Entrades amb l'etiqueta ‘Feminisme’

El llarg camí cap a la igualtat de la dona: el segle XX com a segle de les dones

diumenge, 5/12/2010

Si bé fa cent anys, en el tombant de segle, no es va produir cap debat públic sobre el segle XIX com a etapa d’avenç de les dones, tot i aquestes primeres manifestacions emancipadores; és innegable que el segle XX sí que va aportar un gran progrés per a aquestes, obrint les portes a un debat historiogràfic sobre el seu paper social, econòmic i polític. La lluita per tal d’aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica de les dones va ser una de les grans experiències del segle passat.

Tot i això, Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, considera que l’expressió “el segle de les dones” és poc més que un eslògan creat pels mitjans de comunicació tot aprofitant el canvi de mil·lenni per a reflectir l’abast de les transformacions succeïdes en la condició social i política femenina.

La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la consciència social de la dona. Durant aquest conflicte, la dona va assumir el manteniment de l’economia productiva mentre els homes lluitaven al front, donant a les dones un nou lloc dins de la societat. En finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Feminist_Suffrage_Parade_in_New_York_City,_1912.jpeg

D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Així, el 1918, Gran Bretanya va concedir el dret a vot de les dones de més de 30 anys i a tots els homes majors de 21 anys, i, des de 1928, s’igualaria l’edat de vot i per primera vegada algunes dones van poder entrar en el Parlament. En els Estats Units, les dones no van poder exercir el dret a vot en unes eleccions federals fins el 1920; a Espanya, el vot femení es va concedir durant la Segona República en contra de l’opinió, fins i tot, d’alguns membres de l’esquerra política; i a països com França i Itàlia no el van aconseguir fins a després de la Segona Guerra Mundial.

D’altra banda, a l’Amèrica Llatina el dret al vot per a les dones es va començar a concedir en el període d’entreguerres, començant per l’Equador que va ser el país pioner, i, des de la Segona Guerra Mundial, va anar implantant-se a la resta de països, amb l’excepció del Paraguai. A partir d’aquestes dates, les dones també van poder exercir el dret a sufragi a tots els països asiàtics de nova creació, la Xina i el Japó.

Woman_suffrage_headquarters_Cleveland.jpg

L’accés a la ciutadania i la desaparició gradual d’una part substancial de les lleis discriminatòries han afavorit el camí de la igualtat i una major presència de la veu de les dones, encara que deficitària, en el món polític. Els drets polítics van ser una conquesta molt important per a les dones, però n’hi ha d’altres que igualment van ser importants com ara la igualtat econòmica i la igualtat jurídica.

Fins després de la Primera Guerra Mundial, en la gran majoria de països, inclosos els Estats europeus, les dones casades no podien disposar dels seus béns, no tenien la custòdia dels fills, no podien signar contractes ni disposar lliurement de les seves persones. Això canviaria des del període d’entreguerres. A Gran Bretanya, la igualtat jurídica va establir-se el 1925, a França el 1938, i a Alemanya en els anys cinquanta. A Espanya, contràriament, fins a la fi de la dictadura franquista les dones casades no podien, per exemple, tenir passaport o obtenir el carnet de conduir sense el consentiment del marit.

A group of women, under a 'Women's Liberation' banner, march in support of the Black Panther Party, New Haven, Connecticut, November 1969. (Photo by David Fenton/Getty Images)

A partir dels anys seixanta, quan en la majoria dels països occidentals les dones ja havien aconseguit el dret de vot, les dones van descobrir la distància que superava les lleis dels costums i els moviments feministes van començar a lluitar per la igualtat social. És a dir, la lluita va passar a ser aconseguir l’equiparació entre homes i dones en la vida quotidiana tot reconeixent que les diferències entre homes i dones no poden implicar desigualtat. En conseqüència, van desenvolupar-se uns moviments feministes, d’àmplia base social, situats normalment en l’esquerra política i que tractaven de fer-se càrrec de les desigualtats socials, d’educació i de cultura existents entre les dones.

Tot i que l’accés de les dones als àmbits polítics ha constituït una veritable revolució de gènere, l’agenda de les reivindicacions feministes als països occidentals encara té avui temes pendents. I fora d’aquests escenaris, als països més pobres, la situació de les dones i els infants sovint no arriba ni tan sols als estrictes límits de la supervivència i constitueix un atemptat per a la dignitat col·lectiva.

Així, segons Mary Nash, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, la desaparició de l’analfabetisme i la feminització de l’ensenyament superior pot considerar-se un indici significatiu de la millora de la formació educativa i professional de les dones, encara que aquest encara sigui un aspecte pendent en alguns països en vies de desenvolupament. En el segle XX, les dones van ocupar espais professionals fins aleshores de monopoli masculí, i actualment ningú no s’estranya si es troba davant d’una metgessa, una jutgessa o una catedràtica, cosa impensable un segle abans.

WomensLib1970_WashingtonDC.jpg

Ara bé, si és innegable que, a Occident, l’educació de les dones va ser un preludi de la seva presència creixent a llocs de treball remunerats i que el segle XX també va marcar la seva presència en àmbits públics com el de la política, també és significatiu que el treball femení (especialment el manual) sempre hagi rebut una retribució inferior a la que han percebut els homes o que la incorporació paritària de les dones a l’exercici actiu de la política encara avui resti inacabada.

feminisme2.jpg

Per Nash, en els inicis del segle XX la dona es definia des de l’arquetip d’àngel de la llar i mare prolífica, però la generalització de nous mètodes eficaços de control de la natalitat a partir de la dècada dels seixanta va significar la llibertat de les dones respecte a la pràctica de la sexualitat i la planificació familiar. Les millores tecnològiques també van influir en la vida femenina: electrodomèstics com la nevera o la rentadora, entre d’altres, van alleugerir el treball a la llar, permetent l’emancipació. Però cal tenir en compte que amb ells va generalitzar-se una característica feixuga per a les mares de família: la doble carrera, pública i familiar.

En darrer terme, cal no oblidar que els maltractaments i la violència de gènere actual potser no són un fenomen nou sinó que simplement estaven ocults als nostres ulls. En qualsevol cas, constitueixen un problema de gravetat creixent davant del qual el conjunt de les institucions i la mateixa societat molts cops no ha manifestat la sensibilització que exigeix la seva immediata eradicació.

Encara avui, quan en molts països s’han assolit èxits inqüestionables en la lluita per la igualtat de la dona, continuen existint mecanismes socials i culturals que la discriminen. A més, no en tots els països es respecten de la mateixa manera aquests principis i, per exemple, els països islàmics són els més reticents a l’hora de concedir la igualtat jurídica a les dones. D’aquesta manera, un dels reptes del segle XXI hauria de ser la generalització d’aquests avenços ressenyats en el conjunt del món, l’assolir una major incidència de la veu de les dones en els escenaris públics, l’avenç en el camí de més espais de llibertat i igualtat i l’eradicació definitiva de l’anomenada violència de gènere.

El llarg camí cap a la igualtat de la dona: els antecedents del feminisme en el segle XIX

dissabte, 4/12/2010

El feminisme va néixer en les idees de la Il·lustració i en les idees d’igualtat promogudes per la Revolució francesa que va aportar inclús una primera Declaració de Drets de la Dona i de la Ciutadana promoguda per Olympe de Gouges.

olympe-de-gouges.jpg

Olympe de Gouges

Les revolucions econòmiques i polítiques del segle XIX van tenir conseqüències importants per al paper de la dona en la nova societat contemporània. La Revolució Industrial, en separar els espais del treball i de la llar, va apartar durant més d’un segle bona part de les dones casades del món laboral i va fer de la llar el seu lloc propi i exclusiu. A més, la dona va patir la discriminació de no ser-li reconeguts plenament els seus drets polítics i jurídics. La dona casada vivia, per tant, en una subordinació legal respecte del marit i, en el terreny polític, no tenia dret a vot.

El feminisme va tenir un paper fonamental en la lluita que van començar les dones per aconseguir la igualació de drets amb l’home i lluitar contra la seva situació marginal i dependent. L’anomenada Declaració de Seneca Falls, proclamada a Nova York el 19 de juliol de 1848, suposaria el començament d’aquest moviment. Aquest és un extracte del document:

Considerem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes i les dones són creats iguals; que estan dotats per un Creador d’uns determinats drets inalienables, entre els quals hi ha la vida […], la llibertat i la recerca de la fidelitat; que per assegurar aquests drets s’institueixen governs […], els justos poders dels quals deriven del consentiment dels governats […].

Un dels principals objectius del moviment feminista va concretar-se en el sufragisme, que va sorgir des de mitjans del segle XIX quan es van començar a reclamar drets polítics per a la dona, en concret el dret a vot o sufragi. Amb el sufragi aquest moviment no tan sols volia aconseguir la participació de la dona en la vida política, sinó que també pretenia, mitjançant les institucions polítiques, posar fi als greuges que patien en el terreny laboral. Un altre objectiu important era la igualtat en l’educació, perquè veien que només així la dona aconseguiria ser independent tant intel·lectualment com des del punt de vista polític.

feministas.jpg

A Europa, el moviment sufragista britànic es considera un pioner en la lluita pel sufragi femení. Amb aquest objectiu es va fundar, el 1906, la Unió Social i Política de les Dones, dirigida per Emmeline Pankhurst, una organització que va actuar amb un radicalisme que va commoure l’opinió pública britànica i mundial. Vestides amb les robes i els guarniments típics de l’època, aquestes dones pujaven a les teulades amb els seus rudimentaris megàfons, s’encadenaven en públic, boicotejaven els mítings dels partits polítics i protagonitzaven manifestacions pacífiques.

emmeline_pankhurst.jpg

Emmeline Pankhurst

Malgrat la llarga lluita sufragista en el segle XIX, arribats al canvi de segle, Nova Zelanda (1893) i Austràlia (1902) eren els únics països que havien concedit el vot femení. Així, el camí a recórrer pel moviment feminista en el segle XX seria immens.