Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra Civil’

El cost humà i econòmic de la Guerra Civil a Catalunya

dimecres, 27/04/2011

El règim franquista s’estava construint des de 1936, en plena Guerra Civil, i va imposar-se a Catalunya a partir de 1939 a través de l’exercici d’una forta repressió. Evidentment cada repressió té el seu context i les seves pròpies explicacions, i la lògica de l’Estat que s’estava creant en la zona nacional tenia la repressió com a instrument fonamental.

El cens elaborat el 1940 atribueix a Catalunya una població total de 2.890.974 habitants, el que suposava un increment d’unes 99.000 persones respecte del 1930. Tot i així, el percentatge català sobre el total de la població de l’Estat espanyol baixava de l’11,8% al 11,2%. En comparació amb el cens realitzat per la Generalitat el maig de 1936 (dos mesos abans de l’esclat de la guerra) la pèrdua produïda als tres anys de conflicte seria d’aproximadament unes 30.000 persones.

Val a dir que el primer cens franquista de 1940 fou realitzat amb mitjans i procediments força discutibles i hi ha evidències d’una notable alteració dels resultats per minimitzar les pèrdues de la guerra inflant les xifres.

Els efectes de la Guerra Civil a Catalunya:

Morts

Morts en combat

32.000

Morts pels bombardejos

5.500

Morts per repressió a la rereguarda pels republicans

8.352

Executats pel franquisme

3.388

Total

49.240

Dels 32.000 morts en combat uns 30.000 eren del bàndol republicà. Els bombardejos sobre Catalunya no tenien cap precedent a Europa i van marcar la població que va quedar atemorida davant la possibilitat d’un bombardeig. La repressió a la rereguarda pel bàndol republicà i revolucionari va suposar una autèntica guerra de classes amb conflictes polítics i venjances.

Altre impacte de descapitalització del país són el gran nombre d’exiliats catalans, es calcula que uns 500.000 exiliats van deixar Catalunya. El total d’exiliats a Espanya va ser de 150.000 –un de cada tres exiliats va ser català–. A més, l’exili va suposar un fort enfrontament entre els polítics exiliats que es van creuar desqualificacions entre ells deixant clar el distanciament i la manca d’unitat entre els vençuts.

A aquestes xifres caldria sumar-hi la mortalitat que la guerra va provocar indirectament com a conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida, les dificultats en l’atenció sanitària, la carestia d’aliments o els desplaçaments forçats. En els darrers mesos de la guerra la sobremortalitat causada per les males condicions de vida va afectar especialment als infants i a la gent gran. Aquest factor es difícil de calcular, però està present i faria pujar els índexs de mortalitat entre el 2,3% i el 2,7% de la població.

A causa de la Guerra Civil desaparegueren de Catalunya, per mort i exili, entre 130.000 i 150.000 persones. Això va suposar la pèrdua de més del 4,5% de la població existent el 1936. La guerra no suposa un record èpic, un cop ha finalitat el conflicte suposarà un mal record entre la població. També manca un cens de discapacitats i mutilats com a conseqüència de la guerra. Això va suposar que hi haguessin mutilats que rebien facilitats per haver participat en el bàndol nacional mentre que els discapacitats republicans eren obviats.

Els morts del bàndol nacional rebien homenatges mentre que els familiars dels morts republicans tenien prohibit realitzar cap tipus d’homenatge o record públic (per exemple anar de dol). Orfes, vídues o altres familiars directes es van veure afectats per la finalització de la guerra. Un altre tipus de drama personal el vivien les dones que s’havien quedat solteres i castes (tietes) i seguirien així fins a la seva mort.

La societat civil es veurà afectada per l’exili i la repressió perquè gent implicada en entitats socials i culturals catalanes abandonaran el país. Per primer cop un règim feixista realitzava una depuració tant exhaustiva de la societat civil. Ni a Itàlia ni a Alemanya va arribar-se tant lluny en aquest sentit.

La major part dels morts a la guerra van ser homes i força joves. La immensa majoria de morts i exiliats eren homes en edat de procreació. La postguerra va suposar l’augment del control de la natalitat i l’empitjorament notable de les condicions de vida de la població. La població catalana dels anys quaranta estava fortament condicionada pel que havia significat la Guerra Civil. Va haver-hi un descens considerable del percentatge d’homes respecte de les dones i s’haurà d’esperar fins a la dècada dels anys setanta perquè els percentatges d’homes respecte dones a Catalunya tornin a ser els de 1930.

El mal moment econòmic que va patir l’Espanya franquista en els anys quaranta va justificar-se per la Guerra Civil. Tot i això, la realitat es que els costos materials causats per la guerra no van ser tant decisius com per destruir la infraestructura productiva de cap dels dos bàndols.

En termes d’indústria, poca cosa va ser destruïda per la guerra perquè la tècnica no ho permetia i, a més, els grans industrials generalment estaven amb el franquisme. Així, la indústria bèl·lica i les seves complementàries –com el tèxtil– van sortir reforçades per la guerra. Els danys no foren tan alts com la propaganda franquista afirmava. Les xifres contretes que es coneixen mostren que els danys van ser relativament baixos i que el gener de 1939 les indústries catalanes es trobaven en bones condicions de producció, amb maquinària renovada i estocs superiors al 1936.

La destrucció de l’equipament productiu industrial fou escàs. Més importants van ser els danys en el parc de vehicles a motor, en material ferroviari i en infraestructures com ports, carreteres, vies fèrries i ponts. Les xarxes viària i ferroviària si que van veure’s afectades per la guerra. El règim haurà de crear la RENFE, nacionalitzant l’empresa ferroviària per reconstruir la xarxa de comunicacions. El franquisme haurà de recórrer a estatalitzar part de l’economia i els problemes econòmics de postguerra seran atribuïts als rojos i als elements (la pertinaz sequía), mai a les seves pròpies carències.

En el món agrari les pèrdues foren considerables en maquinària i en la ramaderia. La penúria dels darrers mesos de guerra havia portat a sacrificar la major part de la ramaderia catalana.

La major part de les destrosses en habitatges i indústries van ser causades pels bombardejos de l’aviació franquista i no per l’exèrcit republicà en la seva retirada. Va ser l’orientació autàrquica del règim la que provocà el retrocés econòmic i l’agreujà amb el seu intervencionisme.

La Guerra Civil a Catalunya (4): la desfeta de 1939

dilluns, 18/04/2011

Els bombardejos aeris –fins al mes de desembre de 1938 l’activitat va ser intensa–, l’agreujament de l’escassetat de les subsistències, els efectes distorsionadors de l’allau de refugiats, la publicitat quintacolumnista i la generalització de la mobilització militar havien derrotat moralment la rereguarda catalana. Ara, el gener de 1939, es consumaria la derrota militar de Catalunya primer –que seria totalment ocupada per les tropes franquistes– i de la República desprès.

L’entrada triomfal dels homes de Franco en els territoris catalans resistents va anar acompanyada de l’acció de l’aviació que semblava donar l’anunci i la benvinguda als feixistes llançant bombes sobre la trasbalsada població civil que no havia fugit cap a l’exili. Així, en l’etapa final del conflicte l’activitat aèria també va ser intensa, un acte gairebé quotidià que no finalitzaria fins al darrer dia de guerra. Al final de la guerra el nombre de morts com a conseqüència dels bombardejos va arribar als 5.500, la meitat dels quals va morir a la ciutat de Barcelona.

franquistes a la gran via.jpg

S’ha comptabilitzat que prop de 50.000 catalans marxaren cap a l’exili dirigint-se a la frontera francesa en les més penoses situacions. Ells foren els darrers objectius de les bombes de Franco. Així, els darrers atacs aeris els patirien les comarques gironines un cop caiguda Barcelona. Quin era el blanc d’aquests atacs si el territori ja estava vençut? Doncs nuclis urbans que restaven totalment indefensos i col·lapsats per les llargues columnes de fugitius. La població ofegada per la presència de refugiats durant la guerra havia de convertir-se ara en refugiada… i el seu futur no seria gaire agradable.

refugiats.jpg

refugiats 2.jpg

Entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939 es calcula que mig milió d’espanyols van entrar a França després de creuar la frontera catalana. Una munió de persones de totes les edats i de les condicions socials més diverses, amb cotxes, amb camions, a peu o arrossegant carros, van omplir les carreteres des de Barcelona fins a Portbou i la Jonquera per cercar refugi en el país veí. Una part d’aquests refugiats van ser reclosos en camps de concentració improvisats en les platges properes a Argelers i Sant Cebrià.

exili.jpg

map62.jpg

Posteriorment a l’ocupació franquista la situació de fam es perllongaria. La guerra no seria el període de gana i penúria, sinó que més aviat va resultar com un assaig del que vindria desprès. Si durant 1936-39 la fam era la lògica conseqüència del conflicte bèl·lic, ara esdevindria una arma poderosa a fer servir com a “mecanisme de disciplinament col·lectiu” tot i que els publicistes interiors del règim havien venut les bondats dels rebels. Una frase molt repetida ens il·lustra la situació: “durant la guerra encara es menjava, desprès no”.

ha llegado espana.jpg

L’excepció van ser els primers dies d’ocupació quan sobtadament la població va viure una sobtada abundància de menjar com a conseqüència de l’arribada de donatius procedents de la zona nacionalista, de l’aprofitament d’alguns estocs que el govern republicà guardava per a destinar al racionament i que va ser utilitzat tot d’un cop i de l’assalt a comerços que va donar-se en el breu buit de poder que va donar-se entre la sortida de les autoritats republicanes i l’arribada dels ocupants. Desprès fam i penúries.

La Guerra Civil a Catalunya (3): un país partit i assetjat

dissabte, 16/04/2011

A partir de 1938, la intensificació i eficàcia dels bombardejos sobre el territori català va incrementar-se, fet que va minvar força la ja minsa moral de la rereguarda. Barcelona, Lleida, Figueres, Granollers… el front de guerra cada cop era més proper. Una realitat llunyana esdevenia cada cop més real i mortífera. Els morts, els ferits, les nombroses destrosses materials i la proliferació de refugis antiaeris són les principals característiques que marcaran aquest decisiu període en l’evolució del conflicte.

Sense cap mena de dubte, la ciutat que va patir els atacs més devastadors va ser la capital. Barcelona seria colpida per l’aviació italiana amb base a Mallorca els dies 16, 17 i 18 de març amb una força terrorífica. Els projectils varen afectar de forma indiscriminada els barris més cèntrics de la ciutat, deixant un balanç de prop d’un miler de víctimes mortals, la destrucció total de 48 edificis, la destrucció parcial d’uns 75 edificis més i, el que era més important, el pànic estès entre tota la població. En el total de la guerra, Barcelona va ser bombardejada fins a 384 vegades, fet que va obligar a la construcció de més de 1.000 refugis subterranis.

barcelona bombardejada.jpg

bombardeigs barcelona 1937.jpg

bombardeigs.jpg

bombers bombardeigs.jpg

Deixant de banda els bombardejos sobre Barcelona, que aixecaren una forta crítica internacional, altres poblacions que van patir el pànic de les bombes van ser Lleida, Granollers i Tarragona. La capital lleidatana va veure com s’intensificava el foc a mida que les tropes franquistes avançaven en la conquesta del front oest català. El 27 de març l’aviació causaria quantioses destrosses materials i centenars de ferits. Poc desprès, la ciutat seria sotmesa pels feixistes. Altra població catalana durament colpida pels bombardeigs seria Granollers, el 31 de maig, causant la destrucció total o parcial de diversos edificis i més de 200 víctimes mortals. Els hospitals dels pobles del voltant i de Barcelona no donaven a l’abast per atendre les víctimes que arribaven des de la ciutat vallesana. Precisament, la gran mortalitat es deuria al fet que la població feia cua per aconseguir menjar (“la cua de les faves”), el que va comportar un gran nombre de dones i nens ferits. Finalment, el mes de desembre, a mida que front de l’Ebre es venia a baix, les accions aèries sobre terres tarragonines augmentarien fortament.

Aquesta tàctica d’atacs aeris a la població de la rereguarda era totalment innovadora i va donar lloc a la formació de les anomenades Juntes de Defensa Passiva (una Junta de Defensa Passiva de Catalunya i Juntes de caràcter local), una organització defensiva i de protecció que va haver de desenvolupar-se al llarg del conflicte partint des de zero. Sense cap precedent en el qual inspirar-se, les primeres mides que van prendre’s al llarg del 1937 foren l’organització de sistemes d’alarma, la construcció de refugis particulars a les plantes baixes i els soterranis de les cases, la protecció dels vidres i la instrucció d’apagar les llums per dificultar els objectius als atacants.

Aquestes mesures, però, van demostrar-se totalment ineficients davant l’increment terrorífic dels bombardejos durant el 1938. El següent pas seria la construcció de refugis col·lectius de formigó i ferro sota les places (organitzats per les institucions) i la construcció de refugis a les afores dels municipis aprofitant mines i galeries o simplement la rústica confecció de trinxeres que a l’hora de la veritat van esdevenir inútils i autèntiques trampes mortíferes per a la població. Davant la manca de pressupost, a Barcelona, per exemple, van aprofitar-se els túnels del metro com a refugis improvisats.

La construcció de refugis va posar a prova a la població de la rereguarda i va acabar convertint-se en un dels esforços més grans de la guerra. Les antigues xarxes de les associacions de barri o poble van transformar la seva fisonomia per a fer-ne front ja que les institucions es veien desbordades per l’allau de les complicacions derivades del conflicte. La població civil va reaccionar aleshores i gràcies a la seva iniciativa van poder fer-se plans i aconseguir els diners necessaris per a construir els refugis. Però, tot i el gran esforç realitzat no va poder evitar-se un terrible balanç: fins el 31 d’octubre de 1938 unes 5.000 persones moriren com a conseqüència dels atacs aeris (la meitat a la ciutat de Barcelona). A més, en total, van ser destruïts totalment 2.138 edificis i van veure’s afectats de forma parcial 3.789. no cal insistir en l’efecte demolidor que aquestes tràgiques dades tindrien en la moral de la població.

refugi barcelona.jpg

Altre factor que va contribuir a la desmoralització de la rereguarda catalana va ser el fet que cada cop més persones fossin cridades al front. Això es degué al fet que l’Exèrcit Popular necessitava progressivament de més efectius humans per a poder oferir una mínima resistència als franquistes. La pèrdua contínua de territoris per part de la República comportava la mobilització forçosa en els territoris que encara es mantenien fidels a causa. Això va tenir un important cost humà per a Catalunya: entre 35.000 i 40.000 soldats nascuts a casa nostra van perdre la vida al front. Això sense comptar el que potser podria resultar més dramàtic i palpable per la rereguarda, es a dir, el retorn de ferits, mutilats, la situació de dones vídues i de nens i nenes orfes que veien trencades de cop les seves il·lusions.

Il·lusions que saltaven per l’aire i fam cada cop més acusada. El 6 de gener de 1938 el consell de Ministres de la República decretava la unificació del control dels subministraments a través de la Comisión Nacional de Abastecimientos (comissió que comptaria amb una petita representació de la Generalitat). És un exemple més de com el govern Negrín va anar assumint poders que la Generalitat s’havia atribuït. El president Companys cedia els poders residents en el Departament de Proveïments per “la necessitat d’obtenir el màxim rendiment dels recursos econòmics de que disposen el govern de la República i el de Catalunya, per tal de resoldre de manera efectiva l’important problema del proveïment de la població i del front de guerra”. Cinc dies desprès, l’11 de gener, el Ministerio de Hacienda y Economía dotava la representació de la Comisión Nacional de Abastos, organisme que actuaria sota la presidència del sots secretari d’economia.

Des del gener de 1938 també van aparèixer els Tribunals de Subsistències i Preus Indeguts, a més de Jutjats Populars locals. Els delictes que havien de jutjar eren l’alteració dels preus oficials que havia fixat el govern republicà des de pocs mesos desprès de l’inici del conflicte, l’ocultació o acaparament de productes bàsics, les irregularitats en el pes de les mercaderies i l’ocultació de les seves característiques en les trameses comercials, i l’incompliment de les normes establertes pel racionament. El govern havia pres total consciència del greu problema alimentari que estava sobrevolant Catalunya. D’altra banda, van establir-se magatzems centrals per poder realitzar els racionaments en diverses vegueries sota el control de delegats del govern de la República.

Robert Capa 937

En aquests moments, la desnutrició ja començava a fer-se present en la població. Catalunya estava aïllada de la resta de l’Espanya republicana que resistia i el comerç ja era totalment impossible. A més, començava a caure part del propi territori nacional català (Lleida estava ocupada i el front de l’Ebre s’ensorrava). Aquesta conjunció comportaria l’aparició de problemes sanitaris derivats del problema de la subalimentació. Malalties que hom consideraria pròpies del segle XIX –com el tifus, la diftèria i la tuberculosi– van fer la seva reaparició. Per exemple, la mortaldat entre els ancians arribaria a cotes del 80 per cent. Com a darrera mesura desesperada per a solucionar la qüestió dels béns de primera necessitat, el 16 de novembre es constituïa la Junta Reguladora de Abastecimientos, institució depenent del Ministeri de Defensa. Aquest pas suposava la centralització absoluta en la qüestió dels proveïments. Les targetes de racionament i el control dels articles de primera necessitat ja s’estendrien a la pràctica totalitat de la població fins al final de la guerra.

En els darrers mesos del conflicte la publicitat quintacolumnista aniria creixent amb força en el seu intent de culpabilitzar els responsables de la distribució dels articles de primera necessitat. Per a aquests sectors dretans i reaccionaris de la societat catalana, que es mantenien amagats i camuflats, les autoritats republicanes eren la font de totes les mancances que patia la població –no els militars que s’havien aixecat contra l’ordre legalment establert– i no dubtarien en torpedinar des de dins la minvada moral de la rereguarda. La població ja no estava a aquestes alçades per guanyar la guerra, fet que cada cop es veia més impossible, sinó que desitjava el final del conflicte i la recuperació quan abans millor de la normalitat. L’eufòria inicial dels primers dies s’havia esvaït totalment. Molts ja creien que era preferible l’ocupació feixista abans que mantenir el martiri de la fam i la por als bombardejos.

La Guerra Civil a Catalunya (2): un punt d’inflexió, maig de 1937

dimarts, 12/04/2011

Ja el desembre de 1936 la CNT perdria el control dels subministraments. Estem davant de l’inici de l’auge del PSUC. Joan Comorera seria el nou encarregat de la qüestió dels proveïments, substituint l’anarcosindicalista Domènech. El primer objectiu d’aquest canvi era “la centralització política de proveïments i la dissolució de tots els comitès autònoms que actuessin al marge de la Conselleria”. S’havia iniciat una campanya propagandística contra la política de subministraments portada a terme pels cenetistes –amb els seus propis agents comercials– que, sumada a altres qüestions, desembocaria en els enfrontaments fratricides dels Fets de Maig.

comorera.jpg

Joan Comorera

Els canvis en el Departament ens indiquen l’inici del final del domini polític i social de la CNT, que deixaria de tenir aquesta preponderància en favor del PSUC. Seguint amb el cas de Tarragona, durant els Fets de Maig seria assassinat Josep Gallinsà (artífex de l’enllaç comercial amb Marsella i agent comercial cenetista) i la Cooperativa Popular assaltada i clausurada pels escamots de la UGT, integrats per botiguers i dependents, encapçalats pel nou delegat comercial de proveïments –del PSUC, es clar–. En conclusió, desprès dels Fets de Maig la política de subministraments de la CNT va ser desarticulada per passar a mans dels delegats comarcals de proveïments. Es a dir, ara la qüestió seria portada per homes del PSUC i la UGT, fet que no va solucionar els problemes. Es més, l’evolució del conflicte no faria més que agreujar-los.

Si fins a finals de 1936 i inicis de 1937 es podria parlar, malgrat tots els inconvenients relatats, d’una certa normalitat, ara la crisi de les subsistències s’agreujaria. La tasca de subministraments, teòricament centralitzada en el Departament de Proveïments de la Generalitat, es delegaria als ajuntaments, que no podrien satisfer les necessitats creixents de la població. Els batlles serien els encarregats de fer front al règim sanitari, administratiu i fiscal dels mercats municipals, el règim sanitari dels centres receptors o transformadors i dels dipòsits de combustibles. I per si tot això era poc, en el cas de que fos necessari (i ho era), dels serveis de racionament dels veïns. Aquesta delegació de funcions en els governs municipals escapava totalment a les seves possibilitats.

En aquesta etapa apareixerien (o en alguns casos es farien més evidents) el racionament, el mercat negre, la corrupció i els fraus. La dieta dels catalans de la rereguarda començava a empobrir-se significativament davant l’escassetat de productes que des d’aquest moment entrava en una espiral negativa que difícilment podria aturar-se, estigués qui estigués políticament al capdavant de la qüestió de les subsistències. La carn i les patates començarien a mancar des del gener i l’oli seria el següent absent de la dieta de la població. Això sumat a la forta inflació, desencadenada per l’emissió de moneda devaluada i els preus desorbitats per a la compra dels productes de subsistència, donarien lloc a que un producte com el tabac –també escàs– es convertís en element de bescanvi.

Aquesta situació d’increment de la carestia comportaria un enfrontament entre els comitès d’assistència social i les autoritats. La política de subministraments realitzada pel PSUC ara seria durament criticada pels homes de la CNT i d’ERC. En qualsevol cas, per moltes polítiques que volguessin dur a terme qualsevol dels grups crítics, la realitat és que l’evolució negativa de la guerra no deixava espai per a moltes alternatives viables.

En paral·lel a l’aparició del flagell de la fam, els tímids bombardejos inicials de que va ser objecte Catalunya van començar a intensificar-se el 1937. L’aviació va esdevenir una arma importantíssima en la Guerra Civil, especialment per la implicació de les potències estrangeres que van aprofitar el conflicte com a banc de proves del que seria la Segona Guerra Mundial. Les poblacions, tant costaneres com interiors, patirien, especialment des de mitjans 1937, els efectes devastadors dels bombardeigs. Però també els vaixells que transportaven productes de primera necessitat a Catalunya. Mallorca va esdevenir un autèntic portaavions per als italians aliats de Franco i des de la seva base van colpir amb duresa el territori català.

centelles-lleida.jpg

Bombardeig de la ciutat de Lleida

Per exemple, la ciutat de Lleida patiria el 2 de novembre de 1937 el bombardeig més devastador d’aquell any en terres catalanes. Les bombes que plovien del cel sense compassió varen destruir el Liceu Escolar causant una gran mordentat entre els nens que en aquell moment es trobaven a l’escola. De les 210 víctimes mortals de l’atac, hom estima que almenys una quarta part serien infants.

D’altra banda, i per complicar més el panorama de la rereguarda, l’allau de refugiats va intensificar-se des d’aquest any, produint la saturació dels centres d’acolliment i comportant a la vegada una intensificació del problema del ja malmès proveïment. Cap a finals d’any es calcula la presència d’uns 700.000 refugiats. Aquesta segona onada de gent que fugia de l’ocupació franquista es derivava principalment de la caiguda del front del nord peninsular (Bilbao el mes de juny i Astúries a l’octubre). Per donar solució als problemes creixents, l’agost de 1937, el conjunt de tasques derivades d’aquesta nova arribada de desplaçats va centralitzar-se en el Comissariat d’Assistència als Refugiats, adscrit a la Direcció General d’Assistència Social.

madrid_front.jpg

Refugiats de guerra

A més, derivats de la massiva presència de sobrepoblació refugiada, apareixerien problemes sanitaris i d’allotjament. Els nouvinguts foren començats a instal·lar en cases particulars. Així, cada família d’acollida havia de proporcionar un matalàs, una flassada, un coixí i dos llençols per a l’atenció dels refugiats. La seva manutenció va esdevenir un altre problema per la manca de subsistències ja ressenyada.

Poc a poc, a mida que la guerra es perllongava, va passar-se de rebre els arribats amb mostres d’afecte i solidaritat per la desgraciada situació que vivien a veure’ls amb recel per la disminució acusada de les condicions de vida. La qüestió de l’idioma i les diferències culturals no deurien ser cap problema greu o insalvable, ja que Catalunya des de finals del segle XIX havia esdevingut ja un país d’acollida. La intervenció d’organitzacions humanitàries i l’ocupació dels refugiats –els pocs que estaven en condicions de treballar ja que la majoria eren nens, dones i gent gran– en treballs complementaris de la indústria, alleugeririen una mica aquesta tensa situació.

La Guerra Civil a Catalunya (1): de l’eufòria inicial a la crua realitat de 1937

dilluns, 11/04/2011

Un miratge va enlluernar l’inici de la Guerra Civil a Catalunya. La imatge de la Barcelona posterior al fracassat cop d’Estat del 19 de juliol era la representació d’una ciutat certament eufòrica i triomfant, almenys aparentment. El proletariat s’havia fet amb el carrer i semblava que un cop apaivagat el foc encès pels militars per fi havia arribat la seva hora. Poc a poc, però, la crua realitat de la guerra va anar imposant-se.

Aviat arribarien multitud de persones procedents d’altres punts de la península, refugiades davant l’ocupació del territori per les tropes feixistes, símbol de que la guerra no anava tant bé com alguns volien creure; els béns de primera necessitat començarien a ser escassos; els bombardejos posarien la por al cos de la població civil, causant nombroses morts i destrosses en el territori; i, finalment, la militarització de la societat a mida que avançava el conflicte era evident. Així, la moral dels catalans de la rereguarda aniria minvant paulatinament, produint una sensació de lenta derrota fins arribar a la desfeta final.

La primera imatge que ens deixa la Guerra Civil a Catalunya és d’eufòria. El proletariat triomfant del cop d’Estat del 19 de juliol va conquerir el poder. I la desintegració del poder donava lloc a l’inici d’una revolució que comportava la il·lusió del canvi enyorat. Tot era un miratge, havia esclatat una guerra i les estampes de normalitat que alguns mitjans volien retransmetre d’aquells moments són, com a mínim, distorsionadores.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

En paral·lel a la presa del carrer per una població proletaritzada i uniformada a través de l’anar en mànigues de camisa, es donava l’assalt a comerços i la crema d’esglésies. Això va motivar les crides del govern de la Generalitat a la tranquil·litat. L’eufòria havia d’aturar-se perquè havia esclatat una guerra, però tot i així, els anarcosindicalistes de la CNT van prendre el poder i van iniciar un canvi social sense precedents, integrant-se fins i tot en el govern català.

La guerra no seria curta i la seva prolongació aviat començaria a fer-se present. Tot i la relativa llunyania del front de guerra, la presència cada cop més massiva de refugiats, ja des dels primers mesos, farien veure a la rereguarda que tot no seria tant fàcil. La República no tenia, ni molt menys, la victòria assegurada. L’aspecte de les poblacions catalanes aniria transformant-se amb l’arribada dels nouvinguts que fugien de l’assetjament dels insurrectes.

En un primer moment serien principalment grups d’infants que venien a parar a territori català fugint de l’assalt sobre Madrid, però aviat serien un rosari de persones procedents de gairebé tot el territori espanyol. Hom calcula que a finals de 1936 ja havien arribat a casa nostra prop de 300.000 refugiats, xifra que creixeria ràpidament amb l’arribada de població procedent de terres andaluses. Aquesta primera onada de refugiats va comportar la creació, a la tardor del 1936, del Comitè Central d’Ajut als Refugiats i de Comitès Comarcals coordinats des de la Direcció General de Sanitat i Assistència Social.

Amb l’objectiu de fer front a la crisi ocasionada per l’esclat de la guerra i l’arribada de sobrepoblació refugiada, des dels primers moments funcionarien uns comitès d’assistència social amb fons “recaptats” a les capes benestants de la població que restaven en el territori o incautats directament a aquells que havien fugit cap a la zona nacionalista. Així, van anar activant-se mecanismes de solidaritat amb la població de rereguarda consistent en l’aparició de menjadors populars o les iniciatives de cuina obrera, entre d’altres.

Aquests comitès, a mida que avanci el conflicte aniran convertint-se en un mecanisme importantíssim de distribució de productes bàsics per a la població. Tot i el seu caràcter espontani, el control efectiu i centralitzat d’aquests comitès es mantindria en mans de les autoritats municipals –especialment quan totes les forces polítiques estaven representades, i tenint en compte les particularitats de cada localitat–. D’aquesta manera, convivien els mecanismes de solidaritat creats per les societats obreres de resistència i aquells més institucionals creats per les corporacions municipals i el govern català. La seva tasca, a més, resultava força complementària.

El problema de les subsistències, per tant, ja es va fer present des dels primers moments del conflicte. Mancaven queviures i productes de primera necessitat com ara combustibles o tabac, problema que afectava tant els combatents al front com a la població de la rereguarda. Havien esclatat els circuïts comercials tradicionals de producció, distribució i consum, el bescanvi havia quedat totalment alterat per la manca de paper moneda i la necessitat d’autoconsum local deixava desassistides les xarxes de mercat que encara funcionaven. Les institucions devien plantejar-se solucions, i ràpidament.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Reunió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Així, es crearia el Departament de Proveïments –lligat a la Conselleria d’Agricultura– amb la “tasca de procurar, per tots els mitjans possibles, el proveïment normal de queviures i primeres matèries”, segons consta en el seu decret constitutiu. Aquest Departament primer romandria en mans del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), posteriorment de la Generalitat i, finalment, del govern de la República. D’altra banda, el govern republicà buscaria solucions prohibint, el mes d’agost, l’augment dels preus mitjançant un decret.

Tot i aquestes mesures, ja el mateix 1936, començarien a aparèixer cues davant dels comerços. Alguns poders locals van legislar per evitar aquestes imatges (o com a mínim controlar-les), ja que podien causar el desànim de la població, però tots els esforços van resultar inútils. El greu trasbals ocasionat per la guerra es veia incrementat pels efectes de la revolució que afectaven i distorsionaven clarament els circuïts de distribució i mercat. L’acaparament de productes amb fins especulatius, la desorganització de la xarxa de comunicacions –tant exterior, a causa dels bombardeigs dels avions italians que partien de Mallorca, com interior– i la depreciació de la moneda eren les causes de l’escassetat.

Una altra mesura posterior seria la creació del Comitè Central de Proveïments (un apèndix del CCMA) que funcionaria entre el 23 de juliol i el 17 d’octubre de 1936. La seva tasca era l’aprovisionament de les milícies i la regulació de la circulació de productes. Desprès de la seva dissolució, serien els sindicats únics de la CNT els que seguirien desenvolupant aquestes tasques de distribució, però ara de forma autònoma. En el cas de Tarragona, per exemple, la Comissió de Proveïments (controlada per la CNT) seria l’encarregada de regular l’exportació de productes de la terra i la importació de mercaderies tot connectant el port tarragonès amb Marsella. També a Tarragona es crearia la Cooperativa Popular per controlar la comercialització al detall i evitar l’alça especulativa dels preus. Mesures que resultaren ineficients i que despertarien recels, resistències i boicot per part de la resta de forces polítiques.

La darrera mesura d’aquest període es donaria amb la formació del govern Tarradellas. Aleshores començaria a funcionar un Departament de Proveïments autònom (octubre de 1936) amb la “funció de procurar el proveïment normal de queviures i primeres matèries tant al front de guerra com a la rereguarda”. Aquest Departament l’ocuparia en un primer moment la CNT mitjançant la figura de Joan Domènech. Però malgrat els esforços de les autoritats la qüestió de les subsistències només podia anar a pitjor. Així, les relacions camp-ciutat anirien deteriorant-se pel control creixent dels aliments per part de les diferents organitzacions i comitès. I és que si a la ciutat es passava gana, el camp no era aliè a la carestia.

La cultura, els intel·lectuals i la Guerra Civil

dissabte, 9/04/2011

L’esclat de la Guerra Civil va radicalitzar les posicions ideològiques de molts intel·lectuals i artistes espanyols, els quals van contribuir a mobilitzar esforços i a commoure consciències amb les seves obres. Així, el conflicte va trasbalsar profundament el món de la cultura, l’educació i la intel·lectualitat, i molts dels seus integrants van esdevenir representants de la propaganda ideològica d’un o altre dels bàndols. De la mateixa manera, en l’àmbit internacional, la Guerra d’Espanya va esdevenir una causa cèlebre per a una intel·lectualitat que veia reflectit en el conflicte l’enfrontament democràcia-feixisme que planava com un fantasma sobre Europa.

Tot i que alguns dels intel·lectuals espanyols de la Generació del 98 es van sentir incòmodes amb els dos bàndols, la majoria de la intel·lectualitat va mantenir-se al costat de la República i dels ideals de la democràcia i la llibertat que aquesta representava. D’aquesta manera, nombrosos intel·lectuals i escriptors espanyols, que ja s’havien compromès amb la tasca cultural iniciada en paral·lel a l’establiment de la República, van situar-se al costat de la legalitat i contra la insurrecció militar.

Escriptors de la categoria d’Antonio Machado (que va morir el 1939 quan es trobava camí de l’exili), Miguel Hernández (mort a la presó d’Alacant el 1942) i Rafael Alberti; pintors com Pablo Picasso; i cineastes com Luis Buñuel van dedicar el seu art al servei de la causa republicana. Un d’aquests escriptors, Federico García Lorca, moriria assassinat a mans dels falangistes en els primers dies de guerra.

federico-garcia-lorca.jpg

Federico García Lorca

A Catalunya, la intel·lectualitat que defensava la legalitat republicana hi sumava la de la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia així com el dret a continuar escrivint i parlant en la llengua pròpia del país. D’aquesta manera, els vells i els nous valors de la cultura catalana, que tant s’havia desenvolupat en els anys de vigència del règim autonòmic, van viure la guerra íntimament compromesos amb les tasques polítiques i socials plantejades arran de l’esclat de la confrontació bèl·lica i la situació revolucionària que es vivia en el territori català.

El món de la cultura, tant catalana com espanyola, va bolcar-se en la participació en iniciatives per promoure l’alfabetització i la lectura, divulgar el teatre i el cinema, etc. Els seus objectius principals eren donar el suport propagandístic necessari al bàndol republicà, tant a l’interior com a l’estranger, així com col·laborar en la reestructuració de la cultura perquè arribés a al major nombre possible de ciutadans. Possiblement, la guerra va possibilitar que la cultura avancés a Catalunya com en pocs altres moments de la història.

Per exemple, en el cas de Catalunya, i en el camp específic de l’ensenyament, els intel·lectuals van col·laborar en l’organització del Consell de l’Escola Nova Unificada, que tenia com a objectiu coordinar un projecte d’escola única, gratuïta, laica, amb implantació de la coeducació i en llengua catalana. El projecte, que des del mateix mes de juliol de 1936 va arribar a escolaritzar uns 100.000 alumnes, pretenia acabar amb els dèficits escolars que patia Catalunya així com acabar la renovació escolar i pedagògica iniciada en el període republicà i autonòmic.

Igualment, d’acord amb la Generalitat, va organitzar-se un Servei de Biblioteques al front i les anomenades milícies de la cultura, que feien arribar manifestacions culturals i llibres als combatents i a la rereguarda, i va crear-se la Institució de les Lletres Catalanes. També van col·laborar activament en el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes de l’any 1937, celebrat en sessions a Barcelona, València i Madrid. Per fer que aquesta tasca esdevingués més eficaç, els escriptors catalans van organitzar-se sindicalment en l’Agrupació d’Escriptors Catalans (vinculat a la UGT) i en el Grup Sindical d’Escriptors Catalans (vinculat a la CNT).

En les arts plàstiques cal destacar el muntatge del Pavelló de la República a l’Exposició de París de 1937, a càrrec dels governs de la República, la Generalitat i el govern Basc. L’edifici, dissenyat per Sert, va aplegar un conjunt artístic únic, amb la presència d’obres tan emblemàtiques com ara la Montserrat de l’escultor Juli González, les pintures de José Gutiérrez Solana, el cartell Aidez l’Espange de Joan Miró o el Gernica de Picasso.

montserrat.jpg

La Montserrat, obra de l’escultor Juli González

aidez espagne.jpg

El cartell Aidez l’Espange, obra de Joan Miró

guernica.jpg

El Gernica, obra de Picasso

Però també un petit nombre d’intel·lectuals va posar-se al costat dels insurrectes que, des del principi del conflicte, van mostrar una concepció cultural monolítica, fanàtica i reaccionària, basada en l’exaltació de la pàtria, de la tradició i del catolicisme més tronat. Igualment, una part de la intel·lectualitat relacionada amb la Generació del 27 es va identificar amb el bàndol de Franco, en especial amb la Falange Espanyola juvenil i revolucionària, que va ser l’única que va proporcionar a aquest bàndol una imatge aparent de modernitat vinculada al feixisme.

Els franquistes van procedir a la depuració ideològica de la població, tot començant pels mestres, i van imposar una fèrria censura a la producció cultural, a l’ensenyament i a tots els àmbits de la vida pública. A més, a Catalunya, els franquistes van prohibir la llengua catalana des de l’abril de 1938. Aquestes accions repressives s’acompanyaven de la defensa de l’espanyolisme i la uniformitat cultural. En aquest context, la revista Destino va esdevenir el projecte més ambiciós per incorporar Catalunya a la unitat cultural espanyola i en ella van participar tant intel·lectuals castellans (José M. Pemán, Gonzalo Torrente Ballester, Pedro Laín Entralgo) com catalans (Ignasi Agustí, Josep R. Masoliver, Pere Pruna, Eugeni d’Ors).

eugeni-d'ors.jpg

Eugeni d’Ors

Etapes militars de la Guerra Civil: ocupació de Catalunya i final del conflicte (desembre de 1938-abril de 1939)

divendres, 8/04/2011

Després de la victòria franquista a la Batalla de l’Ebre, Franco estava disposat a portar endavant l’assalt definitiu contra Catalunya i, a partir del 13 de desembre de 1938, esgotada la capacitat de resistència dels exèrcits republicans, va iniciar l’ocupació definitiva del Principat. La conquesta de Catalunya va fer-se efectiva en relativament poques setmanes tot i la resistència desesperada dels republicans que van mobilitzar tota la població major de 45 anys per a la defensa.

LVG_1939_01_25-001.jpg

Tarragona va caure el dia 15 i Barcelona va ser ocupada el 26 de gener de 1939 donant lloc a la fugida de població civil, polítics, funcionaris i tropes. Amb la caiguda de Girona, el 4 de febrer, va intensificar-se l’èxode cap a l’exili francès de milers de fugitius republicans, entre ells el president Lluís Companys i els membres del govern de la Generalitat, així com el president Azaña i el cap de govern Negrín amb la resta de membres del govern de la República i el govern basc. El 9 de febrer els exèrcits nacionals ja havien arribat a la frontera francesa posant fi a la guerra en territori català.

La_Vanguardia_27-01-1939.png

Amb la caiguda de Catalunya la guerra estava pràcticament perduda per la República, que només comptava amb una part de la zona centre (Madrid, la Manxa) i que només tenia accés al mar per la Mediterrània (València i Almeria). A més, la pèrdua del Principat va suposar un cop molt dur per a la moral dels exèrcits republicans.

Frente_en_feb_1939.png

A principis de març a Madrid, va crear-se una Junta de Defensa dirigida pel coronel Segismundo Casado que va fer-se amb el poder amb el suport del socialista Besteiro i de les milícies anarquistes comandades per Cipriano Mera. La seva intenció era lliurar la capital a canvi de negociar la pau amb Franco, amb qui feia mesos que mantenia contactes a través dels serveis d’espionatge. Aquesta intenció xocava frontalment amb la política de resistència armada fins a les últimes conseqüències que havien promogut el president Juan Negrín, retornat de França, i els comunistes.

casado.jpg

El coronel Segismundo Casado (al centre de la imatge)

Així, a principis de març de 1939, la constitució de la Junta de Defensa de Madrid va representar un trist epíleg per a les desavinences polítiques que havien marcat la història de l’Espanya republicana, tot iniciant-se un breu conflicte entre els republicans en el si de la Guerra Civil. Les milícies comunistes van aixecar-se contra la Junta de Casado donant lloc a enfrontaments armats a Madrid i Ciudad Real.

Arribats a aquestes alçades del conflicte, i amb la victòria a tocar, Franco no tenia cap motiu per acceptar l’oferta negociadora de la Junta de Casado. El caudillo només acceptaria una rendició sense condicions i va obligar els defensors de Madrid a lliurar les armes. Així, el 28 de març, les tropes franquistes van entrar a Madrid sense trobar cap resistència. Posteriorment, el 29 de març les tropes franquistes van entrar a València i, sense gaire oposició, van iniciar l’ocupació de la resta de territoris que resistien a la zona mediterrània.

mapa_final_guerra_civil.jpg

A continuació, l’1 d’abril de 1939, Franco proclamava el final de la Guerra Civil amb la victòria del bàndol nacional. S’inaugurava una dictadura implacable que governaria Espanya durant quasi quaranta anys.

La_Vanguardia_02-04-1939.png

Etapes militars de la Guerra Civil: el front de Catalunya i la Batalla de l’Ebre (març de 1938-novembre de 1938)

divendres, 8/04/2011

El desgast sofert per les tropes republicanes en la Batalla de Terol va ser aprofitat per Franco per, el març de 1938, iniciar la campanya d’Aragó, el que comportava que el front bèl·lic arribés a Catalunya. Els resultats de l’ofensiva van ser contundents: l’atac, iniciat el 9 de març, l’atac va fer recular la línia del front en els límits fixats pels rius Segre i Ebre.

Alcanyís, Montalbán, Casp, Alcubierre, Fraga, Lleida, Gandesa, Balaguer, Tremp, Camarasa i les centrals hidroelèctriques dels Pirineus van caure sota el domini dels insurrectes. I al mateix temps que l’exèrcit franquista arribava fins la Mediterrània, ocupant 60 quilòmetres de costa, Catalunya restava separada del País Valencià i de la resta de territoris republicans.

Guerra Civil, julio 1938.jpg

A la vegada, les tropes franquistes havien avançat també cap al sud i, després d’haver ocupat Castelló de la Plana, van dirigir-se cap a València, però van haver d’aturar-se a les fortificacions de Viver perquè el govern Negrín va decidir portar a terme un ambiciós i desesperat pla d’atac a l’Ebre amb l’objectiu de tornar a enllaçar Catalunya amb la resta de l’Espanya republicana. Conscients de les dificultats bèl·liques, l’única esperança republicana passava per recuperar territori, reunificar la zona republicana i mostrar a l’opinió internacional que la República encara no estava derrotada.

Així, el progrés dels exèrcits insurrectes va quedar frenat quan l’exèrcit republicà, que havia rebut nou armament, va reorganitzar les seves unitats des de Catalunya i va llançar una poderosa ofensiva sobre el riu Ebre, a prop de la desembocadura. Iniciada la nit del 24 al 25 de juliol amb un atac republicà que va travessar l’Ebre entre Benifallet i Mequinensa, els exèrcits de la República van assolir la seva última gran victòria contra les tropes nacionals. En aquest atac  van ser ocupades Riba-roja, Ascó, Flix, Benissanet, Miravet, el Pinell, Mora d’Ebre, la serra de la Fatarella, Cavalls i Pàndols.

ebre.jpg

La República va destinar a la Batalla de l’Ebre més de 300.000 homes comandats pel general Juan Modesto. Aquests, des de la regió ocupada, van avançar cap a l’interior i van fer-se forts a la zona de Gandesa, on van fer-se forts durant tres mesos, però a partir d’aquí els republicans ja no passarien de realitzar accions defensives.

L’escomesa republicana va ser ràpidament contestada per un contraatac franquista que va donar lloc a uns mesos d’equilibri mentre que Franco acumulava artilleria, aviació i tropes per llançar l’atac sobre els republicans. Així, a l’agost els republicans van perdre Mequinensa, però van resistir a la Terra Alta.

Guerra-Civil-Batalla-del-Ebro.jpg

El mes de setembre, i amb la Batalla en marxa, el govern Negrín, conscient de la derrota que s’aproximava i a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No Intervenció, va anunciar la retirada de les Brigades Internacionals. Per la seva banda, la resposta de Franco al Comitè de No Intervenció va ser la retirada d’una part de les tropes italianes, però sense deixar de fer servir en cap moment ni l’aviació ni l’artilleria procedent dels totalitarismes.

Després d’una llarga guerra de desgast, l’ofensiva franquista a l’Ebre va generalitzar-se a partir del 30 d’octubre. Ja a primers de novembre, els republicans van haver de replegar-se a l’altra banda del riu, a la vegada que l’exèrcit de Franco ocupava tot el sud de Tarragona i travessava el riu Ebre. El 16 de novembre la Batalla es donaria per finalitzada i amb ella les darreres esperances de resistència republicana.

D’aquesta manera, la Batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de tota la guerra, va significar l’ensorrament definitiu dels exèrcits republicans. Després del fracàs militar de l’Ebre, tot i que la República encara retenia Catalunya, Madrid, bona part de La Manxa, València i el sud-est peninsular, l’avenç de les tropes franquistes ja no trobaria gran resistència a causa de l’esfondrament moral i operatiu de la rereguarda.

Etapes militars de la Guerra Civil: l’ocupació del nord i l’arribada a la Mediterrània (abril de 1937-març de 1938)

dijous, 7/04/2011

Després del fracàs nacional a l’hora de prendre Madrid, el conflicte va derivar en una guerra de posicions en la que es lluitarà pel control del nord del país. Des de l’estiu de 1937, tot i que la resistència republicana s’allargaria encara fins els primers mesos de 1939, la victòria s’aniria decantant progressivament a favor dels exèrcits de Franco.

Des del mes de març, els franquistes van portar a terme una ofensiva general al nord del país, campanya que feia perillar la ciutat de Bilbao. En aquells moments, una estreta franja integrada per Astúries, Cantàbria i Biscaia restava en mans de la República, però era un territori aïllat de la resta de dominis republicans. Els nacionals controlaven Navarra, Àlaba i Sant Sebastià, però el gruix del territori basc –fonamental pels seus recursos miners, siderúrgics i industrials–, romania en mans de la República.

Frente_del_Norte.png

D’aquesta manera, els insurrectes, sota el comandament del general Mola, van iniciar l’atac sobre Biscaia a les darreries del mes de març. En aquest context, el 26 d’abril de 1937, la ciutat basca de Gernika va ser bombardejada per la Legió Còndor alemanya per ordres del quarter general de Franco. Es produïa així el primer bombardeig aeri de la història que tenia com a únic objectiu terroritzar la població civil ja que Gernika era un objectiu sense cap rellevància ni militar ni estratègica. Tanmateix, la superioritat franquista en armament i aviació feia innecessari aquest atac. A més, l’escalada destructiva que va suposar el bombardeig de Gernika va suposar un fort descrèdit per a Franco de cara a l’opinió pública internacional, sense majors conseqüències que la condemna formal dels fets.

Die Ruinen von Guernica5603/37

Guernica_Poster.jpg

guernica.jpg

Amb l’objectiu de desviar l’atac nacional cap a d’altres fronts, el govern de la República va concentrar nombrosos efectius militars per organitzar una ofensiva contra Osca (juny de 1937) que acabaria en un nou fracàs militar ja que els franquistes van poder defensar-se amb relativa facilitat dels intents republicans per encerclar la ciutat. Posteriorment, el juliol, la República va emprendre l’atac de Brunete, a prop de Madrid. Una nova ofensiva republicana, aquest cop sobre la ciutat de Saragossa (agost de 1937), va acabar en un nou fracàs a la Batalla de Belchite causa de l’arribada d’unitats nacionals procedents del front de Madrid i a la superioritat aèria franquista.

Així, tot i les maniobres de distracció republicanes, Franco va poder acabar amb l’ocupació del nord peninsular: un cop superat el “Cinturón del Hierro”, Bilbao va caure el 19 de juny, a l’agost va prendre Santander i, finalment, Astúries va ser ocupada l’octubre. El nord ja estava controlat pels nacionals, i amb el territori els seus recursos econòmics. En paral·lel, milers de persones iniciaven un desplaçament massiu de població cap als territoris republicans fugint dels exèrcits franquistes que ocupaven el territori. Mola ja no va arribar a veure la conquesta del nord perquè el seu avió s’havia estavellat, perdent la vida, a Burgos el 3 de juny, deixant a Franco com a únic líder del bàndol nacional.

Frente_en_oct_1937.png

Arribats a finals de 1937, els resultats de la guerra eren clarament favorables als insurrectes. Però, tot i l’evident superioritat franquista, els comandaments militars de la República encara confiaven en la possibilitat, cada cop més llunyana, de capgirar la situació i guanyar la guerra. Amb aquest objectiu van iniciar-se una sèrie de reformes en l’exèrcit republicà: van dotar l’exèrcit de comandaments professionals, van integrar-s’hi els quadres procedents de les milícies i de les Brigades Internacionals i van posar-hi al capdavant al general Vicente Rojo, el prestigiós defensor de Madrid.

En aquesta situació, la República va emprendre una forta acció sobre Terol, campanya que responia a l’intent d’aturar l’ofensiva franquista al front de Guadalajara. La Batalla de Terol va desenvolupar-se entre desembre de 1937 i gener de 1938 i, en una primera fase, va culminar amb la conquesta republicana de la ciutat, fet que va deixar l’exèrcit de la República exhaust després de la batalla. Franco va aprofitar el desgast republicà per, en resposta, portar a terme un atac general al llarg de tot el front d’Aragó, de d’Osca fins a Terol. Així, el febrer de 1939, Franco va recuperar Terol.

Batalla_de_Teruel.png

En aquest període, la ciutat de Barcelona va ser durament castigada pels bombardejos. Per exemple, el 29 de maig de 1937 van morir 70 persones en un únic atac, i a l’octubre van produir-se quatre bombardejos més. El març de 1938 es reproduirien els bombardejos amb tretze atacs aeris que suposarien uns mil morts. En el conjunt de la guerra, Catalunya va patir prop de 5.000 morts a causa dels bombardejos (la meitat de les víctimes a Barcelona) i més de 2.000 edificis van ser destruïts.

Etapes militars de la Guerra Civil: les batalles de Madrid (juliol de 1936-març de 1937)

dimecres, 6/04/2011

A les darreries del mes de juliol, el fet que el fracàs del cop d’Estat dels militars abocava Espanya cap a la Guerra Civil era indiscutible. D’aquesta manera, tant per part dels rebels com per part de la República van iniciar-se els preparatius militars per anar a alliberar els territoris que havien quedat sota el poder de l’enemic.

L’armada i l’exèrcit de l’aire van declarar-se majoritàriament fidels a la República. Al principi, l’exèrcit colonial sota el comandament de Franco va quedar bloquejat al Marroc per la flota republicana. En canvi, mentre el govern republicà es trobava amb problemes per rebre ajuda del govern frontpopulista francès i l’hostilitat de la Gran Bretanya, Franco va rebre l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

jul_1936.png

Al centre de la Península, al nord de Madrid, ben aviat va quedar configurada una línia de front a tot el llarg de la Sierra del Guadarrama, on el general Mola havia enviat les seves tropes des de Navarra amb la intenció de conquerir Guadalajara i després Madrid. El pas de Somosierra i el pas del Alto de los Leones van ser els dos punts on va quedar concentrada l’ofensiva rebel dels primers moments. Mentrestant, a Toledo, el general Moscardó, reclòs a l’Alcázar amb un centenar de militars i les seves famílies, iniciava una resistència al setge republicà que es convertiria en un mite de l’Espanya franquista.

Pel que fa al nord, el general Mola va enviar, també des de Navarra, una expedició directa a Guipúscoa, on s’establiria una altra línia de front. En paral·lel, a Astúries, el coronel Aranda hauria de fer front al setge d’Oviedo, imposat pels miners que havien acabat de vèncer la resistència de la caserna de Simancas, a Gijón.

A Andalusia, la iniciativa també va córrer a mans dels militars insurrectes gràcies al trasllat a la Península de les tropes de l’exèrcit de l’Àfrica (la Legió Estrangera i els regulars marroquins) comandat pel general Franco. Amb avions de transport cedits per l’Alemanya nazi, en pocs dies les posicions nacionals a l’Andalusia occidental van veure’s reforçades, a la vegada que es reunia un important contingent de tropes que haurien d’iniciar una ofensiva cap al nord amb l’objectiu de tallar els contactes republicans amb la frontera portuguesa i prendre Madrid, símbol del poder republicà.

Plan Guerra Civil del General Mola.jpg

Per contra, en terres de l’Aragó, l’ofensiva va ser iniciada des de Catalunya i el País Valencià. Després d’haver esclatat la rebel·lió i davant la desmembració patida per l’exèrcit, l’hegemonia era dels treballadors. I així, en arribar notícies del triomf de la sublevació a les capitals aragoneses, les diverses organitzacions obreres i populars van formar milícies de voluntaris per anar al front.

Des de Catalunya, la central anarcosindicalista CNT va enviar els primers voluntaris a la conquesta de Saragossa i Osca en una data tant immediata com el 23 de juliol, i en els dies següents farien el mateix el POUM, la UGT, l’Esquerra Republicana de Catalunya i el PSUC. En total, les milícies van sumar uns 30.000 homes, amb clara majoria de militància cenetista. De la mateixa manera, des del País Valencià també van sortir columnes republicanes en direcció al front de Terol. La resistència dels nacionals en les tres capitals aragoneses, però, va aturar l’abast de l’ofensiva miliciana i el front d’Aragó va tendir a estabilitzar-se en els límits fixats durant les primeres setmanes de la guerra.

el frente de aragon.gif

De la mateixa manera, l’ofensiva republicana a Mallorca, organitzada per la Generalitat de Catalunya durant l’agost i comandada pel general Bayo, tampoc va assolir els seus objectius i va acabar esdevenint un fracàs contundent. El fet que Mallorca estigués en mans dels nacionals va permetre a Franco comptar amb una plataforma logística decisiva de cara a l’ús de l’aviació italiana establerta a l’illa.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, els exèrcits de Franco van protagonitzar una ofensiva en direcció a Extremadura i a la zona centre que va culminar amb la presa de Badajoz per part de les tropes del general Yagüe i va possibilitar l’enllaç de l’exèrcit de l’Àfrica amb el del Nord comandat per Mola. L’èxit de la campanya, acompanyada d’una ferotge repressió contra tota resistència popular, es tancaria amb la posterior conquesta de Toledo, posant fi al setge de l’Alcázar, cap a finals de setembre.

D’altra banda, al nord, durant aquests mesos, l’ofensiva nacional va fer-se amb Irún i Sant Sebastià, amb la qual cosa els insurrectes s’asseguraven el control de la frontera basca amb França.

nov_1936.png

Les victòries franquistes, relativament fàcils, assolides en els primers mesos del conflicte van fer pensar els insurrectes amb una senzilla conquesta de Madrid que aplanés el camí cap a la victòria. Amb aquest objectiu van iniciar-se els preparatius per a realitzar l’ofensiva sobre la capital, campanya que ocuparia el centre d’atenció militar des de finals d’octubre de 1936 fins a finals de març de 1937. Madrid esdevenia així el principal front de guerra.

Tanmateix, l’ofensiva franquista sobre Madrid va topar amb una resistència més forta de la que esperaven els militars. Davant la possibilitat de la caiguda de la capital, el 29 d’octubre, va decretar-se la mobilització general per aturar l’ofensiva i la República va veure’s obligada a desplaçar-hi tropes procedents d’altres fronts. Els combats van ser intensos als ravals de la ciutat, fortificats per a la defensa. És el moment del naixement de consignes que esdevindrien mítiques per a la resistència republicana com “¡No pasarán!” o “¡Madrid será la tumba del fascismo!”.

cartel NO PASARAN.jpg

CARTELAYUDAMADRID.jpg

defensar madrid.jpg

L’ofensiva franquista sobre Madrid va obligar el govern de la República a exiliar-se a València, el 6 de novembre, davant el temor de caure presoners en mans dels rebels. El govern de la capital recauria aleshores sobre una Junta presidida pel general Miaja, mentre que la direcció militar de la defensa va ser confiada al comandant Rojo.

Malgrat l’atac frontal dels insurrectes i les constants incursions aèries, Madrid va resistir en mans dels republicans, que mantindrien el seu domini a la capital fins al final del conflicte. L’arribada de les primeres Brigades Internacionals, de les primeres remeses d’armament soviètic i de les columnes de voluntaris catalans (d’entre elles una dirigida pel líder anarcosindicalista Buenaventura Durruti que perdria la vida durant la defensa de Madrid en circumstàncies estranyes) van ser decisives en la resistència madrilenya davant els franquistes.

ataque madrid.gif

Un cop rebutjat l’intent d’ocupar Madrid, els insurrectes van iniciar dues maniobres d’encerclament per aïllar la capital i tallar les comunicacions amb el govern republicà establert a València. La primera acció va derivar en la Batalla del Jarama (febrer de 1937), en la qual els insurrectes van ser detinguts pels republicans. Una segona ofensiva nacional va comportar la Batalla de Guadalajara (març de 1937), escenari en el que les tropes italianes aliades dels franquistes van ser derrotades de forma contundent per l’Exèrcit Popular de la República en la primera victòria republicana realment important. D’aquesta manera, les contraofensives republicanes, victorioses als fronts del Jarama i Guadalajara, va permetre una relativa estabilització del front de Madrid.

Tot i els èxits en la defensa de Madrid, el febrer de 1937, les tropes de Queipo de Llano van bombardejar i ocupar Màlaga, provocant un èxode de població republicana i reduint més encara el territori andalús en mans de la República.