Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra Civil’

El naixement del franquisme en la Guerra Civil

dimarts, 5/04/2011

Fracassat el cop d’Estat del 18 de juliol, entre els revoltats va plantejar-se el problema del fraccionament del poder, tant des del punt de vista polític com des del militar. A més, la mort accidental a Lisboa, el 20 de juliol, del general Sanjurjo, considerat com el militar cridat a encapçalar el moviment colpista, agreujava encara més el problema del lideratge militar i del govern en la zona controlada pels insurrectes.

Políticament, les organitzacions que col·laboraven amb els insurrectes representaven corrents polítics molt diferents: monàrquics, antics militants de la CEDA, carlins i falangistes, els quals buscaven augmentar la seva influència a costa dels militars. Però, de fet, només la Falange va veure incrementar de forma vertiginosa la seva militància durant els primers mesos de la guerra.

cabanellas.jpg

El general Miguel Cabanellas

Militarment, entre els insurrectes tampoc hi havia un comandament militar únic: Mola tenia tot el control del nord peninsular; Franco del Marroc i les Canàries; i Queipo de Llano d’Andalusia. Va ser després de la creació, el 24 de juliol, d’una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel veterà general Miguel Cabanellas, quan va donar-se el primer pas cap a la centralització del poder militar. La Junta estava integrada per militars, però no tenia atribucions en la direcció de la guerra, i s’encarregava únicament de governar el territori ocupat.

Les primeres mesures que va prendre la Junta van ser la prohibició de l’activitat de tots els partits polítics i els sindicats, la suspensió de la Constitució de 1931 i la paralització de la reforma agrària mentre que les terres que s’havien expropiat per part dels governs republicans van ser retornades als seus propietaris. Aquesta institucionalització del ordre dels insurrectes va anar acompanyat per la forta i sagnant repressió de qualsevol intent de resistència.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, la necessitat d’un comandament militar únic va esdevenir una urgència pels revoltats. Així, a les darreries de setembre, una reunió de la Junta de Burgos va decidir la creació d’un comandament militar únic, el qual, a proposta del general Kindelán, seria presidit per Franco com a comandant en cap. Prèviament, Franco havia consolidat el seu lideratge dins de l’exèrcit després de l’alliberament de l’Alcázar de Toledo i, especialment, pel fet que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor en les negociacions entre els totalitarismes i els insurrectes.

franco burgos 1936.jpg

Franco a Burgos

És així com, a partir de l’1 d’octubre, mitjançant un decret, Franco va ser nomenat generalíssim de tots els exèrcits espanyols, i a la vegada cap d’Estat mentre durés la guerra. El que havia estat el general més jove de l’Estat passava a exercir les més altes funcions militars i polítiques de l’Espanya rebel. A continuació, la Junta de Defensa Nacional seria dissolta per introduir la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, i el quarter general de Franco va traslladar-se a Salamanca.

Després d’aquesta primera fase del procés d’unificació política i militar, Franco va haver d’enfrontar-se amb la independència que encara gaudien els dos moviments polítics més importants de l’Espanya nacional: els falangistes i els carlins. Tots els intents que s’havien fet per unificar falangistes i carlins havien estat condemnats al fracàs fins aquell moment, el que suposava que, tot i l’existència d’un comandament militar i administratiu únic i indiscutit, no hi havia cap cohesió política.

La política del nou cap de l’Estat a la zona nacional va ser construir un Estat amb un sistema feixista amb un partit únic. Així, allargant al màxim el desenvolupament de la guerra, Franco va poder consolidar el seu lideratge militar i imposar-se a les diferents forces que feien costat a la insurrecció. Inspirat en el model feixista de Hitler i Mussolini, el generalíssim buscava la instauració del sistema de partit únic sota el seu comandament amb plens poders polítics i militars.

franco.jpg

En aquells moments, la Falange, després de la mort del seu fundador José Antonio Primo de Rivera (afusellat a la presó republicana d’Alacant el novembre de 1936) es debatia en una profunda crisi de direcció. Així, el nou lideratge que representava la continuïtat de la vella guàrdia falangista era contestat des de nous sectors que s’havien afiliat al partit després de l’inici de la guerra.

Per la seva banda, els carlins presentaven importants discrepàncies amb la Falange. Els tradicionalistes comptaven amb nombrosos efectius militars propis, l’autonomia dels quals va crear molts problemes a la direcció de l’exèrcit, fins a l’extrem que Franco va haver d’obligar el seu cap principal a abandonar el país el desembre de 1936.

Ben aviat, però, Franco va disposar-se a liquidar qualsevol tipus de resistència existent en el bàndol nacional, i, el 19 d’abril de 1937, amb la col·laboració del seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, va decretar la unificació forçada dels dos moviments en l’anomenada Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), partit al qual s’integrarien totes les altres forces polítiques que donaven suport al bàndol nacional. La nova FET-JONS va ser instrumentalitzada per Franco com a element per a controlar i influenciar qualsevol activitat política. S’estaven posant les bases del Nuevo Estado.

FET-JONS.png

En aquest partit únic quedaven incorporades totes les tendències polítiques que havien donat suport a la insurrecció militar i que, a partir d’aquest moment, tindrien Franco com a cap suprem. Tots els intents d’oposició al decret protagonitzats tant per falangistes com per carlins van ser reprimits amb facilitat. El nou partit únic, d’ideologia falangista (uniformat amb la camisa blava de Falange i la boina vermella carlina, així com amb la salutació feixista del braç enlaire), però, no dominaria l’aparell de l’Estat. D’aquesta manera, totes les activitats polítiques van quedar estretament supeditades al control directe de l’autoritat militar i, en concret, a la figura de Franco.

A continuació, el juliol de 1937, els bisbes espanyols van donar a conèixer una carta pastoral col·lectiva on es mostraven a favor dels sublevats. Posteriorment, al mes d’octubre, el franquisme va rebre el reconeixement diplomàtic per part del Vaticà. D’aquesta manera, el règim franquista va guanyar-se el suport de l’Església que es convertiria en un element omnipresent en el Nou Estat.

El procés d’institucionalització del Nuevo Estado franquista va culminar el gener de 1938 amb la desaparició de la Junta Técnica i la formació del primer govern de la zona nacional. Franco, que des d’aquest moment ostentaria la condició de Caudillo de España, concentrava en la seva figura la jefatura de l’Estat i la presidència del govern. Clarament inspirat en el feixisme, el Nuevo Estado defensava un model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme. Els pilars fonamentals del nou i autoritari aparell estatal serien el partit únic (FET-JONS), l’Església i l’exèrcit.

primer_gobierno_franco.jpg

El primer govern franquista va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral, a la vegada que reinstaurava la pena de mort. Igualment, van suprimir-se les llibertats religioses, polítiques i de premsa, i va reintroduir-se la confessionalitat de l’Estat (derogació del matrimoni civil i el divorci, introducció d’una retribució estatal al clergat i establiment del culte religiós en l’ensenyament). En aquest context, el març de 1938, s’aprovaria la primera de les lleis fonamentals del franquisme: el Fuero del Trabajo, novament d’inspiració feixista, el qual establia un sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors a la vegada que prohibia les vagues i les reivindicacions obreres.

Així, durant la Guerra Civil es posaven les bases del règim franquista, una dictadura totalitària de tipus militar, que es mantindria en el poder a Espanya durant quaranta anys, fins que, a la mort del dictador, s’iniciés el procés de Transició a la democràcia.

españa franquista.png

El govern Negrín (maig de 1937-març de 1939)

dilluns, 4/04/2011

Els Fets de Maig de 1937 van comportar modificacions polítiques substancials dins del bàndol republicà amb la pèrdua d’influència dels anarquistes i l’enfortiment de les posicions dels comunistes, que ja gaudien d’un gran ascendent gràcies a l’ajuda militar que la Unió Soviètica estava proporcionant a la República. A més, el curs desfavorable de la guerra havia posat en contra del govern de Largo Caballero els comunistes, els sectors socialistes favorables a Indalecio Prieto i els republicans d’esquerra, que ara tindrien l’oportunitat de redreçar la situació segons els seus interessos.

D’acord amb les directrius soviètiques de perseguir els trotskistes com a enemics de la Revolució, els comunistes espanyols i catalans van exigir la il·legalització del POUM i que els seus líders fossin detinguts acusats de ser els responsables màxims de la crisi de maig i de complicitat amb el feixisme. La negativa de Largo Caballero a il·legalitzar el POUM va comportar que els comunistes forcessin una crisi de govern que obligaria Largo a dimitir.

El 17 de maig, el president de la República, Manuel Azaña, va encarregar que es constituís un nou govern presidit per Juan Negrín, del qual van ser exclosos els anarquistes. El nou govern, recolzat pel PSOE, va ser l’encarregat de dur a terme la repressió contra el POUM i els seus militants, fet que abocaria el partit a la dissolució i, més tard, comportaria l’assassinat del seu secretari Polític, Andreu Nin a mans d’agents de la policia política soviètica.

Dr. Juan Negrín López.jpg

Juan Negrín

Respecte de Catalunya, a partir de maig de 1937 la Generalitat va veure molt minvades les seves competències. Aquell mateix mes va perdre el control de l’ordre públic i de l’organització militar, que des d’aquell moment van ser assumits pel govern Negrín, el qual posava l’èmfasi en la centralització política i militar per assolir l’objectiu prioritari de guanyar la guerra. I el procés de transferències no havia fet més que començar.

El govern Negrín va reforçar el poder central, va unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies en l’Exèrcit Popular i va establir el control sobre la producció industrial i agrària. En aquest context, va dissoldre’s el Consell de Defensa d’Aragó, dominat pels anarquistes. Semblava que Espanya i Catalunya assolien finalment una estabilitat política, i de fet el govern Negrín es mantindria fins a la fi de la guerra, però l’estabilització política sota el domini comunista només podia ser efectiva si arribaven victòries militars.

La formació, el mes de juny, d’un nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Companys i fonamentat en l’aliança entre l’ERC i el PSUC, sense la participació de la CNT, no va impedir que les relacions amb Negrín fossin molt tenses. La marginació dels anarquistes sumada a la progressiva pèrdua d’influència de la Generalitat a causa de les ingerències del govern central van comportar que el PSUC esdevingués la força predominant a Catalunya fins el final de la guerra.

afich-espag15.jpg

Cartel-049.jpg

Al novembre de 1937, Negrín va decidir traslladar el govern de la República de València fins a Barcelona, on també es trobava el govern basc, refugiat des de la caiguda del nord. La decisió va estar motivada per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d’una de les zones més riques i poblades que quedaven sota el control republicà. Amb el govern Negrín arribaven també els aparells centrals dels partits i les institucions espanyoles.

El govern republicà, un cop instal·lat a Barcelona, va assumir l’ordre públic, la gestió dels proveïments, el comerç exterior, l’administració de justícia i la industria de guerra, tot deixant de banda l’administració d’un govern de la Generalitat molt afeblit per les circumstàncies i que veia amb impotència com les seves competències reals s’anaven reduint.

El 1938 la situació ja era desesperada en el territori republicà. Hi mancaven aliments, els desastres militars eren continus i entre la població començaven a fer-se evidents la desmoralització i el cansament derivats d’una guerra llarga. Davant aquesta situació, Negrín, amb l’esperança d’aconseguir suports internacionals, va proposar una sortida negociada que posés fi a la guerra i va publicar el Programa dels Tretze Punts on exposava les condicions necessàries pel cessament de la violència. Però aquests van ser rebutjats per Franco i tampoc van rebre l’aval internacional necessari per forçar el bàndol nacional, que comptava amb el suport del nazisme i el feixisme, a la negociació.

Aleshores, Negrín va mostrar-se partidari de la resistència a ultrança de la República tot i les constants desfetes militars. Aquesta posició es justificava en el fet que la tensa situació internacional provocada per l’agressiu expansionisme nazi podia precipitar Europa cap a la guerra en qualsevol moment. Això podia ser beneficiós per a Espanya ja que, a més de reduir la presència nazi-feixista a la Península, podia permetre a la República incorporar-se en un ampli conflicte europeu contra els totalitarismes que suposés la desitjada ajuda internacional negada fins aquell moment.

juan-negrin-indalecio-prieto.jpg

Juan Negrín i Indalecio Prieto

Però, tot i les esperances de Negrín, en el marc de la política d’apaivagament practicada pel govern britànic, el setembre de 1938 es signava el Pacte de Munic, mitjançant el qual la Gran Bretanya i França reconeixien l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya i claudicaven davant l’expansionisme nazi per mantenir la pau. Tanmateix, Negrín no va perdre l’esperança i, amb el suport dels comunistes, va insistir en la necessitat de resistir militarment. La guerra, però, estava perduda.

La derrota i ocupació de Catalunya pels franquistes, entre gener i febrer de 1939, va significar l’exili per als diferents governs que s’havien instal·lat a Barcelona. Així, el govern central, el govern de Catalunya i el govern del País Basc, així com tots els seus dirigents polítics i sindicals van haver de creuar la frontera. Mentre, a les darreries de febrer, Gran Bretanya i França reconeixien el règim de Franco com a govern d’Espanya, Manuel Azaña dimitia com a president de la República des de l’exili francès.

Malgrat els esforços de Negrín per continuar la guerra a la desesperada, la República tenia els dies comptats. El drama va completar-se l’1 d’abril quan, oficialment, es declarava la desfeta republicana. Quatre mesos després, l’1 de setembre, esclatava la Segona Guerra Mundial. Negrín tenia raó, però el temps no li va permetre arribar a temps a un conflicte internacional que s’iniciava quan la Segona República espanyola ja havia estat oficialment liquidada pel franquisme.

Dissidències polítiques i enfrontaments entre els republicans: els Fets de Maig de 1937

dissabte, 2/04/2011

L’inici de la Guerra Civil havia comportat l’inici d’un procés revolucionari que es concretava tant en aspectes polítics com econòmics i socials. Així, durant els primers mesos del conflicte ni el govern central ni el govern de la Generalitat posseïen de fet el poder real. Aquesta situació va originar nombrosos problemes i friccions entre les diverses forces polítiques que integraven el bàndol republicà.

D’una banda, els anarquistes de la CNT-FAI, recolzats pels comunistes del POUM i per l’ala més esquerrana del PSOE, eren partidaris d’aprofundir la revolució com a única garantia de guanyar la guerra i es resistien a integrar les milícies en l’exèrcit regular. Per contra, els partits republicans, el PCE, el PSUC i l’ala dretana del PSOE defensaven la restauració de les institucions anteriors a l’inici de la guerra, el control de les col·lectivitzacions, la reconstrucció de l’Estat, la paralització del procés revolucionari i la centralització dels esforços en la guerra.

Així, a Catalunya les tensions polítiques van augmentar fins el punt que, el desembre de 1936, Andreu Nin, secretari polític del POUM, va ser exclòs del govern de la Generalitat arran de la seva postura antiestalinista i per la pressió exercida pel PSUC a través d’una campanya de calumnies i difamacions. D’aquesta manera començava una nova etapa on l’equilibri de forces canviaria: el POUM cercaria el suport de la CNT mentre que el PSUC esdevenia el partit marxista més poderós de Catalunya.

andreu nin.jpg

Andreu Nin

Durant el 1937 van seguir les pugnes i les rivalitats entre la CNT i el PSUC. El mes de gener van produir-se uns enfrontaments armats a La Fatarella (Tarragona), la responsabilitat dels quals va ser atribuïda als anarquistes. Posteriorment, el mes d’abril la tensió política va augmentar quan a Puigcerdà van reproduir-se els enfrontaments armats entre els anarquistes i les forces d’ordre públic de la Generalitat. A més, a Barcelona va produir-se l’assassinat de Roldán Cortada, militant del PSUC i membre del Comitè de Catalunya de la UGT.

La tensió va arribar al seu màxim durant el mes de maig a causa dels assassinats de dirigents comunistes i anarquistes durant el mes d’abril; la inestabilitat social i el clima d’inseguretat regnant per culpa dels escamots dels diferents partits que actuaven de forma descontrolada; l’encariment dels productes bàsics i l’escassetat general de queviures; i el descens de la influència dels ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero. Es presagiava una generalització dels enfrontaments.

En aquest context, el fet que la policia ocupés per ordre de la Generalitat l’edifici de la Telefònica de Barcelona, en mans de la CNT, per controlar les comunicacions va desencadenar un enfrontament obert entre els anarquistes, amb el recolzament del POUM, i els comunistes del PSUC recolzats per la resta de partits, disposats a frenar definitivament l’avenç de la revolució.

fets de maig.jpg

Així, entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona va estar sotmesa a una lluita fratricida que va omplir els carrers de barricades i conflictes armats. A més, va servir com a pretext perquè el govern republicà intervingués a Catalunya, en detriment de la capacitat política del govern de la Generalitat, tot incorporant 5.000 guàrdies d’assalt per a posar fi a la crisi. La lluita va provocar dos-cents morts i uns mil ferits d’un i altre bàndol i va significar la derrota política dels anarquistes i el POUM, així com una profunda crisi de govern.

Els Fets de Maig de 1937 van posar en evidència els dos grans problemes del bàndol republicà. D’una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. De l’altra, les diferències entre el govern republicà i la Generalitat per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar i dirigir la guerra, a més de considerar que Catalunya no col·laborava prou en l’esforç bèl·lic de la República.

Quan finalment va retornar la calma, les conseqüències derivades d’aquests esdeveniments comportarien importants modificacions polítiques que marcarien la posterior evolució del bàndol republicà, i en especial de Catalunya: els nivells d’autonomia de la Generalitat van veure’s limitats, fet accentuat arran del trasllat del govern republicà a Barcelona l’octubre de 1937; el POUM va ser declarat il·legal i el seu cap, Andreu Nin, assassinat; la CNT va abandonar el govern de la Generalitat i va perdre bona part de la seva influència; i el PSUC va esdevenir la principal força política de Catalunya, sobretot després de la caiguda de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a president del govern.

Guerra i Revolució a la Catalunya republicana

divendres, 1/04/2011

El domini de la CNT-FAI. El fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya.

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

Davant l’esclat de la revolució social, la Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així, el 20 de juliol, el president Companys va convocar els dirigents de la CNT-FAI i els va oferir la formació d’un comitè que agrupés les diferents forces polítiques i sindicals fidels a la República.

Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, constituït el 21 de juliol de 1936, presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, i que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat. Aquest òrgan estava integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Primera reunió del Comité de Milícies Antifeixistes de Catalunya (Barcelona, 1936)

D’aquesta manera, durant l’estiu de 1936, el govern de Catalunya va restar en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, el qual va actuar sobre tres grans eixos: restablir l’ordre públic mitjançant patrulles de control formades per milicians, organitzar les columnes de voluntaris formades per milicians que van sortir cap al front d’Aragó, i socialitzar l’economia a través del Consell d’Economia.

Tanmateix, l’actuació del Comitè durant els primers mesos de la guerra no va solucionar els greus problemes plantejats per l’aixecament del 18 de juliol. L’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós; els milicians van fracassar en els seus intents de recuperar Osca i Saragossa; i les col·lectivitzacions no van donar el resultat esperat.

cartell guerra civil.jpg

El govern Tarradellas. Després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny i aquest retrocés va impulsar-la a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

La Generalitat reassumia la iniciativa política amb el govern Tarradellas i la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Els objectius del nou govern passaven per posar ordre en la caòtica situació en la qual es trobava el territori català tot aprofitant el fet que, després del cop del 19 de juliol, el buit de poder de l’Estat a Catalunya havia incrementat, de fet, l’autonomia de la Generalitat, configurant una situació particular en el si de les zones controlades per la República.

TARRADELLAS AMB COMPANYS.jpg

Josep Tarradellas i Lluís Companys

En aquest context, les prioritats del govern Tarradellas van ser: l’aturada dels assassinats indiscriminats i la violència incontrolada, recollint les armes que circulaven a la rereguarda, centralitzant els serveis policials en una Junta de Seguretat Interior i reconstruint l’aparell judicial; la substitució dels comitès locals per nous ajuntaments; l’organització d’un Exèrcit Popular de Catalunya que pogués afrontar amb garanties la presa de Saragossa i Osca al front d’Aragó tot militaritzant les milícies; i la racionalització de l’activitat econòmica intervenint per ordenar i controlar les col·lectivitzacions.

Els resultats de les polítiques del govern Tarradellas, però, no van ser els esperats, a causa sobretot de les diferències que existien entre les diferents forces polítiques que integraven el govern. Així, la CNT veia la necessitat de formar un exèrcit regular, però no va facilitar-ne la formació; i els partits i els sindicats coincidien a l’hora d’afirmar que s’havien de lliurar les armes, però cap d’ells ho acabava de fer. Estaven en joc coses que anaven més enllà de la pròpia conjuntura bèl·lica i cap dels interessats volia cedir, pensant en els seus plantejaments de present i, sobretot, de futur.

Les col·lectivitzacions. El procés de revolució econòmica i col·lectivitzacions a Catalunya protagonitzat pels organismes populars va afectar fonamentalment a les empreses industrials mentre que, llevat de les comarques tarragonines, la col·lectivització agrària va ser poc important. El procés de col·lectivitzacions va iniciar-se d’una manera espontània quan, un cop va reprendre’s el treball després de les jornades de juliol, els obrers van trobar-se amb el fet que molts propietaris, gerents o directors havien abandonat les empreses. A partir d’aquest moment va iniciar-se un procés d’incautacions com a pas previ a la col·lectivització.

cartel cnt.jpg

Amb l’objectiu de coordinar i dirigir el procés, l’11 d’agost va constituir-se el Consell d’Economia de Catalunya, en el qual estaven representats tots els partits i els sindicats catalans. El Consell va elaborar, no sense tensions internes, un Decret de Col·lectivitzacions que va ser aprovat el 24 d’octubre pel govern Tarradellas i que seria l’instrument per a regular la nova economia i establir un pla d’organització econòmica per a Catalunya basant-se en l’autogestió obrera i amb l’objectiu de construir una societat socialista. El decret era un fidel reflex de la conjuntura catalana.

Els criteris de col·lectivització que s’establien en el decret eren: col·lectivització obligatòria per aquelles empreses que tenien més de cent treballadors o havien estat abandonades pels seus propietaris; col·lectivització de les empreses que comptaven entre cinquanta i cent treballadors si dues terceres parts dels treballadors ho demanaven; i control dels propietaris sobre les empreses de menys de cinquanta treballadors, però fiscalitzades per un consell obrer.

Cartel POUM.jpg

Els més perjudicats pel procés de col·lectivitzacions decretat pel govern Tarradellas van ser els grans propietaris, mentre que la petita burgesia va sortir menys malparada ja que va mantenir les seves empreses i fàbriques, tot i que sota el control dels treballadors.

Els problemes que van tenir les indústries en general, i que en conseqüència van determinar el resultat de les col·lectivitzacions, van ser els lògics en una economia de guerra: mancança de primeres matèries, especialment d’aquelles que s’obtenien de la resta d’Espanya, ja fos perquè es trobaven en mans del bàndol nacional o per les dificultats que comportava el seu transport; escassetat de combustible; bloqueig de les exportacions per compensar el deute de l’Estat espanyol; i represàlies de companyies estrangeres que havien patit la col·lectivització de les seves empreses a Catalunya.

teatre i revolucio.jpg

El resultat de les col·lectivitzacions va ser irregular. Alguns sectors, com el metal·lúrgic i el químic, van actuar amb autosuficiència, mentre que d’altres van fracassar a causa de l’excessiu intervencionisme dels consells i la falta d’experiència dels seus gestors. Al final de la guerra hi havia unes 4.500 empreses controlades pels comitès obrers, unes 2.000 de col·lectivitzades, i entre 5.000 i 6.000 que formaven part d’agrupacions socialitzades.

Al camp català, a diferència del que va passar a l’Aragó, Andalusia, la Manxa o el País Valencià, les col·lectivitzacions agràries van tenir poca importància a causa del predomini de la petita i mitjana propietat i de l’oposició del govern autònom de la Unió de Rabassaires, de la UGT, del PSUC i d’ERC, així com per l’escassa implantació de la CNT al medi rural. Així, la situació dels pagesos propietaris va ser bastant més favorable que la dels treballadors industrials i l’estructura de la propietat no va veure’s excessivament alterada.

Des de l’agost de 1936, tots els pagesos formaven part obligatòriament de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya, a la qual havien de vendre les seves collites al preu indicat per la Conselleria d’Agricultura a canvi de productes de primera necessitat a preus raonables. Tot i això, els camperols només venien una part de la seva collita i l’altra se la reservaven o la venien al mercat negre, on es pagaven millors preus a causa de l’escassetat que es patia.

Guerra i Revolució a l’Espanya republicana

dijous, 31/03/2011

La insurrecció militar de juliol de 1936 va representar un trasbals social, econòmic i polític profund a l’Espanya republicana. La inoperància mostrada pel govern ràpidament va veure’s superada per la ràpida i decisiva resposta de les organitzacions obreres i populars que, tant en el terreny militar com en els camps econòmic, polític i social, van tractar de donar respostes immediates a la situació que es donava arran de l’esclat de la Guerra Civil. Així, al territori que va mantenir-se fidel a la República, la insurrecció militar va provocar l’extensió d’un clima revolucionari.

giral.jpg

José Giral

La revolució social. Per aturar la insurrecció militar, el govern republicà de José Giral, constituït el 19 de juliol, després de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre l’exèrcit tradicional i els cossos policials a la vegada que decretava la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies obreres. En poques setmanes va produir-se una total transformació del sistema polític, social i econòmic, i la forma tradicional de poder era liquidada en molts territoris de la zona republicana.

En conseqüència, en el territori republicà va crear-se una estructura de poder popular que es vertebraria al voltant dels sindicats i els partits d’esquerres que, en aquell moment, constituïen l’única força capaç de defensar la legalitat republicana. Aleshores, recolzades moralment en el fet que havien estat decisives per fer fracassar el cop d’Estat, les forces obreres van sentir-se autoritzades a impulsar canvis socials revolucionaris. L’Estat burgés va col·lapsar-se en els primers dies de la guerra i això va portar a l’aparició d’òrgans revolucionaris de poder paral·lel.

D’aquesta manera, entre l’estiu i la tardor de 1936, el poder de l’Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven en el seu si a les forces que havien integrat el Front Popular. Així, políticament, durant els primers mesos de la guerra va donar-se una situació de dualitat en el poder, caracteritzada per la coexistència dels governs legals i democràtics de la Generalitat i de l’Estat amb les noves formes de poder polític que van sorgir arreu com a conseqüència de la iniciativa obrera i popular. Els nous consells, comitès i juntes van ser els encarregats d’organitzar les columnes de voluntaris per anar al front, l’ordre públic, l’economia i la vida social.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Per exemple, al País Valencià va crear-se un Comitè Executiu Popular que des de principis d’agost seria l’única autoritat revolucionària regional. Al País Basc, les Comissaries primer i després les Juntes de Defensa van representar l’únic poder eficaç fins que, el setembre de 1936, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, va constituir-se el primer govern basc sota el control majoritari del Partit Nacionalista Basc. I al front d’Aragó, els anarcosindicalistes van constituir un Consell de Defensa regional que exerciria el seu poder a tota la zona aragonesa que es va mantenir sota el control republicà. També van destacar el Consejo Soberano de Asturias i la Junta de Defensa de Madrid.

La repressió. En els primers mesos de la guerra, en paral·lel a la proliferació de poders locals i regionals revolucionaris a la zona republicana, va desencadenar-se un procés de repressió espontània contra tots aquells elements que poguessin tenir qualsevol tipus de relació amb els insurrectes. Així, l’Església, la burgesia, els propietaris de terres i les classes benestants van ser objecte d’una persecució que va escapar del control del govern. Molts dels perseguits van fugir a l’estranger, van amagar-se o van passar a la zona insurrecta.

D’aquesta manera, en mig del clima revolucionari, van produir-se assassinats, execucions, passejades, detencions il·legals a les txeques (presons clandestines per a presos polítics sota el control comunista) i saqueigs i crema d’esglésies i convents, a més de produir-se la requisa de béns i propietats d’institucions i particulars. Com a conseqüència de la repressió incontrolada van produir-se fets especialment greus com, per exemple, l’assassinat de presos polítics de dretes a la presó Model de Barcelona d’agost de 1936, o l’execució de presos polítics a Paracuellos del Jarama (Madrid) de novembre de 1936. També van ser assassinats polítics com Melquiades Álvarez o José Antonio Primo de Rivera, afusellat a la presó d’Alacant.

Les col·lectivitzacions i revolució llibertària. La proliferació de poders locals i regionals de caràcter revolucionari va anar acompanyada, a bona part del territori republicà, d’una profunda transformació econòmica. La revolució va portar endavant la formació de col·lectivitzacions que, tant al camp com a les ciutats industrials, van posar l’economia sota el control de comitès obrers i camperols. I és que la revolució llibertària no només es dirigia contra el cop militar dels nacionals, sinó contra les bases de l’ordre capitalista burgés; es a dir, contra els latifundis, i contra la propietat privada dels mitjans de producció.

cartel cnt.jpg

Van donar-se dos model de col·lectivització. En alguns casos primerencs, els treballadors, organitzats en comitès, van posar-se al capdavant de les empreses perquè a l’hora de tornar a la feina després dels fets de juliol van trobar-se que els empresaris i els industrials havien fugit després de l’esclat de la Guerra Civil, o bé havien estat detinguts o assassinats. En d’altres, els treballadors van fer-se amb el control i la direcció de les empreses i van comunicar els propietaris que des d’aquell moment les explotarien en un règim d’autogestió. Igualment, en el camp, els organismes populars van confiscar terres als grans propietaris.

Una sèrie de decrets, tant del govern central com de la Generalitat de Catalunya, van donar cobertura legal a les confiscacions de les indústries i les terres del camp que havien efectuat els organismes populars. A més, amb l’objectiu de mantenir l’activitat productiva, aixecar una indústria de guerra i atendre les necessitats de subsistència de la població, van decretar-se altres mesures com el control de la banca, la creació d’entitats de crèdit públic, la regulació dels salaris i la municipalització del sòl urbà.

cartel-libertad-fai.jpg

Serien els comunistes del PCE els que van convertir-se en els principals enemics de la revolució dins del propi territori republicà. Els altres partits del Front Popular van adherir-se al PCE per convertir-se en els defensors de la propietat privada i dels interessos de la classe mitjana i la petita burgesia. També alguns líders socialistes com Prieto i Negrín estaven convençuts de que s’havia de configurar un Estat convencional amb un control centralitzat de l’economia i els instruments institucionals per a la mobilització massiva per realitzar un esforç bèl·lic eficaç contra els insurrectes.

La teoria i la pràctica tradicionals de l’anarquisme espanyol resultaven perjudicials per als objectius de Negrín i els seus consellers soviètics. El pensament antiestatalista del moviment llibertari (CNT-FAI i Juventudes Libertarias) va fer que aquestes organitzacions plantegessin els seus objectius revolucionaris en oposició al règim estatal republicà. Això va resultar molt perjudicial per a la coordinació econòmica centralitzada de l’esforç bèl·lic i va portar a una sèrie de cruels lluites internes dins de la zona republicana.

D’aquesta manera, la revolució llibertària iniciada l’estiu de 1936 va fracassar pels obstacles i la resistència que va trobar-se en el propi territori republicà. Abans de que finalitzés la Guerra Civil i Franco acabés de forma sagnant amb els dissidents republicans, la revolució ja havia fracassat des de mitjans de 1937.

El govern de Largo Caballero. El 5 de setembre de 1936, el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern front-populista que integrava en el seu si a republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. L’objectiu era recuperar un poder estatal fort, unit per un pacte antifeixista, que concentrés els esforços bèl·lics militaritzant les milícies i organitzés l’Exèrcit Popular, controlés les experiències d’autogestió i posés fi al terror revolucionari.

francisco-largo-caballero p.jpg

Francisco Largo Caballero

Dos mesos després, en un fet sense precedents, quatre ministres anarquistes s’incorporarien al govern. Però, tot i aquesta gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, ben aviat esclatarien greus enfrontaments entre les diferents forces polítiques que integraven el govern de Largo Caballero, deixant palesa la disgregació política que va existir entre els republicans durant tota la guerra.

El món davant la Guerra d’Espanya

dimecres, 30/03/2011

L’esclat de la Guerra Civil va provocar un fort impacte en la política mundial dels anys trenta. Així, des del primer moment, la Guerra d’Espanya, nom amb el qual va ser conegut el conflicte a nivell internacional, va tenir un repercussió internacional. Tots els governs del món, tots els grups i els partits polítics, els intel·lectuals europeus i americans, van veure’s obligats a definir la seva posició en relació al conflicte bèl·lic que enfrontava la societat espanyola.

La guerra va ser interpretada com una confrontació entre les forces democràtiques, i en part revolucionàries, enfront dels règims feixistes totalitaris en expansió. Per això, més enllà de les dinàmiques internes espanyoles, es va considerar que Espanya era una mena de “microcosmos” en el qual ja s’estava produint l’enfrontament armat que molts sectors de l’opinió pública mundial temien acabaria esclatant. Els governants, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals d’arreu del món s’apassionarien i es dividirien davant l’anàlisi del conflicte. En definitiva, la guerra que dividia els espanyols aviat dividiria també els diferents governs i l’opinió pública mundial.

Igualment, a partir de l’inici de la guerra, ambdós bàndols van cercar suport i ajuda exterior en els diversos governs europeus del període. La República, per una banda, esperava comptar amb la col·laboració dels governs democràtics europeus, especialment de França, que des de maig de 1936 estava governada per un govern de coalició de Front Popular presidit pel socialista Léon Blum. En canvi, els militars insurrectes tenien situades les seves esperances en els països feixistes: la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.

Els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya van veure en la insurrecció un fre a l’expansió del comunisme i van ser els primers a manifestar públicament les seves simpaties pels rebels, tot enviant-los ajuda militar. També el règim filofeixista de l’Estado Novo portuguès del dictador Oliveira Salazar va manifestar-se com un aliat fidel dels insurrectes, així com el catolicisme tradicional i el papat, els quals acabarien manifestant-se a favor del bàndol franquista.

hitler mussolini.jpg

Benito Mussolini i Adolf Hitler

En canvi, des del punt de vista dels règims democràtics, la intervenció directa dels països europeus en la Guerra Civil espanyola, però, podia ser un greu perill pel feble equilibri existent entre les democràcies i els feixismes totalitaris de l’Europa d’entreguerres. Aquest perill seria decisiu perquè França, el país que es trobava més amenaçat per Alemanya i Itàlia, després de rebre la petició republicana de suport militar i polític, optés per la neutralitat.

A més, Gran Bretanya, defensora d’una política de contenció davant l’Alemanya nazi, va comunicar al govern francès que no donaria suport a la política internacional francesa davant la amenaça de Hitler si intervenia en la Guerra Civil espanyola. Els objectius de la política anglesa de No Intervenció en el conflicte espanyol eren el confinament de la guerra a l’àmbit peninsular com un conflicte intern.

Aquesta darrera pressió britànica va ser decisiva perquè França proposés a la resta de governs europeus una política de no intervenció, política que inicialment acabarien acceptant tots els països, incloent-hi el feixisme italià, el nazisme alemany i els comunistes soviètics. Així, l’agost de 1936, va crear-se el Comitè Europeu de No Intervenció en la Guerra d’Espanya, organisme amb seu a Londres, integrat per 27 països i que seria l’encarregat de vigilar que es complissin els acords.

Stanley_Baldwin.jpg

Stanley Baldwin, primer ministre britànic

En la pràctica, però, la República va ser l’única perjudicada per la neutralitat europea ja que es negava a un Estat sobirà i legítimament democràtic l’ajuda per defensar-se d’una insurrecció contrarevolucionària. A més, tot i l’existència del Comitè de No Intervenció, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya en cap moment van respectar la no intervenció i, immediatament després de la signatura del compromís de neutralitat, van enviar abundant material de guerra i nombrosos soldats per a combatre en el bàndol franquista. França i la URSS, per contra, van decretar l’embargament d’armes a la República. Així, aquest Comitè era una mostra més de la claudicació de les potències democràtiques occidentals davant el feixisme.

Així, durant la guerra, els totalitarismes feixista i nazi van trametre avions, tancs, artilleria, fusells i municions al bàndol franquista. Des d’Alemanya, Hitler va enviar a Espanya la Legió Còndor i va fer servir el conflicte com un banc de proves per a les noves armes que serien utilitzades en la Segona Guerra Mundial. En contrapartida, Alemanya va assegurar-se de que la seva inversió en la Guerra Civil seria retornada a base de matèries primeres estratègiques i una creixent penetració en la indústria de la mineria espanyola.

Zentralbild"Legion Condor" in SpanienFaschistische deutsche Interventionstruppen unterstützen den Francoputsch 1936 - 1939 gegen die demokratische Republik Spanien.UBz.: Auf dem Flugplatz Levida. Beim Einhängen der Bomben.C 0214/07/13 N

La Legió Còndor

INTERVENCIÓ MILITAR ALEMANYA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 17.000
Tancs 120
Peces d’artilleria 600
Avions 597

D’altra banda, el suport italià va consistir en l’enviament d’una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, i en el subministrament d’armament. Mussolini va ser qui més homes i més materials bèl·lics va enviar a Espanya. L’ajuda militar italiana va facilitar-li a Franco la tasca de forma directa i indirecta, perquè va fer que els nacionalsindicalistes incrementessin la seva ajuda a les tropes franquistes. Mussolini volia assegurar així els seus interessos expansionistes en el Mediterrani i agilitzar la cooperació amb Hitler per enfortir l’Eix Roma-Berlín.

INTERVENCIÓ MILITAR ITALIANA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 72.775
Avions 759

La República, ignorada per les potències democràtiques, va veure’s obligada a enviar els seus inexperts emissaris a comprar armes i productes energètics allà on va poder recorrent al mercat negre. És per això que, en un principi, els republicans van haver de conformar-se amb un material car i antiquat que provenia de traficants d’armes privats.

La URSS no va canviar la seva postura de neutralitat fins a l’octubre de 1936 quan va començar a enviar armament i nombrosos assessors polítics i militars al bàndol republicà, que el govern de Largo Caballero va pagar fent servir les reserves d’or del Banc d’Espanya. D’aquesta manera, la República va veure’s hipotecada políticament a la Unió Soviètica, i l’ambaixador Marcel Rosenberg a Madrid i el cònsol Alexander Orlov a Barcelona jugarien un paper fonamental en el desenvolupament del conflicte. Tanmateix, el volum exacte de l’ajuda soviètica a la República és una incògnita.

JStalin.jpg

Iósif Stalin

INTERVENCIÓ MILITAR SOVIÈTICA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 6.000
Tancs 760
Peces d’artilleria 1.555
Avions 1.087

D’altra banda, entre els sectors obrers i progressistes d’arreu del món va instaurar-se un clam popular de suport a la República. Clam que ben aviat es va materialitzar en la creació de les Brigades Internacionals, un autèntic moviment de solidaritat antifeixista, formades per combatents estrangers europeus (en especial provinents de França) i americans que van arribar-se fins Espanya per lluitar al costat del bàndol republicà. Els brigadistes van ser una de les primeres forces que van enfrontar-se militarment a l’amenaça feixista que patia Europa.

Refugiats italians, alemanys i austríacs van veure la Guerra Civil espanyola com la primera gran oportunitat per defensar-se dels feixismes. Els brigadistes sentien que participaven en un conflicte de caràcter nacional i internacional que es lliurava en territori espanyol i en la seva articulació van tenir-hi un paper important les organitzacions comunistes internacionals, com el Komintern. Tot i el seu valor simbòlic, el seu nombre mai va ser excessiu (60.000 voluntaris) i en cap manera pot comparar-se amb les desenes de milers de soldats italians i alemanys que van combatre a les files franquistes.

BRIGADAS_INTERNACIONALES.jpg

Les Brigades Internacionals

Així doncs, al llarg de tota la Guerra Civil, l’ajuda internacional va ser sensiblement favorable als insurrectes en detriment del govern republicà.

Del fracàs del cop d’Estat a l’esclat de la Guerra Civil

dimarts, 29/03/2011

En el context de crisi política i social dels primers mesos de 1936 van iniciar-se els preparatius d’un cop d’Estat contra la República per part de generals i caps de l’exèrcit organitzats en la Unión Militar Española, una organització clandestina que agrupava els militars reaccionaris. Així, els generals Franco, Goded i Mola van iniciar els preparatius definitius per posar fi al govern sorgit de les eleccions. El lideratge del cop havia de córrer a càrrec del General Sanjurjo, el qual ja havia protagonitzat, el 1932, un primer cop d’Estat contra la República i es trobava exiliat a Portugal.

sanjurjo.jpg

El general José Sanjurjo

Els colpistes comptaven amb l’ajuda econòmica del financer mallorquí Joan March i de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat a aixecar-se contra el govern. Políticament, totes les forces de la dreta i de l’extrema dreta (en especial els carlins i els falangistes) es mostraven partidàries de donar suport al cop militar.

La matinada del 13 de juliol, com a rèplica a l’assassinat a mans d’escamots falangistes del tinent republicà José Castillo, militar col·laborador amb les milícies d’esquerra, va produir-se l’assassinat del dirigent parlamentari de l’extrema dreta monàrquica José Calvo Sotelo. La mort del polític va accelerar els plans colpistes, que ja tenien un motiu que justifiqués l’aixecament, i el 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se.

A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

franco.jpg

El general Francisco Franco

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

goded.jpg

El general Manuel Goded

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional.

Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

La_Vanguardia_22_7_1936.png

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

Espanya quedava dividida en les fronteres marcades per la geografia electoral de febrer de 1936. El cop havia triomfat a les zones catòliques que majoritàriament havien votat a favor de la CEDA, mentre que, en canvi, als bastions de les esquerres de l’Espanya industrial i als grans latifundis del sud la sublevació va ser derrotada per la reacció espontània de les organitzacions obreres.

guerra_civil_en_julio_1936.png

El bàndol nacional estava dirigit per militars que comptaven amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors (monàrquics, catòlics, falangistes, carlins i antireformistes). Defensaven la unitat d’Espanya i la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís l’ordre i aturés el risc de l’esclat d’una revolució social. A l’inici de la guerra, les tropes nacionalistes sublevades comptaven amb uns 98.000 soldats, als quals s’han d’afegir els contingents rebels de l’exèrcit africà (uns 45.000 homes) i les milícies carlistes i falangistes. A més, aviat existiria un altre factor que diferenciaria clarament a ambdós exèrcits: l’ajuda de les potències nazi-feixistes al bàndol nacional i la neutralitat de les potències democràtiques que van abandonar a la República.

El bàndol republicà estava integrat per les classes populars obreres i camperoles, les classes mitjanes, la burgesia il·lustrada i la majoria dels intel·lectuals. Defensaven la legitimitat de la democràcia republicana i el conjunt de reformes introduïdes pels governs d’esquerres. És a dir, era una combinació de sectors reformistes i revolucionaris. Mentre el poder al carrer es trobava en mans dels obrers i les organitzacions milicianes, seguia existint un govern republicà burgés que, en teoria, estava legitimat en l’esfera internacional i que mantenia el control sobre les reserves d’or i la major part de la capacitat econòmica del país i del potencial industrial del país. A l’inici de la guerra els republicans comptaven amb uns 112.000 soldats.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: la imposició de la força

dimecres, 9/03/2011

Des de l’arribada al poder del nazisme, la situació internacional va començar a modificar-se, tot creant les condicions necessàries perquè esclatés una nova guerra. Així, va posar-se de manifest la incapacitat de la Societat de Nacions com a organisme garant de la pau quan, a la Conferència de Desarmament celebrada a Ginebra el 1932-1933, tot i que va reconèixer-se la igualtat de drets d’Alemanya en l’organisme, Hitler va abandonat la SDN tot rebutjant sotmetre a cap tipus d’arbitratge internacional la qüestió del rearmament alemany.

adolf-hitler.jpg

Un cop abandonada la SDN, Hitler va començar a infringir les limitacions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles. El dictador alemany projectava dominar tot Europa, primer creant un gran Estat nacionalsocialista de base racial (la Gran Alemanya o Gran Reich) que anés més enllà de les fronteres establertes a Versalles, i després dotant aquest territori a través de l’expansionisme i la guerra de l’espai vital necessari per a la seva supervivència.

Engelbert Dollfus.jpg

Engelbert Dollfus

Les primeres iniciatives del nazisme. La unió amb Àustria, prohibida pel Tractat de Versalles, era una aspiració de Hitler, d’orígens austríacs, i de certs sectors nacionalistes de tots dos països. Per materialitzar aquesta unió, el 25 de juliol de 1934, Hitler va fer assassinar a mans dels nazis austríacs al canceller Engelbert Dollfus. Però aquesta acció va descobrir les intencions de l’Alemanya nazi i Itàlia intervindria com a garant de la independència d’Àustria. Mussolini, amic personal del canceller Dollfus, fins i tot va oposar-se a aquesta annexió ocupant el Brenner. Finalment, l’annexió va ser avortada.

D’altra banda, el gener de 1935, el Sarre, territori reclamat per França i que el Tractat de Versalles preveia que, després de quinze anys acabada la Gran Guerra, escolliria lliurement el seu destí, va celebrar un plebiscit. El resultat va ser favorable a la incorporació a Alemanya i el territori va passar a formar part del Tercer Reich. Poc després, el mes de març, el nazisme va restaurar el servei militar obligatori a Alemanya, va crear la Wehrmacht, el nou exèrcit del Reich constituït per 36 divisions, i va articular una força aèria, la Luftwaffe.

La Conferència de Stresa. La remilitarització alemanya, sumada a la pèrdua del Sarre i l’inici de les polítiques expansionistes, va provocar una gran intranquil·litat a França, que veia com el seu antic enemic començava a rearmar-se. La resposta de la República francesa va ser realitzar un important canvi en la seva política exterior i, des del maig de 1935, les diferències amb el règim comunista van passar a un segon pla per donar pas a una aproximació al règim soviètic de Stalin.

Però, la intranquil·litat per l’agressivitat alemanya i per la seva sortida de la Societat de Nacions no eren només una qüestió francesa. Així, l’abril de 1935, representants de Gran Bretanya, França i Itàlia van reunir-se a la Conferència de Stresa on s’articularia un tímid front antialemany que buscava aïllar Hitler i que trencava definitivament amb l’esperit de concòrdia iniciat a Locarno i que havia presidit les relacions internacionals del període d’entreguerres. D’aquesta manera, cap a 1935, semblava que Alemanya es trobava diplomàticament assetjada.

Mussolini Etiopia Italiana 1936.jpgItàlia i la invasió d’Etiòpia. Però, en l’Europa dels anys trenta l’Alemanya nazi no era l’única potència que practicava una política exterior agressiva. Igualment, la Itàlia feixista de Mussolini començava a mostrar ambicions colonials a l’Àfrica oriental, on ja disposava d’alguns territoris: Eritrea, sobre el Mar Roig, i la Somàlia italiana, sobre l’Oceà Índic. Tots dos territoris es trobaven separats per Djibouti en mans de França, la Somàlia britànica i l’antic imperi d’Etiòpia (Abissínia).

La reivindicació italiana sobre Etiòpia ja tenia un antic i infructuós precedent el 1898, però ara la decisió del feixisme de fer-se amb el territori era molt més ferma, tot i que, arribats als anys trenta, el colonialisme de conquesta que volia practicar Mussolini era un fenomen acabat. A més, el país africà estava implicat en les relacions internacions des de que l’emperador d’Etiòpia, el negus Haile Selassie I, havia portat el país a la Societat de Nacions, de la qual formava part des de 1923.

Així, quan la Itàlia feixista va iniciar la invasió d’Etiòpia, el 1935, immediatament va produir-se la reacció internacional i la Societat de Nacions va condemnar la intervenció sobre un país sobirà i va establir sancions econòmiques contra Itàlia. Gran Bretanya desconfiarà de la presència italiana a la ruta de Suez i, si fins aquell moment estava lligada a Itàlia pel front articulat a Stresa, també es sumarà a les sancions internacionals contra l’agressió italiana. Aquest canvi d’actitud britànica, però, només va servir per apropar les posicions del feixisme i el nazisme ja que Mussolini va trencar el pacte de Stresa i va abandonar la Societat de Nacions.

La remilitarització de Renània. Paral·lelament, un cop Alemanya va deixar d’estar aïllada d’Europa, Hitler va seguir desafiant el Tractat de Versalles. Aquest imposava que la vora esquerra del Rin esdevingués un territori desmilitaritzat, que havia de servir com a cobertura de seguretat a França i Bèlgica. Però, el març de 1936, Hitler va denunciar els pactes de Locarno i va procedir a ocupar militarment el Palatinat i la Renània trencant novament el Tractat de Versalles.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

França va intentar d’oposar-s’hi, però no va aconseguir el suport britànic i va veure’s incapaç d’evitar el fet consumat. Les potències europees van acceptar la situació perquè sobreestimaven la capacitat bèl·lica alemanya, i les potències nazi-feixistes percebien la debilitat de les democràcies davant una política de fets consumats. Després de la remilitarització renana, l’única garantia defensiva que li quedaria a la Tercera República francesa serà l’articulació d’un complicat sistema defensiu a la frontera amb Alemanya, la Línia Maginot, que va començar a construir-se el 1937.

mussolini_hitler.jpgL’Eix Roma-Berlín. El juny de 1936, el comte Ciano, gendre de Mussolini i nou Ministre d’Afers Estrangers italià, va iniciar el procés d’aproximació definitiu entre el feixisme i el nazisme. I en resposta a aquesta col·laboració entre els totalitarismes feixistes, Alemanya reconeixia l’annexió d’Etiòpia. A més, quan aquell mateix juliol va esclatar la Guerra Civil espanyola, des d’un primer moment alemanys i italians van donar el seu suport al bàndol nacional de Franco insurrecte contra la República.

La Guerra Civil espanyola va posar novament de manifest la feblesa de les democràcies europees d’entreguerres. A l’agost, la diplomàcia europea va aconseguir la signatura d’un acord de No Intervenció en la Guerra d’Espanya que va ser signat per vint-i-cinc països, entre els quals es trobaven Alemanya, Itàlia i la URSS. Però aquest acord aviat va demostrar-se paper mullat perquè tant Hitler com Mussolini van ajudar amb tropes i material bèl·lic els insurrectes franquistes, i posteriorment la URSS ajudaria la República amb armes i tècnics.

Aquest suport conjunt a la causa franquista va facilitar que, des de l’octubre de 1936, es pugui considerar l’existència d’un Eix Roma-Berlín. Aquest serà un front sòlid, tant per la seva coherència ideològica com per la seva militància anticomunista. Al mes de novembre, Alemanya va signar amb el Japó el pacte AntiKomintern, al qual s’adheririen Itàlia i l’Espanya franquista el gener de 1937, consolidant el definitiu Eix Roma-Berlín-Tòquio que seria un dels blocs de la Segona Guerra Mundial.

mussolini_hitler 2.jpg

Documental: “Guernica, pintura de guerra”

diumenge, 7/11/2010

Fa 70 anys, l’aviació alemanya a les ordres de Franco va bombardejar Guernica, la ciutat sagrada dels bascos. El brutal atac va inspirar Picasso per pintar una obra mestra: el “Guernica”. Des d’aleshores, aquest quadre s’ha convertit en un crit universal contra la barbàrie de la guerra.