Entrades amb l'etiqueta ‘Feudalisme’

Borrell II

dimarts, 17/01/2012

Borrell II (927-992) va ser hereu de pràcticament tots els dominis del seu avi, el comte Guifré el Pelós, i en aquells on no governava era considerat com el primer dels comtes catalans, tal com es va poder observar el 977 durant la consagració de l’església de Ripoll en la qual va tenir un paper de preferència. Així, Borrell II va esdevenir el principal dirigent dels comtats catalans tot practicant una política que es movia en l’objectiu de mantenir una política amical entre els dos grans poders que l’envoltaven: el carolingi i el califal.

Ara bé, Borrell II va ampliar l’espectre de les relacions internacionals dels comtats catalans. Un nou aliat havia de fer acte de presència en aquest moment: el papat. D’aquesta manera, l’apropament a Roma perseguia objectius tant religiosos com polítics. Per a Borrell calia obtenir de la Santa Seu que Vic es convertís en un arquebisbat que agrupés els bisbats catalans mentre que Tarragona es trobés sota la dominació musulmana. Era una qüestió religiosa, però també política: aconseguir que Vic esdevingués arquebisbat suposava sostreure de Narbona, en mans carolíngies, el conjunt de l’església catalana i formar l’embrió d’un nucli eclesial català. Tanmateix, tot es va frustrar.

Borrell II.JPG

Borrell II

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia, va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Hi ha documentades fins a quatre expedicions comtals a Còrdova entre 950 i 972. Així, Borrell II sempre va intentar mantenir bones relacions per tal de garantir la pau al territori dels seus comtats i, fins i tot, va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac sobre els comtats catalans. El 985, al-Mansur va travessar el camp tarragoní per irrompre al Penedès, al Llobregat i al Vallès. Borrell va refugiar-se a Barcelona, però la defensa va ser inútil.

La ciutat de Barcelona va ser saquejada, arrasada i incendiada el 6 de juliol de 985. Molta gent va morir o va ser feta presonera pels sarraïns. Però l’acció no era de conquesta i amb la mateixa rapidesa amb la que havia arribat al-Mansur va retirar-se de Barcelona. Només buscava un gran botí. Amb aquesta derrota, però, Borrell II va guanyar la legitimitat que necessitava.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La crisi de l’Imperi, amb la mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987), van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei de França, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

comtats.jpg

Els comtats catalans en temps de Borrell II

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles: primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat; després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut. Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat. A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc. Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986). Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

D’aquesta manera, la derrota militar de 985 esdevé la clau de volta de la formació de la nació catalana. La familiaritat amb la derrota seria quelcom consubstancial a l’existència catalana, esglaons en el camí cap a la formació de la identitat de Catalunya com a poble. La independència dels comtats era el resultat d’una derrota, i aquesta havia succeït a Barcelona el 985.

Guifré el Pelós

dissabte, 14/01/2012

Catalunya, els comtats que configuraven la Marca Hispànica del vell Imperi de Carlemany, va convertir-se en el segle IX en un territori forjat sobre la legitimitat, una resposta als desitjos expansionistes d’Aquisgrà però també fonamentada en l’absència d’un poder unitari. La Marca Hispànica, els comtats catalans, eren un espai defensiu europeu davant l’amenaça de l’Emirat de Còrdova. D’aquesta manera, la Catalunya embrionària era un territori carolingi, un espai conscient de la seva identitat europea en oposició a l’Islam, però a la vegada un territori mestís com a conseqüència de les migracions dels hispani i els goti que havien arribat des del sud de l’Ebre.

És en aquest context en el qual es construirà la identitat catalana a partir de tres eixos fonamentals: la creació d’una dinastia pròpia, l’allunyament dels monarques carolingis i l’inici de l’ocupació dels territoris del sud.

guifre1.gif

Guifré el Pelós

L’ambient d’intrigues nobiliàries constants, afavorides per la descomposició creixent de l’Imperi Carolingi, va decidir l’emperador a recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona i Rasés, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona. Guifré seria una figura excepcional, capaç d’unir en la seva figura els principis de legitimitat i conquesta. Un mite de la història de Catalunya. Mite, però personatge històric real. Una figura d’una importància i transcendència indubtable que ja en la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, era considerat com el pare de la pàtria i l’iniciador del procés d’independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia.

Però, qui era Guifré? Fill del comte Sunifred I, el Pelós va néixer cap al 840 en un lloc indeterminat del territori d’Urgell-Cerdanya regit pel seu pare. Va rebre el comtat patern, no per herència, sinó per designació de Carles el Calb en l’Assemblea d’Attingy de 870. Més endavant, el 878, a Troyes i per voluntat del rei franc Lluís el Tartamut, Guifré va ser investit amb els honors de comte de Barcelona i Girona. Aquestes investidures, de designació carolíngia, significaven la restitució d’uns drets familiars, el naixement d’una dinastia comtal a Catalunya.

La dependència feble o llunyana respecte de la monarquia carolíngia va ser aprofitada per Guifré, el qual es veia com a senyor d’un gran territori i amb la seguretat de veure com els comtats propers es trobaven en mans de la pròpia família. D’aquesta manera, desitjós de connectar els seus nous dominis marítims amb els vells dominis pirenaics, Guifré va travessar la plana de Vic com un conqueridor. Era un exercici de voluntat política.

Aquesta voluntat política de construcció d’una dinastia va marcar sempre les seves accions: va restaurar esglésies, va concedir títols de propietat, va repoblar terres abandonades, va assegurar-se la fidelitat de la noblesa local, va ocupar i reconstruir fortaleses musulmanes… En definitiva, Guifré va envoltar-se d’una aura protectora en els seus dominis. El seu projecte dinàstic queda definit pel fet de confiar tots els càrrecs civils i eclesiàstics a membres de la seva extensa família.

comtats-catalans.jpg

Els comtats catalans en temps de Guifré el Pelós

La repoblació de la Catalunya central va ser una obra ideada i dirigida pel mateix Guifré, segurament la tasca més important. Famílies de la muntanya, empeses per la fam, van optar per abandonar les seves terres a la recerca d’una fortuna millor. D’aquesta manera, les marques centrals de Catalunya, gairebé deshabitades des de la revolta de Guillermó, van ser repoblades. La repoblació va ser l’empresa més gran de la seva vida, tot i que no va ser pels efectes immediats, sinó per les conseqüències econòmiques i socials que aquesta acció tindria posteriorment, després d’aconseguir la independència respecte dels reis francs.

Paral·lelament, i com fill del seu temps, el Pelós va tenir cura de la reorganització eclesiàstica de les terres repoblades. Per exemple, va ser el promotor de la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i va restaurar el Bisbat de Vic. De la mateixa manera, va reconstruir el castell de Cardona. Un acte més en el seu procés de la construcció de la identitat catalana el trobem en el fet que Guifré va voler ser enterrat a Ripoll, iniciant la història del panteó dels comtes de Barcelona.

Igualment, el segon eix del govern de Guifré va ser l’expansió cap al sud. Així, entre 879 i 890, els comtats van guanyar noves terres: a la Vall de Lord, a les contrades berguedanes, establint el comtat d’Osona. Una nova frontera amb la Hispània musulmana s’havia establert, més enllà del Llobregat, en l’anomenada Marca del Penedès.

Les accions d’eixamplament territorial dels comtats catalans van ser observades amb cautela des de la frontera musulmana. Finalment, la tasca de Guifré el Pelós va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. D’aquesta manera, els sarraïns, en veure l’expansió territorial impulsada per Guifré, van llançar una ofensiva comandada pel senyor de Lleida, Llop Ibn Muhammad. L’ofensiva va arribar a les portes de Barcelona on la tropa comtal va ser derrotada. Guifré resultaria ferit de mort a Navès, traspassant l’11 d’agost de 897.

La seva mort es mitificaria, igual que la seva figura, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang: el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge, aleshores el rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. Aquesta narració òbviament és falsa, nascuda en el segle XVI de la mà de l’alemany Pere-Antoni Beuter, però serveix per il·lustrar el mite fundacional que representa una figura històrica ben real.

guifre.jpg

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria profundes conseqüències a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamar-se com els seus successors, sense esperar que el rei els designés, establint el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats. Així, els fills del comte es partiren els comtats. Des d’aquest moment, el principi d’hereditat tenia una validesa indiscutible.

Genealogies_dels_comtes_de_Barcelona-sXV-09.jpg

"Guiffredus primus comes Barchinone" segons la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae

Durant el segle X, un cop restaurada la legitimitat carolíngia en la persona de Carles el Simple, els successors de Guifré van renovar el jurament de fidelitat al nou monarca, però això ja no va canviar el nou estatus dels comtats: el rei franc havia quedat separat de fet de tota atribució successòria. La dinastia comtal catalana acabava de néixer i uns territoris que eren una simple administració territorial de l’Imperi esdevenien el germen d’un país. La història catalana només havia començat.

El monestir de Cluny

dimarts, 25/10/2011

El model clàssic de monestir del romànic el trobem a l’abadia de Cluny, tot i que aquest recinte monacal seguia les línies bàsiques de construccions anteriors com, per exemple, l’abadia de Saint Gall. Aquesta abadia va ser fundada en una antiga reserva forestal de cacera a la vall del Grosne (Borgonya), el 910, per l’abat Bernó de Baume i per Guillem I d’Aquitània, i constituïda en monestir lliure, no sotmès a cap senyor feudal i únicament responsable davant el Papat. L’abadia i la seva constel·lació de dependències aviat es convertirien en l’exemple del tipus de vida monacal del segle XI. D’aquesta manera, el monestir de Cluny es convertiria en un dels símbols del poder temporal i de la riquesa de l’Església medieval.

Cluny-Abtei-Ostfluegel-mtob.jpg

Els trets característics del romànic apareixen perfectament representats a Cluny: perllongament de la nau central, entre el transsepte i l’absis, i de les naus col·laterals, acabades amb absidioles i comunicades amb la central per grans arcades. El primitiu monestir va ser molt modificat entre 1080 i 1130 durant l’auge de l’ordre benedictina. Per exemple, en temps de l’abat Sant Odiló s’hi va afegir un atri per a l’acolliment dels pelegrins, i van ampliar-se notablement els edificis monàstics.

clunyIII_recon_aerial.jpg

Posteriorment, en temps de l’abat Hug, es va bastir una nova església de grans dimensions, l’anomenada Cluny III, que comptava amb cinc naus, doble transsepte i una gran girola. Això suposava la construcció de la major església mai aixecada fins aleshores. D’unes dimensions exteriors de 187 metres de llargada, 42 d’amplada i 30 d’alçada interior, a l’església s’hi podien aplegar milers de peregrins i fidels i les cerimònies que s’hi realitzaven es vestien amb gran solemnitat.

Pensada de dalt a baix a partir d’una modulació basada en proporcions harmòniques, l’originalitat principal de l’església de Cluny III estava en la intel·ligent associació de tres tipus de planta: la central, la basilical i la de doble transsepte. El deambulatori i les absidioles radials formaven, amb els creuers i llurs torres, un conjunt escalonat bellíssim.

Cluny_Dehio.jpg

00.- Planta del Monasterio de Cluny

De l’obra escultòrica de Cluny només hi resten alguns capitells, d’estil corinti, tractat sempre de forma original, i decorat sovint amb formes d’animals i de persones, o bé simplement amb fulles planes. La iconografia dels capitells representava les virtuts cardinals, la vida monàstica, el paradís, el pecat, i el sacrifici d’Abraham. A més, dos dels capitells al·ludien als tons de la música coral. I és que a Cluny es dedicava bona part del temps a cantar els salms a una sola veu.

La comunitat religiosa de Cluny va desaparèixer el 1791 quan, en el context de la Revolució francesa i la reforma del clergat regular de 1790 (només podrien exercir els ordres dedicats a la beneficència i l’educació), l’abadia va ser saquejada i destruïda en bona part. Tant és així que actualment només en resta una petita part del conjunt arquitectònic original: una torre de l’església (l’anomenat Campanar de l’Aigua Beneïda) i una part dels edificis monàstics, d’escassa importància arquitectònica.

Els monestirs a l’edat mitjana

dissabte, 22/10/2011

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. Integrants del clergat regular, aquests monestirs el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones) sota unes regles estrictes, és a dir, organitzats a través dels ordes religiosos. Cada orde estava encapçalat per l’abat principal. Per sota d’ell se situaven els superiors que dirigien els monestirs, on vivien els frares i els monjos i les monges (en els monestirs femenins).

Aquest moviment monàstic que caracteritza l’edat mitjana té el seu origen en les reaccions dels primers eremites (persones que es retiraven al desert o a zones deshabitades per viure en comunió amb la natura i dedicats exclusivament a l’oració i la penitència) contra el luxe i l’esplendor que mostrava l’Església. Així, Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles; i Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però els que donarien la forma definitiva al moviment monàstic van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379) i, a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547).

Fra_Angelico.jpg

Sant Benet de Núrsia

Al segle VI, l’encarregat d’organitzar els primers monestirs medievals va ser Sant Benet de Núrsia després de fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino.  Els benedictins van ser l’orde religiós més important durant els primers segles de l’edat mitjana i es van estendre per tota Europa. Les regles que Sant Benet va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. D’aquesta manera, la famosa regla benedictina, fonamentada en la pobresa, la castedat, l’obediència, l’oració i el treball (ora et labora), seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel·lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Cada orde vestia un hàbit que l’identificava i tenia una regla que detallava com s’havia d’estructurar i organitzar, quines eren les obligacions de tots els membres que en formaven part i l’horari en què s’havien de celebrar totes les activitats. Per ingressar en un orde religiós calia jurar obediència a aquesta regla que dirigia tots els aspectes de la vida quotidiana dels monjos i les monges. Les regles d’alguns ordes decretaven la clausura, i per això els membres que en formaven part vivien sempre en la comunitat religiosa i no podien sortir a l’exterior ni ser vistos per ningú. D’altres establien l’obligació de mendicar, i per això els seus membres havien de passar la major part del temps recorrent els camins demanant almoines per als pobres. La regla també podia imposar la pobresa absoluta, i en aquest cas els membres de l’orde no podien tenir béns materials.

Saint-Michel_de_Cuxa.JPG

En el segle X, la reforma de l’ordre benedictí portada a terme per Sant Odiló (961-1049), l’abat de Cluny, va suposar un moviment impulsor de la construcció de nous monestirs i de la transformació dels ja existents. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs. A Cluny, l’activitat dels monjos es concentrava en l’ofici litúrgic.

Aquest impuls constructor i la penetració del cristianisme és un dels factors que expliquen l’aparició i extensió de l’art romànic. Segons indica l’historiador francès Georges Duby, els monestirs formaven una gran germandat que s’estenia d’un extrem a l’altre d’Europa, i només tenint en compte el conjunt d’aquesta espessa xarxa, i les relacions espirituals que s’hi establien, es pot comprendre que les noves formes de construir, d’esculpir i de pintar es difonguessin a través de la cristiandat amb tanta flexibilitat i amb tanta rapidesa.

La consolidació del feudalisme en l’Europa medieval va reforçar els monestirs i els va convertir en centres religiosos que comptaven amb grans explotacions agrícoles i amb considerables extensions de terres guanyades a través de les donacions de la monarquia i dels nobles que cercaven amb aquest gest aconseguir la seva salvació espiritual. Tant és així que es calcula que durant el segle XI els monestirs posseïen diners i propietats equivalents a la sisena part de tota la riquesa d’Europa.

En contraposició a aquesta acumulació de riquesa, en el segle XII, va aparèixer un moviment reformador amb la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica. Encapçalats per Sant Bernat de Claravall (1090-1153), els reformadors van propugnar la renúncia als atributs feudals a través de la reforma cistercenca. Així, l’ordre del Císter va convertir-se en la capdavantera en la renovació espiritual i arquitectònica que conduiria cap a la dissolució del temps del romànic.

Bernardo de Claraval.jpg

Sant Bernat de Claravall

En els monestirs, els monjos es dedicaven sobretot a pregar i meditar, però també feien feines diverses, com ara cultivar l’hort del monestir i atendre els pobres i els malalts. Aquests edificis solien situar-se en indrets aïllats, perquè pensaven que així era més fàcil concentrar-se i entrar en contacte amb Déu.

Als monestirs se’ls deu, per exemple, noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel·lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. Així, els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

esquema-de-un-monasterio-medieval.jpg

El recinte monàstic en sentit estricte s’organitzava la voltant del claustre, un pati quadrat i porticat al qual s’obrien les diverses dependències (església, sala capitular, refectori, cuina, escriptori, etc.). L’església i el claustre eren els dos espais en els quals van concentrar-se les principals novetats artístiques de l’art romànic. Uns espais amb un marcat caràcter simbòlic: el temple representava l’església triomfant i el claustre era la representació del paradís per la seva perfecta harmonia.

Els monestirs també van esdevenir grans centres de la cultura en l’edat mitjana. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat i les decoraven amb petites il·lustracions anomenades miniatures. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindria les eines intel·lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques i permetria la seva arribada als nostres dies.

Una llarga edat mitjana?

dimecres, 6/07/2011

La cronologia és un element importantíssim de la història com a ciència. Això és indiscutible. Però també és veritat que en ocasions la necessitat dels historiadors per crear grans compartiments dins dels quals encabir els fets cronològicament -prehistòria, antiguitat, edat mitjana, època moderna, món contemporani- ha donat lloc a grans contradiccions perquè aquesta gran divisió si bé pot ser molt clara en alguns territoris, en d’altres grinyola força.

Així, quan ens referim a l’edat mitjana el consens general de la historiografia ens diu que aquesta va començar en un moment exacte que, en funció dels autors, s’iniciaria el 395, data de la divisió de l’Imperi Romà, o el 476, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Igualment, el món medieval es veuria clausurat el 1453, amb la caiguda de Constantinoble, o el 1492, amb el descobriment d’Amèrica. Certament, el fet d’establir una cronologia en funció d’un fet concret que marqui una frontera és molt útil de cara als estudiants i als professors, però pot crear una idea inexacta. Un fet, per molt rellevant que sigui, mai pot acabar amb una societat d’un dia per a l’altre. I això és el que passa amb l’edat mitjana, com ha posat repetidament de manifest l’historiador medievalista francès Jacques Le Goff:

le goff.png

Jacques Le Goff

La cultura medieval, en la meva opinió, marca una fase de l’aventura medieval encara més llarga que l’edat mitjana que podem trobar en els manuals. Expressa un conjunt de valors (un model per a l’organització dels valors) que no es desfà fins el període comprés entre 1750 i 1850, per acabar definitivament durant la dècada de 1950 amb la “fi de les regions” […]. L’expressió “home medieval” em sembla ben fonamentada perquè en el llarg període de l’edat mitjana emergeix una determinada idea de l’home […]. El que va existir són diferents models d’homes i dones en funció de la seva condició, nobles, vilans, ciutadans, pagesos, clergues, soldats, etc. Però, tots aquests personatges, tan diferents, tenien en ment, tot i la seva diversitat, un model comú, ideal, del que era l’home.

Per aquesta raó em rebel·lo contra les famoses disputes sobre les dates, 1453 o 1492, que possiblement siguin útils per a la història dels esdeveniments o per a una història estrictament política. I encara més, perquè la idea mateixa de “renaixement”, la lògica intel·lectuals dels segles XV i XVI, respon d’una manera sorprenent a un dels elements principals de la cultura medieval, per a la qual la innovació consistia sempre en tornar enrere, en buscar referents en les autoritats del passat o de l’antiguitat. Així doncs, crec que aquest concepte s’hauria de limitar, sempre que sigui possible, a l’art i l’estètica.

En canvi, si aspirem a realitzar una història profunda, el tall entre l’edat mitjana i el renaixement només serveix per desviar-nos de la investigació. Els segles XV i XVI van caracteritzar-se per uns elements que ja havien marcat d’altres “renaixements”. Per exemple, el renaixement dels segles VIII i IX, el renaixement carolingi que va fundar un humanisme a partir de la renovació de la cultura antiga; o el renaixement del segle XII, amb l’aprofundiment, des de Chartres, de l’humanisme cristià a través d’una naturalesa reconciliada amb Déu; o amb la formació dels Estats a Anglaterra, França o l’Imperi Hohenstaufen, com a resultat de l’equilibri entre el poder espiritual i el temporal. Això sense comptar amb el model italià de la comuna, de la Ciutat-Estat, encarnada en la figura del burgés/ciutadà. I per què, si passem per sobre del tradicional renaixement dels segles XV i XVI, no ho fem amb el renaixement de les Llums del segle XVIII?

Diguem d’una vegada […] que cada renaixement va acompanyat, inclou en ell mateix, una sèrie de formes econòmiques, socials i institucionals. I, fins i tot, podem considerar que la Revolució de 1789 continua sent un fenomen típicament medieval. […] Evidentment, no podem dir que entre Sant Lluís i Lluís XVI no va passar res, ni que les societats siguin idèntiques, ni que cinc segles d’història no s’haguessin produït, però la Revolució francesa suposa l’inici del trencament real amb l’edat mitjana.

Simplement, la idea d’un home que dirigeix els actors de la Revolució, els conceptes que representen, poden trobar paral·lelismes en les referències d’un personatge com Arnald de Brescia (executat el 1155), el qual va aixecar la ciutat de Roma contra el domini polític del Papa; o en un Étienne Marcel (1316-1358), que somiava amb donar una constitució de caràcter comunal a la ciutat de París; o en Jan Hus (1369-1415), que va introduir la idea d’una nació txeca. Per descomptat, els revolucionaris de 1789 va ignorar els seus predecessors tot remuntant-se, d’una manera força “ahistòrica” als antics romans. Sempre és la recerca de símbols eterns. I van ser els homes del segle XIX, un Agustin Thierry i especialment un Michelet, els que van invocar els precursors medievals de la Revolució. Actualment, els historiadors tendeixen a advertir en tots dos casos, en la voluntat de remuntar-se als romans o als precursors medievals, un error de perspectiva.

Ara bé, és precisament aquest error de perspectiva imputat als actors de 1789 el que m’interessa perquè indica l’existència d’una “edat mitjana” que es perllongaria fins el 1800. Aquests actors de la història que van ser els revolucionaris de 1789 ens ensenyen, amb la seva fixació amb el règim que anomenen feudal o amb la seva polític religiosa (derivada directament de les “heretgies medievals”), que en els anys vuitanta del segle XVIII no existia la nostra visió de la història, la nostra visió de valors, ni la nostra manera d’articular aquests valors en relació els uns dels altres. [És per això que] hem de superar la història de les mentalitats, la qual ens condueix sense solució de continuïtat cap a una fragmentació de breus períodes, per assumir una història dels valors, de les referències. Una història molt més llarga i sorprenent.

Font: LE GOFF, Jacques. Una larga Edad Media. Ed. Paidós. Barcelona, 2008.

La història de la democràcia en 90 segons

dissabte, 18/06/2011

A continuació podeu observar el vídeo March of Democracy, un mapa creat per Maps of War que ens presenta en poc més de dos minuts la gènesi de la democràcia a través de 4.000 anys d’història. Com podem observar, els autors del vídeo consideren que la idea d’un govern dirigit per persones escollides d’entre la ciutadania va sorgir a Síria, concretament a la ciutat-estat d’Arvad en el 2000 a.C., posteriorment va desenvolupar-se a l’Índia (a Vaishali, cap el 600 a.C.) i finalment va arribar a Europa a través de la polis d’Atenes, a la Grècia clàssica, el 500 a.C. Després de passar per la romanització i el feudalisme, la idea moderna de democràcia, en la qual a més de posar el poder en mans de la ciutadania a través del parlamentarisme aquesta esdevé un element legitimador de la dominació i d’homogeneïtzació del pensament, arribaria a Europa després de la Revolució francesa. I encara avui estem en lluita per definir què és exactament la democràcia i com ha de perfeccionar-se per funcionar com una veritable representació de la voluntat popular de la ciutadania del segle XXI.


La crisi de la baixa edat mitjana

divendres, 10/09/2010

El desenvolupament agrari que havia permès el ressorgiment de la vida urbana i l’increment del comerç en la plenitud de l’edat mitjana va començar a assolir el seu límit a les darreries del segle XIII. Així, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, les guerres i les malalties.

Crisi econòmica. S’havia produït la rompuda de moltes noves terres, però degut a l’esgotament dels sols va arribar un moment en el qual només restaven terres conreables d’una qualitat força menor. Això va produir un descens de la productivitat: tot aplicant el mateix esforç (les mateixes tècniques i les mateixes hores de treball) s’obtenien collites més pobres.

D’altra banda, el segle XIV va començar amb una onada de fred glacial, que va fer créixer la fam i la misèria.

A més, com que la població continuava creixent, es va produir un major desequilibri entre població i recursos alimentaris. La crisi va agreujar-se pel desequilibri entre una població en alça i una producció d’aliments estancada dins del marc de l’agricultura senyorial.

Tot i que alguns sectors socials, com ara els terratinents i els comerciants, s’havien enriquit, una àmplia majoria de la població va començar a patir serioses dificultats econòmiques. Com la producció de cereals era insuficient va generar-se un augment de preus que va estendre la fam, la misèria i la mortaldat dels més humils.

Els anys de males collites els preus de molts productes bàsics pujaven, i els qui podien emmagatzemar alguns productes, com ara el gra, per exemple, el retenien i esperaven que l’escassetat augmentés per a vendre’l més car. A això se li diu acaparació.

Aquestes penúries econòmiques, que feien que la majoria de la gent estigués mal alimentada i, per tant, amb menys defenses davant de les malalties, es van veure agreujades amb l’aparició de pestes i guerres. Així, dos factors externs van provocar una veritable catàstrofe demogràfica.

La Guerra dels Cent Anys i les guerres civils castellanes, entre d’altres, van posar noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil.

Durant tota l’edat mitjana van produir-se cíclicament fases d’expansió agrària i de crisi, degudes a l’escassetat d’aliments. A vegades, la població patia terribles fams que produïen morts massives. Als moments de més grans dificultats solien escampar-se amb gran rapidesa les pestes, o malalties epidèmiques.

La pesta negra. Però va ser la pesta negra, el fet que va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi.

553px-Pestilence_spreading_1347-1351_europe.png

Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allí, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

Black_Death.jpg

En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. L’epidèmia només va acabar al final del segle, després de successius rebrots.

untitled 2.tif

Moltes terres de treball van restar abandonades, i la producció artesanal de les ciutats i també el comerç van patir una greu paralització. El descens demogràfic de la població europea, va notar-se amb força en el camp i la depressió agrària va comportar conseqüències socials i econòmiques: el despoblament rural, la manca de mà d’obra, el retrocés dels conreus, una greu diferència dels preus i els salaris i la caiguda de les rendes senyorials.

Com a conseqüència, els preus de les mercaderies van experimentar una gran alça, fet que va aguditzar encara més les tensions socials. La diferència d’interessos dels diversos grups socials, que en èpoques de prosperitat era resolta sense excessiva violència, es faria insuportable des d’aleshores.

Tensions socials. Els terratinents, la riquesa dels quals es basava en el cobrament de rendes feudals de les famílies pageses, van veure com es reduïen els seus ingressos com a conseqüència de la crisi econòmica i demogràfica. Aleshores van intentar acumular la mateixa quantitat d’excedent, però a partir d’una major explotació de la població camperola que seguia viva, i van tornar a cobrar en espècies i en treball.

En alguns llocs on la mortaldat havia estat especialment intensa, la noblesa va voler tornar a implantar la servitud per tal d’impedir que la pagesia pogués escapar al seu control i deixés de proporcionar-los rendes. En definitiva, la depressió econòmica va perjudicar els senyors que, en resposta, van augmentar els vells drets senyorials (mals usos) i els impostos sobre els pagesos.

DeathWatTylerFull.jpgAquest enduriment de les exigències dels senyors laics i eclesiàstics és el que coneixem com a increment de la pressió senyorial, la qual es va generalitzar per tota Europa i va provocar moviments de resposta pagesa. Entre els segles XIV i XV es van succeir els alçaments armats dels pagesos en contra dels abusos senyorials.

En molts casos, els pagesos apel·laven a la monarquia perquè intervingués i obligués als senyors a mantenir els vincles existents anteriorment. Així, van esclatar a tota Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com ara la Jacquerie francesa (1358) o les revoltes als regnes hispànics en el segle XV (aixecament remença a Catalunya, la revolta dels forans a Mallorca i la revolta Irmandiña a Galícia). A Catalunya la crisi econòmica i el desequilibri social provocaria, en temps de Joan II, una guerra civil que devoraria els darrers recursos del país.

En línies generals, aquests conflictes es resoldrien de dos maneres diferents:

A l’Europa occidental, malgrat que en els conflictes armats va perdre sempre la pagesia, aquesta va aconseguir que la monarquia hi intervingués i dictés lleis que abolien molts dels lligams feudals, amb la qual cosa els pagesos obtenien un major grau de llibertat.

GeorgheDoja.jpgA l’Europa oriental, en canvi, els senyors van vèncer rotundament, fet que va comportar la consolidació de molts dels mecanismes d’explotació sorgits arran de la crisi econòmica baixmedieval. Per això podem parlar d’una segona servitud.

Al món urbà també van accentuar-se els conflictes. Les calamitats del segle XIV agreujarien les tensions existents. Així, en moltes ciutats es van produir enfrontaments entre la massa populars d’artesans, els petits comerciants i els assalariats i el patriciat urbà, dedicat sobretot al gran comerç i a la producció artesanal a gran escala.

En moltes ciutats, després d’una primera època més assembleària (que no democràtica), el patriciat havia aconseguit el control dels governs municipals. Des dels ajuntaments es dictaven lleis que afavorien els grans comerciants perquè permetien i afavorien l’acaparament i l’alça dels preus.

Les capes populars de les ciutats, que es veien obligades a comprar l’aliment a preus cada cop més alts, van reaccionar davant d’aquests abusos i van exigir un canvi de política o una participació més gran en la gestió municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs municipals, dret al treball o augment dels salaris i tindrien un caràcter més polític que les revoltes pageses.

En alguns llocs el conflicte va assolir cotes de gran violència. Les revoltes van estendre’s per les grans capitals europees occidentals (París, Gant, Florència, Barcelona) i finalitzarien amb l’entrada dels artesans dins els consells municipals.

Richard_II_meets_rebels.jpg

Un altre grup que va pagar les conseqüències de la crisi va ser el dels jueus. Les grans calamitats, com ara malalties, pestes o males collites, van ser interpretades per l’Església com a càstigs divins per la conducta dels cristians, els quals, entre d’altres coses, toleraven l’existència d’altres grups religiosos.

Aquesta condemna de l’Església va sumar-se al fet que, en general, eren els jueus els que controlaven els negocis d’usura i comerç més pròspers, que en èpoques de crisi despertaven l’enveja i la ira de la resta de la població.

Això explica el fet que es produïssin nombrosos pogroms, o violents atacs de la població cristiana als barris jueus, que solien saldar-se amb matances en massa.

El regne de Castella: govern, economia i societat

divendres, 10/09/2010

Les institucions de govern de la Corona de Castella. A diferència de la corona catalano-aragonesa, el regne de Castella constituïa un únic Estat, amb unes Corts úniques i una mateixa llei per a tot el territori.

Alfonso_X_el_Sabio_y_su_corte.jpg

  • La monarquia. El rei castellà concentrava més poders en la seva persona que no pas ho feien la resta de reis peninsulars. Així, a Castella la Corona tenia uns poders més amplis (facultat de declarar la guerra, d’elaborar les lleis, de jutjar…) que altres regnes hispànics. Però, a partir del segle XIII els nobles castellans, que s’havien convertit en una classe social rica i poderosa, s’enfrontarien a l’autoritat del monarca. Al seu voltant els reis van organitzar una cort de consellers que va acabar convertint-se en el Consell Reial. També existia una cúria (tribunal de justícia), una cancelleria (administració) i una tresoreria (finances).
  • Les Corts. Les Corts de Lleó es van crear l’any 1188 i van ser les primeres que es van reunir a la Península. Des del segle XIV la unió de les Corts de Castella i les de Lleó va donar lloc a les Corts de Castella i Lleó. Aquesta institució es va convertir en un òrgan de poder amb funcions consultives que no va tenir mai capacitat per fer lleis ja que no podien legislar en ser aquesta una prerrogativa del monarca. La facultat més important d’aquesta institució era la capacitat d’aprovar o negar els nous impostos sol·licitats pel monarca. Amb el temps els representants de la noblesa i del clero van deixar d’assistir a les sessions de les Corts, perquè estaven exempts de pagar els impostos que s’hi aprovaven.

  • Els municipis. Els municipis tenien una certa autonomia i jurisdicció pròpia. A Castella els consells oberts a tota la població van ser substituïts per una representació d’aquests consells: els anomenats capítols, que van acabar sent dominats per la noblesa ramadera. Més endavant va sorgir la figura del corregidor, que era el representant del poder reial a les ciutats. Tenia el poder de presidir els capítols i d’assegurar que no es prenguessin decisions contràries als interessos de la monarquia.

El predomini de la ramaderia i les rutes de la llana. L’economia es basava en l’agricultura i la ramaderia. La majoria de les terres castellanes es dedicaven al conreu de cereals o de productes per a l’exportació (vi i oli). Però la base de l’economia era la ramaderia ovina, sobretot de raça merina, que produïa llana abundant de gran qualitat i es destinava a l’exportació o a la indústria tèxtil.

Aquesta ramaderia pertanyia majoritàriament a la noblesa castellana, que, a fi de defensar els seus interessos, va fundar per concessió del rei Alfons X l’Honrado Concejo de la Mesta (1237) i li va atorgar privilegis, com ara la llibertat perquè el bestiar pasturés en les terres dels pagesos. Els ramats eren transhumants i circulaven per una xarxa de camins, les carrerades, que recorrien la Península de nord a sud.

mesta.jpg

Només una petita part de la llana que es produïa a Castella es quedava al regne per als teixidors de les ciutats. Una part important s’exportava a les ciutats tèxtils dels Països Baixos, sobretot Bruges, on la filaven, la teixien i en feien confecció. El comerç de la llana es concentrava a Burgos, i des d’allà anava als ports del mar Cantàbric per fer-la arribar a Flandes per via marítima.

Tot això va reactivar la vida comercial de la Meseta Nord, on es crearen fires i mercats importants, com la de Medina del Campo. Els mariners bascos i càntabres eren els encarregats de transportar la llana, que sortia dels ports càntabres (Laredo, Castro Urdiales) i bascos (Bermeo, Getaria, Bilbao). Al segle XIII aquests mariners bascos i càntabres van fundar l’Hermandad de la Marina de Castilla per defensar-se de la competència dels mariners anglesos i francesos.

20070712klphishes_23.Ees.LCO.png

La venda de la llana i dels draps que se n’elaboraven, va fer que l’artesania i el comerç es desenvolupessin molt i aquest auge econòmic va provocar el desenvolupament de les fires comercials, entre les quals va destacar la de Medina del Campo.

El poder de la noblesa. El progrés de la Reconquesta va comportar que els reis concedissin enormes extensions de terra als nobles, amb les quals crearen grans senyories.

A més, els beneficis de l’exportació de la llana es van concentrar en mans de la noblesa i de l’alt clero, que es van consolidar com els grups socials més rics i poderosos de Castella i moltes vegades van aconseguir d’imposar-se al poder del rei.

Tot i que alguns monarques intentaren dictar mesures per afavorir les manufactures tèxtils de la llana, aquestes indústries no van aconseguir mai prosperar davant dels interessos dels nobles, que preferien els beneficis ràpids de l’exportació. Així doncs, a Castella no es va desenvolupar una burgesia que es podia haver enriquit amb la manufactura i amb el comerç i que hauria tingut la influència necessària per fer de contrapès al poder de la noblesa.

La gran expansió castellana del segle XIII

dijous, 9/09/2010

La unió de Castella i Lleó. Al llarg del segle XII els regnes de Castella i Lleó es van unir i es van separar diverses vegades per motius hereditaris o matrimonials. Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1037) i així va aconseguir la primera unificació d’ambdós regnes. Però després de la seva mort el regne es va tornar a dividir per qüestions d’herència.

Fernando_III_de_Castilla.jpg

Ferran III de Castella

La reunificació definitiva no es va produir fins el 1230, en què Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el de Lleó del seu pare. De la unió d’aquests dos regnes en va néixer la Corona de Castella.

Castella 1210.png

Els almohades i las Navas de Tolosa. Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians s’enfrontaren a la invasió almohade, un nou imperi islàmic que va ocupar la Península a causa de la pèrdua de l’embranzida militar dels almoràvits.

Durant molts anys el regne de Castella i Lleó va lluitar contra els almohades per les terres situades entre el Tajo i Sierra Morena. Aquests van ser derrotats finalment a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), on lluitaren junts els reis de Castella, Navarra i Aragó. La derrota musulmana a la batalla de Las Navas de Tolosa va obrir el territori d’Al-Àndalus als exèrcits cristians

NavasDeTolosa.jpg

L’avanç cap al sud. Després de la derrota almohade els reis cristians emprengueren l’avanç cap al sud. El regne de Lleó ocupà les terres extremenyes actuals (1230) i, després de la unió amb Castella, la força d’ambdós regnes va permetre a Ferran III donar un impuls decisiu a la Reconquesta.

Aquest monarca va començar la conquesta de la vall del Guadalquivir i va conquerir Còrdova (1236) i Sevilla (1248). El seu fill, Alfons X, va arribar a Cadis i Múrcia. Mentrestant el regne de Portugal va completar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de l’Algarve i Faro el 1249. Al final del segle XIII només quedava a la Península un regne musulmà: el regne nassarita de Granada.

Espanya 1484.jpg

Repoblació de la vall del Guadalquivir i coexistència de les tres cultures. A diferència de les terres conquerides a les primeres etapes de la Reconquesta, als segles XII i XIII, amb la conquesta de la vall del Guadalquivir, es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important.

L’escassetat de pobladors va convertir en grans senyories bona part de tot aquest territori. Aquestes terres eren treballades majoritàriament per serfs. D’aquesta manera, una bona part del territori va ser repartit en forma de grans latifundis als nobles, als clergues i als ordes militars que havien participat en les campanyes. Les terres abandonades van ser repoblades per lleonesos, castellans i bascos.

Com a resultat de la conquesta, els regnes cristians no tenien una població homogènia. Hi coexistien tres grups: els musulmans, els cristians i els jueus. El més habitual era que aquests grups no s’integressin: vivien en barris separats, no es casaven entre ells i mantenien els costums propis.

Els cristians eren el grup dominant. Els mudèjars eren musulmans que romanien en territori cristià. Els reis cristians es comprometien a respectar-ne els costums. Però la situació va empitjorar a partir del segle XIII i a les terres ocupades al sud del Tajo molts musulmans en van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.

L’abolició del règim feudal

dilluns, 6/09/2010

L’Assemblea Nacional Constituent francesa va respondre a la “Gran Por” amb el Decret d’Abolició del Sistema Feudal, votat la nit del 4 d’agost de 1789. D’aquesta manera es suprimien les prestacions personals i la resta dels privilegis feudals (delmes, drets de caça, monopolis senyorials, etc.) i es va declarar la igualtat a l’hora de pagar impostos.

Decret d’Abolició del Sistema Feudal aprovat per l’Assemblea Nacional Constituent francesa (4 d’agost de 1789):

Art.1. La Asamblea Nacional destruye el régimen feudal, por completo. Decreta que, dentro de los derechos y deberes tanto feudales como de  censos, aquellos que tengan que ver con las manos- muertas reales o personales, y la servidumbre personal, y aquellos que los representan quedan abolidos sin que haya indemnización. Declara que el resto podrán ser comprados y que el precio y forma de este rescate quedarán fijados por la Asamblea Nacional. De entre los citados derechos, aquellos que no queden suprimidos por este decreto seguirán, sin embargo, percibiéndose hasta su reembolso.

Art. 2. El derecho exclusivo sobre los palomares, ya sean pequeños o grandes, queda abolido. Las palomas se encerrarán en las épocas del año que fije la comunidad. Durante estos períodos se considerarán como caza y cualquiera tendrá derecho a cazarlas cuando estén en su finca.

Art. 3. De igual modo, queda abolido el derecho exclusivo de caza y de los vivares abiertos. Todo propietario tiene derecho a abatir y de mandar abatir, solamente en sus posesiones, cualquier pieza de caza, teniendo que conformarse a lo establecido por las leyes de policía que puedan intervenir para la seguridad pública. Quedan abolidas todas las capitanías, incluidas las reales, así como todos los cotos de caza, con independencia de su denominación. Se velará, a través de medios que sean compatibles con el obligado respeto a las propiedades y a la libertad, por el mantenimiento de la caza del Rey. Se encarga al señor presidente que pida al rey el indulto de los condenados a galeras y desterrados por simples delitos de caza, la puesta en libertad de los prisioneros y la abolición de los procedimientos en curso, por esta causa.

Art. 4. Quedan suprimidas todas las justicias señoriales sin que se proceda a indemnizaciones. Sin embargo, los oficiales de estas justicias seguirán ejerciendo sus funciones hasta que la Asamblea Nacional establezca un nuevo orden judicial.

Art. 5. Quedan abolidos todos los tipos de diezmos y sus cánones, cualesquiera que sean su denominación conocida y percibida, incluidos los de pago por los cuerpos seculares y regulares, por los beneficiarios, las asambleas parroquiales y todas las de manos-muertas. También los percibidos por la Orden de Malta y otras órdenes religiosas y militares, aunque se hayan dado a laicos en sustitución de opciones sobre porciones de congrua; a reserva de reflexionar sobre los medios alternativos para satisfacer los gastos del culto divino, el sustento de los ministros de los altares, el alivio de los pobres, las reparaciones y las reconstrucciones de las iglesias y presbiterios y el mantenimiento de todos los establecimientos, seminarios, escuelas, colegios, hospitales y demás comunidades que hasta ahora dependen de los diezmos.

Sin embargo, hasta que se provea y que los antiguos poseedores gocen de su sustitución, la Asamblea Nacional ordena que los citados diezmos se percibirán según las leyes y la manera acostumbrada.

En cuanto a los otros diezmos, de cualquier naturaleza, se podrán rescatar de la forma que reglamente la Asamblea, y hasta tanto no regule, la Asamblea Nacional ordena que la percepción se haga de la misma manera.

Art. 6. Todas las rentas de bienes territoriales perpetuos, sea en especie, en metálico, de cualquier género, cualquiera que sea su origen, cualquiera que sea su perceptor, manos-muertas, de patrimonio, de infantazgo, de Orden de Malta, serán rescatables. Los impuestos sobre las gavillas, de cualquier tipo y denominación, serán tratados de la misma forma, y tasados por la Asamblea. Se prohibirá, en adelante, crear cánones que no sean rescatables.

Art. 7. Desde ahora, se suprime la venta de oficios de judicatura y de ayuntamientos. La justicia se impartirá gratuitamente. Sin embargo los oficiales continuarán en el ejercicio de sus funciones y percibirán los emolumentos hasta que la Asamblea provea los medios para pagarles.

Art. 8. Las tasas de pie de altar de los párrocos de aldea quedan suprimidas y dejarán de pagarse en cuanto se proceda al aumento de las porciones congruas y a la pensión de los vicarios y se redactará un reglamento para fijar los ingresos de los párrocos de ciudad.

Art. 9. Los privilegios pecuniarios, personales o reales, en materia de subsidios, quedan abolidos para siempre. La percepción se hará sobre todos los ciudadanos y todos los bienes, de la misma forma. Y se va a reflexionar sobre los medios para efectuar el pago proporcional de todas las contribuciones, incluso para los seis últimos meses del año de imposición corriente.

Art. 10. Se declara que todos los privilegios particulares de las provincias, principados, regiones, cantones, ciudades y municipalidades, ya sean pecuniarios o de cualquier otro tipo, quedan abolidos definitivamente y se someterán al derecho común de todos los franceses. Todo ello por ser más beneficioso, para las provincias, la adopción de una legalidad nacional y de libertad pública que el sistema de privilegios de los que algunos gozaban, y cuyo sacrificio es necesario para realizar la íntima unión de todas las partes del imperio.

Art. 11. Todos los ciudadanos sin distinción de nacimiento podrán acceder a los puestos y dignidades eclesiásticas, civiles, y militares y ninguna profesión conllevará degradación.

Art. 12. En el futuro no se enviará a Roma, ni a la vicelegación de Aviñón, ni a la nunciatura de Lucerna, ninguna renta por anatas o de cualquier otro tipo. Los fieles diocesanos se dirigirán a sus obispos para el caso de provisiones de beneficios y dispensas, que se concederán gratuitamente, bien entendiendo que todas las iglesias de Francia deben de gozar de la misma libertad, a pesar de todas las reservas, expectativas y repartos por meses.

Art. 13. Las primas por muerte de un eclesiástico, derechos sobre cotos, derechos por vacante, censos señoriales, rentas para S. Pedro, y cualesquiera otros del mismo tipo de a favor de los obispos, archidiáconos, arciprestes, cabildos de canónigos, párrocos antiguos, bajo cualquier denominación, quedan abolidos, salvo aquellos casos en que pertenezcan, hasta que se provea, a archidiaconados o arciprestazgos dotados insuficientemente.

Art. 14. La acumulación de beneficios no pondrá existir en el futuro cuando las rentas del beneficio o de los beneficios de los que se sea titular excedan la cantidad de 3.000 libras. Queda también prohibido poseer pensiones sobre beneficios, o una pensión y un beneficio, si el producto excede la misma cantidad de 3.000 libras.

Art. 15. La Asamblea, previo informe, se ocupará, de acuerdo con el rey, de la supresión de las pensiones, gracias, sueldos que se aprecien excesivos. Se determinará para el futuro una cantidad a disposición del rey con este objeto.

Art. 16. La Asamblea decreta que se acuñará una medalla en memoria de las grandes e importantes deliberaciones que se acaban de tomar para la felicidad de Francia y que se cantará un Te Deum de acción de gracias en todas las parroquias e iglesias del Reino.

Art. 17. La Asamblea proclama solemnemente al rey Luis XVI Restaurador de la libertad francesa.

Art. 18. La Asamblea Nacional visitará personalmente al rey para presentar a Su Majestad el decreto que acaba de adoptar, mostrarle su más respetuoso agradecimiento y suplicarle el canto del Te Deum en su capilla y al que ruegan poder asistir.