Entrades amb l'etiqueta ‘Feliços anys vint’

La Llei Seca

diumenge, 2/01/2011

La llei seca (o prohibition) va ser una llei aplicada als Estats Units des del 1920 fins al 1933 que prohibia el consum de begudes alcohòliques. Va coincidir amb un període on van continuar les polítiques conservadores de racisme i de censura, però també d’una gran prosperitat econòmica, que es va trencar amb el crac de 1929.

The_Drunkard's_Progress.jpg

Ja des dels seus inicis, els Estats Units van viure la tradició puritana en els seus territoris. Els puritans es caracteritzaven per l’aplicació dels ensenyaments bíblics com a element bàsic de la societat. Són austers, ortodoxos i rebutgen la separació de poders dins de l’Estat ja que defensen que la religió ha de formar part d’aquest. Creuen en l’individualisme religiós, tenen un codi moral molt estricte, un elevat sentit de les obligacions públiques i s’oposen a determinades formes d’art i diversió.

LEY-SECA.jpgSectors puritans del protestantisme evangèlic, molt influents en la societat nord americana, perseguien des de feia temps el consum de l’alcohol. Pensaven que l’alcoholisme degradava la qualitat moral de la societat, reduïa la capacitat productiva i provocava el malbaratament dels diners dels treballadors. En aquest context, només va ser una qüestió de temps, que sorgissin diversos moviments sociopolítics com el Partit Prohibicionista, la Unió d’Abstinència de les Dones Cristianes i la Lliga Anti Tavernes, que veien el risc social que comportava l’exagerat consum d’alcohol, bàsicament per part dels nouvinguts llatins i centreeuropeus.

En un intent d’imposar els seus codis morals als immigrants acabats d’arribar, aquests sectors van aconseguir la prohibició de l’alcohol el 1919. D’aquesta manera, amb el propòsit de regular els hàbits de consum, reduir el crim, la pobresa i millorar la qualitat de vida del poble, s’aprovava la divuitena esmena en la Constitució americana, que prohibia la fabricació, el transport i la venda de begudes alcohòliques, prohibicions que entrarien en vigor el 16 de gener de 1920.

Els efectes de la nova legislació, però, van ser contraproduents. Ja a principis dels anys vint, la llei seca va convertir-se en un argument d’enfrontaments polítics. Els efectes de la prohibició van ser molt importants i absolutament diferents del que s’havia previst.

Així, va augmentar significativament el consum de begudes alcohòliques: aiguardents, vins i cerveses. La il·legalitat va ser una atracció cap a l’alcohol. Els locals clandestins van proliferar per tot el país, sobretot a les grans ciutats. A Nova York, per exemple, en un any es va passar de 15.000 expenedors de begudes alcohòliques a 32.000.

Prohibition.jpgEls nous locals il·legals on sí es servia alcohol s’anomenarien Speakeasies (tenien aquest nom per que s’havia de xiuxiuejar un codi secret a través d’una reixa per a poder entrar) i eren el centre de reunió d’aquells que buscaven festa i diversió. Eren establiments clandestins, però donaven uns beneficis molt alts als grups mafiosos que els controlaven. El més conegut de tots fou el Cotton Club de Nova York, situat a Harlem, on a partir del 1923 i fins al 1935, músics com Duke Ellington o Louis Armstrong oferien concerts de música Jazz.

Les noves normes de conducta ciutadana que volien promoure la “gent de bones costums” no es van ajustar, però, a la realitat. La llei va produir divisió i descontentament en diversos sectors socials del país i, a més, el nombre d’agents federals destinats a controlar el compliment de la llei era escàs i mal pagat, fet que va originar una gran onada de corrupció tant en les esferes policíaques com en les polítiques.

El contraban de l’alcohol va esdevenir un negoci molt lucratiu. A les zones fronteres, com Chicago, va desenvolupar-se una autèntica xarxa de crim organitzat. Les bandes de gànsters, com la del famós Al Capone, van enriquir-se amb la importació il·legal des del Canadà o la fabricació clandestina.

Detroit_police_prohibition.jpg

Aquesta política de prohibició va repercutir directament en la distribució i el consum de la mercaderia il·legal. Així, les restriccions augmentaven els costos d’abastiment del mercat negre ja que productors, proveïdors i contrabandistes s’enfrontaven a penes de presó, és a dir, el risc encaria el producte. D’altra banda, incrementaven els seus ingressos evadint impostos i regulacions governamentals i aconseguien una compensació per l’augment de costos que propiciava la prohibició.

La mala qualitat de moltes begudes fabricades en les destil·leries clandestines va imposar les combinacions per dissimular els sabors massa dolents. Així van néixer els cocktails. D’altra banda, la dona va incorporar-se a la moda de la beguda. La seva presència seria habitual en els locals on es servia alcohol.

Podria semblar que la demanda social d’aquests productes seria reduïda a conseqüència de la por a les possibles sancions que imposava l’Estat, per la incertesa en la qualitat dels productes i pel desig del ciutadà de complir la llei. Però, mitjançant les prohibicions també es podia donar el cas contrari, és a dir, incrementar la demanda per l’efecte d’anhelar allò que no està permès, desitjar allò que està prohibit. Algunes dades governamentals revelen que durant l’aplicació de la llei seca es va beure més que mai i que van haver-hi més morts relacionades amb el consum d’alcohol que en altres períodes de la història americana.

Prohibition_lifted_in_Canberra_1928.jpgLes estadístiques policíaques informen d’un increment significatiu dels homicidis durant els anys 20 i fins el 1933. Ja el 1934 aquest nombre es redueix d’una manera clara. Però no foren únicament els delictes violents, també van proliferar aquells menys agressius però que anaven lligats al fet que no es podia acudir a la justícia legal per a resoldre problemes i conflictes que sorgien dels negocis il·legals.

En aquest context, cal assenyalar també altres fets delictius, ja esmentats, com els suborns a policies i polítics, a canvi que aquests no interferissin en el lucratiu negoci que suposava l’elaboració, distribució i venda de l’alcohol i altres pràctiques relacionades com la prostitució o el joc.

Altres conseqüències de la prohibició foren les sobredosis accidentals i els enverinaments conseqüència de la mala qualitat del producte que, en molts casos, es manipulava d’una manera poc adient, tant en l’àmbit productiu com en el del transport. Òbviament, cap d’aquestes anomalies es podien denunciar a la justícia.

prohibition 2.jpg

Per als intel·lectuals més avançats i moderns, el consum d’alcohol va convertir-se en un acte de rebuig contra els valors –entre els quals es trobava la prohibició– d’una societat a la que consideraven provinciana, reprimida i ignorant. La prohibició finalitzaria el 1933, però l’alt consum d’alcohol i els gàngsters encara restarien presents.

París, dels feliços anys vint a la crisi econòmica i el fantasma de la guerra (1919-1939)

dijous, 17/06/2010

La postguerra va comportar un notable alliberament dels costums i els usos socials, marcant l’ocàs dels rígids motlles victorians que havien encotillat la societat europea des de finals del segle XIX. Les necessitats bèl·liques van imposar el canvi dels cànons de treball, de conducta, de convivència, i els joves van assumir l’alegria de la victòria i el benestar derivat de la pau amb un estil de vida més lliure i independent. La música i les dones, el jazz americà i la moda… un nou talant esclosiona a París. “Paris, Paris tout entier”, canta Josephine Baker.

Josephine_Baker_1950.jpg

Josephine Baker

Les principals beneficiaries d’aquests canvies serien les dones, l’aspecte de les quals aviat no s’assemblaria gens al de principis de segles. Tot començaria amb el Ball de les Vídues, de 1920, organitzat per les dones que volien refer la seva vida després de la pèrdua dels seus marits en el camp de batalla. Aquestes vídues aviat res tindrien a veure amb les joves emancipades que aviat marcarien l’imaginari col·lectiu. Les cotilles van desaparèixer, arrossegant darrera seu els densos enagos i unes faldilles es retallaven fins arribar a l’alçada del genoll, al temps que la cintura descendeix per marcar els malucs femenins. El cabell llarg dóna pas al cabell “a le garçon”, el maquillatge apareix lligat a la modernitat i les llargues boquilles de fumar donen un toc eròtic a les boques pintades d’un color vermell passió. El culte al cos deixava d’ésser un tabú i les dones comencen a practicar esports com el golf, el tenis o la natació, exhibint les seves formes.

París esdevenia el centre d’un nou estil de vida. Apareixien els dissenyadors de moda cèlebres, es poblaven els seus elegants bulevards elegants amb exclusives cases d’alta costura, boutiques de joieria exclusiva i perfums de marca (Cocó Chanel) proliferaven, hotels de luxe s’aixecaven, renaixien els restaurants de luxe i una inimitable vida nocturna donava el toc bohemi de la Belle Epoque a la ciutat. Els Champs Élysées, Montmartre, el faubourg Saint Honoré… Tot lluïa com mai, i els renascuts Moulin Rouge i el Folies Bergère recuperaven els seus temps de glòria. Noves estrelles apareixien en el món de les varietés com Maurice Chevalier i les cabareteres Mistinguett (la rosa picant) i Josephine Baker (la negra afroamericana). El teatre dramàtic de Sara Bernhardt arribava al cim del seu art en una esplèndida maduresa. El primer tango arriba a París amb Carlos Gardel el 1925 per a fer ombra al popular charleston. París era una festa.

print_casino_de_paris_mistinguett.JPG

Cartell anunciant l'actuació de la cabaretera Mistinguett al Casino de París

També el paisatge físic de la ciutat estava canviant. Le Corbusier (el suís Charles Jeanneret) va construir dos impactants edificis a la Ciutat Univeristària, erigida al sud del Parc de Montsouris, com a símbol dels nous temps. A tota Europa s’imposava una arquitectura racionalista i funcional, basada en l’ús del ciment armat i el vidre, que fins aleshores a París tenien una escassa presència. Ara s’aixecaran la casa del poeta surrealista Tristan Tzara per Adolf Loos, l’Escola Normal de Música de Auguste Perret i la “ciutat refugi” del propi Le Corbusier. Obres d’avantguarda que coincideixen amb un altre fenomen: la construcció dels edificis d’apartaments destinats a integrar el boom demogràfic que acaba destruint les restes de les muralles i congregant en el gran París a 4 milions i mig d’habitants.

PARIS_Panorama_de_la_Porte_Clignacourt_vers_STO.JPG

Imatge de la Porta de Clignancourt en el període d'entreguerres

Les distàncies urbanes s’estan incrementant i el metro s’estén per abraçar la banlieue. Milers de persones comencen a moure’s cada dia sota terra; d’altres comencen a moure’s en el seu propi automòbil, protagonista d’una veritable febre motoritzada que reina a la urbs. Els glorificats taxis del Marme del general Gallieni s’han multiplicat, i comparteixen bulevards amb els cotxes particulars, il·luminant amb els seus fars la nit parisenca. La indústria francesa imita a Henry Ford i democratitza l’accés al motor amb la producció de Renaults i Citroëns a preu assequible i amb una mecànica més senzilla. Serà el 1923, a Le Mans, quan es celebri el primer campionat de vint-i-quatre hores de competició automobilística. En paral·lel, els parisencs descobreixen el turisme de carretera pels caps de setmana. És ara quan neix la guia Michelin.

Mentre els parisencs fan turisme de carretera, París es converteix definitivament en la ciutat del turisme de tot el món. Hi arriben nord-americans rics, sud-americans més rics, aristòcrates europeus, cabdills àrabs i rajàs indis. També exiliats de la Revolució russa buscarien refugi a la ciutat de les llums. Tots conflueixen en un turisme de luxe a París, però també estudiants, artistes novells, aspirants a literats… i artistes i intel·lectuals consagrats (Sigmund Freud, Tristan Tzara, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Samuel Beckett, James Joyce, Ernest Hemingway, Pablo Neruda, Pablo Picasso, Juan Gris, Joan Miró, Salvador Dalí). Només a París es podia beure un primera persona de les fonts de l’avant-garde. Els cafès bohemis de Montparnasse són el punt de trobada amb personatges com el jove André Malraux, Paul Valery, Jean Cocteau, Jules Romain, Louis-Ferdinand Céline, Marcel Pagnon, André Breton… El surrealisme pictòric neix a París així com les novetats literàries més destacades del període. I el que no hi neix –el cabaret berlinès, el psicoanàlisi freudià vienès, el futurisme italià, el constructivisme rus–, en busca refugi per créixer i desenvolupar-se. Són els anys bojos, els anys de la cita a París.

Tot succeeix a París. El 1924 es celebren les Olimpíades –sense representació alemanya com a càstig dels vencedors de la Gran Guerra– amb una participació rècord de 3.000 atletes, entre ells un centenar de dones. L’any següent la ciutat és la seu de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes que consagra i dóna lloc al terme Art Decó.

En la dècada dels anys trenta, París esdevindria reflex dels nous moviments polítics que van dividir Europa marcant tota la història del segle XX. D’una banda, el desenvolupament industrial que va multiplicar la classe treballadora va passar per un període de depressió econòmica amb el conseqüent increment de l’atur, que, en aparença, contrastava amb els avenços socials i econòmics que proclamava la Unió Soviètica. De l’altra, les burgesies capitalistes responen, en part, a la crisi econòmica desplaçant-se cap a l’extrema dreta, que es mobilitza a través dels fronts patriòtics i les lligues nacionalistes ultraconservadores. En mig apareixia un nou fenomen: un nacionalisme bullanguer i popular que arrabassa banderes a l’esquerra i s’autoqualifica de socialista mentre fa ús d’uniformes paramilitars. Els seus líders: Maurras, Laval, Henriot… El 6 de febrer de 1934, les lligues patriòtiques desfilen pels Champs Élysées. És la versió nacionalsocialista francesa d’allò que a Itàlia va denominar-se feixisme, a Alemanya portaria Hitler al poder i a Espanya recolzaria l’alçament de Franco. El mateix 1936, però, el poble de París sortiria al carrer a celebrar la victòria electoral del Front Popular de Leon Blum. Els carrers de París, com arreu d’Europa, esdevindrien escenari d’enfrontaments entre els cadells comunistes i feixistes Començava el viatge al final de la nit.

1936_leon_blum.jpg

Leon Blum celebrant la victòria electoral del Front Popular el 1936

En un intent per donar la imatge de que res no ha canviat en els anys trenta, París organitza una nova Exposició Universal el 1937. Però, entre la proliferació de les vagues i els enfrontaments al carrer entre partidaris de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra, la ciutat no estava realment centrada per a celebrar aquest tipus d’esdeveniments. Europa estava engripada i París començava a patir febre. La mostra de la crisi final del període d’entreguerres a tota Europa el trobem en aquesta Exposició: els visitants són escassos i els pocs països participants presenten tardanament els seus estands, més per cobrir l’expedient que per convicció en aquella revifada de la Belle Epoque que havien estat els anys vint. Només dos pavellons destaquen per sobre dels altres –pavelló de la República espanyola a banda, amb el Gernika de Picasso presidint l’espai en plena Guerra Civil–, són el d’Alemanya, presidit per una enorme àguila i una esvàstica al cim, i el de la URSS, presidit per un gran escut amb la falç i el martell. Un fantasma apocalíptic recorre París, França, Europa, el món.

Com a resposta a aquest fantasma, Jean Renoir estrenava la seva pel·lícula La Grande Illusion, potser l’al·legat antibèl·lic més bell i commovedor que mai hagi produït el cinema.

18462087.jpg

"La Grande Illusion" de Jean Renoir