Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra del Francès’

La Guerra del Francès: la guerra de guerrilles

dimarts, 7/12/2010

Napoleó havia previst una guerra dinàstica contra l’exèrcit borbònic, no una guerra nacional, però, davant la inferioritat evident, els espanyols van veure’s forçats a abandonar l’estratègia militar habitual i apostar per un nou model de guerra: la guerra de guerrilles. Així, des de la tardor del 1808, quan l’exèrcit espanyol va ser incapaç d’oposar-se al progrés de les tropes franceses, la resistència a la invasió va realitzar-se mitjançant una modalitat de lluita armada espontània, popular i eficaç: les partides de guerrillers, uns escamots locals que estaven composats per d’uns 30 a 50 membres, comandats per un cap.

mapa-guerra-independencia.jpgLa població va mostrar-se resistent a l’hora d’integrar-se en l’exèrcit regular. Van negar-se al reclutament i, si van ser obligats a servir, van aprofitar la primera ocasió per a desertar. Volien combatre al seu aire, de forma irregular i ocasional, en la guerrilla o el sotmetent, mobilitzant-se de forma temporal o per realitzar una acció puntual contra els francesos i tornar seguidament a casa.

I és que el poble va ser més la víctima que no pas el protagonista de la guerra. La població humil era sempre en els combats ja que no podia fugir a refugis més tranquils de Mallorca, Cadis o Amèrica com feien les classes benestants. Espremut tant per francesos, espanyols i partides irregulars, el poble esdevindria combatent cada cop que tingui que defensar la seva casa, la seva terra i la seva família, però retornarà a l’arada o el teler sempre que es produeixi un mínim moment de treva local. Així, seria un gran “defensor de la terra”, però no voldrà convertir-se en soldat d’un exèrcit regular.

El_Empecinado_de_Goya.jpeg

Juan Martín Díez, El Empecinado

Per això, la guerra a Espanya va estar marcada per la formació de guerrilles, el que va convertir el conflicte en una guerra irregular i diferent que va fer inútils les tècniques militars de Napoleó. Val a dir que la denominació espanyola “guerrilla” seria utilitzada per la resta de països a partir de la Guerra del Francès. L’aparició de les guerrilles explica el caràcter popular d’una guerra que es convertirà en el prototip de guerra d’alliberament nacional.

La guerrilla va actuar en una “guerra total” amb una violència generalitzada en la qual la resistència armada i el procés militar de la guerra posaven en evidència la incapacitat de l’exèrcit espanyol per fer front al francès. Eren necessàries la presència d’altres tipus de forces irregulars com les guerrilles, partides, milícies honrades, miquelets o el sotmetent, amb major capacitat d’adaptació a cada territori.

A partir de 1809 la guerrilla s’institucionalitzarà realitzant petites accions que impossibilitaven la consolidació de l’ocupació francesa. La guerrilla serà l’única forma de resistència pel poble espanyol. Només es podia eliminar l’ocupant francès mitjançant la contínua bel·ligerància d’unes guerrilles que van esdevenir un referent del poble espanyol i del nacionalisme per la defensa de la religió, la pàtria i el rei.

Els seus membres eren pagesos, artesans, estudiants, metges o advocats, entre d’altres, malgrat que els seus dirigents acostumaven a pertànyer a les elits militars i del clergat. Els caps dels guerrillers eren gent amb una personalitat pròpia que aglutinava els homes al seu voltant. Es calcula que van formar-se unes 500 guerrilles que van arreplegar uns 55.000 homes que, actuant en petits grups, van obligar a l’exèrcit francès a que un 80% de les seves tropes vigilessin la rereguarda.

Francisco_Espoz_y_Mina_by_Francisco_Goya.jpg

Francisco Espoz y Mina

La guerra va suposar un extermini físic i material per la proliferació de la “terra cremada” en les retirades. Amb les seves accions fustigaven l’exèrcit enemic, en destruïen les instal·lacions, n’interferien els moviments i assaltaven els combois d’aprovisionament, tot sotmetent els francesos a una pressió i a un desgast permanents per culpa d’una resistència guerrillera que feia difícil el control efectiu del país i mantenia viu el sentiment antifrancès, sobretot entre les classes populars.

Així, va iniciar-se una guerra propagandística destinada a crear un estat d’opinió. Els capellans van convertir-se en propagandistes de la guerrilla des dels seus púlpits i alguns arribarien a encapçalar guerrilles de croada. Per la seva part, els francesos utilitzarien la propaganda per eliminar els contraris desprestigiant les guerrilles per la seva forta violència, tot justificant la seva derrota per la difícil geografia espanyola i per la dispersió d’una població que es mostrava molt hostil.

Les guerrilles van ser populars entre la població i, en canvi, generaven por entre les elits que les associaven amb l’anarquia. Tanmateix, cal tenir en compte que no tots els pobles van col·laborar amb les guerrilles, el que indica el caràcter localista de la guerra. La realitat es que les guerrilles eren autònomes i, a més, no eren ben acceptades per l’exèrcit regular espanyol perquè no tenien disciplina militar. D’altra banda, les guerrilles imposaven una sèrie d’impostos i robaven als pagesos per finançar-se i aconseguir armament.

guerra.pngEn el cas de Catalunya, aquesta era una terra amb una llarga tradició de bandolerisme i les partides armades eren una realitat freqüent. Era normal que el conflicte donés lloc a mobilitzacions d’aquesta mena amb una participació social molt àmplia. La majoria dels guerrillers eren lluitadors ocasionals, però hi hauria d’altres que combatrien durant tota la guerra, primer col·laborant amb l’exèrcit i després arribant a integrar-se (Manso i Milans del Bosch). Bona part dels millors caps militars de l’exèrcit de Catalunya sortirien de la guerrilla. Homes d’extracció social molt diversa coincidirien a abandonar els seus projectes anteriors de vida a causa de la guerra, i descobrint la seva capacitat militar restarien vinculats a l’exèrcit.

La Guerra del Francès: la lluita armada

dilluns, 6/12/2010

La Guerra del Francès no va ser l’enfrontament tradicional entre dos exèrcits, el francès i l’espanyol, sinó que un dels seus protagonistes essencials va ser la guerrilla, un fet desconegut anteriorment. D’altra banda, la guerra contra els francesos no va tenir límits en la violència, esdevenint una guerra contemporània. Tot i que la tecnologia encara era molt limitada, amb baionetes, canyons i l’ús de la cavalleria, la violència va arribar a uns límits que abans mai no s’havien arribat a donar.

Guerra Independencia.jpg

Així, la història militar de la guerra contra el francès, tot i ser força complexa, es pot dividir en tres grans etapes:

Organització de la resistència (1808-1809). L’actuació desorganitzada de la resistència en un primer moment semblava indicar que, tal i com havia previst Napoleó, la invasió francesa seria ràpida i relativament fàcil. Però, la resistència mostrada per ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona, sotmeses al violent setge de les tropes franceses, suportant els bombardeigs i la fam durant mesos, va immobilitzar part de l’exèrcit i va impedir el progrés francès cap al sud peninsular.

The_Defence_of_Saragossa.jpg

D’altra banda, van produir-se els primers incidents bèl·lics importants amb les batalles del Bruc del 6 i el 14 de juny de 1808, que van suposar les primeres derrotes de l’exèrcit napoleònic contra una barreja de sometents, mercenaris suïssos, militars fugitius de la guarnició de Barcelona i població civil. Les derrotes dels francesos al Bruc i la resistència en el camí de Tarragona expliquen que aquests no aconseguissin estendre el seu domini a Catalunya més enllà de Mataró. El fracàs del setge de Girona va fer que ni tan sols el camí de la frontera restés assegurat. Així, l’octubre de 1808, els francesos es trobaven a la defensiva. Es va arribar a posar setge formalment a Barcelona mentre els anglesos bombardejaven des del mar.

Bataille_de_Bruc.jpg

Paral·lelament, els francesos eren derrotats per les forces militars espanyoles a la Batalla de Bailén, el 19 de juliol de 1808, fet que va permetre apartar momentàniament les tropes imperials d’Andalusia, frenar l’avenç de l’exèrcit invasor, replegat al nord de l’Ebre, i forçar Josep I a abandonar Madrid.

La_Rendición_de_Bailén.jpg

En resposta, Napoleó va decidir que, davant les males perspectives de la campanya espanyola, hi intervindria personalment desplaçant un exèrcit de 250.000 homes que arribaria el novembre per a dirigir la contraofensiva francesa. En quatre setmanes el seu progrés va ser irresistible i els francesos van aconseguir la victòria de Somosierra, el 30 de novembre. D’aquesta manera, el gener de 1809, deixaven a Josep I novament instal·lat a Madrid. A continuació, durant el 1809, el domini napoleònic es va estendre per tot el territori espanyol.

Rédition_de_Madrid_1808.jpg

El 1809, un nou cos francès encapçalat per Saint-Cyr entrava a Catalunya marxant cap a Barcelona desfent l’amenaça del setge després de derrotar Vives (el segon capità general de la guerra) que va ser substituït pel general suís Teodor Reding que va reorganitzar les tropes. Reding, però, va morir a l’abril de 1809 i el va substituir Blake (capità general de València i Aragó). Els mesos següents estarien marcats per la inacció i Girona acabaria caient a mans franceses el mes de desembre després d’un sagnant setge. A continuació es produiria un autèntic holocaust entre la població gironina (la meitat dels habitants de Girona perdrien la vida) a mans del nou cap de les tropes franceses: el duc de Castiglione.

El_setge_de_Girona_de_1809.jpg

Conquesta de Catalunya pels napoleònics i resistència guerrillera (1810-1811). Arribats a 1810, les principals ciutats catalanes van caure en mans de l’invasor. Amb la conquesta de Girona el camí de la frontera restava obert i Napoleó podria portar endavant els seus projectes per consolidar el domini de Catalunya endinsant-se a poc a poc cap a la plana de Vic. Ara, Suchet iniciaria el setge de Lleida que acabaria amb la presa de la ciutat després d’un violent combat casa per casa.

Amb la presa de Girona i Lleida s’iniciava l’etapa més pròspera del domini militar napoleònic a Catalunya mentre els exèrcits regulars espanyols encadenaven derrota rere derrota, la Junta Superior es veia forçada a iniciar un peregrinatge pel país fins arribar a Cadis i els generals napoleònics anaven apuntant-se victòries (Tortosa queia el 1811). Després de la caiguda de Tortosa, Suchet va llançar-se al setge de Tarragona, convertida en capital del govern de Catalunya.

guerra frances.jpg

Blake va dimitir del comandament de les tropes patriotes donant pas a una etapa de confusió i desordre fins que O’Donnell va ser nomenat capità general. El nomenament d’O’Donnell va donar esperances a la població i va retornar la moral a l’exèrcit amb un seguit d’accions més espectaculars que efectives, però va acabar dimitint i embarcant-se cap a Mallorca deixant a la població decebuda i irritada. El comandament militar va passar aleshores al marqués de Campoverde després d’un estrany aldarull iniciat a Reus. Nomenat en contra de les ordres que arribaven de Cadis, el poder de Campoverde es fonamentava en el suport popular, però també acabaria abandonat covardament Tarragona.

La ciutat quedava d’aquesta manera lliurada a les seves pròpies forces, realitzant una resistència heroica fins a juny de 1811, quan, guanyada a l’assalt, va ser víctima de la brutalitat dels conqueridors que es venjarien de la resistència amb assassinats, violacions, robatoris i destruccions. D’aquesta manera, els francesos feien efectiu el seu domini de tot el territori català. Suchet acabaria la campanya de presa de Catalunya amb l’ocupació i destrucció del monestir de Montserrat.

Bitwa_pod_Tudela.jpg

Domini francès consolidat i ofensiva aliada (1812-1814). Així, a finals de 1811 l’ocupació francesa de Catalunya era completada i el 1812 es procediria a la integració del conjunt de terres catalanes dins de l’Imperi Napoleònic. Però, la resistència popular i la guerrilla van mantenir un estat de guerra que va frustrar la major part dels intents reformistes que Napoleó volia introduir a Catalunya.

A mitjans de 1812, les coses van tornar a canviar desfavorablement per als francesos que van veure com els exèrcits de Napoleó eren destruïts a la campanya de Rússia i que, aprofitant-se de la conjuntura, les forces espanyoles, amb el suport de la guerrilla i de l’exèrcit britànic comandat pel general Wellington, començava a obtenir victòries a Espanya (Arapiles, al juliol de 1812), fet que suposaria un punt d’inflexió en el desenvolupament militar del conflicte.

Charge_polonaise_à_Somosierra.jpg

A Catalunya, sota el comandament del nou capità general designat per la Junta Suprema, el general Lacy, i homes com Eroles, Manso o Milans del Bosch, es produirien un seguit d’accions al voltant de Tarragona. La mancança de mitjans, però, feia que Lacy no pogués fer més que fustigar i desgastar l’enemic mentre el desencís popular pels terribles costos de la guerra anava en augment.

El març de 1813, Josep I abandonava Madrid definitivament. La capital va ser presa per Wellington el 12 d’agost i el domini francès a la Península va començar a decaure. Incapaç de mantenir la guerra a Rússia i Espanya, Napoleó va veure’s obligat a pactar la fi del conflicte amb la signatura del Tractat de Valençay de 1813, que reconeixia Ferran VII com a rei d’Espanya. Així, els exèrcits francesos van iniciar la seva retirada.

wellington.jpg

Arthur Wellesley, duc de Wellington

La retirada de Catalunya trigaria encara uns mesos més ja que aquest seria l’últim assentament de Suchet que, des de la ciutat de Barcelona, va ordenar l’evacuació cap a França, mentre les tropes aliades travessaven l’Ebre i els guerrillers controlaven el nord del Principat. Després d’evacuar Barcelona, Suchet va instal·lar-se primer a Girona i després avançà cap al Fluvià. Els afrancesats que acompanyaven l’exèrcit napoleònic acampaven a fora de les muralles, miserables i derrotats, mentre a dins de les ciutats els militars francesos s’apressaven a aconseguir un botí personal com a recompensa per la llarga guerra. D’aquesta manera, Catalunya va ser la zona de la Península que més temps va estar ocupada pels francesos, constantment en peu de guerra i sofrint majors destruccions que cap altra província espanyola.

La Guerra del Francès: la resistència contra la invasió

divendres, 3/12/2010

Mentre es produïen les abdicacions de Baiona i la substitució de la monarquia borbònica per la bonapartista, l’esclat d’una insurrecció popular contra la presència francesa i la passivitat de l’administració va donar origen a una guerra llarga i complexa: la Guerra de la Independència o Guerra del Francès que integra una sèrie de corrents, canvis socials i successos puntuals de gran complexitat.

2-de-mayo.jpg

Les tropes imperials franceses van entrar van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808 sota el comandament del general Duhesme i de Lechi amb 5.427 homes i 1.830 cavalls. Arribarien a la ciutat de Barcelona el 13 de febrer en mig de la passivitat de les autoritats, sent ben acollits, però no sense deixar de produir un cert neguit entre la població. Dos dies després arribaven 4.000 soldats més i els dies van començar a passar sense que marxessin. Al contrari, ben aviat van fer-se amb el control de la ciutat, des d’on van iniciar un desplegament estratègic per tot Catalunya i van ocupar el castell de Sant Ferran de Figueres davant el neguit de la població.

Poc a poc van començar a produir-se enfrontaments entre els ciutadans barcelonins i els soldats francesos. Els francesos van ocupar la Ciutadella i Montjuïc per sorpresa i amb la tolerància d’Ezpeleta, el capità general de Catalunya, davant la irritació en augment dels barcelonins. Unes tropes que, oficialment, eren aliades i estaven mantingudes per l’Ajuntament, ocupaven els punts forts de la ciutat mentre el capità general donava ordres de calmar l’agitació creixent contra uns visitants que havien esdevingut ocupants.

Les notícies de l’aixecament de la població de Madrid contra les tropes franceses el 2 de maig de 1808, per impedir la marxa de la família reial a Baiona, on el poble creia que Napoleó tenia segrestats els monarques, i la dura repressió exercida per Murat contra els revoltats van encoratjar l’aixecament contra l’invasor.

Goya_-_Second_of_May_1808.jpg

goya 2 de mayo.jpg

Poc després, la insurrecció esclatava a Lleida i s’estenia a d’altres ciutats com Manresa, Igualada o Cervera. L’aixecament s’iniciaria amb una sèrie d’enfrontaments locals i amb esdeveniments com la crema del paper segellat habilitat per les noves autoritats a Manresa. A Barcelona es repetien els incidents i apareixien les primeres autoritats insurreccionals, articulades mitjançant les Juntes.

La mobilització va ser la resposta popular contra la presència francesa, però també el rebuig cap a les autoritats borbòniques tolerants amb l’invasor. D’aquesta manera, el país va abocar-se a patir el binomi guerra-revolució per la crisi interna que patia i la Guerra de la Independència va suposar el primer moviment contra l’Antic Règim a Espanya.

Defensa_del_Parque_de_Artillería_de_Monteleón.jpg

Sota les aparences d’unanimitat que donen determinades imatges de la guerra, la resistència amaga una gran diversitat. Pels sectors conservadors, i en especial per l’Església, la guerra suposava la lluita contra les restes del “despotisme godoyista” i contra un Napoleó que representava l’herència de la Revolució francesa. Napoleó podia ser moderat en termes socials, però conservava aversió a l’Església tradicional. Però, a més, una minoria activa i políticament conscient lluitava contra Napoleó i l’Antic Règim; i, finalment, una massa apassionada lluitava contra un nou règim estranger representat per Napoleó. Així, l’aixecament de 1808 pot considerar-se inicialment com una variant del “Visca el rei i mori el mal govern!” propi de l’Antic Règim.

expo_franca.jpg

Les Juntes van ser en primer lloc locals i estaven dirigides, principalment, per personalitats dels pobles partidaris de Ferran VII (clergues, militars, nobles,etc.), que pretenien canalitzar l’agitació popular. Així, el juny es constituïa a Lleida una primera Junta de Govern i Defensa, encapçalada pel bisbe, però nascuda de la pressió popular que exigia a les autoritats que declaressin si volien “seguir lo partit español com lo mateix poble ho reclamaba”. Seguidament s’anirien constituint altres juntes a les localitats catalanes més importants.

S’estava construint una mena de teixit de govern alternatiu al de les autoritats que havien restat fidels a Madrid (controlat pels francesos). Tot aquest procés va culminar amb la constitució d’una Junta Superior de Catalunya a la ciutat de Lleida, presidida pel bisbe de la ciutat i amb representants dels corregiments, que seria l’encarregada de coordinar les actuacions.

Les noves Juntes (van formar-se 18 al conjunt d’Espanya) eren una forma de canalitzar el descontentament popular i d’assumir la sobirania en absència del rei. La necessitat de coordinació dels esforços militars i una consciència primerenca d’unitat nacional van permetre que ràpidament, el setembre de 1808, es constituís un govern central, la Junta Suprema Central, reunida a Aranjuez i encarregada de coordinar la lluita armada i dirigir el país mentre es cercava l’ajuda militar de la Gran Bretanya.

La formació de les Juntes i la seva reunió en una Junta Suprema Central suposava una forma de govern radicalment nova per Espanya, que culminava el trencament amb les institucions de la monarquia. Dins de la Junta Central es distingien dues tendències, l’aristocràtica de Floridablanca i la liberal de Jovellanos, els membres més il·lustres dels que la integraven. En qualsevol cas, les declaracions de guerra que van promulgar contra els francesos les diferents juntes provincials posaven de manifest que no hi havia una autoritat central efectiva i molt menys un comandament militar unificat.

La Junta Suprema Central va reconèixer Ferran VII com a legítim rei d’Espanya i va assumir, fins el seu retorn, l’autoritat reial. El govern juntista, però, davant del progrés francès, va haver de fugir d’Aranjuez a Sevilla i, posteriorment, a Cadis el 1810, l’única ciutat que, gràcies a l’ajuda britànica, resistia el setge francès, on acabaria per dissoldre’s, no sense abans convocar unes Corts que introduirien el liberalisme polític a través de la formulació de la Constitució de 1812.

L’esfondrament de la monarquia borbònica i l’entrada de Napoleó a Espanya

dijous, 2/12/2010

La caiguda de la monarquia. Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau del 27 d’octubre 1807, aliança franco-espanyola que deterioraria encara més la situació del país. Segons l’acord negociat per Godoy amb el vistiplau de Carles IV, Espanya autoritzava l’entrada al país de les tropes franceses (uns 28.000 soldats) per a realitzar l’ocupació de Portugal, aliat de la Gran Bretanya, i procedir el seu posterior repartiment en tres parts: una per França, una per Espanya i un principat per a Godoy.

Els francesos van travessar els Pirineus i van entrar a Catalunya el febrer del 1808. La seva presència va ser acceptada per les autoritats borbòniques, malgrat que va provocar força irritació entre la població. Les tropes es van situar en llocs estratègics com ara Barcelona, Vitòria i Madrid, des d’on havien de desplegar-se per tot el territori.

La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Una por agreujada pel fet que Godoy i Carles IV haguessin decidit retirar-se a Aranjuez, des d’on pensaven viatjar cap a Sevilla on embarcarien cap a Amèrica. Això va fer esclatar la crisi amb el Motí d’Aranjuez contra Godoy el 18 de març de 1808. El motí va ser protagonitzat per les capes populars, però estava dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i el seu objectiu era la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la crisi que patia el país.

Motín_de_Aranjuez.JPG

El motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV i Godoy, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola. Ferran VII era proclamat rei d’Espanya, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

Els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

La monarquia de Josep I Bonaparte. Així, Carles IV i Ferran VII van ser convocats per Napoleó a Baiona (abril-maig de 1808) i aquest va forçar l’abdicació, sense cap resistència, dels Borbons en la seva persona. Legitimat per les abdicacions de Baiona, Napoleó va tenir les mans lliures per introduir la dinastia bonapartista a Espanya en la figura de Josep I, el seu germà.

Jose-Bonaparte.jpg

Josep I

A continuació, Napoleó va convocar les corts per tal d’aprovar una constitució que acabés amb l’Antic Règim i ratifiqués el nomenament de Josep I com a nou rei d’Espanya. En conseqüència va aprovar-se el Codi de Baiona pel qual es reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, en els impostos i en l’accés als càrrecs públics. Tot i això, l’Estatut de Baiona destacava pels seus signes autoritaris per sobre dels ingredients liberals ja que instaurava un sistema centralista amb unes Corts reduïdes a la mínima expressió per la seva representació de caràcter estamental, mancada d’influència a l’Espanya de principis de segle. Josep I juraria el seu càrrec el 7 de juliol de 1808 convertint-se en el nou monarca davant la passivitat de la major part de l’administració borbònica.

Josep Bonaparte va intentar portar a terme una experiència reformista amb l’objectiu de liquidar l’Antic Règim. D’aquesta manera, el monarca va abolir el règim senyorial, va desamortitzar terres de l’Església, va desvincular les terres de les primogenitures i va acabar amb les terres de mans mortes. També estava prevista l’abolició dels privilegis, declarar la invulnerabilitat del domicili, la llibertat de residència, el lliure accés a totes les professions, la unificació dels diferents codis jurídics, l’abolició de les duanes interiors, la fixació d’una extensió màxima pels mayorazgos i l’abolició de la Inquisició.

Tot i ser una reforma raonable, aquesta va tenir poc suport i va topar amb una total incomprensió entre la societat espanyola que considerava que estava governada per un govern il·legítim, estranger i basat en el poder de les armes. D’aquesta manera, els càlculs de Napoleó respecte d’Espanya van demostrar-se erronis. Ni el clergat, excepció feta de la jerarquia superior, era tan fàcil de controlar, ni la resta de la societat espanyola podia reduir-se a “populacho” com ell creia. Tenia raó quan pensava que la força dels exèrcit espanyols era ben escassa, però no havia previst la importància que tindrien les forces irregulars i la poderosa combinació que podrien formar resistència i tropes regulars britàniques. La resistència popular espanyola a la introducció dels francesos faria esclatar la Guerra de la Independència.

Documental: “Catalans contra Napoleó”

dijous, 16/09/2010

El president Jordi Pujol protagonitza aquest documental sobre la Guerra del Francès a Catalunya, el conflicte que a Espanya es coneix com la Guerra de la Independència. Pujol ha recorregut els llocs més emblemàtics del decurs d’aquesta guerra, acompanyat dels millors especialistes del país, com ara Lluís Roura, Gabriel Cardona, Francesc Xavier Hernández, Oriol Junqueras, Montserrat Rumbau, Lluís Maria de Puig i Antoni Moliné. Pujol ha visitat per aquest documental des del palau de Fontainebleau, a França, al paratge on es va produir la batalla del Bruc o les muralles de Tarragona i de Girona, entre altres indrets. El president no es limita a explicar la història de la guerra, sinó que reflexiona profundament sobre aquell moment clau de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Un document força recomanable i entenedor estrenat per TV3 amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre.