Entrades amb l'etiqueta ‘Gòtic’

Buffalmacco: El triomf de la mort

divendres, 26/04/2013

Després d’un llarg cicle de creixement demogràfic i econòmic, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, l’esgotament de les terres, el descobriment dels límits del creixement de l’economia feudal, la generalització de les guerres i l’expansió de les malalties. És el que coneixem com a crisi de la baixa edat mitjana. És temps de nous sentiments, de noves expressions culturals com a resposta a la realitat emergent. És el moment del triomf de la mort en l’imaginari dels europeus.

Buonamico_Buffalmacco_001.jpg

La pesta negra va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi. Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allà, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_1.JPG

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. En conseqüència, la pesta va quedar profundament gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, representada tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

En aquest cas, per il·lustrar aquest nou context, ens apropem a El triomf de la mort, el fresc monumental que decora el claustre que tanca el cementeri de la catedral de Pisa. Tot i que l’obra està datada el 1340, amb anterioritat a l’arribada de la pesta negra, el florentí Buonamico Buffalmacco (1290-1340) ja capta en ella el clima de precarietat i fugacitat que caracteritzaven l’Europa del segle XIV. És més, la mateixa temàtica és una novetat en la iconografia europea medieval.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_3.JPG

Podem dividir el mural en tres grans zones temàtiques: l’esquerra, dedicada a la trobada entre els morts i els vius; la dreta, que escenifica una batalla entre àngels i dimonis per triomfar sobre les ànimes dels morts; i, finalment, en el marge dret inferior, la vida despreocupada dels joves.

A l’esquerra del mural una comitiva de nobles que camina direcció a una jornada de caça topa amb la mort, la qual apareix representada per tres cadàvers que descansen en tombes obertes. Podem observar com cadascun dels personatges reacciona de forma diferent davant de la mort: les senyores presenten una actitud reflexiva mentre que els homes es tapen el nas davant de la putrefacció dels cadàvers i s’avancen amb curiositat cap els morts.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_2.JPG

En canvi, a la part central i dreta de la representació trobem la igualtat de l’ésser humà enfront de la mort: eclesiàstics i nobles perden els seus privilegis davant la mort. Les ànimes dels representants dels sectors privilegiats del feudalisme, simbolitzades en forma de nens que emergeixen de la boca dels morts, es veuen en mans dels dimonis. I al marge, els joves representants de la noblesa gaudeixen i festegen aliens a la decadència. Carpe diem. La jerarquia medieval trontolla i l’art esdevé testimoni.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (2)

dijous, 14/02/2013

Segona i darrera entrega de l’entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, per al seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

Aquest regne absolut de la religió catòlica també afectava a la vida de les dones. Com era la vida d’una dona barcelonina? La integritat d’una noble es conservava més que la dona d’un artesà, per exemple? Quina diferència hi havia entre la vida d’una dona de ciutat amb la que residia als pobles petits, sota la dura mà dels senyors feudals?

És prou conegut que el paper que el cristianisme culturalment hegemònic reservava per a la dona medieval era el de submissió al marit, dedicació a la vida domèstica i ser mare. Tanmateix, aquesta lectura és restrictiva en apropar-nos a una gran ciutat com la Barcelona del segle XIV i podem trobar dones jugant papers molt diferents en la societat. Per exemple, trobem grans dones amb un important paper en la vida pública com ara Elisenda de Montcada, la quarta esposa de Jaume II el Just i fundadora del Monestir de Pedralbes. Per tant, la ciutat suposa una certa avantguarda cultural respecte de les dones, les quals troben un ambient menys angoixant i submís que en el món rural. Això sí, sempre sota el jou de l’estratificació social pròpia d’una societat d’Antic Règim. La gran diferència amb el món rural és que allà la dona no només era esposa i procreadora, sinó també una força de treball més a emprar en el camp quan era necessari i de cost zero. En canvi, a les ciutats podem documentar els primers treballs assalariats femenins.

MedievalFamily.jpg

Crec que no es pot parlar del S.XIV sense esmentar la Pesta Bubònica, com es va viure aquesta malaltia a Catalunya? I més concretament, al nucli urbà de Barcelona?

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat a Europa. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. També Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part. Per exemple, en el cas de la ciutat de Barcelona: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle. En conseqüència, la pesta va quedar gravada a foc en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. Per tant, estem davant d’un drama humà absolut.

untitled 2.tif

Estic realitzant també un paral·lelisme amb la novel·la L’Església del Mar d’Ildefonso Falcones i la realitat. La novel·la explica la història d’un camperol que escapa del seu senyor feudal cap a la ciutat de Barcelona, aquesta situació va ocórrer de manera sovint a la realitat? També es parla de la “carta de residència” que s’obtenia al residir un any a la ciutat comtal, també és una dada verídica?

El que explica Falcones en la seva novel·la és tot verídic, però mai ho podem confondre amb la realitat general. Fugir del senyor feudal ni era fàcil ni estava ben vist socialment. Segons la cultura cristiana hegemònica tothom jugava un paper en la societat de l’Antic Règim, la famosa piràmide feudal, i aquest ordre venia donat per la voluntat de Déu. És a dir, els oprimits no tenien dret a revoltar-se contra la injustícia perquè estaven oposant-se a la voluntat divina que els havia reservat aquest paper en el món terrenal. I el control social ja se’n cuidava de fer perdurar aquesta situació. Per tant, el cas de fugides cap a la llibertat són més aviat escassos.

Respecte de les cartes de residència, eren un instrument per censar la població i que aquesta pagués impostos al municipi.

 En quant a la construcció, Santa Maria del Mar és una Basílica que mostra al món molts trets característics del Gòtic català, que va ser totalment diferent al Gòtic de la resta de la Península Ibèrica o de la resta d’Europa. Per què el Gòtic català va ser tant diferent?

En realitat, si bé l’art gòtic és el primer art pròpiament europeu, aquest presenta grans diferències territorials o nacionals. En el cas català, el gòtic és el nostre art nacional per excel·lència i amb una personalitat pròpia indubtable. Per què? És difícil de trobar una única explicació satisfactòria, però segurament això és així perquè respon a un període irrepetible de la nostra història. El segle XIV a Barcelona conjuga la crisi amb l’esplendor i això es reflecteix en l’art ineludiblement. La preocupació per crear espais unitaris i diàfans, de cercar l’equilibri i l’harmonia respon a les necessitats de la societat del moment, com tot art.

Santa_Maria_del_Mar_(Barcelona)_-_23.jpg

Com a historiador, pot donar una breu descripció del que va significar la construcció de la església de Santa Maria del Mar per a Barcelona? Si coneix alguna dada curiosa relacionada amb la construcció o la vida de la ciutat durant aquella època estaria encantada de que la pogués compartir.

La construcció de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, el millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura. La seva majestuositat serena encara avui continua intacta, tot combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català. És el millor exemple d’un temps d’esplendor ciutadà: l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues… És un edifici irrepetible i simbòlic. Una icona nacional que sovint s’oblida amb massa facilitat.

Pensa que els pobres vivien en edificis minúsculs situats en carrers estrets i insalubres, que molts mariners residien en cases amb un únic espai que servia per a totes les funcions domèstiques, hi havia ciutadans que es veien obligats a viure en locals comercials perquè no podien permetre’s pagar una habitació, els rellogats en aquests espais minúsculs eren habituals, es podia arribar a donar el cas de compartir el llit amb els familiars i amb rellogats si era necessari… viure no era gens fàcil, i en aquest context, quin impacte havia de causar en els barcelonins passar a Santa Maria: immensa, diàfana, única. I és que la religió era l’eix del món medieval i Santa Maria del Mar el refugi d’un poble en temps de crisi.

La Barcelona medieval i Santa Maria del Mar (1)

dimarts, 12/02/2013

Reprodueixo una entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, pel seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.

L’Església de Santa Maria del Mar es va començar a construir l’any 1329, poc després que la Catedral de Barcelona. Creu que Santa Maria del Mar, finançada totalment pel poble, sense ajuda del clergat o la noblesa, està a la alçada de comparar-se amb la Catedral, anomenant-se com “la Catedral del Poble”?

En aquest sentit, podem considerar que Santa Maria del Mar és un temple que a nivell d’imaginari popular resulta ser la veritable catedral de Barcelona, tot i no tenir mai aquesta categoria dins de la jerarquia territorial de l’Església. Això va ser possible, fonamentalment, pel fet que la catedral, la de veritat, no va acabar-se fins a finals de l’edat mitjana i en un context de crisi econòmica i decadència política que va deslluir el procés. De la mateixa manera, el fet que la construcció de Santa Maria del Mar impliqués tot un barri, el de la Ribera, va possibilitar aquest caràcter popular del temple. Santa Maria és el resultat d’un projecte que implicava tots els gremis relacionats amb l’activitat portuària, però, tot i que sovint són oblidats, també els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada. És a dir, era el resultat d’un projecte conjunt i que va comportar una mobilització de recursos humans que va derivar en aquesta popularitat. En definitiva, es pot considerar que aquest monument és reflex de la darrera empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània.

Catedral del Mar  f. principal.jpg

A l’investigar sobre Santa Maria del Mar, apareix molt sovint el nom de bastaix. Qui eren exactament els bastaixos? Quina importància van tenir a la construcció de la Catedral? Per què treballaven a la construcció de manera totalment gratuïta?

Els bastaixos o macips, les figures dels quals trobem representades en els capitells i en els repussats de bronze de les portes de l’església, eren els encarregats de descarregar i transportar les mercaderies des de les platges o els molls de Barcelona fins a la duana, el pesatge reial, o els magatzems particulars, entre el segle XIII i el segle XV. Ells van ser els encarregats de transportar, sobre les seves espatlles, la pedra necessària per a la realització de l’obra de Santa Maria del Mar des de la pedrera reial de Montjuic fins als peus de l’església. Aquesta feina van prestar-la gratuïtament, però a canvi van obtenir una sèrie de privilegis socials importants per a l’època, com ara la possibilitat de constituir-se com a confraria.

M’ha interessat molt parlar del context històric de la ciutat de Barcelona durant aquella època, que va començar a ser una gran potència comercial però també va viure una crisi de fam bastant important. Creu que la Barcelona del S.XIV estava a l’alçada de les grans ciutats del continent d’aquell moment?

La Barcelona del segle XIV, malgrat la crisi, encara és una de les grans capitals econòmiques de l’Europa occidental, un dels ports més potents de la Mediterrània i el centre redistribuidor més important de la Península. Si bé la capitalitat cultural ja comença a desplaçar-se cap a París, les grans ciutats es troben encara en el Mediterrani. És més, els darrers estudis ens indiquen que la crisi econòmica i financera baixmedieval quan realment va afectar Barcelona va ser en el segle XV, i més com a conseqüències de disputes internes que de factors externs. És veritat que la fam va ser present en la Catalunya del segle XIV, però una ciutat oberta al comerç com Barcelona ho va patir menys que el món rural. Ara bé, el segle XIV català és el final d’una època i l’inici d’una transició gens clara cap a un nou món polític, econòmic, social i cultural, i la ciutat de Barcelona no pot deslligar-se d’aquest procés. Les contradiccions, però, no es farien presents de forma clara fins el segle XV.

barchinona.jpg

És també molt interessant comentar la marcada jerarquia que regnava a la Barcelona medieval. Qui era exactament el veguer de la ciutat? Quina funció tenia? Seria com l’alcalde de l’actualitat? I qui eren els prohoms? Qualsevol podia ser prohom, o havia de tenir un cert rang social o reputació?

El veguer era l’autoritat delegada de la corona a la vegueria de Barcelona, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa. És a dir, en absència del comte-rei, era la màxima autoritat sobre el territori que tenia encomanat. No se’l pot comparar amb la figura de l’alcalde actual perquè les vegueries anaven territorialment més enllà dels municipis i sovint entraven en conflicte jurisdiccional amb els governs de les ciutats. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona restava en mans del Consell de Cent, el que avui anomenaríem com l’ajuntament de la ciutat. El Consell de Cent estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms (normalment menys de cent) escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.

Respecte dels prohoms, aquests eren l’elit de la societat de l’Antic Règim. En el cas de Barcelona, podem considerar que aquests prohoms es trobaven entre els ciutadans honrats o patriciat urbà: antics mercaders enriquits, exfuncionaris reials, rendistes, membres de la petita noblesa establerts a la ciutat, etc. Així, el patriciat urbà pot definir-se com una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial (el de les ciutats) a les Corts.

Bastaixos.jpg

La Església catòlica va regnar absolutament sobre cap altra religió a Europa, va beneficiar això a l’expansió d’Europa o tot el contrari? La veritat és que no es podia considerar que aquest absolutisme catòlic comportés una certa tolerància cap a les altres religions. Van ser discriminats els practicants d’altres religions que vivien a la Barcelona del S.XIV-XV? Si així va ser, de quina manera?

La religió catòlica, o millor dit, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba indubtablement en la base del naixement d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. I com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu. És a dir, la religió cristiana és un element fonamental en el naixement de la cultura europea.

Ara bé, el cristianisme hegemònic també va suposar l’existència d’unes minories religioses en conflicte permanent. La religió en aquest període és un fet social, no privat com a l’actualitat, i la religiositat és una arma ideològica de primer ordre que es concreta en un sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. En el cas de la Barcelona del segle XIV hem de parlar fonamentalment d’una important i activa minoria jueva que va convertir-se en el boc expiatori de les contradiccions socials i les inseguretats desfermades a finals de segle per l’esclat de la crisi. Així, l’agost de 1391 va produir-se l’assalt al call jueu de la ciutat i una gran matança de jueus. Això ja anava bé a les autoritats i unes víctimes innocents van convertir-se en la coartada política sobre la qual mantenir l’ordre establert. És cert que els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.

Lluís Dalmau: La Verge dels Consellers

divendres, 20/01/2012

L’introductor dels models de la pintura flamenca a la Corona d’Aragó va ser el valencià Lluís Dalmau amb La Verge dels Consellers (1443-1445). Hi ha constància que el pintor va viatjar el 1431 a Flandes a comprar tapissos per ordre del rei Alfons el Magnànim, el monarca humanista de la Corona d’Aragó, i també s’ha especulat amb una coincidència a Castella amb Jan van Eyck ja que La Verge dels Consellers copia alguns dels seus models sobre la cultura cortesana borgonyona, trobada que d’altres historiadors no descarten que es produís durant el periple flamenc de Dalmau.

Tot i això, cal tenir en compte que l’obra i les influències flamenques no van tenir una gran transcendència en la pintura catalana. Podríem afirmar que el cas de Dalmau va ser excepcional, un episodi aïllat dins de l’evolució de la pintura gòtica catalana.

L’origen de l’obra el trobem en un encàrrec que el Consell de Cent de Barcelona va realitzar a Dalmau el 1443 perquè aquest pintés un retaule per a la capella de la Casa de la Ciutat. D’aquest retaule se’n conserva un dibuix al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que ens permet conèixer la traça completa de l’obra ja que, desgraciadament, no es conserva la predel•la del retaule. L’existència d’aquesta obra és fruit del desig d’immortalització dels cinc membres del Consell Executiu del Consell de Cent.

Dalmau_Mare_de_Deu_dels_Consellers.jpg

La pintura s’emmarca en un guardapols amb forma d’arc apuntat. Dalmau introdueix aquí la pintura a l’oli, tot i que sense renunciar a la tradicional tècnica del tremp. És així com, en el context català de l’època, aquesta obra va esdevenir profundament innovadora, tant pel seu format com per la seva execució tècnica, presentant un evident predomini del color sobre el dibuix, introduint una gran riquesa cromàtica, com és característic en la pintura gòtica flamenca del segle XV. Una altra característica destacada és la recerca del màxim realisme en la representació de les figures.

La Verge dels Consellers és una composició simètrica, articulada al voltant de la figura central de la Mare de Déu i el nen Jesús. Així, els grups de personatges que es representen a cada banda de la Mare de Déu són gairebé idèntics.

Al centre trobem la figura de la Verge asseguda en un tron magnífic sostingut per quatre lleons i adornat amb estàtues de profetes i dosserets de traça gòtica. Sobre el mantell fosc de la Mare de Déu ressalta la figura blanquinosa del nen Jesús representat nu. Entre les finestres del fons trobem a dos grups d’àngels cantors mentre que en els laterals se situen els sants que presenten als consellers.

A la dreta del tron podem observar Santa Eulàlia, patrona de la ciutat de Barcelona, representada amb la palma i la creu del martiri, acompanyada per tres dels consellers de la ciutat. A l’esquerra del tron, trobem Sant Andreu, també representat amb la creu martirial, acompanyat per dos consellers. Les figures dels consellers es presenten agenollades en actitud d’oració, amb la postura típica dels donants en la pintura flamenca, i amb una evident intencionalitat de retrat en els rostres. Els cinc consellers d’aquell any (Johan Lull, Francesc Llobet, Mosen Johan de Junyent, Ramón Saavall i Antoni de Vilatorta), retratats del natural, es representen a la mateixa escala que la Mare de Déu i els sants, vestits amb la gramalla característica dels seus càrrecs.

Al fons, una magnífica arquitectura goticista amb voltes de creueria i arcades obertes a través de les quals es veuen cors que entonen càntics i un paisatge de clara influència flamenca. L’enrajolat del terra, emprat com a recurs per a crear sensació espacial, així com el paisatge que es pot observar a través de la finestra són traduccions directes dels models que abans havia utilitzat el mestre flamenc Jan van Eyck. L’eficàcia il•lusionista de l’espai figuratiu és indubtable.

Pere Serra: El retaule del Sant Esperit

dimecres, 18/01/2012

El retaule del Sant Esperit, a la catedral de Manresa, és l’obra mestre de Pere Serra, fill d’una important nissaga de pintors barcelonins que va renovar la pintura gòtica catalana del segle XIV tot adaptant les influències italianes. Realitzat el 1394, el retaule ens mostra un programa iconogràfic complet relacionat amb la presència de Déu entre els homes a través d’una equilibrada barreja de realisme, expressions quotidianes i assequibles, color i ritme narratiu a la recerca d’apropar als fidels escenes de l’Antic Testament, de la vida de Jesús i dels fets dels apòstols.

Pere Serra. Retaule Esperit Sant.jpg

Tant per l’amplitud de la iconografia com per la composició i el domini tècnic del dibuix (amb detalls reproduïts amb gran minuciositat) i del color (un cromatisme suau, sense grans contrastos), cal considerar que aquest és un dels retaules més bells de la pintura gòtica a la Península Ibèrica. Tanmateix, les composicions són amables i eviten el registre dramàtic. Es tracta, generalment, d’escenes equilibrades i ingènues, fins i tot una mica banals.

El retaule del Sant Esperit s’estructura en cinc carrers. En el carrer central, la taula principal ens mostra la Pentecosta, l’inici de l’activitat de l’Església de Crist, amb l’Esperit Sant representat com un Colom blanc que vessa els dons de la saviesa entre els apòstols. Damunt de la Pentecosta, podem observar l’escena de la Coronació de la Verge per part de Jesús, el cinquè misteri gloriós del Rosari, tots dos flanquejats per les imatges de sis àngels vermells, color simbòlic de la reialesa.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrercentral.jpg

En els carrers laterals de l’esquerra de l’espectador es pot veure, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, a Déu com a creador i arquitecte del món amb el compàs de la geometria, la creació de l’home en la figura d’Adam, l’Anunciació de l’arcàngel Gabriel a la Verge Maria, el naixement de Crist a Betlem, l’adoració dels Reis Mags al nen Jesús i la presentació del fill de Déu al Temple de Jerusalem.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrersesquerra.jpg

En els carrers laterals situats a la dreta de l’espectador es pot veure, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, el baptisme de Crist a mans de sant Joan Baptista al riu Jordà, la Transfiguració de Jesús al mont Tabor en revelar-se la seva naturalesa divina, la Resurrecció de Crist, el dubte de Sant Tomàs davant l’aparició de Jesús al cenacle davant des seus deixebles, l’Ascensió de Crist per rebre la glorificació després de la mort de mans del Déu Pare i el discurs de Pere als apòstols confosos per rebre el do de les llengües.

PereSerra-Retaule_del_Sant_Esperit-carrersdreta.jpg

A les taules petites dels entrecarrers hi ha representades figures de sants. I en l’àtic trobem la imatge del Calvari, la crucifixió de Jesús, imatge flanquejada per quatre àngels.

Pere Serra. Esperit Sant.jpg

L’escena de la lamentació sobre el cos de Crist mort que ocupa el banc del retaule és una obra posterior de Lluís Borrassà a principis del segle XV. Així, el banc o predel·la representa l’enterrament de Crist i contrasta amb la resta del retaule perquè mostra molt dramatisme en la composició, presentant la cara deformada pel dolor del Crist mort i la tristesa evident que traslladen a l’espectador la tensió anímica i l’emoció de les figures que el vetllen. Tot i la diferència evident d’estil, l’obra de Borrassà també és magnífica.

Serra-Borrassa._Esperit_Sant-predela.jpg

Mare de Déu de Sallent de Sanaüja

dilluns, 16/01/2012

Mare de Déu. Segona meitat del segle XIV. Alabastre amb restes de policromia i daurat. Procedeix de Sallent de Sanaüja (Segarra).L’anomenada Mare de Déu de Sallent de Sanaüja, una escultura en alabastre policromat del segle XIV i de procedència desconeguda que actualment es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és una de les més belles, elegants equilibrades i harmòniques representacions de la Verge dempeus amb l’Infant als braços que ens ha deixat l’art gòtic català. És l’arquetip de la representació amable i elegant de la Mare de Déu que ens ha llegat el gòtic del Principat.

Tot i que sempre s’ha afirmat que aquesta imatge procedeix de Sallent de Sanaüja, a la Segarra, i així és coneguda, res sobre el seu emplaçament original o el context en què va ser creada ha estat mai documentat. En qualsevol cas, a Catalunya les imatges de culte realitzades en alabastre policromat estan documentades a partir del primer terç del segle XIV i és en aquest context on hem de situar l’obra.

La representació de la Mare de Déu que realitza l’art gòtic suposa una evolució destacada respecte del romànic. De la Verge sedent amb el Nen a la falda i amb actitud majestàtica del romànic, gràcies a influències franceses i italianes, passem a la representació idealitzada d’una dona jove d’expressió dolça i acollidora, una Mare de Déu que se situa dempeus i amb el Nen sobre el braç esquerre.

La Mare de Déu de Sallent de Sanaüja suposa la síntesi d’aquestes influències del gòtic europeu combinant les funcions devocional i decorativa en una figura de lectura fàcil per a la transmissió de la fe i de la relació entre una mare i un fill. Així, en aquesta escultura s’han de destacar la bellesa serena que observem en el rostre de la Verge, les proporcions harmonioses i el ritme melodiós que li dóna la curvatura de la imatge. L’ideal cortesà es trasllada a l’escultura religiosa.

D’altra banda, el nen Jesús es troba en una posició força elevada, amb el cap a l’alçada del de la Mare, que inclina el cos cap a la dreta per equilibrar així la composició. L’Infant té un colom a la mà esquerra, i amaga els dits de la dreta entre els plecs del mantell de la Verge. La cama dreta del Nen, estirada fins a tocar la ma de la Verge, que l’acarona, corre en paral·lel al plec del mantell sobre el pit per trencar la verticalitat dels plecs que cauen en línies amples i elegants.

La catedral de Girona

divendres, 13/01/2012

El 29 d’abril de 1312 es col·locava la primera pedra de la catedral de Girona. Aquesta s’alçaria sobre la vella església cristiana restaurada en el segle XI, de la qual només resta en peu una part de l’anomenada torre de Carlemany. Així, l’antiga construcció romànica donaria pas al gòtic triomfant del segle XIV sota la direcció de l’arquitecte Enric de Narbona i del seu germà Jaume, amb la col·laboració de l’escultor Guillem de Corts.

Catedral_de_Girona.jpg

Com era habitual, la nova catedral va iniciar-se a partir de la construcció de la capçalera. D’aquesta manera van edificar-se un ampli absis amb deambulatori i les capelles radials de forma poligonal. La intenció evident que indica aquesta estructura en la capçalera era continuar l’edifici amb tres naus. Fins i tot, es va fer el primer tram del cos de l’església amb una nau central de tram quadrat i unes naus laterals molt estretes, gairebé de la mateixa alçada de la central.

Ara bé, arribats a aquest punt, les obres van aturar-se el 1347. Es d’imaginar l’esclat d’una àrdua polèmica sobre la conveniència de continuar amb la traça prevista o passar a un plantejament modern, propi del gòtic català, que convertís la nau central en l’única estructura de l’edifici. La manca d’espai per a grans finestrals damunt de les naus laterals i la conseqüent foscor que caracteritzaria la catedral deuria ser decisiva en aquest debat. La nova idea no fou posada en pràctica fins el 1386.

Tot i això, les obres van veure’s paralitzades novament: existia el temor que l’estructura no resistís. El capítol de la catedral, per a sortir de l’impàs, va reunir els principals arquitectes i mestres d’obra de Catalunya, però aquests van ser incapaços d’arribar a un acord. Després de diverses consultes i vacil·lacions, seria el 1416 quan finalment es decidiria la construcció de la nau única.

CRg1028.jpg

La planta de la catedral gironina reflecteix la dualitat dels traçats, passant de les tres naus a la nau única, a la vegada que mostra les capelles inserides entre els contraforts, segons la tradició d’obres anteriors com Santa Maria del Mar de Barcelona. En conseqüència, la nau de la Seu gironina, de prop de vint-i-tres mestres d’amplada, és la més gran d’Europa, la volta gòtica més ampla que mai ha estat feta. Això, juntament amb els 50 metres de longitud i els 34 d’alçada dóna com a resultat un ampli espai que ratifica el triomf de la concepció unitària característica de l’arquitectura gòtica catalana.

L’alçada dels paraments interiors mostra una certa descompensació. Per damunt de les arcades que donen accés a les capelles hi ha un pany de mur massís i un trifori petit i estret que respon més a un cert esperit conservador de les tradicions gòtiques que no pas a cap funcionalitat concreta. Per damunt, uns finestrals molt allargats il·luminen bé la nau, juntament amb la rosassa oberta damunt de l’arc del presbiteri aprofitant la diferència d’altura entre la primitiva nau central i la gran nau única posterior.

Catedral_de_Girona_por_dentro.jpg

Catedral_de_Girona_-_Nau_central.JPG

L’obra no va ser acabada fins el segle XVII, produint una combinació d’estils. Així, el 1604 es tancava l’últim tram i s’iniciava la construcció de la façana barroca. El campanar va ser bastit a partir del 1580, i la gran escalinata d’accés, composada per noranta graons, va completar-se a la fi del segle XVII. La Porta dels Apòstols, que originalment devia ésser la principal i es troba en la zona sud de la catedral, va ser completada el 1975 segons el primitiu projecte atribuït a Guillem Morei (1366).

Catedral_de_Girona_-_Façana.JPG

Porta dels Apòstols de la Catedral de Girona.jpg

L’església de Santa Maria del Mar de Barcelona

dimecres, 11/01/2012

L’església de Santa Maria del Mar és l’obra més important de l’arquitectura gòtica a Catalunya, probablement, l’església gòtica mes bella de tota la Península Ibèrica i un cas únic en el gòtic europeu. Santa Maria del Mar destaca per la severitat de línies, l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues. Menor en proporcions i en lluminositat que les grans catedrals franceses del gòtic, és la puresa de les seves línies i la perfecció constructiva la que la fa tan especial. A més, l’edifici defineix els trets peculiars del gòtic català: torres octogonals, manca d’arcbotants i multiplicació de contraforts. La seva disposició interior també marca un estil propi amb la planta de saló, tres naus d’alçada similar i multiplicació de les capelles laterals.

Santa_Maria_del_Mar_-_façana_principal_amb_les_dues_torres.jpg

Santa Maria del Mar ja apareix esmentada en un document de l’any 918 que parla d’una basílica situada al camí del mar, amb el nom de Santa Maria de les Arenes o de la Mar. Construïda sobre el solar d’aquesta basílica entre el 1329 i el 1383, la “catedral del mar” s’ubica en l’espai on, segons la tradició, va predicar l’apòstol Sant Jaume l’any 38 d.C. i on va ser enterrada Santa Eulàlia, la patrona de la ciutat de Barcelona.

Es troba en el barri de la Ribera, a prop de l’antic port, i van ser els gremis relacionats amb l’activitat portuària (bastaixos i macips, representats en els capitells i en els repussats de bronze de les portes), així com els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada els que van fer possible la seva construcció. D’aquesta manera, es pot considerar que aquest monument és reflex de l’empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània. En aquest sentit, cal tenir en compte el significatiu paral·lelisme entre aquest edifici i la Catedral de Ciutat de Mallorca. També podem suposar que Santa Maria del Mar representa un desig latent d’ostentació per part d’aquella nova classe urbana que sorgeix en la Barcelona medieval dels segles XIII i XIV.

Bastaixos.jpg

La direcció de l’obra va portar-la el mestre Berenguer de Montagut, responsable també de l’Església del Pi de Barcelona i de la Seu de Manresa, i del seu col·laborador Ramon Despuig. L’agost de 1384, el bisbe Pere de Planella va dedicar el temple a la Mare de Déu i va celebrar-hi la primera missa.

És una església de tres naus, sense transsepte, amb un presbiteri absidiat de forma poligonal amb deambulatori. L’amplada de la nau central és el doble de les laterals (13 metres d’amplada per 6,5 metres en les laterals). Els quatre trams de la nau principal són quadrats perfectes, la qual cosa permet reduir al mínim el nombre de suports. Entre els contraforts hi ha capelles: tres per cada tram de naus, més les de la capçalera i els peus, en total 34 capelles més les obertures de les quatre portes. El presbiteri s’organitza en forma poligonal, amb vuit columnes que delimiten l’espai de l’altar major i el separen de la girola que corre darrere seu com a continuació de les naus laterals.

stamaria planta.jpg

Tots els trams es cobreixen amb voltes de creueria. Les de la nau central descansen sobre esvelts pilars octogonals de gran alçada, el suport característic del gòtic català, i tota l’estructura queda apuntalada pels contraforts que acullen les capelles. Les proporcions de cada tram permeten una extraordinària llum gràcies als arcs que els delimiten, aproximadament a uns quinze metres de distància entre els suports. L’alçada de les naus laterals és lleugerament inferior a la de la central, quasi parella, fet que permet la seva il·luminació mitjançant els òculs que s’obren sobre les arcades.

El resultat d’aquest sistema arquitectònic és l’articulació d’un espai diàfan, un gran espai sense interrupcions visuals, semblant a l’efecte que tindria en el cas de ser una construcció amb una única nau per al culte. Aquesta és la gran diferència del gòtic català respecte de les construccions franceses o castellanes: es defuig de la compartimentació per donar pas a un espai unitari, sobri i diàfan.

Santa_Maria_del_Mar_-_Nau_interior.JPG

Santa-Maria-del-Mar-Cathedral-of-the-Se-view-on-altar.jpg

Santa_Maria_del_Mar_-_Interior_rosassa.JPG

A més, la distribució de la llum interior contribueix a accentuar la sensació d’amplitud espacial. Damunt de les arcades d’accés a les capelles hi ha llargs finestrals amb vitralls, igual que en el seu interior. D’aquesta manera, la nau central s’il·lumina per la combinació dels vitralls, els òculs i la magnífica rosassa dels peus. Malauradament, la majoria dels vitralls originals s’ha perdut, tot i que es conserven alguns del segle XV i d’altres dels segles XVII i XVIII.

Respecte de la façana i la porta principals, aquestes donaven al fossar Major (avui plaça de Santa Maria) i estan resoltes amb la mateixa racionalitat que l’interior de l’edifici. La façana es divideix en tres trams separats per contraforts i queda emmarcada per dues torres octogonals. El tram central es divideix en dues parts: a la part inferior hi trobem la porta, amb gablet de traceries, arquivoltes en esqueixada i arqueries laterals; mentre que la part superior resta ocupada pel cercle de la rosassa. Les escultures de Sant Pere i Sant Pau es troben entre els arcs del portal i en el timpà podem observar Jesús entre la Verge Maria i Sant Joan.

LapidaSantaMariaMar.jpg

Un incendi, el 1378, va danyar l’edifici i va fer necessària una reconstrucció parcial a càrrec del mestre Guillem Metge. Posteriorment, el terratrèmol que va sacsejar Barcelona el 1427 va destruir la rosassa primitiva, que va ser substituïda per l’actual el 1459 pels mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas. Dos incendis amenaçarien la supervivència de l’església: un el 1714, durant els bombardejos de la Guerra de Successió, i l’altre, l’any 1936, en esclatar la Guerra Civil. Tot i el pas del temps, avui dia Santa Maria del Mar continua funcionant com a parròquia d’un barri obrer i populós. La seva majestuositat serena continua intacta combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català.  El millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura.

El Bosco: El jardí de les delícies

divendres, 30/12/2011

Hieronymus van Aeken (1450-1516), més conegut com El Bosco o El Bosch, va ser un dels pintors flamencs més importants del segle XV, un creador d’estranyes composicions al·legòriques, farcides de monstres i figures fantàstiques, en les quals podem observar una iconografia insòlita, plena de detalls satírics i burlescos. El Bosco va ser extremadament original en la temàtica dels seus quadre, però també en el sentit de la forma emprat en les representacions, creant unes figures petites de detallisme minuciós, i per les composicions atapeïdes, bigarrades, on centenars de personatges i objectes evolucionen en un espai oníric, de somni.

L’obra més estudiada i representativa d’El Bosco és El jardí de les delícies (1510-1515), un oli sobre fusta que es troba al Museu del Prado de Madrid.

Bosco-GardenED.jpg

Es tracta d’un tríptic de més de dos metres d’alçada que, tancat, mostra la creació del Món.  Així, en l’angle superior esquerre trobem a Déu, el qual mira cap al món, la seva creació, representat com una esfera transparent (símbol de la fragilitat de l’univers) que conté la Terra en el tercer dia del Gènesi, és a dir, quan ja s’hi poden trobar plantes, però encara no s’han introduït ni els animals ni els homes. Està pintat en tons grisos, blanc i negre. És una imatge serena, solemne i monocroma, un món sense el Sol ni la Lluna, la qual contrasta enormement amb l’agitació que presenten les taules interiors.

Hieronymus_Bosch_-_The_Garden_of_Earthly_Delights_-_The_exterior_(shutters).jpg

El tríptic tancat mostra la creació del món

Amb el tríptic obert podem veure, a l’esquerra, el Paradís terrenal representat com un paisatge de tonalitats verdes i groguenques habitat per animals de tota mena, alguns de força exòtics per a l’època, i ordenat a l’entorn d’un element estrafolari que, segons la interpretació d’alguns autors, podria ser una paròdia de la Font de la Vida representada en el retaule de l’Anyell místic de Jan van Eyck. A la part inferior, Déu acaba de crear Eva i li presenta a Adam, el qual observa la seva nova companya amb atenció i un interès evident. Al seu costat podem trobar una palmera que representa l’anomenat arbre de la ciència del bé i del mal.

240px-Hieronymus_Bosch_-_The_Garden_of_Earthly_Delights_-_The_Earthly_Paradise_(Garden_of_Eden).jpg

A l’esquerra del tríptic, la representació del Paradís terrenal

A la taula central hi ha representat un paisatge fantàstic que representa el Jardí de les delícies, un fals paradís habitat per un gran nombre de criatures humanes nues, animals i estranys objectes com ara esferes, ampolletes de vidre i formes vegetals inversemblants. La humanitat ja ha sucumbit de plenament al pecat, especialment a la luxúria, i es dirigeix cap a la seva perdició. L’aigua sembla ser l’element al voltant del qual s’agita aquesta multitud, un espai opressiu i anguniós en el qual la bogeria sembla haver-se apoderat del món. En el quadre es mostren tot tipus de relacions sexuals i escenes eròtiques, principalment de caràcter heterosexual, però també n’hi ha d’homosexuals i, fins i tot, d’onanistes. Tot això comporta un problema a l’hora d’interpretar el seu significat, tot i que generalment s’accepta que es tracta d’una al·legoria dels plaers carnals, els quals proporcionen un moment de plaer però poden comportar càstigs eterns.

543px-Hieronymus_Bosch_-_The_Garden_of_Earthly_Delights_-_Garden_of_Earthly_Delights_(Ecclesia's_Paradise).jpg

A la taula central hi ha representat el Jardí de les delícies com un paisatge fantàstic que esdevé una al·legoria dels plaers carnals

Finalment, la taula de la dreta representa l’infern, un món oníric, demoníac, opressiu i d’innombrables turments. Així, en la part superior, trobem una imatge de foc i destrucció emmarcat en una nit fosca i colpidora que contrasta amb les il·luminacions fosforescents que provoca l’incendi. En el centre, un llac d’aigua negra i putrefacta, destaquen les criatures fantàstiques i unes restes d’esquelets blancs, d’entre els quals cal fixar-se en un rostre blanc dibuixat amb gran minuciositat (un autoretrat d’El Bosco?). I a la part inferior es representen criatures grotesques i tortures horribles practicades amb instruments musicals, algunes amb clares referències sexuals.

236px-Hieronymus_Bosch_-_The_Garden_of_Earthly_Delights_-_Hell.jpg

La taula de la dreta representa l’infern, un món oníric, demoníac, opressiu i d’innombrables turments

La interpretació ortodoxa que els historiadors de l’art han fet d’El jardí de les delícies seria la d’un advertiment contra els plaers terrenals i les temptacions, exemplificades en la figura d’Eva, i les conseqüències fatals que poden comportar, exemplificades en els càstigs infernals. Segons aquesta interpretació, l’obra obeiria a una intenció moralitzant que hauria estat comprensible per a la gent de l’època.

Tanmateix, la complexitat i el simbolisme mai desxifrat de l’obra d’El Bosco han donat lloc a les especulacions més diverses sobre el significat de l’obra. Per exemple, alguns autors han volgut veure un manifest favorable a la secta dels adamites, els quals defensaven el retorn a una puresa primitiva basada en el nudisme i la llibertat sexual. En aquest sentit, però, el fet que Felip II, algú poc sospitós d’heretgia, el monarca catòlic per excel·lència en el segle XVI, adquirís el quadre i se’n declarés admirador descartaria aquesta teoria. O, com a mínim, ens indicaria que en el aquell període l’obra no s’interpretava sota cap tipus de significat herètic.

Jan van Eyck: La Verge del canceller Rolin

dimecres, 28/12/2011

Cap a 1425, el flamenc Jan van Eyck va pintar un magnífic quadre que actualment es conserva al Museu del Louvre de París i que es coneix amb el títol de La Verge del canceller Rodin (La Vierge du chancelier Rolin), tot i que la vertadera personalitat del personatge que apareix a l’esquerra de l’espectador, agenollat davant la presència de la Mare de Déu i del Nen, no ha pogut  establir-se amb seguretat.

Jan_van_Eyck_La Vierge du chancelier Rolin.jpg

Qui era el personatge representat? Segons la història oficial es tracta de Nicolas Rodin, canceller del ducat de Borgonya. En una primera impressió, necessàriament superficial, el quadre sembla representar una imatge devota: el canceller Rolin, un príncep o qui fos la persona representada, en una escena pietosa al costat de la Verge, un signe de la intensitat de la seva devota esperança per la salvació i la vida eterna. Aleshores seria un més dels molts retrats pietosos del període. Un quadre que va ser destinant a l’església parroquial de Notre-Dame-du-Châtel, a Autun.

Ara bé, si fixem els nostres ulls sobre la imatge i emprem l’esperit crític i el rigor ens sorprendrem. Per què? Perquè la finalitat d’aquest quadre no és només la de presentar un simple retrat pietós. En realitat, l’obra ens mostra el poder del suposat Rolin, possiblement en una expressió d’arrogància o vanitat personal.

Això pot deduir-se de la disposició del quadre: el canceller Rolin, o qui fos el personatge representat, rep la mateixa importància que la Mare de Déu i el Nen, tota una novetat en la pintura gòtica. El suposat Rolin, retratat amb un rostre dur, transmetent seriositat i vestit amb una elegant peça de roba, es presenta davant de la Verge, coronada per un àngel, directament, sense la necessitat que cap Sant actuï com a mitjancer, perquè aquesta li presenti al nen Jesús. A més, el paisatge urbà del fons sembla indicar-nos que el seu poder sobre la ciutat és tan gran com els dos personatges sagrats que l’acompanyen.

Jan_van_Eyck_Rolin.jpg

Simple innovació artística o representació d’algun poderós personatge que desconeixem? El misteri segueix envoltant aquesta pintura en els nostres dies.