Entrades amb l'etiqueta ‘Ferran el Catòlic’

Joan de Canyamars i l’intent d’assassinat de Ferran el Catòlic

dissabte, 26/05/2012

Conquerida Granada, expulsats els jueus i amb Colom en ple viatge descobridor, l’octubre de 1492, els Reis Catòlics van dirigir-se a Barcelona per continuar amb el seu projecte polític: el següent objectiu era la conquesta de Navarra i l’articulació de la política exterior de Ferran el Catòlic per convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més potent del Mediterrani. Però durant aquesta estada a la ciutat comtal va produir-se un fet que va poder canviar de dalt a baix la història que coneixem. El 7 de desembre, Ferran el Catòlic va patir un atemptat.

Després de passar tot el matí exercint les tasques judicials pròpies del seu càrrec com a cap de l’audiència en el saló del Tinell, Ferran va decidir retirar-se a la residència reial. Passava un quart del migdia. La Plaça del Rei semblava tranquil·la i la guàrdia pretoriana del monarca va separar-se del rei i els seus acompanyants. Aleshores, mentre baixava per les escales d’entrada del Palau Reial Major, Ferran va patir un intent d’assassinat.

Joan de Canyamars, un pagès de remença que s’havia amagat tot el matí en la capella de Santa Maria, va sortir del seu amagatall en veure el monarca. Va situar-se darrera de la comitiva i, armat amb un coltell, va propinar una ganivetada a l’alçada del clatell de Ferran. La sort, però, estava de banda del rei catòlic: el collaret del qual penjava l’emblema del Toisó d’Or va desviar la fulla del ganivet, el qual va clavar-se en les seves espatlles.

Joan Canyamars 1.jpg

D’aquesta manera es narraven els fets en el Manual de Novells Ardits, el dietari de l’Antic Consell barceloní:

Joan Canyamars, pagès, bar e traïdor malvat, amb ànimo diabòlic, passat migjorn quasi un quart d’hora, eixint la Majestat del Senyor Rei del seu palau qui és en la plaça del Rei, en la sala del qual palau havia tenguda audiència, e essent davant la porta de l’església de dit Palau, donà a la dita majestat un colp en lo coll amb una espasa, del qual isqué sang.

El cos malferit del rei va ser traslladat ràpidament cap a la residència reial perquè els metges guarissin la ferida mentre els agutzils detenien a Canyamars i iniciaven una investigació. En paral·lel, la notícia de l’atemptat va escampar-se a tota velocitat per Barcelona en mig de la confusió i la consternació. Alguns van donar per feta la mort del rei. La milícia urbana va haver de sortir a patrullar per carrers davant el temor a l’esclat d’una revolta. Havia estat l’atemptat el resultat d’un complot contra el monarca? I de ser així, qui podia haver estat l’instigador de la traïció?

Per aportar una mica de llum als fets, en un comentari del mateix Ferran el Catòlic, dirigit al governador d’Aragó Juan Fernández de Heredia, podem llegir:

Oy viernes VII de deziembre, saliendo de tener audiencia real en esta ciudad y viniendo hablando con nos uno de aquí, hun hombre que dicen que es enemigo de aquel que con nos hablaba, vino por las spaldas y no se sabe si conoció a nos, y tiró una cuchillada que nos alcanzó en el pescuço hun poco. A Dios sean dadas muchas gracias y a su gloriosa Madre, ello es muy poca cossa y nos hallamos bueno y esperamos en Dios que muy prestos seremos sano del todo. Toda esta ciudad ha mostrado tanto sentimiento sobre esto que bien se ha conocido su lealtad, amor y afección que tiene a nos. El hombre está presso para azer dél la justicia que merece. Acordé de os lo hacer saber porque de semejantes cosas se dize más de lo que son y sepáys que esto es lo cierto.

És a dir, segons Ferran, l’intent d’assassinat podia haver estat el resultat d’una venjança personal, però que el destinatari de la ganivetada no havia de ser ell.

Què sabem de Joan de Canyamars? Era un pagès de remença procedent de Dosrius, al Maresme. A partir d’aquí només podem especular. Segurament, com tants altres remences, va sentir-se decepcionat amb la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, promulgada per Ferran el Catòlic, mitjançant la qual s’abolien els mals usos i es donava la llibertat als remences previ pagament de 60 sous per mas. Alguns pagesos remences, com possiblement va ser el cas de Joan de Canyamars, es van veure incapaços d’assolir aquesta quantitat i van sentir-se traïts pel monarca. Això explicaria la seva acció contra el rei.

Segons les declaracions del fallit regicida, obtingudes sota la tortura en el seu empresonament, el remença Canyamars havia actuat sol i per pròpia iniciativa. El seu mòbil per atemptar contra el monarca sembla el resultat del deliri propi d’un boig: volia substituir a Ferran com a rei. Impossible de creure. Jutjat i declarat culpable, Canyamars va ser condemnat a “morir a crudelíssima mort, per ésser exemple i càstig als altres”. El que volia dir, segons els costums propis del període, que seria ajusticiat per esquarterament en la plaça pública com va narrar el cronista Miquel Carbonell:

L’han portat, tot nu sobre un castell de fusta que havien bastit e el tirava un carro: estant-hi bé lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rey, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny: e un tros de braç: après, tirantlo per los altres carrers on va la processó de Corpus: e aqui en un carrer feren aturar lo castell: e llevarent-li un ull: y en altre carrer l’altre ull e l’altre puny: e anant en l’altre carrer, levarent-li l’altre braç e après en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat: y ell mai se mogué ne parlà ni dehia res: ne es complanyia: com si donassen sobre una pedra: e ab gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l’entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la Gutat per lo Portal Nou… y escassament fo fora la Gutat, lo lapidaren: e meteren foch al castell lo qual ab los trossos de l’home sentenciat que en lo castell estava fou tomat prest cendra.

Canyamars era simplement un boig o darrere d’aquest fet s’amaga algun element desconegut? Realment va actuar sol o formava part d’alguna conspiració per part d’algun antic senyor feudal? És difícil de saber. Però en massa ocasions els historiadors hem donat per bona l’explicació dels crims d’Estat justificant-los en la bogeria. La realitat és que la narració de Ferran i la sentència a mort del remença resulten una explicació incompleta dels fets. Possiblement Canyamars sí que era un trastornat mental com a conseqüència de la misèria i la decepció derivada dels anys de guerra remença, però és difícil d’entendre perquè va escollir Ferran com a objectiu de la seva venjança personal i les facilitats que va trobar per actuar. És possible que darrera d’aquest atemptat existissin d’altres elements que permetrien una millor comprensió dels fets. Però avui dia encara els desconeixem.

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

Joana la Boja

dissabte, 14/04/2012

Tercera descendent dels Reis Catòlics, Joana I de Castella (1479-1555), nascuda a Toledo, va convertir-se en hereva al tron castellà després de les morts de la infanta Isabel (1470-1498) i l’infant Joan (1478-1497). Reina nominal de Castella a la mort d’Isabel la Catòlica (1504-1555), passaria a la història com “la Boja”, la reina víctima de les aliances matrimonials dinàstiques dissenyades per Ferran el Catòlic per assegurar-se l’hegemonia europea. El seu desequilibri mental la portaria a viure tancada a Tordesillas fins a la seva mort.

Com a infanta de les corones de Castella i Aragó, la petita Joana va rebre una educació intensa i acurada, pròpia del seu càrrec i de les necessitats del regne. Sota la supervisió de la mateixa reina Isabel, va convertir-se en una alumna avantatjada en comportament religiós, bones maneres i els maneigs propis de la cort, això sense desestimar les arts i el coneixement de les llengües romàniques pròpies de la Monarquia (castellà i català), el francès i el llatí. D’entre els seus preceptors destacaven el sacerdot dominic Andrés de Miranda i la vella amiga i tutora de la seva mare, Beatriz de Galindo, “la Latina”.

D’aquesta manera, tot i que com a tercera descendent dels Reis Catòlics Joana no semblava destinada a regnar, la infanta va rebre una educació pròpia d’una futura reina i, encara adolescent, va començar a intervenir en l’administració de la seva casa i de les seves possessions territorials. Pel que sabem, en aquell temps Joana no estava boja. Això sí, era una dona extravagant que practicava una espiritualitat intensa, ascètica i lliure, propera al recolliment i a la invenció mendicant.

Juana la Loca.jpg

El 1495, els Reis Catòlics van concertar el seu matrimoni amb l’arxiduc Felip d’Àustria, l’hereu de l’emperador Maximilià I i de Maria de Borgonya. Joana només tenia setze anys. El matrimoni era un instrument més de l’Estat dinàstic dissenyat per Ferran el Catòlic, una aliança que convenia a ambdues cases reials en establir un vincle entre la Monarquia dels Reis Catòlics i el Sacre Imperi Romanogermànic que es convertís en el contrapunt geoestratègic de l’emergent França dels Valois.

El 21 d’agost de 1496 es produïa el casament, a Lille. Tot i que inicialment la infanta rebutjava la idea de casar-se, sembla ser que Joana va enamorar-se apassionadament de Felip. Alguns biògrafs han suggerit que, possiblement, aquest enamorament podia ser conseqüència d’algun tipus d’obsessió mental que acabaria derivant en malaltia. El comportament de Felip el Bell cap a ella, en especial les repetides infidelitats, hauria aguditzat aquest desequilibri fins al punt d’acabar agreujant els seus problemes psicològics.

Tot i això, el matrimoni va tenir sis fills. El segon fill i futur hereu de la monarquia hispànica, Carles d’Habsburg, va néixer a Gant el 1500. L’objectiu dinàstic de l’enllaç havia estat acomplert plenament.

Phillippe-Jeanne.jpg

Aquell mateix any, la mort dels seus germans els prínceps Joan i Isabel, i del fill d’aquesta, el príncep Miquel, Joana es convertiria en l’hereva del tron castellà i aragonès. El 1502, havent tornat dels Països Baixos, amb el seu marit van jurar, a Toledo, com a nous prínceps d’Astúries. A continuació, ella sola juraria, a Saragossa (1502) i a Barcelona (1503), com a princesa de Girona, sempre sota la condició que si el seu pare tenia un fill mascle ell seria l’hereu de la Corona d’Aragó.

En morir Isabel la Catòlica, el 1504, Joana va ser aclamada com a nova reina de Castella i jurada, amb el seu marit, per les corts de Toro, on el seu pare, que era governador del regne per disposició de la reina Isabel, va declarar la seva incapacitat per al govern com a conseqüència d’un equilibri mental cada cop més dubtós. Així, per la Concòrdia de Salamanca de 1505 va acordar-se que regnarien plegats Joana, Felip i Ferran.

Però l’entesa va ser breu. D’una banda, Felip ambicionava la corona. A més, la noblesa castellana va veure en la debilitat de Joana l’arma que necessitava per tornar a fer-se forta després dels anys de govern de Ferran i Isabel, i amb aquest objectiu va promoure la Concòrdia de Villafáfila de 1506. Joana va ser declarada incapacitada per a regnar, Felip el Bell va ser declarat nou rei únic de Castella (convertint-se en el primer rei Habsburg com a Felip I) i Ferran el Catòlic va haver de retirar-se als seus regnes aragonesos. Castella i Aragó es separaven, el projecte dinàstic dels Reis Catòlics trontollava.

Don_Felipe_y_Doña_Juana.jpg

El regnat del primer Habsburg, però, va ser breu. Felip moria sobtadament a Burgos el setembre de 1506 entre rumors d’enverinament mai esclarits. La mort del marit va agreujar l’equilibri psíquic de Joana, donant lloc a un episodi que explica la seva bogeria: una processó que va començar el desembre de 1506 i es va acabar l’agost de 1507, i que va protagonitzar induïda per una “bogeria d’amor”. Seguint les voluntats de Felip, la reina va enviar el cor del Bell a Brussel·les i el seu cos va traslladar-se a Granada per a procedir a l’enterrament. Aquest trasllat des de Burgos a Granada va perllongar-se durant vuit mesos perquè Joana, que va viatjar al costat del cos embalsamat del seu marit, feia que el desplaçament només es realitzés de nit. Els cronistes explicaven com Joana no va separar-se ni un moment del fèretre i li besava els peus al difunt marit sempre que la comitiva parava a descansar.

Una llegenda misògina? Segons la historiadora Bethany Aram, Joana va fer aquesta operació tan complicada per garantir els drets de successió a les corones d’Aragó i de Castella del seu fill Carles. Així, segons aquesta autora, la processó seria una invenció simbòlica extravagant però carregada de força política per evitar un nou casament que allunyés el futur Carles V del tron.

Juana_la_Loca_de_Pradilla.jpg

En realitat, però, el desequilibri mental de Joana era evident. Víctima de la follia de l’amor o simplement malalta crònica des de feia anys, la realitat era que no estava capacitada per regnar. Davant la crisi i l’anarquia que suposava la mort de Felip per a la governabilitat de Castella, Ferran el Catòlic va tornar novament com a administrador del regne castellà. Segurament en aquest moment va prendre la decisió més difícil de la seva dilatada vida política: el rei catòlic va tancar la seva filla a Tordesillas el 1509. Joana mai més sortiria de la seva presó.

Mort Ferran el Catòlic, el 1516, Joana va heretar les corones de Castella-Lleó, Catalunya-Aragó i Nàpols-Sicília, ja que mai no va ser declarada incapaç per les Corts castellanes ni se li va retirar el títol de reina. Però el govern efectiu de les quals va passar al seu fill Carles, el qual va haver de jurar el càrrec, tant a les corts de Castella com a les de Saragossa i de Barcelona (1519), també a nom d’ella. Així, fins a la seva mort, el nom de Joana sempre precedia el del Carles en la documentació oficial. Tot un emperador universal a l’ombra de la seva mare, perquè Joana va governar nominalment els seus regnes des del 1516 fins a la seva mort el 1555.

La_Demencia_de_Doña_Juana.JPG

En definitiva, Joana la Boja va ser un instrument més de la política dinàstica practicada pel seu pare Ferran el Catòlic. Però també va ser una víctima política dels interessos del seu marit, i fins i tot del seu fill. El 1555 moria sola a Tordesillas, assistida per Francesc de Borja, duc de Gandia. Va ser enterrada a la Capella Reial de Granada al costat d’Isabel la Catòlica i el seu estimat Felip el Bell.

La monarquia dels Reis Catòlics, una potència europea

dimecres, 11/04/2012

En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes del regne. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics, els quals, després de la conquesta de Granada, van sentir-se lliures per actuar en l’escenari europeu amb l’objectiu de convertir la monarquia hispànica en la potència política, econòmica i militar més poderosa del Mediterrani.

En aquest context, Ferran el Catòlic va imposar els seus plantejaments i va convertir-se en l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó sota els principis que fins aquell moment havien caracteritzat la política exterior catalana de la baixa edat mitjana. Així, els Pirineus i Itàlia van ser els grans escenaris sobre els que el monarca va fixar els objectius polítics, diplomàtics i militars de la monarquia. L’habilitat diplomàtica i la superioritat militar dels exèrcits convertirien la monarquia dels Reis Catòlics en una gran potència europea.

reyes-catolicos.jpg

Aliances matrimonials. Els Reis Catòlics van realitzar una estudiada política d’aliances matrimonials amb Portugal i la casa de Borgonya. Aquesta va ser una de les principals armes de la diplomàcia hispànica dissenyada per Ferran el Catòlic, ciment de bona part del poder territorial de la monarquia hispànica dels Àustries en el segle XVI.

politica-matrimonial-de-los-reyes-catolicos1.gif

Respecte de Portugal, la primogènita dels Reis Catòlics, Isabel, va contraure matrimoni amb el príncep hereu Alfons de Portugal. Tanmateix, la prematura mort del príncep, el 1491, va comportar que, amb l’objectiu de salvar l’aliança hispano-portuguesa, Isabel es casés amb Manuel I, el mateix rei portuguès, per convertir-se en reina. El matrimoni, però, va ser desgraciat, amb la mort de la reina (1498)i el seu fill Miquel en poc temps (1500). Una nova unió, ara entre Maria, la quarta filla dels Reis Catòlics, i el rei Manuel I certificaria l’aliança.

D’altra banda, l’aliança amb la casa de Borgonya va realitzar-se mitjançant el casament de l’infant Joan d’Aragó amb Margarida d’Àustria (1497) i de Joana la Boja amb Felip el Bell (1496). Fruit d’aquestes aliances matrimonials amb els Habsburg, el futur rei Carles V podria regnar sobre la Monarquia Hispànica, els Països Baixos i el Franc Comtat, a més de convertir-se en emperador de l’Imperi.

Els Pirineus recuperats. Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts per la Corona d’Aragó com a penyora a França pel suport donat a Joan II durant la guerra civil catalana. Així, el monarca va signar amb Carles VIII de França el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França. Però aquest acord tenia una clàusula que permetria a Ferran participar en la política italiana: la Monarquia Hispània es mantindria al marge sempre que la presència francesa no vulnerés els interessos de la Santa Seu.

Politica-exterior-de-Espana-con-los-Reyes-Catolicos.jpg

L’ocupació del sud d’Itàlia. Carles VIII, i més tard el seu successor Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols tot reivindicant els drets adquirits per la casa d’Anjou. D’aquesta manera, Carles VIII va conquerir el regne, sense grans dificultats, el 1494-1495. Ara bé, des del rei Alfons el Magnànim aquest territori havia estat vinculat a la Corona d’Aragó i Ferran va buscar la manera de combatre l’expansionisme francès. El rei catòlic no podia permetre aquesta intromissió. I va trobar una justificació. Com que el regne era feudatari de la Santa Seu ja tenia l’excusa que necessitava per intervenir.

D’aquesta manera, va esclatar la guerra entre les tropes dels Reis Catòlics, d’una banda, i les franceses, de l’altra. La Monarquia Hispànica entrava en la política italiana transformant els vells interessos mediterranis del casal de Barcelona en un element més de la política de l’Estat dinàstic articulat per Ferran i Isabel. Una conquesta del passat es convertia en la guerra del futur.

fernandez_cordoba01.jpg

Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán

Els exèrcits hispànics van ser comandats per Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán. Braç executor de la política bèl·lica de l’Estat dinàstic, el Gran Capitán va convertir-se en el líder de l’exèrcit. Un exèrcit nou. La cavalleria medieval va donar pas a un nou model en el qual dominava la infanteria, les coronelías, composades per quatre companyies, integrades per entre dos-cents cinquanta i tres-cents homes, recolzades en la poderosa cavalleria i el foc de l’artilleria. Gràcies a les reformes de l’exèrcit, El resultat de la guerra va ser clarament favorable a Ferran, el qual, gràcies a les victòries de Cerignola i Carigliano de 1503, va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt de territoris de la Corona d’Aragó (1504).

La incorporació de Navarra. A més, la rivalitat entre França i la Monarquia Hispànica va permetre Ferran acabar amb la independència del regne de Navarra, territori que s’estenia des de Pau fins a Pamplona. La franja sud del regne, amb frontera als Pirineus, va incorporar-se a la Corona de Castella, conservant aquest territori les seves lleis, costums, institucions i una àmplia autonomia fiscal.

Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses. En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

La Inquisició

dimecres, 28/03/2012

1 de novembre de 1478: el papa Sixte IV concedeix, a petició dels Reis Catòlics, la butlla Exigit sincerae devotionis affectus. Neix la Inquisició, el regne del terror i l’arbitrarietat sota el pretext de la defensa de la religió catòlica.

Per què instaurar un tribunal de la Inquisició en la monarquia dels Reis Catòlics? Pel dogma religiós convertit en projecte polític. Es dubtava de la honestedat de les conversions. Els jueus convertits al cristianisme eren acusats de pràctiques judaïtzants. En realitat, la majoria dels conversos havien abraçat el cristianisme sense cap altre intenció. Només una minoria mantenia les pràctiques del judaisme en secret, però tota la comunitat va ser víctima de l’hostilitat. Eren el boc expiatori de la societat castellana, els marranos que actuaven en contra de la fe cristiana.

Escudo_inquisicion.gifPer això, per la triple equació religiosa, política i social, va sorgir la idea d’articular un tribunal que s’hauria d’encarregar de la investigació dels casos més dubtosos de conversió. És a dir, un tribunal que, en origen, hauria de reprimir els judaïtzants i netejar la imatge de la resta de conversos. No era el renaixement de la Inquisició medieval que lluitava contra les heretgies, sinó que es tractava de l’establiment d’una nova jurisdicció, enfocada a un problema particular i precís.

El 1478, Sixte IV signava la butlla que autoritzava els Reis Catòlics a nomenar inquisidors als seus regnes. D’aquesta manera, el nou tribunal estaria format per eclesiàstics, però sota la dependència de l’Estat. Dos anys després, el 1480, els primers inquisidors arribaven a Sevilla, eren els mestres dominics Miguel de Orillo i Juan de San Martín. Posteriorment s’estendrien per les principals ciutats de les corones de Castella i Aragó. L’Estat dinàstic dels Reis Catòlics esdevenia intransigent.

El tribunal de la Inquisició va permetre distingir, fer visibles, les diferents confessions religioses de la Corona de Castella. En un costat, la doctrina catòlica, la vertadera i adequada als interessos de l’Estat dinàstic dels Reis Catòlics; en el cantó oposat, el judaisme, un element “estrany” en la societat castellana, present des de l’edat mitjana i difícil d’assimilar. En realitat, el tribunal era una eina per imposar allò que es considerava políticament correcte. I això es manifestarà clarament amb el pas dels anys.

El camp d’acció de la Inquisició era la defensa de la fe catòlica, desemmascarar els heretges i extirpar l’error religiós (la fe vertadera només és la cristiana). Així, el primer enemic a derrotar serien els judaïtzants, però en el segle XVI apareixerien nous enemics: místics, protestants, morescos… però també pràctiques políticament incorrectes com l’homosexualitat, la bigàmia o la bruixeria. És a dir, el Sant Ofici va actuar sobre una ficció: la defensa de la fe es convertia en la defensa dels costums que la monarquia volia imposar. Els pretesos criptojueus eren el boc expiatori que posava al descobert el sectarisme ideològic dels líders religiosos i polítics.

Tomas Torquemada.jpg

Tomás de Torquemada

Fins el 1483, el tribunal va tenir unes competències limitades i poc personal. Però això canviaria amb la designació del dominic Fray Tomás de Torquemada com a inquisidor general per part del papa Sixte IV. El seu paper consistiria en investigar l’heretgia, la corrupció dels costums, que s’estava produint en els territoris de la monarquia.

Respecte de Catalunya, el 1487, la Inquisició castellana va introduir-se en els regnes de la Corona d’Aragó, malgrat que en el Principat no hi havia cap problema amb els conversos. Aquesta mesura va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada, però Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal·lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va ser l’aplicació d’una mentalitat forana, castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

La seva organització era senzilla. Al capdavant, el Consejo de la Suprema y General Inquisición, citat habitualment simplement com la Suprema, presidit per l’inquisidor general. A les ciutats, van instal·lar-se tribunals autònoms, composats per un mínim de dos inquisidors, un assessor, un acusador públic (una espècie de fiscal) i el personal subaltern. A aquesta estructura s’haurien d’afegir els auxiliars no assalariats, els familiars del Sant Ofici.

En instaurar-se en una ciutat, els inquisidors publicaven un edicte de gràcia o un edicte de fe, és a dir, una invitació a denunciar els heretges o a un mateix. A continuació, els inquisidors recollien les denúncies, mai anònimes sinó secretes, i sense necessitat d’aportar proves. Els acusats no podien conèixer qui els acusava ni quins eren els càrrecs pels quals era investigat. Aquestes acusacions eren estudiades pels teòlegs, els calificadores, els quals eren els que decidien si tenien fonament i si havia de continuar el procés judicial. Aleshores, l’acusador públic formulava una petició d’empresonament per arrestar l’acusat, el qual era convidat a confessar els seus errors religiosos i morals.

Francisco_Ricci_-_Auto_de_Fe_(1683).jpeg

Després es donava lectura a les acusacions plantejades contra ell: els encausats podien defensar-se mitjançant advocats, recusar determinats testimonis (proceso de tachas), proporcionar proves indirectes de la seva ortodòxia (proceso de indirectas) i presentar testimonis de descàrrec (proceso de abonos). Ara bé, la defensa era difícil: Com aportar proves? Com trobar un testimoni que es jugues la seva honorabilitat per defensar un sospitós? La tortura, en teoria, només apareixeria de forma accessòria, no obligatòria, però aviat va ser pràctica comuna.

Finalitzat aquest procediment, la consulta de la fe decidia la pena que s’havia de dictar, una condemna que podia anar des de l’absolució fins a la mort en la foguera, passant per la penitència, la presó, les galeres, la flagel·lació o l’exili. Això sumat a la confiscació dels béns, considerada com una reparació pública. I aquí trobem la clau de la condemna: l’exemplificació del que era políticament correcte: l’auto de fe. Els acusats que serien reconciliats amb la societat i reintegrats en la comunitat religiosa apareixien vestits amb la roba de penitència, el sambenito. Després de la cerimònia pública, els condemnats a mort serien conduits a la foguera.

Tribunal_de_la_Inquisición.jpg

La realitat és que l’existència de la Inquisició com a institució vetlladora de les pràctiques religioses i els bons costums va crear una discriminació que convertia els conversos en uns criminals en potència, uns sospitosos perpetus, uns pàries en el si de l’Estat. Mai podran deixar de sentir-se amenaçats, per la seva vida i els seus béns. Havia nascut un prejudici insidiós: la puresa de sang. Religió i política es confonen en la Inquisició. S’instaura una amenaça permanent per a la població. Només era necessària una acusació sense proves perquè s’iniciés el procés. Una eina massa perillosa en mans dels fanàtics de la religió i la política.

La monarquia dels Reis Catòlics: Tanto monta?

dissabte, 24/03/2012

El 1479 Ferran el Catòlic heretava la Corona d’Aragó. Des d’aquest moment, i com a conseqüència del seu matrimoni amb Isabel la Catòlica, reina de Castella, els dos territoris s’associen mitjançant una política i una diplomàcia comunes, la pròpia de la monarquia dels Reis Catòlics, però els dos regnes mantenen la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. És a dir, no ens trobem davant del naixement d’Espanya, sinó d’una doble monarquia. La unificació no es produiria fins el segle XVIII amb l’entronització dels Borbons i la seva victòria en la Guerra de Successió.

Fernando el Católico.jpg

Ferran el Catòlic

Isabel la Católica.jpg

Isabel la Catòlica

D’aquesta manera, el que es produeix el 1479 és una unió personal: Isabel és reina de Castella i Ferran és rei d’Aragó. I d’aquest fet en donen testimoni els següents documents:

1. Segons el contracte matrimonial dels Reis Catòlics de 7 de març de 1469, Ferran s’assegurava importants prerrogatives, però s’estipulava formalment que el poder suprem a Castella restava en mans de la reina Isabel.

2. De la mateixa manera, la Proclamación de Segovia de 13 de desembre de 1474 declarava a Isabel propietària del regne de Castella. Així, el paper de Ferran restava reduït a la posició de príncep consort com a marit de la reina.

3. Finalment, i segons la Concordia de Segovia de 15 de gener de 1475, tots els documents oficials serien redactats en nom del rei i de la reina (el nom de Ferran apareixeria abans que el de Isabel, però les armes de la reina de Castella precedirien les armes del rei d’Aragó), els impostos recaptats a Castella es destinarien a empreses castellanes i el saldo s’utilitzaria de mutu acord entre els sobirans (i un procediment idèntic es seguiria respecte dels impostos aragonesos), la reina Isabel es reservava el dret a dotar la funció pública castellana, els beneficis eclesiàstics es repartirien de mutu acord (amb preeminència de la reina en cas de conflicte), i les qüestions judicials i administratives es resoldrien de mut acord.

I si Ferran és un rei consort a Castella, el mateix es pot dir d’Isabel en la Corona d’Aragó. Cada sobirà manté la seva sobirania al seu regne. Per tant, Castella i Aragó seguiran sent dos Estats diferenciats. És per això que després de la mort de la reina Isabel, el 1504, Ferran va tornar a ser únicament rei d’Aragó i només va exercir el poder a Castella en qualitat de regent, des de 1506, com a conseqüència de la incapacitació de Joana la Boja i la mort del seu marit Felip el Bell.

Una altra qüestió és que el govern dels Reis Catòlics respongui a un projecte polític comú que afectava els dos regnes. Només així, i com a conseqüència d’aquest projecte polític, Ferran actuarà com a rei de Castella amb les mateixes responsabilitats i la mateixa autoritat que Isabel. I en l’articulació d’aquest projecte polític eren necessaris un emblema i una divisa que acompanyessin el seu escut d’armes i permetessin visualitzar la nova concepció del poder que representaven els Reis Catòlics.

Escudo_de_los_reyes_Católicos.png

Escut d'armes dels Reis Catòlics

Escudos_restaurados_santiago_villena.JPG

D’aquesta manera, Isabel va prendre com a emblema un feix de fletxes (que és representat en nombre variable) que podia simbolitzar la unió dels dos regnes en un únic projecte polític, però també la unió de Castella després de la guerra civil; a més, les fletxes contenien la F, la inicial del nom del seu espòs. Per la seva banda, Ferran va prendre com a emblema un jou amb una corda solta, en referència al nus gordià; i aquest el jou, el yugo castellà, contenia la lletra Y, la inicial del nom de la seva dona. Ambdós escuts es mostrarien junts, però no units. Era una única monarquia integrada per diversos Estats.

Personal_Badge_of_Isabella_I_of_Castile.png

Emblema d'Isabel la Catòlica: un feix de fletxes

Sobre aquests emblemes, seguint el costum del segle XV, va col·locar-se una divisa, un lema, que identifiqués els sobirans: Tanto monta. La lectura popular, però, va fer una mala jugada a la divisa per donar pas al lema Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando que implicaria una monarquia de caràcter paritari i un perfecte equilibri del poder entre Ferran i Isabel, un error de concepció. Ni Isabel era reina d’Aragó ni Ferran rei de Castella, eren reis consorts. És més, la divisa era pròpia de Ferran el Catòlic, era el seu lema personal.

En realitat, el Tanto monta, sense cap tipus d’afegit, respondria a un costum propi de la societat cavalleresca medieval, seria una mítica referència a una de les llegendes més famoses de l’antiguitat: el nus gordià. La llegenda ens diu que qui aconseguís deslligar el nus conqueriria l’Orient i que quan Alexandre el Gran va trobar-se enfrontat al dilema de deslligar-lo va solucionar el problema tallant el nus amb la seva espasa. És a dir, és el mateix tallar que deslligar. Aquest era el lema de Ferran el Catòlic, el qual, enfrontat al nus al·legòric dels problemes d’Estat, tant li feia tallar que deslligar perquè el seu objectiu era assolir un resultat polític satisfactori.

Yugo_y_nudo_gordiano_cortado_unido_a_Tanto_Monta_emblema_de_Fernando_el_Católico.jpg

Emblema i divisa de Ferran el Catòlic: un jou amb una corda solta acompanat pel lema Tanto monta

L’emblema i la divisa són la clau per entendre la monarquia dels Reis Catòlics: un projecte polític comú que unia dos regnes sense que aquests perdessin la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. Un projecte polític que no implica el naixement d’Espanya, simplement la unió dinàstica. Mai hem de perdre de vista que, al capdavall, els regnes no eren res més que el patrimoni dels monarques. Per això hem de parlar d’Estats dinàstics.

Ferran el Catòlic

divendres, 16/03/2012

Ferran II el Catòlic va néixer a Sos, el 1452. Era fill del rei Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez. Va ser nomenat hereu a la mort del seu germanastre, Carles de Viana, el 1461. De ben jove va aprendre a governar com a rei de Sicília (1468-1516). El 1469, l’any següent de ser nomenat rei sicilià, es va casar, d’amagat, a Valladolid, amb la futura Isabel I de Castella. Va participar decisivament en l’entramat successori castellà que va desembocar en una guerra civil i en les gestions diplomàtiques que portarien Isabel al tron. Per això, quan ella va ser proclamada reina, Ferran va aconseguir que l’acceptessin també com a rei. En paral•lel, havia viscut la guerra civil catalana. És a dir, quan va arribar al tron català, als vint-i-set anys, ja era un home ben format i preparat pel govern.

Fernando el Católico.jpgFerran va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni. Encara haurien de passar moltes coses, algunes de les quals haurien pogut frustrar la falsa unitat de destí d’Espanya.

La política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. D’entrada, un cop coronat, el seu primer objectiu va ser liquidar les qüestions pendents de la guerra civil catalana. Per això, en començar el seu regnat, en les Corts de 1480, va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança, la qual definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país. Igualment, naixia el Tribunal de Garanties, s’arbitrava la restitució dels béns espoliats en la guerra i es fixaven els fonaments d’una política econòmica proteccionista. D’aquesta manera, es coronava l’edifici del pactisme català, un règim que perduraria fins 1714.

A més, el Catòlic va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Era la manera d’acabar amb el poder de l’oligarquia aristocràtica i patrícia que havia dominat les institucions de govern en el segle XIV, conduint el país cap a la guerra civil. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, llista prèviament aprovada pel rei, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Fernando_II_entre_dos_escudos_del_Señal_Real_de_Aragón.jpgAixí, després d’una nova revolta camperola (1484), Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que alliberava els pagesos de la seva adscripció a la terra, els permetia disposar dels béns mobles i mantenir-se a les seves terres com a emfiteutes. Tanmateix, els pagesos van continuar subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i particions sobre el fruit de les collites. Ara bé, els camperols podien redimir-se dels mals usos mitjançant el pagament d’una sèrie de compensacions econòmiques als senyors. D’altra banda, la sentència amnistiava els pagesos de la seva participació en els desordres anteriors, però no els seus dirigents, els quals van ser perseguits i condemnats.

El rei també va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana. L’acabament de la crisi social agrària, el sanejament de la moneda, la reducció del dèficit de les institucions públiques, la protecció a l’agricultura, l’enfortiment del comerç, el proteccionisme industrial i la reforma institucional van donar pas al redreçament. D’aquesta manera, a partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per les mesures reials, va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts com a penyora a França pel suport a Joan II en la guerra civil. Així, amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols, per la qual cosa Ferran el Catòlic, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va haver d’intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

reis catòlics.jpgMalgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, el 1487, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal•lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492. Habitualment, la crítica historiogràfica deriva en el fet que aquesta va ser l’aplicació d’una mentalitat forana. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic. És veritat que Castella va ser l’eina preferida del monarca. Però, en qualsevol cas, va mostrar més interès pels seus regnes que el seu oncle Alfons el Magnànim, el qual s’havia passat bona part de la seva vida en la cort renaixentista de Nàpols. A més, va crear un càrrec de govern, el virrei, que representava l’autoritat reial al Principat.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, l’infant Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu dels regnes de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. La unitat de destí va tremolar per un moment. És a dir, el somni d’Espanya encara restava molt lluny de ser una realitat. Per això, en termes polítics, durant l’època moderna hem de parlar de la Monarquia Hispànica, mai d’Espanya, una referència geogràfica. Espanya com a Estat no naixerà fins 1714.

A la mort del rei Ferran el Catòlic, a Madrigalejo, el 23 de gener de 1516, Carles I, el fill de la seva filla i reina de Castella Joana la Boja i Felip el Bell, va heretar el tron de la Corona d’Aragó. S’iniciava una nova etapa. Catalunya s’integrava en el si d’un Imperi universal.

Joan II el Gran

dimecres, 14/03/2012

Joan II, un home gran i amb molta història a les seves esquenes, va arribar al tron de la Corona d’Aragó el 1458, després de la mort sense descendència legítima del seu germà Alfons el Magnànim. Tenia seixanta anys. Home reservat i circumspecte, amb tendència a les postures heroiques, procurava preservar l’aura de la seva figura i el seu càrrec. Es deia que era un home amb mal caràcter. En qualsevol cas, Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

Joan_II_d'Aragó.jpgNascut el 1398 a Medina del Campo, era fill de Ferran d’Antequera i Elionor d’Alburquerque. Des de 1425 havia estat rei-consort de Navarra pel seu casament amb Blanca de Navarra, a més de lloctinent de Catalunya des de 1454 en absència del rei Alfons, resident a la cort renaixentista de Nàpols. Abans, el 1447, s’havia casat amb Joana Enríquez, relació de la qual va néixer, el 1452, l’infant Ferran.

En arribar al tron de la Corona d’Aragó, va haver de fer front a dos grans problemes pendents: la crisi remença i la lluita ciutadana entre la Biga i la Busca. I el seu posicionament contra la noblesa i el patriciat barceloní aviat el convertiria en un personatge odiat, no per ser un Trastàmara estranger (el seu fill Carles de Viana també ho era), sinó perquè el seu programa polític implicava una transformació de l’Estat que els estaments privilegiats no podien admetre.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana aviat va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien Joan II i el seu fill primogènit Carles de Viana pel regne de Navarra. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il•legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme i les polítiques del seu pare.

Per la Concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva. Així, el rei no podria entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i Carles de Viana es convertia en el lloctinent reial del Principat. La Concòrdia establia de fet un règim constitucional per a Catalunya, però la prematura mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei.

Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys. En un primer cop d’ull superficial podem observar que el que s’enfrontava no era tant una forma de govern (tots els sectors defensaven d’una o altra manera la monarquia), sinó el control dels diners. Les paraules clau per entendre el conflicte sempre han estat pactisme, independència, tradició i sobirania… En realitat, però, hem d’entendre la guerra civil com la conseqüència de la llarga oposició que el patriciat urbà i l’aristocràcia nobiliària havien practicat vers els governs d’Alfons el Magnànim i Joan II.

Podem interpretar que la guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya. I és cert que volien introduir un nou model polític, el propi del seu temps, però això no ens ha de fer oblidar l’existència de les agitacions socials del camp català, el conflicte barceloní entre el patriciat i els menestrals i, en general, la greu crisi econòmica que envoltava el Principat. És a dir, la culpa de la guerra civil va ser dels propis catalans, els quals van portar l’odi personal cap al conflicte polític. L’adversari polític va acabar per convertir-se en enemic. Aquest és el camí cap a la guerra.

La guerra va començar amb l’alçament dels remences gironins i aviat va estendre’s pel Principat. En paral•lel, a Barcelona, el patriciat urbà va denunciar una conjura de la Busca i els seus dirigents van ser condemnats a mort. I per la seva banda, la Generalitat es mostrava hostil amb Joan II. El rei es trobava aïllat i va cercar l’ajuda militar de Lluís IX de França, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya com a recompensa per la seva ajuda. Des d’aquest moment, el Principat va convertir-se en un immens camp de batalla.

mapaca2.jpg

L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés a Joan II com un enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV. En aquest gest podem veure una mica de llum sobre la naturalesa del conflicte: calia trobar un nou rei pel tron i era indiferent que aquest fos un altre membre de la dinastia dels Trastàmara. El problema tampoc era l’autoritarisme de Joan II perquè igual d’autoritari era Enric IV. El problema era el conflicte polític entre les velles classes dirigents i la monarquia. Així, van proclamar Enric de Castella com a nou rei de Catalunya.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

Juan_II_d'Aragón.jpgDesprés de la renúncia del rei castellà a Baiona, la Generalitat va haver de buscar un nou rei: Pere, conestable de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català el 1464. Ara bé, aquest mai va arribar a entendre’s amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa. Pere de Portugal moria el 1466, quan la guerra cada cop estava més decantada cap al bàndol de Joan II.

En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar un nou rei de Catalunya: Renat d’Anjou. Aquest moviment responia a la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. El sentit del conflicte estava clarament decantat cap a Joan II, especialment quan, el 1470, Aragó i València van aportar ajuda econòmica a la seva causa.

Amb la guerra perduda des de feia temps, però amb una resistència aferrissada per part dels revoltats, el 1472, el patriciat urbà de Barcelona va entendre que el conflicte havia de finalitzar en vida de Joan II. El vell rei, cansat i emmalaltit després de deu anys de lluita, acceptaria una rendició honorable. En canvi, si la pau arribava amb Ferran el Catòlic instal•lat en el tron la repressió i el procés de depuració seria terrible. Era la diferència entre Joan II, un monarca educat en els ideals de la cavalleria borgonyona, i Ferran el Catòlic, un príncep intuïtiu que havia de ser l’exemple citat per Maquiavel.

Així, amb la capitulació de Pedralbes de 16 d’octubre de 1472 es posava fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul•lació de sentències, restitució del rang de “fidels a la monarquia” als revoltats) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme. Un final benigne amb els revoltats que Ferran el Catòlic mai acabaria d’entendre.

Joan II moriria a Barcelona el 19 de gener de 1479. Tenia vuitanta anys. La seva vida havia estat llarga, però gens assossegada. El seu hereu, Ferran el Catòlic, rei de Castella des de 1475, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara pendents de resoldre.