Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra dels Segadors’

Guerra i separació (2): Catalunya sota la monarquia francesa durant la Guerra dels Segadors

dilluns, 9/07/2012

El febrer de 1641 s’iniciava una etapa de domini francès sobre Catalunya, que a la vegada veia com desapareixia la principal figura de la revolta i separació del Principat: el 28 de febrer moria Pau Claris. En poc temps, l’idíl·lica aliança amb França donaria pas a una nova realitat en la qual el Principat passaria a convertir-se en una simple colònia francesa, política i econòmicament. Era igual la Monarquia Hispànica que França, les dinàmiques i la lògica de l’Estat modern s’imposaven als privilegis de l’oligarquia.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

LouisXIV-child.jpg

Lluís XIV

La nova Diputació del General va tancar les negociacions per a ratificar l’aliança de Catalunya amb França. Així, el 19 de setembre de 1641, el rei Lluïs XIII va signar a la Péronne un pacte que preservava formalment l’ordenament institucional i legislatiu català i que incloïa algunes reformes com l’abolició dels quints dels impostos municipals, la limitació de la jurisdicció de la Inquisició o la regulació dels allotjaments. Tanmateix, la dependència militar catalana respecte de França limitaria la vigència del pacte francocatalà.

Entre 1641 i 1652, Catalunya va estar sota les ordres de vuit lloctinents diferents, cap d’ells català. Tot i això, en la pràctica, foren tres les persones que realment van succeir-se en el poder francès sobre el Principat: Bernard Du Plessis de Besançon (1640-1641), artífex dels primers pactes amb França i ànima de la resistència catalana a la Batalla de Montjuïc; René de Voyer d’Argenson (1641-1643), intendent encarregat de la institucionalització del poder francès a Catalunya; i Pèire de Marca (1644-1652), visitador que dirigiria la repressió contra els dissidents del poder francès.

Marca,_Pierre_de.jpg

Pèire de Marca

Si bé en l’àmbit oficial i protocol·lari les relacions de les institucions catalanes amb la monarquia francesa oferien una aparença idíl·lica i alguns èxits militars van aixecar adhesions a la nova etapa política, la realitat és que aviat començaria a qüestionar-se la fermesa de l’aliança política amb els Borbons francesos, especialment des de l’entronització de Lluís XIV com a nou rei de França.

En aquest sentit, la caiguda del comte-duc d’Olivares com a privat de Felip IV, l’assignació a Catalunya d’un paper cada cop més marginal i secundari en la política francesa, els problemes interns derivats de l’allotjament de les tropes franceses, la introducció de la competència comercial francesa, les creixents tensions entre l’administració francesa i les institucions catalanes, les repetides vulneracions de lleis i constitucions, i l’arribada de les primeres derrotes militars, van fragmentar la classe dirigent catalana.

Milkau_Kardinal_Jules_Mazarin_in_seiner_Bibliothek_252-2.jpg

Cardenal Mazzarino

D’aquesta manera, el procés revolucionari i la ruptura amb la Monarquia Hispànica de Felip IV per integrar Catalunya en la monarquia francesa van derivar en una creixent divisió social interna. Així, una part de la classe dirigent va prendre partit contra França. Bona part dels desafectes a la causa francesa van acabar fugint o sent desterrats del país per part de les autoritats borbòniques. Per tant, la inestabilitat i la permanent conflictivitat naixia entre els mateixos dirigents catalans.

D’altra banda, en el plànol militar, després de la derrota de Montjuïc, la Monarquia Hispànica només controlava el Rosselló, Roses, Tortosa i Tarragona. S’iniciava un conflicte fronterer. El primer front de batalla va ser Lleida, fins que el 1644 les tropes castellanes van ocupar-la definitivament. El següent espai de conflicte bèl·lic va ser Tortosa, caiguda en mans dels exèrcits de Felip IV el 1650. I l’ofensiva final de l’exèrcit hispànic es centraria en el setge a Barcelona entre 1650 i 1652. És a dir, Catalunya esdevenia un nou front de guerra dins del conflicte general europeu de la Guerra dels Trenta Anys.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Els anys finals del domini francès sobre Catalunya van caracteritzar-se per la inestabilitat política propiciada per l’esclat de la crisi de la Fronda (1648-1653) que va patir la monarquia de Lluís XIV. Així, la crisi política i social que havia esclatat a França va acabar de desconnectar Catalunya de la cort de París. En aquest context, la manca de trameses de diners per pagar les tropes i la interinitat permanent en la qual es desenvolupava l’administració francesa van combinar-se amb les creixents manifestacions antifranceses i amb l’ofensiva militar hispànica.

A més, la llarga guerra, els persistents allotjaments, les cremes de collites i la manca de braços al camp van significar un retrocés significatiu de la producció agrària i un creixement de la mortalitat. D’aquesta manera, els aliments van començar a escassejar i el malson de la fam va convertir-se en una realitat. I a la guerra i la fam encara es sumaria l’epidèmia de pesta de 1650-1652.

Juan_Jose_de_Austria.jpg

Joan Josep d’Àustria

D’altra banda, després de la Pau de Westfàlia de 1648, la recuperació de Catalunya va convertir-se en l’objectiu primordial de la monarquia de Felip IV. I aprofitant-se de la feblesa francesa, els exèrcits hispànics van anar reconquerint implacablement el país. L’agost de 1651 s’iniciava el setge i bloqueig de Barcelona, una llarga batalla de supervivència que els catalans tenien perduda abans de començar. Així, l’11 d’octubre de 1652, Barcelona capitularia davant les tropes de Joan Josep d’Àustria, qui concediria un perdó general del qual s’exceptuaven els dirigents polítics més significatius de la revolta i separació. D’aquesta manera, la major part de Catalunya retornava a l’obediència de la Monarquia Hispànica dels Àustries.

Guerra i separació (1): la República Catalana de 1641

divendres, 6/07/2012

A mitjans de 1640 les relacions entre les institucions catalanes i la Monarquia Hispànica havien arribat a un punt extremadament crític. Finalment, les disputes polítiques, fiscals, jurídiques i ideològiques que s’arrossegaven des de finals del segle XVI van derivar en una fase de confrontació oberta. Així, amb l’elecció de Pau Claris i Francesc de Tamarit com a diputats, dos homes arrelats amb fermesa a les tradicions catalanes, el conflicte semblava inevitable.

Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del privat de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, havia suposat un desastre per a Catalunya. Els greuges es concretaven en: la guerra amb França, el problema de l’allotjament de les tropes, la introducció de noves càrregues fiscals, prejudicis en el món del comerç i la continuada vulneració de les lleis i constitucions catalanes.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris i Casademunt

Per la seva banda, la Monarquia Hispànica també acumulava greuges contra les institucions catalanes: l’alliberament de Francesc de Tamarit, la mort del virrei i comte de Santa Coloma, la persecució dels funcionaris reials durant el Corpus de Sang, els atacs populars a les tropes reials… Però la Monarquia es mostrava especialment alarmada per la creixent rumorologia que indicava l’inici de negociacions entre França i Catalunya.

Durant els mesos de juny i juliol de 1640, les institucions catalanes, mitjançant memorials, cartes i ambaixades, van demanar reiteradament a Felip IV i Olivares la sortida de les tropes reials de les terres del Principat com a solució per a pacificar el territori. La resposta dels ministres, però, va ser sempre negativa sota la justificació del perill d’una invasió militar francesa i la incapacitat de la Generalitat i el Consell de Cent per a mantenir l’ordre públic a Barcelona i Catalunya.

Felipe IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, Olivares havia comès un greu error polític i estratègic. La doble i simultània pressió sobre les classes dirigents catalanes mitjançant la detenció dels seus representants és sumava a la pressió sobre les classes populars pageses a través de les lleves, els impostos i els allotjaments va desembocar en un rebuig comú a la política reial. D’aquesta manera, amplis sectors de la societat catalana, urbana i rural, convergien en el rebuig a la monarquia de Felip IV i la política del seu privat.

En aquest context, el 12 d’agost de 1640, Felip IV va donar l’ordre que l’exèrcit reial envaís Catalunya amb l’objectiu d’aturar les “alteraciones” i concloure les corts de 1626-1632.

Retrato_ecuestre_del_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Velázquez.jpg

Comte-duc d'Olivares

Davant de les notícies arribades des de la cort, el 15 d’agost, Pau Claris va reactivar les negociacions que des del maig les institucions catalanes mantenien amb la França de Lluís XIII i el cardenal Richelieu. Resultava imprescindible trobar un aliat davant de la imminent invasió del Principat. Pels pactes de Ceret del 24 de setembre l’oligarquia catalana i la monarquia francesa arribarien a un primer compromís: l’ajut militar de França concretat en 6.000 infants i 2.000 cavalls pagats per la Generalitat.

El 27 d’agost, Pau Claris va reunir la junta particular dels braços residents a Barcelona, la qual va realitzar una convocatòria de braços generals per “tornar a establir la justícia y donar remey de l’estat de la província”. D’aquesta manera, la Junta General de Braços, inaugurada el 10 de setembre, es convertiria en el poder revolucionari dissident que legitimaria i organitzaria la resistència contra els exèrcits enviats per la Monarquia Hispànica. En ella participaven els representants de la ciutat de Barcelona, la Diputació i les autoritats de localitats amb pes específic a les corts. Com a principal mesura, la Junta creava una junta de guerra i una altra d’hisenda, les quals haurien de ser les encarregades de mobilitzar els homes i els recursos econòmics per a la guerra imminent.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

És a dir, la Junta de Braços va legitimar políticament el trencament amb la Monarquia Hispànica de Felip IV, va organitzar la resistència en els seus aspectes militars fiscals i judicials, i va legitimar la política exterior d’aliances militars.

Tanmateix, els plans militars d’Olivares van seguir endavant. El temps de la política donava pas al temps de la guerra. Així, el novembre, un exèrcit de més de 30.000 homes encapçalat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez, cap militar i nou virrei de Catalunya, penetrava a Catalunya per les terres de l’Ebre. Des de la seva base de Tortosa, el nou virrei demanava la total subjecció dels vassalls catalans i acusava la Diputació del General i la Junta de Braços de “diferentes crímenes de Lessa Magestad y de expresa rebelión maquinando […] contra la prosperidad de la Corona”, a la vegada que amenaçava les localitats que col·laboressin amb els rebels a perdre “todos sus fueros, usages, privilegios y sus rentas”.

Philippe de Campaigne Richelieu.jpg

Cardenal Richelieu

L’entrada a sang i foc de l’exèrcit castellà en el Principat empenyia definitivament l’oligarquia catalana a l’aliança amb França. I és que davant de l’exèrcit reial, els catalans oferien 8.000 infants i 500 genets a l’espera d’un ajut francès que no s’acabava de complir. En conseqüència, en els primers moments, la invasió castellana va resultar gairebé una passejada triomfal que va portar l’exèrcit reial a les portes de Barcelona.

Sense cap altra alternativa, el 16 de gener de 1641 Catalunya es convertiria en república sota la protecció francesa. Ara bé, l’astúcia política del cardenal Richelieu i els seus agents diplomàtics deixava les autoritats catalanes en una posició total de dependència respecte de França. És a dir, el relat d’una Diputació del General convertida en república independent és més una ficció literària que una realitat política. França era l’única sortida possible per evitar que els exèrcits castellans arrasessin el Principat.

Batalla_de_Montjuïc_de_1641.jpg

La Batalla de Montjuïc de 26 de gener de 1641

D’aquesta manera, el 23 de gener, sota l’amenaça militar de l’exèrcit filipista que es trobava a punt d’assaltar Barcelona i davant la pressió política francesa, el braços van haver de jurar fidelitat a Lluís XIII, esdevingut nou comte de Barcelona “com en temps de Carlemany”. Certificada l’aliança francocatalana, el 26 de gener es produïa la Batalla de Montjuïc. L’atac desordenat de les tropes castellanes dirigides pel marquès de los Vélez va propiciar la victòria dels defensors francocatalans de Barcelona, els quals van obligar les tropes hispàniques a retirar-se fins a Tarragona. Ara sí, s’iniciava una breu etapa de separació entre Catalunya i la Monarquia Hispànica.

El Corpus de Sang

dimecres, 4/07/2012

En l’època moderna, el dia del Corpus representava una de les principals fites religioses i litúrgiques de qualsevol ciutat catòlica. En el cas de Barcelona, a més, era el dia en el qual els segadors, pagesos temporers dels voltants, contractaven la feina per a la temporada de sega dels camps del pla de la ciutat que s’iniciava en els dies següents. El 1640, però, l’agitació social contra l’allotjament de les tropes reials, els terços,  a causa de la guerra amb França incrementava el perill d’un aldarull. La indecisió del virrei i dels consellers va fer que les portes de la ciutat s’obrissin seguint la tradició. Es buscava transmetre una sensació de normalitat. Tanmateix, aviat es veuria que aquesta decisió havia estat un error majúscul.

D’aquesta manera, el 7 de juny, dia del Corpus, uns cinc-cents segadors, amb rebels mesclats entre ells, entraven a Barcelona. Cap a les vuit del matí, tres segadors van protagonitzar un primer aldarull al carrer Ample. Va ser un incident fortuït en el qual aquests segadors van barallar-se amb uns velluters, un dels quals va deixar ferit un segador. A més, els rumors indicaven que un dels velluters era criat d’un dels agutzils de la ciutat. En conèixer-se l’incident, uns tres-cents segadors que s’estaven a la Plaça del Carme van dirigir-se al Pla de Sant Francesc, davant del palau del virrei Dalmau de Queralt, el comte de Santa Coloma, per protestar. S’havia iniciat l’avalot.

De la protesta va passar-se al tiroteig amb els ocupants del palau i els segadors van radicalitzar-se fins al punt d’intentar cremar l’edifici. Malgrat els esforços dels consellers i els diputats, del bisbe de Barcelona i dels de Vic i d’Urgell l’avalot va estendre’s. Només la presència dels membres de la milícia urbana, fortament armats, va aturar l’assalt.

Corpusdesang.jpg

A continuació, les autoritats van intentar treure els amotinats de la ciutat, però els segadors van canviar el seu objectiu i van dirigir la seva ira contra els funcionaris reials, saquejant i cremant les cases dels membres de l’Audiència i del lloctinent del mestre racional, a la vegada que assaltaven les presons amb els crits de “Visca la terra!”, “Muiren los traïdors!”, “Muira el mal govern!”, però també de “Visca lo Rei!”.

Alleugerida la pressió contra el seu palau, el virrei Santa Coloma va marxar cap al baluard de Santa Eulàlia amb l’objectiu de refugiar-se en una galera genovesa que l’esperava. Però va canviar d’opinió en el darrer moment: no va embarcar-se i va optar per restar a la ciutat refugiat a les drassanes.

Mentrestant, l’avalot continuava. Els segadors van assaltar el palau de García Toledo, el marquès de Villafranca, general de les galeres del rei. En el tiroteig, el conseller terç Josep Massana, qui intentava calmar els ànims, va caure del seu cavall. Ràpidament va estendre’s la falsa notícia que el conseller terç havia mort i la revolta va generalitzar-se. Els menestrals i els veïns del barri de la Ribera, que fins aquell moment s’havien mantingut expectants, van sumar-se decididament al motí.

gravat-1.JPG

Unes 2.500 persones van assaltar les drassanes i els defensors que van sobreviure a l’atac no van tenir més opció que fugir cap a Montjuïc. El virrei Santa Coloma va aconseguir fugir, però un grup d’avalotadors va trobar-lo a prop de l’ermita de Sant Bertran i va assassinar-lo d’una ganivetada.

La revolta s’estenia ràpidament. Tanmateix, el que inicialment eren atemptats contra els béns dels funcionaris reials aviat es convertirien en accions de pillatge indiscriminat. L’alçament ja no es dirigia únicament contra els soldats i els funcionaris reials, sinó també contra la propietat senyorial. A més, els habitants de la ciutat, activament o passivament, van solidaritzar-se amb els rebels.

Les autoritats de la ciutat van intentar fer fora els revoltats, però tots els intents van fracassar. Cap autoritat de l’administració reial tenia poder sobre els revoltats. D’aquesta manera, els segadors van dominar la ciutat fins el dia 11. Finalment, la columna d’avalotats va marxar de la ciutat sota el comandament del conseller en cap de Barcelona, el qual va aconseguir conduir els segadors cap a Sant Andreu de Palomar. Mentrestant, a Barcelona es produïa una demostració de força de centenars d’homes armats, comandats pel diputat militar, el veguer i el conseller terç, encarregats de restablir l’ordre a la ciutat comtal.

Pau Claris

dimarts, 3/07/2012

Màxim dirigent de la revolta catalana contra l’intervencionisme uniformista de la Monarquia Hispànica de Felip IV? L’home que va proclamar la República Catalana i va pagar-ho amb la seva vida esdevenint un màrtir oblidat de la historiografia? Un polític gris i mediocre amb l’únic mèrit de posar Catalunya sota el domini de la monarquia francesa de Lluís XIII? Pau Claris és un poliedre de la història, un personatge polèmic i en part contradictori, una figura pròpia de la Catalunya del seu temps.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris i Casademunt

Pau Claris i Casademunt va néixer a Barcelona, l’1 de gener de 1586, dins d’una família de juristes originària de Berga i vinculada a la baixa noblesa i a la burgesia barcelonina, una família de l’oligarquia catalana amb una llarga llista de topades amb els virreis. Doctorat en ambdós drets, canònic i civil, va ser nomenat canonge d’Urgell el 1612, i des d’aquest càrrec va començar a participar en la vida política del Principat esdevenint defensor dels privilegis eclesiàstics.

Síndic eclesiàstic en les corts de Barcelona de 1626-1632, en les quals va oposar-se a les pretensions de la monarquia de Felip IV i Olivares. D’aquesta manera, Claris va presentar una actitud d’intransigència davant el projecte de la Unión de Armas i, sobretot, al cobrament dels delmes sobre els eclesiàstics. El 1634 va protagonitzar, amb d’altres membres de l’estament eclesiàstic, uns greus disturbis a Vic quan els delegats reials van pretendre cobrar aquest tribut. Igualment, va participar en els posteriors incidents armats Girona i la Seu d’Urgell (1634-1636) i va encapçalar l’oposició al nou bisbe de la Seu, Pau Duran, un reialista fervent que va intentar d’imposar per la força el cobrament dels delmes.

pau claris.JPG

Pau Claris i Casademunt

El juliol de 1638, davant l’agreujament de la situació política, va ser elegit diputat de la Generalitat, juntament amb Francesc de Tamarit i Josep Miquel Quintana, per al trienni 1638-1641. En començar el seu mandat va aconseguir establir un acord d’actuació amb el Consell de Cent barceloní. Les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat, les lleves i els allotjaments dels terços del rei posteriors a la campanya de Salses van enfrontar-lo directament amb el virrei, el comte de Santa Coloma, qui va intentar empresonar-lo per la seva intervenció en els aldarulls contra els soldats, però Claris no va poder ser condemnat per manca de proves.

El buit de poder posterior al Corpus de Sang del 7 de juny de 1640 i la decisió del comte-duc d’Olivares d’envair Catalunya van situar-lo al capdavant de la resistència catalana a la monarquia. Era la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte-duc d’Olivares. Com a president de la Generalitat, Pau Claris va ser el responsable de l’aliança militar amb França. Les converses amb el govern de Lluís XIII, iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana, acabarien amb la firma a Barcelona, el 12 de desembre de 1640, d’un pacte d’ajuda militar.

Igualment, Claris va ser el responsable de la convocatòria de la Junta de Braços que proclamaria la República Catalana el 16 de gener de 1641 i, davant l’imminent perill de setge de la ciutat de Barcelona per l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, de la posterior acceptació de la sobirania de Lluís XIII sobre Catalunya “com en temps de Carlemany”, investint el rei francès com a nou comte de Barcelona amb el pacte d’observar les constitucions catalanes. Es consumava la separació de la Monarquia Hispànica, no la independència. Catalunya s’integrava en el regne de França.

Pau Claris va morir sobtadament el 27 de febrer de 1641, al cap d’un mes de la victòria franco-catalana en la Batalla de Montjuïc. Sembla ser que feia al menys un any que presentava problemes de salut, però la sospita d’un assassinat per enverinament per part d’espies castellans va sorgir des del primer moment com pot observar-se en la carta del mariscal francès Baró d’Espenan al cardenal Richelieu. Sembla ser que Claris va ser emmetzinat amb acqua di Napoli, un verí fet amb una mescla d’arsènic i herbes que hauria provocat una terrible agonia del president de la Generalitat mitjançant un intens dolor, fatiga i paràlisis parcials que el deixaren sense parla.

Figura històrica oblidada fins a la Renaixença del segle XIX, el naixement del catalanisme va convertir el personatge en un mite del nacionalisme cultural incorporat amb tots els honors a la història de Catalunya mitjançant les obres de Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Josep Coroleu o Josep Pella i Forgas, entre d’altres. Tanmateix, l’elevació paral·lela de la figura de Rafael de Casanova com a mite del catalanisme associat a un discurs ideològic antifrancès que no encaixava bé en els fets de la Guerra dels Segadors sempre deixarien Pau Claris en un segon pla de l’imaginari català.

Pau Claris i la Revolta Catalana

dijous, 6/10/2011

El juliol de 1638, el canonge Pau Claris (1586-1641) va ser elegit com a diputat eclesiàstic per a constituir la Diputació del General, és a dir, com a president de la Generalitat per al trienni 1638-1641. La seva presidència estaria marcada per l’enfrontament amb la monarquia com a conseqüència del saqueig de Palafrugell (1638) pels terços reials i per les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat. Aquesta crisi s’intensificaria, a la primavera del 1639, amb la invasió francesa del Rosselló i la consegüent rendició de Salses, i culminaria amb l’empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit. El jutge del Breu Apostòlic també va obrir un informe sobre Claris, acusat d’intervenció en els aldarulls contra els soldats, però aquest no va poder ser condemnat per manca de proves.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris

La gravetat dels incidents posteriors, que culminarien amb el Corpus de Sang del 7 de juny de 1640, desencadenarien la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del Comte-duc d’Olivares. La imminent invasió castellana de Catalunya va obligar Claris a cercar l’ajuda militar que necessitava el Principat a França: les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana acabarien amb la firma a Barcelona (desembre de 1640) d’un pacte d’ajuda militar i, posteriorment (16 de gener de 1641), amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França.

Aquest és un fragment del discurs de Pau Claris cridant a la resistència dels catalans contra els exèrcits d’ocupació castellans de Felip IV i Olivares:

pau claris.JPGAra us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d’aquestes i d’aquelles paraules […]. Heus ací Catalunya, esclava d’insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres […].

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s’acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres […]. Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest Imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres […].

Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d’aquells famosos homes que, després d’haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d’aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l’imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? […]

Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por […]. No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n’oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregunteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgores, que les ànimes passen d’uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d’ altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi […].

Jo no sóc d’opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contingents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d’un cop la miserable província a d’ altres homes més venturosos.

I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l’acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la vostra humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l’enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d’ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions.

Mori jo! Mori infamement i respiri i visqui l’afligida Catalunya!

Les causes polítiques i socials de la Revolta Catalana de 1640

dijous, 29/09/2011

La guerra contra França, declarada el 1635, va convertir-se en un element de conflicte entre la Monarquia Hispànica i el Principat. L’obertura d’un front bèl·lic en el Rosselló va implicar la participació econòmica i humana de la societat catalana, així com la presència dels exèrcits imperials, els tercios, en terres catalanes. La presència dels tercios va plantejar un problema a causa de les necessitats d’allotjament que van presentar-se en arribar l’hivern. Això suposava que s’havia de mantenir els soldats i, sobretot, patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

Però la presència dels tercios i el seu allotjament van resultar molt més insuportables per a la pagesia catalana a causa dels estímuls que arribaven des de Madrid i la impunitat subsegüent de que gaudien els abusos dels soldats. Per exemple, amb data 8 de març de 1639, Felip IV escrivia al marquès de Torrecusa que “se ha de recordar a toda la gente” l’obligatorietat d’allotjar els soldats “en casas y camas aunque no duerman en ellas los dueños, sin contemporizar con nadie, pues es razón que los de la tierra duerman en una tabla, lo cual se ha de ejecutar aunque no vengan en ello los naturales, supuesto que con el enemigo al frente no es tiempo de admitir réplicas”.

corpus de sang Antoni Estruch.jpg

El Corpus de Sang de 7 de juny de 1640

La tensió va anar en augment i, durant el mes de maig de 1640, van esclatar a les comarques gironines greus aldarulls entre soldats i pagesos, amb el resultat de víctimes mortals, ferits i esglésies espoliades i cremades pels tercios en la seva retirada cap al Rosselló. Era la primera confrontació greu i les conseqüències no es farien esperar.

Com cada any, en arribar el temps de la collita grups de segadors van dirigir-se cap a Barcelona per buscar feina en els camps del pla. Davant l’exaltació dels ànims de la pagesia després dels esdeveniments de maig, el virrei, el comte de Santa Coloma, va extremar les precaucions i, fins i tot, va intentar de prohibir l’entrada dels segadors. La mort d’un d’ells quan era escorcollat per veure si duia armes es convertiria en el catalitzador que donaria pas a la Revolta. El 7 de juny esclatava l’aixecament a Barcelona i aquest va estendre’s ràpidament pel Principat: les cases de les principals autoritats van ser saquejades i incendiades i el virrei va ser assassinat mentre intentava escapar de la sublevació.

Per tant, la revolta va començar com un moviment pagès espontani, amb un marcat caràcter social, provocat pels efectes de la guerra i els allotjaments. També caldria incloure-hi un cert component religiós com a resultat de l’assalt dels tercios a les esglésies gironines. Cal remarcar aquests fets ja que en cap moment la sublevació inicial no va dirigir-se contra el monarca, sinó, com és habitual en l’Antic Règim, contra “los traïdors i lo mal govern”.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, més enllà del fet detonant de la Revolta, les causes profundes de l’alçament pagès del 1640 també estaven en relació amb les noves formes del poder feudal en el camí cap a la instauració de la monarquia absoluta, indispensables per a la monarquia de Felip IV, com per a les altres monarquies europees del segle XVII. És per això que la Revolta Catalana no pot ser interpretada com un fet exclusiu de la Monarquia Hispànica, sinó que cal inscriure-la en el context europeu de les moltes sublevacions que la instauració de l’absolutisme va comportar a Europa.

El nou tipus de poder feudal absolutista exigia el reclutament d’un exèrcit, les lleves de soldats, l’augment de la pressió fiscal, l’allotjament i el manteniment de l’exèrcit, etc. Totes aquestes noves necessitats modificaven profundament les condicions d’explotació de la pagesia catalana. Els pagesos, alçats contra aquesta situació, van començar la resistència defensant les relacions socials tradicionals que eren garantides per les constitucions catalanes, si bé, en el curs de l’alçament, la lluita va passar de ser un moviment de resistència contra les noves formes d’explotació a convertir-se en un moviment revolucionari contra tot el sistema senyorial.

Al costat de la revolta social i també enfront de la nova forma de poder feudal, s’havia desenvolupat en el terreny polític una defensa de la identitat històrico-política de la comunitat nacional catalana amenaçada pel nou poder absolutista. El protagonisme d’aquesta resistència va restar, sobretot, en mans de la petita noblesa, socialment disminuïda i molt amenaçada per la degradació que les transformacions del segle XVI havien provocat sobre les rendes feudals.

pau claris.JPG

Pau Claris

Aquesta petita noblesa, laica i eclesiàstica, era la base dirigent del Principat, enfront de l’alta noblesa, vinculada socialment i políticament amb els interessos de les noves formes del poder feudal. Per a aquesta petita noblesa, la identitat històrica catalana i la defensa de la seva existència social eren una mateixa cosa.

En aquest sentit, representants de la petita noblesa havien aconseguit, el 1638, fer-se amb el control de la Diputació i treure el protagonisme de Barcelona en la direcció política de Catalunya. El 1640 havien aconseguit, a més, de forjar un nucli de suport al canonge Pau Claris al si del consell municipal barceloní. La xarxa de relacions familiars i els vincles de dependència van completar la cohesió política en aquells moments crítics. D’aquesta manera, quan la combinació de la sublevació pagesa, la mort del virrei Santa Coloma i l’absència dels tercios en el Principat va derivar en un buit de poder, aquest seria emplenat per la Generalitat.

Al moviment popular pagès de caràcter social que havia iniciat la Revolta s’hi afegia, d’aquesta manera, el moviment polític que suposava la ruptura amb Felip IV. És a dir, la revolta política va sorgir arran dels esdeveniments del 7 de juny i va superposar-se a la revolta social sota el lideratge de la baixa noblesa i els canonges, els sectors més descontents amb el govern de Felip IV. Si d’altres sectors dominants s’hi van afegir posteriorment segurament va ser per defensar la seva vida i propietats de les ires dels segadors.

En definitiva, va ser la potència del moviment popular la que va forçar el moviment polític a prendre la direcció de la revolta desafiant la mateixa monarquia. La reacció de la cort al desafiament català va ser la intervenció militar per reduir per la força els sublevats, mentre que Pau Claris proclamava una efímera República Catalana (gener de 1641) que donaria pas a la proclamació del monarca francès Lluís XIII com a comte de Barcelona. Arribats a aquest punt, la guerra era inevitable.

Conseqüències polítiques de la revolta catalana de 1640

dissabte, 20/11/2010

El context de la revolta catalana:

La revolta catalana no va ser un fet exclusiu ni dins de la Monarquia Hispànica ni en el conjunt de l’Europa occidental. D’aquesta manera cal inscriure-la en el context de les moltes revoltes que van produir-se durant el segle XVII com a conseqüència de la instauració de les monarquies absolutes, com va ser la Fronda francesa o l’aixecament portuguès.

És per això que la revolta va començar amb un important caràcter social, com un moviment espontani i en part religiós. El Corpus de Sang presenta tots els trets d’un moviment social preindustrial ja que en cap moment la revolta va dirigir-se contra el monarca, sinó contra “los traïdors i lo mal govern”.

La revolta política va ser, per tant, posterior, i va sorgir arran dels esdeveniments del Corpus, superposant-se a la revolta social i encapçalada per la baixa noblesa i els canonges, que eren els sectors més descontents amb el govern de Felip IV i Olivares. Els altres sectors dominants s’hi van afegir després.

El desenllaç de la revolta, però, va ser diferent als que podem observar a la resta d’Europa on les monarquies absolutes van imposar-se, amb la França de Lluís XIV com a exemple paradigmàtic. A Catalunya, en canvi, va tornar-se a la situació inicial, és a dir, al pactisme com a sistema polític. No es pot parlar, tampoc, d’una victòria catalana ja que el país va ser mutilat pel Tractat dels Pirineus.

Conseqüències polítiques a Catalunya:

A la Consulta del Consell d’Aragó del 14 d’octubre de 1652, els consellers de Felip IV van ponderar les alternatives que tenia la Monarquia Hispànica a l’hora de reintegrar el Principat en el seu si després de la capitulació de la ciutat de Barcelona davant el setge militar. Hi havia tres propostes marcades pel context de la guerra que encara es mantenia.

a. Proposta de perdó general i retorn a la situació anterior a 1640. Presentava l’inconvenient de que fos interpretat com un acte de feblesa de la monarquia hispànica.

b. Proposta de càstig i aplicació del Dret de Conquesta. Tenia l’inconvenient de que la guerra encara continuava i un càstig massa dur podria comportar l’esclat d’una nova revolta.

c. Proposta de manteniment del sistema polític i institucional amb reformes que reforcessin l’autoritat reial. Aquesta és la proposta que finalment es portaria a la pràctica mitjançant la reconciliació entre la monarquia i el Principat.

Així, es va promulgar un indult general i la restitució dels béns confiscats als que havien lluitat contra les tropes reials, però el rei es va reservar el control de les llistes dels càrrecs de govern de Barcelona de manera que controlaria els homes que tindrien accés al govern municipal de Barcelona i a la Diputació del General. El procediment electoral per sorteig de la insaculació seria controlat per la monarquia des d’aquest moment, fet que els catalans van valorar negativament. El rei seria qui, en darrera instància, donaria el vistiplau als insaculats que optaven als càrrecs. La monarquia tindria, d’aquesta manera, la possibilitat de crear-se unes fidelitats polítiques després d’haver depurat els insaculats que havien demostrat deslleialtat durant la guerra.

Tanmateix, l’allotjament de les tropes reials a Catalunya va continuar portant problemes. Les despeses que generava el manteniment dels soldats, que es preparaven per reprendre la guerra amb França, les males collites de 1686 i la plaga de llagosta de l’any següent van afavorir l’aixecament de camperols catalans de 1687 contra les contribucions, conegut com la revolta dels barretines, que es perllongaria durant els anys 1688 i 1689.

Conseqüències polítiques als comtats amputats pel Tractat dels Pirineus:

Canvis institucionals i polítics. A partir de 1660, Lluís XIV decretarà la dissolució de les institucions catalanes. França crearà uns òrgans administratius de govern fonamentats en tres figures institucionals que es mantindran fins a la Revolució francesa de 1789:

Governador → És la màxima instància als comtats amb un caràcter militar (Casa de Noailles). Tindrà un caràcter absentista i delegarà en un lloctinent.

Intendent → Serà el comissari del govern. És un càrrec clau en l’administració perquè acumularà el poder als comtats (recaptació d’impostos, organització militar, manteniment de l’ordre pública… etc).

Consell Sobirà → Administració de Justícia.

Canvis en l’aplicació de la llei. Lluís XIV es reservarà la capacitat de reformar o abolir les lleis, el que suposa el final del sistema pactista. La llei del rei estarà per sobre de les constitucions de la terra. No estarà prevista la existència d’una assemblea representativa dels braços.

Implantació d’un nou sistema fiscal. El rei podrà introduir canvis fiscals sense necessitar el consentiment de la província. Les principals figures fiscals seran els impostos directes i els impostos indirectes (comerç i consum).

frontera.jpg

El 1663, la introducció de la Gabella de la Sal provocaria l’esclat de la Revolta dels Angelets (Guerra de la Sal) a la zona del Vallespir i el Conflent. La revolta popular es perllongaria fins el 1670. La revolta va esclatar per les innovacions introduïdes per Lluís XIV en la legislació referida al preu i al comerç de la sal que era un producte bàsic per a l’alimentació, la conservació dels aliments i per la ramaderia. El preu pràcticament va doblar-se i la població era obligada a comprar la sal que monopolitzava el monarca i procedia de França. Això perjudicava als consumidors que havien d’adquirir la sal francesa en perjudici de la xarxa comercial que existia amb el Principat.

A partir de l’establiment de la frontera i d’aquesta legislació, es produirà un auge del contraban perquè a Catalunya es comprava més barat. La revolta acabarà amb la derrota dels revoltats per la superioritat de l’exèrcit francès, però el fenomen del contraban no es podrà eliminar (tabac en el segle XVIII). L’existència de la nova frontera no podrà acabar amb les relacions entre la Catalunya Nord i el Principat. Així, per exemple, les relacions matrimonials entre gent procedent de banda i banda de la frontera seguiran vigents i trobarem propietaris de terra a totes dues bandes perquè els drets senyorials van mantenir-se.

La Guerra dels Segadors: revolta catalana i separació (1640-1659)

divendres, 19/11/2010

Causes. La revolta catalana de 1640 va tenir un doble component: social i polític. Així, en primer lloc, va ser una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de pobresa en la qual es trobaven. A més, en segon lloc, va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del Comte-duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les constitucions castellanes.

Felipe IV.jpg

Felip IV

Davant els nuls resultats de les Corts de 1626-32 en qual Olivares va buscar d’imposar la Unió d’Armes a Catalunya que hagués suposat l’aportació de 6.000 soldats catalans a l’exèrcit reial, la lloctinència va convertir-se en el peó de la corona per aconseguir els seus propòsits. D’aquesta manera, les ires reials van dirigir-se contra el Consell de Cent i la Generalitat.

Primer, el virrei va instar a la ciutat de Barcelona a retre comptes del 1599 al 1633 amb l’objectiu de que pagués els quints. Davant la resistència a pagar els quints, quatre consellers van ser empresonats entre 1634 i 1635. D’altra banda, la segona línia de l’ofensiva reial va dirigir-se contra la Diputació del General i les seves finances. La lloctinència pretenia envair la jurisdicció de la Generalitat al·legant que hi havia corrupció.

Finalment, l’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser la presència de tropes en el territori català amb els allotjaments conseqüents i els abusos que aquests comportaven per a la població. El 1635 la França de Lluís XIII va declarar la guerra a la monarquia de Felip IV. D’aquesta manera, Catalunya es convertia en un dels escenaris de la Guerra dels Trenta Anys i el transit de tropes, els allotjaments, les lleves i l’esforç militar dels catalans van fer-se manifestos.

El problema dels allotjaments va agreujar-se durant la primavera i l’estiu de 1640 amb el retorn de les tropes de les campanyes del Rosselló mentre la penúria de la fam com a conseqüència de la guerra començava a fer-se present. Els abusos i robatoris que van cometre les tropes eren constants i van acabar comportant un veritable aixecament pagès, primer contra els soldats i després contra els agents feudals. Els terços van ser pràcticament expulsats del Principat.

Etapes de la Guerra dels Segadors:

1640 → Revolta popular, revolució política i negociació de l’auxili francès.

1641-1643 → Èxits de l’aliança franco-catalana.

Batalla de Montjuïc (26-01-1641) → Victòria catalana.

Control del Rosselló (Perpinyà, Salses, Cotlliure i Argelers).

1644-1652 → Ofensiva hispànica.

Ocupació de Lleida (1644).

Revolta de la Fronda a França (1648-1653).

Ocupació de Tortosa (1650).

Capitulació de Barcelona (1652).

1653-1659 → Campanyes militars al nord de Catalunya i Tractat dels Pirineus.

Del Corpus de Sang a la separació de la Monarquia Hispànica. En aquest clima s’han de situar els fets del Corpus de Sang i les accions empreses per la Diputació del General i el Consell de Cent per aturar els aldarulls, posar fi a la situació provocada per l’aixecament pagès i passar a una veritable revolució trencant amb la monarquia hispànica. El component polític contrari a una Monarquia Hispànica que obligava els catalans a fer-se càrrec de les despeses de la guerra se sumava a la protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors que els ofegaven amb impostos senyorials.

El clima de malestar pagès va anar en augment al llarg de la primavera de 1640. Així, la revolta va iniciar-se a Santa Coloma de Farners quan els pagesos van negar-se a allotjar els soldats. Més endavant, la revolta va estendre’s per diverses zones de Catalunya (l’Empordà, el Ripollès, la Seva). En paral·lel, el maig, un grup de segadors va entrar a Barcelona a alliberar el diputat Francesc de Tamarit que havia estat empresonat per ordre del virrei perquè s’havia manifestat contrari als allotjaments.

Corpusdesang.jpg

gravat-1.JPG

El moment culminant de l’aixecament va donar-se el 7 de juny quan es va produir el Corpus de Sang en el moment en que 500 segadors van entrar a Barcelona per llogar-se per a la sega. Un petit incident va fer esclatar la situació i els segadors van dirigir les seves ires contra els béns dels oficials de la monarquia i contra les institucions implicades en els allotjaments. Van saquejar-se les cases dels membres de l’Audiència, la del lloctinent i la del mestre racional. La insurrecció va culminar amb els assassinats del lloctinent general, comte de Santa Coloma, i d’un membre de l’Audiència. La revolta va dominar la ciutat de Barcelona durant una setmana i va acabar per extendre’s al camp.

pau_claris.jpg

Pau Claris

La sublevació, amb la mort del virrei, comte de Santa Coloma, i l’absència dels terços al Principat, va originar un buit de poder que va ser omplert per la Generalitat que va assumir el govern en la figura de Pau Claris. En aquest clima revolucionari, la Diputació del General i el Consell de Cent van començar a establir contactes amb representants de la monarquia francesa. Les esperances catalanes estaven dipositades en l’ajut que proporcionés la monarquia francesa de Lluís XIII.

Els principals dirigents de la revolució política catalana van ser els diputats de la Generalitat: Pau Claris (president i diputat eclesiàstic), Francesc de Tamarit (diputat militar) i Josep Miquel Quintana (diputat reial). La revolta s’ampliava així al afegir-se el component polític que suposava la participació directa de la Diputació del General com a element que salvaguardava els privilegis i els interessos dels grups dominants catalans.

Els primers contactes entre la Generalitat i els francesos van iniciar-se a la primavera de 1640, mentre Pau Claris proclamava una efímera república catalana que donarà pas, el 23 de febrer de 1641, a la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona. Les converses franco-catalanes no van ser entre iguals: els dirigents catalans i francesos només compartien l’enfrontament amb la monarquia de Felip IV. Pels catalans, l’aliança amb França estava condicionada per l’emergència de imperatiu militar i la imminent ocupació del Principat per part de l’exèrcit hispànic. La Diputació i la Junta de Braços havien de buscar aliances per afrontar l’ocupació de les tropes monàrquiques ja que l’exèrcit català era molt inferior.

L’exèrcit monàrquic i l’exèrcit català:

  • Exèrcit de Felip IV → 25.000 soldats a València (a més dels terços a Flandes).
  • Exèrcit català → 8.500 soldats i 500 genets.
Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

El primer objectiu de l’aliança catalana amb la monarquia francesa era la concertació d’una ajuda militar. L’aliança política serà per trobar un refugi després de l’ofensiva reial. Així, França ocuparia la posició dominant en les negociacions i tindria un ampli marge de maniobra per pressionar els negociadors catalans.

Per a França, Catalunya era una peça clau en l’enfrontament amb la monarquia hispànica. D’aquesta manera s’obria un nou escenari de conflicte situat a la pròpia Península. El recolzament a Catalunya era pels francesos una forma de posar més pressió a Felip IV en el seu enfrontament per l’hegemonia europea i la possibilitat d’incrementar el territori de domini francès.

Els pactes de Peronne de 23 de gener de 1641 buscaran garantir la continuïtat de l’estructura política i constitucional catalana sota la monarquia francesa. Ara la Generalitat havia de retre obediència al rei cristianíssim Lluís XIII. La separació de la monarquia hispànica s’havia consumat sota la condició del manteniment dels privilegis catalans, la resolució dels temes que havien resultat conflictius amb la monarquia hispànica i el pacte d’una contribució fiscal i militar condicionada i defensiva.

L’aliança amb França, però, no va permetre els canvis que els dirigents catalans haurien volgut. El grup dirigent català va ser desplaçat. Pau Claris va morir el 1641 i els altres diputats, Tamarit i Quintana, van ser desplaçats per les seves reticències a la política francesa.

Catalunya sota la monarquia francesa. Entre 1641 i 1652 Catalunya va viure un llarg conflicte en el que la seva situació no va millorar malgrat la protecció francesa. L’administració francesa va mostrar-se més interessada a defensar els interessos que l’aixecament català proporcionava a la causa borbònica que a defensar els drets signats amb els catalans.

Secessió_de_Catalunya.jpgEls diputats de la Generalitat, Tamarit i Quintana, van veure’s desplaçats perquè van mostrar reticències a la política francesa. Cada cop es van posar més de manifest les diferències entre els dirigents catalans. En aquest context, el conflicte va començar a decantar-se a favor de la Monarquia Hispànica de Felip IV quan va produir-se la pujada al tron francès de Lluís XIV, encara menor d’edat i la monarquia francesa va haver d’enfrontar-se a la revolta nobiliària de la Fronda.

L’aixecament de la Fronda va fer que França deixés de prestar atenció a la qüestió catalana i que concentrés els seus esforços a resoldre la problemàtica interna. Això suposaria una retirada important de les tropes franceses que es trobaven en el front català. A més, els allotjaments de tropes franceses van ocasionar els mateixos descontentaments entre la població que anteriorment havien causat les tropes de Felip IV. La situació va fer que les tropes franceses no marquessin diferències respecte a les queixes que s’havien produït respecte als terços.

Així doncs, el problema dels allotjaments, amb uns exèrcits mal pagats, va continuar presents. Les queixes de les universitats van continuar i els avalots contra l’exèrcit francès van sovintejar. Tot plegat va crear un clima antifrancès que va facilitar que les tropes de Felip IV es recuperessin militarment.

La ciutat de Barcelona va capitular el 1652 després de resistir a quinze mesos de setge, fam i pesta. El 1653 va produir-se un perdó general i Felip IV va ser reconegut novament com a rei a canvi de conservar i observar els drets polítics catalans i les institucions de la terra. Els principals francòfils, però, no van ser perdonats i van haver d’abandonar la ciutat camí del Rosselló.

El final de la guerra i el Tractat dels Pirineus. La guerra entre les dues monarquies, però, no va acabar aquí i Catalunya va mantenir la seva condició de camp de batalla en el conflicte entre la Monarquia Hispànica i França. Van ser habituals les incursions de tropes franco-catalanes que, des dels comtats que encara romanien sota control francès, pretenien recuperar el Principat. La diplomàcia, però, tenia uns altres objectius.

Fins arribar a la signatura del Tractat dels Pirineus, que posaria fi al conflicte, es donaria una llarga negociació diplomàtica per arribar a un acord de pau. Així, ja el 1643-48 a la Conferència de Munster –en un context bèl·lic– van iniciar-se les primeres converses. La Conferència de Munster va reunir als països implicats en la Guerra dels Trenta Anys i conduiria cap a la signatura de la Pau de Westfàlia. Aquesta, però, no va suposar el final de la guerra ja que França i la monarquia hispànica no van arribar a cap acord de pau i van continuar la guerra.

guerra dels trenta anys.jpg

El 1656 a Madrid s’iniciarien unes noves converses entre les monarquies hispànica i francesa sobre el futur de Catalunya. Per a França i la monarquia de Felip IV, Catalunya era un objecte de negociació al marge de les autoritats catalanes que només hi van poder intervenir en un principi. Els interessos dinàstics serien preponderants en la negociació i és que Catalunya formava part d’un joc d’interessos territorials entre ambdues monarquies.

Per a França, Catalunya no era prioritària en el procés de negociació, sinó que buscaven el control dels Països Baixos que encara es trobaven sota domini espanyol. D’aquesta manera buscaven eliminar el perill que suposava la presència hispana al nord del país i protegir Paris. Les demandes franceses serien rebutjades per Felip IV que oferiria a França el comtat del Rosselló i els ports de Roses i Cadaqués. Les negociacions posteriors seguirien la línia marcada per la Monarquia Hispànica.

La pau entre França i la Monarquia Hispànica va arribar el 1659 amb la signatura del Tractat dels Pirineus que va fixar la frontera entre França i la Península a la serralada pirinenca (frontera natural) i va establir en l’article 42 els termes referents a la situació de Catalunya.

laumosnier_tractat_dels_pirineus.jpg

El Conflent i la Cerdanya van ser els principals punts de fricció en la negociació entre la monarquia hispana i França. Definitivament va establir-se una solució política que acordava la divisió de la Cerdanya com a unitat geogràfica que serà detallada a l’Acord de Llívia de 1660: Lluís XIV es feia amb el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya (Vall de Querol); i Felip IV  mantenia el Principat de Catalunya i la resta de la Cerdanya (Llívia).

Tratado_Pirineos_1659.jpg

frontera.jpg

D’aquesta manera, el territori de la Catalunya medieval va ser mutilat i els francesos van assolir un dels objectius que perseguien des de la Baixa Edat Mitjana a l’ampliar el seu territori. El Tractat dels Pirineus no va ser mai sotmès a l’aprovació de les Corts catalanes, com hauria d’haver estat preceptiu, però no hi havia res a fer ja que aquest era el preu a pagar per la revolta de 1640.

Cap a la Guerra dels Segadors: la crisi política catalana del segle XVII, Felip IV, Olivares i la Unió d’Armes

dijous, 18/11/2010

Els problemes jurisdiccionals que ja van plantejar-se durant el segle XVI no van ser solucionats i en el segle XVII la monarquia hispànica buscaria accelerar el procés cap la consecució del poder absolut menyspreant les constitucions i les lleis catalanes. D’aquesta manera, el regnat de Felip IV (1621-1665) suposaria la crisi més significativa del “procés de desnacionalització català” emprés pel govern dels Àustries.

Felipe IV.jpg

La crisi de 1622. La primera crisi significativa entre les institucions representatives de Catalunya i la monarquia va produir-se el 1622-23 quan Felip IV no va jurar les constitucions catalanes al·legant que estava ocupat amb els canvis polítics a la Cort reial.

Aquest fet va comportar que el Principat no acceptés la pròrroga del lloctinent general, el duc d’Alcalà. Va arribar a plantejar-se la substitució de la figura del lloctinent per la vicerègia, un càrrec de la terra regulat per les lleis del país i que havia de ser exercit obligatòriament per un català. La tensió va anar en augment i els consellers de Barcelona van mostrar-se favorables a no acudir al jurament del nou virrei, donat suport al braç militar. Posicionats en l’altra banda hi havia els diputats, els oïdors i els assessors jurídics de la Diputació del General.

Finalment, el 1623, va produir-se el jurament del lloctinent sense que Felip IV hagués signat les constitucions catalanes. A canvi va aconseguir-se la moratòria de la prohibició dels pedrenyals i la suspensió dels quints. A més, la lloctinència va veure reduïda una part de les seves atribucions jurisdiccionals. Era un primer símptoma del que vindria posteriorment.

El projecte del Comte-duc d’Olivares. El principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia.

El problema clau que hauria d’afrontar la monarquia en el segle XVII serà el finançament de la política exterior ja que el privat del rei va dissenyar una política d’enfortiment del poder reial basada en el restabliment de l’hegemonia hispànica als Països Baixos. El manteniment i l’intent d’incrementar les possessions suposaria la participació contínua en guerres de cost elevat perquè el manteniment de l’exèrcit cada cop era més car.

Formes de finançament de la guerra:

  • Patrimoni reial.
  • Contribucions econòmiques dels regnes: Impostos i donatius votats a les Corts.
  • Metalls preciosos arribats d’Amèrica.
  • Contribucions eclesiàstiques: Concessions pontifícies per la defensa de la religió.
  • Préstecs.

En conseqüència, era necessari per a la monarquia trobar més recursos dels que generava de forma ordinària després de la implicació a la Guerra dels Trenta Anys (1618) i la fi de la treva a Flandes (1621). A més, l’endeutament anava creixent i les fonts tradicionals d’ingressos fallaven: el flux de plata americana va disminuir i Castella entrava en crisi demogràfica i econòmica.

El 1621 el Consell d’Hisenda va advertir al monarca que pel finançament de la guerra serien necessaris els ingressos que es generarien fins el 1625. Davant aquesta situació, Olivares exposarà al rei la seva proposta de reforma dels regnes de la monarquia per uniformitzar la monarquia segons les lleis de Castella ja que no tots els regnes integrants hi contribuïen de la mateixa manera.

La monarquia ja havia tendit a la castellanització de l’administració reial i eclesiàstica al llarg dels anys anteriors ja que el sistema polític de la Corona d’Aragó es basava en el pactisme, fet que limitava l’absolutisme monàrquic, i en canvi, a Castella la limitació del monarca a l’hora de legislar no era tant gran.

L’existència d’unes constitucions catalanes per damunt del monarca feia que aquest estigués obligat a complir-les. Segons la Constitució de l’Observança de 1481, el rei i els seus oficials estaven obligats a complir la llei i si cometien algun acte il·legal aquest seria considerat nul. La Diputació del General era qui havia de vigilar que el monarca complís la llei. Així, la limitació a la pràctica de l’absolutisme en el sistema català dificultava la pràctica que Olivares proposava al monarca per consolidar la monarquia mitjançant la pràctica de l’absolutisme i la castellanització.

Conde-duque_de_Olivares.jpg

Per aconseguir els seus objectius Olivares va proposar tres “caminos” en un Memorial secret adreçat al rei el 1624.

Camins d’uniformització de la monarquia segons el Memorial d’Olivares de 1624:

1. Integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres.

2. Negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força.

3. Provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

La unió d’Armes. En funció de les urgències de la guerra, Olivares va presentar el 1625 el projecte de la Unió d’Armes, un programa de defensa comú de la monarquia en el que havien de contribuir tots els regnes. La Unió d’Armes era una forma d’aconseguir la integració dels regnes aplicant a tots els regnes el model de contribucions castellà, que no limitava les aportacions fiscals a la corona.

Olivares buscava la formació d’un exèrcit de 144.000 homes de tots els regnes que integraven la monarquia que aportarien un contingent d’homes proporcional al seu nombre d’habitants. Seguint uns criteris demogràfics erronis, Olivares considerava que el Principat de Catalunya havia d’aportar a aquest projecte 16.000 soldats que haurien de defensar a la monarquia a qualsevol part del seu territori que fos atacat.

Per introduir la Unió d’Armes a Catalunya Felip IV va convocar les Corts el 1626, i allà es van poder comprovar les discrepàncies entre la monarquia i els estaments catalans. La resposta dels braços a les demandes reals va ser la invocació de les constitucions per a rebutjar el projecte. La Unió d’Armes era contrària a l’usatge princeps nomque regit per criteris defensius en cas d’invasió.

Segons l’usatge princeps nomque, en cas de perill militar l’ajuda al monarca implicava:

a. La presència del rei al front de l’exèrcit.

b. El caràcter simplement defensiu de la mobilització militar a Catalunya. Es a dir, estrictament dins de les fronteres del Principat.

Un cop rebutjat el projecte, i davant l’enuig reial, Olivares va presentar una contraproposta i va intentar que les Corts realitzessin un donatiu desorbitat de 250.000 ducats al monarca. Aquesta quantitat triplicava l’anterior donatiu atorgat per les Corts. Els càlculs del Comte-duc es feien pensant que Catalunya tenia un milió d’habitants, quan en realitat no arribava a la meitat.

Els braços van negar-se a realitzar el donatiu al monarca i aquest va abandonar les Corts sense cloure-les. La Cort General no va poder acabar-se i ni els greuges van quedar reparats, ni va poder legislar-se. L’intent de cloure la Cort General el 1632 va tornar a ser un fracàs parlamentari, però també una demostració de la capacitat de resistència dels representants catalans enfront de la política imperial de Felip IV i Olivares ja que el nou intent es va tornar a tancar sense acord.

La guerra i la qüestió dels allotjaments. La guerra contra França, declarada l’any 1635 va constituir un nou element de conflicte entre la monarquia i el Principat. L’obertura, per part del Comte-duc d’Olivares, d’un front al Rosselló va implicar, per la força, la participació econòmica i humana de Catalunya en el conflicte, a més de la presència dels exèrcits reials, els terços, en terres catalanes.

corpus de sang Antoni Estruch.jpg

La guerra es va desenvolupar al Rosselló entre 1637 i 1639 i la presència dels terços, que eren uns 10.000 homes, en territori català va plantejar el problema del seu allotjament durant l’hivern, qüestió que suposava la pressió econòmica de mantenir els soldats i sobretot patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

La tensió entre la pagesia, sobre la qual requeia el pes de mantenir-los, i els terços va anar en augment fins a l’esclat (el maig de 1640) de greus aldarulls entre pagesos i soldats provocats per la negativa dels habitants de Santa Coloma de Farners d’allotjar-los, amb el resultat de moltes víctimes i esglésies cremades pels terços en la seva retirada cap al Rosselló.

Les conseqüències no es farien esperar i el 7 de juny de 1640 la revolta esclataria a la ciutat de Barcelona. Amb el Corpus de Sang començava la Guerra dels Segadors.

El regnat de Felip IV, l’esfondrament de l’Imperi hispànic

dijous, 18/11/2010

Amb l’ascens de Felip IV (1621-1665) al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar el pacifisme de Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi Habsburg durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament, durant i després d’aquest conflicte, amb França, guerres que marcarien el final de l’hegemonia castellana a Europa.

Felipe_IV.jpg

Política interior. A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei, el Comte-duc d’Olivares, favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. D’aquesta manera, tal i com havia fet el seu pare, Felip IV va lliurar el govern efectiu del país a un favorit, Olivares, ferm partidari de reforçar la posició de la monarquia i mantenir l’hegemonia a Europa. Aquest favorit del rei era un personatge força autoritari que va endegar un programa de reformes per enfortir el poder de la monarquia i tornar-li el prestigi davant Europa.

El seu programa aspirava a reforçar el poder del rei, retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial. Així, va creure convenient imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerir el pes de les despeses castellanes.

Conde-duque_de_Olivares.jpg

En aquesta direcció va crear la Unió d’Armes, que consistia a obligar tots els regnes hispànics, i no tan sols Castella, a que contribuïssin en les guerres amb soldats i impostos en una quantitat proporcional als seus habitants. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.

Però els intents uniformitzadors d’Olivares van topar amb l’oposició dels regnes perifèrics, especialment de Portugal i de Catalunya, que es van oposar a perdre els seus drets tradicionals. D’aquesta manera, el 1640 va tenir lloc un important aixecament intern a Catalunya i a Portugal que va mostrar la fragilitat de la monarquia i va resultar desastrós pels seus interessos.

Mentre a Catalunya esclatava la Guerra dels Segadors, el mateix 1640 s’iniciava la rebel·lió del regne de Portugal, que es volia independitzar la Monarquia Hispànica perquè aquest lligam els enfrontava a Holanda i Anglaterra, que atacaven les seves colònies. Amb ajuda estrangera, Portugal va aconseguir expulsar els representants de Felip IV i proclamar la independència del país mentre el duc de Bragança era proclamat com a rei amb el nom de Joan IV.

També van esclatar revoltes a Andalusia (1641) i a Aragó (1648), que, sumats a les revoltes catalana i portuguesa, hem d’entendre com una mostra del descontentament dels estaments privilegiats contra la política autoritària i personalista del Comte-duc d’Olivares.

Política exterior. A l’exterior, la política del nou govern va ser radicalment contrària a la del govern “pacifista” de Felip III. L’any 1618 va esclatar a Europa l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, conflicte que va començar amb el pretext de defensar el catolicisme (Lliga Catòlica) davant dels prínceps protestants (Lliga Evangèlica), però, en el fons, amagava la col·laboració de les dues branques de la dinastia dels Habsburg (l’espanyola i l’austríaca) per mantenir la seva hegemonia en els assumptes europeus.

guerra dels trenta anys.jpg

L’entrada d’Espanya en el conflicte va respondre a la voluntat d’Olivares d’enfortir la posició de l’Imperi Hispànic a Europa i de frenar les aspiracions hegemòniques de la França dels Borbons. Així, el 1621, quan va finalitzar la treva amb les Províncies Unides, va recomençar la guerra contra els rebels flamencs.

Rocroi.jpgLa primera etapa del conflicte va ser clarament favorable als terços espanyols que van vèncer a Breda (1626). Les seves victòries van culminar el 1635 a la batalla de Nördlingen, en què els protestants alemanys i suecs van caure derrotats. En canvi, l’entrada de França a la guerra (1635), donant suport als prínceps protestants, va canviar el signe del conflicte.

El cardenal Richelieu, favorit del rei de França Lluís XIII, va considerar que calia impedir que la Monarquia Hispànica s’imposés en la Guerra dels Trenta Anys i acaparés encara més poder a Europa.  Les tropes hispàniques, incapaces d’enfrontar-se amb tants enemics simultàniament, van començar a patir derrotes successives i els terços espanyols van ser derrotats definitivament a Rocroi (1643).

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència de les Províncies Unides, va iniciar el seu declivi definitiu.

Westfalia y Pirineos.jpg

mapa-westfalia-paz.jpg

A més va significar la fi de l’hegemonia espanyola a Europa i l’ascens de la França de Lluís XIV com a principal potència europea. La continuació de la guerra de la Monarquia Hispànica amb França no faria més que accentuar el declivi espanyol i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló van passar a mans franceses.