Entrades amb l'etiqueta ‘Guerra Civil’

Picasso: Guernica

dijous, 9/05/2013

El 26 d’abril de 1937 la capital històrica del nacionalisme basc va ser destruïda per l’aviació alemanya en el que es considera com el primer bombardeig indiscriminat de la guerra contemporània sobre la població civil, una massacre sense cap justificació. És a dir, l’únic objectiu de Franco en ordenar el bombardeig de la població a mans de la Legió Còndor era terroritzar la població civil ja que Guernica era un objectiu sense cap rellevància ni militar ni estratègica.

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973), el geni malagueny a qui s’havia encarregat de pintar un gran mural per al Pavelló de la República a l’Exposició Universal de París del 1937, va immortalitzar els fets en l’enorme llenç, el Guernica, que, realitzat en un temps rècord, esdevé un al·legat simbòlic a favor de la pau i el progrés, una composició nascuda des del dolor i la ira que s’ha convertit en una icona universal. Una denúncia de la barbàrie i una afirmació rotunda de que l’art no pot existir al marge de la realitat.

guernica.jpg

Picasso, que havia mantingut unes relacions ambigües amb els pintors surrealistes, mostra a l’espectador un repertori d’imatges obsessives que situen l’obra dins del mon creatiu del surrealisme; tot això sense renunciar a les formes geometritzants del cubisme ni a la força dramàtica de les imatges expressionistes. En definitiva, el pintor malagueny condensà les seves etapes pictòriques anteriors per convertir el quadre en tot un manifest sobre l’art de la primera meitat del segle XX.

El Guernica prescindeix del color i juga amb la forma i la llum per posar en escena una gran varietat de recursos expressius: la il·luminació violenta i desigual, quasi tenebrista, els mites representatius del poble espanyol, la deformació dramàtica de les figures, el desordre de la composició, la fragmentació dels cossos, les mans que s’alcen en un gest desesperat, les boques desmesuradament obertes en un crit d’horror… Una composició que renovava profundament la idea de la pintura èpica i la de la mural.

guernica 1.jpg

El toro i el cavall, símbols representatius del poble espanyol, dominen la composició. Un toro representat com a element de brutalitat emergint sobre una dona que sosté en els seus braços un nadó mort, una pietat laica del segle XX. I el cavall que sacseja el morro en un renillo de terror, imatge simbòlica del poble perseguit i il·luminat per la llum, vell símbol d’una vida quotidiana esquarterada per la guerra. El conflicte unifica en el dolor homes, dones, animals i coses. Tot esclata, tot es destrueix per la guerra.

guernica 2.jpg

Les figures i els objectes representats impressionen per la seva força simbòlica: la boca oberta de l’home que es troba estirat a terra, la mirada de terror que es perd en l’infinit, el braç esquarterat i desproporcionat en proporció amb la cara, l’espasa trencada de la qual neix una flor com a símbol d’esperança i metàfora de la pau somiada… Són aquests petits detalls, símbol perfectament identificables arreu del món, els que converteixen el quadre en una icona universal.

guernica 3.jpg

De les diferents figures que Picasso va representar crida l’atenció una al·lusió a la tradició artística cristiana amb un llenguatge propi del segle XX: una crucifixió laica. Un home crida la seva desesperació al món davant l’horror del bombardeig des de la presó d’una casa derruïda i en flames.

guernica 4.jpg

I, finalment, les dones. En un escenari de runes i destrucció emergeixen dues cares femenines, de tall clàssic, que criden desesperadament en el seu intent de fugir de l’horror, d’un món destruït per la violència. Poden ser els rostres transfigurats de Dora Maar i Marie-Thérèse Walter, les companyes de Picasso en aquell període? No ho podem descartar.

guernica 5.jpg

En resum, el Guernica és una imatge colpidora que no només era una petició desesperada d’ajuda en favor de la República espanyola, sinó que també era un crit d’alerta colpidor, gairebé profètic, sobre la tragèdia que estava a punt de caure sobre Europa. Aquestes imatges fragmentades, aquestes imatges terribles, són avui un símbol de la lluita per la pau i la llibertat. El crit de dolor i desesperació de la humanitat davant dels horrors de la guerra i la bogeria de la violència i destrucció convertit en una icona universal que no deixa de ser una obra d’art magistral.

Neus Català: l’última supervivent catalana del camp de concentració de Ravensbrück

diumenge, 14/10/2012

Neus Català va a néixer el 1915 a la localitat d’Els Guiamets (Priorat). Diplomada en infermeria el 1937, era una dona de fortes conviccions, en esclatar la Guerra Civil, el 1936, va traslladar-se a Barcelona, on va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. La desfeta republicana va comportar que, l’any 1939, creués la frontera amb 182 infants orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. La tragèdia de l’exili, però, no l’allunyaria de la guerra: va sortir d’Espanya per la Guerra Civil i a França es va trobar amb la Segona Guerra Mundial.

A l’exili francès, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi van fer renéixer el seu afany de lluita i llibertat, fet que va portar-la a col·laborar en les activitats de la Resistència junt amb el seu marit Albert Roger. Va ser a casa seva on va centrar-se la recepció i la transmissió de missatges, armes i documentació. Va desenvolupar aquesta tasca d’enllaç fins que un apotecari de Sarlat la va denunciar als nazis, fet que va provocar la seva detenció el 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Llemotges, el 1944 va ser deportada al camp de concentració femení de Ravensbrück.

Allà ja no era la Neus Català: era la presonera 27.534, una deshumanització, una despersonalització, que buscava la derrota moral dels captius mentre eren obligats a treballar en la indústria d’armament. El seu record és prou definitori de la realitat d’aquelles presons d’extermini: un “camp de la mort perquè la xemeneia va estar en funcionament fins l’últim dia” on pensava que el cel li cauria al damunt. Més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück, el seu pecat havia estat pertànyer a una raça concreta o defensar uns ideals. En ser alliberada per l’Exèrcit Roig, la Neus va agenollar-se per besar el terra. Havia sobreviscut a l’infern. Viuria per explicar la barbàrie, però també per seguir lluitant. Aleshores va retornar a França, on va continuar la seva lluita clandestina per les llibertats, ara contra el franquisme. Tot un exemple vital, una dona compromesa fins avui.

Per això vull recuperar el seu testimoni, en primer lloc en el programa El Convidat de TV3 (08/10/2012), on la seva tendresa i una lucidesa inusitada a l’hora de rememorar el passat i analitzar el present toca l’ànima de l’espectador. Però també val la pena recuperar l’edició de (S)avis  (28/05/2008) on Xavier Graset va entrevistar aquesta supervivent, aquesta eterna lluitadora per la llibertat. És un petit homenatge per a una gran dona.



Contra Companys: el complot per assassinar el president de la Generalitat el 1936

dimecres, 13/06/2012

Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo. Aquesta qüestió torna ara a l’actualitat gràcies a l’obra d’Enric Ucelay Da Cal i Arnau González i Vilalta,  Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución (Publicacions de la Universitat de València, 2012).

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución.jpg

UCELAY DA CAL, Enric i GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau (Eds.). "Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución". Publicacions de la Universitat de València (València, 2012).

D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.

En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.

Cal tenir present que en el context de l’esclat de la Guerra Civil a Catalunya tots els partits d’esquerres lluitaven contra el feixisme, això és indubtable, però els enfrontaments interns eren molt grans com a conseqüència de la combinació de guerra i revolució llibertària. En aquells primers mesos convulsos del conflicte, aquests sectors del nacionalisme radical creien que Companys conscientment havia pactat amb el caos davant la manca de recursos per enfrontar-se al poder de la CNT. Aquest sectors del nacionalisme radical volien tornar a controlar la situació i culpaven el govern català d’haver cedit poder a la CNT.

La realitat és que el fracàs de la insurrecció militar a Barcelona va significar que els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que havien tingut un paper molt destacat a l’hora d’evitar la victòria dels militars rebels, es fessin amb el control efectiu de la situació, sobretot després de fer-se amb l’armament de la caserna de Sant Andreu i de la Mestrança. D’aquesta manera, aprofitant la debilitat que el govern central havia propiciat en llicenciar tots els soldats pertanyents a unitats els caps de les quals s’haguessin sublevat, s’iniciava una autèntica revolució social arreu de Catalunya. La Generalitat no va tenir més remei que acceptar els fets consumats i intentar canalitzar-los ja que no disposava d’efectius per oposar-s’hi. Així va néixer el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres membres de l’UGT i d’Esquerra Republicana de Catalunya, i un del PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana i presidit pel president Companys però sota el control real de la CNT-FAI, un Comitè que va actuar com un veritable govern, inclús per damunt de la pròpia Generalitat.

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

Tanmateix, l’ordre públic no va restablir-se, donant pas a un ambient d’inseguretat angoixós i després d’un període inicial marcat pel domini anarcosindicalista, la CNT-FAI va anar perdent terreny. Aquest retrocés anarquista va impulsar la CNT a participar en el govern d’unitat de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, format el 26 de setembre de 1936. El govern integrava membres de l’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i l’Acció Catalana. La Generalitat guanyava solidesa i recuperava el paper perdut a causa del protagonisme anarquista del 18 i 19 de juliol.

Comitè Central de Milícies Antifeixistes.JPG

Comitè Central de Milícies Antifeixistes

Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.

dencàs.jpg

Josep Dencàs

En aquest context revolucionari dels primers mesos de la Guerra, Josep Dencàs, el líder d’Estat Català, va fugir de Barcelona amb un vaixell italià, fet que, sumat a les seves ambigüitats ideològiques permetre els seus enemics acusar-lo de filofeixista, tot i que quan va poder es va refugiar a França. No cal oblidar que a Estat Català hi havia molts sectors que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, mentre que els comunistes d’Estat Català Proletari havien abandonat el partit per fundar el PSUC el 1936.

Després del seu exili, Dencàs va ser reemplaçat a la secretaria general d’Estat Català per Joan Torres i Picart, del sector afí al finat Miquel Badia, que buscaria l’aproximació al president del Parlament, Joan Casanovas, partidari d’imposar l’ordre públic, en contra dels principals col·laboradors del president Companys, com Josep Tarradellas i Jaume Miravitlles, defensors d’una entesa amb la CNT.

Així, Torres i Picart s’implicaria en la fosca intriga contra el nou govern format el 29 de setembre i dirigit per Tarradellas amb participació cenetista. L’aixecament nacionalista per trencar l’aliança de Companys amb la CNT tenia com a objectiu, segons indicaven des d’Estat Català, “catalanitzar la revolució” i, sobretot, derrotar els anarquistes. Els conxorxats tindrien l’ajuda dels homes del comissari d’ordre públic Andreu Rebertés i un presumpte suport institucional del president del Parlament, Joan Casanovas. Un dels punts clau de l’operació era la preparació d’un cos militar (les anomenades Milícies Pirinenques) per ocupar Catalunya tot baixant des de les muntanyes. El complot havia d’assaltar el poder, expulsar els anarquistes del govern, refer la policia tradicional, assassinar o no Companys en funció de la seva actitud i acabar la guerra civil amb la independència de Catalunya pactant amb Franco, i potser amb el suport de la Itàlia de Mussolini o de França.

Arribats a aquest punt, la pregunta és obligada: volien realment matar el president Companys? Mai ha quedat del tot clar. Si Lluís Companys es posava a favor d’Estat Català durant el cop potser no calia eliminar-lo. Tanmateix, Albert Esteva, un militant nacionalista radical, era l’home escollit per al magnicidi i tenia ordres d’executar-lo. En qualsevol cas, el possible intent de cop fracassaria estrepitosament, com totes les iniciatives armades del catalanisme des de Prats de Molló, per la falta de capacitat de decisió i la minsa força de mobilització en el moment clau.

president_companys.jpg

Lluís Companys

El 25 de novembre, el comissari Rebertés va ser detingut. No queda clar el perquè de la seva detenció, podria ser conseqüència  d’haver ordenat l’assassinat de la seva madrastra per una qüestió d’herències, o potser per un assumpte relacionat amb el robatori d’un tren amb lingots d’or de la República que tindria com objectiu finançar el complot. Tant se val el perquè de la seva detenció. La importància del fet resideix en que, per salvar-se, Rebertés va destapar la conxorxa separatista.

Les conseqüències no es van fer esperar. Diversos dirigents d’Estat Català van ser detinguts; Andreu Rebertés va ser cessat i el seu cos va aparèixer en una carretera, assassinat en circumstàncies força tèrboles quan fugia cap a França; Joan Torres Picart, secretari general d’Estat Català, va ser destituït del càrrec i va fugir a França; i també el president del Parlament Joan Casanovas va haver d’exiliar-se.

A continuació, la qüestió es va tapar per sempre, convertint el complot en un tema tabú ja que a Companys no li interessava esbombar-ho per evitar més divisions internes en el bàndol republicà català. Per què? Perquè la Guerra Civil a Catalunya no va ser mai un conflicte contra Espanya, o com a mínim no va ser només això. El conflicte és polièdric i el seu eix és la pròpia Guerra Civil entre catalans, entre catalans de dretes i catalans d’esquerres, entre les pròpies esquerres catalanes, entre l’ordre i la revolució, entre anarquisme i comunisme, entre els mateixos catalanistes, entre unionistes i separatistes, i finalment l’eix més important: entre feixisme i democràcia. Companys en el fons tenia raó en aliar-se amb la CNT-FAI, perquè el primer enemic era el feixisme dels sublevats. El primer que calia fer era guanyar la guerra i per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb el anarquistes. L’eufemisme de negar les dretes i les esquerres per anteposar la Catalunya imaginada era fal·laç, era el camí cap a la victòria immediata del feixisme.

Franco i la “solució final” del problema català

dijous, 24/11/2011

Aquests dies corren amb força per Internet les referències a un article de L’Estel de Mallorca de 1997 en les quals el Dr. Franz-Berndt Speicher (prestigiós professor de la Universitat d’Hamburg del qual cercant informació sobre la seva obra a Internet sospitosament només he trobat referències que em retornaven al citat article) dóna una breu explicació sobre el que alguns amics de les conspiracions han anomenat “Pla Àfrica” o “solució final catalana”, és a dir, el pla de Franco per exterminar tots els catalans. Si, heu llegit bé, TOTS els catalans, no només els rojos-separatistes.

Aquesta és l’explicació del professor:

[…] En les memòries d’un oficial alemany de la “Luftwaffe” que va anar voluntari a la “Legió Condor” –la divisió aèria nazi que lluitava a les ordres d’en Franco– deia que la regió més bombardejada i en la que es va atacar més població civil durant tota la guerra, fou Catalunya. També, la ciutat més castigada pels bombardejos fou Barcelona on al contrari de Madrid i altres poblacions espanyoles s’ordenaven llançaments indiscriminats de bombes incendiàries.

En un altre estudi he llegit que el dictador Franco, va reservar el gruix moro de la seva tropa africana per a la invasió de Catalunya, conscient que el seu comportament entre la població civil seria el més inhumà i despietat possible. Per molts és sabut que l’infame general es va sentir molt contrariat quan va saber que Barcelona cauria sense gaire resistència, ja que ell volia tenir un bon pretext per arrasar la capital catalana.

Si el III Reich hagués guanyat la Segona Guerra Mundial, ja s’havia disposat la deportació de població d’origen català –independentment de la seva ideologia– cap a camps de concentració al nord d’Àfrica, i el posterior repoblament de la terra catalana amb gent vinguda d’altres terres d’Espanya. Com que el destí bèl·lic va impossibilitar complir amb la primera part del projecte genocida dels franquistes, no es va dubtar posteriorment de provocar l’allau migratori bestial que va patir Catalunya durant la dictadura, amb el fi de des-cohesionar la nació catalana […].

Magnífica, per cert, la reacció del periodista el qual, davant aquesta revelació historiogràfica colossal, ni s’immuta i a continuació li pregunta per l’estat de les autonomies…

La teoria és molt atractiva, no cal dir-ho: els jueus d’Espanya, els catalans, serien exterminats per acabar definitivament amb el denominat problema català seguint el model alemany de l’Holocaust. Hi ha una certa Catalunya, petita però molt sorollosa, aquella que veu conspiradors castellans amagats darrera de cada cantonada, aquella que considera que els catalans van descobrir Amèrica amb l’objectiu d’assentar-hi la nova Catalunya, que Cervantes era català i el Quijote és una mala traducció de la nostra llengua, que Leonardo Da Vinci era un català que deuria inspirar-se en alguna pubilla per a pintar la Gioconda… i que la censura de la Inquisició va amagar la realitat, que gaudeix amb aquesta possibilitat.

Primer de tot cal dir que la repressió franquista sí que va tenir components propis de l’extermini, però d’unes idees polítiques: les dels republicans, les esquerres i el nacionalisme. Així, la construcció de l’Estat franquista durant la Guerra Civil va estar acompanyada d’una violència extrema que formava part de les directrius fixades pels dirigents de la insurrecció i que va comportar l’eliminació física dels vençuts en els territoris ocupats militarment per les forces rebels. Donat el caràcter totalitari del franquisme, la repressió va esdevenir una necessitat política per a mantenir i consolidar el seu projecte dictatorial. No hi havia cap interès en integrar els vençuts. La intenció era imposar un clima de terror que impedís qualsevol intent de contestació un cop aconseguida la victòria militar.

Ara bé, d’aquí a parlar de l’extermini total de la població catalana hi ha un tram difícil de pair per a qualsevol estudiós del període franquista. Per dos motius: primer, perquè Franco va comptar amb suports a Catalunya des del primer moment, donant lloc no a una guerra de Catalunya contra a Espanya com alguns voldrien vendre, sinó a una guerra caïnita entre catalans, per això molts catalans van creuar la frontera republicana per unir-se al front nacional; i segon, perquè la reunió entre Franco i Hitler a Hendaia, en la qual s’hauria discutit aquest petit Holocaust català, va celebrar-se el 23 d’octubre de 1940, i la solució final nazi va gestar-se a la tardor de 1941 i va posar-se en pràctica de forma generalitzada en els camps d’extermini des de 1942.

Francisco Franco Adolf Hitler Hendaya.jpg

És a dir, Franco era un visionari que va veure que el confinament dels jueus en camps de concentració per a realitzar treballs forçats conduiria a la solució final que Hitler aplicaria un any després, abans que el propi Führer l’ordenés. A més, el fet que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, s’unissin a les forces insurrectes contra la República a Burgos i ajudessin al finançament de la rebel·lió no era suficient per salvar-se. Sort que, segons diuen, Hitler va negar-se i, a més, va perdre la guerra perquè sinó avui no estaríem aquí. Tampoc sé explicar perquè el personal polític de les diputacions i els ajuntaments franquistes va ser majoritàriament d’origen català… Un misteri.

I aquí arriba la tercera fal·làcia. La més greu sota el meu punt de vista. Segons el doctor Speicher, com que Franco no va poder exterminar físicament els catalans va recórrer al vell truc: la immigració! L’allau d’immigrants peninsulars que va arribar a la Catalunya de la postguerra no fugia de la misèria i la repressió… venien a colonitzar el país! Per això deu ser que aquests nouvinguts van patir la repressió del règim que els va tancar al Pavelló de Missions de Montjuic si els enxampava arribant “sense papers” a Barcelona i els que van poder escapar van viure en coves i barraques en una situació infrahumana durant els anys cinquanta. Això simplement és racisme a la catalana, però explicat per un senyor alemany.

Fem-nos un favor entre tots i deixem de manipular la història, perquè explicar aquestes coses sense proves només serveix per crear ressentiments. Podem especular el que vulguem amb la reunió de Hitler i Franco a Hendaia ja que, sortosament, el Führer va sortir d’allà esgarrifat del que el Caudillo exigia a Alemanya per incorporar-se a la guerra i va considerar que l’ajuda espanyola seria una nosa per la seva causa, però no juguem amb la immigració. Aquests immigrants i els seus fills no van venir a exercir com a exèrcit de conquesta de Catalunya per ordre de ningú. Van arribar a terres catalanes cercant un futur millor del que tindrien a casa seva, ja fos per condicions polítiques i econòmiques, i van haver de lluitar per fer-se un lloc en la societat catalana partint des de la misèria més absoluta. El règim no va potenciar aquestes migracions, sinó que va mirar de frenar-les perquè per exercir la repressió li interessava fixar la població.

Fugim de l’etnicisme i del racisme. La Catalunya del futur l’hem de construir entre tots. I serà mestissa i plural o no serà.

Documentals sobre Lluís Companys

diumenge, 16/10/2011

Tanquem aquest cicle d’entrades en commemoració de l’aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940, amb una sèrie de documentals que ens permetran apropar-nos més a la figura del president màrtir, el primer dirigent escollit democràticament que va ser assassinat per un règim feixista.

Biografia de Lluís Companys:


Tertúlia al voltant dels documents inèdits sobre la detenció de Companys:


Finalment, i com a homenatge al recentment desaparegut Víctor Torres (1915-2011), històric militant i dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya i secretari general de la Presidència de la Generalitat a l’exili, recuperem unes declaracions sobre la figura de Lluís Companys realitzades a TV3 amb motiu del setantè aniversari de la seva execució.


Els darrers escrits de Lluís Companys

dissabte, 15/10/2011

Després de la seva detenció a França, l’octubre de 1940, el president Lluís Companys va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona per ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim per rebel·lió militar, un judici que va estar ple d’irregularitats. La sentència a mort era inevitable i el 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat. Abans de morir, però, mostrant una enteresa digna d’admiració, el president de Catalunya encara va tenir l’oportunitat de deixar per escrit tres cartes, dues dirigides a la seva família (d’un valor humà i personal impressionant) i una tercera que és coneguda com el seu estament hològraf (un darrer acte polític ple de simbolisme). Les reproduïm a continuació.

president_companys.jpg

Lluís Companys

Carme Ballester.jpg

Carme Ballester, segona dona de Lluís Companys

Carta de Lluís Companys a la seva filla Anna Maria:

Estimada filla meva, neneta meva:

A la vigília del Consell de Guerra, t’escric aquestes ratlles que confiaré, si m’és possible, a la meva germana Ramoneta.

Filla meva, no ploris ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; i moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de la que donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.

He escrit també a la Carme [Carme Ballester, la segona esposa del president Companys] i entregaré a la Ramoneta, si puc, o li comunicaré verbalment les meves últimes recomanacions.

Et demano que estimis la Carme, i ella a tu, i que el meu record us ajunti encara més. Això t’ho demano especialment.

No sé res del meu fill, el teu germà [Lluïset]; ni m’ha estat possible comunicar-me ni rebre noves de la Carme, que va quedar a França dolorida i malalta.

Filla meva, que sempre he estimat tant; ensenya al teu fill a recordar i estimar la memòria del seu padrí.

No ploris. Comprèn que amb aquesta mort el meu nom, que és el teu, queda molt dignificat. Tens una família, un fill, un fogar, i segueix el teu camí.

Rep, filla del meu cor, la benedicció i l’últim bes del teu pare.

Lluís.

PD. Héctor, fes feliç la meva filla, com es mereix per com t’estima.

Carta de Lluís Companys a Carme Ballester, la seva esposa:

Esposa meva, la més bona i estimada de les esposes […]:

Reacciona, repeteixo, contra l’abatiment. Relaciona’t, distreu-te. Així ho vull. Busca la companyia d’alguna família, potser més tard, i quan ja sigui possible, les meves germanes. Fes això que et dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.

Em sento seré i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies, perquè havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan bella, per Catalunya i els meus ideals, que revalora la meva humil persona. Tu que m’estimes i has d’estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.

No admetis, doncs, consols ni plors. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica.

Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per a tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya.

Et besa, el teu espòs.

Lluís.

Fragment del testament hològraf de Lluís Companys:

A tots els que m’ha ofès, els perdono; a tots els qui hagi pogut ofendre, demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i aquesta serenitat que m’omplen al pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor.

Lluís Companys

Procés i execució del president Lluís Companys

divendres, 14/10/2011

Després de l’entrada de les forces franquistes a Barcelona i consumada així la desfeta republicana en la Guerra Civil, Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya, va exiliar-se a França el gener de 1939. Aviat, però, el 13 d’agost de 1940, va ser detingut per les forces del govern alemany a la localitat de Baule-les-Pins (Bretanya). Els alemanys mai van considerar-lo com un refugiat de guerra que s’havia exiliat de l’Espanya franquista, sinó com un criminal fugit d’un règim amic del nazisme i, en conseqüència, se li va aplicar l’extradició. Així, Companys va ser conduit cap a Madrid, als calabossos de la Direcció General de Seguretat, on va ser víctima de diverses vexacions i tortures.

El 3 d’octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc de Barcelona per ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim per rebel·lió militar, un judici que va estar ple d’irregularitats. La voluntat de Companys d’autodefensar-se no li va ser admesa i va declarar-se totalment responsable de la seva actuació pública, com a dirigent polític i com a president de la Generalitat, tot assumint la de tots els seus col·laboradors, d’abans, de durant i de després de la guerra. La sentència a mort era inevitable i el 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat. De cara a l’escamot, format per soldats d’infanteria, va pronunciar les seves darreres paraules: “Per Catalunya!”. El president de Catalunya havia estat assassinat. Naixia el mite del president màrtir.

companys.jpg

Lluís Companys i Jover

Reproduïm els fets sobre la detenció el consell de guerra sumaríssim i l’execució de Companys a través de dos documents del moment: l’Informe sobre Lluís Companys i Jover que va realitzar el Consolat alemany a Barcelona i un fullet que la FORCA (Fuerza Obrera Organizadora Reaccionista Catalana y Antifascista) va repartir clandestinament a la ciutat de Barcelona.

Informe sobre el procés i execució de Lluís Companys i Jover realitzat pel Consolat alemany a Barcelona (15 d’octubre de 1940):

Procedente de la Dirección General de Seguridad, llegó hace unos quince días el que durante el período rojo fue presidente de la Generalidad de Cataluña. En esta ciudad debía incoarse el procedimiento correspondiente y verse el Consejo de Guerra que lo juzgase.

Durante la semana pasada se llevan a efecto las diligencias correspondientes, formulando sus conclusiones provisionales tanto el fiscal como el defensor. Se señaló el día de ayer para la celebración del Consejo de Guerra.

Durante los breves días en que se procedió a recoger los datos necesarios y se han practicado las oportunas diligencias, Companys ha permanecido alojado en un departamento situado en el castillo de Montjuich, próximo a la verja del rastrillo de la Plaza de Armas de dicha fortaleza. Como únicas visitas ha recibido las de sus dos hermanas residentes en esta ciudad, siendo atendido debidamente por los servicios de la prisión. En sus conversaciones se ha mostrado tranquilo y resignado ante su próximo fin. Se ha quejado del trato recibido en los calabozos de la Dirección General de Seguridad, así como en la Prefectura de Policía de París. Decía que se le había exhibido como a una fiera o ejemplar raro […].

La sala está atestada. Asisten unas trescientas personas, en su mayoría jefes y oficiales del Ejército. Hay algunos jefes y elementos de Falange, así como paisanos, perfectamente controlados. También concurren hasta una docena de señoritas.

Companys aparece sentado en el banquillo, siendo su aspecto normal si bien demacrado, ofreciendo su semblante un color terroso. Viste traje claro y calza alpargatas.

Previa a la venia del presidente, comienza el instructor a leer el apuntamiento que, aunque algo extenso, es concreto, determinándose en forma clara los antecedentes y actuación del encartado. Se leen los informes de la Policía y la Guardia Civil; también se citan declaraciones de algunos testigos, entre ellos Armenteros, Capitán Bravo [sic], señor Sánchez Cañete y un funcionario del Ayuntamiento. Cuando tiene lugar la lectura del informe de la policía se hacen en él alusiones a la vida privada del encartado y éste, entonces, se levanta de su asiento para decir que lo que es leído es «canallesco y falso». Pretende continuar, mas es invitado por aquél a sentarse, debiendo exponer lo que desee cuando le llegue su vez. Dice entonces Companys que nada manifestará entonces y se sienta […].

El defensor, en forma muy breve y concisa, estima que su patrocinado es autor en todo caso del delito de auxilio a la rebelión con atenuantes, por lo que considera debe imponérsele la pena de veinte años y un día. Basa su informe en el hecho de que aquél ningún mal hizo directamente y siempre que pudo evitar sufrimientos a los perseguidos los realizó [sic].

Al terminar el defensor su informe, se dirige al procesado el presidente por si desea hacer alguna manifestación, levantándose éste y dice: «La historia nos juzgará a todos; moriré por mis ideales, pero sin rencor».

A continuación, es despejada la sala, para deliberar en sesión secreta el Consejo. Pasa algún tiempo y no se reanuda la vista, por lo que los asistentes, que aún esperaban una nueva llamada abandonan el Castillo.

En el día de ayer, Companys vuelve a recibir la visita de sus hermanas y habiendo entrado en capilla en las últimas horas de dicho día se despiden del mismo aquéllas en forma serena […].

En el Castillo se hacen los preparativos para llevar a cabo la ejecución, que tendrá lugar en el día de hoy. Des de las últimas horas de la tarde se establece por las afueras de Asalto [sic] servicios de vigilancia en los alrededores del Castillo y carretera que va al cementerio de Casa Antúnez [Can Tunis]. Llegan los forenses y el piquete de ejecución. Las personas que se mueven en las inmediaciones del sentenciado no duermen en toda la noche. Este sigue tranquilo y es asistido por dos capellanes militares, con los cuales conversa sobre materia de religión, admitiendo ha sido, en su vida, dominado por un confusionismo absoluto sobre tales extremos, mas reconoce es un gran pecador. Admite la preparación que le ofrecen los sacerdotes para recibir las Sagradas Formas. En la madrugada se dice misa, que es oída por el condenado a muerte; éste confiesa y comulga. Terminada esta ceremonia, conversa con los que le acompañan, principalmente con los dos sacerdotes, que no se separan de él ni un momento; el defensor también le asiste en estos sus últimos momentos.

Dan las seis, la hora señalada para la ejecución, pero aún es de noche. Se espera un poco más y veinte minutos después, según el reloj de la Plaza de Armas, se organiza la fúnebre comitiva. Companys sale de su alojamiento fumando un pitillo y sereno. Se inicia la marcha desde el rastrillo de entrada en el patio del castillo; rompe aquella un soldado, llevando un crucifijo en alto; siguen otros dos, alumbrando el camino con dos potentes faroles de gasolina; a continuación marcha el condenado con los dos sacerdotes y el defensor, seguidos por el juez de la fortaleza y diversos oficiales; cierra la marcha un piquete de la Guardia Civil el mando de un oficial. Domina el silencio más absoluto y así se llega al pasadizo subterráneo que, descendiendo desde la explanada norte del castillo, comunica ésta con el foso que da a la Exposición. El descenso se realiza lentamente y de uno en uno. Al llegar abajo sólo se oye hablar animadamente al reo con los sacerdotes; incluso sonríe. En sus últimos pasos es invitado por sus confesores a que se desprenda de todo sentimiento material y eleve su alma a Dios.

Por fin se hace alto, se despide de sus acompañantes inmediatos y es conducido cerca del muro. Su marcha es decidida. Empiezan a romper las primeras claridades del nuevo día. Los zapatos blancos que lleva el condenado, así como el pañuelo del bolsillo, destacan claramente en la oscuridad. Mira de frente al pelotón, sin titubeos, y al dar el oficial que manda el piquete la voz de firmes a sus fuerzas, levanta, se oye la voz de apuntes y fuego [sic]. La sentencia ha sido cumplida. Se acerca el oficial y dispara un tiro de gracia, que repite. Los forenses proceden a reconocer el cadáver, el cual es colocado en una camilla y cubierto por una manta colorada. Se le transporta a la ambulancia que le ha de conducir al cementerio.

Y así terminó su existencia el que en vida fue Lluís Companys i Jover.

Summari_lluis_companys.jpg

Extracte del summari judicial on es condemna a mort al president Companys

Fullet que circulava per Barcelona explicant la detenció i execució del president Companys (28 de novembre de 1940):

Tras la derrota del ejército francés tuvo lugar la ocupación de casi toda Francia […]. Companys demoró su huída para buscar a su hijo, que había desaparecido tras un ataque aéreo. Después ya fue demasiado tarde […] En el villorrio de Le Baule les Pins (Loire Inf.) fue detenido por la policía alemana e internado en la “Santé” de París, donde se le maltrató en diversas ocasiones. Su alimentación consistía en pan y agua. Se le traslado posteriormente a una prisión de la Gestapo, en donde arreciaron los malos tratos y los interrogatorios. Se le quitaron todos los objetos de uso personal. A medio vestir hubo de fregar la cocina de la cárcel, azuzado a golpes. Se le decía: “No se dice que los alemanes somos unos brutos. Ya te lo demostraremos”.

A finales de agosto fue entregado a las autoridades españolas […]. Se le traslado a Madrid vía Hendaya y se le internó en los sótanos de un edificio público. Tampoco tenía mantas. El trato y los interrogatorios fueron malos, pero no tanto como en el caso de la Gestapo. Se le dio permiso para escribir a su familia y para obtener comida y objetos personales, pero sus cartas no llegaron a su destino, pues fueron confiscadas.

El 4 de octubre se le trasladó a Barcelona por Zaragoza y se le internó en el Castillo de Montjuich. Hizo el viaje esposado. En Cataluña no recibió malos tratos. La noticia del encarcelamiento de Companys se extendió como un reguero de pólvora en toda Cataluña […], produciendo pena y compasión generales. La población se negó a creer la noticia.

El 7 de octubre se le leyó la acusación. Fue en la misma fecha en la que se había encontrado, también en Montjuich en 1934. La acusación se basaba en que Companys había luchado con todo su prestigio contra el triunfo de la causa nacional, en que se había hecho cargo del poder ilegalmente y en que había incitado a la rebelión […]. El 14 se reunió el Consejo de Guerra para juzgar a Lluís Companys. El 15 de octubre, a las 6:30 de la madrugada, se le fusiló en los fosos del Castillo, poco después de darle conocimiento de la sentencia. A lo largo de todo su calvario, Companys mantuvo siempre su fortaleza de carácter, lo que incluso llegó a impresionar a sus enemigos. Esperaba un final así, pero lo aguardaba con seriedad, gallardía y serenidad. Poco antes de su muerte pidió permiso para descalzarse, con el fin de tocar con sus propios pies la tierra catalana al morir, afirmando: “Moro per Catalunya i per la República. Sóc feliç de morir a Catalunya i si hi ha alguna cosa que em pesa és només que ja no podré fer res pels meus ideals. Que tinguin valor els qui encara queden, esperança i fermesa. Visca Catalunya!”.

Joan Peiró: “La Revolució és crear”

dimecres, 3/08/2011

En el context de l’esclat de la Guerra Civil i de la revolució social que va acompanyar el conflicte, el dirigent anarcosindicalista Joan Peiró va publicar al diari Llibertat de Mataró un interessant article titulat “Revolucionaris”, una reflexió al voltant de la naturalesa de la violència revolucionària que va acompanyar els dies posteriors al 19 de juliol i que va reproduir La Vanguardia el 5 de setembre de 1936:

joan peiro.jpgVivimos una revolución, la más profunda registrada en nuestro país, y aparte de las vida inmoladas, los revolucionarios –quiero decir los partidarios de la destrucción por la destrucción– no han destruido más que las iglesias y conventos. ¿Es posible que alguno crea que las iglesias y conventos son toda la estructura de la vieja sociedad capitalista? ¿Es que quizá la sociedad capitalista, la responsable del imponente dramatismo de nuestros días, no tiene nada más para ser destruido?

Mientras los partidarios de la destrucción arruinan iglesias y conventos, el fascismo va destruyendo toda la economía y toda la riqueza que es su base, y cuando se tiene la sensación de encontrarse ante una estructuración económica que desaparece –que desaparece con la multitud de vicios y defectos fundamentales que la caracterizaban–, se pregunta cuál es la nueva estructuración económica que habrá de sustituir a la del viejo mundo que ha llegado a su fin.

Yo sé perfectamente bien que todavía no ha llegado la hora de las concreciones definitivas. Pero sí digo que ha llegado la hora de las inquietudes. De las inquietudes, porque la nueva estructuración económico-industrial del porvenir inmediato no es una cosa que se pueda improvisar. Hacer hijos, es una función relativamente fácil. Lo más difícil, sin embargo, es saber crear estos hijos y hacer de ellos unos hombres de provecho. Destruir una civilización –sobre todo cuando es destruida por los más interesados en su subsistencia– cuesta poco. El trabajo gigantesco se presenta a la hora de poner en marcha el nuevo estado de cosas sustitutivo de la civilización destruida.

La revolución de ahora tiene plasmaciones espirituales bien concretas. Las incautaciones de fábricas, talleres, ferrocarriles y de todo lo que es base creadora de la riqueza social, dan la sensación de que nos encontramos en el dintel de un ciclo colectivista. ¿Qué formas de colectivización revestirá este ciclo revolucionario? ¿Será la cooperativa, superada con las nuevas modalidades socializantes, netamente socializantes, impuestas por el imperativo del gran acontecimiento económico-social de nuestros días? Si no es la cooperativa, ¿qué será?

Es preciso que los revolucionarios dejen de pensar y de hacer tanto en sentido destructivo, para dar lugar a que el pensamiento y las actividades se encarrilen hacia la regulación del mundo nuevo que se nos viene encima. Más que pensar en hacer de esbirro y de verdugo, la voz de las horas graves y de bienaventuranza nos llaman a pensar cómo ha de hacerse la revolución social.

Destruyamos, si es preciso. Pero los revolucionarios no podemos pensar demasiado en destruir. Los verdaderos revolucionarios ponen la inteligencia, las energías todas y el alma, por encima de todo, al servicio de la magna función de crear, crear, crear siempre.

El mite del setge de l’Alcázar de Toledo

dilluns, 1/08/2011

El Setge a l’Alcázar de Toledo va ser una batalla dels inicis de la Guerra civil espanyola plena de simbolisme i elements propagandístics per part d’ambdós bàndols, en la qual els milicians del Front Popular i els colpistes van lluitar pel control de l’edifici, on hi havia l’acadèmia d’Infanteria. Les forces republicanes, compostes per uns 8.000 milicians de la FAI, la CNT i la UGT comptaven amb algunes peces d’artilleria, uns pocs blindats i tanquetes, a més de la presència de l’aviació que hi va fer missions de reconeixement i va bombardejar l’edifici trenta-cinc vegades. De l’altra banda, els defensors de l’Alcàsser, encapçalats pel general Moscardó, eren 800 guàrdies civils, 318 cadets i un centenar de soldats de l’Acadèmia, juntament amb 110 civils, armats amb fusells, unes metralladores velles i algunes granades.

Alcazar_of_Toledo.jpg

El 27 d’agost el diari ABC de Madrid (edició republicana) publicava la següent crònica, inscrita en la batalla de la propaganda, que anunciava una propera derrota dels assetjats:

En las primeras horas de la mañana de hoy nos hemos trasladado a Toledo con el objeto de apreciar la situación en que se encuentra esa capital después de que los fascistas fueran reducidos y sitiados en el Alcázar de la que fue imperial ciudad […]. Hemos podido contemplar que el Alcázar de Toledo ha sido seriamente castigado por la artillería leal. La techumbre está totalmente derruida y la fachada norte reducida a escombros. Tales han sido los efectos de la artillería republicana en lo que es el último reducto de los fascistas. Estos sólo hacen acto de presencia en muy contadas ocasiones, disparando sus pistolas. El Alcázar está totalmente rodeado por las fuerzas leales a la República, quienes hostilizan los escasos enemigos que hacen acto de presencia.

Tot i això, el setge republicà fracassaria i es acabaria convertint-se en un mite de l’Espanya franquista. I és que l’exèrcit de Franco, desviant-se del seu objectiu principal que era Madrid, posaria fi al setge i es faria amb el control de la ciutat. L’ABC de Sevilla del 29 de setembre (edició nacional) ho narrava així:

Nuestros soldados durmieron el sábado [26] a la vista de Toledo. A las cuatro y media de la mañana, los rojos, ante la seguridad de nuestro éxito, ordenaron una nueva voladura del Alcázar colocando los mineros asturianos una enorme carga de dinamita que produjo una horrorosa explosión con grandes derrumbamientos. Pasados los primeros momentos intentaron asaltar la fortaleza, impidiéndoselo el fuego de ametralladoras que hacían los heroicos sitiados. A las nueve de la mañana hacían conjunción las columnas de Mizzián y Barrón sobre el cruce de la carretera de Madrid-Ávila dos quilómetros antes de la puerta de Bisagra […].

Abandonados los atrincheramientos que defendían la carretera y perdidas las posiciones de Vega, el enemigo concentró sus esfuerzos en evitar el paso por la Puerta de Bisagra […]. A las once de la mañana llegamos nosotros a Toledo donde se apreciaban a simple vista los enormes destrozos del Alcázar. Las torres estaban abatidas y en el último piso, hundido, se elevaba una nube de humo. En otros lugares de Toledo advertimos un fuego intensísimo de ametralladoras. La ocupación prosigue lenta conquistándose palmo a palmo […].

Después de durísimos combates en Mirdero, franqueóse el paso hacia Zocodover penetrando por Bisagra, magnífico puente y puerta. Los rojos intentaron antes de marcharse la voladura de todos los edificios principales, quedando muchos de ellos reducidos a escombros. Por la tarde se hizo contacto con el Alcázar recibiendo refuerzos los sitiados bajo un fuego infernal de fusilería enemiga, desde los escombros de las casas cercanas convertidas en atrincheramientos, quedando la ciudad tomada ya de noche.


Más de seis mil granadas rompedoras han caído en furiosa tempestad sobre la alta fortaleza imperial de España. La furia marxista concentróse sobre el baluarte espiritual de la raza. Conocían que más aún que el valor militar importaba en Toledo el valor que como símbolo tenía la posesión del Alcázar, donde Carlos V duerme, con el furor encadenado a sus pies […]. Desde anoche sabe Madrid que la guerra la hemos ganado al reconquistar Toledo y que hay un designio providencial […].  Aquí no podemos decir han perecido las ruinas; aquí más afortunadas que las murallas de Troya, no han perecido. Viven y desde estos escombros humeantes que el mundo mira, España tiende su mirada a Europa, desde una atalaya de dolor no abatida.

El naixement del PSUC

dimecres, 27/07/2011

El 23 de juliol de 1936, al Bar del Pi de Barcelona i en el context de l’inici de la Guerra Civil, va néixer el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), resultat de la integració de quatre organitzacions polítiques d’àmbit català: la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari. La creació del partit va veure’s precipitada per l’alçament militar del 19 de juliol, però venia precedida per mesos de converses prèvies entre els diversos grups de l’esquerra catalana que integrarien el partit i responia a un projecte ampli i treballat.

9788488839466.jpg

A finals de 1935 ja s’havien establert contactes entre les direccions del PSOE i del PCE per tal d’integrar de manera progressiva les dues organitzacions i superar la divisió entre socialistes i comunistes existent des dels anys vint. El procés va inciar-se en clau sindical, amb la integració de la comunista Confederación General del Trabajo Unitaria dins la UGT. Després s’unificarien les organitzacions de les joventuts dels dos partits amb el naixement de les Juventudes Socialistas Unificadas. El tercer pas, i més difícil, havia d’arribar amb la fusió dels dos partits en una nova formació.

Aquesta unificació responia a la reorientació de la Internacional Comunista que, després de la celebració del VII Congrés del Komintern l’agost del 1935, havia abandonat els plantejaments de “classe contra classe” en favor de les convergències democràtiques i antifeixistes, del tipus Front Popular, que reunissin els partits obrers amb els democràtics de centre i d’esquerra moderada per donar pas a l’articulació d’un ampli front antifeixista. Unions d’aquest caràcter van plantejar-se a França o Bèlgica amb el naixement del Parti Ouvrier Français i el Parti Ouvrier de la Belgique.

En el cas espanyol, aquesta unificació inicialment no va plantejar-se de forma general, sinó que socialistes i comunistes van optar per començar el procés a Catalunya on ambdues formacions eren especialment febles. I és que el predomini anarcosindicalista de la CNT en el pla sindical i l’hegemonia política de l’Esquerra Republicana de Catalunya deixaven un espai molt limitat a les organitzacions marxistes. A més, l’existència de la USC i les reticències a vincular el catalanisme amb el programa democràtic havien deixat el PSOE en una situació especialment feble a Catalunya.

D’aquesta manera, en el laboratori català del 1935, les primeres converses per a la unificació de l’esquerra van comptar amb la participació del Bloc Obrer i Camperol, l’Esquerra Comunista, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE, quedant-ne exclosos els sectors faistes; però no va arribar-se a cap acord malgrat els esforços del PCP per a superar tant les reticències entre les organitzacions comunistes i socialistes així com per l’hostilitat de l’organització comunista oficial contra els dos partits dissidents.

Tanmateix, a la darreria del 1935 ja s’havien creat dos blocs diferenciats, un format pel Bloc Obrer i Camperol de Maurín i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, que formaren el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i l’altre per les altres quatre organitzacions restants que derivarien en el PSUC. En produir-se l’aixecament del militar del 19 de juliol, només faltava que es realitzés el congrés de la Federació Catalana del PSOE per a ratificar el procés unitari amb la Unió Socialista, el PCC i el PCP. L’esclat de la Guerra Civil i la situació política i social existents a Catalunya n’accelerarien finalment la fusió.

Comorera Pasionaria Thores Antonov-Ovsenko PSUC PCE.jpg

El PSUC naixia el 23 de juliol de 1936 i Joan Comorera, de la USC, era nomenat com a secretari general de la formació. El nou partit de l’esquerra marxista catalana s’organitzaria seguint els principis del centralisme democràtic i el seu caràcter de partit independent dins de la Internacional Comunista —a la qual va adherir-se— li va ser confirmat pel ple d’aquesta del juny del 1939 en admetre’l com a secció catalana dels comunistes espanyols.

Amb el triomf de la legalitat republicana a Catalunya després del fracàs del cop d’Estat, el PSUC s’incorporaria immediatament al Consell Executiu de la Generalitat republicana i, sobretot, va convertir-se en un element clau de l’esforç de guerra. Tot posant en primer pla l’exigència de guanyar la guerra i de restaurar la legalitat republicana, el PSUC va conèixer un desenvolupament espectacular al llarg del conflicte. A més, en combinar la presència institucional amb una intensa acció de masses, el PSUC aspirava a aconseguir tant el paper dominant que els anarcosindicalistes de la CNT tenien entre els treballadors com a fer-se amb el predomini polític de l’ERC. El fet de formar part del govern de la Generalitat va fer que el partit es comportés a la vegada com un partit d’ordre defensor de la legalitat republicana, un element que mobilitzava la classe obrera i una formació netament antifeixista.

Combinant aquests elements, seu creixement durant la guerra va ser força notable: dels sis o set mil militants amb que comptava el juliol del 1936 en unificar-se va passar a tenir prop de 60.000 pel juliol del 1937 (15.000 de Barcelona). Igualment, la UGT va experimentar un fort impuls dins del sindicalisme català, fet que va permetre aquest sindicat poder arribar a igualar-se per primera vegada amb la CNT. El seu portaveu era el diari Treball i el de les joventuts Juliol.

Psuc.jpg

afich-espag15.jpg

L’estratègia del PSUC durant la Guerra Civil va consistir en posar en primer pla la unió de les forces democràtiques per defensar la legalitat republicana i la Generalitat, però la seva tendència a convertir-se en força hegemònica en el camp polític i sindical va xocar frontalment amb els plantejaments de les altres formacions obreres. Així, en el camp del sindicalisme, el PSUC va enfrontar-se amb la CNT perquè aquesta desenvolupava un estil de milícies populars que es trobava fora de les regles d’un exèrcit regular. I en el camp polític va trobar-se amb l’oposició de l’esquerra comunista del POUM, pel qual la transformació social a través de l’èxit de la Revolució era un requisit previ indispensable per guanyar la guerra.

L’enfrontament entre les diferents forces de l’esquerra va acabar per desembocar en els enfrontaments dels Fets de Maig de 1937, el “pecat original” que dificultaria per molts anys les relacions entre les diferents formacions de l’esquerra catalana. El govern de la Generalitat, integrat fonamentalment per l’ERC i el PSUC, va enfrontar-se per les armes amb la CNT-FAI i el POUM als carrers de Barcelona fins a derrotar l’esquerra dissident de la política oficial. El combat va costar vides per ambdós bàndols i va comportar la repressió política dels derrotats amb l’assassinat d’Andre Nin com a fet més destacat. Els hereus del POUM i els socialistes catalans es tancarien des d’aquest moment, i durant molts anys, a qualsevol tipus de col·laboració amb un PSUC considerat culpable de l’enfrontament.