Entrades amb l'etiqueta ‘Francs’

De la Marca Hispànica a la independència dels comtats catalans

dimecres, 21/07/2010

Entre els anys 812 i 820, els comtats catalans van estar sota el govern del que podem anomenar com “gent del país”. Tot i això, els intents secessionistes per part d’un sector de la noblesa (destitució del comte de Berà i revolta antifranca de Guillermó i Aissó) van portar els francs a cedir el govern dels comtats als nobles francs.

Així, a causa de la destitució del comte de Berà (820) i el posterior nomenament del franc Bernat de Septimània com a comte de Barcelona (826), el fill del primer, Guillermó, i un col·laborador seu, Aissó, van revoltar-se contra els francs, comandant una facció indigenista i visigotista de la noblesa catalana que s’oposava a la designació de comtes d’origen franc. La insurrecció va fracassar i fins l’any 878 els nobles francs van dominar els comtats catalans.

Comtats_de_la_Marca_Hispànica_a_inicis_S_IX.PNG

Aquests, però, aprofitant el procés de feudalització de la monarquia carolíngia, van utilitzar els comtats catalans en benefici propi, no dubtant en rebel·lar-se contra l’autoritat reial (revolta de Bernat de Gòtia, 865-878).

Per altra banda, les relacions amb els musulmans van alternar, fins a la proclamació del califat (929), períodes de pau amb expedicions de saqueig, com les que van patir la ciutat de Barcelona (851) o el castell de Terrassa (856). Tot i això, sembla que les etapes de pau van sovintejar més que les de guerra, com ho prova el fet que els musulmans no van poder recuperar cap territori i les intenses relacions que es van desenvolupar entre la població d’una banda i altra.

Sobirans de la dinastia carolíngia que van regnar sobre Catalunya:

Any Rei
768-814 Carlemany
814-840 Lluís el Piadós
840-877 Carles el Calb
877-879 Lluís el Tartamut
879-884 Lluís III
884-888 Carles el Gros
888-898 Odó
898-923 Carles el Simple
923-936 Rodulf
936-954 Lluís d’Ultramar
954-986 Lotari
986-987 Lluís V

guifre1.gif

Guifré el Pelós

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició carolíngia, va decidir l’emperador Carles el Calb a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona.

La tasca més important de Guifré el Pelós va ser la repoblació de les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó. Així, per tal de reforçar la frontera Llobregat-Cardener-Segre, Guifré va repoblar Berga i va organitzar el comtat d’Osona, fundant els monestirs de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i reconstruint el castell de Cardona.

La tasca de Guifré el Pelós, però, va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. Així, aquests, en una expedició sarraïna contra les terres barcelonines, el 897, el van ferir mortalment. La seva mort es mitificaria, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.

guifre.jpg

La llegenda de les Quatre Barres de Sang com a escut de Catalunya

comtats-catalans.jpg

Els comtats catalans en època de Guifré el Pelós (870-897)

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats.

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca.

La revifalla carolíngia, però, va ser només un miratge i novament van aparèixer les crisis successòries, aprofitades pels comtes catalans per a consolidar-se. Les relacions de vassallatge amb els francs es van anar afeblint, alhora que la política de les diverses famílies es feia més independent. El principi hereditari va ser la norma de successió en els comtats des del començament del segle X i es va donar un nou impuls a la Reconquesta, traslladant la frontera al Penedès i colonitzant, posteriorment, les valls de l’Anoia i del Gaià.

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Fins i tot va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

Borrell II.JPG

Borrell II

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac, la ciutat de Barcelona va ser saquejada l’any 985.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987) van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

comtats.jpg

Els comtats catalans en el moment de la seva independència respecte de la monarquia carolígia

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

L’Imperi Carolingi

dijous, 15/07/2010

D’entre tots els regnes sorgits arran de les invasions germàniques i la desintegració de l’Imperi romà en el segle V, el que va tenir una força més gran i més amplitud territorial va ser el Regne dels Francs, el qual va esdevenir un Imperi, l’anomenat Imperi Carolingi.

Pippin_the_younger.jpg

Pipí el Breu

La primera dinastia del regne franc havia estat la merovíngia, de la qual el rei més important, Clodoveu, s’havia convertit molt aviat al cristianisme. A la cort dels monarques merovingis, davant la feblesa dels reis, un càrrec polític molt destacat era el dels “majordoms de palau”, uns funcionaris d’alt rang.

Un d’aquests majordoms, Carles Martell, va ser qui va dirigir les tropes que van aturar la invasió àrabo-musulmana en territori franc (a la Batalla de Poitiers de 732). El seu fill, Pipí el Breu, amb el suport del papat, va destronar el rei merovingi, el 751, va fer-se coronar rei i va establir una nova dinastia, l’anomenada dinastia carolíngia.

A Pipí el va succeir el seu fill, Carlemany, sota el regnat del qual es realitzarien moltes conquestes territorials amb l’objectiu d’intentar tornar a fundar l’Imperi Romà d’Occident

Va destruir el regne llombard, va annexionar-lo i va confirmar el domini papal sobre un conjunt de territoris a la Península Itàlica (els futurs Estats Pontificis). A la Península Ibèrica, va lluitar contra els musulmans i els va obligar a replegar-se al sud del riu Llobregat. Va sotmetre els pobles germànics no cristianitzats del nord i centre d’Europa (com, per exemple, els saxons) i va lluitar contra els pobles eslaus establerts a l’Elba i al Danubi.

Europe_814.jpg

Carlemany creia que un sobirà que havia sotmès i governava sobre diferents pobles requeria un títol superior al de rei. A més, el Papa necessitava ajuda i protecció enfront el creixent poder dels bizantins i els llombards. Fruit d’aquestes dues circumstàncies es produiria la coronació de Carlemany com a emperador.

Karl_den_store_krons_av_leo_III.jpg

Coronació de Carlemany com a emperador

Així, el dia de Nadal de l’any 800, Carlemany, rei dels francs, un cop assolida la unificació de tota la Gàl·lia, la Llombardia, la Saxònia, la Frísia i la Catalunya Vella, va ser coronat emperador pel papa Lleó III. Era el primer cop des de la caiguda de l’Imperi Romà que algú tornava a fer servir aquest títol a Occident, però aquest nou Imperi distava molt de ser la monarquia universal, ben aviat el contrari, ja que va esdevenir el punt de partença del procés que conduiria cap a la formació del feudalisme europeu.

Dürer_karl_der_grosse.jpg

Carlemany

Com a resultat d’això, l’emperador intervenia en el nomenament dels bisbes i abats i presidia concilis. El títol d’emperador significava tenir dret a dirigir la vida política de tots els cristians i garantir la seva unitat. Per tant, suposava que l’emperador Carlemany estava per sobre de tots els sobirans locals.

Tota l’administració de l’Imperi Carolingi es centralitzaria en la figura de l’emperador i en una cort sense residència fixa.

A la vegada, Carlemany va realitzar una reforma administrativa dividint el territori de l’Imperi en grans circumscripcions, els comtats (uns dos-cents), al capdavant dels quals va posar un funcionari extret de la noblesa franca, el comte, delegat de l’emperador, unit a ell mitjançant un jurament de fidelitat. Al capdavant d’aquests hi situava un comte, que era el funcionari responsable de cobrar els impostos, reclutar homes armats, exercir justícia i rebre els juraments de fidelitat que vinculaven els homes lliures del comtat a l’emperador.

El territori comtal solia dividir-se, a la seva vegada, en vegueries en les quals actuava, en representació del comte, el veguer.

A les zones frontereres de la circumscripció administrativa, que exigien una vigilància militar més accentuada, Carlemany va crear les marques, territoris amb un exercit dirigit pels marquesos (en la pràctica, uns cabdills militars).

Però el control del comte o del marquès no era absolut perquè dins dels seus territoris podien existir bisbats o monestirs i propietats alodials, els titulars de les quals estaven vinculats directament a l’emperador i gaudien de facultats semblants a les dels comtes.

A prop de l’emperador restaven els missi-dominici (missatges del senyor, és a dir, de l’emperador), amb funcions d’ambaixadors volants amb plens poders per resoldre els nombrosos problemes que s’anessin plantejant i per controlar l’activitat dels comtes. És a dir, persones que vigilaven l’actuació de tots aquests funcionaris.

Frankenreich_768-811.jpg

Antigament, els cabdills germànics es comprometien, a canvi de la fidelitat dels seus homes, a proporcionar-los sempre aliments, vestits i armes. A mesura que van entrar en el procés de sedentarització, la garantia de la satisfacció de les seves necessitats materials va consistir en el lliurament de terres, amb persones que les conreaven, perquè els proporcionessin rendes suficients.

Rolandfealty.jpg

Cerimònia de l’homenatge

D’aquesta manera, els caps, per tal d’aconseguir més adhesions, es van veure impulsats de forma constant a intentar la conquesta de noves terres. A mesura que eren conquerides, el rei les concedia en benefici o feu (és a dir, condicionades a la prestació de serveis), als nobles que l’havien ajudat.

Per una banda, per a poder administrar els extensos territoris de l’Imperi, els carolingis es van envoltar de molts funcionaris, als quals lliuraven les terres pels seus serveis. Tant els beneficis com les terres dels funcionaris estaven condicionats a la prestació d’una serie de serveis. Si el vassall o el funcionari no complien amb les seves obligacions vers l’altre, les terres podien retornar al rei.

Amb els senyors, laics o eclesiàstics, el rei establia unes relacions de vassallatge. Mitjançant la cerimònia de l’homenatge, el vassall s’encomanava i jurava fidelitat al senyor (en aquest cas, el rei) i, a canvi, aquest li lliurava el benefici o feu. El vassall, d’aquesta manera, restava obligat a prestar ajut militar i consell al senyor sempre que li demanés, mentre que aquest havia de protegir el vassall i mantenir la integritat del benefici o feu que li havia concedit davant de possibles agressions exteriors.

Bataille_de_Poitiers.png

Els vassalls del rei podien, al seu torn, ser senyors d’altres vassalls, anomenats barons o cavallers. D’aquesta manera, es van anar establint una sèrie de vincles de dependència, de compromisos personals, al cim de les quals hi havia el monarca, tot i que amb un poder bastant simbòlic.

A l’imperi, hi predominava un tipus de vida de caràcter rural. La majoria de la població vivia de l’agricultura i residia al camp. Les ciutats eren petites, i l’artesania i el comerç, escassos.

Pel que fa a la cultura, Carlemany va intentar d’impulsar la vida cultural del seu regne. A la seva cort d’Aquisgrà, la capital de l’Imperi, va reunir els savis més importants de la seva època. Va fer crear la Schola Palatina per tal de fomentar tot el possible la vida intel·lectual. Aquesta escola va servir de model per a unes altres.

Caroline_2.jpg

Model de lletra minúscula carolina

Així, va crear una escola al mateix palau d’Aquisgrà on sistematitzaria les matèries d’estudi, que foren agrupades en tres nivells: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica), el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música) i la teologia, o ciència de Déu, culminació de tot el saber.

A més, en època de Carlemany, els monestirs, que havien estat creats com a llocs de retir i oració, es van convertir en centres d’educació i de cultura, al mateix temps que s’hi seguien realitzant activitats econòmiques.

Escribano.jpg

Tanmateix, l’Imperi Carolingi va durar poc. El somni imperial va resultar impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A causa de tot això l’emperador no podia pagar els càrrecs administratius i, per cobrir les despeses dels serveis públics, va assignar als comtes i marquesos una renda extreta de la terra que els era confiada per governar.

De mica en mica, sobretot a partir de la mort de Carlemany, l’any 814, les discòrdies internes esquarterarien la unitat de l’Imperi Carolingi. Durant el regnat del seu fill, Lluís el Piadós, es van produir enfrontaments entre el nou emperador i els nets de Carlemany, conflictes que desembocarien en el Tractat de Verdum (843) en la divisió de l’Imperi en tres regnes: l’oriental per Lluís, el central per Lotari i l’occidental per Carles, que en èpoques posteriors es dividirien encara més i que preconfiguraven ja la divisió actual de l’Occident europeu.

Europe 843-870.jpg

Els antics funcionaris privatitzarien la seva funció pública –administració, justícia i govern general d’un territori- i la transmeteren en herència als seus fills. Sorgia, així, un nou estament dirigent de terratinents que explotava els seus territoris conreats per pagesos, la majoria dels quals restaven adscrits al territori, i en conseqüència es venien i es compraven juntament amb la terra. Els càrrecs públics i les terres administrades van ser considerats com a propietat privada, mentre que els esclaus i els pagesos lliures anirien transformant-se en serfs adscrits a una terra que treballaven per ells en una petita part i pels senyors propietaris en la major part.

Un segle després de la mort de Carlemany, la major part dels comtats s’havien tornat petits Estats autònoms. Havia començat el trànsit cap al feudalisme.

Pobles invasors i regnes germànics a l’Europa de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana

dilluns, 12/07/2010

L’antic Imperi Romà d’Occident va quedar fragmentat en nombrosos regnes, molts dels quals van tenir una vida molt curta. Els més importants i estables van ser el dels francs (a la Gàl·lia), el dels anglosaxons (a Britània) i el dels visigots (a Hispània).

Els francs:

clovis-bautismo.jpgAquest poble va ser el que va aconseguir crear l’Estat més extens i durador dels sorgits arran de la descomposició de l’Imperi Romà. També va ser el primer a iniciar la seva fusió amb la població sotmesa. Des de la frontera del Rin, els francs van avançar cap a la Gàl·lia, primer com a pobles federats de Roma (segle IV) i finalment van imposar-se a la població gal·loromana.

El creador del regne franc va ser Clodoveu, el qual va aconseguir unir sota el seu control les diverses tribus franques, va repartir terres entre els caps militars, es va convertir al cristianisme i va intentar esborrar les diferències entre gal·loromans i francs. Els francs, inicialment, van establir un regne estable al nord, que amb el temps va dominar la resta dels regnes germànics establerts al territori de l’antiga Gàl·lia.

D’aquesta manera, amb Clodoveu, el regne franc va conquerir molts territoris al sud de la Gàl·lia fins a foragitar els visigots (a la batalla de Vouillé de 507), els quals van refugiar-se en terres hispàniques. La seva conversió al cristianisme va afavorir la construcció del nou Estat, que va gaudir d’un important esplendor cultural. La dinastia de Clodoveu, anomenada merovíngia, va regnar en el territori franc fins a mitjans del segle VIII, quan França ja era l’Estat més poderós de l’Europa occidental.

Angles i saxons:

En el començament del segle V, els romans van veure’s obligats a abandonar les seves possessions a les illes britàniques, ja que, en unes terres poc romanitzades com eren aquelles, eren incapaços de defensar-se dels atacs exteriors amb èxit.

anglo-saxon-medieval-england.jpg

Cap a la meitat del mateix segle, aquestes terres van ser ocupades per angles i saxons, els quals, després de derrotar els britans, van crear set petits estats (l’anomenada Heptarquia) que arraconarien a la població autòctona celta, que es refugiaria a Gal·les, Cornualla, la Bretanya francesa i Escòcia.

Segles més tard, des de finals del segle VIII, els mateixos angles i saxons van haver d’afrontar uns nous invasors: els normands. Aquests invasors danesos acabarien conquerint tot el territori anglès el 1013.

Els visigots:

Cap al segle I, a la desembocadura del Vístula, vivien els gots, els quals, a partir del segle II, van traslladar-se cap al sud-est, i es van dividir en visigots i ostrogots.

Cap al segle IV, els visigots van convertir-se en un poble federat de Roma, tot i que es van sublevar en diverses ocasions contra l’Imperi. Després de recórrer el territori imperial cap a Occident i saquejar la mateixa ciutat de Roma (410), els visigots s’instal·larien a la part sud de la Gàl·lia. El seu rei, Euric, va fer redactar el primer codi de lleis visigot, vàlid tan sols per al seu poble. Aquest regne, però, va durar poc temps, ja que els francs van foragitar els visigots de la Gàl·lia l’any 507.

VISIGODOS Y SUEVOS1.JPG

Ja a la Península Ibèrica, van fundar el Regne de Toledo. A partir del segle VI, amb la conversió al catolicisme de la noblesa i l’establiment d’un nou codi de lleis (que equiparava a les poblacions visigoda i hispano-romana), es va intensificar el procés de romanització d’aquest poble germànic. Els visigots es van mesclar amb la població mitjançant matrimonis amb els terratinents peninsulars.

La monarquia visigòtica, però, a causa de les lluites internes entre l’aristocràcia, no va aconseguir consolidar-se i no va poder evitar la invasió per part de les tropes àrabs l’any 711, quan va ser derrotada a la Batalla de Guadalete.

Els vàndals:

A mitjans del segle V, els vàndals van creuar la frontera de l’Imperi i, després travessar la Gàl·lia i Hispània, van passar l’estret de Gibraltar, pressionats pels visigots. A mitjans de segle, s’havien establert al nord d’Àfrica, on van crear el primer regne germànic a l’interior del territori imperial, des d’on van realitzar expedicions de saqueig i pirateria marítima. Aquest regne es mantindria fins a mitjans del segle VI, quan va ser conquerit per tropes bizantines.

Els ostrogots:

Aquest poble got, assentat al costat de la Mar Negra, va patir l’atac dels huns a la darreria del segle IV i es va veure obligat a desplaçar-se cap a Occident. L’any 476, el seu cabdill, Teodoric, va fer-se elegir rei a Roma i va fundar el regne ostrogot d’Itàlia. Aquest regne va durar molt poc de temps ja que va haver de fer front a atacs bizantins. En el regne ostrogot es mantindria clarament diferenciada la població autòctona de la conqueridora.

Els llombards:

Originaris de les regions de la Mar Bàltica, els llombards van descendir cap al sud i, ja al segle VI, van penetrar a la Península Itàlica on van instal·lar-se a la seva zona septentrional. Van crear un regne germànic i van sotmetre la població llatina. Tot i això, van patir importants atacs, tant des del regne franc com des de l’Imperi Bizantí. Al segle VII, van convertir-se al catolicisme i van elaborar un codi legislatiu d’inspiració clarament romana, vàlid per a tota la població. Al segle VIII, gran part del seu regne va ser conquerit pels francs.

Els normands:

Els normands són coneguts també pel nom de víkings. Procedien d’Escandinàvia i formaven tres grups principals: noruecs, suecs i danesos.

VikingosYVaregos.jpeg

L’organització social d’aquests pobles era molt similar a la dels germànics. No obstant això, les característiques físiques del seu territori (muntanyós i poc apte per al conreu) van condicionar les seves formes de vida. La necessitat d’importar molts dels productes de consum i la gran quantitat de costes del territori els va empènyer ben aviat a l’activitat marítima. Van desenvolupar tècniques pròpies de navegació i de construcció de vaixells (van introduir la quilla); van dedicar-se a la pesca, al comerç (venien peix sec i pells, i compraven cereals, draps, vi i armes) i a la pirateria.

A causa de la superpoblació dels seus territoris i a conflictes interns, van estendre’s cap a altres indrets. Entre els segles VII i VIII, van aconseguir de dominar tota la Mar Bàltica. A partir d’aleshores es van dedicar a saquejar i conquerir terres de les costes atlàntiques, i després de les mediterrànies. Solien aparèixer a les desembocadures dels rius i des d’allí remuntaven el curs cap a l’interior.

Els suecs van penetrar com a mercaders per Europa Oriental, a la regió de Novgorod, on van començar la seva sedentarització. Des d’allà van impulsar una important ruta comercial que arribaria fins a Bizanci.

Els noruecs, per la seva banda, van expandir-se per les illes atlàntiques, Islàndia, Irlanda i, finalment, al segle X, van descobrir Groenlàndia i les costes d’Amèrica del Nord.

Els normanda danesos van ser els que van tenir més presència a l’Europa Occidental. Van establir-se a la desembocadura del Sena i van crear un petit Estat, Normandia, que més endavant esdevindria dependent del Regne Franc (segle X) i abraçaria el cristianisme. Entrant pel Tàmesis també van atacar les illes britàniques i, al segle X, van conquerir gran part d’Anglaterra. Van realitzar saqueigs i pillatges per les costes de la Península Ibèrica, les Balears, el sud de França i la Península Itàlica, on van establir-se i van crear un regne.

Els eslaus:

Aquest poble, d’origen indoeuropeu, estava organitzat en clans de famílies patriarcals, els caps de les quals constituïen una aristocràcia militar. Originàriament, vivien a la Rússia occidental, des d’on es van estendre cap a Occident i, al segle VIII, van poblar el Baix Danubi, els Alps orientals i les terres a l’est de l’Elba, abandonades pels germànics.

klphisuni_56.Ees.SCO.png

Pel seu establiment posterior podem dividir els eslaus en tres grans grups: eslaus orientals (russos), occidentals (polonesos, txecs) i meridionals (eslovens, servis, croates).

A partir del segle VI, les influències bizantines i germàniques van determinar la lenta conversió d’aquests pobles al cristianisme i la fundació de petits estats en els quals l’organització eclesiàstica va tenir un poder considerable. Alguns d’aquests pobles van admetre la seva dependència religiosa respecte de l’Església de Roma, altres de la de Bizanci, i alguns van fundar esglésies independents.

Al segle IX es va crear, al voltant de la ciutat de Kiev, el primer regne rus. Hi governava un príncep, al costat d’una assemblea de boiars (rics comerciants i terratinents). Posteriorment, va unificar-se amb el regne víking del nord, Novgorod. Durant el segle X, aquest potent Estat va rivalitzar amb Bizanci, al mateix temps que rebia pregones influències. No obstant això, al segle XI va desaparèixer l’anterior unitat política i en el seu lloc van sorgir nombrosos principats.

A la regió polonesa, els prínceps o caps militars dels eslaus mantenien freqüents guerres entre si. Això va propiciar que fins al segle X fossin objecte de nombrosos atacs dels pobles germànics, els quals van apoderar-se de moltes de les seves terres. A les darreries del segle X, els eslaus es van sublevar i van formar l’Estat Polonès. També en el segle X es va fundar l’Estat Txec (Regne de Bohèmia). Finalment, cal esmentar la creació del Regne Búlgar, per part d’eslaus i búlgars, aquests darrers descendents dels huns.

Els hongaresos:

Els hongaresos provenien, com els huns, de les estepes d’Euràsia septentrional. Originàriament, eren pobles nòmades i ramaders que, cap al segle IX, van avançar lentament cap a Occident i van atacar militarment els regnes cristians. Es van establir al Danubi mitjà, on van iniciar la seva sedentarització, i, al segle IX, van convertir-se al cristianisme. Finalment, van aconseguir de crear un Estat de gran amplitud territorial.

Els àrabs:

L’Imperi Islàmic, en la seva expansió, va conquerir a les darreries del segle VII i principis del VIII molts territoris que havien pertangut a l’Imperi Bizantí, així com el nord d’Àfrica. Els àrabs van aconseguir també fer-se amos de la Península Ibèrica. Van travessar els Pirineus, però el 732 van ser obligats a retirar-se cap al sud.

Des d’Al-Àndalus, el territori musulmà a la Península Ibèrica, van exercir una enorme influència sobre els regnes cristians occidentals. La civilització islàmica va construir, durant molt de temps, un pont econòmic i cultural entre l’Occident europeu i les civilitzacions orientals asiàtiques.