Entrades amb l'etiqueta ‘Gran Bretanya’

Margaret Thatcher, la Dama de Ferro

dilluns, 8/04/2013

Filla d’un botiguer, Margaret Thatcher (1925-2013) va ser membre del Partit Conservador des del 1950. La seva ascensió va portar-la a desenvolupar diferents tasques governamentals en els anys seixanta i setanta, fins que, l’any 1975, va arribar a ser elegida com a líder del seu partit. La victòria electoral que aquest va obtenir el 1979 la convertiria en primera ministra, la primera dona que accedia al càrrec en la història de la Gran Bretanya, i posició des de la qual impulsaria el liberalisme econòmic al llarg dels onze anys que va mantenir-se al 10 de Downing Street.

Margaret_Thatcher.png

Margaret Thatcher

En qualsevol cas, les seves formes extremadament contundents tant en l’ordre exterior com en la política interna i la negativa continuada a pactar amb l’oposició van acabar de donar sentit a aquesta metàfora sobre la que va ser la dona més poderosa de l’occident europeu en les acaballes de la Guerra Freda. No li va tremolar el pols a l’hora de desmantellar substancialment l’Estat del Benestar britànic i aplicar fins a l’extrem el que eufemísticament anomenem neoliberalisme, com tampoc va dubtar en practicar una política exterior agressiva.

Aquest caràcter ja va quedar demostrat el 1970, quan Thatcher va prendre les regnes del ministeri d’Educació. És en aquest moment quan va començar a demostrar la seva comprensió neoliberal i autoritària de la política: Thatcher va retirar el vas diari de llet que es donava a les escoles per a nens d’entre 7 i 11 anys des de la postguerra com a mesura d’estalvi. Tot un símptoma del que vindria.

En el marc exterior, la seva oposició a les polítiques de distensió que havien caracteritzat la Guerra Freda en els anys setanta van traduir-se en els vuitanta en la formació d’una sòlida aliança amb els Estats Units de Ronald Reagan, al qual l’unia una gran comunió ideològica en la lluita contra el comunisme i en l’aplicació dels principis econòmics neoliberals, així com una mútua admiració. Per exemple, el 1986, no va dubtar a l’hora de permetre que l’aviació nord-americana bombardeges la Líbia de Gadafi partint des dels aeròdroms britànics.

El 1982, Thatcher no va dubtar a l’hora d’enviar una flota de guerra britànica per a declarar la guerra a l’Argentina per la sobirania de les Illes Malvines, ocupades pels argentins poc abans. La seva fermesa al llarg del conflicte va acabar de catapultar la seva imatge de “Dama de Ferro” arreu del món mentre manipulava el sentiment nacional britànic al seu favor. Després d’un conflicte que va durar dos mesos i mig i va costar la vida a 649 argentins i 258 britànics, Thatcher es va apuntar l’èxit polític de la guerra i va ser reelegida com a primera ministra.

D’altra banda, Margaret Thatcher sempre va tenir clar el seu programa econòmic: el neoliberalisme a ultrança. Així, després de la seva arribada al poder, i enmig d’una creixent tensió social, no va dubtar en la seva determinació de reduir el paper de l’Estat i impulsar el lliure mercat com a gran recepta miraculosa per a salvar l’economia.

Margaret Thatcher i Ronald Reagan

Ella ho tenia clar: “No existeix la societat. El que hi ha són homes i dones individuals i famílies”. Així, el gran objectiu del seu govern va ser reduir la inflació a través d’una retallada massiva de la despesa pública. A més, va aprovar un seguit de lleis per retallar els drets sindicals, privatitzar les empreses públiques i facilitar que els que tenien un habitatge social el poguessin comprar. És a dir, s’estaven posant les bases per a la crisi econòmica i financera que esclataria el 2008.

L’inici d’una breu recessió econòmica, la impopularitat de la llei d’impostos Poll Tax (un impost municipal que si no es pagava no es tenia dret a vot), una crisi política del Partit Conservador provocada per la dimissió del ministre de finances Lawson i del seu conseller privat, la seva contínua intransigència sobre la integració europea així com la impopularitat creixent de les polítiques socials radicals van culminar amb la seva dimissió el 1990. Baronessa de Kesteven i membre de la Cambra dels Lors, en la darrera etapa de la seva vida va destacar per les seves posicions marcadament antieuropeistes.

El procés de construcció europea

dimecres, 15/06/2011

A la fi de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament dels dos blocs i per la internacionalització de l’economia, la influència d’Europa, el vell continent, resultava cada cop més dèbil. És en aquest context quan una sèrie de polítics i pensadors europeus van defensar la necessitat que Europa caminés cap a la integració, l’única manera de recuperar un lloc entre les grans potències. Tanmateix, després de la destrucció derivada de l’enfrontament en les dues guerres mundials, semblava una missió impossible que els països europeus aconseguissin unir-se i formar una organització política i econòmica comuna.

Europe 1946.gif

El projecte va posar-se en marxa entre els països europeus occidentals en la postguerra com a instrument per avançar en la reconstrucció econòmica i per enfrontar-se a l’amenaça del bloc comunista. I és que la reconstrucció del continent després de la Segona Guerra Mundial passava per dues premisses: no repetir els errors del passat i fer possible un acord entre els països de l’Europa occidental per a situar el continent en el nou marc polític i econòmic internacional.

A més, dos factors derivats del conflicte contra els feixismes pesaven enormement en la consciència dels europeus: la necessitat d’evitar qualsevol nou enfrontament bèl·lic entre els països europeus i la consciència que l’única possibilitat d’Europa per mantenir-se al nivell de les superpotències nord-americana i soviètica era la unió. Així, des del 1946, van anar apareixent diferents organitzacions que coincidien en el seu caràcter marcadament europeista: el Moviment per l’Europa Unida, la Lliga Europea de Cooperació i Econòmica, o la Unió Europea de Federalistes, grups que acabarien unint-se, el 1948, en el Comitè Internacional de Coordinació per l’Europa Unida.

La primera experiència integradora a l’Europa de postguerra va produir-se amb la creació del Benelux, una unió duanera entre Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg que va endegar-se el 1948. L’experiència va ser molt positiva ja que, amb l’eliminació dels problemes derivats de l’existència de fronteres entre aquests països, el comerç va reactivar-se novament. Tot un exemple que obria les portes a futurs esdeveniments.

Benelux.jpg

El Benelux

A nivell europeu els aconteixements van prosseguir a gran velocitat. El mateix 1948 es va crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), encarregada d’afavorir el comerç i la cooperació econòmica entre els Estats membres. I, el 1949, naixia el Consell d’Europa (1949), un organisme de caràcter consultiu per a fomentar la cooperació política, social i cultural i al defensa dels drets humans. Tanmateix, no tot van ser èxits en el procés de construcció europea. Per exemple, el 1950, fracassaria la proposta francesa del primer ministre René Pleven de crear una Comunitat Europea de Defensa.

El 1950, a proposta dels francesos Jean Monnet i Robert Shuman (Ministre d’Afers Exteriors de França) i amb el vistiplau del canceller alemany Konrad Adenauer, es va endegar un projecte d’unió econòmica entre França i la República Federal d’Alemanya per unificar els recursos siderúrgics i del carbó, el qual va prendre forma, el 1951, amb la constitució de la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual s’hi afegirien Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La CECA, organitzava de la producció siderúrgica i el mercat del carbó i de l’acer entre els seus membres. Aquest seria el veritable embrió de l’actual Unió Europea, un projecte pacificador que conduïa cap a la impossibilitat d’un nou conflicte entre francesos i alemanys.

fondateur_ue_monnet_1951.jpg

Jean Monnet

Robert_Schumann.jpg

Robert Shuman

Adenauer.jpg

Konrad Adenauer

Spaak.jpg

Paul-Henri Spaak

D’altra banda, la participació espanyola en aquest procés va ser igual a zero ja que en aquells moments  l’Espanya franquista estava caracteritzada per unes relacions exteriors pràcticament nul·les. En el context de l’autarquia, la dictadura de Franco havia convertit Espanya en una societat gairebé aïllada dels altres Estats europeus, sense relacions polítiques, econòmiques, ni culturals. Fins a la dècada dels cinquanta, l’Estat espanyol va mantenir relacions comercials amb alguns països àrabs i sud-americans per importar cereals i d’altres productes alimentaris, però la relació amb l’entorn europeu era pràcticament inexistent. Tot i que des del 1953, amb la signatura dels convenis amb els Estats Units i del Concordat amb el Vaticà, l’Espanya franquista començaria a treure el cap en les relacions internacionals, no va haver-hi cap acostament cap a la CECA. I l’acostament a Europa encara es faria esperar fins els anys seixanta.

L’èxit aconseguit per la CECA, la primera institució europea amb un caràcter supraestatal, va estimular els Estats que la integraven, l’Europa dels Sis, a crear una sèrie de mecanismes semblants per al conjunt de l’economia. Així, el 25 de març de 1957, van signar-se a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquests històrics tractats van ser França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.

image002.jpg

El Tractat de Roma establia en el seu preàmbul l’objectiu polític de la integració progressiva entre els països membres. En la pràctica, però, en aquell moment només es va crear una unió duanera, que afectava només la lliure circulació de béns. D’aquesta manera, el moviment de persones, capitals i serveis va continuar sofrint limitacions importants fins els anys vuitanta. Per això, la CEE va ser coneguda sota la denominació de Mercat Comú, un espai en el qual els productes dels països membres es poguessin vendre sense aranzels. Aquesta unificació del mercat va obligar els Estats membres a aproximar les seves polítiques econòmiques. A més, a Roma va establir-se la creació d’un banc europeu d’inversions.

Igualment, el Tractat de Roma creava les institucions comunitàries, les quals organitzarien i desenvoluparien els projectes previstos: la Comissió Europea, el Consell de Ministres, el Consell Europeu, l’Assemblea Europea i el Tribunal de Justícia, a més d’institucions de rang menor. Els Estats membres de la CEE van renunciar a una part de la seva capacitat de decisió per tal d’arribar a acords comuns que beneficiessin el conjunt.

0,,4686142_1,00.jpg

Respecte de l’EURATOM, la seva missió era l’establiment d’un mercat comú de productes nuclears i la vigilància de la utilització pacífica de l’energia nuclear, tot fomentant la formació d’investigadors i la divulgació dels coneixement atòmic.

El principal problema polític de la CEE en els seus inicis va ser que la Gran Bretanya va mantenir-se al marge. Els britànics tenien molt poc interès en les implicacions polítiques derivades d’un projecte europeista, defensaven el lliurecanvi i mantenien més relacions comercials amb les seves velles colònies que no pas amb Europa. A més, van impulsar la creació de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), un organisme econòmic sense cap pretensió d’unitat política, a la qual van adherir-s’hi Suècia, Suïssa, Noruega, Dinamarca, Àustria i Portugal.

Però, durant els anys seixanta va manifestar-se clarament que l’èxit econòmic assolit pels Estats integrants de la CEE era molt superior al dels membres de la EFTA. D’aquesta manera, el 1973, davant el lent creixement de la seva economia, la Gran Bretanya, va optar per integrar-se, juntament amb Irlanda i Dinamarca, dins de la CEE, donant lloc a l’Europa dels Nou. Posteriorment, la caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1978) va fer possible l’inici de les converses per a la seva integració europea i l’equilibri geogràfic de la CEE cap al sud del continent: Grècia va adherir-se el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. El 1995 s’incorporarien Àustria, Suècia i Finlàndia, configurant l’Europa dels Quinze.

felipe-gonzalez-entrada-cee.jpg

Felipe González signa l'adhesió d'Espanya a la CEE el 1986

D’altra banda, la crisi econòmica dels anys setanta va enfosquir el panorama de la construcció europea, però la Comunitat Econòmica Europea va respondre avançant en la integració donant pas a la incorporació de nous països i reestructurant les seves institucions. D’aquesta manera, el 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu (SME), com a instrument per a garantir l’estabilitat monetària, i va crear-se l’ECU, una unitat de compte imaginària i que va suposar l’antecedent directe de l’Euro com a moneda europea. També va establir-se un Impost indirecte sobre el Valor Afegit dels Productes, l’IVA. I aquell mateix any va votar-se per primera vegada el Parlament Europeu, seu de la sobirania europea.

creacion ue.png

La Segona Guerra Mundial: la derrota de l’Eix (1943-1945)

dissabte, 19/03/2011

Des de 1943, els aliats van prendre la iniciativa i la guerra va experimentar un gir decisiu que conduiria cap a la derrota definitiva de l’Eix.

La guerra al Pacífic. En el front del Pacífic, els aliats van començar a mostrar la seva superioritat en la llarga guerra de desgast que s’havia plantejat. Les llargues i desprotegides comunicacions impedien al Japó abastar satisfactòriament les seves unitats a Guadalcanal, que acabaria caient el febrer de 1943. Des d’aquest moment, l’exèrcit japonès hauria de lluitar a la defensiva.

En aquells moments, els nord-americans tenien dues possibilitats. La de l’exèrcit, comandat pel general MacArthur, era atacar des d’Austràlia, saltant d’illa en illa pels grans arxipèlags, camí de les Filipines. La de la marina, comandada per l’almirall Nimitz, era travessar el Pacífic pel centre, partint des de Hawaii, tot creuant les grans distàncies oceàniques. Finalment, Roosevelt va optar per una decisió que evidenciava la capacitat bèl·lica del país: totes dues ofensives es portarien a terme.

Douglas MacArthur.jpg

El general Douglas MacArthur

A l’estiu de 1944, MacArthur va desencadenar una gran ofensiva al Pacífic sud-oriental. Les forces d’infanteria de la marina, els marines, amb el suport dels canons dels cuirassats i l’aviació dels portaavions, van ser els encarregats dels desembarcaments d’illa en illa (Nova Geòrgia, Nova Guinea, Bougainville, etc.). Paral·lelament, en la part central del Pacífic, l’esquadra de portaavions de l’almirall Nimitz va obtenir una clara superioritat sobre les forces japoneses a les illes Gilbert i a les illes Marshall. A inicis de 1945 britànics, nord-americans i xinesos ja havien recuperat el territori perdut a l’inici de la guerra.

First_Iwo_Jima_Flag_Raising.jpg

De Stalingrad a Kursk. En el front oriental, la contraofensiva russa iniciada el novembre de 1942 va assetjar vint-i-dues divisions alemanyes fins deixar aïllades les forces nazis a Stalingrad. Aleshores, Hitler va cometre l’error de donar l’ordre de resistir i trencar el setge que els soviètics havien imposat a l’exèrcit alemany. Els russos van impedir l’arribada de reforços, i la fam i el fred van esdevenir el pitjor enemic de les tropes nazis. La rendició alemanya acabaria produint-se al gener.

Eastern_Front_1942-11_to_1943.png

La posterior ofensiva soviètica va ser aturada pels alemanys el març mitjançant eficaços contraatacs que semblaven restablir l’equilibri. Però, psicològicament, el canvi del signe bèl·lic en el front rus era evident ja que l’exèrcit roig havia manifestat una capacitat de recuperació i d’ofensiva que va permetre a Stalin començar a pensar en guanyar la guerra.

Al juliol, però, Hitler va tornar a l’ofensiva en el front rus. Per intentar compensar la ja més que evident diferència de mitjans, Alemanya va desenvolupar nous models de tancs, Panthers i Tigers, que a ulls dels comandaments nazis podien compensar la inferioritat numèrica gràcies als seus canons i blindatges. Amb una producció molt limitada, aquests nous tancs pesats tenien molt poca mobilitat en el combat.

Russland,_Kampf_um_Stalingrad,_Siegesflagge.jpg

Aquesta vegada, però, els soviètics esperaven, encertadament, l’atac alemany a Kursk i, després de neutralitzar l’ofensiva en una gran batalla en la qual van arribar a participar 3.000 tancs, van desencadenar una gran ofensiva que va fer retrocedir el front fins al Dnièper. La decisiva derrota de les divisions blindades alemanyes a Kursk va decidir la sort de la guerra al front oriental. Després d’aquesta derrota Alemanya va perdre tota la seva capacitat ofensiva, deixant a l’exèrcit soviètic la iniciativa bèl·lica.

La caiguda del feixisme a Itàlia. Al juliol de 1943, els aliats van desembarcar a Sicília i van iniciar la conquesta del sud d’Itàlia, tot provocant la caiguda de Mussolini, destituït per Víctor Manuel III, i l’inici de les converses de pau amb el nou govern del general Badoglio. Quan semblava que el feixisme estava derrotat i que l’armistici signat el mes de setembre suposaria la pacificació d’Itàlia, Alemanya va envair el país. Els alemanys van ocupar el nord i el centre del país, fins a Roma, i van restablir Mussolini al capdavant de la República Social Italiana, amb seu a Saló, un règim sota l’estricte control dels nazis.

Luccaitaly1944.png

Així, els aliats haurien de conquerir Itàlia pam a pam. El gener de 1944, els aliats van desembarcar a Anzio, al sud de Roma. La manca d’iniciativa de les unitats desembarcades i la resistència dels paracaigudistes alemanys a Montecassino, a l’interior, van aturar l’avenç aliat. D’aquesta manera, fins el juny de 1944 no es produiria l’ocupació de la ciutat de Roma. L’avenç aliat va obligar Mussolini a fugir cap a Suïssa el 1945, però, en intentar travessar la frontera disfressat d’oficial alemany, va ser descobert per membres de la resistència partisana. El dictador feixista va ser afusellat amb la seva companya Clara Petacci i els seus cadàvers van ser exposats públicament, penjats pels peus, a Milà.

Mussolini_e_Petacci_a_Piazzale_Loreto_1945.jpg

La derrota d’Alemanya. El novembre de 1943, els caps aliats van reunir-se a la Conferència de Teheran, on Stalin, Roosevelt i Churchill, amb moltes precaucions, van començar a tractar conjuntament tant aspectes relatius a la guerra com de la futura postguerra que encara es veia llunyana. Va ser a Teheran on els aliats occidentals, pressionats per Stalin, van decidir portar a terme un desembarcament a França.

Al març de 1944, una ofensiva generalitzada dels exèrcits soviètics va expulsar definitivament els alemanys del territori rus, i va permetre la seva penetració a Polònia i els Balcans. Mentre les avantguardes soviètiques arribaven a les portes de Varsòvia, a la capital polonesa esclatava una insurrecció dirigida per l’exiliat govern polonès de Londres. Aquest fet va fer que els soviètics, que ja tenien preparat un govern alternatiu per a Polònia, reculessin, donant lloc a que els alemanys recuperessin posicions i sufoquessin la revolta. Esclafada la insurrecció polonesa, els soviètics recuperarien la iniciativa provocant la progressiva retirada alemanya dels territoris orientals entre l’estiu de 1944 i principis de 1945.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

En territori francès, sota el comandament del general Eisenhower, els aliats van portar a terme una de les majors operacions militars de la guerra. El 6 de juny va produir-se el desembarcament de Normandia: l’Operació Overlord. L’absolut domini del cel va facilitar les operacions de desembarcament a les platges i, amb posterioritat, l’avenç per França. El gegantesc desplegament de mitjans navals, aeris i terrestres que van mostrar els aliats va desbaratar les defenses alemanyes, deixant l’exèrcit nazi sense possibilitat d’oposició.

desembarco de normandia.jpg

1944_NormandyLST.jpg

Amb l’obertura del segon front a Europa s’iniciava la darrera etapa de la guerra: l’alliberament del continent. A l’agost, els nord-americans van tornar a desembarcar a Provença i, al mateix temps entraven a París. A finals d’octubre, els aliats ja havien reconquerit totalment els territoris de França i Bèlgica. Com a resposta Hitler va recórrer al reclutament massiu i les noves bombes, però la darrera ofensiva alemanya a les Ardenes, el mes de desembre, ja no podria canviar el curs inexorable de la guerra.

batalla de las ardenas.jpg

Al gener de 1945, els aliats, reunits en la Conferència de Jalta, van intentar posar-se d’acord sobre el repartiment d’Europa en la postguerra. Però, la manca d’entesa amb Stalin només va permetre marcar una línia d’arribada dels exèrcits aliats procedents de l’est i de l’oest. Un acord provisional que tindria importants repercussions en els anys posteriors a la guerra.

L’assalt final al nazisme va produir-se a inicis de 1945, quan les tropes soviètiques van arribar a Berlín, la capital del Reich. Finalment, el mes d’abril, una Alemanya esgotada després de la llarga guerra va acabar per descompondre’s quan Berlín va ser assetjada i bombardejada. El 30 d’abril, poques hores abans que les tropes soviètiques arribessin al seu amagatall, Hitler va suïcidar-se al seu búnquer i la ciutat va capitular. El 7 de maig, els aliats van signar la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i la majoria dels seus responsables van ser detinguts.

Berlin,_Rotarmisten_Unter_den_Linden.jpg

la vanguardia - muerte de hitler.jpg

Hiroshima, Nagasaki i la fi de la guerra. Si la guerra havia acabat a Europa, al Pacífic i a l’Extrem Orient encara es mantenien les hostilitats. Al febrer de 1944 s’havia produït el sagnant desembarcament de Iwo-jima, el primer territori japonès, però la tàctica japonesa de lluitar fins a la mort i el recurs als atacs suïcides (kamikazes) per enfonsar els vaixells nord-americans va espantar el govern dels Estats Units i els seus comandaments militars, que veien com una guerra que estava guanyada seguia reportant uns alts costs humans.

Aquest fet va portar el president Truman, que havia substituït Roosevelt després de la seva mort, a utilitzar un nou armament que s’havia desenvolupat durant el conflicte: la bomba atòmica. Consultats sobre el seu ús els líders aliats a la Conferència de Potsdam, els nord-americans van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima (6 d’agost) i Nagasaki (8 d’agost) amb uns efectes terrorífics: a Hiroshima van produir-se 100.000 morts sobre una població de 250.000 habitants. Finalment, el 2 de setembre, a bord del cuirassat Missouri, el Japó va rendir-se. La Segona Guerra Mundial havia finalitzat.

Nagasaki.jpg

Shigemitsu-signs-surrender.jpg

La Segona Guerra Mundial: la generalització del conflicte (1941-1943)

divendres, 18/03/2011

Fins a la primavera de 1941, la Segona Guerra Mundial havia tingut com a escenari fonamental el continent europeu i el nord d’Àfrica. Així, seria arran de l’agressió alemanya a la URSS i de l’atac japonès sobre la flota nord-americana al Pacífic que es produís l’ampliació del camp de les operacions, donant lloc a la veritable mundialització del conflicte.

La campanya de Rússia. La impossibilitat de derrotar la Gran Bretanya i la desmesurada confiança que havia generat entre la cúpula nazi la inapel·lable derrota francesa van portar Hitler a plantejar-se la guerra contra la Unió Soviètica, la seva gran enemiga ideològica i el lloc on es trobava l’irrenunciable espai vital en el qual nodrir-se de cereals i petroli, els subministraments que Alemanya necessitava per continuar la guerra. Per això, des de principis de 1941 va començar a planificar-se l’Operació Barbarrossa, un atac a la URSS que havia de permetre la destrucció de l’exèrcit soviètic en una curta campanya.

Operation_Barbarossa_corrected_border.png

El 22 de juny va començar la gran ofensiva. Al llarg de l’estiu tres grans exèrcits alemanys, amb més de 3.000 tancs, van penetrar profundament a l’interior de la URSS amb destinació a Moscou, Leningrad i Stalingrad respectivament. El pla pretenia destruir, mitjançant un atac llampec, la capacitat de reacció soviètica, amb un exèrcit roig afeblit per la manca d’alts comandaments després de les purgues de Stalin.

I si bé els alemanys van arribar molt a prop dels seus objectius inicials, no van assolir la incapacitació de l’exèrcit roig i, així, els immensos espais, la capacitat de resistència soviètica i les inacabables divisions llançades a la guerra pel comandament soviètic van desgastar i endarrerir l’ofensiva nazi. A la tardor va realitzar-se el darrer esforç per conquerir Moscou, però el temible hivern rus, l’esgotament alemany, la falta de subministraments, la política russa de terra cremada i el contraatac de les tropes siberianes van aturar l’avenç. Tot el pla alemany d’una campanya curta havia fracassat i la guerra continuaria al llarg d’un amplíssim front que abraçada des de Finlàndia al Mar Negre.

Invasion1941.jpg

D’aquesta manera, la campanya de Rússia va comportar un canvi molt transcendental en el desenvolupament del conflicte i que tindria una gran repercussió en el seu resultat final. El front soviètic es convertiria en un pou sense fons en el qual es consumirien la major part de les energies alemanyes.

L’entrada dels Estats Units a la guerra. D’altra banda, l’expansió japonesa per Indoxina era motiu de preocupació pel president nord-americà Roosevelt, però, els Estats Units, a part de bloquejar les importants exportacions de petroli i decretar un embargament comercial, no van adoptar mesures militars excepcionals. La resposta japonesa del general Tojo per prosseguir la seva expansió per Àsia passaria per l’eliminació per sorpresa de la flota nord-americana al Pacífic, ja que consideraven que els asseguraria el temps necessari perquè, quan els nord-americans estiguessin en condicions de contraatacar, l’aclaparador domini japonès al continent asiàtic els fes invulnerables.

Second_world_war_asia_1937-1942.png

Així, el matí del diumenge 7 de desembre de 1941, un força de portaavions japonesa va desencadenar un atac aeri per sorpresa sobre la flota nord-americana de la base naval de Pearl Harbor, situada a l’illa Ohau, a Hawaii. La major part de la flota dels Estats Units que es trobava a la base va ser destruïda, però els cuirassats eren antics i la majoria van poder reparar-se. Curiosament, aquell dia els vitals portaavions no es trobaven a Pearl Harbor, fet que pot portar a pensar que Washington tenia informació sobre els plans japonesos que va ser ignorada deliberadament per tenir una excusa, un casus belli, que permetés la entrada dels EUA a la guerra.  Com a conseqüència d’aquest fet els Estats Units van declarar la guerra al Japó. Quatre dies més tard, Alemanya i Itàlia van declarar la guerra als EUA.

Pearl_Harbor.jpg

Franklin_Roosevelt_signing_declaration_of_war_against_Japan.jpg

Neutralitzats els nord-americans, en pocs mesos els exèrcits japonesos van estendre’s pel sud-est asiàtic com una taca d’oli.  El domini japonès sobre el mar va permetre establir un ràpid procés d’ocupacions: Indoxina, Siam, Malàisia, Birmània, la zona costanera de la Xina, Indonèsia, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea. I l’expansió nipona va arribar a amenaçar el continent australià.

Fins al maig de 1942, després de la Batalla del Mar del Corall, els aliats no van ser capaços d’aturar l’avenç japonès. I més decisiva seria la Batalla de Midway del mes de juny que provocaria la pèrdua de quatre portaavions japonesos. El contraatac aliat s’iniciaria a l’agost, amb el desembarcament a Guadalcanal, que marcaria el límit de l’expansió japonesa.

Marines_rest_in_the_field_on_Guadalcanal.jpg

La batalla de l’Atlàntic. En la batalla de les comunicacions i els abastaments, l’Atlàntic nord va convertir-se en el cordó umbilical que permetia donar sortida a la producció nord-americana per abastar la Gran Bretanya. Amb l’objectiu de tractar d’impedir aquest nexe de comunicacions vital, Alemanya va desenvolupar la guerra submarina a través dels moderns submarins U-Boat de l’almirall Doenitz, que es convertirien en un greu perill per a la navegació aliada. Així, en l’equador del conflicte, l’enfonsament dels mercants aliats va complicar considerablement l’arribada de subministraments a la Gran Bretanya.

Allied_tanker_torpedoed.jpg

Però la reacció aliada va produir-se el 1943: els mercants van ser armats, els avions de patrulla marítima van ser equipats amb radars i la navegació, organitzada en combois, va començar a ser protegida amb portaavions d’escorta. A poc a poc, el marge d’actuació dels submarins alemanys es veuria reduït a la part central de l’Atlàntic fins que, a la fi, els aliats van controlar la totalitat de l’Atlàntic nord.

Convoy_en_route_to_Capetown.jpg

El viratge de la guerra. Al teatre d’operacions europeu, Hitler reiniciaria l’ofensiva sobre la URSS durant l’estiu. Un doble atac sobre Stalingrad i els importants jaciments petroliers del Caucas posaria de manifest que l’Alemanya nazi començava a patir per la insuficiència de mitjans cuirassats. Així, el VI exèrcit de Von Paulus no va aconseguir trancar la resistència russa a Stalingrad tot i ocupar bona part de la ciutat després d’una batalla acarnissada, i  més al sud, amb moltes dificultats, les tropes alemanyes van avançar cap al Caucas. Tanmateix, la màxima penetració nazi en territori soviètic no podia dissimular la situació compromesa en la qual es trobaven els exèrcits.

German_Summer_Offensive,_24_July-18_November.PNG

Mentrestant, al nord d’Àfrica, després de la caiguda de Tobruk, Rommel va expulsar els britànics de Líbia. Però, pràcticament sense mitjans, l’avenç alemany sobre Egipte va ser aturat a El’Alamein el mes de juny. Era el moment de màxima expansió de l’Eix, però a la vegada era l’inici del seu declivi.

Aquell estiu, l’Afrikakorps va rebre molts menys reforços que els seus oponents i va fracassar en el seu darrer intent d’avançar cap a Suez. A l’octubre, el general Montgomery va posar en marxa una gran ofensiva des de El’Alamein posant de la manifest la seva aclaparadora superioritat militar i l’Afrikakorps no va tenir més remei que retrocedir. A més, al novembre les tropes nord-americanes i britàniques comandades per Eisenhower van desembarcar al Marroc i a Algèria. Tot i que l’Eix encara resistiria uns quants mesos a Tunísia, fins a la primavera de 1943, el nord d’Àfrica estava perdut.

Montgomery_watches_his_tanks_move_up.jpg

El general Bernard Montgomery

En aquest moment l’Eix havia esgotat totes les seves possibilitats sense aconseguir derrotar els seus enemics ja que Alemanya i el Japó ja es mostraven incapaços d’abastar fronts tant extensos i llunyans. En sentit invers, els aliats encara no havien desenvolupat tots els seus mitjans i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra la victòria de la coalició només semblava ser una qüestió de temps.

La Segona Guerra Mundial: l’etapa europea (1939-1941)

dijous, 17/03/2011

Ja des dels primers moments de la guerra es va fer evident que la nova tècnica de combat es caracteritzava per la mobilitat. La mecanització de l’exèrcit alemany feia possible que les noves divisions de tancs, els panzers, trenquessin els fronts i penetressin profundament en el territori enemic. A més, el suport de l’aviació d’atac, que acompanyava les divisions panzers, facilitava la destrucció de tota l’oposició enemiga. Era la Guerra Llampec, la Blitzrieg.

WWII_in_Europe_1939-194.png

La campanya de Polònia. L’1 de setembre de 1939, la Wehrmacht va envair Polònia. L’exèrcit polonès estava força antiquat i no disposava d’artilleria antiaèria, de forma que va ser incapaç de fer front a la Guerra Llampec alemanya. Així, en només quatre setmanes, el 27 de setembre, Polònia va enfonsar-se davant l’ofensiva nazi i va capitular. D’acord amb el que havien pactat Von Ribbentrop i Molotov, Alemanya i la URSS van repartir-se el territori.

Davant d’aquests fets, França i Gran Bretanya van abandonar Polònia a la seva sort. Igualment, i malgrat la declaració de l’estat de guerra a occident, no va produir-se cap enfrontament entre França i Alemanya a la frontera comuna. I aquesta situació encara es mantindria uns quants mesos.

Poland1939.jpg

Germans_at_Polish_Border_(1939-09-01).jpg

A més de Polònia, la URSS també va ocupar Estònia, Letònia i Lituània. I el novembre de 1939, l’exèrcit soviètic va atacar Finlàndia, país que, malgrat sostenir una heroica resistència als soviètics, el març de 1940, va veure’s obligat a acceptar cessions territorials al seu veí comunista. Per la seva banda, a l’abril, Hitler va llançar-se a ocupar Dinamarca, i poc després realitzaria una ofensiva sobre Noruega, país a través del qual s’exportava l’acer i el ferro suec cap a Alemanya.

La caiguda de França. La indefinició de la situació a l’oest, marcada pel pacte de No Agressió germanosoviètic, va portar Hitler a preparar l’atac sobre França mitjançant un pla d’invasió força similar al realitzat el 1914: penetrar a França pel nord, a través de Bèlgica, i així evitar les defenses de la Línia Maginot. Un imprevist de darrera hora, però, va modificar aquest pla i va donar un caràcter sorprenent a l’ofensiva alemanya.

1940FranceBlitz.jpg

El 10 de maig va iniciar-se la campanya de França i en pocs dies les divisions alemanyes van ocupar Holanda i Bèlgica, amenaçant el nord del territori francès. Quan el gruix de l’exèrcit francès i el cos expedicionari britànic basculaven cap al nord per contenir l’atac, sorpresivament, més al sud, a les Ardenes, just entre la frontera belga i la Línia Maginot, una inesperada penetració de les divisions panzers que va dirigir-se cap al Canal de la Mànega va tallar tota la rereguarda aliada deixant aïllats 350.000 homes dels exèrcits anglofrancesos. Mentrestant, la Línia Maginot esperava, inútilment, un atac frontal. Aquesta modificació de darrera hora va resultar catastròfica pels aliats. Cercats i assetjats pels nazis, la majoria dels soldats britànics, i alguns francesos, van optar per embarcar-se cap a Anglaterra des del port de Dunkerque.

Les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç per França per les Ardenes, sorprenent i devastant l’exèrcit francès. El mes de juny, les tropes alemanyes van entrar a París, tot culminant la derrota francesa. La Blitzrieg nazi havia fet possible en unes poques setmanes el que havia estat impossible en tota la Primera Guerra Mundial.

1940FaguoLiuYue.jpg

L’armistici signat pels francesos a Compiègne va permetre al país mantenir una zona no ocupada, amb capital a Vichy. Així, França quedava dividida en dues zones: el nord i la costa atlàntica van ser ocupades pels alemanys, i el centre sud restava en mans d’un govern autoritari i col·laboracionista amb el nazisme dirigit pel mariscal Pétain: la França de Vichy. Des de Londres, el general De Gaulle seria l’encarregat de mantenir l’esperit de lluita de la França lliure fent una crida radiofònica a la resistència i creant els primers nuclis de les forces franceses lliures.

Vichy_France_Map.JPG

La batalla d’Anglaterra. L’ocupació de França va deixar sola la Gran Bretanya en la seva lluita contra l’Alemanya nazi. Tot i això, protegit per la seva geografia insular i per la seva flota i amb el suport econòmic nord-americà i els recursos colonials, el govern britànic dirigit pel nou primer ministre Winston Churchill (nomenat el maig de 1940) va mantenir-se en peu de guerra tot i les ofertes de pau alemanyes.

winston_churchill.jpg

Winston Churchill

Per la seva banda, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la guerra, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

Els plans d’invasió alemanys dissenyats per Göring per derrotar la Gran Bretanya només es podrien complir si la força aèria nazi, la Luftwaffe, dominava el cel britànic. D’aquesta manera, entre l’estiu de 1940 i els primers mesos de 1941, va produir-se la primera batalla aèria de la història: la batalla d’Anglaterra.

La primera fase de la batalla aèria va suposar l’intent nazi de desorganitzar els sistemes de defensa aèria britànics, però abans de completar-la ja es va passar al bombardeig d’objectius estratègics. Tot i això, la superioritat de l’aviació de caça britànica, amb els Spitfires al capdavant, va dificultar els atacs dels vulnerables avions de bombardeig alemanys –només els ràpids Messerschmitts podien neutralitzar els caces britànics–. Davant les pèrdues d’avions, provocades per l’efectivitat dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, els alemanys van respondre amb un canvi d’estratègia que va suposar la pràctica de bombardejos terrorífics, realitzats de dia i de nit, sobre ciutats angleses com Coventry i Londres. Aquest canvi d’estratègia va allargar la batalla, però Gran Bretanya va resistir amb èxit. Finalment, Hitler va veure’s obligat a renunciar als seus plans d’invasió.

BatallaInglaterra.JPG

LondonBombedWWII.jpg

Nous fronts de guerra. D’altra banda, el mes de juny de 1940, quan França ja estava pràcticament derrotada, la Itàlia feixista va incorporar-se al conflicte fent costat a Alemanya, obrint nous fronts de guerra al nord d’Àfrica i als Balcans.

Així, el mes de setembre, Itàlia va envair Egipte des de la seva colònia a Líbia, però el feble atac italià aviat seria desfet per un contraatac britànic que va expulsar les tropes italianes d’Egipte i de bona part de Líbia, a més d’amenaçar Trípoli. Aleshores, com a reforç per l’exèrcit italià, el mariscal alemany Rommel va ser enviat al nord d’Àfrica al capdavant de l’Afrikakorps per conquerir Egipte. Aquesta petita força protagonitzaria, al llarg de dos anys, una sèrie de batalles al desert contra el Vuitè Exercit britànic amb l’objectiu de controlar el canal de Suez per obstaculitzar les comunicacions dels britànics amb el seu imperi i accedir al petroli del Pròxim Orient.

Rommel.jpg

El mariscal Erwin Rommel

Advance_of_the_Panzerjager-Abteilung_39-AC1942.jpg

A més, a l’octubre, els italians van intentar envair Grècia des d’Albània, però van fracassar. Això va obligar a Hitler a intervenir als Balcans tot signant aliances amb Hongria, Bulgària i Romania. D’aquesta manera, entre abril i juny de 1941, les tropes de l’Eix van ocupar Iugoslàvia i Grècia. Així, arribats a mitjans de 1941, l’Eix controlava també l’Europa sud-oriental.

Característiques militars de la Segona Guerra Mundial

dimarts, 15/03/2011

La preparació dels països bel·ligerants de cara a l’esclat del conflicte va ser molt diferent. Així, arribats a l’inici de la Segona Guerra Mundial, les forces reals enfrontades mostraven una clara superioritat del Tercer Reich. En el cas de les forces terrestres, les divisions d’infateria alemanyes superaven àmpliament les britàniques i franceses. Igualment, en els primers moments, el predomini alemany era evident en les forces aèries.

segunda_guerramundial.gif

Alemanya. L’Alemanya nazi s’estava rearmant des de poc després de l’arribada de Hitler al poder. La introducció de noves estratègies i noves tecnologies van permetre la creació d’un exèrcit modern: la Wehrmacht, amb un alt grau de motorització. D’entre tots els nous vehicles que nodrien l’exèrcit nazi sobresortien els tancs, les famoses divisions panzers, configurats com a unitats autònomes que superaven el seu ús tradicionalment subordinat al servei de la infanteria. D’altra banda, el desenvolupament de l’aviació militar, la Luftwaffe, va decantar-se cap a una aviació tàctica, d’atac, que permetia donar suport aeri a l’atac dels panzers. Finalment, la marina tindria en el desenvolupament dels submarins la seva millor arma. En conjunt, es tractava d’un exèrcit de caràcter netament ofensiu, però Hitler va topar amb un problema: els recursos industrials i energètics d’Alemanya –a causa de la mancança de ferro, gasolina i cautxú, entre d’altres– només permetien realitzar operacions militars de curta durada i sempre limitades al teatre d’operacions europeu.

panzer division.jpg

luftwaffe_markings_book.jpg

França. Abans de l’esclat de la guerra, l’exèrcit francès era considerat el més potent d’Europa. Però, quan l’amenaça alemanya va manifestar-se, França va equivocar fatalment la seva tàctica de combat des del moment en què va optar per preparar una opció defensiva que derivava de la guerra de trinxeres de la Gran Guerra: la Línia Maginot. La construcció d’aquest complex sistema de fortificacions en la frontera amb Alemanya suposava la predisposició cap a una guerra estàtica, concepte que havia quedat desfasat des del 1918. Tampoc s’havien materialitzat les noves doctrines de la guerra mecanitzada, malgrat que l’exèrcit disposava de bons mitjans cuirassats.

Maginot-Line.jpg

Gran Bretanya. Durant el període d’entreguerres, els governs britànics, a més de mantenir la potència naval de l’armada, van desenvolupar la força aèria, Royal Air Force (RAF), amb una gran previsió de futur. La combinació d’una eficient aviació de caça i la potència dels grans bombarders estratègics permetrien defensar amb èxit les illes britàniques de les ofensives alemanyes. A més, la possibilitat de comptar amb una eina innovadora com el radar va permetre als britànics obtenir una cerca superioritat sobre els alemanys, ja que, per exemple, va resultar un instrument decisiu en la Batalla d’Anglaterra.

Royal Air Force.jpg

URSS. La industrialització forçosa de la Unió Soviètica va permetre que l’exèrcit soviètic arribés a la Segona Guerra Mundial amb una gran indústria d’armament. Tanmateix, el material bèl·lic soviètic era abundant i senzill, però al llarg del conflicte es modernitzaria considerablement. Un aspecte molt negatiu per a la URSS en els primers moments de la guerra va ser el fet que les purgues stalinistes havien comportat la pèrdua d’alguns dels millors comandaments militars.

Eastern_Front_1943-08_to_1944.png

Estats Units. Els Estats Units, en teoria, no s’havien preparat per a participar en cap guerra europea, però el desenvolupament de l’armament i el desenvolupament de la seva indústria van col·locar en poc temps el país en una posició d’evident superioritat en molts aspectes. Els grans bombarders B-17, autèntiques fortaleses volants, i l’aposta pels portaavions van evidenciar ràpidament que els EUA havien incorporat al seu exèrcit uns conceptes estratègics molt més avançats que la resta dels països bel·ligerants. Així, quan finalment el govern nord-americà s’involucri en la guerra, l’aclaparadora capacitat industrial dels EUA permetria no només el ràpid desenvolupament de moderns models d’avions, vaixells o tancs, sinó també l’abastament de dos fronts (a Europa i al Pacífic) i, fins i tot, dels altres aliats. Finalment, el desenvolupament de la bomba atòmica seria la mostra definitiva de la superioritat militar nord-americana.

B-17_on_bomb_run.jpg

Japó. El Japó ja estava involucrat en un conflicte bèl·lic amb Xina des d’abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però, seria la seva intervenció la que donaria a la guerra una veritable dimensió planetària, establint un nou teatre d’operacions al Pacífic que seria el marc del conflicte entre japonesos i nord-americans. La capacitat industrial i el nivell tecnològic japonès permetrien que el seu exèrcit comptés amb uns moderns mitjans per a la guerra aèria i naval, malgrat l’antiquada confiança que tenien en l’ús dels cuirassats. Ara bé, des de 1943, quan el conflicte va assolir la seva màxima dimensió, la indústria japonesa no serà capaç de competir en la quantitat ni en la qualitat amb els mitjans de que disposaven els Estats Units.

Mitsubishi-A6M5-Type-0-Reisen.jpg

El New Deal i les polítiques econòmiques intervencionistes com a resposta a la Gran Depressió

dimecres, 16/02/2011

El col·lapse del sistema capitalista arran de la Gran Depressió va generar un debat al voltant de la necessitat de la revisió del liberalisme econòmic, especialment arran de les propostes d’intervencionisme estatal formulades per l’economista britànic John Maynard Keynes. La majoria dels Estats, davant del fracàs de les polítiques deflacionistes del liberalisme clàssic, a més de continuar fomentant el proteccionisme, van veure’s obligats a respondre a la depressió econòmica amb la introducció de mesures improvisades que van suposar la intervenció dels Estats en l’economia per rellançar l’activitat i reduir l’atur. Aquestes polítiques intervencionistes, però, van ser diferents en cada país.

Estats Units. A les eleccions presidencials de novembre de 1932 el demòcrata Franklin Delano Roosevelt va derrotar el republicà Hoover en el moment més intens de la Gran Depressió (caiguda dràstica de la demanda, enfonsament de la producció, caiguda de la inversió i dels preus i elevadíssim índex d’atur) gràcies a la promesa electoral d’aplicar el keynesianisme i transformar el sistema capitalista.

roosevelt.jpg

Franklin Delano Roosevelt

D’aquesta manera, la política de la nova administració nord-americana seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia.

Roosevelt_signing_TVA_Act_(1933).jpg

Signatura de la Tennessee Valley Authority Act pel president Roosevelt i els seus consellers el 1933.

Dins l’àmbit financer, Roosevelt va remuntar la política bancària prestant diners als mateixos bancs a canvi de la participació estatal als capitals. Mesures tan impopulars com la devaluació del dòlar o la possibilitat d’encunyar monedes de plata sense límit provocarien la inflació, però van aconseguir l’objectiu de remuntar els preus. A més, en garantir l’Estat els dipòsits bancaris a la vegada que reglamentava la concessió dels crèdits tant a persones privades com a empreses, va restablir-se la confiança dels inversors. També es va regular el funcionament de la borsa per impedir l’especulació.

A l’agricultura es van marcar quotes de producció als pagesos, els quals, fins i tot, van deixar terres sense conrear. Per promoure aquesta acció, el govern nord-americà va mantenir una generosa política de subvencions a aquells agricultors que reduïssin les collites i l’àrea conreada. D’aquesta manera s’aconseguia fer disminuir l’oferta de productes i, en conseqüència, normalitzar els preus agraris perquè els agricultors recuperessin les seves rendes. Quan el Tribunal Suprem va declarar la inconstitucionalitat d’aquestes mesures, l’administració va reaccionar garantint als agricultors l’adquisició dels excedents que el mercat no pogués absorbir.

La producció industrial va ser estimulada per l’Estat mitjançant una política de construcció d’obres públiques. Això, a més de permetre l’absorció de l’atur creant nous llocs de treball, ajudava a augmentar la producció de les empreses subsidiàries. També es va afavorir les grans empreses eliminant la competència, augmentant els preus i estimulant la inversió. Per primera vegada, l’Estat intervenia fixant la pujada dels salaris o disminuint els horaris laborals, tot plegat amb l’objectiu de recuperar la capacitat adquisitiva de l’obrer i augmentar l’ocupació.

usa work depression.JPG

La legislació social als Estats Units era un fet inèdit fins aquell moment. Amb l’administració Roosevelt per primera vegada es regulava el salari mínim i la jornada laboral en quaranta hores setmanals, així com s’introduïa un sistema federal d’assegurances per a les situacions d’atur, invalidesa, vellesa i viduïtat. El 1935, la National Labor Relations Act va permetre la creació i el reconeixement dels sindicats i el dret a la negociació col·lectiva.

Malgrat la forta oposició d’alguns dels sectors més influents de la societat, els fets van encarregar-se de demostrar que l’intervencionisme estatal va resultar decisiu per a l’economia nord-americana. La reactivació econòmica va ser evident i va permetre als Estats Units sortir del pitjor de la Gran Depressió. Malauradament, però, el New Deal no seria capaç de posar fi a l’atur ni arribar als nivells de producció anteriors al 1929.

new_deal_unemployment_chart.jpg

Tot i això, les solucions del New Deal van ser adoptades, amb més o menys fidelitat, per d’altres governs dels països industrialitzats. Els governs van esdevenir així els principals motors del mecanisme econòmic alhora que els seus garants. És el final, momentani, d’una etapa del capitalisme, la del liberalisme econòmic més pur, la del laissez faire. S’introduïa el principi del neocapitalisme, en el qual seria vital el paper dels Estats, i que seria hegemònic en el món capitalista fins a la irrupció dels principis econòmics neoliberals dels anys vuitanta, que portarien cap a un nou crac econòmic amb la conseqüent depressió el 2007.

França. De tots els països europeus, aquell que va realitzar una política econòmica més semblant a la nord-americana va ser la Tercera República francesa. El govern del Front Popular, a través dels acords de Matignon de 1936 entre patronal i sindicats, va intentar millorar la capacitat adquisitiva de la població augmentant els salaris una mitjana del 12%, reduint la jornada laboral a quaranta hores setmanals i introduint tres setmanes de vacances pagades. A més, va impulsar-se un programa d’obres públiques i van apujar-se els impostos a les rendes més altes.

Gran Bretanya. El cas britànic, per contra, va ser totalment oposat al nord-americà. La crisi comportaria el retorn dels conservadors al poder, els quals, amb mesures tan excepcionals com el Decret de Proteccionisme Duaner, van posar fi a més de vuitanta anys de lliurecanvisme. El govern va intentar reanimar l’economia mitjançant la reducció de la taxa d’interès i devaluant la lliura esterlina. Tanmateix, aquestes mesures simplement van aconseguir ajornar la crisi sense solucionar-la totalment.

Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques. L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra.

L’extensió de la Gran Depressió

dissabte, 12/02/2011

La crisi derivada del crac nord-americà de 1929 aviat arribaria des dels Estats Units a d’altres països. L’extensió de la crisi va afectar, amb més o menys intensitat, totes les economies, però hi va haver dos grups de països que la van patir amb una especial intensitat: els que tenien una estructura econòmica fonamentada en la venda de primeres matèries als països industrialitzats, i aquells països europeus que depenien del crèdit i les inversions nord-americanes.

El factor que va accelerar aquesta l’exportació del problema va ser l’afany dels bancs nord-americans per a recuperar ràpidament els capitals prestats als Estats europeus en la postguerra. Tot plegat va derivar en la creació d’una nova situació: per primer cop una crisi de l’economia dels EUA afectava Europa i d’altres països del món ja que fins aleshores havien funcionat de forma independent. Els lligams sorgits de la Gran Guerra i les inversions de capitals de la postguerra van fer inevitable el contagi de la crisi. La globalització de l’economia convertia les crisis en globals.

International_depression.png

Els països productors de primeres matèries, com ara la Xina i bona part de Llatinoamèrica, ja havien patit des de feia temps els efectes de la caiguda de preus dels béns agrícoles i els recursos minerals. Així, arribats a 1933, la caiguda dels preus dels productes primaris estava al voltant del 55%. Però, quan la crisi va estendre’s, encara patirien molt més els seus efectes a causa de la reducció de la demanda per part de les economies industrialitzades i la reducció dels préstecs i les inversions exteriors.

Un any i mig, aproximadament, trigaria la crisi de 1929 a arribar a Europa amb uns efectes prou coneguts. Aviat arribarien el tancament de bancs i fàbriques, la restricció de la producció, la davallada de les exportacions i l’increment de l’atur. Els governs es veurien obligats a rebaixar les despeses públiques i les inversions, contribuint a accelerar la paralització de l’activitat econòmica. D’aquesta manera, el 1931 gairebé totes les economies europees restarien greument afectades, cadascuna amb les seves particularitats.

Quan per primera vegada, des de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, semblava que la situació econòmica es trobava en un procés d’expansió, la crisi va arribar a Alemanya. L’economia alemanya va situar-se en una situació molt compromesa ja que l’auge de les seves empreses en la darreria de la dècada de 1920 havia estat estimulat per les inversions britàniques i nord-americanes i depenia dels crèdits per a poder fer front al pagament de les reparacions de guerra.

Tot i que l’economia alemanya ja va començar a donar els primers símptomes de deteriorament el 1928, amb el descens del nombre de préstecs, no seria fins a la fallida del gegant bancari austríac Kredit Anstalt de Viena que va desencadenar-se el pànic i el ràpid contagi a la banca alemanya. Els principals bancs alemanys van tancar davant l’afluència de dipositants que volien retirar els seus diners, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i van suspendre el pagament del deute. El col·lapse del sistema bancari va comportar la fallida de moltes empreses que es van veure, de la nit al dia, mancades de finançament. A més, els clients potencials d’aquestes empreses es quedaven sense la seva capacitat de compra ja que els seus estalvis s’havien esfumat.

D’aquesta manera, la crisi va instal·lar-se plenament al país cap a juliol de 1931. La desaparició dels capitals nord-americans va paralitzar tot el sistema de producció industrial alemany. Les fàbriques van començar a tancar i l’atur va disparar-se: sis milions d’alemanys es trobarien sense feina. La crisi econòmica va crear tensions socials i aquestes beneficiarien els partits polítics extremistes. Comunistes a l’esquerra i nacionalsocialistes a la dreta atacarien l’estabilitat de la fràgil democràcia republicana. En una societat en crisi, per a molts la sortida passaria pel totalitarisme, donant-se un paral·lelisme entre l’increment de l’atur i l’augment d’afiliació al partit nazi.

Per la seva banda, Gran Bretanya ja es trobava en crisi el 1929 amb la retirada dels capitals nord-americans, tot i que semblava que els seus efectes eren menys violents que als Estats Units. Igual que en el cas alemany, la fallida del Kredit Anstalt austríac, on hi havia invertits molts capitals britànics, va afectar les seves institucions de crèdit. La feblesa de la lliura esterlina va obligar a intervenir el govern en un intent de mantenir la paritat amb el patró l’or. L’esforç, però, resultaria inútil i el 1931 va abandonar-se el patró or, fet que comportaria l’enfonsament de la moneda. Tres milions d’aturats serien les víctimes de la crisi, que s’estendria per tot l’Imperi Britànic.

Grosse Arbeitslosigkeit auch in England ! Im Monat Juli wurden in England über 2 Millionen  Arbeitslose gezählt. Es ist eine Ziffer, wie sie England noch nicht aufzuweisen hatte.  Arbeitslose vor dem Gewerkschaftshaus in London auf Arbeit wartend.

En un principi, França semblava al marge de la crisi ja que les seves reserves d’or eren importants i la seva dependència financera era molt més petita que la d’altres països europeus. Però, des de 1932, quan la Gran Bretanya va abandonar el patró or, la devaluació de la lliura va reduir la competitivitat dels productes francesos i la Tercera República no va poder evitar els efectes de la crisi mundial en la seva economia.

PIB france_1929-1939.gif

Un cas curiós en estudiar els efectes de la Gran Depressió és la Unió Soviètica. La manca de contactes econòmics amb Occident va deixar la URSS al marge dels efectes de la crisi, a la vegada que els resultats del primer Pla Quinquennal semblaven ser molt satisfactoris. Els teòrics comunistes van anunciar aleshores la fi del capitalisme. Sense un coneixement real del que succeïa al país, a Occident aquesta situació va suposar, per a molts, la prova de l’eficàcia del socialisme. Així, l’esquerra europea va incorporar la planificació econòmica com a arma per a prevenir possibles crisis.

El crac de 1929 va trencar l’estabilitat política que havia caracteritzat el període 1925-1929 a Europa, un cop resolts els problemes més greus derivats de la guerra i la postguerra. Psicològicament, la crisi de 1929 va tenir importants repercussions i l’opinió pública va perdre confiança en les mateixes democràcies parlamentàries. La crisi econòmica està al fons del naixement i extensió dels moviments feixistes a Europa. Amplis sectors de la població van resultar presa fàcil d’agitadors polítics i d’ideologies totalitàries de tota mena.

Una altra conseqüència directa de la crisi econòmica va ser l’obligació dels poders públics a intervenir en l’economia. La debilitat del sistema va fer-se evident quan la iniciativa privada ja no va ser capaç de garantir el funcionament de l’economia. Aquesta situació va reforçar el paper de l’Estat, com ja havia passat durant la guerra.

Tanmateix, en tractar-se d’una crisi global, les respostes a la crisi necessitaven d’una acció coordinada internacionalment. Però no existien mecanismes ni organismes econòmics supranacionals i els intents de coordinació van fracassar. Representants de les grans potències van reunir-se a Londres , el 1933, per tal de buscar solucions a la crisi. Per desgràcia, la reunió va resultar totalment estèril, va posar-se de manifest la divisió entre països i el tancament dels Estats en ells mateixos. Les solucions nacionals haurien de ser les que donessin una sortida a la crisi.

Gran Bretanya en el període d’entreguerres: L’ascens del laborisme i la rectificació del bipartidisme

dilluns, 31/01/2011

En contra del que semblava, Gran Bretanya va sortir molt danyada de la guerra. Els deutes i les discrepàncies amb França seran els primers problemes a resoldre en la postguerra. El període d’entreguerres a Gran Bretanya té tres grans etapes amb la continuïtat de les polítiques unionistes de la guerra entre 1918 i 1922 que van trencar-se entre 1922 i 1929 amb l’ascens del laborisme que va consolidar-se com una alternativa de govern. Entre 1929 i 1940 es viurà una nova hegemonia conservadora amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain.

Evolució de la representació parlamentària a la Cambra dels Comuns:

Tories Liberals Labor. P.C. S.F. L-N Lab-N
1918 338 136 60 73
1922 346 117 142 1
1923 260 159 191
1924 419 41 151 1
1929 260 59 288
1931 473 33 46 13 35
1935 387 21 159 1

Distribució dels vots:

Conservadors Liberals Laboristes
1922 5.500.000 2.600.000 4.200.000
1929 8.660.000 5.300.000 8.400.000
1931 11.980.000 1.500.000 6.600.000
1935 11.810.000 1.400.000 8.500.000

1918-1922. La Primera Guerra Mundial va generar un govern d’unió nacional liderat per Lloyd George. Un cop acabada la guerra George va defensar la continuació de la política unionista amb el recolzament dels conservadors i certes reticències dels liberals d’Asquith que era un liberal tradicional contrari a les polítiques unionistes d’emergència i contrari a l’intervencionisme estatal.

Lloyd_George.jpg

David Lloyd George

Lloyd George representava una opció política liberal defensora de l’intervencionisme com un instrument que s’havia d’utilitzar amb moderació. El seu principal assessor econòmic era Keynes. La divisió dels liberals serà característica del període. D’altra banda, el Partit Laborista no recolzarà el govern unionista i iniciarà així el seu creixement electoral.

George havia portat el país a la victòria i era molt popular entre l’opinió pública anglesa. Law, el líder conservador no va voler retirar-se de la coalició perquè temia perdre davant d’un Lloyd George en auge. El Partit Laborista si va trencar amb Lloyd George per convertir-se així en el primer partit de l’oposició.

Així, Lloyd George va situar Gran Bretanya com a element moderador durant la negociació dels tractats de pau de París. Finalment, Anglaterra va quedar-se amb part de l’imperi colonial alemany a l’Àfrica i va adjudicar-se el control sobre Palestina i Irak, el que suposava controlar el petroli.

A París Lloyd George va reforçar la seva condició d’home d’Estat amb renom mundial i va retornar a Anglaterra triomfant. Tot i això, l’èxit va durar poc perquè el consens sobre la pau va trencar-se enseguida.

Els principals problemes pel govern britànic arribaran en el camp de la política interior. Lloyd George va haver de fer front a una forta crisi social de postguerra (1919-21) amb la desmobilització dels soldats que van generar protestes socials al trobar-se a l’atur. Una sèrie de manifestacions de protesta i esclats de violència van succeir-se pel descontentament generalitzat.

Aquesta crisi va agreujar-se pel retrocés del sector miner davant l’auge del petroli. Així, una de les bases de la industrialització britànica va entrar en una crisis de sobreproducció al ser un sector sobredimensionat. Gran Bretanya no va saber adaptar-se als requeriments tecnològics que requeria la Segona Revolució Industrial substituint el carbó pel petroli com a principal font d’energia.

Els miners van exigir la nacionalització de les mines sota control obrer, una jornada laboral de sis hores i un augment dels salaris del 30%. Lloyd George va amenaçar amb fer servir la força si els miners anaven a la vaga, però va proposar que es formés una comissió per buscar una sortida negociada.

El govern amb l’excusa de que la comissió no arribava a cap acord no va actuar. Això va provocar que esclatessin noves vagues que Lloyd George va sufocar amb una tímida reforma que concedia la jornada laboral de set hores.

Un cop finalitzada la guerra, els sectors miner, ferroviari i de transports van renovar la “triple aliança” que els unia en cas de vaga general. Tot i això, quan el 1919 els ferroviaris van anar a la vaga per l’anivellació salarial dels sous del sector industrial l’aliança no va funcionar. Els ferroviaris van fer-se forts en les seves reclamacions i el govern va veure’s forçat a mantenir les seves taxes salarials. La vaga del ferrocarril va ser una derrota per al govern.

La reestructuració i regularització del sector miner va suposar un problema important per al país per l’acomiadament massiu de treballadors. Aquesta situació va comportar una sèrie de vagues i la demanda per part dels sindicats miners d’una vaga general que paralitzés el país.

La “triple aliança” va acordar una vaga general de suport als miners. El govern va tornar a obrir les negociacions i la vaga va ajornar-se, però novament va trencar-se el diàleg i els miners van amenaçar amb anar a la vaga general.

Això no va arribar a donar-se perquè la majoria del sindicalisme va rebutjar la celebració d’una vaga general per por a una onada revolucionària. La negativa de la “triple aliança” a actuar va generar una forta divisió en el si del moviment obrer que trigarà en superar-se. Finalment, la solució del conflicte amb els miners va ser negociada per Lloyd George.

Tot i que Alemanya ja no representava cap amenaça de competència comercial, la recuperació econòmica anglesa va ser difícil. Els mercats internacionals, que fins a l’inici de la guerra estaven controlats pels britànics, van veure’s ocupats per d’altres potències emergents com Estats Units i Japó.

La pujada dels preus dels productes d’exportació, deguda a l’augment dels salaris dels treballadors que van aconseguir les Trade Unions, i l’elevada cotització de la lliura esterlina van ser altres factors que van dificultar la recuperació econòmica.

Els soldats desmobilitzats rebien un subsidi durant 50 setmanes si no trobaven treball i un cop aquest pla econòmic va esgotar-se, va ser substituït per un pla de contribucions que cubria gairebé a la totalitat de treballadors, exceptuant al servei domèstic, els jornalers agrícoles i els funcionaris.

Altres problemes importants van viure’s a l’Índia i a Irlanda. La qüestió de l’Índia serà un greu conflicte per a tots els successius governs britànics amb la proliferació dels moviments independentistes, i en especial amb la figura de Gandhi.

Ireland_1921.gifLa qüestió irlandesa va tenir una solució que va començar a marcar Lloyd George. El moviment independentista irlandès, gestat al segle XIX, es consolidarà a la recerca de la sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qüestió religiosa (anglicanisme i catolicisme) i problema del repartiment de la terra.

El principal grup independentista irlandès era el Sinn Fein (Nosaltres Sols) que el 1916 va protagonitzar un primer intent d’insurrecció –la Rebel·lió de Pasqua– que tot i fracassar va reforçar el moviment independentista. L’aixecament de Pasqua va aprofitar la guerra per provocar sagnants enfrontaments amb els britànics i proclamar la independència d’Irlanda.

Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, l’enfrontament entre els independentistes irlandesos i els britànics va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per la presència de l’exèrcit britànic. El 1918 el Sinn Fein dirigit per De Valera va aconseguir 73 escons als comicis i va trencar amb el parlament anglès, organitzant el seu propi parlament, el seu propi exèrcit –l’IRA– i un aparell judicial propi. El Sinn Fein va autoproclamar la República d’Irlanda.

Aquesta situació suposarà el 1920 una confrontació oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic que portarà a una sortida negociada entre irlandesos i britànics. L’illa va dividir-se en dos parts, el nord amb majoria protestant quedava sota sobirania britànica i el sud, amb majoria catòlica, aconseguia la independència. Així, el 1922 naixia l’Estat Lliure d’Irlanda (EIRE), que es relacionaria amb l’Imperi Britànic a través del reconeixement de la Corona.

Pel nord d’Irlanda es mantenia un estatut diferent perquè era un territori majoritàriament protestant. Aquest acord no va satisfer els catòlics del nord que eren partidaris de la seva unió amb una Irlanda independent i van mantenir les seves reivindicacions nacionalistes.

Aquest és l’inici d’una Irlanda independent. Ara el problema passarà a ser una guerra civil entre irlandesos on s’imposarà De Valera assumint el país cada cop una major autonomia respecte a la política britànica. El Sinn Fein rebutjarà la separació de l’Ulster i es mantindrà obert un conflicte que ha arribat als nostres dies amb una llarga llista d’atemptats terroristes perpetrats per l’IRA.

Aquest procés va suposar un fort desgast polític per al govern de Lloyd George que a les eleccions de 1922 va veure com els conservadors de Bonner Law van trencar la política unionista. Els liberals patiran un fort retrocés electoral.

1922-1929. El 1922 s’inicia una etapa conservadora amb un fort problema intern en el lideratge del Partit Conservador provocada per la potència que tenia a la societat britànica la figura de Lloyd George. En un context de crisi de partit Law va haver de dimitir el 1923 per problemes de salut convocant-se unes noves eleccions que van guanyar novament els conservadors i van confirmar al laborisme com a segona força política.

Ramsay_MacDonald.jpg

Ramsay MacDonald

Els conservadors sense majoria absoluta no van acceptar l’encàrrec de formar govern que si van acceptar els laboristes de MacDonald que formaven govern el 1924 amb el suport dels liberals. Per primer cop a Europa un partit socialdemòcrata governava en solitari.

Aquesta situació era molt fràgil pels laboristes que depenien del recolzament liberal per mantenir-se al govern. Els liberals només van recolzar el govern laborista durant nou mesos, el que provocaria un nou avançament electoral.

En aquest breu període els laboristes no van poder desplegar una política forta. Només van poder insinuar-se alguns canvis a la política social enfrontant-se al problema de la vivenda i a la política exterior amb el reconeixement de l’URSS. Després d’aquest parèntesi laborista els conservadors recuperaran la majoria absoluta per l’enfonsament del Partit Liberal.

MacDonald era un bon administrador. Però tot i que ell tenia capacitats per exercir com a primer ministre, el seu partit encara no estava preparat per tenir el poder. Els sindicats encara tenien una influència desproporcionada dins del partit i la connexió entre l’equip de govern i el partit no funcionava amb fluïdesa.

El pas dels laboristes pel govern va ser tant breu que semblava que hagués estat un fracàs, però en realitat va demostrar que la socialdemocràcia podia arribar al poder sense que s’enfonsés el país, trencant la tradicional alternança britànica entre conservadors i liberals.

La premsa conservadora (Daily Mail) va reaccionar molt durament contra el govern de MacDonald iniciant una persecució desencadenada per la publicació d’una carta dels dirigents de la Internacional Comunista que descrivien un quadre pre-revolucionari a Gran Bretanya i comparaven a MacDonald amb Kerenski.

En realitat, el Partit Comunista anglés no tenia molt suport social, però aquest anàlisi erroni dels comunistes russos va donar lloc a una forta campanya de pressió conservadora perquè els liberals retiressin el seu suport al govern laborista. Tot i que aquesta carta era una falsificació, el laboristes sortirien derrotats en les eleccions.

Tot i les crítiques, els laboristes van demostrar que podien arribar al poder sense desencadenar un procés revolucionari a Gran Bretanya i van prendre contacte amb el poder per primer cop.

Quan el 1924 es tornin a convocar eleccions, els liberals perdran definitivament la seva capacitat d’alternança. Els canvis socials que havia provocat la Gran Guerra van provocar l’alteració del mapa polític britànic i l’arrelament del sistema democràtic. Els liberals van perdre la seva credibilitat, primer donant suport als laboristes i després provocant la caiguda del govern als nou mesos.

Els liberals van patir una fugida de vots cap als conservadors i els laboristes que va possibilitar el retorn conservador al poder amb el govern Baldwin que deixarà en suspens les relacions amb l’URSS i restablirà una política de mà dura a l’Índia.

Baldwin intentarà erosionar les bases socials del laborisme enfrontant-se amb els sindicats. El govern va regular finalment el sector de la mineria sense que es produïssin negociacions amb els sindicats el que va provocar que aquests convoquessin una vaga del sector del carbó que va derivar en una vaga general el 1926.

L’increment de l’atur i la minimització del subsidi per als aturats va suposar que tots els sectors laborals anessin a la vaga paralitzant el país davant d’aquesta ofensiva conservadora. La pressió dels treballadors per millorar les seves condicions socials i la poc realista política econòmica d’intentar recuperar ràpidament els nivells de pre-guerra van provocar importants tensions socials que van esclatar amb la vaga de 1926.

El context de la vaga va polaritzar la situació política britànica entre les opcions conservadora i laborista que era l’únic fre a davant de l’ofensiva conservadora. Els liberals van diluir-se totalment. Finalment, el conflicte va resoldre’s per la via de la negociació amb els sindicats i la retirada del procés de regularització del sector del carbó.

El 1928 els conservadors per intentar reduir l’increment del vot popular cap el laborisme, van extendre el vot a les dones en condicions d’igualtat respecte als homes perquè consideraven que tindrien una tendència política més conservadora. Aquesta premissa no va complir-se i els laboristes van imposar-se.

1929-1940. Així, el 1929 els laboristes de MacDonald van ser per primer cop la formació més votada, el que va permetre que es formés un nou govern laborista. El sistema britànic tornava així a convertir-se en un bipartidisme, ara entre tories i laboristes amb un Partit Liberal sense transcendència.

L’ascens del laborisme el 1929 com a primera força política va permetre que es rectifiqués la política social i laboral britànica reobrint les negociacions amb els sindicats i es donés un gir en política exterior. El govern laborista defensarà una política de desarmament, restablirà les relacions diplomàtiques amb l’URSS i restablirà les negociacions amb el Consell Nacional Indi.

Grosse Arbeitslosigkeit auch in England ! Im Monat Juli wurden in England über 2 Millionen  Arbeitslose gezählt. Es ist eine Ziffer, wie sie England noch nicht aufzuweisen hatte.  Arbeitslose vor dem Gewerkschaftshaus in London auf Arbeit wartend.

Es pactarà la regulació del sector miner amb els sindicats per evitar noves tensions. La política laborista serà reformista, però en cap cas rupturista ni revolucionària. Respecte a l’Índia, els laboristes intentaran exportar el model canadenc i a Palestina hauran de fer front a una tensió creixent entre els immigrants jueus i els palestins autòctons.

A Gran Bretanya la crisi econòmica de 1929 no va tenir unes conseqüències tant dramàtiques com a Estats Units o Alemanya. El 3% peró el govern Mac Donald va veure’s limitat en el seu creixement per la crisi econòmica que dividirà al laborisme.

Índex comparatiu d’aturats a Gran Bretanya, Alemanya i Estats Units (1927-37):

1927 1929 1930 1931 1932 1933 1935 1937
Gran Bretanya 10,6% 11% 14,6% 21,5% 22,5% 21,3% 16,4% 11,3%
Alemanya 8,8% 13,1% 15,3% 23,3% 30,1% 26,3% 11,6% 4,6%
Estats Units 3,2% 8,9% 15,9% 23,6% 24,9% 20,1% 14,3%

El laborisme va dividir-se entre dos propostes per superar la crisi. D’una banda, Snowden considerava que la crisi s’havia originat per un desequilibri conjuntural del mercat i que es resoldria amb l’autoregulació del mercat. Segons aquesta teoria el crac de 1929 seria conseqüència d’una crisi cíclica i el govern no havia d’intervenir o, en tot cas, reduir les seves despeses per no incrementar el dèficit públic.

D’altra banda, Keynes considerava que no es tractava d’una crisi cíclica, sinó d’una depressió estructural que requeria de noves polítiques amb l’Estat intervenint com a agent econòmic actiu per generar llocs de treball i augmentar els salaris per regenerar la demanda i autoregular i equilibrar novament el mercat.

Els sindicats britànics també demanaven l’intervencionisme de l’Estat. Dins del laborisme, Mosley va apostar també per la postura intervencionista amb el control estatal sobre les transaccions comercials per transferir rendes del sector comercial al sectors productius. La política de Mosley resultava heterodoxa per a les polítiques econòmiques realitzades fins aleshores.

Arthur-Neville-Chamberlain.jpg

Neville Chamberlain

MacDonald va apostar finalment per aplicar una política ortodoxa provocant una crisi de govern per la divisió interna del laborisme a l’hora d’aplicar un increment de la cobertura d’atur als treballadors sense feina. La contenció de la despesa que suposava la política econòmica ortodoxa implicava la conveniència d’un retorn a les polítiques d’unió nacional.

MacDonald va resoldre la crisi de govern proposant un nou govern d’unió nacional que recolzés la seva política econòmica. Així, MacDonal s’aliarà amb els conservadors però no rebrà el suport dels laboristes i els liberals. El govern nacional no va aconseguir salvar la lliura i Gran Bretanya va haver d’abandonar el patró or. Amb aquest panorama econòmic es va arribar a les eleccions de 1931.

Als comicis de 1931 els conservadors van tornar a imposar-se, formant un nou govern conservador d’unió nacional dirigit pel laborista MacDonald. L’home fort del nou govern era el ministre d’Hisenda; Neville Chamberlain. Les primeres mesures del govern per superar la crisi van ser de tipus proteccionista i van retallar els subsidis.

Fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es viurà una nova etapa conservadora amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain (1935-40). Gran Bretanya va demostrar una solidesa interna i una fe inamovible en el funcionament parlamentari que li va permetre afrontar amb èxit els greus problemes interns i el perill que suposava la proliferació dels totalitarismes a Europa.

El sistema de partits de la Gran Bretanya d’entreguerres

dilluns, 31/01/2011

A Gran Bretanya la dinàmica política es caracteritzava pel bipartidisme entre el Partit Conservador (Tories) i el Partit Liberal (Whigs). Ja des del segle XVIII aquests dos partits s’havien alternat en el poder en una alternança que durarà fins el segle XX.

Entre conservadors i liberals hi havia inclús certes coincidències ideològiques. No serà fins 1906 quan una sèrie d’organitzacions obreres i organitzacions independents com la Societat Fabiana trenquin amb els liberals per presentar una candidatura independent sota el nom de Comitè de Representació del Treball que serà la base del nou Partit Laborista que es consolidarà com un partit autònom mediatitzat pels sindicats.

Els liberals van intentar reaccionar amb la Llei Osborne de 1909 prohibint la utilització de fons sindicals amb fins polítics. Això va suposar que els laboristes creessin una nova estructura de partit que els va reforçar. La representació laborista va ser reduïda fins 1918 quan amb la nova reforma electoral s’arribarà a superar els liberals en vots (no en escons).

Així, el tradicional bipartidisme britànic va veure’s modificat per un sistema tripartit entre conservadors, liberals i laboristes. Els liberals aviat es veuran eclipsats pels laboristes que van passar a ser una alternativa de govern real.

El Partit Laborista no tenia una ideologia definida fins 1918 quan va elaborar-se el primer programa que buscava homogeneïtzar el partit. Es demanarà la redistribució de la riquesa mitjançant el sistema contributiu, una política social estatal i la previsió de la nacionalització d’algunes indústries bàsiques (mineria, transport, energia i holdings manufacturers) per crear una economia mixta.