Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra del Francès’

La Guerra del Francès a Catalunya: “Quan érem francesos”

dilluns, 26/03/2012

Els inicis de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès cal situar-los en els acords del Tractat de Fontainebleau de 1807, segons els quals Espanya i França es repartien Portugal. Aquest fet va justificar l’entrada de les forces napoleòniques a la Península, però en realitat aquest moviment militar no era més que un pretext: l’Imperi Napoleònic el que realment volia era la incorporació de la monarquia espanyola, tal com estava fent arreu d’Europa, per tal de controlar el país i les colònies americanes.

Les primeres forces franceses van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808. I amb la seva entrada va iniciar-se la resistència. Inicialment, aquesta resistència va organitzar-se d’una manera més o menys eficaç, fins al punt que les tropes patriòtiques van aturar els francesos (1808-1809) i Napoleó va veure’s obligat a intervenir personalment. Com a resultat, va entrar a Catalunya un nou cos de l’exèrcit francès i va iniciar-se el setge de la ciutat de Girona (maig a desembre de 1809). Amb la caiguda de Girona va començar l’autèntica conquesta de Catalunya, esglaonada per les preses de Lleida (1810), Tortosa (1811) i Tarragona (1811). Paral·lelament al domini territorial napoleònic, la guerrilla i la resistència patriòtica van començar a prendre importància, actuant sovint de forma conjunta amb l’exèrcit regular espanyol i anglès.

A finals de 1811 es pot considerar acabada l’ocupació francesa. A partir d’aquest moment, malgrat que des de 1812 la conjuntura bèl·lica europea evolucionaria desfavorablement pels interessos de Napoleó, i fins els darrers mesos d’ocupació del Principat, cap a 1814, el domini francès sobre Catalunya va ser força intens. Tanmateix, l’activitat resistent de la guerrilla va continuar la seva acció, arribant a controlar alguns territoris. D’aquesta manera, Catalunya va ser la zona d’Espanya que més temps va restar sota el control dels ocupants francesos. Fins al punt que el general Hebert va mantenir-se a Barcelona fins després de la caiguda de Napoleó i la capital catalana no seria alliberada fins el 28 de maig de 1814.

 

En els inicis de la guerra, el règim d’ocupació militar francès tenia com a única finalitat obtenir els recursos necessaris per al manteniment de l’exèrcit imperial i per a la continuïtat de la guerra. Però això aviat canviaria per donar pas a l’annexió del Principat. Així, a mesura que van succeir-se els esdeveniments, especialment des de 1810, els francesos van iniciar una política d’atracció vers els catalans –l’ús del català en les comunicacions oficials, per exemple–. En general, l’Imperi va seguir una política d’afrancesament progressiu amb l’objectiu de facilitar-se l’annexió de Catalunya.

El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.

Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.

L’abolició del feudalisme per les Corts de Cadis

dilluns, 21/11/2011

Els diputats de les Corts de Cadis van procedir a desmantellar el règim feudal mitjançant la supressió de les senyories jurisdiccionals, fent-ne distinció de les territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. Aquest procés apuntava cap a un tipus de reforma agrària que, d’una banda, liquidava el règim senyorial, però que a la vegada transformava els antics senyors en els propietaris de la terra i no pas els pagesos que la treballaven. També es va decretar l’eliminació de les primogenitures i la desamortització de les terres comunals, tot amb l’objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic.

cortescadizjuramento.jpg

Decret d’abolició de les senyories i les càrregues feudals (6 d’agost de 1811)

1º. Desde ahora quedan incorporados á la Nación todos los señoríos jurisdiccionales de qualquiera clase y condición que sean.

2º. Se procederá al nombramiento de todas las justicias y demás funcionarios públicos por el mismo orden y según se verifica en los pueblos de realengo […].

4º. Quedan abolidos los dictados de vasallo y vasallage, y las prestaciones así reales como personales, que deban su origen a título jurisdiccional, á excepción de las que procedan de contrato libre en uso del sagrado derecho a la propiedad.

5º. Los señoríos territoriales y solariegos quedan desde ahora en clase de los demás derechos de la propiedad particular, si no son de aquellos que por su naturaleza deban incorporarse á la Nación, ó de los en que no se hayan cumplido las condiciones con que se concedieron, lo que resultará de los títulos de adquisición.

6º. Por lo mismo los contratos, pactos, ó convenios que se hayan hecho en razón de los aprovechamientos, arriendos de terrenos, censos, ú otros de esta especie, celebrados entre los llamados señores y vasallos, se deberán considerar desde ahora como contratos de particular á particular.

7º. Quedan abolidos los privilegios llamados exclusivos, privativos y prohibitivos que tengan el mismo origen de señorío, como son los de caza, pesca, hornos, molinos, aprovechamientos de agua, montes y demás […].

11º. La Nación abonará el capital que resulte de los títulos de adquisición, ó lo reconocerá, otorgando la correspondiente escritura […].

14º. En adelante nadie podrá llamarse Señor de vasallos, exercer jurisdicción, nombrar jueces, ni usar de los privilegios y derechos comprehendidos en este decreto; y el que lo hiciese perderá el derecho al reintegro en los casos que quedan indicados.

La Constitució de 1812

dissabte, 19/11/2011

Amb la constitució de les Corts es va començar a edificar un nou projecte polític que lluitava contra el despotisme oposant-hi una societat basada en la llibertat i la igualtat davant de la llei. El camí cap a la constitució de Cadis suposaria la introducció del liberalisme com a limitació del poder del rei. Així, una comissió de les Corts va encarregar-se de preparar un projecte de Constitució, que es va promulgar, després d’una sèrie d’intensos debats entre absolutistes i liberals, el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, motiu pel qual la primera Constitució de la història d’Espanya va ser coneguda com “la Pepa”.

Constitución de Cádiz.jpg

El nou règim constitucional, tot i que s’inspirava evidentment en la Constitució francesa de 1791, no era una còpia exacta de la mateixa, com argumentaven els seus detractors des del conservadorisme. La Constitució de Cadis sí que mantenia el mateix concepte de Nació i de sobirania nacional que havien introduït els revolucionaris francesos, però a partir d’aquí hi ha moltes diferències.

Constitució de Cadis de  19 de març de 1812

De la Nación española:

Art. 1. La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.

Art. 2. La Nación española es libre e independiente, y no puede ser patrimonio de ninguna familia ni persona.

Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales.

Art. 4. La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen.

De la Religión:

Art. 12. La Religión de la Nación española es y será perpetuamente la Católica, Apostólica y Romana, la única verdadera. La Nación la protege por leyes savias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquier otra.

Del Gobierno:

Art. 13. El objeto del Gobierno es la felicidad de la Nación, puesto que el fin de toda sociedad política no es otro que el bienestar de los individuos que la componen.

Art. 14. El Gobierno de la Nación española es una Monarquía moderada hereditaria.

Art. 15. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey.

Art. 16. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey.

Art. 17. La potestad de aplicar las leyes en las causas civiles y criminales reside en los tribunales establecidos por la ley.

Del modo de formarse las Cortes:

Art. 27. Las Cortes son la reunión de todos los diputados que representan la Nación […].

Del nombramiento de diputados de Cortes:

Art. 34. Para la elección de los diputados de Cortes se celebrarán juntas electorales de parroquia, de partido y de provincia.

De las juntas electorales de provincia:

Art. 92. Se requiere además, para ser elegido diputado de Cortes, tener una renta anual proporcionada, procedente de bienes propios.

De las facultades de las Cortes:

Art. 131. Las Facultades de las Cortes son:

1. Proponer y decretar las leyes, e interpretarlas y de rogarías en caso necesario.

2. Recibir el juramento al Rey, al Príncipe de Asturias y a la Regencia, como se previene en sus lugares.

8. Conceder o negar la admisión de tropas extranjeras en el reino.

13. Establecer anualmente las contribuciones e impuestos.

De la formación de las leyes y de la sanción real:

Art. 142. El Rey tiene la sanción de las leyes.

De la Administración de Justicia en lo Criminal:

Art. 303. No se usará nunca del tormento ni de los apremios.

Art. 306. No podrá ser allanada la casa de ningún español, sino en los casos que determine la ley para el buen orden y seguridad del Estado.

De la instrucción pública:

Art. 366. En todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras, en las que se enseñará a los niños a leer, escribir y contar, y el catecismo de la religión católica, que comprenderá también una breve exposición de las obligaciones civiles.

Art. 371. Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.

D’aquesta manera, la Constitució de 1812, descartant la via revolucionària francesa, contenia una declaració de drets del ciutadà on es garantien la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que composaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.

L’estructura de l’Estat definida per la Constitució corresponia a una monarquia limitada, moderada o constitucional basada en la divisió de poders i que deixava de banda la monarquia de dret diví. Així, s’estableix la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial: el poder legislatiu resideix en les Corts, l’executiu en el rei no responsable i el judicial en els tribunals de justícia.

Constitucion 1812.Portada.jpgEl poder legislatiu era competència de les Corts unicamerals, que representaven la voluntat nacional i posseïen amplis poders com l’elaboració de les lleis, l’aprovació dels pressupostos, l’aprovació dels tractats internacionals, el comandament sobre l’exèrcit, etc. Els diputats de les Corts ocupaven el càrrec durant dos anys i eren inviolables en l’exercici de les seves funcions.

El poder executiu estava encapçalat pel monarca que era qui posseïa la direcció del govern, intervenia en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, i tenia la possibilitat d’aplicar un vet suspensiu a la iniciativa legislativa durant dos anys. Les decisions del monarca havien de ser referendades pels ministres, els quals estaven sotmesos a responsabilitat penal. El monarca, sota cap pretext, no podria evitar, suspendre o dissoldre les Corts.

L’administració de justícia era competència exclusiva dels tribunals, i s’hi establien els principis bàsics d’un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

La Constitució de Cadis plantejava en els seus articles la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional (una força militar permanent de terra i mar per la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre intern), el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari públic i de caràcter obligatori (escoles de “primeras letras” per que els nens poguessin aprendre a escriure, llegir, matemàtiques bàsiques i el catecisme catòlic).

El territori de l’Estat espanyol es dividia en províncies, institucions d’inspiració francesa que portaran a la recreació de l’Estat, i per al govern interior de les quals es creaven les diputacions provincials, s’establia la formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per al govern dels pobles i es creava la milícia nacional (composada per habitants de la pròpia província), en els àmbits local i provincial.

Finalment, el text constitucional recollia també el compromís existent entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat. Va arribar a donar-se una veritable obsessió per remarcar la qüestió religiosa a la Constitució com a signe d’identitat del país. Així, com que l’Església exercia una funció social a l’Espanya de principis del segle XIX, heretada de l’època moderna, les Corts buscaran l’adequació de l’Església a la nova situació sense separar en cap cas Estat i Església. La religió catòlica apostòlica i romana serà l’única religió oficial de l’Estat i serà protegida. El control nacional de la religió en detriment de la llibertat confessional va considerar-se que podria ser un element alliberador i que jugaria un important paper a la cohesió nacional en el si d’una monarquia catòlica.

Els il·lustrats espanyols i la Guerra de la Independència: Gaspar Melchor de Jovellanos

divendres, 18/11/2011

El govern napoleònic de Josep Bonaparte va buscar el recolzament dels antics il·lustrats reformistes que havien estat arraconats del poder amb el replegament reaccionari que Carles IV i Godoy havien introduït com a mesura per evitar el contagi de la Revolució francesa. Alguns dels il·lustrats espanyols, però, van resistir-se a la col·laboració amb els francesos perquè esperaven que la tornada de Ferran VII suposés l’aplicació d’un programa de reformes i la modernització del país, sempre dins del marc de l’Antic Règim.

Jose-Bonaparte.jpg

Josep I Bonaparte

Per exemple, en una carta publicada a la Gaceta del Gobierno del 12 de maig 1809, els afrancesats demanaven a Gaspar Melchor de Jovellanos la seva col·laboració amb el govern del rei napoleònic:

Al excmo. Sr. D. Gaspar de Jovellanos.

Señor: la reputación de que gozáis en Europa, vuestras ideas liberales, vuestro amor por la patria, el deseo que manifestáis de verla feliz y floreciente, deben haceros abandonar un partido que sólo combate por la Inquisición, por mantener las preocupaciones, por el interés de algunos grandes de España y por los de Inglaterra. Prolongar esta lucha es querer aumentar las desgracias de la España. Un hombre, cual vos sois, conocido por su carácter y sus talentos, debe conocer que la España puede esperar el resultado más feliz de la sumisión a un rey justo e ilustrado, cuyo genio y generosidad deben atraerle a todos los españoles que desean la tranquilidad y prosperidad de su patria. La libertad constitucional bajo un gobierno monárquico, el libre ejercicio de vuestra religión, la destrucción de los obstáculos que varios siglos ha se oponen a la regeneración de esta bella nación, serán el resultado feliz de la constitución que os ha dado el genio vasto y sublime del emperador.

Despedazados en facciones, abandonados por los ingleses, que jamás tuvieron otros proyectos que el debilitaros, el de robaros vuestras flotas, y destruir vuestro comercio, haciendo de Cádiz un nuevo Gibraltar, no podéis ser sordos a la voz de la patria que os pide la paz y la tranquilidad. Trabajad en ella de acuerdo con nosotros, y que la energía de la España sólo se emplee desde hoy en cimentar su verdadera felicidad. Os presento una gloriosa carrera; no dudo que acojáis con gusto la ocasión de ser útil al rey Josef y a vuestros ciudadanos. Conocéis la fuerza y el poder de nuestros ejércitos; sabéis que el partido en que os halláis no ha obtenido la menor vislumbre de suceso; hubierais llorado un día si las victorias le hubieran coronado; pero el Todopoderoso en su infinita bondad os ha libertado de esta desgracia.

Estoy pronto a entablar comunicaciones con vos, y daros pruebas de mi alta consideración.

Horacio Sebastiani.

jovellanos.jpg

Gaspar Melchor de Jovellanos

I la resposta de Jovellanos a la petició dels afrancesats, publicada en la mateixa edició de la Gaceta del Gobierno,  va ser negativa. Ell es trobava integrat en el front patriòtic i lluitava pel retorn dels Borbons en la figura de Ferran VII:

Señor General:

Yo no sigo un partido. Sigo la santa y justa causa que sostiene mi patria; que únicamente adoptamos los que recibimos de su mano el augusto encargo de defenderla y regirla, y que todos habemos jurado seguir y sostener a costa de nuestras vidas. No lidiamos, como pretendéis, por la Inquisición, ni por soñadas preocupaciones, ni por el interés de los grandes de España: lidiamos por los precisos derechos de nuestro rey, nuestra religión, nuestra constitución y nuestra independencia. Ni creáis que el deseo de conservarlos esté distante del de destruir cuantos obstáculos puedan oponerse a este fin; antes por el contrario, y para usar de vuestra frase, el deseo y el propósito de regenerar la España, y levantarla al grado de esplendor que ha tenido algún día, y que en adelante tendrá, es mirado por nosotros como una de nuestras principales obligaciones.

Acaso no pasará mucho tiempo sin que la Francia y la Europa entera reconozcan, que la misma nación, que sabe sostener con tanto valor y constancia la causa de su rey y de su libertad, contra una agresión tanto más injusta, cuanto menos debía esperarla de los que se decían sus primeros amigos, tiene también bastante celo, firmeza y sabiduría, para corregir los abusos que la condujeron insensiblemente a la horrible suerte que le preparaban.

No hay alma sensible que no libre los atroces males que esta agresión ha derramado sobre unos pueblos inocentes, a quienes después de pretender denigrarlos con el infame título de rebeldes, se niega aun aquella humanidad que el derecho de la guerra exige, y encuentra en los más bárbaros enemigos. Pero ¿a quién serán imputados estos males? ¿a los que los causan violando todos los principios de la naturaleza y la justicia, o a los que lidian generosamente para defenderse de ellos y alejarlos de una vez para siempre de esta grande y notable nación? Porque Señor General, no os dejéis alucinar; estos sentimientos que tengo el honor de expresaros son los de la nación entera, sin que haya en ella un solo hombre bueno, aun entre los que vuestras armas oprimen, que no sienta en su pecho la noble llama que arde en el de sus defensores.

Hablar de nuestros aliados fuera impertinente si vuestra carta no me obligare a decir en honor suyo, que los propósitos que les atribuís son tan injuriosos como ajenos de la generosidad con que la nación inglesa ofreció su amistad y sus auxilios a nuestras provincias, cuando desarmadas y empobrecidas los imploraron, desde los primeros pasos de la opresión con que la amenazaban sus amigos.

En fin Señor General, yo estaré muy dispuesto a respetar los humanos y filosóficos principios, que según nos decís, profesa vuestro rey Josef, cuando vea que ausentándose de nuestro territorio, reconozca que una nación, cuya desolación se hace actualmente a su nombre, por vuestros soldados, no es el teatro más propio para desplegarlos. Esto sería ciertamente un triunfo digno de su filosofía; y vos Señor General, si estáis penetrado de los sentimientos que ella inspira, deberéis gloriaros también de concurrir a este triunfo, para que os toque alguna parte de nuestra admiración y nuestro reconocimiento. Sólo en este caso me permitirán mi honor y mis sentimientos entrar con vos en la comunicación que me proponéis. Si la Suprema Junta Central lo aprobase.

Gaspar de Jovellanos.

La batalla del Bruc

dijous, 17/11/2011

Els primers incidents bèl·lics importants de la Guerra del Francès a Catalunya van arribar amb les batalles del Bruc del 6 i el 14 de juny de 1808, les quals van suposar les primeres derrotes de l’exèrcit napoleònic contra una barreja de sometents, mercenaris suïssos, militars fugitius de la guarnició de Barcelona i població civil. Les derrotes dels francesos al Bruc i la resistència trobada en d’altres punts del Principat expliquen que aquests no aconseguissin estendre el seu domini a Catalunya més enllà de Mataró. Aquests són alguns documents que ens expliquen la batalla:

Bataille_de_Bruc.jpg

Carta de la Junta Corregimental de Manresa (10 de juny de 1808)

Muy señor mio las circunstancias críticas en que nos hallamos por sostener la causa más justa que tal vez no se descubre igual en los fastos de la antigüedad, y que por los estímulos de las proclamas y providencias de V.E. han provocado el zelo y ardor catalán para sostenerla ha sido causa para que el dia 2 de este mes se exaltase el entusiasmo de los vecinos de esta ciudad, y se aclamase á Nº Rey Don Fernando Septimo, siguiendo este exemplo no solo nuestro Corregimiento sino casi todo el Principado. Cuyas ciudades y cabezas de partido han formado quasi al mismo tiempo juntas dirigidas a tan loable fin.

La explosion repentina de este justo celo llegó el dia 3 á noticia del General en Gefe francès  que oprime a Barcelona, el qual […] mandó que el dia quatro desfilase desde Barcelona contra esta ciudad una columna de seis cientos caballos y dos mil infantes […]; al momento que se tubo esta noticia el mismo pueblo tocó á somatén ó a rebato imitandole en los pueblos de la comarca y otras poblaciones de consideración con tal noble ardimiento que en veinte y quatro horas se hallaron cubiertos de paysanos armados los tres puntos que conducen á esta ciudad […], pues en la mañana del dia seis en que fueron acometidos a Casa Masana por la referida columna francesa, depuesto el primer asombro que les incutió la artilleria, envistieron con tal denuedo que en la noche siguiente ya la havian confinado entre Brera y Martorell distante quatro horas de Casa Masana y ocho de este ciudad con pérdida de artillería y de mucha gente y con solo la de dos muertos y un herido de los Somatenes. Se les persiguió en el siete sin cesar y haviendo hecho causa comun los Pueblos de la Carrera se halla el resto del enemigo [en] el mayor conflito y necesitado á refugiarse en las casas del pueblo de San Feliu distante dos horas de Barcelona sin querer darles quartel.

Diario de Manresa (26 de setembre de 1808)

Només amb les pròpies forces, uns 100 fusells, escopetes i carrabines dels particulars, sense cavalleria, tropa, artilleria, ni cap militar que els dirigís, amb les úniques 15 roves, 18 lliures de pólvora, 11 roves de bales de plom i gairebé la mateixa quantitat de ferro, que en aquella urgència i precipitació es van fer a cops de martell, va tenir el dia 6 del mateix mes, a l’indret del Bruc i roques de Can Massana, la animositat, valor i coratge de presentar batalla i fins i tot d’atacar l’enemic que amb un exèrcit de les seves escollides tropes d’infanteria i cavalleria amb set peces de canó sabia del cert que es dirigia sobre ella per fer un estrepitós escarment que assegurés al seu Emperador la conquista de Catalunya i, amb ella, la de tot Espanya […].

Per sort va tenir tan feliç èxit l’atac fet pels manresans i altres sometents del seu Corregiment, particularment els de La Guàrdia, Guardiola, Sallent, Sant Pedor, Maians, Castellar, Castellfollit, Castellvell, Balsareny, Castellet i Marganell, que amb els d’Igualada i alguns del seu partit, hi concorregueren com un sol home, que restà l’enemic batut, derrotat i obligat a la més vergonyosa i desordenada fuga […]; fet que manifestà […] que els exèrcits de l’opressor de l’Orbe, Napoleó, no són invencibles ni irresistibles.

Resumé des Opérations militaires. Corps d’Armée des Pyrénées Orientales del general Porte (desembre de 1808)

La seva columna [la d’Schwartz] va travessar en principi tranquil·lament els tres petits pobles que es troben en aquesta ruta i fins i tot va ser força ben acollida per les seves autoritats, però arribat al peu del Montserrat la columna fou atacada per una multitud considerable de paisans armats entre els quals es trobaven molts desertors espanyols de tots els regiments. El general Schwartz els atacà ben aviat i els forçà cap a un petit poble que es diu Bruch; fou aleshores que va sentir tocar el tambor pertot arreu, i que va saber que a tots els indrets on havia passat pel matí i la vetlla, feien malbé els camins, tallaven els ponts i barraven els carrers.

Va creure que era el seu deure abandonar l’expedició per combatre aquestes noves insurreccions i desfer la ruta; va retrocedir tot seguit i forçà amb molta bravura Esparraguera, Martorell i Molins de Rei, malgrat la viva resistència de la població d’aquests indrets reunida a la dels municipis dels encontorns, el furor i l’acarnissament de la qual contra els francesos arribaven al punt que les dones i els infants llançaven pedres i tot el que es trobaven a les mans, al cap dels nostres soldats (…..) Després d’una marxa molt llarga i molt penosa en la qual va perdre una peça de canó per la caiguda d’un pont que els insurgents havien  incendiat i que s’ensorrà en el moment de passar-hi per sobre. [Schwartz] Va arribar el 8 de juny al darrera de Molins de Rei, on va prendre posició esperant noves ordres.

El concepte de Guerra de la Independència o Guerra del Francès

diumenge, 12/12/2010

En el procés de crisi de l’Antic Règim a Espanya, de manifest des de l’últim terç del segle XVIII, la conjuntura revolucionària de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès (1808-1814) va actuar com a desencadenat de l’esclat de l’inici de la fi del sistema. La conflictivitat política i social van incrementar-se a partir de la invasió de l’exèrcit napoleònic, demostrant la fragilitat de l’Estat absolut. La guerra va possibilitar la introducció d’una sèrie de reformes dins del marc de les revolucions liberals que van produir-se després de la Revolució francesa de 1789. La guerra i la revolució serien dos processos complementaris que es donarien en aquest període.

La Guerra de la independència tradicionalment s’ha interpretat com l’inici de l’època contemporània a Espanya. Ens trobem davant d’un conflicte peninsular per Espanya i Portugal, en el context de les guerres napoleòniques. La invasió de Portugal per part de la França napoleònica el 1807 buscava el control de l’accés al mar i el bloqueig d’Anglaterra. El monarca portuguès abandonarà el país marxant a Brasil i deixant una Junta de Govern. Ferran VII també abandonarà Espanya després de les abdicacions de Baiona. Tots dos països introduiran les juntes de govern de representació política que a Portugal no tindran cap connotació revolucionària, en canvi a Espanya conduiran cap a la revolució.

És una guerra complexa que va enfrontar tota la península en el conflicte amb la França napoleònica. Per això, des de la historiografia britànica posarà l’èmfasi en l’actuació de l’exèrcit britànic de Wellington a la península i anomenarà el conflicte com a guerra peninsular. L’exèrcit britànic amb l’ajuda de les restes de l’exèrcit portuguès i de les guerrilles espanyoles s’imposaria a la guerra. Wellington recolzarà Ferran VII i no tindrà cap simpatia per la Constitució de Cadis de 1812.

The_Defence_of_Saragossa.jpg

En canvi, per a la historiografia espanyola el conflicte es tracta d’una guerra d’independència que es convertirà en un dels principals referents del nacionalisme espanyol. És una concepció mítica i nacional de la victòria en front de l’invasor francès. Estem davant d’una guerra moderna i revolucionària amb un matís romàntic.

Des de la historiografia espanyola es mitificarà la figura del poble espanyol aixecat en armes contra els francesos. Així, per exemple, en aplicació del liberalisme existent a principis de segle, des de Catalunya es considerarà que la pàtria és Catalunya però la nació és Espanya. Estem davant d’una nació que apareixeria en aquest moment. En el context de la guerra napoleònica es buscarà un canvi de règim polític i dinàstic. Els espanyols es dividiran en afrancesats i patriotes provocant un conflicte intern paral·lel a la guerra que buscava la regeneració estructural del país. Els afrancesats seran considerats traïdors a Espanya.

La denominació de Guerra de la Independència prové de l’àmbit liberal que li donava un contingut romàntic: el poble lluitant contra un enemic invasor a la recerca de la llibertat i la independència del seu territori. La guerra i la revolució serien dos elements que conviurien en el mateix conflicte. En conjunt, la Guerra de la Independència es convertirà en un mite i en un dels fonaments del nacionalisme espanyol. Ja el 1810, Flórez Estrada, escriuria Introducción para la historia de la revolución en España i el Conde de Toreno Historia del levantamiento, guerra i revolución de España el 1835.

Battle_of_Somosierra.PNG

En canvi, des dels cercles absolutistes propers a Ferran VII es denominaria el conflicte com a guerra napoleònica per a ressaltar el conflicte dinàstic entre els Borbons i la nova dinastia napoleònica, obviant el component d’emancipació liberal que comportava el terme independència. Aquesta denominació avui encara perdura dins de la historiografia francesa que analitza el conflicte com un episodi més dels produïts dins de l’Europa enfrontada a Napoleó.

Per contra, en l’àmbit català, des de l’obra de Jaume Vicens Vives, es parlarà de Guerra del Francès amb un cert grau de xenofòbia contra l’invasor francès heretada dels conflictes existents des del segle XVII amb els enfrontaments bèl·lics de la Guerra dels Trenta Anys i l’amarg record de la derrota en la Guerra de Successió. És una denominació que expressa la diversitat de conflictes que van coexistir dins de la mateixa guerra i que, possiblement, resumeix millor el que realment estava succeint.

Costos i conseqüències de la Guerra del Francès a Catalunya

dissabte, 11/12/2010

Els sis anys que va perllongar-se la Guerra del Francès van tenir una gran repercussió en el si de la societat catalana i, en general, de tot l’Estat espanyol. Les principals conseqüències van produir-se a nivell demogràfic, econòmic i social.

Costos humans. Els costos humans de la Guerra del Francès resulten difícils d’avaluar, però les baixes en campanya dels exèrcits regulars no poden ser gaire elevades ja que els combats no van ser nombrosos i, per regla general, no van ser gaire sagnants. Les accions més costoses en termes de vides humanes van ser els setges que solien acabar amb matances de la població civil (com va ser el cas de Girona i Tarragona). Així, la quantitat més gran de morts va arribar de forma indirecta com a conseqüència de la fam i les epidèmies. Segons les dades aportades pels censos, la mortalitat en el conjunt de la guerra va ser de més d’un 50% per sobre del quinquenni anterior. Algunes poblacions catalanes van arribar a perdre la meitat dels seus habitants.

expo_franca.jpg

Costos econòmics. Els comptes de la hisenda central no representen gaire cosa més que les xifres corresponents a Cadis i al seu districte immediat, però podem observar que la suma recaptada de 1808 a 1814 era molt inferior al que s’obtenia, en el mateix lapse de temps, en època de pau. La hisenda central, però, ni recaptava impostos a les províncies ni s’atenia a les necessitats de transmetre-hi recursos. Les Juntes havien d’atendre les despeses civils i militars amb els recursos que recollien en el seu territori.

La Junta de Catalunya va gastar en el transcurs de cinc anys 528 milions de rals només per mantenir l’exèrcit (250 procedents d’impostos i la resta de préstecs), però es calcula que el cost global del manteniment de l’exèrcit va ser d’uns mil milions a l’any. La resta dels diners amb que finançar l’exèrcit van sortir de diverses formes de recaptació immediata i directa practicades pel propi exèrcit sobre el terreny (com els emprèstits forçats).

Molt més carregosos que els diners van ser els subministraments de queviures per a la tropa, pels quals els pobles rebien, com a molt, un rebut que se suposava que algun dia els serviria per a rescabalar el deute per part de la hisenda pública. Així, el deute interior va augmentar en 6.000 milions de rals que no s’amortitzarien en els anys següents. A això s’ha d’afegir que els francesos hi deurien generar un cost similar sobre la població ja que tenien com a norma viure sobre el terreny i practicaven amb freqüència el saqueig.

La major part d’aquesta càrrega va caure sobre la Catalunya rural, sobre la pagesia que va viure anys de sofriment i misèria. La burgesia en canvi va sortir molt més ben parada perquè els industrials no van haver de fugir de Barcelona i van seguir negociant amb normalitat i comerciants i financers van fugir de la ciutat amb els seus cabals per evitar-se d’afrontar les exigències dels francesos. En definitiva, la guerra van finançar-la els més pobres: els camperols.

Bataille_de_Bruc.jpg

Pèrdues, despeses i destruccions provocades directament per la guerra. El seu volum va ser prou significatiu com per afectar a la marxa general de la vida i de l’economia catalana en el futur immediat a la guerra. A més, aquests danys van repartir-se desigualment entre la població. Els pes d’aquestes despeses va sofrir-lo el camp i la pagesia va trobar-se que, un cop acabada la guerra, els preus agrícoles van patir una davallada general i les exportacions d’aiguardent van entrar en crisi.

Això va facilitar la penetració en els mercats interiors de la producció de fàbrica que reemplaçava la d’algunes velles indústries tradicionals locals, accentuant la polarització al si de la societat camperola i agreujant els desequilibris regionals a l’interior de Catalunya. Així s’iniciava el procés de decadència d’algunes zones que havien prosperat amb el creixement del segle XVIII.

El_setge_de_Girona_de_1809.jpg

Transformació revolucionària de la societat. El programa liberal de Cadis comportava la idea que era possible renovar i modernitzar la societat i l’Estat espanyols sense córrer els riscos d’una subversió social com la de la Revolució Francesa i això va quallar en la burgesia espanyola. Així, en comprovar que la monarquia absoluta era incapaç de resoldre els vells problemes que l’havien portat a la crisi de 1808, la burgesia reprendria el programa gadità per posar remei a la fallida de l’Estat i l’economia.

La Guerra de la Independència marca el moment de la història en que la unitat espanyola s’afirma millor. Cadis serà, el 1810, el gresol on va intentar elaborar-se una nació espanyola alhora unitària i renovada. Les velles postures autonomistes feudals serien substituïdes per una adhesió gradual a la idea de fundació d’una nació unificada.

El programa liberal burgés no va ser assimilat en el seu conjunt per la població, però no totes les idees de la revolució van ser rebutjades. Així, l’experiència d’aquests anys deixaria tot un seguit d’elements que van penetrar profundament en el conjunt de la població. Els camperols, per exemple, aprendrien que la legitimitat dels drets senyorials i els delmes eren discutides i a partir d’aleshores es resistirien a pagar-los. S’estava iniciant la imparable erosió del vell sistema que, a la llarga, patiria més per aquestes accions sordes protagonitzades pels camperols que per les conspiracions revolucionàries.

Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812

divendres, 10/12/2010

La Junta Suprema Central formada el setembre de 1808 com a govern alternatiu s’havia mostrat incapaç per a dirigir la guerra contra els francesos i, després d’haver de fugir d’Aranjuez a Sevilla i, posteriorment, a Cadis el 1810, l’única ciutat que, gràcies a l’ajuda britànica, resistia el setge francès, va acabar per dissoldre’s el gener de 1810. Abans, però, havia iniciat un procés de convocatòria de Corts perquè els representants de la nació decidissin sobre la seva organització i el seu destí. Estem davant del naixement de la nació espanyola.

Mentre s’elegien els diputats que composarien les Corts es va crear una regència formada per cinc membres i les Juntes van organitzar una consulta al país sobre les reformes que s’havien de dur a terme. Malgrat les dificultats existents per recollir les propostes i la diversitat dels consultats, predominava la idea que l’acció desastrosa dels governs dels anys de regnat de Carles IV havia provocat la ruïna d’Espanya i es demanaven garanties contra el poder absolut del futur monarca.

cortescadizjuramento.jpg

El procés de selecció dels diputats i la reunió de les Corts a Cadis van ser força difícils per l’Estat de guerra en què es trobava el país. Tot i això, va arribar-se a la composició d’unes corts amb uns 240 diputats que aniran variant. Així, un terç dels diputats eren nobles, un altre terç eren eclesiàstics i la resta pertanyien al tercer estat (burgesia, professors, advocats, etc), i molts dels diputats presents eren suplents que substituïen al titular de l’escó. Les Corts es van obrir el setembre del 1810, i el sector liberal va aconseguir la formació d’una cambra única i l’aprovació, en la primera sessió, del principi de sobirania nacional, és a dir, el reconeixement que el poder resideix en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts.

L’experiència de construcció d’una nova estructura política assajada a les Corts de Cadis representava la primera oportunitat real en la que els polítics catalans eren cridats a participar activament en la política de la monarquia espanyola. Tot i els obstacles existents, la Junta Superior de Catalunya va aconseguir enviar-hi una vintena de diputats catalans, el paper dels quals, però, seria força irrellevant al tractar-se d’un grup heterogeni que mai va actuar de forma compacta.

Cortes_de_cadiz.jpg

D’aquests diputats catalans, només Capmany es trobava en una situació que li permetés articular els interessos de Catalunya dins del debat global que es desenvolupava a Cadis. Així, Capmany, orador brillant i defensor d’una Espanya modernitzada que assumís en part el projecte austriacista liquidat el 1714 i que fomentés el desenvolupament comercial i industrial, va ser l’únic diputat català que va figurar habitualment entre les grans personalitats de l’etapa parlamentària gaditana. Tot i això, era una figura solitària enmig dels altres diputats catalans, com Joan de Balle o Felip d’Aner, que no entenien ni compartien la seva visió política avançada.

D’entre la resta de diputats catalans a Cadis trobem un altre grup, aquest sí, articulat amb una gran coherència: el sector reaccionari. Representat per personatges com Creus, Utgés, Dou o Papiol, aquest sector s’oposava a les reformes polítiques de caràcter liberal per tal de preservar la vella societat de l’Antic Règim i l’absolutisme.

Amb la constitució de les Corts es va començar a edificar un nou projecte polític que lluitava contra el despotisme oposant-hi una societat basada en la llibertat i la igualtat davant de la llei. El camí cap a la constitució de Cadis suposaria la introducció del liberalisme com a limitació del poder del rei. Així, una comissió de les Corts va encarregar-se de preparar un projecte de Constitució, que es va promulgar, després d’una sèrie d’intensos debats entre absolutistes i liberals, el 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, motiu pel qual la primera Constitució de la història d’Espanya va ser coneguda com “la Pepa”.

El nou règim constitucional, tot i que s’inspirava evidentment en la Constitució francesa de 1791, no era una còpia exacta de la mateixa, com argumentaven els seus detractors des del conservadorisme. La Constitució de Cadis sí que mantenia el mateix concepte de Nació i de sobirania nacional que havien introduït els revolucionaris francesos, però a partir d’aquí hi ha moltes diferències.

Constitucion 1812.Portada.jpg

La Constitució de 1812, descartant la via revolucionària francesa, contenia una declaració de drets del ciutadà on es garantien la llibertat de pensament i d’opinió, la igualtat dels espanyols davant la llei, el dret de petició, la llibertat civil, el dret de propietat i el reconeixement de tots els drets legítims dels individus que composaven la nació espanyola. Aquesta nació era definida com la reunió del conjunt de tots els espanyols dels dos hemisferis, és a dir, els territoris peninsulars i les colònies americanes i no era patrimoni de cap família ni persona.

L’estructura de l’Estat definida per la Constitució corresponia a una monarquia limitada, moderada o constitucional basada en la divisió de poders i que deixava de banda la monarquia de dret diví. Així, s’estableix la divisió de poders legislatiu, executiu i judicial: el poder legislatiu resideix en les Corts, l’executiu en el rei no responsable i el judicial en els tribunals de justícia.

El poder legislatiu era competència de les Corts unicamerals, que representaven la voluntat nacional i posseïen amplis poders com l’elaboració de les lleis, l’aprovació dels pressupostos, l’aprovació dels tractats internacionals, el comandament sobre l’exèrcit, etc. Els diputats de les Corts ocupaven el càrrec durant dos anys i eren inviolables en l’exercici de les seves funcions.

El poder executiu estava encapçalat pel monarca que era qui posseïa la direcció del govern, intervenia en l’elaboració de les lleis a través de la iniciativa i la sanció, i tenia la possibilitat d’aplicar un vet suspensiu a la iniciativa legislativa durant dos anys. Les decisions del monarca havien de ser refrendades pels ministres, els quals estaven sotmesos a responsabilitat penal. El monarca, sota cap pretext, no podria evitar, suspendre o dissoldre les Corts.

L’administració de justícia era competència exclusiva dels tribunals, i s’hi establien els principis bàsics d’un Estat de dret: codis únics en matèria civil, criminal i comercial, inamovibilitat dels jutges, garanties dels processos, etc.

La Constitució de 1812:

PODER EXECUTIU PODER LEGISLATIU PODER JUDICIAL

REI

No responsable.

Sanciona les lleis.

Dret de vet.

Ordre públic.

Seguretat de l’Estat.

Iniciativa legal.

NACIÓ ESPANYOLA

Sufragi Universal Masculí (ciutadans de més de 25 anys).

Electors de parròquia.

Electors de partit.

Electors de província.

TRIBUNALS

Processos d’ordre públic.

Un sol fur i codi sense diferències estamentals.

MINISTRES

7 secretaris de despatx.

Nomenats pel rei.

Responsables.

CORTS

Un diputat per cada 70.000 habitants.

Calia un determinat nivell de renda.

Cambra única.

Escollits cada dos anys.

Iniciativa legal.

Elaboren el pressupost.

Control de l’executiu.

Aproven la política internacional.

DIPUTACIÓ

Permanent a les Corts.

7 diputats.

Vigilen el compliment de la Constitució.

CONSELL D’ESTAT

Consultiu.

Nomenat pel rei.

La Constitució de Cadis plantejava en els seus articles la reforma dels impostos i de la hisenda, la creació d’un exèrcit nacional (una força militar permanent de terra i mar per la defensa exterior de l’Estat i la conservació de l’ordre intern), el servei militar obligatori i la implantació d’un ensenyament primari públic i de caràcter obligatori (escoles de “primeras letras” per que els nens poguessin aprendre a escriure, llegir, matemàtiques bàsiques i el catecisme catòlic).

El territori de l’Estat espanyol es dividia en províncies, institucions d’inspiració francesa que portaran a la recreació de l’Estat, i per al govern interior de les quals es creaven les diputacions provincials, s’establia la formació d’ajuntaments amb càrrecs electius per al govern dels pobles i es creava la milícia nacional (composada per habitants de la pròpia província), en els àmbits local i provincial.

El text constitucional recollia també el compromís existent entre els sectors de la burgesia liberal i els absolutistes amb l’afirmació de la confessionalitat catòlica de l’Estat. Va arribar a donar-se una veritable obsessió per remarcar la qüestió religiosa a la Constitució com a signe d’identitat del país. Així, com que l’Església exercia una funció social a l’Espanya de principis del segle XIX, heretada de l’època moderna, les Corts buscaran l’adequació de l’Església a la nova situació sense separar en cap cas Estat i Església. La religió catòlica apostòlica i romana serà l’única religió oficial de l’Estat i serà protegida. El control nacional de la religió en detriment de la llibertat confessional va considerar-se que podria ser un element alliberador i que jugaria un important paper a la cohesió nacional en el si d’una monarquia catòlica.

La_Verdad,_el_Tiempo_y_la_Historia.jpg

A més del text constitucional, les Corts de Cadis van aprovar un seguit de lleis i decrets destinats a eliminar l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim de caràcter liberal.

Així, els diputats van procedir a la supressió de les senyories jurisdiccionals, fent-ne distinció de les territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. Aquest procés apuntava cap a un tipus de reforma agrària que, d’una banda, liquidava el règim senyorial, però que a la vegada transformava els antics senyors en els propietaris de la terra i no pas els pagesos que la treballaven. També es va decretar l’eliminació de les primogenitures i la desamortització de les terres comunals, tot amb l’objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic.

Es va votar l’abolició de la Inquisició, amb una forta oposició dels sectors absolutistes i del clergat, i la llibertat d’impremta, que va quedar condicionada per la formació d’unes juntes de censura, excepte per aquells assumptes que concernissin a la religió que seguirien en mans de l’Església. Cal remarcar també la instauració de la llibertat de contractació, l’anulació dels gremis i la unificació del mercat.

Aquest primer liberalisme espanyol va marcar les línies bàsiques del que havia de ser la posterior modernització econòmica i social de l’Espanya contemporània tot aprofitant la situació revolucionària creada per la guerra, ja que en un marc de normalitat aquest model tan avançat establert a Cadis mai hauria estat possible. Tanmateix, l’obra dels legisladors gaditans no va tenir gaire incidència pràctica ja que, d’una banda, la guerra va impedir l’aplicació efectiva de la legislació, i, a més, el retorn de Ferran VII un cop acabat el conflicte va frustrar les reformes liberals per conduir a un retorn cap a l’absolutisme i l’Antic Règim.

La Guerra del Francès: les actituds davant la invasió

dijous, 9/12/2010

La invasió francesa de 1808 va obligar els diferents corrents ideològics que existien a l’Espanya del tombant de segle a prendre partit davant l’ocupació francesa i la nova monarquia napoleònica de Josep I. Així, la guerra de 1808-1814 va causar una fractura interna entre els espanyols que van veure’s dividits en dos grans blocs: els afrancesats i els membres del front patriòtic.

Jose-Bonaparte.jpg

Josep I

Els afrancesats. Una minoria d’espanyols han estat qualificats d’afrancesats per col·laborar amb la monarquia bonapartista de Josep I. Cal tenir en compte que més de cent mil persones van col·laborar amb el poder francès i prop de dos milions d’espanyols van donar jurament a Josep I Bonaparte. L’afrancesament suposava, tot i la forta crítica que ha rebut per una part de la historiografia, una opció política reformista més, enfrontada a l’immobilisme de l’absolutisme i alternativa a la ruptura que proposaven els liberals.

Sí que va existir una minoria afrancesada per raons de convicció ideològica, però la majoria dels col·laboracionistes el que buscaven era una sortida reformista davant de la crisis de l’Antic Règim. El perfil sociològic dels afrancesats era força divers. Entre ells hi havia intel·lectuals, alts funcionaris i una part de l’alta noblesa que, procedents en la seva majoria dels anys del despotisme il·lustrat, van sentir-se vinculats amb el programa reformista de Napoleó i advocaven per un poder fort que modernitzés Espanya sense el risc d’un esclat revolucionari com havia passat a França.

Al final de la guerra, molts d’aquests afrancesats van haver d’exiliar-se davant la persecució iniciada per Ferran VII, que va ficar en el mateix sac a afrancesats i liberals. Així, de les 12.000 famílies d’espanyols que van haver de marxar cap a l’exili des de 1813 per haver col·laborat amb l’administració napoleònica, el 79% de la població civil procedia del funcionariat de l’administració i de la classe política, i gairebé una quarta part eren militars. La repressió va fer que aquests desapareguessin com a grup polític, tot i que la majoria dels afrancesats acabaria formant part de la dreta liberal.

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

El front patriòtic. El gruix de la població va formar part de l’anomenat front patriòtic, integrat per tots aquells que rebutjaven la invasió francesa. Ara bé, en el si d’aquest grup podem trobar una manca d’uniformitat, de creences i d’objectius que derivarien en posicions polítiques antagòniques.

a. D’una banda, la major part del clergat i la noblesa cercaven el retorn de l’absolutisme sota la monarquia de Ferran VII, defensaven la tradició i la religió catòlica i rebutjaven qualsevol canvi social. L’Església veia en la lluita contra els francesos l’oportunitat d’anar contra les disposicions reformistes implantades per Godoy (en especial les desamortitzacions) i contra un Napoleó que representava l’herència de la Revolució francesa.

b. D’altra banda, alguns il·lustrats esperaven que la tornada del monarca suposés l’aplicació d’un programa de reformes i la modernització del país, sempre dins del marc de l’Antic Règim.

c. Finalment, els liberals (burgesos, professionals, etc.) veien en la guerra l’oportunitat de realitzar un canvi en el sistema polític i, per tant, exercien un patriotisme més nacionalista (espanyol) que dinàstic. Per a ells, la guerra era l’oportunitat per implantar un sistema polític liberal, basat en una Constitució, en la sobirania nacional, la divisió de poders, les institucions representatives i l’abolició dels privilegis estamentals. Igualment, cercaven l’eliminació dels privilegis gremials, dels drets senyorials i de totes aquelles traves que impedien la llibertat de comerç, de propietat i d’indústria.

Al marge de les diferents posicions ideològiques, gran part de la població, en especial les classes populars rurals i urbanes, va encarar la guerra com un moviment de defensa i resistència contra l’invasor estranger i combinaven l’hostilitat al godoyisme amb la defensa de la tornada de Ferran VII i de les prerrogatives de l’Església catòlica, tot confiant que un nou règim del Borbó suposaria el redreçament de vells abusos i l’arribada de la pau. Així, una minoria activa i políticament conscient lluitava contra Napoleó i l’Antic Règim i una massa apassionada lluitava simplement contra un nou règim representat per Napoleó.

La Guerra del Francès: la Catalunya napoleònica

dimecres, 8/12/2010

Al principi de la guerra (1808-1809), el règim d’ocupació militar implantat pels francesos a Catalunya tenia com a única finalitat era la continuïtat de la guerra. En definitiva, en aquesta primera etapa, els francesos només podien controlar unes quantes ciutats i no es pot parlar de gaire més que un règim d’ocupació militar on la preocupació principal era obtenir, per mitjans violents si era necessari, els recursos necessaris per a mantenir l’exèrcit i continuar la guerra.

espanya guerra frances.JPG

A mesura que els esdeveniments van anar succeint-se, amb l’arribada del duc de Castiglione per a fer-se càrrec del comandament de l’exèrcit francès a Catalunya en els inicis de 1810, va iniciar-se una política d’atracció envers els catalans, com l’ús de la llengua catalana en les comunicacions, que, malgrat tot, va tenir un escàs ressò entre la població i va acabar pocs mesos després amb la caiguda de Castiglione.

En general, l’Imperi va seguir, des de 1810, durant “l’intermedi del mariscal Macdonald”, un militar preocupat essencialment per la guerra i els proveïments, una política d’afrancesament progressiu que facilités l’annexió catalana que pretenia Napoleó un cop es dominés el territori. Així, la situació estava preparada per a la unió amb l’Imperi que es realitzaria a la pràctica, tot i que no va proclamar-se oficialment.

El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.

Departaments-1812.jpg

Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.

La-Divisio-territorial-napoleonica-de-Catalunya-de-1812.jpg

En aquesta tasca d’integració en l’Imperi, els francesos van comptar amb la col·laboració de part dels il·lustrats reformistes catalans, esperançats que la presència francesa transformaria el país donant pas al liberalisme. Tanmateix, aquests col·laboracionistes afrancesats van ser més aviat escassos ja que Catalunya va ser una de les zones on els napoleònics van trobar una resistència més aferrissada perquè va ser on es van haver de patir més llarga i durament els costos militars de l’ocupació.

El cas més notable de col·laboracionista afrancesat de convicció a Catalunya va ser Tomàs Puig, un home ric i respectat, coneixedor de la llengua francesa i lector dels enciclopedistes. Alcalde i posteriorment corregidor de Figueres, Puig era un ferm partidari del model federatiu que proposava l’Imperi Napoleònic i organitzava partides de “caragirats” que lluitaven per la causa napoleònica.

La majoria van ser personatges que s’acomodaven per interès a la nova situació, sense fer-se gaires problemes de consciència. Així, per exemple, membres de la burgesia van limitar-se a fer negocis amb els francesos sense deixar-se complicar en formes de col·laboració política. Tot i que això era mal vist per amplis sectors de la població, cap d’aquests burgesos fabricants i especuladors, col·laboradors econòmics amb els ocupants francesos, van ser molestats després per les autoritats espanyoles.

A més d’aquests “col·laboradors honorables” trobem tota una massa de gent de menor categoria que van ajudar els francesos en la repressió contra la població catalana per a beneficiar-se directament. Així, parrots, brivalles i caragirats són difícils de distingir-se dels simples delinqüents. Destaquen dos caragirats famosos com Joan Serra, que va organitzar una partida que després d’abandonar l’exèrcit patriota va atemorir les terres tarragonines, i Josep Pujol, un traginer de Besalú que va començar actuant com a guerriller patriota però va vendre’s als francesos el 1810.