se els primers moviments d’oposició amb una certa entitat.

Aquesta situació va comportar que en el si del règim augmentés la pressió dels que defensaven la necessitat d’introduir un canvi profund en l’orientació econòmica del país. Aquest sector havia pres consciència de la necessitat de posar punt final a l’autarquia per donar pas a una reorientació que introduís la liberalització econòmica i iniciar l’obertura comercial a l’exterior. De no emprendre una reforma profunda de l’economia, l’Estat s’encaminava cap a la fallida.

La combinació de la crisi econòmica, l’augment de la protesta social i la nova situació internacional del règim van conduir Franco a realitzar una nova remodelació de l’executiu per enfrontar-se al nou context del país. D’aquesta manera, el 1957, a proposta de Carrero Blanco, van entrar al govern una sèrie de ministres com Navarro Rubio i Ullastres, els anomenats tecnòcrates, procedents de l’Opus Dei, i que ocuparien els llocs decisius en la direcció econòmica del país.

Una nova generació de polítics, la majoria dels quals no havien participat directament en la Guerra Civil, serien els protagonistes de la nova etapa que iniciava el franquisme. El crac financer i la introducció dels tecnòcrates en el govern va forçar l’inici de la negociació amb els organismes econòmics internacionals que culminaria amb el Pla d’Estabilització de 1959, el qual, si bé inicialment va ser traumàtic al comportar el tancament d’empreses, un augment de l’atur i la disminució del poder adquisitiu de la població, tot potenciant l’emigració a l’exterior, donaria pas al creixement econòmic dels anys seixanta.