Entrades amb l'etiqueta ‘Felip III’

L’expulsió dels morescos

dissabte, 23/06/2012

El 9 d’abril de 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels morescos valencians: “He resuelto que se saquen todos los moriscos de este mi reino y que se echen en Berbería”. Era la primera d’una sèrie d’ordres d’etnocidi que afectarien el conjunt de les comunitats moresques de Castella i Aragó.

El projecte no era nou, però en aquesta ocasió la conjuntura semblava l’adequada. En un context de pau internacional amb França i els Països Baixos, la monarquia va poder centrar la seva atenció amb el darrer enemic intern de l’ortodòxia catòlica. Des de finals del segle XVI, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. D’aquesta manera, la pressió es faria insuportable fins a desembocar en l’expulsió.

La pressió demogràfica és un dels mites que s’han articulat per explicar l’expulsió. En canvi, la realitat ens diu que els morescos només suposaven aproximadament el 4% de la població, unes 320.000 persones, i que estaven distribuïts de forma desigual pel territori peninsular (33% a València). A més, el seu comportament demogràfic no era gaire diferent del dels cristians. Per tant, el mite de la pressió demogràfica resulta injustificable.

moriscos-granadinos-fragm-grabado-de-joris-hoefnagel-hacia-1563.gif

Un altre argument sobre el qual s’ha basat l’explicació de l’expulsió el trobaríem en l’existència d’una opinió pública favorable a aquest capítol final de la Reconquesta. Ara bé, la realitat és que no trobem cap petició massiva a favor de l’expulsió moresca des de cap institució ni des de cap estament, ni tan sols una literatura que la reclamés. Sí que trobem queixes sobre la relació i participació dels morescos en el bandolerisme (com passava en el cas dels immigrants francesos, sempre era més fàcil culpabilitzar els elements estranys de la societat) i en algun cas aïllat es va demanar que s’impedís el seu accés a l’exercici de determinades professions. Tanmateix, aquests testimonis no resulten significatius com per arribar a motivar l’expulsió.

Més versemblants són les motivacions religioses que justificarien l’etnocidi. Els morescos, només per la seva condició, eren sospitosos de heretgia i traïció. En certa manera, van patir, per actitud pròpia i per rebuig extern, una certa marginació derivada de la seva resistència a l’assimilació religiosa i cultural. Però la realitat és que, religiosament, la complexitat de la situació era extraordinària, amb una majoria de població moresca assimilada al cristianisme i una minoria islàmica que oscil·lava entre la simple pràctica religiosa en la clandestinitat i l’islamisme radical. En qualsevol cas, el problema no era només de resistència a la conversió i assimilació, sinó que la seva existència suposava la visualització d’un fracàs pastoral de l’església.

I la causa més immediata i real de l’expulsió la trobem en l’amenaça política moresca. Davant dels contactes existents entre la població moresca més radical i l’Imperi Otomà i la pirateria barbaresca, degudament publicitats, sobrevalorats i sense cap efecte pràctic fins aleshores, el conjunt de la comunitat moresca va passar a ser considerada com a sospitosa. És a dir, la marginació social dels morescos va transformar-se en dissidència a ulls de l’opinió pública. L’alteritat, la diferència que presentava la comunitat moresca, va desdibuixar-se per convertir un problema social i religiós en un problema polític.

Felipe III.jpg

Felip III

Retrato_ecuestre_del_duque_de_Lerma_(Rubens).jpg

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, duc de Lerma

Quines van ser, doncs, les veritables causes de l’expulsió? La realitat és molt complexa. Els morescos mai van ser una minoria homogènia en la Monarquia Hispànica dels Àustries. Tanmateix, en les esferes de poder i sota la direcció del duc de Lerma, privat de Felip III, s’havia instaurat la idea que només l’expulsió podia acabar amb el problema moresc, ja fos real o imaginari, una expulsió que responia fonamentalment a una política d’equilibri entre les grans potències del Mediterrani. Ara bé, una expulsió plantejada erròniament al donar-li una dimensió d’Estat. D’una banda es trobava la seguretat de la Monarquia Hispànica i en un segon pla la qüestió religiosa. Tot plegat una conjunció d’elements, un debat centenari, que conduïen ineludiblement a l’expulsió.

L’operació va iniciar-se amb els morescos valencians (abril de 1609) i va completar-se amb la promulgació de diferents edictes que obligaven a marxar del país els morescos d’Andalusia i Múrcia (desembre de 1609), Catalunya i Aragó (maig de 1610) i Castella (juny de 1610). Els expulsats van ser autoritzats a emportar-se tots els seus béns i van rebre garanties que en els vaixells que els conduirien a l’exili rebrien aliments i protecció. Les protestes que trobem documentades són minoritàries i estan localitzades en sectors i reivindicacions molt concrets de la societat hispànica.

Majoritàriament, el nord d’Àfrica va ser el destí dels morescos, els quals aviat perdrien aquesta denominació. D’aquesta manera, quatre van ser les grans regions d’acollida dels expulsats: el Marroc, on van articular un projecte polític autònom en ciutats com Salé-Rabat o Tetuan; Algèria, que va acollir la major part dels expulsats integrant-los en les estructures socials turques; Tunis, en una situació similar; i les regions orientals de l’Imperi Otomà, on l’emigració moresca va ser menor i està pitjor documentada.

La_Expulsión_de_los_Moriscos.jpg

Moriscos_Port_d'Orán._Vicente_Mestre.jpg

En total, les xifres de l’expulsió s’aproximen als 300.000 morescos, la major part dels quals procedia de terres valencianes (117.464). Cal tenir en compte que a Catalunya van ser expulsats 3.716 morescos, però, a diferència del que va establir-se pels altres regnes de la Corona d’Aragó, van poder romandre al Principat 1.578 morescos que havien establert matrimonis mixtes així com els seus descendents. En aquest sentit es pot afirmar que Catalunya va ser un territori que, almenys virtualment, no va veure’s afectat per la política d’etnocidi de la monarquia.

Les conseqüències de l’expulsió les patiria especialment València, el territori on la presència moresca era més significativa i on el territori va reforçar una situació de despoblació que es perllongaria en els següents anys. I molt més el món rural que les ciutats on l’etnocidi va suposar una gran pèrdua de capital i treball. Com és habitual, la pèrdua que va suposar l’expulsió dels morescos és gairebé impossible de quantificar. Tanmateix, les xifres semblen indicar que l’expulsió va tenir escasses conseqüències materials i que les activitats econòmiques en general no van ressentir-se en excés.

Finalment, l’expulsió dels morescos també té una lectura política. Va ser una decisió política decidida per Castella i executada per l’administració castellana. És a dir, era un atac a l’aristocràcia no castellana. Amb l’expulsió dels morescos d’Aragó i València, des de la cort de Madrid s’atacava la immunitat constitucional d’aquests regnes i s’incrementava el desequilibri de poder entre el centre i la perifèria. Respecte de Catalunya, la qüestió moresca no va entrar en el càlcul de la monarquia en la seva pugna amb les institucions catalanes.

El duc de Lerma

dijous, 21/06/2012

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, cinquè marquès de Dénia i primer duc de Lerma (1599), fill i successor de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Zúñiga i d’Isabel de Borja, durant la seva infantesa ja va vincular-se a la cort com a mení del príncep Don Carlos. Cap del seu llinatge des de 1575, el seu oncle, l’arquebisbe de Sevilla Cristóbal de Rojas-Sandoval, el va casar el 1576 amb Catalina de la Cerda, filla del duc de Medinaceli.

Francisco Sandoval Duque de Lerma.jpg

Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja, primer duc de Lerma

Gentilhome de la cambra del rei, aviat es guanyaria l’amistat del príncep Felip, i les suspicàcies que aquesta relació va aixecar entre els favorits de Felip II van comportar el seu allunyament de la cort en ser nomenat lloctinent general de València (1595-1597). Amic de la fastuositat, durant la seva lloctinència va retornar a València una mica de la seva antiga magnificència a la vegada que va combatre el bandolerisme.

A la mort de Felip II (1598), va convertir-se, ja des del primer moment, en el privat del nou rei Felip III: s’inaugurava així la sèrie de validos dels Àustria. Quines eren les funcions del valido? Ser el primer ministre, el favorit, del rei. Així, Lerma era la figura que exercia el poder en la pràctica. Ara bé, aquest poder inusitat va fer que caigués en el deliri i la corrupció més descarades mentre que Felip III deixava fer i es refugiava en el cerimonial.

Les primeres mesures de Lerma van dirigir-se a organitzar i consolidar la seva facció i desarticulava les xarxes dels antics favorits de Felip II. L’objectiu del privat era controlar l’espai polític de decisió proper al nou rei i per extensió la cort. Ràpidament l’entorn del palau i les institucions van ser ocupats per homes propers a Lerma, teixint-se un extraordinari creuament d’interessos i de recolzaments cortesans amb gran influència sobre el rei i les seves mercès.

En la seva tàctica per controlar l’entorn de la cort era fonamental la desarticulació dels bàndols de poder que existien des del regnat anterior. Amb aquest objectiu, el 1601, va traslladar la cort de Madrid a Valladolid. Amb aquest moviment, el privat aconseguia apropar Felip III al seu territori a la vegada que l’allunyava d’influències contràries als seus interessos. A més, el trasllat de la cort va resultar un negoci rodó per a Lerma, el qual va revendre immobles que prèviament havia comprat a Valladolid i va aprofitar-se de la caiguda dels preus a Madrid per a comprar.

El control de la cort va reforçar la intervenció del privat en el govern de la monarquia, a la vegada que anava acumulant càrrecs polítics i articulava una xarxa de cortesans lleials a la seva causa. Envoltat de consellers venals, el valido va servir-se de la venda de càrrecs i jurisdiccions i de la manipulació del sistema monetari per a acumular innombrables riqueses i honors. És a dir, Lerma s’havia fet amb el control de la monarquia.

Retrato_ecuestre_del_duque_de_Lerma_(Rubens).jpg

En el plànol polític, el privat va mostrar-se partidari des del primer moment de l’expulsió dels morescos (1609), gràcies a la qual ell i els seus fills van rebre cinc milions i mig de rals de les cases de morescos de les quals van apropiar-se apropiaren en terres valencianes. D’altra banda, va impulsar una política exterior pacifista que acabava amb la pedagogia de la guerra: pau amb França (1601) i Anglaterra (1605) i treva dels Dotze Anys als Països Baixos (1609). Igualment, a la Mediterrània, no va prendre cap mesura seriosa contra els turcs, i en les possessions italianes va deixar la iniciativa als virreis.

Arribat a la cúspide del poder, des de 1606 el seu control de la monarquia va començar a desintegrar-se. La gestió de la Hisenda reial havia estat desastrosa i l’enriquiment corrupte del qual s’havia aprofitat cada cop va ser més evident. Així, tant el règim que havia articulat com la seva pròpia imatge van començar a relacionar-se inevitablement amb la corrupció. En conseqüència, va iniciar-se una reacció cortesana, encapçalada per la reina Margarida i pel pare Aliaga, el confessor reial, per desqualificar la figura del privat. Les intrigues realitzades pel seu propi fill, el duc d’Uceda, que aspirava a substituir-lo, van esclatar el 1614 i van acabar de debilitar la seva figura. Lerma va anar perdent la seva influència de forma progressiva a la vegada que la relació amb Felip III es feia més tensa.

Finalment, el privat va optar per buscar una sortida abans que el rei prescindís dels seus serveis. Així, el 1618, el papa Pau V concedia el cardenalat a Lerma, fet que va obligar-lo a abandonar tots els oficis de palau. Expulsat de la cort, el cardenal duc va retornar als seus territoris el mateix 1618. Posteriorment, sota el regnat de Felip IV, Lerma  seria desposseït de part de les seves riqueses abans de morir el 1625.

Felip III i Catalunya

dimarts, 19/06/2012

Durant els vint-i-tres anys de regnat de Felip III, el monarca només va visitar Catalunya en una ocasió, el 1599, després del seu casament amb Margarida d’Àustria. Va presidir les corts, va recollir l’esplèndid donatiu d’un milió de lliures que aquestes li feren i després d’un mes d’estada mai més va tornar. Les dificultats entre Catalunya i la Monarquia Hispànica, desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II, s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”.

Les corts de Barcelona de 1599 van ser un intent de recompondre l’entesa entre la corona i l’oligarquia catalana malmesa durant el regnat de Felip II. La generositat reial va traduir-se en diverses constitucions que afermaven la jurisdicció baronial i en un bon nombre de nomenaments nobiliaris. El donatiu de més d’un milió de lliures ofert pels braços a la corona semblava confirmar la imatge de l’acostament entre el rei i Catalunya. Així doncs, els resultats podien considerar-se com a positius pel que feia a les aspiracions catalanes ja que els greuges previs s’havien reparat, si bé només en allò que no afectava directament la jurisdicció reial.

Felipe III.jpg

Felip III

Ara bé, la concòrdia va durar ben poc. La intenció del ministeri del Duc de Lerma d’incloure en el corpus legislatiu que s’havia d’imprimir de les corts una sèrie de constitucions qüestionades per la Diputació del General i els braços va desfermar una important batalla institucional. Una part dels diputats i oïdors no van reconèixer les constitucions pel rebuig als cinc capítols de cort no aprovats per la cort general.

En aquest conflicte s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altre motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de l’estament militar de portar pedrenyals i d’altres armes de foc a sobre, mesura relacionada amb la repressió del bandolerisme.

La resistència de les institucions catalanes a fer imprimir les constitucions qüestionades va ser replicada pel monarca apel·lant a l’absolutisme i la resposta del virrei va consistir en la captura i empresonament del diputat i de l’oïdor militar. Finalment, però, va arribar-se a una entesa mitjançant la qual les constitucions van ser impreses amb la resta del corpus legislatiu amb la promesa reial de no ser aplicades fins a la celebració de noves corts. Aquestes corts, però, mai van arribar a celebrar-se ja que Felip III no va tornar a trepitjar el territori català. Era una solució de compromís, un nou tancament en fals del conflicte institucional.

Felipe III.jpg

Felip III

I és que durant el regnat de Felip III va existir una certa apatia de l’autoritat central cap a Catalunya. Per exemple, els problemes amb els inquisidors van ser freqüents. D’altra banda, respecte del nomenament de virreis, en aquest període la tònica va ser l’habitual en els regnats anteriors: gent de fora de Catalunya amb l’excepció de Joan Terés, arquebisbe de Tarragona i virrei de Catalunya entre 1602 i 1603, així com conseller del rei. I el mateix va succeir respecte de la provisió de dignitats.

A les darreries del regnat de Felip III va produir-se el divorci entre el poder central i les institucions catalanes. I les friccions apareixerien per les necessitats econòmiques de la corona. La monarquia va decidir-se a assumir el control de les finances catalanes ja que des de la cort no s’entenia que mentre que Castella es trobava esgotada financerament com a sostenidora de la política imperial, Catalunya només realitzés contribucions voluntàries a la monarquia emparant-se en les constitucions i els privilegis. El camí cap a l’intent d’introduir l’absolutisme va començar a dibuixar-se. Ara bé, l’enfrontament directe arribaria en temps del regnat de Felip IV.

Les Espanyes del Quixot (1)

diumenge, 22/04/2012

Els termes nació, pàtria, província o terra són emprats al llarg de l’època moderna sota significats diversos que comencen a anar més enllà del contingut merament geogràfic o territorial. Un bon exemple de la complexitat del terme d’Espanya en els segles XVI i XVII el trobem en l’ús que Cervantes en fa al Quixot. En mig del debat originari sobre el concepte de la nació espanyola, Cervantes aporta la seva visió des de la literatura. Així, el terme Espanya és citat en cinquanta-nou ocasions al llarg de l’obra, trenta en la primera part i vint-i-nou en la segona. Tanmateix, la major part de les vegades en les quals Cervantes recorre al terme Espanya ho fa en un sentit geogràfic o territorial. Però també aportarà, de forma més o menys conscient, un concepte que va més enllà de la geografia: l’Espanya plural i diversa.

Cervantes.png

D’aquesta manera, l’Espanya que més vegades apareix en l’obra és el territori pel qual transita Don Quijote, els camins que marquen l’obra cervantina. També, en algunes ocasions, l’autor confon allò general amb el fet local, com quan Dorotea parla d’Espanya com una part de la Manxa: “La buena fama que este caballero tiene, no solo en España, sino en toda la Mancha”, però aquesta és l’excepció.

En aquest sentit, l’Espanya del Quixot és una suma acumulada de les vivències locals, una Espanya plural. La pàtria i la nació de Cervantes és la manera de referir-se al lloc concret d’origen dels personatges, un espai que relaciona amb una gent específica, uns usos determinats i uns costums concrets. Tots els personatges que desfilen per les pàgines del Quixot porten a les seves esquenes la memòria sentimental dels seus pobles, la imatge de la petita comunitat en la qual han deixat l’amor, la família i un bon nombre de situacions evocades amb nostàlgia. Per això, en retornar del tercer viatge, quan Sancho Panza retorna a la seva aldea exclama: “Abre los ojos, deseada patria y mira que vuelve Sancho Panza tu hijo”.

Per tant, és l’Espanya local i diversa la que es troba present de forma permanent en el Quixot. L’Espanya plural dels camins i els pobles. Ja sigui l’Argamasilla de Alba que Cervantes no voldria recordar, el Puertolápice on Don Quijote va ser armat cavaller, el Campo de Criptana del combat contra els molins esdevinguts gegants, o el Toboso de l’estimada Dulcinea.

gustave_dore_don_quijote.jpg

La força de la localitat està present al Quixot, però també existeix una incipient consciència nacional que, de forma més o menys conscient, va més enllà del concepte geogràfic o local. I és que cap a finals del segle XVI per primera vegada trobem present el debat sobre el concepte de la nació espanyola. I en aquest context el Quixot ens presenta el salt qualitatiu del concepte de castellà al d’espanyol com a concepte identitari.

Per exemple, fixem-nos en el diàleg establert entre el cura i el barber, quan aquell li diu “Y aquí le perdonáramos al señor capitán que no le hubiera traído a España y hecho castellano”. Castellà i espanyol semblen superposar-se. Fonamentalment perquè l’expressió espanyol com a gentilici mai va ser emprada per Cervantes. També respon al debat de la seva època, en la qual comença a identificar-se, i a confondre’s, el concepte d’Espanya amb el de Castella. Així, Cervantes parla d’Espanya edificant el seu discurs sobre uns pocs gentilicis: castellans, lleonesos, gallecs (yagüenses), andalusos (tartesos), biscains i aragonesos. Per cert, mai va parlar dels catalans.

Però la identificació d’Espanya amb Castella a través de la cita anterior pot conduir a l’error. Cervantes va ser plenament conscient de la pluralitat i diversitat de la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, la seva visió sobre les diferents llengües que es podien trobar a l’Espanya moderna és molt significativa. Així, Don Quijote, en el seu col·loqui amb el caballero del verde gabán afirma: “Razón sería se extendiese esta costumbre por todas las naciones y que no se desestimase el poeta alemán porque no escribe en su lengua ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya”. Per tant, el respecte a la diversitat sempre està present en el Quixot.

Tanmateix, això no implica que en algun fragment també trobem testimonis de una certa autosatisfacció castellana. Per exemple, quan Don Quijote es troba amb el biscaí i es permet ironitzar sobre la “mala lengua castellana y peor vizcaína” d’aquest personatge. Per cert, un dels pocs personatges amb els quals surt victoriós del seu enfrontament.

quijote.jpg

El Quixot és el millor testimoni de l’Espanya plural, de la diversitat dels territoris que integraven la Monarquia Hispànica, però també de les persones que l’habitaven. Cervantes arriba a qüestionar-se el concepte de pàtria imposat des del poder, aquell concepte que havia conduit, el 1609, a l’expulsió dels morescos. Així, quan Sancho Panza es troba amb una comitiva de peregrins entre els quals es troba el seu vell amic i veí moresc expulsat Ricote, qui retorna a la seva pàtria, es produeix un diàleg fascinant, que desafia la raó d’Estat. Cervantes posa en boca del moresc Ricote tot allò silenciat per la propaganda oficial, tot conjugant magistralment els conceptes d’Espanya, nació i pàtria:

Bien sabes, ¡oh Sancho Panza, vecino y amigo mío!, como el pregón y bando de Su Majestad mandó publicar contra los de mi nación puso terror y espanto en todos nosotros; a lo menos, en mí les puso de suerte, que me parece que antes del tiempo que se nos concedía para que hiciésemos ausencia de España, ya tenía el rigor de la pena ejecutado en mi persona y en la de mis hijos. Ordené, pues, a mi parecer como prudente, bien así como el que sabe que para tal tiempo le han de quitar la casa donde vive y se provee de otra donde mudarse; ordené, digo, de salir yo solo, sin mi familia, de mi pueblo y ir a buscar donde llevarla con comodidad y sin la priesa con que los demás salieron, porque bien vi, y vieron todos nuestros ancianos, que aquellos pregones no eran solo amenazas, como algunos decían, sino verdaderas leyes, que se habían de poner en ejecución a su determinado tiempo; y forzábame a creer esta verdad saber yo los ruines y disparatados intentos que los nuestros tenían, y tales, que me parece que fue inspiración divina la que movió a Su Majestad a poner en efecto tan gallarda resolución, no porque todos fuésemos culpados, que algunos había cristianos firmes y verdaderos, pero eran tan pocos, que no se podían oponer a los que no lo eran, y no era bien criar la sierpe en el seno, teniendo los enemigos dentro de casa. Finalmente, con justa razón fuimos castigados con la pena del destierro, blanda y suave al parecer de algunos, pero al nuestro la más terrible que se nos podía dar. Doquiera que estamos lloramos por España, que, en fin, nacimos en ella y es nuestra patria natural; en ninguna parte hallamos el acogimiento que nuestra desventura desea, y en Berbería y en todas las partes de África donde esperábamos ser recebidos, acogidos y regalados, allí es donde más nos ofenden y maltratan. No hemos conocido el bien hasta que le hemos perdido; y es el deseo tan grande que casi todos tenemos de volver a España, que los más de aquellos, y son muchos, que saben la lengua, como yo, se vuelven a ella y dejan allá sus mujeres y sus hijos desamparados: tanto es el amor que la tienen; y agora conozco y experimento lo que suele decirse, que es dulce el amor de la patria […].

D’aquesta manera, el Quixot conjuga la crítica social amarga del país amb un cant a la pluralitat de les seves terres i la diversitat de les seves persones. Possiblement, en aquest sentit, Cervantes va ser el darrer home del segle XVI, un home que viu entre dues èpoques, el darrer humanista de la Monarquia Hispànica i el primer escriptor del Barroc.

El regnat de Felip III, l’inici de la decadència hispànica

dilluns, 15/11/2010

Als inicis del segle XVII, l’Imperi hispànic era el més ric i poderós del món, però aquest va ser el segle de la decadència i l’esfondrament de l’Imperi forjat pels Habsburg en el segle XVI sota el govern dels anomenats “Àustries menors”. El país va viure immers en greus problemes interns i va mantenir nombrosos conflictes amb altres potències. En poques dècades, aquest Imperi va perdre l’hegemonia a Europa i va patir una profunda crisi econòmica i social.

El primer dels “Àustries menors”, Felip III (1598-1621) és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu.

Felipe III.jpg

Un dels aspectes característics de la política hispànica durant el segle XVII va ser l’abandonament del govern per part dels monarques, que van delegar l’exercici del poder en mans de personatges de la seva confiança, els favorits o validos. D’aquesta manera, Felip III, va delegar el poder en la figura de, Francisco de Sandoval y Rojas, el duc de Lerma, que va ser qui va dirigir la política durant bona part del regnat.

Rubens_lerma.jpg

El duc de Lerma, privat de Felip III

Un dels principals objectius del regnat va ser concloure les nombroses guerres que havia heretat del seu antecessor. Així, la Monarquia Hispànica de Felip III va procurar de no intervenir en les guerres europees, convençuts que una treva solucionaria els greus problemes de tresoreria heretats de les bancarrotes del segle XVI. En aquest context, la política exterior pacifista de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys, 1609) i Anglaterra (Pau de Londres, 1604), i únicament va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

A l’interior, però, no hi va haver cap actuació respecte dels greus problemes que arrossegava el país: la despoblació i la crisi econòmica.

Al contrari, l’any 1609 es va decidir dur a terme l’expulsió dels morescos, fet que va comportar un augment dels despoblament del camp on aquests treballaven majoritàriament. Com a resultat d’aquesta mesura, van sortir d’Espanya unes 300.000 persones (prop del 5% de la població). Més enllà del drama personal dels morescos que van haver d’abandonar casa seva, àmplies zones d’Aragó, València i Andalusia van quedar pràcticament despoblades, la qual cosa va repercutir negativament en l’agricultura. Aquest fet, però, va afectar relativament poc a Catalunya ja que els morescos representaven una minoria.

embarque de moriscos alicante.jpg

Expulsió dels morescos al port d'Alacant

A més, malgrat que la despesa militar va disminuir considerablement com a conseqüència de l’absència de guerres, va augmentar la despesa destinada a les festes, al manteniment de la cort i al pagament de pensions a la noblesa. L’any 1607 el rei va tornar a declarar una altra bancarrota.

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. Les friccions apareixerien per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

La Monarquia Hispànica dels Àustries (1516-1665)

dijous, 7/10/2010

La Monarquia Hispànica dels Àustries va esdevenir una potència aferrissada en la defensa del seu projecte polític: l’Europa vertical. Això suposava una visió medieval del món en la que Europa havia d’estar sotmesa a dos poders supranacionals: la Santa Seu –com a representant de Déu a la terra– i l’emperador –com a protector de l’Església–.

L’Europa horitzontal suposava l’aplicació política de l’individualisme renaixentista que dibuixava un mosaic d’Estats independents entre ells i en equilibri. El triomf de l’Europa horitzontal a la Guerra dels Trenta Anys i la signatura de la pau de Westfàlia (1648) determinarà l’evolució de l’Europa moderna.

30anys-guerradels.JPG

En aquest marc, les relacions entre la monarquia i els seus oficials d’una banda i els representants del país de l’altra van presentar aspectes ben diferenciats al llarg de tot el període.

El sistema polític creat per Ferran el Catòlic i heretat pels Àustries va evolucionar de forma desigual en els segles XVI i XVII. La integració de Catalunya en la Monarquia Hispànica dels Àustries en igualtat de condicions amb Castella no va ser possible, ja que a les diferències que existien a començaments del segle XVI entre Castella i Catalunya van afegir-se els esdeveniments provocats per les guerres europees.

En general, les topades i els enfrontaments entre la monarquia i els seus representants a Catalunya i les institucions de la terra van obeir a la col·lisió de dos principis oposats: l’augment de les atribucions de la jurisdicció reial en el procés de creixement de l’absolutisme monàrquic i la defensa de les lleis i les institucions de la terra pactades.

El regnat de Carles I (1516-1558):

La política matrimonial dels Reis Catòlics va culminar amb l’extensa herència que va rebre el seu nét Carles I, fill de Joana la Boja i Felip el Bell. Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

A més d’aquests dominis heretats, Carles I va ser proclamat, el 1518, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic.

Carlos V.jpg

El regnat de l’emperador Carles I va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i Catalunya. Així, no van sorgir friccions ni problemes importants. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, Catalunya no estava en condicions d’oferir resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

Després d’uns inicis força complicats per a Carles I a l’interior (Revolta dels Comuneros), va poder centrar-se a la política exterior, imperial, seguint els següents eixos:

França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I. França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg.

Portugal. Carles I va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El Mediterrani. El principal problema mediterrani per a l’emperador va ser l’expansionisme turc. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar. Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit.

Sacre Imperi Romano-Germànic. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Després de moltes lluites, l’emperador va signar, l’any 1555, la Pau d’Augsburg, per la qual cada príncep podia imposar als seus súbdits la doctrina religiosa que considerés millor.

Les constants lluites en les que es va veure immergit Carles I en el seu regnat i la derrota davant del luteranisme el van conduir a l’abdicació en favor del seu fill, Felip II, i a retirar-se en el monestir de Yuste. Abans, però, el Concili de Trento havia començat la seva tasca formulant les bases de la Contrareforma.

El regnat de Felip II (1556-1598):

Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal. Igual que Carles I, va erigir-se en defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

Felipe II.jpg

Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles I va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica. Tanmateix, en el regnat de Felip II ja es comencen a mostrar símptomes d’esgotament, i la derrota de l’Armada Invencible va representar un cop molt dur tant per a Felip II com per al projecte imperial dels Àustries.

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel•lió dels moriscs de Granada.

En aquest moment va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

Altres mesures preses per la monarquia seran la prohibició d’estudiar a l’estranger, la introducció de la censura, el control dels francesos en terra catalana o l’actualització i rigidesa de la Inquisició. Tot això va comportar un important malestar i l’inici dels problemes que esclatarien en els anys posteriors.

A més, a partir del darrer terç del segle XVI, coincidint amb les dificultats econòmiques del regnat de Felip II, pot apreciar-se un increment de la pressió fiscal sobre Catalunya que s’anirà accentuant a mesura que les necessitats militars i econòmiques dels monarques per mantenir l’Imperi vagin en augment.

El regnat de Felip III (1598-1621):

Felip III és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu. En aquest context, la política exterior de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys) i Anglaterra (Pau de Londres) i va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

Felipe III.jpg

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. El projecte europeu va aturar-se momentàniament per una treva que havia de servir per recuperar-se de la crisi econòmica.

Tot i el bon començament del regnat en el que el rei va aconseguir un subsidi d’un milió cent mil lliures a canvi de la creació d’un bon nombre de títols nobiliaris, les friccions apareixeran per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

Durant el regnat de Felip III es produí l’expulsió dels moriscos (1609-10) que va ser una mesura que va afectar relativament al Principat ja que aquests representaven una minoria concentrada sobretot a les valls de l’Ebre i el Segre.

El regnat de Felip IV (1621-1665):

Amb l’ascens de Felip IV al tron, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que va suposar Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament durant i després d’aquest conflicte amb França, que marcaria el final de l’hegemonia castellana a Europa.

Felipe IV.jpg

La Pau de Westfàlia (1648), que posaria punt final a la Guerra dels Trenta Anys, va assenyalar el triomf de l’Europa horitzontal i, en conseqüència, l’establiment d’un nou ordre europeu en el qual la Monarquia Hispànica, obligada a reconèixer la independència d’Holanda, va iniciar el seu declivi definitiu. La continuació de la guerra amb França no faria més que accentuar-lo i acabaria amb el Tractat dels Pirineus (1659), pel qual les terres catalanes del Rosselló van passar a mans franceses.

A nivell interior, aquest regnat va ser molt conflictiu a causa de la política del privat del rei (el Comte-duc d’Olivares) favorable a la uniformització de la monarquia i a les necessitats econòmiques de la hisenda reial. L’empresa imperial va suposar unes despeses molt elevades, que una Castella esgotada i en un moment en que les remeses americanes començaven a davallar no podia sufragar sola. Calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica.