Entrades amb l'etiqueta ‘Govern Revolucionari’

Jacques-Louis David: La mort de Joseph Bara

dimarts, 18/09/2012

La Revolució francesa va comptar amb un geni artístic format en el neoclassicisme: Jacques-Louis David (1748-1825), l’anomenat “Robespierre del pinzell” que va dibuixar algunes de les estampes propagandístiques més reconegudes del període. De la seva obra revolucionària destaquen El jurament del Joc de Pilota (1791), La mort de Marat (1793), Le Peletier assassinat (1793) i La mort de Joseph Bara (1794). Aproximem-nos a aquesta darrera obra, un cant revolucionari didàctic i exemplificador.

Mort_de_Barra.JPG

En la Mort de Joseph Bara ens enfrontem a la mort d’un màrtir de la Revolució, un noi de catorze anys que va perdre la vida en la campanya de la Vendée, segons les paraules de Robespierre, per negar-se a cridar “Visca el rei!”. Joseph Bara es transformava en un exemple republicà, un màrtir a explotar per la propaganda revolucionària. Un jove aprenent d’hússar que havia mort per negar-se a entregar els cavalls que guardava als insurgents contrarevolucionaris que van assaltar-lo.

David transforma el màrtir per transformar-lo en un exemple didàctic, tot evitant la presència de qualsevol signe de violència. Segurament per això la composició es caracteritza per la simplicitat. Deliberadament el quadre transmet una sensació d’inconclusió, reflectint una vida trencada prematurament per les forces de la tirania i la contrarevolució, pels enemics de la nova França republicana. Així, la figura del jove Bara esdevé una figura efeminada, asexuada, esculpida sota un fons difús i eteri, mentre que les forces de la insurgència vendeniana es limiten a una presència espectral arraconada a l’esquerra de la imatge.

L’adolescent s’arrossega abans de morir, en una imatge de debilitat i vulnerabilitat que ens mostra la maldat de l’enemic. Ara bé, el Jove Bara presenta un gest final de superació moral i espiritual. A les seves mans observem l’escarapel·la revolucionària i una carta il·legible. És un fet que aquesta representació no tenia res a veure amb la realitat, però això no importa perquè la seva força resideix en el simbolisme. Havia mort un jove desconegut, però la Revolució ja tenia un màrtir que es convertia en el contrapunt al Marat assassinat un any abans.

El Gran Terror (setembre de 1793 – agost de 1794)

dissabte, 14/05/2011

La majoria de la Convenció, un cop eliminada l’ala dreta representada per la Gironda després de les jornades de 2 de juny de 1793, patiria de forma creixent la influència dels sans-culottes parisencs i seguiria les directrius de la tendència de la Muntanya. En aquest marc, un dels comitès de l’assemblea, el Comitè de Salut Pública, aniria adquirint paulatinament una creixent importància. D’altre banda, amb ocasió de la festa de la 10 d’agost de 1793, els federats demanarien la suspensió de la Constitució de l’Any I fins a la consecució de la pau i la implantació del Govern Revolucionari.

Els convencionals, sota la direcció de la Muntanya i sotmesos a la pressió de les masses populars parisenques, van adoptar un conjunt de mesures destinades a enfrontar-se amb aquesta situació i van començar a advertir aleshores la necessitat d’estabilitzar el nou règim sorgit arran de la caiguda de la monarquia sota un govern d’excepció. Amb aquest objectiu començarien a treballar-ne els engranatges governamentals.

A l’organització del govern d’excepció, definida mitjançant els textos de 10 d’octubre i 4 de desembre de 1793, la batejarien com Govern Revolucionari, expressió que serviria per a designar el règim polític elaborat per la Convenció sota la pressió de les necessitats i sense referència a cap text constitucional. Així, el decret de 10 d’octubre definiria aquest caràcter d’excepció a l’afirmar que “El govern provisional de França es declara revolucionari fins a la consecució de la pau”.

El Comitè de Salut Pública disposaria des d’aquest moment d’un arsenal repressiu força important i del Terror. Terror, entès com a arma dirigida contra els enemics de la Revolució situats al marge del curs normal de la justícia per a ser jutjats pel Tribunal Revolucionari, que aplicaria un procediment i una escala de penes fixades per la Convenció contra els acaparadors, els revoltats i els aristòcrates. El Terror estava dirigit a acabar físicament amb els enemics de la Revolució i la Convenció va instaurar-lo com a conseqüència de la jornada popular de 5 de setembre de 1793.

Terror Guillotine.jpg

El Terror, en la seva vessant judicial, es recolzaria en la Llei de Sospitosos de 27 de setembre de 1793 i en la xarxa de tribunals revolucionaris instaurats tant a París com a les províncies. La situació de fora de la llei, mitjançant un vot de la Convenció, suprimia tot tipus de procediment i implicava l’aplicació de la pena de mort en les vint-i-quatre hores següents a la detenció. Els rebels que havien estat detinguts amb les armes a la mà caurien sota aquesta condició fora de la llei. A més, les societats populars rebien poders de vigilància i de policia.

En la seva vessant econòmica, el Terror es basaria en les lleis que reprimien l’acaparament, en les lleis del màximum dels preus i els salaris, i en les lleis que obligaven comerciants i productors a declarar els seus estocs i a sotmetre’s als registres i incautacions per part dels ajuntaments. Des del 10 d’octubre, el Comitè de Salut Pública coordinaria la política de subsistències a escala nacional. Així, la fixació dels preus quedava establerta mitjançant un màxim calculat sobre els preus de 1790 incrementat en un 30%, primer per a una llista de vint-i-quatre articles (27 de juliol) i després per a més d’una cinquantena (2 d’octubre). D’altra banda, el mínim dels salaris es calculava sobre el salari de 1790 incrementat en un 50%.

Les finances públiques es sostindrien mitjançant emprèstits forçosos sobre els rics. En darrera instància, tot aquest procés adquiria un cert perfil de política social ja que jugava amb la redistribució de les rendes. Així, els considerats “rics” perdien una part del seu excedent de riquesa en benefici dels menys beneficiats i els indigents. L’Estat faria servir aquests emprèstits per a la realització d’una política d’instrucció i d’assistència. Els agents encarregats de l’execució d’aquesta política serien els exèrcits revolucionaris i els representants en missió.

ben25_tellier_001f.jpg

En paral·lel a la implantació del Terror judicial i econòmic, des de novembre de 1793, tant a París com als departaments, aniria desenvolupant-se una acció dirigida contra l’Església catòlica que s’acostuma a denominar com descristianització. Els orígens d’aquesta política hem de buscar-los en l’acció dels hebertistes, intèrprets dels sentiments dels sans-culottes.

Un dels principals instruments de la descristianització seria l’exèrcit revolucionari, i especialment els destacaments parisencs enviats a l’oest i a la vall de Roine. Alguns representants en missió afavoririen la descristianització, trobant recolzament en les societats populars locals.

Aquesta política pretenia la total desaparició del culte i les costums catòliques. Per exemple, la Convenció va adoptar el calendari republicà que suprimia els diumenges, el dia de culte obligatori dels catòlics en l’Antic Règim, substituint-lo pel decadi, a més de canviar el nom dels mesos i fixar el començament de la nova era en la data de proclamació de la República.

Una part dels convencionals proposaria l’organització d’un culte nacional que permetés la canalització de la religiositat de les masses cap als ideals republicans. Per exemple, s’introdueix el culte als màrtirs revolucionaris republicans: Marat, assassinat el 13 de juliol de 1793; Charlier, executat pels contrarevolucionaris a Lió el 16 de juliol de 1793; Le Pelletier de Saint-Fargeau, membre de la Convenció i diputat regicida assassinat per un fervent monàrquic. Posteriorment, s’incorporarien a la llista personatges com Bara, un tamborer de catorze anys de l’exèrcit republicà que va ser executat pels revoltats de la Vendée després d’haver-se negat a cridar “Visca el rei!”, o Viala, que havia tallat un pont a Avinyó per impedir la retirada dels federalistes i havia resultat mort.

El 20 de brumari de l’any II (10 de novembre de 1793) va celebrar-se a Notre Dame la festa de la Raó. Les autoritats republicanes revolucionàries animaven els sacerdots a renunciar a les seves funcions, a que es dessacralitzessin i dipositessin davant de les autoritats les seves cartes de sacerdoci i a que es casessin; cas en el qual se’ls mantindrien les retribucions derivades de la Constitució Civil del Clergat. Així, per exemple, Gobel, bisbe electe de la ciutat de París, va dimitir de les seves funcions el 6 de novembre. Aprofitant les mesures d’incautació de les campanes i dels objectes de plata de les esglésies, els organismes revolucionaris van imposar molts cops el tancament dels espais de culte.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

En conjunt, si bé la gran majoria d’aquestes accions descristianitzadores van ser resultat de iniciatives més o menys individuals i espontànies –administracions revolucionàries, clubs, societats populars, exèrcit–, el Govern Revolucionari les permetria i faria seves molts cops.

El 25 de desembre de 1793, Robespierre, en un discurs davant de la Convenció justificaria aquesta organització excepcional a causa de la gravetat de la situació i argumenta que la Convenció no podia aplicar la Constitució ni convocar eleccions a causa de la “guerra de la llibertat” que imposava un règim diferent del règim constitucional que seria el de la “llibertat i la pau”. Per tant, el Govern Revolucionari i el Terror serien el règim de la defensa revolucionària contra els aristòcrates i en benefici del poble, sense caure en l’anarquia ja que sempre es recolzaria en les bases reglamentàries existents i votades per la Convenció.

Robespierre seguiria argumentant que existien dos perills en aquesta política: d’una banda, la moderació i la debilitat, de l’altre, els excessos i la temeritat. Segons la màxima figura política del període i home fort del Govern Revolucionari, aquest hauria de situar-se al mig dels dos extrems. Així, Robespierre denunciava el fanatisme religiós i el fanatisme descristianitzador. Finalment, l’Incorruptible apel·laria novament a la teoria del “complot exterior” descobert el mes de novembre i, per això, convidava els diputats a mantenir una actitud vigilant.

Aquest discurs pot ser considerat com tota una declaració d’intencions polítiques que assenyalava amb fermesa la voluntat del Govern Revolucionari d’allunyar-se dels extrems i de buscar l’estabilització.

Terreur_Nantes.jpg

Tot un conjunt de mesures derivades ens indica l’existència d’una intenció per part del govern de replegar-se en relació a les conquestes populars aconseguides pels sans-culottes en les jornades de setembre. Així, es suprimirien els exèrcits revolucionaris, es retirarien els representants en missió i s’abandonaria la política de descristianització.

El 5 de febrer de 1794, Robespierre presentant l’Informe sobre els principis de moral política que han de guiar la Convenció considerava que:

la força del govern popular en una fase de revolució consisteix en la virtut i en el terror. La virtut sense la qual el terror és funest, el terror sense el qual la virtut és impotent […] El govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania […] Que la tirania regni durant un únic dia, i al dia següent ja no quedarà un sol patriota. Fins a quan es donarà que la fúria dels dèspotes sigui anomenada justícia i la justícia del poble barbàrie i rebel·lió?.

Després d’un esforç militar sense precedents, el Comitè de Salut Pública va aconseguir imposar-se als enemics de la Revolució, tant a la guerra interior com a la guerra exterior. A l’interior, durant l’estiu van començar a ser derrotats els alçaments contrarevolucionaris de la Vendée i després de la victòria de Savenay (desembre) va iniciar-se la repressió del moviment a través de les “columnes infernals”. D’altra banda, les victòries aconseguides sobre la Primera Coalició permetrien allunyar el perill, rebutjant els enemics fora de les fronteres de la República. D’aquesta manera, des de l’estiu de 1794, els exèrcits de la Revolució passarien a l’ofensiva.

guillotina.jpgDos faccions s’oposarien a la tendència dominant de la Muntanya, agrupada a l’entorn del Comitè de Salut Pública i de la figura de Robespierre. D’una banda, la facció hebertista que pretenia un reforçament del Terror, mentre que a l’altre extrem, la facció indulgent pressionaria en favor de alleujar el rigor de la repressió. Seguint aquesta política d’equidistància entre els extrems, el març de 1794, els caps hebertistes van ser detinguts i jutjats per temptativa d’insurrecció armada, condemnats a mort i executats. Dies després, Robespierre aconseguiria la detenció dels indulgents que van ser portats davant del Tribunal Revolucionari, jutjats i condemnats a mort el 6 d’abril.

En aquest marc, començaria a desenvolupar-se una política favorable als dits indigents, justificada en la recerca de la igualtat. Així, entre febrer i març de 1794, van aprovar-se un conjunt de lleis que preveien la confiscació dels béns dels enemics de la República, l’inventarització d’aquests nous béns nacionals i el seu repartiment entre els indigents. Amb aquest motiu, l’11 de maig s’obria el Gran Llibre de la Beneficència on havien d’inscriure’s tots els indigents.

D’altra banda, per a permetre l’aplicació de la llei de 25 de desembre de 1793 (5 de nivós), que definia la instrucció elemental com a obligatòria i gratuïta, i aprofitant el canvi de signe de la guerra, va decidir-se el desbloqueig dels crèdits corresponents. També, el 4 de llengües regionals eren sospitoses de federalisme i feudalisme.

El 8 de juny, el Comitè de Salut Pública, encapçalat per Robespierre, faria acte de presència amb tots els diputats en la gran festa religiosa i cívica en honor de l’Ésser Suprem.

En mig de tot aquest conjunt de mesures que buscaven apuntalar i consolidar la Revolució en un moment d’ofensiva, va reorganitzar-se el Terror judicial. Tots els expedients es concentren al Tribunal Revolucionari de París i es suprimeixen els tribunals revolucionaris locals. La llei de 10 de juny de 1794 ampliaria la noció de sospitós i simplificaria el procés del Tribunal. El nombre d’execucions capitals, totes concentrades a París, va incrementar-se fins a arribar a gairebé 2.000 en el mes de juny. La guillotina va començar a funcionar durant sis hores diàries.

Arrestation_de_Robespierre.jpgEl 9 de Termidor, davant de l’escalada del Terror i l’increment, desmesurat per a alguns, de les mesures socials, l’assemblea va declarar fora de la llei a Robespierre i els seus aliats. Amb conformitat a la pròpia llei que havien aprovat, van ser executats sense judici previ al dia següent (28 de juliol).

Rebutjant el que van qualificar de dictadura del Comitè de Salut Pública i la política terrorista, la Convenció va adoptar, durant el segon semestre de 1794, un conjunt de mesures dirigides a desmantellar els mecanismes del Govern Revolucionari. Des del 31 de juliol el Comitè de Salut Pública i el Comitè de Seguretat General restarien sotmesos a la norma de renovació mensual mitjançant elecció de la Convenció Termidoriana i per tal d’evitar els membres permanents, un diputat no podia ser escollit fins després del termini d’un mes. A més, el 24 d’agost, les comissions executives que havien de substituir els ministres van passar a ser dependents cadascuna de l’autoritat d’un dels comitès competents de la Convenció. Finalment, el 12 de setembre es reduiria a tres mesos el període de missions dels diputats i, a més, els representants a províncies haurien de sotmetre’s al vot de la Convenció per a introduir els seus decrets.

En el pla judicial, les lleis terroristes serien paulatinament desmantellades. Així, l’1 d’agost es derogava la llei de pradial. D’altra banda, va procedir-se a la renovació del personal del Tribunal Revolucionari i va reduir-se el nombre de comitès de vigilància deixant tan sols un comitè per barri a París i un per districte a les províncies.

Tot i això, tot i que la Convenció Termidoriana va buscar l’alleujament de la pressió del Terror i permetre que els sospitosos detinguts sense proves consistents recuperessin la llibertat, va buscar-se un fràgil equilibri per tal d’evitar que aquesta reforma obrís les portes a la contrarevolució. Per això, es mantindrien les lleis contra els emigrats i contra el clergat refractari.

El Terror econòmic, d’altra banda, va perdurar durant força més temps del que alguns autors segueixen denominant com centralisme jacobí i el Terror judicial. Així, si bé el 9 de novembre van introduir-se mesures que esmenaven les lleis sobre l’acaparament aquestes només substituïen la pena de mort per penes de confiscació dels productes acaparats. Igualment, va modificar-se la llei del màximum deixant en mans de les autoritats de cada districte la fixació del preu màxim. Seria el desembre de 1794 quan el màximum quedava abolit. La Convenció Termidoriana tancaria algunes de les manufactures estatals i liberalitzaria les importacions.

Respecte del Terror religiós o descristianització, si bé aquesta ja havia viscut una frenada important després de 1793, els termidorians van restablir la llibertat de cultes i permetre el retorn a l’activitat de les esglésies que no havien estats ocupades (21 de febrer de 1795). Gràcies a aquesta mesura, s’acabaria restablint el culte i el clergat constitucional s’organitzaria al voltant de l’abat Grégoire. Inclús acabarien reapareixent els clergues refractaris de 1791, com a mínim aquells que no havien estat declarats sospitosos o havien escapat de la guillotina. Tot i això, val a dir que el culte a l’Ésser Suprem va seguir present en alguns grupuscles.

Des de la perspectiva de la quantitat, i fent servir les dades aportades per Donald Green, el Terror judicial va donar un nombre de morts que arriba fins els 16.594 guillotinats en tot el període –des de març de 1793 fins a l’agost de 1794–. Les xifres més importants correspondrien a novembre de 1793 (3.300) i gener de 1794 (3.500), el que suposa la meitat de les execucions totals.

Cruikshank_-_The_Radical's_Arms.png

Cal destacar, però, que tot i la importància de les xifres i la impossibilitat de comptabilitzar l’impacte d’una sola mort en la població francesa del període, aquestes 16.594 víctimes només suposarien una petita proporció del conjunt de persones que van ser detingudes com a sospitoses, que sumarien un nombre proper a les 500.000.

D’aquestes 16.594 víctimes, el 75% va ser executat en conformitat amb els termes establerts per la llei marcial aplicable en els departaments revoltats –percentatge que es correspon, a més, amb el de rebels detinguts amb armes en mà–. Així, el 15% de les víctimes van ser executades en aplicació del concepte de contrarevolució –conspiració, emigració, traïció o connivència amb l’enemic, entre d’altres–. D’aquests, els clergues refractaris representarien el 2% de les víctimes i els acaparadors l’1,5%.

Per categories socials, els camperols amb el 28% d’execucions i les diferents categories “treballadores” amb el 31,25% serien els principals damnificats del Terror, fet que dóna una bona mostra del caràcter popular que en alguns llocs va tenir la contrarevolució, i assenyala el caràcter defensiu de la repressió terrorista.

Finalment, analitzant la distribució geogràfica de les víctimes, podem concloure que la repressió terrorista estaria clarament relacionada amb les zones amb un major potencial contrarevolucionari: el 70% de les víctimes procedien de París (2.639), els departaments del Loira, la Vendée (7.050) i el Roine (1.880). Així, el 20% de les víctimes provenia de les zones que podem qualificar d’insurrecció secundària.

Ara bé, per a realitzar un anàlisi complet del que va suposar quantitativament el Terror a la Revolució francesa caldria afegir-hi les víctimes de les execucions sumàries i les matances en represàlia que van produir-se tant a la Vendée com a l’oest del país.

Sobre jacobins i antijacobins

dissabte, 9/10/2010

És molt habitual en el llenguatge polític practicat per polítics i periodistes, i inclús per alguns historiadors, fer servir el terme jacobí per a definir un tipus de política de caràcter centralista, anti-nacionalista i autoritària. A més, el mot comporta sempre una dosi important de desqualificació per aquell a qui va referit. I ara que ens aboquem a un nou cicle electoral segurament en afartarem de sentir-la. Aquesta definició, però, és inacceptable per a una persona que porta ja un llarg període de temps estudiant i divulgant allò que va significar la Revolució francesa. El jacobinisme no té res a veure amb el tòpic que ens venen els nostres polítics i els mitjans de comunicació, molts cops simples caixes de ressonància dels primers.

Per tant, quin és el veritable sentit polític del terme jacobinisme? Sota la denominació de jacobins, els reialistes i absolutistes i els partidaris de liquidar la Revolució francesa de soca-rel ja des dels seus inicis van pretendre assenyalar de forma despectiva a aquells que, des del mateix 1789, s’autodenominaven com Amics de la Constitució, és a dir, partidaris de liquidar l’absolutisme monàrquic, el despotisme i l’Antic Règim en favor dels principis de la Il·lustració i l’incipient liberalisme polític. Per tant, el terme jacobins neix d’un fet despectiu. El nom va aplicar-se’ls perquè celebraven les seves reunions en el convent parisenc dels dominics, els quals a la seva vegada eren coneguts vulgarment d’aquesta manera ja que tenien el seu vell convent al costat de l’església de Saint Jacques.

opening_devise.jpg

Ara bé, els diversos sectors que integraven aquesta tendència política (mai partit polític) aviat assumirien la denominació com a pròpia, tot dotant-la d’un caràcter plural que no permet aplicar-la a un únic grup, i molt menys fer-la servir en un únic sentit per la diversitat dels seus integrants. D’aquesta manera, la complexitat del grup polític i social que denominem com a jacobí en la Revolució francesa fa que puguem identificar aquest fenomen amb el sentit més profund i transcendent del moviment revolucionari francès que va commocionar Europa en el tombant cap al segle XIX i l’edat contemporània.

El jacobinisme, en contra d’allò que ens volen vendre els polítics dels nostres dies, encarna la invenció de la participació democràtica en la política. Una participació que anava més enllà de les elits, sinó que incloïa als sectors populars del Tercer Estat, en definitiva al conjunt de la societat inclosa en el terme nació. L’aparició de les societats polítiques (o clubs polítics) en la França revolucionària pot ser interpretada com un notable antecedent dels partits polítics moderns. Amb una diferència, però, força notable respecte dels nostres partits: aquestes societats eren plurals i mai van imposar la disciplina de vot.

Aquestes societats, juntament amb la llibertat d’expressió, d’opinió i d’impremta, van ser un dels factors més decisius del desenvolupament d’una cultura política d’inspiració laica, racionalista i democràtica, fet sense precedents en l’Europa de l’Antic Règim. Davant de la societat del privilegi, el dogmatisme, l’absolutisme monàrquic i el despotisme, el jacobinisme va proposar allò que avui considerem, sense cap mena de dubte, els pilars de la nostra democràcia: la igualtat civil, la llibertat d’expressió, el laïcisme, i la democràcia representativa i participativa recolzada en el sufragi universal. Una democràcia, imperfecta com a nounat que era, proclamada en els grans textos fundacionals de la França contemporània: les declaracions de drets de l’home i el ciutadà i les constitucions polítiques.

Robespierre2.jpgAmb aquestes bases, com és possible que existeixin els tòpics despectius contra el jacobinisme i que arriben fins als nostres dies? La resposta no té cap misteri. Això va ser degut a la reducció del moviment polític jacobí a allò que alguns historiadors han denominat com la dictadura jacobina (maig de 1793 – juliol de 1794) tot oblidant que aquest era un moviment que va estar present des dels primers passos de la Revolució. I aquesta reducció, a més, com va posar de manifest Lluís Roura, també comporta una gran manca de rigor en l’anàlisi del període del Govern Revolucionari sempre identificat amb la figura de Robespierre. Així, aquest anti-jacobinisme que identifica el període com a totalitari i fa fortuna en els nostres dies procedeix de la contrarevolució i els moviments burgesos conservadors.

No hem d’oblidar mai tres aspectes fonamentals a l’hora d’analitzar en el seu context històric el període del Govern Revolucionari. En primer lloc, i fet fonamental per a comprendre el context, aquest govern d’excepció tenia un caràcter transitori que deixava en suspens l’Acta Constitucional de 1793 motivat per les circumstàncies derivades de la guerra exterior i la contrarevolució interior. Un segon aspecte a destacar és que el Parlament (escollit per sufragi universal) i la Convenció Nacional (escollida pel propi Parlament) van exercir un control institucional permanent sobre el Comitè de Salut Pública i sobre el govern d’excepció. I un tercer element a considerar, tot i la seva dimonització historiogràfica, situant-se davant dels seus escrits i analitzant les seves accions, és profundament qüestionable dubtar de la convicció i la profunditat democràtica del pensament polític de Robespierre. Per tant, govern d’excepció sí, però autoritarisme o totalitarisme no, s’han de contextualitzar les circumstàncies. O és que la Generalitat republicana va ser una institució totalitària? Rotundament no, però en el context de la Guerra Civil va donar lloc a accions qüestionables que només poden entendre’s dins del marc del conflicte.

Respecte del centralisme jacobí. La concepció de l’Estat francès és una herència política i administrativa de l’Antic Règim i la culminació del model centralista contemporani no va ser obra de la Revolució pròpiament dita, sinó de l’Estat napoleònic. És cert, que la Gironda va desenvolupar, en el context de la guerra interior, uns suposats plantejaments federalistes en oposició al centralisme jacobí. Ara bé, aquests plantejaments no responien a un veritable desig d’articular una República federal, sinó de contraposar a la centralització parisenca (París estava dominat pels jacobins) la centralització en una altra capital controlada pels girondins.

REVOLU~1.PNGPerò és que encara hi ha més dades que permeten qüestionar aquest centralisme jacobí: la dinàmica de la complexa xarxa de societats jacobines existents a la França revolucionària ha donat peu a que un important sector de la historiografia francesa sobre la Revolució comenci a parlar del federalisme jacobí. El problema és que l’estudi de la Revolució ha estat centrat en els fets succeïts a la ciutat de París, escenari capital però no únic, i això ha deixat de banda el que va passar a les províncies i la seva relació amb la capital, fet que en els darrers anys afortunadament comença a solucionar-se i donarà lloc, amb tota seguretat, a la necessitat de reescriure bona part de les interpretacions clàssiques del període.

Des de la Revolució, el pensament contrarevolucionari primer i els moviments polítics burgesos conservadors després, van procurar fer-se seva la memòria històrica d’aquells aconteixements. Si la burgesia moderada va ser la triomfadora de la Revolució, és lògic que en controlés la seva memòria tot dimonitzant els protagonistes de la Revolució democràtica, dibuixant l’estereotip i el mite d’uns jacobins que encarnaven el mal, l’anticlericalisme violent i arrogant, el monstre del racionalisme encarnat en la filosofia, i que van conduir el país cap al caos i l’anarquia. Segons aquesta interpretació, la guerra interior hauria estat lliurada per un sol bàndol, però si és guerra és perquè dos combaten.

Aquesta interpretació del jacobinisme no només va perllongar-se en els corrents polítics conservadors i, lògicament, en els obertaments reaccionaris dels segles XIX i XX, sinó que va abraçar també els beneficiaris de la Revolució. D’aquesta manera, la pròpia burgesia, un cop consolidada la dimensió burgesa de la Revolució, no va dubtar a ignorar, oblidar i, fins i tot, combatre la memòria revolucionària tot rebutjant el caràcter revolucionari dels seus propis orígens polítics. La burgesia va passar així a representar la gent d’ordre, i condemnava els revolucionaris, deixant de banda que sense haver participat de les revolucions que van caracteritzar la primera meitat del segle XIX no hagués assolit mai els seus objectius polítics.

I així ha arribat als nostres dies el mite del jacobinisme com a monstre totalitari i centralista oposat a la llibertat política. La definició no es sosté per enlloc, però ha fet fortuna i ens persegueix. Fins i tot, si consultem el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobarem la següent definició: “Radicalisme violent. Concepció política que propugna una centralització del poder polític estatal amb l’objectiu d’anul·lar les diferències entre els territoris que el componen i d’aconseguir una democratització radical”. Potser ja seria hora de revisar el concepte i acceptar allò que la historiografia porta anys explicant. O potser hem d’acceptar que els nostres polítics no coneixen les seves arrels i necessiten tornar a escola a aprendre on neix i es desenvolupa el concepte de la democràcia.

Auge i caiguda del Govern Revolucionari (1793-1794)

dijous, 30/09/2010

Conscients de ser l’encarnació de la radicalització o auge de la Revolució, els sans-culottes continuarien exercint la seva pressió sobre la Convenció. Així, la jornada del 2 de juny de 1793, van obligar l’assemblea a desfer-se dels membres de la Gironda, i després del 5 de setembre van imposar a la Muntanya un programa social i polític original.

En paral·lel s’implantaria el Terror per a contraatacar els enemics de la Revolució, els contrarevolucionaris, tal i com s’expressa al Decret sobre els sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Article 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

Article 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789 fins a la publicació del decret el 30 de març de 1792, encara que hagin tornat a França en el termini fixat pel decret esmentat o anteriorment […].

L’assetjament a la República seria el justificant per a prendre aquestes mesures. L’estiu de 1793, la pàtria patia greus amenaces: la Vendée, la revolta federalista i la guerra exterior. Dirigit pels comitès de l’assemblea, sostingut per la Muntanya i representat sobre el terreny pels representants en missió, el Terror permetrà frenar els progressos contrarevolucionaris reialistes, vigilar els sospitosos, liquidar el federalisme, restablir el subministrament de subsistències gràcies a les taxes que fixaven els preus màxims i aconseguir grans victòries militars sobre les coalicions de les monarquies europees.

Saint_Just.jpg

La peça central del nou sistema serà el Comitè de Salut Pública, escollit i renovat per la Convenció (tot i que es mantindria essencialment intacte durant l’any II). Els caps polítics serien Robespierre, Saint-Just i Couthom, i d’altres membres destacats serien Carnot, Saint-André (marina), Prieur (subsistències), Barère (diplomàcia) o Collot d’Herbois.

Tot i les tensions que es van viure en el seu si, el Comitè de Salut Pública seria la peça mestra de la coordinació de l’activitat revolucionària, eclipsant totes les altres seccions del govern central, ja que els propis ministres es subordinarien a la iniciativa del Comitè. L’altre gran comitè del període, el Comitè de Seguretat General, es limitaria a aplicar i coordinar el Terror.

Com a agents locals del Govern Revolucionari van ser designats primer una sèrie d’agents nacionals en els districtes, després es formarien comitès revolucionaris en les localitats. Però, en el Comitè i les instàncies executives jugaven un espai essencial els representants en missió, convencionals enviats a les províncies durant un temps determinat. Juntament amb aquests agents individuals, va existir l’acció essencial dels exèrcits revolucionaris de l’interior, els “agents del Terror” en els departaments, però, sorgits dels rengles dels sans-culottes, aquestes formacions resultarien sospitoses pel govern que les dissoldria l’hivern de 1793-94.

Robespierre2.jpg

Per Terror en la Revolució francesa hem d’entendre una ampli conjunt de disposicions que van més enllà de la simple repressió política, ja que el Terror va estendre’s al domini econòmic i la legislació social, per acabar definit una atmosfera viscuda en el període. En paraules del propi Robespierre (1794):

En la República no hi ha més ciutadans que els republicans. Per això els reialistes, el conspiradors, no només són estrangers, són enemics. La primera màxima de la vostra política ha de ser conduir al poble mitjançant la Raó i els enemics del poble mitjançant el Terror […]. El Terror no és res més que la justícia, prompta, severa, inflexible; per tant, és una emanació de la virtut […]. S’ha dit que el Terror era el motor del govern despòtic […], el govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania.

Sens dubte, la repressió dels enemics de la Revolució va augmentar i el Tribunal Revolucionari de París, encapçalat per Fouquier Tinville, va començar a posar en pràctica el que es denominarà el Gran Terror. Així, el 1794 després de la reina Maria Antonieta van passar per la guillotina els caps dels líders aristocràtics i de la Gironda. El balanç total de morts (que varia segons els autors de 16.600 a 50.000 guillotinats) pot ser una xifra alta o baixa segons les opinions.

TerrorGuillotine.jpg

En el terreny econòmic, la fixació de preus màxims responia a una exigència popular espontània. A partir de setembre de 1793, la Llei del Màximum General acabaria estenent aquesta política no només a tots els productes, sinó també als salaris:

Article 1. Els productes […] de primera necessitat i dels quals s’ha cregut necessari fixar un preu són: la carn fresca, la mantega, el peix salat, el pa, la cervesa, les espelmes, el sucre, l’oli, el vi, la sal, el ferro […].

Article 4. Qualsevol persona que en compri o en vengui […] a un preu més alt del que està fixat haurà de pagar una multa del doble del valor fixat i serà inscrit a la llista de persones sospitoses i tractat com a tal […].

D’aquesta política en derivarien una sèrie de mesures que poden ser interpretades com a autoritàries com el curs forçós dels assignats i la requisa forçada de les collites dels camperols. Tot i què aviat la política del màximum esdevindria impopular entre els productors i una part dels assalariats, no va deixar de permetre que les classes populars poguessin gaudir d’una alimentació adequada durant la Revolució.

El resultat d’aquesta mobilització d’energies nacionals pot inscriure’s en la reorganització de la situació política i militar. I és que el 1794 els enemics interiors o han estat derrotats o com a mínim controlats.

Així, els federalistes perdrien terreny amb la presa de Marsella, Lió i Tolon; la revolta dels chouans hauria de retornar a la guerrilla davant les derrotes militars; i a l’exterior s’aconsegueixen victòries decisives a Bèlgica i Alemanya.

En paral·lel, l moviment de descristianització va aparèixer en aquest període. Originat a l’hivern de 1793 en el centre del país, va tenir gran repercussió a París i en els mesos següents s’estendria per tot el país. Aquest moviment semiespontani va ser inicialment mal vist per la Muntanya i desautoritzat pel Govern Revolucionari. El propi Robespierre temia que es tractés d’una iniciativa contrarevolucionària que busqués allunyar la Revolució de les masses.

Ara bé, la descristianització no va ser ni el resultat d’una conxorxa aristocràtica ni l’expressió directa de la política jacobina. Tampoc respondria a les actituds de la política de la sans-culotterie. Per tant, un moviment espontani va anar prenent caràcter oficial i va derivar en la renúncia de 20.000 sacerdots al seu estat, en la presa d’esglésies, en vandalisme, en expressions de subversió i en festes en honor de la Raó.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

La descristianització, si bé va aixecar grans oposicions locals, en algunes regions gairebé va passar inadvertida. Això sí, va trobar un terrenys propici en determinades categories socials urbanes i en algunes comarques rurals disposades a rebre aquest procés amb els braços oberts.

Entre l’hivern i la primavera de 1794, es denunciarà la proliferació de societats populars, es llicenciarien els exèrcits revolucionaris i la Comuna de París perdria paulatinament la seva influència. Tot aquest conjunt de mesures aniria creant oposició al Comitè de Salut Pública dins dels sectors més radicals de la Revolució, desembocant en la crisi de Ventós.

La culminació d’aquest procés de fractura i oposició el trobarem en el procés a Hebert i els hebertistes que aniria seguit de l’execució d’aquests en el mes de maig. Aquest procés inaugurava una lluita entre el Govern Revolucionari i les faccions que van anar formant-se a la seva dreta i a la seva esquerra.

Certament, el moviment popular dels sans-culottes estava controlat i ja no oferia resistència al Govern Revolucionari, però també mostrava un suport més moderat als muntanyencs en el poder. Per a processar els hebertistes, els robespierristes van haver de recolzar-se en el sector indulgent de la Convenció (Danton, Desmoulins). Quan va haver passat el procés, aquesta facció va denunciar la persecució dels polítics, exposant-se imprudentment. Així, els següents a patir el rigor de la justícia revolucionària serien el propi Danton i els seus seguidors.

Des d’aquest moment, l’estat major robespierrista va restar sense una oposició oberta, però també sol en el poder. És el moment que Robespierre aprofitaria per a buscar instaurar les bases sobre les quals edificar la nova República. Així, els decrets d’abril representarien el punt culminant del compromís social de la política jacobinista en confiscar els béns i propietats dels sospitosos per a realitzar una redistribució entre els indigents i els més necessitats. Sense qüestionar mai la propietat privada, era un gran exercici de política social que no arribaria a portar-se a la pràctica.

L’altra acció que Robespierre va projectar en aquest moment de breu hegemonia política indiscutible va ser la proclamació de l’Ésser Suprem i la immortalitat de l’ànima. El deisme roussonià dels muntanyencs, pels quals la nova societat havia de fonamentar-se en la virtut, va instaurar la figura d’un Ésser Suprem com a contrapartida de l’herència cristiana, la superstició i el culte a la Raó (camí cap a l’ateisme). La immortalitat de l’ànima seria la contrapartida a una vida marcada per la virtut. La principal expressió d’aquest culte el trobem en la celebració a tota França de la Festa de l’Ésser Suprem el 8 de juny de 1794.

Fête_de_l'Etre_suprême.jpg

Fête_de_l'Etre_suprême_2.jpg

Aquesta celebració seria l’apoteosi de la figura de Robespierre, una victòria, però, amargant, breu i fràgil. Seguidament, una coalició d’antics indulgents i antics terroristes (alguns fortament compromesos amb el Terror pels seus excessos a les províncies) va formar-se per a acabar amb el robespierrisme i la seva hegemonia política.

El Comitè de Salut Pública perdria la seva homogeneïtat i els sectors més esquerranosos atacarien la política de Saint-Just, Couthom i un Robespierre cada cop més aïllat. La crisi esclataria a Termidor, després del ràpid eclipsi de la figura de Robespierre. Una proclama anònima es llançava a la Convenció el 8 de Termidor contra els “brivalls” i precipitava l’atac convertit en cop parlamentari.

El 9 de Termidor, en una dramàtica sessió de la Convenció, s’ordenava l’empresonament de Robespierre, Saint-Just, Couthom i els seus principals aliats. La Comuna de París, encara fidel a Robespierre, fracassaria en el seu intent d’alliberar-los en una deficient acció que posava de manifest l’esgotament i la manca de suports en el poble parisencs. L’Hôtel de Ville cauria sense combatre en mans de les tropes de la Convenció.

Arrestation_de_Robespierre.jpg

Robespierre i els seus seguidors eren executats el 10 de Termidor de l’Any II (28 de juliol de 1794) posant fi a la Revolució jacobina.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Maximilien Robespierre, l’Incorruptible

dimecres, 14/07/2010

A Arras, una ciutat ubicada a Artois, al nord-est de França en el límit amb els Països Baixos, va néixer, el 6 de maig de 1758, Maximilien François Marie Isidoire de Robespierre, qui arribaria a ser un dels polítics revolucionari francesos més destacats. Fill de Jacqueline-Margarite Carraut, filla d’un empresari cerveser, i François de Robespierre, un reconegut advocat de la localitat –és  dir, de base petit burgesa–, va haver de fer-se càrrec dels seus quatre germans petits en morir la mare de part i patir l’abandonament patern.

Robespierre2.jpgRobespierre va créixer sota un caràcter desconfiat i tancat en si mateix. Gairebé no tenia amics i generalment refusava el contacte físic, a més de mostrar-se impenetrable en el pla emocional. Gràcies a una beca, va finalitzar els estudis a París –on coincidiria amb altres protagonistes de la Revolució com Camille Desmoulins– per exercir com a advocat a Arras (1781), on va assolir un important reconeixement, especialment com a defensor dels menys afavorits, i va resultar elegit com un dels vuit diputats que representarien la la província d’Artois en el Tercer Estat als Estats Generals (1789). Apassionat lector de Rousseau, les seves idees al voltant del contracte social van afavorir el seu pensament contra l’absolutisme monàrquic. En aquesta primera etapa com a diputat ja començaria a destacar per l’eloqüència dels seus discursos, la defensa de les classes desafavorides, l’oposició a la tirania, la defensa de les llibertats, l’educació pública i gratuïta, i per l’extremisme de les seves idees. En els Estats Generals arribaria a pronunciar la següent afirmació: “matar un home és tancar-li el camí per a tornar a la virtut; és matar l’expiació; és fet deshonrós matar el penediment”.

Transformats els Estats Generals en Assemblea Nacional Constituent, Robespierre formaria part de l’oposició democràtica i, influït per les idees de Rousseau, reclamaria el sufragi universal i defensaria la plena democràcia política i social, d’acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva eloqüència, la seva integritat moral i l’austeritat dels seus costums van acabar per apropar al seu voltant un nombrós nombre de seguidors que l’assenyalaven com a exemple de virtut. La seva honestedat i vida senzilla li valgueren des d’aquest moment el sobrenom de l’Incorruptible.

Va ser un dels principals líders del club dels Jacobins (des de 1790), l’evolució democràtica del qual impulsaria decididament. Quan, el 1792, els girondins van declarar la guerra a Àustria, Robespierre s’oposà a la política bel·licista, que creia perillosa sense haver consolidat l’obra revolucionària a l’interior del país (“ningú estima els missioners armats”), i, temerós de la possibilitat contrarevolucionària, acusaria La Fayette de cercar el poder absolut. Va aconseguir articular un multitudinari moviment popular que va conduir a l’assalt a les Tulleries i a la captura de Lluís XVI i la seva família, presoners del poble de París representat per la Comuna.

Després de les jornades de l’agost del 1792, Robespierre robespierre-3.jpgaugmentaria la seva influència, esdevenint un dels dirigents principals de la Comuna de París (el govern municipal parisenc). Va comprendre que per a salvar la Revolució era necessari recolçar-se en el poble, i que per fer-ho s’havia d’atendre les seves necessitats socials. L’incorruptible impulsaria aleshores la formació d’una nova assemblea que substituís la Legislativa. El mateix dia que les tropes franceses s’imposaven a les prussianes a Valmy, s’inauguraven les sessions del nou parlament, la Convenció Nacional, escollida per sufragi universal. Elegit diputat per París, Robespierre dirigiria, juntament amb Danton i Marat, la política dels jacobins.

La Convenció va abolir la monarquia i va proclamar la República. Els objectius de Robespierre passarien ara, principalment, per l’execució de Lluís XVI, l’eliminació dels girondins i la creació del Comitè de Salvació Pública, del qual va esdevenir el màxim dirigent. Executat Lluís XVI, el 21 de gener de 1793, el següent objectiu s’assoliria el maig amb l’expulsió dels girondins de la Convenció. La política girondina havia comportat l’articulació de la Primera Coalició antifrancesa i havia permès l’esclat del moviment contrarevolucionari de la Vendée, deixant un poble famèlic i exasperat. La pàtria corria perill i la solució va ser la constitució del Comitè de Salvació Pública. Els revolucionaris radicals s’havien imposat als moderats.

robespierre.jpgAssassinat Marat poc després, restaven Robespierre i Danton com a homes forts de l’Estat. En satisfer bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, el moviment popular, obtingué llur suport, que li permeté d’exercir un poder pràcticament absolut. Impulsà mesures revolucionàries radicals, dominà les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i instaurà el culte a l’Ésser Suprem. Així, amb aquests objectius, impulsaria la Llei de Sospitosos, projectada per a reprimir els enemics de la Revolució, va concedir facultats policials a les societats populars, va incrementar les potestats del Tribunal Revolucionari i va crear l’Exèrcit Revolucionari, una milícia de sans-culottes que vigilaria i castigaria els contrarevolucionaris i s’encarregaria de l’aprovisionament de les ciutats. D’altra banda, per atacar la forta carestia provocada per la guerra, va fixar preus màxims i salaris mínims, legalitzant les requises i racionaments, així com gravant amb força les economies més afavorides. Tanmateix, establiria l’escolarització obligatòria i gratuïta i un programa d’ajudes als pobres.

Robespierre feia, d’aquesta manera, seu la idea dels sans-culottes de que el dret a l’existència era anterior al dret a la propietat: “El primer dret és el d’existir, la primera llei social és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per existir, totes les altres han de restar subordinades a aquesta”. Això no volia dir pas que negués la propietat. El seu objectiu era una propietat limitada, creació de la llei civil, davant de les opinions més radicals que la proclamaven com un dret natural.

Tot i la importància d’aquestes accions polítiques i socials, Robespierre passaria a la història per una altra decisió, possiblement la més transcendent a nivell institucional: el Terror. La Constitució vigent va quedar sense efecte per les circumstàncies excepcionals i va ampliar les competències del Comitè de Salvació Pública. El Terror va ser això, una política dràstica i agressiva per a reprimir qualsevol intent contrarevolucionari. Per a Robespierre el Terror era la força de la nova República, la resposta que corresponia a una situació d’excepció. Durant els deu mesos que va durar el Terror, des de la implantació de la Llei de Sospitosos (17 de setembre de 1793) fins a la caiguda de l’Incorruptible, passarien per la guillotina els caps dels principals enemics de la Muntanya, començant per la reina Maria Antonieta. Robespierre aprofitaria la lluita de faccions entre els revolucionaris extremistes per a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i, fins i tot, envià Hébert i Danton a la guillotina.

Shot.jpg

Passats, però, els moments de perill, que podien justificar les mesures excepcionals, la seva actuació autoritària, per a alguns autors dictatorial i tirànica, li féu perdre el suport popular. Aquestes accions de govern portaven en si mateixes a l’autodestrucció del líder jacobí; detentor indiscutible del poder, va trobar-se aïllat i no va poder evitar ésser detingut durant el cop d’Estat del 9 Termidor, que ell havia provocat amb les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat per les forces insurrectes de la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser novament detingut, sembla ser que va intentar suïcidar-se.

robespierre-termidor.jpg

Fou guillotinat a la Plaça de la Revolució, juntament amb Saint-Just i d’altres dirigents jacobins, el 10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la burgesia moderada recuperava el control del procés revolucionari.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

El Terror segons el botxí de París

dimecres, 14/07/2010

El Terror és un període de la Revolució francesa que va des del setembre del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per Robespierre, i sota el recolzament de la Convenció, van imposar un règim dictatorial, a través de l’actuació del Comitè de Salvació Pública. La primera onada, per l’octubre del 1793, va ser provocada pel perill militar contra la Convenció i va culminar amb l’execució de Maria Antonieta i de nombrosos girondins. La segona onada (el Gran Terror), va produir-se entre els mesos de juny i juliol del 1794. El Tribunal Revolucionari de París va ser el gran instrument del Terror: ampliada la seva jurisdicció a tota la República, van ser suprimides les garanties de l’acusat i  podia dictar només dues menes de sentència: llibertat o mort. El període del Terror, que es va complementar amb mesures de caire econòmic, va finalitzar amb la caiguda de Robespierre i l’inici de la reacció termidoriana.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Milers de ciutadans, de tots els estaments, havien estat guillotinats sota l’acusació de contrarevolucionaris. Fins i tot Charles-Henri Sanson, el botxí oficial de París, que va exercir durant trenta-quatre anys, deia sentir fàstic del seu ofici:

Abans, quan em presentava en una presó, feia por fins i tot als presos més atrevits. Avui, cap dels presos que trobo als corredors no sembla pensar que potser demà vindré a buscar-lo. N’hi ha que fins i tot em somriuen, i aquests somriures em causen un efecte estrany.

M’he pogut acostumar a l’horror que produeixo, però acostumar-me a portar a la guillotina gent que gairebé et dóna les gràcies resulta molt més difícil. Fa temps que la meva mà hauria defallit si tingués alguna influència en les altes decisions de la justícia. En veritat, quan els mires, sembla com si tots (jutges, jurats, acusats) tinguessin una malaltia que s’hauria d’anomenar el deliri de la mort.

El Terror: El Decret Relatiu als Sospitosos

dimecres, 14/07/2010

Davant de l’amenaça militar a l’exterior i de l’increment dels fronts contrarevolucionaris a l’interior (la Vendée i la revolta federalista), la Convenció de la Muntanya va instaurar el Terror el setembre de 1793. Es  van ordenar detencions i execucions en massa que es van prolongar durant tota l’etapa dels montagnards. Així, del mig milió de detinguts en aquest període (setembre de 1793-agost de 1794), més de 40.000 persones van ser condemnades a mort o executades sumàriament. A més, hi va haver 200.000 morts a causa de la guerra civil que havia esclatat.

Extracte del Decret Relatiu als Sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Art. 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

terreur.jpgArt. 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789, encara que hagin tornat a França.

Art. 3r. Els comitès de vigilància […] són els encarregats, cadascun en la seva circumscripció, de redactar la llista de sospitosos, d’expedir contra ells l’ordre de detenció i de segellar els seus papers. Els comandants de la força pública als quals seran enviades aquestes ordres estan obligats a executar-les immediatament sota pena de destitució […].

Art. 8è. Les despeses de l’empresonament seran carregades als detinguts i seran repartides a parts iguals entre ells. La seva custòdia serà confiada preferentment als pares de família o parents dels ciutadans que han marxat o marxaran a les fronteres. El salari es fixarà per a cada vigilant en el valor d’una jornada i mitja de treball.

Art. 9è. Els comitès de vigilància enviaran immediatament al comitè de seguretat nacional de la Convenció Nacional la relació de les persones que hagin fet empresonar, els motius del seu empresonament i els papers que se’ls hagin confiscat com a sospitosos.

Art. 10è. Els tribunals civils i criminals podran, si fos el cas, retenir en estat d’empresonament o enviar als edificis de detenció indicats, als preventius de crims dels quals s’hagi declarat que no hi ha cas per a l’acusació o que hagin estat absolts de les acusacions formulades contra ells.