Entrades amb l'etiqueta ‘Ferran VII’

El Motí d’Aranjuez

dimecres, 5/12/2012

18 de març de 1808, Aranjuez. Després de l’ocupació napoleònica de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, va dirigir-se cap a Madrid. La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Davant d’això, la cort de Carles IV va traslladar-se a Aranjuez i Godoy va aconseguir de convèncer el monarca de la necessitat que la família reial anés a Andalusia per embarcar-se camí d’Amèrica. En aquest context, l’oposició cortesana va fer córrer el rumor que Godoy planejava segrestar la família reial. L’oposició ja tenia planejat el seu cop.

motin-de-aranjuez.jpg

La matinada del 17 de març escatava el motí, un aixecament protagonitzat per les capes populars (soldats, camperols i treballadors del palau), però dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i amb un objectiu clar: la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la greu crisi que patia el país.

La casa de Godoy, sempre fortament vigilada per la guàrdia reial, va veure’s desprotegida de cop i volta. El totpoderós ministre que va enfrontar-se amb la crisi de l’Antic Règim va haver de refugiar-se a les golfes, amagat sota una catifa, humiliat, fins que va reaparèixer el 19 de març. En aquell moment era una ombra de l’estadista que havia pretès ser, una figura famèlica i assedegada que demanava la seva absolució. El preferit del rei havia caigut definitivament en desgràcia i no es retrobaria amb els vells monarques fins al seu exili francès.

arajuez.jpg

Carles IV també va ser abandonat. Els seus ministres i cortesans van abandonar el vaixell d’un monarca que s’enfonsava presoner dels seus suports a Godoy i Napoleó. Només la coronació de Ferran podia frenar els rebels. Així, el motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV –el qual va abdicar la corona en el príncep Ferran el 19 de març– i Godoy –empresonat i destituït–, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola.

Un motí popular havia acabat amb la monarquia de Carles IV, però un motí teledirigit per Ferran VII i la noblesa. Fins i tot la reina Maria Lluïsa ho tenia clar: “Mi hijo Fernando era el jefe de la Conjuración. Las tropas estaban ganadas por él; él hizo poner una de las luces de su cuarto en una ventana para señal de que comenzase la explosión”. Però la situació era més complexa. No era simplement canviar un monarca per un altre. Els fets d’Aranjuez eren una reacció contra l’absolutisme borbònic i a la recerca de la introducció d’un govern aristocràtic.

EC001698වᓵ

Ferran VII era proclamat rei d’Espanya i entrava triomfant a Madrid el 24 de març davant de l’aplaudiment popular, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

D’altra banda, els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

Carles IV

dilluns, 12/11/2012

L’absolutisme del segle XVIII necessitava la figura d’un monarca, el rei que era l’eix de la piràmide i donava sentit al sistema. Aquest no havia de ser necessàriament un gran rei, ni tan sols un bon rei. Als monarques absolutistes només se’ls hi demanava que fossin actius i capaços d’avaluar els consells que rebien abans de prendre les grans decisions. Avantatges de la transmissió sanguínia del poder i de la voluntat divina que els legitimava. Per això aquests monarques s’acompanyaven de la figura d’un primer ministre que fos els transmissor de la credibilitat del regne, tant a l’interior com a l’exterior.

Ara bé, arribats a la crisi de l’Antic Règim, l’Espanya dels Borbons va veure’s en mans de Carles IV (1748-1819) un monarca que podríem situar en aquella categoria que els francesos anomenen com un roi fainéant, un personatge immadur i incapaç d’aportar res de nou a la monarquia en un temps de transformacions i sacsejades revolucionàries. Així, Carles IV només podia aportar a la corona el seu sentit del deure, una aportació que sovint es veia anul·lada per la gran indolència que caracteritzava.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

Escassament preparat, sense experiència prèvia com a governant i dèbil de caràcter, Carles IV era un monarca que només s’apassionava per la caça, la fusteria, les seves col·leccions de rellotges, el violí i la pintura. Era un rei que vivia absent del món que l’envoltava. Infantil en els seus coneixements i en la capacitat d’analitzar els esdeveniment que estaven transformant el món. No és que fos incapaç de prendre decisions polítiques, és que la política no l’interessava. Els seus interessos es dirigien cap al mecenatge de les arts, no cap als assumptes d’Estat. En conseqüència, les circumstàncies personals del monarca contribuirien al desprestigi de l’absolutisme i de la institució monàrquica.

Arribat al tron el 1788, aviat s’hauria d’enfrontar amb l’esclat de la Revolució francesa. El problema és que mai va arribar a entendre que estava passant realment al país dels seus avantpassats. Això explica la política erràtica de la monarquia espanyola. Primer, el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, va intentar evitar la introducció de les idees revolucionàries establint un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat va fer-se necessari un intent de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França. Per això el poder va ser confiat al comte d’Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, el qual va mantenir una actitud expectant davant la França revolucionària. En qualsevol cas, aquests equilibris polítics van representar la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país.

Anton_Raphael_Mengs,_Prince_of_Asturias,_Future_Charles_IV_of_Spain_(са_1765)_-_02.jpg

Carles IV

Un nou cop d’efecte arribaria amb la destitució d’Aranda, el 1792, per la pressió de la reina Maria Lluïsa. Arribava al poder el favorit (i amant?) de la reina, Manuel de Godoy, un jove militar que gaudiria del favor de Carles IV durant tot el seu regnat com a ministre universal amb un poder absolut. Però el paper de Carles IV i Godoy es complicava: Lluís XVI era executat i França es convertia en una República. El temps de les indecisions s’havia acabat i Espanya declarava la guerra a França.

La campanya, coneguda com la Guerra Gran o Guerra de la Convenció (1793-1795), d’entrada va resultar molt popular i va iniciar-se amb bons auguris. Tanmateix, el desastrós proveïment, la pèssima preparació de l’exèrcit i l’escassa moral de la tropa davant els exèrcits francesos que van envair l’Empordà i el País Basc van portar Espanya a la capitulació. La Pau de Basilea de 1795 suposava el canvi d’aliances i la consagració del paper de Godoy.

Capgirat el marc d’aliances internacionals, l’Espanya de Carles IV restava sota l’òrbita del Directori francès per tal de mantenir l’aliança tradicional francoespanyola contra els anglesos, el rival més temut i que atacava repetidament els interessos comercials amb Amèrica. I aquesta situació acabaria per convertir-se en submissió a l’arribada de Napoleó al poder. Tot i els esforços de Godoy per mantenir la neutralitat espanyola, els continuats atacs anglesos a la flota americana van forçar Carles IV a declarar la guerra a la Gran Bretanya i a col·laborar amb Napoleó, que aleshores projectava l’assalt a Anglaterra. Ara bé, la desastrosa batalla de Trafalgar (1805) enfonsaria definitivament la potència marítima creada pels primers Borbó i deixava Espanya sense flota necessària per defensar les Índies poc després. De la mateixa manera, les guerres continuades contra Anglaterra arruïnarien el comerç i malmetrien greument el crèdit de la monarquia.

familia de carlos iv.jpg

Com a conseqüència de la desfeta, l’oposició contra Godoy, especialment viva entre la noblesa, va cristal·litzar entorn del príncep d’Astúries, el futur Ferran VII. En paral·lel, un Godoy enlluernat pel poder creixent de Napoleó va signar el Tractat de Fontainebleau de 1807, pel qual es repartia el regne de Portugal amb l’emperador francès. Això ja era massa per a la noblesa i el Motí d’Aranjuez del 18 març de 1808 va provocar la caiguda de Godoy i l’abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. El rei indolent s’havia deixat perdre el tron per confiar en un favorit que actuava seguint un impuls polític propi de temps passats, totalment inadequat a la realitat del tombant de segle.

En conèixer els esdeveniments, Napoleó va reunir pare i fill a Baiona, presentant-se com a intermediari entre els dos monarques. L’emperador va obligar Ferran a retornar el tron a Carles, però aquest immediatament va abdicar en favor de Napoleó. Així, la corona d’Espanya va passar a Josep Bonaparte, l’anomenat Pepe Botella, el germà de l’emperador. Mentre a la península bullia la Guerra del Francès, la família reial s’estava en un dolç retir a França. Només un cop derrotat Napoleó, Ferran VII va tornar a ser rei d’Espanya com si res no hagués passat. Tanmateix, no va deixar tornar mai el seu pare, que va morir a l’exili, a Itàlia on s’havia retirt amb Maria Lluïsa i Godoy, des del 1819.

La restitució absolutista de Ferran VII el 1823

dimecres, 7/12/2011

La intervenció francesa de 1823 per mandat de la Santa Aliança va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu del sistema de l’Antic Règim a Espanya.

Manifiesto Regio de Ferran VII (1 d’octubre de 1823)

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Bien públicos y notorios fueron a todos mis vasallos los escandalosos sucesos que precedieron, acompañaron y siguieron el establecimiento de la democrática Constitución de Cádiz en el mes de marzo de 1820; la más criminal traición, la más vergonzosa cobardía, el desacato más horrendo a mi real persona, y la violencia más inevitable, fueron los elementos empleados para variar esencialmente el gobierno paternal de mis reinos en un código democrático, origen fecundo de desastres y desgracias […].

Sentado ya otra vez en el trono de San Fernando por la mano sabia y justa del Omnipotente, por las generosas resoluciones de mis poderosos aliados y por los denodados esfuerzos de mi primo, el duque de Angulema y su valiente ejército, deseando proveer el remedio a las más urgentes necesidades de mis pueblos, y manifestar a todo el mundo mi verdadera libertad he venido en decretar lo siguiente:

1º. Son nulos y de ningún valor los actos del gobierno llamado constitucional (de cualquier clase y condición que sean) que ha dominado a mis pueblos […], declarando, como declaro, que en toda esta época he carecido de libertad; obligado a sancionar las leyes y a expedir las órdenes, decretos y reglamentos que contra mi voluntad se meditaban y se expedían en el mismo gobierno.

2°. Apruebo todo cuanto se ha decretado por la Junta Provisional de gobierno y por la Regencia del Reino […].

La revolució espanyola de 1820 i las jornades de juliol de 1822 segons Mazzini

divendres, 2/12/2011

Giuseppe Mazzini (Gènova, 1805-Pisa, 1872) va ser un polític i filòsof italià. Influenciat pel romanticisme, va esdevenir uns dels principals pensadors de la unificació italiana, així com un dels més destacats teòrics dels moviments europeus democràtics i republicans. Interessat des de molt jove per l’evolució política espanyola, ja que va mantenir contacte amb els revolucionaris liberals tant de l’exili com de l’interior del país, el 1829, a París, va escriure la seva obra De l’Espagne en 1829 considérée par rapport à la France, on exposava la seva visió, entre d’altres qüestions, sobre els fets del Trienni Liberal:

Giuseppe Mazzini.jpg

Giuseppe Mazzini

Al fin triunfa el genio protector de España, y la revolución de la isla de León viene a coronar de éxito merecido los esfuerzos de los verdaderos españoles. Esta revolución, efectuada en poco tiempo por el concurso del pueblo y de las tropas, sin la menor efusión de sangre, sin que se lance un insulto contra la persona real, quedará como monumento imperecedero de la virtud española y de la unanimidad que reinaba en los corazones en favor de la libertad. Entonces Fernando [VII] por del decreto de 7 de marzo de 1820 promulgó su adhesión a la Carta española [la Constitució de 1812]; entonces juró voluntaria y solemnemente mantenerla como ley del Estado porque, decía, en su decreto, se ha pronunciado la voluntad del pueblo.

Entonces el pueblo español ofreció el espectáculo de una gran familia, reunida a sus jefes por el amor y la confianza. Las potencias europeas conservaron sus embajadores en Madrid, y reconocieron así la legitimidad del nuevo gobierno. Todo parecía garantizar un largo futuro de felicidad y, sin embargo, el despotismo conspiraba en la sombra, se urdían tramas, y los miserables establecían en el seno de la capital la sede de sus cobardes maquinaciones. El pueblo español, a quien la mala fe de la administración pública y las traiciones del jefe del poder ejecutivo, daban el derecho de proveer a su seguridad por todos los medios posibles; el pueblo español, siempre grande, siempre magnánimo, ahogaba el grito de venganza que legitimaban los lamentos de tantas víctimas, y se limitaba a deshacer los complots por una actitud enérgica y marcial.

El pueblo español hacía más: defendía, con las armas en la mano, el Palacio Real, contra el furor del populacho indignado. Fueron los mismos hombres que Fernando envió a la muerte unos años después, los que le garantizaron de todo ultraje en la jornada del 7 de julio de 1822. ¡Jornada que será siempre memorable! En este día los españoles han justificado la reputación de lealtad, que les acompañó siempre a través de los siglos y que permitió a sus Reyes dormir sin guardia en el palacio hasta fines del siglo XVII.

Sobre este día reposa la completa justificación de la Revolución española, porque se vio entonces el espectáculo único de un pueblo armado para la defensa de los mismos que le traicionaban. Se vio a los simples ciudadanos acudir para asegurar la vida de quien les había sacrificado a su desmesurada ambición, aquel que más tarde les castigaría con la muerte. La virtud española brilló ese día sin mancha: mostró al mundo asombrado lo que puede la libertad, lo que puede la generosidad en un pueblo a quien la opresión no había dejado otro patrimonio que el furor. Ah, ¡Los que calumnian la Revolución de 1820 deben comenzar por borrar el recuerdo de esta jornada de los fastos de la historia de los corazones justos y virtuosos!

El Trienni Liberal: Ferran VII jura la Constitució de Cadis

dimarts, 29/11/2011

Com a conseqüència de la repressió contra els liberals i, especialment, per l’existència d’un important nucli liberal en el si de l’exèrcit espanyol, a més de la ineficàcia mostrada pels successius ministres de Ferran VII davant la crisi econòmica i d’Hisenda que patia el país, l’1 de gener de 1820 el coronel Rafael del Riego, cap de les forces que havien de sufocar les sublevacions americanes i constitucionalista convençut, es va aixecar a Cabezas de San Juan en un pronunciamiento contra Ferran VII i va recórrer Andalusia proclamant la Constitució de 1812.

La rebel·lió de les tropes va ser el resultat de la suma de factors provocats per la crisi del país i el fracàs de l’Estat absolutista, però el propi Riego pensava que la sublevació havia fracassat quan només li quedaven uns 50 homes desmoralitzats i cansats després del seu recorregut per Andalusia proclamant la Constitució i va dissoldre la partida. Sense que ell ho sabés, aquesta vegada el pronunciament havia tingut resposta i La Corunya, Múrcia, Saragossa, Tarragona, Pamplona, Barcelona i Cadis van anar sumant-se a la insurrecció. Finalment, a Madrid van esclatar una sèrie d’aldarulls als carrers que va precipitar l’èxit del pronunciament.

La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals a les principals ciutats espanyoles i la neutralitat dels pagesos van obligar Ferran VII a acceptar la Constitució el 10 de març. El triomf del pronunciamiento va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució havia estat imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència, el que suposaria un model revolucionari per a la resta d’Europa.

Manifiesto Regio de Ferran VII (10 de març de 1820)

Fernando_VII_jura_la_constitucion.pngCuando vuestros heróicos esfuerzos lograron poner término al cautiverio en que me retuvo la mas inaudita perfidia, todo cuanto ví y escuché, apenas pisè el suelo patrio, se reunió para persuadirme que la Nacion deseaba ver resucitada su anterior forma de Gobierno; y esta persuasion me debiò decidir á conformarme con lo que parecia ser el voto casi general de un pueblo magnánimo que, triunfador del enemigo extrangero, temia los males aun mas horribles de la intestina discordia.

No se me ocultaba sin embargo que el progreso rápido de la civilizacion europea, la difusion universal de luces hasta entre las clases menos elevadas, la mas frecuente comunicacion entre los diferentes paises del globo, los asombrosos acaecimientos reservados á la generacion actual, habian suscitado ideas y deseos desconocidos á nuestros mayores, resultando nuevas é imperiosas necesidades; ni tampoco dejaba de conocer que era indispensable amoldar á tales elementos las instituciones políticas, á fin de obtener aquella conveniente armonía entre los hombres y las leyes, en que estriba la estabilidad y el reposo de las sociedades.

Pero mientras Yo meditaba maduramente con la solicitud propia de mi paternal corazon las variaciones de nuestro régimen fundamental, que parecian mas adaptables al caracter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la Monarquía española, así como mas análogas á la organizacion de los pueblos ilustrados, me habeis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitucion que entre el estruendo de armas hostiles fue promulgada en Cádiz el año de 1812, al propio tiempo que con asombro del mundo combatiais por la libertad de la patria. He oido vuestros votos, y cual tierno Padre he condescendido á lo que mis hijos reputan conducente á su felicidad. He jurado esa Constitucion, por la cual suspirábais, y seré siempre su mas firme apoyo. Ya he tomado las medidas oportunas para la pronta convocacion de las Cortes. En ellas, reunido á vuestros Representantes, me gozaré de concurrir á la grande obra de la prosperidad nacional.

Españoles: vuestra gloria es la única que mi corazón ambiciona. Mi alma no apetece sino veros en torno de mi Trono unidos, pacíficos y dichosos. Confiad, pues, en vuestro Rey, que os habla con la efusion sincera que le inspiran las circunstancias en que os hallais, y el sentimiento íntimo de los altos deberes que le impuso la Providencia. Vuestra ventura desde hoy en adelante dependerá en gran parte de vosotros mismos. Guardaos de dejaros seducir por falaces apariencias de un bien ideal, que frecuentemente impiden alcanzar el bien efectivo. Evitad la exaltacion de pasiones, que suele transformar en enemigos á los que solo deben ser hermanos, acordes en afectos como lo son en religion, idioma y costumbres. Repeled las pérfidas insinuaciones, halagueñamente disfrazadas, de vuestros emulos. Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional; y mostrando á la Europa un modelo de sabiduría, orden y perfecta moderacion en una crisis que en otras naciones ha sido acompañada de lágrimas y desgracias, hagamos admirar y reverenciar el nombre Español, al mismo tiempo que labramos para siglos nuestra felicidad y nuestra gloria.

Els pronunciaments

diumenge, 27/11/2011

Com a conseqüència de la política absolutista de Ferran VII i de la crisi econòmica que va afectar Espanya en la postguerra, l’oposició liberal es va anar enfortint. Així, a les ciutats van créixer les societats secretes i maçòniques, i, a més, la integració dels caps de la guerrilla a l’exèrcit va originar un sector liberal, partidari de reformes, que protagonitzaria un gran nombre de pronunciamientos militars, mètode que en el futur jugaria un paper fonamental a l’hora de forçar canvis de governs a Espanya.

D’aquesta manera, bona part de l’agitació arribava principalment des de les files d’un exèrcit que es trobava equipat de forma deficitària, era pagat de forma irregular i patia de macrocefàlia. La Guerra de la Independència havia suposat l’inici d’un procés que va fomentar la intervenció dels militars a la vida política, convertint-los en un factor dominant de la vida pública. Els pronunciaments liberals proclamaven la Constitució de 1812 pels hereus de la guerrilla influïts per una forta càrrega utòpica insurreccional que associava la Constitució de Cadis amb la llibertat.

Manifest de la Junta Provincial de Galícia, presidida pel mariscal de camp Juan Díaz Porlier, dirigit a la Nació espanyola (21 de setembre de 1815)

Juan Díaz Porlier.jpg

Juan Díaz Porlier

Obligados por la necesidad, viendo que la verdad no puede llegar a oídos del Rey, sitiado a toda costa por sus consejeros, a menos que ésta se le presente de una manera a propósito para hacerla respetar, hemos tomado la resolución terrible, pero indispensable, de reclamar con las armas en la mano lo que se ha negado a nuestras solicitudes.

Nuestro objeto es el de España entera: una monarquía sometida a leyes justas y sabias, y constituida de una manera que sea una garantía, lo mismo de las prerrogativas del trono que de los derechos de la nación. Pedimos la convocación de Cortes nombradas por el pueblo, y que estas tengan la capacidad de hacer en la Constitución proclamada por las Cortes extraordinarias, los cambios que exige nuestra situación, que aconseja la experiencia, que nos indiquen las leyes constitucionales de las otras monarquías.

Las Cortes restablecerán el orden en nuestra Hacienda, cuidarán de la suerte de nuestros soldados, recompensarán sus servicios, les asegurarán la existencia para la vejez, y harán en adelante la nación sea respetada y estimada.

Renunciando la nobleza a una insignificante parte de sus privilegios, encontrará la indemnización del sacrificio en las nuevas disposiciones constitucionales que le darán existencia política. Todas las clases de la sociedad verán mejorar su situación: los párrocos, cuya influencia puede ser tan útil, obtendrán sueldo más elevado; el agricultor, el artesano, el comerciante y el industrial gozarán de nuevo de las ventajas que habían empezado a sacar de los cambios hechos en su favor por las Cortes; y gracias a una sabia administración de los fondos públicos, los acreedores del Estado podrán esperar ser indemnizados de los adelantos que tienen hechos y de las pérdidas que han sufrido, ya por sacrificios patrióticos, ya por desconfianza en las promesas del gobierno.

¡Españoles! Tales son nuestros deseos; tales serán sin duda los de las Cortes cuando estén reunidas. Para alcanzar tan sagrado objeto, Galicia invita a sus hermanas a reunirse a ella. Igual invitación ofrecemos a los intrépidos defensores de la patria, a los dignos oficiales, a los ilustres generales, en una palabra, a los españoles de todas las clases.

Firmes en nuestra resolución, no dejaremos las armas (si nos vemos obligados a recurrir a ellas) antes de obtener lo que pedimos; y tan dispuestos estamos a estrechar entre nuestros brazos a todo español que se aliste bajo el estandarte nacional, como a ser implacables para con los que, enemigos a un tiempo de su patria y de su rey, prefieran abandonar a éste en manos de sus viles consejeros, a apartarle de su influencia y ponerle delante de los ojos sus pérfidas intenciones.

Nuestra conducta servirá de modelo a la de nuestros adversarios. Respetaremos la propiedad, y la libertad individual será santa para nosotros. Pero ¡desgraciados aquellos que, abusando del augusto nombre del Rey, se permitirán contra quien quiera que sea el insulto o la persecución! Responderán con sus cabezas, y en su defecto, la responsabilidad caerá sobre los que se crean susceptibles de ser tomados en rehenes.

Estamos seguros de la justicia de nuestra causa, y el mundo verá que España, que ha sabido desplegar tanto valor guerrero para el sostén de su independencia contra el extranjero, está dispuesta a mostrar igual energía para proteger en el interior sus derechos y libertades.

El retorn a l’absolutisme de Ferran VII

dimecres, 23/11/2011

Un cop derrotat Napoleó, a Espanya es plantejava el problema de la integració de Ferran VII en el nou ordre constitucional nascut a les Corts de Cadis. El monarca havia abandonat el país com a rei absolut i hi retornava, després del Tractat de Valençay, en el marc d’una monarquia constitucional, fet que feia desconfiar els liberals que acceptés el nou ordre. Així, els diputats van disposar que Ferran VII viatgés directament a Madrid per jurar la Constitució i aquest, temorós d’enfrontar-se amb els que durant sis anys havien resistit l’invasor francès, va acatar les condicions. Però els absolutistes, fonamentalment la noblesa i el clergat, sabien que amb el retorn del monarca disposaven de la seva millor oportunitat per a desfer-se de tot allò que s’havia fet a Cadis i precipitar el retorn cap a l’Antic Règim.

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Els absolutistes, per primer cop, es veien obligats a justificar i legitimar enfront dels liberals el règim que ells defensaven. Així, aquests sectors reaccionaris, tron i altar, van organitzar-se ràpidament contra el liberalisme per a demanar el retorn de l’absolutisme a través del Manifest dels Perses d’abril de 1814 (seixanta nou signats conservadors demanaven a Ferran VII que suspengués la Constitució i anul·lés les lleis promulgades per les Corts) i van mobilitzar el poble perquè, a través de la creació del mite de “Fernando el Deseado”, mostrés la seva adhesió incondicional al monarca. D’aquesta manera, l’arribada de Ferran VII va aixecar un gran entusiasme entre una població, que havia lluitat més per l’expulsió dels francesos i per l’alliberament del seu rei que per una Constitució que ni coneixia ni podia entendre. Des del poble, la monarquia es veia com un ens no qüestionable.

Manifest dels Perses de 12 d’abril de 1814

Manifiesto_de_los_Persas.jpgLa monarquía absoluta […] es una obra de la razón y de la inteligencia: está subordinada a la ley divina, a la justicia y a las reglas fundamentales del Estado: fue establecida por derecho de conquista o por la sumisión voluntaria de los primeros hombres que eligieron sus Reyes. Así que el Soberano absoluto no tiene facultad de usar sin razón de su autoridad […]: por esto ha sido necesario que el poder Soberano fuese absoluto, para prescribir a los súbditos todo lo que mira al interés común, y obligar a la obediencia a los que se niegan a ella. Pero los que, declaman contra el Gobierno monárquico, confunden el poder absoluto con el arbitrario; sin reflexionar que no hay Estado […], donde en el constitutivo de la Soberanía no se halle un poder absoluto. La única diferencia que hay entre el poder de un Rey y el de una República es que aquel puede ser limitado y el de esta no puede serlo: llamándose absoluto en razón de la fuerza con que pueda ejecutar la ley que constituye el interés de las sociedades civiles. En un gobierno absoluto las personas son libres, la propiedad de los bienes es tan legítima e inviolable, que subsiste aun contra el mismo Soberano que aprueba el ser compelido ante los tribunales, y que su mismo Consejo decida sobre las pretensiones que tienen contra él sus vasallos. El Soberano no puede disponer de la vida de sus súbditos, sino conformarse con el orden de justicia establecido en su Estado. Hay entre el Príncipe y el Pueblo ciertas convenciones que se renuevan con juramento en la consagración de cada Rey: hay leyes, y cuanto se hace contra sus disposiciones es nulo en derecho. Póngase al lado de esta definición la antigua Constitución Española, y medítese la injusticia que se le hace […].

El que debemos pedir, trasladando al papel nuestro voto, y el de nuestras Provincias, es con arreglo a las leyes, fueros, usos y costumbres de España. Ojalá no hubiera materia harto cumplida para que V. M. repita al Reino el decreto que dictó en Bayona y manifieste […] la necesidad de remediar lo actuado en Cádiz, que a este fin se proceda a celebrar Cortes con la solemnidad, y en la forma que se celebraron las antiguas; que entre tanto se mantenga ilesa la Constitución española observada por tantos siglos, y las leyes y fueros que a su virtud se acordaron: que se suspendan los efectos de la Constitución y decretos dictados en Cádiz, y que las nuevas Cortes tomen en consideración su nulidad, su injusticia y sus inconvenientes que también tomen en consideración las resoluciones dictadas en España desde las últimas Cortes hechas en libertad, y lo hecho contra lo dispuesto en ellas, remediando los defectos cometidos por el despotismo ministerial, y dando tono a cuanto interesa a la recta administración de justicia; al arreglo igual de las contribuciones de los vasallos, a la justa libertad y seguridad de sus personas, y a todo lo que es preciso para el mejor orden de una monarquía.

En aquest context, Ferran VII, convençut de la feblesa del sector liberal, va trair les seves promeses inicials i, per mitjà del Reial Decret de 4 de maig de 1814, va abolir la Constitució de 1812 i les lleis elaborades a Cadis per iniciar la restauració de l’absolutisme. Així, van eliminar-se pràcticament totes les reformes impulsades per les Corts durant la guerra i va restablir-se la vella organització administrativa. L’Església va recuperar les seves prerrogatives i les ordres religioses la seva legalitat, els jesuïtes van poder retornar al país i la Inquisició va rebre els seus vells drets. La llibertat d’indústria quedava abolida i els gremis restablerts.

Reial Decret de 4 de maig de 1814

Dado que la divina Providencia por medio de la renuncia espontánea y solemne de mi augusto padre me puso en el trono de mis mayores […] y desde aquel fausto día en que entré en la capital, en medio de las sinceras demostraciones de amor y lealtad con que el pueblo de Madrid salió a recibirme, imponiendo esta manifestación de su amor a mi real persona a las huestes francesas […]; desde aquel día, pues, puse en mi real ánimo para responder a tan leales sentimientos y satisfacer a las grandes obligaciones en que está un Rey con sus pueblos, dedicar todo mi tiempo al desempeño de tan augustas funciones, y a reparar los males a que pudo dar ocasión la perniciosa influencia de un valido durante el reinado anterior […].

Pero la dura situación de las cosas y la perfidia de Buonaparte, de cuyos crueles efectos quise, pasando por Bayona, preservar a mi pueblo, apenas dieron lugar a más. Reunida allí la real familia, se cometió en toda ella, y señaladamente en mi persona, un atroz atentado […]; y violado, en lo más alto el sagrado derecho de gentes, fui privado de mi libertad y de hecho del gobierno de mis reinos […].

Por tanto, habiendo oído lo que ecuánimemente me han informado personas respetables por su celo y conocimientos y lo que acerca de cuanto aquí se contiene se me ha expuesto en representaciones que de varias partes del reino se me han dirigido […] declaro que mi real ánimo es no solamente no jurar ni acceder a dicha Constitución ni a decreto alguno de las cortes generales y extraordinarias, y de las ordinarias actualmente abiertas […] sino a declarar aquella constitución y tales decretos nulos y de ningún valor y efecto, ahora ni en tiempo alguno, como si no hubiesen pasado jamás tales actos, y se quitasen de en medio del tiempo, y sin obligación en mis pueblos y súbditos, de cualquiera clase y condición, a cumplirlos ni guardarlos […].

La represa de l’economia catalana en el final del regnat de Ferran VII

dissabte, 18/12/2010

Els burgesos barcelonins van fer tot el possible per “educar” Ferran VII en la teoria del mercat nacional. Així, la Junta de Comerç va presentar-li una exposició amb una llista final de quinze peticions sobre contraban, aranzels, etc. Aquestes peticions es justificaven amb una argumentació “nacionalista” que venia a dir que els catalans no volien l’aplicació d’aquestes mesures en el seu propi benefici, sinó que el progrés de la seva indústria permetria el benefici d’altres zones d’Espanya amb la compra de primeres matèries. A més, demanaven la prohibició de la importació de cereals per benefici de l’Espanya agrària.

Cap de les argumentacions de la burgesia catalana, però, va fer cap mena d’impacte en el rei. Si Catalunya va aconseguir en aquests anys recuperar el seu comerç i transformar la seva economia industrial per preparar-la per a una nova etapa de creixement, va ser al marge de la política econòmica de l’Estat espanyol (si es que en podem parlar de política econòmica de l’absolutisme agonitzant).

Catalunya estava assentant els fonaments d’un creixement sòlid i prometedor. El creixement i canvi econòmic va afectar a tots els sectors, també a l’agricultura que seguia sent el seu principal fonament. Ens trobem en uns moments de davallada del volum i dels preus de les exportacions vitícoles, però aquesta crisi conjuntural es superarà i la vinya continuarà sent un dels motors fonamentals de l’economia catalana al llarg del segle XIX gràcies a les exportacions de vins comuns.

Hi havia tot un sector de petits productors camperols que van veure’s afectats a la vegada per la crisi conjuntural de la caiguda de preus i per la crisi de la producció de la indústria rural que els permetia complementar els seus ingressos. Aquesta situació es veuria agreujada, a més, per la situació que la transformació de la propietat produiria en els anys següents. El progrés de l’agricultura capitalista va anar acompanyat de la ruïna dels petits productors de les explotacions familiars. Una bona part d’aquests camperols s’arruïnarà i això permet explicar la seva hostilitat cap a la societat burgesa en construcció allistant-se a les files del carlisme.

La indústria tèxtil, per la seva banda, estava reconvertint-se per especialitzar-se en el cotó i tindria en aquests anys una de les seves majors fases d’expansió. En aquest període es van construir les grans fàbriques noves que integraven el filat i el teixit, que utilitzaven telers mecànics i que començaven a usar el vapor com a força motriu essencial. S’estava produint la renovació tecnològica. Els anys que van de 1824 a 1833 van ser rics en la construcció de velers, fet que només s’explica per un increment del tràfic comercial. Després de la pèrdua de les colònies americanes, el comerç amb el mercat espanyol a través de la navegació de cabotatge va augmentar.

A més, l’esquema del comerç exterior català també va reconstruir-se. El mecanisme d’intercanvi interior de cereals contra teixits va complementar-se amb un circuit exterior que permetia vendre a l’estranger els excedents de vins per tal d’adquirir la fibra de cotó que alimentés la producció industrial. En aquests anys, els homes de negocis i financers catalans van començar a fer operacions a gran escala amb el govern i, per primera vegada, van introduir-se en els organismes de l’administració econòmica del país. Es va tornar a reconstituir l’associació pròpia dels fabricants que van realitzar un cens industrial, van elegir un president i van iniciar les campanyes contra la concessions d’importació de teixits fets a Dollfuss.

La burgesia catalana estava iniciant el camí cap a la represa que explica el seu progrés des de 1833. Era encara una força social progressiva i conscient de la necessitat de la necessitat de canviar la trajectòria política espanyola per tal d’evitar el perill d’unes revolucions que podien posar en perill la propietat. La burgesia estava disposada a aliar-se amb altres “forces propietàries” per tal de salvar l’ordre social vigent i fer possible el creixement econòmic. A la burgesia el que li molestava de l’Antic Règim no era la seva arbitrarietat i la seva injustícia, sinó la seva profunda incompetència en les matèries econòmiques i hisendístiques que posava en perill el seu progrés.

Catalunya durant la Dècada Ominosa: repressió, rebel·lió pagesa i aixecament dels “malcontents”

dissabte, 18/12/2010

La repressió. La violència repressiva contra el liberalisme que va suposar el retorn a l’absolutisme per part de la monarquia de Ferran VII va tenir una relativa poca importància a Catalunya ja que l’ocupació de Barcelona per part de l’exèrcit francès va fer que els ocupants s’esforcessin a fer que les autoritats espanyoles respectessin les lleis. No va ser fàcil frenar els afanys de revenja de les autoritats absolutistes a Barcelona, però els francesos va poder frenar els representants del poder reial. Així, la ciutat de Barcelona va esdevenir un oasi de pau i un asil per als constitucionals catalans que van trobar-hi refugi. Això s’acabaria amb la marxa dels ocupants francesos a finals de 1827, deixant la ciutat en una situació de normalitat sota el comandament del comte d’Espanya (1828-32).

comte d'espanya.jpg

Comte d'Espanya

D’altra banda, la violència civil, que podia exercir-se fora dels murs protectors de les places controlades per la guarnició francesa, va ser tant dura a Barcelona com a la resta de l’Estat. Aquesta violència va anar acompanyada d’un element social que va prendre un caire populista de lluita dels camperols pobres i de les classes baixes urbanes contra els burgesos liberals acomodats. A Catalunya, els components socials d’aquesta violència van ser menys visibles en el medi urbà per les característiques de la pròpia societat catalana (avançada pel desenvolupament capitalista), però van ser poderosos al camp. Només entre octubre i desembre de 1824 van produir-se més de 2.000 assassinats, la majoria motivats per causes de “diferent opinió política”.

La crisi al camp. El camperolat català va patir una forta crisi entre 1825-1827. La caiguda dels preus agrícoles va arribar a Catalunya agreujat per un problema de sequera que va fer minvar la producció. Ni els anys de sequera van permetre impedir la caiguda dels preus, arrossegada per la dinàmica europea. En menys de deu anys, els camperols van veure reduïts a la meitat els seus ingressos produïts per la venda d’excedents mentre que els preus d’aquelles mercaderies que ells podien necessitar (teixits) no van baixar tant i els impostos estatals es mantenien com una dura càrrega. Només el manteniment de la pressió fiscal ja suposava, en termes monetaris, que la pressió real s’havia duplicat.

laborde.jpgLa primera reacció dels camperols va ser de malestar contra el govern que, en comptes d’alleugerir la càrrega fiscal que havia portat a la revolta contra els liberals, la mantenia i agreujava. El clergat més ultra s’encarregaria dir a la pagesia que aquesta situació injusta era deguda a que el govern no estava en mans de qui havia d’estar ja que no es seguien les bones normes del temps passat, que els reformistes tenien segrestada la voluntat del rei i que calia tornar a la insurrecció per assegurar-se d’instaurar a Madrid un autèntic govern absolutista i cristià.

A més, s’oferia als camperols malcontents la possibilitat de prendre les armes per la causa de la religió, el rei i el bon ordre tradicional a canvi d’un sou molt superior al que podien obtenir llaurant o segant. Els ultres cercaven entre els malcontents els seus soldats i van posar al capdavant a alguns d’aquells militars carismàtics i prestigiosos sorgits de la pagesia en els anys de guerra contra els liberals i que ara no veien reconeguts els seus mèrits per part del govern. Aquest clima no feia més que anunciar una guerra civil i la tensió no cessaria fins a l’esclat de la Guerra dels Malcontents.

La Revolta dels Malcontents. El 1827 esclatava la revolta als voltants de Tortosa quan la partida del capità il·limitat Llovet va preparar un cop de mà contra la ciutat, dins de la qual hi comptava amb complicitats. Es volia iniciar un aixecament general en diversos punts de Catalunya a partir del mes d’abril i es comptava amb la col·laboració de tota una sèrie d’antics guerrillers reialistes descontents de la seva situació “d’oficials il·limitats”. Les primeres partides van ser batudes amb facilitat i el govern, convençut de que el perill havia passat, va concedir un indult general a tots els insurgents que no haguessin estat fets presos amb armes a la mà. L’esperança del govern era equivocada ja que aquests primers moviments no havien estat altra cosa que signes anunciadors d’uns altres millor preparats.

Revolta 1827.jpgEl govern tampoc no donava tota la informació sobre la situació ja que també hi havia partides armades a Girona. El govern volia ocultar un fet que en la primera fase de la revolta estava present en la insurrecció: ens trobem davant d’un aixecament de caràcter declaradament carlí.

Això canviaria aviat perquè no era convenient desconcertar als camperols cridant-los a aixecar-se contra el propi rei a qui havien defensat en dues guerres i el nou argument dels insurgents seria el de deslliurar Ferran VII dels perversos ministres que l’envoltaven i no el deixaven actuar en llibertat.

Pels ultres era fàcil reclutar camperols per participar de l’aixecament només oferint-los una bona soldada. Així, el moviment va anar estenent-se de sud a nord a mida que s’acabava la sega. Les possibilitats de diner per pagar els homes demostrava que els rebels estaven ben organitzats. Al principi de la revolta, les partides eren formades per pocs homes, però, a poc a poc, els rebels van anar agafant força i atreviment per baixar al pla i mantenir-se mentre disputaven combats contra les columnes mòbils. Així, van arribar a presentar-se a les portes de Figueres i Girona.

1827.JPGA finals d’agost de 1827, es constituí a Manresa una Junta Superior Provisional de Gobierno del Principado que estava presidida per Saperes i integrada per quatre vocals i un secretari. Paral·lelament, els insurrectes van apoderar-se de Vic, Cervera i Berga, mentre la lluita revifava al sud. El setembre els rebels es feien amb Valls i Reus i es preparaven per assetjar Tarragona mentre al nord s’iniciava el setge de Girona. Els insurrectes se sentien tant segurs de si mateixos que ja començaven a establir un esquema d’organització del territori que dominaven creant juntes corregimentals que depenien de la superior i a publicar el seu propi diari: El Catalán Realista.

Els malcontents eren entre 12.000 i 30.000 homes i les participacions majors van donar-se als corregiments de Manresa i Tarragona. No només hi havia pagesos, sinó que també trobem artesans, teixidors, espardenyers, ganiveters, etc. i molts procedien de les viles més grans dels corregiments. Els seus dirigents havien sortit dels vells caps reialistes insatisfets amb el govern de Ferran VII. És a dir, la zona on predominaven els malcontents no era ni la més pobra i endarrerida de la muntanya pirinenca ni la costa urbanitzada i econòmicament més desenvolupada. El contrast de la revolta era el d’un univers rural i urbà en decadència contra un nou món que havia superat millor la crisi econòmica i prosseguia per la via del desenvolupament capitalista.

Guerra dels Malcontents. Execucions davant la Ciutadella, a Barcelona, segons un gravat de l'època.jpgEls rebels no van haver d’enfrontar-se a una enèrgica acció repressiva per part d’unes autoritats que restaven desconcertades davant del que estava succeint i no tenien gens clar com devien actuar. Si es deixava avançar la insurrecció de Catalunya, tota la monarquia podia veure perillar i finalment, cap a finals d’agost, el capità general de Catalunya, el marquès de Campo Sagrado, es va veure obligat a fer front a la insurrecció amb les escasses tropes de que disposava. Seria, però, a mitjans de setembre quan la situació donaria un gir amb la intervenció del propi rei que va prendre consciència de la gravetat de la situació i va reemplaçar el capità general pel comte d’Espanya i va anunciar la seva intenció d’acudir personalment a Catalunya per demostrar que no estava segrestat pels seus ministres i tenia plena llibertat d’actuació.

Ferran VII va restar a Tarragona fins a finals d’octubre mentre el comte d’Espanya acabava ràpidament amb els insurrectes que, desconcertats per l’arribada del rei i per la inhibició dels ocults instigadors a la revolta, es rendien a les tropes monàrquiques sense oposar gaire resistència. A finals d’octubre de 1827 la pacificació podia donar-se per enllestida i el comte d’Espanya tornava a Tarragona, deixant les darreres operacions als seus subordinats. A la vegada, el rei sortia cap a València per deixar les mans lliures al comte perquè exercís una repressió que no estava d’acord amb les promeses de perdó que havia fet d’entrada sense que es pogués acudir al rei a demanar clemència.

La Dècada Ominosa (1823-1833)

divendres, 17/12/2010

La intervenció francesa de 1823 va donar pas a l’últim període del regnat de Ferran VII amb la segona restauració de l’absolutisme, l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), en la qual va produir-se el col·lapse definitiu de l’Antic Règim a Espanya.

Ferdinand_VII_of_Spain_in_his_robes_of_state_by_Goya.jpg

Ferran VII

Ferran VII, recuperava així la seva condició de monarca absolut, però les potències absolutistes, temoroses davant de l’agitació constant que es vivia en el país, van demanar-li que introduís algunes reformes molt moderades com ara la proclamació d’una amnistia i l’organització d’una administració eficaç que donés estabilitat a la monarquia. Així, els francesos no arribaven com a restauradors de l’absolutisme, sinó com a propugnadors d’un sistema moderat calcat del parlamentarisme moderat francès establert per Lluís XVIII.

marianas_pineda_color.jpg

El monarca, però, no va fer cas de les peticions dels seus aliats internacionals i de nou es va produir una ferotge repressió contra els liberals, molts dels quals van marxar cap a l’exili per escapar de la pena de mort o la presó. A més, es va depurar l’exèrcit i, durant tota la dècada, es va perseguir els partidaris de les idees liberals en una veritable caça de bruixes. A Catalunya, per exemple, tot i la presència francesa que va evitar una represàlia encara pitjor, van ser executats uns 2.000 liberals només l’any 1824.

Fusilamiento_torrijos.jpg

La repressió política va ser molt precisa i va ser dirigida des del Ministeri de Gràcia i Justícia per Calomarde, acompanyada de la violència civil consentida pel govern. L’actuació de les comissions militars i el sistema de purificacions del funcionariat estaria vigent fins 1825. El coronel Rafael del Riego va ser executat i la mateixa sort van tenir personatges com Juan Martínez Díaz “el Empecinado”, el més destacat guerriller de la Guerra de la Independència. Moltes persones van convertir-se en màrtirs del liberalisme espanyol. Van ser executades unes 30.000 persones i van ser empresonades unes 20.000 persones més.

Principals pronunciaments liberals entre 1823 i 1833:

  • 1824: Pronunciament de Valdés.
  • 1826: Pronunciament dels germans Batán.
  • 1830: Pronunciament de Valdés, Milans del Bosch i Espoz y Mina.
  • 1831: Pronunciament de Torrijos.

Tot i això, durant la darrera etapa del regnat de Ferran VII s’observa un progressiu allunyament dels realistes purs respecte de la monarquia i un acostament d’aquesta als sectors més moderats del reformisme. Les causes d’aquest procés cal cercar-les en un incompliment per part del rei del programa defensat pels realistes (per exemple, el restabliment de la Inquisició) i en la permanència d’elements ideològicament propers als liberals més moderats en l’aparell de l’Estat i, sobretot, en l’exèrcit.

L’altra gran preocupació de la monarquia en aquest període va ser, novament, la resolució del problema econòmic i Ferran VII no va poder abstreure’s de la tendència reformista del seu moment i, encara que aplicava una política absolutista, les necessitats econòmiques derivades de la insuficiència d’ingressos de la Hisenda Reial el van acabar portant a adoptar algunes mesures reformistes. Així, les dificultats de la hisenda reial, agreujades per la pèrdua definitiva de les colònies americanes, van forçar un control estricte de la despesa pública i, a partir de 1825, va iniciar-se la col·laboració del sector moderat de la burgesia financera i industrial de Madrid i Barcelona. En aquesta direcció, es va atorgar un aranzel proteccionista per a les manufactures catalanes i es va incorporar López Ballesteros, un home proper als industrials, al Ministeri d’Hisenda.

A Catalunya, aquesta política i l’agitació realitzada des dels sectors més reaccionaris van provocar l’aixecament dels voluntaris realistes, els anomenats “malcontents” o “agraviats”, aplegant dirigents nobiliaris i clericals així com pagesos descontents per la crisi al camp i que reclamaven el retorn als costums tradicionals. Aquest moviment, específic i exclusiu de Catalunya, va començar al Baix Ebre el mes d’agost de 1825 i tenia una tendència netament foralista.

Carlos_Maria_Isidro.jpg

Carles Maria Isidre

L’agitació va ser tan important que el mateix monarca va haver de desplaçar-se a Catalunya el 1827, on va nomenar Carles d’Espange, comte d’Espanya, nou capità general de Catalunya, el qual a través d’una contundent ofensiva va forçar la retirada de les tropes franceses que encara hi restaven i va iniciar una fortíssima repressió política. Aquesta actitud, tot i que va sufocar la revolta en poc temps, va ser contraproduent a llarg termini per a la monarquia ja que va provocar la deserció dels sectors més joves de l’absolutisme cap al reformisme i, a la vegada, dels sectors més radicals cap al carlisme.

En aquest context, a la Cort, el sector conservador i tradicionalista, partidari de l’Antic Règim i oposat a qualsevol forma de liberalisme, va anar agrupant-se al voltant de l’Infant Carles Maria Isidre, germà del rei i previsiblement el seu successor atès que Ferran VII no tenia descendència. Tanmateix, el naixement, l’any 1830, d’una filla del rei i la seva quarta esposa, Maria Cristina de Nàpols, la infanta Isabel, va iniciar un conflicte de caràcter successori.

La Llei Sàlica, d’origen francès i implantada a Espanya per Felip V, impedia l’accés de les dones al tron, però Ferran VII, influït per la seva esposa, va promulgar la Pragmàtica Sanció que la derogava tot restablint els vells usos successoris i convertia Isabel en hereva de la corona espanyola. En aquell moment ningú no va protestar per aquesta mesura que era un cop pels carlins, ni tan sols l’Infant Don Carlos.

Però el govern no només havia de fer front al problema successori ja que els enemics l’acorralaven a dreta i esquerra. La xarxa de conspiracions que els liberals promovien contra Ferran VII va potenciar-se arran del triomf de la revolució francesa de 1830 i el govern, que no ignorava els projectes dels liberals, va respondre a qualsevol amenaça amb ferocitat, multiplicant les condemnes pels motius més insignificants.

Maria Cristina.jpg

Maria Cristina

Per la seva banda, els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) tampoc s’estarien quiets i l’any 1832, en un intent de cop de mà a La Granja, influirien sobre el monarca, greument malalt, que va restaurar la Llei Sàlica retornant a Don Carlos els seus drets successoris. Aleshores, Maria Cristina va comprendre que si volia salvar el tron per a la seva filla havia de cercar suports en els sectors més moderats del liberalisme.

Amb la recuperació de la salut del rei, Ferran va anul·lar la concessió feta en un moment de debilitat i, amb el rei ja agonitzant, la regent Maria Cristina va iniciar una política clara i decidida contra el carlisme, formant un govern de caràcter reformista,  destituint els ultres i organitzant les Corts que havien de jurar a Isabel com a successora. A més, es van nomenar nous capitans generals en substitució d’aquells que, com el de Catalunya,  estaven compromesos amb el carlisme mentre decretava una amnistia que suposava el retorn de 100.000 exiliats liberals.

Així, en els darrers mesos de la vida de Ferran VII pot considerar-se que ja s’estava configurant l’escenari que conduiria a la primera guerra carlina. L’any 1833, en morir el monarca i confirmar-se a través del seu testament que la Infanta Isabel era l’hereva al tron i que el país restava sota una regència governada per Maria Cristina fins a la seva majoria d’edat, Carles Maria Isidre es va proclamar rei donant lloc a l’esclat d’una insurrecció reialista al nord d’Espanya i a Catalunya. S’iniciava així una sagnant guerra civil i, a la vegada, el procés que havia de portar la Revolució Liberal a Espanya.

fernando7-museo-municipal-madrid.jpg